TEMA 10.A. CRISI RESTAURACIÓ

1,797 views

Published on

Published in: Education
0 Comments
3 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
1,797
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3
Actions
Shares
0
Downloads
99
Comments
0
Likes
3
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

TEMA 10.A. CRISI RESTAURACIÓ

  1. 1. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931) Edat contemporània HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 A Història Espanya IES Ramon Llull (Palma) Assumpció Granero Cueves
  2. 2. BLOC II – Tema 8/3 HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya IES Ramon Llull (Palma) Assumpció Granero Cueves LA PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898) Edat contemporània
  3. 3. BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX ÍNDEX TEMES BLOC II i inici del III (1788-1808) (1808-13) (1814-1833) (1833-1868) (1868-1874) (1870-1873) (1875-1885) (1902-1931) DICTADURA PRIMO RIVERA (setembre 1923- gener 1930) (1885-1902)
  4. 4. Restauració IIRestauració I Alfons XIII // Primo de RiveraAlfons XII 1875 1931 Regència Maria Cristina 19021885 1898 Pèrdua de Cuba i Filipines 1923 Inici del període “Pronunciament” de Sagunt (Martínez Campos) Proclama Alfons XII, rei d’Espanya Sota el control de Antonio Cánovas del Castillo Alfons havia proclamat els seus principis en el “Manifest de Sandhurst” (1-XII-1874).
  5. 5. HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 B DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-30) Història Espanya IES Ramon Llull (Palma) Assumpció Granero Cueves Edat contemporània
  6. 6. EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 10.- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931) / T-1 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *, 1v amb República). 10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923). 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98. 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme). 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”. 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme). 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política. 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme. 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera. 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic. 10.3.1.- El regeneracionisme. 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899). 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas. 10.4.- Crisi del regnat d’Alfons III (1909-1917). 10.4.1.- La crisi de 1909. La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol – agost 1909). MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). 10.4.3.- Crisi general de 1917 i conflictivitat social. 1v TEXT. 2v preg. 10.5.- La descomposició del sistema (1918-1923). 10.5.1.- El col·lapse dels governs i les institucions. 10.5.2.- La conflictivitat obrera i el pistolerisme. 10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.6- La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). 10v (2v TEXT *, 8v preg). 10.6.1.- Causes del colp d’estat. 10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat. Directori militar i civil. MAPA 14. 10.6.3.- Política econòmica. 10.6.4.- Política social. 10.6.5.- Política religiosa i cultural. 10.6.6.- Política militar. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.6.7.- Oposició a la dictadura. 10.6.8.- Caiguda de la dictadura i final de la monarquia. 10.6.9.- Conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera. BLOC III. TEMA 10/1. CRISI SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
  7. 7. EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931). 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *, 1v amb República). 10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923). 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98. 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme). 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”. A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme. B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo. C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917. D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo. 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme). 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política. A.- Republicanisme. B.- Anarquisme. C.- Socialisme polític. D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme. E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes. 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme. 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera. 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic. 10.3.1.- El regeneracionisme. 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899). 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas. A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909). B.- José Canalejas (1910-1912). BLOC III. TEMA 10/1. CRISI SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
  8. 8. EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931). 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923). 10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic. 10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917). 10.4.1.- La crisi de 1909. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). A.- El conflicte colonial del Marroc. B.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol - agost del 1909). C.- Conseqüències de la Setmana Tràgica. 10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial. A.- Impacte polític. B.- Impacte econòmic. C.- Impacte social. 10.4.3.- Crisi general de 1917 i conflictivitat social. 1v TEXT. 2v preg. A.- Conjuntura de l’any 1917. B.- Crisi militar. C.- Crisi política. D.- Crisi social i moviment obrer de començament de segle. E.- Conseqüències de la crisi del 1917. 10.5.- La descomposició del sistema (1918-1923). 10.5.1.- El col·lapse dels governs i les institucions. 10.5.2.- La conflictivitat obrera i el pistolerisme. 10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.6- La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). 10v (2v TEXT *, 8v preg). BLOC III. TEMA 10/1. CRISI SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
  9. 9. EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931). 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923). 10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic. 10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917). 10.5.- La descomposició del sistema (1918-1923). 10.6- La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). 10v (2v TEXT *, 8v preg). 10.6.1.- Causes del colp d’estat. 10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat. A.- Ideologia de la dictadura. B.- Directori militar (de setembre de 1923 a setembre de 1925). MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). C.- Directori civil (de setembre de 1925 a gener de 1930). 10.6.3.- Política econòmica. 10.6.4.- Política social. 10.6.5.- Política religiosa i cultural. 10.6.6.- Política militar. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.6.7.- Oposició a la dictadura. 10.6.8.- Caiguda de la dictadura i final de la monarquia. 10.6.9.- Conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera. BLOC III. TEMA 10/1. DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-30)
  10. 10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931) Edat contemporània HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 A Història Espanya IES Ramon Llull (Palma) Assumpció Granero Cueves
  11. 11. EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931). 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *, 1v amb República). 10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923). 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98. 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme). 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”. A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme. B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo. C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917. D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo. 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme). 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política. A.- Republicanisme. B.- Anarquisme. C.- Socialisme polític. D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme. E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes. 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme. 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera. 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic. 10.3.1.- El regeneracionisme. 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899). 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas. A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909). B.- José Canalejas (1910-1912). BLOC III. TEMA 10/1. CRISI SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
  12. 12. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ.
  13. 13. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ.
  14. 14. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ Alfons XIII 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ.
  15. 15. El desastre de 1898 va produir una commoció general al país. Com a conseqüència, el règim de la Restauració va entrar en una nova fase, que ve marcada per l’arribada al tron d’Alfons XIII en complir la majoria d’edat (maig de l’any 1902, tenia 16 anys), i que va acabar en 1931 amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ
  16. 16. A diferència dels seus pares, Alfons XII i Maria Cristina d’Habsburg i Lorena, Alfons XIII com a governant es va implicar molt en política i va intervenir moltes vegades: prenia moltes decisions i, possiblement, va ser una de les causes del seu descrèdit i, tal vegada, de la seva caiguda del poder. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ
  17. 17. En el context en què Alfons XIII fou coronat, entre 1897 i 1905, es va produir un canvi generacional a la política espanyola, perquè moren els protagonistes polítics de la primera etapa de la Restauració: Cànovas, Sagasta, Castelar i, després, Silvela. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ Antonio Cánovas del Castillo (líder conservador) Emilio CastelarPráxedes Mateo Sagasta (líder liberal) Francisco Silvela
  18. 18. A partir del regnat d’Alfons XIII, les dues figures més destacades de la política espanyola són: Per part del Partit Liberal: José Canalejas. Per part del Partit Conservador: Antoni Maura. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ José Canalejas (Partit Liberal) Antoni Maura (Partit Conservador) Alfons XIII
  19. 19. Durant aquest període, una nova generació de polítics i nous moviments socials (republicanisme, obrerisme, nacionalisme) van irrompre en la vida espanyola. El règim de la Restauració va ser incapaç d’eixamplar la seva base social cap a aquestes noves forces, que sempre es van mantenir al marge del sistema i van provocar un augment dels conflictes socials i polítics. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ
  20. 20. Entre el 1898 i el 1912, els partits polítics (Conservador i Liberal), amb els seus dirigents principals, Antoni Maura i José Canajelas, van intentar una modernització del sistema. Però a partir de 1912, la contínua decadència i la fragmentació del règim van provocar un enfortiment de l’oposició republicana, obrerista i nacionalista. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ Antoni Maura (Partit Conservador) José Canalejas (Partit Liberal)
  21. 21. El problema colonial del Marroc i l’impacte de la Gran Guerra (1914-1918) van agreujar els conflictes, que van esclatar amb els esdeveniments revolucionaris de 1917. La incapacitat del sistema de la Restauració per renovar-se i democratitzar-se va propiciar la solució militar i, en 1923, el cop d’Estat de Primo de Rivera va originar una dictadura fins el 1930. El compromís de la monarquia amb el nou règim va desembocar en la seva caiguda l’abril de 1931. 10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ
  22. 22. 10.2.- PROBLEMES DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98. 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme). 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”. A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme. B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo. C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917. D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo. 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme). 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política. A.- Republicanisme. B.- Anarquisme. C.- Socialisme polític. D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme. E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes. 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme. 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera. 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923)
  23. 23. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) Entre 1898-1902 el caciquisme funciona sense problemes (regència de Maria Cristina,1885-1902) fins l’inici del regnat d’Alfons XIII, moment quan van començar els problemes. La crisi de la Restauració compren des del desastre de 1898 fins a 1823, però tot i que el desastre de 1989 és l’antecedent de la crisi que es produirà en el segle XX, en aquest tema tractarem, més profundament, les crisis de la Restauració durant el regnat d’Alfons XIII, de 1902 al 1923, que durà a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
  24. 24. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) Molts i grans eren els problemes d’Espanya a l’inici del segle XX:  Exèrcit ferit en l’orgull; material antiquat; excés de comandament i poc operatiu.  Règim polític corrupte no representatiu del poble; sufragi manipulat; alternança en el govern dels partits dinàstics que entra en crisi.  Nacionalismes que representaven per als militars una ruptura del concepte de pàtria.  Retard econòmic i cultural a diferència d’Europa. Injust repartiment de la riquesa = societat cada cop més radicalitzada i dividida, etc., entre d’altres trets que configuraven el panorama espanyol.
