Temari cu[1]..

  • 497 views
Uploaded on

 

More in: Education
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
497
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1

Actions

Shares
Downloads
0
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS TEMARI GUÀRDIA URBANA DE BARCELONA Capítol 1 HISTÒRIA DE BARCELONA Capítol 2 ART DE BARCELONA Capítol 3 CULTURA DE BARCELONA AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S Capítol 4 GEOGRAFIA DE BARCELONA Capítol 5 URBANISME DE BARCELONA Capítol 6 POLÍTICA, ECONOMIA I SOCIETAT DE BARCELONA Capítol 7 TEMARI ESPECÍFIC GUB 1
  • 2. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS Capítol 1 HISTÒRIA DE BARCELONA - EDAT ANTIGA o Història de Catalunya: L´Edat Antiga o ORÍGENS DE BARCELONA: EDAT ANTIGA o Fet més destacat: Les Guerres Púniques de l´Antiguitat AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S - EDAT MITJANA o Història de Catalunya: L´Edat Mitjana o ETAPA DAURADA DE BARCELONA: EDAT MITJANA o Fet més destacat: Les batalles de sarraïns i carolingis o Fet més destacat: Les batalles medievals de l´expansió - EDAT MODERNA o Història de Catalunya: L´Edat Moderna o DECADÈNCIA DE BARCELONA: EDAT MODERNA o Fet més destacat: La Guerra de Remences del s.XV o Fet més destacat: La Guerra dels Segadors del s.XVII o Fet més destacat: La Guerra de Successió del s.XVIII - EDAT CONTEMPORÀNIA o Història de Catalunya: L´Edat Contemporània o RESORGIMENT DE BARCELONA: EDAT CONTEMPORÀNIA ⋅ Segle XIX ⋅ Segle XX o La Barcelona més actual o Fet més destacat: La Guerra del Francès de 1808 a 1814 o Fet més destacat: La I Guerra Carlista de 1833 a 1840 o Fet més destacat: La Setmana Tràgica de 1909 o Fet més destacat: La Guerra Civil Espanyola de 1936 a 1939 2
  • 3. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS Capítol 1. Història de Barcelona 1.1. Història de Catalunya: L´Edat Antiga L´historiador català Vicens Vives va definir Catalunya com a passadís i redós ja que al llarg de la seva història, han passat habitants procedents de diversos llocs que han anat deixant les seves restes i emprentes. Durant la Prehistòria, diferenciem dues etapes: el Paleolític i el Neolític. La primera etapa, el Paleolític, es defineix com la de la “pedra antiga o tallada” en què els homes vivien de la caça i la recol.lecta ja que no sabien fer eines per sotmetre la terra. Com no sabien crear aliment, havien de traslladar-se constantment a la recerca de climes adequats per trobar-ne, és a dir, eren nòmades. D´aquesta etapa daten les primeres restes de què van haver-hi d´habitants a terres catalanes: l´Home de Talteüll (a la comarca del Rosselló) i la mandíbula de Banyoles (al Pla de l´Estany). La segona etapa, el Neolític, es defineix com la de la “pedra nova o polida” ja que els homes van aprendre a treballar la pedra i, per tant, a inventar eines amb les que AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S conrear la terra i tenir cura dels animals. D´aquesta manera s´inventa l´agricultura i la ramaderia i els habitants passen a ser sedentaris i a crear poblats estables. És l´època dels primers poblats: els ibers. A partir del 3500 a.C, començarà la Història. A diferència de la Prehistòria, aquí ja s´ha inventat l´escriptura, fet que provoca que els coneixements puguin ser transmesos. Les cultures i pobles que tenen l´escriptura seràn aquells que s´acabaran convertint en el que considerem grans cultures o civilitzacions perquè progressaran molt més ràpid que els pobles que encara transmeten els seus avenços oralment. És l´època dels fenicis, dels grecs, dels cartaginesos i dels romans. Els dos últims es caracteritzaran per ser pobles amb un afany de conquerir molt clar. Es tracta de conquerir tots els territoris de la Mediterrània possibles per expandir el seu poder i domini. Això farà que s´enfrontin en unes guerres conegudes com les Guerres Púniques entre Cartago i Roma. Tot i que els primers en arribar van ser els cartaginesos amb el general Anníbal, van ser els romans, amb el general Gneu Corneli Escipió, l´any 218 aC, els que una vegada van desembarcar a Empúries, es van quedar amb el domini de tota Hispània. La romanització de Catalunya va ser molt intensa en tots els nivells ja que l´Imperi Romà imposava el seu sistema a tots els territoris que conqueria. Organitzarà en províncies i ciutats igual que Roma on vivien els governants i propietaris de terres, basaran la seva economia en l´agricultura de productes mediterranis que després intercanvien per la Mediterrània, ensenyaran la seva llengua (el llatí), la seva religió (el Cristianime) i les seves lleis (el dret romà) i fonamentaran el seu sistema en la figura de l´esclau ja que és aquest el que treballa, produeix i vigila els territoris. Serà, justamente, la revolta que comporta la liberalització dels esclaus el que provocarà una crisi econòmica insalvable que facilita l´entrada dels bàrbars o visigots a la Península i la fi de l´Edat Antiga amb la caiguda de l´Imperi Romà. 3
  • 4. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS 1.1. ORÍGENS DE BARCELONA: EDAT ANTIGA Els orígens de la ciutat de Barcelona es remunten al s.I a.C. Barcelona va ser fundada pels romans que annexionaren la Península al seu imperi des del s.III a.C fins el s.V d.C amb el nom d´Hispània, la qual tenia com a capital Tarraco. A Catalunya, els romans van fundar petites ciutats molt ben connectades entre elles gràcies a la xarxa viària que cobria tot el territori. Algunes d´aquestes ciutats es crearen aprofitant els anteriors poblats ibèrics i altres, com Barcelona, es crearen desplaçant l´establiment dels ibers cap a zones més planes o llocs més elevats i amb abastiment d´aigua per poder facilitar la defensa de les ciutats de l´Imperi Romà. Alguns romans s´establiren en una petiita colònia rodejant el mont Tàber entre els anys 15 i 10 a.C –en temps de l´emperador romà August- i fundaren la ciutat amb el nom de Iulia Faventia Paterna Barcino. Així, Barcino va entrar a formar part de la Hispània sent un territori de no més de 10 hectàrees, amb una població d´uns 1000 habitants i que es caracteritzaria per ser el primer nucli urbà estructurat que es mantindria emmurallat fins l´època contemporània. AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S 1.1. Fet més destacat: Les Guerres Púniques de l´Antiguitat Enfrontaren a cartaginesos i romans en quatre batalles seguides per obtenir el control del Mediterrani. Els cartaginesos provenien del nord d´Àfrica (zona de l´actual Tunísia) i els romans de la Península Ibèrica. Els cartaginesos comandats pel general Anníbal van planejar fer les conquestes per terra i anar, de mica en mica, annexionant territoris de la Mediterrània ja que el primer enfrontament va ser marítim i van perdre. Així, en comptes de dirigir-se directament a Roma per guanyar la capital del seu contrincant, van decidir entrar pel sud de la Península i anar pujant. Desembarcaren el 235a.C. Quan els romans van adonar-se de l´estratègia, van decidir desembarcar al nord de la Península i fer recular els cartaginesos unaltra vegada cap al continent africà quedant- se ells els domini de la Mediterrània i fent que la Península entrés a formar part de l´Imperi Romà. Va ser el general Publi Corneli Escipió, el 218a.C., qui va desembarcar a Empúries liderant les tropes durant aquesta II Guerra Púnica. A partir d´aquell moment comença la romanització. 1.2. Història de Catalunya: L´Edat Mitjana Entre els segles V i el Vlll d.C la Península va ser conquerida pels visigots. Aquests invasors del nord d´Europa, l´antiga Germània, son recordats per instaurar un sistema polític monàrquic. La seu d´aquesta monarquia va quedar establerta a Toledo, convertint el centre de la Península en la capital del territori. Tres segles després de la seva invasió, el 711, succeí l´entrada dels sarraïns a la Península. En nou anys, el 720 ja havien arribat a Catalunya. Com que passar pel territori de la Península havia sigut tan fácil, van voler conquerir l´Imperi franc o carolingi. Així, el732 van arribar a terres de l´actual França i van iniciar la batalla de Poitiers. Aquest serà el primer enfrontament entre sarraïns i carolingis en què els primers seran vençuts i obligats a recular. Però el franc Carlemany es va plantejar allunyar 4
