Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Escenaris dialeg

548 views

Published on

To i tractar-se d'un document del departament de Justícia i ser una mica llarg,m'ha semblat interessant que el tinguem a l'abast, crec que en podem treure profit.

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Escenaris dialeg

  1. 1. Més enllà de la mediació Els escenaris del diàleg
  2. 2. Programa Compartim de gestió del coneixement del Departament de Justícia Més enllà de la mediació Els escenaris del diàleg Com tractem els conflictes amb els adolescents, una recerca que ens canvia la mirada Ana Nogueras Martín i Robert Gimeno Vidal (coordinadors)
  3. 3. Programa Compartim de gestió del coneixement del Departament de Justícia Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada Comunitat Prevenció i mediació comunitària Novembre de 2013 Índex de continguts 5| 7| 9| 17 | Avís legal Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció sempre que se’n citi el titular dels drets (Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia). La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca Dipòsit legal: B.28314-2013 © Generalitat de Catalunya Departament de Justícia www.gencat.cat/justicia youtu.be/ecSCRH5-om4 Resum Pròleg Introducció Adolescents i conflictes: el diàleg com a resposta Els joves, la prevenció (de la delinqüència) i les polítiques públiques De l’abast de la mediació De la justícia al diàleg inclusiu: l’experiència del diàleg intrarwandès
  4. 4. Resum 95 | Comunitat de pràctiques: del TRAM.cat al CERCA2 La GRAM (Guia de reparació al municipi) Les històries del dia a dia Anàlisi de la nostra intervenció 229 | 233 | Conclusions Bibliografia Els escenaris del diàleg | 4 Parlar sempre és possible... En el treball amb adolescents, es presenten situacions molt complexes i, massa sovint, ens trobem sense eines per respondre-hi. Aquest llibre és un recull d’experiències i una reflexió sobre les conductes dels joves, la mirada i la lectura que en fem i les respostes que donem. En les situacions més compromeses, quan sembla que ja només es pot sancionar, el diàleg resulta ser una eina potent per generar canvis, per apropar postures, per diluir conflictes. Aquest és el producte de quatre d’anys de treball des de la comunitat de pràctiques Prevenció i mediació comunitària amb professionals d’àrees diferents i de municipis de tot Catalunya. Ana Nogueras Martín i Robert Gimeno Vidal Mediadors del Programa de suport a la prevenció de la delinqüència juvenil i a la mediació comunitària del Servei de Mediació i Assessorament Tècnic de la Direcció General d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.
  5. 5. Pròleg Josep Xavier Hernández i Moreno Director del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada Per al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, i per a mi mateix, és motiu de satisfacció prologar aquesta nova publicació, Els escenaris del diàleg: com tractem els conflictes amb els adolescents, una recerca que ens canvia la mirada, que resumeix una dècada de treball i col·laboració entre el Programa de suport a la prevenció de la delinqüència juvenil i a la mediació comunitària de la Direcció General d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil i el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada. I ho és perquè posa de manifest i referma la voluntat i el compromís del CEJFE per continuar mantenint l’esperit fundacional –precisament en aquest any 2013 celebrem el 30è aniversari de la seva creació– de ser l’espai del debat, les idees, el coneixement i el suport tècnic per als professionals del Departament de Justícia. Ha estat gràcies a l’alt nivell d’expertesa i coneixements adquirits pels professionals del Programa de suport a la prevenció de la delinqüència juvenil i a la mediació comunitària que ha estat possible aquesta obra. El coneixement és útil en la mesura que s’acaba transferint i modifica i millora la realitat. Aquest, creiem, és el gran valor de l’obra. Si, a més, com és el cas, s’impliquen en l’elaboració tant reconeguts experts en la matèria com professionals que treballen directament en els casos, el resultat final esdevé excel•lent. Cal destacar també la metodologia emprada, que combina reflexions dels autors amb diàlegs entre professionals. Tot plegat aconsegueix mostrar de forma molt amena el seu objectiu últim: compartir coneixements i experiències per tal d’avançar en la definició de metodologies d’actuació i aconseguir més eficàcia en la prevenció de la delinqüència juvenil. Biblioteca del CEJFE Els escenaris del diàleg | 7
  6. 6. Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta obra: als professionals del Programa de suport a la prevenció de la delinqüència juvenil i a la mediació comunitària de la DGEPCJJ, als professionals del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada i als experts que hi han col·laborat. Introducció José Dapena Méndez Coordinador del Programa de suport a la prevenció de la delinqüència juvenil i a la mediació comunitària del Servei de Mediació i Assessorament Tècnic de la DGEPCJJ Es tendeix a presentar l’ordre i la pau social com l’estat natural de la comunitat i la convivència, però les relacions socials i el conflicte formen part consubstancial a la vida en societat. Com altres sectors socials, els adolescents i joves en el procés de la seva evolució personal i social també entren en conflicte amb el seu entorn; la família, l’escola, els veïns i les institucions. Determinades conductes són molt típiques de la seva evolució personal i social, però algunes d’aquestes conductes transgredeixen les normes socials, causen malestar, produeixen danys i inseguretat, i dificulten la convivència entre la comunitat. Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària 2009 Equip humà del CEJFE Els escenaris del diàleg | 8 Els escenaris del diàleg | 9
  7. 7. Davant d’aquestes conductes transgressores i els conflictes que generen, sovint la societat i les institucions tendeixen a donar prioritat a les respostes reactives i normatives, aplicant sancions com a única solució. En la nostra opinió, però, s’han de prioritzar les alternatives que tinguin en compte el conflicte, les seves circumstàncies personals i el seu entorn, a fi d’afavorir el procés de desenvolupament personal i social dels joves, i també la millora de la convivència a la comunitat. Josep Font, director general de Justícia Juvenil (2004/2007) i impulsor del programa de Prevenció i Mediació Comunitària José Dapena, coordinador del Programa de Prevenció i Mediació Comunitària L’augment de les desigualtats socials, l’increment de les conductes transgressores de les normatives municipals i de la delinqüència i, en particular, l’àmplia difusió de determinats fets puntuals, però molt greus, aporten elements difusos i concrets d’inseguretat, i activen els dubtes dels ciutadans sobre l’eficàcia de les institucions per complir les finalitats bàsiques de la seguretat. Aquesta dinàmica tendeix a multiplicar els instruments de vigilància, control i retribució, construint la idea de l’estat disciplinari com a única solució, en perjudici dels programes preventius, assistencials, de cohesió social i de resolució pacífica de conflictes. És evident que la seguretat és un factor molt important en la vida de les persones, però, des de la nostra perspectiva i sense menysprear-la, creiem que s’ha de posar més l’accent en la prevenció, la cohesió social i la convivència, que en el control i la reacció punitiva, com a garantia de la seguretat i millora de la qualitat de vida. Considerem el conflicte com una oportunitat útil per a les persones afectades, per a la comunitat i per a Els escenaris del diàleg | 10 les institucions. El conflicte representa un potencial i una oportunitat per iniciar un procés positiu, dinàmic i participatiu en què es promogui el diàleg amb esperit d’enteniment i cooperació, contribuint així a millorar les relacions interpersonals i socials. Per això, el Programa de suport a la prevenció de la delinqüència juvenil i a la mediació comunitària de la DGEPCJJ s’orienta a prioritzar la implementació d’alternatives preventives a la comunitat. Alternatives que, sempre que sigui possible, permetin posar els joves en situació de reflexionar sobre els seus actes, assumir responsabilitats i afrontar la solució del conflicte en el marc en què s’ha produït, sense esperar que s’agreugin les conductes i transgressions i haver d’afrontar-les més tard en el marc de la justícia. El Programa considera que afrontar de forma preventiva les conductes transgressores a la comunitat per evitar que es consolidin com un comportament normal, i confrontar la conducta amb les normes socials i amb les conseqüències que tenen per a les persones i per a la comunitat, mitjançant la reflexió, la responsabilització i nous aprenentatges que afavoreixin un canvi, ha de ser un objectiu bàsic des de la perspectiva preventiva. L’acció preventiva ha d’afrontar la responsabilitat del jove en relació amb el conflicte concret que ha provocat; i, si escau, la seva situació personal i dinàmica conductual, procurant alternatives que afrontin les seves dificultats i facilitin la seva integració social. Els escenaris del diàleg | 11 Montserrat Cima, cap del Servei de Mediació i Assessorament Tècnic
  8. 8. El Programa de suport a la prevenció de la delinqüència juvenil i a la mediació comunitària es va iniciar l’any 2004, i tenia com a base les consideracions següents: n Respondre a la preocupació i demanda dels ajuntaments i consells comarcals en relació amb els conflictes protagonitzats pels adolescents i joves i la seva repercussió en la convivència social. Per això, les actuacions a impulsar han de tractar tot el conjunt de factors que tenen un paper en diferents àmbits de la societat: individual, familiar, escolar i comunitari. La justícia juvenil s’ha de definir en el marc d’un sistema més ampli i en estreta col·laboració amb els serveis que actuen en l’àmbit de la salut, l’educació, l’acció social i la protecció. És a dir, seguint una estratègia de prevenció basada en les estructures de proximitat i tenint en compte el context general en què la conflictivitat i la problemàtica dels adolescents i joves es produeix. n La constatació pels professionals de la justícia juvenil que alguns joves estaven immersos a la comunitat en conflictes i dinàmiques de grup més àmplies que la que representa el fet delictiu concret pel qual van arribar a justícia. Des d’aquesta perspectiva, la prevenció ha de prestar una atenció especial als nens i als joves; en l’àmbit general, impulsant mesures que evitin la marginació i la segregació social i, en particular, prestant atenció als factors de risc i de protecció relacionats amb la delinqüència. n La convicció que, en relació amb les conductes i els conflictes esmentats, a més de les actuacions i respostes legals que corresponguin en cada cas, cal impulsar actuacions preventives que abordin el fenomen des d’una perspectiva preventiva global, incidint en els factors que els generen, i procurant que les actuacions siguin transversals i en el propi entorn. Però aquest Programa no pot abordar una perspectiva tan àmplia com l’assenyalada −que implica diverses institucions. Per això, limita els seus objectius a les línies d’actuació següents: Josep Xavier Hernandez i Joaquim Clavaguera a la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària de 2012 Contribuir, en col·laboració amb els ajuntaments, a l’anàlisi de les problemàtiques i dels conflictes relacionats amb els adolescents i joves a la comunitat. n Col·laborar en l’elaboració de programes d’actuació preventiva, de mediació, reparació i resolució de conflictes. n Afavorir la cooperació, les actuacions transversals i coordinades dels professionals, àrees municipals i les diverses institucions. n El Programa s’inscriu en la línia que defineixen diversos dictàmens del Consell d’Europa sobre la delinqüència juvenil i les directrius de les Nacions Unides per a la prevenció del delicte, que considera que les causes de la delinqüència són múltiples i variades, i que prevenirla, incidir-hi i canviar-ne la dinàmica, requereix un ampli ventall de politiques socials que desborden l’àmbit de la justícia penal. n Aportar mitjançant el CEJFE la formació necessària per a la implantació de programes preventius, la mediació comunitària i la reparació de danys. També, com és el cas d’aquest llibre, potenciar que es comparteixin els coneixements adquirits en la implementació d’experiències, a fi d’avançar en la definició de metodologies d’actuació. A l’hora d’impulsar aquest Programa, vam considerar que, en primer lloc, era necessària una aproximació a la realitat de la comunitat, i una major consideració i suport a les instàncies de proximitat i dels professionals que hi treballen, ja que entenem que són aquestes les que coneixen la problemàtica, la realitat del seu entorn i les persones amb què treballen. Nosaltres només podem aportar una mirada externa a l’anàlisi de la situació, certa experiència en l’àmbit de la resolució de conflictes amb adolescents, i un contrapunt de reflexió a l’hora d’elaborar alternatives i programes. Els escenaris del diàleg | 12 Els escenaris del diàleg | 13
