1. El triomf del Front Popular
Les eleccions del 1933 van donar la victòria als partits de centredreta on hi
destaquen dues forces polítiques en aquest període:
1.- Partit Radical (Lerroux)
2.- CEDA ( Gil Robles)
Immediatament es va començar a paralitzar una bona part del projecte
reformista anterior i a conseqüència de la forta girada conservadora i de
l'obstrucció a l'obra reformista, el sector radical del PSOE (Francisco Largo
Caballero) i els anarquistes van declarar una guerra contra el nou govern amb
vagues i conflictes.
Més tard, va haver una revolució l'octubre del 1934, on l'entrada dels membres
de la CEDA al govern va ser interpretada com l'entrada cap al feixisme per les
forces d'esquerra i nacionalistes. L'endemà es van produir vagues generals a les
grans ciutats. A causa de la manca de coordinació, van fracassar i el govern va
decretà l'estat de guerra. Aquesta protesta contra el govern va adquirir un
relleu especial a Astúries i Catalunya.
Les conseqüències d'aquesta revolució vans ser notables:
- La influència del CEDA al govern va augmentar.
- Es suspèn l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
- Gil Robles és nomenat ministre de la Guerra.
- Franco és nomenat cap d'Estat Major de l'exèrcit.
Aquesta dura repressió va fer que les forces de l'esquerra (fins aleshores
dividides) s'unissin contra la política del govern.
El juliol del 1935 el CEDA va presentar un avantprojecte per modificar la
Constitució, on es van mostrar favorables els radicals i fins i tot el mateix
president de la república (Alcalà Zamora). Finalment aquest projecte no va
arribar a votar-se i una forta crisi esclatà la tardor del 1935 en el "sí" del
govern, trasbalsant la situació.
El Partit Radical va estar afectat a causa d'un seguit d'escàndols de corrupció
("cas de l'estraperlo"). Finalment s'agreujaren les diferències entre el Partit
Radical i la CEDA. Seguidament Gil Robles (CEDA) va intentar ser nomenat
president del govern per poder portar a terme el programa del seu partit, però
Alcalà Zamora s'hi va negar, decidint convocar noves eleccions al febrer del
1936.

2. Eleccions de febrer del 1936
Aquestes eleccions van mostrar la polarització de la vida política espanyola,
dividida entre dretes i esquerres.
El triomf del Front d'Esquerres a Catalunya i del Front Popular a la resta
d'Espanya no va ser acceptat pels sectors més reaccionaris, que van començar
a organitzar conspiracions contra la República.
El programa electoral del Front d'Esquerres (partits catalanistes d'esquerres) es
basava en:
- L'amnistia política per als empresonats des de l'octubre del 1934,
entre ells: Lluís Companys i tot els seus consellers.
- El restabliment de l'Estatut, del govern legítim de la Generalitat i de la
Llei de Contractes de Conreu.
- Suport al programa del Front Popular, una coalició de republicans-
socialistes i comunistes de l'Estat, que pretenia tornar a posar la República en
mans de les esquerres i tornar a aplicar la legislació reformista suspesa pels
governs dels radicalistes.
Els partits dretans van reaccionar amb la formació del Front Català d'Ordre
(organitzada i dirigida per la Lliga). A la resta d'Espanya, les dretes es van
agrupar en l’anomena’t Bloque Nacional, constituït per la CEDA, els monàrquics
i tradicionalistes. Tota la seva campanya la van basar en la denúncia del
suposat caràcter revolucionari dels partits d'esquerra i en la necessitat d'impedir
el seu triomf.
Resultat de les eleccions
El resultat de les eleccions va marcar una clara divisió.
Front Popular va obtenir el 48 % dels vots (majoria de les grans ciutats i les
regions del litoral) , les dretes van aconseguir el 46,5 % (a les dues Castelles,
Lleó, Navarra i una part d'Aragó) i les forces que es reclamaven de centre
només van obtenir el 5,4 % dels vots.
A Catalunya, el resultat de les esquerres va ser encara més elevat (Front
d'Esquerres: 59% i 41 dels 54 diputats; Front de l'Ordre: 41% i 13 diputats).
Un cop coneguts els resultats, i seguint els acords del pacte del Front Popular,
Manuel Azaña fou nomenat president de la República. El govern, format per
ministres republicans, però recolzar parlamentàriament pels socialistes, va
reprendre el procés reformista interromput al 1934.
A Catalunya, el 29 de febrer, el Parlament va confirmar Lluís Companys com a
president on es va restablir l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Contractes de
Conreu va tornar a entrar en vigor.

