Adaptació

259 views

Published on

Published in: Health & Medicine
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
259
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Adaptació

  1. 1. Base psicològica de l’adaptacióSeqüeles psicològiques més comunes en els nens adoptats en altrespaïsos.La majoria dels nens adoptats de l’estranger no presenten seqüelespsicològiques o únicament manifesten lleus trastorns d’afecte i emocionals i delcomportament que desapareixen espontàniament en les primeres setmanes deconvivència en la nova llar. Però, en aquells nens que han sofertmaltractaments o que han sigut adoptats per sobre dels 6 anys d’edat,s’observa amb relativa freqüència l’anomenat síndrome del nen post-institucionalitzat.Aquest síndrome està originat per la confluència de factor negatius en edatsmolt primerenques, com manques en l’alimentació , la sanitat, l’afectivitat...Enels nens més grans s’inclou la manca d’educació. Aquest síndrome es potmanifestar per la presencia de trastorns de conducta, insomni, dificultats enl’aprenentatge.Diferents factorsIgual que succeeix amb la majoria dels nens, qualsevol fill adoptat presenta unasèrie de característiques cognitives, intel·lectuals i emocionals que sónconseqüència directa d’una sèrie de factors tant interns com externs, algunsd’ells fora del nostre control. Altres perfectament coneguts i controlables.En general, podem afirmar que la seva forma d’adaptar-se, desenvolupar-se iactuar davant l’entorn familiar i social ve determinada per la conjunció delssegüents factors:
  2. 2. a) Factors genètics b) Problemes mèdics c) Experiències vitalsFactors genètics – HereditarisAvui en dia, cada vegada més, coneixem el complex sistema genètic quepermet la transmissió de determinades característiques fenotípiques depersonalitat. El nostre codi particular ja ens predisposa a tenir uns tretsdeterminats de personalitat, intel·ligència, etc. Amb l’ interacció del món exteriori les diferents vivències farà la nostra forma de ser i de relacionar-nos. Una deles incerteses que es pot tenir amb un fill adoptat, especialment aquells quevenen de països llunyans i amb pocs recursos, és la manca d’informació odesconeixement de la història familiar del nen. És a dir, si hi havia antecedentsde salut mental a la família o factors de risc dels pares (abús de substàncies,etc). Desconèixer aquestes dades comporta el risc d’ignorar malalties detransmissió genètica de les quals no són conscients i, per tant, no es podenprendre mesures preventives a temps.Els pares adoptius han de conèixer tota la informació disponible sobre el nen ila seva família i, alhora, decidir si estan preparats per acollir a un nen, si és elcas, amb necessitats educatives especials o amb algun problema genètic.
  3. 3. Problemes mèdicsLes malalties que han patit aquests nens durant la seva etapa passada solenestar a l’abast en els diferents informes que proporcionen les autoritats de cadapaís d’origen. Igualment, l’estat de salut, en el moment de l’adopció, es potvalorar a través d’un examen pediàtric.És important conèixer l’existència de possibles problemes ja des de l’embaràsde la mare biològica (infeccions, exposició a teratògens, abús de substàncies,alcohol, etc) ja que aquests poden produir malformacions congènites nosempre diagnosticades a temps o patrons de conducta atípics en la infància.Una part dels nens adoptats poden provenir de famílies desestructurades ambhistòria d’abús de substàncies, alcohol i maltractaments, la síndrome alcohòlicafetal, és un dels trastorns que pot donar-se en aquest àmbit i que cal valorar enpoblació de risc.Experiències vitalsHistòria prèvia d’adopció (possibilitat de vinculació afectiva).A nivell psicològic els factors que resulten més significatius en la futuraconducta del nen adoptat són els anomenats problemes de vinculació que, enalguns casos, deriven en trastorns de vincle.En l’actualitat, no hi ha cap dubte, que la situació psicològica dels nens des deedats molt primerenques, ve condicionada en gran manera, per la qualitat ifreqüència de les relacions interpersonals que les persones els proporcionendes de el seu naixement i fins i tot abans d’aquest.De totes aquestes primeres relacions, hi ha una que anomenem “afecció” i queconstitueix un dels suports bàsics per estructurar una personalitat sana.L’afecció (o vincle afectiu) és una relació especial que el nen estableix amb unnombre reduït de persones, normalment amb els pares biològics, especialmentamb la mare ja que els uneix un llaç previ que es va constituir amb l’embaràs
