Successfully reported this slideshow.
Your SlideShare is downloading. ×

El medi físic d'Espanya i Catalunya

Ad
Ad
Ad
Ad
Ad
Ad
Ad
Ad
Ad
Ad
Ad
Loading in …3
×

Check these out next

1 of 69 Ad
Advertisement

More Related Content

Advertisement

El medi físic d'Espanya i Catalunya

  1. 1. 2. EL MEDI FÍSIC D’ESPANYA I CATALUNYA
  2. 2. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA
  3. 3. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA Serra: cadena de muntanyes més petita que la serralada, anomenada així per la forma de l'alineació que fa pensar en les dents d'una serra Meandre: és un revolt molt pronunciat en un curs d'aigua, es forma quan el moviment de l'aigua del riu erosiona les ribes i amplia la seva vall i esdevé força planera. Serralada: és un sistema muntanyós de gran vastitud, format per un conjunt de serres que manté una determinada alineació estructural i morfològica. Muntanya: qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny. Plana: una àrea amb un relleu relativament pla. Depressió: porció de terreny situada a un nivell inferior que la superfície veïna.. Altiplà: una superfície relativament plana elevada sobre el terreny que l'envolta. Turó: també anomenat pujol o tossal, és una elevació del terreny que, en general, no supera 100 metres des de la base fins al cim.
  4. 4. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA Península: porció de terra envoltada per aigua menys per una banda (istme) que es connecta amb la massa continental. Delta: una acumulació de sediments que es forma a la desembocadura d’un riu que transporta sediments. Ria: vall fluvial formada per l’entrada de l’aigua del mar en l’últim tram del recorregut d’un riu. Golf: una part de l'oceà o mar, de gran extensió, tancat per puntes o caps de terra. Encara que normalment es confon amb badia, aquesta última és de menor extensió. Istme: unió d’una península amb la massa continental. Albufera: és un llac o estany litoral d’aigua salada, separada del mar per un cordó de sorra però que està en comunicació amb la mar per una o més obertures. Badia: una porció de mar o oceà envoltada per tots costats de terra menys per un, just el contrari que un cap. Cap, punta o promontori: un accident geogràfic format per una massa de terra que es projecta cap a l'interior del mar. Platja: una acumulació sobre la vora de la mar de materials d'una mida que va des de les sorres fins als blocs, passant per les platges de palets (còdols arrodonits pel fregament en rodolar transportats per les ones). Arxipèlag: és un conjunt d'illes sovint amb característiques geogràfiques o geomorfològiques similars, per exemple l'origen volcànic.
  5. 5. L’extensió d’Espanya és d’un total de 505.990 km². 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA Ocupant la major part de la península Ibèrica, dues ciutats autònomes al nord d’Àfrica i dos arxipèlags (un al Mediterrani i un a l’Atlàntic), a més d’una sèrie d’illots i penyals al llarg de tota la costa. Península: porció de terra envoltada per aigua menys per una banda (istme) que es connecta amb la massa continental.
  6. 6. Està situada al punt més occidental. És una de les tres penínsules meridionals que hi ha al continent. La seva posició complica les comunicacions i el comerç a través dels Pirineus. Però no ha estat obstacle per a les invasions del passat passar pels ports de muntanya. Pel sud, 14 km separen el penyal de Gibraltar del Marroc (mont Musà). El mar Mediterrani com a punt estratègic per a la navegació. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA
  7. 7. FORMA MASSISSA I RELLEU COSTANER DIVERS 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA ALTITUD MITJANA ELEVADA: MESETA SITUACIÓ PERIFÈRICA RESPECTE EUROPA RELLEU DIFERENCIAT I DIVERS Trets fonamentals del relleu peninsular Relleu: conjunt de formes que presenta la superfície.
  8. 8. El relleu peninsular té una forma massissa, compacta. Aixó és per l’amplada i l’extensió de les costes de 4.000 – 5.000 km). La major part del perímetre costaner presenta un traçat rectilini, tret del litoral gallec. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA Cornisa, façana o arc: zona de la costa. Per exemple: cornisa cantàbrica o façana mediterrània.
  9. 9. L’elevada altitud mitjana: hi ha un extens altiplà central (3/4 parts) i nombroses serralades. L’altitud mitjana és de 660 m. L’altitud i les pendents dificulten comunicació i agricultura. La disposició perifèrica del relleu dificulta l’accés a la Meseta. Els relleus impedeixen que la influència climàtica del mar arribi terres endins. La diversitat del relleu i la varietat de climes expliquen les unitats naturals diferenciades. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA Altiplà: zona elevada i plana. En castellà, “meseta”.