3. A la resta d'Espanya, el triomf de les esquerres va comportar un clima de
tensió social:
- Conservadors: van reaccionar molt negativament.
- Propietaris agrícoles: es van oposar a la reforma agrària.
- Esglèsia catòlica: s'oposà frontalment a un govern que acusava d'anticlerical.
- Anarquistes: defensaven la revolució.
- Un sector del socialisme (Largo Caballero): s'orientava cap a les solucions
radicals, encaminant-se cap al Partit Comunista.
Va se quan els partits d'esquerra i els sindicats organitzaren mobilitzacions
populars: vagues a les ciutats, ocupació de terres al camp...
Entre la dreta, Falange Española assumí un fort protagonisme que fomentar un
clima d'enfrontament civil i de crispació política on grups falangistes formaren
patrulles armades que realitzaven accions violentes contra els líders d'esquerres
(entre febrer i juliol del 1936).
Entre els conservadors van començar a pensar que l’única solució seria un cop
d'Estat militar.
Cap el cop d’Estat
Del cop d'Estat a la Guerra Civil
El cop d'Estat va iniciar-se el 17 de juliol de 1936 quan la guarnició militar de
Melilla es va revoltar contra el Govern de la Segona República Espanyola. Era
l'inici d'un cop d'Estat preparat minuciosament pels sectors més reaccionaris de
l'oligarquia espanyola després de la victòria del Front Popular. El 18 i el 19 de
juliol es van revoltar la majoria de militars arreu de l'Estat, amb l'objectiu de
posar fi al desordre.
Tanmateix el complot militar es va cobrar uns quants mesos abans a l'èxit
electoral del Front Popular: els primers passos ja s'havien donat en temps del
bienni dretà. No obstant, el cop va estar mal planejat i, sobretot, no va comptar
amb la resistència popular.
Els partits d'esquerra i, principalment, els sindicats, amb l'ajut de la Guàrdia
d'Assalt i alguns sectors de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit que restaren fidels a la
Segona República, van organitzar els seus homes en milícies populars que
derrotaren l'alçament militar a Madrid i a Barcelona. Per tant, els insurrectes
van fer convergir les forces de l'exèrcit que els eren lleials (una àmplia majoria)
des de les zones en què havien triomfat (Navarra, nord de Castella, Galícia i
nord d'Àfrica) cap a les regions dominades per les forces lleials a la República.
Això va fer que el cop d'estat es transformés en guerra civil.
En el bàndol republicà, el motí militar va desfermar una autèntica revolució
social. En algunes regions el control pertanyia als anarquistes, que es van
aplicar a col·lectivitzar la terra. En altres, van triomfar els socialistes i els
comunistes, i al País Basc, el Partit Nacionalista Basc va ser qui controlà la

4. situació i organitzà unilateralment un govern autònom que de fet, i per la
situació del front, era independent de Madrid.
A Catalunya es va produir la col·lectivització general de la indústria amb el
suport de la Generalitat. Sectors de la burgesia catalana que van poder escapar
van instal·lar-se a França o bé en el territori controlat pels franquistes. Alguns
antics dirigents de la Lliga Regionalista van col·laborar obertament amb el
general Franco, amb la renúncia a qualsevol plantejament catalanista. Altres,
com ara Francesc Cambó i Batlle, li van donar suport econòmic. Catalunya
també es va convertir en una entitat pràcticament sobirana, encara que van ser
els anarquistes els que van organitzar la col·lectivització de les empreses i els
serveis públics. En realitat, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, a les mans
de la CNT-FAI, tenia més poder executiu que el govern de la Generalitat.
Fotografies polítics implicats durant aquest període
• Alejandro Lerroux García (1864 - 1935)
President del Govern Espanyol durant la
Segona República(1933 - 1935)
• Francisco Largo Caballero (1898 - 1980)
President del Govern durant la Segona
República (1936 - 1937)

5. • José Maria Gil-Robles (1898 - 1980)
Polític i advocat espanyol
Ministre de Guerra
Va formar la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas
• Alcalá Zamora (1877 - 1949)
Primer president de la Segona República (1931 - 1936)
• Lluís Companys (1882 - 1940)
Primer President del Parlament de Catalunya (1932 - 1933)
Ministre del Govern Espanyol (1933)
President de la Generalitat de Catalunya durant la II República (1934 - 1940)
President d'ERC (1933 - 1934)

