3. LA GESTALT
Max Wertheimer (1880-1943) i els seus ajudants Wolfgang Köhler (1887-1967)
i Kurt Koffka (1886-1941) són els fundadors de la teoria de la Gestalt o teoria
de la forma
El nostre cervell tendeix a percebre els
objectes en configuracions o totalitats
organitzades i fàcilment recognoscibles
La llei de la pregnància: davant d'un
conjunt desorganitzat d'estímuls
visuals, tendim sempre a organitzar-lo,
cerquem la regularitat, la claredat, la
simetria, etc.
El més senzill, en aquest cas, és percebre
la forma recognoscible d'un animal que no
pas un conjunt desordenat de taques.
4. Llei de la pregnància
llei de la proximitat: els propers
o semblants es capten com part
d’una ateixa figura, veiem grups
de parelles que no pas línies
llei de la semblança: Tendim a
percebre agrupades les formes
semblants, aqui veiem columnes
abans que files
llei del tancament: Tendim a
tancar mentalment les formes
que percebem obertes i
incompletes
llei del contrast: tendim a
percebre abans una forma que
es distingeix de la resta per la
seva singularitat
llei de la continuïtat: agrupem
els que tenen una continuïtat de
forma
llei de la simetria: agrupem els
elements separats per un eix de simetria,
aqui el blau és veu com el fons
5. LLEI DE FONS I FIGURA
Edgar Rubin (1886-1951)
Es pot considerar
que la percepció
més simple és
reconèixer com a
figura una creu i
com a fons la resta
de color negre.
En canvi, aquí és
impossible decidir què
és el fons i què és la
figura. Una creu negra
sobre fons blanc o una
creu blanca sobre fons
negre?
Copa de Rubin
22. Punt, línia pla i contorn – Dot, line, plane, contourn
Pla: Superfície delimitada
per una línia tancada (contorn)
El punt: element
gràfic mínim
La línia gràfica té una dimensió
La línia gràfica és un traç
23. El contorn
El contorn és la línia que separa qualsevol forma de l’espai que l’envolta
32. Activitat
Dibuixar amb la tècnica del puntillisme
Dibuixar amb la tècnica del hatching
Dibuixar amb la tècnica de l’ombrejat
Dibuixar amb la tècnica del bolígraf
Puntillisme
https://www.youtube.com/watch?v=l4IChdwifB8
Hatching
https://www.youtube.com/watch?v=JE_lQVixR9Q
https://www.youtube.com/watch?v=X6497XcnavY
Bolígraf
https://www.youtube.com/watch?v=MFegln8PCpk
https://www.youtube.com/watch?v=GW6bSZzOWFE
34. Formes geomètriques i orgàniques
Forma geomètrica Forma orgànica
més expressives i amb més pes visual
35. Formes geomètriques
Composició, de Vasilij Kandinskij
Kandinskij;Composició amb vermell, negre, blau
i groc (1925), de Piet Mondrian
Les formes geomètriques tendeixen a
transmetre sensació de racionalitat i ordre
Agulla (1990), de Tom Carr
36. Formes orgàniques
Nit estrellada (1889), de Vincent van Gogh Autoretrat (1971),
de Francis Bacon
Quatre ales (1974),
d'Alexander Calder
Les formes orgàniques tendeixen a transmetre sensació d’espontaneïtat, llibertat, desordre,
dinamisme, etc. Es poden considerar més expressives i amb més pes visual.
38. Proporció
És la relació que existeix entre les mesures de diferents objectes
la proporció natural, la relació
entre les diferents mesures
s'ajusta a la nostra experiència
visual
la proporció expressiva o simbòlica, les
mesures no s'ajusten a una relació natural,
sinó que ho fan a voluntat del creador del
missatge, que potencia o exagera algun
element connotatiu
39. Proporció al llarg de la història
Model ideal de bellesa basat en la proporció
transmetin sensació d’equilibri, harmonia i ordre valor simbòlic els artistes no es preocupin
per les proporcions naturals
Grècia S V i IV aC Renaixament S XV-XVI Art romànic S XI Art Modern
40. El cànon
És el conjunt de normes que regulen la proporció i la simetria de
qualsevol creació gràfica i plàstica
El cànon de proporció ha variat al llarg de la història: els grecs deien
que el cànon del cos humà era 7 vegades l’altura del cap, altres
vegades, deien que era igaul a vuit o 7,5.
També els grecs van
utilitzar el peu com a
mòdul del cànon; el
consideraven la sisena
part de l’altura total d’un
home
41. Policlet
Dorífor (conegut com cànon)
(segle V aC), de Policlet
Policlet, conegut com l’escultor d’atletes
Va escriure un tractat sobre la proporció, el
ritme i la simetria del cos humà
Temple d'Atenea Niké (segle V aC), de Cal·lícrates
42. La proporció d’àuria o divina proporció o proporció d’or
Si dividim un segment AB en dues parts, de manera que la part gran (a) sigui
a la petita (b) com el tot (a + b) és a la part gran (a), establirem una relació
de proporció (Φ) considerada l'expressió màxima de l'harmonia
La secció àuria va ser la base de l'art i l'arquitectura gregues
El Renaixement quan es va recuperar l’interès per la proporció àuria
Al segle XX es recupera l'interès per la proporció àuria i la voluntat
de construir a partir de la mesura de la figura humana.
L'arquitecte Le Corbusier va crear el 1946 el modulor. El modulor era
un sistema de mesures, basat en la proporció àuria i el cos humà
43. Fibonacci: El número d’or
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=19352&p_alg=Fibonacci
= 1,618034… = Nùmero d’or o Número Fi
45. Utilització Proporció d’àuria
El costat i la diagonal del pentàgon regular
estan en proporció àuria. Dalí utilitza
aquesta propietat per ordenar les dues
figures centrals del seu quadre.
La cara està perfectament encuadrada
en un rectàngle àuri, al igual que el
reste de proporcions de la mateixa
47. Les categories del color
El color real o color dels objectes
El color utilitari
El color simbòlic i expressiu
48. Color simbòlic i expressiu
La simbologia del color: cada cultura té
uns codis de colors, el blanc simbolitza
puresa a Occident, en canvi es relaciona
amb el dol a Orient
L'expressivitat del color: relacionat amb els
condicionants fisiològics, gammes contrastades
transmeten sensacions de més complexitat i exitació
que les harmòniques, que transmeten relaxació
És signe de puresa, netedat,
absència, veritat. Es pot utilitzar
per indicar un producte és nou o a
estrenar
S’associa amb obscuritat, por o
buit. Indica respecte i temor, a
la moda indica elegància
Sol, vida, calor i l’or. Produeix set i
ansietat. A l’edat mitjana es relacionava
amb l’or, metall preciós que indicava
acostament a Déu, saviesa
Relacionat amb el cor, amor, sang,
violència, perill. Per comunicar passió i
energia
Associat amb l’aigua, frescor, cel, tristor,
espiritualitat, immortalitat. En publicitat
s’utilitza per indicar un producte és sa o
net
Evoca vegetació, naturalesa,
esperança, ecologia. Per això s’utilitza
als contenidors de vidre o papereres
saturació Lluminositat o valor
Tons saturats són vius i alegres
Tons pocs saturats són bruts o vells
Molt clars són suaus, dolços,
acaricien, transmeten tranquil·litat
Colors foscos són tristos, agressius,
donen sensació de temor i por
49. Color simbòlic i expressiu
Colors blanc i vermell. La noia és el
blanc, la puresa i la netedat, que
contrasta amb un entorn vermell, la
passió i la sensualitat
El blau i l'aigua tenen un valor simbòlic de
purificació i netedat. El blau també es percep
com un color fred que transmet sensacions de
profunditat, relaxació i tranquil·litat
50. La llum – Espectre visible
Isaac Newton (1642-1727)
51. Color llum – Color light
Llums primàries
Primary lights
Llums secundaris
Secondary lights
Llums complementàries
Complementary lights
RGB = Red Green Blue
Mescla aditiva: la
mescla produeix
un color més clar
55. To, saturació i valor – Hue, saturation and ligtness
El to és el nom de cada color (to vermell, to verd, vermell groguenc, verd violaci, etc)
La saturació és la puresa d'un color, quantitat de colors i grisos que el constitueix.
El valor és la lluminositat d'un color, quantitat de pigment banc o negre que té un
color a la seva barreja.
56. Cossos de color
Per representar el color amb to, valor i saturació necessitem volums
tridimensionals, un eix és el to, un altre la saturació i el tercer la lluminositat o
valor
Esfera de Runge Johann H. Lambert Wilhem Ostwald Alfred Hickethier
57. Photoshop – Hue, Saturation and Lightness
Directament a la capa (layer) a través de Menu:
Image > Adjustments > Hue/Saturation
O a través d’una nova capa:
Create new fill or adjustment layer >
Hue/ Saturation
58. Temperatura de color
Els colors càlids tenen més pes visual que
els colors freds
Warm colours
Cool colours
59. Gammes cromàtiques
Gamma harmònica
Tons propers al
cercle cromàtic
Es preceben:
Equilibrades
Relaxants
Gamma contrastada
Tons allunyats en el
cercle cromàtic
Es perceben:
Estridents
Actives
60. Percepció del color – Colour perception
When a colour is juxtaposed with other
colours, we perceive it as a different colour.
For example, most people will say the
small square on the left is orange, whereas
the one on the right is brown
Actually, the squares are exactly the same
color!
Which square is darker: A or B?
In fact they are the same colour:
#787878
61. Percepció del color – Colour perception
Asimilació cromàtica: el
vermell amb fons blanc sembla
més clar
Contrast cromàtic
simultàni: el
vermell resalta més
amb el seu
complementari
(verd)
La percepció del to, saturació o valor pot
canviar repecte els colors que tingui més
propers
Ilusió Verd-Blau: Només hi
ha 3 colors
69. El color com instrument de solucions plàstiques
Un color tendeix a augmentar el seu to si
afegim més quantitat d’aquest color
Un color perd saturació si el mesclem amb
més de dos tons o afegim blanc o negre.
La barreja de dos colors complementaris
suposa utilitzar els tres colors primaris, i
obtenim un color poc saturat i bru
Per aclarir, s’afegeix groc en comptes de
blanc per obtenir una més gran
lluminositat.
Per enfosquir i donar volum es pot utilitzar
el complementari en comptes del negre
per què altera fàcilment les propietats del
color
70. Si treballem amb colors complementaris
L’ull produeix el complementari del
color que s’observa, per tant es bo
intentar posar una línea divisoria
entre colors complementaris com feia
Henri Mattise (línies arabesques)
Evitar posar dos colors
complementaris junts ja que
produeix a la retina un to grisenc
Si treballem amb complementaris,
manipular la seva barreja per
rebaixar la vibració: blau vermellós
al costat d’un vermell ataronjat, etc.
71. Procediment de mesclar colors
Pastament: consisteix en mesclar pintura amb un pinzell o espàtula
Justaposició: Qual es col·loca un to al costat d’un altre la barreja es realitza a
la retina, per aquesta raó les barrejes justaposades vibren i creen moviment
Superposició amb veladura humida: són capes de pintura molt diluïda, que
transparenta i deixa veure el que hi ha a sota. (Per l’oli cal utilitzar un disolvent
per fer la pintura més fluida)
Superposició per transparències: es treballa de tons clars a foscos
Superposició amb veladura seca (o refregat): són capes de pintura fetes
pràcticament amb un pinzell sec, de manera que si el suport és rugós, la
pintura queda a les zones sortints, veient-se en les deprimides el color que hi
ha a sota
Mixtes: combinar diferent tipus de barreja
75. Color a les avantguardes
Les avantguardes: segona mitad del S. XIX
Experimentació amb nous materials i suports
Crear un nou llenguatge
Impressionisme
Postimpressionisme
Fauvisme
Expressionisme
Futurisme
La Bahaus
Expressionisme abstracte
Pop-art
Art-cinètic
Neoexpressionisme
Avantguarda: terme que fa referència a artistes innovadors que lluiten contra el
que està establert, amb la intenció renovadora d’avanç, exploració i investigació.
76. Impressionisme
En contra les normes acadèmiques i es van centrar en l’estudi del color i el
que veu l’ull en un moment determinat i representar la llum i el color.
Paul Cézanne, Edgar Degas, Edouard Manet, Claude Monet, Pierre Rendir,
Pierre Auguste Renoir, Sisley, Pissarro, ….
A Espanya: Regoyos, Sorolla, Rusiñol i Casas
77. Impressionisme - Claude Monet
Passeig amb parasol, 1872
Sol naixent, 1872 Estació de Saint Lazare, 1877
Claude Monet
78. Impressionistes – Edgar Degas
Clase de dan
La bebedora de ajenjo
Bailarina en la escena
Planchadores Carreras
86. Postimpressionisme
Es va caracteritzar per un us expressiu del color i una major llibertat formal
Paul Cézanne va evolucionar cap a la preocupació de l’estructura mitjançant
el color
Paul Gaugin va explorar l’ús simbòlic del color i de la línea
Vincent Van Gogh, apassionat amb una forta intensitat emocional, va donar
origen al expressionisme
Georges Seurat puntillisme amb diversos colors per realitzar barreges a la
retina
87. Postimpressionisme – Paul Cézanne
Pins i roques 1895-1898 Jugadors de cartes, 1890
Cézanne es va interesar per resaltar les qualitats materials de la pintura,
representant sers vius i paissatges, volums i relacions entre superfícies.
Anticipant-se al cubisme.
88. Postimpressionisme – Paul Gaugin
Visió después del sermó,1888
Calvario bretón, 1889
Senyores de Tahití, 1891
Gaugin va estar interessat en l’art popular, es va centrar en la representació a
base de superfícies planes i decoratives.
89. Postimpressionisme – Vincent Van Gogh
Nit estrellada, 1889
Carretera en Auvers
després de la pluja, 1890
Autorretrat amb barret
de palla, 1853-1890
S’aproxima a la naturalesa amb pincellades coloristes i vigoroses, evocant
emocions internes de l’artista.
90. Postimpressionisme – Georges Seurat
Un diumenge d’estiu a la
Grande Jatte, 1884-1886
Bathers in Asnières, 1887
La Tour Eiffel, 1889
Va inventar la tècnica del puntillisme
91. Postimpressionisme – Henri de Toulouse-Lautrec
En el Moulin Rouge, 1892-1895
Bal au Moulin Rouge.1890
L' Inspection médicale, 1894
Interessat en els llocs tancats amb llum artificial en comptes de paissatges.
Ômtava gestps de cantants, comediants i ridiculitzava la hipocresia dels
poderosos.
92. Fauvisme
Henri Matisse Marucie de Vlaminck
André Derain
Fauvisme significa feres, es característitza per la seva violència cromàtica.
Utilitzaven pinzellada molt expressiva i van distorsionar la realitat amb tons
purs i saturats
96. Expressionisme
Eduard Munch
Der Blaue Reiter, grup
format per:
Vassily Kandinsky
Frank Marc
James Ensor
Influits per impressionistes i postimpressionistes, van portar el color i la forma
fina les últimes conseqüències de l’evocació i la simbologia. Es representen
imatges deformades i exagerades per obtenir una més gran expressió
emocional.
Der Blaue Retier can intentar expressar sentiments espitiruals mitjançant el
color i la llum
99. Futurisme
Umberto Boccioni Carlo Carrà
Luigi Russolo
Aquests artistes van investigar la manera de transmetre la sensació de
velocitat combinant la línea, la pinzellada i el dinamisme del color
100. Futurisme - Umberto Boccioni
Umberto Boccioni
Luigi Russolo
Carlo Carrà
Dinamisme d’un ciclista
Dinamisme d’un automòvil
El projecte IV
101. La Bahaus
Paul Klee Vassily Kandinsky Josef Albers
Johannes Itten Oskar Schlemmer
Va ser una escola innovadora d’art i disseny, van exposar diferentes teories
del color per utilitzar-les com a base de la seva expressió creadora.
Tots van treballar el color a les seves obres com a mitjà d’investigació dels
seus atributs i característiques expressives.
102. Expressionisme abstracte
Clyfford Still Barnett Newman
William Kooning Mark Rothko
Primer moviment pictòric important a Estats Units, el color era un suport
d’alliberació emocional, d’exitació i energia.
104. Pop-art
Andy Warhol Roy Lichtenstein
Tom Wesselman
Les obres reflectaven la vida quotidiana de la gran ciutat. Els colors, objectes i
materials s’utilitzaven per provocar estats d’ànims. Reivindiquen un llenguatge
visual que sigui senzill iper una gran majoria. Colors bàsics saturats i en
general plans.
108. Art-cinètic o Op-art
Jesús Rafael Soto Bridget Riley
Victor Vasarely Eusebio Sempere
El Manifest groc, obra que tracta dels principis de l’art cinètic, els artistes es
preocupen pel dinamisme i el moviment dins l’obra. Parteixen de les idees
futuristes i creen obres abstractes de clar cinetisme.
111. Neoexpressionisme
Georg Baselitz Michel Basquiat
Keith Haring
Es caracteritza per la seva agressivitat brutal, pels temes descarnats i per la
forma que són tractats.
Georg Baselitz utilitza la pintura com a pretex per desenvolupar un llenguatge
agressiu, tràgic i anguinós. Pinzellades ràpides i segures, tons poc saturat.
Michel Basquiat i Keith Haring combinen l’agressivitat amb l’humor i la ironia.
Colors bàsics i molt saturats, formant taques planes o línies amb contorn molt
definits.
115. La textura
És qualitat tàctil dels objectes:
suau, rugosa, aspra, tova, dura,
etc.
La textura pot ser també
percebuda visualment
1-Textures fetes fregant un llapis en un
paper sobre diferents superfícies.
2-Textures fetes amb un programa
informàtic de dibuix.
3-Textures fetes a partir de fotografies
mitjançant un programa de retoc fotogràfic.
116. Textura
Per una imatge impresa és el
suggeriment gràfic
Imatges: tomàquet, pared rugosa
Per pintura, escultura o
arquitectura és el material
utilitzat
Antoni Tàpies
118. Pes visual
El pes visual és la capacitat d'atreure la mirada que tenen els elements d'un
missatge visual. Depen de la mesura, la textura, el color i la forma
Visaul Weight: describes how much something in an image “pulls” your eye to
look at it.
