Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Tractament i publicació d'Àudio - Resum modul 1

1,240 views

Published on

Resum del mòdul 1 de l'assignatura de tractament i publicació d'Àudio del Grau Multimèdia de la UOC. Pots veure el projecte complet a www.racovermell.com. Gràcies pel "like" ;-)

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Tractament i publicació d'Àudio - Resum modul 1

  1. 1. TRACTAMENT I PUBLICACIÓ D’ÀUDIO MÒDUL 1 – FONAMENTS DE PSICOACÚSTICA MUSICAL En totes les cultures es confirma l’existència de tres sensacions primàries associades a la percepció musical del so. Es tracta d’altura, intensitat i timbre. - Altura o Indica si el so és greu, agut o mitjà. o Ve determinada per la freqüència de les ones sonores. o Depèn de la freqüència o número de vibracions per segon. A major freqüència, més agut sona. o Es mesura en hertzs o El so harmònic es caracteritza perquè es pot descompondre en sons elementals anomenats harmònics. o La freqüència fonamental dóna lloc a la resta de tots els sons harmònics. o Si la freqüència fonamental f0 = 0, la freqüència dels harmònics es pot obtenir segons la fórmula: fn=n×f0, en què n és el número harmònic. Si la freqüència fonamental són 100Hz, s’obtenen harmònics de 20, 300, 400, 500, etc. o - Intensitat o Indica si un so és fort o suau (dèbil). o Es mesura en decibels o És la força o volum del so o S’associa al flux d’energia o l’amplitud de la pressió d’oscil·lació de l’ona. La intensitat ve determinada per la potència. - Timbre o Ens permet diferenciar les veus i els instruments. o S’associa a l’espectre d’intensitat dels harmònics o Depèn de la freqüència però també de la intensitat. AUDICIÓ MUSICAL El so és tota variació de pressió o de velocitat del moviment de partícules que es propaga en un medi elàstic. El so també té lloc en els sòlids, en els líquids i en altres gasos diferents de l’aire. Només percebem per l’orella humana entre 20 Hz i 20.000 Hz, però algunes freqüències inferiors als 20 Hz, denominades infrasons poden ser percebudes. Les variacions periòdiques de pressió amb prou intensitat per a produir dolor reben el nom de suprasons. Per als 1000 Hz aquesta intensitat és de prop d’1 W/m2. Les que no són prou intenses per l’aparell auditiu s’anomenen subsons.
  2. 2. SISTEMES FÍSICS EN LA PERCEPCIÓ DEL SO MUSICAL En l’audició de música intervenen una sèrie de sistemes físics: La font emet energia, el medi la transmet i el receptor la detecta. - La font sonora, l’aire (que és el medi pel qual es propaga) i l’oient (que és el receptor) o Components de la font  Font d’energia – Mecanisme d’activació. Es pot tractar de la pulsació d’una corda, pas del corrent d’aire al bisell de l’embocadura d’una flauta, moviment de les membranes dels altaveus, etc.  Element vibrant fonamental – Depèn de l’altura de la nota i els harmònics. Exemple: Una corda, un tros de metall, un tros de fusta...  Ressonador addicional – Consisteix a convertir les oscil·lacions de l’element vibrant en variacions periòdiques de pressió. Exemple: Caixa dels instruments de corda, caixes dels altaveus, cavitats en els instruments de percussió, etc. - L’aire medi que propaga el so en totes direccions o Medi pròxim a la font que transmet el so o Els límits del medi que afecten a la propagació del so (parets, terra, sostre, gent...) - L’oient / Receptor o Orella externa – Rep les oscil·lacions de pressió sonora per a convertir-se en vibracions mecàniques. o Orella mitjana – Pren les vibracions mecàniques i les transmet a l’orella interna. o Orella interna – Les vibracions són separades en funció de la seva freqüència per a ser convertides en impulsos nerviosos. o El sistema nerviós auditiu transmet els senyals al cervell i allí són processats, identificats, representats i emmagatzemats en la memòria.
