Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Concurs Literari Intercomarcal “Anton Navarro”

888 views

Published on

Textos premiats en el Concurs Literari Intercomarcal "Anton Navarro". INS Hug Roger III de sort

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Concurs Literari Intercomarcal “Anton Navarro”

  1. 1. Fins a la lluna i tornar Les aigües cristal·lines d'aquest lloc ens deixen bocabadades, així que sense pensar-nos-ho ens quedem descobertes per endinsar-nos en aquell mar envaït pels peixos i un munt de coralls vermells; però la Vane només fa que fixar-se en un goiat que fa surf uns cent metres més endins. Ella, com sempre, responent a les seves idees més esbojarrades, comença a nedar aigües endins per veure més d'aprop el que més li agrada d'aquest món, el surf i els nois. Com sempre, en veure la situació una rialla se'm dibuixa a la cara i començo a nedar darrera seu, però l'harmonia es trenca quan sento que algú em sacseja lent i suaument. Primerament penso que és part del somni en què estic, uns segons més tard algú em torna sacsejar una mica més fort que la darrera vegada, fins que amb aquest sacseig, que fa que el paradís on érem la Vanessa i jo desaparegui, s’hi afegeix una veu que diu el meu nom amb tendresa. Obro els ulls, però la llum de la tauleta de nit fa que els torni a tancar, uns segons més tard m'obligo a obrir- los altra vegada; veig al despertador que són les 3:42 de la matinada. La meva mare està asseguda al costat del llit, a la cadira del meu escriptori, amb els ulls plorosos i la mirada perduda al terra, també subjecta un mocador humit i arrugat amb la mà esquerra. No sé què passa, em començo a posar nerviosa i a fer-me moltes preguntes que queden a la meva ment sense resposta. No entenc res, no entenc perquè la mare m’ha despertat a aquestes hores de la matinada. Jo continuo callada, no sé què dir ni com reaccionar en aquesta situació; és llavors quan la meva mirada i la de la mare es troben i sense articular paraula cap de les dues, entenc el que passa, m'ensorro. La mare m'abraça mentre les llàgrimes comencen a mullar les galtes, s'esforça per dir-me alguna cosa però li tremola la veu, així que ho deixa córrer. La Vane era la meva millor amiga, lluitava contra el maleït càncer des de feia cinc mesos i mig però la malaltia ha pogut amb ella; confiava que se'n sortiria, era forta, però ara m'adono que no el suficient com per seguir lluitant. M’aixeco del llit amb la cara vermella d'eixugar-me les llàgrimes, obro l’armari, em fico els primers texans que trobo i em fargo una samarreta d'ella, en posar-me-la em cau una llàgrima i m’eixugo la cara per impedir que en caiguin més, ara vaig cap al lavabo em rento la cara amb aigua ben freda i ben decidida li dic a la mare:
  2. 2. “Anem a l’hospital”. La mare s’aixeca sense dir res, va a buscar les claus del cotxe i surt de casa, al seu darrere surto jo. Els 10 minuts que tenim fins a l’hospital se’m fan eterns, en aparcar la mare em posa la seva mà sobre la cuixa esquerra i prem lleugerament, entenc el que em vol dir, que ho sent molt però que he de ser forta. Baixo del cotxe i corro cap a l’entrada de l’hospital, pujo al primer ascensor que s’obre i premo el botó 2, en obrir-se continuo la meva cursa cap a l’habitació 118 i allà trobo la Maria, l’abraço amb més força que mai, i li dic a cau d’orella amb veu tremolosa: “Ho sento, la vida és molt injusta.” Demano per anar a veure el cos de la meva difunta amiga i la Maria no m’ho nega, sap com n'era d'important per a mi. Entrem en una sala on hi fa fred, enmig d'aquell espai hi ha una taula metàl·lica on sobre hi ha el cos de la meva amiga tapat amb un llençol; m'hi acosto i espero que el metge