Your SlideShare is downloading. ×
Els amfibis de Llagostera
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Els amfibis de Llagostera

1,023
views

Published on

This presentation was created in 2006 as a part of a speech about birds, amphibians and reptiles of Llagostera (Catalunya), run by Estel Cañigueral and Xon Vilahur.

This presentation was created in 2006 as a part of a speech about birds, amphibians and reptiles of Llagostera (Catalunya), run by Estel Cañigueral and Xon Vilahur.

Published in: Education

0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total Views
1,023
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1
Actions
Shares
0
Downloads
5
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. Fauna DE LLAGOSTERA Xon Vilahur i Godoy Els Amfibis
  • 2. Els amfibis a Llagostera
    • --La presència, al terme municipal de Llagostera, de fins a 11 espècies d’amfibis és una mostra de la gran importància d’aquest territori per a aquest grup. En efecte, a banda d’algunes espècies noves identificades en els darrers anys als Pirineus, a Catalunya s’han catalogat 14 espècies d’amfibis (Llorente i altres, 1995), cosa que implica que a Llagostera hi trobem gairebé el 80% de les espècies catalanes. Solament hi manquen les espècies pròpies de muntanya, com el tritó pirinenc (Euproctus asper) i la granota roja (Rana temporaria) i les de caire més termòfil, com l’ofegabous (Pleurodeles waltl); mentre que destaca la presència de tritó palmat (Triturus helveticus) i tritó marbrat (Triturus marmoratus). De nou, el manteniment de zones amb aigua de qualitat (tant cursos fluvials com basses i fonts) és necessari per a la conservació d’aquestes espècies.
  • 3. QUÈ ÉS UN AMFIBI?
    • Vertebrats poiquiloterms
    • Hàbitat aigua- terra
    • Respiració cutània
    • Ous i larves aquàtiques, cua per nedar
    • Metamorfosi: adults terrestres, potes per caminar i saltar
  • 4. poiquilotèrmia
    • La incapacitat per regular i mantenir constant la temperatura corporal s’anomena poiquilotèrmia.
    • Els amfibis han d’hivernar quan fa molt fred i amb les primeres calors (febrer-març) surten dels seus refugis i comencen a mostrar una activitat moderada.
    • Cap a finals de tardor tornen als seus caus o moren, tot i que si l’hivern és humit i no gela se’n poden veure fins a finals de desembre.
  • 5. Vida amfíbia
    • En ser els primers vertebrats que colonitzen el medi terrestre es troben amb una sèrie de limitacions: de respiració, reproducció, desplaçament, etc.)
    • Els més primitius queden relegats al medi aquàtic (tritons).
    • Altres poden desplaçar-se i respirar a la terra, però depenen del medi aquàtic per a pondre els ous i desenvolupar les larves (granotes i gripaus)
  • 6. Respiració cutània
    • Els amfibis són els primers vertebrats que conquereixen el medi terrestre, però presenten encara moltes limitacions. El seu sistema respiratori consisteix en un pulmó tan poc eficaç que l’adult recórrer a la pell per a poder absorbir l’oxigen de l’aire, per això els amfibis han de mantenir sempre la pell humida.
  • 7. Ous i larves: els cap-grossos
    • Com que els ous dels amfibis no tenen una closca dura han d’estar sempre submergits. Cada espècie pon paquets d’ous de formes diferents.
    • Les larves, anomenades cap-grossos, tenen respiració per brànquies, no tenen potes i es desplacen nedant amb la cua, per això també viuen només dins l’aigua.
    • També són característiques de cada espècie.
  • 8. La metamorfosi
    • L’abraçada del mascle indueix la femella a posar de 500 a 5000 ous, que són ruixats amb espermatozoides en surtir a l’exterior.
    • Les larves surten de l’ou al cap d’uns 10 dies.
    • En el cap-gros surten primer les potes del darrera i després les de davant.
    • Cap al dia 75 apareixen els pulmons.
    • Mentrestant la cua es va reabsorbint i al cap d’uns 90 dies ja hi ha un amfibi juvenil.
  • 9. Ordre urodels (amb cua)
    • Són els amfibis més primitius i més lligats a l’aigua
    • Tenen el cos allargat, la pell nua amb glàndules a cops verinoses, 4 potes i cua en l’estat adult.
    • Larves i adults s’assemblen molt.
    • Pertanyen a aquest ordre salamandres i tritons.
  • 10. La Salamandra (Salamandra salamandra)
    • Mesura uns 20 cm.
    • Té el cos i la cua cilíndrics.
    • Inconfusible pel seu aspecte brillant negre amb taques grogues o amb ratlles.
    • Ës ovovivípara (els ous s’incuben dins el cos de la mare i neixen directament les larves).
    • Hàbits nocturns, viu prop de boscos i és més activa després de la pluja.
    • Mal nedadora, només neda en aigües molt someres.
  • 11. Salamandres
    • Són molt desconegudes i els amfibis que tenen pitjor fama, ja que sent inofensives es consideren perilloses .
    • La civilització cristiana sempre l’ha considerat un animal infecte i proper al diable i a l’Edat Mitjana s’utilitzava en pòcimes de mags i bruixes. Avui en dia encara la gent la considera perillosa i és aplastada o trepitjada sense pietat.
  • 12. Els tritons
    • A Catalunya es poden trobar diferents espècies de tritons: el tritó jaspiat, el tritó palmat i el tritó pirinenc.
    • A les Gavarres i prop de Llagostera s’han trobat exemplars de les tres espècies.
