11.2 El triomf del Front Popular, J.Cuní i A.Grau

4,028 views

Published on

Published in: Education, News & Politics
0 Comments
2 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
4,028
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
6
Actions
Shares
0
Downloads
42
Comments
0
Likes
2
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

11.2 El triomf del Front Popular, J.Cuní i A.Grau

  1. 1. El triomf del Front Popular Les eleccions del 1933 van donar la victòria als partits de centredreta on hi destaquen dues forces polítiques en aquest període: 1.- Partit Radical (Lerroux) 2.- CEDA ( Gil Robles) Immediatament es va començar a paralitzar una bona part del projecte reformista anterior i a conseqüència de la forta girada conservadora i de l'obstrucció a l'obra reformista, el sector radical del PSOE (Francisco Largo Caballero) i els anarquistes van declarar una guerra contra el nou govern amb vagues i conflictes. Més tard, va haver una revolució l'octubre del 1934, on l'entrada dels membres de la CEDA al govern va ser interpretada com l'entrada cap al feixisme per les forces d'esquerra i nacionalistes. L'endemà es van produir vagues generals a les grans ciutats. A causa de la manca de coordinació, van fracassar i el govern va decretà l'estat de guerra. Aquesta protesta contra el govern va adquirir un relleu especial a Astúries i Catalunya. Les conseqüències d'aquesta revolució vans ser notables: - La influència del CEDA al govern va augmentar. - Es suspèn l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. - Gil Robles és nomenat ministre de la Guerra. - Franco és nomenat cap d'Estat Major de l'exèrcit. Aquesta dura repressió va fer que les forces de l'esquerra (fins aleshores dividides) s'unissin contra la política del govern. El juliol del 1935 el CEDA va presentar un avantprojecte per modificar la Constitució, on es van mostrar favorables els radicals i fins i tot el mateix president de la república (Alcalà Zamora). Finalment aquest projecte no va arribar a votar-se i una forta crisi esclatà la tardor del 1935 en el "sí" del govern, trasbalsant la situació. El Partit Radical va estar afectat a causa d'un seguit d'escàndols de corrupció ("cas de l'estraperlo"). Finalment s'agreujaren les diferències entre el Partit Radical i la CEDA. Seguidament Gil Robles (CEDA) va intentar ser nomenat president del govern per poder portar a terme el programa del seu partit, però Alcalà Zamora s'hi va negar, decidint convocar noves eleccions al febrer del 1936.
  2. 2. Eleccions de febrer del 1936 Aquestes eleccions van mostrar la polarització de la vida política espanyola, dividida entre dretes i esquerres. El triomf del Front d'Esquerres a Catalunya i del Front Popular a la resta d'Espanya no va ser acceptat pels sectors més reaccionaris, que van començar a organitzar conspiracions contra la República. El programa electoral del Front d'Esquerres (partits catalanistes d'esquerres) es basava en: - L'amnistia política per als empresonats des de l'octubre del 1934, entre ells: Lluís Companys i tot els seus consellers. - El restabliment de l'Estatut, del govern legítim de la Generalitat i de la Llei de Contractes de Conreu. - Suport al programa del Front Popular, una coalició de republicans- socialistes i comunistes de l'Estat, que pretenia tornar a posar la República en mans de les esquerres i tornar a aplicar la legislació reformista suspesa pels governs dels radicalistes. Els partits dretans van reaccionar amb la formació del Front Català d'Ordre (organitzada i dirigida per la Lliga). A la resta d'Espanya, les dretes es van agrupar en l’anomena’t Bloque Nacional, constituït per la CEDA, els monàrquics i tradicionalistes. Tota la seva campanya la van basar en la denúncia del suposat caràcter revolucionari dels partits d'esquerra i en la necessitat d'impedir el seu triomf. Resultat de les eleccions El resultat de les eleccions va marcar una clara divisió. Front Popular va obtenir el 48 % dels vots (majoria de les grans ciutats i les regions del litoral) , les dretes van aconseguir el 46,5 % (a les dues Castelles, Lleó, Navarra i una part d'Aragó) i les forces que es reclamaven de centre només van obtenir el 5,4 % dels vots. A Catalunya, el resultat de les esquerres va ser encara més elevat (Front d'Esquerres: 59% i 41 dels 54 diputats; Front de l'Ordre: 41% i 13 diputats). Un cop coneguts els resultats, i seguint els acords del pacte del Front Popular, Manuel Azaña fou nomenat president de la República. El govern, format per ministres republicans, però recolzar parlamentàriament pels socialistes, va reprendre el procés reformista interromput al 1934. A Catalunya, el 29 de febrer, el Parlament va confirmar Lluís Companys com a president on es va restablir l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Contractes de Conreu va tornar a entrar en vigor.
