1
Elogi dels diners,
del Llibre dels bons amonestaments (1398),
d'Anselm Turmeda (1352-1430)
Diners de tort fan veritat, I
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja. pus: mentre
5 Diners fan bé, diners fan mal, II
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors, III
10 e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum. Beati illi quorum sunt: Benaurances
Diners alegren los infants IV
e fan cantar los capellans
15 e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords, V
e tornen lledesmes los bords. lledesme: legítim
Si diràs “jas” a hòmens sords,
20 tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans; VI
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
25 Diners fan vui al món lo joc, VII
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”. hoc: sí (occità)
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar. VIII
30 Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs, poràs tornar
papa de Roma.
Si vols haver bé e non dan IX
per advocat té sent “jo ha'n”. sent: sant; jo ha'n: jo en tinc
35 Totes coses per ell se fan
en esta vida.
http://youtu.be/ckXEXlswgdU [Versió musicada de Raimon]

2
I. EIX DE PRODUCCIÓ
Context cultural: vida i obra d'Anselm Turmeda (1352-1423)
1. Aspectes biogràfics
Anselm Turmeda personifica la gran crisi espiritual que afecta el darrer
segle de l'Edat Mitjana, com a conseqüència de la crisi econòmica de les
darreries del segle XIV i la primera meitat del XV. En efecte, Turmeda opta
per resoldre la pròpia crisi espiritual a través d'una actitud precursora de les
posicions humanistes del Renaixement: un cert egocentrisme afuat per un
escepticisme natural i l'afany de saber.
Un breu repàs a la seva biografia situa el seu naixement a mitjan segle XIV,
probablement l'any 1352, a Ciutat de Mallorca. Quan només tenia sis anys, el
seu pare va decidir per a ell la carrera eclesiàstica i, fins als dotze anys, va
estudiar lògica i gramàtica; després, va traslladar-se de Mallorca a Lleida per
continuar la carrera amb estudis de física i astronomia. El 1375, cap als vint-i-
tres anys, ja pertanyia a l'orde franciscà. Al voltant dels vint-i-cinc, va
completar estudis a Bolonya, on va romandre uns deu anys, i, probablement,
a París. A Bolonya, el seu mestre de teologia, Nicolau Martel, li confià en
secreta conversa les conclusions a què havia arribat, segons les quals la
veritable doctrina era l'Islam. Aleshores, impressionat per les paraules del
mestre, fra Anselm decidí abraçar la fe islàmica i es va traslladar a Mallorca,
d'on va viatjar a Sicília sis mesos després i, al cap de cinc mesos, embarcava
cap a Tunis. Allà, acollit a la colònia cristiana, va posar-se en contacte amb el
soldà, rei de Tunis, Abu-l-Abbas Ahmat, a qui va confiar el seu propòsit
d'abjurar del cristianisme i convertir-se a l'Islam, cosa que va fer de manera
pública davant un grup de mercaders; aleshores prengué el nom de Abd
Allah ibn Abd Allah, al Targuman, al-Mayurquí, al-Muhtadí (Servidor de Déu
fill del Servidor de Déu, el Torcimany o intèrpret, el Mallorquí, el Convertit a
la Fe). Això succeïa el 1385, quan Turmeda devia haver complert els trenta-
tres anys.
Molt ben acollit pel soldà, va ser allotjat al mateix palau i va rebre una
renda i càrrecs successius: cap de duanes i traductor oficial. Es va casar amb
la filla d'un alt personatge i va tenir un fill. Dominava diferents llengües: a
més del català i l'àrab, l'italià i, segurament, el francès. Va mantenir-se com a
home de confiança del soldà i, a la mort d'aquest, del seu fill i successor, Abu-

3
Faris. En aquest període se situa la major part de la seva obra literària, alhora
que va fer créixer la llegenda que, penedit de la seva abjuració del
Cristianisme, estava retingut per la força; això va provocar una veritable
cadena de salconduits successius per facilitar-li el retorn, amb la garantia de
ser ben rebut per l'Església ―fins i tot del papa Benet XIII i els reis Ferran I
d'Antequera i Alfons IV el Magnànim―; però, Anselm Turmeda no va tornar
mai, probablement perquè mai no havia tingut intenció de fer-ho.
El cert és que va aconseguir de mantenir totes les portes obertes
davant qualsevol eventualitat: havia convençut els cristians per una banda i,
per una altra, ratificava davant els àrabs la seva fidelitat absoluta a la
doctrina de Mahoma, ja que els feia conèixer tota la documentació rebuda
d'Europa. Només així podia saber-se segur davant tota possible persecució
inquisitorial de qualsevol dels dos móns: va saber mantenir el doble joc fins a
la mort. La seva tomba, a Tunis, és venerada públicament, atès que entre els
musulmans tingué fama de savi i de sant.
2. Obra
Tota la producció literària de Turmeda coincideix amb el regnat del
soldà i amb tot el seguit de salconduits que li transmetien des d'Europa. Això
fa pensar que no escrivia pel pur plaer literari, sinó amb una finalitat
utilitària, política o diplomàtica.
―La primera obra de Turmeda en català va ser escrita el 1398, uns deu
o dotze anys després de la seva abjuració; es tracta del Llibre dels bons
amonestaments, al qual pertany el fragment que comentarem més endevant.
Es tracta d'una recopilació de consells dirigits als fidels cristians, escrits amb
una certa ironia i cinisme vers les estructures eclesials, però que assumeix
clarament la doctrina cristiana. La major part constitueix una imitació de
l'obra italiana del segle XIII Dottrina dello Schiavo di Bari (Doctrina de l'esclau
de Bari). Val a dir que en aquesta època no existeix el concepte de plagi que
tenim a l'actualitat, i els manlleus i les imitacions són molt habituals en
literatura.
―El mateix any escriu les Cobles de la divisió del regne de Mallorques,
molt més original: un poema al·legòric compost de 123 estrofes de versos
heptasíl·labs, on elabora un missatge d'intenció política, mostra les pors i

4
reserves que li impedeixen de retornar i encomana la protecció de l'illa a la
Mare de Déu.
―Entre 1405 i 1407, escriu una profecia política d'estil críptic i de
difícil comprensió.
―Entre 1417 i 1418, redacta la seva obra cabdal, La disputa de l'ase,
impresa a Barcelona el 1509 en el seu original català; però d'aquesta versió
no se'n conserva cap exemplar, de manera que l'obra ens ha pervingut a
través d'una traducció francesa editada a Lió el 1544. L'eix argumental del
llibre és la inferioritat de l'home davant l'animal, inferioritat per raó de la
naturalesa i només superada pel fet que Déu decidís encarnar-se en home.
Aquesta discussió es desenvolupa entre fra Anselm i l'ase ronyós de la cua
tallada, veritable alter ego de l'autor, que exposa irònicament tots els dubtes
des de la incredulitat i l'escepticisme. L'obra s'estructura com una disputatio
filosòfica, on cada argument esgrimit per fra Anselm que defensa la
superioritat humana és replicat per un exemple que el desmenteix, per part
de l'ase. L'argument últim i definitiu, després de vint intents, és la Divinitat
feta home, davant la qual l'ase no pot replicar i accepta la seva derrota.
―El 1420 escriu una obra en llengua àrab i adreçada a un públic
musulmà: la Tuhfa o Present de l'home docte en refutació dels sequaços de la
Creu, on, al llarg de tres capítols, Turmeda revisa la pròpia biografia i ofereix
una exposició doctrinal destinada a la refutació d'alguns dogmes del
Cristianisme. Mentre la divinitat de Crist es constituïa en autèntic vèrtex de
la Disputa, tota la Tuhfa tendeix a negar-la: sembla evident que escrivia
temes de fe cristiana per a cristians i temes de fe islàmica per a musulmans,
fent sentir a cadascú allò que volia escoltar.
L'obra literària de Turmeda segueix els corrents de la literatura satírica
i escèptica de la tardor de l'Edat Mitjana, un tipus de literatura que esdevé
abundosa, sobretot a Itàlia. Mentre que les seves tècniques són encara
medievals, l'actitud que trasllueix sota les seves idees, encara molt confuses,
anuncia ja la mentalitat humanisto-renaixentista.

5
II. LA FORMA DEL TEXT
1. Forma
Escrit el 1398 per Turmeda, el Llibre consta de 428 versos disposats en
estrofes de tres octosíl·labs masculins de rima consonant i un tetrasíl·lab
femení blanc, això és, sense rima, en forma de bioc o pota de gall.
Tal com indica el títol, la peça tracta d'un conjunt de bons consells,
d'acord amb la moral cristiana ―escrits, recordem-ho, anys després de la
seva abjuració. Però hi inclou nombroses al·lusions antimonàstiques.
L'anticlericalisme en Turmeda és present sovint, sobretot contra els ordes
carmelità i franciscà, al qual havia pertangut, i el trobem amb especial
virulència a la Disputa de l'ase (a través de set/vuit narracions divertides i
càustiques en les quals els religiosos protagonistes cometen els pecats
capitals respectius).
Resulta també singular el seu conegut com elogi als diners, que
subverteix els valors cristians i repeteix un tòpic molt freqüent a l'Edat
Mitjana, relacionat amb els goliards (poetes de tavernes en llengua llatina
molt populars a l'època medieval).
El fragment (inclòs a l'obra, sense constituir cap poema independent i,
per tant, sense títol posat per l'autor, si bé se l'ha conegut tradicionalment
com l'Elogi dels diners per la seva temàtica) abasta nou estrofes del Llibre.
2. Estructures i comentari (com ho diu i per què)
Com ja s'ha dit, les estrofes estan compostes per tres versos
octosíl·labs, de rima consonant i masculina i un tetrasíl·lab femení blanc.
L'esquema mètric és, per tant, 8aM/8aM/8aM/4-F.
Les nou estrofes s'estructuren conformant aquest esquema:
ELS DINERS CANVIEN LA ELS DINERS TRASBALSEN
VERITAT OBJECTIVA DEL TOTHOM (LAICS, CLERGUES
MÓN I RELIGIOSOS)
I-II III-IV
ELS DINERS MOUEN EL MÓN:
-FAN PRODIGIS I MIRACLES
-HO LEGITIMEN TOT
-TOTHOM ELS IDOLATRA
V-VII

6
Així, doncs:
PARADOXALS
CONSELLS SARCÀSTICS
-CAL APLEGAR-NE
-CAL POSAR-SE SOTA
LA SEVA ADVOCACIÓ
VIII-IX
En efecte, podem anar glosant aquestes parts significatives: a la
primera estrofa (vv.1-4), s'afirma la capacitat dels diners per comprar la
justícia, la qual, per tant, resulta corrupta pel poder monetari; de mentides
en fa veritats, i converteix els jutges detrurers en advocats partidistes,
capaços de treure sentències favorables d'on hi hauria d'haver hagut
condemnes; a més, donen prestigi, fins al punt que l'home boig (orat) és
tingut per savi, mentre (pus) en tingui. Apareix aquí l'el·lipsi irònica de
l'autor, perquè dóna a entendre que quan aquest boig deixarà de tenir
diners, també deixarà de ser reputat per savi.
Als vv.5-10, s'admet l'ambigua possibilitat dels diners per fer bé o mal,
segons l'ús que se'ls doni; l'home pot esdevenir, així, un ésser pervers o un
sant. Ara bé, per dilogia o ambiguitat, fins i tot es pot entendre que els diners
aconsegueixen transformar l'home malvat (infernal) en bonhomiós (sant
celestial). Fins aquí, per tant, el primer nucli, que hem sintetitzat dient que
els diners canvien la veritat objectiva del món.
Tot seguit l'autor passa a considerar dins d'aquest món desordenat,
laics, clergues i religiosos. Els diners provoquen disputes i remors (v.9), en el
sentit de sorolls fatxendosos; d'ells se'n treuen ultratges o bé fama (v.10);
fins i tot impel·leixen els predicadors (així eren coneguts els religiosos de
l'orde dels dominics) a lloar els qui en posseeixen en un cant litúrgic poc
menys que sacríleg (Beati quorum: 'Benaurats d'aquells [que tenen diners]”).
S'adverteix l'anticlericalisme de l'autor, que recorda les prèdiques en llatí del
sermó de la muntanya (les benaurances), en un sentit irònic: feliços aquells,
sembla dir, que tenen diners, perquè clergues i religiosos ―a IV la diatriba és
contra el clergat i els carmelites― sempre es posaran al seu servei.
Tanmateix, en aquesta estrofa, aquesta alegria festiva del clergat, posada en
paral·lelisme amb el v. 13, sembla considerada infantil.

7
L'enumeració ha evolucionat, però li cal una síntesi enumerativa
caòtica, que desplega a les estrofes VI-VIII. En efecte, la cinquena estrofa
ofereix una sèrie d'aparents meravelles: engreixar els prims (v.17), legitimar
els fills bastards (v.13) i guarir un suposat sord es pot assolir amb diners. (En
aquest punt, cal dir que Jas! és una interjecció que significa, encara avui, que
algú prengui allò que se li ofereix.) Continuen els prodigis amb la guarició dels
malalts (v.21), i la constatació que la veritable fe dels creients de totes les
religions és la dels diners (v.v.22-24): tots els fidels, pertanyin a la religió que
pertanyin, els idolatren, tot oblidant-se (lleixar: 'deixar','bandejar'...) d'adorar
el seu Déu. Els versos 25-27 reprenen la idea de les transformacions a partir
de l'afirmació que els diners mouen el món; ofereixen honor a qui els té,
encara que no sigui llest ni se'l mereixi, i fan canviar les pròpies conviccions,
els “no” pels “sí” (hoc és “sí” en occità). La síntesi, caòtica, tanmateix,
formulada amb precisió al v. 25 (‘Avui els diners [fan el joc a] mouen el món’),
ja està feta: aquest trasbalsament convulsiu li fa exclamar, altra vegada amb
distanciat sarcasme, que tot és un miracle!
Davant de l'anàlisi que ha dut a terme, només calen unes sardòniques
recomanacions finals als seus receptors, que es produeixen a les dues
darreres estrofes (VIII-IX): cal acumular diners (vv.29-30) i posar-se sota
l'advocació de qui en tingui (vv.33-34). El primer consell ve justificat perquè,
amb diners, es pot arribar fins i tot al màxim poder, a ser Papa (tornar:
esdevenir), amb la qual cosa trobem de nou la seva recurrent crítica a la
corrupció eclesiàstica, ja que els càrrecs jeràrquics sovint eren comprats
(simonia). El segon, ens ve donat per un calambour o enginyós joc de
paraules: si volem el nostre bé i no el nostre dany, no cal encomanar-se a
sant Joan sinó advocar a qualsevol jo ha'n, és a dir, “jo en tinc” [de diners],
vist que aquell qui posseeixi diners li podrà oferir bona protecció. Els dos
darrers versos, tanmateix, tot i reblar el v. 25, tornen al distanciament ja
insinuat en altres moments anteriors, en una reticència semàntica, en la qual
vol afirmar que és trist que les coses siguin com ell les ha exposades (és a dir,
posa de manifest en una preterició 1
el·líptica, que li sap greu que el món vagi
com va.
1
Figura retòrica amb què s’aparenta d’ometre allò que de fet es diu.

8
El recursos literaris explícits més utilitzats en aquesta composició ―a
banda de l'anàfora o repetició isotòpica2
del mot diners― són la
contraposició de termes antitètics que funcionen per antonomàsic
acoblament: (tort/veritat, jutge/advocat, savi/orat, vituperis/honors, hom
infernal/sant celestial, magres/gords, llesdesmes/bords, malalts/sans,
no/hoc, bé/dan), les enumeracions caòtiques tot i la progressió i, finalment,
l'apòstrofe3
al lector des del v 29, que en les dues darreres estrofes, com si
se'l volgués fer més pròxim, tuteja emprant la 2ª persona del singular. El
poeta remarca així, com cercant una intimitat pròxima, la capacitat dels
diners de transformar tot aquell qui els toca, superant obstacles i limitacions;
així el seu poder ens és pintat com a absolut, estès arreu, sense distinció de
creences, ja que fins i tot les religions enfrontades coincideixen en la
veritable adoració idolàtrica als diners. El seu poder és tan gran que el món
sencer es mou segons el seu arbitri; en conseqüència, el millor consell que el
poeta pot oferir al lector és que n'acumuli tants com pugui o que es posi sota
la seva protecció, per tal d'assegurar-se una vida amb poder i sense
problemes.
II. TEMA (QUÈ DIU EL TEXT)
Com que els diners canvien la veritat objectiva, trasbalsen clergues i
religosos, són idolatrats per tothom, ho legitimen tot fins arribar a fer
prodigis i mouen el món, cal seguir el sarcàstic consell d'aplegar-ne tants
com sigui possible i posar-nos sota la seva advocació. Vet aquí el significat
d'aquest text, un consell tan justificat com sardònic, formulat des d'un cert
distanciament escèptic, que ve donat per una realitat que s'imposa damunt
de qui ens el formula més que no per pròpia convicció; al contrari: la
causticitat del to més aviat ens fa pensar que l'autor està lluny d'aquesta
convicció, fregant l'espiritualitat dels aires humanístics que s'acabaran
imposant en l'àrea de la nostra cultura, i que, paradoxalment, ens està dient
que l'esperit és superior a la matèria. Ha estat l'anàlisi duta a terme que l'ha
fet arribar a la contradicció dels seus consells.
D'un to marcadament individualista, materialista i cínic ―la ironia és
present al llarg de tots els versos―, no hi falta una crítica social aguda i un
explícit anticlericalisme: totes les institucions que regeixen el món, com ara
2
Conjunt de categories semàntiques amb un grau de redundància suficient perquè sigui possible un trajecte de
lectura coherent.
3
Figura de dicció que consisteix a interrompre el fil del discurs per interpel·lar vivament una persona o un
grup de persones present o absent, un ésser invisible, etc.

9
l'administració de justícia i l'Església, es regeixen pels diners. El cinisme es
transforma en una veritable reflexió moral, tot i l'aparent immoralitat del
consell que clou la peça. Més, encara: des del v. 4 fins als dos darrers
―passant pels vv. 8, 24, 29―, l'autor sembla distanciar-se del consells que es
veu obligat a oferir. D'aquí la dificultat d'interpretació d'aquests versos. Per
molt que sigui reticent a exposar planerament la seva posició enfront del fet
que denuncia, ens ha anat donant pistes per entendre que el seu és un
consell sarcàstic, que amb precisió vol expressar paradoxalment tot el
contrari del que diu, que moralment ho reprova: els diners no haurien de
moure el món i, per tant, no són tan importants per viure.
El text en si, per tant, ben interpretat, no esdevé una apologia dels diners,
ans tot el contrari.