  9. 9. Per això, la implementació d’aquest Programa requereix dels professionals de justícia juvenil la identificació dels principals actors de la comunitat (tant de les institucions com de la societat civil). Conèixer la visió que tenen els professionals que operen a la comunitat, dels problemes, dels conflictes i de les possibles solucions. Tenir sensibilitat per les seves preocupacions, identificar i analitzar les problemàtiques bàsiques i les possibilitats de recursos abans de definir actuacions i programes. La solució del conflicte i la reparació del dany causat no sempre impliquen la solució d’altres problemes que pugui tenir el jove, però les experiències també mostren com s’obren les oportunitats d’aproximar-s’hi, de generar vincles i d’obrir portes a altres actuacions. Entenem el desenvolupament dels programes preventius com una responsabilitat i una acció compartida de les diferents institucions i professionals que operen en l’entorn comunitari. Les diferents àrees d’actuació han de definir i compartir objectius comuns alhora que desenvolupen objectius i accions particulars. Cadascú desenvolupa la tasca específica que té assignada i, al mateix temps, una altra de més global, transversal i coordinada. Tal com mostren les experiències, els processos participatius afavoreixen la presa de consciència del dany causat, la comunitat percep la solució positiva del problema i els ajuntaments lideren els processos. S’anteposa l’acció preventiva a una acció reactiva. Es dóna un nou enfocament al conflicte que permet aprendre a veure-hi mitjançant la reflexió, el diàleg i la coresponsabilitat compartida. Els professionals i les estructures municipals construeixen el camí, les oportunitats i les diverses alternatives que permeten la participació, el diàleg, les solucions reparadores i el foment de la convivència. Considerem les actuacions per a la resolució de conflictes no com a accions que només pertanyen als professionals, sinó com a processos oberts, dels quals formen part les persones afectades i la comunitat. Entenem els conflictes i la seva gestió com a processos de pertinença i responsabilitat compartida de les persones afectades, de la comunitat, dels professionals i de les institucions; com un mitjà per trobar un camp d’enteniment entre les persones en conflicte, les institucions i la comunitat. Els fets que motiven el conflicte, no els entenem com un fet aïllat, particular, que només afecta la situació del jove, sinó que les seves conseqüències i la seva solució també afecten altres persones i la comunitat. Per això, proposem com a objectiu, a més de solucionar el conflicte i la reparació del dany, reconstruir les relacions i millorar la convivència. Cada experiència es desenvolupa en el marc de projectes particulars i adequats a la realitat del municipi, del conflicte, del cas i dels recursos disponibles. La Ciutat de la Justícia Considerem que les experiències que es presenten en aquest llibre s’inscriuen en aquesta perspectiva, i hi aporten una mirada creativa, participativa i dialogant, per solucionar els conflictes i reconduir la dinàmica conductual dels adolescents i joves. Representen una altra forma d’aproximar-se a la gestió dels conflictes des de les estructures de proximitat. Es tracta d’experiències que generen oportunitats útils, dinàmiques, obertes i constructives. Activen la participació i la coresponsabilització dels joves i de la comunitat, facilitant la comprensió i la dinàmica conductual dels adolescents, i contribueixen a modificar la sensació d’inseguretat, i millorar, així, la convivència. Els escenaris del diàleg | 14 Els escenaris del diàleg | 15
  10. 10. Adolescents i conflictes: el diàleg com a resposta
  11. 11. En el marc de la tasca que desenvolupa l’equip de Prevenció i mediació comunitària, destacarem dues línies de treball que també contribueixen, des del nostre punt de vista, a donar suport i a fomentar la prevenció: els cursos de formació i les jornades. Considerem que el coneixement en matèria de gestió de conflictes i de tècniques especifiques de mediació pot incidir positivament en la prevenció de conflictes i contribuir al fet que es pugui intervenir de manera educativa amb els infants i joves que hi puguin estar implicats. Amb aquest propòsit, des del 2005, l’equip desplega un pla de formació, amb el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), que estructura i imparteix cursos adreçats als professionals de les diverses àrees de l’Administració local i d’altres departaments que operen al territori: serveis socials, educació, joventut, salut, policia local, mossos d’esquadra, etc. L’altra línia de treball, tant o més important que la formació, és l’organització de jornades. Amb l’objectiu de promoure la reflexió, d’afavorir l’intercanvi d’experiències entre municipis i crear dinàmiques de treball al voltant de la prevenció de les conductes de risc i de la delinqüència juvenil, es preparen anualment i en col·laboració amb el CEJFE dues jornades. n Una jornada descentralitzada, que es desenvolupa en una de les poblacions on s’està intervenint, per compartir el coneixement de les diverses iniciatives i accions preventives que es porten a terme en aquell territori. És una oportunitat per intercanviar inquietuds, reflexions, experiències de bones pràctiques, etc. n Una jornada general del Programa de prevenció que se celebra cada tardor a Barcelona. És una trobada amb els professionals dels diferents territoris amb els quals treballem arreu de Catalunya i amb d’altres que hi puguin estar interessats, que pretén ampliar i compartir els punts de vista sobre els conceptes de prevenció i de mediació en l’àmbit comunitari. Arran de la jornada de l’any 2009 sobre els joves, la prevenció i les polítiques públiques, es crea la primera comunitat de pràctiques. Les jornades següents han tractat temes relacionats amb la feina engegada en aquell moment. En aquest capítol, trobareu les intervencions dels tres ponents implicats en aquest projecte, Jaume Funes, Raúl Calvo i Jordi Palou. Els escenaris del diàleg | 19
  12. 12. En Jaume Funes ens ofereix una reflexió on posa en relació les conductes socialment complicades dels adolescents, les actuacions preventives i les polítiques municipals envers aquests. En Raúl Calvo ens aporta una lectura del conflicte i la seva gestió en determinats espais, des d’una perspectiva d’intervenció que transcendeix el paper que pot representar la mediació i proposa la figura de l’operador de conflictes. En Jordi Palou narra la seva experiència com a advocat en un procés de mediació entre hutus i tutsis que anomena l’experiència del diàleg intrarwandès. Els tres ponents desenvolupen temes relacionats amb la tasca que hem volgut abordar en aquest llibre, els adolescents i la gestió dels conflictes, i estableixen un marc teòric a la reflexió i les experiències viscudes. En totes les situacions i, fins i tot en les més extremes, demostren que el diàleg és útil i que sempre és possible. Els joves, la prevenció (de la delinqüència) i les polítiques públiques Jaume Funes Artiaga Psicòleg i educador, expert en adolescència Aquest era el títol de la conferència que vaig impartir a la IV Jornada sobre Prevenció i Mediació Comunitària, el novembre de 2009. Tres anys després escric aquest text per a una nova jornada que resumirà vells i nous esforços, experiències i reflexions. El fil conductor del text serà allò que fa tres anys vaig explicar, però els temps i especialment els temps penals han canviat molt (com sempre potser, però ara sembla que encara més), la qual cosa fa que els suggeriments o les provocacions que contenia aquella primera reflexió hagin de ser adaptats i completats. No es tracta només que les condicions econòmiques i socials i el seu grau d’impacte crític sobre les conductes complexes dels adolescents siguin avui significativament diferents. Encara ha canviat més el discurs penal populista, reactiu, sovint demagògic amb el qual es llegeix tot el que fan el joves i les respostes que les seves conductes han de rebre. Reunió d’equip amb Ana i Jesús al CEJFE Els escenaris del diàleg | 20 Avui, qualsevol proposta sensata, pensada en termes socioeducatius i en clau comunitària, sobre què cal fer amb els adolescents i joves quan aquests transgredeixen les normes penals topa amb una política criminal hiperpenalista, que identifica sistemàticament la Llei de responsabilitat penal de menor amb una norma poc sancionadora, que s’ha de canviar per enèsima vegada quan sembla que no és correcta per a un nou cas que ocupa les portades dels diaris o els telenotícies. Els escenaris del diàleg | 21
  13. 13. He d’escriure ara, a l’estiu de 2012, sobre adolescència, sobre comunitat i sobre mediació, quan el discurs que es difon és el de la sanció i el càstig com a necessitat i com a solució. Parlo de treballar a la comunitat quan els primers serveis que desapareixen amb les retallades que avui patim són els que estaven destinats a donar respostes d’acompanyament en el propi territori. Malgrat tot, són tres les idees que aquest article ha de posar en relació: les conductes socialment complicades dels joves (fonamentalment els i les adolescents), les actuacions reals o suposadament preventives, i les polítiques municipals envers aquests joves. Per donar algunes pinzellades de totes tres he estructurat el text en quatre parts: una petita reflexió sobre el que pot significar prevenir quan ens referim a la delinqüència; tres idees prèvies que condicionen el debat sobre com respondre; la necessitat que les respostes siguin sempre responsabilitzadores; i, finalment, alguns suggeriments sobre el que cal fer en el territori local, tenint en compte la comunitat. Abans, però, el lector es trobarà amb una mena de reflexió històrica: un petit recorregut sobre les aportacions conceptuals que els professionals han deixat aquests anys, una mena de cos conceptual sobre el qual ja sabem què cal fer i què no. Una reflexió que ve de lluny Aquelles reflexions de la conferència i aquestes línies tenen darrera una llarga història reflexiva i pràctica de l’autor i una llarga seqüència d’evolució de les propostes d’actuació i una decantació d’idees clau sense les quals no s’entendrien les propostes que faré a les pàgines següents. A vegades, atribuint a canvis en la realitat o a complicacions de la vida moderna el que no són una altra cosa que abandonaments i oblits de formes raonables i humanes de donar resposta a la complexitat de les nostres societats. Aquesta seqüència de idees que ara resumeixo, construïda en interacció amb molts professionals al llarg de més de trenta anys, ens ajudarà a ubicar les respostes locals a les infraccions penals adolescents. La reconstruirem a partir de la referència a alguns textos. Els escenaris del diàleg | 22
