Spanish geography

1. EL RELLEU PENINSULAR ESPANYOL
Vicent Puig i Gascó
GEOGRAFIA D’ESPANYA 2014-15

2. PREGUNTES AMB
RESPOSTA

3. EL RELLEU DEL TERRITORI ESPANYOL
és el resultat de
es diferencia
EVOLUCIÓ GEOLÒGICA
RELLEU PENINSULAR
EL ROCAM RELLEU INSULAR

4. per per
ELS TRETS
DEL RELLEU
PENINSULAR
Forma massissa
costes rectilínies
Elevada altitud mitjana
Disposició perifèrica
de les serralades
bloc elevat
de gran
extensió i la
seua altitud
mitjana
abundància
de
muntanyes
cinturó muntanyenc que
voreja la Meseta i les
serralades exteriors
amb conseqüències en
Compartimentació
Meseta
El clima
Les comunicacions
La xarxa fluvial
Depressions
i serralades
exteriors
Contraforts
que
l’envolten
per

5. Vegem tot açò

6. costes rectilínies
Unitat El relleu d’Espanya
excepció

7. elevada altitud mitjana

8. disposició perifèrica de les serralades

9. El relleu
peninsular
ha estat
comparat
amb una
fortalessa
la compartimentació del relleu

10. La basculació de la
Meseta cap a l’oest i
la disposició del
relleu ha configurat
una xarxa fluvial
disimètrica dels
distints vessants
la disposició del relleu i la xarxa fluvial

11. la disposició del relleu i les conseqüencies en el clima

12. ORIGEN I FORMACIÓ DEL RELLEU PENINSULAR
I LES ILLES

14. una llarga evolució de processos geològics han modelat el relleu i el paisatge
dos moviments orogènics
orogènia herciniana
quan?
final de l’Era Primària
són els massissos
antics, muntanyes
d’altitud mitjana amb
formes arrodonides i
valls amples
quan?
Era Terciària
plegament alpí
són les
serralades més
recents amb
crestes i formes
abruptes
plegament hercinià
orogènia alpina
dos períodes d’assentament,
erosió i sedimentació
quan?
Era Secundària
Era Quaternària
l’erosió produí
l’aparició de
materials
granítics i
pissarres
l’erosió de l’aigua,
vent, transporta
els materials des
de les zones més
elevades a les
conques,
depressions i
costa
donaren lloc

15. EL RELLEU PENINSULAR. EVOLUCIÓ GEOLÒGICA
eres
Arcàica
existència del
massís
precàmbric
Primària
tingué lloc caracteritzada per
orogènesi herciniana
el Massís Ibèric o
Hespèric, nucli de
la Meseta.
Secundària
erosió i sedimentació
sediments de gran
espessor en les
fosses bètiques i
pirinenques
forta erosió a
finals d’
aquesta era
composat per
quarsites
granit
gneis
pissarres afectat per
aflorament de
materials
antics
seran
els materials
calcaris que
afloraran a
l’EraTerciària
formà

17. RELLEU JURASSIÀ

19. RELLEU GERMÀNIC

21. ERA ARCAICA ERA PRIMÀRIA

22. ERA TERCIÀRIA
Fractura del sòcol
i alçament i
afonament de
blocs (massissos
antics: estil
tectònic germànic)
Plegament dels sediments de les
fosses tectòniques
(estil tectònic juràssic)
Fractura del sòcol i
plegament dels
sediments superiors,
després de les
transgressions i
regressions marines
(estil tectònic
Depressions pre-alpines saxonià)
TERCIÀRIA
Orientació vers
l’Atlàntic

24. EL RELLEU PENINSULAR. EVOLUCIÓ GEOLÒGICA
eres
Terciària
orogènesis alpina
configuració del
relleu actual
xoc de la placa africana i euroasiàtica
serralades alpines:
- Pirineus
- Serralades Bètiques
Quaternària
es produeix
glacialisme
tingué lloc
erupcions volcàniques
fractura del sòcol
de la Meseta
originà les
aparició dels vorells
muntanyencs de la
Meseta:
- Serralada Cantàbrica
- Serralada Ibèrica
- Serra Morena
depressions prealpines:
- Ebre
- Guadalquivir inclinació
cap a l’Atlàntic
elevació de blocs,
són les serres
interiors de la
Meseta:
-Sistema Central
- Monts de Toledo
formació de
terrases fluvials
colmatació de les
conques fluvials
blocs enfonsats,
són les conques
sedimentàries:
Duero, Tajo, Guadadiana
provocà la
conseqüències
en la xarxa fluvial

25. QUATERNÁRA
GLACIALISME acumulacions de gel en les serres més elevades
PIRINEUS, IBÈRICA, CENTRAL ,CANTÀBRICA, SERRA NEVADA
GLACIAL EN CIRC = GELIFRACCIÓ
CLACIALS DE VALL = ARROSSEGAMENT
TERRESSES FLUVIALS = Franges planes i elevades als marges dels rius,
fruit de les ALTERACIONS CLIMÀTIQUES DEL QUATERNARI.
A. DIPÒSIT D’AL.LUVIONS
B. PERÍODE POSTGLACIAL = AUGMENT DEL CABAL DEL RIU I LA FORÇA EROSIVA
DELS MATERIALS PROVOCANT L’ESFONDRAMENT DEL LLIT DEL RIU
C. TERRASSSES ESCALONADES FRUIT ALTERNÀNCIA PERÍODES GLACIALS I
INTERGLACIALS
D. DUERO, TAJO, GUADIANA, GUADALQUIVIR, EBRE
VULCANISME