La mesura
Les formes més grans atreuen
abans la mirada que les formes més
petites
La massa de núvols és l’element
visual que atreu més la mirada
per la seva grandària, però
també ho fa per la seva
lluminositat i la seva forma
irregular
El far de Harwich (1820), de John Constable
119. Pes visual
La textura
Les textures més contrastades i
rugoses tendeixen a atreure més la
mirada que les textures suaus i poc
contrastades
Avec des étoiles (1982), d'Antoni Clavé
120. Pes visual
El color
Avec des étoiles (1982), d'Antoni Clavé
Els colors lluminosos tenen més
pes visual que els colors foscos.En
aquesta obra, les formes de color
taronja són les que atreuen més la
mirada
121. Pes visual
La forma
Les formes complexes,
irregulars i les que
transmeten sensació
d’inestabilitat tenen més
pes visual.
Composició en blanc i
negre (1918), de Theo van
Doesburg
Composició amb cinc bigues
que s’encreuen (1920), de
Kasimir Malevič
La composició de Malevič
atreu més la mirada que la
de Van Doesburg. Això és
perquè es tracta d’una
composició més dinàmica i
inestable basada en línies
diagonals, al contrari que la
de Van Doesburg, que fa
una composició més
regular i estable basada en
línies horitzontals i verticals
123. La composició en el pla
Les notícies més
importants se situen
sempre a la part
superior del rectangle,
que té més pes visual.
Pel que fa a la part
inferior, situa les
notícies a la dreta, que
té més pes visual i els
artícles d’opinió a
l’esquerra.
124. La composició en el pla
La notícies del PNV
està en negreta per
donar-li més pes visual
per compensar l’anunci
de la dreta
125. La composició en el pla
Juga amb la mesura de
la notícia de les loteries
per compensar la
notícia de la seva dreta
i donar-li més pes
visual.
126. La regla dels terços
Les dues línies, horitzontals i verticals, que en resulten serveixen tant per
a ordenar com per a situar al seu voltant els elements principals de la
composició
Cupido queixant-se a Venus (segle XVI),
de Lucas Cranach
127. La regla dels terços
Els quatre punts d'intersecció són considerats punts forts on se situa l'interès
de la imatge
Els afusellaments del 3 de maig (1808-
1814), de Francisco Goya
128. La regla dels terços
La regla dels terços s’aplica habitualment a les fotografies de paisatges de
manera que el cel ocupi 2/3 o 1/3 de l’altura de la imatge.
129. La regla dels terços
En aquesta pintura de Renoir, les
figures apareixen en un ordre
més complex, però si apliquem la
regla dels terços veiem com les
línies verticals ordenen la
complexitat en fragments més
comprensibles fins a emmarcar
les dues figures centrals de la
composició.
L’horitzontal superior s’ajusta a
l’espai dels caps de les figures del
fons. La vertical esquerra passa
just pel mig de la parella que
balla, de negre a l’esquerra, de
blanc a la dreta, per a reforçar la
divisió dels espais. L’altra vertical
coincideix amb una vertical de la
cadira.
131. Tipus de composicions
Simètriques: basades en els eixos bàsics d'equilibri horitzontal i vertical.
Descentrades: els elements no s'ordenen segons els eixos horitzontal-vertical.
Basades en l'horitzontal: transmeten sensació de calma i tranquil·litat.
Basades en la vertical: transmeten sensació visual de tensió i energia.
Basades en la diagonal: transmeten sensació de dinamisme, caiguda o elevació.
Basades en la corba: transmeten sensacions de moviment, acolliment i tendresa.
Basades en un polígon: la forma poligonal més tensa i que més ajuda a dirigir la
mirada és el triangle.
133. Simètriques
El matrimoni Arnolfini (1434), de Jan van Eyck Pantocràtor de Sant Climent de Taüll (segle XII)
Les composicions simètriques estan basades en els eixos bàsics d’equilibri horitzontal i
vertical. Transmeten sensació d’equilibri, estabilitat, regularitat, ordre, solemnitat, etc
134. Desentrades
L'or de l'atzur (1967), de Joan Miró
En les composicions descentrades els elements gràfics no s’ordenen segons els eixos
horitzontal-vertical. Aquest tipus de composició crea una sensació de dinamisme, inestabilitat i
espontaneïtat.
135. Horitzontal
Retrat de madame Récamier (1800), de
Jacques-Louis David
Venus i Mart (1485), de Sandro Botticelli
Les composicions basades en l’horitzontal transmeten sensació de calma i tranquil·litat
136. Vertical
Pinkie (1734), de Thomas Lawrence Il Contino (1861), de Marià Fortuny
Les composicions basades en la vertical transmeten sensació de tensió i energia. La
composició vertical és més habitual en elements únics que en grups d’elements
137. Diagonal
L'Anunciació de Cestello (1489-
1490), de Sandro Botticelli
d'El cuirassat Potemkin (1925), de Serguei M.
Eisenstein
Les composicions basades en la diagonal transmeten sensació de dinamisme, caiguda o
elevació. En aquest grup es poden incloure les composicions basades en la força visual de les
línies de fuga de la perspectiva
138. Corba
La dansa (1910), d'Henry Matisse
Dinamisme d'un futbolista (1913), d'Umberto
Boccioni
Les composicions basades en la corba, segons com sigui aquesta (oberta o tancada, simple o
complexa, com l’espiral), transmeten sensacions de moviment, acolliment i tendresa
139. Polígon
La llibertat guiant el poble (1830),
d'Eugène Delacroix
Al·legoria de Venus (1540-1545), d'Agnolo
Bronzino
En les composicions basades en un polígon, la forma poligonal més tensa i que més ajuda a
dirigir la mirada és el triangle, ja que habitualment en un dels seus vèrtexs es concentra
l’atenció sobre un element important de la composició.
140. Exercici
Ofelia, John Everett Millais, 1851
La Inmaculada Concepció,
Giambattista Tiepolo, S- XVIII
El circ , Gorges Seurat ,1981
142. Triangles – Compositional maps
Josef Koudelka, Gypsies, 1967
Andrea Mantegna, Parnas, 1496
Alex Webb, Matanzas, 2008
Triangles:
Attractive
Balanced
Stable
More energetic
Compositional
maps:
Renaissance,
artist used the
“Golden Section”,
a rather notions of
ideal proportion
as a geometrical
framework for
perfectly balanced
compositions.
143. Estàtica i dinàmica
El primer dia(1943), de René Magritte Dinamisme d'un ciclista (1913), d'Umberto Boccioni
Equilibri estàtic:
horitzontal i vertical
Equilibri dinàmic:
línies diagonals, obliqües
i corbes
Transmet sensacions de fredor, equilibri.
És un tipus de composició poc emotiva
Transmetin sensació de moviment. Una composició
dinàmica és més càlida i emotiva que una composició
estàtica
144. El ritme
Segons la llei de la pregnància de la Gestalt, tendim sempre a organitzar
els estímuls visuals cercant la regularitat, la claredat, la simetria, etc.
Tendim a percebre agrupats els elements
que determinen ritmes visuals
Segons la llei de la continuïtat, podem
percebre les formes d’una composició
que s`ordena visualment creant línies
corbes o marcant direccions
El ritme visual d'una composició el
determinen la repetició i l'ordenació més o
menys regular d'elements visuals idèntics:
línies, volums i colors.
Ritme pausat
Devallament 1694, de Caravaggio
145. El ritme
Ritme dinàmic
Un baixant l’escala (1912), de Marcel Duchamp
146. El ritme
Ritme sincopat
La gallina cega (1789), de Francisco Goya
149. Composicions a l’escultura
Ritmes compositius basats en la recta
predominar la sensació d'ordre, equilibri,
harmonia, etc. També a vegades un punt de
fredor i distanciament, ja que expressen un
món ideal i perfecte, lluny de les
imperfeccions humanes
Ritmes compositius basats en la corba
basades en la corba transmeten sensacions de
calidesa, tendresa i emotivitat que portades a
l'extrem poden ser dramàtiques, teatrals i
exagerades.
150. Composicions a l’escultura - Alexander Calder
L’escultor i pintor nord-americà Alexander Calder és considerat l’inventor de
les escultures mòbils
151. Composicions a l’arquitectura
Els diferents elements arquitectònics (arcs, voltes, pilars, columnes, murs,
etc.) determinen i generen l'espai buit, l'espai habitable i transitable, l'espai
d'ús
Es poden establir dos grans tipus de llenguatges arquitectònics:
Composicions basades en el llenguatge clàssic.
Composicions basades en el llenguatge no clàssic.
154. Mòduls i la xarxa
Un mòdul és una forma que organitza un espai a partir de la seva repetició.
El mòdul és, doncs, l'element bàsic d'una estructura més complexa
Una xarxa és una estructura creada per la repetició d'un mòdul. El quadrat, el
triangle equilàter i l'hexàgon regular són mòduls que omplen, sense deixar
espais buits, una superfície plana.
El cub és un mòdul que omple completament, sense deixar espais buits,
l'espai tridimensional.
Límit quadrat (1964), de M. C. Escher
156. Mòduls i la xarxa a l’arquitectura
A l’urbanisme En el disseny industrial
En el disseny industrial, la modularitat va lligada a la simplificació dels processos
de fabricació i d'ús de molts productes. És molt habitual que els objectes que
utilitzem i que tenen una implicació espacial important (cadires, taules, lleixes,
armaris...) estiguin dissenyats de cara a facilitar la modularitat i a permetre
infinites combinacions segons les necessitats de l'usuari
El psicòleg Max Wertheimer (1880-1943) i els seus ajudants Wolfgang Köhler (1887-1967) i Kurt Koffka (1886-1941) són els fundadors de la teoria de la Gestalt o teoria de la forma.
La psicologia de la Gestalt diu que el nostre cervell tendeix a percebre els objectes en configuracions o totalitats organitzades i fàcilment recognoscibles i que això és degut a la manera com funciona el nostre sistema nerviós.
La llei de la pregnància es considera la llei principal de la psicologia de la Gestalt. Aquesta llei diu que les persones, davant d'un conjunt desorganitzat d'estímuls visuals, tendim sempre a organitzar-lo, cerquem la regularitat, la claredat, la simetria, etc., és a dir, la més gran simplicitat possible: la millor gestalt. Tendim a percebre complet tot allò que és incomplet en la realitat.
El més senzill, en aquest cas, és percebre la forma recognoscible d'un animal que no pas un conjunt desordenat de taques. Però això no sempre és possible. Qui no té l'experiència visual d'un tigre difícilment podrà organitzar aquestes taques en la forma d'un animal.
La llei de la proximitat. Davant d'estímuls semblants, tendim a percebre agrupats els que estan més propers.
El conjunt de línies verticals es percep abans com uns grups de parelles que no pas com un conjunt de línies.
La llei de la semblança. Tendim a percebre agrupades les formes semblants.
Percebem més fàcilment el conjunt de figures si formem columnes de figures semblants que no pas si formem files horitzontals.
La llei del tancament. Tendim a tancar mentalment les formes que percebem obertes i incompletes.
Percebem més fàcilment aquest conjunt de formes si les agrupem en tres quadrilàters.
La llei del contrast. Tendim a percebre abans una forma que es distingeix de la resta per la seva singularitat: de forma, color, mesura, textura.
Percebem abans el cercle vermell que la resta de cercles negres.
La llei de la continuïtat. Tendim a agrupar en una mateixa figura els estímuls que tenen una continuïtat de forma.
Unim visualment els estímuls que determinen línies rectes o corbes.
Edgar Rubin (1886-1951) va aportar els conceptes de fons i figura.
La tendència a la millor gestalt possible fa que percebem els estímuls més fàcilment recognoscibles com una figura i que considerem la resta del camp visual com a fons.
En la figura A la forma que es percep més fàcilment és una creu blanca. Es pot considerar que la percepció més simple és reconèixer com a figura una creu i com a fons la resta de color negre. Però de vegades no podem decidir quina és la millor gestalt, ja que les dues formes tenen el mateix nivell de simplicitat i de claredat.En la figura B és impossible decidir què és el fons i què és la figura. Una creu negra sobre fons blanc o una creu blanca sobre fons negre?
Copa de Rubin
El punt és l'element gràfic mínim
Com a concepte geomètric, la línia té una dimensió. La línia gràfica és un traç que es caracteritza per tenir un gruix molt petit amb relació a la seva llargària. Es pot definir la línia com el traç, el dibuix, que deixa el moviment d'un punt.
Un pla és la superfície que queda delimitada per una línia tancada, per un contorn. El contorn és la línia que delimita el pla i el separa del que l'envolta. El pla té dues dimensions.
La forma és l'aspecte en què se'ns mostren els elements gràfics. La forma és un dels elements visuals que condiciona la percepció de qualsevol missatge.
En el cas del punt, la forma tendeix a ser la més petita possible, i en el cas de la línia, tendeix a tenir el gruix mínim necessari per a ser visible.
Les formes planes estan delimitades per un contorn, fins i tot el punt, la forma gràfica més petita. El contorn és la línia que separa qualsevol forma de l'espai que l'envolta.
Les formes es poden ordenar en dos grans grups: formes geomètriques i formes orgàniques.
El contorn és la línia que separa qualsevol forma de l’espai que l’envolta
Steve Jobs
Irene Bombillar Velloso. Alumna de 2 de Bachillerato de Artes
IES Severo Ochoa Granada
Nen i tigre: Gregory Colbert
https://gregorycolbert.com/
Miguel Endara es un artista y realizador de Miami (FL), que se ha especializado últimamente en la técnica del puntillismo o stippling - See more at:
http://www.ganchitosipepsiboom.com/2013/01/el-puntillismo-en-blanco-y-negro-de-miguel-endara/#sthash.vbbURQw4.dpuf
JR Dunster
http://www.portrait-artist.org/face/sketchbook.html
Anna Bregman
http://www.squidoo.com/how-to-draw-people-advice
More details: Vince Low
http://realitypod.com/2013/07/the-art-of-scribbling/
Alumnes del professor MANUEL PADILLA ÁLVAREZ
Pájaro: 1º de Bachillerato. Elena Jiménez
Marilyn: 1 º de Bachillerato. Gema Lemos
Forma geomètrica. Edifici del Banc de la Xina a Hong Kong (1990), de Ieoh-Ming Pei
Forma orgànica. Dona i ocell (1983), de Joan Miró
Les formes geomètriques són construïdes amb regle i compàs. El contorn de les formes geomètriques és fàcilment recognoscible, ja que és format per línies rectes i arcs de circumferència. Les formes geomètriques planes bàsiques són el quadrat, el triangle equilàter i la circumferència. Les formes geomètriques tendeixen a transmetre sensació de racionalitat i ordre com més simples són (polígons regulars, circumferències, políedres regulars, esferes...).
Les formes orgàniques són les que, si més no aparentment, no són construïdes amb regle i compàs. Qualsevol traç o forma fet a mà alçada es pot considerar una forma orgànica. El contorn bàsic de qualsevol forma orgànica és la corba. Les formes orgàniques tendeixen a transmetre sensació d'espontaneïtat, llibertat, desordre, dinamisme, etc. Es poden considerar més expressives i amb més pes visual que les formes geomètriques
El pes visual és la capacitat que té una forma d'atreure la mirada de l'espectador
Les formes geomètriques tendeixen a transmetre sensació de racionalitat i ordre. En les imatges, Composició, de Vasilij Kandinskij;Composició amb vermell, negre, blau i groc (1925), de Piet Mondrian, i Agulla (1990), de Tom Carr.
Les formes orgàniques tendeixen a transmetre sensació d’espontaneïtat, llibertat, desordre, dinamisme, etc. Es poden considerar més expressives i amb més pes visual que les formes geomètriques. En les imatges, Nit estrellada (1889), de Vincent van Gogh; Autoretrat (1971), de Francis Bacon, i Quatre ales (1974), d'Alexander Calder
La percepció de les formes planes és sempre més senzilla, directa i clara que la percepció de les formes tridimensionals.La percepció de les formes tridimensionals està condicionada per la infinitat de punts de vista diferents des dels quals poden ser observades.
El cas extrem de percepció de l'espai tridimensional és el de l’arquitectura, en què cal considerar la percepció de les formes exteriors i les de l’espai interior transitable.
S'anomena proporció la relació que existeix entre les mesures de diferents objectes. En un comunicat visual cal considerar la proporció que existeix entre les parts que el formen i entre les parts i el tot.
Es poden establir dos tipus de proporció: natural i expressiva o simbòlica.
En la proporció natural, la relació entre les diferents mesures s'ajusta a la nostra experiència visual.
En la proporció expressiva o simbòlica, les mesures no s'ajusten a una relació natural, sinó que ho fan a voluntat del creador del missatge, que potencia o exagera algun element connotatiu.
L’art i l’arquitectura de la Grècia clàssica (segles v i iv aC) i del Renaixement (segles xv-xvi) es caracteritzen per expressar un model ideal de bellesa basat en la proporció, en què tots els elements de la pintura, l’escultura i l’arquitectura transmetin sensació d’equilibri, harmonia i ordre.
En l’art romànic del segle xi, a l’edat mitjana, la relació entre les mesures dels objectes representats estan en funció del seu valor simbòlic i no pas de com són en la realitat. En el frontal d’Esquius, la figura central de Crist és més gran perquè simbòlicament Crist és més important que els apòstols i no pas perquè sigui més gran o estigui més a prop. El pintor no s’ha preocupat per mantenir una proporció natural entre els diferents personatges.
En l’art modern també és molt normal que els artistes no es preocupin per les proporcions naturals. En el quadre El crit, d’Edvard Munch, l’artista ha exagerat i ha deformat voluntàriament les formes de la composició per tal d’accentuar la sensació de dramatisme i angoixa que vol transmetre. Les formes “desproporcionades”, que no s’ajusten a la proporció natural, tenen més pes visual i es perceben més dramàtiques i expressives que les que s’ajusten a la proporció natural.
El cànon és el conjunt de normes que regulen la proporció i la simetria de qualsevol creació gràfica i plàstica. El concepte de cànon comporta una noció d'ordre i de mesura que ha estat utilitzada en les arts des de molt antic.
El cànon permet establir l'harmonia entre cadascuna de les parts d'una obra i la seva totalitat a partir d'una mesura o mòdul que es pren com a base. Aquest mòdul, tradicionalment, ha estat alguna part del cos: el peu, el cap, el dit, la mà, etc.
