Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Número 62

1,216 views

Published on

Número 62

  • Ets home o dona de negocis? Esteu en un embolic econòmic o necessiteu fons per iniciar el vostre propi negoci? Necessiteu un préstec per iniciar una petita escala petita i un negoci mitjà? Teniu una puntuació creditícia baixa i us trobeu difícil obtenir préstecs de capital dels bancs locals i d'altres instituts financers ?. realment pot obtenir un préstec segur i bo d'una empresa de préstecs de bona reputació que pot obtenir de $ 1000 a $ 10,000,000, es tracta d'una empresa de préstecs reconeguda contacteu amb nosaltres avui mateix Correu electrònic: trustfundfinaceservice@gmail.com Atentament ADAMS BALYN
       Reply 
    Are you sure you want to  Yes  No
    Your message goes here
  • Be the first to like this

Número 62

  1. 1. L’ A G U L L A Desembre 2008 - Any XIII - Número 62 És Nadal: ha nascut un infant en un pessebre La crisi, que ja és novament aquí, és com una penitència que imposa el sistema a la desmesura, a l’excés. L’austeritat que des de fa un segle es reclama com un valor ètic ara és una estricta necessitat perquè el consumisme, per dir-ho en un mot representatiu d’aquesta civilització, mena cap a la destrucció i cap a l’esgotament. Amb tot ja s’han sentit algunes veus que demanen ajornar la lluita contra el canvi climàtic per tal de centrar els esforços i els recursos per a sortir de la crisi econòmica. És una curiosa manera de no entendre res. La crisi ambiental i la crisi econòmica és el mateix, és l’ocàs del model de desenvolupament. La recessió econòmica ja és un fet global amb conseqüències per a moltes famílies que pateixen en quedar per sota del llindar de satisfacció de les necessitats bàsiques. Per a altres famílies serà un parèntesi marcat per la moderació a l’espera de reprendre novament el ritme de consum. Per a moltes altres arreu de la Terra, serà la continuació d’un estat de pobresa permanent. El món té ara mateix una població i un índex de creixement demogràfic molt superior al que l’ecosistema pot suportar de manera sostenible. Som uns 7.000 milions sobre el planeta i podríem arribar a ser 14.000 milions abans de meitat de segle. Vet aquí un important tema de reflexió amb connotacions ètiques revestides de dramatisme ambiental i econòmic, que curiosament no forma part, com els matrimonis homosexuals o la manipulació genètica per exemple, dels debats que ocupen els governs, l’Església i també les tertúlies mediàtiques. El factor clau és la població. Els sistemes tancats, i la Terra ho és pel que fa als materials, acaben estabilitzant-se en un punt d’equilibri o bé es col·lapsen. A la nostra generació li correspon decidir quin és aquest punt d’equilibri pel que fa a població i a consum energètic. Kyoto és una aproximació a aquesta presa de decisió, però només una feble aproximació. El que sembla despendre’s de les altes discussions governamentals d’escala planetària, ens referim a la encara recent reunió dels G20, és com i quan sortirem d’aquesta crisi que afecta les no tant pobres butxaques dels consumidors per poder continuar l’escalada del consum. És per anar-hi pensant... Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com
  2. 2. Any XIII. Número 62 desembre 2008 Periodicitat: cinc números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: Jaume Botey Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Josep Lligadas Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona Correu electrònic: agulla.revista@telefonica.net Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual) Bloc: http://punxo.blogspot.com Veure, mirar 03 Una esperança anomenada Obama. A. Masllorens la palmera i la font 04 La feina dels capellans a les presons. J.M. Jubany 06 Muzungu. J.M. Romaguera 07 Espiritualitat feminista. M. Digón amb entitat (i experiència) 08 La Fundació + Arbres. O. Rando avui parlem amb... 09 Xevi Castellà. M.J. Hernàndez Receptes ràpides, bones i piadoses (o no) 13 Pirates de terra endins. S.Clarós 14 Puntades 15 per airejar el cervell La FE DE CADA DIA 16 L’Eucaristia, tot un repte. J. Lligadas Dibuixd’AlbaDomínguez 2 L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic. Butlleta de subscripció Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico. Atentament, Firma Nom i cognoms: ____________________________________________ NIF: ____________________________________________________ Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________ - - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari Sumari
  3. 3. Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Elmésbod’Obama,abansmateix que sigui president, és que ens torna la il·lusió i l’esperança. Però no em digueu il·lús perquè tingui una il·lusió. Simplement penso que l’home, amb totes les seves limitacions, té algunes idees clares sobre el món on viu i sobre com contribuir a fer-lo una mica millor durant els anys que sigui president. Potser no és molt, però resulta interessant. Obama no ho tindrà gens fàcil, perquè el moment és molt dolent i el món s’enfronta a una crisi profunda. És el llegat que li deixarà el pitjor president de la història, l’home que ha basat la seva acció en la venjança, l’obscurantisme,elmenyspreuals drets humans i l’unilateralisme. En el ja famós discurs de la nit electoral, davant la multitud que es va reunir a Chicago per festejar la victòria, Obama es va referir sobretot a la causa de la pau i va reivindicar “la convicció que estem connectats com un sol poble”. En un país tan dividit com el seu, la idea que no hi ha bons i dolents només perquè pensin de diferent manera, és un gran avenç. I n’hi haurà més. D’aquí a unes setmanes, l’únic defensor de Bush, en tot el món, serà un altre expresident caspós de cabell engominat. Aquesta benevolència entorn de la gestió d’Obama no durarà sempre, “of course”. També li arribaran els problemes, les decisions equivocades, les crítiques i el desgast. Però de moment ha fet una defensa aferrissada dels drets humans, a l’interior del país i també per a aquells que “m’escolten avui reunits al voltant d’una ràdio en els racons oblidats del nostre planeta”. Com ha escrit Roger Cohen al New York Times, “no es pot proclamar la llibertat alhora que es tortura. No es pot fomentar la democràcia alhora que es fa desaparèixer la gent. No es pot prescindir de la transparència i la regulació tan essencials per als mercats moderns de capital i continuar pretenent que un és el far de la lliure empresa”. A mi aquest moment històric em recorda el començament dels anys seixanta, quan van coincidir J.F.K, Joan XXIII i Nikita Khruixev. No és que els temps siguin iguals, perquè la història mai no es repeteix exactament igual; ni falta que fa, tenint en compte com va acabar tot allò. Però l’estat d’ànim de molta gent al món té algunes similituds. I a mi m’agrada. Eren els anys de les protestes contra la guerra i a favor del pacifisme (fes l’amor i no la guerra). De l’oposició als blocs militars i a les dictadures. De l’antimilitarisme i l’internacionalismefraternal.Dels hippies i les comunes. De l’amor lliure, la píndola i l’alliberament de la dona. I, és cert, també de l’LSD i els falsos paradisos. També va ser el temps de Joan XXIII i el seu fracassat aggiornamento. Aquesta és la part trista