Noam chomsky

323 views

Published on

Article de Noam Chomsky a l'Ara dissabte 11 de gener de 2014

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Noam chomsky

  1. 1. NOAM CHOMSKY (Lingüista) Actualitzada el 11/01/2014 www.ara.cat Què és el bé comú? M'agradaria recordar unes quantes obvietats que tenen a veure amb una interessant categoria de principis ètics: els que són universals no només perquè es professen gairebé sempre, sinó també perquè al mateix temps, en la pràctica, s'incompleixen gairebé universalment. S'hi inclouen des de principis molt generals, com ara l'obvietat que a nosaltres mateixos ens hem d'exigir el mateix que exigim als altres (o més), fins a doctrines més específiques, com ara el compromís de promoure la democràcia i els drets humans, que gairebé tothom proclama, fins i tot els pitjors monstres de tot l'espectre, la llista dels quals és descoratjadora. Un bon lloc per començar és Sobre la llibertat, el clàssic de John Stuart Mill. A la introducció s'hi afirma: "El gran principi rector cap al qual convergeixen directament tots els arguments desplegats en aquestes pàgines és la importància absoluta i essencial del desenvolupament humà en tota la seva fecunda diversitat". Wilhelm von Humboldt, un dels fundadors del liberalisme clàssic, cita aquestes paraules. Adam Smith, un altre pensador de la Il·lustració amb opinions semblants, assenyalava a la Teoria dels sentiments morals que "per molt egoista que sigui l'home, és evident que en la seva naturalesa hi ha uns principis que el porten a interessar-se per la sort reservada als altres, la felicitat dels quals li resulta necessària". Tot i que el liberalisme clàssic va naufragar entre els esculls del capitalisme, les seves aspiracions humanistes no van morir. Rudolf Rocker, un pensador i activista anarquista del segle XX, va defensar unes idees semblants: parla d'una "clara tendència en l'evolució històrica de la humanitat" que busca "un desenvolupament lliure i sense traves de totes les forces individuals i socials de la vida". Rocker delineava una tradició anarquista que va culminar amb l'anarcosindicalisme: en termes europeus, una branca del "socialisme llibertari". Segons Rocker, aquesta mena de socialisme no representa "un sistema social fix i tancat" que vol donar una resposta definitiva a les múltiples preguntes i problemes de la vida humana, sinó una tendència de l'evolució de la humanitat que lluita per fer realitat els ideals de la Il·lustració. L'anarquisme, entès així, forma part d'una branca més àmplia del socialisme llibertari que engloba els resultats concrets aconseguits a l'Espanya revolucionària del 1936; que comprèn també les empreses autogestionades que avui dia s'estenen pel RustBelt -el cinturó industrial- dels EUA, el nord de Mèxic, Egipte i molts altres països, sobretot el País Basc, i inclou, a més, nombrosos moviments cooperativistes de tot el món, així com bona part de les iniciatives feministes i de defensa dels drets civils i humans. Aquesta tendència general de l'evolució de la humanitat aspira a identificar les estructures de la jerarquia, l'autoritat i la dominació que obstaculitzen el desenvolupament humà, per imposar-los després una exigència molt raonable: justifiqueu-vos. Si no poden, cal desmantellar-les i reconstruir-les des de baix.
  2. 2. Això sembla, en part, una obvietat: qui voldria defensar unes estructures i institucions il·legítimes? Però les obvietats tenen, si més no, el mèrit de ser veritat, cosa que les diferencia de bona part del discurs polític. I crec que ens mostren el camí per trobar el bé comú. Segons Rocker, "el problema que afronta la nostra època és alliberar les persones de la maledicció de l'explotació econòmica i l'esclavatge polític i social". L'anarquisme, com tothom sap, és contrari a l'estat i defensa, en paraules de Rocker, una "administració planificada de les coses en benefici de la comunitat" i, a més, una gran diversitat de federacions de comunitats i llocs de treball amb plena autonomia. Avui dia els anarquistes que lluiten per aquests objectius acostumen a donar suport al poder estatal per protegir les persones, la societat i la mateixa Terra dels estralls provocats per la concentració de capital privat. No és cap contradicció. Les persones viuen, pateixen i resisteixen en la societat actual. Els mitjans de què disposem s'han de fer servir per protegir-les i facilitar-los la vida, encara que l'objectiu a llarg termini sigui la construcció d'alternatives millors. Podem imaginar-nos la gàbia de les institucions estatals com una protecció contra els animals salvatges que ronden per l'exterior: les institucions capitalistes depredadores que, amb el suport de l'estat, es dediquen, en principi, al lucre privat, el poder i la dominació. I els interessos de la societat i les persones són, com a