29. Ibón de Cregüeña
La retirada de les glaceres origina
llacs (ibons) i morrenes

31. Compareu amb la típica secció “en V” d’una vall fluvial

32. Erosions produïdes per la gelifracció.

34. L’ORIGEN VOLCÀNIC DE LES CANÀRIES

37. TIPOLOGIA DE LES UNITATS MORFOESTRUCTURALS
peneplanures
terrasses fluvials
costes
de modelat i
sedimentació
conques
sedimentàries
depressions
massissos
antics
serralades
alpines
sòcal
constituïts
pel sòcal
antic
base de la Meseta
grans elevacions
per l’orogenia
alpina
glaciarisme,
acció fluvial,
erosió
amb sediments de
l’Era Terciària i
Quaternària
UNITATS
MORFOESTRUCTURALS

38. SÒCOL
ALTIPÀ
CONCA SEDIMENTÀRIA
SERRALADA DE PLEGAMENT
HORTS
MASSÍS ANTIC

41. Unitat El relleu d’Espanya

42. LES DEPRESSIONS I LES CONQUES SEDIMENTÀRIES
Conques
sedimentàries.
Esfonsaments
de l’antic
sòcal, amb
sediments
dels rius
Duero, Tajo i
Guadiana
Depressions
prealpines
de l’Ebre i
del
Gualdalviquir

43. LA DIVERSITAT DEL ROCAM PENINSULAR
Terrenys volcànics
La distribució litològica
de la Península presenta
tres zones que tenen
relació amb l’evolució
geològica
El cas de Canàries, amb
terrenys volcànics degut
al seu origen

44. ELS MATERIALS SILICIS
Són materials molt antics,
que afloraren a l’Era
Primària.
Composició: granit,
pissarra, quarsita, gneis
(marbre)
Són sòls molt àcids,
aprofitament humà per
a pastures i arbòria
Predominen en l’occident
peninsular i en les crestes
de les serralades

45. ÀREA SILÍCIA
FORMADA PER ROQUES ANTIGUES PRECÀMBRIQUES I PRIMÀRIES
LOCALITZATS
SÒCOLS (OEST PENINSULAR) = CANTÀBRICA, SISTEMA CENTRAL, MUNTANYES DE
TOLEDO I SERRA MORENA
MASSISSOS ANTICS = EIX DELS PIRINEUS, SECTORS DE LA IBÈRICA , LITORAL
CATALANA I PENIBÈTICA
SERRALADES DE PLEGAMENT = IBÈRICA, LITORAL CATALANA, PENIBÈTICA
RELLEU GRANÍTIC = ROCA CRISTAL.LINA, RÍGIDA, S’ALTERA MIJANTANÇANT
DIVERSES FORMES
ARENES BRUNOGROGUENQUES, poden formar una capa gruixuda en les valls
i a les zones d’escassa pendent
DIACLASI O FRACTURES DE LA ROCA
ALTA MUNTANYA PER GELIFRACCIÓ
EN ZONES POC ELEVADES LES FORMENS DEPENENT DE LA
DISPOSICIÓ DE LES FRACTURES

46. GELIFRACIÓ
CRESTES (Galayos) = crestes agudes, escarpades i dentades
TARTERES ( Canchales) = acumulació de fragments de roques trencades al peu
de les muntanyes
DIACLASI
PARAL.LELES A LA SUPERFÍCIE
DISGREGACIÓ LENTAMENT (Descamació) = origina un paisatge de formes
ondulades i arrodonides = DOMS
PERPENDICULARS A LA SUPERFÍCIE , es formen BOLES, amuntegades
damunt unes d’altres ROQUISSARS (Berrocal)
o Apilaments de boles i les pedres oscil.lents = TORS
o Disposició capritxosa als vessants o al peu de la muntanya CAOS GRANÍTIC

47. La gelivació (fractures provocades per la congelació i fusió
de l’aigua en les fissures de les roques granítiques) és el
procés erosiu més característic d’aquest modelat.

48. Roquissar i caos granític Pedres oscil·lants

49. Crestes (Galayos) en la Sierra de Gredos

50. Tarteres (Canchales)

51. Avenc del Tudó,
Quatretonda

52. Pedres oscil·lants a La Pedriza (Madrid)

53. ÀREA CALCÀRIA
Són materials sedimentaris d’origen
marí de l’Era Secundària, plegats
durant l’orogènia alpina.
La seua localització forma una mena
de “Z”. invertida des del Pirineu
Oriental fins a la part oriental de la
Serralada Cantàbrica i els sistemes
Ibèric i Bètic
Predomina la ROCA CALCÀRIA, roca
dura que es fractura formant clavills o
diàclasis i que es dissol amb l’aigua.
Formen modelats càrstics per la
dissolució de la roca calcària per
l’aigua.