El cànon no té una justificació natural, sinó que expressa la voluntat d'una societat preocupada per la recerca d'un model ideal de bellesa.
El cànon de proporció ha variat al llarg de la història. Els mateixos grecs van utilitzar cànons diferents per construir les escultures. De vegades, el cànon consistia a considerar l’altura total dels cos igual a set vegades l’altura del cap; altres vegades, era igual a vuit.
Policlet, conegut com l’escultor d’atletes, va ser un dels artistes grecs més importants del segle v aC i un gran teòric.Va escriure un tractat sobre la proporció, el ritme i la simetria del cos humà.El Dorífor, considerada una obra mestra de tots els temps, és conegut també amb el sobrenom de Cànon.En aquesta escultura es proposa construir un model de proporcions perfectes del cos humà. Policlet aplica en el Dorífor la proporció àuria per relacionar les diferents mides del cos.
Dorífor (segle v aC), de Policlet
Policlet, conegut com l’escultor d’atletes, va ser un dels artistes grecs més importants del segle v aC i un gran teòric.Va escriure un tractat sobre la proporció, el ritme i la simetria del cos humà.El Dorífor, considerada una obra mestra de tots els temps, és conegut també amb el sobrenom de Cànon.En aquesta escultura es proposa construir un model de proporcions perfectes del cos humà. Policlet aplica en el Dorífor la proporció àuria per relacionar les diferents mides del cos.
També els grecs van utilitzar el peu com a mòdul del cànon; el consideraven la sisena part de l’altura total d’un home.Aquesta proporció es va utilitzar per a la construcció de les columnes de temples dedicats a un déu, ja que expressa, deien, la proporció i la bellesa ideal del cos de l’home.Si el temple era dedicat a una deessa, l’altura de la columna era vuit cops la seva amplada; així s’aconseguia una proporció més estilitzada.
Temple d'Atenea Niké (segle v aC), de Cal·lícrates
La proporció àuria o divina proporció és considera l'expressió màxima d'harmonia.
Si dividim un segment AB en dues parts, de manera que la part gran (a) sigui a la petita (b) com el tot (a + b) és a la part gran (a), establirem una relació de proporció (Φ) considerada l'expressió màxima de l'harmonia.
La secció àuria va ser la base de l'art i l'arquitectura gregues.
Va ser durant el Renaixement quan es va recuperar l’interès per la proporció àuria.Luca Pacioli va escriure el 1498 el seu famós tractat La divina proporció, que, il·lustrat per Leonardo da Vinci, va ser el punt de partida de tots els estudis fets posteriorment sobre les proporcions del cos humà i l’arquitectura.Els artistes i els arquitectes del Renaixement consideraven que el nombre d’or (Φ, fi) expressava la bellesa i l’harmonia de l’ordre de l’Univers.
Al segle xx es recupera l'interès per la proporció àuria i la voluntat de construir a partir de la mesura de la figura humana.L'arquitecte Le Corbusier va crear el 1946 el modulor. El modulor era un sistema de mesures, basat en la proporció àuria i el cos humà, destinat a obtenir proporcions harmòniques en les construccions arquitectòniques. Aquest sistema va ser l'origen de l’ergonomia, que avui s'utilitza per a dissenyar tant una cadira com l'interior d'un cotxe.L'ergonomia és la ciència que tracta de l'adaptació del treball a les condicions psicològiques i anatòmiques de la persona, a fi que la relació amb les màquines sigui el més eficaç possible.
La proporció àuria la podem trobar tant en l'art com en la natura. El Partenó i la mirada enigmàtica de la Gioconda es basen en aquesta proporció. També moltes formes de la natura estan relacionades amb la proporció àuria, com la closca de molts mol·luscs.
La cara está perfectamente encuadrada en un rectángulo áureo, al igual que el resto de proporciones de la misma.
El costat i la diagonal del pentàgon regular estan en proporció àuria. Dalí utilitza aquesta propietat per ordenar les dues figures centrals del seu quadre.
Dali i la divina proporci
http://es.slideshare.net/IgnacioNieto/dal-y-la-razn-area
El color és una qualitat inseparable de la forma. La nostra experiència visual del món no es pot deslligar de la informació que ens transmet el color dels objectes que ens envolten.
Els colors es poden agrupar en tres categories:
El color real o color dels objectes. És el color que tenen els objectes i que ens indica quines són les seves qualitats.
El color utilitari. És l'ús del color eminentment funcional sense que intervinguin factors expressius (connotatius) ni realistes (denotatius) en la seva elecció. En aquest cas, el color només serveix per a diferenciar els diversos objectes acolorits.
El color simbòlic i expressiu.
El color és un indicador de la qualitat i de les característiques pròpies de cada objecte.
Els diferents colors de les línies del metro tenen una funció utilitària: distingir les diferents línies perquè els ciutadans les puguin comprendre i es puguin moure més fàcilment sense que portin associat cap valor connotatiu.
Connotació és allò que suggereix una imatge.
Denotació és la descripció objectiva de la imatge
El color simbòlic i expressiu
El color és l'element més difícil d'utilitzar en qualsevol missatge visual. Això és degut a la quantitat de factors que intervenen en la seva percepció.
La simbologia del color
Existeixen uns codis culturals relacionats amb el color que han anat variant al llarg del temps i que no són iguals en totes les cultures. Per exemple, les núvies es vesteixen de blanc perquè, culturalment, el blanc s'associa a la puresa i la innocència.
L'expressivitat del color
També hi ha un ús expressiu del color. Aquest ús té relació amb els codis simbòlics, culturals, del color, però també amb els condicionants fisiològics, sensitius. Per exemple, les gammes contrastades transmeten sensacions de més complexitat i excitació i les gammes harmòniques, més tranquil·litat i relaxació.
En aquesta imatge el dissenyador gràfic ha oposat els valors simbòlics dels colors blanc i vermell. La noia és el blanc, la puresa i la netedat, que contrasta amb un entorn vermell, la passió i la sensualitat. Els codis gestuals i de vestuari reforcen el caràcter fresc i espontani de la noia.
En aquesta imatge el color dominant és el blau. El blau i l'aigua tenen un valor simbòlic de purificació i netedat. El blau també es percep com un color fred que transmet sensacions de profunditat, relaxació i tranquil·litat. Els codis gestuals i corporals reforcen la connotació d'aquesta imatge: una aroma fresca, sensual, neta, sana i jove.
Aquesta obra és un bon exemple de l’ús expressiu del color.El pintor explica en una de les seves cartes al seu germà Theo: "He intentat expressar les terribles passions de la humanitat mitjançant el verd i el vermell. L'habitació és de color vermell sang i groc apagat, i al centre hi ha una taula de billar verda; també hi ha quatre llums de color groc llimona que desprenen una resplendor taronja i verda. Pertot arreu hi ha un enfrontament i contrast entre els vermells i els verds més extrems.”
El color és l'element més difícil d'utilitzar en qualsevol missatge visual. Això és degut a la quantitat de factors que intervenen en la seva percepció.
La simbologia del color
Existeixen uns codis culturals relacionats amb el color que han anat variant al llarg del temps i que no són iguals en totes les cultures. Per exemple, les núvies es vesteixen de blanc perquè, culturalment, el blanc s'associa a la puresa i la innocència.
L'expressivitat del color
També hi ha un ús expressiu del color. Aquest ús té relació amb els codis simbòlics, culturals, del color, però també amb els condicionants fisiològics, sensitius. Per exemple, les gammes contrastades transmeten sensacions de més complexitat i excitació i les gammes harmòniques, més tranquil·litat i relaxació.
En aquesta imatge el dissenyador gràfic ha oposat els valors simbòlics dels colors blanc i vermell. La noia és el blanc, la puresa i la netedat, que contrasta amb un entorn vermell, la passió i la sensualitat. Els codis gestuals i de vestuari reforcen el caràcter fresc i espontani de la noia.
En aquesta imatge el color dominant és el blau. El blau i l'aigua tenen un valor simbòlic de purificació i netedat. El blau també es percep com un color fred que transmet sensacions de profunditat, relaxació i tranquil·litat. Els codis gestuals i corporals reforcen la connotació d'aquesta imatge: una aroma fresca, sensual, neta, sana i jove.
El color és l'element més difícil d'utilitzar en qualsevol missatge visual. Això és degut a la quantitat de factors que intervenen en la seva percepció.
La simbologia del color
Existeixen uns codis culturals relacionats amb el color que han anat variant al llarg del temps i que no són iguals en totes les cultures. Per exemple, les núvies es vesteixen de blanc perquè, culturalment, el blanc s'associa a la puresa i la innocència.
L'expressivitat del color
També hi ha un ús expressiu del color. Aquest ús té relació amb els codis simbòlics, culturals, del color, però també amb els condicionants fisiològics, sensitius. Per exemple, les gammes contrastades transmeten sensacions de més complexitat i excitació i les gammes harmòniques, més tranquil·litat i relaxació.
En aquesta imatge el dissenyador gràfic ha oposat els valors simbòlics dels colors blanc i vermell. La noia és el blanc, la puresa i la netedat, que contrasta amb un entorn vermell, la passió i la sensualitat. Els codis gestuals i de vestuari reforcen el caràcter fresc i espontani de la noia.
En aquesta imatge el color dominant és el blau. El blau i l'aigua tenen un valor simbòlic de purificació i netedat. El blau també es percep com un color fred que transmet sensacions de profunditat, relaxació i tranquil·litat. Els codis gestuals i corporals reforcen la connotació d'aquesta imatge: una aroma fresca, sensual, neta, sana i jove.
Gràcies a la llum, les persones poden veure el món que les envolta, els objectes, les formes, els colors, etc. El sol és la principal font de llum natural.
La llum és una de les formes en què es manifesta l'energia. L'energia lluminosa viatja en forma d'ones electromagnètiques. Del conjunt d'ones electromagnètiques que existeixen, només una petita part té la propietat d'estimular l'ull humà i produir l'efecte de llum. El conjunt d'ones visibles s'anomena espectre visible.
Així doncs, si es veu al mateix temps tot l'espectre visible, es veu la llum blanca. Si només es veuen algunes de les radiacions visibles, es veu el color corresponent a la suma d'aquestes radiacions. Utilitzant només la suma de tres llums primàries vermella, verda i blava (RGB), també es pot reconstruir la llum blanca.
El color és una sensació que es produeix al cervell quan li arriben uns estímuls nerviosos que es generen a la retina de l’ull.A la retina hi ha dos tipus de cèl·lules receptores que són sensibles a la llum: els cons i els bastons. Hi ha cons sensibles a la llum vermella, a la llum verda i a la llum blava.Per síntesi additiva s’obté la sensació de la resta de colors. Els bastons són sensibles a la intensitat de la llum.
Isaac Newton (1642-1727) va descobrir que si es feia passar llum solar a través d’un prisma de cristall es projectava en set colors diferents: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violeta
Cada ona electromagnètica es caracteritza per la seva freqüència, la seva longitud d’ona, la seva energia associada, etc. S’anomena longitud d’ona la distància que hi ha entre dues crestes o dues valls contigües.La freqüència es mesura comptant la quantitat d’ones que passen per un punt en un temps determinat. Com més curta és la longitud d’ona, més alta és la freqüència i més energia genera una radiació.El conjunt d’ones ordenades per la seva longitud d’ona s’anomena espectre electromagnètic.Les diverses ones electromagnètiques tenen propietats diferents. Les ones de ràdio, de televisió, els raigs infrarojos i ultraviolats, la llum, etc. tenen propietats i utilitats diverses.
Llums primàries
Les llums primàries són la vermella, la verda i lablava. De la seva mescla surten totes les altres. La suma de les tres llums primàries dóna la llum blanca.
Llums secundàries
Les llums secundàries són la cian, la magenta i lagroga. Són el resultat de mesclar dues llums primàries.
Llums complementàries
Dues llums són complementàries si en barrejar-les s'obté la llum blanca. La llum complementària d'una llum primària és la secundària que formen les altres dues primàries.
RGB (red, green, blue) és l’abreviació que s’utilitza internacionalment per a anomenar les llums primàries. Aquesta sigla es pot trobar en qualsevol programa informàtic de dibuix o de retoc fotogràfic.
El color pigment és el color de la pintura, de les tintes. És format pel pigment i l'aglutinant. El pigment és la substància que dóna color i l'aglutinant és la substància que dóna consistència al color i que permet que la persona no es taqui els dits un cop ha pintat un objecte.
Si es barregen diferents colors en la pintura, la mescla resultant és un color més fosc. La mescla de color pigment s'anomena mescla subtractiva.
Colors primaris
Els colors primaris són el cian, el magenta i el groc. De la seva mescla en surten tots els altres.
Colors secundaris
Els colors secundaris són el vermell, el verd i el blau. Aquests són el resultat de mesclar dos colors primaris.
Colors complementaris
Els colors complementaris són parelles formades per colors oposats diametralment en el cercle cromàtic.
Primary colours:
Yellow: Un amarillo medio que se elige lo siguiente
Lemon yellow = amarillo limón
Gambage = Gamboge
Cadmium yellow = amarillo cadmio claro
Amarillo limón
HTML #FFF83B
CMYK (5, 0, 90, 0)
RGB (255, 248, 59)
HSV (58°, 77 %, 100 %)
Referencia 2
Gamboge
Coordenadas de color
HTML#E49B0F
RGB (r,g,b)B(228, 155, 15)
HSV (h, s, v)(39°, 93 %, 89 %)
Referencia9
B) Normalizado con rango [ 0 – 255 ] (byte)
amarillo cadmio claro
(Debido a su toxicidad se los imita con azoderivados)
No lo he encontrado, en canvio encontré el Cadmiun orange:
Color coordinates
Hex triplet#ED872D
sRGBB (r, g, b)(237, 135, 45)
CMYKH (c, m, y, k)(0, 43, 81, 7)
HSV (h, s, v)(28°, 81%, 93%)
Source The Mother of All HTML Color Charts
B: Normalized to [0–255] (byte)H: Normalized to [0–100] (hundred)
Red: Carmín de garanza
Alizarin crimson = alizarin crinson = alizarin carmesí
Cadmium red = rojo cadmio
Permanent rose = rosa permanente??
Alazarin crimson
Color coordinates
Hex triplet#E32636
sRGBB (r, g, b)(227, 38, 54)
CMYKH (c, m, y, k)(0, 83, 76, 11)
HSV (h, s, v)(354.9°, 83.3%, 89%)
Source[Unsourced]B: Normalized to [0–255] (byte)H: Normalized to [0–100] (hundred)
Cadmium red
Color coordinates
Hex triplet#E30022
sRGBB (r, g, b)(227, 0, 34)
CMYKH (c, m, y, k)(0, 100, 85, 11)
HSV (h, s, v)(351°, 100%, 89%)
SourceThe Mother of All HTML Color Charts
B: Normalized to [0–255] (byte)H: Normalized to [0–100] (hundred)
Blue: azul cerúelo (en acuarela, es opoca y sucio) y se sustituye por
Cobalt = Cobalto
Phthalo = ftalo
Ultramarine blue = azul ultramar
Cobalt:
Color coordinatesHex triplet#0047ABsRGBB (r, g, b)(0, 71, 171)HSV (h, s, v)(215°, 100%, 67%)Source[Unsourced]B: Normalized to [0–255] (byte)
Phthalo:
Color coordinatesHex triplet#000f89sRGBB (r, g, b)(0, 15, 137)CMYKH (c, m, y, k)(100, 98, 16, 14)HSV (h, s, v)(233°, 100%, 54%)SourceThe Mother of All HTML Colo(u)r ChartsB: Normalized to [0–255] (byte)H: Normalized to [0–100] (hundred)
Ultramarine blue:
#4166F5
3.5% cyan, 58.4% magenta, 0% yellow and 3.9% black
hue angle of 227.7 degrees, a saturation of 90% and a lightness of 60.8%
Red65Green102Blue245
Color primario: Color que no se puede obtener mediante la mezcla de ningún otro, por lo que se consideran absolutos, únicos, siendo estos amarillo,cián y magenta.
Hay que advertir que el cián es un color que no existe en las cartas de colores para artistas, siendo este propio de las artes gráficas y la fotografía, por lo que los colores primarios considerados por el pintor, normalmente no coinciden con los colores primarios usados en la teoría del color, adoptando varias soluciones y entre ellas, una de las posibles, sería usar, como colores primarios en acuarela, un amarillo medio, el azul cerúleo y el carmín de garanza. No obstante, el azul cerúleo, en la práctica de la acuarela, resultar opaco y sucio, por lo que, algunos lo sustituyen por el azul ultramar o el azul ftalo (phthalo), el amarillo por el amarillo cadmio claro y el magenta por el Alizarín crinson Tres son los colores que cumplen con esta aracterística: amarillo, el rojo y el azul. Mezclando pigmentos de éstos colores pueden obtenerse todos los demás colores.
Tipos de color primario
Cumpliendo con el principio anterior y teniendo en cuenta la composición del pigmento, se utilizan 2 tipos de cada color primario.
Rojos
Rojo magenta, el mismo presenta en su composición azul el cual se recomienda mezclar con el azul ultramar para obtener el violeta.
Rojo carmín, el mismo presenta en su composición amarillo el cual se recomienda mezclar con el amarillo cromo para obtener el naranja.
Azules
Azul ultramar, el mismo presenta en su composición rojo el cual se recomienda mezclar con el rojo magenta para obtener el violeta.
Azul cyan
El mismo presenta en su composición amarillo el cual se recomienda mezclar con el amarillo limón para obtener el verde esmeralda.
Amarillos
Amarillo cromo, el mismo presenta en su composición rojo el cual se recomienda mezclar con el rojo carmín para obtener el naranja.
Amarillo limón, el mismo presenta en su composición azul el cual se recomienda mezclar con azul cyan para obtener el verde esmeralda.
Determinación de los colores con mayor precisión
Tras el desarrollo del impresionismo en el siglo XIX y con el desarrollo de la teoría ondulatoria de la luz se encontraron pistas para determinar con mayor precisión los colores primarios, de tal manera que se encontró que ni el azul ni el rojo son colores primarios, puesto que éstos pueden obtenerse de la mezcla de varios tintes, siendo los tonos exactos el color cercano al azul cian y el tono cercano al rojo magenta, surgiendo de esta manera el modelo de color CMYK. Al mismo tiempo, con la difusión de la fotografía y del cine se encontró que la luz, al mezclarse selectivamente, obtenía un modelo de color diferente al de la mezcla de pinturas y recíproco a éste, por lo cual se definió otro modelo de color, el RGB o RVA en español. Lo cual llevó a dos tipos distintos de color, los emisores de luz y los pigmentales.