de la història, la nostra creu. No hi ha un Obama dins l’Església, perquè a l’Església els negres no voten, ni les altres minories. Ni menys encara les dones. Només una colla d’homes Una esperança anomenada Obama Àlex Masllorens carques i estirats, convençuts de ser “el último mohicano” i de tenir la sagrada missió de salvar la vinya devastada per les gossades de senglars. Hem de reconèixer que en aquestes condicions serà difícil que l’Esperit aconsegueixi colar-se mai en cap conclave! Potser per això es duen a terme sota pany i forrellat. Ens falten, doncs, el papa bo i també el Khruixev que tancava la terna dels líders renovadors i agosarats dels anys seixanta. Tots tres van tenir l’enginy i la intel·ligència de combinar el que els convenia a ells i als seus seguidors amb el que li convenia al món en aquells moments. Malauradament, també és cert que tots tres van trobar resistències aparentment insalvables i van acabar malament. Esperem que les coses ens vagin millor en aquesta ocasió. Una bona diferència, és que Obama pot trobar altres dirigents convençuts, com ell mateix, dels efectes beneficiosos del “poder tou”. Per a l’inventor d’aquest terme als anys noranta, el professor de Harvard Joseph Nye, “durant massa temps, els estudiosos han prestat una atenció excessiva als aspectes més durs del poder militar, econòmic i financer, i han ignorat la importància de les característiques nacionals que 3
  4. 4. permetenquedeterminatspaïsos facin amics i influeixin en la gent millor que els altres”. El que ha de fer el pròxim president, tal i com ho ha expressat Paul Kennedy, és reconèixer amb claredat quines han estat les esperances que li han donat tanta popularitat en tantes parts diferents del món: les esperances africanes que presti veritable atenció i ajudi de veritat el continent atribolat; els desitjos llatinoamericans que mantingui les polítiques liberals en comerç i immigració, faci alguna cosa per superar el punt mort en les relacions amb Cuba i mostri un veritable respecte per Amèrica Llatina; les aspiracions d’Europa, Canadà i Austràlia que es prengui seriosament les obligacions d’Estats Units amb les institucions i els tractats internacionals, inclosos els compromisos ambientals i antiproteccionistes; i les esperances dels àrabs moderats que ofereixi alguna cosa més que bones paraules als palestins. Com es pot veure, molts deures peraunsolpresidentiperanomés quatre anys. L’inconvenient i el repte principals són justament fruit de la quantitat de problemes acumulats que ha deixat per resoldre o que ha creat de bell nou el president sortint. Però la il·lusió, avui per avui, no ens la treuran. Sense ingenuïtats, però continuem creient que un altre món és possible i si no pot ser amb el fons, almenys que ho sigui amb les formes. Àlex Masllorens és periodista La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La feina dels capellans a les presons Josep M. JubanyLa feina dels capellans a les presons no es pot entendre si prèviament no s’han canviat alguns clixés que sovint es poden tenir sobre ells. A diferència de fa alguns anys, el capellà de presó no és cap funcionari. En cap cas és homologable al capellà castrense. La seva missió li és confiada pel bisbe. Per buscar alguns paral·lelismes, és semblant al dels sacerdots que tenen cura dels malats en un hospital. El fet de no ser membre de cap cos de funcionaris és bàsic: és una persona que se sent vocacionada per a aquesta pastoral, no ha de donar compte a les autoritats penitenciàries de la seva actuació, només està obligat a complir les normes de funcionament del centre, però té el gran inconvenient que moltes vegades la seva tasca és vista amb molt de recel per l’administració de les presons. El capellà de presó, no sols ha de vetllar pels presos, sinó també per la formació i acompanyament dels voluntaris. La missió dels capellans i dels més de dos-cents voluntaris que treballen juntament amb ells a les presons la podem resumir amb els següents apartats. Atenció a les persones. No hem d’oblidar que el qui compleix una condemna és una persona. Persona que té un nom ben concret. El pres es troba en una situació de molta precarietat. Precarietat per estar privat de llibertat, i viure en un marc, la presó, on tot està regulat: horaris, visites, activitats, etc. Viu en unes condicions sovint lamentables. Malgrat els avenços que s’han fet durant els darrers anys, les presons es troben massificades, cosa que impossibilita tenir un mínim d’intimitat.4
  5. 5. Viuen separats de la família i dels éssers estimats, i això comporta grans problemes d’afectivitat. Les darreres reformes del codi penal han suprimit la possibilitat de la reducció, per treball o estudis, de dies de reclusió, i això fa que hagin perdut molts al.licients. Els dies són molt monòtons. I en alguns casos, no sempre, tot això es veu agreujat per l’estigma social que viu la seva família. Els voluntaris tenen com a primera missió ajudar- losarecuperarlasevaautoestima.Avalorar-loscom a persones. La majoria de la població reclusa prové de barris marginals, de famílies desestructurades, on el codi moral que regeix és diferent del que poden tenir la majoria de la població. Tot això ho han de tenir present els que col·laboren en les presons. Es valora molt la relació personal. No sempre és senzillferunseguimentindividualitzatdelpres.Els responsables de presons prefereixen un voluntariat organitzador d’activitats conjuntes, i no els agrada massa que els agents de pastoral es dediquin a l’acompayamnet personal dels reclusos. Formació i temps lliure. S’organitzen activitats que tenen diferents objectius. De caire lúdic (teatre, tallers de manualitats, activitats esportives), de formació(reforçescolar,classesdecatalàicastellà)... També se’ls acompanya i se’ls facilita hostatge (en el cas que ho necessitin ) en el períodes de permisos penitenciaris. Atenció espiritual. És molt important la seva cura espiritual.Moltsdelsreclusossónpersonescreients, i a la presó viuen amb més intensitat vivències espirituals. D’aquí que té una gran importància la preparació i celebració de les misses. Alguns participen de catequesis preparatòries per rebre per primera vegada l’eucaristia, en algun centre s’han format grups per a l’estudi de l’evangeli, o d’aprofundiment bíblic. Atenció a les famílies. Paral·lelament, hi ha una atencióalesfamíliesdelsdetinguts,perquèaquestes generalment són unes altres persones castigades i amb freqüència suporten un pes més gran que la condemna dels seus familiars. En especial quan hi ha fills petits. Molt sovint els capellans i voluntaris fan de correus entre uns i els altres, i procuren que no es trenquin els llaços d’afecte i estima. Aquesta feinas’hauriadeveurereforçadaperl’acciósocialde les parròquies. Seria molt convenient, especialment en els barris més marginals, que en les parròquies existissin grups de voluntaris que en col·laboració amb els agents de pastoral penitenciària tinguessin cura d’aquestes famílies. S’ha d’evitar que pateixin qualsevol marginació. La “veu dels sense veu”. Com em diu un capellà que fa anys que exerceix el seu ministeri a la presó, sovint són la “veu dels sense veu”. Els reclusos no tenen veu ni en la societat civil, ni en l’Església. El desig de tots els agents de la pastoral penitenciària