  25. 25. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98 La pèrdua de les darreres colònies ultramarines en 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines) va provocar diversos punts de vista en la societat espanyola:  Punt de vista econòmic.  Punt de vista polític i ideològic.
  26. 26. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98  Punt de vista econòmic. Les repercussions seran tan negatives com positives; primer esdevingué una pèrdua de mercats, sobretot per a la indústria catalana, que compensarà amb nous mercats, perquè una vegada recuperada invertirà en l’interior, iniciant una nova estructura del mercat.  Punt de vista polític i ideològic. Sobrevé la decadència espanyola i un sentiment de pessimisme, sobretot en els sectors intel·lectuals, apareixent el regeneracionisme i la generació del 98 (corrent literari) amb autors com Pio Baroja, Unamuno, etc., que influiran en el pensament ideològic durant el primer terç del segle XX; contraposat al pessimisme apareixerà el nacionalisme perifèric (País Basc i Catalunya). L’exèrcit perd prestigi i apareix un ressentiment del militars cap als polítics, establint-se les bases de l’intervencionisme militar en política. JOAQUIN COSTA
  27. 27. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme) L’exèrcit és un dels pilars del sistema de la Restauració i, si bé, durant la primera etapa de la Restauració (Alfons XII i Maria Cristina) els militars s’allunyen i es mantenen enfora de la política, de fet, el darrer pronunciament va ser el del general Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 1874, que va dur a la Restauració borbònica d’Alfons XII), a partir del “desastre del 98” la importància del militarisme creixerà; així durant el regnat d’Alfons XIII, els militars, de cada vegada més, demandaven paper polític i tornen a tenir protagonisme. Antonio Cánovas del Castillo
  28. 28. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme) Durant la Restauració, la intervenció dels militars ja no serà per a salvar el sistema en perill, a base de pronunciaments, com durant el regnat d’Isabel II, sinó que substituirà a un Estat inoperant davant problemes com:  el catalanisme (1906),  la Setmana Tràgica (1909),  la crisi del 1917 o  la convulsió del 1921,  fets que culminaran l’any 1923, quan un militar s’erigeix en dictador (proclamació de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera).
  29. 29. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme) La presència dels militars en la política i els governs tornarà a ser important arran del “desastre del 98” (Polavieja com a exemple) i l’exèrcit torna a conspirar per pressionar al govern, presentant-se com el salvador de la pàtria davant els problemes socials i, fins i tot i lentament, pressionant al mateix rei per constituir una dictadura militar que “salve” el país.
  30. 30. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme) Es va produir una disputa o enfrontament entre el catalanisme i els militars per la publicació, en 1905, d’una caricatura - acudit antimilitarista, considerada ofensiva pels militars, en el setmanari satíric català CU-CUT!, que va provocar que 300 oficials de Barcelona assaltessin pel seu compte la seu del Cu-cut!, de la Lliga Regionalista, rebent el suport de la resta de l’Espanya, i pressionaren perquè es promulgués una Llei de Jurisdiccions (el liberal Segismundo Moret hi va accedir el 1906), per la qual quedaven sota jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i a la bandera, és a dir, permetia que aquestos delictes fossin jutjats per un tribunal militar.
  31. 31. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme)
  32. 32. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme)
  33. 33. Segismundo Moret 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme) Es promulga una Llei de Jurisdiccions (el liberal Segismundo Moret hi va accedir el 1906), per la qual quedaven sota jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i a la bandera, és a dir, permetia que aquestos delictes fossin jutjats per un tribunal militar.
  34. 34. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme)
  35. 35. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme) Front a aquest militarisme, sorgeix un antimilitarisme popular cada vegada major (especialment des de la derrota a Cuba i les morts que allí es produïren), que s’oposa al reclutament (lleves o quintes) dels més joves per anar al front i a guerres com la del Marroc (Setmana Tràgica, 1909).
  36. 36. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El principal problema polític fou que el sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a fallar pels següents motius:  1.- Divisions internes.  2.- Molta inestabilitat política.  3.- El corrupte sistema polític no representava la voluntat popular.  4.- El moviment polític regeneracionista (Joaquín Costa). Antonio Cánovas del Castillo (Partit Conservador) i Práxedes Mateo Sagasta (Partit Liberal) Joaquín Costa
  37. 37. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El principal problema polític fou que el sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a fallar pels següents motius: 1.- Divisions internes. Si amb Cànovas i Sagasta el sistema no era qüestionat, ara sí. Antonio Cánovas del Castillo (Partit Conservador) Práxedes Mateo Sagasta (Partit Liberal)
  38. 38. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El principal problema polític fou que el sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a fallar pels següents motius: 1.- Divisions internes. Si amb Cànovas i Sagasta el sistema no era qüestionat, ara sí. Després de morts Cànovas (atemptat de 1897) i Sagasta (1903), dins els dos principals partits polítics (Partits Conservador i Liberal) van començar a aflorar distintes famílies internes que lluiten entre elles. Per exemple, dins el Partit Conservador existien tres grups: els seguidors d’Antoni Maura (sorgeix el Partit Maurista en 1913), els seguidors d’Eduardo Dato i els seguidors de Juan de la Cierva. En el Partit Liberal estaven els seguidors de José Canalejas i els del comte de Romanones. Antonio Cánovas del Castillo (Partit Conservador) Práxedes Mateo Sagasta (Partit Liberal) Antoni Maura Eduardo Dato Juan de la Cierva José Canalejas Comte de Romanones
  39. 39. Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922 Antoni Maura 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a fallar pels següents motius: 2.- Molta inestabilitat política. Si el gran èxit del sistema polític de la Restauració havia estat l’estabilitat política, ara acaba. Entre 1902 i 1923 n’hi haurà 32 canvis de govern. Per exemple, Antoni Maura va ser president del govern 5 vegades (entre 1903 i 1922) i, de fet, va ser president a l’anomenat “Govern llarg”, que és el govern més llarg del regnat d’Alfons XIII i que durà dos anys i mig (1907-1909).
  40. 40. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a fallar pels següents motius: 3.- El corrupte sistema polític no representava la voluntat popular, perquè realment la població no intervenia en el sistema polític, perquè tot i l’aprovació del sufragi universal masculí l’any 1890, el caciquisme continuava “arreglant” les eleccions. A l’hora de la veritat els canvis de govern no depenien de l’opinió del cos electoral, depenien de l’opinió del rei i dels pactes entre els partits. Es creu que el que més va fer per netejar el corrupte sistema de la Restauració va ser Antoni Maura.
  41. 41. JOAQUIN COSTA ANTONI MAURA 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a fallar pels següents motius: 4.- El moviment polític regeneracionista (Joaquín Costa) crítica la Restauració i el caciquisme i pretenia reformar-lo des de dintre i impedir una revolució. També és molt crític amb el nacionalisme català. Però, la revolució DES DE DALT va fracassar, perquè els sectors burgesos i oligàrquics no volien renunciar als seus privilegis polítics.
  42. 42. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El fracàs polític de la revolució i la crisi de la Restauració es pot dividir en quatre etapes:  A.- 1902-1907. Civilisme contra militarisme  B.- 1907-1912. Crisi i caiguda del pacte del Pardo  C.- 1912-1918. Crisi múltiple de 1917  D.- 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo
  43. 43. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El fracàs polític de la revolució i la Restauració es pot dividir en quatre etapes: A.- PRIMERA ETAPA. 1902-1907. Civilisme contra militarisme Dos governs:  1r. Conservadors, 1902-1905 (Silvela / Maura, Govern curt).  2n. Liberals, 1905-1907 (Montero Rios / Moret). En 1905, el setmanari satíric català CU-CUT! publica l’acudit antimilitarista amb el consegüent assalt a la seva seu per part de 300 oficials de Barcelona i la proclamació de la Llei de Jurisdiccions (control jurisdiccional militar) al que va accedir el liberal Segismundo Moret en 1906, amb aquest fet el civilisme de Cánovas (atemptat de 1897) es va trencar (crisi del civilisme i preponderància militar). En 1907, els catalans creen una coalició de totes les forces catalanistes dirigida per la Lliga Regionalista, anomenada “SOLIDARITAT CATALANA”, que amb un gran nombre de diputats al Congrés va durar poc temps a causa de la disparitat ideològica i l’ambigüitat del seu programa electoral. Segismundo Moret
  44. 44. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El fracàs polític de la revolució i la crisi de la Restauració es pot dividir en quatre etapes:  A.- 1902-1907. Civilisme contra militarisme  B.- 1907-1912. Crisi i caiguda del pacte del Pardo  C.- 1912-1918. Crisi múltiple de 1917  D.- 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo
  45. 45. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El fracàs polític de la revolució i la Restauració es pot dividir en quatre etapes: B.- SEGONA ETAPA. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo PACTE DEL PARDO. Acord de dia 24 de novembre de 1885 (abans de morir el rei Alfons XII) entre Antonio Cànovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta, líders dels partits més importants de la Restauració monàrquica, el Conservador i el Liberal, amb l’objectiu de donar suport a la regent Maria Cristina d’Habsburg i Lorena (prenyada del futur Alfons XIII) i garantir la continuïtat de la monarquia davant de la difícil situació creada per la prematura mort del jove monarca, sobretot, tenint en compte les fortes pressions per part dels carlins i dels republicans. Entrevista realitzada amb la mediació del general Arsenio Martínez Campos, que va possibilitar el torn de partits en el govern. Ara cau el PACTE DEL PARDO i esdevé la crisi del torn bipartidista.