  10. 10. El sòl és la superfície terrestre on es troben els materials inerts de la litosfera i la matèria orgànica. S’hi barregen i s’hi superposen. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA Litosfera: capa externa, sòlida de la terra, a partir dels 500 km de profunditat del mantell juntament amb la superfície de la Terra Els sòls es troben en contínua evolució, i són el resultat de la superposició de: minerals, matèria orgànica, aigua, aire i organismes vius. Aquesta capa sosté la vegetació i permet el desenvolupament de la vida. Segons la seva composició, s’estructuren en diferents capes, que anomenem horitzons, i en funció d’aquests poden ser aptes per les funcions ecològiques. Horitzó: cadascuna de les capes o estrats que formen el perfil del sòl. Humus: matèria orgànica en descomposició.
  11. 11. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA Quines funcions té el sòl? Funcions ecològiques Manté la biodiversitat. Reserva genètica, adaptació i conservació de les espècies. Control de l’erosió. Mitiga la desertificació i manté els ecosistemes. Atenua el canvi climàtic. Redueix gasos d’efecte hivernacle. Funcions socials Seguretat alimentària. Assegura la qualitat agrícola i ramadera. Disponibilitat d’aigua potable. Assegura la purificació i filtració de l’aigua. Recarrega els aqüífers. Urbanització. Facilitat l’habitatge, el lleure, protegeix de l’abocament de residus.
  12. 12. A la península n’hi ha quatre grans tipus de sòl i depenent d’això tenen una implicació diferent sobre el medi (vegetació, fauna, activitats econòmiques, etc.) Els sòls calcaris són d’erosió ràpida, no són bons per a l’agricultura i hi creix vegetació silvestre. Els sòls argilosos tenen molta permeabilitat i són molt rics per a l’agricultura. Els sòls silicis tenen una alta composició de matèria orgànica i d’alta acidesa. Els sòls volcànics són molt rics en nutrients. També molt propicis per a l’agricultura. 1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA
  13. 13. 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR
  14. 14. 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR El relleu de la península és el resultat de la seva construcció al llarg de les eres geològiques de la Terra i de la seva posterior erosió. Erosió: degradació o transformació del relleu per un agent extern (vent, aigua, gel, fauna, flora o éssers humans).
  15. 15. Fa 250 milions d’anys, la Península no existia, però amb el moviment orogènic hercinià, que durà 100 milions d’anys, van començar a emergir terres. Amb aquest moviment, emergeix el que s’ha anomenat Massís Hespèric, un altiplà inclinat cap al Mediterrani, part del que avui dia és el massís galaic. ERA PRIMÀRIA O PALEOZOICA 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR Té lloc entre fa 550-225 milions d’anys. Moviment orogènic: moviment de plaques tectòniques que dona origen a masses continentals. En el cas del moviment orogènic hercinià va provocar la creació del supercontinent Pangea.
  16. 16. Fa 195 milions d’anys, els materials que formaven el Massís Hespèric van ser erosionats i arrossegats per l’aigua i el vent cap a l’est, dipositant- se al fons del marí creant nous estrats. Al fons del mar, a causa de les pressions submarines, es van crear roques calcàries en aquests estrats. 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR ERA SECUNDÀRIA O MESOZOICA Té lloc entre fa 225-65 milions d’anys. És un període de tranquil·litat orogènica, només sedimentació i erosió. Sedimentació: procés pel qual el material sòlid és arrossegat per l’aigua i dipositat al fons d’un riu, embassament, canal o dispositiu.
  17. 17. Fa 65 milions d’anys hi va haver inestabilitat tectònica i va provocar el moviment orogènic alpí, adoptant un aspecte molt semblant a l’actual. L’altiplà es va fracturar en dos, quedant dividida en la Submeseta nord i la Submeseta sud. Entre mig es formen les serralades que creuen la Meseta: el Sistema Central, les Muntanyes de Toledo, el Massís Galaicolleonés, la Serralada Cantàbrica i la Sierra Morena. Les grans pressions de les col·lisions provocaren l'esbombament dels materials sedimentaris dipositats als vorells dels sòcols. el Sistema Ibèric i la Serralada Cantàbrica. Col·lisió entre plaques va provocar els plecs de les fondes fosses oceàniques. Formant-se el relleu exterior: el Sistema Bètic, els Pirineus i les Serralades Litorals Catalanes 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR PERÍODE TERCIARI DE L’ERA CENOZOICA Té lloc entre fa 65-1,7 milions d’anys.