54. DÓNA LLOC AL RELLEU CÀRSTIC
Rasclers o lapiaz = (lineals, en taules o mar de pedra ) són solcs o cavitats separats
per barandats més o menys aguts.
Gorges o Congost (Hoces) = valls estretes i profundes, emmarcada per vessant
abruptes, causats pels rius
Pòlies = depressions allargades de fons horitzontals emmarcades en vessants
abruptes , recorregudes totalment o parcialment per un riu, on apareixen engolidors
(PONORS) i continuen circulant subterràniament
Dolines o bòfies (torcas) = són cavitats formades als llocs on l’aigua s’estanca, poden
tindre formes circulars o d’embut i unir-se amb altres, són les uvales
Coves = es formen en infiltrar-se l’aigua i circular subterràniament per les fissures del
terreny calcari (= ESTALAGMITES I ESTALACTITES); l’aigua tornarà a sorgir a la
superfície mitjançant brolladors o ressurgències.
Avencs (Simas) = són obertures estretes que comuniquen la superfície amb les
galeries subterrànies

59. Rasclers o Lapiaz de vessant

60. Rasclet lineal
Rasclet en taules

61. Agulles de la Serrella, Fageca-Famorca, El Comtat

62. Hoces del Tajo (Serranía de Cuenca)
Vista aèria de las Hoces del Cabriel
(Cuenca)

63. Pòlie
Relleu càrstic

64. Naixement del riu Vinalopó,
Serra de Mariola, Bocairent-
Banyeres de Mariola,
Surgència
Naixement del riu
Cuervo (Conca),
Surgència

65. BARRANC DE L’INFERN,
LA VALL D’EBO

66. Amb el nom de barranc de l’Infern es coneix un tram del riu Girona que discorre encaixat en un imponent
congost al nord del nucli urbà de Benimaurell, a la vall de Laguar (figura 1). Per a accedir-hi podem
utilitzar el sender de xicotet recorregut PR-147, que parteix des de Benimaurell o des de Fleix. Aquest
sender descendeix al llit del riu Girona seguint un antic camí de ferradura que té nombrosos escalons; a
continuació el sender ascendeix cap al paratge conegut com Les Juvees d'Enmig i després descendeix
novament al llit del riu Girona aigües amunt i passa al costat de la font del Reinòs.
El riu Girona desenvolupa a la part alta un llit obert d'orientació nord-sud que travessa materials amb una
resistència relativament baixa (calcàries abancalades). No obstant això, quan discorre cap al sud es troba
amb una falla que fa aflorar roques molt resistents (calcàries massives), açò provoca que el riu s’encaixe i
done lloc a la gola que coneixem com barranc de l’Infern. L'aigua segueix el seu curs cap al sud fins que
travessa una segona falla que porta de nou a superfície materials un poc més blans, per la qual cosa el llit
torna a fer-se més ample.

67. Barranc de l’Encantà, Planes,
El Comtat

68. La Cova del Rull, La vall d’Ebo

69. ELS MATERIALS ARGILOSOS
Formats per materials
sedimentaris dipositats a
les conques dels rius i les
planures litorals durant l’Era
Terciària i dipòsits al.luvials
del Quaternari
Són sòls més aptes per a
l’agricultura
L’erosió ha donat
lloc a modelats dels
tossals-testimoni

70. Aquest sector està integrat per roques sedimentàries (argiles, algeps,
margues) de les eres Terciària i Quaternària.
Es localitza en les conques de les àrees septentrionals i meridional de la
Meseta, les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir.
Dóna lloc a un RELLEU HORITZONTAL, ja que els terrenys on es va
dipositar no patir plegaments posteriors.
La seua ràpida erosió per la blanor dels materials ha generat dos tipus de
relleu:
Els rius obrin valls que separen estructures horitzontals, ràpidament
desgastades originen planes suaument ondulades = CAMPIÑAS
En les zones on s’alternen períodes de secs i calorosos amb altres de
pluges curtes i torrencials, i sense protecció vegetal (SE peninsular i
zona central de la vall de l’Ebre) l’aigua torrencial desgasta ràpidament
els vessants = XARAGALLS (càrcavas) = sols estrets i profunds
separats per arestes, què creen un paisatge abrupte semblant a un
muntanya en miniatura = BADLANDS

71. Campiña, sud de Còrdova

72. Xaragalls (càrcavas)

73. Badlands, Las Bardenas Reales, Navarra
Badlands

74. Las Bardenas Reales, Navarra

75. Xaragalls, falla del
Montnegre (sud-oest
de la ciutat
d’Alacant). Posa en
contacte els algeps
i les argiles
triàsiques (keuper)
amb les margues
del Cretàcic

76. Materials volcànics
Localitzats a les Illes
Canàries i a comarques
aïllades de la Península.
Originats a finals del Terciari
en època de l’orogènia
alpina.
Provenen de masses de
magma que emergeixen a
partir de fractures de la
litosfera. El Teide des de Roques de García

78. EROSIÓ DIFERENCIAL
Erosió que no afecta per igual a un terreny perquè depèn de la diferent
resistència i estructura de les roques.
Relleu Tabular= relleu estructural determinat per un estrat o un conjunt d’estrats
horitzontals resistents a l’erosió i limitat, totalment o parcialment, per una cornisa,
un cingle o un talús abrupte.
Relleu en cuesta = és una forma de relleu produïda per l'erosió en aquelles parts
on els terrenys sedimentaris tenen les capes lleugerament inclinades. Aquestes
presenten un talús frontal i, en la direcció oposada, un pendent escàs.
Relleu Apalatxià = constituït per una sèrie de crestes paral·leles afectades per
una superfície d’erosió i separades per valls llargues i estretes.
Relleu Jurassià = Relleu estructural format per plegaments simples, paral.lels i no
poc deformats.