  46. 46. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El fracàs polític de la revolució i la Restauració es pot dividir en quatre etapes: B.- SEGONA ETAPA. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo Ara cau el PACTE DEL PARDO i esdevé la crisi del torn bipartidista. Dos governs:  1r. Conservadors, Antoni Maura, 1907-1909 (Govern Llarg).  2n. Liberals, José Canalejas, 1910-1912 (entre 1910 i 1913 es succeïren Moret / Canalejas / Romanones). Comte de Romanones Antoni Maura Segismundo Moret José Canalejas
  47. 47. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” Fracàs revolució i Restauració quatre etapes: Ara cau el PACTE DEL PARDO i esdevé la crisi del torn bipartidista. Dos governs:  1r. Conservadors, Antoni Maura, 1907-1909 (Govern Llarg). Maura s’esforça en elaborar una Llei d’administració local descentralitzadora amb aportacions i millores de Francesc Cambó (diputat de la Lliga Regionalista al Congrés). La tasca de govern es va interrompre per la SETMANA TRÀGICA, el juliol 1909, deguda a la derrota de l’exèrcit espanyol en col·laboració dels reservistes a la frontera de Melilla (Barranco del Lobo), que provocà en el poble una vaga de protesta declarada el dia 26, implicant barricades i crema d’entitats catòliques. El govern hi envià tropes de València i Saragossa controlant la situació el dia 31. Antoni Maura La repressió fou extrema:  2000 exiliats a França.  2500 detencions i 1700 processats per tribunals militars.  53 cadenes perpètues, 5 execucions de 17 penes de mort com Francesc Ferrer i Guàrdia (fundador de l’Escola laica Moderna), executat sense proves sota l’acusació de ser responsable dels fets. B.- SEGONA ETAPA. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo Francesc Cambó
  48. 48. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” Fracàs revolució i Restauració quatre etapes: Ara cau el PACTE DEL PARDO i esdevé la crisi del torn bipartidista. Dos governs:  1r. Conservadors, Antoni Maura, 1907-1909 (Govern Llarg). Antoni Maura B.- SEGONA ETAPA. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo 5 CONSEQÜÈNCIES SETMANA TRÀGICA: - Trencament de Solidaritat Catalana per estar a favor de la repressió la Lliga Regionalista (un dels membre i qui dirigia Solidaritat). - Protestes generals a Europa i Espanya contra el govern de Maura. - Els liberals de José Canalejas i Segismundo Moret s’uneixen als partits d’esquerres, exigint la dimissió de Maura amb suport de la premsa: campanya Maura NO! - Dimissió de Maura i cessió del govern a Moret. - Trencament del PACTE DEL PARDO per la unió dels liberals amb els partits no dinàstics.
  49. 49. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” Fracàs revolució i Restauració quatre etapes: Ara cau el PACTE DEL PARDO i esdevé la crisi del torn bipartidista. Dos governs:  2n. Liberals, José Canalejas, 1910-1912 (entre 1910 i 1913 es succeïren Moret / Canalejas / Romanones). B.- SEGONA ETAPA. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo Després del breu govern de Moret, el rei encomana a Canalejas la formació d’un nou gabinet, que va fer aprovar les Mancomunitats provincials, va establir l’arbitratge de l’Estat en conflictes socials i va suprimir l’alliberació en metàl·lic del servei militar. Canalejas fou assassinat per un anarquista el 1912. Segismundo Moret José Canalejas
  50. 50. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El fracàs polític de la revolució i la crisi de la Restauració es pot dividir en quatre etapes:  A.- 1902-1907. Civilisme contra militarisme  B.- 1907-1912. Crisi i caiguda del pacte del Pardo  C.- 1912-1918. Crisi múltiple de 1917  D.- 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo
  51. 51. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” Fracàs revolució i Restauració quatre etapes: C.- TERCERA ETAPA. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917  Juntes de Defensa dels militars de baixa graduació descontents.  Assemblea de Parlamentaris catalans.  Vaga general de 1917.
  52. 52. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” El fracàs polític de la revolució i la crisi de la Restauració es pot dividir en quatre etapes:  A.- 1902-1907. Civilisme contra militarisme  B.- 1907-1912. Crisi i caiguda del pacte del Pardo  C.- 1912-1918. Crisi múltiple de 1917  D.- 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo
  53. 53. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” Fracàs revolució i Restauració quatre etapes:  Alternança en el poder dels governs de concentració i la tornada al torn dinàstic.  Conflictivitat obrera i pistolerisme.  El problema del Marroc: Annual. D.- QUARTA ETAPA. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo
  54. 54. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme) A principis de segle XX, les relacions església - Estat estaven regulades pel Concordat de 1851, és a dir, l’Estat pagava el culte catòlic. El recolzament de l’església va ser clau per a què es produís la Restauració. A canvi d’aquest recolzament al sistema, els conservadors van afavorir l’església (religió oficial de l’Estat i manteniment del culte), tot i que la Constitució de 1876 també va establir la tolerància religiosa. En aquesta època, la majoria de la població espanyola era catòlica practicant. L’església tenia un fort control de la població gràcies a les escoles (la majoria que hi havia a Espanya eren de l’església) i gràcies a les homilies des dels púlpits. Així, des del púlpit i des dels col·legis i instituts religiosos s’enfortirà el poder social de l’església i el clericalisme, que recolzarà el sistema i a les classes poderoses (burgesia i vella noblesa).
  55. 55. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme) Front al clericalisme, a principis del segle XX, va començar a tenir força a Espanya un moviment anticlerical, sobretot entre els partits obrers d’esquerres, els partits republicans i amplis sectors del Partit Liberal. Estaven en contra de l’església catòlica perquè els consideraven manipuladors de la societat des de les escoles i des del púlpit. S’entén l’anticlericalisme com a oposició a la influència del clergat en la vida pública, que sol expressar-se en actituds crítiques o en accions hostils contra la importància de l’església en la societat
  56. 56. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme) Tres vessants de l’anticlericalisme: b.- Anticlericalisme ideològic, format per intel·lectuals i professors que ataquen el clericalisme en els camps de l’ètica, la cultura i la pedagogia. a.- Anticlericalisme polític, que pretén frenar la influència de l’església en la vida pública i l’ensenyament, crear un Estat laic i deixar de subvencionar el culte. “En l’àmbit religiós, la separació de l’església i de l’Estat, la secularització de la societat i de l’ensenyament, l’expulsió dels ordes monàstics i la desamortització i incautació dels béns d’aquells, procurant una absoluta llibertat de cultes fonamentada en la tolerància recíproca d’idees i sentiments.” Programa polític d’Alexandre Lerroux a les eleccions del 1901. c.- Anticlericalisme proletari, centrat en els atacs d’obrers i jornalers a l’església per considerar-la un obstacle per al progrés i emancipació de la classe treballadora, donat que sempre es posava de part de la burgesia i la vella noblesa. Alejandro Lerroux
  57. 57. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme) L’anticlericalisme es radicalitzarà i es començaran a produir atacs violents i cremes d’esglésies i convents, especialment importants durant la Setmana Tràgica (1909).