  18. 18. Fa 1,8 milions d’anys s’erosiona el relleu alpí pels rius i les glaceres que van anar reblint els espais entre la Meseta i els relleus exteriors. Entre els Pirineus i el Sistema Ibèric es formà la depressió de l’Ebre i entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques es formà la depressió del Guadalquivir. Es van formar depressions més modestes i formen planes litorals amb sorres arrossegades pels corrents a zones d’aigües poc profundes. Encara es duen a terme avui dia: el delta de l’Ebre. Glacera: massa gruixuda de gel que s'origina en la superfície terrestre per acumulació, compactació de neu, als llocs on no arriba a fondre's, i que mostra proves de flux en el passat. 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR PERÍODE QUATERNARI DE L’ERA CENOZOICA Té lloc entre fa 1,8 milions d’anys i l’Actualitat.
  19. 19. 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR
  20. 20. La Meseta i les seves muntanyes interiors i perifèriques Les serralades exteriors de la Meseta Les dues grans depressions (la de l’Ebre i la del Guadalquivir) Els relleus litorals Els relleus insulars 2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR 3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS Les cinc grans unitats morfoestructurals del relleu espanyol
  21. 21. La Meseta ocupa l’espai central de la península i el 45% de la superfície. 3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS El Sistema Central divideix la Meseta en dos altiplans: la Submeseta Nord i la Submeseta Sud amb les muntanyes de Toledo.
  22. 22. La Submeseta Nord té una altitud mitjana de 800-850 m i està envoltada de muntanyes i travessada per la xarxa fluvial del Duero, que ha de superar el desnivell entre la Meseta i el peneplà que formen cingleres i congosts fins arribar al mar. 3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS Aquest relleu homogeni afavoreix cultius (herbàcies, cereals, lleguminoses, etc) Ocupa gran part del que avui és Castella i Lleó. Congost: també anomenat “canyó”, vall estreta entre muntanyes abruptes, excavada per les aigües d’un curs fluvial. Cinglera: tall profund que un riu pot arribar a formar al terreny. Peneplà: superfície amb pendent suau i amb amples valls per les quals circulen els rius
  23. 23. La Submeseta Sud té una altitud mitjana de 500-700 m i està formada per dos altiplans (el del Tajo i el Guadiana) separades per les muntanyes de Toledo i per la planura de la Manxa (la més extensa). 3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS Té una lleugera inclinació cap a l’Atlàntic, per això els rius que la travessen, hi desemboquen. Ocupa part de la Comunitat de Madrid i part de Castella-la Manxa.
  24. 24. 3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS A les conques del Duero i del Tajo predomina un paisatge força diferent de les planures de Castella. Hi predominen sòls de sorra i argila a l’horitzó inferior i roca calcària amb humus a l’horitzó superior. Hi trobem erms, relleus en costa, turons testimoni i badlands. Badlands: terreny sedimentari sense coberta vegetal i ple de petits rierols, on el vent i l’aigua ha provocat una forta erosió a causa de la manca de vegetació. Turons testimoni: muntanya prominent de cim pla i vessants abruptes que com a conseqüència dels seus materials més resistents han estat menys erosionats que els materials que els envolten. Erm: superfícies estructurals tabulars, planes, elevades, seques i fredes on abunden terres per a la pastura. Erm: superfícies estructurals tabulars, planes, elevades, seques i fredes on abunden terres per a la pastura. Relleus en costa: zones inclinades que salven el desnivell entre l’erm i la plana.