79. són
Si els estrats
és
horitzontals
Relleu tabular
Erosió diferencial
•Conques sedimentàries
•Depressions
(Ebre i Guadalquivir)
• Taules o páramos
• Tossal testimoni
• Tossal residual
estan
Lleument inclinats
Relleu
en cuesta
• Dors
• Flanc
• Tossal testimoni
• Tossal residual
estan
plegats
Relleu
apalatxià
• relleu hercinià
• Arrasament i rejoveniment
erosió
diferencial
• Depressions
• Crestes
• Cluses
• S. Cantàbrica (W)
• Montes de Toledo
• Sierra Morena
en
con
en
Relleu
jurassià
en
Anticlinales
• Cluses
• Combes
• Anticlinal exhumat
• S. Cantàbrica
• Sistema Ibèric
• Pirineus
• Serralades Bètiques
en
EROSIÓ DIFERENCIAL
Erosió que actua sobre diferents roques de diferent origen i resistència.
Serralades
joves
Sinclinals
• S. colgado

80. Son relleus que no han patit pressions. Estan situats en conques sedimentàries àmplies
que permeten la distribució dels sediments en capes. Cada estrat, en funció de la seua
litologia, actua de manera diferent a l’erosió (erosió diferencial), el que dóna lloc a una
varietat de formes: páramos o taules (mesas), pilares, tossals testimoni, campiñas....

82. FORMES DE RELLEU DE LA MESETA

83. RELLEU PER EROSIÓ DIFERENCIAL: TOSSAL TESTIMONI (CERRO TESTIGO)
A SORIA, MESETA NORD. FOTO: JOSEP FERNÁNDEZ

84. EROSIÓ DIFERENCIAL: RELLEU EN CUESTA A SIERRA DE CABREJAS, SORIA.
FOTO: JOSEP FERNÁNDEZ

86. El Castillo de Acher, Pirineu Aragonés. Un exemple de sinclinal penjat.
Foto Josep Fernandez

87. DOLINA

92. RELLEU VOLCÀNIC A LANZAROTE. FOTO: JOSEP FERNÁNDEZ

93. LES UNITATS MORFOESTRUCTURALS DEL
RELLEU PENINSULAR

94. LA MESETA
• Plana elevada situada entre 600-800 metres d’altitud.
• Articula al seu voltant la resta del relleu peninsular
• Es va formar durant l’era Primària, per l’erosió del Massís Hespèric, sorgit durant
l’orogènia herciniana
• Deformada i destruïda en part durant l’orogènia alpina =
inclinació de la Meseta vers l’Atlàntic =
reducció de l’alçària de l’est a l’oest.
Rejoveniment de la serralada = ressorgiment del Sistema Central que la
divideix en dues parts
• Límits de la Meseta = les vores muntanyoses = muralla
• Geològicament podem diferenciar tres unitats
• PENEPLANS OCCIDENTALS (ANTIC SÒCOL PALEOZOIC)
• LES SERRES INTERIORS
• CONQUES SEDIMENTÀRIES INTERIORS

95. A. MESETA SEPTENTRIONAL
Meitat nord peninsular = Galaico-lleonés, Cantàbrica, Ibèrica, Gorges del
Duero
Altitud mitjana de 750m.
Presenta una fisonomia més uniforme= xarxa fluvial del Duero.
Dividida en dos sectors
a) CONCA SEDIMENTÀRIA DEL DUERO
Sòcols paleozoic enfonsat per l'orogènia alpina
Depressió reblida per materials del Terciari/Quaternari
Alternança glacialisme /Inter glacialisme = Terrasses fluvials
Litologia ARGILOSA = RELLEU TABULAR
b) PENEPLANS OCCIDENTALS
Planura suau ondulada on afloren materials paleozoics = granits i
pissarres
Localitzada en Salamanca i Zamora, Arribes del Duero (frontera
amb Portugal) = encaixament del riu

96. B. MESETA MERIDIONAL
Meitat sud peninsular= Sistema Central, Ibèrica, Serra Morena, Peneplà extremeny
Altitud mitjana al voltant de 650m.
Té un mateix origen geològic que la conca del Duero= argiles i relleus horitzontals
Muntanyes de Toledo la divideixen en dues parts = Tajo i Guadiana
CONCA DEL TAJO
Taules/ Páramos de la Alcarria i la Mesa de Ocaña
Campiña de la Sagra
CONCA DEL GUADIANA
• Planura de la Manxa
• Predomini de zones ENDORREIQUES, ZONES HUMIDES I LLACUNES
OJOS DEL GUADIANA
TABLAS DE DAIMIEL
LAGUNAS DE RUIDERA
PENEPLA EXTREMENY
AL OEST de Ciudad Real i al sud i oest d’Extremadura.
Superfície d’erosió sobre el sòcol primari = montanyes-illa = crestes de quarsites
(erosió diferencial)
En les zones de contactee entre els peneplans i les conques sedimentàries =
GORGES (ARRIBES, TAJOS) encaixament del riu sobre materials durs
VULCANISME= Campo de Calatrava.