és conscienciar la societat i les comunitats cristianes que no poden tancar els ulls davant el problema dels que es troben privats de llibertat. Els presos també formen part de la parròquia, i de la societat. Una de les expressions que més es repeteix en les trobades de capellans i voluntaris és que tots els qui treballen pastoralment a la presó han de ser “astuts com les serps i innocents com els coloms”. Els voluntaris com els capellans poden ser molestos per als serveis penitenciaris, ja que són testimonis directes o indirectes de les irregularitats que a vegades es donen en els centres. Irregularitats com són la no rehabilitació dels reclusos, o una mala gestió, o l’explotació laboral; o els maltractaments psicològics, provocats per l’abús de poder en la vida diària de les presons, o la desatenció o manipulació de la família dels presos, o la manca de recursos quan surten. També han de vetllar per no caure en les trampes que alguns reclusos els poden fer... No és senzill combinar la “bona fe” del voluntari amb les demandes que alguns presos fan, per interessos no sempre legítims. I per no allargar-me més, només apuntar que la pastoral penitenciària no acaba en el moment en què el pres obté la llibertat. Moltes vegades, quan surten de la presó es troben en un món hostil, sense recursos, sense família. El capellà i el voluntari sovint són l’únic punt de referència normalitzat que tenen. Cal vetllar també perquè la reintegració a la societat sigui el menys traumàtica possible. Josep M. Jubany és delegat de Pastoral Social de la diòcesi de Barcelona. Aquest escrit és deutor de les converses mantingudes amb alguns capellans de presons que formen part del Secretariat de Pastoral Penitenciària (SEPAP) de Barcelona. 5
  6. 6. Una de les experiències especialment dura que he viscut cadavegadaqueheviatjatal’Àfrica és la de sentir-me mirat com a ric. No és estrany. Però és dur. Dur, sobretot, perquè abans que hi hagi possibilitat de conèixer-se, aquest “pre-judici” crea una barrera important i difícil de superar si l’estada és només puntual, de dues setmanes màxim. A l’Àfrica Oriental, en els llocs on es parlen llengües de la família bantú, aquest personatge que jo encarno sense voler, blanc i ric, té un nom: “muzungu”. Jo, per tant, mentre sóc allà, per a molta de la gent que em veu o em troba sóc un muzungu. També per a molta gent de la JOC. I m’imagino que aquelles persones que saben que sóc capellà no canvien pas l’etiqueta: possiblement encara queda més reforçada, perquè la imatge que hi ha del clergat és la de personatges amb poder. I, encara, un altre element que engrandeix la imatge pre-feta és el de representar una organització internacional amb seu a Europa. En aquest cas el problema ja no és només per a mi sinó també per al jove o la jove a qui acompanyo, encara que sigui africà/na, a qui se li suposarà, com a mi, que maneja el diner. Abans de continuar, quatre coses perajudarasituar-se.Normalment viatjo tot acompanyant el membre del Secretariat de la CIJOC (Coordinació Internacional de la JOC) que coordina la subregió. Els moviments JOC de l’Àfrica es coordinen en quatre subregions: “Muzungu” Josep Maria Romaguera Oest, Central, Est i Illes de l’Índic. I continuo. L’etiquetaqueensposenaldamunt, doncs, és una barrera per a la feina. Normalment viatgem en ocasió d’una trobada de la coordinació subregional. En aquestes trobades se’ns demana alguna aportació de cara a la formació de responsables i/o consiliaris. També quan la visita és a la JOC d’un país concret, es convoquen trobades de cara a la formació. Doncs bé, segons sigui de gran aquesta idea de que som “muzungu”, el nostre treball queda condicionat totalment. Hi ha persones que de nosaltres n’esperen diners, no pas una altra cosa. Hi podem arribar amb tota la il·lusió de compartir experiències de la JOC, de la revisió de vida, de... Jesucrist, i moltes vegades he tingut la sensació que tot això no interessa gens. Sortosament sí, hi ha gent a qui li interessa, però... Per una altra banda, hi ha experiències ben gratificants com la de trobar i conèixer joves responsables que es comprometen de debò i que ens tracten de tu a tu. Això ho he trobat, per exemple, a Tanzània, on la JOC és molt gran numèricament. Era molt clar en el tracte entre ells i el jove de la CIJOC: podien discutir acaloradament, si convenia, de tu a tu. Amb mi sempre hi ha una mica més de distància, perquè a l’Àfrica el capellà sempre és algú que està en un altre nivell (pel que fa al tracte!). Sempre és agradable l’experiència de sentir-se i saber-se “germà”, igual, ni per damunt ni per sota. Però ho és especialment en els llocs on la concepció de que ets unmuzunguprovocaunservilisme intolerable que rebaixa les persones en la seva dignitat, cosa impròpia d’una societat humana, impròpia dels fills i filles de Déu. Un fet “curiós”, per exemple, és que un dia que dos joves de l’equip nacional de la JOC de Tanzània descarregaven d’un cotxe els materials que necessitaven per a una trobada, em vaig posar a ajudar-losiemvandeixarfer!Entre nosaltres el que és impensable és que, mentre els joves treballen, el consiliari s’ho miri. Doncs bé, entre els responsables de la JOC de Tanzània, també hi he trobat, almenys una vegada, aquesta mirada fraterna al consiliari. Aquesta experiència positiva em queda confirmada per l’evangeli quan hi trobo això: Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: “Vosaltres no us feu dir ‘rabí’, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir ‘guies’, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.” (Mt 23,1.8-11). I davant el problema que em mirin com a “muzungu”, la manera de fer de Pere i Joan, els apòstols, m’ajuda a adonar-me que he de tenir clara la meva identitat, per més que em diguin que sóc una altra cosa. És a dir, he de tenir clar què és el que porto i, per tant, què és el que poden esperar de mi i, en tot cas, què és el que he de donar: Jesucrist, i Jesucrist alliberador dels joves treballadors, el qui declara la dignitat de les persones, que les ajuda a posar-se dempeus perquè puguin caminar autònomament: Pere li va dir: “De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!” (Fets dels Apòstols 3,6). Josep Maria Romaguera és consiliari de la Coordinació Internacional de la JOC (CIJOC) 6