  14. 14. Començaré per recordar a on situàvem la comunitat des dels inicis i a on potser cal continuar situant-la: El context en el qual es genera la conducta conflictiva depèn de múltiples variables urbanístiques, de la composició demogràfica, de la situació de les institucions educatives, de la història de la comunitat mateixa. En un territori, en un barri, la mateixa reacció social que el jutge acabarà sospesant pot ser molt diversa. Les mesures mateixes, amb la seva implicació educativa globalitzada, tenen una efectivitat condicionada per la separació o no del medi, per la llunyania o la distància que provoquin respecte d’ell. ”L’Administració judicial tampoc escapa a aquest condicionament. Necessita personatges i recursos sobre el territori per actuar coherentment. Per forçar l’ús normalitzat de recursos, per intentar un programa global d’atenció, necessita connectar, coordinar-se, delegar, utilitzar recursos i programes pensats per a una comunitat en funció d’un territori. i complicat que no podia tenir resposta des dels recursos socials i educatius normalitzats i normalitzadors. Al cap d’uns anys, va ser necessari insistir de manera reiterada en dos altres grups d’idees. D’una banda, en com acotar, com reduir l’espai de les respostes penals entre el conjunt de les respostes que s’havien de donar a les conductes socialment problemàtiques que tenen els adolescents en la seva comunitat, el seu barri. De l’altra, recordar que entre les condicions bàsiques que una veritable justícia de menors ha de tenir n’hi ha algunes que fan referència a l’entorn, que utilitzar el sistema penal no pot ser una delegació en un sistema aliè, lluny de la comunitat. Avui cal mantenir que l’espai de la intervenció penal cal que estigui reduït al màxim. Cal recordar que no hi ha conducta sense context ni resposta sense entorn. De manera cíclica, a estones amb tensions i a estones amb calmes mediàtiques, tots aquests anys apareixia i reapareixia la tensió permanent de les societats adultes amb els seus joves i, alhora, la complexitat de la seva incorporació a societats excloents, diverses, dinàmicament complexes. En molts moments es tractava de reconduir l’atribució sistemàtica de la inseguretat als joves. En d’altres, d’aclarir de què parlaven quan parlaven de violència juvenil. ”Gairebé sempre, quan s’analitza el cas d’un menor, el que cal és fer un diagnòstic de situació d’un individu en un medi concret. Una anàlisi que no serà possible sense la connexió amb els professionals que treballen en aquest medi. Quan s’aplica una mesura, sigui la que sigui, apareixerà sempre el treball en un barri, un poble concret, en el qual inscriure, normalitzar, globalitzar aquesta mesura”. Era una primera batalla conceptual, quan encara protecció i reforma anaven juntes i barrejades, i calia evitar que la construcció d’una nova i adequada justícia juvenil acabés comportant dos efectes poc desitjats: que a l’espai local (del barri a l’Ajuntament) s’acabés considerant que les transgressions adolescents i joves no havien de formar part de les seves preocupacions (eren una qüestió difícil de la qual s’havia d’ocupar una altra administració); que es considerés la delinqüència como una mena de patologia especifica, un col·lectiu singular Els escenaris del diàleg | 24 Jaume Funes i Jordi Samsó a la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària de 2009
  15. 15. Enmig de tot, quedava el debat sobre com contestar a la bretoleria adolescent o a la radicalitat juvenil, totes dues amb forts components de diversitat i d’afirmació juvenil, d’ideologia i contestació de les formes d’organitzar la societat, del sistema. Potser avui hem de retenir l’origen de les conductes reactives quan no sembla possible formar-ne part (quan s’és exclòs d’una societat de consum o s’és pobre), o la diversitat de les violències, o la precarietat dels arguments per justificar el funcionament de les nostres societats. Mentre totes aquestes reflexions es produïen, la norma penal, especialment la llei que defineix la singularitat de la responsabilitat penal dels menors, canviava. Un recorregut sovint oblidat que va des de la franquista Llei de tribunals tutelars de menors fins a la norma actual (l’última a substituir una llei inconstitucional), reiteradament modificada, sempre de manera reactiva a partir d’alarmes socials. Per això, els textos escrits aquests anys s’havien de referir a com interpretar en clau educativa les normes penals i, al final, quan tot ja sembla perdut, a recordar quins són els components bàsics d’una llei de menors, sense els quals la norma passa a ser un codi penal adult aplicat a menors. Finalment, aquest recorregut pels materials escrits en aquest temps ens porta a recuperar propostes de com escoltar i com treballar amb els adolescents i joves en la pròpia comunitat, mirant de resoldre de manera conciliadora les dificultats de convivència. Es tracta de recordar que els adolescents i els joves sempre tenen alguna cosa important a dir, que la seva perspectiva no és la nostra, que les seves conductes també poden tenir altres interpretacions. Són propostes per escoltar-los o propostes per mediar i gestionar els conflictes que es produeixen en l’espai públic . Prevenir, què? Prevenir, de qui? La noció de prevenció sempre és polièdrica i de continguts semàntics sovint oposats. En el terreny socioeducatiu té dues connotacions o definicions que esdevenen especialment contradictòries i que poden ser nefastes si s’apliquen a les conductes delictives. Una respon a una forma d’estudiar els fenòmens socials d’acord amb un model causal. Així, qualsevol conducta, especialment si és pertorbadora, té unes causes que poden ser reduïdes o anul·lades preventivament. Així, la delinqüència té unes causes i podem fer prevenció reduint-les. L’altra consisteix a fer un símil entre malalties biològiques i malalties socials. La conducta delictiva tindria unes característiques que ens permetrien definir-la com a trastorn i tractar-la preventivament a partir de l’abordatge d’una sèrie de variables implicades en la seva producció. Causa directa de la delinqüència només n’hi ha una: el Codi penal. És tan senzill com afirmar que si una conducta no està en el Codi qui la fa no és delinqüent (amb independència que sigui una conducta inacceptable, perillosa o destructiva de la qual calgui preocupar-se). O tenir present l’afirmació contrària: sovint la delinqüència (estadística) augmenta perquè hem incorporat figures delictives noves (en el cas jove hem convertit en delictes conductes que abans es corregien d’una altra manera). Tampoc cal repetir aquí que explicar les conductes delictives (totes) en termes de salut condueix a múltiples errors. Darrere de les persones que delinqueixen hi ha de tot, salut i insània. Entre els adolescents com a subjectes en ple caos vital i personal també podem trobar de tot però recorrent per sistema a les claus de la salut mental o de la desviació fa temps que sabem que no porta a res útil. Tot plegat una vella seqüència argumental que recorda el paper de l’entorn, defensa que la comunitat local s’ocupi de totes les conductes socialment complicades dels adolescents, intenta limitar la intervenció estrictament penal, suggereix propostes positives de gestió dels conflictes de convivència, recorda la necessitat d’observar i escoltar, no oblida posar en relleu que no serveix qualsevol norma penal. Una seqüència que dóna fe, en tot cas, de com ha evolucionat la realitat adulta i la juvenil, de com darrere de les propostes de resposta a la pròpia comunitat hi ha un llarg bagatge de molts professionals que intentaven esdevenir útils en les vides complicades de molts adolescents. El que veritablement cal és aclarir què és el que volem evitar que passi i deixar clar que les raons de les nostres intervencions no han de ser evitar que apareguin els problemes sinó facilitar a temps les oportunitats i els estímuls que els adolescents han de tenir. Prevenir, sempre ha de ser facilitar a temps les respostes oportunes. O facilitar les oportunitats en el moment adequat. Els escenaris del diàleg | 26 Els escenaris del diàleg | 27 Realment, les nostres actuacions el que pretenen no és prevenir la delinqüència sinó ocuparse adequadament i en els moments útils que els adolescents rebin respostes, especialment quan els seus comportaments no són socialment acceptables i, millor encara quan, més enllà d’incomodar socialment, poden esdevenir destructors per a la seva persona. L’activitat
  16. 16. preventiva no consisteix a evitar que arribin a ser delinqüents sinó a garantir que reben respostes responsabilitzadores abans de ser considerats delinqüents. Per això, les propostes preventives que s’han d’organitzar des de l’espai local tenen a veure, especialment, a dilatar la seva entrada en el sistema penal garantint que reben respostes útils en el seu entorn habitual. Malgrat les corrents d’opinió que ens dominen, la primera prevenció és mental i té a veure amb els professionals: situar el Codi penal en el seu lloc, és a dir, com a última ràtio. Consisteix a evitar la intervenció del sistema penal en les conductes socialment complexes (les adolescents ho són força) i no caure en la temptació de fer-ho servir com a antibiòtic social d’ampli espectre per a qualsevol dificultat. Moltes de les seves conductes no tenen una solució fàcil (sovint requereixen temps); si hi ha solució no és única i poques vegades està clar que la coacció penal sigui un aliat educatiu útil. Prevenir també és saber donar respostes no penals en el sistema penal. Com després repetiré, que intervingui el sistema penal no vol dir que la resposta l’hagi de donar aquest sistema. Prevenir localment és crear estructures per tal que sigui possible donar respostes pròximes i normalitzadores derivades de la intervenció del sistema penal (si tenim un bon sistema de mediació comunitària podrem oferir una mediació per resoldre un conflicte juvenil situat en la justícia de menors, el mateix pot passar si tenim recursos per fer treballs a la comunitat o recursos educatius alternatius, etc.). La gran prevenció, però, consisteix a evitar la consolidació de vides delictives. Coneixem perfectament com els adolescents són diferents en funció de les respostes que reben dels seus adults. Esdevenen malats, delinqüents, ineducables, rebotats o descontrolats en funció de qui dóna la resposta, quina és aquesta resposta, a on es produeix. Sabem perfectament que, per a qui està en plena confusió sobre la seva identitat, no totes les respostes serveixen i que algunes (especialment les penals) creen més problemes que no pas en resolen. Idees base que cal no oblidar Per parlar de les respostes adequades hem de fer un recordatori previ de tres grans relacions. La primera d’aquestes respostes té a veure amb com es relacionen la condició adolescent i Els escenaris del diàleg | 29