destapi el seu rostre, m'hi apropo encara més i em trec de la butxaca un collar de plata amb una pedra blanca, envoltada per aquest mateix metall, que penja. Aquest penjoll l'havia comprat al meu darrer viatge, dos iguals, un per a ella i un per a mi, però encara no havia trobat el moment de donar-li. Li col·loco lentament al voltant del coll, m'acosto a la seva cara, les llàgrimes gotegen sobre seu, i després de fer-li un potxó li dic fluixet: «t'estimo, fins a la lluna i tornar, un milió de vegades». Després de veure-la marxem cap a casa, demà no serà un dia fàcil, l’enterrament diuen que és el pitjor. En arribar a casa, m'assec a la cadira de l’escriptori decidida a escriure unes paraules per a l’enterrament de la meva amiga a petició de la seva mare. Amb una fulla de paper al davant i un llapis en tinc prou per escriure unes paraules d’acomiadament per ella, paraules de les quals és digna. Surt el sol que encara estic asseguda al llit amb les llàgrimes als ulls, no he dormit ni dos minuts des que he acabat d’escriure les paraules per l’enterrament. Surto al balcó per veure la sortida del sol, estic segura que allà on sigui la Vane també ho estarà mirant, i d’alguna manera sento que està amb mi. Al cap d’unes hores asseguda davant del sol, la mare em ve buscar per arreglar-me per l’enterrament, entro a casa i em preparo. Ja al cotxe, cap a l’església, rellegeixo les paraules i no puc evitar que em caiguin unes llàgrimes més. Porto 10 minuts escoltant la missa del capellà, s’acosta el moment, m’aixeco i em dirigeixo cap a l’altar amb el cap baix i el paper que tremola entre les meves
  3. 3. mans. Em col·loco el micròfon a la meva altura i començo: «La Vane portava 5 mesos i mig lluitant contra el càncer, cent seixanta dies durs, intensos i plens de força, no he faltat ni un dia d’aquests en anar a veure-la, ni un, però sembla que les forces amb què lluitava no eren suficients. La Vanessa era més que una amiga per a mi, era la meva germana. Era la millor persona que havia conegut al llarg dels 16 que tinc, m’ha ajudat en les bones i ens les dolentes, m’ha robat un somriure cada dia i també alguna que altra llàgrima, no existeixen paraules per descriure-la. Simplement puc donar-li les gràcies per haver estat com era, per fer tot el que ha fet per mi i per estimar-me com ho feia. A partir d’avui continuo sense una part de mi, no sé com afrontar la vida sense ella, tinc la sensació que m'enfronto a la vida sola, i tinc molta por, por de no saber què fer ni cap on tirar. No és fàcil però ho superaré, ho superarem. Com deia ella, no és trist morir, és trist no viure la vida intensament». Faig una pausa i finalment acabo: «T'estimo, no ho oblidis». Núria de Moner
  4. 4. Dent de Lleó Sí, ho sé, pot ser que aquesta història s'acabi convertint en un crit en l'oblit. Que la nostra perseverança en aquesta llarga i difícil lluita no arribi mai a terra ferma, i que inexorablement, acabi desapareixent en la memòria de la gent. La llibertat és un be molt preuat, lleuger com una ploma i alhora pesant. Molts la desitgen, però pocs la tenen. La petita habitació es trobava dins d'una penombra penetrant, la llum no feia acte de presència i un silenci misteriós regnava en les ombres. Només, de tant en tant, se sentia el meu marit xiuxiuejar. Ja feia més de dues setmanes, que durant les nits, ell em tancava aquí dins perquè reflexionés sobre com el feia sentir al carrer, davant dels seus amics... Sincerament, crec que té raó. Si us he de ser franca, l'altre dia, quan vam anar a Cal Quico vaig passar molta por. Crec que em vaig comportar de mala manera. Els seus amics li van preguntar què feia amb mi en aquelles hores. Ell es va quedar estupefacte en no