6. • Manuel Azaña (1880 - 1940)
President del Govern en la II República (1931 - 1933 i 1936)
President de la II República (1936 - 1939)
• Francesc Cambó i Batlle (1876-1947)
Líder de la Lliga Regionalista, més tard Lliga Catalana
Ministre de Foment i Finances (1918-1921)

7. Anàlisi de documents:
1.Les eleccions del 1936
1.1.Cartell propagandístic electoral del Front Popular
Aquest cartell està extret del nostre llibre de text, Història, ed:Vicens Vives
pàgina 269. És un cartell de propaganda electoral on ens mostra la victòria del
Front Popular en les eleccions de febrer del 1936 a Espanya.
El Front Popular és una coalició de republicans d’esquerra, socialistes i
comunistes a tot l’Estat, que pretenia conquerir el poder i tornar a aplicar la
legislació reformista suspesa pels governs dels radical celistes. Se’n van formar
a Europa per frenar el progrés dels règims feixistes.
A la imatge, podem observar diferents banderes. A dalt a l’esquerra trobem la
bandera republicana, més a baix hi ha la bandera independentista de
Catalunya. Seguidament trobem la bandera feixista i a sobre d’aquesta trobem
la bandera de Catalunya. Al centre de la imatge trobem a un home amb el puny
alçat indicant la victòria gloriosa del Front Popular, d’aquesta manera, deixant el
feixisme enrere i obtenint la llibertat.

8. 1.2.Cartells propagandístics dels diferents fronts
En aquesta imatge trobem dos cartells de diferents
partits. El de dalt, representa el Front Català d’ordre que
era una coalició electoral formada per les forces
polítiques catalanes de dreta organitzada per la Lliga
Catalana, per tal de presentar-se a les eleccions
legislatives del 16 de febrer de 1936, on va ser
derrotada pel Front d'Esquerres de Catalunya.
A diferència del Front d'Esquerres, no els unia cap
programa coherent, sinó que es basava en un atac al
Front d'Esquerres i en l'oposició a l'alliberament dels
participants en els fets del sis d'octubre.
A l’ imatge podem observar com un home vestit de
blanc, no deixa passar a un grup de persones que
porten la bandera feixista i un petit cartell on posa
“Octubre 6, dissabte”. També, al costat del home hi ha
un frase on diu que “no passareu”.
El segon cartell representa al Front d’Esquerres de
Catalunya el qual va ser una coalició electoral d'esquerres que va obtenir un
gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 per a
enfrontar-se al Front Català d'Ordre. El seu equivalent a la resta d'Espanya fou
el Front Popular, que pretenia recuperar el govern per a les esquerres.
En el seu programa proclamà com a objectius, entre d'altres, l'amnistia política i
social dels empresonats per la seva participació en els fets del sis d'octubre de
1934, el restabliment total del govern autònom de Catalunya, la vigència de
l'Estatut de Núria, l'acabament del traspàs de serveis i el restabliment de la llei
de Contractes de Conreu.
La imatge ens mostra un home, amb la seva filla. El missatge d’aquest cartell
demana que tots aquells afectats per la revolució del 6 d’octubre que estaven
empresonats, obtindrien la llibertat si votessin al Front d’Esquerres ja que
prometia l’amnistia política.
Comparant els dos cartells, mentres el Front Català d’Ordre malmet al seu
partit contrari, el Front d’Esquerres dona una imatge tendre per tal d’aconseguir
més vots.

9. El resultat dels vots van ser: Front d'Esquerres: 59% i 41 dels 54 diputats;
Front de l'Ordre: 41% i 13 diputats.
1.3. Mapa: Les eleccions generals a Espanya de 1936
Font: llibre de text Història, ed.Claret, pàg 170.
Aquesta imatge és un mapa d’Espanya de les eleccions que es van celebrar el
febrer del 1936 i ens mostra les candidatures que obtenen la majoria en les
diferents comunitats autonomes. Amb un gris fosc tenim la Coalició de dretes,
que en general es concentra a l’Espanya interior, especialment al nord. Amb un
gris més clar, tenim el Front Popular que era d’esquerres i va ser majoritari a
les grans ciutats, a les zones industrials i a les regions perifèriques sobretot a
aquelles on hi havia reivindicacions d’autonomia. Amb el color blanc, tenim
Sòria, Lugo i Zamora que es van posicionar al centre.
Aquesta campanya electoral es va celebrar enmig d’un ambient polític i social
molt crispat. Les forces polítiques es van polaritzar, de manera que les
candidatures es van concentrar en dues opcions: dretes i esquerres.
La participació d’aquestes eleccions van assolir una alta participació i els
resultats van atorgar el triomf a les candidatures del Front Popular. També, cal
destacar que va tenir una importància destacada en els resultats el fet que
l’electorat anarquista, que majoritàriament s’havia abstingut a les anteriors
eleccions, donés suport a les candidatures del Front Popular. Resumir els
resultats que es van donar és difícil, a causa de l’ambigüitat del centre polític.

