2. 1. DE LA SOCIETAT ESTAMENTALA LA SOCIETAT DE CLASSES
1.1 La dissolució dels estaments privilegiats: A Espanya, els estaments van deixar d’existir amb la
configuració de l’Estat liberal en el segle XIX, quan les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de
tots els ciutadans, una mesura que posava fi als privilegis atorgats pel naixement, pels títols o per la
pertinença al clero. Les diferències socials es van establir segons la riquesa i no segons la situació
legal. Malgrat això, l’Església Catòlica va mantenir a Espanya gran part del seu poder i la seua
influència social.
1.2. Una nova organització dels grups socials: Les classes socials són grups complementaris oberts,
als quals es pertany en funció de les diferències que el mateix sistema capitalista estableix en el
treball i en l’apropiació de la riquesa. D’aquesta manera, a l’Espanya liberal del segle XIX es van
constituir dos grans grups socials: la burgesia, posseïdora d’alguna forma de riquesa urbana,
industrial o agrària procedent, o bé de les seues propietats, rendes o capitals, o bé del treball. I el
proletariat, integrat pels qui només posseïen el salari que rebien per seu treball manual.
2. ELS NOUS GRUPS DIRIGENTS:
2.1. La pervivència de la noblesa: Amb l’adveniment de la nova societat liberal i a diferència d’uns
altres països d’Europa, l’alta noblesa espanyola, no solament no va reduir el seu poder econòmic,
sinó que el va incrementar. A mitjan segle XIX, Espanya continuava sent un país agrari i la noblesa
era la major posseïdora de terres. La noblesa va acceptar el liberalisme com un mal necessari, i el
repartiment d’influències amb els grups burgesos, com una necessitat, però va mantenir la seua
preeminència social. Però, en el darrer quart del segle XIX, la noblesa va començar a perdre part del
seu poder econòmic i de la seua influència política.
2.2 Els grups burgesos: El procés de revolució liberal a Espanya va anar conformant una nova
burgesia vinculada als negocis, el comerç, la banca i el capital estranger. Aquesta burgesia tenia
orígens regionals diversos.
2.3. Les classes mitjanes: Les classes mitjanes constituïen una franja intermèdia entre els poderosos
i els assalariats. La seua riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus ingressos eren
desiguals i depenien de la marxa dels seus negocis. El desenvolupament de les classes mitjanes va
anar lligat al creixement urbà i a l’expansió de l’administració i dels serveis.
2.4. La descomposició de la nova elit dirigent: L’elit dirigent de la societat liberal espanyola del
segle XIX es va estructurar com una simbiosi entre l’antiga aristocràcia i els nous grups burgesos. La
burgesia aportava la innovació, les noves formes jurídiques i polítiques que articulaven l’Estat, el dret
3. i la propietat, i en molts casos també els diners; però la noblesa era un símbol d’ascendència, de
prestigi social i de reconeixement públic. Aquestes dues classes constituïen una nova oligarquia.
3. LES CLASSES POPULARS:
3.1. Artesans i grups urbans: La pervivència del món artesà i tradicional va continuar sent molt
important a l’Espanya del segle XIX. En gran part del país, tant les zones rurals com en les ciutats es
mantenia un fort sector artesà, que elaborava la majoria dels productes manufacturats, atés que la
producció fabril continuava sent minoritària.
3.2. L’evolució dels camperols: Va augmentar la figura del llaurador sense terres, els contractes
d’explotació a curt termini i el latifundi. L’any 1860 hi havia uns 2,6 milions de jornalers i, al final
del segle, la situació dels agricultors pobres no havia millorat. Ara bé, sobre aquest panorama general,
a l’Espanya del segle XIX hi havia grans diferències regionals. Tenint en compte el nivell de vida, en
el camp era difícil distingir entre el petit propietari de terra, l’arrendatari sotmés a la nova situació de
llibertat de mercat, el criat empleat una explotació agrària o el jornaler sense terres. La situació del
camperol va millorar relativament poc entre el 1830 i 1870, és a dir, des de la desamortització de
Mendizábal fins a les crisis agràries del final del segle. Així, doncs, les difícils condicions de vida en
el camp i, sobretot, l’augment de la conflictivitat social, van donar lloc a un procés d’emigració cap a
les ciutats a partir de la dècada del 1860.
