Dossier Horaci

1,562 views

Published on

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Dossier Horaci

  1. 1. QUINTUS HORATIUS FLACCUS Epodes i Odes 2n BATXILLERAT – LLATÍ – CURS 2012 – 2013
  2. 2. LA POESIA LÍRICA I ELEGÍACA En la literatura grega l'elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs (hexàmetre + pentàmetre) d'un tema qualsevol, tot i que predominantment són temes personals i subjectius, a diferència del que passa per exemple amb el gènere èpic o didàctic. Els poetes alexandrins del s. III a. C. canten a les seves elegies temes molt diversos, tot i que predominen els relacionats amb amors mitològics; Catul, el primer poeta romà del qual tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els mites que hi narra, per tant, conrea el gènere centrant-se més ja en les emocions. Per aquest camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a poesia que parla de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El seu moment d'esplendor arriba amb Tibul i Properci i Ovidi, tot i que cal esmentar Corneli Gal com a fundador del gènere i autor de quatre llibres d’elegies dedicats a la seva estimada Lícoris. Tot i així, no s’ha conservat la seva obra, la coneixem només gràcies a les referències que en fan altres autors, com Ovidi. Fou precisament Ovidi, últim dels poetes elegíacs de l’època d’August, qui va estendre l'elegia a nous temes, especialment en les seves últimes elegies, escrites en l'exili, en les quals sorgí l'elegia dolorosa, que esdevindrà única en el concepte modern d'aquest gènere. El nom de poesia lírica prové de l'acompanyament musical amb què se solia cantar -de la lira-, almenys en el món grec. Sens dubte va existir una primitiva lírica llatina de tradició oral originalment itàlica, de la qual, tanmateix, queden ben poques restes. Però la lírica transmesa textualment té en realitat un origen culte, que parteix dels models grecs, i no apareix fins al segle I a.C. amb representants com Catul. En aquest apartat es reuneix tota la poesia personal o subjectiva (enfront de l'èpica o la didàctica). Es podria definir la lírica com a poesia adreçada per un jo a un tu, en el qual es vol influir. Cal dir però, que distingim altres gèneres amb característiques semblants a les de la lírica/elegia, com és el cas dels epigrames, que sovint comparteixen temes amb la lírica, tot i que el seu origen és ben diferent: l'epigrama era en un principi una composició inscrita en la pedra, sobre una tomba o un pedestal, caracteritzat per l'ús habitual del dístic elegíac, per la brevetat i per la interpel·lació al qui passava per davant. En sentit ampli els epigrames són poemes breus, concisos, sovint -però no sempre- amb més o menys intenció humorística i en general vinculat a les relacions socials o amoroses. Els primers epigrames llatins conservats són els de Catul.
  3. 3. A continuació, destacarem tres dels principals autors del gènere líric o elegíac: Tibul, Properci, Catul, Ovidi i Horaci. TIBUL (s. I aC) Procedent d’una família benestant, va formar part del cercle literari de Messala Corví, igual que altres poetes contemporanis i amics seus com Ovidi. Tot i que durant un temps va combatre en el bàndol de Cèsar August, la seva poesia és pacifista i enyora la pau i els vells costums rurals romans. Aquest és un tema recurrent a les seves elegies, juntament amb l’amor malaltís, l’amistat i la mort. Té un estil clar i clàssic, molt diferent del de Properci. PROPERCI (s. I aC) Igual que Virgili, formà part del cercle de Mecenas. Tot i que també va tocar temes amorosos a les seves elegies, destaquen també els temes patriòtics d’acord amb la política regeneradora de l’emperador August. Es desmarca clarament de Tibul amb un estil proper al dels poetes alexandrins del s III aC i amb un tractament tràgic de l’amor que es veu sovint atacat per la gelosia, desil·lusió i tristesa. CATUL, LA PASSIÓ POÈTICA El model de poesia èpica és el predominant fins entrat el segle I a. C., quan una generació de poetes joves, anomenada poetae noui, reaccionen contra aquest corrent i revolucionen la poesia llatina amb aportacions que suposen un refinament més accentuat i l’aparició de la individualitat. Els poetae noui pertanyien a la joventut benestant de finals de la República, que es lliura a una vida de luxe i refinament. D’entre tots ells destaca la figura de Catul, l’únic per altra banda del qual es conserva l’obra. Gai Valeri Catul va néixer a prop de Verona dins una família de l’aristocràcia provincial terratinent i amb activitats comercials. La seva vida va ser breu: va durar uns trenta anys, des del 84 al 54 a. C. De ben jove es va establir a Roma per estudiar i s’hi va quedar definitivament. Catul no es va dedicar de manera seriosa ni al comerç ni a la política com altres del seu cercle, sinó que es va abocar al otium: la vida de societat, les relacions amb els amics, l’amor i la poesia.
  4. 4. L’obra de Catul reflecteix la seva vida. Té la forma d'un recull de 116 poemes de longitud diversa, des dels dos versos del més curt als 408 del més llarg. El primer porta una dedicatòria al seu amic i paisà Nepot. Els poemes es poden classificar en tres grups, segons el contingut: poemes erudits: seguint els models alexandrins hi fa ostentació de la seva erudició mitològica. Són els més extensos. N'hi ha que es consideren de les primeres elegies romanes. poemes dedicats als amics i als enemics: uns i altres surten amb noms propis. Cap als seus amics mostra un profund afecte i una sincera gentilesa, de vegades bromejant-hi, d’altres vegades compartint-hi el seu dolor. Els motius d’aquestes composicions són diversos: invitacions, salutacions, mostres d’admiració o d’agraïment, confidències, retrets... Amb els enemics, per contra, aflora tot el seu odi i la seva rancúnia despietadament, sense aturar-se en res, ni en les amenaces ni en els insults més cruels. La majoria de cops els atacats són rivals en els seus amors. Diversos poemes són invectives contra Juli Cèsar, el qual encara no havia aconseguit el poder absolut. Aquests atacs no són, aparentment, polítics, sinó que Catul acusa obertament Cèsar, probable amic de la seva família, de mantenir relacions homosexuals amb el seu lloctinent Mamurra. Sembla, però, que Catul es va mantenir al marge de les lluites polítiques del seu temps. poemes d’amor: Catul escriu alguns poemes sobre amors passatgers com un jovenet anomenat Juvenci o algunes noietes fàcils. Però les seves millors poesies tracten dels seus turmentosos amors amb “Lèsbia”, nom literari que Catul va donar, en honor de Safo, a una aristòcrata anomenada en realitat Clòdia. Aquesta era una dona casada, bella i amb inclinacions literàries, força més gran que Catul. A través del seu germà Clodi i del seu marit participava indirectament en la política de Roma. Escandalitzava tot Roma amb la seva vida lliure, les seves relacions incestuoses amb Clodi i la seva multitud d’amants. La seva recerca de plaer va fer-se completament desenfrenada en morir el seu marit, enverinat, segons Ciceró, per la mateixa Lèsbia. Els poemes de Catul mostren totes les vicissituds per les quals van passar les seves relacions amb Lèsbia en els set o vuit anys que van durar: la felicitat de les primeres trobades, el sofriment i els retrets del poeta per les constants infidelitats de la seva estimada, les freqüents ruptures i reconciliacions i la separació definitiva, amb la qual no va aconseguir, tanmateix, deixar d’estimar-la.
  5. 5. Se li atribueix a Catul també l’inici del gènere autobiogràfic, cosa que diferencia l’elegia romana de la grega. L’obra de Catul es caracteritza per la passió (en l’amor, en la vida, en l’amistat o en la poesia) i per la subjectivitat, no solament en les composicions amoroses o en les que reflecteixen la seva vida privada, sinó també en els poemes erudits, on per primer cop els arguments mitològics serveixen sovint per expressar els sentiments del poeta. PUBLIUS OVIDIUS NASÓ (Sulmona 43aC - Tomis 17dC) Es coneix bé la vida d'Ovidi perquè ell mateix la narra en un dels seus poemes (Tristia, 4, 10). Publi Ovidi Nasó fou un poeta romà de l’època d’August i, per tant, contemporani de Virgili, Horaci i Livi. Va néixer en una família benestant de la classe eqüestre. El seu pare era propietari de finques i va morir als noranta anys, poc abans que la seva mare. El seu germà havia nascut just un any abans que ell i va ser el seu company en els estudis de retòrica a Roma i completaren la seva formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Tingueren bons mestres d’eloqüència com Higí, Areli Fusc i Porci Latró. Van compartir vida política fins als vint anys, edat en la qual va morir el seu germà. Poc després de la mort del seu germà, instal·lat a Roma de nou, aviat va abandonar la carrera judicial, per dedicar-se plenament a la poesia, ja que de seguida va donar mostres de la seva sensibilitat poètica, en detriment de l’eloqüència prosaica requerida al fòrum. El seu pare era reaci a la idea ja que creia que els estudis de la literatura no donaven cap profit (com deia ell, el mateix Homer havia mort en la pobresa). Però Ovidi seguí la seva inclinació i, segons li permetia la seva folgada situació econòmica, freqüentà el cercle de Messala Corví, aconseguint així més independència d’idees que poetes com Virgili o Horaci. Quan va morir el seu pare, Ovidi es va convertir en hereu de totes les seves possessions, cosa que li va permetre viure sense preocupacions i viatjar a diferents llocs com Atenes, Àsia Menor i Sicília, on va completar els seus estudis i es va dedicar ja plenament a la poesia. Va tenir tres esposes. Amb la primera s’hi va casar molt jove però acabà essent considerada nec digna nec utilis, «ni digna ni útil», cosa que fa pensar que no era del la seva mateixa posició social i que no li va donar fills durant el seu curt matrimoni. El seu segon matrimoni també va ser curt però hi va tenir una filla que posteriorment el farà avi. Amb la seva tercera esposa, Fàbia, arribà la felicitat conjugal i amb ella també tingué una altra filla. La seva obra fou un reflex de l’alta societat romana, de la qual ell n’era una figura destacada. Conreà diversos gèneres poètics, i fou un poeta popular entre el públic romà.
