Les unificacions

2,562 views
2,294 views

Published on

Senzilla presentació sobre les unificacions del XIX.

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
2,562
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
400
Actions
Shares
0
Downloads
37
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Les unificacions

  1. 1. NACIONALISME Formes de manifestar-se el nacionalisme Naix amb la Revolució francesa, quan els liberals tracten de substituir els antics estats de súbdits per estats nacionals d'homes lliures. Tanmateix fou amb la Restauració quan els nacionalismes prengueren més força. El principi de les nacionalitats es basava en fer coincidir els Estats amb les nacions i defensava el dret dels pobles a disposar d’ells. Dos conceptes Nacionalisme liberal; “Nació són tots els individus que es sotmeten a una mateixa llei” és fruit d’un pacte voluntari . Aquesta tesi de la nacionalitat conscient la va formular Giusepe Mazzini a Itàlia i a França la defensaren els demócrates. Nacionalisme conservador; Herder i l’idealisme alemany “La Nació va més enllà del individu, és espiritual i innata”; es manifesta en una sèrie d’elements: cultura, llengua, història comuna, religió, etc. Va estar influïda pel Romanticisme i tradicionalisme. Alemanya fou el bressol d’aquest corrent. Integrador : la nació està dividida en diversos estats, ha de formar-ne un. EEUU, Alemanya, Itàlia (nacionalisme centrípet) Disgregador : la nació està sotmesa a un estat d’una altra nació, ha de crear el seu independent. Aquests desestabilitzen grans estats tradicionals. Bohèmia, Irlanda, Sèrbia... (nacionalisme centrífug)
  2. 2. LES UNIFICACIONS A FINALS DEL SEGLE XIX APAREIXEN A EUROPA DOS PAÏSOS NOUS: ITÀLIA I ALAMANYA, CONSEQÜÈNCIA D’UN PROCÉS D’UNIFICACIÓ DE TERRITORIS AMB UNA IDENTITAT NACIONAL COMUNA.
  3. 3. UNIFICACIÓ ITALIANA Situació de la Península Italiana abans de la unificació: Al nord: El regne de Lombardia-Veneto ,en poder de l’Imperi austríac i integrat per: L’antic Ducat de Milà. L’antiga república de Venècia. Els ducats de Parma, Mòdena i Toscana . Estaven governats per prínceps d’ascendència austríaca. El regne de Piemont- Sardenya . Era políticament independent i estava governat per la dinastia Savoia, d’ascendència italiana. Al centre: Els Estats Pontificis . Integrats pels següents territoris: Romanya, Marques, Ombría, Laci, Pontecorvo i Benevento, amb Roma com a capital. Els seus governants eren els Papes. Al sud: El regne de les dues Sicílies . Estava compost per Nàpols i Sicília i era governat per la dinastia dels Borbons.
  4. 4. FACTORS DE LA UNIFICACIÓ Econòmics : els comerciants i industrials del nord veien positiva la unificació per als seus interessos econòmics . Ideològics : el moviment romàntic. el “Risorgimento”. identitat nacional. Polítics : El desig d’algunes zones com la Lombardia i el Véneto per deslligar-se d’Àustria. Models d’unitat proposats: El neogüelfo : representat per Vincenzo Gioberti que proposa una confederació d’estats italians governats pel Papa. El republicà : defensat per Giussepe Mazzini , antic carbonari. Fundà la “Jove Itàlia”, associació nacionalista. Ell proposava crear en la Itàlia unida una República, democràtica, unitària i laica. El monàrquic : proposat per Camilo Cavour , ministre piamontés, pretenia la unificació al voltant de la monarquia del Regne de Piamont-Sardenya, amb Victor Manuel II al seu cap. V. Gioberti G. Mazzini C. Cavour
