Pròleg a l'edició del Tirant lo Blanc per nois i noies
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Like this? Share it with your network

Share

Pròleg a l'edició del Tirant lo Blanc per nois i noies

  • 1,536 views
Uploaded on

 

More in: Education
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
1,536
On Slideshare
1,536
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
3
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. Pròleg a l'edició del Tirant el Blanc per a nois i noies per Ferran Soldevila (primera ed. : Edicions Ariel, 1954. Barcelona — segona ed. : Edicions del Mall, 1979. Barcelona) AMICS MEUS: Aquest llibre que ara posem al vostre abast no fou escrit tal com us el presentem: era molt més llarg i molt més atapeït. Parlava de coses que, a vegades, ni entendríeu. És un llibre per a ésser llegit per gent gran. Però, al mateix temps, és tan bonic, tan bategant d'interès, tan resplendent de joiosa vitalitat, que l'adaptador, el poeta Joan Sales, ha pensat que, traient algunes de les aventures que refereix, esporgant-lo de coses difuses o poc entenedores per a infants, com són ara els llargs discursos i els raonaments recercats, tallant per aquí, cosint per allà, aclarint una mica pertot, podria restar un llibre molt agradable per al gust dels infants i adolescents, i fins (diguem-ho de passada) per al gust dels grans. I no s'ha pas equivocat. De mi puc dir que l'he llegit d'una sola estrebada i que el fet de conèixer l'original no m'ha llevat el goig de llegir-ne aquesta reducció. Al contrari: sovint m'ha divertit de veure com l'adaptador havia transportat a les seves planes, més o menys manipulats, episodis de l'original i com se. n'havia sortit perquè, malgrat tantes supressions i modificacions, l'obra no solament no perdés res de la seva il·lació ni de la seva gràcia, sinó que encara resultés més coherent i més concentrada, i amb una gràcia que és el viu reflex de la de l'original. La gràcia, podríem afegir encara, que la il·lustradora, Elvira Elias, ha sabut dur als seus
  • 2. dibuixos, tot combinant-la amb un respecte escrupolós envers les característiques de l'època, en les arquitectures i el moblatge, en els vestits i les armadures, en els pentinats i fins, diríem, en els gestos. El TIRANT LO BLANC fou escrit, a mitjan segle xv, per un cavaller valencià anomenat Joan o Joanot Martorell. En algun tros de la redacció, va intervenir així mateix un altre cavaller, també valencià, anomenat Martí Joan de Galba. Per aquest origen valencià el llibre pot tenir el to que té. Llibre tot ell optimista, si en traiem el final, escrit per autors d'un país privilegiat per la natura, en un dels seus períodes més florents; d'un país en què la vida era amable i els homes amaven la vida. Per això aquest bon humor que trobem al llarg del llibre i que fa divertits i agradables fins els episodis que, en una altra ploma, podrien semblar esgarrifosos. ¡Voleu res de més inesperadament divertit que la fi del gegant Kirieleison de Muntalbà, mort d'una enrabiada, sense poder arribar a lluitar amb Tirant? o bé el suïcidi, frustrat en l'adaptació, de la Viuda Reposada -personatge que embolcalla la traïció amb el grotesc-, que acaba atemptant contra la pròpia vida amb un depilatori del seu ús? De facècies així en trobareu a cada pas. Això fa que, tot i tractar-se d'un llibre de cavalleries, gènere, en aquell temps, molt en voga, sigui molt diferent dels llibres de cavalleries que aleshores s'estilaven, i encara ho resulti molt més en mans de l'adaptador. Res en el TIRANT de castells encantats, de lluites del protagonista amb éssers fantàstics, de fetilleries i d'aventures inversemblants. Ja Cervantes, en el Quixot, tot fent un gran elogi del llibre, remarcava el caràcter de naturalitat i de versemblança de les seves escenes. Un capellà i un barber, amics de Don Quixot, estan fent una tria dels llibres de cavalleries que han fet perdre el senderi al bon cavaller manxec. I diu, entre altres coses, el capellà -el Cura- en topar el TIRANT LO BLANC: "Us dic en veritat, senyor compare, que pel seu estil és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren als seus llits, i fan testament abans de la seva mort, amb altres coses de què tots els altres llibres d'aquest gènere manquen". L'excel·lència de l'obra i el seu caràcter excepcional com a llibre de cavalleries resten així proclamats pel més gran debel·lador d'aquella mena de llibres, que és alhora el més gran