  7. 7. “Mujeres y Teología” és una associació a nivell estatal de dones que compartim una doble militància: ser dones feministes i ser dones feministes creients. Cada any se celebra una trobada en una ciutat diferent. Aquest any va ser a la preciosa ciutat de Santander. Així que el cap de setmana del 24-26 octubre de 2008 vaig participar-hi per primera vegada. El tema de fons a treballar va ser: “Buscar les fonts de la saviesaperregarlesnostresvides.EspiritualitatFeminista en temps de globalització”. Per a mi varen ser un dies de reflexionar i compartir la meva/nostra espiritualitat femeninament alliberadora i transformadora. Us adjunto algunes de les conclusions que es varen compartir a la cloenda de la Trobada. Les aigües que nodreixen i reguen les nostres vides procedeixen de variades i riques fonts: algunes de deus amagades i fresques, altres d’alegres i juganeres cascades, o també d’aigües plàcides i transparents que corren ja tranquil·les a la posta de sol reposat de la vida. En aquestes fonts els hem posat un nom: La trobada amb el Déu que ens habita, la• pregària, el silenci… La lectura de la Paraula de Déu de la Vida,• sobretot a través d’aquelles sàvies dones testimonis creients d’aquest Déu Pare i Mare de la Bíblia. L’apropament amb Jesús de Natzaret, la• seva aigua inesgotable de vida, d’esperança i compromís; el seu Evangeli com a referència constant de frescor i novetat. El patiment de la gent, la seva dignitat i lluita,• enmig d’un món que es capfica en tapar i cegar les seves fonts. L’espai comunitari, l’amistat guaridora, el• compartir des de dins, l’ajuda mútua… Les lectures il·luminadores, les trobades com• aquesta, el grup de dones que em dóna la mà. La inseguretat que m’habita i que provoca el• dubte i la necessitat de posar-me en camí, la recerca inquieta. La bellesa, allò bo que percebo i contemplo en el• meu viure quotidià des de les meves entranyes de dona que sento. Com a dones vetlladores i despertes, estem atentes Espiritualitat feminista Marta Digón per cuidar i defensar les nostres fonts, no podem permetre que se’ns assequin, ni tampoc que s’estanquin, ni es corrompin o enverinin. Per això necessitem: Discernir, confrontar a la llum de la Paraula i• amb les altres el que anem vivint, el que està passant al nostre voltant. Buscar temps de silenci, de trobada amb• nosaltres mateixes i amb el Déu que ens habita. Escoltar els nostres• sentiments i atrevir-nos a ser el que som, alliberar-nos de les nostres pors. Mantenir viva l’esperança,• l’alegria de ser dona. Mantenir-nos despertes,• crítiques i amb paraula. Aprendre, formar-nos,• llegir, participar en la recerca de les nostres fonts amb altres dones (i homes) que caminen al nostre costat. Nosaltres, dones assedegades d’aquesta font d’on brolla una espiritualitat feminista alliberadora i transformadora del nostre món, ens comprometem: A viure des de la interioritat.• A no permetre que es silencïi la veu de la dona• en l’Església. A compartir les nostres aigües i i el que anem• descobrint. A alliberar-nos de les nostres pors i atrevir-nos• a ser des de la nostra autenticitat. A viure en coherència amb el que pensem i• creiem. A involucrar-nos juntes en la transformació• d’estructures patriarcals que contaminen i segueixen oprimint. Que cap patiment ens sigui llunyà. A seguir formant-nos, a aprendre les unes de• les altres. A viure amb alegria i sentit de l’humor cada• circumstància de la vida. A fruir i celebrar cada glopada d’aquesta aigua fresca i profunda que hem anomenat la font de la saviesa. Marta Digón és militant d’ACO 7
  8. 8. Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) La Fundació Més Arbres neix, ara fa 18 mesos, amb l’objectiu d’impulsar una nova cultura de l’arbre que contribueixi a un canvi d’actitud en la relació amb el nostre entorn. Aquesta nova cultura ha de situar l’arbre en el paper determinant que té per al manteniment de la vida al planeta, davant el model que hem creat els homes i que ens està portant a situacions ambientals critiques per la manca d’iniciatives sostenibles. Conscient que plantar i mantenir arbres constitueix, al costat de la reducció de les emissions de CO2 , un dels pilars bàsics de l’actuació personal i col·lectiva per a contrarestar les conseqüències de l’escalfament global a causa de l’increment de l’efecte hivernacle originat per les activitats humanes, la Fundació Més Arbres considera com la seva finalitat primordial promoure, donar suport, assessorar, gestionar i finançar iniciatives serioses i viables per a la plantació i manteniment d’arbres. Per a impulsar la presa de consciència personal i social en temesderesponsabilitatecològica, la Fundació Més Arbres organitza cursos, seminaris, jornades, trobades i congressos. També col·labora en l’edició i distribució dematerialinformatiu,divulgatiu i didàctic. En aquest sentit cal destacar projectescomlesagendesescolarsi solidàries,mitjançantlesqualsmés de 40.000 nens i nenes de tot l’estat, comprant-les a un preu de 3 euros, estan col·laborant en la campanya de plantació de la fundació; es plantaran més de 400.000 arbres i arbustos aquest 2009; més recentment, el nostre primer taller de nendo dango o pindolització de llavors a Alcaraz, que va aplegar a més de 100 persones per impulsar la gran olimpíada verda, projecte que consisteix en desenvolupar tallers de nendo dango per tota la península ibèrica que possibilitin que milers de persones en coneguin la tècnica. Elnendodangoesunatècnicaqueva evolucionar el pare de l’agricultura MasanobuFukuokaiqueconsisteix en empastifar llavors en una capa d’argila, fer boles d’argila d’una grossor determinada depenent de la grandària de cada llavor. La finalitat és protegir-la una vegada dipositadaenelterrenyievitarque sigui aliment d’ocells, rosegadors i altres animals. Les llavors estan protegides a l’espera de l’època plujosa, moment en el qual l’argila absorbeix l’aigua i la llavor i la utilitza per a poder germinar. El procés de desertificació en el món és imparable: “Cal sembrar i sembrar si volem poder oferir un futur als nostres descendents”. Durant 60 anys, Masanobu Fukuoka va desenvolupar un mètode d’agricultura natural, i ara l’ha aplicat amb èxit per a frenar la desertificació. Fukuoka deia: “Quan llancem nendo dango, sembrem com Déu. Quan fem nendo dango cal sentir que som Déu. Quan es fan els nendo dango estem ficant ànima a cada boleta d’argila i estem sembrant vida”. La nostra forma de treballar aquesta nova cultura de l’arbre és fer pinya i establir xarxes amb empreses, particulars, entitats, i associacions d’àmbit local, estatal i internacional i administracions públiques per a crear i desenvolupar vies de col·laboració. Des del primer moment vam ser molt conscients que el projecte era massa ambiciós per fer-ho sols i massa necessari per fer-ho malament. La Fundació + Arbres impulsant la nova cultura de l’arbre Óscar Rando La Fundació Més Arbres té el compromís de funcionar com una organització ètica, eficient i no burocratitzadaquehad’optimitzar els recursos en la consecució de les nostres finalitats. Aquesta ètica no només té aquesta vessant interna, ja que alhora, i sent conscients del món injust en què vivim, el 10% dels nostres ingressos es destina a projectes de cooperació per al desenvolupament com el que tenim a San Juan (Bolívia). És urgent canviar aquest mon malalt, com diu en Pere Casaldàliga. En aquest moments preparem ja la segona trobada internacional d’amics dels arbres i el taller peninsular d’agitadors mediam- bientals, on formarem un bon grapat d’agitadors i agitadores que plantaran arbres per tot l’estat. Es pot col·laborar de diferents formes amb la fundació, i per això us animem a visitar la nostra web: www.mesarbres.cat. Aquí podreu trobar tota la informació actualitzada de les nostres activitats i l’evolució dels nostres projectes. 8
