Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Text argumentatiu

993 views

Published on

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Text argumentatiu

  1. 1. Text argumentatiu El text argumentatiu 2. Les grafies p/b 3. La formació dels mots 4. Les modalitats de l’oració 1.
  2. 2. 1. El text argumentatiu 1. Què és un text argumentatiu? El text argumentatiu té com a objectiu exposar a altres persones les raons a favor o en contra d'una opinió per mirar de convèncer-les que canviïn d'opinió. El text argumentatiu s'utilitza per tractar temes controvertits. Per això és important presentar la informació d'una manera acurada i raonada i dominar les tècniques de persuasió, sobretot si és un text argumentatiu oral. Per tal de crear en el lector o en l'oïdor una bona disposició, no és estrany que l'argumentador recorri als sentiments perquè les seves paraules siguin més influents. Per reforçar els arguments quan els defensem oralment és un bon recurs utilitzar el llenguatge no verbal, com la postura del cos, els gestos, l'expressió de la cara, etc.
  3. 3. 2. Tipus de textos argumentatiu Els principals textos orals són: Els judicis, les conferències i els debats. D'aquests textos, n'hi ha que són més formals, com els que tenen lloc al Parlament, i n'hi ha que són més informals, com els que feu a classe. Són textos argumentatius escrits: Els articles periodístics d'opinió, els assaigs i les cartes d'opinió dels mitjans de comunicació escrits. Un tipus especial de text argumentatiu és el de la publicitat, sigui a la premsa, a la ràdio, a la televisió o en altres mitjans de comunicació. 3. Elements de l'argumentació Els elements bàsics del text argumentatiu són: Tema → Tesi → Cos argumentatiu → Conclusió En els discursos s'utilitzen bàsicament textos argumentatius
  4. 4. Vegem-los amb més detall: El tema anuncia de què tracta el text. El títol ja sol donar idea de quin és el tema, però el text sol dur una introducció que ho explica més concretament. La tesi és el nucli de l'argumentació i, per tant, s'ha de presentar d'una manera clara i objectiva. El cos argumentatiu ha de presentar els raonaments per defensar la tesi o per mostrar el desacord amb una altra. Els arguments més utilitzats són el d'autoritat, els exemples, opinions majoritàries, frases fetes, dites… La conclusió resumeix breument la tesi que s'ha volgut demostrar amb els arguments presentats. 4. Característiques lingüístiques Segons el to que adopta l'argumentador i segons el públic a qui va adreçada, l'argumentació se serveix de totes les modalitats o tipus d'oracions. Habitualment s'acostuma a utilitzar la modalitat enunciativa per presentar els arguments, però també se solen fer servir les modalitats interrogatives i exclamatives per emfasitzar-los.
  5. 5. •La sintaxi sol ser complexa, amb predomini de la subordinació per tal d'enllaçar una idea amb una altra. •El lèxic pot presentar certes dificultats, ja que de vegades fa servir vocabulari especialitzat: tècnic, científic, filosòfic… •En textos orals és freqüent utilitzar figures retòriques, com l'anàfora o repetició d'una paraula o una frase, la gradació d'intensitat dels arguments, etc. •Perquè el text de l'argumentació estigui ben travat i es pugui seguir fàcilment, són molt importants els connectors textuals o nexes, que tenen com a objectiu establir relacions de significat entre les diferents parts del text.
  6. 6. 2.Les grafies p/b al final de mot o de síl·laba Al final de mot o de síl·laba s'escriu la lletra p o la lletra b segons les normes següents: Al final de mot: • Darrere de vocal tònica s'escriu p: ca p , llo p. • Darrere de vocal àtona o de consonant s'escriu p o b segons la lletra que porten altres mots de la mateixa família: esquer p ( esquer pa), àra b ( ara besc). Al final de síl·laba: •S'escriu generalment p davant t, c, s, n: ba ptisme, ecli psi. Excepcions: dissa bte, so bte, du bte •S'escriuen amb b les síl·labes inicials ab, ob, sub: a bdomen, o btús, su bmarí. •Excepcions: a pte, o pció, o ptar, ò ptic, ò ptim, o ptimista.