  • 3. novellista que hagi existit a Espanya. Si la valenciania dels autors del TIRANT, especialment de Joanot Martorell, que n'és el principal tant per l'extensió com per la qualitat de la seva intervenció, es manifesta en el to de l'obra, en la tebior amorosa que el recorre de cap a cap, en la joia i la ironia que traspua, també es manifesta en el que podríem anomenar la historicitat de l'obra: això és, en les reminiscències de fets i de personatges històrics que s'hi troben -un altre caràcter que distingeix el TIRANTdels altres llibres de cavalleries. Tot llegint el TIRANT, a mica que estigueu familiaritzats amb la història de Catalunya, en trobareu molt sovint ecos més o menys llunyans, i sentireu que, malgrat les influències angleses (Joanot Martorell va estar a Anglaterra), franceses, italianes i orientals, el que predomina en l'obra és l'element català o valencià -que aleshores era tot u-. Llevat del començament i algun altre passatge de l'obra, tota ella es descabdella per la Mediterrània i les seves ribes: les mars i les terres que havien estat i eren encara, al temps que Joanot Martorell escrivia la seva obra, el teatre de les gestes i de l'expansió catalanes: Sicília, L'Imperi Bizantí, el Nord d'Àfrica. L'Imperi grec i Constantinoble centren, sobretot, l'acció de l'obra. I el record de l'expedició dels almogàvers a Orient i el record de la crònica de Ramon Muntaner, un dels protagonistes de l'expedició, sorgeixen per ci per lla. La figura de Roger de Flor, ex-frare del Temple, ex-pirata i cabdill coratjós i afortunat de la Gran Companyia catalana, ressorgeix, convertit en un gentil cavaller, ple de noblesa i de gallardia, valent i misericordiós, en la figura de Tirant. Com Roger de Flor, Tirant salva l'Imperi amenaçat pels turcs; com ell, s'uneix a una princesa de sang reial; com ell, és objecte de l'odi d'alguns magnats grecs, que cerquen la seva mort (si bé en el cas de Tirant no l'aconsegueixen); com ell, arriba al càrrec de Cèsar de l'Imperi. No hi manca l'hostilitat envers els genovesos ("qui pietat ni amor no han a ningú, com no sien moros ni crestians"), hostilitat característica de la rivalitat que hi hagué entre ells i els catalans. No hi manquen tampoc altres figures de catalans, que volten Tirant i que evoquen les que voltaven Roger de Flor. I com Roger de Flor va trobar la mort a Andrinòpolis, vol l'autor que Tirant trobi en aquella ciutat la malaltia que li durà la mort. Altres fonts catalanes trobem en el TIRANT, a més a més de la Crònica de Muntaner, especialment el Llibre de l'Orde de Cavalleria de Ramon Llull i encara el Somni de Bernat Metge. Però la font més abundosa i viva de la catalanitat del TIRANT és el seu idioma. Ja el professor Rubió i Lluch feia observar com, sobretot en els diàlegs i especialment en els de
  • 4. les dones, es veia "brollar amb frescor i abundor la vena inesgotable del nostre romanç". Tot llegint les dites de la simpàtica i viva Plaerdemavida, ens sembla sentir parlar aquelles dones valencianes que evoca el llibre: "molt femenils, no molt belles, però de molt bona gràcia i més atractives que totes les restants del món; perquè amb el seu agraciat gest i amb la bella eloqüència encativen els homes". Aquest llenguatge, tot i modernitzat, també el retrobem en l'adaptació de Joan Sales. Perquè si l'adaptador ha fet del llibre cosa seva i s'ha pres amb ell totes les llibertats que li han semblat oportunes per a la consecució del que s'havia proposat, ha restat sempre fidel al seu esperit. Ferran SOLDEVILA