  6. 6. L’any 8aC, un enfrontament amb l’emperador Cèsar August el va portar a un exili forçat a Tomis (actual Constança, a Romania). Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats pel príncep, però sobre l’error comès pel poeta s'han formulat multitud d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August tria un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que és el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies doloroses, en les quals defensava la seva innocència i feia un crit de clemència a l’emperador August. Fins i tot es dirigí a diversos amics perquè mediessin pel seu perdó. Però tots els intents foren en va i el poeta va morir a Tomis el 17dC, als 60 anys. OBRES Ovidi serà el darrer gran representant de l'elegia. N'ampliarà l'ús a diversos temes. Poesia elegíaca d’amor: - Amors (Amores): La va escriure quan encara era molt jove. El tema de gairebé totes les 51 elegies que la componen és l'amor, tant en el seu vessant noble com en el sensual. Aquesta seva primera obra ja traspua el gust per les aventures i conquestes amoroses i retrata una Roma, ja en el cim del seu poder, plena d'intrigues amoroses i una societat abocada al plaer. Hi són especialment perceptibles les influències de Catul, Tibul i Properci. - Heroides (Heroides) : Va ser redactada en dues sèries. La primera és un conjunt de quinze poemes en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits o amants absents. No tenen cap model grec ni llatí, tot i que els temes són extrets fonamentalment de l'èpica i la tragèdia gregues, per exemple n'hi ha una de Penèlope a Ulisses. Una excepció és l'epístola de Dido a Eneas, inspirada en l'Eneida, si bé en dóna una visió contrària a la de Virgili: segons Ovidi, que no creu en la missió
  7. 7. d'Eneas, aquest no hauria d'haver abandonat Dido. En totes elles el poeta demostra un profund coneixement de la psicologia de les dones. La segona sèrie, escrita uns anys més tard, són tres parells de cartes, també de motiu mitològic. Cada parell consisteix en la carta d'un home i la resposta d'una dona, per exemple Paris i Hèlena. Poesia didàctica d’amor: - Art amatòria (Ars amatoria) Poema didacticoelegíac de 2.400 versos que tracta més de l’art d’agradar, de la tècnica de seducció, que no pas de l’art d’estimar. Aquesta obra fou escrita i publicada en llatí entre els anys 2aC i 2dC (primer es publicaren conjuntament els dos primers llibres i uns anys després, l’èxit de públic el portà a publicar el tercer). La mètrica no consta d’hexàmetres, propi dels poemes amb finalitats didàctiques, sinó el dístic elegíac, més propi de l’elegia. En l’obra, una figura elegíaca i alhora didàctica, el praeceptor amoris, el preceptor de l’amor, s’independitza de l’obra per emetre un discurs totalment elegíac: caràcter autobiogràfic o subjectiu, to planyívol o malenconiós, abundància de tòpics com el carpe diem –gaudeix del moment-, militia amoris –l’amant com a soldat-, exclusus amator –l’amant refusat-, servitium amoris – l’esclavitut de l’amor-, adynaton –el món al revés-, locus amoenus –lloc agradable, plaent-, ... Tot i així, des del primer moment Ovidi es distancia dels elegíacs llatins anteriors introduint la ironia, la paròdia i l’humor, però de manera que no restin serietat i erudició a la seva obra. En l’obra, Ovidi vol ensenyar la pràctica de la seducció amb l’objectiu de la unió carnal. L’Art amatòria té tres llibres. Els dos primers van adreçats als homes, mentre que el tercer es dirigeix a les dones: o El llibre I. Com i on aconseguir l’amor d’una dona. Explica on és possible trobar les dones -els llocs públics, sobretot en els espectacles- i els recursos per conquistarles: cartes, regals, l’elegància, la galanteria, les promeses, els mitjans de pressió psicològica com llàgrimes, petons... o El llibre II. Com mantenir l’amor ja aconseguit. Ensenya la manera de conservar l’amant. Les instruccions són: ser afectuós, agradable i complaent, fer compliments i regals -i especifica quina mena de regals-, dissimular les infidelitats tant les pròpies
  8. 8. com les de l’amiga, provocar gelosia de vegades, ser discret, i aconseguir que el plaer sexual sigui compartit. o El llibre III. Consells perquè les dones puguin seduir un home. Dóna mitjans per embellir-se, la instrucció que han de tenir (poesia, dansa, música), les armes psicològiques (rialla, plaer), la conducta envers l’amant, com eludir la vigilància del marit o del guardià. En l’Art amatòria Ovidi mostra humor en les observacions psicològiques i erudició en els exemples dels amors mitològics. És destacable el reconeixement implícit per a la dona de drets que la tradició li negava: al plaer, a la cultura, a la llibertat. Amb tot cal dir que les dones que apareixen als poemes d’Ovidi i dels altres elegíacs són cortesanes, noies de classe inferior i aristòcrates vídues o divorciades. La matrona o dona casada de classe alta rarament és objecte de les atencions dels poetes. L’Art amatòria va tenir un gran èxit de públic, però el seu caràcter amoral, palès en el fet que solament parla d’amors il·legítims, va topar amb molts interessos: o la reforma moral, per mitjà de lleis i propaganda a favor del matrimoni, amb la qual August pretenia lluitar contra el relaxament dels costums que imperava a Roma, o la classe dirigent de Roma, que hi veia reflectits els seus vicis i immoralitats L’autor deixa clar ja al principi del llibre que ell vols cantar l’amor permès, fugint l’adulteri , considerat un delicte per la Lex Iulia d’August. Al llarg del llibre hi ha una bona dosi de crítica social. L’autor critica, per exemple, la hipocresia del seu temps quan parla que els aplaudiments al teatre ja no són espontanis com abans, la sofisticació de la societat contemporània que necessita tendals al teatre per protegir-se del sol, o la manca de senzillesa en la seva època. - Remeis d'amor (Remedia amoris) Ovidi va escriure aquesta obra per esborrar la mala impressió causada per l'Art amatòria: hi explica com no deixar-se seduir i com alliberarse de l'amor, per exemple centrant-se en els defectes de l'estimada o procurant trobar-la sense maquillatge i desarreglada. De fonts epicúries i estoiques prové la idea, present en l’obra, que l'amor és
  9. 9. una forma de demència. Així els Remeis d'amor representen una guia espiritual per a una vida més racional. Però manté el mateix to enjogassat i no li serveix per disculpar-se de l'Art amatòria. - Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae) És un receptari de cosmètics del qual es conserven uns cent versos. Poesia epicodidàctica: - Metamorfosis (Metamorphosis) Les Metamorfosis (Metamorphosis) d’Ovidi és un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans amb la característica comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena d'història mítica del món, que, després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats, després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó, la serp monstruosa, i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite d'Apol·lo i la nimfa Dafne (explicació del mite: Apol·lo, déu del sol i la música, va burlar-se del jove Eros per portar arc i fletxes tot i ser tan sols un nen. Eros, furiós, li va llençar una fletxa d’or que incitava a l’amor i a Dafne una fletxa de ferro que incitava a l’odi. Així va provocar que Apol·lo s’enamorés d’ella i que, en canvi, Dafne el rebutgés. Tot i que va poder fer-ho durant un temps, quan va veure que no podria fugir d’ell, va fer que la seva pell es convertís en escorça d’arbre, els seus cabells en fulles i els braços en branques. Els peus se li clavaren a terra. Tot i així, Apol·lo va prometre estimar-la eternament i que els branquillons de l’arbre coronarien el cap de molts líders. Apol·lo va usar els seus poders d’immortalitat per fer que l’arbre fos sempre verd.)
  10. 10. Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-les en un gènere concret. De tota manera és una obra pròxima a l'èpica si tenim en compte característiques com la mètrica, el seu caràcter narratiu, la seva llargària i molts dels seus temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a diferència de l’èpica tradicional, li manca un protagonista i una unitat de narració. Es podria considerar un tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de l'amor, al qual Ovidi dóna molta importància en els mites que conta. En realitat no pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És didàctic al començament, quan descriu el naixement del món, amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la ira de Júpiter (nom grec: Zeus, déu del cel i dels fenòmens admosfèrics) i el diluvi, pren un to entre elegíac i bucòlic (=pastoril, ubicats en plena natura) en el mite d'Apol·lo i Dafne, mentre que la narració dels amors de Júpiter i Io (Zeus=Júpiter va casar-se amb la seva germana Hera però tingué sempre moltes aventures amb deeses i dones) té molts elements de comicitat. Altres passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent honor al seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els arguments, el tractament... L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va seguir un model determinat. Tot i així el precedent més pròxim són els epyllia, breus composicions èpiques que de vegades s'aplegaven en reculls. Alguns poetes hel·lenístics com Nicandre de Colofó, Parteni de Nicea van escriure justament col·leccions anomenades Metamorfosis. Tanmateix Ovidi va més enllà, ja que ambiciona fer una obra comparable a les grans epopeies, però diferent. Les influències que mostra són múltiples: des d'Homer i Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la poesia alexandrina i la tragèdia grega i llatina. Les Metamorfosis, una obra que no cercava segurament res més que ser un pur divertiment però que ateny un gran nivell literari, van obtenir un enorme èxit, no solament a la seva època sinó també posteriorment, fins a arribar a l'Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc com a repertori de gairebé tots els mites greco-romans, puix que permetia el coneixement de la mitologia grega quan no s'hi podia accedir directament. En literatura van ser molt imitades. Així el poeta valencià Roís de Corella (s. XV) les pren com a model per a les seves faules mitològiques. També s'hi inspiren molts altres escriptors com Boccaccio, Bernat Metge, Ausiàs March, Lope de Vega i Shakespeare, pintors com Rubens i Picasso, escultors com Bernini, músics...
  11. 11. Poesia didàctica patriòtica: - Fastos (Fasti) El pla d'aquest poema d'Ovidi -4.772 versos en sis llibres- era descriure dia a dia les festivitats i els diversos ritus del calendari romà i explicar-ne els orígens. Consisteix en una combinació d'erudició hel·lenística a l'estil de Cal·límac, de temes de la història romana i d'al·lusions propagandístiques del govern d'August. És l'únic poema d'Ovidi que pretén celebrar la Roma d'August i adular el príncep i la seva família. Tanmateix resulta frívola i massa plena de mites grecs per tenir una intenció patriòtica. Per altra banda solament va arribar a completar la part corresponent a mig any, ja que l'exili va interrompre'n la redacció. Altres poemes didàctics: - Halieutica - Fenòmens (Phenomena) Poesia elegíaca d’exili: - Tristes - Pòntiques L'obra que Ovidi va compondre a Tomis durant l'exili a què el va condemnar August consisteix fonamentalment en dos reculls d’elegies, les Tristes (Tristia) i les Pòntiques (Epistulae ex Ponto). Aquestes elegies adopten la forma de cartes enviades a diversos destinataris, entre els quals la seva esposa, amics i enemics, August i polítics opositors a l’emperador. En les elegies d’exili els temes són recurrents: la queixa desesperada per la seva situació, la demanda per intercedir a favor seu davant el príncep, la súplica pel perdó fins a rebaixar-se a l’adulació i l’enyorança de la vida feliç passada i de les persones estimades que va deixar a Roma. És una poesia que neix del dolor i, per aquest motiu, resulta més sincera i profunda que l’anterior. El que pretén Ovidi amb aquestes cartes és sobretot no ser oblidat a Roma i remoure l’opinió pública perquè August li aixequi el càstig.
  12. 12. PUBLI VIRGILI MARÓ (70 aC – 19 ac) Abans de parlar del gran poeta líric llatí, Horaci, cal citar a Virgili com representant també d’aquest gènere. Tot i que la seva obra principal, l’Eneida, conreï clarament el gènere èpic, Virgili va tastar també la temàtica i l’estructura de la lírica en la seva primera obra, les Bucòliques. (Com que es tracta d’un contingut de selectivitat, considerem oportú incloure ara un resum de l’èpica, principal gènere conreat per Virgili). EL GÈNERE ÈPIC Es pot definir una epopeia o obra èpica com una composició poètica en versos regulars de caràcter narratiu, que celebra personatges i accions heroics extrets de la història o de la llegenda. L'èpica llatina no es pot entendre sense l'homèrica, de la qual neix. Tanmateix, a diferència d’Homer, l'èpopeia llatina va cercar l’exaltació patriòtica de Roma i no en va ser una excepció Virgili, l’únic poeta romà que va escriure una epopeia comparable a les d’Homer: l'Eneida. L'ÈPICA ARCAICA Una de les primeres obres literàries en llatí va ser una simple traducció de l’Odissea, feta en versos saturnis a mitjans del segle III a. C. per un grec anomenat Livi Andronic, que va traslladar a Roma el sistema escolar grec, basat en l’estudi i el comentari d’Homer. Tot i així els següents autors que van conrear l’epopeia a Roma van abandonar els mites grecs per centrar el tema dels seus poemes en la història de Roma. Així el Bellum Punicum de Nevi (s. III a. C.) se centrava en les recents guerres púniques, començant per les seves causes llegendàries: els amors truncats d’Eneas i Dido. En canvi Enni (239-169 a.C.), en els seus Annals, va anar més enllà, ja que va voler narrar tota la història de Roma, des dels seus orígens fins a les guerres púniques, però buscant les explicacions racionals dels fets i defugint la intervenció dels déus. Enni va ser l’introductor en la poesia llatina de l’hexàmetre, el vers de l’èpica homèrica. Parlant d’èpica, cal parlar també de les ja citades Metamorfosis d’Ovidi. (revisar l’apartat destinat a aquesta obra a la pàgina 10). I per acabar el gènere èpic, cal mencionar Lucà. Lucà (39 dC. - 65dC.) va néixer a Còrdova igual que el seu oncle Sèneca. De ben jove va guanyar-se l’amistat de Neró pels seus dots literaris, però aviat va ser condemnat a mort per l’emperador i es va obrir les venes als vint-i-cinc anys.