  3. 3. LLEI DE WEBER-FECHNER Estableix una relació quantitativa entre la magnitud d’un estímul i com aquest es percep. Es va proposar per Erns Heinrich Weber (1795-1878) i la va actualitzar Gustav Thodor Fechner (1801- 1887). La llei diu que “El menor canvi discernible en la magnitud d’un estímul és proporcional a la magnitud de l’estímul”. És a dir, possiblement no podrem distingir entre una massa de 100 grams i una de 105 grams, però si d’una de 110 grams. Si la massa és de 1000 grams, amb 10 grams més no notarem la diferència, però sí amb 100 grams. Tot això implica un llindar diferencial (LD). Qual l’estímul es sobrepassa l’LD es detecta un canvi de sensació. Fechner va arribar a la conclusió que la relació entre estímul i sensació corresponent pot evolucionar fins a convertir-se en una relació logarítmica. R és la sensació, K és una constant i S és la intensitat de l’estímul. Quan la freqüència ultrapassa l’LD es percep un canvi en la sensació d’altura. El grau de sensibilitat als canvis depèn de la freqüència, però també de la intensitat i la durada dels sons que intervenen. Aquest grau de sensibilitat a la freqüència Es denomina resolució de freqüència i varia molt d’una persona a una altra. Està en funció de l’entrenament musical. OBJECTE SONOR I CLASSIFICACIONS D’OBJECTES MUSICALS El concepte d’objecte sonor és el que se sent quan s’escolta una font de so sense tenir-ne en compte la identificació. Això pot passar per falta d’informació. Una vegada que l’objecte sonor apareix en la consciència amb les seves particularitats perceptives és possible utilitzar-lo en contextos musicals i convertir-lo en objecte musical. Classificació dels objectes musicals: - Segons el grau d’estabilitat o So estable –Grill o So poc estable - Ximpanzé - Segons el grau d’articulació o Molt articulats – Veu humana o Articulats – Gripau, cops d l’aigua en la paret del bidó o Poc articulats - Lleopard o Gens articulats – Saxòfon, torrent, projector Massa – - Si es considera l’estabilitat, la massa del so pot ser percebuda: o Estabilitat nítida - bombolles o Estabilitat borrosa - gàrgares
  4. 4. - Si es considera la variació o Complexa – Caiguda d’un arbre o Simple – una espurna Factura – Es la manera com l’energia és comunicada i es manifesta en la durada: - Previsible (tic-tac del rellotge) - Imprevisible (campanetes de vent) Durada - Llarga durada - Riure - Curta durada Complexitat – Un objecte sonor pot estar compost d’altres. A més son més complex. L’APARELL DE L’ORELLA Funciona com si es tractés d’un micròfon sofisticat. Es distingeixen tres zones: orella externa, orella mitjana i orella interna. ORELLA EXTERNA Té l’aspecte d’una trompeta i consta de: - pavelló auricular - protegeix el timpà de l’acció del vent - canal auditiu extern - esmorteeix el so mentre eixampla la banda de freqüències perceptibles.. També atenua els sons no desitjats.
  5. 5. ORELLA MITJANA Està formada per una caixa tancada que conté aire. Està comunicada amb la boca per mitjà d’un canal anomenat la trompa d’Eustaqui. La funció bàsica de la trompa d’Eustaqui és igualar la pressió i permetre el funcionament correcte sense dependència de les condicions atmosfèriques externes. Les vibracions es transmeten a través dues vies: - Via sòlida - formada pel conjunt del timpà i els ossicles (martell, enclusa i estrep). Permet transmetre vibracions de freqüències fins a 10.000 Hz - Via gasosa – Estimula l’aire de la cavitat i porta la vibració directament a la finestra rodona. EL TIMPÀ És la membrana que limita l’orella mitjana en la part externa. Rep les vibracions de pressió que arriben a través del canal auditiu extern. Constitueix una primera protecció de les delicades estructures de l’orella interna i també atenua el so. Quan el timpà es posa en vibració és quan s’experimenta la sensació d’audició. Perquè s’experimenti la sensació de so per mitjà del moviment del timpà, aquest ho ha de fer a través d’uns límits. El període de vibració més curt perceptible és de 7 x 10-5 s. LA CADENA D’OSSICLES Està formada pel martell, l’enclusa i l’estrep, que és un grup que s’articula mitjançant una sèrie de músculs. És el segon dispositiu de regulació de la impedància acústica de l’orella mitjana.
  6. 6. ORELLA INTERNA S’allotja en una petita cavitat del crani de dimensions20 x 10 x7 mm. La seva forma és extremadament complicada per a evitar l’aparició de zones ressonància. Es compon de dues parts: el laberint i la còclea (caracol en castellà) EL LABERINT Està format per una cavitat anomenada utricle, sobre la qual es disposen tres ovoides diminuts o ampul·les. De cada ampul·la parteix un conducte cap a una altra part de l’utricle. Són els canals semicirculars. A la part inferior de l’utricle s’aprecien la finestra oval i la finestra rodona. A l’utricle hi ha diferents estructures: la màcula utricular, les cúpules ampul·lars i la màcula sacular. Quan la màcula s’inclina, les cèl·lules activen les terminacions nervioses que estan connectades. Les ampul·les també donen suport a les cúpules ampul·lars, que són capaces de detectar vibracions entre 5 i 30 Hertzs.