  • 5. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS la frontera del seu Imperi més enllà dels Pirineus per dificultar un segon intent d´invasió. La idea inicial era arribar a baixar l´Imperi franc fins l´Ebre i, per això, va haver-hi el segon enfrontament entre sarraïns i carolingis, el 778. L´objectiu era la conquesta de Saragossa, però els francs van perdre. A partir de llavors, van intentar baixar la frontera de mica en mica i el resultat va ser que, el 785, Girona es va lliurar voluntàriament a Carlemany i que, el 801, els francs van conquerir Barcelona. La frontera que separava francs de sarraïns i que seguia el curs del Llobregat, Cardener, Segrià, i Conca de Tremp es va anomenar “Marca Hispànica” i al territori que va quedar annexionat, “Catalunya la Vella”. Aquest territori funcionava segons el règim de vassallatge propi de l´Edat Mitjana. Es basava en una estructura molt jeràrquica de dependència senyorial. Estava dividit en comtats que dirigia un comte nomenat pel rei franc que li havia de rendir obediència i fidelitat. Serà així fins que Guifré el Pelós fundà el casal de Barcelona, repoblà la Catalunya central i aconseguí tal fama entre els habitants que aquests demanaren que el títol de comte fos hereditari i no nomenat des de l´Imperi Franc. Un descendent seu, Borrell ll, serà qui farà l´últim pas el 988 al desvincular-se dels reis francs i donar primacia al casal de Barcelona per sobre de la resta de territoris. AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S A partir d´aquesta desvinculació, comença la consolidació i expansió del territori per part dels seus descendents. Ramon Berenguer lV, després de casar-se el 1137 amb Peronella d’ Aragó i de formar la Confederació Catalanoaragonesa, va iniciar les conquestes de la Corona. El 1148 conquereix Tortosa i el 1149, Lleida i Fraga o “Catalunya la Nova”. El seu nét, Pere II, el Catòlic, intentarà l´expansió de la Confederació cap al nord. Es dirigeix als territoris de l´Occitània i la Provença ja que allà es troben amb el problema de l’heretgia dels càtars o albigesos. Tot i el seu intent, Pere II morirà en la batalla del 1213 que serà recordada com la derrota de Muret El seu fill, en canvi, Jaume I, serà recordat amb el sobrenom del “Conqueridor”, ja que arribarà a conquerir les illes (Mallorca, Menorca i Eivissa) i València Els seus fills acabaran l´expansió conquerint Sardenya, Sicília, Nàpols i els ducats d’ Atenes i Neopàtria i establint enclaus comercials al nord d´Âfrica. Una vegada aconseguida aquesta expansió, el següent repte pel segle XIV va ser el donar una bona organització política a tots aquests territoris. Els ens encarregats d´aquesta tasca són tres: Les Corts Catalanes, la Diputació del General o Generalitat i el Consell de Cent. Les Corts Catalanes estaven formades per representants dels tres estaments o braços (el reial, el nobiliari i l´eclesiàstic). Les seves funcions eren legislatives, és a dir, aprovar nous impostos, assessorar el monarca i negociar privilegis. La Diputació del General o Generalitat: (de 1359) executava les decisions de les Corts i estava formada per un diputat per braç i per oïdors de comptes. El Consell de Cent era el govern de la ciutat de Barcelona format per la burgesia comercial, els mercaders i els menestrals, que escollien a 5 consellers per encarregar-se de la funció consultiva i de control. 5
  • 6. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS Però aquest periode tan gloriós va començar a ensorrar-se a la segona meitat del segle XIV i inicis del segle XV degut a una triple crisi: econòmica, social i política. La crisi econòmica va ser conseqüència de les continues crisis de subsistència i de la “Pesta negra” (1348). Els estralls que això va provocar va desencadenar una elevada mortalitat i una despoblació del camp que fa minvar la producció agrícola. Aquesta situació provocà una crisi social que manifestava el malestar de la població: enfrontaments entre els primers partits anomenats “Busca i Biga” i assalts als calls jueus per considerar-los culpables de la crisi. L´esclat final de la situació va esdevenir la guerra entre pagesos i senyors anomenada Guerres de Remences que acabà suprimint les remences amb la “Sentència de Guadalupe” de 1486 auspiciada per Ferran ll. El punt més crític va ser la crisi política que va provocar la mort de Martí l’ Humà, el 1410, sense descendència. La solució va ser, el 1412, el “Compromís de Casp” en què Ferran l d’ Antequera fou nomenat nou comte rei de la Corona d’Aragó. El seu nét, Ferran ll, es casarà amb Isabel de Castella i Aragó fent perdre a la Confederació Catalano-aragonesa la seva monarquia. 1.2. ETAPA DAURADA DE BARCELONA: EDAT MITJANA AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S L´Edat Mitjana s´allarga des del s.V fins al s.XV d.C. Tot i que s´inicia quan cau l´Imperi Romà i, per tant, marxen els conqueridors de la Península per deixar pas a la invasió sarraïna, els romans ja havien començat a abandonar el territori annexionat a Roma des del s.III d.C. És des del s.IV fins el s.XIII quan Barcelona es va consolidar i expansionar fins a configurar la ciutat que esdevindria després. Un dels fets cabdals va ser no pertànyer al Al-Andalus musulmà sino annexionar-se amb l´Imperi franc. Va ser Carlemany qui, per allunyar el seu territori dels musulmans va establir la frontera aprofitant el riu Llobregat per dificultar als sarraïns l´entrada al seu territori. D´aquesta manera, seguint el curs del riu, Barcelona va quedar dintre del territori carolingi de Carlemagne. Va funcionar com a comtat sota domini franc fins que Borrell II va desvincular-se definitivament dels carolingis l´any 988. És a partir del s.X, per tant, quan neix la història pròpia de Catalunya. Barcelona ja era el centre polític, administratiu i econòmic del que s´anomenava “Catalunya la Vella” ja que el comte (encara vassall franc) que va començar a prendre mesures pròpies pel territori tenint en compte les seves necessitats més que no pas les ordres franques, va ser el comte del Casal de Barcelona: Guifré el Pilós. De manera, que l´antiga Barcino es convertí en el model a seguir per la resta de territoris i de comtes. Amb la desvinsulació definitiva de Borrell II, els comtes-reis s´establiren a Barcelona. Durant el s.XI s´instaurà el sistema feudal i es potenciarà el comerç marítim aprofitant la sortida a la Mediterrània. El s.XII, serà el segle de la creació de la Confederació Catalano-aragonesa gràcies a l´enllaç matrimonial del comte català Ramon Berenguer IV amb l´hereva aragonesa Peronella. Una vegada unides les forces i tropes del nord de l´actual Catalunya i del nord de l´actual Aragó, començaran les batalles contra els sarraïns. Degut a les contínues guerres que es patien al territori, Barcelona va construir al s.XIII una segona muralla per protegir 6
