L’ A G
U L L
A
Desembre 2008 - Any XIII - Número 62
És Nadal: ha nascut un
infant en un pessebre
La crisi, que ja és novament aquí, és com una penitència que imposa el sistema a la
desmesura, a l’excés. L’austeritat que des de fa un segle es reclama com un valor ètic ara és
una estricta necessitat perquè el consumisme, per dir-ho en un mot representatiu d’aquesta
civilització, mena cap a la destrucció i cap a l’esgotament. Amb tot ja s’han sentit algunes
veus que demanen ajornar la lluita contra el canvi climàtic per tal de centrar els esforços i els
recursos per a sortir de la crisi econòmica. És una curiosa manera de no entendre res. La crisi
ambiental i la crisi econòmica és el mateix, és l’ocàs del model de desenvolupament.
La recessió econòmica ja és un fet global amb conseqüències per a moltes famílies que
pateixen en quedar per sota del llindar de satisfacció de les necessitats bàsiques. Per a altres
famílies serà un parèntesi marcat per la moderació a l’espera de reprendre novament el
ritme de consum. Per a moltes altres arreu de la Terra, serà la continuació d’un estat de
pobresa permanent.
El món té ara mateix una població i un índex de creixement demogràfic molt superior al
que l’ecosistema pot suportar de manera sostenible. Som uns 7.000 milions sobre el planeta
i podríem arribar a ser 14.000 milions abans de meitat de segle. Vet aquí un important tema
de reflexió amb connotacions ètiques revestides de dramatisme ambiental i econòmic, que
curiosament no forma part, com els matrimonis homosexuals o la manipulació genètica per
exemple, dels debats que ocupen els governs, l’Església i també les tertúlies mediàtiques.
El factor clau és la població. Els sistemes tancats, i la Terra ho és pel que fa als materials,
acaben estabilitzant-se en un punt d’equilibri o bé es col·lapsen. A la nostra generació li
correspon decidir quin és aquest punt d’equilibri pel que fa a població i a consum energètic.
Kyoto és una aproximació a aquesta presa de decisió, però només una feble aproximació.
El que sembla despendre’s de les altes discussions governamentals d’escala planetària, ens
referim a la encara recent reunió dels G20, és com i quan sortirem d’aquesta crisi que afecta
les no tant pobres butxaques dels consumidors per poder continuar l’escalada del consum.
És per anar-hi pensant...
Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XIII. Número 62
desembre 2008
Periodicitat:
cinc números l’any.
Subscripció anual: 10 €
Grup promotor:
Jaume Botey
Joaquim M. Cervera
Salva Clarós
Kitty Guirao
Maria-Josep Hernàndez
Tere Jorge
Josep Lligadas
Josep Pascual
Mercè Solé
Coordinació:
Josep Lligadas
Compaginació:
Mercè Solé
Dibuixos:
Montserrat Cabo
Capçalera:
Mercè Gallifa
Imprimeix:
Multitext, S.L.
D.L.: B - 41803 - 97
Adreça:
Gran Via de les Corts
Catalanes, 942, 5-1
08018 Barcelona
Correu electrònic:
agulla.revista@telefonica.net
Telèfon: 93.308.37.37
(Josep Pascual)
Bloc:
http://punxo.blogspot.com
Veure, mirar
03 Una esperança anomenada Obama. A. Masllorens
la palmera i la font
04 La feina dels capellans a les presons. J.M. Jubany
06 Muzungu. J.M. Romaguera
07 Espiritualitat feminista. M. Digón
amb entitat (i experiència)
08 La Fundació + Arbres. O. Rando
avui parlem amb...
09 Xevi Castellà. M.J. Hernàndez
Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)
13 Pirates de terra endins. S.Clarós
14 Puntades
15 per airejar el cervell
La FE DE CADA DIA
16 L’Eucaristia, tot un repte. J. Lligadas
Dibuixd’AlbaDomínguez
2
L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg
Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no
voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.
Butlleta de subscripció
Amics,
Us faig saber que desitjo fer
el pagament de la subscripció
anual de l’AGULLA a través del
compte que us indico.
Atentament,
Firma
Nom i cognoms: ____________________________________________
NIF: ____________________________________________________
Adreça: _________________________________________________
Població: ______________________________________ CP: _____
Telèfon: _________________________________________________
Correu electrònic: __________________________________________
- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta
Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari
Sumari

Veure, mirar...
Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...
Elmésbod’Obama,abansmateix
que sigui president, és que ens
torna la il·lusió i l’esperança.
Però no em digueu il·lús perquè
tingui una il·lusió. Simplement
penso que l’home, amb totes
les seves limitacions, té algunes
idees clares sobre el món on viu
i sobre com contribuir a fer-lo
una mica millor durant els anys
que sigui president. Potser no és
molt, però resulta interessant.
Obama no ho tindrà gens fàcil,
perquè el moment és molt
dolent i el món s’enfronta a una
crisi profunda. És el llegat que
li deixarà el pitjor president de
la història, l’home que ha basat
la seva acció en la venjança,
l’obscurantisme,elmenyspreuals
drets humans i l’unilateralisme.
En el ja famós discurs de la nit
electoral, davant la multitud
que es va reunir a Chicago per
festejar la victòria, Obama es va
referir sobretot a la causa de la
pau i va reivindicar “la convicció
que estem connectats com un sol
poble”. En un país tan dividit
com el seu, la idea que no hi ha
bons i dolents només perquè
pensin de diferent manera, és
un gran avenç. I n’hi haurà més.
D’aquí a unes setmanes, l’únic
defensor de Bush, en tot el món,
serà un altre expresident caspós
de cabell engominat.
Aquesta benevolència entorn
de la gestió d’Obama no durarà
sempre, “of course”. També
li arribaran els problemes,
les decisions equivocades, les
crítiques i el desgast. Però de
moment ha fet una defensa
aferrissada dels drets humans,
a l’interior del país i també per
a aquells que “m’escolten avui
reunits al voltant d’una ràdio
en els racons oblidats del nostre
planeta”. Com ha escrit Roger
Cohen al New York Times, “no
es pot proclamar
la llibertat alhora
que es tortura. No
es pot fomentar
la democràcia
alhora que es fa
desaparèixer la gent.
No es pot prescindir
de la transparència
i la regulació tan
essencials per als
mercats moderns de
capital i continuar
pretenent que un és
el far de la lliure empresa”.
A mi aquest moment històric
em recorda el començament
dels anys seixanta, quan van
coincidir J.F.K, Joan XXIII i
Nikita Khruixev. No és que els
temps siguin iguals, perquè
la història mai no es repeteix
exactament igual; ni falta que fa,
tenint en compte com va acabar
tot allò. Però l’estat d’ànim de
molta gent al món té algunes
similituds. I a mi m’agrada. Eren
els anys de les protestes contra
la guerra i a favor del pacifisme
(fes l’amor i no la guerra). De
l’oposició als blocs militars i a les
dictadures. De l’antimilitarisme i
l’internacionalismefraternal.Dels
hippies i les comunes. De l’amor
lliure, la píndola i l’alliberament
de la dona. I, és cert, també de
l’LSD i els falsos paradisos.
També va ser el temps de
Joan XXIII i el seu fracassat
aggiornamento. Aquesta és la part
trista de la història, la nostra
creu. No hi ha un Obama dins
l’Església, perquè a l’Església
els negres no voten, ni les altres
minories. Ni menys encara les
dones. Només una colla d’homes
Una esperança
anomenada Obama
Àlex Masllorens
carques i estirats,
convençuts de ser “el
último mohicano” i
de tenir la sagrada
missió de salvar la
vinya devastada
per les gossades de
senglars. Hem de
reconèixer que en
aquestes condicions
serà difícil que
l’Esperit aconsegueixi
colar-se mai en cap
conclave! Potser per
això es duen a terme sota pany i
forrellat.