  3. 3. A la resta d'Espanya, el triomf de les esquerres va comportar un clima de tensió social: - Conservadors: van reaccionar molt negativament. - Propietaris agrícoles: es van oposar a la reforma agrària. - Esglèsia catòlica: s'oposà frontalment a un govern que acusava d'anticlerical. - Anarquistes: defensaven la revolució. - Un sector del socialisme (Largo Caballero): s'orientava cap a les solucions radicals, encaminant-se cap al Partit Comunista. Va se quan els partits d'esquerra i els sindicats organitzaren mobilitzacions populars: vagues a les ciutats, ocupació de terres al camp... Entre la dreta, Falange Española assumí un fort protagonisme que fomentar un clima d'enfrontament civil i de crispació política on grups falangistes formaren patrulles armades que realitzaven accions violentes contra els líders d'esquerres (entre febrer i juliol del 1936). Entre els conservadors van començar a pensar que l’única solució seria un cop d'Estat militar. Cap el cop d’Estat Del cop d'Estat a la Guerra Civil El cop d'Estat va iniciar-se el 17 de juliol de 1936 quan la guarnició militar de Melilla es va revoltar contra el Govern de la Segona República Espanyola. Era l'inici d'un cop d'Estat preparat minuciosament pels sectors més reaccionaris de l'oligarquia espanyola després de la victòria del Front Popular. El 18 i el 19 de juliol es van revoltar la majoria de militars arreu de l'Estat, amb l'objectiu de posar fi al desordre. Tanmateix el complot militar es va cobrar uns quants mesos abans a l'èxit electoral del Front Popular: els primers passos ja s'havien donat en temps del bienni dretà. No obstant, el cop va estar mal planejat i, sobretot, no va comptar amb la resistència popular. Els partits d'esquerra i, principalment, els sindicats, amb l'ajut de la Guàrdia d'Assalt i alguns sectors de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit que restaren fidels a la Segona República, van organitzar els seus homes en milícies populars que derrotaren l'alçament militar a Madrid i a Barcelona. Per tant, els insurrectes van fer convergir les forces de l'exèrcit que els eren lleials (una àmplia majoria) des de les zones en què havien triomfat (Navarra, nord de Castella, Galícia i nord d'Àfrica) cap a les regions dominades per les forces lleials a la República. Això va fer que el cop d'estat es transformés en guerra civil. En el bàndol republicà, el motí militar va desfermar una autèntica revolució social. En algunes regions el control pertanyia als anarquistes, que es van aplicar a col·lectivitzar la terra. En altres, van triomfar els socialistes i els comunistes, i al País Basc, el Partit Nacionalista Basc va ser qui controlà la
  4. 4. situació i organitzà unilateralment un govern autònom que de fet, i per la situació del front, era independent de Madrid. A Catalunya es va produir la col·lectivització general de la indústria amb el suport de la Generalitat. Sectors de la burgesia catalana que van poder escapar van instal·lar-se a França o bé en el territori controlat pels franquistes. Alguns antics dirigents de la Lliga Regionalista van col·laborar obertament amb el general Franco, amb la renúncia a qualsevol plantejament catalanista. Altres, com ara Francesc Cambó i Batlle, li van donar suport econòmic. Catalunya també es va convertir en una entitat pràcticament sobirana, encara que van ser els anarquistes els que van organitzar la col·lectivització de les empreses i els serveis públics. En realitat, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, a les mans de la CNT-FAI, tenia més poder executiu que el govern de la Generalitat. Fotografies polítics implicats durant aquest període • Alejandro Lerroux García (1864 - 1935) President del Govern Espanyol durant la Segona República(1933 - 1935) • Francisco Largo Caballero (1898 - 1980) President del Govern durant la Segona República (1936 - 1937)