  17. 17. les conductes socialment problemàtiques. La segona està composta per la interacció entre adolescències i sistema penal. La tercera descriu la relació no sempre pacífica entre la comunitat i algunes de les conductes del seus ciutadans i ciutadanes joves. És molt diferent intentar gestionar l’ocupació de l’espai públic per diferents grups adolescents, les seves relacions entre ells i amb els adults parlant de grups que parlant de bandes. Quan el populisme legislatiu i el pànic col·lectiu estan en marxa és difícil gestionar sensatament les confrontacions. Entendre els adolescents i les seves conductes socialment problemàtiques Per entendre els seus comportaments sociablement conflictius hem de considerar igualment les profundes discrepàncies, desajustaments, que sovint existeixen entre moltes de les institucions adultes i la condició adolescent actual. Molts d’aquests desencontres generen malestars significatius en les dues parts i, a vegades, esdevenen situacions de conflicte. Potser, la situació més evident avui en dia sigui la de l’escola de secundària, en la qual la distància entre les seves propostes (especialment en alguns instituts) i la vida dels adolescents que ocupen les seves aules comença a ser abismal. Són, però, moltes més (des de la salut fins a les policies) les que no acaben de trobar una forma positiva, no conflictiva de relació. No és aquest el lloc per resumir com són les adolescències actuals ni quins són el sentits dels seus comportaments. Només recordaré la nostra obligació professional d’intentar comprendre (explicar, descobrir la seva lògica) tot allò que fan els adolescents primer en clau adolescent, sense recórrer en primer lloc ni al seu passat ni a categories diagnòstiques. També els que transgredeixen les normes són, en primer lloc, adolescents. Descobrir el sentit adolescent de les conductes adolescents ens porta, per exemple, a considerar els conflictes evolutius, a entendre que per definició la majoria s’afirmarà per oposició (a l’adult, a la norma, a allò que està establert, etc.). A descobrir, per exemple, que la majoria dels nois tenen una especial dificultat per pensar els seus malestars i tendeixen a actuar com a forma de descàrrega. No seguiré. Tan sols he de recordar que per ocupar-se dels adolescents sempre cal tenir una mirada en positiu que ens permeti no veure problemes a on el que hi ha són provatures, desajustos, angoixes i experimentacions. No puc deixar de fer referència a un dels últims exemples de com n’està, de lluny, el sistema penal de la condició adolescent: la introducció en l’última reforma de la llei de responsabilitat penal del menor del concepte banda com a agreujant. Només dos apunts: per què s’oblida que la majoria de les activitats transgressores dels adolescents es fan en grup?; qui defineix i com es defineix què és una banda? El grup, la trepa, la tribu, la colla o qualsevol altra forma d’agrupació és inherent a l’adolescència i el que cal pensar és com, en un sistema que ha d’individualitzar les conductes, considerem aquesta variable per valorar el sentit dels fets i per trobar la resposta adient. Després d’haver començat a treballar amb bandes adolescents de barri des de 1974 i haver acabat contribuint no fa gaire a la normalització dels Latin Kings, dècades de treball adolescent encara no em permeten saber a que és refereix la policia i la norma quan parla de banda. Els escenaris del diàleg | 30 Les conductes socials dels adolescents i joves són singularment contextuals. Tenen sentit en contextos vitals concrets i les respostes són vàlides en la mesura que els tenen en compte. Alguns d’aquest contextos els hem explicat, per exemple, quan parlen de les diferents violències. No podem considerar igual les seves conductes quan estan en contextos organitzats que quan el seu temps vital està buit, sense res que l’ordeni i li doni sentit. No són el mateix quan estan en contextos d’oci que en contextos d’obligació. La mateixa conducta aparent pot tenir significats i sentits col·lectius i personals diversos en contextos diferents. Malgrat l’objectivitat amb la qual ha de procedir el sistema penal no té el mateix valor ni necessita la mateixa resposta el vandalisme d’avorriment al parc que les destruccions escolars en moment de tensió institucional. No s’entenen les conductes adolescents (totes) sense considerar que el que fan està al servei de demostrar que existeixen, de poder diferenciar-se entre ells i de deixar clar que no són com nosaltres, els adults. Els conflictes que generen, que amb la nostra resposta podem apaivagar, amplificar o consolidar, són el producte de l’afirmació, la diferenciació, la confrontació. Igualment, sorgeixen de la necessitat de formar part i ser acceptat o de la reacció davant l’exclusió i la marginació (dels iguals, dels adults, de la societat en què han de viure). Els escenaris del diàleg | 31
  18. 18. En aquest apunt mínim sobre les conductes socials dels adolescents no puc deixar de recordar que l’adolescència és un temps de crisi. Un temps en què totes les seguretats anteriors semblen diluir-se, en el qual es posen a prova tots els bagatges eductius acumulats. La proposta de reacció educativa ha d’incloure una bona dosi de paciència i d’espera. No es pot considerar patològic el que és assaig, necessitat de trencament, necessitat d’experimentació i descobriment. Les respostes de qualsevol sistema s’han de centrar a garantir disponibilitat i proximitat adulta positiva, acompanyament. Difícilment es pot tenir èxit amb simples reaccions impositives viscudes com a càstigs. Finalment, un petit apunt sobre els adolescents que han tingut una història infantil difícil, especialment sobre els que, de maneres diverses, han passat per atencions derivades del sistema protector. L’adolescència també és un temps per passar comptes i això fa que surin els vells patiments i abandonaments, que els adolescents vulguin cobrar-se tot allò que els ha tocat viure sense saber ben bé per què. No podem aparcar dos interrogants de difícil resposta: Per què la nostra impotència per protegir adequadament fa que el final de moltes històries de protecció estigui en un centre tancat de justícia juvenil? I per què quan no sabem què fer amb els adolescents amb històries difícils recorrem a la justícia juvenil com a element de control? Les relacions adequades entre les adolescències i el sistema penal Acabem de dir que no val qualsevol interpretació del que fan els adolescents i que no és útil ni positiu qualsevol manera de respondre-hi. Ara, proposo recordar com hauria de ser la relació entre aquests adolescents i el sistema penal. Fer un petit resum de regles bàsiques que la dinàmica de la seguretat o la dinàmica penal com a discurs global fan oblidar. Proposo recordar cinc criteris: 1. Deixar fora la infància. L’entrada del sistema penal i de les seves institucions en temps evolutius i educatius sempre comporta desastres. La regla d’or ha de ser esperar el màxim de temps sociablement possible. Això vol dir recordar dues idees força que, sovint, entren en crisi. Els escenaris del diàleg | 32
  19. 19. D’una banda, no baixar l’edat penal als temps de transformació infantil (12, 13 anys) malgrat que algunes vegades (poques) hàgim de patir fets greus protagonitzats per preadolescents. De l’altra, recordar que el fet que no correspongui una reacció penal no vol dir que no calgui reacció. És justament l’espai local, els recursos de proximitat, qui ha de donar respostes rigoroses i intensives de seguiment educatiu als nois i noies que estan en transició adolescent i tenen conductes socialment problemàtiques. 2. Servir per donar la resposta adequada, no per facilitar la dosi proporcional de càstig Han de coincidir en el criteri educatiu que assenyala que totes conductes tenen un context i unes circumstancies individuals o grupals que les fan diferents i el criteri de les legislacions de menors que es basen a cercar la mesura adequada d’acord amb les característiques del subjecte i les circumstàncies del fet. 3. Les respostes penals han de mantenir les seves garanties i no cal amagar que són penes Pel fet que es tracti d’adolescents no significa que es pugui prescindir d’alguna de les garanties. No podem fer servir el codi per perseguir conductes inapropiades. No podem privar de llibertat per protegir. No podem confondre la culpabilitat penal amb l’educativa, etc. El sistema penal de menors es caracteritza per utilitzar sistemàticament eufemismes. Així anomena mesures educatives a allò que són penes (imposades i en relació directa amb el càstig) amb pretensions educatives, però que sempre cal explicar a l’adolescent. 4. Abans que res ha de tenir pretensions educatives Tot i deixar clar que la justícia penal no té ni ha de tenir com a objectiu educar, no pot renunciar a dues pretensions. En primer lloc, considerar que quan ha de tenir en compte l’interès superior del menor el que vol dir és que no pot aplicar mesures que impedeixin la seva educació, el seu procés adolescent d’incorporació a la societat o la construcció de sociabilitat i vivències de pertinença a una comunitat. No pot aplicar mesures que posin en perill aquestes necessitats. En segon lloc, tot i no tenir com a encàrrec educar, sí que s’ha de plantejar com esdevenir una oportunitat per a l’educació. És a dir, pensar Els escenaris del diàleg | 34 en com tornar a connectar l’adolescent amb els recursos de la comunitat o en com reforçar altres professionals del territori que s’estan ocupant de l’adolescent. 5. No pot ser una justícia penal adulta No resumiré aquí les raons jurídiques que justifiquen l’existència d’una justícia penal singularitzada i diferent per als menors. Només recordaré que, si educativament les formes d’ocupar-se dels adolescents són diferents i existeixen unes regles bàsiques per esdevenir útils i positius en les seves vides, el mateix passa amb les propostes penals que els afecten. Si la justícia penal vol ocupar-se sensatament dels adolescents ha de ser una justícia diferent que ha de seguir uns procediments i unes formes de conèixer i d’intervenir adequades a la condició adolescent. La comunitat i els seus joves, quan aquests transgredeixen les normes Per parlar d’aquesta tercera relació necessitem respondre en primer lloc a la pregunta de quines són les conductes adolescents que han de rebre resposta i, específicament, quines han de produir la reacció del sistema penal. No en tenim prou amb la resposta jurídica: actuem sempre i només quan es produeix una conducta tipificada en el Codi penal. Hem recordat en la seqüència conceptual històrica de l’inici d’aquest text que la inseguretat és un concepte construït i que, quan es tracta de ciutadans joves, tot depèn del grau de tolerància col·lectiva envers alguns del seus comportaments, així com de les inseguretats vitals que els canvis accelerats de la societat (dels quals els joves són una part visible i significativa) provoquin en cada comunitat. Una bona part de la feina a fer a la societat en general i a les comunitats i barris en particular consisteix a construir un grau de tolerància adequat envers els seus adolescents. Algunes regles educatives elementals de la relació amb els adolescents són perfectament vàlides per construir la relació col·lectiva. Per exemple: no sempre cal reaccionar, sovint cal esperar, la gravetat d’una conducta té perfils diferents segons els protagonistes, cal explicar i fer descobrir els valors que hi ha darrere de la norma, etc. El que no es pot fer és que, davant de la dificultat per corregir conductes, incorporem al Codi penal totes les que ens molesten o no tenen una fàcil resposta perquè no hem estat capaços de construir una veritable ascendència Els escenaris del diàleg | 35