  4. 4. que ve determinat genèticament com a mètode per assegurar la supervivènciadel petit.Els nens que van ser institucionalitzats abans dels tres anys en centresd’acollida o van passar per diverses famílies, es molt probable que no hagintingut la possibilitat d’haver establert durant les etapes crítiques, això comportael desenvolupament d’un perfil psicològic peculiar.L’edat d’adopcióEn general podem afirmar que el procés d’adopció s’hauria de fer com mésaviat millor per eliminar factors de risc. A mesura que el nen adoptat és mésgran té al darrere més càrregues emocionals, especialment si ja ha estatvinculat a diferents adults o centres.Adoptar un nadó suposa la possibilitat d’establir vincles afectius primerencs, iper tant, minimitzar riscos importants. El nen no és conscient encara de la sevasituació i tindrem temps per anar-li explicant.Entre els dos i cinc anys, els nens ja han començat a utilitzar el llenguatge igravar en la seva memòria emocional tots els esdeveniments que intueixenrellevants. Dependrà de l’afecte i les possibilitats d’estimulació que hagin rebutel seu estat psicològic actual.Aquestes edats els nens són, majoritàriament, conscients que inicien una novavida. Molts d’ells solen reaccionar davant el fet de tenir uns nous pares demanera que volen oblidar i esborrar tot el que té a veure amb el seu passat.D’aquesta manera, si provenen d’altres països, poden evitar , al principi, elcontacte amb compatriotes o objectes que li recordin al país d’origen.A mesura que puja l’edat d’adopció la càrrega vital acumulada pot dificultar lesrelacions amb els nous pares ja que part del dolor emocional acumulat potexpressar-se i dirigir contra ells. Per aquest tipus d’adopció ( nens de més deset o vuit anys) pot ser aconsellable el seguiment per part d’un professional dela psicologia infantil durant el procés inicial de l’adaptació.
  5. 5. Altres factors importantsEn la comprensió del nen adoptat també haurem de valorar aspectesimportants com els estils educatius dels pares.Segons diferents estudis, el millor estil educatiu és el que anomenemdemocràtic enfront el permissiu o autoritari.Aquest estil es caracteritza amb l’exigència d’uns principis o valors compartitspel membres de la família, una estructura clara de les normes i els límits, peròcombinats amb una gran aportació i comunicació afectiva cap als fills. Tambéjuga un paper molt important les expectatives tant afectives com dedesenvolupament que es creen els pares sobre el nou fill.Un factor important a valorar és el que anomenem Resiliència. Podríem definiraquest factor com: “La capacitat d’una persona o un grup per desenvolupar-sebé, per seguir projectant-se en el futur malgrat els esdevenimentsdesestabilitzadors, de condicions de vida difícils i de traumes de vegadesgreus” (Manciaux i altres, 2003).En definitiva, la resiliència, és una actitud cap a la vida, una forma de créixer idesenvolupar-se de manera efectiva fent front a l’adversitat.Els nens adoptats, solen portar amb si, en molts casos, el que anomenemproblemes de vinculació afectiva primerenca. Això els fa molts més vulnerablesemocionalment a situacions de canvis imprevistos. L’arribada d’un nou germà,la separació dels pares, fins i tot canvis d’escola, mestre o ciutat, podendespertar de nou en ells certes alarmes emocionals que poden cursar ambdesestabilització afectiva i conductes des adaptades.Finalment, destacar que altres factors com la cultura o el nivell social ieconòmic de la família poden resultar importants en l’adaptació i funcionamentdel nen adoptat.Un nivell cultural adequat suposa la comprensió o recerca de les peculiaritatsdel nou fill, així com el nivell econòmic suposa l’accés a recursos privats quanno estan disponibles a nivell públic
  6. 6. MalaltiesSegons un estudi de l’autònoma de Barcelona, els nens adoptats somatitzenmenys malalties.Els nens adoptats tenen menys tendència a somatitzar problemes psicològicsfruit de l’angustia i conflictes psíquics respecte al nens biològics, segonsdemostra un estudi de la UAB sobre l’adaptació psicològica dels nens adoptats.Després d’una investigació amb nens de diferents països assegura que lasusceptibilitat de somatització entre els nens adoptats i els que no, esdemostren escasses diferencies a l’adaptació d’ambdós, però els adoptatspresenten més problemes d’atenció a partir dels tres anys.Les nenes adoptades expressen menys variacions en l’adaptació respecte elsnens, també poden afirmar que els nens que provenen de països de l’Europade l’est presenten més problemes d’adaptació, atenció i relacionsinterpersonals que els altres.En canvi, els nens procedents d’altres zones estudiades presenten unaadaptació similar a la dels nens no adoptats.Les investigacions creuen que aquestes diferencies poden ser ocasionades perles diferents condicions pre i postnatals als diferents països, com el possibleconsum de tabac i alcohol durant l’embaràs.Malalties principals que pateixen els nens al arribar.La majoria presenten retards i trastorns lleus o moderats del desenvolupamentmaduratiu psicomotor i del llenguatge, retard del creixement, trastornsnutricionals deficitàries, malalties dermatològiques, trastorns dentals i malaltiesinfecto parasitaries, entre les que destaquen els paràsits intestinals i la infecciótuberculosa latent. Aquest problemes de salut normalment s’han solucionat orecuperat després del primer any de convivència amb la família adoptiva .