  58. 58. 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política Augmenta la importància dels sectors exclosos del torn pacífic, republicanisme, anarquisme, socialisme, nacionalismes, que aniran avançant electoralment a les ciutats més grans, on el caciquisme tenia menys força (com Madrid) i el moviment obrer es constitueix i anirà creixent i prenent força. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923)
  59. 59. El REPUBLICANISME és la principal força d’oposició parlamentària als partits dinàstics, renovant-se en aquest període. 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) A.- Republicanisme
  60. 60. Per evitar la fragmentació i donar homogeneïtzació al REPUBLICANISME es funda, en 1903, Unió Republicana, una coalició de grups republicans encapçalada pel líder veterà Nicolás Salmerón i per Alejandro Lerroux. La Unió republicana va aconseguir diversos èxits electorals, sobretot, després de la crisi del 98, i amb la finalitat d’ampliar el seu camp d’acció, es va acostar als nacionalismes regionalistes de Catalunya, Galícia i València. El 1906, Salmerón es va integrar a la coalició Solidaritat Catalana, que va obtenir un gran èxit electoral el 1907. Nicolás Salmeron Alejandro Lerroux 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política A.- Republicanisme
  61. 61. Aquesta orientació del partit va ser rebutjada per una sector federalista encapçalat per Alejandro Lerroux, qui en 1908 s’escindeix d’Unió Republicana i funda a Barcelona el Partit Radical que, amb un discurs demagògic, anticlerical, anticatalanista i suposadament revolucionari, va aconseguir influir en grans sectors de les classes populars catalanes. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política A.- Republicanisme Cap al 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre el suport, va moderar el seu discurs i es va traslladar a Madrid. Alejandro Lerroux
  62. 62. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política Alejandro Lerroux A.- Republicanisme
  63. 63. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política Alejandro Lerroux A.- Republicanisme
  64. 64. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política Un altre republicà federalista, Vicente Blasco Ibáñez, farà el mateix a València, on el blasquisme, populista i anticlerical, arribarà a fer-se amb l’ajuntament de València. Vicente Blasco Ibañez A.- Republicanisme
  65. 65. 8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER Més endavant van aparèixer altres moviments com el lerrouxisme i el blasquisme. 8.4.1.- Evolució del republicanisme
  66. 66. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política A.- Republicanisme Un altre republicà federalista, Vicente Blasco Ibáñez, farà el mateix a València, on el blasquisme, populista i anticlerical, arribarà a fer-se amb l’ajuntament de València. Vicente Blasco Ibañez Nicolás Salmeron La col·laboració del republicanisme amb el Partido Socialista Obrero Espanyol (PSOE) va dur a la creació, el 1909, de la Conjunción republicanosocialista, que va tenir un cert èxit en les eleccions de 1910. Pablo Iglesias
  67. 67. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política A.- Republicanisme També Melquíades Álvarez s’escindirà d’Unió Republicana i fundarà el Partido Reformista (1912), de caire republicà i basat en la democratització política i amb influència entre importants intel·lectuals (José Ortega y Gasset, Manuel Azaña,...), però mai va arribar a ser una força nombrosa. Posteriorment, deixà en segon pla la República i va evolucionar cap a posicions monàrquiques, arribant a formar part del darrer govern constitucional l’any 1922. Melquiades Álvarez
  68. 68. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política A.- Republicanisme Posteriorment, deixà en segon pla la República i va evolucionar cap a posicions monàrquiques, arribant a formar part del darrer govern constitucional l’any 1922. Melquiades Álvarez
  69. 69. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política B.- Anarquisme L’ANARQUISME és un dels moviments majoritaris, és la força del moment. Al 1910 es funda la CNT, de caràcter anarcosindicalista, que tindrà un paper important dins les reivindicacions obreres i dins la lluita per la revolució. Els seu objectiu era, mitjançant la vaga revolucionària general, aconseguir una societat llibertària, en la que l’Estat desapareix i la societat s’organitza en comunitats de productors. L’anarquisme va protagonitzar un alt nivell de confrontació en Barcelona, València i Andalusia.
  70. 70. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política L’anarquisme va protagonitzar un alt nivell de confrontació en Barcelona, València i Andalusia. B.- Anarquisme
  71. 71. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política C.- Socialisme polític El socialisme va tenir un creixement lent però constant. El PSOE augmenta la seva influència i, dins de la coalició Conjunción republicanosocialista aconsegueix el seu primer diputat en 1910: Pablo Iglesias (eleccions després de la Setmana Tràgica de 1909). Pablo Iglesias
  72. 72. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política C.- Socialisme polític El socialisme va tenir un creixement lent però constant. El PSOE augmenta la seva influència i, dins de la coalició Conjunción republicanosocialista aconsegueix el seu primer diputat en 1910: Pablo Iglesias (eleccions després de la Setmana Tràgica de 1909). Pablo Iglesias
  73. 73. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política C.- Socialisme polític La importància del PSOE no deixarà d’augmentar, després de la I Guerra Mundial i de la Revolució soviètica, però aquesta importància política del socialisme serà sempre menor que la importància social a través del sindicat UGT que, cap al 1919, va doblar els seus afiliats, es pot dir que els sindicats tenen més força que els partits.
  74. 74. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política C.- Socialisme polític En 1921, arran de l’impacte del triomf de la revolució socialista a Rússia (1917), el sector més revolucionari critica la política reformista i moderada del PSOE i s’escindeix, fundant el Partit Comunista d’Espanya (PCE), amb influència en Madrid, Biscaia i Astúries.
  75. 75. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política C.- Socialisme polític
  76. 76. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme Al començament del segle XX, el carlisme va mantenir la presència i les bases. En 1909, a la mort del pretenent Carles VII (Carles de Borbó), el carlisme es passa a denominar jaumisme (el nou pretenent és el seu fill Jaume III de Borbó) i modera en part el seu programa, arribant a tenir 9 diputats. Carles VII de Borbó Jaume III de Borbó
  77. 77. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme La moderació oficial i les diferents postures respecte a la Primera Guerra Mundial provocaran greus crisis internes, quan un sector del partit, contrari al suport oficial als aliats, es va mantenir germanòfil, i Juan Vázquez de Mella va abandonar la militància i va fundar el Partido Tradicionalista, el 1919. També el Partido Católico Nacional o Integrista (escissió de la darreria del segle XIX) es situava a prop dels grups monarquicoconservadors. Les bases militants es concentraven a Navarra, País Basc i Catalunya, però existiren grups també a Sevilla i Huelva. Juan Vázquez de Mella
  78. 78. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme Tan integristes com carlins van acceptar la participació electoral i estaran sempre presents al Parlament, des d’on demanden un colp d’estat per a instaurar l’ordre (insistint en el perill bolxevic des de 1917) i recolzaran a Primo de Rivera. ELECCIONS ABRIL 1907 Amb l’arribada de la República el 1931, tot tres grups (carlins, integristes i tradicionalistes) es reunificaran en un sol partit, la Comunió Tradicionalista.
  79. 79. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme A principis de segle XX la major part de la burgesia catalana s’havia fet regionalista (nacionalista no independentista) i demanaven, en concret, dues coses: proteccionisme (per afavorir la indústria catalana) i federalisme conservador (autonomia política i administrativa). L’any 1901 es va fundar el partit conservador regionalista catalanista de nom la Lliga Regionalista, que va estar liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. NACIONALISME CATALÀ Francesc CambóEnric Prat de la Riba
  80. 80. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme El nacionalisme català de dretes de la Lliga Regionalista va tenir gran força, sobretot entre la burgesia i els pagesos catalans, però no entre la classe obrera per la falta de contingut social del seu programa, és per això que es produí una escissió dins la Lliga Regionalista que va provocar el naixement d’un partit catalanista d’esquerres: Esquerra Republicana de Catalunya. La Lliga Regionalista es converteix en el partit hegemònic a Catalunya fins 1923 i pacta amb els governs centrals lleis favorables a la burgesia catalana i lleis que suposen certa autonomia per a Catalunya (Llei de Mancomunitats). NACIONALISME CATALÀ
  81. 81. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme NACIONALISME CATALÀ En 1907, Enric Prat de la Riba crea l’Institut d’Estudis Catalans, que ell presidirà. El mateix any, 1907, es convoquen eleccions a Corts generals. ELECCIONS ABRIL 1907
  82. 82. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) ELECCIONS ABRIL 1907 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme El mateix any, 1907, es convoquen eleccions a Corts generals. Els partits regionalistes catalans, tant de dretes com d’esquerres (la Lliga, carlins catalans, republicans d’esquerra ...) es presenten units, formant una gran coalició de nom: “SOLIDARITAT CATALANA”. Aquesta coalició guanya sorprenentment les eleccions, aconsegueix 41 dels 44 escons a Catalunya, per davant dels partits dinàstics tradicionals de la Restauració (el Partit Conservador i el Liberal). Era el final del torn dinàstic a Catalunya i la demostració de què el regionalisme començava a ser important, ja que el catalanisme polític tenia molts seguidors a Catalunya. NACIONALISME CATALÀ
  83. 83. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme En 1914, es crea la Mancomunitat de Catalunya (govern format per la unió de les quatre diputacions o 4 províncies catalanes amb competències, sobretot, administratives amb matèria d’obres públiques i de cultura), que va ser controlada per la Lliga, amb Prat de la Riba com el seu primer president. És la primera institució política oficial catalana i va estar vigent des de 1914 fins 1925 (suprimida per Primo de Rivera). La Lliga Regionalista era molt crítica amb els governs centrals però, a partir de 1917, la Lliga va decidir deixar un poc de banda les seves peticions per col·laborar amb el Govern Central, amb la intenció d’intentar aturar la revolució obrera i, també, el problema del terrorisme anarquista a Barcelona que, sobretot, atacava a la burgesia catalana, ja que va ser un any de crisi molt forta. NACIONALISME CATALÀ
  84. 84. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política “No son justos y nos ofenden sin razón los que dicen que Cataluña no está preparada, no está capacitada para la autonomía. Yo os digo que el nacionalismo catalán es un hecho biológico, que la autonomía es una fórmula jurídica para resolverlo, y que frente a un hecho biológico caben, por parte del Poder Público, tres posiciones: la de desconocerlo, la de combatirlo hasta intentar extirparlo y la de resolverlo mediante una solución jurídica. El Poder catalán ha de ser absolutamente soberano para legislar, para regir, y para mantener el respeto a sus decisiones por sus Tribunales y por la fuerza pública. En mi concepción, otorgada la autonomía a Cataluña, extendida si pudiera extenderse, a todas las regiones de España, yo veo clarísimo un Estado español saliendo de ese espurgo de facultades cien veces más fuerte en su soberanía, cien veces más brillante en la situación de su Hacienda (...). Respecto a la manifestación separatista que empieza a aparecer en Cataluña, yo no tengo nada que decir aquí; mi deber era mostrar mi disconformidad allí, y allí la expresé públicamente.” Cambó, Discurso pronunciado en el Congreso de diputados (1918). NACIONALISME CATALÀE.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme
  85. 85. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme La figura clau del regionalisme al País Basc és Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc (PNV), l’any 1894. El regionalisme basc va tenir força entre els pagesos i classes mitjanes basques, però no entre el proletariat i l’alta burgesia. Sabino Arana entenia el regionalisme des d’un punt de vista racial; així com el català era pràcticament lingüístic. NACIONALISME PAÍS BASC El PNB adquireix molta força, especialment a Biscaia, aconseguint l’ajuntament de Bilbao. A partir de 1913 el PNB passa a anomenar-se Comunió Nacionalista Basca i, per a aconseguir el suport de la burgesia industrial, modera el seu discurs i es presenta com un partit autonomista i defensor de l’ordre, la propietat i la riquesa. Obté gran èxit electoral a les eleccions de 1917 i 1918, fent-se amb sis dels set escons per Biscaia. La crisi econòmica posterior a la Primera Guerra Mundial provoca una escissió en el partit entre els partidaris d’un discurs moderat i autonomista i el sector radical o aberrià, que tornaran a fundar el PNB i tornen a les velles idees de Sabino Arana (no es reunificaran fins 1930). Sabino Arana
  86. 86. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme REGIONALISME GALLEC El REGIONALISME GALLEC intenta transformar-se en un regionalisme polític, encara que amb poca força: Solidaridad Gallega (1907) no arriba a participar en les eleccions generals i A Nosa Terra (1916) encara té més de moviment cultural que de polític.