  5. 5. EL PROCÉS D’UNIFICACIÓ Creació del regne de la Itàlia Alta. C. Cavour, amb el monarca piamontés, Víctor M. II activa l’aparell diplomàtic a fi de fer fora a Àustria en la Lombardia i el Véneto i així poder iniciar el procés d’unificació amb la incorporació al regne de les terres del nord d’Itàlia. S’aproxima a França i mitjançant l’Acord de Plombiéres aconsegueix que Lluís Napoleó III el recolze en la guerra contra Àustria, a canvi li promet la cessió de Niça i Savoia (el 1859 s’incorporen a França). La guerra contra Àustria significà l’adhesió de la Lombardia, però no del Véneto. També s’incorporaren al regne piamontés, mitjançant un plebiscit, el ducat de Mòdena, Parma i la Toscana, així com la Romanya que pertanyia als Estats Pontificis. Victor M.II Napoleó III
  6. 6. Anexió del regne de les dues Sicílies. En aquesta etapa el protagonista és Giusepe Garibaldi, guerriller republicà que havia participat en la revolució del 48. Garibaldi aprofitant el descontent popular que hi havia al Regne de les dues Sicílies (pel caràcter absolutista del seu rei), l’ocupà amb un exèrcit format per partidaris seus (els 1000 “camises roges”). Garibaldí imposà un govern provisional de caràcter democràtic, però les aspiracions de Cavour per incorporar aquestes terres al regne de la Itàlia Alta el dugué a cercar un acord pacífic amb Garibaldi. El desig de Garibaldi per veure una Itàlia unida superà la seua idea de crear una “república social”. Així el 1860 un acord entre el rei Victor Manuel II i Garibaldi va permetre la incorporació de Nàpols i Sicília al regne piamontés.
  7. 7. Anexió del Véneto i dels Estats Pontificis . El nou regne, amb capital a Florència, encara tenia pendents alguns territoris per completar la unificació, entre ells el Véneto sota domini austríac, i els Estats Pontificis. La guerra que esclatà el 1866 entre Àustria i Prússia li donà l’oportunitat al jove regne italià d’incorporar-se el Véneto. Itàlia s’alià amb Prússia contra Àustria, i, per la Pau de Viena (on es reconeixia la derrota d’Àustria), pogué incorporar-se el Véneto. Pel que fa als Estats Pontificis, foren incorporats gràcies a un altre conflicte, la guerra franco-prussiana (1870). França s’havia convertit en una fidel protectora dels Estats Pontificis, així quan Prússia li declarà la guerra a la França de Napoleó III, els Estats Pontificis quedaren desprotegits per la retirada de les tropes franceses. Aprofitant la situació, les tropes del regne italià entraren a la ciutat de Roma l’ocuparen i la convertiren en la nova capital del regne, això si, sense l’aprovació del Papa Pius IX. Pius IX Francesc J. d’Àustria Víctor M. II
  8. 8. ELS PROBLEMES DEL NOU ESTAT La creació d’Itàlia com Estat unificat va suposar la desaparició d’antigues fronteres i la homogeneïtzació legal i tributària, però també va haver d’enfrontar-se des de ben prompte a una sèrie de problemes que s’allargaren amb el temps i dificultaren la seua cohesió: El problema de les terres irredemptes (de parla italiana no incorporades). Istria, Tirol, Dalmàcia, Trieste i el Trentino esdevindran territoris de reivindicació constant en els diversos conflictes europeus. La Santa Seu no va acceptar el nou Estat fins ben entrat el segle XX ( Tractat de Letrán de 1929). Es va perpetuar la diferència entre un nord industrialitzat i ric i un sud rural i pobre.
  9. 9. UNIFICACIÓ ALEMANYA A principis del segle XIX les terres de parla alemanya eren un autèntic conglomerat d’estats dins els quals en destacaven dos: l’Imperi Austríac i el regne de Prússia. El domini napoleònic va ser el detonant que d’una manera o una altra va fer reviscolar el fervor patriòtic i va desembocar en el ressorgiment d’un fort sentiment nacional. El Romanticisme i les idees nacionalistes de Herder però, sobretot, de Fichte crearen les bases del nacionalisme alemany. Fichte expressa la seua creença en la superioritat alemanya. A més manifesta un fort sentiment antisemita i el desig de crear un Estat unificat alemany, clar antecedent del pangermanisme (creença en la predestinació biològica d’Alemanya dins del món). És un nacionalisme conservador. Antecedents