Ens falten, doncs, el papa bo i
també el Khruixev que tancava
la terna dels líders renovadors
i agosarats dels anys seixanta.
Tots tres van tenir l’enginy i
la intel·ligència de combinar
el que els convenia a ells i als
seus seguidors amb el que li
convenia al món en aquells
moments. Malauradament,
també és cert que tots tres van
trobar resistències aparentment
insalvables i van acabar
malament. Esperem que les
coses ens vagin millor en
aquesta ocasió.
Una bona diferència, és que
Obama pot trobar altres
dirigents convençuts, com ell
mateix, dels efectes beneficiosos
del “poder tou”. Per a l’inventor
d’aquest terme als anys noranta,
el professor de Harvard Joseph
Nye, “durant massa temps,
els estudiosos han prestat una
atenció excessiva als aspectes
més durs del poder militar,
econòmic i financer, i han
ignorat la importància de les
característiques nacionals que
3

permetenquedeterminatspaïsos
facin amics i influeixin en la gent
millor que els altres”.
El que ha de fer el pròxim
president, tal i com ho ha
expressat Paul Kennedy, és
reconèixer amb claredat quines
han estat les esperances que li
han donat tanta popularitat en
tantes parts diferents del món:
les esperances africanes que
presti veritable atenció i ajudi
de veritat el continent atribolat;
els desitjos llatinoamericans que
mantingui les polítiques liberals
en comerç i immigració, faci
alguna cosa per superar el punt
mort en les relacions amb Cuba
i mostri un veritable respecte per
Amèrica Llatina; les aspiracions
d’Europa, Canadà i Austràlia
que es prengui seriosament
les obligacions d’Estats Units
amb les institucions i els
tractats internacionals, inclosos
els compromisos ambientals
i antiproteccionistes; i les
esperances dels àrabs moderats
que ofereixi alguna cosa més que
bones paraules als palestins.
Com es pot veure, molts deures
peraunsolpresidentiperanomés
quatre anys. L’inconvenient i el
repte principals són justament
fruit de la quantitat de problemes
acumulats que ha deixat per
resoldre o que ha creat de bell
nou el president sortint. Però la
il·lusió, avui per avui, no ens la
treuran. Sense ingenuïtats, però
continuem creient que un altre
món és possible i si no pot ser
amb el fons, almenys que ho
sigui amb les formes.
Àlex Masllorens és periodista
La palmera i la font
La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font
La feina dels capellans a les
presons
Josep M. JubanyLa feina dels capellans a les presons no es pot
entendre si prèviament no s’han canviat alguns
clixés que sovint es poden tenir sobre ells. A
diferència de fa alguns anys, el capellà de presó
no és cap funcionari. En cap cas és homologable
al capellà castrense. La seva missió li és confiada
pel bisbe. Per buscar alguns paral·lelismes, és
semblant al dels sacerdots que tenen cura dels
malats en un hospital. El fet de no ser membre de
cap cos de funcionaris és bàsic: és una persona que
se sent vocacionada per a aquesta pastoral, no ha
de donar compte a les autoritats penitenciàries de
la seva actuació, només està obligat a complir les
normes de funcionament del centre, però té el gran
inconvenient que moltes vegades la seva tasca és
vista amb molt de recel per l’administració de les
presons.
El capellà de presó, no sols ha de vetllar pels presos,
sinó també per la formació i acompanyament dels
voluntaris. La missió dels capellans i dels més
de dos-cents voluntaris que treballen juntament
amb ells a les presons la podem resumir amb els
següents apartats.
Atenció a les persones. No hem d’oblidar que
el qui compleix una condemna és una persona.
Persona que té un nom ben concret. El pres es troba
en una situació de molta precarietat. Precarietat
per estar privat de llibertat, i viure en un marc, la
presó, on tot està regulat: horaris, visites, activitats,
etc. Viu en unes condicions sovint lamentables.
Malgrat els avenços que s’han fet durant els
darrers anys, les presons es troben massificades,
cosa que impossibilita tenir un mínim d’intimitat.4

Viuen separats de la família i dels éssers estimats,
i això comporta grans problemes d’afectivitat. Les
darreres reformes del codi penal han suprimit la
possibilitat de la reducció, per treball o estudis, de
dies de reclusió, i això fa que hagin perdut molts
al.licients. Els dies són molt monòtons. I en alguns
casos, no sempre, tot això es veu agreujat per
l’estigma social que viu la seva família.
Els voluntaris tenen com a primera missió ajudar-
losarecuperarlasevaautoestima.Avalorar-loscom
a persones. La majoria de la població reclusa prové
de barris marginals, de famílies desestructurades,
on el codi moral que regeix és diferent del que
poden tenir la majoria de la població. Tot això
ho han de tenir present els que col·laboren en les
presons.
Es valora molt la relació personal. No sempre és
senzillferunseguimentindividualitzatdelpres.Els
responsables de presons prefereixen un voluntariat
organitzador d’activitats conjuntes, i no els agrada
massa que els agents de pastoral es dediquin a
l’acompayamnet personal dels reclusos.
Formació i temps lliure. S’organitzen activitats
que tenen diferents objectius. De caire lúdic (teatre,
tallers de manualitats, activitats esportives), de
formació(reforçescolar,classesdecatalàicastellà)...
També se’ls acompanya i se’ls facilita hostatge (en
el cas que ho necessitin ) en el períodes de permisos
penitenciaris.
Atenció espiritual. És molt important la seva cura
espiritual.Moltsdelsreclusossónpersonescreients,
i a la presó viuen amb més intensitat vivències
espirituals. D’aquí que té una gran importància
la preparació i celebració de les misses. Alguns
participen de catequesis preparatòries per rebre
per primera vegada l’eucaristia, en algun centre
s’han format grups per a l’estudi de l’evangeli, o
d’aprofundiment bíblic.
Atenció a les famílies. Paral·lelament, hi ha una
atencióalesfamíliesdelsdetinguts,perquèaquestes
generalment són unes altres persones castigades i
amb freqüència suporten un pes més gran que la
condemna dels seus familiars. En especial quan hi
ha fills petits. Molt sovint els capellans i voluntaris
fan de correus entre uns i els altres, i procuren que
no es trenquin els llaços d’afecte i estima. Aquesta
feinas’hauriadeveurereforçadaperl’acciósocialde
les parròquies. Seria molt convenient, especialment
en els barris més marginals, que en les parròquies
existissin grups de voluntaris que en col·laboració
amb els agents de pastoral penitenciària tinguessin
cura d’aquestes famílies. S’ha d’evitar que pateixin
qualsevol marginació.
La “veu dels sense veu”. Com em diu un capellà
que fa anys que exerceix el seu ministeri a la presó,
sovint són la “veu dels sense veu”. Els reclusos no
tenen veu ni en la societat civil, ni en l’Església. El
desig de tots els agents de la pastoral penitenciària
és conscienciar la societat i les comunitats cristianes
que no poden tancar els ulls davant el problema
dels que es troben privats de llibertat. Els presos
també formen part de la parròquia, i de la societat.
Una de les expressions que més es repeteix en les
trobades de capellans i voluntaris és que tots els
qui treballen pastoralment a la presó han de ser
“astuts com les serps i innocents com els coloms”.
Els voluntaris com els capellans poden ser molestos
per als serveis penitenciaris, ja que són testimonis
directes o indirectes de les irregularitats que a
vegades es donen en els centres. Irregularitats com
són la no rehabilitació dels reclusos, o una mala
gestió, o l’explotació laboral; o els maltractaments
psicològics, provocats per l’abús de poder en la vida
diària de les presons, o la desatenció o manipulació
de la família dels presos, o la manca de recursos
quan surten. També han de vetllar per no caure en
les trampes que alguns reclusos els poden fer... No
és senzill combinar la “bona fe” del voluntari amb
les demandes que alguns presos fan, per interessos
no sempre legítims.