Colores primarios de la luz (RGB)
Los colores primarios de la luz se clasifican según los conos que nuestros ojos pueden captar. Biológicamente nuestros ojos tienen unas células denominadas conos, Existen conos de 3 tipos, unos que detectan Rojos (sobre longitudes de onda de 700-600 nm), otros para los verdes (Longitudes de onda de 550 nm) y otros para los azules (que detectan radiaciones de 450-400 nm) De la combinación de dos de ellos salen los colores primarios de la pigmentación (magenta, amarillo y cian), siempre que se utilicen dos, ya que la unión de los tres colores en proporciones iguales forma el blanco, y la ausencia de los mismos forma el negro, ya que el negro es lo contrario a luz, oscuridad
El RGB (Red, Green, Blue) formarían los colores primarios de la luz, ya que con ellos, se pueden representar todos los colores, siendo Negro la oscuridad absoluta y blanco, la claridad absoluta y la mezcla de estos 3 colores...
Mezcla de los colores primarios
Rojo + verde= Amarillo
Verde + Azul= Cian
Rojo + Azul= Magenta
Estos colores son basados en que el color puro de la luz es blanca, al dividirse en un prisma, se separan las distintas longitudes de onda que lo forman.
Los colores en sí, son una forma de interpretar las distintas longitudes de onda de la radiación electromagnética dada la frecuencia de movimiento de los fotones.
Colores primarios pigmentales (CMY)
Magenta
Amarillo
Cian
Un color primario es un color que no se puede crear mezclando otros colores del gamut en un cierto espacio de colores. Los colores primarios se pueden mezclar entre sí para producir la mayoría de los colores: al mezclar dos colores primarios en partes iguales se produce lo que se conoce como color secundario, y al mezclar un primario con su secundario complementario se produce un color terciario, que está formado por los tres primarios en proporciones de 50+25+25 y se les llama comúnmente tierras.
Base biológica
Los colores primarios no son una propiedad fundamental de la luz, sino un concepto biológico, basado en la respuesta fisiológica del ojo humano a la luz. Fundamentalmente, la luz es un espectro continuo de longitudes de onda, lo que significa que en realidad existe un número casi infinito de colores. Sin embargo, un ojo humano normal sólo contiene tres tipos de receptores, llamados conos. Estos responden a longitudes de onda específicas de luz roja, verde y azul. Las personas y los miembros de otras especies que tienen estos tres tipos de receptores se llaman tricrómatas. Aunque la sensibilidad máxima de los conos no se produce exactamente en las frecuencias roja, verde y azul, son los colores que se eligen como primarios, porque con ellos es posible estimular los tres receptores de color de manera casi independiente, proporcionando un amplio gamut. Para generar rangos de color óptimos para otras especies aparte de los seres humanos se tendrían que usar otros colores primarios aditivos. Por ejemplo, para las especies conocidas como tetracrómatas, con cuatro receptores de color distintos, se utilizarían cuatro colores primarios (como los humanos solo pueden ver hasta 400 nanómetros (violeta), pero los tetracrómatas pueden ver parte del ultravioleta, hasta los 300 nanómetros aproximadamente, este cuarto color primario estaría situado en este rango y probablemente sería un magenta espectral puro, en lugar del magenta que vemos, que es una mezcla de rojo y azul). Muchas aves y marsupiales son tetracrómatas, y se ha sugerido que algunas mujeres nacen también tetracrómatas, con un receptor extra para el amarillo. Por otro lado, la mayoría de los mamíferos tienen solo dos tipos de receptor de color y por lo tanto son dicrómatas; para ellos, solo hay dos colores primarios.
Formación del color
Síntesis sustractiva del color
En el esquema anterior, hay una superposición de colores primarios en lo que se conoce como SÍNTESIS SUSTRACTIVA, es decir, los colores cuando se suman, en realidad están "restando color". Por esa razón, la suma total de los pigmentos es NEGRO, el que aparece en el centro del esquema. La mezcla de colores primarios por pares, da como resultado los secundarios. Esto significa que ahora el color ROJO y el color AZUL pueden formarse. Por lo tanto si antiguamente se consideraba que un color primario lo era porque no podía formarse, ahora vemos que sí se puede, y por lo tanto esos dos colores (rojo y azul) han dejado de ser primarios, siendo reemplazados por otros que sí lo son, ya que a partir de ellos pueden formarse todos los demás. Este Círculo Cromático fue confeccionado utilizando como colores primarios el amarillo, el magenta y el cian (éstos dos últimos llamados también "cromáticos"). Además de haberse obtenido los colores secundarios (naranja, verde, violeta) se obtuvieron los matices intermedios: amarillo maíz, rojo, morado, azul, turquesa y verde amarillento.
Por ejemplo, para obtener el ROJO y el AZUL, antes considerados primarios, debería mezclarse de la siguiente forma:
ROJO
Magenta y amarillo (mediano), colocando mayor cantidad de magenta que de amarillo, hasta que se vea rojo, y no bermellón ni naranja.
AZUL
Cian y magenta, colocando mayor cantidad de cian que de magenta, hasta que se vea azul, no azul violáceo ni violeta.
La pantalla de la PC, las impresoras láser, las impresoras familiares y las industrias que utilizan tintes, emplean este grupo de colores porque la gama y variedad de colores que puede obtenerse a partir de ellos es mucho más rica, colorida y brillante que si se emplearan los tradicionales rojo y azul. Mezclando magenta y cian, por ejemplo, puede obtenerse un violeta perfecto, cosa que nunca se lograría mezclando rojo y azul.
Este esquema también fue realizado a partir de los 3 colores primarios mencionados. Pero la cantidad de colores obtenidos es ahora de 24, en lugar de 12. Lo cual nos demuestra la ventaja de utilizar estos pigmentos para la obtención de gran variedad de colores puros.
(Los dos últimos esquemas fueron realizados con témperas (ALBA) sobre papel, y su calidad gráfica ha disminuído al ser escaneados. Sin embargo, cualquier persona que desee realizar la experiencia probando con estas mezclas de colores, podrá comprobar su eficacia).
El to. El to és el mateix que el color. Cada color diferent és un to diferent; per tant, és el mateix dir "color vermell" que "to vermell".
La saturació. La saturació és la puresa d'un color. Un color perd puresa en barrejar-lo amb el blanc o el negre.
El valor. El valor és la lluminositat d'un color. Els colors més lluminosos són els que reflecteixen més llum i els menys lluminosos són els que en reflecteixen menys. Com més lluminós és un color, més pes visual té.
CMYK és la sigla internacional que designa els colors primaris cian, magenta i groc més el negre (black).
Esfera de Runge
Directament a la capa (layer) a través de Menu
Image > Adjustments > Hue/Saturation
O a través d’una nova capa
Create new fill or adjustment layer > Hue/ Saturation
Les persones no portem la roba del mateix color tot l'any. El més normal és que a l'estiu la roba sigui de colors més vius, més càlids, que a l'hivern; en canvi, a l'hivern, els colors predominants són més freds, més apagats.
La temperatura del color fa referència a certs valors psicològics dels colors relacionats amb la seva fredor o calidesa. Els colors càlids es perceben alegres, estimulants i extravertits, són més expansius, tenen més pes visual. Per contra, els colors freds són més seriosos i tristos, són més introspectius.
Encara que no hi ha cap regla exacta per a separar els colors freds i els càlids, es considera que el vermell és el color càlid principal, mentre que el blau és el color fred bàsic.
Els colors càlids tenen més pes visual que els colors freds.
Considerem que els colors més vius, que són els que es mouen al voltant del vermell, són càlids i que els que es mouen al voltant del blau són freds. La línia que divideix el cercle cromàtic pot servir de referència.
En un comunicat visual es poden utilitzar diversitat de colors. Aquest conjunt de colors determinen la gamma cromàtica. Podem agrupar les gammes cromàtiques en dues categories:
Gamma harmònica. Una gamma harmònica és formada per tons propers en el cercle cromàtic. Aquestes gammes es perceben equilibrades i relaxants.
Gamma contrastada. Una gamma contrastada és formada per tons allunyats en el cercle cromàtic. Les gammes contrastades es perceben estridents, actives, etc. El màxim contrast l'ofereixen els colors complementaris, els colors oposats diametralment en el cercle cromàtic.
Les gammes contrastades tenen més pes visual que les gammes harmòniques.
More reading:
http://blog.asmartbear.com/color-wheels.html
Asimilación (en este caso cromática). Éste consiste en que se percibe como más similar (o parecido) el color de la figura al del fondo que la contiene. En la Figura 18 se evidencia que cuando las líneas son blancas (figura) el color rojo (fondo) parece ser más claro que cuando las líneas son negras, caso en el que se percibe un rojo más oscuro, asimilándose así fondo y figura.
contraste cromático simultáneo: si un círculo coloreado se halla envuelto por un anillo de su colorcomplementario, ambos colores resaltan más que en el caso de estar envuelto por otro color distinto.
Les imatges residuals sempre tenen colors complementaris
Imágenes residuales
Manchas que desaparecen
http://www.scientificpsychic.com/graphics/ilusiones-opticas.html
L’ull produeix el complementari del color que s’observa, per tant es bo intentar posar una línea divisoria entre colors complementaris com feia Henri Mattise
http://contenidos.educarex.es/mci/2002/24/actividades/2_5.html
Las post-imágenes son colores y formas percibidas cuando no hay ningún estímulo externo que esté enviando esa información, es decir, son cosas que vemos y que no están delante de nosotros. Estas imágenes "fantasma" se corresponden inversamente a los colores y formas que habíamos visto un momento antes.Percibimos post-imágenes, por ejemplo, cuando miramos, durante un breve espacio de tiempo, a una potente y puntual fuente de luz (el sol, un foco, un flash) y después cerramos los ojos o pasamos a una habitación oscura. Si miramos hacia un papel blanco y parpadeamos veremos también claramente la post-imagen.En el caso de que hubiéramos movido los ojos mientras mirábamos al sol o a la bombilla, la imagen fantasma no será redondeada sino alargada y su forma se corresponderá con la trayectoria de la fuente de luz según movíamos el ojo.La explicación de este caso común de post-imágenes ya estará quizás en tu cabeza: el ojo o la retina ha quedado quemada o dañada por tanta luz, la secuela que queda en nuestra visión es la post-imagen. Efectivamente esto es así: los conos y, especialmente, los bastoncillos han recibido tanta luz que han dejado de funcionar adecuadamente y, al abrir y cerrar los ojos, percibimos una zona neutra de color que se corresponde con las células de la retina afectadas por la luz.En casos extremos, como el de un montañero que camine por un glaciar a pleno sol o el de un trabajador que esté utilizando un soldador eléctrico y que no llevan gafas de protección, las células fotorreceptoras pueden llegar a quemarse, con lo que estas personas quedarían temporal o totalmente ciegas.Una explicación más técnica de este fenómeno se apoya en el cansancio retiniano: los conos y los bastoncillos poseen una pigmento fotorreceptor: la rodopsina. Esta sustancia puede llegar a perder su propiedad fotorreceptora si es utilizada por largo tiempo en un cono o en un bostancillo. Si se ha "gastado", la célula fotorreceptora no podrá enviar información al cerebro.De esta manera, si hay zonas de la retina que no envían información al cerebro y otras que sí, cuando miremos a un plano de color homogéneo percibiremos una zona más oscura (la que tendrían que captar las células "cansadas").Ahora lo vas a entender mejor. Si miramos a un círculo claro rodeado por un fondo negro durante mucho tiempo, la parte de la retina de nuestro ojo que ve esa zona clara se cansará. Si miramos después una cartulina blanca veremos un círculo oscuro. Los conos y bastoncillos que se agotaron, ahora no pueden captar bien la cartulina blanca y por eso la "ven" más oscura. Ese círculo más oscuro que veríamos en la cartulina blanca es la post-imagen.Si en vez de ser un círculo o un punto luminoso miramos a una zona luminosa de forma irregular durante mucho tiempo, la imagen "fantasma" resultante tendrá la misma forma, pero veremos sus tonos invertidos.Pero ¿por qué los colores que veíamos en los rectángulos se convirtieron en otros cuando aparecieron sus post-imágenes?De igual manera que las zonas claras y oscuras se invierten cuando vemos su post-imagen, así también los colores se invierten, apareciendo los complementarios en lugar de los originales.Para que entiendas por qué ocurre esto debes tener en cuenta que las células encargadas de ver el color (los conos) se especializan en uno de estos tres colores: verde, azul o rojo.La rodopsina que poseen cada uno de estos tres tipos de conos tiene una composición distinta. Por lo tanto hay conos que sólo captan el color verde, otros el rojo y otros el azul. El resto de los colores que percibimos se forman por la mezcla de estos tres principales. Cuando vemos el blanco los tres tipos de conos envían información a la vez y en nuestro cerebro la mezcla de verde, rojo y azul da como resultado que veamos blanco.Si miramos, por ejemplo, a un rectángulo verde provocaremos que los conos encargados de captar ese color se agoten; entonces esa zona de la retina ya no enviará la información del color verde al cerebro (por eso después de un minuto mirando fijamente a un color éste parece que "pierde fuerza"). Si acto seguido quitamos el rectángulo verde y ponemos uno blanco, los conos encargados de ver los colores rojo y azul enviarán información al cerebro (son colores de los que se compone la luz blanca) pero los conos encargados del color verde no lo harán, pues están gastados. ¿Qué verá entonces el cerebro? una mezcla de rojo y azul, es decir, veremos violeta.Ese rectángulo violeta que percibimos cuando tendríamos que ver blanco es el opuesto, inverso o complementario del verde original.Siempre las post-imágenes las veremos de un color opuesto al que vimos primero. Esto lo puedes comprobar comparando los colores originales y los fantasmas en el primer ejercicio de esta actividad.
Cuando estas ondas del luz son insistentes, cuando somos afectados por más de un minuto al efecto de las ondas, ocurre un fenómeno llamado color retiniano
Si observas el punto azul al lado durante 60 segundos o más y luego pasas la mirada al cuadrado blanco, verás el color complementario.
Un color tendeix a augmentar el seu to si afefim més quantitat d’aquest color
Un color perd saturació si el mesclem amb més de dos tons o afegim blanc o negre.
La barreja de dos colors complementaris suposa utilitzar els tres colors primaris, i obtenim un color poc saturat i bru
Per aclarir, s’afegeix groc en comptes de blanc per obtenir una més gran lluminositat.
Per enfosquir i donar volum es pot utilitzar el complementari en comptes del negre per què altera fàcilment les propietats del color
Claude Monet, Sol naixent, 1872
L’ull produeix el complementari del color que s’observa, per tant es bo intentar posar una línea divisoria entre colors complementaris com feia Henri Mattise
Evitar posar dos colors complementaris junts, produeix a la retina un to grisenc
Pastament:
http://prezi.com/9yut_kodwu_4/el-color-en-el-llenguatge-visual-i-plastic/
http://www.pereplanells.com/
veladuras: la pintura acrilica tiene cierta opacidad, esto es su capacidad para tapar los colores que tiene debajo. Sin embargo esta capacidad para cubrir no es total, por ejemplo si pintamos con amarillo sobre algo negro, veremos que no queda perfecto. Las veladuras se basan en forzar eso. Lo que hay que hacer es diluir bastante la pintura y aplicarla. Cuando la aplicas de esta forma, no cubres totalmente el color de debajo... se ve en parte. ¿para que sirve esto? imaginemos un degradado de un azul oscuro a uno claro. Si vamos añadiendo blanco poco a poco al color oscuro y vamos iluminando gradualmente con colores más claros lo que obtendremos será un degradado y necesariamente ese degradado tendrá "escalones" donde se notan las transiciones de color de uno a otro. Las veladuras nos permiten suavizar esos escalones yasta que sean imperceptibles completamente. Ahora me voy a tener que liar a explicar otra cosa para poder seguir bien... la paleta húmeda...
http://www.pinturayartistas.com/el-arte-de-pintar-veladuras/
Una veladura es una capa de pintura muy fina y de color transparente que se aplica sobre un color opaco.
TIENE DOS OBJETIVOS O CUALIDADES:
1º. Al ser transparentes, las veladuras permiten pasar la luz que se refleja sobre la capa de pintura de base, aumentando su luminosidad.
2º. Al tener color la propia veladura, se combinan los dos colores; el de la veladura y el de la capa aplicada debajo, con lo que se genera un nuevo color muy distinto del que tendríamos al mezclar ambos colores en la paleta.
Emil Nolde, Crepuscle, 1930-1935
Veladures amb olis i acrílic
https://www.youtube.com/watch?v=ror02ekqvto
Oli: pigment + Aceite de linaza
Acrílic: pigment + Resina acrílica
Medi per oli: Aceite de linaza (molt més transparent)
Medi per acrílic: Resina acrílica (és blanca i menys transparent, té un look més lletós)
Per veladures és millor l’oli per què és més transparent
En canvi tarda en secar-se si hem d’esperar que se sequi la capa per posar una altra a sobre
L’acrílic es seca ràpid
https://www.youtube.com/watch?v=cAWt9r_nwG4
https://www.youtube.com/watch?v=h0bVPZ_Z9I0
https://www.youtube.com/watch?v=A7gcgSElJs4
https://www.youtube.com/watch?v=j-DZEmYyhHY
https://www.youtube.com/watch?v=pchLG8JK0Wc
Ordre de capes:
De claro a oscuro
Amarillo
Naranja
Rojo
Violeta
azul
Medi per oli: Aceite de linaza (molt més transparent)
Medi per acrílic: Resina acrílica
Oli dona colors més transparents
Acrílic no deixa passar tant la llum
Tipus de pintures (acrílics i olis)
Opac
Semi opac
Semi transparent
Transparent
En 1873 Claude Monet conoce en Argenteuil a Gustave Caillebotte, con el que acuerda realizar exhibiciones conjuntas. Para este propósito es fundada en diciembre la «Sociéte Anonyme Coopérative d' Artistes-Peintres, -Sculpteurs, -Graveurs, etc.». A esta sociedad se unieron los artistas que más tarde formarían el núcleo del Impresionismo.
