Andrea EspinosaUn institut. Progrés pel poble africà?La paraula preferida dels polítics: solidaritat. La dels covards: aju...
Andrea EspinosaSembla ser que no recordem que al segle XIX Espanya era un país emissord’emigrants. Emigrants que sortien a...
Andrea EspinosaDes de petits s’han sentit orgullosos de nosaltres al veure que apreníem i hempresumit de les nostres habil...
Andrea EspinosaAixí que ja sabeu, col·laborar implica fer-ho bé i la construcció d’un institut en unpoble africà és la mil...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Andrea espinosa mansunides2012

1,018 views
958 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
1,018
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Andrea espinosa mansunides2012

  1. 1. Andrea EspinosaUn institut. Progrés pel poble africà?La paraula preferida dels polítics: solidaritat. La dels covards: ajuda. La delsexperts: evolució. Mentida! Ningú té una paraula assignada, el que es té és unarealitat. I al poble africà li ha tocat aquesta. Un món egoista, injust i estancat. Peraixò requereixen solidaritat, ajuda i evolució. Però en cap cas hem de veure l’Àfricacom un continent pobre, no. És una regió rica, molt rica en valors.Davant un conflicte o un temor, no intenteu afrontar-lo? I si us sentiu petits perquèno teniu recursos per solucionar-ho, oi que fugiu? Sí, n’estic segura. La por ens faactuar amb el cor i no amb el cap. Les emocions, en aquest cas, pesen més que laraó. No obstant, hi ha sentiments més forts que altres. Escapolir-se del focus deltemor no és sinònim de felicitat, a vegades s’apropa més a un sentiment demalenconia, que se’n diu nostàlgia.En el cas del poble africà, defugir del recel és deixar enrere una terra, una llengua,uns costums, una nació. Significa marxar del país per trobar un lloc millor perviure. Pot semblar estrany que un lloc millor per viure sigui quelcom diferent al’indret en el qual hem crescut. Però és possible. De fet, la majoria dels emigrantstenen l’esperança de trobar una part d’ells en un altre espai. Una part d’ells que ésla supervivència.En la nostra cultura, canviar de residència, i més si significa canviar d’estat, éssímbol de poder, de vida, d’inconformisme. Per què veiem tanta diferència en elmateix fet: marxar del país? Un cas ha estat per voluntat pròpia, els immigrants, encanvi, per necessitat.
  2. 2. Andrea EspinosaSembla ser que no recordem que al segle XIX Espanya era un país emissord’emigrants. Emigrants que sortien al món amb un únic objectiu: canviar la sevavida. Però des de principis del XX el nostre paper ha canviat, ens hem convertit enuna potència receptora. I no ens hem aturat a pensar que la sortida dels nostresfamiliars cap a França, Gran Bretanya o Rússia durant els anys 50 va ser a causa dela pobresa (sí, pobresa) que regnava al país. Ara, que Espanya es defineix com unpaís desenvolupat, no veiem més enllà d’aquest món. Però sabeu què? Hi ha àrees, imoltíssimes, que tot i haver transcorregut més d’un segle, segueixen en el mateixpunt de partida: en la misèria.Evidentment necessiten ajuda per progressar, però aquesta no s’ha de basar en laregulació de l’entrada d’immigrants. Tampoc en l’aprovació del dret dereagrupament familiar o el dret d’asil. Tampoc en l’enviament de recaptes agoverns africans sense un projecte sobre el qual fer créixer el país. No. Res de totaixò. El que es necessita és voluntat per fer bé les coses. Tot i que ens sàpiga greudir-ho, s’ha de començar de zero. S’han de posar els fonaments per aixecar el poble,la regió, el continent.La base de tot és el coneixement, l’educació i el saber. Si es coneix es pot construirtot el necessari per sortir endavant. Si es sap es poden canviar els errors periniciatives. L’escola és l’única via, tot i que sembli mentida, d’educar el futur. Nocalen més riqueses, es necessita un edifici. Un edifici construït amb il·lusió, ambesperança i confiança. D’aquesta manera no hi ha dubte que se’n sortiran, i nonomés això, sinó que passaran de ser xifres d’analfabets, a aconseguir un futurmillor.
  3. 3. Andrea EspinosaDes de petits s’han sentit orgullosos de nosaltres al veure que apreníem i hempresumit de les nostres habilitats. Ara els toca a ells, no? Mai és tard.Deixem de pensar en propostes per acollir els immigrants i per cobrir les sevesnecessitats amb infraestructures espanyoles i pensem en la inversió que suposa uninstitut a l’Àfrica. És costós, és clar. Però res comparat amb les vides que depenende les decisions del poder africà mal escollit. La mala gestió d’aquells poblessuposa pèrdues humanes, cosa que amb el coneixement que ofereix un centreescolar els alumnes seran al poder d’aquí a uns anys. És el mateix que dir que elscompetents promouran canvis que portaran l’Àfrica a un món millor. Un mónmillor que estarà dins la seva terra i no a milers de kilòmetres.Així que tant difícil és deixar de mirar dins i fixar-se una mica en l’exterior? Lesmillors solucions sempre s’han de trobar en els països desenvolupats? Un instituten el Tercer Món farà més que un dret pels immigrants en el Primer Món. A més,promoure l’educació al seu poble permetrà un desenvolupament fonamentat sobrela seva ideologia, una ideologia diferent a la nostra.Perquè ajudar als qui ho necessiten és el més important, però sempre s’ha debuscar la millor solució, no la més senzilla o la més ràpida, sinó la que més efectespositius aporti a tots els implicats. Així, els més reservats no seran acusats deracistes ni els més protectors de xenòfobs. Els més avars no seran jutjatsd’egoistes. Però sobretot, els més perjudicats seran beneficiats, que és el mésimportant.
  4. 4. Andrea EspinosaAixí que ja sabeu, col·laborar implica fer-ho bé i la construcció d’un institut en unpoble africà és la millor manera de promoure el canvi, la millor manera de canviarel futur, ja que encara hi som a temps.Serem solidaris, ajudarem en el que calgui i aconseguirem evolucionar el vostrepaís, tot per vosaltres, futurs afortunats.

×