entendre la pregunta. Se suposava que havia d'estar a casa cuinant i arreglant el pis per a ell, no donant voltes pel carrer. El meu marit va reaccionar a la pregunta temps després i em va mirar amb mala cara. Una cara que no li havia vist mai. El seu costat fosc i tenebrós se l'hi va reflectir en els seus ulls blaus. Em va agafar amb força pel braç i se'm va emportar a casa. Des d'aquell dia, cada nit em tanca en aquesta humida i freda estança. Crec que ho fa com a càstig, però en el fons se que m'estima. Sí que és veritat, que hi ha vegades que de tant que m'estima em fa mal, però ho fa per protegir-me de l'exterior. Els minuts passen i els meus ulls comencen a acostumar-se a la foscor. Puc distingir una butaca decorada amb garlandes de temàtica natural, un mirall que reflecteix la meva seca cara i un quadre despenjat ple de pols. El meu cap comença a emplenar-se de records feliços de quan era petita, però aquest moment màgic s'acaba quan sento un cop. Una calor terrorífica m'ha recorregut el cos de dalt a baix. No m'he de preocupar de res. Ell em protegeix, segur que se n'ha anat a dormir. El silenci es proclama gran vencedor i poc a poc les meves parpelles van caient sota el seu poder hipnòtic.
  5. 5. Em vaig despertar quan eren passades les deu. La porta de l'habitació on havia estat tancada, ara era oberta. Amb peus de plom, vaig sortir de l'habitació i em vaig dirigir a la cuina. Allí estava. Com cada dia, una petita nota escrita en un paper de llibreta m'esperava sobre la taula. M'hi vaig apropar i amb gran cautela la vaig llegir. No era res peculiar. Em preguntava si el perdonava i em demanava que li fes el dinar. Com em podia negar a satisfer els seus desitjos. No podia, era el meu marit, i com a tal es mereixia una dona que el cuidés i el mimés. Seguint la rutina, em vaig curar les ferides i els blaus. Vaig posar a escalfar l'aigua per als macarrons i vaig fer els sofregit. Però la meva pau interior va durar poc, vaig buscar veloçment entre els armaris el condiment que buscava, però no el vaig trobar. L'única opció que em quedava era anar a comprar-la. Si posava un peu al carrer sense ell i se'n assabentava, era morta, però, si no el satisfeia, també ho era. Ho vaig tenir clar des del primer moment. La porta d'entrada era feixuga i pesant. Quan vaig poder sortir, una brisa primaveral em va fer voleiar la faldilla i una llum brillant em va il·luminar. Tant ràpid com el meu cos em permetia, vaig anar a comprar l' ingredient que necessitava, però tot es va veure estrepitosament interromput amb la botiguera. Quan em va demanar el preu, em va mirar als ulls, i acte seguit a les ferides. Jo, sense badar boca, li vaig donar el canvi exacte, però la tensió que s'hi va crear em va fer perdre molt de temps. Al final, amb tots els esforços humanament possibles, vaig arribar a casa. El meu marit ja hi era, descansava al sofà. Em va mirar, se'm va apropar i em va fotre una bufetada. Jo, amb la galta vermella, vaig acabar de fer el dinar, i clar, com a bona esposa, vaig arreglar la cuina per al sopar. Totes les meves intencions per complaure'l van fracassar. Havia preparat un tall rodó amb una salsa suculenta, acompanyada d'unes patates tendres i sucoses. Havia obert l'ampolla de vi que tant li agradava i em vaig pintar els llavis d'un to carmesí. Però ell m'ho va destrossar. Va arribar a casa amb les galtes vermelles. Delirava i cridava per culpa de la gran quantitat d'alcohol que havia ingerit. En un acte d'ingenuïtat vaig intentar aturar-lo, però ell em va agafar pels cabells rossos, me'ls va estirar fins a fer-m'hi sang. Em tirà amb força contra la porta, acte seguit em colpejà a les cames sense fer-m'hi sang, i en un acte rebel el vaig