10. 1.4.Taula: Composició del Congrés de Diputats (1936)
Font: Llibre de text: Història, ed. Teide, pàg.295.
Aquesta font és una font secundària. Exactament és una taula estadística on
recull els vots de la composició del congrés de diputats l’any 1936. En aquesta
taula, podem observar el nombre de votants, que és molt elevat, també ens
mostra la participació en aquestes votacions, que és del 72 % de la població. I
el total de vots els divideix entre els de dreta, esquerra o centre. Els partits de
centre es queden bastant per sota en resultats comparant els partits d’esquerra
i els de dreta que estan molt igualats, com bé podem observar a la part superior
de la taula.
El total d’escons en aquesta votació és de 470. Entre els partits, el més
destacats pel nombre d’escons són: la CEDA, el PSOE i Esquerra Republicana.
Tot i així, cal fixar-nos en un fet, i és que la suma total dels vots d’esquerra,
dreta i centre, no coincideixen amb el nombre de votants. A la taula el resultat
és de 9.864.783 milions de persones, però si realitzem nosaltres la suma, el
resultat és de 9.684.255 milions. La diferència és de 180.528 persones.
Referint-nos al context històric, ens referim al dictador José Antonio Primo de
Rivera, que l'any 1930 va ingressar a l' Unió Monàrquica, per defensar el seu
pare. En 1931 es presentà a les eleccions, que perdé, però el 1933 aconseguí
l'acta de diputat al Congrés dels Diputats.l'abril de 1935, tot i així, abandonà el
parlament el 1936.

11. 1.5.Taula: Els dos fronts en les eleccions de 1936
Front Front Català Participació
d’Esquerres D’Ordre electoral(%)
Barcelona ciutat 16(62,6%) 4(37,3%) 68,8
Barcelona província 11(57,4%) 3(42,6%) 75,2
Tarragona 5(57,2%) 2(42,4%) 73,4
Lleida 4(54,5%) 2(45,5%) 71,9
Girona 5(57,6%) 2(42,3%) 71,3
Total 41(59,1%) 13(40,8%)
Font: llibre de text d’Història, ed. Teide, pàg.320
Aquesta taula fa referència a escons per circumscripció dels dos fronts en les
eleccions del 1936 a Catalunya, on tenim Barcelona ciutat, Barcelona província,
Tarragona, Lleida i Girona. Per una part, tenim el Front d’Esquerres que va
rebre més escons i percentatge de vots en totes les poblacions, respecte al
Front Català d’Ordre. El total del resultats del Front d’Esquerres va ser 41
escons i un 59,1%, i el Front Català d’Ordre 13 escons i un 40,8%, la diferència
és bastant clara. Per altra banda, la participació electoral també va ser elevada,
ja que en totes les províncies va ser aproximat al 70%.

12. 1.6.Gràfic : Resultats a Catalunya de les eleccions generals del 16 de febrer de
1936
Font: llibre de text d’Història, ed. Teide, pàg.320)
Aquesta font, consta d’un gràfic sectorial referent al resultat de les eleccions
generals a Catalunya, el 16 de febrer del 1936. És una font de caire secundari,
és a dir, realitzada posteriorment als fets que narra.
En aquest gràfic, destaquen sobretot dos partits polítics: ERC i la Lliga. Es pot
apreciar la victòria d’ ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) liderada per
Lluís Companys i Jover. Seguit per el Front Català d’Ordre (liderat per la Lliga).
Altres partits inclosos són: PCC (Partit Comunista de Catalunya), USC (Unió
Socialista de Catalunya), ACR (Acció Catalana Republicana), entre d’altres
mostrats al gràfic.
La victòria de les esquerres va suposar la llibertat immediata per a Lluís
Companys i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934. Al Parlament
es mantenia un esperit de no agressió entre la Lliga i ERC, però al carrer les
actituds es radicalitzaven entre els seguidors dels diversos partits i s'esperava
que d'un moment a l'altre es produís un cop d'estat, que més endavant es va
produir.
Referent al context històric, el govern presidit per Lerroux es va desfer a mitjans
del mes d'abril de 1934, donant pas a un govern provisional en mans de
Ricardo Samper Ibáñez, home de la seva confiança. A l'octubre la
Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles va