  87. 87. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme REGIONALISME ANDALÚS El REGIONALISME ANDALÚS de Blas Infante pren impuls a partir de 1910 al voltant de l’Ateneu de Sevilla, però la seva influència política no és important fins a la Guerra Civil. Blas Infante
  88. 88. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme REGIONALISME VALENCIÀ El REGIONALISME VALENCIÀ de València Nova (1904) i Joventut Valencianista (1908) intenta crear un moviment polític a imitació del nacionalisme català: l’intent de creació d’una Solidaritat Valenciana fracassa.
  89. 89. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme El KRAUSISME, que influirà en Francisco Giner de los Ríos, és un moviment filosòfic relacionat amb el regeneracionisme que va emergir en la universitat espanyola, a meitat de segle XIX, en estreta relació amb professors alemanys, basat en una concepció racionalista. Santiago Ramon y Cajal serà un dels intel·lectuals espanyols i les seves idees duran a la fundació de la “Institución Libre de Enseñanaza” (ILE). Francisco Giner de los Ríos
  90. 90. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme “Institución Libre de Enseñanaza” (ILE), que plantejava una alternativa al sistema educatiu, en contraposició a la seva forma memorística i al paradigma de què “el que diu el professor és veritat absoluta”, proposava una formació més integral de la persona, basada en la llibertat de consciència i la tolerància, on la religió passava a un segon pla (eren laics); en la ILE n’hi havia una relació més oberta entre alumne i professor, incorporant noves activitats, com l’Educació Física, i sortides per observar la realitat i fomentar l’esperit crític. La ILE també va impulsar altres institucions com el Museu pedagògic i la Residència d’estudiants de Madrid, on es formaren part dels intel·lectuals del segle XX. Santiago Ramón y Cajal
  91. 91. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme El REGENERACIONISME (el seu principal exponent fou Joaquín Costa) és un corrent que pretenia impulsar la vida política i l’economia del país, i rompre amb el caciquisme. Integrava a polítics, industrials, intel·lectuals, comerciants, etc., que consideraven que el grau de corrupció política, després de la crisi del 98, havia arribat a un punt màxim, per això els sistema polític havia de ser “regenerat”. Joaquín Costa
  92. 92. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme El moviment REGENERACIONISTA es pot dividir en dos grups: A.- Un sector intel·lectual dins el sistema canovista amb dirigents polítics com Maura, Silvela i Canaleja (no volien llevar la constitució). Francisco Silvela José Canalejas Antoni Maura
  93. 93. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme El moviment de REGENERACIONISME es pot dividir en dos grups: B.- Un altre sector es trobava fora del sistema canovista: republicans, socialistes... (volen llevar la constitució).
  94. 94. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme La teoria de Joaquín Costa deia que el caciquisme era la causa de l’estancament polític i de l’endarreriment econòmica, i plantejava desenvolupar l’educació, l’europeïtzació, l’autonomia local a nivell de municipis, millorar el sistema de repartiment d’aigües (política d’aigües), l’articulació d’un moviment polític que evités la revolució (revolució DES DE DALT o des de dins). Aquest posicionament polític es troba entre el caciquisme dels conservadors sense arribar als postulats dels anarquistes. Joaquín Costa
  95. 95. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera El problema RURAL Al camp la situació del camperolat espanyol era difícil, ja que n’hi havia dos milions de pagesos que no eren propietaris de terres, eren jornalers. A més, un milió de pagesos que sí eren propietaris, però de terres massa petites o poc rendibles. Aquesta situació no havia millorat amb les desamortitzacions del segle XIX (Mendizábal i Madoz), que no havien arreglat el problema del deficient i injust repartiment de la terra. Els governs de la Restauració no varen fer res per intentar arreglar aquesta situació. Madoz Mendizábal
  96. 96. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera El problema OBRER La situació de la població obrera era molt complicada per 3 motius:  Salaris insegurs i baixos.  Jornades laborals excessives.  Falta de seguretat en cas d’accident, malaltia, subsidis de jubilació, etc. Això passava perquè no n’hi havia un sistema de contractació com ara, basat en una legislació laboral. En aquest cas, els governs de la Restauració reaccionaren, però tímidament:  L’any 1909 es crea l'Intitut Nacional de Previsió, no era encara la Seguretat Social, però sí un òrgan que intervenia i donava ajudes en cas d’accident o malaltia.  L’any 1919 s’aprova la jornada laboral de 8 hores.  L’any 1920 es crea el Ministeri de Treball.
  97. 97. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Davant la dolenta situació dels treballadors, es produeix un gran impuls del moviment sindical. El sindicalisme de classe (socialista i anarquista) creix molt durant les primeres dècades del segle XX, especialment a Barcelona, Madrid, País Basc, Astúries, Andalusia i València. EL SINDICAT SOCIALISTA UGT passa de 33.000 afiliats en 1902 a 240.000 afiliats en 1921, sent molt important a Madrid i tot el nord d’Espanya.
  98. 98. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Els treballadors reclamen, mitjançant les vagues, millores salarials, millors condicions de treball, la jornada laboral de 8 hores, i el reconeixement dels sindicats i la negociació col·lectiva. Les vagues seran molt importants entre 1902 i 1911: vaga general a Barcelona (1902), vagues mineres a Biscaia i Riotinto a Huelva (1903) i a Astúries i Bilbao (1906), intent d’una vaga general revolucionària en diferents punts d’Espanya en 1911 o la vaga ferroviària de 1912. La càrrega, Ramon Casas, 1899. Oli sobre llenç. Modernisme català (298 cm × 470,5 cm). Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, Espanya.
  99. 99. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Formació de la CNT. L’anarquisme català serà important per la unió de diferents associacions obreres, la Solidaritat Obrera (1907), que es transformarà en 1910 en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de caràcter nacional. “El dia en què les minories conscients i afins en procediments de lluita uneixin els seus esforços en una tasca comuna, amb actuació simultània, plantejant i desenvolupant els conflictes de lluita social en el més pur terreny econòmic (...), aquell dia es demostrarà que existeix ja una importantíssima minoria proletària conscient, a la qual presta fàcilment la força la resta del proletariat, capaç de demostrar que la burgesia sols viu i es sosté del reflex del seu poder passat, quedant, per tant, impossibilitada per a cometre els abusos que ara comet impunement. Aquesta actuació combinada no podrà tindre efecte sense una unió i intel·ligència dels elements afins en tàctica i orientació, avui dispersos. La constitució de l’acordada Confederació Nacional del Treball - Solidaritat Obrera, pot fer possible aquesta necessària tasca.” “Manifest a les entitats obreres” en Solidaridad Obrera, Barcelona, 13 de gener del 1911.
  100. 100. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Formació de la CNT. La CNT tindrà com a líders a Salvador Seguí, Àngel Pestanya i Joan Peiró i es convertirà en el sindicat anarquista més important a Catalunya, Andalusia i València i en el global espanyol (arriba a 700.000 afiliats en 1919).
  101. 101. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Formació de la CNT. La CNT tindrà com a líders a Salvador Seguí, Àngel Pestanya i Joan Peiró i es convertirà en el sindicat anarquista més important a Catalunya, Andalusia i València i en el global espanyol (arriba a 700.000 afiliats en 1919).
  102. 102. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Formació de la CNT. Té una ideologia anarquista i revolucionària, persegueix com a objectiu final acabar amb el capitalisme a través de la vaga general revolucionària, ocupant les fàbriques, camps, bancs,... i col·lectivitzant-los, gestionats per comunes. reclama la unitat sindical de tots els treballadors, és apolític i contrari a tot tipus d’Estat, La CNT serà il·legalitzada en nombroses ocasions: entre 1911 i 1914, després del fracàs de la vaga general revolucionària de setembre de 1911, durant la dictadura de Primo de Rivera, ..., etc.