I per no allargar-me més, només apuntar que la
pastoral penitenciària no acaba en el moment en
què el pres obté la llibertat. Moltes vegades, quan
surten de la presó es troben en un món hostil, sense
recursos, sense família. El capellà i el voluntari
sovint són l’únic punt de referència normalitzat
que tenen. Cal vetllar també perquè la reintegració
a la societat sigui el menys traumàtica possible.
Josep M. Jubany és delegat de Pastoral Social de
la diòcesi de Barcelona. Aquest escrit és deutor de les
converses mantingudes amb alguns capellans de presons
que formen part del Secretariat de Pastoral Penitenciària
(SEPAP) de Barcelona. 5

Una de les experiències
especialment dura que he viscut
cadavegadaqueheviatjatal’Àfrica
és la de sentir-me mirat com a ric.
No és estrany. Però és dur. Dur,
sobretot, perquè abans que hi hagi
possibilitat de conèixer-se, aquest
“pre-judici” crea una barrera
important i difícil de superar si
l’estada és només puntual, de dues
setmanes màxim.
A l’Àfrica Oriental, en els llocs on
es parlen llengües de la família
bantú, aquest personatge que jo
encarno sense voler, blanc i ric,
té un nom: “muzungu”. Jo, per
tant, mentre sóc allà, per a molta
de la gent que em veu o em troba
sóc un muzungu. També per a
molta gent de la JOC. I m’imagino
que aquelles persones que saben
que sóc capellà no canvien pas
l’etiqueta: possiblement encara
queda més reforçada, perquè la
imatge que hi ha del clergat és la
de personatges amb poder.
I, encara, un altre element que
engrandeix la imatge pre-feta és
el de representar una organització
internacional amb seu a Europa.
En aquest cas el problema ja no
és només per a mi sinó també per
al jove o la jove a qui acompanyo,
encara que sigui africà/na, a qui se
li suposarà, com a mi, que maneja
el diner.
Abans de continuar, quatre coses
perajudarasituar-se.Normalment
viatjo tot acompanyant el membre
del Secretariat de la CIJOC
(Coordinació Internacional de la
JOC) que coordina la subregió.
Els moviments JOC de l’Àfrica es
coordinen en quatre subregions:
“Muzungu”
Josep Maria Romaguera
Oest, Central, Est i Illes de l’Índic.
I continuo.
L’etiquetaqueensposenaldamunt,
doncs, és una barrera per a la feina.
Normalment viatgem en ocasió
d’una trobada de la coordinació
subregional. En aquestes trobades
se’ns demana alguna aportació de
cara a la formació de responsables
i/o consiliaris. També quan la visita
és a la JOC d’un país concret, es
convoquen trobades de cara a la
formació. Doncs bé, segons sigui
de gran aquesta idea de que som
“muzungu”, el nostre treball
queda condicionat totalment.
Hi ha persones que de nosaltres
n’esperen diners, no pas una altra
cosa. Hi podem arribar amb tota la
il·lusió de compartir experiències
de la JOC, de la revisió de vida,
de... Jesucrist, i moltes vegades he
tingut la sensació que tot això no
interessa gens. Sortosament sí, hi
ha gent a qui li interessa, però...
Per una altra banda, hi ha
experiències ben gratificants
com la de trobar i conèixer joves
responsables que es comprometen
de debò i que ens tracten de
tu a tu. Això ho he trobat, per
exemple, a Tanzània, on la JOC
és molt gran numèricament. Era
molt clar en el tracte entre ells i el
jove de la CIJOC: podien discutir
acaloradament, si convenia, de
tu a tu. Amb mi sempre hi ha una
mica més de distància, perquè a
l’Àfrica el capellà sempre és algú
que està en un altre nivell (pel que
fa al tracte!). Sempre és agradable
l’experiència de sentir-se i saber-se
“germà”, igual, ni per damunt ni
per sota. Però ho és especialment en
els llocs on la concepció de que ets
unmuzunguprovocaunservilisme
intolerable que rebaixa les persones
en la seva dignitat, cosa impròpia
d’una societat humana, impròpia
dels fills i filles de Déu.
Un fet “curiós”, per exemple, és
que un dia que dos joves de l’equip
nacional de la JOC de Tanzània
descarregaven d’un cotxe els
materials que necessitaven per
a una trobada, em vaig posar a
ajudar-losiemvandeixarfer!Entre
nosaltres el que és impensable és
que, mentre els joves treballen,
el consiliari s’ho miri. Doncs bé,
entre els responsables de la JOC
de Tanzània, també hi he trobat,
almenys una vegada, aquesta
mirada fraterna al consiliari.
Aquesta experiència positiva em
queda confirmada per l’evangeli
quan hi trobo això: Aleshores Jesús
s’adreçà a la gent i als seus deixebles i
digué: “Vosaltres no us feu dir ‘rabí’,
perquè de mestre només en teniu un, i
tots vosaltres sou germans; ni doneu a
ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra,
perquè de pare només en teniu un,
que és el del cel; ni us feu dir ‘guies’,
perquè de guia només en teniu un,
que és el Crist. El més important
d’entre vosaltres, que es faci el vostre
servidor.” (Mt 23,1.8-11).
I davant el problema que em mirin
com a “muzungu”, la manera de
fer de Pere i Joan, els apòstols,
m’ajuda a adonar-me que he de
tenir clara la meva identitat, per
més que em diguin que sóc una
altra cosa. És a dir, he de tenir
clar què és el que porto i, per
tant, què és el que poden esperar
de mi i, en tot cas, què és el que
he de donar: Jesucrist, i Jesucrist
alliberador dels joves treballadors,
el qui declara la dignitat de les
persones, que les ajuda a posar-se
dempeus perquè puguin caminar
autònomament: Pere li va dir: “De
plata i d’or no en tinc, però el que tinc,
t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el
Natzarè, aixeca’t i camina!” (Fets
dels Apòstols 3,6).
Josep Maria Romaguera és
consiliari de la Coordinació
Internacional de la JOC (CIJOC)
6

“Mujeres y Teología” és una associació a nivell estatal
de dones que compartim una doble militància: ser dones
feministes i ser dones feministes creients. Cada any se
celebra una trobada en una ciutat diferent. Aquest any
va ser a la preciosa ciutat de Santander. Així que el cap de
setmana del 24-26 octubre de 2008 vaig participar-hi per
primera vegada.
El tema de fons a treballar va ser: “Buscar les fonts de la
saviesaperregarlesnostresvides.EspiritualitatFeminista
en temps de globalització”. Per a mi varen
ser un dies de reflexionar i compartir la
meva/nostra espiritualitat femeninament
alliberadora i transformadora. Us adjunto
algunes de les conclusions que es varen
compartir a la cloenda de la Trobada.
Les aigües que nodreixen i reguen les
nostres vides procedeixen de variades
i riques fonts: algunes de deus
amagades i fresques, altres d’alegres i
juganeres cascades, o també d’aigües
plàcides i transparents que corren ja
tranquil·les a la posta de sol reposat de la vida. En
aquestes fonts els hem posat un nom:
La trobada amb el Déu que ens habita, la•
pregària, el silenci…
La lectura de la Paraula de Déu de la Vida,•
sobretot a través d’aquelles sàvies dones
testimonis creients d’aquest Déu Pare i Mare
de la Bíblia.
L’apropament amb Jesús de Natzaret, la•
seva aigua inesgotable de vida, d’esperança i
compromís; el seu Evangeli com a referència
constant de frescor i novetat.
El patiment de la gent, la seva dignitat i lluita,•
enmig d’un món que es capfica en tapar i cegar
les seves fonts.