13. forçar la seva dimissió i es va crear un nou govern Lerroux amb tres ministres
de la CEDA. La presidència de la República correspongué a Niceto Alcalá-
Zamora.
El nou govern va intentar anul·lar la legislació social aprovada, especialment la
reforma agrària; s'enfrontà amb el govern de la Generalitat a causa de la Llei
de contractes de conreu aprovada pel Parlament català; amnistià els implicats
en la Sanjurjada i establí una assignació econòmica per al culte religiós i el
clergat. La política conservadora del govern va ocasionar l'esclat de vagues
generals.
El 6 d'octubre, el president Companys s’adherí a aquesta revolta i declarà la
República Catalana en la República Federal Espanyola com a resposta del
govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del
règim republicà. Però l'exèrcit, va seguir les instruccions de Madrid i va
anunciar l'estat de guerra. El 7 d’octubre, la Generalitat i l'Ajuntament es van
rendir i els seus dirigents van ser empresonats, quedant l'estatut d'Autonomia
abolit i la Generalitat suspesa.
Així començà l’anomena’t bienni negre. El president del govern espanyol
continuà sent Lerroux i, el mes de maig de 1935, posa en mans de José María
Gil-Robles y Quiñones, líder de la CEDA, el ministeri de Guerra. Gil-Robles
nomena el general Francisco Franco cap de l'Estat Major. El president de la
República, Alcalá-Zamora, temorós del poder de la dreta republicana,
aconseguí forçar la dimissió del govern Lerroux.
La tensió social i política (amb corrupció política inclosa per l'escàndol de
l'estraperlo)facilità a Alcalá-Zamora convocar eleccions pel mes de febrer de
1936.
1.7.Fotografia: Francesc Cambó , líder de Lliga Catalana votant el 16 de febrer
de 1936
Font: Llibre de text d’Història, ed. Teide, pàg.321
Aquesta imatge és una fotografia de Francesc Cambó, (que encapçalava el
Front Català d’Odre) votant el 16 de febrer a les eleccions que es van celebrar
al 1936. Francesc Cambó va ser un polític català conservador, fundador i líder

14. de la Lliga Regionalista, més tard Lliga Catalana, i ministre en diversos governs
espanyols.
Va intentar la monarquia d’Alfons XIII després de la caiguda del dictador; però
no ho va aconseguir i el 1931 es va instaurar la Segona República que va anar
conjuntament amb la derrota electoral de la Lliga. Espantat del aspecte
revolucionari de la nova situació política, es va exiliar a França, i el 1933 amb el
regim republicà de caràcter democràtic va tornar per tal de reorganitzar el seu
partit, sota el nom de Lliga catalana. Va sortir escollit diputat en les eleccions
del 1933, les quals donaren el triomf a la dreta, però no en les del 1936, on va
guanyar el Front Popular. Finalment, va donar suport a la sublevació militar pel
temor que s’establís una República i això va donar lloc a la Guerra Civil, que va
portar al poder a Franco.
1.8.Fotografia: Lluís Companys al balco de la Generalitat al seu retorn de la
presó, el febrer de 1936
Font: llibre de text d’història, ed. Vicens Vives pàg. 265
Aquesta fotografia és de Lluís Companys al balcó de la Generalitat al seu
retorn de la presó, quan el Front Popular va guanyar les eleccions al febrer del
1936. A la fotografia estava llançant el lema de “Tornarem a patir, tornarem a
lluitar, tornarem a vèncer.”
Lluís companys, luís Companys i Jover va nèixer al municipi de Tornabous el
21 de juny de 1882 i va morir afusellat a Barcelona el 15 d'octubre de 1940. Va
ser un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933),
Ministre del Govern Espanyol (2on.semestre 1933) i President de la Generalitat
de Catalunya (1934-1940) durant la Segona República Espanyola i President
d'ERC (1933-1934). És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat
espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que
va dictar-ne l'afusellament.
Respecte el context històric d’aquesta fotografia podem dir que entre aquell
febrer i el juliol de 1936, tot fou frenesí per continuar la tasca d’autogovern
començada amb la nova entrada en vigor de l’Estatut de Núria. Foren
aprovades les lleis de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, i també
la que instituïa el Consell d’Economia de Catalunya, que Manuel Serra i Moret
dirigí fins al final de la guerra. La insurrecció militar no sorprengué Lluís
Companys, que havia advertit els governs republicans d’aquests moviments. La