  5. 5. • José Maria Gil-Robles (1898 - 1980) Polític i advocat espanyol Ministre de Guerra Va formar la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas • Alcalá Zamora (1877 - 1949) Primer president de la Segona República (1931 - 1936) • Lluís Companys (1882 - 1940) Primer President del Parlament de Catalunya (1932 - 1933) Ministre del Govern Espanyol (1933) President de la Generalitat de Catalunya durant la II República (1934 - 1940) President d'ERC (1933 - 1934)
  6. 6. • Manuel Azaña (1880 - 1940) President del Govern en la II República (1931 - 1933 i 1936) President de la II República (1936 - 1939) • Francesc Cambó i Batlle (1876-1947) Líder de la Lliga Regionalista, més tard Lliga Catalana Ministre de Foment i Finances (1918-1921)
  7. 7. Anàlisi de documents: 1.Les eleccions del 1936 1.1.Cartell propagandístic electoral del Front Popular Aquest cartell està extret del nostre llibre de text, Història, ed:Vicens Vives pàgina 269. És un cartell de propaganda electoral on ens mostra la victòria del Front Popular en les eleccions de febrer del 1936 a Espanya. El Front Popular és una coalició de republicans d’esquerra, socialistes i comunistes a tot l’Estat, que pretenia conquerir el poder i tornar a aplicar la legislació reformista suspesa pels governs dels radical celistes. Se’n van formar a Europa per frenar el progrés dels règims feixistes. A la imatge, podem observar diferents banderes. A dalt a l’esquerra trobem la bandera republicana, més a baix hi ha la bandera independentista de Catalunya. Seguidament trobem la bandera feixista i a sobre d’aquesta trobem la bandera de Catalunya. Al centre de la imatge trobem a un home amb el puny alçat indicant la victòria gloriosa del Front Popular, d’aquesta manera, deixant el feixisme enrere i obtenint la llibertat.
  8. 8. 1.2.Cartells propagandístics dels diferents fronts En aquesta imatge trobem dos cartells de diferents partits. El de dalt, representa el Front Català d’ordre que era una coalició electoral formada per les forces polítiques catalanes de dreta organitzada per la Lliga Catalana, per tal de presentar-se a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, on va ser derrotada pel Front d'Esquerres de Catalunya. A diferència del Front d'Esquerres, no els unia cap programa coherent, sinó que es basava en un atac al Front d'Esquerres i en l'oposició a l'alliberament dels participants en els fets del sis d'octubre. A l’ imatge podem observar com un home vestit de blanc, no deixa passar a un grup de persones que porten la bandera feixista i un petit cartell on posa “Octubre 6, dissabte”. També, al costat del home hi ha un frase on diu que “no passareu”. El segon cartell representa al Front d’Esquerres de Catalunya el qual va ser una coalició electoral d'esquerres que va obtenir un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 per a enfrontar-se al Front Català d'Ordre. El seu equivalent a la resta d'Espanya fou el Front Popular, que pretenia recuperar el govern per a les esquerres. En el seu programa proclamà com a objectius, entre d'altres, l'amnistia política i social dels empresonats per la seva participació en els fets del sis d'octubre de 1934, el restabliment total del govern autònom de Catalunya, la vigència de l'Estatut de Núria, l'acabament del traspàs de serveis i el restabliment de la llei de Contractes de Conreu. La imatge ens mostra un home, amb la seva filla. El missatge d’aquest cartell demana que tots aquells afectats per la revolució del 6 d’octubre que estaven empresonats, obtindrien la llibertat si votessin al Front d’Esquerres ja que prometia l’amnistia política. Comparant els dos cartells, mentres el Front Català d’Ordre malmet al seu partit contrari, el Front d’Esquerres dona una imatge tendre per tal d’aconseguir més vots.