  7. 7. •S'escriu amb p la síl·laba inicial cap: ca pçada, ca pgròs. •Excepcions: ca bdal, ca bdell, ca bdill i els seus derivats.
  8. 8. 3.Grafies t/d al final de mot o de síl·laba Al final de mot o de síl·laba s'escriu la lletra t o la lletra d segons les normes següents: Al final de mot: 1.Darrere de vocal tònica s'escriu t: salu t, nebo t. 2.Excepcions: els mots acabats en -etud, -itud, com ara quietu d, altitu d, i alguns altres mots, com fre d, su d, Alfre d, Davi d. 3.Darrere de vocal àtona o de consonant s'escriu t o d segons la lletra que porten altres mots de la mateixa família: ar t ( ar tesà), acor d ( acor dar).
  9. 9. Al final de síl·laba 1.S'escriu generalment t: ri tme, mo tlle. 2.Excepcions: s'escriu amb d la síl·laba inicial ad ( a dvocat), però amb t la d'alguns mots, com a tles, a tmosfera, a tzavara. Sabem que ar t s'escriu amb t final perquè tots els derivats en porten: ar tesà.
  10. 10. 3.Les grafies c/g al final de mot o de síl·laba Al final de mot o de síl·laba s'escriu la lletra c o la lletra g segons les normes següents: Al final de mot: 1.Darrere de vocal tònica s'escriu c: reto c, poru c. 2.Excepcions: demago g, pedago g, estrate g, buldo g, ma g, zi g-za g. 3.Darrere de vocal àtona o de consonant s'escriu c o g segons la lletra que porten altres mots de la mateixa família: estóma c ( estoma cal), amar g ( amar gant). 4.Excepcions: présse c ( presse guer), ànec ( àne ga), espàrre c ( esparre guera), càrre c ( carre gar), aràbi c ( aràbi ga).
  11. 11. Al final de síl·laba: 1.S'escriu c davant c, t, s, z: a ccent, obje cte. 2.S'escriu g davant m, n, d, g: mara gda, fra gment. 3.Excepcions: a cne, arà cnid, anè cdota.
  12. 12. 3. La formació dels mots 1. Neologismes Els neologismes són mots que es creen per denominar conceptes o objectes de nova aparició. Abunden en l'àmbit de la ciència (retrovirus, pseudocribatge), la tecnologia (bit, xip, xatejar) i l'esport (corfbol, au-togol). Es poden crear neologismes de tres maneres: Recorrent a procediments propis de la llengua per formar mots nous: la derivació ( maquinari, rentadora) i la composició ( tallaungles, rentaplats). Aquests dos procediments els estudies en altres cursos. Utilitzant la derivació i la composició del grec i del llatí. En aquest cas expressem un concepte amb una sola paraula, mentre que en català l'hem d'expressar amb més d'una ( cefalàlgia = mal de cap). Adoptant una paraula d'una altra llengua: en aquest cas parlem de manlleu ( futbol, escàner).
  13. 13. 2. Derivació i composició amb mots del grec i del llatí Mots derivats cultes Els mots cultes formats per derivació es formen amb una preposició llatina o grega (anomenada prefix) i un mot català, llatí o grec. Els principals prefixos llatins i grecs són: Les seus dels parlaments reben el nom d'hemicicles perquè solen tenir una forma aproximadament semicircular
  14. 14. Mots compostos cultes Hi ha un grup especial de mots compostos, anomenats cultes, que resulten de combinar un lexema llatí o grec amb un altre lexema, que pot ser també llatí o grec o bé propi del català
  15. 15. També són compostos els mots formats amb un numeral i un lexema: 3. Manlleus Un manlleu és un mot incorporat al lèxic d'una llengua que procedeix d'una altra llengua. Un manlleu es pot incorporar en el lèxic de dues maneres: Sense adaptar-ne la grafia original perquè és difícil de catalanitzar: thriller, fitness, hacker, whisky, kiwi. Tampoc no es catalanitzen els manlleus no acceptats, sobretot presos del castellà: "tonto", "pillar". Adaptant-ne la grafia al català: esquí, futbol, bistec, màrqueting, ràpel, ràfting. El lèxic de la dansa clàssica i el de la gastronomia provenen majoritàriament del francès (plié, suflé) i el de la música prové de l'italià (batuta, allegro).