  25. 25. El punt més alt és el pic d’Almansor (2.591 m), a la serra de Gredos (Àvila). Té una longitud de 600 km i s’estén fins a Portugal. Divideix la Meseta en dues meitats i està formada per diferents serralades d’altitud considerable. Els blocs enfonsats formen valls i obren passos de muntanya alts i nevosos que dificulten les comunicacions a l’hivern. El més important és el port de Somosierra, entre Segòvia i Madrid. 3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS SISTEMA CENTRAL
  26. 26. Tenen una longitud de 350 km i divideixen la Submeseta Sud en dues parts. Actuen com a línia divisòria entre la conca del Tajo i la del Guadiana. Les Muntanyes de Toledo engloben diferents serralades d’altituds modestes (1400m) entre les quals estan les Muntanyes de Toledo pròpiament dites, les serres de Guadalupe, Montánchez, San Pedro, São Mamede, etc. El punt més alt és el pic Villuercas (1.600 m) a la serralada de Guadalupe, Càceres 3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS MUNTANYES DE TOLEDO
  27. 27. El Massís Galaicolleonés o Massís Gallec és un quadrat muntanyós que fa 200 km de costat i comprèn Galícia, les serres de l’oest d’Astúries, les Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i Segundera. Té una altitud mitjana de 500 m però destaquen cims com el Teleno o la Peña Trevinca de més de 2.000 m. El Massís Gallec té formes suaus, conseqüència de l’erosió, ja que es tracta del relleu més antic de la península. Els rius circulen en valls profundes i les seves fractures arriben fins la mar, permetent la formació de ries en una costa retallada. 4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA MASSÍS GALAICOLLEONÉS Ria: vall fluvial formada per l’entrada de l’aigua del mar en l’últim tram del recorregut d’un riu.
  28. 28. És una cadena lineal de formes enèrgiques i grans desnivells a la façana cantàbrica i menys accentuades cap a l’interior. És asimètrica. A la part occidental hi ha el Massís Asturià: blocs dislocats amb els majors jaciments de carbó peninsulars (i de ferro, antimoni i mercuri). El seu pas a través és difícil per l’altitud dels passos de muntanya. 4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA SERRALADA CANTÀBRICA Pas de muntanya: també anomenats ports de muntanya, és el pas establert per creuar una muntanya o una serralada.
  29. 29. A la part oriental, trobem les muntanyes Cantàbriques, cims amb menys altitud. Relleus de materials sedimentaris com les calcàries que amb el seu volum, duresa i inclinació expliquen el relleu amb crestes i pics com la serralada i Parc Nacional dels Picos d’Europa. El punt més alt s’hi troba en aquesta serralada, el Torrecerredo (2.650 m) 4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA SERRALADA CANTÀBRICA
  30. 30. És un conjunt de serralades formades per materials que es van anar dipositant a la vora oriental de la Meseta. Al sector nord, hi ha un sistema de falles i horsts que formen massissos de més de 2.000 m com la serra de la Demanda, Picos de Urbión o la serra del Moncayo (el pic més alt, 2.314 m). Separen la Meseta de la depressió de l’Ebre. 4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA SISTEMA IBÈRIC Horst: regió elevada delimitada per dues falles paral·leles.
  31. 31. Al sector sud hi ha serres i depressions solcades per rius. A l’interior hi ha els Monts Universals, la Serrania de Conca i Albarrasí; a l’exterior les serres de Javalambre, Gúdar i el Maestrat que aïllen la Meseta de la costa. 4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA SISTEMA IBÈRIC
  32. 32. És la vora meridional de la Meseta. Esglaó que separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir. El nom li ve per la coloració dels materials (pissarres) i per la vegetació estepària. El relleu escarpat i la manca de valls dificulta la comunicació. L’únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia és el pas de Despeñaperros. S’hi explotaven jaciments miners (tancats) com mercuri a Almadén (Ciudad Real) coure a Riotinto (Huelva) o carbó a Peñarroya (Còrdova). 4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA SIERRA MORENA El punt més alt és el pic Bañuelas (1.323 m)
  33. 33. Són una alineació contínua de 440 km des del golf de Biscaia fins e cap de Creus. És el límit de la península i el seu istme. Amplada de més 100 km davalla en esglaons colossals. 5. LES SERRALADES EXTERIORS ELS PIRINEUS Istme: unió d’una península amb la massa continental. Es divideix en el Pirineu Axial o central i el Prepirineu.