3.3. El sorgiment del proletariat: El sorgiment de la indústria moderna va comportar una
organització del treball diferent a la de l’antic sistema gremial que es va caracteritzar per la utilització
de mà d’obra assalariada. Les regles que regulaven aquest tipus de treball eren arreu molt semblants i
no tenien res a veure amb les conegudes fins aleshores. El patró, propietari d’un establiment
industrial, ocupava els obrers a canvi d’un salari, normalment escàs. Les dones i els xiques a partir
dels set anys també treballaven en les fàbriques i cobraven salaris molt inferiors als dels homes. La
jornada laboral, que no estava regulada, era de 12 a 14 hores diàries durant sis dies per setmana, i es
cobrava per dia treballat. Els salaris dels obrers a penes els arribaven per a menjar.
4. COMPORTAMENTS SOCIALS EN L’ESPANYA LIBERAL:
4.1. La vida social i les formes d’oci: El pes dels terratinents agraris va consolidar una elit social
més propera al prototipus de rendista aristocràtic que al model de burgés industrial, emprenedor,
dinàmic i arriscat, abundant en uns altres països. Igualment, la influència de l’Església Catòlica va
continuar sent molt important i les festes religioses, les processons, els casaments o els bateigs
ritmaven la vida social. Però un sector del liberalisme espanyol va defensar la convivència de
laïcitzar la vida pública i de posar fi al predomini de la moral catòlica en tots els àmbits socials.
4. 4.2. Les dones en la societat del segle XIX: El paper de la dona en la societat espanyola del segle
XIX estava determinat pel manteniment d’una concepció tradicional que la subordinava a l’home i la
privava de tot dret jurídic o polític. En aquesta condició subsidiària, sotmesa al món masculí, es
trobaven totes les dones. Ara bé, segons l’origen, la família o la riquesa, les dones tenien unes o altres
condicions de vida i un paper social determinat. Les que pertanyien a les elits posseïen, segons els
valors burgesos, i la seua tradicional concepció catòlica i conservadora, un destí essencial: el
matrimoni.
5. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS:
5.1. El naixement del moviment obrer: En la dècada del 1820, el luddisme va ser la primera
expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de noves màquines, a les quals s’atribuí la
responsabilitat de la pèrdua de llocs de treball i de la minva dels jornalers. L’any 1821, els
treballadors de la indústria artesana de les localitats de la rodalia d’Alcoi van assaltar la ciutat i en
van cremar els tallers mecànics. Molt aviat, però, els treballadors es van adonar que l’origen dels seus
problemes no eren en les màquines, sinó en les condicions de treball que imposaven els propietaris.
Per tant, de manera progressiva, l’eix de la protesta obrera es va anar centrant en les relacions
laborals. Va sorgir així un primer embrió d’associacionisme obrer per a la defensa dels seus
interessos, i l’any 1834, un grup de teixidors de Barcelona va presentar un document al capità general
de Catalunya contra la decisió patronal d’allargar les dimensions de les peces, mentre que se’ls
pagava la mateixa quantitat per cadascun. A partir d’aleshores, el moviment associacionista obrers es
va estendre i es van crear societats de socors mutus o societats mutualistes. Les vagues, malgrat que
estaven prohibides, van ser un instrument usat cada vegada amb més freqüència per a pressionar els
amos.
5.2. Les revoltes agràries: Els conflictes i les revoltes en el camp van ser una constant en la història
espanyola del segle XIX. L’augment de la població agrària assalariada, sense un creixement paral·lel
del treball i dels recursos, va provocar un problema social greu. En la dècada del 1840 una onada de
manifestacions i d’ocupacions de terres va récorrer el camp andalús, on el jornalerisme era majoritari
i les males anyades provocaven situacions de fam crònica i enfonsaven en la misèria milers de
llauradors. El problema es va greujar l’any 1855, amb la desamortització dels béns comunals dels
municipis rurals.