15. sublevació no prosperà a Catalunya gràcies a la previsió i eficàcia de les forces
lleials al Govern de la Generalitat. Companys va obligar el general Goded,
l’instigador del cop a Catalunya, a rendir-se. Vençuda la revolta feixista per les
forces de seguretat lleials a la Generalitat i la República, la CNT-FAI es va fer
mestressa de la situació al carrer, cosa que es materialitzà en la formació de
comitès locals de milícies antifeixistes. Es van succeir diferents governs de
coalició en els quals figuraven consellers de la CNT i del POUM, al costat de
les altres forces polítiques, fins i tot Acció Catalana. No obstant això, els Fets
de Maig de 1937 van posar en relleu les diferents lectures que s’havien fet de la
guerra i de la revolució, i provocaren l’exclusió de la CNT i del POUM, que en
sortí molt perjudicat, en benefici del PSUC.
1.9.Fotografia: Un grup de ciutadans observant un cartell del Front d’Esquerres,
durant la campanya electoral del 16 de febrer de 1936
Font: llibre de text d’història, ed. Teide, pàg.320
En la fotografia, podem observar a un grup de ciutadans observant un cartell
propagandístic amb la data del 16 de febrer de 1936, on surt Francesc Macià,
president de la Generalitat de Catalunya fins l’any 1933.
Francesc Macià i Llussà (1859 - 1933) va ser militar, polític i President de la
Generalitat de Catalunya, conegut popularment com “L'Avi”.
Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat del 28 d'abril de
1931, a les primeres eleccions, després de l'aprovació de l'estatut, va ser elegit
President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de
desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.
Francesc Macià, l'Avi, com l'anomenava el poble, morí envoltat dels qui
l'estimaven i el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació de dol
que ha viscut la Catalunya moderna

16. 2.Taula: Vagues l’any 1936
Font: llibre de text d’Història, ed. Claret, pàg 171
Aquesta taula és una font secundària i que ens informa sobre les vagues que
van haver des del mes de gener fins el mes de juliol durant l’any 1936.
Com podem observar, la xifra més alta, pertany al mes de Juny, amb 444
vagues, seguidament observem el mes de Maig amb 242, una xifra el doble de
baixa, però tot i així segueix sent una xifra alta, molt a prop d’aquesta xifra
tenim el mes de Juliol amb 225 vagues. Segueixen baixant les xifres el mes
d’Abril amb 105 vagues. Finalment, seguint l’ordre de més a menys vagues,
trobem el mes de Març (47 vagues), Gener (26 vagues) i Febrer amb només 19
vagues.
La Segona República Espanyola ve néixer amb molts reptes: construir un
sistema representatiu homogeni a les democràcies parlamentàries occidentals,
donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País
Basc, resoldre el problema agrari, acabar amb l'analfabetisme, desvincular
l'Església de l'Estat, satisfer les primeres reivindicacions feministes, entre
altres. La primera República, presidida per Manuel Azaña no va satisfer a
ningú, als anarquistes creien que era insuficient i altres no estaven d’acord amb
les seves decisions. Les mostres de rebuig a la República eren constants i això
va provocar la dimissió de Manuel Azaña i la convocatòria d'eleccions el
novembre de 1933, guanyades pel centre - dreta del Partit Republicà Radical,
encapçalat per Alejandro Lerroux, qui va intentar anul·lar la legislació social
aprovada, especialment la reforma agrària; es va enfrontar amb el govern de la
Generalitat a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament
català; va amnistiar els implicats en la Sanjurjada i va establir una assignació
econòmica per al culte religiós i el clergat. Aquesta política conservadora va fer
esclatar vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de
Madrid i de Barcelona. La tensió social i política va obligar a Lerroux a convocar
eleccions el febrer de 1936.