  • 7. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS l´interior de la ciutat que intentava ser assaltada pels sarraÏns. Aquesta muralla envoltava les noves viles que s´havien format fora del nucli romà. I, més tard, durant el s.XIV, es va construir una tercera muralla. Barcelona era una ciutat important: centre d´una corona que s´havia expansionat per la Mediterrània (illes Balears, Sardenya i ducats grecs), per la Península (actual València) i, també, que mantenia contactes amb el continent africà (amb enclaus comercials al nord) i amb territoris del nord dels Pirineus. Per dirigir l´administració i gestionar aquests territoris, es van crear les institucions polítiques: Les Corts, La Diputació del General i El Consell de Cent, amb seu a Barcelona. Aquestes mostraven com l´interior de la ciutat es consolidava com el centre polític (rodejant la Plaça Sant Jaume) i, alhora, els voltants es consolidaven com barris amb molt poder econòmic gràcies als mercaders, comerciants i menestrals. 1.2. Fet més destacat: Les batalles medievals de sarraïns i carolingis Una vegada els sarraïns van invair la Península gairebé sense esforços degut a què la derrota dels visigots que regnaven va ser ràpida, van planejar invair el territori que s´imposava com a potència en aquell moment: l´Imperi Carolingi o Franc. L´any AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S 732, els sarraïns van arribar al territori de Poitiers (actual França) i van lluitar contra els carolingis. Però, el general franc Carles Martell els va guanyar i fer recular. Després d´aquesta primera batalla, el descendent d´aquest, Carlemagne, va idear guanyar territori als sarraïns fent que la frontera natural no fossin els Pirineus sino el riu Ebre per aconseguir allunyar ciutats importants com Poitiers i fer que els sarraïns no tinguessin fàcil l´accés al seu Imperi. L´any 778, els carolingis van iniciar la batalla de Saragossa pera conseguir l´Ebre però van ser derrotats pels creadors del Al-Andalus. Aquesta és la raó de què la Marca Hispànica que acabà separant l´Imperi Carolingi del territori sarraí s´establís al Llobregat (és a dir, per Barcelona) però mai fins l´Ebre. 1.2. Fet més destacat: Les batalles medievals de l´expansió Quan Ramon Berenguer IV es casà amb Peronella d´Aragó, el 1137, es creà la Confederació Catalanoaragonesa (que no representà mai una fusió real de territoris) i s´uniren les forces, tropes i homes per iniciar les batalles contra els sarraïns. Així, Ramon Berenguer IV reconquerí “Catalunya la Nova”, és a dir, fins Lleida, Tortosa i Fraga. El seu descendent, Alfons I de Catalunya i II d´Aragó, reconquerí el sud d´Aragó. Amb ells dos, es pot afirmar que les fronteres de Catalunya i Aragó s´establiren com les actuals. El següent descendent, Pere II “el Catòlic”, va viure com s´estenia per Occitània una corrent religiosa anomenada “catarisme”. Aquesta, va ser considerada una heretgia pel Papa i es va iniciar una croada contra ells. Pere I era “senyor” d´aquests territoris i va acudir en defensa dels seus habitants però va ser derrotat i mort a la Batalla de Muret de 1213. D´aquesta manera, Barcelona va deixar de tenir un cert domini al sud de França. Així, el següent descendent, Jaume I “el Conqueridor” s´expandirà primer, cap a la Mediterrània i, segon, cap al sud de la Península. A partir de 1229 comença la 7
  • 8. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS conquesta de les illes Balears (Mallorca, Menorca i Eivissa) i, a partir de 1232, comença la de València, que acabarà convertint-se en un nou regne (com Aragó i Catalunya) dins la Confederació Catalano-aragonesa. Els descendents de Jaume I s´encarreguen de conquerir territoris de la Mediterrània. Així, s´annexiona Sardenya, Nàpols i Sicília (de l´actual Itàlia), els ducats grecs (Atenes i Neopàtria) i s´estableixen contactes comercials al nord d´Àfrica. Per dirigir aquests territoris, es crean les institucions politiques que havien d´organitzar uns territoris que cada vegada tenien més habitants gràcies al creixement demogràfic del s.XIII. 1.3. Història de Catalunya: L´Edat Moderna Durant els segles XIV i XV van haver tres crisis: econòmica, social i política. Les males collites desencadenaren crisis de subsistència i, com a conseqüència, va arrelar l´epidèmia de la “Pesta Negra” que provocà una alta mortaldat. Com a conseqüència de la crisi del camp també minvà el comerç per la Mediterrània ja que AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S va aparéixer la competència de turcs, genovesos i venecians. Aquest fet provoca que es busquen noves rutes i això portarà a la descoberta d´Amèrica. A Barcelona van haver enfrontaments entre la “Busca” i la “Biga” per controlar el govern. També van haver-hi assalts contra els jueus culpabilitzant-los de la crisi. Al camp s´iniciarà l´enfrontament conegut com Guerra de Remences que finalitarà l´any 1486 amb la “Sentència de Guadalupe”. Martí I “l´Humà” va ser l´últim comte rei del Casal de Barcelona i va morir l´any 1410 sense descendència. L´any 1412 va ser escollit rei Ferran I o “d´Antequera”, que era castellà, de la dinastia dels Trastamara. El seu net, Ferran II, es va casar amb Isabel de Castella i va formar la monarquia hispànica que tenia el seu centre a Castella Els representants dels reis a cada territori eren els virreis. Durant els segles XVI, XVIII i part del XVIII, Catalunya viu la Decadència. Una mostra de l´empobriment és el bandolerisme. Van ser famosos: Joan Serrallonga i Pere Rocaguinarda o Perot “lo lladre”. El 1640 va tenir lloc la revolta dels pagesos. A Europa hi havia la Guerra dels 30 anys. El primer ministre del rei Felip IV era el comte duc d´Olivares, que va imposar a Catalunya la Unió d´Armes, segons la qual Catalunya havia d´aportar per la guerra tropes d´homes i diners. L´enfrontament va ser una revolta social, que expressava el malestar popular però, el president de la Generalitat, Pau Clarís, va convertir aquesta revolta en confrontació contra la monarquia hispànica i en Guerra de Separació. Les autoritats catalanes van reconéixer comte de Barcelona a Lluís XIII, rei de França, per separar-se del rei espanyol. Però, els resultats van ser pitjors. La guerra d´Espanya amb França va acabar amb la “Pau dels Pirineus”, l´any 1659, per la qual Catalunya va perdre els comtats de Vallespir, Conflent, Rosselló i part de la Cerdanya. El rei espanyol, Carles II, va morir sense descendència varonil l´any 1700 i va nomenar en testament com a successor al francès Felip d´Anjou de la dinastia dels Borbons. Com Anglaterra no volia que governés a Espanya un Borbó, va formar la “Gran Aliança de l´Haia” juntament amb Àustria, Portugal i Holanda per lluitar 8