  34. 34. El Pirineu axial o central: altitud més notables (Aneto, Mont Perdut, Pica d’Estats –la muntanya més alta de Catalunya) passos escassos i difícils (Somport). Massissos elevats i crestes. S’hi mantenen les darreres glaceres. El Prepirineu: menys altitud i suau. Serres Interiors fins als 2.500 m; Depressió mitjana pirinenca; Serres Exteriors amb altituds més modestes com el Cadí o el Montsec. Aneto (3.404 m) Pica d’Estats (3.142 m) 5. LES SERRALADES EXTERIORS ELS PIRINEUS Pedraforca (2.502 m)
  35. 35. Va ser ocupada pel mar i es va reblir amb sediments, d’origen terrestre pels rius i del mar o de grans llacs. Per l’erosió del riu va donar lloc a relleu tabular i a valls i terrasses. Queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes. Longitud de 380 km. 6. LES DEPRESSIONS DE L’EBRE I DEL GUADALQUIVIR LA DEPRESSIÓ DE L’EBRE
  36. 36. Separades pels Pirineus per falles i terrenys volcànics. Són dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa separades per una depressió. La Serralada Prelitoral, com la serra del Montseny (el punt més alt és el Turó de l’Home, 1705 m). La Serralada Litoral amb menys altitud i més propera a la costa. Influeixen en la continentalitat del clima interior català. Formen part d’un antic massís catalanobalear, part del qual emergeix a la serra de Tramuntana, al nord de Mallorca. 5. LES SERRALADES EXTERIORS SERRALADES LITORALS CATALANES
  37. 37. Estan formades per la Serralada Penibètica i Subbètica, separades per una sèrie de foies com les de Baza, Guadix, Granada, etc. Està formada per un paisatge de badlands, per l’aridesa del clima. Serralada Penibètica: vora la costa, Sierra Nevada amb els pics Veleta i Mulhacén, el més alt de la península. Serralada Subbètica: des del penyal de Gibraltar fins el cap de la Nau on es submergeix i tornar a emergir amb les Balears. Ofereixen un relleu trencat i irregular. Serres de Cazorla, Segura, etc. 5. LES SERRALADES EXTERIORS SERRALADES BÈTIQUES Veleta (3.398 m) i Mulhacén (3.482 m) Foia: depressió o concavitat del terreny causada per l’erosió de les aigües o una fossa tectònica.
  38. 38. El riu Ebre recorre la Depressió. A banda i banda del riu s’hi situen ciutats i zones de regadiu importants. L’Ebre s’obre pas fins a desembocar al Mediterrani formant un delta, una de les zones humides més importants de Catalunya. 6. LES DEPRESSIONS DE L’EBRE I DEL GUADALQUIVIR LA DEPRESSIÓ DE L’EBRE Delta: una acumulació de sediments que es forma a la desembocadura d’un riu que transporta sediments.
  39. 39. Entre la Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Té forma triangular i 330 km de longitud. Va estar oberta al mar, però es va convertir en un llac reblint-se lentament i a la costa hi havia aiguamolls pantanosos. El material argilós dona lloc a camps fèrtils de formes ondulades. 6. LES DEPRESSIONS DE L’EBRE I DEL GUADALQUIVIR LA DEPRESSIÓ DEL GUADALQUIVIR Aiguamoll: un terreny de sòl impermeable inundat dʼaigua de poca profunditat, on creixen herbes, joncs i algunes plantes llenyoses.
  40. 40. La travessa el Guadalquivir, els afluents de la dreta han de salvar la Sierra Morena i erosionen els vessants de les muntanyes. Rega zones d’horta i desemboca al golf de Cadis on forma aiguamolls (Parc Nacional de Doñana) al voltant d’on hi ha dunes formades pels vents atlàntics. 6. LES DEPRESSIONS DE L’EBRE I DEL GUADALQUIVIR LA DEPRESSIÓ DEL GUADALQUIVIR
  41. 41. Té formes altes i rectilínies. Platges i planes litorals escasses (pel ràpid enfonsament de la Serralada Cantàbrica). Trobem penya-segats on els pendents de muntanya arriben a la costa. Quan les onades i marees erosionen la roca, el penya-segat recula i fa parets verticals. Si la roca és de duresa desigual, les ones desgasten les menys resistents formant coves. De vegades es formen rases. Hi ha ries curtes i estretes. Hi ha valls excavades per l’erosió fluvial en roques toves. 7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR COSTES ATLÀNTIQUES: LA COSTA CANTÀBRICA Penya-segats: espadat rocós de forta pendent o vertical abrupta en la línia de contacte entre terra i mar. Rasa: terreny pla horitzontal o inclinat que, per haver estat submergit temporalment, ha estat aplanat per l’abrasió marina.
  42. 42. Va des de la punta de l’Estaca de Bares fins la frontera amb Portugal. El tret més característic de la costa són les ries. Les ries arriben a penetrar fins a 35 km terra endins. Les Rías Baixas són profundes i amples (ria d’Arousa, Pontevedra, Vigo), tenen 70 m de profunditat i 30 km de longitud. Les Rías Altas són menys profundes i més curtes (ria de Coruña, Betanzos). 7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR COSTES ATLÀNTIQUES: LA COSTA GALLEGA Ria: vall fluvial formada per l’entrada de l’aigua del mar en l’últim tram del recorregut d’un riu.