  6. 6. escridassar. De sobte, em va agafar pel coll i amb tota la força em va fer fora de casa. Innocentment, vaig picar a la porta sense resposta aparent. Amb tot el rebombori que vaig crear a l'escala de la comunitat, una dona de cabells blancs i despentinats se'm va apropar. Al principi no em va dirigir la paraula, simplement es fixava en els meus blaus i en els meus ulls inflats i vermells a causa de les llàgrimes. Segons després em va mirar. La seva mirada era estranya, però reconfortant. Instantàniament vaig parar de plorar. I el que em va dir va ser, possiblement, una de les frases amb més sentit que mai havia escoltat. " Ets una bruixa pel fet de ser dona, indòmita, airejada, alegre i immortal. " Al principi no vaig entendre el que em volia explicar, però finalment ho vaig captar. Ella sabia el que em passava. Ella era la dona que se m'havia quedat mirant a la botiga. Ella era la dona, que sempre em mirava amb cara de pena quan, abans, anava pel carrer. Ella era l'única persona que realment em podia ajudar. Com si totes les meves forces haguessin desaparegut en un moment, les meves cames ja no van poder aguantar el meu pes. Vaig caure al terra amb un soroll sord. Les llàgrimes de tristesa, d'inquietud, van tornar a brollar del meu interior, van tornar a regalimar pel meu cos. Em vaig tornar a sentir persona. El que necessitava en aquell moment era l'escalfor d'un altre ésser humà que realment entengués el que em passava. I així va ser. La dona de mirada furra es va acotxar amb gran dificultat. Va posar el seu prim i fred braç sobre els meus omòplats i, encara que tingués la pell freda com el gel, em va ajudar a reconfortar-me. Sense pensar-s'ho dues vegades, em va aixecar amb una força que mai m'hagués pogut imaginar. Amb penes i treballs em va portar fins a casa seva on em va oferir una tassa de te força calenta. Vaig remullar els meus llavis fins en aquella espectacular beguda que, en aquell moment, em va semblar un elixir prodigiós. El meu cos necessitava descansar, és per això que em vaig quedar adormida en el sofà d'aquella dona.
  7. 7. Un petit feix de llum m'acariciava tímidament la cara quan em vaig despertar. Em trobava a casa d'aquella meravellosa dona. En un acte reflex em vaig despertar i em vaig apropar a la finestra. Semblava un dia completament normal. La gent anava amb pressa pel carrer, i només els nens tenien temps de parar-se a observar l'entorn. Vaig decidir imitar-los. Vaig observar en la llunyania una llavor de dent de lleó que dansava alegrement en el cel blau. Es movia amb una facilitat inimaginable i semblava tan pura com la rialla d'un nadó. Semblava que la vida m'hagués donat una metàfora. La llavor havia crescut encadenada en un lloc que no li pertocava, però gràcies a un cop de vent, la seva sort havia canviat. Ara viatjava lliure pel món, esperant sense impaciència un lloc on morir en pau. Doncs bé, això era el que m'estava passant a mi. Em trobava encadenada a aquesta vida i necessitava un cop de vent perquè canviés la meva sort. Però com que el vent tardaria en arribar, vaig decidir avançar la metàfora. Sense que el meu cervell pogués controlar les meves extremitats, vaig obrir la finestra rovellada d'aquella dona, que donava al carrer. Amb molta precaució, vaig posar els meus peus al límit de la finestra i vaig deixar que la brisa del moment m'acariciés un últim cop. Amb els ulls tancat i la ment en blanc, em vaig deixar caure de l'ampit. La meva faldilla tremolava i intentava agafar-se, amb intents inútils, en algun lloc. En el moment que el meu cos va tocar a terra, un dolor punxent i profund em va recórrer tot el cos. La meva vida estava arribant al seu fi. Un líquid calent i viscós va