  9. 9. El resultat dels vots van ser: Front d'Esquerres: 59% i 41 dels 54 diputats; Front de l'Ordre: 41% i 13 diputats. 1.3. Mapa: Les eleccions generals a Espanya de 1936 Font: llibre de text Història, ed.Claret, pàg 170. Aquesta imatge és un mapa d’Espanya de les eleccions que es van celebrar el febrer del 1936 i ens mostra les candidatures que obtenen la majoria en les diferents comunitats autonomes. Amb un gris fosc tenim la Coalició de dretes, que en general es concentra a l’Espanya interior, especialment al nord. Amb un gris més clar, tenim el Front Popular que era d’esquerres i va ser majoritari a les grans ciutats, a les zones industrials i a les regions perifèriques sobretot a aquelles on hi havia reivindicacions d’autonomia. Amb el color blanc, tenim Sòria, Lugo i Zamora que es van posicionar al centre. Aquesta campanya electoral es va celebrar enmig d’un ambient polític i social molt crispat. Les forces polítiques es van polaritzar, de manera que les candidatures es van concentrar en dues opcions: dretes i esquerres. La participació d’aquestes eleccions van assolir una alta participació i els resultats van atorgar el triomf a les candidatures del Front Popular. També, cal destacar que va tenir una importància destacada en els resultats el fet que l’electorat anarquista, que majoritàriament s’havia abstingut a les anteriors eleccions, donés suport a les candidatures del Front Popular. Resumir els resultats que es van donar és difícil, a causa de l’ambigüitat del centre polític.
  10. 10. 1.4.Taula: Composició del Congrés de Diputats (1936) Font: Llibre de text: Història, ed. Teide, pàg.295. Aquesta font és una font secundària. Exactament és una taula estadística on recull els vots de la composició del congrés de diputats l’any 1936. En aquesta taula, podem observar el nombre de votants, que és molt elevat, també ens mostra la participació en aquestes votacions, que és del 72 % de la població. I el total de vots els divideix entre els de dreta, esquerra o centre. Els partits de centre es queden bastant per sota en resultats comparant els partits d’esquerra i els de dreta que estan molt igualats, com bé podem observar a la part superior de la taula. El total d’escons en aquesta votació és de 470. Entre els partits, el més destacats pel nombre d’escons són: la CEDA, el PSOE i Esquerra Republicana. Tot i així, cal fixar-nos en un fet, i és que la suma total dels vots d’esquerra, dreta i centre, no coincideixen amb el nombre de votants. A la taula el resultat és de 9.864.783 milions de persones, però si realitzem nosaltres la suma, el resultat és de 9.684.255 milions. La diferència és de 180.528 persones. Referint-nos al context històric, ens referim al dictador José Antonio Primo de Rivera, que l'any 1930 va ingressar a l' Unió Monàrquica, per defensar el seu pare. En 1931 es presentà a les eleccions, que perdé, però el 1933 aconseguí l'acta de diputat al Congrés dels Diputats.l'abril de 1935, tot i així, abandonà el parlament el 1936.
  11. 11. 1.5.Taula: Els dos fronts en les eleccions de 1936 Front Front Català Participació d’Esquerres D’Ordre electoral(%) Barcelona ciutat 16(62,6%) 4(37,3%) 68,8 Barcelona província 11(57,4%) 3(42,6%) 75,2 Tarragona 5(57,2%) 2(42,4%) 73,4 Lleida 4(54,5%) 2(45,5%) 71,9 Girona 5(57,6%) 2(42,3%) 71,3 Total 41(59,1%) 13(40,8%) Font: llibre de text d’Història, ed. Teide, pàg.320 Aquesta taula fa referència a escons per circumscripció dels dos fronts en les eleccions del 1936 a Catalunya, on tenim Barcelona ciutat, Barcelona província, Tarragona, Lleida i Girona. Per una part, tenim el Front d’Esquerres que va rebre més escons i percentatge de vots en totes les poblacions, respecte al Front Català d’Ordre. El total del resultats del Front d’Esquerres va ser 41 escons i un 59,1%, i el Front Català d’Ordre 13 escons i un 40,8%, la diferència és bastant clara. Per altra banda, la participació electoral també va ser elevada, ja que en totes les províncies va ser aproximat al 70%.