La primera exposición del grupo se realizó en 1874 en el atelier del fotógrafo Nadar en el Boulevard des Capucines de París. Inspirado por una de las obras expuestas,Impresión, sol naciente, que Monet había pintado en 1872 en El Havre junto con otras obras, el crítico de arte Leroy, de la revista Le Charivari, la llamó «la exposición de los impresionistas». Así fue como nació el término impresionismo, que en un principio fue usado a manera de burla por los críticos y que luego fue utilizado por los mismos artistas, basándose en la pintura de Monet. La exposición no tuvo mayor resonancia y la sociedad fue disuelta al fin de ese mismo año. En 1876 se realizó una segunda exhibición impresionista en las dependencias del mercader de arte Durand-Ruel donde Monet exhibió 18 pinturas. En ese año conoció a Ernest Hoschedé, que era dueño de un almacén y quien le encargó la pintura de unos paneles para el castillo de Rottenbourg. El 17 de marzo de 1878 nació el segundo hijo de Monet, Michel. Ese verano la familia se mudó aVétheuil, donde les siguió Alice Hoschedé con sus seis hijos, después de que su marido se declarara en bancarrota. El 5 de septiembre de 1879 murió la esposa de Monet, Camille, a la edad de 32 años, a consecuencia de un aborto inducido fallido.11
En 1881 Durand-Ruel compró más pinturas de Monet y además lo apoyó económicamente para que realizara un viaje a la costa de Normandía para pintar. En diciembre de 1881 Claude Monet y Alice Hoschedé se mudan junto con sus hijos a Poissy.
La exposición de los impresionistas de 1882 es la última en la que Monet participa. A partir de ese momento su alejamiento de los otros impresionistas es cada vez más marcado y lo acusan de no apoyar al grupo por motivos egoístas. Monet intentó nuevamente exhibir en el Salón de París y una de sus pinturas fue aceptada por el jurado.
En 1873 Claude Monet conoce en Argenteuil a Gustave Caillebotte, con el que acuerda realizar exhibiciones conjuntas. Para este propósito es fundada en diciembre la «Sociéte Anonyme Coopérative d' Artistes-Peintres, -Sculpteurs, -Graveurs, etc.». A esta sociedad se unieron los artistas que más tarde formarían el núcleo del Impresionismo.
La primera exposición del grupo se realizó en 1874 en el atelier del fotógrafo Nadar en el Boulevard des Capucines de París. Inspirado por una de las obras expuestas,Impresión, sol naciente, que Monet había pintado en 1872 en El Havre junto con otras obras, el crítico de arte Leroy, de la revista Le Charivari, la llamó «la exposición de los impresionistas». Así fue como nació el término impresionismo, que en un principio fue usado a manera de burla por los críticos y que luego fue utilizado por los mismos artistas, basándose en la pintura de Monet. La exposición no tuvo mayor resonancia y la sociedad fue disuelta al fin de ese mismo año. En 1876 se realizó una segunda exhibición impresionista en las dependencias del mercader de arte Durand-Ruel donde Monet exhibió 18 pinturas. En ese año conoció a Ernest Hoschedé, que era dueño de un almacén y quien le encargó la pintura de unos paneles para el castillo de Rottenbourg. El 17 de marzo de 1878 nació el segundo hijo de Monet, Michel. Ese verano la familia se mudó aVétheuil, donde les siguió Alice Hoschedé con sus seis hijos, después de que su marido se declarara en bancarrota. El 5 de septiembre de 1879 murió la esposa de Monet, Camille, a la edad de 32 años, a consecuencia de un aborto inducido fallido.11
En 1881 Durand-Ruel compró más pinturas de Monet y además lo apoyó económicamente para que realizara un viaje a la costa de Normandía para pintar. En diciembre de 1881 Claude Monet y Alice Hoschedé se mudan junto con sus hijos a Poissy.
La exposición de los impresionistas de 1882 es la última en la que Monet participa. A partir de ese momento su alejamiento de los otros impresionistas es cada vez más marcado y lo acusan de no apoyar al grupo por motivos egoístas. Monet intentó nuevamente exhibir en el Salón de París y una de sus pinturas fue aceptada por el jurado.
s un impresionista más de la forma que del color. Es un hábil dibujante, le preocupó captar el movimiento con fidelidad, de ahí que desarrollara temas como las bailarinas y las carreras de caballos.
Es un gran observador de la mujer, capta las posturas más insólitas, las poses naturales e instantáneas. Algunas de sus obras son: Clase de danza, La bebedora de ajenjo, Bailarina en la escena, Planchadores, Carreras. Cultivó el dibujo en detrimento del color, por lo que no armonizó bien con el Impresionismo, y tampoco con las tendencias conservadoras por sus temas contemporáneos.
Admiraba a Ingres y los maestros del renacimiento italiano, pero también recibió la influencia del arte japonés y las tendencias simbolistas. En sus primeras obras sigue las tendencias neoclásicas, pintando cuadros de historia influido por el romántico Delacroix.
Es considerado uno de los fundadores del Impresionismo. No obstante, su estilo se desmarca del grupo en varios aspectos, fundamentalmente en su preferencia por los temas urbanos con escenas iluminadas artificialmente, en lugar de la pasión por la naturaleza y la luz natural de otros miembros del grupo; su formación académica se evidencia en que no abandona el dibujo sino que lo convierte en elemento esencial de sus elaboraciones de figuras, predominando pues la línea sobre el color; abandona la técnica al óleo para dedicarse exclusivamente al pastel; utiliza encuadres que lo acercan a la fotografía.
Realizó retratos y series sobre el mismo tema, destacadamente las bailarinas, pero también sobre las carreras de caballos, uno de sus temas favoritos, en el que explora el movimiento. Otra serie son los desnudos femeninos que realiza sobre los distintos momentos de la toilettefemenina. También representa escenas cotidianas de mujeres, lavanderas, planchadoras o burguesas.
A partir de 1880 usó cada vez más el óleo, en particular cuando trata desnudos femeninos. Esta técnica resultaba ideal para materializar su interés por el dibujo y la realidad instantánea y cambiante.
Esta línea de preferencia por la luz artificial y los ambientes urbanos es seguida por el postimpresionista Toulouse-Lautrec. Degas fue uno de los pintores, junto a Ingres y Rafael, que Paul Gauguin admiraba y Van Gogh detestaba, como señala el primero en una carta a Émile Bernard, datada en Arlés, 1888.
Una de sus obras, a la que llamó La pequeña bailarina de 14 años, fue la única escultura exhibida por Edgar Degas en una exposición. Actualmente está esculpida en bronce, pero Edgar Degas la esculpió en cera. Unos estudios recientes han demostrado que el «esqueleto» de la escultura no se hizo de alambre, sino de madera de pinceles viejos.
Periodo impresionista, Provenza y París, 1870-1878[editar]
Cuando Cézanne marchó a L'Estaque en 1870, cambió sus temas para dedicarse principalmente al paisaje. Al instalarse en 1872, en Auvers (Val-d'Oise), comenzó su estrecha relación de trabajo con Pissarro, quien vivía en la cercana Pontoise. Junto con Claude Monet, Pierre-Auguste Renoir y unos pocos pintores más, Pissarro había desarrollado un estilo para trabajar al aire libre (en plein air) de forma rápida y a escala reducida, que consistía en utilizar pequeños toques de colores puros, sin recurrir a bocetos preliminares ni a dibujos. Pretendían atrapar de ese modo los efectos lumínicos fugaces así como su interpretación visual, también efímera, de la naturaleza. Bajo la influencia de Pissarro, Cézanne comenzó a abandonar las normas académicas y la paleta sombría y fuertemente empastada que le caracterizaba. Sus lienzos se hicieron mucho más brillantes, con colores claros, eligiendo los colores primarios y sus complementarios, además de forzarle a observar atentamente la realidad. Su tema favorito son paisajes. Trabajó a partir de la observación directa y gradualmente desarrolló un estilo de pintura aéreo y ligero.
Vista de Auvers (h. 1873).
La casa del ahorcado, 1872-73, M.º de Orsay, París.
Vista de Auvers, h. 1873, Art Institute of Chicago.
Una moderna Olimpia, 1873-74, M.º de Orsay, París.
Bañistas, 1874-1875, Museo Metropolitano de Arte, Nueva York.
Señora Cézanne en la butaca roja, 1877, Museo de Bellas Artes (Boston).
Naturaleza muerta de la sopera h. 1877, M.º de Orsay, París.
Naturaleza muerta del jarrón y de las frutas, h. 1877, M.º Metropolitano de Arte, Nueva York.
Primera exposición de pintores impresionistas[editar]
En 1872 Durand-Ruel adquirió por 35000 francos veinticuatro obras de Manet y organizó la primera exposición de pintores impresionistas, que no tuvo éxito comercial. Sin embargo, entre estos artistas iba surgiendo una conciencia de grupo que los llevaría a formar la Société Anonyme des artists para realizar exposiciones colectivas.
Relación con Monet[editar]
Artículo principal: Claude Monet
En esta época, en la que tuvo mucha relación con Monet, empezó Manet a adoptar las técnicas impresionistas si bien rehusará participar en las exposiciones colectivas. En cambio, organiza una exposición de sus obras en su propio taller de la parisina calle de St. Petersboug, que gozó de bastante popularidad, rumoreándose en la época que había tenido unas 4000 visitas.
De todos los artistas de su tiempo, Manet era quizás el más contradictorio. Aunque se le consideraba un personaje controvertido y rebelde, Manet se pasó casi toda su vida buscando la fama y la fortuna, y lo que quizás sea más importante, un pintor que ahora es aceptado como uno de los grandes, solía mostrarse inseguro de su dirección artística y profundamente herido por las críticas hacia su obra.Tuvo que esperar al final de su vida para conseguir el éxito que su talento merecía. Pese a que se le considera uno de los padres del Impresionismo, nunca fue un impresionista en el sentido estricto de la palabra. Por ejemplo, jamás expuso con el grupo y nunca dejó de acudir a los Salones oficiales, aunque le rechazaran. Afirmaba que «no tenía intención de acabar con los viejos métodos de pintura ni de crear otros nuevos».4 Sus objetivos no eran compatibles con los de los impresionistas, por mucho que se respetaran mutuamente.
La notoriedad de Manet, al menos en las etapas tempranas de su carrera, se debió más a los temas de sus cuadros, considerados escandalosos, que a la novedad de su estilo. No fue hasta mediados de la década de 1870 que empezó a utilizar técnicas impresionistas. En este sentido, Bownes se muestra bastante convincente al demostrar que, de joven, sin llegar a considerarse un innovador, Manet sí trataba de hacer algo nuevo: Buscaba crear un tipo libre de composición que estaría, sin embargo, tan herméticamente organizada en su superficie como los cuadros de Velázquez.
En 1859 presentó por primera vez al Salón su Bebedor de absenta, un cuadro que permitía sin problemas adivinar su adoración por Frans Hals, pero que provocó una turbulenta reacción en el público y en el jurado, inexplicable sin duda para un Manet que durante toda su vida lo único que buscó fue el éxito dentro de la respetabilidad.
En los años sesenta, sin embargo, su pintura de tema español, tan de moda por entonces en Francia, fue bastante bien acogida y en 1861 el Salón aceptó por primera vez un cuadro suyo, el Guitarrista español.
El tono general de la obra de Manet no es el de un pintor radical únicamente preocupado por el mundo visual. Él es un sofisticado habitante de la ciudad, un caballero que se ajusta en todo al concepto decimonónico de dandi: un observador distante, refinado, que contempla desde una elegante distancia el espectáculo que le rodea. Desde este punto de vista, Manet concluye el que será, sin duda, uno de sus cuadros más escandalosos, rechazado en el Salón de 1863 y expuesto en el de los Rechazados, Almuerzo sobre la hierba.3
Le Déjeuner sur l'Herbe (El almuerzo sobre la hierba), 1863.
El reto lo planteaba una realidad contemporánea, los bañistas del Sena, y la escena estaba reformulada en el lenguaje de los viejos maestros (el cuadro está claramente inspirado en la Fiesta campestre del Giorgione), compitiendo con ellos y, al mismo tiempo, subrayando las diferencias. Las escenas con el tema del ocio en el campo estaban ya muy enraizadas en el arte occidental y abundaban tanto en las ilustraciones populares como en el arte académico, pero el cuadro de Manet pertenece a un orden distinto, desconcertante por la evidente inmediatez con que se enfrenta al espectador.
Este cuadro obtuvo la repulsa unánime del público y la crítica. Sólo lo aceptaron y comprendieron sus compañeros, los jóvenes pintores del momento. Lo que escandalizó no fue el desnudo en sí, sino el modo de presentación con vestimentas modernas y un cuerpo femenino vulgar, lejos de la perfección. El crítico Ernest Chesneau (que años después sería el mayor entusiasta de la obra de Manet) escribió lo siguiente:
"El señor Manet tendrá talento el día en que aprenda dibujo y perspectiva; tendrá gusto el día en que renuncie a los temas que escoge con miras al escándalo... No podemos considerar como una obra perfectamente casta el sentar en el bosque, rodeada de estudiantes con boina y gabán, una joven vestida solamente con la sombra de las hojas... El señor Manet quiere alcanzar la celebridad asombrando a los burgueses."
Sin embargo, pese a la aparente unidad del grupo, cada figura es una entidad separada, absorta en su propia actitud o meditación, de manera que ningún tipo de conexión narrativa puede explicar el conjunto. Y esta sensación de ruptura hace que el cuadro parezca desintegrarse en una especie de collage de partes independientes que sólo por un instante se agrupan gracias a su parecido, prestado, con el orden renacentista.
Olympia, 1863.
Pero más escandalosa todavía fue la Olympia, pintada en 1863 pero no presentada al Salón hasta 1865, donde fue rechazada. Entre las razones por las que este cuadro iba a resultar chocante no son las menos importantes el hecho no sólo de que es una clara parodia de una obra renacentista, (la Venus de Urbino del Tiziano), sino también una flagrante descripción de los hábitos sexuales modernos.3
Manet sustituye en él a una diosa veneciana del amor y la belleza por una refinada prostituta parisina. Pero lo que realmente desconcertó a los críticos de la época es que Manet no la sentimentaliza ni la idealiza, y Olimpia no parece ni avergonzada ni insatisfecha con su trabajo. No es una figura exótica o pintoresca. Es una mujer de carne y hueso, presentada con una iluminación deslumbrante y frontal, sobre la que el pintor muestra un perturbador distanciamiento que no le permite moralizar sobre ella.
Ambas obras entusiasmaron a los pintores más jóvenes por lo que suponían de observación directa de la vida contemporánea, por su naturalidad y por su emancipación técnica. Manet se convirtió así, casi sin quererlo, en el personaje principal del grupo que se reunía en el Café Guerbois, la cuna del Impresionismo.
En 1867, hacia la época de la Segunda Exposición Universal en París, Manet, muy desalentado por su mal recibimiento en el Salón oficial, decidió seguir el ejemplo de Courbet unos años antes y dispuso, con su propio dinero, un pabellón donde presentó cerca de cincuenta obras sin, desde luego, ningún éxito público.
Retrato de Émile Zola por Edouard Manet.
En el prólogo del catálogo es muy probable que le ayudara su amigo el novelista Zola porque, de hecho, para su pintura durante toda la década de 1860, Manet contó con el apoyo escrito de Zola desde su puesto de crítico de arte para la revista semanal L'Evenement. Bajo estas circunstancias Manet pintó de él en 1867-68, un retrato a la vez extraño y programático.
Ningún pintor del grupo impresionista ha sido tan discutido como Manet. Para algunos, fue el pintor más puro que haya habido jamás, por completo indiferente ante los objetos que pintaba, salvo como excusas neutras para situar un contraste de líneas y sombras. Para otros, construyó simbólicos criptogramas en los que todo puede ser descifrado según una clave secreta, pero inteligible. Para algunos, Manet fue el primer pintor genuinamente moderno, que liberó al arte de sus miméticas tareas. Para otros, fue el último gran pintor de los viejos maestros, demasiado enraizado en una multitud de referencias histórico-artísticas.
Algunos creen todavía que fue un pintor de deficiente técnica, incapaz completamente de conseguir una coherencia espacial o compositiva. Otros piensan, por fin, que fueron precisamente estos "defectos" los que constituyeron su deliberada contribución a las drásticas y enormemente fructíferas transformaciones que introdujo en la estructura pictórica.
Obras[editar]
Tumba de Manet en elcementerio de Passy de París.
La ninfa sorprendida (La Nymphe surprise) 1860, 146 cm × 114 cm, Museo Nacional de Bellas Artes (Argentina)
La música en las Tullerías (La Musique aux Tuileries ), 1862, 76 x 118 cm, National Gallery (Londres)
Olympia, 1863, 130,5 x 190 cm, Museo de Orsay (París)
Almuerzo sobre la hierba (Le Déjeuner sur l'herbe), 1863, 208 x 264,5 cm, Museo de Orsay (París). También conocida por Almuerzo campestre
La lectura (La lecture), 1865-1873, 60,5 x 73,5 cm, Museo de Orsay (París)
El pífano (Le Joueur de fifre), 1866, 161 x 97 cm, Museo de Orsay (París)
La ejecución del emperador Maximiliano (L'Exécution de Maximilien), 1868, 252 x 305 cm, Städtische Kunsthalle (Mannheim)
Retrato de Émile Zola (Portrait d'Émile Zola) 1868, 146 x 114 cm, Museo de Orsay (París)
El almuerzo 1868, 118 x 154 cm, Neue Pinakothek, (Múnich)
El balcón hacia 1868, 170 x 124,5 cm, Museo de Orsay, (París)
Monet en su barca (Monet sur son bateau) 1874, 50 x 64 cm, Neue Pinakothek, (Múnich)
Argenteuil 1874, 149 x 115 cm, Museo de Bellas Artes (Tournai)
Autorretrato 1879, 83 x 67 cm, Colección privada
El bar del Folies Bergère (Un bar aux Folies Bergère) 1882, 96 x 130 cm, Courtauld Institute (Londres)
Claveles y clemátides en un jarro de cristal 1882, 55 × 34 cm, Museo de Orsay (París)
Amazona de frente, Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid
El espárrago, Museo de Orsay (París)
http://www.arteespana.com/impresionismo.htm
Se sitúa a caballo entre el realismo y el Impresionismo. Muchos han clasificado su estilo como naturalista porque se basa en la observación de la realidad y su plasmación sin alteración alguna. Representa la vida tal cual, sin adorno ni metáfora. Por ello sus obras suscitan escándalos y polémicas como en su Desayuno sobre la hierba que provocó la hostilidad de los críticos conservadores. El tema ya contaba con antecedentes en el Renacimiento, pero Manet lo interpreta adecuándolo a la modernidad.