  16. 16. 4. La modalitat de l’oració 1. La modalitat enunciativa o declarativa Les oracions enunciatives són aquelles amb què el parlant enuncia alguna cosa. – Avui fa un dia preciós. – M'he comprat una jaqueta a les rebaixes. 2. La modalitat interrogativa Les oracions interrogatives serveixen per preguntar. En la llengua oral l'entonació puja al final. En la llengua escrita aquesta pujada d'entonació es marca amb el signe d'interrogació (?). T'agraden les maduixes? – Quan passaràs per casa? Podem classificar les oracions interrogatives segons si són generals o parcials, o bé directes o indirectes.
  17. 17. Oracions interrogatives generals i interrogatives parcials Interrogatives generals: pressuposen un desconeixement total sobre allò que es pregunta. – Vols anar a fer un tomb? – Em deixes el llapis? Interrogatives parcials: pressuposen un coneixement parcial sobre allò que es pregunta. Solen ser introduïdes amb els mots quin, com, qui, on, etc. – Com s'acabarà el conte? – Quanta gent llegeix diaris? Oracions interrogatives directes i interrogatives indirectes Interrogatives directes. Són pròpies de l'estil directe. Tenen l'entonació característica, que es representa amb el signe d'interrogació. -M'agradaria saber qui ha dit això. – No sé què far L'oració "Com s'acabarà el conte?" és interrogativa directa.
  18. 18. Interrogatives indirectes. Són pròpies de l'estil indirecte. Tenen l'entonació característica de les enunciatives i no es marquen amb el signe d'interrogació. 3. La modalitat exclamativa Les oracions exclamatives són les que serveixen per expressar emocions, desitjos, sentiments, sorpresa. En la llengua oral es pronuncien de manera emfàtica. En la llengua escrita porten el signe d'admiració (!). – Quina alegria tan gran! – Ens n'hem sortit! Les oracions exclamatives també es poden introduir amb la conjunció que: – Que interessant, aquest llibre!
  19. 19. 4. La modalitat exhortativa Les oracions exhortatives serveixen per donar ordres, per expressar precs, suggeriments. En la llengua oral també se solen pronunciar de manera emfàtica i en l'escriptura porten sovint el signe d'admiració al final. – Dóna'm la mà! – Agafa aquest paper! Les oracions exhortatives negatives expressen una prohibició i es construeixen amb l'adverbi no i el verb en mode subjuntiu. – No corris tant ara! – No arribis tard, demà! Quan l'ordre es refereix a un fet repetitiu, sol enunciar-se amb el verb en futur o amb un verb o una perífrasi verbal d'obligació: – Arribaràs cada dia abans de les onze. – Has d'arribar cada dia abans de les onze. "Fes un darrer esforç!" és una oració exhortativa.
  20. 20. 5. Afirmació i negació en les diverses modalitats Oracions afirmatives Allò que caracteritza les oracions afirmatives és la manca de marques de negació. De vegades s'hi inclou l'adverbi sí com a partícula de reforç, sobretot per respondre una pregunta; en aquest cas, sí pot substituir tota l'oració. – En Joan ha vingut a la festa. També poden fer la funció de reforç de l'afirmació, sobretot en la llengua col·loquial, les partícules tant, prou, certament, sens dubte i d'altres. Oracions negatives Les oracions enunciatives negatives es caracteritzen per la presència de l'adverbi de negació no o d'una partícula o locució equivalent: ni, gens, cap, res, ningú, ni mica, tampoc, mai, enlloc, i d'altres.
  21. 21. L'adverbi no ha d'anar davant del verb. La forma ni equival a i no. – Aquest hivern la Laia no s'ha refredat. – No ha vingut ni ha deixat cap nota (= no ha vingut i no ha deixat cap nota). Quan s'utilitzen altres partícules o locucions negatives, és freqüent la doble negació, amb l'ús simultani de no: – No l'he trobada enlloc, la Laia. Amb els adverbis mai, gens i enlloc, amb els pronoms ningú i res i amb l'adjectiu cap, la doble negació és obligada. – Això no ho he dit mai! – No accepto cap excusa!

×