  12. 12. 1.6.Gràfic : Resultats a Catalunya de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 Font: llibre de text d’Història, ed. Teide, pàg.320) Aquesta font, consta d’un gràfic sectorial referent al resultat de les eleccions generals a Catalunya, el 16 de febrer del 1936. És una font de caire secundari, és a dir, realitzada posteriorment als fets que narra. En aquest gràfic, destaquen sobretot dos partits polítics: ERC i la Lliga. Es pot apreciar la victòria d’ ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) liderada per Lluís Companys i Jover. Seguit per el Front Català d’Ordre (liderat per la Lliga). Altres partits inclosos són: PCC (Partit Comunista de Catalunya), USC (Unió Socialista de Catalunya), ACR (Acció Catalana Republicana), entre d’altres mostrats al gràfic. La victòria de les esquerres va suposar la llibertat immediata per a Lluís Companys i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934. Al Parlament es mantenia un esperit de no agressió entre la Lliga i ERC, però al carrer les actituds es radicalitzaven entre els seguidors dels diversos partits i s'esperava que d'un moment a l'altre es produís un cop d'estat, que més endavant es va produir. Referent al context històric, el govern presidit per Lerroux es va desfer a mitjans del mes d'abril de 1934, donant pas a un govern provisional en mans de Ricardo Samper Ibáñez, home de la seva confiança. A l'octubre la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles va
  13. 13. forçar la seva dimissió i es va crear un nou govern Lerroux amb tres ministres de la CEDA. La presidència de la República correspongué a Niceto Alcalá- Zamora. El nou govern va intentar anul·lar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; s'enfrontà amb el govern de la Generalitat a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català; amnistià els implicats en la Sanjurjada i establí una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat. La política conservadora del govern va ocasionar l'esclat de vagues generals. El 6 d'octubre, el president Companys s’adherí a aquesta revolta i declarà la República Catalana en la República Federal Espanyola com a resposta del govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. Però l'exèrcit, va seguir les instruccions de Madrid i va anunciar l'estat de guerra. El 7 d’octubre, la Generalitat i l'Ajuntament es van rendir i els seus dirigents van ser empresonats, quedant l'estatut d'Autonomia abolit i la Generalitat suspesa. Així començà l’anomena’t bienni negre. El president del govern espanyol continuà sent Lerroux i, el mes de maig de 1935, posa en mans de José María Gil-Robles y Quiñones, líder de la CEDA, el ministeri de Guerra. Gil-Robles nomena el general Francisco Franco cap de l'Estat Major. El president de la República, Alcalá-Zamora, temorós del poder de la dreta republicana, aconseguí forçar la dimissió del govern Lerroux. La tensió social i política (amb corrupció política inclosa per l'escàndol de l'estraperlo)facilità a Alcalá-Zamora convocar eleccions pel mes de febrer de 1936. 1.7.Fotografia: Francesc Cambó , líder de Lliga Catalana votant el 16 de febrer de 1936 Font: Llibre de text d’Història, ed. Teide, pàg.321 Aquesta imatge és una fotografia de Francesc Cambó, (que encapçalava el Front Català d’Odre) votant el 16 de febrer a les eleccions que es van celebrar al 1936. Francesc Cambó va ser un polític català conservador, fundador i líder
  14. 14. de la Lliga Regionalista, més tard Lliga Catalana, i ministre en diversos governs espanyols. Va intentar la monarquia d’Alfons XIII després de la caiguda del dictador; però no ho va aconseguir i el 1931 es va instaurar la Segona República que va anar conjuntament amb la derrota electoral de la Lliga. Espantat del aspecte revolucionari de la nova situació política, es va exiliar a França, i el 1933 amb el regim republicà de caràcter democràtic va tornar per tal de reorganitzar el seu partit, sota el nom de Lliga catalana. Va sortir escollit diputat en les eleccions del 1933, les quals donaren el triomf a la dreta, però no en les del 1936, on va guanyar el Front Popular. Finalment, va donar suport a la sublevació militar pel temor que s’establís una República i això va donar lloc a la Guerra Civil, que va portar al poder a Franco. 