  7. 7. LA CÒCLEA És un òrgan enrotllat en forma de cargol. El seu conducte és de 3,2 cm de llarg i es divideix en dues parts: rampa timpànica i rampa vestibular. Totes dues rampes, connectades per un petit forat anomenat helicotrema, són plenes d’un fluid anomenat la perilimfa. Les vibracions transmeses per la cadena d’ossicles es converteixen en oscil·lacions del fluid, la qual cosa, en propagar-se pel conducte coclear posa en moviment la membrana basilar com si fos una bandera. Hi ha unes 30.000 cèl·lules al llarg de la membrana basilar, que capten el moviment i envien senyals a les terminacions nervioses que hi estan en contacte. El moviment de la membrana basilar depèn de la freqüència de la nota. Com més baixa sigui la freqüència del so, la zona estimula s’apropa a l’àpex; com més alta, més s’apropa la zona estimulada a la base, lloc on la membrana és més rígida.
  8. 8. En la següent imatge es representen les fibres nervioses que porten informació sonora al cervell: Són els nervis ampul·lars, el nevi macular, el nervi sacular i el nervi coclear 2 - PERCEPCIÓ DE L’ALTURA Un to pur és un so amb forma d’ona sinusoïdal. La música no està feta de sons purs, però els aguts de la flauta s’apropen bastant a la forma d’un so sinusoïdal. A mesura que augmenta la freqüència d’un to pur, augmenta la sensació d’altura. Però això no ocorre de manera lineal, la relació s’apropa a la llei de Weber-Fechtner.
  9. 9. EFECTES PSICOACÚSTICS DE PRIMER ORDRE Es deuen a efectes mecànics que tenen lloc en estructures auditives de baix nivell. Els efectes de superposició de primer ordre són aquells efectes psicoacústics deguts a la superposició de tons purs. El timpà es mou cap a dintre i fora seguint les diferents pressions que arriben a través del canal auditiu. Si dos tons purs de diferents característiques sonen junts, el moviment del timpà és la suma dels moviments que tindrien lloc si cada so sonés separadament, sempre i quant superin un cert límit en el qual la linealitat desapareix. Es tracta de la superposició lineal de dues vibracions, en què un component de vibració o pertorba l’altre. Si en una aplicació de tipus Audacity o WaveFM es sintetitzen dos tons purs en canals diferents d’igual freqüència i fase, s’obté la sensació d’un to pur de la mateixa freqüència que els sons originals i d’amplitud igual a la suma de les amplituds inicials. És el que es coneix com interferència constructiva. En el cas que les fases de les dos senyes periòdics s’oposen totalment, és a dir, que un està desplaçat 180º respecte de l’altre, la suma dels dos senyals és una línia recta i el so desapareix. És el que es coneix com interferència destructiva. Si es superposen dos tons purs amb la mateixa amplitud però amb una diferència de freqüència: - Si la diferència de freqüències és prou gran, se senten dos components de freqüència totalment diferenciats corresponents a cada un dels tons originals. - Si la diferència de freqüències és petita se sent només una nota d’altura intermèdia modulada o batent. Aquest fenomen es diu batement de primer ordre. El fenomen de batement de primer ordre és important en música. Un instrument mal afinat amb la resta produeix sensació de desgrat en part per la generació de batements de primer ordre. Es considera un instrument afinat en el moment que els batements desapareixen. 3 - PERCEPCIÓ DE LA INTENSITAT. SONORITAT El rang d’intensitats dels tons purs a què és sensible l’orella depèn de la freqüència del so i presenta variabilitat interindividual. Les persones tenen dos límits de sonoritat: Un límit inferior que representa la mínima intensitat audible i un límit superior més allà del qual es produeix dolor fisiològic i dany al mecanisme de l’orella. L’LD per a la intensitat del so és gairebé proporcional a la intensitat del so Emmascarament L’experiència més comuna d’emmascarament és aquella en la qual no és possibles seguir una conversa en presència un gran soroll de fons. Té un paper molt important en la música polifònica i
  10. 10. en l’orquestració. Unes combinacions d’instruments realcen el color del so i la introducció d’altres en determinats contextos no té cap sentit, ja que pot ser que no s’arribin a sentir, com pot ser l’addicció de línies melòdiques d’instruments febles, com el fagot o l’oboè, en passatges on sonen els metalls amb gran intensitat.

×