  43. 43. Va des de la frontera portuguesa fins el penyal de Gibraltar. Els al·luvions dels rius han fet planes costaneres, baixes i sorrenques amb poc onatge. L’acció dels corrents marins poden acumular sorra fins a formar fletxes litorals i si es disposen paral·lels són cordons litorals. 7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR COSTES ATLÀNTIQUES: LA COSTA ATLÀNTICA ANDALUSA Fletxa o cordó litoral: acumulació de dipòsits que substitueixen als contorns de la costa. Es deuen a l'acció combinada de la sedimentació de materials aportats per rius i l'acció de l'onatge i les marees. Al·luvió: sòl sense consolidar, erosionat, dipositat i tornat a formar per l’aigua en un lloc que no és el mar.
  44. 44. Són costes baixes i rectilínies que fan amples arcs separats pels turons dels caps de Creus, de la Nau, Palos i Gata. La costa mediterrània andalusa i murciana és tallada, determinada per la Serralada Bètica amb dunes i albuferes com la del Mar Menor a Múrcia. 7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR COSTES MEDITERRÀNIES Albufera: és un llac o estany litoral d’aigua salada, separada del mar per un cordó de sorra però que està en comunicació amb la mar per una o més obertures.
  45. 45. El golf de València és una plana litoral de 400 km. S’hi alternen platges, aiguamolls i albuferes com la de València i tómbols com el penyal d’Ifac a Calp, Alacant. 7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR COSTES MEDITERRÀNIES Tómbol: formació geogràfica feta per un dipòsit de sediments pel qual una illa s'uneix al continent per una estreta banda de terra.
  46. 46. El litoral català: no és uniforme, ofereix relleus contrastats com deltes, planes litorals, costes acinglerades i abruptes. El Delta de l’Ebre és el més gran de la península. Al nord del Tordera, la Serralada Litoral arriba fins al mar, fent el relleu característic de la Costa Brava. 7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR COSTES MEDITERRÀNIES
  47. 47. Les illes de Mallorca, d’Eivissa i Formentera són fragments de la Serralada Subbètica. 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG BALEAR Al nord de Mallorca hi ha la Serra de Tramuntana amb altitud considerables (Puig Major, 1445 m) i penya-segats imponents. També hi ha la Serra de Llevant, de la qual l’illot de Cabrera n’és la continuïtat Entre les serres hi ha una depressió (Es Pla) on prolifera l’agricultura. Als extrems hi ha badies com la de Palma.
  48. 48. 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG BALEAR Menorca, en canvi, està relacionada amb la Serralada Litoral Catalana per la banda de Tramuntana i per Migjorn amb materials d’origen marí. Eivissa i Formentera, les illes Pitiüses, són més baixes i muntanyoses. El punt més elevat és Sa Talaiassa (475 m) i Sa Mola (192 m), respectivament.
  49. 49. 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG BALEAR El litoral balear és de gran longitud en compensació a la seva superfície, per les costes retallades. A Mallorca hi ha sectors de costa retallada amb platges inserides dins de cales i de costa accidentada amb platges. Menorca té una costa homogènia, amb moltes cales. Eivissa, però, té menys platges per la seva costa plena de penya- segats. Cala: una petita entrada d’aigua envoltada d’una paret de roca o d’un penya-segat.
  50. 50. Es va formar durant el període Terciari, es van formar fractures que van fer pujar masses volcàniques (com les Açores o les Canàries). Tenen un relleu volcànic: cons volcànics, grans calderes resultants de l’erosió; dics de basal; profunds barrancs, colades o mantells de llava; penya-segats de muntanyes que s’enfonsen al mar; platges a les costes baixes, etc. Tenerife és una illa volcànica formada a partir del volcà del Teide, el pic més alt d’Espanya (3.718 m) 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG CANARI Està format per set illes i alguns illots, resultat de fenòmens eruptius submarins.