  7. 7. Hem de tenir present que al voltant d’un 10% presenta problemes de salutfísica o mental seriosos, en moltes ocasions no detectats, reconeguts osospitats abans d l’adopció .Problemes d’alimentació.Els problemes en l’alimentació és un dels trastorns més freqüentmentobservats en els nens acabats d’arribar a una nova llar. Fins a un terç delsnens, especialment els procedents d’orfenats, presenten problemes ambl’alimentació caracteritzats per menjar massa, acaparar i amagar aliments,empassar sense mastegar, negar-se a menjar aliments per la seva textura iolors, dieta molt repetitiva, etc.Hem de tenir presents les experiències passades per aquest nens ( molts hanpassat gana i han creat conductes de supervivència per poder menjar) i enalguns orfenats no son el lloc més indicat per adquirir uns hàbits correctesd’alimentació. Aquest problemes poden durar força temps i pot crear tensions ala família, però amb paciència i introduint gradualment els aliments ajudarà alsnens.El canvi d’alimentació pot repercutir en el seu organisme, a més a més, deforma molt positiva, de vegades, espectacular. La nova dieta farà que esrecuperi de retards en el creixement, la millora de trastorns lleus o moderats deldesenvolupament maduratiu psicomotor, i facilitar la solució d’anèmies,raquitismes, malalties de la pell, cabell, ungles, genives, etc.Són pocs els nens que presenten intolerància o al·lèrgies alimentaries ( a lalactosa, a les proteïnes...). Encara que aquest problema pot afectar a qualsevolnen, l’observem més amb nens de l’Àfrica Tropical i el sud-est d’Àsia.EscolaritzacióProblemes d’adaptació a l’escolaDe la mateixa forma que es poden produir problemes d’adaptació a la nova llar,també es poden produir problemes d’adaptació en l’escolarització. De fetaquest problemes son observats en major freqüència i especialment en nensadoptats per sobre dels 4 anys d’edat.Aquest problemes d’adaptació escolars son provocats fonamentalment pels
  8. 8. dèficits cognoscitius, que porten a l’aïllament, l’autoprotecció, retards enl’adquisició i el desenvolupament del nou idioma.Enviar a un menor immediatament a l’escola pot ser causa de problemes desocialitzacióL’inici de l’escolaritat d’un infant adoptatL’etapa d’adaptacióMolts pares es pregunten, i qüestionen als professionals (pediatres, mestres,psicòlegs, etc.), sobre quin és el moment d’escolaritzar el seu fill. Aquesta ésuna d’aquelles preguntes que no tenen resposta universal; considerem que nohi ha un temps fix després de l’adopció perquè un menor, sense tenir encompte la seva edat i les seves experiències, estigui preparat per poderintegrar-se a la llar d’infants o a l’escola; en tot cas, és segur que aquest tempsconsisteix en mesos, i no en setmanes.El primer que cal ressenyar és la necessitat de valorar cada cas en particular,ja que les experiències de vida de cada nen i nena i el seu nivell evolutiu sóndiferents; però el que sí que caldria tenir en compte, en qualsevol cas, són elsaspectes següents:—Els nens que han viscut en institucions, inicialment desconeixen què vol dirtenir pares i viure en família, o sigui el que representa tenir una o dues figuresde referència que protegeixen, que proporcionen seguretat i que sónincondicionals —malgrat que s’absentin durant un temps—, i tot això persempre.—El procés de simbolització passa indefectiblement per la construcció delsreferents interns. A mesura que creix la confiança en les figures parentals, elnen desenvolupa millor les seves capacitats d’aprenentatge.—El llenguatge i la comunicació són un pas previ a l’adquisició d’aprenentatgesmés complexos. Quan l’experiència vital és plena de talls i de discontinuïtat, elprocés de simbolització no s’ha pogut desenvolupar, almenys no del tot.