L’espai comunitari, l’amistat guaridora, el•
compartir des de dins, l’ajuda mútua…
Les lectures il·luminadores, les trobades com•
aquesta, el grup de dones que em dóna la mà.
La inseguretat que m’habita i que provoca el•
dubte i la necessitat de posar-me en camí, la
recerca inquieta.
La bellesa, allò bo que percebo i contemplo en el•
meu viure quotidià des de les meves entranyes
de dona que sento.
Com a dones vetlladores i despertes, estem atentes
Espiritualitat feminista
Marta Digón
per cuidar i defensar les nostres fonts, no podem
permetre que se’ns assequin, ni tampoc que
s’estanquin, ni es corrompin o enverinin. Per això
necessitem:
Discernir, confrontar a la llum de la Paraula i•
amb les altres el que anem vivint, el que està
passant al nostre voltant.
Buscar temps de silenci, de trobada amb•
nosaltres mateixes i amb el Déu que ens
habita.
Escoltar els nostres•
sentiments i atrevir-nos a ser el que
som, alliberar-nos de les nostres
pors.
Mantenir viva l’esperança,•
l’alegria de ser dona.
Mantenir-nos despertes,•
crítiques i amb paraula.
Aprendre, formar-nos,•
llegir, participar en la recerca de les
nostres fonts amb altres dones (i homes) que
caminen al nostre costat.
Nosaltres, dones assedegades d’aquesta font d’on
brolla una espiritualitat feminista alliberadora i
transformadora del nostre món, ens comprometem:
A viure des de la interioritat.•
A no permetre que es silencïi la veu de la dona•
en l’Església.
A compartir les nostres aigües i i el que anem•
descobrint.
A alliberar-nos de les nostres pors i atrevir-nos•
a ser des de la nostra autenticitat.
A viure en coherència amb el que pensem i•
creiem.
A involucrar-nos juntes en la transformació•
d’estructures patriarcals que contaminen i
segueixen oprimint. Que cap patiment ens
sigui llunyà.
A seguir formant-nos, a aprendre les unes de•
les altres.
A viure amb alegria i sentit de l’humor cada•
circumstància de la vida. A fruir i celebrar cada
glopada d’aquesta aigua fresca i profunda que
hem anomenat la font de la saviesa.
Marta Digón és militant d’ACO 7

Amb entitat (i experiència)
Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)
La Fundació Més Arbres neix,
ara fa 18 mesos, amb l’objectiu
d’impulsar una nova cultura
de l’arbre que contribueixi a un
canvi d’actitud en la relació amb
el nostre entorn. Aquesta nova
cultura ha de situar l’arbre en el
paper determinant que té per al
manteniment de la vida al planeta,
davant el model que hem creat
els homes i que ens està portant a
situacions ambientals critiques per
la manca d’iniciatives sostenibles.
Conscient que plantar i mantenir
arbres constitueix, al costat de
la reducció de les emissions de
CO2
, un dels pilars bàsics de
l’actuació personal i col·lectiva per
a contrarestar les conseqüències
de l’escalfament global a causa de
l’increment de l’efecte hivernacle
originat per les activitats humanes,
la Fundació Més Arbres considera
com la seva finalitat primordial
promoure, donar suport,
assessorar, gestionar i finançar
iniciatives serioses i viables per a la
plantació i manteniment d’arbres.
Per a impulsar la presa de
consciència personal i social en
temesderesponsabilitatecològica,
la Fundació Més Arbres organitza
cursos, seminaris, jornades,
trobades i congressos. També
col·labora en l’edició i distribució
dematerialinformatiu,divulgatiu
i didàctic.
En aquest sentit cal destacar
projectescomlesagendesescolarsi
solidàries,mitjançantlesqualsmés
de 40.000 nens i nenes de tot l’estat,
comprant-les a un preu de 3 euros,
estan col·laborant en la campanya
de plantació de la fundació; es
plantaran més de 400.000 arbres
i arbustos aquest 2009; més
recentment, el nostre primer taller
de nendo dango o pindolització de
llavors a Alcaraz, que va aplegar a
més de 100 persones per impulsar
la gran olimpíada verda, projecte
que consisteix en desenvolupar
tallers de nendo dango per tota la
península ibèrica que possibilitin
que milers de persones en
coneguin la tècnica.
Elnendodangoesunatècnicaqueva
evolucionar el pare de l’agricultura
MasanobuFukuokaiqueconsisteix
en empastifar llavors en una capa
d’argila, fer boles d’argila d’una
grossor determinada depenent
de la grandària de cada llavor. La
finalitat és protegir-la una vegada
dipositadaenelterrenyievitarque
sigui aliment d’ocells, rosegadors
i altres animals. Les llavors estan
protegides a l’espera de l’època
plujosa, moment en el qual l’argila
absorbeix l’aigua i la llavor i la
utilitza per a poder germinar.
El procés de desertificació en el
món és imparable: “Cal sembrar i
sembrar si volem poder oferir un
futur als nostres descendents”.
Durant 60 anys, Masanobu
Fukuoka va desenvolupar un
mètode d’agricultura natural, i
ara l’ha aplicat amb èxit per a
frenar la desertificació.
Fukuoka deia: “Quan llancem
nendo dango, sembrem com Déu.
Quan fem nendo dango cal sentir
que som Déu. Quan es fan els
nendo dango estem ficant ànima
a cada boleta d’argila i estem
sembrant vida”.
La nostra forma de treballar
aquesta nova cultura de l’arbre
és fer pinya i establir xarxes
amb empreses, particulars,
entitats, i associacions d’àmbit
local, estatal i internacional i
administracions públiques per
a crear i desenvolupar vies de
col·laboració. Des del primer
moment vam ser molt conscients
que el projecte era massa ambiciós
per fer-ho sols i massa necessari
per fer-ho malament.
La Fundació + Arbres
impulsant la nova cultura de l’arbre
Óscar Rando
La Fundació Més Arbres té el
compromís de funcionar com una
organització ètica, eficient i no
burocratitzadaquehad’optimitzar
els recursos en la consecució de les
nostres finalitats. Aquesta ètica no
només té aquesta vessant interna,
ja que alhora, i sent conscients del
món injust en què vivim, el 10%
dels nostres ingressos es destina
a projectes de cooperació per al
desenvolupament com el que
tenim a San Juan (Bolívia). És
urgent canviar aquest mon malalt,
com diu en Pere Casaldàliga.
En aquest moments preparem ja
la segona trobada internacional
d’amics dels arbres i el taller
peninsular d’agitadors mediam-
bientals, on formarem un bon
grapat d’agitadors i agitadores que
plantaran arbres per tot l’estat.
Es pot col·laborar de diferents
formes amb la fundació, i per
això us animem a visitar la nostra
web: www.mesarbres.cat. Aquí
podreu trobar tota la informació
actualitzada de les nostres
activitats i l’evolució dels nostres
projectes.
8

Avui parlem amb...
Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...
– Tens ganes de parlar de la teva
experiència i la teva recuperació.
Sí,hanpassat15anysiara,gràcies
a la recuperació, puc parlar amb
tu, puc estar una mica atent i
puc dir el que penso, perquè
abans se m’escapaven moltes
coses. Encara ara tinc problemes
d’atenció, i si no estiguéssim
sols, aquesta entrevista no seria
possible, perquè si em distrec,
perdo fàcilment el fil de la
conversa. Això d’ara (parlar-ho)
em suposa molt d’esforç, però
val la pena, perquè vull explicar
i donar aquest missatge perquè
qui pateixi això, sàpiga que pot
sortir endavant.
– Creus que explicar la teva vivència
és important per ajudar a d’altres
persones?
És clar. Mira, quan vaig patir
l’accident va ser com si quedés
despullat. Tenia 20 anys, estudis,
sabia anglès, tenia carnet i
cotxe... però de cop i volta, em
vaig veure així. Aquell mateix
any havia aprovat la selectivitat.