  13. 13. Tot i morir jove, l’obra de Lucà va ser considerable. Tanmateix l’única obra conservada és la Farsàlia, un llarg poema èpic sobre la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, que no va poder completar abans de morir. La Farsàlia és molt original enfront de l’èpica anterior, fins al punt que ha estat qualificada d'antivirgiliana, perquè pren com a tema uns fets històrics propers a la seva època i els narra d’una manera racional, sense la intervenció dels déus i atribuint als esdeveniments causes humanes o científiques, de manera que sovint sembla més un historiador que no un poeta. REREFONS HISTÒRIC Virgili va viure a durant el s. IaC, època de gran expansió de l’imperi romà per Europa, el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Durant aquesta època, el sistema polític de l’imperi era la República, vigent des del 509 aC, per tant, amb el senat com a òrgan de govern principal, format per 300 patricis, homes rellevants de llinatges antics, sovint amb moltes terres. Dos cònsols escollits per ciutadans executaven les decisions preses pel senat. En el fons, Roma era una oligarquia dirigida per les classes altes, que governava segons els seus interessos. De totes maneres, la majoria dels romans consideraven que aquest sistema era millor que la monarquia. L’any 60 aC es produí a Roma el primer triumvirat, aliança entre Juli Cèsar, Pompeu i Cras, que acabà amb una guerra civil entre els dos primers. Finalment el 45aC s’imposà Juli Cèsar i a partir d’aquell moment va gaudir del poder suprem propi d’un dictador (volia liquidar la república i proclamar-se rei). Com que els romans odiaven la monarquia, es multiplicaren els seus enemics i el 44aC morí apunyalat en entrar al Senat. Després del seu assassinat l’imperi va viure un període de confusió que acabà amb una nova guerra civil. La lluita se centrà en dos homes: Marc Antoni (lloctinent de Cèsar) i Octavi (fill adoptiu de Cèsar i, per tant, el seu hereu natural). Durant un temps Marc Antoni controlà l’orient de l’imperi mentre que Octavi controlà occident. El repartiment s’acabà l’any 31aC, quan s’enfrontaren a la batalla d’Acci, amb la victòria d’Octavi. Després de la seva derrota, Marc Antoni se suïcidà. Octavi es convertí així en un governant fort i estable que restaurà l’equilibri a Roma. L’any 27 aC el Senat atorgà a Octavi el títol honorífic d’August (=de bon auguri”) i el 31 aC fou proclamant emperador. Tingué llavors el poder absolut durant quatre dècades. L’imperi doncs passà de República a Imperi de manera que cada emperador nomenava el seu successor.
  14. 14. Biografia i obres de Publi Virgili Maró – El poeta Virgili va néixer en un petit poble proper a la ciutat de Màntua. Passà la infantesa a la propietat dels seus pares, uns terratinents mitjans, en ple contacte amb la naturalesa, que aprengué a observar i a estimar profundament. Va rebre una educació acurada. Fou instruït a Cremona, a Milà (on aprengué l’art de la retòrica o art de parlar en públic) i completà els seus estudis a Roma. Tot i així tenia un defecte que li dificultava aquesta tasca: quequejava considerablement i, a més, no era bo en la retòrica, fet que va portar-lo a abandonar la idea inicial de ser advocat o polític i se centrà en la poesia. Als vint anys Virgili abandonà Roma per fugir de l’ambient bulliciós i de les constants intrigues polítiques que tant li desagradaven. Es va establir a Nàpols, on va freqüentar el cercle del filòsof epicuri Siró i on va viure una vida retirada, dedicada al pensament i a la literatura. Com a conseqüència de la guerra civil originada després de la mort de Juli Cèsar, les seves terres familiars foren confiscades i assignades als soldats veterans dels rengles vencedors. Li foren retornades gràcies a la intervenció personal de Mecenas i d’August. Virgili es mostrà sempre agraït per aquest fet i recompensà els seus benefactors enaltint-los amb la seva ploma. Cap a l’any 42 va tornar a Roma, on va escriure una de les seves primeres obres: les Bucòliques, deu poemes en els quals els protagonistes eren pastors que vivien en un marc natural i que es consagraven a l’amor. En l’obra, de gènere elegíac, Virgili vol que els lectors s’evadeixin de tota confusió i malestar per refugiar-se en un món idíl·lic. Aquesta obra li va permetre a l’autor enfortir els seus lligams amb Mecenas, aristòcrata conseller d’August que finançava les obres dels millors poetes. A partir de llavors, Mecenas li va demanar que escrivís un poema dedicat a l’agricultura (ja que els cultius havien estat en decadència a causa de les contínues guerres civils) i a potenciar la política social de l’emperador August. L’obra fou titulada les Geòrgiques, un autèntic clam a la vida del camp en el qual Virgili adoctrina els lectors sobre el cultiu de cereals, els arbres fruiters i la cria del bestiar. Al mateix temps, el llibre suposa una exaltació de la fecunditat de la primavera i de la vida senzilla i instintiva dels camperols. Amb aquestes idees, no només expressava el seu amor real per l’ambient rural que l’havia vist créixer, sinó també pretenia reforçar la política social d’August. A l’emperador no li va passar per alt el potencial propagandístic de Virgili i va decidir aprofitar-lo encarregant-li un poema patriòtic, portaveu de les seves consignes: l’Eneida.
  15. 15. L’Eneida Contra les indicacions de Virgili, que volia que el manuscrit fos cremat per inacabat, l’obra fou publicada el 17 aC, dos anys després de la mort de l’autor (sobrevinguda durant un viatge que l’autor feia per Grècia per visitar escenaris de l’obra). Tot i que sembla ser que inicialment fou escrita en vers, l’obra té una estructura repartida en més de 10.000 versos dividits en dotze llibres (es diu que quan Virgili portava tres llibres escrits es va reunir amb August i la seva germana Octàvia per llegir-los els llibres i ella es va desmaiar en sentir el tros on moria el seu fill Marcel, mort recentment). Sembla ser que el mateix August s’impacientava perquè el llibre avançava molt lentament. Com més tardava en acabar-lo, més creixia la fama i l’expectació i per tant, Virgili va haver de fer un esforç titànic per no decebre a ningú. El 19aC, quan l’Eneida estava pràcticament enllestida, Virgili va iniciar un viatge a Grècia per visitar els llocs en què transcorrien algunes escenes del poema abans de fer una darrera revisió de l’obra. Però, en el viatge, es posà malalt. Tot i així, va continuar el seu viatge fins a Atenes, on es reuní amb August, que tornava d’Orient. Com que es va trobar més malament, Virgili va decidir tornar a Itàlia amb l’emperador, però el seu delicat estat de salut no va resistir. Sembla ser que en el seu llit de mort va demanar que cremessin el manuscrit de l’Eneida perquè considerava l’obra inacabada però August no va respectar les seves últimes voluntats i l’obra va ser publicada dos anys més tard, el 17aC. L’Eneida estava destinada a glorificar August i a proporcionar un gran monument literari que enfortís la fe i el patriotisme dels romans. Narra una sèrie d’esdeveniments relacionats amb l’origen de Roma per donar a entendre que la prosperitat del present era el resultat de l’esforç dels avantpassats i d’una fèrria voluntat dels déus, que havien decidit que Roma es convertís en un gran imperi. Per traçar aquesta trama, Virgili s’inspirà en tot un seguit de llibres que narraven la història de Roma barrejant realitat amb llegenda. Segons aquestes fonts, un jove troià de sang reial anomenat Paris va decidir visitar Grècia per conèixer en persona Helena, de qui es deia que era la dona més bella del món. Helena estava casada amb el rei Menelau d’Esparta, però Paris va aconseguir enamorar-la i la va seduir i convèncer perquè l’acompanyés a Troia. Menelau, junt amb el seu germà Agamnèmon, va demanar ajut llavors als diversos reis de Grècia, que reclutaren soldats i naus per viatjar a Troia i rescatar Helena. Durant deu anys, els grecs assetjaren Troia, una ciutat que acabarien saquejant i destruint després de fingir un retorn a la seva pàtria i haver fet creure als troians que els havien fet l’ofrena d’un cavall de fusta per suplicar a la deessa Minerva un plàcid retorn a casa.
  16. 16. Saquejada Troia, els grecs tornaren a les terres on havien nascut, tot i que molts d’ells no van tenir un retorn fàcil. Del rei Ulisses, per exemple, es diu que va errar per la Mediterrània durant deu llargs anys abans de trepitjar de nou la seva estimada pàtria. Segons una altra llegenda, els troians que havien sobreviscut a la destrucció s’aplegaren al voltant d’un noble anomenat Eneas, que era fill de Venus, la deessa de l’amor. A bord d’una vintena de naus, els troians es feren a la mar i erraren durant anys per la Mediterrània a la recerca d’un lloc on construir una nova Troia. Finalment desembarcaren al Laci, una regió del centre d’Itàlia, i hi fundaren la ciutat de Lavini. Durant dos segles, els descendents d’Eneas regnaren a la zona i, posteriorment, una dona de la família va donar a llum els bessons Ròmul i Rem. Mogut per una sinistra ambició política, l’oncle d’un d’ells va decidir abandonar-los en un rai sobre les aigües del riu Tíber perquè morissin de fam o de set, però el rai va encallar en una de les ribes del riu, on una lloba va alletar els petits. Anys després, Ròmul i Rem decidiren fundar una ciutat a les ribes del Tíber, el riu en què havien aconseguit sobreviure. Durant una discussió, Ròmul va acabar assassinant Rem, i tot seguit va començar a construir les muralles de la ciutat, que va batejar amb el nom de Roma. Segons la tradició , la primera pedra de la ciutat es col·locar el 21 d’abril de l’any 753aC, tot i que aquesta data és una simple convenció llegendària sense fonament històric. Segons el mite, Roma havia estat fundada pels descendents d’Eneas, un heroi a qui els contemporanis de Virgili consideraven una figura històrica. És més, la família de Juli Cèsar i octavi August presumia de descendir d’Eneas, per la qual cosa no ens ha de sorprendre el fet que Virgili escollís l’heroi troià com a protagonista del seu poema. A més, Virgili va convertir l’heroi en un símbol de l’emperador i li atribuí les mateixes virtuts que els romans del seu temps adjudicaven a August: coratge en els dies de guerra i prudència en els temps de pau. És a dir: l’Eneida parla del present mitjançant l’evocació del passat. De fet, al poema hi ha al·lusions continuades a la Roma d’August, ja que certs personatges amb dots profètics s’encarreguen d’anunciar la futura esplendor de l’imperi. Poc abans d’arribar al Laci, per exemple, Eneas baixa als Inferns, on l’ànima morta del seu pare li revela que els descendents dels troians fundaran una segona Troia a Itàlia que serà el germen de la civilització més poderosa del món.