començar a fluir pel terra. Era el que em mantenia viva. Els meus ulls van començar a tancar-se, m'estava apagant. Però, com is fos un miracle, la llavor de dent de lleó va aterrar davant dels meus ulls. I allò, em va donar la força necessària per abandonar aquest món. La meva vida s'havia acabat. Potser el que us acabo d'explicar, no sigui més que un lament que quedi en el buit de l'univers. Que aquesta lluita sigui un intent i no un objectiu. Que la peculiaritat d'aquesta història faci reflexionar a més d'un sobre el problema que viu actualment la nostra societat. Un problema que no es queixa, però sí que fa mal. I, on l'única solució sigui l'educació. Però el que sí que sé amb seguretat, és que no t'haurà deixat indiferent. Genís Rodríguez
  8. 8. Diari d'un pallarés a la Guerra Civil Dia 24 d'abril de 1938 Fa dos dies que viatgemamb un camió ben gros, és un dels nous Barreiros. Lacarrosseria és de color roi i les fustes que fan el remolc semblen de roure, es note que, va ser collit en lluna, ja que es veu bastant sec. En aquesta mula de ferro anem 25 pallaresos, Pepito de casaQuima de Ribera de Cardós; Benito de casaPeretó d'Aineto, entre d'altres.Ningú sap ben bé on anem, ja que els conductors no mos diuen re. El viatge s'està fent pesat, Pepito cada 10 minuts fa un bona roxegada, i això que no mos donen quasire per menjar. A cadaforat de la carretera me clavoun tros de tauló trencat. Avui ha sigut un dia dur, pro per sort el conductor diu que arribarem a Frander el pople on mos entrenaran, ja és bocafoscant i no veig bé el paper, crec que ja he escrit prou per avui. Dia 25 d'abril de 1938 Avui mos han despertat es gralles a trenc d'alba, resulta que ja havíem arribat al campament de formació de l'exèrcit republicà. El campament no és gaire més gran que el meu estimat Aineto. Hi ha una cinquantena de tendes de campanya. Bordegassos amunt i avall, escarrabillats, riallers aliens a la crua realitat que s'acostava. El coronel del campament, que se diu Esteve mos ha donat la rebuda, deia que estave emocionat per rebre a homes forjats entre el fred i les muntanyes, que espere que matem a molts falangistes, però io tinc 17 anys, no vull matar a ningú. Jo vull tornar al meu pople amb la meua família, entrecavar i tornar a plantar l'hort, fer herba a l'estiu pels animals a l'hivern i menjar la vianda tan bona que fa mama. Después de les presentacions mos han donat el nostre rifle, tenie un nom ben estrany i no sóc capaç de recordar-lo ben bé, però deien que venie de Rússia; porte 9 bales al carregador i una a larecàmara,és semiautomàtic. Un cop els teníemens han fetpracticar el tiro, diuen que demà ja sortirem cap al front. Dia 26 d'abril de 1938 Avui hem sortit amb elcamió ben aviat,tinc por, no vull perdre lavida en aquesta guerra, m'han dit que Genaro de Dolores està a l'altre bàndol, i si ens trobem, amics, familiars uns contra els altres, tremolo! pas de fred! em fa mal el carriscle , vaig mal assentat i la mirada perduda al terra. No sé què diuen d'una «quinta del biberó» si és perqué som joves, ho som! Joves, innocents , penso en la Inés de Pobladó, quina fadrina! Els seus rínxols, la seva rialla, la tornaré a veure? No sé quin dia passem, tenim gana i estemassedegats, bruts i mascarats del fumi el foc. Tiros n'he tirat, prò amb els ulls tancats, no vull saber si he matat!
  9. 9. Després d'un bombardeig de l'aviació italiana, m'he trobat sol i perdut. Em fa mal el clavillé, i he vist que tinc metralla al peu, com he pogut l'he lligat amb un pedaç de roba de la camisa. M'arrossego, esbufego, estic cansat, m'agafen per sota els braços, sento «es un rojo» , cluco els ulls, oloro la vianda de mama, l'herba al paller... Pepo Queró Garcia

×