  9. 9. —El menor que ha viscut en medis empobrits no ha pogut desenvolupar-se enels seus àmbits motriu, mental i lingüístic com els nens que viuen en medisfamiliars; la seva comprensió de la realitat està inicialment fragmentada, i laseva capacitat d’expressar necessitats es troba minvada; està, per tant, eninferioritat de condicions a l’hora de compartir l’atenció d’un adult amb mésnens i, si no comprèn la nova realitat, no pot interessar-se per la relació ambels iguals ni per les activitats que se li proposen.—Els menors institucionalitzats freqüentment presenten conductes«desmesurades» (per exemple, fortes rebequeries fora de mida i de context)que dificulten la comprensió de la seva personalitat. Aquestes conductes vanlligades a la manca de límits interns; la manca d’adults significatius ha interferiten l’aprenentatge per tolerar les frustracions i, per tant, en el procés dereconeixement i de construcció dels límits interns propis. Només a través del’experiència quotidiana amb uns adults que ajuden a anar metabolitzant lesfrustracions, des de la relació íntima i amorosa, aprendran a conèixer-se a simateixos i a adquirir aquest primer aprenentatge.Perquè un menor «normalitzi» la seva evolució cal temps, temps per vincular-se a les figures parentals, per interioritzar uns referents i per comprendre quèvol dir viure en família.Tots els bebès fan un procés de “apego” que assegura i garanteix en l’infant lapermanència dels qui són significatius; l’interès per tota la resta ve després.Entenem que aquest és el procés a refer en qualsevol nen que no l’ha viscutinicialment.Sabem que la realitat social actual no afavoreix que les famílies disposin detemps, però en funció de la importància que atorguem a aquests primers tempsposteriors a l’adopció, donarem prioritat a uns aspectes o a uns altres. Estracta, creiem, de considerar la situació inicial com d’excepció, entenent que elsmenors tenen, d’entrada, unes necessitats molt específiques. Cal que lesfamílies entenguin que l’evolució del menor podrà ser positiva i sana si potestablir uns lligams afectius sòlids i estables, i que els aprenentatges posteriorsdepenen també dels aprenentatges més primaris;per tant, és molt important
  10. 10. que puguin disposar de temps per «fer vincle» amb el seu fill, abans que vagi al’escola. Les setze setmanes de permís per maternitat no són suficients, en lamajor part dels casos, i els efectes de l’escolarització prematura poden fer-seevidents aviat o més endavant.Quan l’escolarització es duu a terme massa aviat poden passar coses diferents:pot ser que el menor no mostri inicialment «incomoditat» o aparents dificultatsen trobar-se a l’escola, però que els efectes de l’estrès que li suposen tantesnovetats difícils de pair surtin a la llum més endavant, a través de conductesdisruptives o amb dificultats d’aprenentatge. És a dir, que pot ser que laindiferència inicial —quan encara no hi ha vincles ferms— el dugui, al principi, ano enregistrar els canvis, la qual cosa no indica, forçosament, que l’adaptació ala novetat que suposa l’escola estigui sent autènticament digerida. De fet, potser probable que aquest «acomodament» sigui passatger i que acusi mésendavant les dificultats reals que suposa la separació amb els pares il’encarament de les frustracions que els aprenentatges posen en relleu.D’altra banda, si l’escolarització es produeix en el moment en què l’infantcomença a confiar realment en els seus pares, i a donar mostres de desgrat,sent menys «modèlic», es pot sentir «tret» de casa pel seu comportament.Respecte a la socialització i a la necessitat d’escolarització, les famílies senten«tòpics» que no ajuden gens a la comprensió del que necessita un infant queprové d’una institució:—Com que està acostumat a estar amb nens, els trobarà a faltar; val més quevagi a la llar d’infants. Justament perquè la seva experiència és de viure alcostat de nens, sense haver pogut fer les primeres relacions amb els adults queofereixen les bases de socialització, li cal refer el camí que el durà finalment apoder establir vincles amb els iguals.—Com que és tan «sociable» i va amb tothom, ja pot anar a la llar dinfants o al’escola. No és sociabilitat, és indiferència, deguda precisament a la manca decontinuïtat en les relacions; se’n va amb tothom perquè no prefereix ningú. Elque convé és afavorir la diferenciació.