  20. 20. educativa. En una societat que col·loca qualsevol conducta incòmoda al Codi penal és molt fàcil criminalitzar qualsevol conducta adolescent. En paral·lel, cal respondre a la pregunta de qui ha de donar la resposta. Sovint la penalització comporta la delegació, l’intentar que sigui una altra instància qui eduqui els adolescents. És habitual haver de recordar que els adolescents són els nostres fills i filles i que la seva educació correspon a tots, als seus adults i als professionals que hi tenen relació. Si mirem de pensar en com donar resposta a les conductes adolescents que són veritablement importants (perquè tenen un impacte important en la vida en comú i en les seves persones en construcció) hem de recordar, de manera resumida, cinc principis per seleccionar i ordenar les respostes: 1. El criteri de normalitat. Es dóna resposta perquè hi ha una necessitat o dificultat, no perquè són portadors d’una patologia singular. Dóna resposta una instància normal i normalitzadora (el recurs de salut, l’escola, l’educador de carrer, el policia de barri, etc.). 2. El criteri d’integració. Donem respostes a persones globals, no a parts seves problemàtiques. Integrem en una resposta el que fa el tutor, l’educador del casal o el treballador social. Facilitem que aparegui un professional integrador de referència. 3. El criteri de territori. Com que les conductes són contextuals, les respostes es donen en el context en què es produeixen, modificant si cal la interacció existent. Les respostes són útils en la mesura que són pròximes i utilitzen els recursos del territori. 4. El criteri d’intervenció mínima. No és cert que les intervencions educatives o socials siguin sempre positives o neutres. No és bo ni útil la multiplicitat d’estudis i d’intervencions diagnòstiques, les derivacions, les intervencions desconnexes. Sempre cal pensar, com s’ha dit, quina és la intervenció adequada i quan s’ha de produir. 5. El criteri d’espera. Actuar fora de temps avança i cristal·litza les dificultats. L’adolescència és un temps per ser adolescent i algunes conductes són inherents a aquesta adolescència i desapareixeran amb ella. Esperar, en tot cas, sempre vol dir estar a prop seu per intervenir si apareix la crisi o la situació esdevé incontrolable. Els escenaris del diàleg | 37
  21. 21. Les respostes educatives responsabilitzadores Així com les relacions entre les conductes socials dels adolescents, el sistema penal i la comunitat sovint queden desencaixades, augmentant els problemes, generant patologies socials i delegacions ineficients i ineficaces, també és habitual buidar de contingut o adulterar determinats conceptes que tenen a veure amb com actuar, com prestar atenció. Com que estem parlant de les respostes, no estaria de més revisar-ne breument algunes. Respondre, respostes, responsabilitat Ja siguin els adults de la comunitat o els seus recursos i professionals, ja sigui el sistema penal o altres sistemes com el de salut, sempre s’ha de preservar un criteri: donem resposta per generar responsabilitat. Donem resposta a les seves conductes inacceptables perquè descobreixin que la seva conducta és seva (no poden refugiar-se en els altres o en el no sabia què feia), descobreixin que altres persones pateixen com a resultat de la seva acció, descobreixin que no són el melic de l’univers, que també existeixen altres perspectives i valoracions sobre el que està bé o és divertit. La resposta evita l’alienació, la no-construcció de la subjectivitat, de la consciència de si mateix. La resposta fa descobrir que necessita l’altre, que no pot fer a un altre el que no desitja per a ell, que comparteix drets, que viu en una comunitat. La resposta permet relativitzar els significats culturals en els quals es mou, descobrir-ne d’altres, trobar sentits al món que l’envolta, construir el seu. Quan es redueix el tema a la responsabilitat penal (poder ser sancionat com està previst per una infracció prevista) apareix el fals dilema de la majoria i la minoria penal, així com la tendència a abaixar l’edat responsable per poder intervenir. Amb criteris socioeducatius (no vull entrar en discussions sobre doctrina penal), la fixació de l’inici de l’edat penal en un any o en un altre, o la creació d’un espai penal diferenciat per als adolescents i joves, només s’ha de fer contestant aquestes dues preguntes: a partir de quina edat podem fer entrar en les vides infantils el sistema penal sense que els desastres siguin superiors al beneficis; a partir de quina edat creiem que es pot enviar un jove a la presó, fins a quina edat creiem que cal que rebi una resposta penal deferent. La intervenció de la comunitat i dels seus recursos té sentit per a tota la infància i l’adolescència, amb independència de si, també, hi ha d’intervenir el sistema penal. Des de la comunitat s’actua quan aquest no hauria d’intervenir-hi, com a alternativa quan hi ha d’intervenir però sembla més útil i positiu que delegui, quan hi intervé i hem d’aplicar de la manera més comunitària possible les seves decisions, les seves mesures. De l’acompanyar a la llibertat vigilada Les sancions del sistema penal poden esdevenir mesures educatives si s’apliquen d’unes determinades maneres i responen a uns determinats objectius. Té poc a veure una llibertat vigilada com a forma de garantir el control sobre la no-reproducció de la conducta delictiva, amb una llibertat vigilada pensada com a forma per construir un possible acompanyament educatiu a partir de la supervisió imposada. Es crea confusió, però, quan utilitzant la paraula responsabilitat es redueix a responsabilitat penal o responsabilitat moral i culpabilitat. La responsabilitat és una característica humana que s’adquireix quan ens anem desenvolupant i rebem respostes significatives a les nostres conductes. Quan després d’actuar, a qualsevol edat, rebem una resposta de qui ens envolta que ens ajuda a discriminar què és acceptable, què sembla bo, què accepten els adults, què dona satisfacció, etc. Progressivament això fa que anem interioritzant els diferents valors que hi ha darrere de les respostes fins a considerar que el nostre comportament ha de respondre a regles ètiques. La majoria de les mesures que pot imposar el sistema penal de menors es poden situar en una línia contínua amb formes i intensitats de la intervenció diversificades, però en la qual totes comparteixen una lògica educativa derivada del coneixement d’allò que és veritablement útil per influir positivament en les vides adolescents. Així, coneixem perfectament que la clau de qualsevol influència passa per construir un procés d’acompanyament des de la proximitat. Una forma d’influir que va des de la tutoria educativa fins a l’acompanyament intensiu quan els itineraris personals entren en total crisi o van per camins destructors que cal intentar frenar. Construir respostes des de la comunitat vol dir construir diferents formes d’acompanyament dels adolescents, especialment en les seves dos transicions crítiques Els escenaris del diàleg | 38 Els escenaris del diàleg | 39
  22. 22. quan s’acaba la infància i l’escola primària, quan s’acaba l’escola obligatòria i transiten cap a la joventut. La llibertat vigilada, amb imposició de pautes de conducta o no, pot ser definida com es vulgui, però només és educativament efectiva si es basa en la construcció d’un procés d’acompanyament (una altra cosa és que pugui ser més o menys efectiva com a instrument de control). L’acompanyament només pot funcionar si es basa en figures adultes de proximitat, que han esdevingut referents per a l’adolescent. De la mediació a sentir que formen part de la comunitat Com que a les Jornades que es van fer al seu dia i en aquest llibre es parla de les diferents experiències de mediació comunitària, també voldria recordar alguns dels elements que fan educativa la mediació quan es tracta d’adolescents. Tot i que a l’àmbit penal la mediació està situada com una manera de resoldre els conflictes sense que hi acabi intervenint el sistema i, també, com una forma de justícia restaurativa en lloc de retributiva, les diferents formes de mediació a l’espai juvenil tenen, també, altres lògiques educatives que no hem d’oblidar. Des que vam fer l’avaluació del primer programa de mediació a la justícia juvenil sabem que entre els adolescents té dues grans potencialitats: serveix per construir responsabilitat, pot generar vivències de pertinença a la comunitat. A partir del que ja anomenaven conflicte emocional estructurant, la mediació en els conflictes adolescents serveix especialment per facilitar aquest vessant de la responsabilitat que hem definit com descobrir la perspectiva de l’altre, situar-se en el seu patiment, descobrir amb una empatia provocada tot allò que l’acció problemàtica ha ignorat o negat. Per contraposició al càstig que, en el millor dels casos, genera un vivència de pagar pel dany fet, les actuacions mediadores creen possibilitats d’altruisme i d’empatia modificadores del món emocional de l’adolescent. Cal no oblidar que la immensa majoria de les vegades les conductes transgressores dels adolescents es produeixen en grup i contra víctimes que són de la seva edat o contra béns públics o de propietat col·lectiva. Això produeix que l’autoria sempre quedi diluïda i que el dany no sembli tenir importància o es consideri una part més de les seves relacions d’afirmació o confrontació. Les diverses formes de mediació posen rostres, obliguen a Els escenaris del diàleg | 40
  23. 23. intercanviar papers i a compartir vivències. Eviten que tot quedi reduït a una discussió sobre compliment de normes, oposició als adults o dureses de relació. és fàcil ubicar el tipus de serveis relacionats amb l’adolescència perquè el criteri seguit no considera en cap moment aquest grup de ciutadans i ciutadanes. En la mesura que les mediacions van acompanyades d’implicació en activitats d’interès comú també poden ajudar a descobrir la interacció entre el que fan les persones que viuen en un mateix entorn. També poden ajudar a descobrir desigualtats i injustícies, a comprovar les necessitats d’altres persones que l’adolescent tendeix a negar. La Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència podem descobrir que encarrega a les administracions locals tasques de planificació, organització, informació i coordinació, sempre en relació amb “la prevenció de les situacions de risc i la desprotecció” o de la “intervenció social preventiva” (per exemple, plans locals de serveis socials que incloguin l’atenció a la infància i l’adolescència, plans d’intervenció social preventius i comunitaris). Singularment proposa que s’ocupin d’una institució indefinida que té a veure amb una part de les actuacions de les quals estem parlant: “els centres oberts”. Què cal fer des del territori amb les bronques adolescents No esdevé fàcil aplicar tot el que hem dit fins ara a una proposta de les polítiques, de les actuacions municipals, envers els seus adolescents. Resulta encara molt més complicat de resumir si, com defensem, les actuacions quan es donen les dificultats socials i les transgressions no poden estar aïllades, s’han d’ubicar dins de propostes d’actuació més globals i per a tots els adolescents. En aquest petit apunt parlaré en primer lloc del buit o la inadequació legal, després tornaré a recordar conceptes, per acabar parlant d’alguns exemples d’actuació. Una mica al marge de les lleis Les formes útils d’ocupar-se dels adolescents estan força absents de les diferents normes aprovades en els últims anys. Tampoc defineixen les normes la línia contínua d’atenció que permeti organitzar en l’espai local les respostes de què estem parlant. La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials no es caracteritza per la seva preocupació raonable per la infància i l’adolescència. No està entre el objectius de les polítiques socials i en els principis rectors només hi apareix una referència indirecta. El que realment dóna una idea del que els serveis socials locals fan, haurien de fer, o no està clar qui hauria de fer, es reflecteix al Catàleg classificat dels serveis i prestacions socials del Sistema Català de Serveis Socials. No Els escenaris del diàleg | 42 En qualsevol cas, sempre caldrà una voluntat local que vagi més enllà de les competències per definir com ocupar-se dels adolescents i com fer-ho també quan apareixen les dificultats socials. Tanmateix, per posar en marxa actuacions locals de mediació, de servei en benefici de la comunitat, d’acompanyament en graus diversos d’intensitat, de seguiment en el propi medi, etc., necessitem definir localment una proposta integradora d’atenció als adolescents del territori. Apunt sobre la comunitat i el treball comunitari Comunitat significa el col·lectiu humà en el qual se suposa que està inserida, de la qual forma part una institució, un recurs, un servei d’atenció a les persones (l’escola, el dispositiu de salut o d’atenció social, etc.) de l’entorn proper d’influència en el qual inscriu la seva acció. Parlem de comunitat, però també de dinàmica comunitària. No parlem tan sols de l’entramat de recursos, organitzacions, professionals, agents actius que hi ha en un territori. Ens referim igualment al conjunt de vincles socials que constitueixen l’entramat personal de cada subjecte, que influeix en el seu desenvolupament i condicionarà les seves oportunitats i les seves dificultats. Comunitat, també i de manera clau, té a veure amb una forma d’atendre les persones, les seves necessitats i dificultats: el treball comunitari. La pràctica comunitària no és una altra cosa que seguir pensant, planificant i actuant tenint en compte com i on maduren, se socialitzen, emmalalteixen, pateixen i resolen les seves dificultats les persones, en el nostre Els escenaris del diàleg | 43