1.8.Fotografia: Lluís Companys al balco de la Generalitat al seu retorn de la presó, el febrer de 1936 Font: llibre de text d’història, ed. Vicens Vives pàg. 265 Aquesta fotografia és de Lluís Companys al balcó de la Generalitat al seu retorn de la presó, quan el Front Popular va guanyar les eleccions al febrer del 1936. A la fotografia estava llançant el lema de “Tornarem a patir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.” Lluís companys, luís Companys i Jover va nèixer al municipi de Tornabous el 21 de juny de 1882 i va morir afusellat a Barcelona el 15 d'octubre de 1940. Va ser un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933), Ministre del Govern Espanyol (2on.semestre 1933) i President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) durant la Segona República Espanyola i President d'ERC (1933-1934). És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament. Respecte el context històric d’aquesta fotografia podem dir que entre aquell febrer i el juliol de 1936, tot fou frenesí per continuar la tasca d’autogovern començada amb la nova entrada en vigor de l’Estatut de Núria. Foren aprovades les lleis de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, i també la que instituïa el Consell d’Economia de Catalunya, que Manuel Serra i Moret dirigí fins al final de la guerra. La insurrecció militar no sorprengué Lluís Companys, que havia advertit els governs republicans d’aquests moviments. La
  15. 15. sublevació no prosperà a Catalunya gràcies a la previsió i eficàcia de les forces lleials al Govern de la Generalitat. Companys va obligar el general Goded, l’instigador del cop a Catalunya, a rendir-se. Vençuda la revolta feixista per les forces de seguretat lleials a la Generalitat i la República, la CNT-FAI es va fer mestressa de la situació al carrer, cosa que es materialitzà en la formació de comitès locals de milícies antifeixistes. Es van succeir diferents governs de coalició en els quals figuraven consellers de la CNT i del POUM, al costat de les altres forces polítiques, fins i tot Acció Catalana. No obstant això, els Fets de Maig de 1937 van posar en relleu les diferents lectures que s’havien fet de la guerra i de la revolució, i provocaren l’exclusió de la CNT i del POUM, que en sortí molt perjudicat, en benefici del PSUC. 1.9.Fotografia: Un grup de ciutadans observant un cartell del Front d’Esquerres, durant la campanya electoral del 16 de febrer de 1936 Font: llibre de text d’història, ed. Teide, pàg.320 En la fotografia, podem observar a un grup de ciutadans observant un cartell propagandístic amb la data del 16 de febrer de 1936, on surt Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya fins l’any 1933. Francesc Macià i Llussà (1859 - 1933) va ser militar, polític i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com “L'Avi”. Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat del 28 d'abril de 1931, a les primeres eleccions, després de l'aprovació de l'estatut, va ser elegit President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933. Francesc Macià, l'Avi, com l'anomenava el poble, morí envoltat dels qui l'estimaven i el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació de dol que ha viscut la Catalunya moderna
  16. 16. 2.Taula: Vagues l’any 1936 Font: llibre de text d’Història, ed. Claret, pàg 171 Aquesta taula és una font secundària i que ens informa sobre les vagues que van haver des del mes de gener fins el mes de juliol durant l’any 1936. Com podem observar, la xifra més alta, pertany al mes de Juny, amb 444 vagues, seguidament observem el mes de Maig amb 242, una xifra el doble de baixa, però tot i així segueix sent una xifra alta, molt a prop d’aquesta xifra tenim el mes de Juliol amb 225 vagues. Segueixen baixant les xifres el mes d’Abril amb 105 vagues. Finalment, seguint l’ordre de més a menys vagues, trobem el mes de Març (47 vagues), Gener (26 vagues) i Febrer amb només 19 vagues. La Segona República Espanyola ve néixer amb molts reptes: construir un sistema representatiu homogeni a les democràcies parlamentàries occidentals, donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País Basc, resoldre el problema agrari, acabar amb l'analfabetisme, desvincular l'Església de l'Estat, satisfer les primeres reivindicacions feministes, entre altres. La primera República, presidida per Manuel Azaña no va satisfer a ningú, als anarquistes creien que era insuficient i altres no estaven d’acord amb les seves decisions. Les mostres de rebuig a la República eren constants i això va provocar la dimissió de Manuel Azaña i la convocatòria d'eleccions el novembre de 1933, guanyades pel centre - dreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux, qui va intentar anul·lar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; es va enfrontar amb el govern de la Generalitat a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català; va amnistiar els implicats en la Sanjurjada i va establir una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat. Aquesta política conservadora va fer esclatar vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i de Barcelona. La tensió social i política va obligar a Lerroux a convocar eleccions el febrer de 1936.