  9. 9. Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... – Tens ganes de parlar de la teva experiència i la teva recuperació. Sí,hanpassat15anysiara,gràcies a la recuperació, puc parlar amb tu, puc estar una mica atent i puc dir el que penso, perquè abans se m’escapaven moltes coses. Encara ara tinc problemes d’atenció, i si no estiguéssim sols, aquesta entrevista no seria possible, perquè si em distrec, perdo fàcilment el fil de la conversa. Això d’ara (parlar-ho) em suposa molt d’esforç, però val la pena, perquè vull explicar i donar aquest missatge perquè qui pateixi això, sàpiga que pot sortir endavant. – Creus que explicar la teva vivència és important per ajudar a d’altres persones? És clar. Mira, quan vaig patir l’accident va ser com si quedés despullat. Tenia 20 anys, estudis, sabia anglès, tenia carnet i cotxe... però de cop i volta, em vaig veure així. Aquell mateix any havia aprovat la selectivitat. Ara haig de viure amb aquestes limitacions. Això és dur, perquè és un esforç continu, però com que ho tinc assumit, vaig endavant. – L’accident va ser greu. Com va ser possible la teva recuperació? Gràcies al treball al Guttmann, Can Ruti i l’Hospital General de Catalunya. Vaig aprendre-ho tot una altra vegada. A parlar, a aixecar-me, a caminar, a escriure... Cada petit triomf era molt important, com el dia que vaig aprendre a cordar-me de nou les sabates. Això que sembla anecdòtic, per a mi era molt. El que més m’agrada és valorar allò que tinc. També recordo el dia que vaig tornar a poder escriure a mà, per mi va ser molt important. Ara sóc un periodista amb el xassis tocat. El que em costa encara és el càlcul mental... Bé, però lluito molt, encara que hi ha coses que se me’n van del cap i en sóc conscient. El cap és la part més important que tenim. En Xevi m’aclareix ara d’on ve això de “periodista amb el xassis tocat”: Un dia, al Centre Ocupacional de la Gavina, d’Alella, vàrem anar a dinar i allà, la Montse, que és tieta d’en XEVI CASTELLÀ: “Hi ha vida després d’un traumatisme cranioencefàlic” Maria-Josep Hernàndez Fa 15 anys, el 15 de setembre del 1993, Xevi Castellà va tenir un accident amb el tren a Calella de la Costa (l’Alt Maresme), quan va travessar el pas a nivell a peu. El tren no el va arribar a embestir, però el va xuclar quan passava a gran velocitat. Va caure de cap a terra i va patir un TCE, un traumatisme cranioencefàlic, que li va suposar 55 dies a l’UVI. Llavors va començar una lenta i dura recuperació, fins avui, que ja pot caminar i parlar, encara que lentament. Té ganes d’explicar la seva experiència, sobretot per poder ajudar a qui es pugui trobar com ell: “Sé el que és estar en una cadira de rodes sense parlar ni raonar, per això celebro la meva diada el 15 de setembre. Aquell dia vaig tornar a néixer.”  I sovint aclareix, com una clara reivindicació: “No vull fer pena!”. En Xevi té ara 35 anys i viu a Pineda de Mar. També recordo el dia que vaig tornar a poder escriure a mà, per mi va ser molt important. Ara sóc un periodista amb el xassis tocat. 9
  10. 10. Quim, un amic meu que va en cadira de rodes, quan li vaig dir que una de les meves il·lusions és ser periodista, em va dir: Tu ets un periodista amb el xassis tocat. – Dius que valores molt la vida. Per a mi, des del primer minut del dia fins que me’n vaig al llit és important. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista llegeixi això a poc a poc. I sigui conscient que cadascú és cadascú. Penseu, per exemple, en algú com l’Isidre Esteve, no cal dir-li “pobret” sinó admirar- lo, dir-li: Ole els teus ous! En el meu cas, vaig necessitar la cadira de rodes, i sé el que és. Les cames connecten amb el cap, i si no hi connecten, no funcionen. Jo ara, em costa, però camino, i estic content. --També vas començar estudis universitaris i vas tornar a fer esport. Vaig estudiar a l’Autònoma, dos anys vaig fer primer de Periodisme. Però acabava amb el cap cansat. L’atenció em suposava un sobreesforç i ho vaig deixar. Parlo anglès, però haig de parlar i escoltar a poc a poc. Recordo el dia que vaig descobrir que assegut en un tamboret em podia dutxar jo sol! També feia piscina i gimnàs... Ara, a 2008, no faig Periodisme, però sí que faig gimnàs a diari i piscina dos cops per setmana per al manteniment físic. Jo lluito per la meva autonomia personal, i dic que sóc “un pensionista autònom”. --T’has sentit ajudat. Sí,penso enelsquetincaprop,ila família. I també l’entitat cristiana Fràter, del Bisbat de Girona. –En Xevi em diu que recordem que Pineda de Mar pertany al Bisbat de Girona– Ajuden persones amb discapacitats. Hi vaig des del 1999, és gent fantàstica, m’ajuda molt ser amb ells i m’omple molt les seves ganes de viure i de compartir. Fem també trobades durant l’any. Hi ha un mossèn que es diu Benet Galí, i hi ha un cap de colònies, en Mario Jurado, que va en cadira de rodes, i és el més vàlid que us pugueu imaginar. Aquests 15 anys he après molt i molt: en un principi em va caure el món a sobre i justament, una de les eines que m’han donat força és la Fràter de  Girona. Amb ells vaig cada estiu de colònies a Sant Feliu de Pallarols: és un lloc on la llibertat és una eina indiscutible. Per què? Per donar fe d’unes vivències. –Tu ets cristià. Jo sóc creient, però agnòstic, en el sentit que crec en Déu però no en la religió. Sempre hi ha un dubte, un potser, i podem viure amb els dubtes, oi? No m’agraden les estructures de poder de la religió, em molesta la jerarquia eclesiàstica, la immensa riquesa del Vaticà, (coses que a la Fràter o a la meva parròquia no veig i per aquest motiu hi col·laboro). Això sí, tinc respecte i vull que aquest respecte sigui recíproc. Ho dic amb la meva la llibertat d’expressió, que és un dret humà: no vull trepitjar ningú, el món és prou gran per a viure-hi tots en pau. – I participes cada diumenge a l’Eucaristia. Sí, a la parròquia de Poblenou i amb el capellà, en Ramon, m’hi trobo bé. Si li dic això que t’he dit, ell em respon: “Sí, Xevi, i què?” Un dia recordo que en una missa vaig llegir la cançó d’Imagine, de John Lennon... Jo sempre dic que el Déu que porto a dins és amic amb el Déu de l’altre; i en canvi moltes guerres han estat causades per les religions, tant per part de cristians, com de musulmans. Però això no és Déu, les guerres no són Déu. Jo crec en el diàleg entre les religions. – Has explicat que has anat diverses vegades a Lourdes. Què t’ha impactat d’allà? Hi ha un moment en què veus un camí incert i et preguntes si ets l’única persona minusvàlida. Allà “s’agafaaire”.Ésunmoment on el temps no té un preu, on la multituddepersonesjovesquehi ha prenen el protagonisme, són el veritable motor, tots ajuden i val la pena que s’expliqui. Crec que no es considera prou la gent jove, és una revolució en el silenci. Malauradament, hi ha qui es pensa que els joves són tots iguals, que “s’emborratxen” i només van a discoteques... Allà ja es veu que no: convido a les persones que veuen tan negativa la gent jove a venir a Lourdes. Després d’anar-hi, en parlarem, eh? Hi ha qui ajuda a donar de menjar, hi ha qui estira els carros... I va ser com mirar per un retrovisor: veia casos que eren com la meva història Jo sóc creient, però agnòstic, en el sentit que crec en Déu però no en la religió. Sempre hi ha un dubte, un potser, i podem viure amb els dubtes, oi? No m’agraden les estructures de poder de la religió Convido les persones que veuen tan negativa la gent jove a venir a Lourdes. Després d’anar-hi, en parlarem, eh? Hi ha qui ajuda a donar de menjar, hi ha qui estira els carros... I va ser com mirar per un retrovisor 10