  24. 24. cas els adolescents. Tenir en compte els aspectes col·lectius de l’adolescent i els seus adults, els aspectes socials, contextuals i relacionals de la socialització i de l’educació. Pensar en termes de comunitat també significa, recuperant aquella visió de la prevenció de què hem parlat, intentar actuar abans que els problemes es creïn i es consolidin identificant els entorns en els quals es poden generar. Igualment, significa incorporar la globalitat i la coherència en les intervencions. Actuar en clau comunitària és el contrari de multiplicar les accions disperses, desconnectades i contradictòries sobre les persones i els seus grups de referència. Comunitat remet a professionals integradors, a programes globals, de territori, basats en les necessitats i no en les dificultats i les etiquetes diagnòstiques. És treballar les visions col·lectives, les construccions socials, especialment, sobre les necessitats, les dificultats i els conflictes, amb la pretensió que no es converteixin en estigma, amb el propòsit que rebin de l’entorn estímuls i no rebuigs. Treballar amb la comunitat, en clau comunitària, és repartir i complementar les accions dins d’un equip, treballar amb realisme els mecanismes de coordinació entre els serveis i recursos existents per aconseguir un mínim de globalitat en les diferents actuacions. Tres propostes bàsiques d’actuació La possibilitat de tenir èxit en les propostes d’atenció als adolescents quan transgredeixen les normes, quan tenen dificultats socials, quan creen conflictes en la seva comunitat passa, en primer lloc, per pensar en com recuperar o consolidar tres línies d’actuació: el treball de carrer, l’acompanyament, alguns recursos d’atenció intensiva. Parlar de treball de carrer avui és garantir que als espais informals on passen una part singular de la seva vida els adolescents, hi són presents (apareixen) figures adultes reconegudes, amb capacitat d’observar i de dinamitzar quan sigui adequat la vida dels grups que hi són presents. Figures professionals que són conegudes en el món informal però també en l’institucional de l’escola, que poden servir de pont amb els adolescents que es desconnecten dels diferents recursos. Treball de carrer també significa facilitar espais de trobada, llocs adolescents que poden fer seus i que tenen adults positius disponibles. Els escenaris del diàleg | 45
  25. 25. Ja hem parlat de l’acompanyament, tanmateix el que ara volem destacar és que cal garantir que qualsevol adolescent pot comptar, en un moment complex del seu recorregut, amb un adult proper i positiu, en un espai de normalitat i quotidianitat, sense haver de sentirse malalt de res ni patir intromissions innecessàries en la vida que està construint. Com hem explicat en diferents documents, això vol dir posar en marxa una proposta de treball compartit entre els diferents professionals que s’ocupen dels adolescents, de manera que tothom assumeixi acompanyar, esdevenir referent per a alguns adolescents. Finalment, vull deixar un apunt sobre allò que podríem anomenar intervencions d’intensitat. Alguns adolescents, en alguns moments, pateixen i fan patir intensament. És difícil frenar el seu descontrol o la seva destrucció. No sabem esperar o no podem esperar. La complexitat del sistema de salut mental i les dificultats terapèutiques amb els adolescents fan que tinguem pocs aliats útils. És quan apareix la idea que necessitem la intervenció del sistema penal, atribuint-li una capacitat de control o d’influència terapèutica que no té o que aconsegueix amb uns costos excessius. No sempre tenim el que podríem anomenar recursos intermedis. Un casal adolescent singular, un centre de dia pensat per a adolescents, un centre obert veritablement obert als adolescents del barri, un lloc de trobada diari, un espai residencial que no sigui ni de protecció ni de justícia, etc. Les respostes als adolescents que en algun moment es passen de voltes no són fàcils però esdevenen impossibles si no disposen de veritable acompanyament, de recursos diversos per influir amb intensitat, d’una dosi suficient de paciència i esperança col·lectiva en què poden arribar a sortir de la situació i ser diferents ... més endavant. Decàleg de criteris optimistes per treballar al costat dels adolescents* Funes, J. Educar en la adolescencia. 9 ideas clave. Barcelona: Graó, 2010, p. 249-252 Depenent del dia (del seu i del nostre), de les tensions acumulades, de la novetat descoberta, de l’angoixa continguda, de l’enveja pel que ara són ells i abans vam ser nosaltres, de les ganes esgotades per continuar sent útils en les seves vides, el final de la lectura d’un llibre com aquest pot conduir a una renovació de l’entusiasme educatiu o a un increment de l’aclaparament davant de la complexitat. Per això he volgut acabar amb una espècie de chuleta resum, que permeti pensar “no n’hi ha per tant” i, alhora, recordar tots els matisos que cal tenir en compte per educar adolescències. No és el mateix fer de pare o mare que d’educador en una escola, però, al marge de la institució on ens trobem amb els nois i noies adolescents i, per tant, de les limitacions que en cada lloc hi ha, es pot arribar a un acord sobre el conjunt de regles bàsiques per construir una relació positiva amb ells i elles. Aquesta és una proposta de deu regles Els escenaris del diàleg | 46 >>
  26. 26. 1. Ajustar l’enfocament de la mirada. Començar per descobrir les seves adolescències. Evitar començar per veure’ls com un problema (poques vegades ho són), per descobrir, en primer lloc, les dificultats i no les seves adolescències. Saber distingir entre el que n’hem d’esperar ara i el que caldrà saber esperar fins que passi la seva adolescència. 2. Aprendre a veure, a observar, a conèixer els significats i els sentits de les seves vides, a saber preguntar sobre allò que viuen. No es pot treballar amb ells i elles sense tenir una curiositat permanent pel seu món, sense intentar estar una mica al dia sobre les seves realitats, sense observar com van canviant, sense conèixer els seus arguments i els seus significats. 3. Recordar que tenir conflictes no és tenir problemes (aquests apareixen quan no aconseguim trobar la resposta adequada). No sempre ens necessiten i hem d’acceptar que creixen, ens descol·loquen i ens utilitzen per autoafirmar-se. Molts conflictes tenen a veure amb els climes en què es desenvolupen, amb les dinàmiques de la classe o amb les confrontacions entre maneres diferents d’exercir l’adolescència. 4. No oblidar que l’adolescència també és un temps de malestars. Tot i que el sentiment dominant en les seves vides acostuma a ser la felicitat, són subjectes fràgils, plens d’interrogants vitals, immersos en una atmosfera d’alta intensitat emotiva, que proven i assagen a recórrer un camí que desconeixen. 5. Considerar l’escola un territori adolescent important. Es tracta d’un context bàsic per practicar les seves adolescències que requereix formes singulars d’organització. Una part significativa del que són té a veure amb l’escola on van, amb l’ideal d’adolescent que aquesta reclama, amb les adolescències que hi conviuen, amb les agrupacions que crea, amb les formes d’ensenyar i aprendre. 6. Construir espais d’influència educativa al seu voltant. No estem sols (no ho hauríem d’estar) treballant amb ells i elles. L’adolescència requereix persones adultes diverses, formes de treball en xarxa, formes de treball compartit entre professionals de dins de l’escola i de fora, dels diferents àmbits en què es mouen. Els pares i les mares també s’angoixen. A alguns companys i companyes els treuen de polleguera. És possible que els veïns es posin en pla persecutori. No
  27. 27. només es tracta de treballar amb altres persones, també es tracta de guanyar adeptes per a una relació sensata amb els adolescents. 7. Suprimir la distància, construir la proximitat. Acceptar convertir-se en adults pròxims. Acceptar ser un profe enrotllat que és bon professor, un tutor disponible, una tutora receptiva, un pare o una mare que s’angoixen però que els comprenen. Només intentant estar a prop, disponibles, receptius, podem influir en les seves vides. 8. Voler acompanyar. Es tracta de fer de mentors, de tutors, de persones adultes que estan a prop d’ells un cert temps. Fent al seu costat part del camí, sense intromissions però amb capacitat de comprendre el que els passa, disponibles per ajudar-los a ordenar les seves crisis, a sortir de les seves incerteses. C 9. ontrolar l’angoixa que ens produeixen els seus riscos. Garantir que no es destrueixen. No ens interessa (difícilment ho aconseguiríem) que siguin subjectes ensopits i, com que les seves vides estan atretes pels riscos, en primer lloc convé reduir la probabilitat que es produeixin danys associats irreversibles. Després no cal buscar seguretats falses sinó capacitar-los per gestionar els riscos. 10. Deixar de considerar-los menors i tractar-los com a subjectes responsables, servir perquè construeixin els seus límits. Aprenen a prendre decisions i a assumir responsabilitats de manera progressiva, però en tots els àmbits de la seva vida i no només en els que ens convenen als adults. En l’adolescència s’educa de moltes maneres, encara que només algunes vegades es fa mitjançant la imposició. Però les persones adultes també hi són per manar i, en alguns casos, per imposar un límit. A les persones de la meva generació, en un context de catolicisme dominant, ens va tocar estudiar el catecisme i, de retruc, els deu manaments. Quan els memoritzàvem, se’ns feia aprendre un afegitó: “aquests deu manaments s’enclouen en dos…”. Encara que soni a reminiscències de la meva escassa pubertat, acabaré dient que tots els criteris raonables per prestar atenció als nois i noies adolescents d’avui també es resumeixen en dos: conservar la paciència i alimentar l’esperança. Per molt desastres que ara siguin, poden ser d’una altra manera i necessiten, especialment alguns, ser viscuts en positiu pels adults que els envolten. Només si algú proper creu que poden ser diferents i espera que ho siguin, ho seran. En tots els casos, a casa o a qualsevol institució educativa, les dosis necessàries de paciència educativa, encara que en siguin moltes, s’esgoten amb facilitat i cal preveure com reposarles per tornar a començar.