  • 9. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS contra França i Espanya. La lluita comença l´any 1702 i és coneguda com La Guerra de Successió Espanyola. L´any 1703, a Viena, es va proclamar també, rei d´Espanya el candidat austríac Carles d´Habsburg. L´any 1705, Catalunya va signar amb Anglaterra el “Pacte de Gènova” per donar suport al candidat austríac. Però l´any 1711, Anglaterra es va retirar i va signar el “Tractatd´Utrech” amb França i Espanya. Després es retiraren els altres (Portugal, Holanda i Àustria) i Catalunya quedà sola lluitant contra les tropes castellanes. La resistència de Catalunya l´encapçalava Rafel Casanova fins que el dia 11 de setembre de 1714, Barcelona queia en poder de les tropes felipistes. Va haver una repressió contundent i l´any 1716, amb el “Decret de Nova Planta” s´estableix la centralització, castellanització, absolutisme polític, cadastre i càstig contra els defensors de Carles d´Habsburg Al mateix temps, durant el segle XVIII, Catalunya dobla la seva població. L´agricultura tingué una prosperitat rellevant i el comerç s´incrementa gràcies a la liberalització del comerç amb Amèrica. S´exportava principalment teixits, vi i aiguardent. A final del segle, es popularitza la utilització del cotó com a matèria prima en la confecció de les indianes. AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S 1.3. DECADÈNCIA DE BARCELONA: EDAT MODERNA L´Edat Moderna es considera el pitjor periode de la història de Barcelona i, d´aquí, que s´hagi batejat com la Decadència. La pèrdua del comerç per la Mediterrània a favor de l´Atlàntic per la descoberta d´Amèrica, l´enllaç dels reis catòlics imposant una política centralista i uniforme on el poder es situava a Castella, i la derrota de Barcelona al caure el setge de Rafel Casanova i el posterior càstig de Felip Vè al nostre territori; provoquen tres segles de problemes. Degut a la crisi econòmica per la pèrdua de comerç, Barcelona es torna una ciutat insegura i plena de lladres: els bandolers. Degut a la pèrdua de poder polític, Barcelona mostrarà el seu malestar respecte a la política castellana tant a la Guerra de Remences o Guerra Civil Catalana (al s.XV) com a la Guerra dels Segadors (al s.XVII). I, degut a la crisi política per la mort del rei castellà sense descendència i a la imposició del rei borbó Felip Vè, Barcelona pateix el càstig del “Decret de Nova Planta”. Aquest suposà, no només, una pèrdua política i una repressió sino també, una persecució i prohibició de tot símbol o signe de cultura catalana. Es prohibí la llengua, s´aboliren les institucions polítiques i s´imposà el que Catalunya no volia: un sistema absolutista propi de les monarquies franceses. El símbol serà la construcció (pagada pels propis ciutadans) de la fortalesa de la Ciutadela per dominar una ciutat encara emmurallada i molt militaritzada. Barcelona deixava de ser la ciutat d´una Corona en expansió per passar a ser un territori supeditat i castigat. Però, durant el s.XVIII, s´inicia la filosofia de la “Il.lustració”. Aquesta exigia, sobretot, llibertat. Llibertat de pensament. Llibertat d´elecció. Llibertat social. I llibertat econòmica. En resum, defensava llibertat política. Una defensa i un missatge que arrelà amb força a Catalunya amb il.lustrats com Antoni de Campmany, contra la política dels borbons, i que esclataria per tota Europa amb la Revolució Francesa de 1789. Barcelona començava a ser una ciutat que volia trencar amb el sistema establert. 9
  • 10. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS 1.3. Fet més destacat: La Guerra de Remences del s.XV La Guerra dels Remences va ser un moviment revolucionari protagonitzat per la pagesia de Catalunya durant la segona meitat del segle XV per reivindicar labolició dels “mals usos”, ja que eren considerats un seguit de servituds i subordinacions humiliants cap al seu senyor en un segle en què es patia una greu crisi econòmica. Així, els remences iniciaren un seguit de revoltes al camp per lliurar-se de les condicions feudals que els lligaven a les terres que treballaven. És per això que aquest conflicte es considera una nova etapa: lluitaven per millorar les seves condicions i per la lliure contractació. Una llibertat que altres territoris no aconseguirien fins molt més tard. El conflicte entre els pagesos i els seus senyors acabà el 1486 amb la “Sentència de Guadalupe”, signada pel rei catòlic Ferran II. En aquesta sentència es donà la raó als remençaires abolint el domini feudal de les terres i obligant a que els senyors fessin algun tipus de pagament als camperols per la seva feina. És a dir, acabant amb els “remences” i donant pas als contractes emfitèutics. 1.3. Fet més destacat: La Guerra dels Segadors del s.XVII AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S El rei espanyol Felip IV va implicar Espanya a la Guerra dels 30 anys, lluitant contra França per territoris del nord d´Europa. Degut a les despeses que suposaven aquestes batalles, la hisenda reial va començar a patir una crisi que obligava: o bé a retirar-se del conflicte, o bé a recaptar més tropes i diners per finançar la guerra. La mà dreta del rei, el comte duc d´Olivares, va proposar la segona opció i, per fer- la possible, va imposar a Catalunya la mesura anomenada “Unió d´Armes”. Significava que Catalunya havia d´ajudar amb homes i diners a la causa bèl.lica, a més, d´allotjar les tropes castellanes al seu territori per lluitar contra els francesos. Els enfrontaments entre els pagesos i les tropes castellanes va esclatar el 7 de juny de 1640, en el que es coneix com el “Corpus de Sang”. Els segadors van decidir marxar contra les forces del comte duc d´Olivares i es dirigiren a Barcelona. Allà s´assessinà al comte de Santa Coloma i virre de Catalunya, Dalmau de Queralt, que representava el poder central de Castella. Aquest fet marcà el pas d´una revolta de pagesos o segadors a una guerra de separació i una veritable revolta social contra la política espanyola. Per fer possible aquesta separació, la Generalitat de Catalunya signà un pacte amb França en què reconeixia a Lluís XIII com a comte de Barcelona. Així, es separava d´Espanya i quedava sota la protecció del rei francès. Però el resultat no va ser positiu. La unió amb França implicava una competència de productes francesos i, sobretot, morts d´homes i destrosses al camp amb les continues batalles disputades al territori català. Això provocà que Catalunya es plantegés la rendició amb les tropes castellanes. Barcelona signa la rendició el 1652 però, fins el 1659, no signa el recordat “Tractat dels Pirineus”: Felip IV dóna a Lluís XIV de França els comtats del Rosselló, Vallespir, Conflent i part de la Cerdanya com a càstig encobert contra Catalunya. Els “Segadors”, l´himne de Catalunya, té l´origen en aquesta revolta convertida en guerra. 10
  • 11. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS 1.3. Fet més destacat: La Guerra de Successió Espanyola del s.XVIII L´últim rei d´Espanya, Carles II, va morir l´any 1700 sense deixar fills. Durant els anys previs a la seva mort, la qüestió de la successió a la corona espanyola ja havia començat a ser una qüestió de la política internacional europea. D´una banda, Lluís XIV de França considerava que tenia drets a la successió espanyola i, de l´altra, Leopold I d´Àustria també ho considerava. La raó era que tots dos estaven casats amb filles de Felip IV. Així, cadascú volia el tro d´Espanya pel seu nét: Felip d´Anjou en el cas francès i Carles d´Habsburg, en cas austríac. El 1701 tots els soberans menys el d´Àustria van reconéixer a Felip Vè o d´Anjou com hereu tal com Carles II havia deixat dit en testament. Però la prepotència del seu avi, Lluís XIV, va fer canviar la situació ja que abans fins i tot de la coronació, ja havia fet públic els drets successoris de Felip a la corona de França. Aquest fet era una veritable provocació a la resta de potències europees que van veure el perill que suposava la unió d´Espanya amb França. De seguida, la resta de països van reaccionar: Anglaterra, Holanda i, després, Portugal, es van comprometre a donar el tro d´Espanya a arxiduc Carles d´Habsburg. Van signar el pacte militar de col.laboració de la “Gran Aliança de