  11. 11. de fa uns 15 anys, assegut en una cadira de rodes sense poder vocalitzar, no poder raonar, lligat no podia ni moure el coll, bavejant i necessitant sempre a mà un mocador... Era veure el meu passat, em deia: “Quanta feina Xevi! Aquests 15 anys!” --D’aquests 15 anys tens una anècdota relacionada amb Josep Maria Espinàs. D’això fa 10 anys. El dijous 21 de maig del 1998, en el diari Avui va sortir una columna de l’escriptor Josep Maria Espinàs Supermans i pedres. L’escriptor em comparava en l’article amb el protagonista de Superman, ja que aquesta persona degut a un accident va quedar tetraplègic. Jo per aquells temps anava assegut en cadira de rodes per Calella de la Costa, i em vaig assabentar que ell feia la presentació d’un llibre. Hi vaig anar, allà ens vam conèixer, i d’aquí va venir l’article. --Dius que la teva “diada” és el 15 de setembre, un fet que lligues amb una cançó. Sí,ésunacançólentacomlameva vida. Tot i que sóc conscient que el temps passa molt ràpid, jo haig d’anar al meu ritme, a poc a poc. Tinc ganes d’ajudar els altres, perquè jo aquell dia vaig tornar a néixer. I la cançó amb què m’identifico, pel contingut de la lletra, és “El tren de mitjanit” de Sau. Han passat 15 anys i em permeto el luxe de celebrar-ho, ja que és la meva diada. Sóc viu i vull convidar-vos a viure la vida! (Tenim damunt la taula la lletra de la cançó “El tren de mitjanit”. En Xevi es queda mirant el foli on està impresa...) Jo penso que aquesta cançó la van fer per mi (riu). Mira què diu: Sovint em sento atrapat pel meu propi malson i tinc ganes de cridar, cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit. I la lectura que faig és de com em sentia impotent per ser en una cadira de rodes. Però després la cançó parla d’esperança, i jo, igual, penso que hi ha més sortides, que cal anar endavant: Si ets llunàtic i estàs espantat, si vius als núvols i estàs deprimit, si la boira ja t’ha acompanyat, cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitjanit. N’he conegut molts com tu i jo és bo saber que no estem sols, això és bo… – I l’altra cançó que t’agrada és “Imagine”... Em provoca molts de sentiments positius: Imagina que no hi ha països, no és difícil de fer; ningú per qui matar o morir, ni tampoc religió. Imagina’t tota la gent vivint la seva vida en pau.... Diràs que sóc un somniador, però no sóc l’únic; i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres, i aleshores, només hi haurà un sol món. Jo m’identifico molt amb aquesta cançó, amb el que diu. També hi ha un grup musical de Banyoles, dels anys 90, que em van dedicar una cançó “Xevi” dins l’LP “Nostre espai” Encara, quan escolto aquesta peça em transporta als meus 20 anys, quan estudiava al Collell, on vaig fer el BUP juntament amb l’Esteve Alsius, un dels components del grup “Vas de bou”. – De vegades has comentat que et sap greu, segons com et tracta la gent. Em fa ràbia que em tractin com si fosbabau, oqueemdiguin pobret. La compassió és sovint la mala eina que representa un obstacle. És molt difícil quan sents aquest obstacle. Jo ja sé la meva pena, no cal que m’ho recordin. Ja sé que tinc 35 anys, que els meus amics s’han casat i jo no, que haig de viure amb els meus pares perquè no podria viure sol, però... oi que jo ho sé i ho porto bé? Doncs, per què m’han de dir pobret, si visc i vaig endavant. No, no, “pobret” no serveix, és millor dir: “Escolta, necessites ajuda?”. Mira, de vegades haig de passar la ITV amb una doctora, al Guttmann, i allà m’hi vaig trobar l’Isidre Esteve i vam parlar d’això. No ens han de dir “pobrets”, ja som conscients del nostre “a poc a poc”... abans era com una patada pensar en això, però ara no. --I que és el que més t’ajuda de la gent? Em fa sentir bé, per exemple, parlar, poder fer aquesta entrevista. Sempre has de tenir en compte que el meu rellotge no és el teu, vaig més lentament, però oi que no passa res? I per això també estic tan bé a Pineda. – Però fora de Pineda és difícil... És clar, no porto un cartell dient el que em passa. De vegades, em paren amb el cotxe i em diuen: “Estàs bé?” Ja veus, puc estar genial, però camino com Las muñecas de Famosa se dirigen al portal. (Maria-Josep -em diu ara en Xevi mirant-me la llibreta-, apunta-ho això, perquè encara que parlem seriosament, podem fer broma, eh?) També un dia vaig passar molta vergonya a la platja, em van venir a rescatar... i jo estava nedant tranquil·lament, Ja sé que tinc 35 anys, que els meus amics s’han casat i jo no, que haig de viure amb els meus pares perquè no podria viure sol, però... oi que jo ho sé i ho porto bé? Doncs, per què m’han de dir pobret, si visc i vaig endavant. Ja veus, puc estar genial, però camino com Las muñecas de Famosa se dirigen al portal. 11
  12. 12. amb el meu estil no gens olímpic, eh... I sento el xiulet de la socorrista, i jo buscava si algú s’ofegava al meu voltant, i resulta que venien a salvar-me a mi! Quina vergonya vaig passar! – Però no t’enfades... No, dona, però de vegades... Mira, una altra anècdota (M’ensenya les claus de casa seva).Emcostaunamicaencertar amb la clau al pany, i em costa d’obrir la porta... i vaig veure un dia els policies que passaven, i tornaven a passar... aquells no em coneixien i ja me’n vaig adonar que m’estaven vigilant... perquè Jo no sóc tonto, com diuen els de Media Mark. Però de vegades, pel carrer, sento: A aquest tio, què li passa? i em sap greu. Jo no dono massa explicacions, però de vegades haig de dir que vaig tenir un accident. --I ho vols explicar en un llibre. Sí, i tant. I com tot a la vida, és difícil, però no és impossible. La meva il·lusió és explicar aquesta vivència per ajudar als altres. I fins i tot m’agradaria que es fes una pel·lícula. Després de 15 anys he aconseguit arribar aquí, a com estic ara, i altra gent ho ha de saber. També fa 10 anys que escric cartes a diaris (El Punt, El Periódico de Catalunya) i per dues vegades he fet xerrades a la universitat, una amb el títol: “La vida després d’un TCE, traumatisme cranioencefàlic”, i l’altre sobre logopèdia. --I per això també has volgut fer aquesta entrevista. Sí, i remarcant aquest missatge: Jo no vull fer pena, tinc el meu problema, no us l’afegiu als vostres. Hi ha gent que pateix, víctimes com les de l’accident de l’avió estavellat a Barajas. Hi ha els morts, però també El món va ràpid, sembla que el que no va ràpid no val res. Però la vida s’ho val! La vida és el més important. Viure és diferent de viure-ho, queda clar? víctimes vives, i les llàgrimes que desprenc són per ells, llàgrimes de sal. I la sal vol dir vida. Els que han tingut com jo un TCE hauran de lluitar molt, i tant de bo els pogués ajudar, perquè sé allò que han de passar. Però ells han de saber que hi ha vida després d’un accident greu, encara que la vida sigui més a poc a poc. El món va ràpid, sembla que el que no va ràpid no val res. Però la vida s’ho val! La vida és el més important. Viure és diferent de viure-ho, queda clar? Necessito d’explicar-ho a fi de que s’entengui el missatge vital. Why not? – Per acabar, què diries als lectors? Aquesta frase: “És amic meu aquell qui m’ajuda, no el qui em compadeix” (Thomas Fullet) Extret del full informatiu del 24 d’agost de 2008 de la parròquia de Poblenou de Pineda, on hi ha “Supermans i pedres”. L’adreça electrònica del Xevi, per si voleu fer-hi algun comentari, és aquesta: ivexcaste211@terra.es Caieu, fulles; caieu, fulles, que ja s’acosta Nadal i el cor el vol nu i glacial... Neix l’hivern cantant les glòries d’una verge amb mantell blau que al sentí’s plena de gràcia baixa els ulls, junta les mans i es posa a adorar Déu en son ventre virginal... Caieu, fulles; caieu, fulles, que ja s’acosta Nadal. En les nits de desembre –tan llargues!– els pastors s’estan sols entre el vent, contemplant la foscor de la terra... I en el cel hi ha l’estrella d’Orient. En les nits de desembre –tan llargues!– entre el vent i invisibles remors, que n’hi caben de vols d’àngel en els somnis dels pastors! Van els àngels per la terra i pel cel les resplendors. Prova el fred de fer-se etern, la tenebra també ho prova, però al cor de la nit d’hivern se bada la Bona Nova; i al punt de la mitjanit tot ocell ha refilat, i tota l’herba ha florit, i Jesús és nat. Joan Maragall 12