  17. 17. 2.1.Taula: Morts causades per la lluita política, del 3 de febrer al 17 de juliol de 1936 Font: llibre de text d’Història, ed. Claret, pàg 171 Aquesta font es una taula de les morts causades per la lluita política del 3 de febrer al 17 de juliol del 1936. Podem observar, que on es van produir més morts va ser a les zones rurals amb un total de 119, després a Madrid amb un total de 45 i després Sevilla, Màlaga, Granada, Barcelona i altres ciutats. El total són de 269 morts en un període de quatre mesos. Aquestes morts es van produir a causa de l’acció violenta que es va desenvolupar durant aquests mesos per tal d’aconseguir un cop d’estat en contra de la República. 3.Document: La Falange i la violència José Antonio Primo de Ribera "Y queremos, por último, que si esto ha de lograrse en algún caso por la violencia, no nos detengamos ante la violencia. Porque, ¿quién ha dicho-al hablar de todo menos la violencia- que la suprema jerarquía de los valores morales reside en la amabilidad? ¿Quién ha dicho que cuando insultan nuestros sentimientos, antes que reaccionar como hombres, estamos obligados a ser amables? Bien está, sí, la dialéctica como primer instrumento de comunicación. Pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria." J.A.Primo de Ribera Font: llibre de text d’Història ed.Claret, pàg 181)
  18. 18. Miguel Primo de Ribera (1870 - 1930), va ser un militar que va exercir una dictadura a Espanya (Dictadura de Primo de Rivera) des de 1923 fins al 1930, també va ser President del govern espanyol (1923-1930). Falange Española (FE) és un partit polític espanyol de dretes, feixista, fundat el 29 d'octubre de 1933. Tot i tenir unes característiques molt específiques, se l'ha considerat com una variant espanyola dels moviments feixistes, ja que suposava una opció política dretana que pretenia frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Participaven, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme de Benito Mussolini: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i imperialista, i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa. Fins a la guerra civil espanyola els afiliats falangistes provenien fonamentalment de la petita burgesia i no foren gaire nombrosos, potser uns 25.000 el febrer del 1936. Referent al text, ens parla sobretot sobre la violència que utiliza Primo de Ribera quan es veu enfrontat contra altres partits o ideologies. Ell explica clarament en aquest text, que l'amabilitat no és un bon recurs per combatre, un bon recurs són les pistoles i els punys, és a dir, la violència. Aquests actes de violència. es refereixen quan el Front Popular va sortir victoriós en les eleccions del 1936. A partir d'aquest triomf electoral per part dels seus contraris, la situació d'agitació a Madrid i en les principals ciutats va augmentar i els enfrontaments armats entre militants dels partits d'esquerra i els falangistes foren d'extrema gravetat. Després d'un intent d'atemptat, el 11 de març de 1936 contra el catedràtic de dret i militant socialista Luis Jiménez de Asúa, dut a terme per un militant falangista, el jutge municipal que el va condemnar fou mort a les 48 hores per pistolers falangistes. Aquests fets van determinar la il·legalització de la Falange i els seus dirigents, entre ells Primo de Rivera, van ser empresonats el 14 de març. Posteriorment els tribunals de justícia absolgueren José Antonio i als seus declarant legítima, dintre del marc constitucional espanyol la doctrina de Falange Española. En el mes de juliol de 1936, Primo de Rivera seguia empresonat a Alacant.
  19. 19. 3.1. Document: La posició de la Falange:. José Antonio Primo de Rivera, maig del 1936 Hi pot haver encara entre vosaltres –soldats, oficials espanyols- qui proclami la indiferència dels militars per la política. (...) Està en litigi l’existència mateixa d’Espanya com a entitat i com a unitat (...). (...) Sense la vostra força, soldats, en serà titànicament difícil triomfar en la lluita. Mesureu la vostra terrible responsabilitat. Allò que Espanya continuï sent depèn de vosaltres (...). José Antonio Primo de Rivera, maig del 1936. (Traduït del castellà) Font: llibre de text d’història, ed. Vicens Vives, pàg. 265) Aquest text és de Primo de Rivera al maig del 1936, i podem veure que diu a tots aquells soldats o oficials espanyols que necessita la seva força per triomfar en la lluita, i que Espanya depèn de ells. És a dir, que necessita la seva força per aconseguir derrota a l’oponent i així seguir amb una Espanya com a entitat i com a unitat. 3.2.Fotografia: L’assassinat de Calvo Sotelo, el 14 de juliol de 1936 Font: llibre de text d’Història, ed.Claret, pàg 181 José Calvo Sotelo (1893 -1936) fou un polític espanyol elegit diputat al Congrés dels Diputats per primera vegada al juny de 1919, com a membre del grup conservador dirigit per Antonio Maura, del qual fou secretari personal en la seva penúltima presidència governamental. El 1921 va ser nomenat governador de València pel mateix Maura. Al desembre de 1923, tres mesos després de l'establiment de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, va ser designat director general de
