Your SlideShare is downloading. ×
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (text sencer)

948

Published on

Article adaptat de la ponència marc realitzada a les VIII Jornades sobre Comunicació i Patrimoni Cultural (Col,legi de Periodistes de Barcelona, 14/12/11).

Article adaptat de la ponència marc realitzada a les VIII Jornades sobre Comunicació i Patrimoni Cultural (Col,legi de Periodistes de Barcelona, 14/12/11).

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
948
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
4
Actions
Shares
0
Downloads
8
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  1. El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de comunicació (adaptació de la ponència presentada a les VIII Jornades sobre Comunicació i Patrimoni Cultural, Col.legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona, 14/12/11). 1. Antecedents del mirall com a objecte de doble reflex cultural. Els miralls no només serveixen per reflectir la imatge pròpia o aliena. Els mitjans de comunicació s’han reservat tradicionalment la capacitat de focalitzar l’atenció cap als temes d’interès i de reflectir allò que consideren rellevant i interessant, com descriu el concepte de agenda setting. En altres paraules, els mitjans de comunicació s’han atribuït la capacitat d’orientar el mirall de la informació i de resultes d’aquesta orientació definir la mirada cultural. La concepció històrica i simbòlica del mirall, però, no es limita a generar una metàfora de les seves propietats físiques, de la seva capacitat de reflectir imatges que vehiculen idees. La cultura popular ofereix exemples abundants per ampliar la premissa fenomenològica, que es poden encetar amb el mite grecollatí d’Orfeu i la seva translació a l’univers creatiu del poeta i director de cinema francès Jean Cocteau. El mite d’Orfeu ens parla d’un músic que perd la seva dona, Eurídice, i baixa als inferns per intentar recuperar-la. Els habitants de l’Avern queden fascinats amb les seves arts musicals i accedeixen a retornar Eurídice, amb la condició que no la miri en el camí de tornada. Però quan estan a punt de concloure l’ascens cap al món dels vius, Orfeu no pot resistir la temptació de girar-se per comprovar la presència de la seva dona, i la perd definitivament. Jean Cocteau reinterpreta el mite d’Orfeu a la trilogia formada per Le sang d’un poète (1930), Orphée (1950) i Le testament d’Orphée (1960), a banda d’haver-ne fet una adaptació teatral i dibuixos relacionats. A la trilogia de Cocteau, l’autor utilitza la figura d’Orfeu per encetar una reflexió àmplia sobre els sacrificis que comporta la pràctica artística. D’interès particular per a aquest article és el segon film, que porta per títol el nom del poeta mitològic. En aquesta pel·lícula el protagonista no és músic sinó poeta, com ho és la seva dona, pertanyent a un grup femení (feminista?) anomenat les Bacants. Per recuperar Eurídice, Orfeu no ha de baixar als inferns, sinó travessar un mirall líquid que el porta “a l’altra banda”. Plantejo que, actualment, i gràcies en part a la profusió de tecnologies digitals, els mitjans de comunicació ja no poden romandre “a una banda del mirall”, ja que el mirall es pot travessar i a l’altra banda es detecta un públic participatiu amb capacitat de retornar la mirada. Aquest desplaçament és especialment evident en el camp cultural, com veurem mitjançant diversos exemples. Però la interpretació del mite d’Orfeu proposada per Jean Cocteau no és l’únic antecedent notori sobre l’altra banda del mirall”. L’any 1871, Lewis Carroll ja va
  2. identificar a la segona part de la seva Alícia (A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda) la possibilitat de travessar el mirall per endinsar-se en una realitat esbiaixada. La diferència respecte el context comunicatiu cultural contemporani radica en què aquests antecedents identifiquen “l’altra banda” com un espai fantàstic (tot i que especialment en el cas d’Alícia s’arriba a un qüestionament filosòfic que ressona com els darrers versos de la La vida es sueño de Calderón de la Barca). En els casos que comentaré a continuació, cada cop es troba més assumit que l’altra banda constitueix una realitat comunicativa tan creïble com la generada pels propis mitjans de comunicació. En aquest sentit, l’altra interpretació del mirall basada en contes populars com la representació de la madrastra i el mirall complaent que apareixen a la Blancaneus cinematogràfica de Walt Disney, o el mirall dels desitjos de Harry Potter, on els nens no veuen allò que són sinó allò que volen, posen de manifest la tendència dels mitjans de comunicació d’emmarcar allò que volen explicar, no necessàriament allò que pot ser (i sovint és). Per tal de reconèixer la creixent interacció entre totes dues bandes del mirall, entre els professionals de la comunicació i els qui en principi no ho són, però que participen cada cop més amb més freqüència i interès, plantejo quins són els principals reptes que afecten el transvasament entre mitjans de comunicació i cultura. Parlem de miralls, o de miratges de mitjans? 2. Cinc reptes de la intersecció entre mitjans de comunicació i cultura. 2.1. Relacions entre el periodisme professional i les pràctiques ciutadanes. En primer lloc, creix la interrelació i interdependència entre periodistes i ciutadania. Un exemple visual paradigmàtic es troba representat per la imatge captada per Jacobo Méndez arran de les manifestacions del 15 de maig de 2011. Méndez va prendre una fotografia de gran qualitat i carregada de simbolisme, on una noia substitueix el cartell de Plaça de l’Ajuntament de València per un altre on diu Plaça del Quinze de Maig. La particularitat d’aquesta imatge roman en què que la persona que la va prendre no és fotògraf professional. Els mitjans de comunicació no disposaven d’una imatge tan eloqüent per representar la idea de canvi i moviment. Va ser un afeccionat qui va captar, per dir-ho en paraules de Cartier-Bresson “l’instant decisiu” dels esdeveniments a la plaça. Les pràctiques ciutadanes no són noves, però és nova la facilitat de difondre la creativitat pròpia i fer que aquesta arribi als mitjans de comunicació majoritaris. Sovint, aquests ciutadans no busquen el lucre econòmic i/o convertir la seva peça en una oferta de feina subseqüent, però sí un reconeixement morali.