  51. 51. Gran Canària i La Gomera són illes circulars perquè també són dos volcans que sobresurten per sobre del mar. Les illes més properes a Àfrica com Fuerteventura o Lanzarote són més planes, a diferència de les més allunyades al continent (Gran Canària, Tenerife, La Gomera, La Palma i El Hierro). 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG CANARI
  52. 52. El litoral canari és força accidentat i a cada illa es diferencien la banda nord formada per penya-segats pronunciats i la banda sud més oberta i sorrenca amb moltes més platges. 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG CANARI
  53. 53. 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG CANARI: ERUPCIÓ DEL VOLCÀ DE LA PALMA (2021) Del 19 de setembre fins el 13 de desembre de 2021 (85 dies) es va produir una erupció volcànica a Cumbre Vieja (La Palma), sent la 3a erupció més llarga registrada de les Canàries. Va arrasar més de 1200 ha, edificacions de municipis, estructures viàries, explotacions agropecuàries amb despeses de més 842M €. Durant 85 dies va provocar xemeneies de fum de més de 6.000 m, emetent SO2, nociu pel medi ambient i dos episodis de pluja àcida.
  54. 54. 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG CANARI: ERUPCIÓ DEL VOLCÀ DE LA PALMA (2021) https://info.igme.es/eventos/la-palma/visorcomparativo/default.html Delta volcànic o de lava: es forma allà on hi ha fluxos de lava que entren a masses d’aigua. En arribar les dues colades de lava a l’oceà, van emetre núvols de gasos tòxics i van augmentar la temperatura de l’aigua, tot creant dos deltes volcànics: un al nord de 5,05 ha i un al sud de 43,46 ha.
  55. 55. 8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES L’ARXIPÈLAG CANARI: ERUPCIÓ DEL VOLCÀ DE LA PALMA (2021) Les conseqüències a llarg termini d’aquesta erupció encara estan per determinar, però per culpa de la cendra, les collites de dos anys s’han perdut a tota l’illa. La Palma és la segona illa canària on hi ha més agricultura. Hi haurà afectacions en la biodiversitat, la qualitat de l’aire, impactes als aqüífers, etc. No hi haurà afectacions greus. El sòl per on ha passat l’erupció trigarà més de 1000 anys en recuperar-se. Ara, el malpaís serà estudiat per vulcanòlegs i científics per conèixer el procés posterior d’una erupció. Aqüífer: formació de terra subterrània saturada d’aigua formada per roques permeables o materials no consolidar que permeten la circulació de l’aigua. Malpaís: terreny que ha deixat la lava cobert després d’haver-se produït una erupció volcànica, deixant una superfície tortuosa, estèril i àrida.
  56. 56. Un 57% dels Pirineus estan a territori català. El Pirineu Axial són blocs de materials antics de més de 3.000 m (sent el punt més alt la Pica d’Estats, 3.142 m) amb ports de muntanya molt elevats. El Prepirineu, formen materials sedimentaris plegats i fallats. Hi ha serres interiors (com la del Cadí o el Pedraforca) i exteriors, separades per petites depressions com la conca de Tremp. Parc Natural d’Aigüestortes 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA ELS PIRINEUS CATALANS El Pedraforca (2.490 m)
  57. 57. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA
  58. 58. Relleus situats al peu dels Pirineus que uneixen el Prepirineu amb les serralades litorals. Són blocs tubulars o basculats. Blocs que estan elevats i formen muntanyes com el Puigsacalm (1.515 m) o enfonsats com la plana d’Olot, la del Bages o la de l’Empordà. En ple quaternari va sorgir el vulcanisme a la comarca de la Garrotxa, amb més de 40 boques actualment inactives. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA SERRALADA TRANSVERSAL
  59. 59. Doble serralada paral·leles a la costa, des de la desembocadura del Ter fins el delta de l’Ebre. Són muntanyes antigues com les dels Pirineus axials però d’altituds inferiors. El sector sud, a partir del Llobregat són muntanyes d’origen sedimentari. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA SERRALADES LITORALS
  60. 60. La Serralada Prelitoral és la més extensa (com les muntanyes del Montseny o les de Prades, etc); s’hi incorporen materials acumulats a les desembocadures de rius cabalosos. Aquests dipòsits, que formen conglomerats, queden elevats per la resistència a la erosió quan les aigües han anat rebaixant. Aquest és el cas de Montserrat. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA SERRALADES LITORALS
  61. 61. La Serralada Litoral o de Marina és més ondulada i més baixa, (la de Collserola, amb el Tibidabo 512 m) Entre les dues serralades hi ha la Depressió Prelitoral, de 200 km de llargada que s’estén al llarg de la Selva, el Vallès, el Baix Llobregat, el Penedès i el Camp de Tarragona. Està reblerta de materials continentals que han aportar els rius i el mar. Estan plenes de poblacions i són claus per a les comunicacions. Els rius que neixen en aquestes serralades (el Gaià, el Besòs, la Tordera, etc) són curts i de cabal irregular (torrencial), menys el Llobregat que neix als Pirineus i té un cabal continu. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA SERRALADES LITORALS
  62. 62. La Depressió té la forma d’un amfiteatre en lleugera pendent cap a Lleida. L’alternança de materials durs i tous fa que hi trobem altiplans, terrasses, tossals o conques (altiplà de la Segarra, conca de Barberà, plana de Vic, etc). Va ser ocupada pel mar i va emergir lentament, els terrenys sedimentaris d’origen fluvial es situaven al peu de les muntanyes i els més fins al centre de la conca, com dipòsits de sals (a Cardona, Súria, etc); etc. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA LA DEPRESSIÓ CENTRAL Tossal: muntanya que sobresurt en una plana. Conca: zona amb menys altitud que les zones que l’envolten.