  103. 103. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Formació de la CNT. L’estratègia emprada per les forces sindicals són les vagues, el sabotatge, moltes vegades el ludisme, i els anarquistes també empraven el terrorisme amb multitud d’assassinats d’empresaris i polítics, de fet, el terrorisme anarquista va ser protagonista de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i de la crisi del 1917. Atemptat contra Alfons XIII i la seva dona Victòria Eugènia (31-V-1906) Mateo Morral
  104. 104. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Formació de la CNT. Manuel Pardiñas Assassinat de Canalejas (1912) L’estratègia emprada per les forces sindicals són les vagues, el sabotatge, moltes vegades el ludisme, i els anarquistes també empraven el terrorisme amb multitud d’assassinats d’empresaris i polítics, de fet, el terrorisme anarquista va ser protagonista de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i de la crisi del 1917.
  105. 105. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera Per a frenar les protestes, els governs del torn aprovaren una legislació social per a millorar les condicions laborals i la jornada de treball, però en la pràctica no es complien, en la majoria d’ocasions, per no haver una inspecció de treball efectiva ni tribunals (magistratures laborals). Munch, Treballadors retornant a casa
  106. 106. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera També es van fer esforços des dels sindicats per a millorar l’educació i la cultura dels treballadors com a mitjà d’alliberament: es creen els ateneus obrers, on s’organitzen activitats de caràcter lúdic i educatiu, i propostes pedagògiques noves com l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (de caràcter anarquista) o l’Escola Nova (d’ideologia socialista). Francesc Ferrer i Guàrdia
  107. 107. 10.2.- PROBLEMES DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98. 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme). 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”. A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme. B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo. C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917. D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo. 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme). 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política. A.- Republicanisme. B.- Anarquisme. C.- Socialisme polític. D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme. E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes. 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme. 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera. 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923)
  108. 108. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  109. 109. MAPA 14 (14 models) GUERRA DEL MARROC MAPES PAU HISTÒRIA D’ESPANYA Illes Balears 2013-14 Història d’Espanya IES Ramon Llull (Palma) Maria Assumpció Granero Cueves
  110. 110. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (B3-T1) ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa sobre la guerra del Marroc (Barranco del Lobo, Annual, Alhucemas, Ceuta, Melilla). PAU: juny 2010, opció B; PAU: setembre 2012, opció A (mateix mapa selectivitat 2012) ALERTA!!! El comentari d’aquest MAPA 14 abasta diferents etapes de la crisi de la Restauració, o sigui, del regnat d’Alfons XIII. Feu una petita introducció del context en el canvi de segle, a continuació abordeu el comentari a partir del punt: 10.2.8.- INICI DEL CONFLICTE COLONIAL, és a dir, quan l’exèrcit espanyol fou derrotat a prop de Melilla, en el Barranco del Lobo (1909) per les cabiles rifenyes, que va dur al govern d’Antoni Maura a mobilitzar els reservistes i, com a conseqüència, a la SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA (punt 10.4.1.- LA CRISI DE 1909), per continuar el comentari endinsant-vos en el punt 10.5.3.- EL CONFLICTE COLONIAL DE LA GUERRA DEL MARROC: ANNUAL (el desastre d’Annual de 1921, derrota de l’exèrcit espanyol del general Silvestre), que va aprofundir més en la DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (punt 10.5.), perquè el comentari d’aquest mapa és un dels punts importants, que durà a la DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (punt 10.6.), i dins el primer període de DICTADURA MILITAR de Miguel Primo de Rivera (setembre 1923-setembre 1925), durà a l’èxit francès i espanyol del desembarcament a la badia d’Alhucemas (1925). Cinc anys després, i posterior al segon període de DICTADURA CIVIL DE RIVERA (DIRECTORI CIVIL, setembre 1925-gener 1930), el rei Alfons XIII tracta de salvar la monarquia (Damaso Berenguer, Almirall Aznar), però en abril de 1931, esdevé la SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA.
  111. 111. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (B3-T1) ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa sobre la guerra del Marroc (Barranco del Lobo, Annual, Alhucemas, Ceuta, Melilla). PAU: juny 2010, opció B; PAU: setembre 2012, opció A (mateix mapa selectivitat 2012)
  112. 112. Perdudes les colònies ultramarines en 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines), la política colonial espanyola es va centrar al Marroc. Allí es va iniciar la crisi del sistema de la Restauració, que durà a la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), a la Guerra del Marroc i a la decadència (posterior desastre d’Annual en 1921). Espanya tenia, al nord d’Àfrica, dues ciutats (Ceuta i Melilla) des de finals del segle XV i el problema no fa referència, en concret, a aquests ciutats, sinó al domini del territori del protectorat. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  113. 113. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 1) (mateix mapa selectivitat 2012)
  114. 114. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 2)
  115. 115. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc Durant el segle XIX, comencen les disputes entre les potències europees per repartir-se el territori africà, és el moment de la segona Revolució Industrial i de l’etapa de l’Imperialisme.
  116. 116. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 3)
  117. 117. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 4)
  118. 118. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc El Marroc s’havia de repartir entre Espanya i França i, l’any 1906, es va celebrar la Conferència d’Algeciras (per acabar amb les apetències d’Alemanya, després que l’emperador Guillem II fes un discurs a favor del soldà marroquí i la independència d’aquest territori). Conferència d’Algeciras (1906) on es va acordar l’establiment d’un protectorat francoespanyol en el Marroc, ratificat pel Tractat hispanofrancés de 1912: la part occidental seria el protectorat francès i Espanya aconsegueix la part oriental, és a dir, una franja al nord (el territori del Rif), i la zona atlàntica com a protectorat espanyol (Tarfaya).
  119. 119. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 5)
  120. 120. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 6)
  121. 121. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc El protectorat espanyol consistia en dos territoris de l’actual Marroc: la zona del nord de Marroc, que inclou les regions del Rif i Yebala, que tenen com a frontera nord, les ciutats espanyoles (Ceuta i Melilla) i el condomini internacional de la ciutat de Tánger; tant al sud com a l’est, limita amb el protectorat francès de Marroc. A la zona sud estava Tarfaya, que limitava al sud-oest amb el Sahara i al nord tenia el riu Draa com a frontera.
  122. 122. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 7)
  123. 123. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 5) I a la zona sud estava Tarfaya, que limitava al sud-oest amb el Sahara i al nord tenia el riu Draa com a frontera. Des de final segle XIX, també controlava Sidi Ifni i Rio de Oro, que era un territori dintre del Sahara espanyol, la capital del qual era Villa Cisneros, tot i que l’ocupació efectiva de l’interior del territori no es va realitzar fins el 1934.
  124. 124. L’objectiu era explotar econòmicament la zona (mines de ferro del Rif, inversions en ferrocarrils, etc.) i restaurar el prestigi de l’exèrcit després del “desastre del 98” i, així, aconseguir que Espanya es tornés a convertir en una potència colonial. Però de moment l’ocupació d’aquests territoris no es va fer efectiva, tot i que a partir de l’any 1909 el procés es va accelerar, perquè les tribus rifenyes de berbers de la zona s’organitzaren militarment en cabiles i feren front a la invasió espanyola: un exèrcit espanyol va ser atacat per sorpresa i derrotat, a la batalla del “Barranco del Lobo” (27 juliol 1909), mentre feia un reconeixement del territori, cosa que posa en perill Melilla. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  125. 125. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 8)
  126. 126. L’any 1909, les tribus rifenyes de berbers, organitzades militarment en cabiles, ataquen per sorpresa i derroten a un exèrcit espanyol al “Barranco del Lobo” (27 juliol 1909), mentre feia un reconeixement del territori, cosa que posa en perill Melilla. Varen morir uns 1200 soldats espanyols. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  127. 127. L’any 1909, les tribus rifenyes de berbers, organitzades militarment en cabiles, ataquen per sorpresa i derroten a un exèrcit espanyol al “Barranco del Lobo” (27 juliol 1909), mentre feia un reconeixement del territori, cosa que posa en perill Melilla. Varen morir uns 1200 soldats espanyols. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  128. 128. Per fer front als avanços dels rifenys, el president del govern, Antoni Maura, va mobilitzar a la guerra els reservistes, aquells que ja havien fet el servei militar i que no havien estat cridats per l’exèrcit (molts d’ells ja casats i amb fills), que havien d’embarcar a Barcelona (1909). Antoni Maura 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  129. 129. Aquest fet agreuja l’antimilitarisme i l’anticlericalisme, i provoca una important protesta popular, que va tenir el suport d’anarquistes, socialistes i republicans republicans. Comença la revolució: és la Setmana Tràgica de Barcelona (26-31 juliol – agost de 1909). 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  130. 130. Després de la Setmana Tràgica (1909), sobretot a partir de 1911, Espanya i França decideixen intervenir i ocupar el territori militarment; els francesos ocupen fins a la important ciutat de Fez i els espanyols fins a Larache (ciutat portuària situada al nord-oest del Marroc), que eren dues ciutats properes, quedant establerta la frontera entre els dos protectorats. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  131. 131. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 7)
  132. 132. Així, l’exèrcit espanyol havia aconseguit assegurar les seves fortificacions i es posaren en explotació les mines al Marroc: la situació serà més o menys estable i sense problemes greus fins acabar la Primera Guerra Mundial. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  133. 133. Però, en acabar la IGM tres causes provocaran la tornada a una guerra oberta al Marroc: 1) La por espanyola a què França intentí ampliar el seu territori al Marroc; 2) L’augment del nacionalisme rifeny (amb Abd-el-Krim al cap de les cabiles) i... 3) La venda d’armes a baix preu en acabar el conflicte mundial. L’ocupació del territori va ser molt complicada per una raó: Abd-el-Krim, que amb els seus homes feien incursions pels dos protectorats atacant-los, sobretot al d’Espanya. Abd-el-Krim 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  134. 134. El govern i l’exèrcit dissenyaren una estratègia militar per ocupar de forma efectiva tot el nord del Marroc i acabar amb les cabiles rifenyes; així, des de Tànger i Ceuta el general Berenguer ocuparia tota la zona occidental (Yebala), mentre que el general Silvestre, des de Melilla, ocuparia tota la zona del Rif oriental. El general Berenguer va aconseguir el seu objectiu, però el general Silvestre es va veure sorprès a Annual per l’atac d’Abd-el-Krim, és el que es coneix com el DESASTRE D’ANNUAL (1921). FINS AQUÍ INTRODUCCIÓ. General Berenguer General Silvestre 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc
  135. 135. 10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc General Berenguer General Silvestre
  136. 136. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 9) Continua a l’apartat de la SETMANA TRÀGICA i en el punt de DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA I LA GUERRA DEL MARROC, perquè és un dels punts importants. Fins aquí, he fet la introducció al comentari del MAPA 14: Lectura de mapa sobre la guerra del Marroc: Barranco del Lobo (1909), Annual (1921), Alhucemas (1925). B3-T1. PAU: juny 2010, opció B; PAU: setembre 2012, opció A.