97. SÒCOL PALEOZOIC
CONQUES
SEDIMENTÀRIES
SERRES INTERIORS

98. MESETA
SÒCOL
PALEOZOIC
SERRALADES
INTERIORS
• Sistema Central
SOMOSIERRA, GUADARRAMA,
GREDOS, PEÑA DE FRANCIA,
GATA
• Mts. de Toledo
• DIVIDEIX LA MESETA
MERIDIONAL
• CONQUES DEL TAJO I
GUADIANA
• SERRA DE GUADALUPE
• Granit, Pissarra,
Gneis
• Peneplà zamorano-salmantí
• GRANIT = NORD
SALAMANCA
• PISSARRA = SUD
SALAMCANCA I
EXTREMADURA
• Peneplà extremeny
• PISSARRA
• ESGUITS DE QUARSITES
• Muntanyes illa o tossals
residuals
• Gorges (Arribes, tajos)
CONQUES
SEDIMENTÀRIES
INTERIOS
• Conca del Duero (800-850m.)
• Duero
• Tancada per muntanyes
• Conca Submeseta sud (500-700m.)
• Tajo i Guadiana
• Oberta a l’Atlàntic
Relleu tabular:
• Páramos
• Campiñas
• Cuestas (glacis)
• Tossals
Relleu granític
amb
amb
amb

99. ARRIBES DEL DUERO
L’encaixament dels rius sobre materials
durs del peneplà forma gorges (tajos o
arribes).

100. GORGES DEL DUERO SOBRE
QUARSITA

101. Tall litològic de la Meseta

102. SÒCOL PALEOZOIC DE LA MESETA

103. Muntanya illa de Amasatrigo. Embassament de la Serena (Extremadura)

104. SÒCOL PALEOZOIC DE LA MESETA

105. PERFIL SISTEMA CENTRAL (SE-NO)

106. SISTEMA CENTRAL
Sistema muntanyós de 700 km de llargària que travessa la Meseta en direcció sud-oest -
nord-est i la divideix en dues meitats.
Disposició SO-NE des de la Serra de la Estrella (Portugal) fins a enllaçar amb la Ibèrica.
Massís antic d’estil Germànic
HORTS = blocs realçats que formen serres
GRABEN = corredors tectònics aprofitats pels rius en un sentit N-S
Estructura en diferents conjunts:
a) Sector occidental = Serra de Gata, Penya de França 1800m
b) Sector Central= Serra de Gredos i la de Guadarrama = cims 2400m.
c) Sector oriental = Serres de Somosierra, Ayllon i la Pela
Va experimentar diverses fases en la seva formació entre les quals destaquen:
Un aixecament postpaleogen.
Un segon aixecament postmiocènic.
Simetria E-O= elevació des dels extrems al centre
Vessant nord (Duero) més abrupta, mentre la vessant sud (Tajo) és més abrupta i la nord
més suau.
S’hi distingeixen les serres de Gata, Gredos, Guadarrama, Somosierra, Navacerrada, Béjar,
etc.
LITOLOGIA SILÍCIA =
Predomini materials metamòrfics (pissarres, genis, quarsites) en les serres perifèriques
= Gata, Peña de França, Somosierra, Ayllón y la Pela
Serres centrals = predomini materials granits i la posterior erosió = MODELAT GRANÍT

107. Perfil topogràfic del Sistema Central (O-E). Geografia 2, Santillana.
PERFIL SISTEMA CENTRAL (SE-NO)

108. Serralades interiors de la Meseta

109. Estructura fallada de
la serralada
PERFIL GEOLÒGIC DE LA SERRA DE GREDOS

110. MUNTANYES DE TOLEDO
Situat en el centre de la Submeseta sud
Separa les conques fluvials del Tajo i Guadiana
Gènesi comuna amb el Sistema Central = bloc del sòcol arrasat i posteriorment
fracturar en un sistema de horst i graben, després de l’orogènia alpina.
Modelat sobre materials paleozoics (quarsites i pissarres) dóna lloc a un relleu
APALATXIÀ =
Erosió d’un antic relleu plegat i caracteritzat per l’alternança de depressions
formades per materials tous i crestes de materials resistents
Sierra de Villuercas (Cáceres), Munyanes de
Toledoo.

111. MUNTANYES DE TOLEDO, SECTOR ORIENTAL
Crestes apalatxianes
(cims suaus)
Aflorament dels
antics anticlinals

112. Sierra de Villuercas (Càceres), sector
extremeny de les Muntanyes de
Toledo.
Sierra de Guadalupe (Muntanyes de Toledo)

113. LES VORES DE LA MESETA

114. Massís
Galaicolleonés
Serralada
Cantàbrica
Sierra
Morena
• Massís Asturià
Picos de Europa
• Muntanya Cantàbrica
• Relleu apalatxià / juràssic
• Relleu càrstic
• Relleu glaciar
amb
amb
Sistema
Ibèric
•Sector nord:
Demanda, Moncayo
•Sector sud:
Sector castellà
(interior)
Fossa de Calatayud
Sector aragonés
(exterior)
amb
• Relleu apalatxià
• Relleu càrstic
• Estil germànic / saxonià
amb
VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA
• Serra Madrona
• Los Pedroches
• Serra d’Aracena
• Serra Segundera
• Serra Cabrera
• Los Ancares
• Relleu arrodonit
• Falles
Relleu apalatxià

115. MASSÍS GALAICO-LLEONÉS
Situat en l’extrem nord-occidental del sòcol paleozoic de la Meseta,
presenta una gran abundància de roques antigues com el granit i la
pissarra.
Originari del Paleozoic, formava part del massís Hespèric
Durant el Terciari, l’orogènia alpina fracturà la vora del sòcol, formant un
abombament recorregut per un sistema de falles de direcció N-S.
El relleu se'ns presenta escalonat des de l’oest, a nivell de la mar, vers a
l’est, fins arribar als 2000m. en les Muntanyes de Lleó.
Estructura litològic silícia = granit, pissarres i quarsita.
És un paisatge de muntanyes velles i arredonides. La seua altitud
mitjana és de 500m
Serres més remarcables són Segundera, Cabrera i Ancares.

