Berta garrell mansunides2012
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Berta garrell mansunides2012

on

  • 526 views

 

Statistics

Views

Total Views
526
Views on SlideShare
526
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Berta garrell mansunides2012 Berta garrell mansunides2012 Document Transcript

  • Berta Garrell Casasas UN ANY DE LA MEVA VIDA EN UNA ESCOLA DE SERRA LLEONAEls dies es fan més curts i el sol no escalfa tant com abans, així que sé que ha arribatl hora de marxar lluny de les terres que m han vist créixer al llarg d aquest calorósestiu. La mare i el pare m han preparat per fer el primer viatge dels molts que faré alllarg de la meva vida. Com la resta dels meus companys, he desplegat les mevesfosques ales i he marxat cap a una terra desconeguda, l Àfrica.Així va començar la meva aventura, o més ben dit, la meva experiència que em vaensenyar una gran lliçó sobre la vida, la més important que m han ensenyat mai.Aquell setembre vaig sobrevolar molts indrets però, finalment, vaig arribar al meudestí, Serra Lleona. El seu paisatge era d un verd molt intens i tot era ple de boscos,altiplans i aiguamolls. Jo em vaig instal·lar als afores de la capital, Freetown. Vaigconstruir el meu cau sota un teulat situat al pati d una escola. Semblava el lloc idealper passar aquells mesos d hivern. L escola constava d una sola planta, era un edificiforça vell, petit, i massa senzill, però tenia un pati interior bonic amb un parell debanussos, molt grans i florits, i un banc de fusta estellós que tenia el seu encant. Cadamatí em despertaven les joves veus dels nens de l escola. Sovint cantaven cançons, jono entenia el que deien les seves lletres, però segur que per ells tenien un gransignificat ja que cantaven amb molta força. - Cost of living Na Freetown, cost of livingNa Freetown! -cantaven tots amb les seves veus decidides i descarades. Tot sovint,repetien amb una mica de desgana les lliçons que la professora els ensenyava. Cadamigdia uns cinquanta nens i nenes que tenien entre quatre i dotze anys, sortien al patimolt esverats. Alguns descansaven sota l ombra d aquells dos grans arbres i menjaven
  • quelcom per esmorzar i d altres, jugaven a futbol amb una pilota que estava forçamalmesa. Fins aleshores, cap d aquells nens havia descobert la meva existència, finsque un bon dia, uns ulls ben negres i brillants em van estar observant. Des d aleshores,cada dia a l hora del pati, aquell nen de deu anys primet i espavilat em donava untrosset de les tres galetes que portava habitualment. Sempre em venia a buscar a lamateixa hora. Primer m observava amb il·lusió i curiositat i, després em donava eltrosset de galeta. Jo el recompensava oferint-li la meva confiança i, a diferència delsmeus companys, quan ell s apropava, jo no fugia, sinó que deixava que em sostinguésentre les seves grosses mans. Em feia feliç veure com somreia i m ensenyava les sevescaòtiques i blanques dentetes. Era sorprenent que ens haguéssim fet amics, dos ésserstan diferents com nosaltres no acostumaven a ser-ho, els meus i jo sabíem molt bé queells ens podien fer molt mal amb les seves bajanades.Portava poc mes de dues setmanes vivint allà i tot semblava ser òptim, però ben aviatvaig descobrir que això no era així. Rere les parets de l escola s amagava la cruarealitat, una realitat que l esperança de l escola i la despreocupació dels nens nopodrien amagar gaire temps més. Vaig esbrinar que Freetown no era ni havia estat desde feia molts anys lliure com el seu nom indica. Sota els formosos boscos de SerraLleona s hi amagava un passat replet de conflictes, injustícies, guerra i crueltat queencara perduraven. Assassinats, atemptats, l explotació dels recursos d aquest país ide la seva gent i molts altres conflictes amenaçaven cada dia la vida de milers depersones i el que encara és pitjor, la seva felicitat. A tot aquest munt de mal de capscalia afegir-hi un altre factor que acabava de fer més amarga aquesta situació, lapobresa. Se m va trencar el cor quan vaig descobrir tot això, però, realment, no podiafer-hi res. Els únics que podien aturar-ho eren ells mateixos. A diferència de nosaltres,
  • aquells éssers, s atacaven entre ells, els més forts s aprofitaven dels més febles i, fins itot, aquelles persones més innocents i ingènues sortien perjudicades, els nens.Després d assumir això, la vida havia de continuar, així que vaig seguir fent el que empertocava amb normalitat, però, reflexionant més del que ho feia abans. El nen delsulls negres i brillants continuava venint a veure m i jo continuava recompensant-li amballò que el feia feliç. Tot seguia, acabava un dia i en començava un altre que em podiasorprendre o ensenyar-me una nova moralitat i, mica en mica, es va anar apagantl hivern i va arribar la primavera.Un dia, a diferència dels altres matins, no em vaig despertar gràcies a les dolces veusdels nens, sinó que ho vaig fer pels seus crits d horror i por. Aquell dia tampoc vaigsentir com repetien la lliçó que els ensenyava la professora, sinó que vaig percebrecom suplicaven que els deixessin i que no els fessin mal. Tampoc van sortir esverats niil·lusionats al pati aquell migdia, sinó que van fer-ho atemorits i amenaçats per lesarmes dels soldats. Aquell dia ningú va jugar a futbol i tampoc ningú va seure aesmorzar tranquil·lament perquè el pati es va convertir en un escenari dramàtic i deviolència. Els trets van fer fugir als meus companys però jo em vaig quedar paralitzaten veure aquell marc. Aquells homes espantosos van robar la vida als nens més febles ials més tossuts. A totes les noies els van fer el mateix o coses encara més terribles.Però hi va haver un crim més greu que la mort: la transformació dels nens inofensius anens soldats. Van obligar-los a abandonar la seva infància per fer-se adults de cop. Elmeu amic va ser un d aquests nens. Els seus ulls eren més negres que mai, però ja nobrillaven d il·lusió, brillaven perquè eren plens de llàgrimes. I ara ja no ensenyava lescaòtiques, blanques i petites dents ja que no podia riure. Les tres galetes haviendesaparegut de les seves mans, ara hi duia una arma. Per últim, aquella criatura em va
  • mirar amb una mirada eterna i es va sentir obligat a endinsar-se entre les bales i l odidels soldats. L endemà l escola era un paisatge abatut, havia perdut tota la seva màgia.Finalment, va arribar el moment de retornar. Els meus companys i jo vam alçar el volde nou, però, aquesta vegada veient Serra Lleona amb uns altres ulls. No vam marxarencuriosits com vam arribar, vam marxar sentint-nos impotents, sabent que molts delshabitants d aquestes terres desitjarien poder volar com nosaltres, les orenetes, perfugir de la guerra i conèixer per fi, la pau.