Ara haig de viure amb aquestes
limitacions. Això és dur, perquè
és un esforç continu, però
com que ho tinc assumit, vaig
endavant.
– L’accident va ser greu. Com va ser
possible la teva recuperació?
Gràcies al treball al Guttmann,
Can Ruti i l’Hospital General
de Catalunya. Vaig aprendre-ho
tot una altra vegada. A parlar,
a aixecar-me, a caminar, a
escriure... Cada petit triomf era
molt important, com el dia que
vaig aprendre a cordar-me de
nou les sabates. Això que sembla
anecdòtic, per a mi era molt. El
que més m’agrada és valorar
allò que tinc. També recordo
el dia que vaig tornar a poder
escriure a mà, per mi va ser molt
important. Ara sóc un periodista
amb el xassis tocat. El que em
costa encara és el càlcul mental...
Bé, però lluito molt, encara que
hi ha coses que se me’n van del
cap i en sóc conscient. El cap és
la part més important que tenim.
En Xevi m’aclareix ara d’on
ve això de “periodista amb el
xassis tocat”: Un dia, al Centre
Ocupacional de la Gavina,
d’Alella, vàrem anar a dinar i
allà, la Montse, que és tieta d’en
XEVI CASTELLÀ: “Hi ha
vida després d’un traumatisme
cranioencefàlic”
Maria-Josep Hernàndez
Fa 15 anys, el 15 de setembre del
1993, Xevi Castellà va tenir un
accident amb el tren a Calella de
la Costa (l’Alt Maresme), quan
va travessar el pas a nivell a
peu. El tren no el va arribar a
embestir, però el va xuclar quan
passava a gran velocitat. Va caure
de cap a terra i va patir un TCE,
un traumatisme cranioencefàlic,
que li va suposar 55 dies a l’UVI.
Llavors va començar una lenta
i dura recuperació, fins avui,
que ja pot caminar i parlar,
encara que lentament. Té ganes
d’explicar la seva experiència,
sobretot per poder ajudar a qui es
pugui trobar com ell: “Sé el que
és estar en una cadira de rodes
sense parlar ni raonar, per això
celebro la meva diada el 15 de
setembre. Aquell dia vaig tornar
a néixer.” I sovint aclareix, com
una clara reivindicació: “No vull
fer pena!”. En Xevi té ara 35 anys
i viu a Pineda de Mar.
També recordo el
dia que vaig tornar a
poder escriure a mà,
per mi va ser molt
important. Ara sóc
un periodista amb el
xassis tocat.
9

Quim, un amic meu que va en
cadira de rodes, quan li vaig dir
que una de les meves il·lusions
és ser periodista, em va dir: Tu
ets un periodista amb el xassis
tocat.
– Dius que valores molt la vida.
Per a mi, des del primer minut
del dia fins que me’n vaig al llit
és important. M’agradaria que
el lector d’aquesta entrevista
llegeixi això a poc a poc. I
sigui conscient que cadascú és
cadascú. Penseu, per exemple,
en algú com l’Isidre Esteve, no
cal dir-li “pobret” sinó admirar-
lo, dir-li: Ole els teus ous! En el
meu cas, vaig necessitar la cadira
de rodes, i sé el que és. Les cames
connecten amb el cap, i si no hi
connecten, no funcionen. Jo ara,
em costa, però camino, i estic
content.
--També vas començar estudis
universitaris i vas tornar a fer
esport.
Vaig estudiar a l’Autònoma,
dos anys vaig fer primer de
Periodisme. Però acabava amb
el cap cansat. L’atenció em
suposava un sobreesforç i ho
vaig deixar. Parlo anglès, però
haig de parlar i escoltar a poc
a poc. Recordo el dia que vaig
descobrir que assegut en un
tamboret em podia dutxar jo sol!
També feia piscina i gimnàs...
Ara, a 2008, no faig Periodisme,
però sí que faig gimnàs a diari i
piscina dos cops per setmana per
al manteniment físic. Jo lluito
per la meva autonomia personal,
i dic que sóc “un pensionista
autònom”.
--T’has sentit ajudat.
Sí,penso enelsquetincaprop,ila
família. I també l’entitat cristiana
Fràter, del Bisbat de Girona.
–En Xevi em diu que recordem que
Pineda de Mar pertany al Bisbat de
Girona– Ajuden persones amb
discapacitats. Hi vaig des del
1999, és gent fantàstica, m’ajuda
molt ser amb ells i m’omple molt
les seves ganes de viure i de
compartir. Fem també trobades
durant l’any. Hi ha un mossèn
que es diu Benet Galí, i hi ha un
cap de colònies, en Mario Jurado,
que va en cadira de rodes, i és
el més vàlid que us pugueu
imaginar. Aquests 15 anys he
après molt i molt: en un principi
em va caure el món a sobre i
justament, una de les eines que
m’han donat força és la Fràter
de Girona. Amb ells vaig cada
estiu de colònies a Sant Feliu de
Pallarols: és un lloc on la llibertat
és una eina indiscutible. Per què?
Per donar fe d’unes vivències.
–Tu ets cristià.
Jo sóc creient, però agnòstic, en el
sentit que crec en Déu però no en
la religió. Sempre hi ha un dubte,
un potser, i podem viure amb
els dubtes, oi? No m’agraden
les estructures de poder de la
religió, em molesta la jerarquia
eclesiàstica, la immensa riquesa
del Vaticà, (coses que a la Fràter
o a la meva parròquia no veig i
per aquest motiu hi col·laboro).
Això sí, tinc respecte i vull que
aquest respecte sigui recíproc.
Ho dic amb la meva la llibertat
d’expressió, que és un dret humà:
no vull trepitjar ningú, el món és
prou gran per a viure-hi tots en
pau.
– I participes cada diumenge a
l’Eucaristia.
Sí, a la parròquia de Poblenou i
amb el capellà, en Ramon, m’hi
trobo bé. Si li dic això que t’he dit,
ell em respon: “Sí, Xevi, i què?”
Un dia recordo que en una missa
vaig llegir la cançó d’Imagine,
de John Lennon... Jo sempre dic
que el Déu que porto a dins és
amic amb el Déu de l’altre; i en
canvi moltes guerres han estat
causades per les religions, tant
per part de cristians, com de
musulmans. Però això no és Déu,
les guerres no són Déu. Jo crec en
el diàleg entre les religions.
– Has explicat que has anat diverses
vegades a Lourdes. Què t’ha
impactat d’allà?
Hi ha un moment en què veus
un camí incert i et preguntes si
ets l’única persona minusvàlida.
Allà “s’agafaaire”.Ésunmoment
on el temps no té un preu, on la
multituddepersonesjovesquehi
ha prenen el protagonisme, són
el veritable motor, tots ajuden i
val la pena que s’expliqui. Crec
que no es considera prou la
gent jove, és una revolució en
el silenci. Malauradament, hi ha
qui es pensa que els joves són
tots iguals, que “s’emborratxen”
i només van a discoteques...
Allà ja es veu que no: convido
a les persones que veuen tan
negativa la gent jove a venir a
Lourdes. Després d’anar-hi, en
parlarem, eh? Hi ha qui ajuda a
donar de menjar, hi ha qui estira
els carros... I va ser com mirar
per un retrovisor: veia casos
que eren com la meva història
Jo sóc creient,
però agnòstic, en
el sentit que crec
en Déu però no en
la religió. Sempre
hi ha un dubte, un
potser, i podem viure
amb els dubtes, oi?
No m’agraden les
estructures de poder
de la religió
Convido les persones
que veuen tan
negativa la gent jove
a venir a Lourdes.