  28. 28. De l’abast de la mediació Raúl Calvo Soler Doctor en ciències jurídiques i socials. Professor titular de la Universitat de Girona. Col·laborador en diferents projectes als Estats Units i a l’Argentina Crec que afirmar que la mediació ha estat històricament el procés de resolució de conflictes que amb més transcendència s’ha oposat als processos per adjudicació i, molt especialment, al procés judicial és una afirmació que seria fàcilment reconeguda per la majoria dels especialistes que treballem en aquests temes. Probablement, el gran debat es plantejaria a l’hora de considerar, d’una banda, quines són les raons que li han permès d’ocupar aquest lloc davant d’altres mètodes i, d’altra banda, si en aquest punt del recorregut es pot asseverar que aquesta oposició ha tingut un caràcter reeixit. En qualsevol cas aquest protagonisme, pres com un fet, ha generat, segons la meva opinió, aspectes positius i negatius pel que fa a la consolidació del discurs dels mètodes per a la resolució de conflictes en les nostres societats. Potser els dos aspectes positius més destacables d’aquest paper protagonista són: a) que hi ha vida més enllà del procés judicial i b) que encara en l’ègida del procés judicial la mediació segueix sent profitosa. En primer lloc, aquesta visualització de la figura de la mediació ha permès que molta gent reconegui que un discurs entorn de la solució dels conflictes delimitat al pla del procés judicial és una caricaturització excessiva; seria un error ignorar la gran diversitat d’accions que quotidianament encaren els ciutadans i les institucions amb vista a la construcció de solucions per als seus conflictes més quotidians. I en segon lloc, encara quan es posin els focus en el procés judicial, la mediació és un mètode que pot aportar aspectes enriquidors per a la solució del conflicte. Ara bé, també crec que aquest protagonisme ha tingut aspectes negatius, entre els quals en destacaria també dos: a) que no hi ha vida més enllà de la mediació i b) que s’ha perdut la referència a l’entorn de la multiplicitat d’accions que són exigides per la tasca de conformar Raul Calvo i Carme Sitjes a la Jornada de Prevenció i Mediació Comunitària de 2010 Els escenaris del diàleg | 53
  29. 29. societats i relacions interpersonals que s’encarrilin en el camí de la solució dels conflictes. La combinació d’aquests dos aspectes ha produït el que en un altre lloc vaig anomenar l’efecte martell, partint d’una vella expressió anglosaxona que diu “si tot el que tens és un martell, tot el que veuràs seran claus”. En posar al centre de l’escena la mediació i assumir que qualsevol proposta o projecte vinculat al conflicte ha d’incloure ineludiblement la paraula mediació per tal de ser escoltat, s’ha procedit a generar una profunda foscor sobre altres plans d’intervenció i altres mètodes que també tenen una entitat pròpia que cal defensar. Aquesta colonització ha estat, segons la meva opinió, tan profunda que, de forma inadvertida, s’ha anat identificant el discurs de la resolució de conflictes amb el de la mediació. L’objectiu de l’article és, precisament, posar una mica de llum pel que fa a la multiplicitat de processos d’intervenció, que considero que transcendeixen el discurs de la mediació. D’alguna manera, el que pretenc és contextualitzar el rol d’aquest mètode i mostrar que l’univers de la intervenció en situacions de conflictes transcendeix el paper, important sense cap mena de dubte, que pot tenir una d’aquestes eines: la mediació. Per fer-ho, procediré inicialment a explicitar tres qüestions que considero que són necessàries per comprendre l’abast de la meva proposta. En primer lloc, em centraré en la noció de conflicte que utilitzaré en aquest article. Crec que el focus de la mediació també ha tendit a generar certa opacitat en el debat sobre el conflicte. En segon lloc, analitzaré els denominats plans d’intervenció; això és, el conjunt d’intervencions agrupades a l’entorn de les diferents respostes que poden donar-se davant de la pregunta Per a què s’intervé en un conflicte? En tercer lloc, presentaré una caracterització dels models de mediació que han estat defensats durant el periple que ha conduït cap al protagonisme d’aquest mètode. D’alguna manera estic persuadit que cada nou model ha estat proposat com un intent de portar a la mediació nous plans d’intervenció. Finalment, exposaré i defensaré la idea que hi ha espais vinculats al tema del conflicte que no poden ser captats per la mediació sota pena de transformar aquesta institució en uns moments en què ja resulta difícil identificar-la. Són tantes les característiques que s’han afegit al martell que ja no resulta clar quin és l’objecte i, encara pitjor, per a què serveix.. La noció del conflicte D’ara endavant consideraré el conflicte com: Una relació d’interdependència entre dos o més actors, cada un dels quals o percep que els seus objectius són incompatibles amb els dels altres actors (conflicte percebut) o, no percebent-ho, els fets constitueixen aquesta incompatibilitat (conflicte real) (1) Aquesta definició identifica el conflicte com un fenomen amb tres característiques: 1. El conflicte és un tipus de relació entre dos o més actors. Aquesta primera característica exclou la possibilitat de predicar l’ús de la relació de conflicte d’un sol actor. Ordinàriament se solen enunciar frases del tipus tinc un conflicte amb mi mateix. Tanmateix, per a la definició que aquí utilitzaré aquest tipus d’enunciats s’han de considerar com a metafòrics. 2. Cada un d’aquests actors té una relació d’interdependència amb els altres respecte a la consecució dels seus objectius. La interdependència suposa que la satisfacció dels objectius d’un dels actors està relacionada amb el comportament de l’altre actor. Si la consecució de l’objectiu X de l’actor A és independent d’allò que faci l’actor B, no hi haurà interdependència entre ells i, per definició, no serà possible predicar aquesta noció de conflicte de la seva relació. Alguns autors han reconstruït la noció d’interdependència a partir d’una altra noció més complexa, la de relació social. (2) 1. Un intent de desenvolupar una noció universal del conflicte és el que Entelman va fer. El professor Entelman proposa una definició de conflicte basada en la idea de relació social que estaria integrada dins del grup de Teories dels processos d’interacció. Discuteix els que han estat, al seu entendre, els errors fonamentals en la definició de conflicte: a) considerar el conflicte com una espècie i no com un gènere, b) partir d’una visió exclusivament internacional del conflicte, c) vincular-lo necessàriament amb la violència i d) vincular-lo necessàriament amb els aspectes normatius (vegeu Entelman, 2002). 2. Per a una anàlisi més detallada de la noció de relació social, vegeu Wever, Max. Economía y sociedad. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1992. Els escenaris del diàleg | 54 Els escenaris del diàleg | 55
  30. 30. 3. Finalment, els actors d’aquesta relació d’interdependència perceben, o els fets ho corroboren, que els seus objectius són totalment o parcialment incompatibles. Aquesta última característica té, al seu torn, dos elements: el tema de la incompatibilitat i el de la percepció. 3.1. La incompatibilitat posa de manifest que l’existència d’un conflicte està vinculada amb la impossibilitat de satisfer, de manera conjunta i total, els objectius de cada actor. En un món on cadascú pogués aconseguir allò que desitja, pretén o necessita de forma compatible amb la satisfacció dels objectius dels altres no hi hauria situacions de conflicte. Així plantejades, les relacions d’interdependència entre dos o més actors poden ser de dos tipus: a) relacions cooperatives, quan la satisfacció total dels objectius per part dels actors és compatible entre si o b) relacions conflictives, quan la satisfacció total dels objectius per part dels actors no és compatible (de manera total o parcial) entre si. 3.2. Ara bé, de què depèn aquesta incompatibilitat? En l’àmbit dels estudis relacionats amb el conflicte s’ha plantejat un important debat sobre si el vincle conflictiu està supeditat a la realitat i als fets o si, al contrari, el punt fonamental és la percepció que tenen els actors de l’esmentada realitat. Bàsicament existeixen tres formes de contestar a aquest interrogant: les teories realistes del conflicte, les teories antirealistes del conflicte i les teories mixtes. Vegem-les succintament: Teories realistes del conflicte. Per a alguns especialistes, el conflicte està en la realitat, entenent com a tal un conjunt de fets susceptibles de veritat o falsedat que es poden identificar a partir de la qüestió Com són? D’aquesta manera el conflicte és resultat d’una específica combinació d’aquests fets. En aquesta concepció, més enllà de reconèixer que tot conflicte en la realitat requereix una percepció en els actors, allò que es defensa és que l’esmentada percepció no diu res sobre l’existència del conflicte quan la segona no capta adequadament la primera. Teories antirealistes del conflicte. En segon lloc, hi ha aquelles propostes que observen el conflicte com un element vinculat al pla perceptual. En aquesta segona concepció podem trobar des d’aquells que ubiquen el conflicte en la percepció en tant que neguen l’existència Els escenaris del diàleg | 56
  31. 31. de la realitat, fins a aquells que, sense discutir-ne l’existència, assumeixen que el que determinarà el comportament conflictiu és, en última instància, la percepció, i només la percepció. Per tant, no són els fets allò que constitueixen els conflictes, sinó com aquests fets han estat percebuts. Teories mixtes del conflicte. Finalment, hi ha les teories que defensen que els conflictes poden situar-se tant en el pla de la realitat (conflicte real) com en el de la percepció (conflicte percebut). En aquest sentit, es poden trobar dos tipus d’escenaris: aquells en els quals la percepció reflecteix adequadament la realitat (hi ha un conflicte percebut perquè hi ha un conflicte real) o aquells en els quals la percepció desfigura la realitat (ja sigui perquè hi ha un conflicte percebut, però no hi ha un conflicte real o bé perquè no hi ha un conflicte percebut, però sí que hi ha un conflicte real). (3) Segons el meu parer, la reconstrucció més adequada de la noció de conflicte és la presentada per les teories mixtes. I això és així per dues raons que apuntaré de manera molt succinta. En primer lloc, si s’assumeix que els fets o la realitat s’incorporen a les decisions de manera tamisada per les percepcions, la idea de situar el conflicte exclusivament en el pla de la realitat implica no poder explicar comportaments idèntics als que se solen denominar conflictius, tot i tenir la particularitat de desenvolupar-se en escenaris d’absència d’una incompatibilitat real. I, en segon lloc, si s’assumeix que tot és una qüestió de percepció, sorgeix el problema de com es podrien comparar les diferents percepcions que conformen un conflicte. Això seria com reconèixer una torre de babel en la qual no hi ha dos subjectes que parlin la mateixa llengua, tampoc hi ha un mediador que les parli totes dues, i la qüestió és com podran interactuar sense l’existència d’un mínim comú que permeti la interacció. Per tant, la idea d’algú que intervé en un conflicte sense ser-ne subjecte requereix, segons la meva opinió, l’existència d’un criteri extern que permeti comparar i avaluar les diferents percepcions. I, al meu parer, aquesta funció la compleix la realitat. (4) Plans d’intervenció En línies generals considero que la intervenció en un conflicte es pot efectuar en tres plans diferents: intervenir per prevenir, per gestionar o per solucionar conflictes. Intervenir per prevenir La distinció entre el pla de la prevenció i els altres dos plans és clara; en el primer, el conflicte encara no ha estat percebut (conflicte percebut) o no estan constituïts els fets que poden conformar-lo (conflicte real). Per la seva banda, en els altres dos plans el conflicte ja és percebut pels actors o ja són vertaders els fets sobre la incompatibilitat dels objectius. Intervenir per gestionar La intervenció per a la gestió suposa que el conflicte ja ha sorgit, això és, existeix la percepció o han succeït els fets que fonamenten la incompatibilitat d’objectius. Però, el que passa és que hi ha certs elements que obstaculitzen qualsevol possible avenç cap a la solució. Dos exemples paradigmàtics del treball de gestió de conflictes són el tema de la immaduresa i el de la intractabilitat. 