  20. 20. l'administració local, i més endavant va passar a exercir el càrrec de ministre d'hisenda. El 1931, al començament de la Segona República, es traslladà a Portugal i, un any més tard s'estableix a França. Tornà a Espanya a l'any 1931, quan el govern republicà del Partit Radical decretà l'amnistia per a tots els antics ministres de la dictadura. Aviat fundà el Bloque Nacional, formació d'extrema dreta que sumava les forces de tots els partits monàrquics. El 13 de juliol de 1936, fou assassinat per una unitat de la Guàrdia d'Assalt per venjar l'homicidi del comandant d'aquest cos José Castillo. Aquest fet, que tingué un gran impacte emocional, va ser el pretext que va donar inici a la Guerra Civil. 3.3.Document: Els plans colpistes Cal tenir en compte que l’acció ha de ser extremament violenta, de manera que es redueixi tan aviat com sigui possible un enemic fort i ben organitzat. Per descomptat, seran empresonats els dirigents dels partits polítics, de les societats i dels sindicats desafectes al Movimiento i els seran aplicats càstigs exemplars per tal d’estrangular els moviments de rebel·lia o de vaga. José Antonio Primo de Rivera, maig del 1936. (Traduït del castellà) Font: Llibre de text d’història, ed. Vicens Vives pàg. 265 Aquest text és de José Antonio Primo de Rivera del maig del 1936. I ens diu que l’acció ha de ser molt violenta, ja que s’ha de acabar ràpidament a l’enemic fort i ben organitzat. Insisteix en que els dirigents dels partits polítics, de les societats i dels sindicats desafectes al Movimient seran empresonats i rebran càstigs exemplars, per així estrangular els moviments de rebel·lia i vaga. Primo de Rivera va néixer a Madrid el 24 de abril de 1903 i va morir a Alicante el 20 de novembre del 1936. Va ser un advocat i polític espanyol, fill del dictador Miguel Primo de Rivera i fundador i líder del partit de la Falange Espanyola. Va ser condemnat i executat per conspiració i rebel·lió militar durant els primers mesos de la Guerra Civil espanyola. Durant, la seva trajectòria va utilitzar la violència moltes vegades, però sempre deia que la violència no s’havia de fer per simple violència, sinó que en el cas que no hi hagués un altre manera de fer les coses, aleshores si que es podia utilitzar. Llegint el text podem observar, que Primo de Rivera era una persona molt violenta, que utilitzava la violència per aconseguir els seus proposits.
  21. 21. 3.4.Jose Calvo Sotelo José Calvo Sotelo (1893-1936) va ser un polític espanyol nascut a Tuy (Pontevedra). Llicenciat en dret a la Universitat de Saragossa, fou professor a la Universitat de Madrid després de convertir-se en advocat de l'Estat al 1916. Va ser elegit diputat al Congrés dels Diputats per primera vegada al juny de 1919, com a membre del grup conservador dirigit per Antonio Maura, del qual fou secretari personal en la seva penúltima presidència governamental. El 1921 va ser nomenat governador de València pel mateix Maura. Al desembre de 1923, tres mesos després de l'establiment de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, va ser designat director general de l'administració local, i més endavant va passar a a exercir el càrrec de ministre d'hisenda. El 1931, al començament de la Segona República, es traslladà a Portugal i, un any més tard s'estableix a França. Tornà a Espanya a l'any 1931, quan el govern republicà del Partit Radical decretà l'amnistia per a tots els antics ministres de la dictadura. Aviat fundà el Bloque Nacional, formació d'extrema dreta que sumava les forces de tots els partits monàrquics. El 13 de juliol de 1936, fou assassinat per una unitat de la Guàrdia d'Assalt per venjar l'homicidi del comandant d'aquest cos José Castillo. Aquest fet, que tingué un gran impacte emocional, va ser el pretext emprat com a detonant de la sublevació militar que va donar inici a la Guerra Civil[1] i en va avançar la data, que estava prevista per finals del mes de juliol.

×