l´Haia”. AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S La guerra s´inicià al principi a les fronteres amb França i, posteriorment, a la pròpia Espanya, ja que es convertí en una Guerra Civil entre l´antiga Corona Catalano aragonesa i les tropes de l´antiga Castella. Els primers van pactar amb Carles un sistema més obert en cas de guanyar i els segons, en canvi, havien acceptat el sistema centralista i absolutista de França. A Catalunya es signà el “Pacte de Gènova” a favor de l´arxiduc Carles. Però el 1711, el conflicte donarà un gir quan la “Gran Aliança de l´Haia” reconeix a Felip Vè com a rei. El rei d´Àustria havia mort i Carles era l´hereu. En canvi, Felip Vè no ho seria de França. Davant d´aquest fet, l´aliança encapaçalada per Àustria va reconéixer el rei espanyol i va signar la rendició amb el “Tractat d´Utrech” de 1713. Però Catalunya no va voler rendir-se. Felip Vè iniciarà el bombardeig al setge de Barcelona. L´11 de setembre de 1714 el conseller en cap, Rafel Casanova, va caure ferit. El dia següent, Barcelona signa la rendició i el 13 de setembre, les tropes felipistes ocupen la ciutat. Es dissol la Generalitat i el Consell de Cent i s´instaura un govern espanyol. Comença l´Antic Règim i el sistema absolutista ple de repressió contra el territori de Catalunya. Comença el sistema contra el que lluità Catalunya. 1.4. Història de Catalunya: L´Edat Contemporània L´esclat de la Revolució Francesa l´any 1789 va comportar el trencament de les estructures de l´Antic Règim. Quan s´executà Lluís XVI, la monarquia espanyola declarà a França la coneguda com “Guerra Gran” de l´any 1792 al 1795. L´entrada de Napoleó a Espanya i les conseqüències que provocà la guerra anterior portaren a un aixecament popular contra el rei conegut com Motí d´Aranjuez. Davant d´això, el rei abdica a favor del seu fill Ferran VIIè i demana ajuda a Napoleó per la seva coronació. Però quan es junten a Baiona, Napoleó regala el tro d´Espanya al seu germà Josep Bonaparte o Josep I. El poble espanyol no accepta aquest rei i proclama la Guerra del Francès de l´any 1808 a l´any 1814. Emmig de 11
  • 12. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS la guerra, per organitzar la guerra i el territori es formen Juntes. L´estratègia de guerra era l´atac amb guerrilles i la defensa amb setges, on destaca el de la ciutat de Girona. Davant de la situació política es convocaren Corts a Cadis, que redactaren la primera Constitució Espanyola, l´any 1812. Hi participà en la redacció el català Antoni Campmany. La pèrdua de França gràcies a l´ajuda anglesa permet a Espanya el retorn de Ferran VIIè que lluny d´acceptar la Constitució retorna al sistema absolutista. Aquest periode durà sis anys: del 1814 al 1820. Perquè l´1 de gener de 1820 el coronel Rafel Riego va fer un pronunciament a Madrid amb èxit que obligà al rei a obrir un nou periode de tres anys anomenat Trienni Liberal de l´any 1820 a l´any 1823. Només durà això perquè la pèrdua de Napoleó a Europa havia provocat que els països absolutistes signessin l´acord militar de la “Santa Aliança” per ajudar-se davant d´un pronunciament liberal. El rei espanyol demana ajuda a aquesta aliança militar europea i li envien de França l´exèrcit dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís” que reinstaurà novament l´absolutisme durant deu anys, la denominada Dècada Ominosa de l´any 1823 a l´any 1833. El 1830 comença una crisi dinàstica perquè el rei havia tingut una filla, Isabel i la “llei Sàlica” no permetia que les dones regnessin. Quan mor el rei, la seva dona Maria Cristina busca el suport dels liberals per garantir la successió de la seva filla i AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S no el regnat del seu cunyat Carles Maria Isidre. Així, s´inicià el liberalisme a Espanya degut al conflicte bèl.lic de la I Guerra carlina o Carlista. A Catalunya durarà de l´any 1833 a l´any 1840 i tindrà el suport del clergat i de la pagesia. La regent donarà el poder polític als governs moderats i progressistes. Mentres que els primers portaven a terme els canvis molt paulatinament, els segons apostaren pel liberalisme econòmic amb les desamortitzacions (expropiació de les terres de l´Església, de mans mortes, per subastar entre pagesos). Però les mesures polítiques a la crisi no eren les esperades i el malestar es manifestà a Barcelona en aixecament populars de caire violent coneguts com bullangues . Degut als problemes, la regent va haver d´exiliar-se i ser substituïda pel general Espartero un parell d´anys, però, de seguida es va nomenar reina a Isabel amb tretze anys d´edat. Durant el regnat, hi havia una alternança en el poder entre els dos partits polítics, tot i que la reina sempre fou favorable al predomini de moderats. Per aquesta raó, el 1868, el general Prim, protagonitzà un pronunciament militar que posa fi a aquest regnat i que obre el periode de sis anys anomenat Sexenni Revolucionari o Democràtic. Després de redactar la Constitució democràtica de l´any 1869, s´escollí com a rei a l´italià Amadeu I o de Savoia que durà de l´any 1870 a l´any 1873. La seva abdicació degut a la falta de suports fa que de l´any 1873 a l´any 1874, durant onze mesos, s´instaurés la I República Espanyola, de la qual fou president el català federal Francesc Pi i Margall. El pronunciament a finals de 1874 del general Martínez Campos reinstaurà la dinastía borbònica amb el retorn d´Alfons XII. El sistema consistí en l´alternança pacífica entre els dos grans partits dinàstics: els conservadors, encapçalats per Antonio Cánovas del Castillo, i els liberals, de Práxedes Mateo Sagasta. Aquest torn pactat només era possible per mitjà de la manipulació de les eleccions i corrupció, sistema que es coneix amb el nom de caciquisme i on no es compleix ni la Constitució de 1876 que ells mateixos havien redactat 12
  • 13. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS Per la seva banda, també és el periode del liberalisme econòmic amb la industrialització. Aquesta arrencà amb força a Catalunya amb l´obertura de la primera fàbrica accionada a vapor, la Bonaplata, que fou cremada pels qui s´oposaven a la mecanització (moviment conegut com ludisme). El sector clau fou el tèxtil, sobretot el del cotó i, en menor mesura, el de la llana a Sabadell i Terrassa. Per raons energètiques, les fàbriques es traslladaren a la dècada dels 60 als cursos dels rius, fet que implicà la construcció de complexos que combinaven habitatge i fàbrica coneguts com colònies. La importància de la indústria siderúrgica fou menor. Tanmateix adquirí renom la Maquinista Terrestre i Marítima, fundada el 1855. També fou important el desenvolupament de les comunicacions, sobretot el ferrocarril, la primera línia del qual s´inaugurà l´any 1848, cobrint el tram entre les ciutats de Barcelona-Mataró. En canvi, el sector agrari va patir una greu crisi degut a la plaga de la vinya francesa coneguda com la fil.loxera. La seva arribada al Principat generà un conflicte amb els camperols que hi treballaven, els rabassaires, que acabarien sindicalitzant-se donant lloc a la “Unió de Rabassaires”, de l´any 1922. Amb l´aparició de la nova feina i, per tant, de la nova classe social que hi treballa (el proletari), hi ha un desenvolupament de l´obrerisme que reivindica millorar les seves AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S condicions de vida. L´any 1840 es fundà una mutualitat, la primera societat obrera a Catalunya, coneguda com l´”Associació de Teixidors dels Cotó de Barcelona”. El 1869, nasqué un