  17. 17. L’ARGUMENT - 6 primers llibres: el viatge de set anys de Troia al Laci. Estan inspirats en l’Odissea d’Homer, narració del viatge del grec Ulisses per tornar de la guerra de Troia a Ítaca la seva pàtria. Entre altres coses, durant el viatge Eneas topa amb els perillosos ciclops a Sicília, baixa als inferns i manté una intensa relació amorosa amb Dido, reina de Cartago que se sentirà traïda per Eneas, fet que serà l’origen de la futura enemistat entre Roma i Cartago, palesa en les anomenades guerres púniques. En sentir-se atret per Dido, Eneas està a punt de trair la responsabilitat històrica que li havia assignat la divina providència: fundar una ciutat que esdevindria el punt de partida de la poderosa civilització romana. - 6 últims llibres: la guerra al Laci, inspirat en la Ilíada d’Homer, narració de la guerra de Troia. Eneas arriba a una Itàlia amb pobles tan diferents com els llatins i els rútuls. Al Laci viuen els llatins i el seu rei està a punt de casar Lavínia, la seva filla, amb Turn, un jove impetuós que acabdilla els rútuls. Tot i així, quan coneix la llegenda d’Eneas, el rei dels llatins decideix canviar de plans i casar Lavínia amb el troià errant. Encès de còlera, Turn aplega els seu exèrcit i declara la guerra als troians amb l’objectiu d’expulsar-los d’Itàlia. HOMER I VIRGILI Virgili imita Homer en molts aspectes: - Tant l’obra homèrica com l’Eneida, la guerra comença amb la història de dos homes que es disputen una mateixa dona: Helena en el primer cas, Lavínia en l’altre. - Realisme en la cruesa de la guerra. Tot i així, en l’Eneida, la guerra acaba en un període de pau que simbolitza la pax augustea que August va aconsegur imposar després de la batalla d’Acci. - Narracions retrospectives: Eneas narra a la reina Dido les seves desventures fins al desembarcament a Cartago, tal com Odisseu narra les seves als feacis. - Trets estilístics com els epítets o els símils. - Alguns episodis homèrics: els jocs fúnebres en honor del pare d’Eneas, la davallada als Inferns, la descripció de l’escut de l’heroi amb escenes de la història de Roma, les assemblees dels déus i la seva intervenció en les lluites humanes, els parlaments dels guerrers al moment d’enfrontar-se i el coratge amb què moren.
  18. 18. - Paral·lelisme en protagonistes com Aquil·les – Eneas; Hèctor – Turn; Helena – Lavínia; Príam – Llatí. Per això els últims sis llibres de Virgili s’han anomenat amb freqüència “La Ilíada virgiliana”. - Protagonistes propis de l’èpica: herois, reis, déus i semidéus. De totes maneres, si bé el protagonista de l’Eneida (Enees) s’inspira en un dels principals protagonistes de la guerra de Troia (Aquil·les), el perfil de personatges és ben diferent. Mentre Aquil·les se’ns presenta com un superheroi sense pietat i rebel, fins i tot contra els designis dels reis, Enees representa un heroi més humà, moderat, conscient de les seves limitacions, obedient davant els designis dels reis, amb capacitat de resignar-se i sacrificar-se i compassiu pels sentiments de l’enemic. Durant la guerra amb Turn, per exemple, Eneas es mostra fins i tot solidari amb el sofriment de l’enemic, cosa impensable en els herois que protagonitzen l’èpica arcaica. Els herois d’Homer no dubtaven a rebel·lar-se contra els mateixos déus, mentre que Eneas és una persona religiosa que obeeix escrupulosament tots els designis divins. Això sí, ambdós personatges estan marcats pel coratge i la tenacitat que els acompanya durant les seves respectives lluites. Aquesta descripció d’un heroi més humà representa una novetat en el gènere èpic ja que el dota d’aspectes més lírics i sentimentals. Sembla evident però, que, a part d’Homer, Virgili rebé també la influència dels Annals d’Enni (escriptor del s. III-II aC) on es narrava tota la història de Roma, des dels seus orígens fins a les guerres púniques, però buscant les explicacions racionals dels fets i defugint la intervenció dels déus. A més, Enni va ser l’introductor en la poesia llatina de l’hexàmetre, el vers de l’èpica homèrica. ASPECTES FORMALS Virgili es va preocupar de donar a l’Eneida una estructura precisa en què no quedés res per lligar. Entre les estratègies que afavoreixen la unitat interna del poema, destaca la creació d’escenes simètriques. Al final del llibre segon, per exemple, Eneas es carrega el pare damunt les espatlles per salvar-lo de l’incendi que està davastant Troia, una situació que es reprodueix al desenllaç del llibre vuitè, quan l’heroi es carrega sobre les espatlles un escut que representa tota la història futura de Roma. La connexió entre aquestes dues escenes no només posseeix un valors estètic evident, sinó que esn convida a fer una lectura simbòlica que ben segur ens ajudarà a entendre millor l’Eneida: el que ens vol dir Virgili és que Eneas porta sobre les espatlles tant el passat de Troia com el futur de Roma.
  19. 19. D’altra banda, tot el poema de Virigli evidencia un autèntic virtuosisme mètric. L’Eneida està escrita en hexàmetres, vers característic de la poesia èpica. Virgili no només demostra una habilitat enorme per construir hexàmetres equilibrats i de seductora musicalitat, sinó que acomoda a la perfecció el ritme de cada vers a la idea que s’hi expressa. Així, l’hexàmetre és lent quan Virgili vol transmetre les nocions de majestuositat o pesadesa, mentre que es torna àgil quan el poeta vol suggerir rigor o irreversiblitat. Quant al vocabulari, Virgili aconsegueix un grau d’expressivitat molt alt partint d’un lèxic extremadament senzill, ja que les paraules usades a l’obra eren les pròpies del llatí que es feia servir popularment en època d’August. Això sí, Virgili recorre a una sintaxi sorprenent plena de girs insòlits. Molts revelen la influència de la llengua grega en general i de l’estil d’Homer en particular. A imitació d’Homer, Virgili usa nombrosos símils que vinculen el que és humà amb el que és animal o vegetal: dels troians, per exemple, se’ns diu que mostren davant dels grecs l’afany carnisser característic dels llops famolencs, mentre que equipara els atrafegats cartaginesos que treballen en la construcció de la seva ciutat amb laborioses abelles que mai no descansen. L’ENEIDA EN LA CULTURA OCCIDENTAL Poques obres han tingut en la cultura occidental un reconeixement tan unànime i continuat com l’Eneida de Virgili. Les diferents sensibilitats que han caracteritzat les etapes successives de l’evolució literària europea han trobat en Virgili un punt de referència segur, amb el qual han sintonitzat tant des del punt de vista humà com artístic. Durant l’època de l’Imperi romà, Virgili era considerat arreu com el poeta més gran que havia donat Roma i la seva obra encarnava el caràcter romà ideal. El text de l’obra era memoritzat pels estudiants i comentat a les classes de retòrica des de tots els punts de vista, materials i formals. Durant l’edat mitjana, el prestigi de Virgili es mantingué íntegre, amb la bona fortuna que el cristianisme el considerà en alguns aspectes com un precursor seu i, malgrat el seu evident paganisme, els seus valors ètics s’harmonitzaven sense friccions amb els ideals de la cristiandat. Així, l’obra de Virgili ocupà un lloc privilegiat en els monestirs medievals i tingué una presència continuada a les aules. L’aurèola de Virgili en època medieval culmina amb la seva presència a l’obra de Dante fent de guia a l’autor de la Divina Comèdia a l’Infern i al Purgatori. Durant el Renaixement fou considerat pels seus principals representants com el model acabat d’humanisme i venerat coma mestre indiscutible. El Classicisme trobà en Virgili una font d’inspiració per a les seves obres literàries, plàstiques i escèniques. El segle XIX, malgrat el seu enlluernament per Homer, sabé descobrir en l’Eneida tot el sentiment i el patetisme de l’acció humana i de l’heroi sotmès
  20. 20. al destí. I en el nostre segle, en que hem celebrat el bimil·lenari del poeta, hom ha valorat en l’obra el seu caràcter de poesia cívica, el contrast d’ideals, la juxtaposició d’aspiracions privades i públiques, la intervenció divina i humana en els esdeveniments històrics, sense oblidar el valor perenne del seu do poètic i l’harmonia del seus hexàmetres. BREU CONTEXTUALITZACIÓ D’HORACI I ELS SEUS CONTEMPORANIS August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors tradicionals i regenerar moralment els romans, que considerava enfonsats en una decadència moral respecte als temps passats a causa de l'enriquiment provocat per l'imperi, i per recuperar el seu orgull nacional, molt malmès després de tantes lluites fratricides. En aquest objectiu va saber-se atreure els grans literats del moment. En efecte, els poetes Virgili, Horaci i Properci van pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenas, home riquíssim i refinat, conseller de confiança i amic de l'emperador August. Mecenas va sostenir amb la seva generositat els seus protegits, els quals es van poder dedicar així a escriure sense problemes econòmics, ja que eren d'origen més aviat humil. Per aquest motiu -però sens dubte també convençuts de la missió d'August-, Virgili, Properci i Horaci, poetes de l’edat d’or de la literatura llatina, van col·laborar-hi de grat, amb prou llibertat per defugir cantar directament el príncep. De fet, autors com Virgili treballaren per encàrrec directe d’August en algunes de les seves obres. L’Eneida, per exemple, va començar per encàrrec de l’emperador amb l’objectiu d’explicar els orígens divins dels romans i narrar algunes de les principals gestes de l’imperi amb afany patriòtic. Menys vinculat a l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi també hi va donar suport des de la seva Pàdua natal. En canvi els membres del cercle de Messala Corví -Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de classe benestant i gaudien, doncs, d'independència econòmica, se sentien menys vinculats a la política d'August. Fins i tot Ovidi va ser desterrat per August a causa de motius foscos.