  11. 11. —Com que està poc estimulat li convé jugar amb altres nens i aprendre coses.Li anirà bé anar a lescola. Qui més l’ajudarà a aprendre coses i a jugar són lespersones significatives, les persones a qui ell estima. Els estímuls mésmotivadors provenen de les persones que poden estar per ell o ella enexclusiva, que el coneixen i poden fer les propostes més adequades als seusinteressos. D’entrada, els aprenentatges de la vida quotidiana són els mésnecessaris i fonamentals.—Si el nen té edat d’estar escolaritzat ha de posar-se al dia en elsaprenentatges, com més aviat millor. Si no ha après el més bàsic —què és unafamília, quines són les figures de referència, en què consisteix allò quotidià,com comunicar-se amb les persones, etc.—, no està en condicions d’abordaraprenentatges més complexos. No podrà aprofitar el que se li ofereix des del’escola.Si no és possible retardar l’escolaritat fins que sigui el moment adequat per al’infant, cal que l’entrada a l’escola sigui al més progressiva possible, i que elcentre disposi de recursos per oferir l’atenció al més personalitzada que espugui amb aquell menor, i que sigui factible consultar amb els professionalsadients en tot moment que es consideri necessari. És important quecomprenguem la situació de fragilitat en què es troba l’infant, per intentarfacilitar-li el màxim l’adaptació a les novetats, dosificant-li la quantitat i ladificultat en la feina que durant els primers temps ha d’encarar. Si enteneml’etapa inicial com una situació d’excepció i de necessitats especials, esbuscaran els recursos especials i adients a cada cas, valorant lescaracterístiques diferencials de cada menor.Els orígensEl segon gran terreny important a tenir en compte a l’escola, en relació ambl’adopció, és la presència dels orígens (trets ètnics, forma de vinculació a lafamília, experiències de passat, etc.). Treballar les diferències a l’aulacontribueix al procés d’integració d’aquestes.
  12. 12. En l’experiència amb famílies adoptives veiem que, si bé és relativamentfreqüent que es tracti amb certa obertura tot el que fa referència al país d’origendel fill, es tendeixen a minimitzar les diferències ètniques, fent com si no fossinevidents o significatives per a l’infant. En altres casos es magnifiquen exaltant-les («ets especial», «ja voldrien molts ser com tu», «la gent vol posar-semorena, a tu no et cal»...). Es treu valor, també en aquest cas, a la importànciaque «ser diferent dels pares» té per a qualsevol nen, i es deixa de banda elpossible malestar que aquesta diferència pugui desvetllar.La dificultat essencial resideix en els orígens biològics. L’arribada a la famíliaper una via diferent, el fet d’haver nascut d’uns progenitors que no són elspares, la història d’un abandonament, no constitueixen un tema fàcil de tractaren les famílies i, molt sovint, queda obviat i poc explicitat. És per això que cal,també des de l’escola, abordar, amb tacte però amb certesa, la realitat de lesdiferents formes de filiació, tot fent evident que les diferències ètniquescorresponen a la descendència biològica. Perquè la diferència pot ser integradaen la mesura en què els adults l’acullen, fent-se càrrec de tots els sentimentsque la diferència desperta.Els fills adoptius aprenen a integrar la seva condició de fills adoptius només através de l’avesat tracte sobre aquesta realitat; i la integren millor en la mesuraque hi ha uns adults —amb els quals tenen confiança— que «escolten» tots elssentiments que aquesta desvetlla. És important que els mestres s’adonin de lanecessitat d’abordar les diferents formes de filiació, amb normalitat, perquè elsinfants tinguin preguntes a fer als pares.Tots, famílies i professionals de la infància, hauríem de tractar la filiacióadoptiva amb normalitat, transmetent als infants que aquest és un tema de quèes pot parlar i sobre el qual ells poden preguntar.És molt freqüent que els pares posposin l’abordatge d’aquesta qüestió per amés endavant, durant l’adolescència, tot i que aquest és un tema que s’had’encarar des de l’inici, de la manera adient a cada etapa evolutiva.