  13. 13. RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes Pirates de terra endins Salvador Clarós Imagineu-vosquesoudeviatgeaNovaZelanda.Us heu embarcat amb una expedició cap a un jaciment geològic molt important. No podíeu pas renunciar a una oportunitat tan desitjada encara que us portés lluny de casa per una temporada llarga. Durant la vostra absència un fet inesperat ha obligat la vostra família a abandonar la casa pairal on vau néixer i us vau fer gran, i on hi teníeu el vostre patrimoni intangible de records... A la tornada us trobeu amb el fet consumat. Mentre el vostre pare intenta explicar-vos per què es va haver de prendre aquella decisió, a la vista de la commoció que us ha ocasionat saber que ja mai més no tornareu a posar els peus a la casa estimada, la vostra mirada resta perduda, absent... Sempre hi ha decisions que afecten els altres, el patrimoni sentimental o material de les persones. La major part de les decisions responen a una raó mercantil que empeny a vendre o a comprar o a ser comprat o venut. Hi ha doncs un preu que justifica tal o qual acte. Escudats en un preu, hem considerat que som els amos i senyors de tot el que posseïm, és a dir, hem proclamat el nostre dret a disposar legítimament d’allò que podem pagar! Una comunitat que se sent legitimada a través del preu de les coses, a la vista que una coordenada tan temporal com aquesta deixa fora les generacions futures que per no ser-hi presents no poden licitar pels recursos naturals materials i energètics, és un món de pirates. Vull dir que el preu molt barat del petroli és la causa per la qual aquesta generació ha consumit en cent anys la meitat de les reserves planetàries d’aquest mineral, i ara es disposa a consumir la segona meitat. Les conseqüències per a les generacions futures no son només escassesa energètica sinó sobretot rescalfament atmosfèric pel canvi climàtic. És com si un escamot de pirates hagués assaltat una flota que encara no ha nascut privant-la de tot. Però la pirateria del nostre temps tranquil·litza la seva consciència proclamant que el coneixement i la tecnologia ja hi posaran remei. I si no és així? La col.laboradora habitual d’aquest tros de pàgina, que és seguida, pel que sabem, per un bon nombre de subscriptors, resulta que, en l’avinentesa d’aquestes dates, ha agafat la grip i no ens pot obsequiar amb la seva habitual i valorada recepta. O sigui que aprofitem l’espai per desitjar- vos unes bones festes, i convidar-vos a menjar el que considereu oportú, però això sí, sense excedir-vos gaire. Bon Nadal! 13
  14. 14. Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades U SURA? No fa gaire vaig tenir ocasió d’assistir a una reunió convocada pel bisbe de Sant Feliu de Llobregat, que ens va convidar els membres de l’Equip de Pastoral Obrera a compartir amb ell la nostra valoració sobre la crisi i els seus efectes sobre els veïns i veïnes de la diòcesi. Ell es va a preparar a fons la reunió, i tenia molt presents tots els documents de la Doctrina Social de l’Església. Ens plantejava si l’actitud de bancs i caixes es pot qualificar d’usura. Avui me n’he recordat, en rebre l’enèsima carta de “la Caixa” oferint-me un préstec immediat de 2.000 € sense donar explicacions i sense presentar cap mena de documentació, un préstec que puc tramitar per via informàtica sense ni tan sols passar per l’oficina. Enlloc no em diuen, per cert, què em costarà la broma... De fet, veig que bancs i caixes continuen amb els mateixos paràmetres que han fet tan greu la nostra crisi: incitant al consum... Posen pegues als préstecs que són vitals, com els que permeten l’accés a un habitatge o sortir d’un mal pas a les empreses perquè no volen assumir riscos. I simultàniament ens impulsen a endeutar-nos compulsivament,aunpreuqueaellssí,bensegur, que els resultarà rendible. Independentment que tinguem altres deutes o altres obligacions. En un moment en què ens cal un esforç per definir prioritats econòmiques personals i col·lectives, i un model de desenvolupament sostenible, bancs i caixes continuen exercint el seu paper de voltors mentre es llepen les ferides del darrer ensurt econòmic ara que els governs ja els han assegurat el futur. Mercè Solé S OBRE ELECCIONS I REFERÈNDUMS. Tenint en compte la complexitat de la nostra societat, la quantitat de qüestions que en una localitat, nació, continent o a tot el planeta se’ns plantegen, i la voluntat de moltes persones, associacions i moviments de desenvolupar la democràcia en una orientació de molta més participació que en les eleccions, em pregunto com és que no es fan passos per introduir el vot a través dels mitjans i tècniques que ens permet avui dia la informàtica. De fet internet amb tots els instruments que van sortint de xats, blogs, planes web, signar i adherir-se a manifestos, demandes... permet unes possibilitats enormes de participació. Ja sé que cal mesurar molt la manera de fer referèndums per fer preguntes a la població, per tal que no hi hagi trampes, corrupció i per tant cal controlar bé aquesta tipus de participació, i que cal mirar també la dimensió jurídica del tema i potser canviar algunes lleis. ¿Però no serà que no hi ha voluntat política per la por que fa aquest tipus de participació que no surti a l´inrevés del que ha previst el govern de torn, i que això creï precedents que podrien anar molt enllà, fins i tot a votar el president dels EUA, o un govern continental, o planetari directament? Altres factors hi deuen jugar, com és la minsa culturainformàticadelspolíticsidemoltssectors de la població, i també les dificultats tècniques a resoldre, i que es tenen altres prioritats. Però tot això pot superar-se si hi hagués autèntica voluntat d´avançar vers una democràcia més popular, real, i quotidiana. Un barri, carrer o districte podria votar si vol aquella obra, ara o en un altre moment, o com la vol, si vol aquella escola, pis de disminuïts, centre de salut o altres equipaments... Es podria exposar en els televisions locals, en els bars, a les cases, entitats del barri i s´obririen debats en què la consciència democràtica creixeria. A les famílies i a les escoles també es podria debatre més sobre totes aquelles qüestions que afectessin elsciutadans,properesomésllunyanes.Finsitot es podrien fer vots ponderats per famílies segons el nombre de fills i, encara que fossin menors, ja aprendrien a participar a ser demòcrates i a veure’n els beneficis. Ara bé, tot això segur que és complex, demana temps, dedicació...i també deu ser “perillós”... però no hauríem d`avançar en aquesta senda? Quim Cervera N ormes i ciutadans. Aquests dies, arran de la polèmica de si fer pagar o no les bosses de plàstic, he llegit alguns comentaris als diaris molt contraris a la progressiva normativització de la societat: tot ho paguen els ciutadans, de tot els fem culpables. I posaven com a exemple la limitació de velocitat a 80 km. Potser cal fer més pedagogia. Però em sembla una evidència que és un bé comú reduir la mortalitat a les autopistes, encara que això ens comporti l’increïble i enorme esforç i limitació a la nostra llibertat individual de pitjar amb menys entusiasme l’accelerador. Si no som capaços ni de fer això és que som una civilització certament estúpida i suïcida. Mercè Solé14