    tritó pirinenc (Euproctus asper) tritó palmat (Triturus helveticus)
  • 13. El tritó jaspiat (Triturus marmoratus)
    • Medeix uns 14 cm de longitud, tronc arrodonit i cap tan llarg com ample. Cua comprimida i llarga com la resta del cos.
    • Color verdós jaspiat. El mascle en període nupcial presenta una cresta ondulada i la femella una ratlla taronja a l’esquena.
    • Abundant a les basses o gorgs de les zones boscoses de la muntanya baixa mediterrània.
    • No és gaire aquàtica i adopta costums crepusculars.
  • 14. Ordre Anurs (sense cua)
    • Els anurs són amfibis altament especialitzats, tant pel fet de saltar ,com per l’emissió sonora.
    • Per saltar presenten la columna vertebral molt curta, no tenen cua i les potes posteriors són molt allargades i adaptades al salt.
    • Els sons produïts sobretot pel mascle en l’època reproductora són emesos en fer circular l’aire dels pulmons cap a les cordes vocals laríngies i reforçat pels sacs vocals de ressonància.
    • Cada espècie té el seu reclam que en permet la identificació.
  • 15. Granotes i gripaus
    • Els anurs adults presenten dues morfologies bàsiques:
    • Granotes: esveltes, de pell llisa i potes molt llargues adaptades al salt
    • Gripaus: robusts, berrugosos, potes poc llargues per caminar més que per saltar i d’hàbits més terrestres.
    • Algunes famílies poden presentar una o altra morfologia.
    • Per a classificar-los cal veure altres característiques: forma de la pupil.la, membrana interdigital, timpà més o menys marcat, callositats a la mè, etc.
  • 16. Els discoglòssids. El gripau pintat (Discoglossus pictus)
    • Família primitiva, amb llengua plana i discoidal, els cal caçar amb les mandíbules, per això tenen dents a la superior.
    • El GRIPAU PINTAT recorda una granota, amida uns 80 mm de llargada, tenen el musell punxegut i pupil.la arrodonida. Coloració variable. Sense membrana interdigital.
    • Es força aquàtic i termòfil, diurn en temps humit i càlid, crepuscular en temps eixut.
    • Poden començar a reproduir-se el febrer i fer fins a 6 postes al llarg de l’any
  • 17. El tòtil (Alytes obstetricans)
    • Gripau petit i rabassut d’ons 50 mm de llarg. Musell afilat i ulls sortints de pupil.la vertical.
    • Potes petites, sense membrana interdigital. 1 tubercle petit a les potes del darrera i 3 a les del davant.
    • Dors amb nombroses berrugues.
    • El mascle i la femella s’assemblen molt.
    • És molt terrestre, només el mascle quan porta els ous va sovint a l’aigua per a mantenir-ne la humitat.
  • 18. Els pelobàtids. El gripau d’esperons (Pelobates cultripes)
    • El gripau d’esperons té morfologia típica de gripau, gros (uns 100 mm de llarg), rabassut i de pell llisa. Cap gros, musell arrodonit i pupil.la vertical.
    • Potes curtes amb un esperó molt desenvolupat a les potes posteriors.
    • Coloració grisenca, bruna o verdosa.
    • Es crepuscular i nocturn i només viu en sòls molt tous, ja que és excavador ( a casa nostra es troba als camps de conreu)
  • 19. El gripauet (Pelodytes punctatus)
    • Animal petit, com a molt fa 5 cm., i esvelt.
    • Potes llargues, sense membrana interdigital.
    • Musell arrodonit i pupil.la vertical.
    • Esquena coberta de petites berrugues disperses.
    • Coloració cendrosa amb taques verdes.
    • Força terrestre, crepuscular i nocturn.
  • 20. Els bufònids. Gripau comú (Bufo bufo)
    • El gripau per excel.lència.
    • Molt gros, fins a 15 cm. de llarg.
    • Cap ample i musell arrodonit.
    • Ulls grossos de color daurat o coure. Pupil.la horitzontal.
    • Pell molt berrugosa, de bruna a gris o oliva.
    • Potes posteriors curtes.
    • Poc estimat pel seu aspecte i pel fet que secreta una substància irritant per a les mucoses de l’home, però no per la seva pell.
    • En ésser amplament distribuït té un efecte beneficiós en l’eliminació de nombrosos insectes nocius per a l’agricultura.
  • 21. Els hílids. La reineta (Hyla arborea)
    • Granota petita, esvelta, de fins a 5 cm.
    • Cap petit, musell fi, ulls daurats amb pupil.la horitzontal.
    • Potes llargues i primes, amb dits acabats en coixinets adhesius.
    • Pell llisa i lluent, de color variable, de marronós a verd clar fins a blau cel. Banda lateral curta ( de darrera l’ull fins a les potes anteriors) de color negre.
    • Viu de 4 a 8 anys en condicions naturals.
  • 22. Gripau corredor (Bufo calamita)
    • Molt semblant al gripau comú, però més petit i menys berrugós.
    • Sol presentar una línia groga sobre la columna vertebral.
    • Força termòfil, suporta millor l’aridesa que el gripau comú.
    • De costums excavadors, s’enfila força bé, rarament salta i en lloc de caminar fa peites curses.
    • La posta la fa en cordons de 3000 a 4000 ous negres.
  • 23. Els rànids. La granota verda. (Rana perezi)
    • És la granota típica: musell afilat, pell lisa, membrana interdigital ben desenvolupada i potes posteriors molt llargues, ben adaptades al salt i a la natació.
    • Coloració i presència de taques molt variades.
    • Ulls molt propers un de l’altre i pupil.la elipsoidal.
    • Molt oportunista, tol.lera tota mena d’ambients aquàtics.
    • Costums tant diürns com nocturns.