3. Un autor que ha proposat una línia d’anàlisi relacionada amb aquesta qüestió ha estat Louis Kriesberg. Aquest autor planteja un quadre de situació de casos possibles a partir de la combinació de dos criteris: a) l’existència en la realitat d’una situació conflictiva i b) la percepció que tenen les parts de l’esmentada situació. Ara bé, l’interès de Kriesberg rau en el fet de determinar sota quines condicions algú que està intervenint en un conflicte hauria de posar de manifest el desajust entre realitat i percepció. Per tot, vegeu Kriesberg, Louis. Sociología de los conflictos sociales. Mèxic: Trillas, 1975. En el mateix sentit, també es pot veure la proposta de Deutsch, Morton. The resolution of conflict. Constructive and destructive processes. New Haven: Yale University Press, 1977, p. 11 a 17. 4. Al meu entendre, aquest criteri el conforma la realitat. Sens dubte, si a algun lector li resulta més fàcil entendre la realitat en te mes de la percepció de l’interventor i, a més, li atribueix més qualitat pel fet que aquest no està implicat en la dinàmica conflictiva de la mateixa manera que els altres subjectes, no hi ha inconvenient perquè en la meva anàlisi consideri la noció de conflicte real en termes de conflicte percebut per un subjecte que no està colonitzat pel conflicte. Els escenaris del diàleg | 58 Els escenaris del diàleg | 59
  32. 32. n La immaduresa fa referència a la incapacitat dels subjectes de donar sentit a la idea de resolució del conflicte. Aquesta incomprensió està relacionada amb alguns elements estructurals del conflicte; un conflicte és immadur quan, per la seva específica configuració, hi ha elements que obstaculitzen la possibilitat d’iniciar una intervenció per buscar solucions. Per exemple, un dels actors no reconeix l’altre com a actor del conflicte, de manera que es nega a asseure’s amb ell per resoldre’l (falta de consciència). En un altre exemple, ambdós consideren que el que està en joc és una qüestió de principis o valors que no pot ser resolta (intangibilitat dels objectius). O, finalment, el cas en què el conflicte ha escalat fins a tal punt que els subjectes ho consideren com a punt de no retorn (escalada destructiva). En aquest sentit, la gestió suposa una intervenció per conduir certs aspectes del conflicte cap a un nivell en el qual sigui possible iniciar la intervenció en termes de solució. (5) n Pel que fa a la intractabilitat, la qüestió és una mica més complexa. En principi aquesta característica dels conflictes se sol considerar en termes d’actors; això és, una llista més o menys extensa d’elements la concurrència dels quals determinaria la caracterització del conflicte com a no tractable. En general, els autors que treballen el tema de la intractabilitat solen definir-la en termes de desenvolupament del conflicte. En aquest sentit, hi ha tres elements primordials que se solen esmentar a l’hora de parlar-ne: són conflictes multifacètics, enquistats i on resulta difícil la intervenció amb les metodologies més clàssiques de resolució. El mateix passa amb altres aspectes que també han estat atribuïts als conflictes intractables. Així, per exemple, se solen incloure les nocions de polarització del conflicte, alts costos per a les parts o el seu caràcter destructiu. 5. La teoria de la maduresa (theory of ripeness) va ser desenvolupada inicialment per W. Zartman. Per a més informació, vegeu Zartman, W. Ripe for resolution. Conflict and intevention in Africa. Oxford: Oxford University Press, 1989. També pot trobar-se una explicació d’aquestes consideracions a Zartman, W. “Explaining Oslo”. A: International Negotiation 2. Netherland: Editorial Kluwer, 1997, p. 195-215. Finalment, per a una anàlisi més completa d’aquestes qüestions vegeu Pruitt, Dean. “Whither Ripeness Theory?”. A: Institute for Conflict Analysis and Resolution. Working Paper. Arlington: George Mason University, 2005. Els escenaris del diàleg | 61
  33. 33. Intervenir per solucionar Probablement, l’àmbit que més dificultats ha plantejat respecte a la seva definició és el que fa referència a la qüestió de la solució d’un conflicte. El punt fonamental d’aquest debat és determinar quan es pot considerar que un conflicte ha conclòs o ha estat solucionat. La història de les relacions, tant internacionals com personals, és plena de casos en els quals un conflicte sorgit en un temps present està directament relacionat amb algun conflicte de temps passats. Aquesta vinculació es genera amb independència de l’amplitud del lapse que existeix entre aquests dos moments. Per exemple, és una dada coneguda que la firma del tractat de rendició de França davant dels alemanys durant la II Guerra Mundial es va fer al mateix vagó de tren, expressament transportat fins a París, en el qual els francesos havien fet firmar als alemanys la rendició en la I Guerra Mundial. I no es tractava d’una qüestió merament estètica. Fins a quin punt es pot afirmar que en casos com aquest estem davant del mateix conflicte, és una qüestió que no té una resposta senzilla. Segons la meva opinió, i per coherència amb la definició anteriorment presentada, l’acabament d’un conflicte només és possible en dos supòsits: a) quan desapareix la percepció d’incompatibilitat dels objectius i els fets de la realitat no la sustenten o b) quan els actors poden aconseguir els seus objectius amb independència d’altres persones i així és com ho perceben. Tanmateix, aquestes dues situacions es poden produir de dues maneres diverses: bé per la dissolució del conflicte, bé per la seva resolució. En el cas de l’acabament per dissolució es produeix la desaparició o modificació d’algun dels elements que conformaven aquest conflicte i indirectament dels objectius. Per exemple, si durant la compravenda d’un immoble on interactuen dos actors, un d’ells mor d’un atac de cor o per un terratrèmol desapareix el bé objecte del conflicte, llavors direm que el conflicte s’ha dissolt. D’altra banda, el cas de l’acabament per resolució apunta a la idea de la consecució d’una solució de la incompatibilitat dels objectius o de la interdependència sense que es produeixi la modificació dels elements del conflicte. Això pot sorgir de la conformació d’un acord entre les parts o de la imposició d’una solució per part d’un tercer que resulti acatada pels subjectes del conflicte. Per exemple, el comprador i el venedor arriben a un acord sobre el preu de Els escenaris del diàleg | 62 venda de la casa; o a través d’un procés judicial, el jutge que coneix la causa, els imposa tant al comprador com al venedor les condicions de venda i –aquest és un element crucial– ambdós les accepten de manera que es modifiquen les seves percepcions d’incompatibilitat. Els problemes per a la resolució dels conflictes Ara bé, de manera general, em sembla que podem identificar tres grans àmbits de problemes que poden obstaculitzar el procés de recerca d’una solució del conflicte: a) els problemes vinculats a la comunicació entre els actors; b) els problemes vinculats a la percepció que cada un d’ells té respecte dels fets del conflicte i de la possible solució, i c) els problemes vinculats a la relació que tenen entre ells una vegada han ingressat en el conflicte. Òbviament, aquestes tres categories no són totalment independents; una mala comunicació pot afectar la percepció que es té del conflicte que, al seu torn, pot condicionar la forma en la qual les parts conceben la seva relació. Però crec que, d’una banda, és possible identificar casos on el problema està referit a una específica problemàtica. I, d’altra banda, cada una d’aquestes qüestions problemàtiques poden generar-se de manera independent en relacions no conflictives. Per exemple, un individu pot tenir un problema de comunicació amb un altre sense que això impliqui que existeixi un conflicte entre ells. O pot ser que algú tingui una percepció incorrecta sense que això digui gaire res sobre si està o no en una situació de conflicte. És més, hi pot haver una mala relació entre dues persones (no m’agrada, és immoral, és un farsant) sense que per això es pugui afirmar que hi ha un conflicte en el sentit descrit en l’apartat anterior. Segons la meva opinió, si s’accepta això, llavors la concurrència d’un o alguns dels problemes no defineixen per se l’existència d’una situació de conflicte ja que aquests inconvenients poden donar-se sense que hi hagi conflicte i hi pot haver conflictes en els quals no apareguin aquests problemes. Aclarit aquest punt vegem alguns d’aquests inconvenients segons cada una d’aquestes categories: Problemes en la comunicació Fonamentalment, els problemes de comunicació que aquí vull assenyalar estan relacionats amb quatre elements: el que escolto, el que dic, com interpreto el que fa l’altre i com interpreto el que l’altre diu quan estem en una situació de conflicte. En aquest sentit, m’interessa fer Els escenaris del diàleg | 63
  34. 34. aquí dos breus aclariments. En primer lloc, incloc com a problema comunicacional aquells aspectes interpretatius del dir i del fer perquè considero que el procés de descodificació d’un missatge és part de la comunicació. I en segon lloc, incloc en aquesta tipologia els problemes referits a la interpretació del fer perquè assumeixo que hi ha comunicació no solament quan dic, sinó també quan faig (comunicació no verbal). A tall d’exemple es pot assenyalar el següent tipus de conflicte: “El que va dir va ser... ” (6). Els actors implicats en el conflicte tendeixen a significar els termes usats per l’altra part de manera negativa; si fora d’una situació de conflicte un determinat enunciat pot ser considerat amb una significació positiva o, en altres casos, pot generar una genuïna curiositat pel sentit en el qual l’està usant l’altra persona, quan les persones estan dins d’un conflicte el mateix terme se sol significar directament de manera negativa. Per exemple, imaginem-nos que he pres la decisió d’asseure’m a escriure aquest article i que la meva esposa i el meu fill tenen altres plans per aquesta tarda de cap de setmana. Si en el conflicte sobre amb què ocupo el meu temps jo digués “És que és molt important que acabi l’article” no seria estrany que aquest enunciat fos significat dins del conflicte com “Li importa més el seu article que nosaltres!” O, al revés, una afirmació com “No pots fer-ho més tard?” probablement sigui significada per mi, dins del conflicte, com “Clar! Aquí tothom organitza el meu temps”. Aquest procés de significació negativa pròpia de la dinàmica del conflicte tendeix a obstaculitzar la possibilitat d’una solució. 6. Per cert, crec que en aquest punt hi ha dues confusions molt característiques. En primer lloc se sol confondre la idea que tot conflicte afecta la comunicació amb l’afirmació que tot conflicte és un problema de comunicació. En aquest cas, l’ordre dels factors altera el producte. Segons la meva opinió, cap d’aquestes afirmacions no és verdadera. I, en segon lloc, es confon l’asseveració segons la qual sempre hi ha problemes de comunicació amb l’afirmació que s’usa la comunicació per resoldre els problemes que puguin sorgir en el conflicte. En aquest segon cas, si bé em sembla que la comunicació és una eina perquè el mediador treballi, això no autoritza a negar que hi ha una categoria de problemes en el conflicte vinculat amb la comunicació. Especialment en aquest últim cas, vegeu-ne la confusió a Díez, Francisco; Tapia, Gachi. Herramientas para trabajar en mediación. Barcelona: Paidós, 2000. Els escenaris del diàleg | 64

×