sindicat moderat, les “Tres Classes de Vapor”. Durant el sexenni, arribaren les idees de la Internacional Obrera, de la qual un anarquista, Fanelli, va fundar-ne un nucli a Barcelona. Més tard, els socialistes fundaren el primer partit polític explícitament obrer, el PSOE, l´any 1879, i el sindicat socialista UGT, l´any 1888. Els anarquistes fundaren el 1881 la FRE-AIT. L´única oposició durant l´últim periode del segle XIX és el catalanisme. En primer lloc el republicà exfederal Valentí Almirall que funda el “Diari Català” i organitza un moviment de protesta en defensa del proteccionisme i del dret civil, document conegut com “Memorial de Greuges”. Des de posicions més conservadores, el bisbe de Vic, Torres i Bages, defensava el catalanisme catòlic. Alguns grups fundaren l´entitat “Unió Catalanista”, la qual acabà per redactar la primera victòria del catalanisme polític, les “Bases de Manresa” de l´any 1892. Enric Prat de la Riba fundà el partit catalanista la “Lliga” l´any 1901, que aconseguí a Barcelona un èxit electoral notable per mitjà de la denominada candidatura dels quatre presidents . A més del catalanisme citat, l´altre gran líder d´aquest partit va ser Francesc Cambó. En canvi, l´alternativa política al catalanisme a la Barcelona de principis dels segle XX fou el líder demagog Alejandro Lerroux , amb un discurs espanyolista i anticlerical que atreia les classes obreres i populars. Per últim, va aparèixer el tercer grup polític de principis de segle neix arran de l´assalt a les oficines del “Cu-Cut!” del 1905, com a resposta per part dels oficials d´un acudit titulat “El Banquet de la Victòria” que desacreditava les Forces Armades. En conseqüència, els militars presionaren el govern perquè promulgués una llei que col.loqués sota jurisdicció militar els atacs contra la pàtria o els seus símbols coneguda amb el nom de “Llei de Jurisdiccions”. La resposta dels partits catalans fou muntar una coalició electoral denominada Solidaritat Catalana, que pretenia abolir la llei. La reorganització del 13
  • 14. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS moviment obrer culminà el 1910 amb la fundació de la central sindical de caire anarcosindicalista CNT, que recollí el partit de 1907 Solidaritat Obrera. Entre les nombroses vagues del periode, destaca la de la empresa d´electricitat La Canadenca, de l´any 1918. Fets destacats d´aquest primer terç del segle XX són: el motí al port de Barcelona per part dels reservistes que havien d´anar a la guerra del Marroc que desencadenaren la coneguda Setmana Tràgica. Aquesta insurrecció popular va concloure amb molts morts i ferits, entre ells, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia; però també amb la destitució al govern del regeneracionista conservador Antoni Maura pel regeneracionista liberal José Canalejas que permet que el catalanisme conservador aconsegueixi una institució de descentralitació administrativa coneguda amb el nom de “Mancomunitat de Catalunya”, l´any 1914. En foren presidents, per ordre: Enric Prat de la Riba fins el 1917 i Josep Puig i Cadafalch fins el 1923. En tercer lloc, entre els anys 1918 i 1923 es produí una veritable guerra social producte de les condicions, d´una violència extraordinària en què líders sindicals i empresaris contractaven a assassins a sou per matar a l´oposició (conegut com Trienni Bolxevic). Aquesta situació, en què es té por a que es AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S converteixi en una revolució bolxevic, com la russa, s´acabà amb el cop d´Estat de l´any 1923, protagonitzat pel general Miguel Primo de Rivera, que posa fi al sistema de monarquia parlamentària. Un any abans havia nascut a Catalunya el partit independentista Estat Català, fundat per l´excoronel Francesc Macià. El 1926 intentà una invasió fallida de Catalunya, coneguda com Prats de Motlló i el complot del Garraf contra el rei. Per reactivar l´economia, el general al govern va fer l´”Exposició Universal de Barcelona” de l´any 1929. Les eleccions municipals de l´any 1931 van comportar la proclamació de la II República, el dia 14 d´abril. A Catalunya, el líder del recentment creat partit ERC, va proclamar a Barcelona la “República Catalana dins la Federació Ibèrica”. A continuació es procedí a la redacció d´un Estatut conegut amb el nom de Núria, l´any 1932. Tanmateix, es renegocià i accepta un sistema polític autonòmic, basat en un Estatut retallat i aprovat amb presses per l´intent de cop d´Estat del general José Sanjurjo a l´agost de l´any 1932. El primer periode de la II República es el conegut com “Bienni Reformista o d´Esquerres”, ja que la majoria de ministres són socialistes o partidaris de polítiques d´esquerres; però a les eleccions del 1933, les eleccions donen la victòria a la tendència contrària i d´aquí que sigui conegut com “Bienni Negre o de Dretes”. L´entrada dels ministres de la CEDA amb la presidència d´Alejandro Lerroux, provocà dos moviments de protesta aïllats. D´una banda la insurrecció a Astúries i, de l´altra, a Catalunya, el president de la Generalitat, Lluís Companys proclamà “l´Estat Català”, que acabarà amb l´assalt a la Generalitat i el seu empressonament per part de l´exèrcit espanyol. Les tensions entre la Generalitat i Madrid venien de lluny, a causa de la crisi constitucional provocada per la redacció de la “Llei de Contractes de Conreu” que donaria solució als rabassaires i que Madrid no acceptava. Les eleccions de 1936 van estar polaritzades entorn a dues grans aliances. ERC liderava una gran coalició de les esquerres coneguda com “Front d´Esquerres”, mentre que les dretes fan el “Front d´Ordre Públic”. 14
  • 15. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS El 17 i 18 de juliol de l´any 1936 va tenir lloc l´aixecament militar del general Francisco Franco, des del nord d´Àfrica. A Catalunya no va triomfar perquè la Guàrdia Civil va fer costat a la Generalitat i per la defensa armada que feren les organitzacions obreres. El poder real estava en mans dels comités de milícies antifeixistes, dels partits i dels sindicats. Per pendre el control de les fàbriques es publica el “Decret de Col.lectivitzacions”. Però la unió que mostra el govern al principi per un objectiu comú (lluitar contra el feixisme), s´entronca el 1937 quan es produeix un incident entre la CNT i el POUM contra ERC i PSUC per tal de controlar l´edifici de la Telefònica a Barcelona. Les dues primeres forces foren arraconades després d´això. La guerra, pràcticament, acabà amb la última gran batalla que es la Batalla de l´Ebre. El 26 de gener les tropes de Franco entraren a Barcelona i al febrer arribaren a la frontera francesa. Franco va imposar a Catalunya una fortíssima repressió. Va ser executat el 15 d´octubre de 1940 al castell de Montjuic Lluís Companys. El règim de Franco es va configurar com una dictadura de caire feixista (seguint el model de Hitler i Mussolini). La resistència interior al principi era mínima, solament els maquis lluitaven a la muntanya contra l´exèrcit i la Guàrdia Civil. Quan va acabar la II AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S Guerra Mundial, Espanya pateix l´aillament internacional però, a principis dels 50, EEUU reconeix el règim franquista a canvi d´instal.lar bases militars contra el seu gran contrincant: URSS. La primera gran manifestació contra el franquisme des de l´interior va ser la vaga de tramvies de l´any 1951 a Barcelona. A partir de 1959 va haver un canvi en el sistema ja que entren al govern els coneguts tecnòcrates