17. 2.1.Taula: Morts causades per la lluita política, del 3 de febrer al 17 de juliol de
1936
Font: llibre de text d’Història, ed. Claret, pàg 171
Aquesta font es una taula de les morts causades per la lluita política del 3 de
febrer al 17 de juliol del 1936. Podem observar, que on es van produir més
morts va ser a les zones rurals amb un total de 119, després a Madrid amb un
total de 45 i després Sevilla, Màlaga, Granada, Barcelona i altres ciutats. El total
són de 269 morts en un període de quatre mesos. Aquestes morts es van
produir a causa de l’acció violenta que es va desenvolupar durant aquests
mesos per tal d’aconseguir un cop d’estat en contra de la República.
3.Document: La Falange i la violència José Antonio Primo de Ribera
"Y queremos, por último, que si esto ha de lograrse en algún caso por la
violencia, no nos detengamos ante la violencia. Porque, ¿quién ha dicho-al
hablar de todo menos la violencia- que la suprema jerarquía de los valores
morales reside en la amabilidad? ¿Quién ha dicho que cuando insultan
nuestros sentimientos, antes que reaccionar como hombres, estamos
obligados a ser amables? Bien está, sí, la dialéctica como primer instrumento
de comunicación. Pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los
puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria."
J.A.Primo de Ribera
Font: llibre de text d’Història ed.Claret, pàg 181)

18. Miguel Primo de Ribera (1870 - 1930), va ser un militar que va exercir una
dictadura a Espanya (Dictadura de Primo de Rivera) des de 1923 fins al 1930,
també va ser President del govern espanyol (1923-1930).
Falange Española (FE) és un partit polític espanyol de dretes, feixista, fundat el
29 d'octubre de 1933. Tot i tenir unes característiques molt específiques, se l'ha
considerat com una variant espanyola dels moviments feixistes, ja que
suposava una opció política dretana que pretenia frenar el procés revolucionari
de l'esquerra. Participaven, de la ideologia i de les formes organitzadores del
feixisme de Benito Mussolini: constituïen un moviment antimarxista que
refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven
un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i imperialista, i
l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una
forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa.
Fins a la guerra civil espanyola els afiliats falangistes provenien
fonamentalment de la petita burgesia i no foren gaire nombrosos, potser uns
25.000 el febrer del 1936.
Referent al text, ens parla sobretot sobre la violència que utiliza Primo de
Ribera quan es veu enfrontat contra altres partits o ideologies. Ell explica
clarament en aquest text, que l'amabilitat no és un bon recurs per combatre, un
bon recurs són les pistoles i els punys, és a dir, la violència.
Aquests actes de violència. es refereixen quan el Front Popular va sortir
victoriós en les eleccions del 1936. A partir d'aquest triomf electoral per part
dels seus contraris, la situació d'agitació a Madrid i en les principals ciutats va
augmentar i els enfrontaments armats entre militants dels partits d'esquerra i
els falangistes foren d'extrema gravetat.
Després d'un intent d'atemptat, el 11 de març de 1936 contra el catedràtic de
dret i militant socialista Luis Jiménez de Asúa, dut a terme per un militant
falangista, el jutge municipal que el va condemnar fou mort a les 48 hores per
pistolers falangistes. Aquests fets van determinar la il·legalització de la Falange
i els seus dirigents, entre ells Primo de Rivera, van ser empresonats el 14 de
març. Posteriorment els tribunals de justícia absolgueren José Antonio i als seus
declarant legítima, dintre del marc constitucional espanyol la doctrina de
Falange Española. En el mes de juliol de 1936, Primo de Rivera seguia
empresonat a Alacant.

19. 3.1. Document: La posició de la Falange:. José Antonio Primo de Rivera, maig
del 1936
Hi pot haver encara entre vosaltres –soldats, oficials espanyols- qui proclami la
indiferència dels militars per la política. (...)
Està en litigi l’existència mateixa d’Espanya com a entitat i com a unitat (...).
(...) Sense la vostra força, soldats, en serà titànicament difícil triomfar en la
lluita. Mesureu la vostra terrible responsabilitat. Allò que Espanya continuï sent
depèn de vosaltres (...).
José Antonio Primo de Rivera, maig del 1936.
(Traduït del castellà)
Font: llibre de text d’història, ed. Vicens Vives, pàg. 265)
Aquest text és de Primo de Rivera al maig del 1936, i podem veure que diu a
tots aquells soldats o oficials espanyols que necessita la seva força per triomfar
en la lluita, i que Espanya depèn de ells. És a dir, que necessita la seva força
per aconseguir derrota a l’oponent i així seguir amb una Espanya com a entitat i
com a unitat.
3.2.Fotografia: L’assassinat de Calvo Sotelo, el 14 de juliol de 1936
Font: llibre de text d’Història, ed.Claret, pàg 181
José Calvo Sotelo (1893 -1936) fou un polític espanyol elegit diputat al Congrés
dels Diputats per primera vegada al juny de 1919, com a membre del grup
conservador dirigit per Antonio Maura, del qual fou secretari personal en la seva
penúltima presidència governamental. El 1921 va ser nomenat governador de
València pel mateix Maura.
Al desembre de 1923, tres mesos després de l'establiment de la dictadura del
general Miguel Primo de Rivera, va ser designat director general de