Lo mismo sucede con Olimpia, para su desnudo no necesitó diosas ni musas como en el Renacimiento y en el Barroco, sino que representaba el desnudo de una prostituta, una mujer de la vida contemporánea. Para captar la realidad y la fugacidad utilizó la pincelada rápida y empastada, rasgo que identificará al Impresionismo. Por ello podría decirse que Manet fue su precursor.
Ofrece una interpretación más sensual del Impresionismo. Se pone en relación con los pintores del S. XVIII que mostraban la sociedad galante del Rococó.
En sus creaciones muestra la alegría de vivir, incluso cuando los protagonistas son trabajadores. Siempre son personajes que se divierten, en una naturaleza agradable. Trató temas de flores, escenas dulces de niños y mujeres y sobre todo el desnudo femenino, que recuerda a Rubens por las formas gruesas.
Renoir posee una vibrante y luminosa paleta que hace de él un impresionista muy especial. El palco, El columpio, El Moulin de la Galette, Le dèjeuner des canotiers, Bañistas, son sus obras más representativas.
Lo acuñó el crítico británico Roger Fry con motivo de una exposición de pinturas de Paul Cézanne, Paul Gauguin y Vincent van Gogh que se celebró en Londres en 1910. Este término engloba diversos estilos personales planteándolos como una extensión del impresionismo y a la vez como un rechazo a las limitaciones de este. Los postimpresionistas continuaron utilizando colores vivos, una aplicación compacta de la pintura, pinceladas distinguibles y temas de la vida real, pero intentaron llevar más emoción y expresión a su pintura. Sus exponentes reaccionaron contra el deseo de reflejar fielmente la naturaleza y presentaron una visión más subjetiva del mundo.
Cézanne se interesó por resaltar las cualidades materiales de la pintura, representando seres vivos y paisajes, volúmenes y relaciones entre superficies, como en Pinos y rocas (1895-1898, MoMA, Nueva York). Su interés por las formas geométricas y la luz prismática inherente en la percepción de la naturaleza anticipó los experimentos del cubismo.
Gauguin, en un intento por conseguir la capacidad comunicadora del arte popular, se centró en la representación a base de superficies planas y decorativas, como se aprecia en la obra Calvario bretón (1889, Palacio de Bellas Artes, Bruselas).
Van Gogh, por su parte, se aproximó a la naturaleza con vigorosas pinceladas coloristas, evocadoras de las emociones internas del artista. Su experimentación subjetiva, ejemplificada en Noche estrellada (1889, MoMA de Nueva York), preludió el expresionismo.
Gauguin, en un intento por conseguir la capacidad comunicadora del arte popular, se centró en la representación a base de superficies planas y decorativas, como se aprecia en la obra Calvario bretón (1889, Palacio de Bellas Artes, Bruselas).
Van Gogh, por su parte, se aproximó a la naturaleza con vigorosas pinceladas coloristas, evocadoras de las emociones internas del artista. Su experimentación subjetiva, ejemplificada en Noche estrellada (1889, MoMA de Nueva York), preludió el expresionismo.
Gauguin, en un intento por conseguir la capacidad comunicadora del arte popular, se centró en la representación a base de superficies planas y decorativas, como se aprecia en la obra Calvario bretón (1889, Palacio de Bellas Artes, Bruselas).
Van Gogh, por su parte, se aproximó a la naturaleza con vigorosas pinceladas coloristas, evocadoras de las emociones internas del artista. Su experimentación subjetiva, ejemplificada en Noche estrellada (1889, MoMA de Nueva York), preludió el expresionismo.
Georges Seurat, denominado neoimpresionista por sus criterios más próximos al impresionismo, inventó una técnica denominada puntillismo, cuyo ejemplo más destacado es el cuadro Un domingo de verano en la Grande Jatte 1884-1886, Art Institute de Chicago).
Al contrario que los artistas impresionistas, apenas se interesó por el género del paisaje, y prefirió ambientes cerrados, iluminados con luz artificial, que le permitían jugar con los colores y encuadres de forma subjetiva. Muy observador, le atraían la gestualidad de los cantantes y comediantes, y le gustaba ridiculizar la hipocresía de los poderosos, que rechazaban en voz alta los mismos vicios y ambientes que degustaban en privado.
Los dueños de los cabarets le pedían que dibujara carteles para promocionar sus espectáculos, algo que entusiasmó mucho a Lautrec, ya que en sus largas noches en estos locales dibujaba todo lo que veía y lo dejaba por las mesas. Al contrario que el incomprendido Vincent van Gogh, Lautrec llegó a vender obras y fue reconocido, si bien su popularidad radicó en sus ilustraciones para revistas y carteles publicitarios más que en la pintura al óleo.
El término fovismo surge durante la celebración del Salón de Otoño de 1905 donde se presentaron numerosas obras a concurso y aparecieron problemas a la hora de clasificar y encajar algunas de ellas. Fue algo parecido a lo que pasó en su momento con los impresionistas cuando una serie de pinturas fueron calificadas de «incoherentes» y sus autores excluidos del salón por expresarse de un modo intenso y diferente. El crítico Louis Vauxcelles afirmó sobre ese conjunto de obras Mais c'est Donatello parmi les fauves (Pero, es Donatello entre las fieras), por lo que de la palabra fauve se derivó en fauvisme (fauvismo o fovismo). La mención a Donatello se debe a que en la misma sala había una escultura de corte renacentista. Los autores de las obras no dieron importancia a lo peyorativo del nombre «fauvisme», sino que, en cambio, lo adoptaron como distintivo de sus obras.
El término fovismo surge durante la celebración del Salón de Otoño de 1905 donde se presentaron numerosas obras a concurso y aparecieron problemas a la hora de clasificar y encajar algunas de ellas. Fue algo parecido a lo que pasó en su momento con los impresionistas cuando una serie de pinturas fueron calificadas de «incoherentes» y sus autores excluidos del salón por expresarse de un modo intenso y diferente. El crítico Louis Vauxcelles afirmó sobre ese conjunto de obras Mais c'est Donatello parmi les fauves (Pero, es Donatello entre las fieras), por lo que de la palabra fauve se derivó en fauvisme (fauvismo o fovismo). La mención a Donatello se debe a que en la misma sala había una escultura de corte renacentista. Los autores de las obras no dieron importancia a lo peyorativo del nombre «fauvisme», sino que, en cambio, lo adoptaron como distintivo de sus obras.
El fauvismo significa ante todo la liberación completa del temperamento y del instinto. El auténtico fauve debía haber sido un animal pictórico. Por ello esta poética podría llamarse como un “naturalismo subjetivo”. Según Derain: “Los colores eran para nosotros cartuchos de dinamita.” Es decir, quieren trasladar las emociones al lienzo con un máximo de explosividad y brutalidad.
Biografía y obras:
André Derain (Chatou, 10 de junio de 1880 - Garches, 8 de septiembre de 1954) fue un pintor e ilustrador, escenógrafo francés. Pintor controvertido y muy famoso en vida, su obra atravesó por varios periodos muy diferentes entre sí y fue luego criticado por su regreso a formas pictóricas consideradas "tradicionales" y acusado de colaboracionismo durante el régimen de la Francia de Vichy.
Hijo de un pastelero, luego del bachillerato abandonó su proyectada carrera de ingeniería por la pintura. Comienza a pintar en 1895 y en 1898-99 se inscribe en la Academia Camillo y en sus asiduas visitas al Louvre conoce a Matisse. Perteneció junto con Maurice de Vlaminck a la Escuela de Chatou e integra el grupo de Los Salvajes (Les Fauves) creadores del fauvismo. Fue influenciado por el cubismo y el primitivismo y fue gran amigo de Henri Matisse y Pablo Picasso con quien vivió un tiempo en Montmartre.
En 1916 el galerista Paul Guillaume le dio su primera exposición individual en su galeria con un prólogo de Guillaume Apollinaire e ilustró Mont de Piete de André Breton. Sirvió en la Primera Guerra Mundial en los Vosgos y destacado en Maguncia hasta 1919.
Su fama creció al ganar el Carnegie Prize en 1928 con exposiciones en Londres, Berlín, Fráncfort del Meno y Düsseldorf en 1929 y en New York y Cincinnati en 1930-1931. Sus desnudos, imágenes de Londres y composiciones espontáneas le ganan fama.
Se muda a Chambourcy junto a su esposa Alice Princet y su hija, alejándose de su grupo de amigos e intelectuales que acaban por criticarlo duramente.[1]
Con la ocupación alemana de Francia se inicia su caída. Los nazis lo admiraban y el ministro del exterior Ribbentrop le pide que pinta a su familia. Derain se niega pero acepta una invitación a Berlin en 1941 que será publicitada porel gobierno alemán y después de la Liberación perjudicará para siempre su imagen. Deberá enfrentar los tribunales ante graves acusaciones de colaboracionismo.
En 1947 diseñó los decorados de un ballet en Covent Garden y en el Festival de Aix-en-Provence los de El rapto en el serrallo de Mozart y El barbero de Sevilla de Rossini en 1947 y 1953 respectivamente.
Regresa a Chambourcy en muy malos términos con su esposa Alice, el pintor tuvo dos hijos con modelos, y la pareja acaba divorciándose en medio de agrias disputas legales. Murió luego de ser atropellado por un camión en Garches.
El término fovismo surge durante la celebración del Salón de Otoño de 1905 donde se presentaron numerosas obras a concurso y aparecieron problemas a la hora de clasificar y encajar algunas de ellas. Fue algo parecido a lo que pasó en su momento con los impresionistas cuando una serie de pinturas fueron calificadas de «incoherentes» y sus autores excluidos del salón por expresarse de un modo intenso y diferente. El crítico Louis Vauxcelles afirmó sobre ese conjunto de obras Mais c'est Donatello parmi les fauves (Pero, es Donatello entre las fieras), por lo que de la palabra fauve se derivó en fauvisme (fauvismo o fovismo). La mención a Donatello se debe a que en la misma sala había una escultura de corte renacentista. Los autores de las obras no dieron importancia a lo peyorativo del nombre «fauvisme», sino que, en cambio, lo adoptaron como distintivo de sus obras.
James Ensor
Mientras las primeras obras de Ensor como Música rusa (1881) y Los borrachos (1883), muestran escenas realistas en un estilo sombrío, su paleta posteriormente se aclaró y prefirió temas progresivamente más extraños. Pinturas como Las máscaras escandalizadas (1883) y Esqueletos peleándose por un hombre ahorcado (1891) muestran figuras con máscaras grotescas inspiradas en las que se vendían en la tienda de regalos de su madre durante el carnaval anual de Ostende. Temas tales como carnavales, máscaras,marionetas, esqueletos y alegorías fantásticas son dominantes en la obra de madurez de Ensor. Él vestía esqueletos en su estudio y los plasmaba en coloridas y enigmáticas escenas sobre el lienzo, además de emplear máscaras como aspecto teatral en sus naturalezas muertas. Atraído por las formas, colores brillantes y el potencial de impacto psicológico de las máscaras, creó un formato en el cual podía pintar con total libertad.7
Los cuatro años entre 1888 y 1892 marcan un cambio en la obra de Ensor. Éste adopta temas religiosos, frecuentemente los tormentos de Cristo.8 Ensor interpretaba temas religiosos como un disgusto personal ante la inhumanidad del mundo.8 En 1888 produjo cuarenta y cinco grabados, así como su más ambiciosa pintura, la inmensa La entrada de Cristo a Bruselas de 1888.9 En esta composición, que elabora un tema tratado por Ensor en su dibujo Las aureolas de Cristo de 1885, una gran multitud carnavalesca con máscaras grotescas avanza hacia el observador. Dentro de la multitud pueden identificarse políticos belgas, personajes históricos y parientes de Ensor.10 Cristo montado sobre un burro está casi perdido entre el tumulto; aunque Ensor era ateo, se identificaba con Cristo como una víctima de las burlas.11 El cuadro, que mide 252,7 cm por 430,5 cm (99,5 pulgadas por 169,5 pulgadas), fue rechazado por Los XX y no fue expuesto públicamente hasta 1929.12 Tras su controvertida exportación en 1960, la pintura se encuentra ahora en el Museo J. Paul Getty en Los Ángeles, California.12 También conocida como La entrada de Cristo en Bruselas, es considerada "una precursora del Expresionismo del siglo XX".12
Entre sus escritos encontramos el siguiente alegato:
<< Siempre se quema aquello que se ha adorado. Tenemos que rebelarnos frente a las comuniones. Para ser artista hay que vivir oculto.....Cielos duros, cielos carentes de bondad y de amor, cielos cerrados a vuestros ojos, cielos pobres, cielos desnudos sin consuelo, cielos sin sonrisa, cielos oficiales, todos los cielos, siguen agravando vuestras penas, pobres despreciados, condenados a la zanja. Oprimidos bajo carcajadas y silbidos malignos, no podíais creer en la bondad de los hombres, en la clarividencia de los ministros, y los verdugos de los despachos os maltrataban. A veces, os moríais escupiendo contra las estrellas y vuestros esputos de desprecio constelaban el firmamento de los pintores de entonces.......>>
Mientras Ensor ganaba reconocimiento a finales del siglo XIX, su estilo se suavizó y empezó a pintar menos. Los críticos generalmente han considerado los últimos cincuenta años de Ensor como un largo periodo de declive.9 El sarcasmo agresivo y la escatología que caracterizaron a su obra desde mediados de la década de 1880 eran menos evidentes en sus pocas composiciones nuevas, mientras que la mayor parte de esas consistían en moderadas repeticiones de sus primeras obras.13 Las obras significativas del periodo tardío de Ensor incluyen Muerte de la madre del artista (1915), una dominada pintura del lecho de muerte de su madre con proeminentes botellas de medicinas en el frente, y Los viles vivisectores (1925), un vehemente ataque contra los responsables por el empleo de animales en experimentación médica
Al igual que en las teorías de los ensayos Der Blaue Reiter Almanac y las indicaciones del compositor Arnold Schoenberg, Kandinsky expresó también la comunión entre el artista y el espectador como puestas a disposición tanto de los sentidos y la mente (sinestesia). Escuchando tonos y acordes mientras pintaba, Kandinsky afirma que, por ejemplo, el amarillo es el color del centro C en una trompeta de latón, negro es el color del cierre y el fin de las cosas, y que las combinaciones de colores producen frecuencias vibratorias, similares a los acordes tocados en un piano. Kandinsky también desarrolló una teoría de las figuras geométricas y sus relaciones, afirmando, por ejemplo, que el círculo es la forma más pacífica y representa el alma humana. Estas teorías se explican en Punto y línea sobre el plano (ver más abajo).
Durante los estudios de Kandinsky hizo en preparación para Composición IV, se sintió agotado mientras trabajaba en una pintura y se fue a dar un paseo. Mientras estaba fuera,Gabriele Münter arregló su estudio y sin querer le dio la lona de su lado. Al regresar y ver la tela (pero todavía no lo reconoce) Kandinsky cayó de rodillas y lloró, diciendo que era la pintura más hermosa que había visto nunca. Había sido liberado del apego a un objeto. Como la primera vez que vio Monet Haystacks, la experiencia que cambiaría su vida.
En otro episodio con Münter durante los años expresionistas abstractos bávaros, Kandinsky estaba trabajando en su VI Composición. De casi seis meses de estudio y preparación, la obra pretendía evocar una inundación, el bautismo, la destrucción y renacimiento al mismo tiempo. Después de describir el trabajo sobre un panel de madera de tamaño mural, se quedó bloqueado y no pudo continuar. Münter le dijo que él estaba atrapado en su intelecto y no alcanzaba el verdadero sujeto de la fotografía. Le sugirió que se limitara a repetir la palabra uberflut ("diluvio" o "inundación") y se centrara en su sonido y no su significado. Repitiendo esta palabra como un mantra, Kandinsky pintó y completó la obra monumental en un lapso de tres días.
El análisis sobre las formas y los colores de Kandinsky resulta, no de simples y arbitrarias asociaciones con ideas, sino de la experiencia interior del pintor. Pasó años creando pinturas abstractas, sensorialmente ricas, trabajando con formas y colores sin descanso, observando sus pinturas y las de otros artistas, teniendo en cuenta sus efectos sobre su sentido del color. Esta experiencia subjetiva es algo que el filósofo francés Michel Henry llama "subjetividad absoluta" o la "absoluta vida fenomenológica ".
escribió, junto con Carlo Carrà, Luigi Russolo, Giacomo Balla y Gino Severini, el Manifiesto de los pintores futuristas (1910), al cual siguió el Manifiesto del movimiento futurista(1910). Según dichos manifiestos, el artista moderno debía liberarse de los modelos y las tradiciones figurativas del pasado, para centrarse únicamente en el mundo contemporáneo, dinámico y en continua evolución. Como temas artísticos proponían la ciudad, los automóviles y la caótica realidad cotidiana.
En sus obras, Boccioni supo expresar magistralmente el movimiento de las formas y la concreción de las materias.
Aunque influenciado por el cubismo, al que reprochaba su estatismo excesivo, Boccioni evitó siempre en sus cuadros la línea recta y utilizó los colores complementarios para crear un efecto de vibración. En cuadros como Dinamismo de un ciclista(Dinamismo di un ciclista,1913), o Dinamismo de un jugador de fútbol (Dinamismo di un giocatore di calcio,1911), las representaciones de un mismo tema en estadios temporales sucesivos sugieren eficazmente la idea del movimiento en el espacio.
Evening Sale, becoming the most expensive Contemporary work of art and a setting a world auction record for Mark Rothko.
About Matk Rothko
https://www.youtube.com/watch?v=g5lFPs0UDLU
Andy Warhol
His works explore the relationship between artistic expression, celebrity culture and advertisement that flourished by the 1960s. After a successful career as a commercial illustrator, Warhol became a renowned and sometimes controversial artist. The Andy Warhol Museum in his native city, Pittsburgh, Pennsylvania, holds an extensive permanent collection of art and archives. It is the largest museum in the United States dedicated to a single artist.