de l´Opus Dei que van liberalitzar l´economia espanyola sortint de l´autarquia. Va permetre que molts espanyols anessin a treballar a l´estranger i que comencessin a venir turistes a la dècada dels 60. Va entrar capital estranger per muntar empreses i hi hagué una segona onada migratòria. És el periode conegut com “miracle econòmic” ja que s´havia sortit de la llarga posguerra i de les “cartillas de racionamiento” per passar a poder comprar béns de consum, fins aquell momento, impensables. Alhora que hi entrava diner estranger, entraven idees democràtiques. Els moviments de contestació al franquisme van proliferar: els moviments estudiantils per part del universitaris, el sindicat CCOO; els Fets del Palau de l´any 1960, que significaren l´empressonament de Jordi Pujol; el no-suport de l´Esglèsia Catòlica amb el “Concili del Vaticà II”; el moviment cultural a Catalunya de la Nova Cançó, amb figures com Lluís Llach o J.Manel Serrat; la fundació del grup terrorista ETA, el 1959. L´any 1973 va haver una crisi econòmica degut a la crisi mundial de l´OPEP o del petroli. Va coincidir amb la mort del successor al govern Carrero Blanco per un atemptat d´ETA. A partir de 1971 l´oposició catalana a Franco es polaritza al voltant de l´”Assamblea de Catalunya” amb el lema “llibertat, amnistia i Estatut d´Autonomia”. El dia 20 del mes novembre de l´any 1975 va morir Francisco Franco. Després de la mort de Franco, es coronat cap d´Estat Joan Carles I que elegeix president del Govern a Adolfo Suárez, el qual s´encarrega de fer la transició de la dictadura a la democràcia. El 17 de juny de 1976 es van fer les primeres eleccions democràtiques a Corts Contituients que s´encarregaren d´elaborar la Constitució de 15
  • 16. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS 1978. El 23 d´octubre de 1977 torna el president de la Generalitat a l´exili: Josep Tarradellas que presidirà la Generalitat i encapçalarà la redacció de l´Estatut de Sau del 1979. El 20 de març de 1980 hi ha eleccions legislatives i surt elegit Jordi Pujol com a President de la Generalitat de Catalunya. 1.4. RESORGIMENT DE BARCELONA: EDAT CONTEMPORÀNIA Segle XIX: El segle XIX va ser el retorn del protagonisme de la ciutat de Barcelona, ja que va participar molt activament en els canvis que van haver en tot el país. Van ser anys de bullangues, de vagues, de bombardejos, de manifestacions obreres i de reclamacions catalanistes. El 1833, Barcelona es convertí en capital de província i, per tant, en centre de totes les convulsions que es vivien. Els símbols més clars del seu protagonisme van ser: ser la primera seu de la Junta Suprema Central durant la Guerra del Francès; un dels llocs on es disputa la I Guerra Carlina juntament amb el País Basc; crear les Juntes Revolucionàries contra AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S la regència del general Espartero i patir els bombardejos per això; iniciar la industrialització del país amb les primeres fàbriques que funcionaven a vapor; encapçalar la construcció del ferrocarril i el sistema de fàbriques anomenades “colònies”; crear les primeres associacions de treballadors i sindicats obrers i anarquistes i, per últim, aconseguir les primeres victòries que tornarien a permetre que recuperés el que el “Decret de Nova Planta” li havia tret: l´oficialitat del català, la restauració de les institucions polítiques i la recuperació d´autonomia. De mica en mica, la ciutat s´aniria transformant i s´enderrocarien les muralles per deixar-la créixer, es construiria el projecte de l´Eixample d´Ildelfons Cerdà i es destruiria la Ciutadela per convertir-la en un parc públic del que poguessin gaudir els ciutadans. Tots aquests avenços no haguessin sigut posibles de no ser per la Renaixença, el moviment cultural i, posteriorment, polític que reclamava l´estudi dels orígens de Catalunya per poder reivindicar aquelles diferències que havien aconseguit fer de Catalunya un territori esplendorós, modern i capdavanter per la resta. Així s´iniciaria el catalanisme polític que tants éxits aconseguiria a finals del s.XIX. El pare d´aquestes defenses va ser Valentí Almiral. Company del republicà Pi i Margall, va derivar i fundar el “regionalisme”, el “fer política per i des de Catalunya”. Amb aquest objectiu fundà el “Centre Català”. Van aconseguir la primera victòria: l´aprovació del “Memorial de Greuges”, fet que animà a alguns dels membres a crear el primer partit polític catalanista el 1891: la “Unió Catalanista”. Aquesta, el 1892, obtindrà la primera victòria política amb les “Bases de Manresa”. A partir d´aquí, el protagonisme el tindrà la “Lliga”. Segle XX: El pla de l´Eixample de Cerdà va avançar de manera irregular però, igualment, Barcelona es va anar convertint a principis del segle XX en una capital de l´avantguarda cultural europea gràcies a progressos científics, tècnics i artístics que pretenen abraçar tots els àmbits de la vida barcelonina. L´objectiu era convertir la 16
  • 17. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS ciutat en una metròpolis moderna que deixés enrrera qualsevol tipus d´antiguitat. Tota la generació que va ajudar a l´impuls de la capital va anomenar la ciutat com la “grosse” Barcelona. Així, una nova generació d´industrials i polítics van engegar plans urbanístics moderns que solucionessin els problemes d´habitatge d´una ciutat amb una població creixent, van construir els primers trens metropolitans que fessin de la xarxa de comunicacions una icona barcelonina, i van ser un referent de la II Revolució Industrial (substituïnt l´energia del vapor que sorgeix de la crema del carbó per l´elèctrica) amb l´enllumenat de la ciutat, obra de l´empresa “La Canadenca”. A més, van haver-hi iniciatives com l´escolarització dels nens i els estudis de la formació professional. Així, es va passar de tenir un 40% de població analfabeta l´any 1900 a tenir-ne només un 18% 20 anys després. Igual que durant el s.XIX, el primer terç del s.XX va ser una successió constant de revoltes populars, manifestacions, vagues obreres, i lluita política. Dels primers anys destaquen els fets de la “Setmana Tràgica” el 1909, el pistolerisme dels anys 20, la inestabilitat de la II República Espanyola i, per descomptat, la desfeta de la Guerra Civil de 1936 a 1939. Barcelona quedarà com una ciutat vençuda que s´haurà d´enfrontar a una llarga postguerra i repressió. Totes les victòries polítiques i autonòmiques que Catalunya havia aconseguit fins la II República (1931-1936) es veuran aturades AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S d´immediat. A la primera etapa de la dictadura franquista es va viure la fam i la penúria que provocava el racionament i la corrupció creada amb l´estraperlo. No serà fins la segona etapa, a partir del 1959, quan començarà a resorgir amb esdeveniments memorables com la creació d´ENASA (l´antiga Hispano Suiza) o de SEAT. Aquestes indústries simbolitzen feina i millora de qualitat de vida i la sortida de la postguerra econòmica. Així, la ciutat s´omplirà de televisors i de Siscents. Però, mentre Barcelona tornava a acollir onades migratòries que venien cridades per les fàbriques, la ciutat creixia envoltada de barraques i barris perifèrics que estaven donant pas a polígons com Bellvitge, Sant Ildelfons, el Bon Pastor, la Guineueta o les Cases del Congrés. Cada vegada més degradada, el centre restava com un centre residencial i comercial que sumava Barcelona i 26 municipis veïns. 1.5. La Barcelona més actual L´esdeveniment històric que va significar la remodelació i modernització de Barcelona després de la dictadura franquista va ser, sens dubte, la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Tot va començar quan el 1981, l´alcalde de la ciutat en aquell moment, Narcís Serra, va anunciar al president del Comité Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, la candidatura de Barcelona pels XXV Jocs Olímpics de l´era moderna. La sessió plenària celebrada a Lausanne (Suïssa) del COI, l´octubre de 1986, va nomenar guanyadora de la candidatura a Barcelona. Aquell dia, una pantalla gegant situada a Plaça de Catalunya, va retransmetre la cerimònia en directe per tots els barcelonins allà concentrats. A l´any 2004, amb la celebració del Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona va convertir-se en la seu dels nous reptes. El Fòrum resultà un lloc de debat dels conflictes culturals i socials i el punt de reunió de diferents concepcions pel futur. 17