Després d’anar-hi, en
parlarem, eh? Hi ha
qui ajuda a donar
de menjar, hi ha qui
estira els carros... I va
ser com mirar per un
retrovisor
10

de fa uns 15 anys, assegut en
una cadira de rodes sense poder
vocalitzar, no poder raonar,
lligat no podia ni moure el coll,
bavejant i necessitant sempre a
mà un mocador... Era veure el
meu passat, em deia: “Quanta
feina Xevi! Aquests 15 anys!”
--D’aquests 15 anys tens una
anècdota relacionada amb Josep
Maria Espinàs.
D’això fa 10 anys. El dijous 21 de
maig del 1998, en el diari Avui va
sortir una columna de l’escriptor
Josep Maria Espinàs Supermans i
pedres. L’escriptor em comparava
en l’article amb el protagonista
de Superman, ja que aquesta
persona degut a un accident va
quedar tetraplègic. Jo per aquells
temps anava assegut en cadira
de rodes per Calella de la Costa,
i em vaig assabentar que ell feia
la presentació d’un llibre. Hi
vaig anar, allà ens vam conèixer,
i d’aquí va venir l’article.
--Dius que la teva “diada” és el 15
de setembre, un fet que lligues amb
una cançó.
Sí,ésunacançólentacomlameva
vida. Tot i que sóc conscient que
el temps passa molt ràpid, jo haig
d’anar al meu ritme, a poc a poc.
Tinc ganes d’ajudar els altres,
perquè jo aquell dia vaig tornar
a néixer. I la cançó amb què
m’identifico, pel contingut de
la lletra, és “El tren de mitjanit”
de Sau. Han passat 15 anys i em
permeto el luxe de celebrar-ho,
ja que és la meva diada. Sóc viu
i vull convidar-vos a viure la
vida!
(Tenim damunt la taula la lletra de
la cançó “El tren de mitjanit”. En
Xevi es queda mirant el foli on està
impresa...) Jo penso que aquesta
cançó la van fer per mi (riu).
Mira què diu: Sovint em sento
atrapat pel meu propi malson i tinc
ganes de cridar, cada dia en algun
lloc surt el tren de mitjanit. I la
lectura que faig és de com em
sentia impotent per ser en una
cadira de rodes. Però després
la cançó parla d’esperança, i
jo, igual, penso que hi ha més
sortides, que cal anar endavant:
Si ets llunàtic i estàs espantat, si
vius als núvols i estàs deprimit, si la
boira ja t’ha acompanyat, cada dia
en algun lloc pots pujar al tren de
mitjanit. N’he conegut molts com
tu i jo és bo saber que no estem sols,
això és bo…
– I l’altra cançó que t’agrada és
“Imagine”...
Em provoca molts de sentiments
positius: Imagina que no hi ha
països, no és difícil de fer; ningú
per qui matar o morir, ni tampoc
religió. Imagina’t tota la gent vivint
la seva vida en pau.... Diràs que sóc
un somniador, però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a
nosaltres, i aleshores, només hi
haurà un sol món. Jo m’identifico
molt amb aquesta cançó, amb el
que diu. També hi ha un grup
musical de Banyoles, dels anys
90, que em van dedicar una
cançó “Xevi” dins l’LP “Nostre
espai” Encara, quan escolto
aquesta peça em transporta als
meus 20 anys, quan estudiava
al Collell, on vaig fer el BUP
juntament amb l’Esteve Alsius,
un dels components del grup
“Vas de bou”.
– De vegades has comentat que et
sap greu, segons com et tracta la
gent.
Em fa ràbia que em tractin com si
fosbabau, oqueemdiguin pobret.
La compassió és sovint la mala
eina que representa un obstacle.
És molt difícil quan sents aquest
obstacle. Jo ja sé la meva pena, no
cal que m’ho recordin. Ja sé que
tinc 35 anys, que els meus amics
s’han casat i jo no, que haig de
viure amb els meus pares perquè
no podria viure sol, però... oi que
jo ho sé i ho porto bé? Doncs, per
què m’han de dir pobret, si visc i
vaig endavant. No, no, “pobret”
no serveix, és millor dir: “Escolta,
necessites ajuda?”. Mira, de
vegades haig de passar la ITV
amb una doctora, al Guttmann,
i allà m’hi vaig trobar l’Isidre
Esteve i vam parlar d’això. No
ens han de dir “pobrets”, ja som
conscients del nostre “a poc a
poc”... abans era com una patada
pensar en això, però ara no.
--I que és el que més t’ajuda de la
gent?
Em fa sentir bé, per exemple,
parlar, poder fer aquesta
entrevista. Sempre has de tenir
en compte que el meu rellotge
no és el teu, vaig més lentament,
però oi que no passa res? I per
això també estic tan bé a Pineda.
– Però fora de Pineda és difícil...
És clar, no porto un cartell dient
el que em passa. De vegades, em
paren amb el cotxe i em diuen:
“Estàs bé?” Ja veus, puc estar
genial, però camino com Las
muñecas de Famosa se dirigen al
portal. (Maria-Josep -em diu ara
en Xevi mirant-me la llibreta-,
apunta-ho això, perquè encara
que parlem seriosament, podem
fer broma, eh?) També un dia
vaig passar molta vergonya a la
platja, em van venir a rescatar... i
jo estava nedant tranquil·lament,
Ja sé que tinc 35
anys, que els meus
amics s’han casat i jo
no, que haig de viure
amb els meus pares
perquè no podria
viure sol, però... oi
que jo ho sé i ho
porto bé? Doncs, per
què m’han de dir
pobret, si visc i vaig
endavant.
Ja veus, puc estar
genial, però camino
com Las muñecas de
Famosa se dirigen al
portal.
11

amb el meu estil no gens
olímpic, eh... I sento el xiulet
de la socorrista, i jo buscava si
algú s’ofegava al meu voltant, i
resulta que venien a salvar-me a
mi! Quina vergonya vaig passar!
– Però no t’enfades...
No, dona, però de vegades...
Mira, una altra anècdota
(M’ensenya les claus de casa
seva).Emcostaunamicaencertar
amb la clau al pany, i em costa
d’obrir la porta... i vaig veure un
dia els policies que passaven, i
tornaven a passar... aquells no em
coneixien i ja me’n vaig adonar
que m’estaven vigilant... perquè
Jo no sóc tonto, com diuen els de
Media Mark. Però de vegades,
pel carrer, sento: A aquest tio,
què li passa? i em sap greu. Jo no
dono massa explicacions, però
de vegades haig de dir que vaig
tenir un accident.
--I ho vols explicar en un llibre.
Sí, i tant. I com tot a la vida, és
difícil, però no és impossible. La
meva il·lusió és explicar aquesta
vivència per ajudar als altres. I
fins i tot m’agradaria que es fes
una pel·lícula. Després de 15
anys he aconseguit arribar aquí,
a com estic ara, i altra gent ho ha
de saber. També fa 10 anys que
escric cartes a diaris (El Punt,
El Periódico de Catalunya) i per
dues vegades he fet xerrades a
la universitat, una amb el títol:
“La vida després d’un TCE,
traumatisme cranioencefàlic”, i
l’altre sobre logopèdia.
--I per això també has volgut fer
aquesta entrevista.
Sí, i remarcant aquest missatge:
Jo no vull fer pena, tinc el meu
problema, no us l’afegiu als
vostres. Hi ha gent que pateix,
víctimes com les de l’accident
de l’avió estavellat a Barajas.
Hi ha els morts, però també
El món va ràpid,
sembla que el que
no va ràpid no val
res. Però la vida s’ho
val! La vida és el més
important. Viure és
diferent de viure-ho,
queda clar?
víctimes vives, i les llàgrimes
que desprenc són per ells,
llàgrimes de sal. I la sal vol dir
vida. Els que han tingut com jo
un TCE hauran de lluitar molt,
i tant de bo els pogués ajudar,
perquè sé allò que han de passar.