Warhol's art encompassed many forms of media, including hand drawing, painting, printmaking, photography, silk screening, sculpture, film, and music. He was also a pioneer in computer-generated art using Amiga computers that were introduced in 1984, two years before his death. He founded Interview Magazine and was the author of numerous books, including The Philosophy of Andy Warhol and Popism: The Warhol Sixties. He is also notable as a gay man who lived openly as such before the gay liberation movement. His studio, The Factory, was a famous gathering place that brought together distinguished intellectuals, drag queens, playwrights, Bohemian street people, Hollywood celebrities, and wealthy patrons.
Warhol has been the subject of numerous retrospective exhibitions, books, and feature and documentary films. He coined the widely used expression "15 minutes of fame". Many of his creations are very collectible and highly valuable. The highest price ever paid for a Warhol painting is US$105 million for a 1963 canvas titled "Silver Car Crash (Double Disaster)".[2] A 2009 article in The Economistdescribed Warhol as the "bellwether of the art market".[3] Warhol's works include some of the most expensive paintings ever sold.
Andy Warhol
His works explore the relationship between artistic expression, celebrity culture and advertisement that flourished by the 1960s. After a successful career as a commercial illustrator, Warhol became a renowned and sometimes controversial artist. The Andy Warhol Museum in his native city, Pittsburgh, Pennsylvania, holds an extensive permanent collection of art and archives. It is the largest museum in the United States dedicated to a single artist.
Warhol's art encompassed many forms of media, including hand drawing, painting, printmaking, photography, silk screening, sculpture, film, and music. He was also a pioneer in computer-generated art using Amiga computers that were introduced in 1984, two years before his death. He founded Interview Magazine and was the author of numerous books, including The Philosophy of Andy Warhol and Popism: The Warhol Sixties. He is also notable as a gay man who lived openly as such before the gay liberation movement. His studio, The Factory, was a famous gathering place that brought together distinguished intellectuals, drag queens, playwrights, Bohemian street people, Hollywood celebrities, and wealthy patrons.
Warhol has been the subject of numerous retrospective exhibitions, books, and feature and documentary films. He coined the widely used expression "15 minutes of fame". Many of his creations are very collectible and highly valuable. The highest price ever paid for a Warhol painting is US$105 million for a 1963 canvas titled "Silver Car Crash (Double Disaster)".[2] A 2009 article in The Economistdescribed Warhol as the "bellwether of the art market".[3] Warhol's works include some of the most expensive paintings ever sold.
was an American pop artist. During the 1960s, along with Andy Warhol, Jasper Johns, and James Rosenquist among others, he became a leading figure in the new art movement. His work defined the basic premise of pop art through parody.[2] Favoring the comic strip as his main inspiration, Lichtenstein produced hard-edged, precise compositions that documented while it parodied often in a tongue-in-cheek humorous manner. His work was heavily influenced by both popular advertising and the comic book style. He described pop art as "not 'American' painting but actually industrial painting".[3] His paintings were exhibited at the Leo Castelli Gallery in New York City.
Whaam! and Drowning Girl are generally regarded as Lichtenstein's most famous works,[4][5][6] with Oh, Jeff...I Love You, Too...But...arguably third.[7] Drowning Girl, Whaam! and Look Mickey are regarded as his most influential works.[8] Woman with Flowered Hathas held the record for highest Lichtenstein auction price since May 15, 2013.[9][10]
El arte cinético, es una corriente de arte en que las obras tienen movimiento o parecen tenerlo.
Es una tendencia de las pinturas y las esculturas contemporáneas creadas para producir una impresión de movimiento. El arte cinético y el arte óptico son corrientes artísticas basadas en la estética del movimiento. Está principalmente representado en el campo de la escultura donde uno de los recursos son los componentes móviles de las obras.
https://www.youtube.com/watch?v=Z1lQCTunGxg
English painter who is one of the foremost exponents of Op art.[1] She currently lives and works in London, Cornwall, and France.[2]
Riley was born in London in 1931. Her father, John Fisher Riley, originally from Yorkshire, was a printer, as his own father had been. In 1938 he relocated the printing business, together with his family, to Lincolnshire.[3]
During World War II Riley's father was drafted into the armed services and she was evacuated, with her mother and sister, to a cottage in Cornwall.[4] The cottage, not far from the sea near Padstow, was shared with an aunt who was a former student at Goldsmiths College, London. Primary education came in the form of irregular talks and lectures by non-qualified or retired teachers.[5] She was educated at Cheltenham Ladies' College and later studied art at Goldsmiths College (1949–52), and later at the Royal College of Art(1952–55),[6] where her fellow students included artists Peter Blake, Geoffrey Harcourt (the retired painter, also noted for his many well known chair designs) and Frank Auerbach. In 1955 Riley graduated with a BA degree.
Between 1956 and 1958 she nursed her father, after he was involved in a serious car crash, and herself suffered a breakdown. After this she worked in a glassware shop and also, for a while, taught children. She eventually joined the J. Walter Thompson advertising agency, as an illustrator, where she worked part-time until 1962. The large Whitechapel Gallery exhibition of Jackson Pollock, in the winter of 1958, was to have a major impact on her.[5]
Her early work was figurative with a semi-impressionist style. Between 1958 and 1959 her advertising agency work saw her adopting a style of painting based on the pointillisttechnique.[7] Around 1960 she began to develop her signature Op Art style consisting of black and white geometric patterns that explore the dynamism of sight and produce a disorienting effect on the eye.[6] In the summer of 1960 she toured Italy with mentor Maurice de Sausmarez, and the two visited the Venice Biennale with its large exhibition ofFuturist works.[5]
Early in her career, Riley worked as an art teacher from 1957-58 at the Convent of the Sacred Heart, Harrow (now known as Sacred Heart Language College). Later she worked at the Loughborough School of Art (1959), Hornsey College of Art, and Croydon College of Art (1962–64).
In 1961, with partner Peter Sedgley, she visited the Vaucluse plateau in the South of France, and acquired a derelict farm which would eventually be transformed into a studio. Back in London, in the spring of 1962, Riley was given her first solo exhibition, by Victor Musgrave of Studio One.[5]
In 1968 Riley, with Peter Sedgley and the journalist Peter Townsend, created the artists' organization SPACE (Space Provision Artistic Cultural and Educational), with the goal of providing artists large and affordable studio space.[8][9]
Work[edit]
Riley's mature style, developed during the 1960s, was influenced by a number of sources.[10][clarification needed]
Cataract 3, 1967, PVA on canvas
It was during this time that Riley began to paint the black and white works for which she is best known. They present a great variety of geometric forms that produce sensations of movement or colour. In the early 1960s, her works were said to induce sensation in viewers as varied as seasick and sky diving. From 1961 to 1964 she worked with the contrast of black and white, occasionally introducing tonal scales of grey. Works in this style comprised her first 1962 solo show at Musgrave's Gallery One, as well as numerous subsequent shows. For example, in Fall, a single perpendiculars curve is repeated to create a field of varying optical frequencies.[11] Visually, these works relate to many concerns of the period: a perceived need for audience participation (this relates them to the Happenings, for which the period is famous), challenges to the notion of the mind-body duality which led Aldous Huxley to experiment with hallucinogenic drugs[citation needed]; concerns with a tension between a scientific future which might be very beneficial or might lead to a nuclear war; and fears about the loss of genuine individual experience in a Brave New World.[12] Her paintings have, since 1961, been executed by assistants from her own endlessly edited studies.[4]
Shadow Play, 1990, oil on canvas
Riley began investigating colour in 1967, the year in which she produced her first stripe painting.[13] Following a major retrospective in the early 1970s, Riley began travelling extensively. After a trip to Egypt in the early 1980s, where she was inspired by colourful hieroglyphicdecoration, Riley began to explore colour and contrast.[14] In some works, lines of colour are used to created a shimmering effect, while in others the canvas is filled with tessellating patterns. Typical of these later colourful works is Shadow Play.
In many works since this period, Riley has employed others to paint the pieces, while she concentrates on the actual design of her work[15]Some are titled after particular dates, others after specific locations (for instance, Les Bassacs, the village in the south of France where Riley has a studio).[16]
Following a visit to Egypt in 1980–81 Riley created colours in what she called her 'Egyptian palette'[17] and produced works such as the Kaand Ra series, which capture the spirit of the country, ancient and modern, and reflect the colours of the Egyptian landscape.[7] Invoking the sensorial memory of her travels, the paintings produced between 1980 and 1985 exhibit Riley's free reconstruction of the restricted chromatic palette discovered abroad. In 1983 for the first time in fifteen years, Riley returned to Venice to once again study the paintings that form the basis of European colourism. Towards the end of the 1980s Riley's work underwent a dramatic change with the reintroduction of the diagonal in the form of a sequence of parallelograms used to disrupt and animate the vertical stripes that had characterized her previous paintings.[18]In Delos (1983), for example, blue, turquoise, and emerald hues alternate with rich yellows, reds and white.[19]
Murals[edit]
Over the course of her career, Riley has created murals for major art institutions, including the Tate, the Musée d'Art Moderne de la Ville de Paris and the National Gallery, but none were permanent. In 2014, the Imperial College Healthcare Charity Art Collection commissioned the artist to make a permanent 56-meter mural, her first for 27 years, for St Mary's Hospital, London; the work was installed on the 10th floor of the hospital's Queen Elizabeth Queen Mother Wing, joining two others for the 8th and 9th floors completed by Riley more than 20 years earlier.[20]
https://www.youtube.com/watch?v=Z1lQCTunGxg
English painter who is one of the foremost exponents of Op art.[1] She currently lives and works in London, Cornwall, and France.[2]
Riley was born in London in 1931. Her father, John Fisher Riley, originally from Yorkshire, was a printer, as his own father had been. In 1938 he relocated the printing business, together with his family, to Lincolnshire.[3]
During World War II Riley's father was drafted into the armed services and she was evacuated, with her mother and sister, to a cottage in Cornwall.[4] The cottage, not far from the sea near Padstow, was shared with an aunt who was a former student at Goldsmiths College, London. Primary education came in the form of irregular talks and lectures by non-qualified or retired teachers.[5] She was educated at Cheltenham Ladies' College and later studied art at Goldsmiths College (1949–52), and later at the Royal College of Art(1952–55),[6] where her fellow students included artists Peter Blake, Geoffrey Harcourt (the retired painter, also noted for his many well known chair designs) and Frank Auerbach. In 1955 Riley graduated with a BA degree.
Between 1956 and 1958 she nursed her father, after he was involved in a serious car crash, and herself suffered a breakdown. After this she worked in a glassware shop and also, for a while, taught children. She eventually joined the J. Walter Thompson advertising agency, as an illustrator, where she worked part-time until 1962. The large Whitechapel Gallery exhibition of Jackson Pollock, in the winter of 1958, was to have a major impact on her.[5]
Her early work was figurative with a semi-impressionist style. Between 1958 and 1959 her advertising agency work saw her adopting a style of painting based on the pointillisttechnique.[7] Around 1960 she began to develop her signature Op Art style consisting of black and white geometric patterns that explore the dynamism of sight and produce a disorienting effect on the eye.[6] In the summer of 1960 she toured Italy with mentor Maurice de Sausmarez, and the two visited the Venice Biennale with its large exhibition ofFuturist works.[5]
Early in her career, Riley worked as an art teacher from 1957-58 at the Convent of the Sacred Heart, Harrow (now known as Sacred Heart Language College). Later she worked at the Loughborough School of Art (1959), Hornsey College of Art, and Croydon College of Art (1962–64).
In 1961, with partner Peter Sedgley, she visited the Vaucluse plateau in the South of France, and acquired a derelict farm which would eventually be transformed into a studio. Back in London, in the spring of 1962, Riley was given her first solo exhibition, by Victor Musgrave of Studio One.[5]
In 1968 Riley, with Peter Sedgley and the journalist Peter Townsend, created the artists' organization SPACE (Space Provision Artistic Cultural and Educational), with the goal of providing artists large and affordable studio space.[8][9]
Work[edit]
Riley's mature style, developed during the 1960s, was influenced by a number of sources.[10][clarification needed]
Cataract 3, 1967, PVA on canvas
It was during this time that Riley began to paint the black and white works for which she is best known. They present a great variety of geometric forms that produce sensations of movement or colour. In the early 1960s, her works were said to induce sensation in viewers as varied as seasick and sky diving. From 1961 to 1964 she worked with the contrast of black and white, occasionally introducing tonal scales of grey. Works in this style comprised her first 1962 solo show at Musgrave's Gallery One, as well as numerous subsequent shows. For example, in Fall, a single perpendiculars curve is repeated to create a field of varying optical frequencies.[11] Visually, these works relate to many concerns of the period: a perceived need for audience participation (this relates them to the Happenings, for which the period is famous), challenges to the notion of the mind-body duality which led Aldous Huxley to experiment with hallucinogenic drugs[citation needed]; concerns with a tension between a scientific future which might be very beneficial or might lead to a nuclear war; and fears about the loss of genuine individual experience in a Brave New World.[12] Her paintings have, since 1961, been executed by assistants from her own endlessly edited studies.[4]
Shadow Play, 1990, oil on canvas
Riley began investigating colour in 1967, the year in which she produced her first stripe painting.[13] Following a major retrospective in the early 1970s, Riley began travelling extensively. After a trip to Egypt in the early 1980s, where she was inspired by colourful hieroglyphicdecoration, Riley began to explore colour and contrast.[14] In some works, lines of colour are used to created a shimmering effect, while in others the canvas is filled with tessellating patterns. Typical of these later colourful works is Shadow Play.
In many works since this period, Riley has employed others to paint the pieces, while she concentrates on the actual design of her work[15]Some are titled after particular dates, others after specific locations (for instance, Les Bassacs, the village in the south of France where Riley has a studio).[16]
Following a visit to Egypt in 1980–81 Riley created colours in what she called her 'Egyptian palette'[17] and produced works such as the Kaand Ra series, which capture the spirit of the country, ancient and modern, and reflect the colours of the Egyptian landscape.[7] Invoking the sensorial memory of her travels, the paintings produced between 1980 and 1985 exhibit Riley's free reconstruction of the restricted chromatic palette discovered abroad. In 1983 for the first time in fifteen years, Riley returned to Venice to once again study the paintings that form the basis of European colourism. Towards the end of the 1980s Riley's work underwent a dramatic change with the reintroduction of the diagonal in the form of a sequence of parallelograms used to disrupt and animate the vertical stripes that had characterized her previous paintings.[18]In Delos (1983), for example, blue, turquoise, and emerald hues alternate with rich yellows, reds and white.[19]
Murals[edit]
Over the course of her career, Riley has created murals for major art institutions, including the Tate, the Musée d'Art Moderne de la Ville de Paris and the National Gallery, but none were permanent. In 2014, the Imperial College Healthcare Charity Art Collection commissioned the artist to make a permanent 56-meter mural, her first for 27 years, for St Mary's Hospital, London; the work was installed on the 10th floor of the hospital's Queen Elizabeth Queen Mother Wing, joining two others for the 8th and 9th floors completed by Riley more than 20 years earlier.[20]
Keith Haring (Reading, Pensilvania, 4 de mayo de 1958 - Nueva York, 16 de febrero de 1990) fue un artista y activista social cuyo trabajo refleja el espíritu de la generación pop y la cultura callejera de la Nueva York de los años 1980.
Nacido en Kutztown (Pensilvania) en 1958, desde muy pequeño empezó a dibujar inspirándose en los dibujos animados de la televisión. Estudió arte en la Ivy School of Art de Pittsburgh, y posteriormente continúo sus estudios en la Escuela de Artes Visuales de Nueva York.1
En 1980 comenzó a hacer graffitis, dibujando con rotulador imágenes similares a dibujos animados sobre anuncios en el metro de Nueva York. Más tarde le siguieron unas historietas dibujadas con tiza blanca sobre los paneles negros del metro reservados para publicidad. Fue arrestado en varias ocasiones por dañar la propiedad pública. Su primera exposición individual fue en la galería Tony Shafrazi de Nueva York, en 1982.2
En 1986 pintó un trozo del muro de Berlín. En ese mismo año abrió la boutique Pop Shop, en la que vendía sus productos. En1989 creó la Fundación Keith Haring cuyo objetivo es luchar por la solución de los problemas sociales. Murió víctima del SIDA en Nueva York, el 16 de febrero de 1990.3
Georg Baselitz: artista de 71 años. Alemán. Estilo neoexpresionista y posmoderno. Su fama empezó una carrera sin vuelta atrás, cuando la policía alemana le confiscó un cuadro donde un nene se masturbaba. Poseedor del título de Caballero de la Orden de las Artes y las Letras. Pinturas enormes y litograbados. blancos y negros. Obras en todos los museos del mundo y ha participado en las grandes Bienales y ferias. Más que un premio, un reconocimiento. Sus obras gozan de una alta cotización en el mercado.
La textura és la qualitat tàctil dels objectes. La superfície de cada material determina un tipus de textura: suau, rugosa, aspra, tova, dura, etc. La textura té una gran importància en la plàstica i en les arts constructives.
La textura pot ser també percebuda visualment. La imatge d'una bola de billar o d'un paper de vidre ens permeten identificar clarament la qualitat tàctil de les dues superfícies. Per tant, podem considerar dues categories de textures: les visuals i les tàctils.
1. Textures fetes fregant un llapis en un paper sobre diferents superfícies.2. Textures fetes amb un programa informàtic de dibuix.3. Textures fetes a partir de fotografies mitjançant un programa de retoc fotogràfic.
El pes visual és la capacitat d'atreure la mirada, de cridar l'atenció que tenen els elements gràfics i plàstics.
El pes visual depèn de les qualitats (tipus de forma, color, mesura i textura) pròpies de cada element amb relació als altres elements de la composició i del lloc que ocupen dins de la composició. És per això que compondre consisteix a repartir correctament els pesos visuals per a aconseguir l'efecte desitjat.
A good composition stops a viewer in his tracks, you can guide him around your work and keep him interested.
El far de Harwich (1820), de John Constable
La mesuraLes formes més grans atreuen abans la mirada que les formes més petites. La massa de núvols és l’element visual que atreu més la mirada per la seva grandària, però també ho fa per la seva lluminositat i la seva forma irregular.