  21. 21. HORACI, EL POETA TRANQUIL Quint Horaci Flac (Quintus Horatius Flaccus) (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venosa, al sud d'Itàlia, en una família humil. Segurament devia perdre la seva mare quan era molt petit ja que Horaci sempre parla de la seva dida, Pulia. El seu pare, amb qui tenia molt bona relació i a qui es mostrà sempre agraït, era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer cursant gramàtica i retòrica a Roma i després a Atenes per estudiar grec i filosofia. Horaci fou considerat un home sensible i irritable, tret que quedava suavitzat per la seva bondat natural i el seu bon sentit de l’humor. També destacava la seva lleialtat sincera i afectuosa cap als seus amics. Un home equilibrat, lleial i fidel a les idees de l’epicureisme, corrent filosòfic desenvolupat en el període hel·lenístic que defensava els plaers naturals basant-se en la privació del dolor físic i moral, buscant sempre el benestar en la manca d’excessos (aurea mediocritas). Des del punt de vista ideològic i polític, Horaci va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August. Durant els seus anys d’estudi a Grècia es va deixar emportar per l’entusiasme juvenil a favor de la República i, després de l’assassinat de Juli Cèsar, Horaci va arribar a ajuntar-se a l’exèrcit republicà de Brutus, més encomanat pels altres que per convicció, amb l’objectiu d’oposar-se als triumvirs Octavi i Marc Antoni. L’exèrcit republicà, però, va ser derrotat a la doble batalla de Filips (42 aC) i Horaci va haver d’escapar per salvar la vida. Quan Octavi va decretar l’amnistia a favor dels que havien lluitat contra seva, Horaci va decidir tornar a Roma,on va conèixer la notícia de la mort del seu pare i de la confiscació de les seves propietats. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenas. A més d'una profunda amistat, Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia (i convertir-se en el principal poeta líric i satíric en llengua llatina) fins al punt de regalar-li una finca al camp, on va retirar-se sovint. Si a través de Virgili va conèixer Mecenes (el 39 aC), a través de Mecenes va entrar en contacte amb Octavi (aquest no és proclamat emperador fins el 27 aC). Lluny de convertir-se en un vil adulador de la política augustea, va rebutjar el càrrec de secretari particular de l’emperador, tot i que no va deixar mai de cantar les consignes morals, polítiques i religioses del pla restaurador del princeps. Això no s’ha d’entendre com una traïció a les seves idees republicanes sinó com el reconeixement per part d’Horaci de la magnífica tasca que August havia dut a terme acabant amb un llarg i terrible període de guerres i imposant reformes de tot tipus per recuperar la pietas i la virtus romanes, molt abandonades des de la victòria sobre l’enemic púnic. De fet, molts punts de la ideologia imperial coincidien amb les seves pròpies
  22. 22. aspiracions de pau i tranquil·litat, ajustades a la seva concepció mesurada de la vida. Tot i així, sí és cert que Horaci fou a vegades criticat de manca de sinceritat ja que en alguns moments exalta els aspectes de la política d’August oposats a les seves pròpies creences i conviccions, especialment quan parla de la divinització de l’emperador. A Mecenas li feia molta por la mort. Una de les odes d’Horaci és testimoni d’aquesta por i de l’amistat que els unia: Horaci, conscient de la por de Mecenas i de la inutilitat de qualsevol reflexió filosòfica, li repeteix el jurament, que ja li havia fet en una altra ocasió, de seguir-lo en la seva darrera jornada. Horaci va morir pocs mesos després de Mecenes i, per l’amistat que els havia unit, va ser enterrat al seu costat. OBRES D’HORACI Les poesies més antigues que es coneixen d’ell pertanyen al gènere iàmbic i mostren el propòsit deliberat d’imitar Arquíloc de Paros. D’aquestes poesies, que ell intitulà iambi i ara són conegudes per “epodes”, en va publicar un llibre on només n’hi ha disset, però és de creure que n’havia escrit d’altres. En aquest llibre hi ha una anticipació del que després seria la seva gran obra lírica: les Odes, on hi trobem invectives violentes, poesies plenes de sa humorisme, d’altres en les quals vibra la tendresa de l’amor i d’altres inspirades pel desig sincer que s’acabin les lluites entre els ciutadans romans. A part de rebre les influències del citat Arquíloc de Paros pel que fa al ritme dels versos i al to de la composició, Horaci també se sentí atret per l’obra de Lucili, poeta romà cent anys anterior a ell del qual admirava la mordacitat satírica, tot i que en menyspreava la negligència en la versificació. Les primeres sàtires d’Horaci no deuen ésser gaire posteriors als seus primers epodes. Les sàtires, que ell anomenà sermones o “converses”, són escrites en hexàmetres dactílics i la intenció satírica s’hi manté dins d’un to col·loquial. Els anys que seguiren la publicació dels Epodes i de les Sàtires són els anys de plenitud d’Horaci com a poeta líric. Ja en els Epodes en donava indicis prometedors però això no el satisfeia; altrament, les Sàtires no eren per a ell poesia. El que volia fer eren poemes lírics a la manera dels d’Alceu i de Safo. I va ser cap als anys 30 quan ell va escriure les primers odes que coneixem. Amb aquest nom es designen uns petits poemes en els quals descriu escenes viscudes o imaginades, fa reflexions morals amb autèntica intensitat lírica (per exemple parlant de la inexorabilitat de la mort o quan plany la misèria dels homes que sofreixen per la cobdícia
  23. 23. dels rics avars), canta l’amor (sovint parla de vivències amb un deix de recança o resignació), l’amistat, la joia dels convits i la pau del camp, l’emoció recordant la sang vessada en les guerres civils, o celebra August com a pacificador de Roma. I tot això ho tracta amb una diversitat de tons que mostren la complexitat del seu caràcter, un esperit sensible amb gran sentit de la mesura i un humor a vegades cru i a vegades molt fi. En les odes queda palès com havien penetrat dins la seva personalitat poètica les seves extenses lectures: la poesia grega, clàssica i hel·lenística, la filosofia moral postsocràtica, la comèdia greco-llatina i, encara que ell no els preava gaire com a poetes, Catul i els poetae novi. Horaci fou un poeta tranquil, que expressa allò que desitja amb una perfecció gairebé absoluta. Els principals temes que tracta la seva poesia són l’elogi d’una vida retirada (beatus ille), el locus amoenus (lloc agradable propici per a l’amor i el plaer en tots els sentits) i la invitació a gaudir del moment (carpe diem), temes que autors posteriors com Garcilaso de la Vega i Fray Luis de León reprendran. Destaquem també altres temes com el desig d’immortalitat per part de l’autor, i el seu patriotisme (usant per exemple la imatge de la nau com al·legoria de l’estat). L’obra poètica d’Horaci no es va reduir al subgènere de la lírica, sinó que també va tocar altres aspectes del coneixement. Els crítics proposen dos períodes de producció. Primer període: - Sàtires (Sermones): (35 aC llibre I – 30 aC llibre II). 18 poemes en dos llibres escrits en hexàmetres. Poesia crítica amb abundants elements autobiogràfics que persegueix una finalitat moral. El caràcter més aviat apacible i escèptic d’Horaci fa que, malgrat la desil·lusió que sent després de Filipos i el malestar de veure’s obligat a viure d’un càrrec de funcionari, la crítica a la societat present en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no l’atac virulent. - Epodes (Epodes): (30 aC). El propi Horaci anomenava els seus epodes “iambi”, per ser aquesta la mètrica utilitzada. Es tracta de 17 composicions iàmbiques que presenten la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior ja que hi ha des de sàtires mordaces i de crítica social a odes líriques de tema amorós. L’epode és una composició d’origen grec destinada a l’insult i a l’improperi. Alguna de les epodes d’Horaci conserven aquest caràcter, però d’altres són eminentment líriques. Destaca l’Epode el
  24. 24. començament de la qual, Beatus ille, ha donat nom a un tema literari, la lloança a la vida tranquil·la al camp. Segon període: - Odes (Carmina): (23 aC llibre I-II-III - 13 aC llibre IV). 4 llibres amb un total de 104 poemes en hexàmetres de caràcter líric que constitueixen l’obre culminant de la lírica llatina. Aconseguit ja el suport de Mecenas i l’èxit literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. L’autor se sent orgullós d’haver traspassat al llatí la lírica grega imitant els temes i mètriques grecs. El propi Horaci té consciència que les seves odes és el millor de la seva obra i afirma que seran més duradores que el bronze. Les Odes són principalment líriques. Podem agrupar-les en diversos grups temàtics: o odes romanes: odes de lloança a August, de tema patriòtic, que exalten Roma i Augusten sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals. És evident que quan escrivia els epodes i les sàtires ja li restava ben poc d’aquell entusiasme republicà que el va portar a la batalla de Filips, però també cal admetre que no l’atreia la nova forma de govern que s’havia establert a Roma. La seva vinculació amb gent addicta a aquella política no era més que una afinitat de gustos literaris i una sincera amistat personal. Però en el cor d’Horaci hi havia des de sempre un altre sentiment, un patriotisme que prenia forma concreta en el seu amor a la pau i a la concòrdia entre els ciutadans i en la compassió pels romans que havien mort a les guerres civils i pels que encara hi moririen si no s’hi posava fi. Queda clar que la seva amistat amb August era sincera i en les odes del IV llibre el mostren decidit partidari del príncep, però la lectura d’alguna d’elles ens deixa la impressió que no s’havia lliurat de cor a la seva política: el seu epicureisme visceral li ho impedia. o odes d’amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials que va tenir. o odes filosòfiques: sobretot amb idees epicúries (la felicitat es troba si hom renuncia a l’ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d’or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem). A les odes, Horaci seguia els ritmes de la lírica de Safo i Alceu, buscant sempre la perfecció formal, cosa que implicava, no només exigències de quantitat sil·làbica, sinó també una
  25. 25. selecció acurada dels mots per llur sonoritat i llur extensió. El lector de les odes hi pot trobar a faltar moments de gran elevació poètica com els que es troben en Virgili; cal recordar que Horaci és el poeta de la moderació i que aquesta mancança hi és compensada per la perfecta estructura del poema. És cert que en les odes, el llenguatge de les quals és voluntàriament concís, no hi ha descripcions minucioses ni gens d’ornamentació verbal, però els mots hi tenen un gran valor expressiu i, sovint, suggeridor d’imatges, hi ha profusió de personificacions i d’al·legories, hi abunden els fenòmens naturals per descriure passions humanes, paral·lelismes, antítesis (a vegades al final de l’obra per acabar amb un contrapunt irònic) i altres figures retòriques. En les odes s’hi reflecteix sempre la seva personalitat: a través d’ironies i de sentiments expressats amb fingida exageració o amb modèstia, s’hi manifesta sempre la seva humanitas, el seu caràcter impulsiu, però voluntàriament refrenat, la seva avorrició per tot el que és lleig i immoral, el seu amor per la pau i el seu desig de procurar una mica de felicitat als amics. Les odes no van tenir l’èxit que el poeta i els seus amics esperaven, segurament perquè no van ser compreses; la novetat dels ritmes, la intencionada senzillesa d’expressió, la subtilitat de l’humor i la concisió del llenguatge els havia sobtat. Al disgust de la mala acollida de l’obra se ni afegiren d’altres. L’any anterior havia mort el seu gran amic Quintili Varus i molt poc després de la publicació de les Odes, Mecenas, el seu protector i també gran amic, es trobà en un contratemps que va contribuir, amb d’altres causes, a fer-li perdre el valiment d’August (sembla que Mecenas fou indiscret i rebel·là a la seva muller Terència una conspiració contra August en la qual hauria participat el germà adoptiu d’aquesta. Sembla ser que aquesta indiscreció va salvar la vida d’alguns dels conspiradors). De fet, entre August i Mecenas no hi hagué una ruptura; fou només un refredament en llur amistat. Però Horaci, amic com era de Mecenas, se’n va doldre. Això pot explicar el seu propòsit de dedicar-se a la filosofia moral i, fins i tot, el de deixar d’escriure poesies líriques. - Epístoles (Epistulae): (20 aC llibre I – 15 aC llibre II). Dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Poesia de reflexió moral i filosòfica. Pels motius citats, deixa enrere la lírica per centrar-se en reflexions sobre la filosofia de la vida. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. Destaca l’Epistula ad Pisones, més coneguda com Art poètica, consells als aspirants a poetes, obra en la qual estableix els
