1. 6.3.2. 1996-2004 o l’etapa popular .................................................................. 369
6.3.2.1. Un nou teatre públic? ................................................................... 369
6.3.2.1.1. Teatres de la Generalitat Valenciana ............................... 371
6.3.2.1.2. El Festival d’Estiu de Barcelona “Grec” ......................... 377
6.3.2.1.3. El Teatre Nacional de Catalunya ..................................... 378
6.3.2.2. Teatre concertat: risc i rigor ......................................................... 384
6.3.2.2.1. El Teatre Lliure ................................................................ 384
6.3.2.2.2. Moma Teatre ................................................................... 391
6.3.2.2.3. El Teatro de la Abadía ..................................................... 393
6.3.2.3. La continuïtat del teatre privat ..................................................... 394
6.3.2.3.1. El teatre comercial a Madrid ........................................... 394
● Comèdia, thriller, drama i David Hare .................................. 395
● Del vodevil al musical ........................................................... 408
6.3.2.3.2. El teatre comercial a Barcelona ....................................... 412
● Continua l’èxit ....................................................................... 412
● Escenaris de la nova escriptura .............................................. 418
6.3.2.3.3. Miscel·lània privada ........................................................ 429
● Retorn al passat ...................................................................... 429
● Novetats antigues i recents .................................................... 434
6.3.2.4. La consolidació del teatre alternatiu ............................................ 441
6.3.2.4.1. Tot revisant Pinter ........................................................... 443
6.3.2.4.2. La nova dramatúrgia britànica ......................................... 447
6.3.2.4.3. El fenomen Sarah Kane ................................................... 457
6.3.2.4.4. De reposicions variades ................................................... 463
Aquesta Tesi Doctoral va ser presentada a València el dia 30 de
març de 2009 davant un tribunal format per:
- Dr. Josep Lluís Sirera Turó
- Dr. Enric Gallén Miret
- Dr. José Ramón Prado Pérez
- Dr. Ignacio Ramos Gay
- Dr. Ramón X. Roselló Ivars
Va ser dirigida per:
Dr. Juan V. Martínez Luciano
Dr. Miguel Teruel Pozas
©Copyright: Servei de Publicacions
Anna Rosa Marí Aguilar
Dipòsit legal:

2. 2. Fonaments teòrics i metodològics
2.1. Els estudis de recepció: estat de la qüestió
L’anàlisi de l’experiència de l’individu receptor davant un text es remunta en el
temps des del procediment d’interpretació d’Homer i l’exegesi bíblica fins a la seua
presència a la història del dret, als Essais de Montaigne, als escrits filosòfics de
Blumenberg o Marx o a l’obra de Borges (Jauss, 1991: 13-40). Tanmateix, fins
l’aparició dels estudis de l’anomenada Escola de Constança (Jauss, Iser, Stierle,
Warning, Weber), a finals de la dècada dels seixanta, no es va produir un canvi
d’orientació a la ciència de la literatura: un canvi anunciat ja des de temps antics com
hem vist segons el qual l’estatus del receptor com a co-creador del sentit de l’obra
artística per fi es va veure teòricament reconegut. En contrast amb perspectives
anteriors,
“Reception theory acknowledges time and hence pragmatizes intertextuality
(...) It helps to situate art within history, as Marxists do, and within its own
history, an undertaking overemphasized by the Formalists” (London, 1997: 22).
No obstant, “la teoria de la recepció ha vist esmorteir-se la seua aura revolucionària en
la mesura que la teoria literària actual, de qualsevol signe, ha assumit sense escarafalls
bona part d’aquells pressupòsits inicials” (Salvador, 1995: 17). És així com la pluralitat
de teories de la literatura que s’han anat desenvolupant des d’aleshores fins ara – a les
obres teòriques d’Umberto Eco o al camp de la semiòtica teatral amb Pavis, Ubersfeld o
Kowsan - no fa més que constatar que l’interés dels acadèmics pel fenomen de la
recepció ha anat creixent fins convertir-lo en una vessant més de l’anàlisi de qualsevol
obra literària.