  63. 63. Per origen, és la part oriental de la Depressió de l’Ebre, però està drenada per rius com el Llobregat, el Francolí, el Ter i d’altres que no van a l’Ebre. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA LA DEPRESSIÓ CENTRAL
  64. 64. La podem dividir en dues: la Costa Brava i la plana litoral estreta al Maresme però més ampla al Camp de Tarragona (Costa Daurada), interrompuda per relleus com el massís del Garraf. La plana litoral s’ha format pels rius i els corrents marins. Com la plana és estreta els deltes són petits (Tordera 8 km², Besòs 16 km²; Llobregat, 90 km². L’únic gran és el de l’Ebre (320 km²). 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA EL LITORAL CATALÀ
  65. 65. 9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA EL LITORAL CATALÀ Com el clima és suau i la terra és rica, hi ha una població elevada, s’hi fa molta economia i hi ha bones comunicacions, això atrau el turisme. Moltes vegades aquesta plana s’ha convertit en un continu urbà.
  66. 66. Amb 320 km² el Delta de l’Ebre és un hàbitat aquàtic amb un paisatge natural d’una enorme diversitat i una riquesa biològica (+500 espècies vegetals, +300 espècies d’ocells) que conviu amb l’activitat humana (21.000 ha d’arrossers i població de 55.000 hab.) Per harmonitzar l’explotació humana del delta, el 1983 es va crear el Parc Natural del Delta de l’Ebre. 10. IMPACTE HUMÀ. EL DELTA DE L’EBRE
  67. 67. 10. IMPACTE HUMÀ. EL DELTA DE L’EBRE Es calcula que el delta tendeix a una desaparició progressiva tant pels fenòmens naturals com el temporal Glòria del 2020 (accentuats pel canvi climàtic), per la disminució del cabal del riu Ebre per les preses que retenen el material dipositat i l’ascens de nivell del mar. El Delta quedarà abnegat per l’aigua l’any 2050 de manera periòdica si no es frena el canvi climàtic. L’augment del nivell del mar degut a l’escalfament global amenaça molta més població del que suposen els models actuals.
  68. 68. 10. IMPACTE HUMÀ. EL DELTA DE L’EBRE
  69. 69. RELLEU PENINSULAR RELLEU CONTINENTAL RELLEU LITORAL RELLEU INSULAR VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA MESETA DEPRESSIONS EXTERIORS DE LA MESETA SERRALADES EXTERIORS DE LA MESETA SUBMESETA NORD SERRES INTERIORS SISTEMA CENTRAL MUNTANYES DE TOLEDO MASSÍS GALAICOLLEONÉS SERRALADA CANTÀBRICA SISTEMA IBÈRIC SIERRA MORENA DEPRESSIÓ DE L’EBRE DEPRESSIÓ DEL GUADALQUIVIR PIRINEUS SERRALADES LITORALS CATALANES SERRALADES BÈTIQUES COSTA ATLÀNTICA COSTA MEDITERRÀNIA ARXIPÈLAG BALEAR ARXIPÈLAG CANARI COSTA CANTÀBRICA COSTA GALLEGA COSTA ANDALUSA COSTA ANDALUSOMURCIANA COSTA VALENCIANA COSTA CATALANA MALLORCA, EIVISSA I FORMENTERA: SERRALADA SUBBÈTICA MENORCA: SERRALADA LITORAL CATALANA RELLEU D’ORIGEN VOLCÀNIC PIRINEUS AXIALS PREPIRINEUS SERRALADA PRELITORAL SERRALADA LITORAL SERRALADA PENIBÈTICA SERRALADA SUBBÈTICA SUBMESETA SUD

×