  • 18. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS A l´actualitat, el nou repte de la ciutat de Barcelona és, no solsament ser la capital de Catalunya sino també la Capital de l´Arc Mediterrani tal com va aprovar el Consell Municipal amb el Programa d´Actuació Municipal de 2004-2007. Ser-ho, significa encapçalar el Sud d´Europa i ser l´entrada mediterrània d´Europa. Deixant de banda aquest últim repte, Barcelona ha estat des dels anys 90 un referent constant per Europa i el món en innovació, convivència, benestar, cultura, negocis i turisme. Aspectes en què Barcelona és capdavantera i que la fan coneguda i reconeguda. Per això, el repte més gran, consisteix en seguir sent un símbol de progrés. 1.4. Fet més destacat: La Guerra del Francès de 1808 a 1814 La Guerra del Francès o Guerra de la Independència Espanyola va enfrontar a Espanya amb l´Imperi Francès degut a l´objectiu de Napoleó d´instaurar al tro d´Espanya al seu germà Josep Bonaparte. Amb el “Tractat de Fontainbleau” el primer ministre, Manuel de Godoy, donava suport als francesos per atacar Portugal. Això suposava a la població espanyola mantenir les tropes napoleòniques i tot un seguit d´episodis de violència que AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S desencadenaren amb el “motí d´Aranjuez” quan el poble va aixecar-se contra la situació. Aquest fet va desencadenar que, el 2 de maig de 1808, el poble de Madrid va declarar la guerra a l´invasor. La guerra es pot dividir en vàries fases però, a totes, destaquen les “guerrilles” que van organitzar les Juntes de Govern per poder fer front a les innumerables i preparades tropes franceses. L´any 1812, els napoleònics tenien guanyat gairebé tot el país i França va decidir retirar tropes per enfortir l´ofensiva que es dirigia a Rússia. Aquest fet farà que les tropes angleses comandades pel duc de Wellington, aprofitessin per fer-los recular reforçant les tropes que entraven directament pel sud de la Península. El “Tractat de Valençay” de desembre de 1813, restaurava a Ferran VIIè de la dinastia borbònica com a rei espanyol. 1.4. Fet més destacat: La I Guerra Carlista de 1833 a 1840 Les Guerres Carlistes van ser tres enfrontaments que es van donar durant el s.XIX. La primera, comença en 1833 una vegada mor Ferran VIIè sense descendència varonil, entre els partidaris del germà Carles Maria Isidre (els carlistes), que són partidaris d´un régim absolutista, i els partidaris de la filla Isabel (els isabelins), que acaben sent partidaris del liberalisme per obtenir suport popular. La guerra la inicia Carles ja que ell havia estat l´hereu al tro fins que, el 1830, Ferran VIIè escriu la “Pragmàtica Sanció” que permet que, en aquell cas concret, no s´apliqui la “Llei Sàlica” que no permet regnar a les dones. Així, Carles no va reconèixer a Isabel com la futura reina i va declarar la guerra per mantenir els seus drets dinàstics. Però, la qüestió dinàstica no era l´única raó. Ferran VIIè havia defensat el sistema absolutista després de la Guerra del Francès i havia anul.lat la Constitució de 1812 i perseguit les idees liberals però, després del Trienni Liberal, del 1823 al 1833, va perpetre algunes reformes per atraure als liberals, com no restaurar la Inquisició. Aquesta va ser la causa de que els conservadors (i també els 18
  • 19. AI T E S CENTRE D’ESTUDIS pagesos) s´agrupessin i donessin suport a la successió de Carles. Els dos fronts on més tendència carlista va haver-hi van ser País Basc i Catalunya 1.4. Fet més destacat: La Setmana Tràgica de 1909 Després del “desastre colonial” que va suposar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines; Espanya va voler entrar en el repartiment del continent africà. Segons la conferència europea de 1906, Espanya es quedava amb la zona del nord del Marroc. Però la Guerra del Marroc va ser pitjor del que el govern espanyol d´Antonio Maura esperava degut als continus atacs de les cabiles rifenyes que habitaven el territori. Les pèrdues d´homes va portar a Maura a cridar a reservistes per mantenir el protectorat marroquí. Però, si es pagava una taxa, es podia quedar lliure. És a dir, la major part dels reservistes eren homes de classe treballadora que, en la majoria dels casos, portaven l´únic sou a casa. El 18 de juliol de 1909 va arribar el primer vaixell al Port de Barcelona per embarcar els reservistes que havien d´anar a lluitar. Al mateix temps, s´escampa el número de baixes espanyoles que hi ha al Marroc. De manera espontània es va iniciar un moviment de protesta contra la AITES CENTRE D’ESTUDI SAITES CENTRE D’ESTUDI S decisió de Maura i un seguit d´incidents violents que esdevindrien en la Setmana Tràgica: 78 morts, mig milió de ferits i més de 100 edificis cremats (sobretot, seus religioses). La resposta del govern va ser contundent: detencions, tancament de sindicats i escoles laiques i cinc condemnes a mort que s´executaren al Castell de Montjuïc. Entre els condemnats, es trobava Francesc Ferrer i Guàrdia que havia fundat l´”Escola Moderna”. La reacció no es va fer esperar i va haver-hi una onada a tota Europa en contra de l´actuació del president del Govern, provocant la seva destitució. 1.4. Fet més destacat: La Guerra Civil Espanyola de 1936 a 1939 Guerra que s´inicia després de l´intent fallit de cop d´Estat declarat el 17-18 de juliol de 1936 contra la II República Espanyola per una part important de l´exèrcit i que desencadenarà la dictadura franquista que durarà fins 1975. La guerra es disputà entre dos bàndols: el republicà i el nacional o guanyadors. El primer defensava el govern legítim del Front Popular de la II República i, el segon, la Junta de Defensa Nacional amb el suport de l´Esglèsia, la Falange Espanyola i la dreta conservadora així com les classes, fins aquell moment, privilegiades. Aquest conflicte es divideix en tres etapes segons els tres anys que durà i els tres grans focus de batalles. Així, el 1936 es disputà la Batalla de Madrid que van guanyar les milicies populars; el 1937, la Batalla del Nord que van guanyar els militars i; per últim, el 1938, la Batalla de Catalunya on estava el Govern central i que van guanyar el bàndol nacional provocant la rendició dels demòcrates i l´exili de gran part de la població. El bàndol nacional s´organitzava al voltant de la figura de Francisco Franco mentre que el bàndol republicà patia seriosos problemas d´organització interna que feien difícil el desenvolupament de la guerra i esdevingueren una derrota que marcaria la història posterior d´Espanya en tots els nivells quan s´instaurà la dictadura. 19