  137. 137. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC. 10.3.1.- El regeneracionisme. 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899). 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas. A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909). B.- José Canalejas (1910-1912).
  138. 138. EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931). 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *, 1v amb República). 10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923). 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98. 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme). 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”. A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme. B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo. C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917. D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo. 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme). 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política. A.- Republicanisme. B.- Anarquisme. C.- Socialisme polític. D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme. E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes. 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme. 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera. 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg). 10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic. 10.3.1.- El regeneracionisme. 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899). 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas. A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909). B.- José Canalejas (1910-1912). BLOC III. TEMA 10/1. CRISI SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
  139. 139. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.1.- El regeneracionisme El regeneracionisme és un moviment cultural molt relacionat amb la política, que parteix del 98 i que intenta donar solucions a la difícil situació de l’Espanya del moment. El màxim exponent del regeneracionisme va ser l’aragonès Joaquín Costa. Segons ell, Espanya necessitava: “Despensa y escuela” (resumia el seu lema), és a dir, Joaquín Costa plantejava que totes les mesures per millorar el país havien d’anar encaminades cap a la recuperació econòmica, l’educació, la culturització i l’europeïtzació dels espanyols.
  140. 140. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.1.- El regeneracionisme Alguns dels polítics més influïts pel pensament regeneracionista varen ser Francisco Silvela, Antoni Maura i José Canalejas. Francisco Silvela (Partit Conservador) Antoni Maura (Partit Conservador) José Canalejas (Partit Liberal)
  141. 141. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899) Davant la crisi de 1898, en 1899 la regent Maria Cristina d’Habsburg i Lorena crida a formar govern al nou líder conservador Francisco Silvela, qui convocarà eleccions i formarà govern, donant entrada a algunes figures alienes a la política anterior, com el general Polavieja o el líder del conservadorisme català Manuel Duràn i Bas. Regent Maria Cristina Francisco Silvela (Partit Conservador) Camilo Polavieja y del Castillo (general) Manuel Duràn i Bas (líder del conservadorisme català)
  142. 142. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC El nou govern adopta el discurs regeneracionista i inicia una política reformista: projecte de descentralització administrativa, creació de nous impostos que graven els productes de primera necessitat per fer front al deute contret durant la guerra de Cuba, impuls de l’educació i la cultura, etc. Camilo Polavieja y Del Castillo (general) 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899)
  143. 143. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Francisco Silvela (Partit Conservador) 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899)
  144. 144. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC El nou govern adopta el discurs regeneracionista i inicia una política reformista: projecte de descentralització administrativa, creació de nous impostos que graven els productes de primera necessitat per fer front al deute contret durant la guerra de Cuba, impuls de l’educació i la cultura, etc. Manuel Duràn i Bas (líder del conservadorisme català) 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899)
  145. 145. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Les noves càrregues fiscals van impulsar, especialment a Catalunya, un boicot dels contribuents a la recaptació de tributs (tancament de caixes), que va provocar la sortida del govern dels ministres més renovadors, que van dimitir i, malgrat que el govern conservador es va mantenir en el poder, el 1901 la regent va tornar a atorgar el govern als liberals. L’esperit “regeneracionista” dura menys d’un any i es torna al sistema de la Restauració previ, a les velles pràctiques del torn de partits, així el sistema de la Restauració sobreviu al “desastre del 98”. La regent Maria Cristina i els seus fills 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899)
  146. 146. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC A la primavera del 1902 (maig), quan va complir 16 anys, va pujar al tron el monarca Alfons XIII, moment que coincideix amb una renovació de lideratge dintre dels partits dinàstics. Este año me encargaré de las riendas del Estado, acto de gran trascendencia tal y como están las cosas; porque de mí depende si ha de quedar en España la monarquía borbónica o la república. Porque yo me encuentro el país roto por guerras pasadas, que anhela que alguien lo saque de esta situación: la reforma social a favor de las clases necesitadas; el Ejército con una organización atrasada en los avances modernos; la marina sin barcos; la bandera ultrajada; los gobernadores y los alcaldes que no cumplen las leyes, etcétera.; en definitiva, todos los servicios desorganizados y mal atendidos. Puedo ser un rey que se llene de gloria regenerando la patria (...). Pero también puedo ser el rey que no gobierne, que sea gobernado por sus ministros y, finalmente, llevado a la frontera (...). Espero reinar en España como rey justo. Espero, al mismo tiempo, poder regenerar la patria y hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea, que la busquen como aliada. Si Dios quiere, para bien de España.” Diario personal de Alfonso XIII (1902). En Carlos Seco Serrano: La España de Alfonso XII; Madrid, Cuadernos de Historia 16, 1985. Nº 1985. 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  147. 147. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC L’any 1903 va morir el liberal Sagasta i fou substituït en el poder per Antoni Maura, cap del Partit Conservador; mentrestant, al Partit Liberal es consolidava José Canalejas. Antoni Maura José Canalejas 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  148. 148. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Aquesta nova generació de polítics, influïda pel regeneracionisme, va impulsar importants projectes de reforma des de l’interior del sistema, però degut a la por d’acceptar els riscos d’una veritable participació democràtica va mantenir el sistema del bipartidisme i el torn pacífic, i amb ell el falsejament electoral, perquè en aquest període n’hi ha més divisió interna en els partits, que fa impossible la democratització real del règim, tot i que intenten reformes regeneracionistes per a salvar el sistema des de dins. Antoni Maura i Alfons XIII José Canalejas i Alfons XIII 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  149. 149. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909) Práxedes Mateo Sagasta Antoni Maura i Montaner (1853-1925) era natural de Palma, va cursar estudis de dret i va exercir com a advocat. Va començar la carrera política com a diputat el 1881, a les files del Partit Liberal de Sagasta, on va entrar de les mans de la seva família política, els Gamazo. Fou ministre d’Ultramar amb Sagasta durant la guerra de Cuba. L’any 1901 va encapçalar una facció dissident del liberalisme i s’integrà al Partit Conservador. En 1903, a la mort de Silvela, els seus companys el triaren com a cap del Partit Conservador, substituint a Silvela. El 1913 se’n va separar i va fundar el seu propi partit (mauristes). Francisco Silvela Antoni Maura 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  150. 150. Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Antoni Maura i Montaner (1853-1925) va ser 5 vegades president del govern (entre 1903 i 1922) i, sobretot, és la primera figura política entre 1904 i 1909, de fet va ser president a l’anomenat “Govern llarg”, que és el govern més llarg del regnat d’Alfons XIII i que durà dos anys i mig (1907- 1909). Allunyat de la política, va morir a Torrelodones (Madrid) el 1925. Maura va ser un polític influït pel pensament regeneracionista. Antoni Maura 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  151. 151. Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC El 1904, el conservador Antoni Maura es va convertir en cap del govern. Antoni Maura 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  152. 152. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC El 1904, el conservador Antoni Maura es va convertir en cap del govern. Maura tenia un esperit renovador i reformista, però sempre dintre de les idees del conservadorisme. El seu projecte polític es va recollir en la consigna de “revolució des de dalt” (1907-09), que defensava la necessitat que el règim s’havia de reformar des del govern per impedir que el transformés una revolució popular. De fet, és molt recordada la seva frase “O hacemos la revolución desde arriba o nos la hacen desde abajo”. Per això, va intentar la transformació del sistema a partir de la formació d’una nova base social, la “gran massa neutra”, per ell era absolutament necessari que tota aquesta gent que no participava a les eleccions, anés a votar. 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  153. 153. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC El gran objectiu de Maura era atreure a la massa neutra al sistema polític, amb ajuda de la qual pretenia configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç i d’aconseguir netejar el corrupte sistema de la Restauració, és a dir, aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme, i per això s’havia de guanyar el suport de les classes mitjanes abstencionistes, perquè pensava que sense trampes el Partit Conservador obtindria millors resultats que el Partit Liberal. En aquesta direcció, dirigeix una sèrie de reformes socials, que provocaren una forta oposició dins del seu propi partit. 