117. S’hi distingeixen les parts següents:
Les muntanyes de Lleó amb cims que superen els 2.000 m.,
serra de Segundera i el cim del Teleno (2188m.). La part
gallega presenta un forma abrupta, mentre la lleonesa és més
suau.
Les muntanyes i conques mitjanes, alternen les foses
tectòniques com les de Lugo i el Bierzo (mineria del
Carbonífer), amb blocs elevats o serres com Ancares (a l’est); o
la dorsal gallega qu dóna pas a l’oest, a l’escaló de Santiago.
Amb altures no superiors als 1000m.
La zona costera amb presència de les rías de vessants suaus.
El litoral gallec presenta una costa retallada i submergida,
configurat per RIES, antics valls fluvials ocupats per la mar.

118. Sierra d’Os Ancares

119. TELENO 2188 m.

120. Sierra Segundera. Circ del Tera

121. LA SERRALADA CANTÀBRICA
Té una llargària de 450 km. i separa el mar Cantàbric de la Meseta.
Forma part del sòcol hercinià transformat i inclinat vers l’est durant el
Paleozoic.
Durant el Mesozoic la meitat oriental, coberta pels mars en les fases de
transgressions marines, fou reblint-se de materials marins, formant un
coberta sedimentària sobre el sòcol primari. Tot això fou transformat
amb l’orogènia alpina
Disposició de les alineacions muntanyoses retallades pels rius, forma
estretes valls anomenades HOCES o DESFILADEROS (congost) = la
Garganta del Cares, o el desfiladero de la Hermida.
Presenta una gran dissimetria entre la vessant cantàbrica, més
abrupta, i la interior, cap a la Meseta, més suau.
Els seus cims superen els 2.500 m d’altitud en la meitat occidental, en
els Picos d’Europa, i baixen fins als 1.500 en l’extrem oriental.

122. Font: Batxillerat, Geografia. Ecir

123. LA GARGANTA DEL RIU CARES

124. RIU DEVA I EL DESFILADERO DE LA HERMIDA

125. SECTORS:
El massís asturià, unitat més occidental.
Originat durant el Terciari, sobre materials paleozoics (quarsites, pissarres,
arenisques, calcaris i conglomerats carbonífers) =
Relleu fracturat amb blocs desnivellats
Conca asturiana amb importants jaciments de carbó.
Modelat glacial apreciable
Extrem nord-occidental = la duresa dels materials ha donat lloc a un relleu
APALATXIÀ
Extrem Oriental = apareixen les calcàries primàries, que configuren els PICOS DE
EUROPA,= modelat càrstic sobre materials calcaris paleozoics Apareixen les
majors altures de la serralada (Torre Cerredo, 2648m., Peña Vieja, Naranco de
Bulnes, 2519m.)
Les muntanyes de Santander.
Materials secundaris dipositats sobre el sòcol paleozoic.
Després de l’orogènia alpina = estructures plegades amb relleus suaus.
Relleu Juràssic.
Les muntanyes basques, que uneixen el Sistema Cantàbric amb els
Pirineus.
Materials secundaris amb estructures plegades= afloren pissarres paleozoiques
Penya Gorbea 1482m., Aitzkorri 1544m.

126. Massís
asturià
Picos de Europa
Àrea natural de Riaño

127. Muntanyes de Santander

128. SISTEMA IBÈRIC
Serralada disposada de forma discontínua en direcció
nord-oest - sud-est, de 400 km de longitud.
És el límit oriental de la Meseta i la divisòria d’aigües
que separa els rius atlàntics i mediterranis.
Predominen els materials secundaris i terciaris, i a la
part nord-occidental hi apareixen roques paleozoiques
(sòcol rejovenit)
Serralada intermèdia

129. FOSSA DE CALATAIUD-TEROL

130. Es pot subdividir en diverses parts:
a) A la meitat nord
Amb una direcció NO-SE
Origen: elevació d’un bloc del massís Hespèric durant
l’orogènesi alpina (estil germànic).
Materials paleozoics, coberts en algunes parts per materials
sedimentaris més moderns.
s’hi observen les serres de major altitud, la Demanda
(Paleozoica), Cebollera, Urbión i Moncayo (Calcària) , que
superen els 2.000 m.

131. Picos de Urbión (2.235 m), La Rioja
Serra del Moncayo

132. Sierra de la Demanda
Sistema Ibèric

133. Es pot subdividir en diverses parts:
b) La meitat sud és de menor altitud.
La depressió longitudinal ibèrica, d’uns 200 km de llarg i
de 10 a 15 d’amplada, divideix aquesta meitat en dues
branques
l’occidental interior o castellana, amb el gran massís
d’Albarrasí (Paleozoic) i la serra de Conca (Calcària)
L’exterior o aragonesa, que limita amb la depressió de
l’Ebre (Serres de Javalambre i Gúdar, de materials
calcaris). Ambdues separades per la fossa tectònica de
Calataiud, reblida de materials terciaris.

134. Els materials paleozoics de la serra d’Albarrasí han originat un RELLEU
APALATXIÀ, amb direcció NO-SE, conseqüència de les pressions alpines.