  10. 10. Després de la derrota napoleònica, en el Congrés de Viena (1815), es va crear la Confederació Germànica, associació d’estats sobirans (34 principals i 4 ciutats lliures) presidida per l’emperador d’Àustria. La Dieta o Parlament, amb seu a Frankfurt i formada per delegats de cada Estat, no tenia capacitat legislativa. El 1834 es va crear la Unió Duanera (Zollverein) amb l’exclusió de Hannover i Àustria. Va significar la unificació econòmica , un primer pas cap a la unificació política.
  11. 11. Les revoltes liberals-nacionalistes del 48 es generalitzaren per tota la Confederació. Els sobirans van haver d’acceptar governs liberals. L’antiga Dieta fou substituïda per un Parlament que reunia representants, escollits per sufragi universal, de tota la Confederació. La voluntat era procedir a la unificació política. El debat es va iniciar al voltant de dues propostes diferents: Crear una Gran Alemanya, que incloïa Àustria. Crear una Petita Alemanya, dominada per Prússia i amb l’exclusió d’Àustria. La segona proposta va tenir més seguidors. La corona de l’Alemanya unificada fou oferida al rei de Prússia, que la va refusar. La posterior reacció antiliberal va fer dissoldre el Parlament de Frankfurt i amb ell les esperances d’una Alemanya unida, liberal i demòcrata.
  12. 12. ETAPES La unificació definitiva va estar marcada per un personatge singular, Bismarck. Canceller prussià que es va dedicar a un objectiu fonamental: realitzar la unitat alemanya en benefici de Prússia i amb l’exclusió d’Àustria. La unificació es va realitzar mitjançant tres guerres successives, entre 1864 i 1870: 1864. Guerra contra Dinamarca : el Ducat de Scheeswig queda sota l’administració de Prússia i el de Holstein sota la d’Àustria. 1866. Guerra contra Àustria : la victòria de Prússia li suposa annexionar-se Hannover, Hesse, Frankfurt i els ducats de Schleswig-Holstein. Àustria reconeix, a més, la dissolució de la Confederació Germànica i la seua pràctica exclusió de l’Estat alemany. En aquests moments s’elabora ja l’embrió de la unitat al constituir-se en juliol de 1867 la Confederació d’Alemanya del nord, organitzada per Prússia i formada per 23 Estats sota l’hegemonia prussiana
  13. 13. 1870. La guerra franco-prussiana : després de la victòria de Prússia sobre Àustria, Napoleó III es mostra preocupat per l’engrandiment prussià. Aquesta actitud provocarà la guerra(1870-71). França està aïllada diplomàticament, amb problemes interns i un exèrcit mal preparat, Prússia, en canvi, disposa d’un magnífic exèrcit, ben organitzat sota la direcció de Moltke i compta amb el recolzament dels Estat alemanys del sud. La victòria d’Alemanya és total. El tractat de pau de Frankfurt entre França i Alemanya (1871) estipulava la cessió d’Alsàcia i Lorena a Alemanya, el pagament d’una indemnització de guerra...
  14. 14. Bismarck aconseguí amb la guerra franco-prussiana el seu objectiu: la total unitat d’Alemanya. El gener de 1871 és proclamat l’Imperi (Segon Reich) Alemany a Versalles. Guillem I esdevé Emperador de l’Alemanya unida i Bismarck el seu canceller. Es creà un estat confederal amb el predomini de Prússia. El nou estat presentava, no obstant, dos problemes: La dualitat religiosa, luterans (nord) i catòlics (sud). La no integració d’Àustria (Anschluss)

×