Però ells han de saber que hi ha
vida després d’un accident greu,
encara que la vida sigui més
a poc a poc. El món va ràpid,
sembla que el que no va ràpid no
val res. Però la vida s’ho val! La
vida és el més important. Viure
és diferent de viure-ho, queda
clar? Necessito d’explicar-ho a
fi de que s’entengui el missatge
vital. Why not?
– Per acabar, què diries als lectors?
Aquesta frase: “És amic meu
aquell qui m’ajuda, no el qui em
compadeix” (Thomas Fullet)
Extret del full informatiu del 24
d’agost de 2008 de la parròquia
de Poblenou de Pineda, on hi ha
“Supermans i pedres”.
L’adreça electrònica del
Xevi, per si voleu fer-hi algun
comentari, és aquesta:
ivexcaste211@terra.es
Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal
i el cor el vol nu i glacial...
Neix l’hivern cantant les glòries
d’una verge amb mantell blau
que al sentí’s plena de gràcia
baixa els ulls, junta les mans
i es posa a adorar Déu
en son ventre virginal...
Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal.
En les nits de desembre –tan llargues!–
els pastors s’estan sols entre el vent,
contemplant la foscor de la terra...
I en el cel hi ha l’estrella d’Orient.
En les nits de desembre –tan llargues!–
entre el vent i invisibles remors,
que n’hi caben de vols d’àngel
en els somnis dels pastors!
Van els àngels per la terra
i pel cel les resplendors.
Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
però al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de la mitjanit
tot ocell ha refilat,
i tota l’herba ha florit,
i Jesús és nat.
Joan Maragall
12

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO)
Receptes Receptes
Pirates de terra
endins
Salvador Clarós
Imagineu-vosquesoudeviatgeaNovaZelanda.Us
heu embarcat amb una expedició cap a un jaciment
geològic molt important. No podíeu pas renunciar
a una oportunitat tan desitjada encara que us portés
lluny de casa per una temporada llarga. Durant
la vostra absència un fet inesperat ha obligat la
vostra família a abandonar la casa pairal on vau
néixer i us vau fer gran, i on hi teníeu el vostre
patrimoni intangible de records... A la tornada us
trobeu amb el fet consumat. Mentre el vostre pare
intenta explicar-vos per què es va haver de prendre
aquella decisió, a la vista de la commoció que us ha
ocasionat saber que ja mai més no tornareu a posar
els peus a la casa estimada, la vostra mirada resta
perduda, absent...
Sempre hi ha decisions que afecten els altres, el
patrimoni sentimental o material de les persones.
La major part de les decisions responen a una raó
mercantil que empeny a vendre o a comprar o a ser
comprat o venut. Hi ha doncs un preu que justifica
tal o qual acte. Escudats en un preu, hem considerat
que som els amos i senyors de tot el que posseïm,
és a dir, hem proclamat el nostre dret a disposar
legítimament d’allò que podem pagar!
Una comunitat que se sent legitimada a través del
preu de les coses, a la vista que una coordenada tan
temporal com aquesta deixa fora les generacions
futures que per no ser-hi presents no poden licitar
pels recursos naturals materials i energètics, és un
món de pirates. Vull dir que el preu molt barat del
petroli és la causa per la qual aquesta generació
ha consumit en cent anys la meitat de les reserves
planetàries d’aquest mineral, i ara es disposa a
consumir la segona meitat. Les conseqüències per
a les generacions futures no son només escassesa
energètica sinó sobretot rescalfament atmosfèric
pel canvi climàtic. És com si un escamot de pirates
hagués assaltat una flota que encara no ha nascut
privant-la de tot. Però la pirateria del nostre temps
tranquil·litza la seva consciència proclamant que el
coneixement i la tecnologia ja hi posaran remei. I si
no és així?
La col.laboradora habitual d’aquest
tros de pàgina, que és seguida, pel
que sabem, per un bon nombre
de subscriptors, resulta que, en
l’avinentesa d’aquestes dates, ha agafat
la grip i no ens pot obsequiar amb la
seva habitual i valorada recepta. O
sigui que aprofitem l’espai per desitjar-
vos unes bones festes, i convidar-vos
a menjar el que considereu oportú,
però això sí, sense excedir-vos gaire.
Bon Nadal!
13

Puntades
Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades
U
SURA? No fa gaire vaig tenir ocasió
d’assistir a una reunió convocada
pel bisbe de Sant Feliu de Llobregat,
que ens va convidar els membres de
l’Equip de Pastoral Obrera a compartir amb
ell la nostra valoració sobre la crisi i els seus
efectes sobre els veïns i veïnes de la diòcesi. Ell
es va a preparar a fons la reunió, i tenia molt
presents tots els documents de la Doctrina
Social de l’Església. Ens plantejava si l’actitud
de bancs i caixes es pot qualificar d’usura.
Avui me n’he recordat, en rebre l’enèsima carta
de “la Caixa” oferint-me un préstec immediat de
2.000 € sense donar explicacions i sense presentar cap
mena de documentació, un préstec que puc tramitar
per via informàtica sense ni tan sols passar per
l’oficina. Enlloc no em diuen, per cert, què em
costarà la broma...
De fet, veig que bancs i caixes continuen amb
els mateixos paràmetres que han fet tan greu la
nostra crisi: incitant al consum... Posen pegues
als préstecs que són vitals, com els que permeten
l’accés a un habitatge o sortir d’un mal pas a
les empreses perquè no volen assumir riscos. I
simultàniament ens impulsen a endeutar-nos
compulsivament,aunpreuqueaellssí,bensegur,
que els resultarà rendible. Independentment que
tinguem altres deutes o altres obligacions.
En un moment en què ens cal un esforç per definir
prioritats econòmiques personals i col·lectives,
i un model de desenvolupament sostenible,
bancs i caixes continuen exercint el seu paper
de voltors mentre es llepen les ferides del darrer
ensurt econòmic ara que els governs ja els han
assegurat el futur. Mercè Solé
S
OBRE ELECCIONS I REFERÈNDUMS.
Tenint en compte la complexitat de la
nostra societat, la quantitat de qüestions
que en una localitat, nació, continent o
a tot el planeta se’ns plantegen, i la voluntat de
moltes persones, associacions i moviments de
desenvolupar la democràcia en una orientació
de molta més participació que en les eleccions,
em pregunto com és que no es fan passos per
introduir el vot a través dels mitjans i tècniques
que ens permet avui dia la informàtica.
De fet internet amb tots els instruments que
van sortint de xats, blogs, planes web, signar
i adherir-se a manifestos, demandes... permet
unes possibilitats enormes de participació.
Ja sé que cal mesurar molt la manera de fer
referèndums per fer preguntes a la població, per
tal que no hi hagi trampes, corrupció i per tant
cal controlar bé aquesta tipus de participació,
i que cal mirar també la dimensió jurídica del
tema i potser canviar algunes lleis. ¿Però no
serà que no hi ha voluntat política per la por
que fa aquest tipus de participació que no surti
a l´inrevés del que ha previst el govern de torn, i
que això creï precedents que podrien anar molt
enllà, fins i tot a votar el president dels EUA, o
un govern continental, o planetari directament?
Altres factors hi deuen jugar, com és la minsa
culturainformàticadelspolíticsidemoltssectors
de la població, i també les dificultats tècniques
a resoldre, i que es tenen altres prioritats. Però
tot això pot superar-se si hi hagués autèntica
voluntat d´avançar vers una democràcia més
popular, real, i quotidiana.