20. l'administració local, i més endavant va passar a exercir el càrrec de ministre
d'hisenda.
El 1931, al començament de la Segona República, es traslladà a Portugal i, un
any més tard s'estableix a França. Tornà a Espanya a l'any 1931, quan el
govern republicà del Partit Radical decretà l'amnistia per a tots els antics
ministres de la dictadura. Aviat fundà el Bloque Nacional, formació d'extrema
dreta que sumava les forces de tots els partits monàrquics.
El 13 de juliol de 1936, fou assassinat per una unitat de la Guàrdia d'Assalt per
venjar l'homicidi del comandant d'aquest cos José Castillo. Aquest fet, que
tingué un gran impacte emocional, va ser el pretext que va donar inici a la
Guerra Civil.
3.3.Document: Els plans colpistes
Cal tenir en compte que l’acció ha de ser extremament violenta, de manera que
es redueixi tan aviat com sigui possible un enemic fort i ben organitzat. Per
descomptat, seran empresonats els dirigents dels partits polítics, de les
societats i dels sindicats desafectes al Movimiento i els seran aplicats càstigs
exemplars per tal d’estrangular els moviments de rebel·lia o de vaga.
José Antonio Primo de Rivera, maig del 1936.
(Traduït del castellà)
Font: Llibre de text d’història, ed. Vicens Vives pàg. 265
Aquest text és de José Antonio Primo de Rivera del maig del 1936. I ens diu
que l’acció ha de ser molt violenta, ja que s’ha de acabar ràpidament a l’enemic
fort i ben organitzat. Insisteix en que els dirigents dels partits polítics, de les
societats i dels sindicats desafectes al Movimient seran empresonats i rebran
càstigs exemplars, per així estrangular els moviments de rebel·lia i vaga.
Primo de Rivera va néixer a Madrid el 24 de abril de 1903 i va morir a Alicante
el 20 de novembre del 1936. Va ser un advocat i polític espanyol, fill del
dictador Miguel Primo de Rivera i fundador i líder del partit de la Falange
Espanyola. Va ser condemnat i executat per conspiració i rebel·lió militar durant
els primers mesos de la Guerra Civil espanyola. Durant, la seva trajectòria va
utilitzar la violència moltes vegades, però sempre deia que la violència no
s’havia de fer per simple violència, sinó que en el cas que no hi hagués un altre
manera de fer les coses, aleshores si que es podia utilitzar. Llegint el text
podem observar, que Primo de Rivera era una persona molt violenta, que
utilitzava la violència per aconseguir els seus proposits.

21. 3.4.Jose Calvo Sotelo
José Calvo Sotelo (1893-1936) va ser un polític espanyol nascut a Tuy
(Pontevedra).
Llicenciat en dret a la Universitat de Saragossa, fou professor a la Universitat de
Madrid després de convertir-se en advocat de l'Estat al 1916. Va ser elegit
diputat al Congrés dels Diputats per primera vegada al juny de 1919, com a
membre del grup conservador dirigit per Antonio Maura, del qual fou secretari
personal en la seva penúltima presidència governamental. El 1921 va ser
nomenat governador de València pel mateix Maura.
Al desembre de 1923, tres mesos després de l'establiment de la dictadura del
general Miguel Primo de Rivera, va ser designat director general de
l'administració local, i més endavant va passar a a exercir el càrrec de ministre
d'hisenda.
El 1931, al començament de la Segona República, es traslladà a Portugal i, un
any més tard s'estableix a França. Tornà a Espanya a l'any 1931, quan el
govern republicà del Partit Radical decretà l'amnistia per a tots els antics
ministres de la dictadura. Aviat fundà el Bloque Nacional, formació d'extrema
dreta que sumava les forces de tots els partits monàrquics.
El 13 de juliol de 1936, fou assassinat per una unitat de la Guàrdia d'Assalt per
venjar l'homicidi del comandant d'aquest cos José Castillo. Aquest fet, que
tingué un gran impacte emocional, va ser el pretext emprat com a detonant de
la sublevació militar que va donar inici a la Guerra Civil[1] i en va avançar la
data, que estava prevista per finals del mes de juliol.