5.3. Socialisme utòpic i republicanisme: El moviment obrer i jornaler primitiu es va veure potenciat
quan les seues reivindicacions van poder comptar amb el recolzament de doctrines com l socialisme
en les seues diferents definicions. La primera va ser l’anomenat socialisme utòpic, que pretenia crear
societats igualitàries, amb propietats col·lectives i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb
5. les injustícies de la societat liberal. L’entrada de les doctrines socialistes a Espanya es va produir
gràcies a la difusió del pensament de socialistes utòpics francesos. Pel que fa a la política, el primitiu
obrerisme espanyol va estar sempre molt vinculat al republicanisme federal. Quan a partir del 1968
es va atorgar el sufragi universal masculí, els obrers van votar sistemàticament pel republicanisme
perquè els semblava l’opció més favorable a les seues aspiracions socials.
6. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME (1868-1874):
6.1. L’arribada de la Internacional a Espanya: Després del triomf de la Revolució de Setembre del
1868, va arribar a Espanya un enviat de l’AIT, que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear-hi els
primers nuclis d’afiliats a la Internacional. Fanelli, que era membre de l’organització anarquista
Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, fundada per Bakunin l’any 1868, va difondre els
ideals anarquistes com si foren els de l’AIT. Els primers afiliats espanyols a aquesta organització van
creure que el programa de l’Aliança es basava en els principis generals de la Primera Internacional,
un fet que va contribuir a l’expansió i a l’arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català
i els agricultors andalusos. En el primer congrés de la Federació Regional Espanyola de l’AIT,
celebrat a Barcelona l’any 1870, es van adoptar acords clarament concordants amb la línia anarquista
de l’obrerisme.
6.2. La crisis i l’escissió en la FRE: L’any 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue i va impulsar el
grup d’internacionalistes madrilenys favorables a les posicions marxistes. Les discrepàncies entre els
dos corrents internacionalistes van culminar l’any 1872 amb l’expulsió del grup madrileny de la FRE
i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter netament marxista. El nucli
socialista escindit va ser minoritari pel fet que la majoria de les organitzacions integrades en l’AIT
van mantenir la primitiva orientació bakuninista.
7.ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900):
7.1. L’anarquisme apolític: L’any 1881, la secció espanyola de la Internacional (FRE) va canviar el
seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a causa de la necessitat
d’adaptar-se a la nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides de
l’estranger. Els desacords dins d’aquesta organització i la repressió constant sobre el moviment obrer
i camperol van afavorir que una part de l’anarquisme optara per l’acció directa i organitzara grups
autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra els fonaments del capitalisme: l’Estat, la
burgesia i l’Església. La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els
partidaris de continuar amb l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. En
conseqüència, van plantejar la revolució social com un objectiu a mitjan termini i van propugnar la
6. necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència va començar a donar
els seus fruits a l’inici del segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1970) i de la CNT (1910).
7.2. El socialisme obrer: La Nueva Federación Madrileña de l’AIT va tenir una vida efímera. L’any
1876, després de la desaparició de la Internacional, els seus membres van decidir constituir un partit
polític. Un grup d’obrers madrilenys, entre els quals hi havia Pablo Iglesias, van fundar el Partido
Socialista Obrero Español (PSOE) l’any 1879. El partido socialista es defenia com a marxista, era
d’orientació netament obrerista i partidari de la revolució social. Presentava també un programa de
reformes que incloïen d’associació, reunió i manifestació, el sufragi universal, la reducció de les
hores de treball, la prohibició del treball infantil i altres mesures de caràcter social. L’any 1888, el
partit va celebrar el seu primer congrés a Barcelona, i el mateix any es va fundar la Unió General de
Treballadors (UGT), que no es va declarar marxista, en principi, sinó que va dedicar llibertat de
militància política als seus afiliats. La UGT es va organitzar en sindicats d’ofici en cada localitat i
sempre va practicar una política molt prudent en les seus reivindicacions.
7.3 Reformisme i qüestió social: Cap a la dècada del 1880, la duresa de les condicions de vida i de
treball dels obrers, així com la creixent pressió sindical, van fer que alguns sectors del liberalisme
anaren prenent consciència de la conveniència de racionalitzar les relacions de treball de la societat
industrial. Els governs, igual que en altres països europeus, van plantejar l’oportunitat que l’Estat
exercira una acció compensatòria i que reglamentara les relacions econòmiques i laborals. L’any
1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan governamental que tenia la finalitat
d’informar sobre la condició obrera i promoure el reformisme social.