  26. 26. principis de preceptiva literària que han tingut durant segles pervivència en la nostra cultura. A part, cal destacar també el Cant Secular (Carmen Seculare), un himne que li va encarregar August, que continuava apreciant-lo sincerament, per ser cantat públicament durant els Ludi Saeculares de l’any 17. Aquesta va ser la consagració popular d’Horaci com a poeta de Roma: finalment el seu poble l’havia comprès. Això li va tornar les ganes d’escriure poesia lírica i per aquest motiu va acceptar l’encàrrec d’August d’escriure unes odes per als seus fillastres Tiberi i Drus. L’any 13 es va publicar un recull d’odes (IV Llibre d’Odes) amb aquestes més altres que recordaven les seves odes i epodes anteriors. El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. La seva perfecció formal eren signe d’equilibri i serenitat i va ser identificada durant el Renaixement com la màxima expressió literària de les virtuts clàssiques. En canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seves emocions rere la ironia. Pot ser titllat de fred, sobretot en les odes d'amor, tot i que queda evident la seva sensibilitat, emoció i tendresa. EL LLEGAT D’HORACI Tal com ell mateix havia predit, els temes i els tòpics creats per Horaci gaudiran de reconeixement universal al llarg de la literatura posterior a la seva mort. Tot i que la lírica de l’autor queda una mica apartada amb l’arribada de poetes com Virgili o Ovidi, la seva resurrecció s’inicia clarament durant el romanticisme, on els poetes humanistes imiten el seu estil. Més endavant la seva influència és palesa en poetes espanyols com Garcilaso de la Vega, Fray Luís de León, Francisco de la Torre, Medrano, Lope de Vega, etc. Per altra banda, alguns autors anglesos com John Milton es veuran també influïts per l’obra horaciana. Més endavant, a la Generació del 27, trobem també influències horacianes en poetes com Jorge Guillén. Quan els poetes com Garcilaso de la Vega y Lope de Vega van agafar Horaci com a model, la literatura catalana ja havia entrat en una decadència que va durar tres segles. Aquest és segurament el motiu pel qual el poeta va tenir poca influència entre els autors catalans. De fet,
  27. 27. la seva presència es troba només ja en ple segle XVI en un poema de Pere Serafí, inspirat en l’epode Beatus ille, en el qual es reflecteix en to casolà l’ideal horacià de la vida al camp. Això sí, podem trobar la influència horaciana, almenys de manera indirecta, en els nostres grans poetes noucentistes. Cal assenyalar la publicació el 1906 de les Horacianes, conjunt de poesies en les quals Miquel Costa i Llobera mostra la seva adhesió als ideals horacians d’equilibri espiritual i serenitat, i imita també el poeta en el model de ritme dels versos. A continuació, reproduïm un poema que Costa i Llobera va escriure i va dedicar a Horaci: A HORACI Príncep afable de la docta lira, mestre i custodi de la forma bella: tu qui cenyires de llorer i murta doble corona, ara tolera que una mà atrevida passi a mon poble la que amb tal fortuna tu transportares al solar de Roma cítara grega. Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes fines la llengua de ma pàtria dura; mes també noble hi sonarà: ma pàtria filla és de Roma. Filla de Roma per la sang, pel geni, clara i robusta com sa mare antiga, guarda en ses terres per llavor de glòria cendra romana. Sí: dins sa terra el cavador atònit ossos i marbres i joiells hi troba, armes, monedes i penons que ostenten l’àguila augusta. Bella ma pàtria és ademés. Viuria sens enyorança ta divina Musa dins eixa terra que cenyeix la blava mar de Sirenes. Illa és galana, on el sol de Grècia brilla puríssim, i d’ardenta saba pròdig, li dóna amb lo raïm alegre l’àtica oliva. Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui clàssiques formes, i l’antiga Musa, just amb sos propis ornaments, ma pàtria veja somriure. Ara que folla la invocada Fúria, febre als poetes inspirant, ungleja
  28. 28. l’arpa plorosa, i entre fang destil·la fonts d’amargura, oh! com enyora mon afany les clares, dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!… Mestre, amb ta bella, cisellada copa, deixa-m’hi beure. Deixa que tasti la sabor antiga que omple tes odes i dins elles dura com un vi ranci de Falern que guarden àmfores belles. Nèctar poètic amb què el cor s’anima, febre i deliris d’embriac no dóna; dóna la calma de l’Olimp, la sana força tranquil·la. Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca l’or, ni les armes, ni el domini frèvol: l’art és sa vida, que entre goig o penes guarda segura. Ah! Pugin altres a palaus que habiten grogues les ànsies amb l’afany hidròpic, negres ensomnis que en un llit de plomes posen espines. Vagen al fòrum, on febrosa turba crida i s’empaita disputant la presa que la Fortuna dins la pols humana llança per riure. Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge, seny i bellesa agermanar, oh artista!, seny i bellesa que amb la lira formen digna aliança. Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci, guia la dansa de gentils estrofes, tal com Silenus, el vell gris, guiava dansa de nimfes. Elles ben àgils i formant corona donen al ritme la lleugera planta: riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi d’alta ambrosia. Miquel Costa i Llobera També Vicent Andrés Estellés fou un poeta català influenciat per Horaci. Fa ús dels poetes llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquesta devoció per als referents clàssics:
  29. 29. Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses. Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”. En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema “Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci: Pare pare, no sabies llegir ni escriure. no sabies de lletra. analfabet, es diu això de manera expeditiva, un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte i l’ententc desdenyosament injust. caldria matisar. hom no pot dir analfabet impunement. intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa, més endavant de roma i fins i tot em vas permetre anar a grècia. Com t’ho podria agrair, pare. em recorde. jo escrivia, assegut a taula, i tu, dempeus darrere meu, miraves els signes que traçava jo com si anasses llegint-los o patint-los, no ho sé.
  30. 30. A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci amb la que s’exposa en el poema? M’he estimat molt la vida m’he estimat molt la vida no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula, ara un pessic d’aquesta salsa, oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, què dieu d’aquell lluç, és sorprenen el fet d’una cirera. m’agrada així la vida, aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd aquest pètal allò una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell, aquell melic, com la primera dent d’un infant. En definitiva, l’obra d’Horaci s’ha convertit en un clàssic imprescindible junt a la de Cicerón, Virgili i Ovidi.
  31. 31. SELECCIÓ D’EPODES I ODES PER A LA SELECTIVITAT 2014 (CAL TENIR EN COMPTE QUE EXIXSTEIXEN DIVERSES TRADUCCIONS PER A CADA EPODE, TOTES APROXIMADES, CLAR). EPODES Epode II (Beatus ille) Segurament l’epode més conegut d’Horaci. El tema principal és el beatus ille, feliç aquell qui pot viure de manera senzilla i retirada al camp, lluny de la ciutat. Fins els últims quatre versos, l’autor fa un fervent elogi a aquesta vida tranquil.la. Està relacionat amb les idees epicúriques de l’autor, amb la idea de conrear l’esperit buscant un equilibri perfecte entre cos i esperit de manera que aprenem a dominar les nostres emocions tant com el nostre cos. Fins als últims quatre versos, és un elogi apassionat de la vida al camp. És l’expressió d’un anhel sincerament sentit que no resta gens desvalorat pel cop d’efecte final, amb el qual el poeta, amb un toc d’humor, sorprèn el lector desprevingut. Alguns comentaristes hi han vist una sàtira contra un usurer anomenat Alfi; altres hi veuen un delicadíssim idil.li en el qual expressa, per un procediment emprat ja per Arquíloc, els seus propis sentiments atribuint-los a una altra persona. En realitat, aquest epode és l’una cosa i l’altra. Els sentiments del poeta s’hi manifesten amb tanta claredat que, mogut per aquell pudor que, com hem observat en alguna de les odes, l’obligava a protegir amb la ironia la seva intimitat, aquí la protegeix amb una sàtira, no pas personal, sinó adreçada a una plaga tan estes a Roma com eren els usurers. Si Alfi era realment un usurer famós a Roma o un personatge imaginari, tant se val. El que importa és que aquí, com en gairebé tots els epodes satírics, la invectiva té un caràcter general. Al final, el poeta sorprèn el lector amb un toc d’humor en el que diu que, tot i la lloança del Beatus ille, l’usurer continua escollint treballar com a usurer en lloc de camperol. S’ha suposat que aquest epode fou escrit poc temps després d’haver rebut de Mecenas la masia de Sabina. Però ens podem preguntar si no és possible que Mecenas li hagués fet l’obsequi després d’haver llegit aquest epode. Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium, paterna rura bobus exercet suis, solutus omni fenore, neque excitatur classico miles truci neque horret iratum mare, forumque uitat et superba ciuium potentiorum limina. ergo aut adulta uitium propagine altas maritat populos, aut in reducta ualle mugentium prospectat errantis greges, inutilisque falce ramos amputans feliciores inserit, aut pressa puris mella condit amphoris, aut tondet infirmas ouis; uel, cum decorum mitibus pomis caput Autumnus agris extulit, ut gaudet insitiua decerpens pira certantem et uuam purpurae, qua muneretur te, Priape, et te, pater Siluane, tutor finium. libet iacere modo sub antiqua ilice, modo in tenaci gramine; labuntur altis interim ripis aquae, queruntur in siluis aues, fontesque lymphis obstrepunt manantibus,] somnos quod inuitet leuis. at cum tonantis annus hibernus Iouis imbres niuesque comparat, aut trudit acris hinc et hinc multa cane apros in obstantis plagas aut amite leui rara tendit retia, turdis edacibus dolos, pauidumque leporem et aduenam laqueo gruem] iucunda captat praemia. quis non malarum quas amor curas habet haec inter obliuiscitur? quodsi pudica mulier in partem iuuet domum atque dulcis liberos, Sabina qualis aut perusta solibus pernicis uxor Apuli, sacrum uetustis exstruat lignis foccum lassi sub aduentum uiri
  32. 32. claudensque textis cratibus laetum pecus distenta siccet ubera et horna dulci uina promens dolio dapes inemptas apparet, non me Lucrina iuuerint conchylia magisue rhombus aut scari, siquos Eois intonata fluctibus hiems ad hoc uertat mare, non Afra suis descendat in uentrem meum,] non attagen Ionicus iucundior quam lecta de pinguissimis oliua ramis arborum, aut herba lapathi prata amantis et graui maluae salubres corpori, uel agna festis caesa Terminalibus uel haedus ereptus lupo. has inter epulas ut iuuat pastas ouis uidere fessos uomerem inuersum boues collo trahentis languido positosque uernas, ditis examen domus, circum renidentis Lares.’ haec ubi locutus fenerator Alfius, iam iam futurus rusticus, omnem redegit Idibus pecuniam, quaerit Kalendis ponere. Feliç l’home «Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments1, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos.2 Així, doncs, marida les sarments2, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres, o vigila, en una vall pregona3, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empelta4 de més productives o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos a tu, Príap5, i a tu, pare Silvà6, protector de les termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols7, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts, amb la remor de l’aigua que raja, fan venir un son lleuger. Però quan el temps hivernal de Júpiter tonant 8 aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els ferotges senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis les teles de malles amples, parany per als golafres tords9, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿Qui no s’oblida, amb aquests esplais,
  33. 33. de les cruels angoixes que porta l’amor? I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador10, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar els gras bestiar dins el gros11 dels canyissos12, munyís els braguers botits13 i, bo i traient la de dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles14 del llac Lucrí15 o el rèmol o els escars16 de Creta, si per cas una fragorosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà17 ni el francolí de Jònia18 no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella19 que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop.20 Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll21 la rella22 girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Llars brillosos!» Dit això, l’usurer23 Alfi, que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus24 tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.25 [Traducció de Josep Vergés, Fundació Bernat Metge] 1 En aquesta frase hi ha un doble sentit: els neguits de qui ha de pagar uns diners manllevats i els de l’usurer que no sap si els cobrarà. 2 Sarments = branques de vinya. 2 Al·lusió al costum dels ciutadans pobres, “clients”, d’anar de bon matí a saludar llur ric protector, llur “patró”, el qual els feia un petit donatiu, l’”espòrtula”. 3 Fonda. 4 Inserir una part d’un arbre a un altre arbre. 5 i 6 Príap era el déu protector dels vergers; Silvà ho era dels boscos; i l’un i l’altres eren protectors de les heretats. 7 Això i el cant dels ocells fa pensar que l’autor s’imagina l’escena a començaments d’estiu. 8 Que trona. 9 Tipus d’ocell.