135. Relleu càrstic:
solcs produïts
per l’erosió i
gelifracció
diferencials.
Serranía de Cuenca Boniches (Cuenca)

136. PERFIL DE LA SERRALADA
IBÈRICA

137. Mola d’Ares (1318 m), en el Maestrat. Sobre la mola, Ares del Maestrat

138. Penyagolosa (1813 m): relleu en cuesta (cara est)

139. Sierra Morena
Situada al sud de la Meseta, s’estén al llarg de 400 km
des del nord d’Huelva fins Albacete, amb una amplària
variable de 40 a 80 km.
L’altitud no supera els 1.323 m (Sierra Madrona) i cau
bruscament fins els 100 m de la depressió del
Guadalquivir.
Predominen els materials paleozoics (quarsites,
pissarres i granits) que, juntament amb la vegetació,
formen un paisatge obscur que és l’origen del nom
d’aquest relleu.
Sierra Morena constitueix una barrera física per al pas
entre la Meseta i la depressió del Guadalquivir que se
supera a través de passadissos com el de
Despeñaperros.

141. Sierra Morena

142. Sierra Morena
Situada al sud de la Meseta, s’estén al llarg de 400 km des
del nord d’Huelva fins Albacete, amb una amplària variable
de 40 a 80 km.
L’altitud no supera els 1.323 m (Sierra Madrona) i cau
bruscament fins els 100 m de la depressió del Guadalquivir.
Predominen els materials paleozoics (quarsites, pissarres i
granits) que, juntament amb la vegetació, formen un
paisatge obscur que és l’origen del nom d’aquest relleu.
Sierra Morena constitueix una barrera física per al pas entre
la Meseta i la depressió del Guadalquivir que se supera a
través de passadissos com el de Despeñaperros.
Serres principals són Madrona, Pedroches i Aracena

143. Sierra Nevada: Mulhacén i Veleta

144. Perfil i bloc diagrama de Sierra Morena

145. SERRALADES EXTERIORS

146. SERRALADES
EXTERIORS A LA MESETA
Muntanyes
Basques
Sistemes
Bètics
• Aralar
• Peña Gorbea
amb
Pirineus Serralada
Litoral Catalana
• Zona axial paleozoica
• Prepirineus
Serralades interiors
Depressió intermèdia
Serralades exteriors
• Serralada litoral
• Depressió Intermèdia o
Prelitoral
• Serralada Prelitoral
• Falles
• Activitat
volcànica
amb
• Glaceres de vall i de
circ
• Llacunes o ibons
• Serralada
Penibètica
• Serralada
subbètica
• Depressió
intrabética
amb amb
• Mantells de
corriment
• Foies
• Badlands

147. MUNTANYES BASQUES
Són la unitat de transició entre la muntanya de
Santander a l’oest i els Pirineus a l’est.
Presenten un rocam calcari amb formes suaus i una
altitud moderada.
Materials secundaris presenten estructures plegades,
més apretades en l’extrem oriental (pissarres
paleozoiques) que les connecten amb el Pirineu
occidental.
Les majors elevacions són Aralar, Penya Gorbea
(1482m.) i Aizkorri (1544m.)

148. Muntanyes
basques

149. Monte Aitzkorri (Muntanyes Basques, 1554 m)

150. Els Pirineus
Són el límit nord de la Península Ibèrica que s’allarga 435
km des del golf de Biscaia fins el cap de Creus.
S’hi localitzen algunes de les màximes altituds
peninsulars com l’Aneto (3.404 m), el Monte Perdido
(3.355 m), el Pic de la Maladeta (3.308 m), la Pica
d’Estats (3.143 m), etc.
Es formaren en l’orogènia alpina a partir de l’aixecament
de l’eix paleozoic i del plegament i fractura dels
sediments dipositats a la conca pirenenca.
Els Pirineus han sofert els efectes del glaciarisme i també
hi ha presència de vulcanisme (la Garrotxa).

151. Els Pirineus
Des del punt de vista morfoestructural s’hi distingeixen
dues grans unitats:
La zona axial o central és l’eix de la serralada i està
format per materials paleozoics de l’antic massís
Hespèric com pissarres, quarsites, roques plutòniques,
etc. Els seus cims, els de més altitud de tota la
serralada, es varen veure molt afectats per l’orogènia
alpina.
Els Prepirineus estan situats al sud i nord de la zona
axial. El vessant sud està format per dues línies de
muntanyes (serralades interiors i serralades exteriors)
separades per una depressió longitudinal. Hi
predominen els materials sedimentaris del secundari i
terciari, bàsicament roques calcàries i margues.

152. Formació geològica d’una serralada de
plegament alpí: els Pirineus

153. Unitats estructurals dels
Pirineus

154. Aneto 3404 m.

155. Monte Perdido

156. Altres cims pirinencs
Pica d’Estats (3.143 m) Puigmal (2.909 m)
La Maladeta (3.308 m) Ordesa

157. Perfil dels Pirineus
Font: Batxillerat, Geografia. Ecir

158. LES SERRALADES BÈTIQUES
Les Serralades Bètiques s’estenen al llarg de més
de 600 km, de sud-oest (Cadis) a nord-est (cap de la
Nau), es perllonguen sota el mar cap a les Balears i
constitueixen la major i més complexa de totes les
unitats del relleu ibèric.
Són el resultat de l’apropament de les plaques
ibèrica i africana. Sorgiren durant el moviment alpí,
com els Pirineus amb els quals presenten notables
diferències.