El pes visual és la capacitat d'atreure la mirada, de cridar l'atenció que tenen els elements gràfics i plàstics.
El pes visual depèn de les qualitats (tipus de forma, color, mesura i textura) pròpies de cada element amb relació als altres elements de la composició i del lloc que ocupen dins de la composició. És per això que compondre consisteix a repartir correctament els pesos visuals per a aconseguir l'efecte desitjat.
Avec des étoiles (1982), d'Antoni Clavé
La texturaLes textures més contrastades i rugoses tendeixen a atreure més la mirada que les textures suaus i poc contrastades
El pes visual és la capacitat d'atreure la mirada, de cridar l'atenció que tenen els elements gràfics i plàstics.
El pes visual depèn de les qualitats (tipus de forma, color, mesura i textura) pròpies de cada element amb relació als altres elements de la composició i del lloc que ocupen dins de la composició. És per això que compondre consisteix a repartir correctament els pesos visuals per a aconseguir l'efecte desitjat.
Avec des étoiles (1982), d'Antoni Clavé
Els colors lluminosos tenen més pes visual que els colors foscos.En aquesta obra, les formes de color taronja són les que atreuen més la mirada
El pes visual és la capacitat d'atreure la mirada, de cridar l'atenció que tenen els elements gràfics i plàstics.
El pes visual depèn de les qualitats (tipus de forma, color, mesura i textura) pròpies de cada element amb relació als altres elements de la composició i del lloc que ocupen dins de la composició. És per això que compondre consisteix a repartir correctament els pesos visuals per a aconseguir l'efecte desitjat.
La formaLes formes complexes, irregulars i les que transmeten sensació d’inestabilitat tenen més pes visual.Si mirem al mateix temps, l’una al costat de l’altra, aquestes dues obres, la composició de Malevič atreu més la mirada que la de Van Doesburg. Això és perquè es tracta d’una composició més dinàmica i inestable basada en línies diagonals, al contrari que la de Van Doesburg, que fa una composició més regular i estable basada en línies horitzontals i verticals.
Segons els estudis sobre la percepció, les diferents zones del rectangle tenen diferent pes visual. Segons on estigui situada una forma dins el rectangle, atraurà més o menys la mirada de l'espectador.
Vegem com varia el pes visual dels elements gràfics segons la zona del rectangle en què estiguin situats:
A dalt i a baix.
A la dreta i a l'esquerra.
El objectes situats a la part superior tenen més pes visual que els situats a la part inferior. La nostra mirada té preferència per la part superior.
El nostre sentit occidental de lectura prioritza la part superior. En qualsevol diari, les notícies importants de la portada no solament són més grans, sinó que se situen a la part superior de la pàgina.
També l'experiència ens diu que les coses cauen a conseqüència de la gravetat. Per això el fet d'estar per sobre s'associa al fet d'haver superat un esforç, d'haver guanyat. Qui guanya una prova esportiva ocupa la part més alta del podi. Per contra, el fet d'estar per sota es pot associar amb la derrota i el sotmetiment. Els objectes situats a la part inferior es relacionen amb la caiguda, l'atracció de la gravetat, el pes físic.
La part dreta del rectangle té més pes visual que la part esquerra.
Els objectes situats a la dreta guanyen pes, guanyen atracció visual. En canvi, la part esquerra és més anivellada i menys tensa.
La predilecció visual per la part dreta del rectangle fa que els anuncis de les pàgines dretes de qualsevol diari o publicació siguin més cars que els de la part esquerra.
També cal recordar que l'ordre occidental de lectura fa que la part dreta sigui la part final de la lectura, la conclusió.
Compondre és ordenar el pes visual dels elements gràfics i plàstics en l'espai. En el cas de la pintura, el dibuix, la fotografia, el cinema, el gravat, el disseny gràfic, etc., la composició es fa en un espai bidimensional on cal considerar el repartiment dels elements dins de les coordenades dalt-baix i dreta-esquerra.
El centre del rectangle és el punt de màxim equilibri. A mesura que els elements s'allunyen del centre guanyen en tensió visual. La part superior i la part dreta del rectangle són les que tenen més tensió i més pes visual. Per tant, la zona de més pes visual és la de la cantonada superior dreta.
Hi ha diferents esquemes i models compositius que ens ajuden a ordenar els elements plàstics en el pla.
Les notícies més importants se situen a la part superior del rectangle, que té més pes visual que la inferior. Pel que fa a les notícies de la part inferior, el diari ARA, situa a la dreta les més importants, que té més pes visual, i a l’esquerre les d’opinió.
Compondre és ordenar el pes visual dels elements gràfics i plàstics en l'espai. En el cas de la pintura, el dibuix, la fotografia, el cinema, el gravat, el disseny gràfic, etc., la composició es fa en un espai bidimensional on cal considerar el repartiment dels elements dins de les coordenades dalt-baix i dreta-esquerra.
El centre del rectangle és el punt de màxim equilibri. A mesura que els elements s'allunyen del centre guanyen en tensió visual. La part superior i la part dreta del rectangle són les que tenen més tensió i més pes visual. Per tant, la zona de més pes visual és la de la cantonada superior dreta.
Hi ha diferents esquemes i models compositius que ens ajuden a ordenar els elements plàstics en el pla.
Les notícies més importants se situen a la part superior del rectangle, que té més pes visual que la inferior. Pel que fa a les notícies de la part inferior, el diari ARA, situa a la dreta les més importants, que té més pes visual, i a l’esquerre les d’opinió.
Compondre és ordenar el pes visual dels elements gràfics i plàstics en l'espai. En el cas de la pintura, el dibuix, la fotografia, el cinema, el gravat, el disseny gràfic, etc., la composició es fa en un espai bidimensional on cal considerar el repartiment dels elements dins de les coordenades dalt-baix i dreta-esquerra.
El centre del rectangle és el punt de màxim equilibri. A mesura que els elements s'allunyen del centre guanyen en tensió visual. La part superior i la part dreta del rectangle són les que tenen més tensió i més pes visual. Per tant, la zona de més pes visual és la de la cantonada superior dreta.
Hi ha diferents esquemes i models compositius que ens ajuden a ordenar els elements plàstics en el pla.
Les notícies més importants se situen a la part superior del rectangle, que té més pes visual que la inferior. Pel que fa a les notícies de la part inferior, el diari ARA, situa a la dreta les més importants, que té més pes visual, i a l’esquerre les d’opinió.
Un dels esquemes més utilitzats per a ordenar els elements d'una composició és, juntament amb la proporció àuria, l'esquema dels terços, que consisteix a dividir horitzontalment i verticalment el rectangle en tres parts iguals. Les dues línies, horitzontals i verticals, que en resulten serveixen tant per a ordenar com per a situar al seu voltant els elements principals de la composició. De la mateixa manera, els quatre punts d'intersecció són considerats punts forts on se situa l'interès de la imatge.
La regla dels terços és un bon element per a analitzar i descobrir l'estructura interna que organitza composicions en què és difícil descobrir a simple vista quines són les línies que les ordenen.
Els elements d’aquesta pintura de Cranach s’ordenen segons les línies i els espais que determinen la regla dels terços
Cupido queixant-se a Venus (segle xvi), de Lucas Cranach
Les línies ordenen la pintura Els afusellaments del 3 de maig (1808-1814), de Goya. L’horitzontal superior coincideix amb la silueta de les cases del fons, i la vertical esquerra, amb el personatge blanc, que és l’element de més pes visual de la composició.
Els afusellaments del 3 de maig (1808-1814), de Francisco Goya
La regla dels terços s’aplica habitualment a les fotografies de paisatges de manera que el cel ocupi 2/3 o 1/3 de l’altura de la imatge.
En aquesta pintura de Renoir, les figures apareixen en un ordre més complex, però si apliquem la regla dels terços veiem com les línies verticals ordenen la complexitat en fragments més comprensibles fins a emmarcar les dues figures centrals de la composició.L’horitzontal superior s’ajusta a l’espai dels caps de les figures del fons. La vertical esquerra passa just pel mig de la parella que balla, de negre a l’esquerra, de blanc a la dreta, per a reforçar la divisió dels espais. L’altra vertical coincideix amb una vertical de la cadira.
A partir d'esquemes compositius genèrics com la regla dels terços i la proporció àuria, els elements d'una composició es poden relacionar i ordenar d'infinites maneres. Una classificació senzilla de composicions es pot basar en formes i direccions bàsiques:
Simètriques: basades en els eixos bàsics d'equilibri horitzontal i vertical.
Descentrades: els elements no s'ordenen segons els eixos horitzontal-vertical.
Basades en l'horitzontal: transmeten sensació de calma i tranquil·litat.
Basades en la vertical: transmeten sensació visual de tensió i energia.
Basades en la diagonal: transmeten sensació de dinamisme, caiguda o elevació.
Basades en la corba: transmeten sensacions de moviment, acolliment i tendresa.
Basades en un polígon: la forma poligonal més tensa i que més ajuda a dirigir la mirada és el triangle.
Les composicions simètriques estan basades en els eixos bàsics d’equilibri horitzontal i vertical. Transmeten sensació d’equilibri, estabilitat, regularitat, ordre, solemnitat, etc
El matrimoni Arnolfini (1434), de Jan van Eyck, i pantocràtor de Sant Climent de Taüll (segle xii)
En les composicions descentrades els elements gràfics no s’ordenen segons els eixos horitzontal-vertical. Aquest tipus de composició crea una sensació de dinamisme, inestabilitat i espontaneïtat. En la imatge, L'or de l'atzur (1967), de Joan Miró
Les composicions basades en l’horitzontal transmeten sensació de calma i tranquil·litat. En les imatges, Retrat de madame Récamier (1800), de Jacques-Louis David, i Venus i Mart (1485), de Sandro Botticelli.
Les composicions basades en la vertical transmeten sensació de tensió i energia. La composició vertical és més habitual en elements únics que en grups d’elements
Pinkie (1734), de Thomas Lawrence, i Il Contino (1861), de Marià Fortuny
Les composicions basades en la diagonal transmeten sensació de dinamisme, caiguda o elevació. En aquest grup es poden incloure les composicions basades en la força visual de les línies de fuga de la perspectiva. En les imatges, L'Anunciació de Cestello (1489-1490), de Sandro Botticelli, i fotograma d'El cuirassat Potemkin (1925), de Serguei M. Eisenstein.
Les composicions basades en la corba, segons com sigui aquesta (oberta o tancada, simple o complexa, com l’espiral), transmeten sensacions de moviment, acolliment i tendresa. La dansa (1910), d'Henry Matisse, i Dinamisme d'un futbolista (1913), d'Umberto Boccioni.
En les composicions basades en un polígon, la forma poligonal més tensa i que més ajuda a dirigir la mirada és el triangle, ja que habitualment en un dels seus vèrtexs es concentra l’atenció sobre un element important de la composició.
La llibertat guiant el poble (1830), d'Eugène Delacroix, i Al·legoria de Venus (1540-1545), d'Agnolo Bronzino
Exemples composicions barroques:
http://muddycolors.blogspot.com.es/2013/12/a-baroque-composition.html
Exemples composicions fotografies Henri Cartier-Bresson:
http://erickimphotography.com/blog/2013/10/10/street-photography-composition-lesson-3-diagonals/
Why a triangle? This shape creates a strong structure that is attractive, balanced, and utilizes the number three, which was often ascribed importance. The key here is that these artists realized that triangles were a tool that helped them create better artwork. This hints at the possibility of there being a science to aesthetics.
http://erickimphotography.com/blog/2013/10/03/street-photography-composition-lesson-1-triangles/
Compositional maps: Back in the days of the Renaissance, artist used the “Golden Section”, a rather notions of ideal proportion as a geometrical framework for perfectly balanced compositions.
En una composició estàtica, els elements gràfics s'ordenen seguint els eixos bàsics de la composició, fonamentalment l'horitzontal i el vertical. Aquest tipus de composició normalment transmet sensacions de fredor, equilibri. És un tipus de composició poc emotiva.
Un exemple d'aquest tipus de composició és el frontal romànic d'Esquius, que té un esquema compositiu molt senzill.
Horitzontals, verticals i diagonals són l'esquema estructural bàsic de composició i d'equilibri d'un rectangle, i el seu centre és el punt de màxim anivellament visual.
Equilibri dinàmic:
En una composició dinàmica tenen més importància les diagonals i les línies obliqües i corbes.
En aquest tipus de composició cal equilibrar els pesos visuals jugant amb la posició, la mesura, el color, la textura i la forma dels diferents elements gràfics de manera que transmetin sensació de moviment. Una composició dinàmica és més càlida i emotiva que una composició estàtica.
Un exemple d'aquest tipus de composició és el quadre Davallament, de Caravaggio (1571-1610). Aquesta composició transmet el moviment i el dramatisme de l'acció de dipositar un cos a terra.
Segons la llei de la pregnància de la Gestalt, tendim sempre a organitzar els estímuls visuals cercant la regularitat, la claredat, la simetria, etc. Això ens ajuda a percebre les formes organitzades segons agrupaments compositius simples.
De la mateixa manera que agrupem visualment els elements de la composició en formes senzilles, també tendim a percebre agrupats els elements que determinen ritmes visuals.
Segons la llei de la continuïtat, podem percebre fàcilment les formes d'una composició que s'ordenen visualment creant línies corbes o marcant direccions.
El ritme visual d'una composició el determinen la repetició i l'ordenació més o menys regular d'elements visuals idèntics: línies, volums i colors.
El ritme d’una composició en condiciona i en dirigeix el ritme de la lectura.
Segons la llei de la pregnància de la Gestalt, tendim sempre a organitzar els estímuls visuals cercant la regularitat, la claredat, la simetria, etc. Això ens ajuda a percebre les formes organitzades segons agrupaments compositius simples.
De la mateixa manera que agrupem visualment els elements de la composició en formes senzilles, també tendim a percebre agrupats els elements que determinen ritmes visuals.
Segons la llei de la continuïtat, podem percebre fàcilment les formes d'una composició que s'ordenen visualment creant línies corbes o marcant direccions.
El ritme visual d'una composició el determinen la repetició i l'ordenació més o menys regular d'elements visuals idèntics: línies, volums i colors.
El ritme d’una composició en condiciona i en dirigeix el ritme de la lectura.
Segons la llei de la pregnància de la Gestalt, tendim sempre a organitzar els estímuls visuals cercant la regularitat, la claredat, la simetria, etc. Això ens ajuda a percebre les formes organitzades segons agrupaments compositius simples.
De la mateixa manera que agrupem visualment els elements de la composició en formes senzilles, també tendim a percebre agrupats els elements que determinen ritmes visuals.
Segons la llei de la continuïtat, podem percebre fàcilment les formes d'una composició que s'ordenen visualment creant línies corbes o marcant direccions.
El ritme visual d'una composició el determinen la repetició i l'ordenació més o menys regular d'elements visuals idèntics: línies, volums i colors.
El ritme d’una composició en condiciona i en dirigeix el ritme de la lectura.
En l'escultura cal ordenar els elements de la composició en un espai tridimensional on cal afegir una tercera dualitat: davant-darrere, que en el cas de l'escultura moderna pot ser també: dins-fora.
Malgrat la impossibilitat de percebre una escultura en la seva totalitat i al mateix temps, sí que podem intuir ritmes bàsics en la composició:
Ritmes compositius basats en la recta. Són composicions en què acostuma a predominar la sensació d'ordre, equilibri, harmonia, etc. Molts cops transmeten un punt de fredor i distanciament, ja que expressen un món ideal i perfecte, lluny de les imperfeccions humanes.
Ritmes compositius basats en la corba. Les composicions basades en la corba transmeten sensacions de calidesa, tendresa i emotivitat que portades a l'extrem poden ser dramàtiques, teatrals i exagerades.
(segle vi aC); Majestat Batlló (segle xii), i Agulla (1990), de Tom Carr.
Les composicions basades en la corba transmeten sensacions que van des de la calidesa, la tendresa i l’emotivitat fins al dramatisme i l’angoixa. En les imatges, Apol·lo i Dafne (1625), de Lorenzo Bernini; Laocoont i els seus fills (200 aC); El petó (1896), d'Auguste Rodin, i La deessa (1929), de Josep Clarà.
Hi ha escultures en què la multiplicitat de punts de vista és molt exagerada, ja que incorporen el moviment. L’escultor i pintor nord-americà Alexander Calder és considerat l’inventor de les escultures mòbils.
Mòbil espiral (1957), d'Alexander Calder, i Parany per a llagosta i cua de peix (1939), d'Alexander Calder
La multiplicitat de punts de vista de qualsevol construcció en l'espai és especialment evident en l'arquitectura en què l'espai interior, el buit, és la veritable matèria plàstica de l'arquitecte.
Els diferents elements arquitectònics (arcs, voltes, pilars, columnes, murs, etc.) determinen i generen l'espai buit, l'espai habitable i transitable, l'espai d'ús.
Es poden establir dos grans tipus de llenguatges arquitectònics:
Composicions basades en el llenguatge clàssic.
Composicions basades en el llenguatge no clàssic.
La composició modular és l'ordenació de l'espai a partir de la repetició d'un element anomenat mòdul.
El mòdul
Un mòdul és una forma que organitza un espai a partir de la seva repetició. El mòdul és, doncs, l'element bàsic d'una estructura més complexa.
La xarxa modular
Una xarxa és una estructura creada per la repetició d'un mòdul. El quadrat, el triangle equilàter i l'hexàgon regular són mòduls que omplen, sense deixar espais buits, una superfície plana.El cub és un mòdul que omple completament, sense deixar espais buits, l'espai tridimensional.
M. C. Escher va utilitzar la composició modular per a crear moltes de les seve obres. En la imatge,Límit quadrat (1964).
Per a omplir completament una superfície plana, cal que els angles dels polígons siguin divisors de 360°.
La repetició d'elements per tal de modular l'espai és habitual en l'arquitectura tant amb una funció constructiva com amb una funció decorativa. En urbanisme, per exemple, s'ha utilitzat per a racionalitzar l'organització del territori.
En el disseny industrial, la modularitat va lligada a la simplificació dels processos de fabricació i d'ús de molts productes. És molt habitual que els objectes que utilitzem i que tenen una implicació espacial important (cadires, taules, lleixes, armaris...) estiguin dissenyats de cara a facilitar la modularitat i a permetre infinites combinacions segons les necessitats de l'usuari