  34. 34. 10 Treballador entregat. 11 La part principal. 12 Tancat reixat. 13 Mamelles de la vaca plenes. 14 Closca d’un mol·lusc. 15 Llac italià. 16 Dos tipus de peixos. L’escar no es troba a les nostres costes, es pesca al mar Egeu i a les costes occidentals d’Àfrica i a les illes Canàries. 17 Dita també gallina morisca o de Guinea. 18 Ocell de l’Àsia Menor. 19 Tipus d’herba. 20 Es pot entendre com un cabrit que el llop ja no es podrà menjar o com un cabrit rescatat realment de les dents del llop i que, per això, s’han de menjar encara que no sigui cap dia de festa. 21 La nuca. 22 Peça de l’arada. 23 Persona que deixa diners. 24 Dies de bons auguris. És el 13 de gener, febrer, abril, juny, agost, setembre, novembre i desembre i el 15 de març, maig, juliol i octubre. 25 El primer dia del mes. EPODE 3 – AMISTAT AMB MECENAS. MALEDICCIÓ DE L’ALL És un epode jocós, conegut també com "la maledicció de l'all". Diuen que Mecenas havia obsequiat Horaci amb un dinar farcit d’all (potser per riure’s dels seus elogis cap a la vida dels camperols), aliment que aquest detestava. Per això va respondre amb aquests versos, que tenen un començament realment encès, gairebé apocalíptic per les execracions que hi llegim. És precisament aquest to grandiloqüent que mostra clarament que Horaci no en restà gens enutjat. Com sigui, el que ve a mostrar el poema de manera inequívoca, sobretot en la seva part final, és que l'amistat entre Mecenas i Horaci era franca i sincera i permetia algunes facècies i bromes com aquesta. De fet, l'epode III no es tingut pas entre els més punyents del poeta si el comparem amb el IV (a un llibert que s'ha fet ric), el VIII (contra una dona de vida llicenciosa) o el X (adreçat a Mevi, un poetastre). EPODVS III Parentis olim siquis impia manu quid hoc ueneni saeuit in praecordiis? senile guttur fregerit, num uiperinus his cruor edit cicutis alium nocentius. incoctus herbis me fefellit? an malas o dura messorum ilia! Canidia tractauit dapes?
  35. 35. ut Argonautas praeter omnis candidum siticulosae Apuliae, Medea mirata est ducem, nec munus umeris efficacis Herculis ignota tauris inligaturum iuga inarsit aestuosius. perunxit hoc Iasonem, at siquid unquam tale concupiueris, hoc delibutis ulta donis paelicem iocose Maecenas, precor serpente fugit alite. manum puella sauio opponat tuo, nec tantus un quam siderum insedit uapor extrema et in sponda cubet. Si mai algú amb mà impia1 ha estrangulat el seu pare ancià, que li facin menjar all, que és pitjor que la cicuta. Oh sofertes illades2 dels segadors! ¿Quina mena de metzina és aquesta que em rosega les entranyes? ¿És que, amb traïdoria, han cuit sang d’escurçó amb aquestes herbes? ¿O és que Canídia3 ha manipulat aquests funestos menjars? Tantost Medea4 va veure Jàson, el capitost dels argonautes5 i el més formós de tots ells, en restà fascinada i, quan ell anava a posar als toros un jou que els era desconegut, li va untar el cos amb aquesta metzina, i és d’aquesta metzina que va impregnar els presents fets a la seva rival abans de fugir, havent pres així venjança d’ella, dalt d’un serpent alat. No ha caigut mai del cel tanta xardor6 damunt l’assedegada Apúlia7, ni fou tan ardent l’ofrena que s’encengué sobre els muscles d’Hèrcules, ell que havia reeixit en tot.8 I si mai, faceciós com ets, Mecenas, se t’acut de fer una altra facècia com aquesta, el que demano als déus és que la teva estimada aturi amb la mà el teu bes i que es reclini a l’altre extrem del llit.9 1 Mancat de religió. 2 Estacades. 3 Prostituta estimada per Horaci, al qual va abandonar. Per això Horaci feia referència a ella com a bruixa o dona fetillera i emmetzinadora. 4 Jàson anà a la conquesta del velló d’or (llana que cobreix el cos d’un animal i que, segons la interpretació més estesa, simbolitzava la reialesa). Per aconseguir-lo hagué de posar el jou (peça de fusta que junyeix dos bous) a uns toros braus, cosa que no hagués aconseguit sense l’ajut de Medea, filla del rei d’aquell maís que l’ajudà amb encanteris a sortir triomfant de la tasca encomanada. A canvi del seu ajut, Jàson es va haver de casar amb Medea i endurse-la d’Atenes. Més tard, però, Jàson es promet amb Creüsa i Medea, per venjar-se, regala a la núvia un mantell i una corona emmetzinats i, quan se´ls posa, mor cremada per les flames. 5 55 companys de Jàson que, embarcats en la nau Argo, van anar a la cerca del velló d’or. 6 Calro sufocant. 7 Regió italiana. 8 Segons la llegenda, Dejanira, esposa d’Hèrcules, fou raptada per un centarue. Hèrcules la va rescatar matant-lo amb una fletxa enverinada i abans de morir, el centaure li va dir a Dejanira que li regalés al seu marit un mantell xop de la seva sang ja que allò seria un encanteri d’amor; Dejanira el va creure, però Hèrcules, en posar-se’l, s´encengué en flames i morí, cosa que serví per purificar-lo i portar-lo a l’Olimp. En veure-ho, Dejanira se suïcidà. 9 S’entén d’un dels tres llits o divans que eren al voltant de la taula, damunt dels quals, en els sopars, cabien, reclinades, tres persones, tot i que sovint eren ocupats només per dues.
  36. 36. Jàson amb el velló d’or a la mà esquerra. Epode 16. Poema patriòtic. Lament per la sort dels romans. Després de tantes lluites i guerres, Horaci insta els romans a la pau, a fugir de qualsevol conflicte bèl·lic que no els portarà res de bo. El començament d’aquest epode fa pensar en l’epode setè; el lector hi troba els mateixos sentiments de dolença pels mals que afligeixen Roma, però després d’una lectura atenta de l’un i de l’altre hom té la impressió que el setè és més elaborat, que el poeta abans d’esciure’l havia reflexionat més sobre la situació política de Roma. L’opinió més admesa entre filòlegts és que el setè és posterior al que are estudiem. En aquest, el poeta proposa una solució que ell mateix sap que és impossible; en aquell, el remei és una conversió, una girada total del capteniment dels romans. En aquest, Horaci es mou en un ambient simbòlic i purament emotiu; en aquell, Horaci se situa dins la realitat. La descripció de les illes Afortunades en aquest epode té molts punts de semblança amb la de l’Edat d’or a la Bucòlica IV de Virgili. Sigui com sigui, queda clar que Horaci tenia una visió angoixosa de la situació de Roma en aquells moments, i creu que més conflictes bèl·lics no els aportarà res de bo. En canvi, Virgili es mostra sempre ple d’esperança en el present i el futur de Roma. Altera iam teritur bellis ciuilibus aetas, suis et ipsa Roma uiribus ruit. quam neque finitimi ualuerunt perdere Marsi, minacis aut Etrusca Porsenae manus, aemula nec uirtus Capuae nec Spartacus acer nouisque rebus infidelis Allobrox, nec fera caerulea domuit Germania pube parentibusque abominatus Hannibal, impia perdemus deuoti sanguinis aetas ferisque rursus occupabitur solum. Barbarus, heu, cineres insistet uictor, et urbem eques sonante uerberabit ungula, quaeque carent uentis et solibus ossa Quirini –nefas uidere – dissipabit insolens.
  37. 37. forte quid expediat communiter aut melior pars malis carere quaeritis laboribus? nulla sit hac potior sententia, Phocaeorum uelut profugit execrata ciuitas agros atque Lares patrios habitandaque fana apris reliquit et rapacibus lupis, ire, pedes quocumque ferent, quocumque per undas Notus uocabit aut proteruus Africus. sic placet? an melius quis habet suadere? secunda ratem occupare quid moramur alite? sed iuremus in haec: ‘simul imis saxa renarint uadis leuata, ne redire sit nefas, nec conuersa domum pigeat dare lintea, quando Padus Matina lauerit cacumina, in mare seu celsus procurrerit Appenninus nouaque monstra iunxerit libidine mirus amor, iuuet ut tigris subsidere ceruis, adulteretur et columba miluo, credula nec rauos timeant armenta leones ametque salsa leuis hircus aequora.’ haec et quae poterunt reditus abscindere dulcis eamus omnis execrata ciuitas aut pars indocili melior grege; mollis et exspes inominata perpremat cubilia. uos, quibis est uirtus, muliebrem tollite luctum, Etrusca praeter et uolate litora. nos manet Oceanus circumuagus; arua, beata petamus arua diuites et insulas, reddit ubi Cererem tellus inarata quotannis et inputata floret usque uinea, germinat et numquam fallentis termes oliua suamque pulla ficus ornat arborem, mella caua manant ex ilice, montibus altis leuis crepante lympha desilit pede. illic iniussae ueniunt ad mulctra capellae refertque tenta grex amicus ubera, nec uespertinus circumgemit ursus ouile, neque intumescit alta uiperis humus; pluraque felices mirabimur,ut neque largis aquosus Eurus arua radat imbribus, pinguia nec siccis urantur semina glaebis, utrumque rege temperante caelitum. nun huc Argoo contendit remige pinus neque impudica Colchis intulit pedem, non huc Sidonii torserunt cornua nautae, laboriosa nec cohors Ulixei; nulla nocent pecori contagia, nullius astri gregem aestuosa torret inpotentia. Iuppiter illa piae secreuit litora genti, ut inquinauit aere tempus aureum; aere, dehinc ferro durauit saecula, quorum piis secunda uate me datur fuga.