Un barri, carrer o districte podria votar si vol
aquella obra, ara o en un altre moment, o com
la vol, si vol aquella escola, pis de disminuïts,
centre de salut o altres equipaments... Es podria
exposar en els televisions locals, en els bars, a
les cases, entitats del barri i s´obririen debats en
què la consciència democràtica creixeria. A les
famílies i a les escoles també es podria debatre
més sobre totes aquelles qüestions que afectessin
elsciutadans,properesomésllunyanes.Finsitot
es podrien fer vots ponderats per famílies segons
el nombre de fills i, encara que fossin menors,
ja aprendrien a participar a ser demòcrates i a
veure’n els beneficis. Ara bé, tot això segur que
és complex, demana temps, dedicació...i també
deu ser “perillós”... però no hauríem d`avançar
en aquesta senda? Quim Cervera
N
ormes i ciutadans. Aquests
dies, arran de la polèmica de si fer
pagar o no les bosses de plàstic, he
llegit alguns comentaris als diaris
molt contraris a la progressiva normativització
de la societat: tot ho paguen els ciutadans,
de tot els fem culpables. I posaven com a
exemple la limitació de velocitat a 80 km.
Potser cal fer més pedagogia. Però em sembla
una evidència que és un bé comú reduir la
mortalitat a les autopistes, encara que això
ens comporti l’increïble i enorme esforç i
limitació a la nostra llibertat individual de
pitjar amb menys entusiasme l’accelerador.
Si no som capaços ni de fer això és que som
una civilització certament estúpida i suïcida.
Mercè Solé14

Per airejar el cervell
Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell
El silenci de les campanes. Jordi
Albertí. Edicions Proa. Barcelona
2007.
Aquest és un llibre que cal
llegir, per intentar entendre
una mica més la nostra història
i també moltes de les coses que
estan passant ara. A mi m’ha
impressionat.L’objectiudel’autor
és explicar la persecució religiosa
que tingué lloc a Catalunya
durant la guerra civil. Per fer-
ho, dibuixa primer la doble
història de l’anticlericalisme i
de l’actuació de l’Església en els
anys anteriors, des del segle XIX;
un dibuix que a mi em sembla
massa esquemàtic, però que en
tot cas és una introducció útil.
Després, ja més àmpliament,
situa l’ambient antireligiós que
es vivia en un ampli sector de la
societat. I finalment, detalla com
es va esdevenir la persecució als
diferents llocs.
Tot plegat fa adonar que darerere
tantes morts de clergues,
religiosos i laics, hi havia un
convenciment present en molts
dirigents socials i polítics, que
consideraven que la religió
era, simplement, un mal social
que calia eradicar. I que aquest
convenciment estès, esdevenia
justificació ideològica i anímica
per a tantes actuacions tràgiques
i sovint volgudament cruels.
També fa adonar, alhora,
que aquest convenciment
era conseqüència d’un altre
convenciment: el dels dirigents
eclesiàstics, que consideraven
que l’Església tenia el dret de
dirigir la vida de la gent, i no
imaginaven que fos acceptable
una societat sense aquest seu
paper dirigent.
I finalment, fa adonar de la fe
tan profundament arrelada i
senzillament viscuda de molts
dels que foren assassinats. Si
enmig de tanta desgràcia s’hi ha
de trobar alguna cosa positiva,
sens dubte deu ser aquesta. I el
que més fa pensar és veure com
aquella fe en la majoria dels
casos tan autèntica va ser vista
com un enemic a combatre i a
eliminar. I un pensa que això no
hauria hagut de ser mai així, i
caldria fer que no ho fos, ni ara
ni en el futur. Però, mirant com
van ara les coses, no sembla fàcil
aconseguir-ho... Josep Lligadas
Laudes i Vespres. Col·lecció
Celebrar. CPL. Barcelona 2008
Cada cop conec més persones
laiques que volen seguir la
Litúrgia de les Hores. Per a mi
té molt d’encant. D’una banda
et permet conèixer millor els
salms, seguir el temps litúrgic i
tot plegat l’estructura reiterativa
t’ajuda a anar aprofundint en
allò que cantes o que llegeixes.
De l’altra banda, a mi m’agrada
aquesta sensació de “batec”
eclesial universal.
Però la Litúrgia de les Hores
presenta algunes dificultats
pràctiques. Laics i laiques –i, pel
que conec, alguns capellans i
religiosos als quals he enganxat
“in fraganti”– no ho resen pas en
una capella o en un lloc tranquil
i plàcid. Sovint arrosseguen el
llibre corresponent, que té un
pes i un volum considerables,
amunt i avall. El tren, el metro
i el bus són un espai utilitzat
sovint, cosa força incòmoda per
cert. Però per a mi la dificultat
principal és que per als no iniciats
la Litúrgia de les Hores és una
mena de gimcana inacabable on, si
l’encertes, l’endevines. No és gaire
greu equivocar-se, però posats a
fer més val anar sobre segur.
Per això em semblen tan útils els
llibres de la col·lecció Celebrar
que acaba de publicar el CPL: són
llibres de butxaca, en un format
agradable, en diversos volums
segons els temps litúrgics (acaben
de sortir Advent, Nadal i una part
del Temps de durant l’any i s’estan
preparant Quaresma, Setmana
Santa i Pasqua), on tota la litúrgia
resulta realment fàcil de seguir.
Finalment, només voldria
assenyalar que el recentíssim
sínode sobre la Paraula de Déu
celebrat a Roma recomana amb
entusiasme la difusió d’aquesta
forma antiquíssima de pregària.
He de confessar que em sorprèn
profundament estar d’acord
en alguna cosa amb els “grans
jefes”. No sé si fer-m’ho mirar...
Mercè Solé
I us desitgem que els Reis us
portin moltes coses... que després
vulgueu compartir amb nosaltres
en aquesta secció! 15

“He redactat aquesta carta més extensa de l’usual per
que no disposo de temps per a escriure-la més breu”
(Blaise Pascal)
L’Eucaristia, tot un repte (II)
Josep Lligadas
Per repassar el que significa l’Eucaristia en la
vida dels cristians, comencem per una història.
És al llibre dels Fets dels Apòstols. Som a l’any
58, i l’apòstol Pau retorna del seu tercer viatge
missioner. Va cap a Jerusalem, on serà arrestat
i dut a Roma. Arriben a Tróada, i Lluc, l’autor
dels Fets del Apòstols, explica:
“Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set
dies. El diumenge, ens vam reunir per partir
el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els
adreçava la paraula i va allargar la predicació
fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem
reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es
deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com
que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i
va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren
mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar
al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué:
“Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a
dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar
la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se
n’anà” (Fets 20,6-11).
El diumenge, a Tròada, com a la resta de
comunitats cristianes, el costum està ben
establert. Tothom es reuneix, i el que fan és
escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de
l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és
com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia
abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle.
El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió
té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau.
I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de
la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de
vida que Pau transmet. Però la reunió és la de
sempre, la que des del principi ha estat el punt
de referència de la comunitat cristiana.
De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta
el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de
l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles
que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que
és com una escenificació del que és l’Eucaristia
com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix
enmig de la vida del creient, la seva paraula
ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de
la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu
pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i
d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una
invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant
del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de
davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la
resta de la colla a dir-los allò que han vist i han
experimentat...
De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat
simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat
de base històrica, com altres textos del Nou
Testament que podríem citar, ens fan adonar
d’una cosa molt evident. I és que en aquell món
hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús
i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites
que miraven de viure la crida evangèlica tenien
el moment de l’Eucaristia com el moment per
refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els
uns dels altres, per viure la presència de Jesús
enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en
la seva quotidianitat, tot allò que els movia.
No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia
eucaristies que eren un desastre (com les que
Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com
més avançava el temps més apareixia una certa
mandra per participar-hi (i l’autor de la carta
als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels
altres per animar-nos a l’amor fratern i a les
bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions
comunitàries, com alguns han pres per costum”,
Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i
deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada
setmanal de l’Eucaristia era la manera principal
de viure i refermar i expressar la seva fe...
Elretall
La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia