... Olaia es posa en guàrdia i s’estarrufa molt abans que jo puga veure qualsevol gos “enemic”, aquells que li provoquen eixa reacció sense que puga entendre perquè. Recull olors desconeguts que es troben per tot arreu, i fins i tot s’intenta impregnar d’alguns. Veu com es mouen les fulles i els branquillons i percep la vida que s’oculta a sota, i escolta sorolls que per a mi mai han existit. Els trons i els tir i les traques sonen a perill dels que s’ha de fugir, i no confia en determinades actituds i moviments humans. Coneix els camins pels que caminem i preveu les rutes que anem a seguir, pel moment del dia o observant els meus moviments. Entén el llenguatge que els gossos parlen amb els gestos de la cara, les orelles, la cua i el cos, i els mostra que no vol problemes amb el mateix llenguatge...

1. La consciència dels altres animals. Olaia i Vanzetti.
Crec que Olaia si que té
consciència d’ella mateixa
quan es veu al mirall.
R e a c c i o n a a m b p r o u
indiferència davant la seua
p r ò p i a i m a t g e , s e n s e
l’interès, la precaució,
l’excitació o l’alegria que li
generen els individus de carn
i óssos. En tot cas, em dóna
igual si no es reconeix,
perquè l’he vista entendre la
realitat d’una manera com jo
no podré fer mai.
Olaia es posa en guàrdia i
s’estarrufa molt abans que jo
puga veure qualsevol gos
“enemic”, aquells que li
provoquen eixa reacció sense
que puga entendre perquè.
Recull olors desconeguts que
es troben per tot arreu, i fins i
tot s’intenta impregnar
d’alguns. Veu com es mouen
les fulles i els branquillons i
percep la vida que s’oculta a
sota, i escolta sorolls que per
a mi mai han existit. Els trons
i els tir i les traques sonen a
perill dels que s’ha de fugir, i no confia en determinades actituds i moviments humans. Coneix els
camins pels que caminem i preveu les rutes que anem a seguir, pel moment del dia o observant
els meus moviments. Entén el llenguatge que els gossos parlen amb els gestos de la cara, les
orelles, la cua i el cos, i els mostra que no vol problemes amb el mateix llenguatge.
Ella és conscient d’un món que tinc a tocar, i que mai percebré. Ella acumula experiència, preveu
situacions i actua a partir de realitats que jo no conec. Ella té una consciència d’ella mateixa que
jo no tinc, una consciència diferent a la meua.
Ahir de matí, encara en la foscor, percebé alguna cosa entre els matolls secs d’un camp.
Nerviosa, no volia avançar i mirava cap dins del camp mentre grunyia, i jo la renyí perquè el meu
horari s’estava alterant. Al migdia, i pràcticament al mateix lloc, s’aturà davant d’un arbust de la
vora del barranc del Carraixet. Continuí esperant que m’acabara seguint, però, a diferència
d’altres dies, no ho féu. Uns 100 metres més enllà, em girí i la viu allà, anant amunt i avall al
voltant de l’arbust.
Torní enrere per a agafar-la i seguir endavant, però alguna cosa es, mogué entre les branques.
M’apropí cada vegada més sense veure res i, finalment, distingí el seu musell marró.
Pràcticament immòbil i aterrit, s’havia refugiat allí del sol i de la por. Ha resultat ser un gosset de
menys d’un any, un mestís de pinscher. El deixí allí per a acabar el passeig amb Olaia i tornar a
per ell amb aigua i menjar.
I continuava allí, sense moure’s. Només menjava de la mà i bevia quan li posava el plateret a
tocar de la boca. Pensí que seria molt difícil traure’l, però, quan estigué tip de menjar, m’alcí per
a preparar-me i, aleshores, isqué ràpidament i ja no es separà de la meua cama. Des d’aleshores,
és el lloc on ha passat més temps. Es deixà agafar sense oposar cap resistència, i el portí en
braços cap al cotxe, on s’acomodà ràpidament i estigué tranquil tot el camí fins a la clínica
veterinària.
Li diem Vanzetti perquè aparegué un 23 d’agost, ja està sa i estalvi i acabarà trobant una nova llar.
En aquests dos dies, m’han preguntat molt com és que tinc un gos nou, i he explicat la seua
història. Molta gent m’ha dit que l’havien vist per un parc proper a ma casa, i també pel barranc.
En primer pla, encara sense l’experiència que ja ha acumulat, Olaia.

2. No varen fer res per ell i acabà a dins d’aquell
matoll, completament invisible. Allí, només estava
a l’abast d’una consciència del món que no és la
dels éssers humans.
En aquesta història, jo he posat presa, rellotges,
horaris rígids i camins acostumats. Altres éssers
humans han posat indiferència, invisibilització
sense que fera falta cap matoll. Vanzetti ha posat
confiança en nosaltres, i Olaia tots els seus sentits,
que crec que són molts més que cinc. Cada
vegada que passem pel matoll de Vanzetti, ella
torna a dins i comprova que tot està be. Allí dins
queden olors, sabors, sorolls, colors, memòries i
m o l t e s m é s s e n s a c i o n s a b s o l u t a m e n t
imperceptibles per a mi.
Jo no puc concebre el món tridimensional i a tota
velocitat dels ocells, ni la realitat aquàtica, densa i
també tridimensional dels peixos, totalment distinta
a la meua. El món no és el que veig, hi ha molt
més al teu voltant. La meua consciència humana és
una moneda de dues cares i, a la creu, es troba tot allò que no percep i tot allò que percep
diferent a com ho fan altres animals, i també potser que la seua siga una percepció més real. Així
construeixen la seua consciència, diferent a la meua no pitjor.
Vanzetti. Vídeo al lloc on el trobà Olaia:
https://www.youtube.com/watch?v=9F8uase_qHs