  38. 38. Ja s’està gestant en les guerres civils una segona generació i la mateixa Roma cau derrocada per la seva pròpia puixança. No foren prou forts per a destruir-la ni els porpers1 marsos2 ni les forces etrusques de l’amenaçador Porsenna3, ni el gelós valor de Càpua4, ni l’abrivat Espàrtac5, ni l’al·lòbroge6, deslleial pel desig de revolta, ni la feroç Germània amb el seu juvent d’ulls blaus7, ni Hanníbal, detestat pels pares8; i nosaltres, aquesta impia9 generació que porta una sang maleïda, l’enrunarem, i les salvatgines10 n’ocuparan novament el sòl. El bàrbar, ai vencedor, assentarà el peu damunt les seves cendres i, muntat a cavall, vergassejarà la ciutat amb l’unglot retrunyent i, els ossos de Quirí11, que ara són a recer dels vents i dels sols, –oh! visió sacrílega– els escamparà amb insolència. ¿Cerqueu potser tots vosaltres, o almenys els millors d’entre vosaltres, què és el que ens convé per a quedar alliberats d’aquests penosos fatics12? No hi pot haver millor resolució que la que prengueren els ciutadans de Focea13; ells, després d’haver-s’hi obligat amb imprecacions14, abandonaren els camps i les llars pairals i deixaren els temples per a habitatge de senglars i llops rapaços: anem-nos-en on ens duguin els nostres passos, on ens facin anar a través de les ones el migjorn o el garbí indomable. ¿Ho trobeu bé? ¿O té algú una proposta millor? ¿Per què, tenint favorables els auspicis, triguem a embarcar-nos? Però abans pronunciem aquest jurament: “Que, bon punt, del fons de la mar, les roques, alliberades de llur pes, hauran sortit a flor d’aigua, deixi d’ésser sacríleg de tornar enrere; que no ens remordeixi de girar veles i fer rumb a la pàtria quan el Po15 haurà regat els cims del Matinus o l’alt Apenní s’haurà endinsat en la mar, quan un amor sorprenent haurà provocat, per un desig no vist mai, monstruosos acoblaments fins al punt que les tigresses s’avindran a ésser cobertes pels cervos i la coloma s’ajuntarà amb el milà16, els ramats, confiats, no tindran por dels falbs17 lleons i el boc, que tindrà el pèl llis18, s’agradarà de les planures salines.” Després d’haver pronunciat aquestes imprecacions i d’altres que ens puguin tallar el camí de la dolça tornada, anem-nos-en tots els ciutadans o almenys els qui valen més que el ramat indòcil; que el feble i el desesperançat continuïn masegant llurs jaços malastrucs. Vosaltres, homes coratjosos, deixeu el dol femenívol i voleu més enllà de les costes tirrenes19. Ens espera l’Oceà que envolta la terra; anem-nos-en als camps, als camps de la Felicitat, i a les illes Afortunades, on la terra, sense llaurar-la, dóna Ceres20 cada any i la vinya, sense podar-la, sempre floreix, i sempre brota la branca de l’olivera, que no decep, i la negrenca figa orna l’arbre no empeltat, i la mel raja de l’alzina balmada, i de dalt de les muntanyes salta l’aigua lleugera amb peu sorollós. Allà, les cabres van espontàniament a l’orri21, i l’amistós ramat ofereix els braguers tesos22, i l’ós no esbramega al vespre entorn de la pleta23, i la terra no es boteix inflada pels escurçons. I, feliços com serem, ens admirarem encara de més coses, com és ara que ni el plujós xaloc arrasa els camps amb grans aiguats ni les grasses llavors se sulseixen24 per la sequedat de les gleves25, perquè el rei dels déus celestials hi tempera tant l’un extrem com l’altre. No hi va fer ruta amb el seu lleny26 el remer de l’Argo27 ni la insolent dona de la Còlquida28 no hi va posar el peu; tampoc no hi van girar les vergues29 els nauxers30sidonis ni la soferta tripulació d’Ulisses. Cap contagi no hi fa emmalaltir el bestiar ni cap constel·lació no hi recrema els ramats amb la seva xardor31 desfermada. Júpiter va reservar aquelles costes per als homes piadosos quan, amb el bronze, va corrompre l’Edat d’or; amb el bronze i després amb el ferro va endurir els temps; però, als homes piadosos, se’ns ofereix la venturosa evasió que jo, poeta sagrat, anuncio. 1 Valents. 2 Poble de la Itàlia central, d’origen sabí, que lluità contra Roma. 3 Rei etrusc. 4 Ciutat italiana que el 212 aC, durant la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago, va rebel·lar-se contra Roma i ajudà els cartaginesos d’Anníbal. 5 Gladiador que va esdevenir líder d’una fracassada revolta d’esclaus.
  39. 39. 6 Cap gal del s.I aC. 7 Per als romans, els ulls blaus eren senyal de crueltat. 8 Perquè havia promogut la guerra en la qual moriren llurs fills. 9 Contrari a la religió. 10 Bèsties salvatges. 11 Nom de la divinització de Ròmul (un turó de Roma rep el seu nom). 12 Fatic = esforç desmesurat. De totes maneres, aquest fragment és de difícil interpretació. És possible que el text sigui corrupte i per això la versió original ha donat lloc a molts traduccions diverses. 13 El ciutadans de Focea, ciutat d’Àsia Menor, quan estaven sotmesos als perses, van prendre una resolució com la que el poeta proposa als romans: abandonar la seva ciutat. 14 Acció d’invocar un mal a algú. 15 Riu italià. 16 Ocell. 17 Color groc-roig. 18 Que tindrà el pèl com el de les foques. 19 El mar Tirrè està entre Itàlia i les illes de Còrsega i Sardenya. 20 Temps de sega. 21 Lloc on es munyen les ovelles i es fa el formatge. 22 Mamelles de les vaques plenes. 23 Tancat on es recull el bestiar que pasturava per la muntanya. 24 Se socarren, es cremen. 25 Terra sense continuïtat. 26 Nau. 27 Nom del vaixell amb el qual Jàson i els argonautes van anar a la conquesta del velló d’or. 28 Medea (=Veure nota 4 de l’èpode III). 29 Perxa per les vel·les. 30 Oficial de la marina. 31 Calor sofocant. ODES Llibre I. Oda I. Endreça1 a Mecenàs Oda dedicada a Mecenas. Horaci dedica també a Mecenas el primer epode, la primera sàtira i la primer epístola. L’afecte que li professava era un sentiment sincer d’amistat, més que no pas el forçat agraïment del poeta envers el seu protector; car davant d’ell va saber mantenir una
  40. 40. digna independència, que el poderós conseller d’August admetia de bon grat. Aquesta oda és com una justificació de la seva obra lírica: hi exposa els diversos gustos i ideals dels homes i diu que, per a ell, la màxima aspiració, ja que se sent atret per la poesia lírica, és d’ésser comptat entre els poetes que han cultivat aquest gènere. Ve a dir, sense orgull isnolent ni falsa humilitat, que espera ésser tingut per un poeta semblant als lírics grecs, com Píndar, Alceu i Safo. (És conegut que Horaci es complaïa a atenuar amb subtil ironia els seus propis elogis. En tenim potser un exemple als darrers versos d’aquesta oda. Recordem que Horaci era baix d’estatura.) Maecenas atauis edite regibus, est qui nec ueteris pocula Massici o et praesidium et dulce decus meum, nec partem solido demere de die sunt quos curriculo puluerem Olympicum spernit, nunc uiridi membra sub arbuto collegisse iuuat metaque feruidis stratus, nunc ad aquae lene caput sacrae. euitata rotis palmaque nobilis multos castra iuuant et lituo tubae terrarum dominos euehit ad deos; permixtus sonitus bellaque matribus hunc, si mobilium turba Quiritum detestata. manet sub Ioue frigido certat tergeminis tollere honoribus; uenator tenerae coniugis inmemor, illum, si proprio condidit horreo sed uisa est catulis cerua fidelibus, quicquid de Libycis uerritur areis. seu rupit teretis Marsus aper plagas. gaudentem patrios findere sarculo me doctarum hederae praemia frontium agros Attalicis condicionibus dis miscent superis, me gelidum nemus numquam demoueas, ut trabe Cypria Nympharumque leues cum Satyris chori Myrtoum pauidus nauta secet mare. secernunt populo, si neque tibias luctantem Icariis fluctibus Africum Euterpe cohibet nec Polyhymnia mercator metuens otium et oppidi Lesboum refugit tendere barbiton. laudat rura sui; mox reficit rates quod si me lyricis uatibus inseres, quassas, indocilis pauperiem pati. sublimi feriam sidera uertice. Mecenas, nascut d’avantpassats reials, oh tu, empara meva i honor meu delitós, hi ha homes als quals agrada, en les curses, omplir-se de pols olímpica, i la fita esquivada per les rodes arroentades2 i la palma de la celebritat els eleven, senyors de la terra, a l’altura dels déus. Aquest és feliç si la munió dels volubles quirites3 lluita per aixecar-lo als triples honors4; aquell ho és si ha guardat en el seu graner tot el blat que s’arreplega de les eres de Líbia. El qui troba
  41. 41. delit a cavar amb l’aixada els camps dels seus avis mai no se n’apartarà ni amb unes ofertes dignes d’Àtal5 per anar a solcar, mariner poruc, amb un vaixell cipri la mar de Mirtos6. El mercader, esglaiat per la lluita del garbí amb les ones de la mar d’Icària7, lloa la pau i els camps de la seva ciutat, però de seguida, indòcil a suportar la pobresa, repara les naus avariades. Hi ha qui no desdenya de beure unes copes de vell Màssic8 ni de llevar una part a la jornada i passar-la ajagut, sia sota un verd arboç, sia a la vora de la murmuradora font d’una aigua sagrada. A molts abelleix el campament, el so de la trompeta confós amb el del clarí i les guerres maleïdes per les mares9. S’està sota el fred firmament el caçador i s’oblida de la seva jove muller si una cérvola ha estat vista pels seus gossos, que mai no l’enganyen, o si un senglar màrsic10 ha esquinçat els filats de cordes ben torçades. A mi, l’heura, corona dels doctes fronts11, m’uneix als déus celestials; a mi, un fresc boscatge i els lleugers esbarts de Nimfes i de Sàtirs m’allunyen del comú dels homes, si Euterpe12 no fa emmudir les seves flautes i Polihímnia12 no es refusa a fer sonar la lira de Lesbos13. I, si tu em poses entre els poetes lírics, alçaré el cap i tocaré els estels. 1 Dedicatòria. 2 A les curses, per guanyar terreny, els carros procuraven passar arran de la meta, fita que indicava el lloc on havien de donar la volta. 3 Ciutadans romans en exercici de llurs funcions cíviques; contràriament, el de milites els designava en llur funció militar. 4 Les dignitats de la carrera dels honors, l’edilitat curul, la pretura i el consolat, eren aleshores càrrecs poc més que honorífics. 5 Àtal III, rei de Pèrgam, en morir, llegà el seu reialme a Roma. Les seves riqueses eren proverbials. 6 Part occidental del mar Egeu. 7 Part oriental del mar Egeu. 8 Vi famós de les vinyes del nord de la Campània. 9 Traducció del mot mater, que designa la dona com a mare i també com a muller. 10 Del país dels marsos, al nord-est del Laci. Aquí vol dir un senglar feréstec, de la mateixa manera que anteriorment parla de mar de Mirtos o mar d’Icària com a mars perillosos. 11 L’heura era consagrada a Bacus. Els poetes, que sovint l’invocaven com a llur inspirador, la tenien com a símbol de llur art. 12 Euterpe i Polihímnia són dues de les muses, les divinitats que inspiren les arts de l'escriptura i la música, filles de Zeus i Mnemosine. El nombre definitiu de Muses es va establir en nou, cadascuna de les quals inspirava i protegia un gènere diferent. Euterpe era musa de la música i es representa amb una flauta; Polihímnia és musa dels himnes i la geometria i és representada amb els colzes recolzats en un pedestal i el mentó a la mà. 13 Illa grega. Odes, 1.9 IX Vides ut alta stet nive candidum/Socrate Horaci aconsella a Taliarc que resisteixi el fred de l’hivern bevent vi de Sabina, a la vora de la llar ben proveïda de llenya,i que no es neguitegi per res més; no vulgui saber què passarà demà. Jove com és, sàpiga fruir dels plaers que li oferei la vida; vagi al Camp de Mart i al vespre

×