  15. 15. Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell El silenci de les campanes. Jordi Albertí. Edicions Proa. Barcelona 2007. Aquest és un llibre que cal llegir, per intentar entendre una mica més la nostra història i també moltes de les coses que estan passant ara. A mi m’ha impressionat.L’objectiudel’autor és explicar la persecució religiosa que tingué lloc a Catalunya durant la guerra civil. Per fer- ho, dibuixa primer la doble història de l’anticlericalisme i de l’actuació de l’Església en els anys anteriors, des del segle XIX; un dibuix que a mi em sembla massa esquemàtic, però que en tot cas és una introducció útil. Després, ja més àmpliament, situa l’ambient antireligiós que es vivia en un ampli sector de la societat. I finalment, detalla com es va esdevenir la persecució als diferents llocs. Tot plegat fa adonar que darerere tantes morts de clergues, religiosos i laics, hi havia un convenciment present en molts dirigents socials i polítics, que consideraven que la religió era, simplement, un mal social que calia eradicar. I que aquest convenciment estès, esdevenia justificació ideològica i anímica per a tantes actuacions tràgiques i sovint volgudament cruels. També fa adonar, alhora, que aquest convenciment era conseqüència d’un altre convenciment: el dels dirigents eclesiàstics, que consideraven que l’Església tenia el dret de dirigir la vida de la gent, i no imaginaven que fos acceptable una societat sense aquest seu paper dirigent. I finalment, fa adonar de la fe tan profundament arrelada i senzillament viscuda de molts dels que foren assassinats. Si enmig de tanta desgràcia s’hi ha de trobar alguna cosa positiva, sens dubte deu ser aquesta. I el que més fa pensar és veure com aquella fe en la majoria dels casos tan autèntica va ser vista com un enemic a combatre i a eliminar. I un pensa que això no hauria hagut de ser mai així, i caldria fer que no ho fos, ni ara ni en el futur. Però, mirant com van ara les coses, no sembla fàcil aconseguir-ho... Josep Lligadas Laudes i Vespres. Col·lecció Celebrar. CPL. Barcelona 2008 Cada cop conec més persones laiques que volen seguir la Litúrgia de les Hores. Per a mi té molt d’encant. D’una banda et permet conèixer millor els salms, seguir el temps litúrgic i tot plegat l’estructura reiterativa t’ajuda a anar aprofundint en allò que cantes o que llegeixes. De l’altra banda, a mi m’agrada aquesta sensació de “batec” eclesial universal. Però la Litúrgia de les Hores presenta algunes dificultats pràctiques. Laics i laiques –i, pel que conec, alguns capellans i religiosos als quals he enganxat “in fraganti”– no ho resen pas en una capella o en un lloc tranquil i plàcid. Sovint arrosseguen el llibre corresponent, que té un pes i un volum considerables, amunt i avall. El tren, el metro i el bus són un espai utilitzat sovint, cosa força incòmoda per cert. Però per a mi la dificultat principal és que per als no iniciats la Litúrgia de les Hores és una mena de gimcana inacabable on, si l’encertes, l’endevines. No és gaire greu equivocar-se, però posats a fer més val anar sobre segur. Per això em semblen tan útils els llibres de la col·lecció Celebrar que acaba de publicar el CPL: són llibres de butxaca, en un format agradable, en diversos volums segons els temps litúrgics (acaben de sortir Advent, Nadal i una part del Temps de durant l’any i s’estan preparant Quaresma, Setmana Santa i Pasqua), on tota la litúrgia resulta realment fàcil de seguir. Finalment, només voldria assenyalar que el recentíssim sínode sobre la Paraula de Déu celebrat a Roma recomana amb entusiasme la difusió d’aquesta forma antiquíssima de pregària. He de confessar que em sorprèn profundament estar d’acord en alguna cosa amb els “grans jefes”. No sé si fer-m’ho mirar... Mercè Solé I us desitgem que els Reis us portin moltes coses... que després vulgueu compartir amb nosaltres en aquesta secció! 15
  16. 16. “He redactat aquesta carta més extensa de l’usual per que no disposo de temps per a escriure-la més breu” (Blaise Pascal) L’Eucaristia, tot un repte (II) Josep Lligadas Per repassar el que significa l’Eucaristia en la vida dels cristians, comencem per una història. És al llibre dels Fets dels Apòstols. Som a l’any 58, i l’apòstol Pau retorna del seu tercer viatge missioner. Va cap a Jerusalem, on serà arrestat i dut a Roma. Arriben a Tróada, i Lluc, l’autor dels Fets del Apòstols, explica: “Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set dies. El diumenge, ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué: “Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se n’anà” (Fets 20,6-11). El diumenge, a Tròada, com a la resta de comunitats cristianes, el costum està ben establert. Tothom es reuneix, i el que fan és escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle. El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau. I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de vida que Pau transmet. Però la reunió és la de sempre, la que des del principi ha estat el punt de referència de la comunitat cristiana. De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que és com una escenificació del que és l’Eucaristia com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix enmig de la vida del creient, la seva paraula ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la resta de la colla a dir-los allò que han vist i han experimentat... De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat de base històrica, com altres textos del Nou Testament que podríem citar, ens fan adonar d’una cosa molt evident. I és que en aquell món hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites que miraven de viure la crida evangèlica tenien el moment de l’Eucaristia com el moment per refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els uns dels altres, per viure la presència de Jesús enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en la seva quotidianitat, tot allò que els movia. No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia eucaristies que eren un desastre (com les que Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com més avançava el temps més apareixia una certa mandra per participar-hi (i l’autor de la carta als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum”, Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada setmanal de l’Eucaristia era la manera principal de viure i refermar i expressar la seva fe... Elretall La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

×