159. En l’estructura de les Serralades Bètiques destaquen les
següents unitats :
– La serralada Penibètica, meridional i litoral, corre paral·lela a la
costa mediterrània. És la part on s’hi localitzen les majors altituds
de la Península, com són els cims Mulhacén (3.478 m) i Veleta
(3.392 m) a Sierra Nevada. Presenta una gran varietat litològica,
des de materials paleozoics que afloren a Sierra Nevada, fins a
roques calcàries a la zona de les Alpujarras i volcàniques al cap
de Gata.
– La serralada Subbètica, paral·lela i al nord de l’anterior, s'estén
des de Cadis fins a Alacant. S’hi localitzen els relleus de
Grazalema, Ubrique, Cabra, Cazorla, Espuña, etc. Hi predominen
els materials mesozoics dipositats al voltant del massís Hespèric.
– La depressió Intrabètica, separa les dues serralades principals i
s’allarga uns 250 km. Està formada per una successió de
depressions tectòniques: Antequera, Ronda, Guadix, Baza i
Granada. Els materials són una combinació de materials argilosos
i calcaris dipositats posteriorment a l’orogènia alpina.

160. Mapa de localització de les
serralades Bètiques

162. SERRALADA COSTANERA CATALANA
La serralada, resultat del plegament alpí, s’estén paral·lelament a
la costa mediterrània, des de la zona oriental dels Pirineus fins al
Sistema Ibèric en direcció nord-est - sud-oest.
Té uns 250 km de longitud i uns 30-40 km d’amplada i tanca la
depressió de l’Ebre de la influència marina.
El relleu presenta tres grans unitats:
– Les serres litorals, que no superen els 500 m d’altitud.
– La depressió prelitoral, que correspon a una fossa tectònica
longitudinal formada per materials terciaris i quaternaris.
– Les serres prelitorals interiors on es troben les majors altituds,
com les del Montseny (1.712 m) i Montserrat (1.236 m).
Geomorfològicament s’hi distingeixen:
– La zona septentrional, constituïda per materials paleozoics (granit,
pissarra) fracturats pel plegament alpí.
– La zona meridional, formada per sediments mesozoics (roques
calcàries, argiles i margues) plegats en l’orogènia alpina.

165. Tall transversal de la serralada
Costanera catalana
Situada al nord de Girona, en direcció nord-oest - sud-est,
la serralada Transversal Catalana enllaça els Pirineus
amb les serralades Costaneres catalanes.

166. Serralades Costaneres catalanes
El Montseny

167. DEPRESSIONS EXTERIORS A LA
MESETA

168. DEPRESIONS EXTERIORS A LA MESETA
DEPRESSIÓ DE
L'EBRE
DEPRESSIÓ DEL
GUADALQUIVIR
• Peus de mont o raiguers (somontano):
materials gruixos i durs
• Centre de la depressió: materials fins
amb
• Mallos i foies
• Relleu horitzontal: moles
• Badlands
amb
• Maresmes
• Campiñas
• Taules o Mesas
• Tossals testimoni (alcores)

169. La depressió de l’Ebre
Correspon a una àmplia fossa triangular limitada pels
Pirineus, les muntanyes costaneres catalanes i el Sistema
Ibèric.
Té 350 km de longitud i una amplada màxima de 150 km.
L’altitud varia dels 200 als 1.000 m.
Té un origen geològic lligat al dels Pirineus. A finals del
Mesozoic es va enfonsar el bloc hercinià de l’Ebre el qual
va quedar cobert per la mar a principis del Terciari.
Actualment està coberta per dipòsits de sediments molt
variats (arena, conglomerats, sals sòdiques, roques
calcàries, etc.) de fins a 2.000 m de gruix.
La gran varietat de materials i els seus diferents processos
erosius han provocat l’existència d’una gran diversitat de
formes de relleu.

172. La depressió del Guadalquivir
És una planícia triangular de 330 km de longitud i una
amplada molt variable. El riu hi té una posició
asimètrica.
És una gran àrea enfonsada durant l’orogènia alpina
que va estar coberta per aigua marina i després va
ésser emplenada durant el Terciari per diferents tipus
de sediments (margues, argiles, arenes, etc) que
posteriorment han estat erosionats pels cursos fluvials
durant el Quaternari.
Els diferents processos erosius han produït una
destacada diversitat de paisatges entre els quals
sobresurten campiñas i marismas.

174. BIBLIOGRAFIA

175. Abascal Altuzarra, F. et al., Geografía, Santillana, 2009.
Buzo Sánchez, I., Recursos de Ciencias Sociales, Geografía e Historia (web)
Calvente, L., Banco de fotografías e imágenes de montaña, paisaje y turismo de la Comunidad Valenciana y España
Colmenero Vicente, P., Página personal de Pedro Colmenero
Daza, M., Migueldaza.com. Blog Photos
Del Pozo, J., Geografía de España (blog),
Estrabón. Geografía de España (web)
Geoiberia, La Serralada Bética y el parque natural Sierras de Cazorla, Segura y Las Villas
http://iacare.es.tl/ [Empar Gallego]
http://francadenas.blogspot.com.es/ [Fran Cadenas]
Gómez Velasco, J. y Alonso Chavarri, I., Apuntes sobre la Geología de Leiva (ppt)
Gutiérrez Baena, S., Geografía de España (web)
Muñoz Delgado, Mª C., Geografía, Anaya, 2003
Piñera, J., Fotografía de montaña (web)
http://www.senderosdealicante.com/
Sanchiz Torres, Sergi (web) http://www.slideshare.net/sergisanchiz
Urrutia, J., Mendikat. La biblia de las montañas… (web)