molt, una nota a peu de pàgina: es veneren des de la retòrica, però no es tenen en compte ni des del punt de vista dels principis ni tan sols des del punt de vista jurídic. A Affluenceandinfluence: economicinequalityandpoliticalpower in America, l'investigador de Princeton Martin Gilens revela que el 70% de la població dels EUA, situada a la part baixa de l'escala de la renda, no té cap influència en política. La influència augmenta a mesura que es van pujant posicions. El sistema resultant no és una democràcia: és una plutocràcia. O potser, per dir-ho d'una manera una mica més suau, és el que el jurista ConorGearty denomina "neodemocràcia", companya del neoliberalisme: és un sistema en què la llibertat és cosa d'uns quants, mentre que la seguretat en el seu sentit més ampli només està a l'abast de l'elit, però tot plegat dintre d'un sistema de drets formals més generals. Ningú ha pres mai per anarquista el filòsof nord-americà John Dewey. Fixeu-vos, però, en les seves idees. Va reconèixer: "Avui dia el poder resideix en el control dels mitjans de producció, d'intercanvi, de publicitat, de transport i de comunicació. Qui els poseeix governa la vida del país". I això és així per molt que es mantinguin les formes democràtiques. Aquestes idees ens porten per força a una visió de la societat en què els treballadors controlen les institucions productives, com van imaginar els pensadors del segle XIX, sobretot Karl Marx, però també -tot i que és menys conegut- John Stuart Mill. Mill va escriure: "Tanmateix, si la humanitat segueix progressant, el que previsiblement s'imposarà és l'associació de treballadors que, en termes d'igualtat, tindran la propietat
  3. 3. col·lectiva del capital amb què efectuaran les seves activitats i que treballaran sota les ordres d'uns directius que ells mateixos elegiran i cessaran". Els pares fundadors dels Estats Units eren molt conscients dels perills de la democràcia. En els debats de la Convenció Constitucional, James Madison assenyalava: "A Anglaterra, en aquests moments, si les eleccions fossin obertes a tothom, les propietats dels terratinents correrien perill; aviat es promulgaria una llei agrària" que laminaria el dret a la propietat. El principal problema que Madison va preveure en "dissenyar un sistema que volem que duri segles" era com garantir que els membres de la minoria adinerada fossin els autèntics governants per "protegir el dret a la propietat dels perills de la igualtat i universalitat del sufragi, que posaria el control total de la propietat en mans de gent que no hi té cap part". En general, els estudiosos estan d'acord amb Gordon S. Wood, de la Brown University, quan afirma que "la Constitució va ser intrínsecament un document aristocràtic que tenia l'objectiu de refrenar les tendències democràtiques de l'època". De fet, Aristòtil ja reconeixia a La política que la democràcia tenia un defecte: els pobres -la gran majoria- podrien utilitzar els vots per prendre les propietats als rics, i això seria injust. Madison i Aristòtil van arribar, però, a solucions oposades: Aristòtil aconsellava rebaixar la desigualtat mitjançant mesures que ara consideraríem pròpies de l'estat del benestar, mentre que Madison creia que la resposta era rebaixar la democràcia. En els últims anys de la seva vida, Thomas Jefferson, l'home que va redactar la Declaració d'Independència dels Estats Units, va captar l'essència d'un conflicte que està lluny d'haver-se acabat. Jefferson tenia seriosos dubtes sobre la qualitat de l'experiment democràtic i la sort que li estava reservada. I distingia entre aristòcrates i demòcrates. Els aristòcrates "temen el poble i en desconfien, i li volen prendre tots els poders per posar-los en mans de les classes altes". Els demòcrates, en canvi, "s'identifiquen amb el poble, hi confien, l'aprecien i el consideren com el dipositari més honest i segur de l'interès públic, encara que no el més prudent". Avui els successors dels aristòcrates de Jefferson potser discutirien qui ha de portar la veu cantant: els intel·lectuals tecnòcrates partidaris del realisme polític, o els banquers i directius d'empreses. Aquesta és la mena de tutela política que la genuïna tradició llibertària vol desmantellar i reconstruir des de baix, per passar, com deia Dewey, "d'un ordre feudal a un règim social i democràtic" controlat pels treballadors, que respecti la dignitat del productor i el tracti com una autèntica persona, no com una simple eina en mans dels altres. Com el vell talp de Karl Marx -"El nostre vell amic, el vell talp, que tan bé sap treballar sota terra per aparèixer de sobte"-, la tradició llibertària sempre està furgant prop de la superfície, sempre disposada a treure el cap, de vegades d'una manera sorprenent i inesperada, buscant fer realitat una idea del bé comú que a mi em sembla força raonable.

×