  13. 13. Mirta Videla exposa —en el seu llibre ¿Conseguir un hijo o adoptar un niño? —la idea que si l’infant no pot «investigar» i «aprendre» sobre els aspectesvinculats a la seva vida —i, per tant, al seu passat—, tindrà també dificultats enels altres aprenentatges (nens que es distreuen fàcilment, que presentenproblemes d’atenció): «El deseo de aprender se fertiliza por medio de lacuriosidad autorizada, la que suele estar ausente en el niño adoptado, el cualsiente que hay zonas oscuras en su memoria por lo que se le oculta de símismo y se extiende hacia todo objeto del conocimiento.»Els nens han de comprovar que els seus (pares, mestres) són capaçosd’interessar-se per les seves coses, i la seva arribada al món forma partimportant de les seves coses. No es tracta, en absolut, d’embotir eltema adopció per força i sense criteri, perquè s’ha de fer; es tracta de veure lafiliació adoptiva com l’altra forma de filiació, tal com es fa actualment enconsiderar els diversos models de família (famílies reconstituïdes,monoparentals...).Però hi ha un aspecte vinculat als orígens que voldríem recalcar per la sevaimportància: així com la condició de fill adoptiu s’ha de poder tractar ambnormalitat, s’hauria de vetllar perquè la història i els successos concrets decada infant quedin en la intimitat de la família, i ajudar els pares a conservaraquesta història particular en el si familiar. El passat del nen és seu i no sabemquè voldrà fer-ne quan tingui capacitat de gestionar ell mateix aquestainformació.Sovint, imbuïts per la necessitat d’ajudar l’infant i per l’ansietat que de vegadescreen les experiències viscudes pel fill, els pares fan dipositaris dels successosconcrets als professionals. És important ajudar-los a comprendre que, si bécom a professionals ens en fem càrrec i protegirem el menor conservant lainformació, és saludable i higiènic que aquesta no sobrepassi l’àmbit familiar.Aquesta darrera qüestió ens duu a un aspecte que també ens preocupa: es potcaure fàcilment a atorgar tota la dimensió dels problemes dels infants adoptatsa la seva condició de fills adoptius. És cert que hem de comprendre lainfluència que han exercit les experiències viscudes en el passat, i conèixer que
  14. 14. tot infant que ha patit carències en els seus primers temps de vida té fragilitats.Però hauríem de procurar no generalitzar la influència d’aquest passat a totesles dificultats escolars, i canalitzar els esforços a oferir els recursos mésindicats a cada infant, en cada etapa i puntualment en cada problemàtica.La capacitat de reconèixer el nen real situant els seus recursos i límits concretsés una tasca difícil, ja que en ell hi ha molt de terreny desconegut; això fa quecosti d’esbrinar-ne el que és més circumstancial (del seu propi procésd’adaptació i d’acoblament) del que pot ser més personal o estructural;l’aprofitament dels ajuts, si aquests són adequats, ens parlarà també de ladimensió de la dificultat.Per acabar, voldríem comentar que, com que l’adopció internacional és unfenomen relativament recent en el nostre país, lexperiència sobre quina ésl’evolució a la llarga, pel que fa als aprenentatges i als rendiments escolars delsmenors adoptats internacionalment en el nostre medi, és encara escassa.L’any 2002 es va publicar un treball que resumeix, a grans trets, totes lesinvestigacions que s’han fet, des dels anys setanta, en relació amb l’evoluciódels menors adoptats internacionalment en els països escandinaus —els qualstenen experiència de molts anys en adopció internacional. Aquest treball,realitzat per Monica Dalen —professora de la Facultat d’Educació de laUniversitat d’Oslo—, assenyala els següents aspectes en relació ambl’aprenentatge i l’escolaritat dels menors:  Entre el 20% i el 40% dels menors adoptats internacionalment tenen problemes de llenguatge.  L’edat que tenen els menors en el moment de l’adopció no és lúnic factor que facilita o dificulta l’aprenentatge d’una nova llengua; altres factors, com el nombre de separacions viscudes, l’experiència o no de relacions continuades amb adults, l’estimulació i la salut física i psíquica que tenen els infants en el moment de l’adopció, són també molt importants en aquest aprenentatge.
  15. 15.  La major part dels menors no estan disposats a aprendre o a mantenir la seva llengua d’origen (en el cas que ja la parlin). Moltes recerques assenyalen que sovint els menors adoptats internacionalment tenen problemes a l’escola per a centrar l’atenció i presenten conductes hiperactives, factors que incideixen en les seus aprenentatges. Els pares adoptius noruecs recolzen més els seus fills en els temes escolars que els pares noruecs amb fills biològics. Alhora, lestudi reflecteix que els fills adoptius de famílies de classe social més alta tenen pitjors resultats escolars i més problemes d’aprenentatge que els fills de famílies adoptives de classe social més baixa, al contrari del que passa amb les famílies biològiques noruegues. Lestudi vincula aquest fet a les expectatives que tenen els pares envers els seus fills, en funció dels seus propis èxits personals.

×