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  154. 154. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC De les reformes impulsades per Maura cal destacar:  Reforma la Llei electoral (1907). Intenta posar més difícil el frau electoral, però ni acaba amb la corrupció ni democratitza el sistema, tot i que amb ell la corrupció política minvà i va netejar bastant el sistema de la Restauració.  Mesures econòmiques que intenten reactivar la indústria i la Llei de colonització interior per estimulat l’agricultura.  Projecte de Reforma de la Llei d’administració local. Amb l’objectiu d’atreure cap el règim el nacionalisme moderat no republicà, pretén integrar el catalanisme amb un intent de descentralització del poder i pacta amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó la concessió de més competències i major autonomia als ajuntament i diputacions i el reconeixement de les regions. Aquesta llei va ser considerada com excessiva pels centralistes i com a insuficient pels autonomistes.  Reformes socials. Es crea l’Institut de Reformes Socials, aquest institut s’encarrega de l’aprovació d’una sèrie de lleis com la Llei de vaga (llei que planteja com deuen funcionar les vagues), s’aprova la Llei d’arbitratge (per a resoldre enfrontaments obrer - patró), s’implanta la Llei de descans dominical i es crea l’INP (Institut Nacional de Previsió, en 1909, que s’encarregarà del pagament de pensions i de les assegurances obreres). 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  155. 155. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Però la defensa de l’ordre social comportà una actitud molt intransigent en el manteniment de l’ordre públic, especialment en els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La repressió brutal que va seguir la revolta va ser la causa principal de la caiguda del govern conservador. 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  156. 156. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Maura va ser acusat d’un excés de duresa contra els responsables i comença una campanya de desprestigi en la seva contra, coneguda com a “Maura NO”, ja que el consideraven responsable de les repressions. En aquesta campanya participaren la majoria de forces d’oposició, també membres del Partit Liberal. Finalment, el rei Alfons XIII va cedir a aquestes pressions i li demanà la dimissió, i fou substituït per Segismundo Moret, seguint la lògica del torn de partits. Al Partit Conservador va haver una escissió entre els “mauristes” i els seguidors d’Eduardo Dato. 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  157. 157. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC La càrrega, Ramon Casas, 1899. Oli sobre llenç. Modernisme català (298 cm × 470,5 cm). Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, Espanya. 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  158. 158. Antoni Maura 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  159. 159. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Finalment, el rei Alfons XIII va cedir a aquestes pressions i li demanà la dimissió, i fou substituït per Segismundo Moret, seguint la lògica del torn de partits. Al Partit Conservador va haver una escissió entre els “mauristes” i els seguidors d’Eduardo Dato. Antoni Maura Eduardo Dato 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)
  160. 160. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC B.- José Canalejas (1910-1912) Després de Moret, el rei elegí a José Canalejas del Partit Liberal com a president del govern. José Canalejas 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  161. 161. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC B.- José Canalejas (1910-1912) Després de Moret, el rei elegí a José Canalejas del Partit Liberal com a president del govern. Va rebre el govern a finals de l’any 1909 i va ser president del govern fins al 1912 (1910-12), quan va morir assassinat a la Puerta del Sol. Representa una altra experiència regeneracionista i, juntament amb Antoni Maura, va ser dels més representatius. Canalejas decideix continuar en la mateixa línia que Maura, mantenint les reformes per ell iniciades, amb un intent de modernització política de caràcter liberal, destacant una àmplia tasca legislativa. José Canalejas i Alfons XIII 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  162. 162. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Canalejas decideix continuar en la mateixa línia que Maura, mantenint les reformes per ell iniciades, amb un intent de modernització política de caràcter liberal, destacant una àmplia tasca legislativa:  Intent de reduir el poder de l’Església. Va iniciar la reforma del procediment de finançament de l’Església i va aprofundir en la separació de l’església i de l’Estat. La negativa de la Santa Seu a qualsevol procés de reforma va comportar la promulgació de l’anomenada “Llei del Candau”, en 1910, “Ley del Candado”), que suposa la prohibició de noves ordes religioses. A França hi va haver un gran moviment anticlerical, que va fer que moltes ordres religioses d’aquest país l’abandonessin o varen ser expulsades, i la majoria varen emigrar cap a Espanya. Amb aquesta llei es va prohibir l’establiment a Espanya de qualsevol ordre religiosa estrangera. “Don Alfonso XIII, por la gracia de Dios y la Constitución, rey de España. A todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: que las Cortes han decretado y Nos sancionado lo siguiente: Artículo único. No se establecerán nuevas asociaciones pertenecientes a Órdenes o Congregaciones Religiosas canónicamente reconocidas, sin la autorización del Ministerio de Gracia y Justicia consignada en Real Decreto que se publicará en la Gaceta de Madrid, mientras no se regule definitivamente la condición jurídica de las mismas (...)”. Dado en Palacio a veintisiete de diciembre de mil novecientos diez. YO EL REY. B.- José Canalejas (1910-1912) 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  163. 163. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Canalejas destaca per una àmplia tasca legislativa:  Reformes socials: Lleis per millorar les condicions laborals, especialment el treball femení. José Canalejas i Alfons XIII Substitució de l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. Reforma la Llei de lleves o reclutament, el servei militar passa a ser obligatori en temps de guerra i va suprimir la redempció en metàl·lic. B.- José Canalejas (1910-1912) 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  164. 164. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC Canalejas destaca per una àmplia tasca legislativa:  Canalejas va ser sensible al problema de les autonomies regionals, especialment del nacionalisme català, i convençut que la seva incorporació al sistema ajudaria a estabilitzar- lo, continuà l’apropament als catalanistes, negociarà amb ells i va ser el principal impulsor de la Llei de Mancomunitats, que feia possible la unió de les diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió d’alguns serveis públics. Però aquest projecte i la resta de reformes van ser interromputs per la mort de Canalejas (1912). B.- José Canalejas (1910-1912) 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas “El Presidente del Consejo de Ministros, José Canalejas. A propuesta del Ministro de la Gobernación y de acuerdo con mi Consejo de Ministros. Vengo en decretar lo siguiente: ARTÍCULO 1º. Para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias, podrán éstas mancomunarse. La iniciativa para procurarlo podrá partir del Gobierno, de cualquiera de las Diputaciones Provinciales o de uno o de varios Ayuntamientos que reúnan el 10 por 100 cuando menos de los habitantes de las respectivas provincias.
  165. 165. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC  La Llei de Mancomunitats fou aprovada pel govern de Dato (1914) i només es va constituir la “Mancomunitat de Catalunya”. “El Presidente del Consejo de Ministros, José Canalejas. A propuesta del Ministro de la Gobernación y de acuerdo con mi Consejo de Ministros. Vengo en decretar lo siguiente: ARTÍCULO 1º. Para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias, podrán éstas mancomunarse. La iniciativa para procurarlo podrá partir del Gobierno, de cualquiera de las Diputaciones Provinciales o de uno o de varios Ayuntamientos que reúnan el 10 por 100 cuando menos de los habitantes de las respectivas provincias. Canalejas destaca per una àmplia tasca legislativa: Las Corporaciones solicitadas o requeridas por la entidad iniciadora de la constitución de la mancomunidad, cuando estén dispuestas a concertarse, designarán sus representantes y una vez reunidos procederán éstos a la redacción del oportuno proyecto. Para examinarlo se reunirán las Diputaciones interesadas convocadas por el Presidente de la entidad iniciadora, y siempre presididas por el Gobernador civil de la provincia en que la reunión se celebre, y que para ser válida necesitará de la asistencia de las dos terceras partes, cuando menos del número total de los diputados. Las Diputaciones acordarán luego separadamente si aprueban o no las bases que resultasen aprobadas en la reunión general. Una vez aceptado el acuerdo o proyecto por el voto de la mayoría absoluta de cada una de las Diputaciones interesadas, se elevará y someterá a la aprobación del Gobierno, que habrá de examinarlo minuciosamente y detenidamente hasta estar seguro de que no hay en él nada que directa ni indirectamente contradiga la legalidad constitucional y administrativa del Reino, sino que, por el contrario, todas sus cláusulas se ajustan estrictamente a ellas. Si el Gobierno concede la autorización, la mancomunidad se constituirá con plena y absoluta capacidad y personalidad jurídicas para cumplir los fines taxativamente consignados en el acuerdo o propuesta (...).” B.- José Canalejas (1910-1912) 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  166. 166. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC  També impulsà l’ocupació del protectorat del Marroc, que culmina l’any 1911 amb l’ocupació de Larache. Canalejas destaca per una àmplia tasca legislativa: B.- José Canalejas (1910-1912) 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas
  167. 167. MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 10)

×