  3. La línia que separa el periodisme professional i les pràctiques ciutadanes s’esborrona exponencialment en aquest context. El fet de que molts ciutadans no cerquen que el seu hobby esdevingui treball pot ser contemplat amb comprensible recel pels professionals que sembla han d’invertir cada cop més esforços per vendre cada peça informativa que generen. Seccions com la dels lectors corresponsals de La Vanguardia ofereixen a voluntaris la oportunitat de parlar de coses que, d’altra manera, el mitjà de comunicació no disposaria ni del temps ni dels mitjans suficients per cobrir. Ara bé, si per exemple el que ofereixen és una crònica d’un festival, gratuïta perquè recordem l’ha elaborat un voluntari, en quin lloc deixa aquesta pràctica al periodista especialitzat en cobrir esdeveniments culturals? El mateix pot passar amb una ressenya o un reportatge, si el voluntari en qüestió assumeix unes competències i rigor mínims en matèria de redacció, coherència i aprofundiment en el tema tractat. 2.2. Dependència de les eines i no de les persones. En segon lloc, la delicada interacció entre totes dues bandes del mirall corre el risc d’instrumentalitzar-se si les redaccions tenen com a puntal les eines i no les persones que generen les informacions . Es fa necessari estar al dia de les novetats tecnològiques, la presència i activitat constant a xarxes socials sembla ineludible, i la inversió en plataformes pròpies d’aquesta manera pot resultar recomanable, com es pot comprovar en la coexistència a el diari El País entre xarxes socials consolidades i una xarxa pròpia, híbrida entre Facebook i Twitter, anomenada Eskupii. Però la capacitació tecnològica dels professionals de la informació i la comunicació i de les institucions que els donen cabuda pot confondre’s amb una exaltació de les eines per les eines que deixa de banda el treball d’escriptura, d’anàlisi, i sembla prioritzar la inversió en eines abans que en recursos humans. Per una banda, és imprescindible no obviar que moltes eines procedeixen del context anglosaxó i la seva capacitat de penetració i apropiació en el seu context de naixement s’ha de valorar sense perdre de vista les particularitats professionals locals, regionals i nacionals que hi van lligades. Per exemple, la orografia americana ha fomentat la subscripció de pagament a revistes, mentre que a l’Estat espanyol són poc rellevants. Les petites empreses o start-ups, tot i que en molts casos poden fracassar, pateixen menys imposicions fiscals que les espanyoles, motiu que en part pot justificar perquè en el context americà el pagament per escriure a la web està més consolidat. Per l’altra, la capacitació tecnològica i la reducció de despeses per fomentar “homes orquestra” que poden escriure, fer fotos, generar infografies, etc, pot desdibuixar les competències pròpies de la professió periodística. Si bé és cert que entre la professió de periodista i la de publicista tendeixen a reduir-se les distàncies, no és el mateix cobrir que la Fundació Miró està fent un ús extensiu i intensiu dels codis QR per a una exposició, explicant a la ciutadania en què consisteixin aquests codis i per què
  4. serveixen, que l’augment de xerrades, conferències i activitats que parlen de la col·locació d’aquests mateixos codis i altres productes “per a periodistes”, com si aquests periodistes hagin d’esdevenir centrals de mitjans en ells mateixos. La defensa aferrissada de la tasca expressiva i pedagògica del comunicador esdevé urgent, especialment si a més a més considerem que la proliferació d’eines 2.0. sovint implica la seva propera obsolescència: què passa si torna a esclatar la bombolla tecnològica, com ja va passar fa una dècada? 2.3. Consideracions sobre propietat intel·lectual, difusió cultural i béns comuns. En tercer lloc, les dues bandes del mirall entre mitjans de comunicació i societat exigeixen creixents consideracions sobre sota quines lleis es difon la cultura i quins béns es consideren comuns a tota la societat. La llei de la Propietat Intel·lectual espanyola esdevé polèmica entre professionals de la cultura que la consideren desfasada i restrictiva. Entre els privilegis de la SGAE, alguns membres de la qual han estat acusats d’apropiació indeguda i desviament de fons, i la necessitat de viure del treball creatiu que reivindiquen cada cop més creadors visibles, hi ha un ampli camp que parcialment cobreixen iniciatives comles llicències Creative Commons. Aquestes llicències originàries dels EUA volen cobrir els supòsits de reconeixement, difusió i fins i tot generació d’obres derivades de la creació pròpia, particularitats que la legislació tradicional basada en la defensa dels drets d’autor no ha pogut, volgut o sabut aixoplugar. El debat entre partidaris de la legislació dels drets d’autor, que veuen perillar el seu guany econòmic amb la supressió d’impostos como els cànons per la utilització de dispositius electrònics, i els qui parlen de “cultura lliure” entesa en la doble vessant anglosaxona de “gratis” i “sense lligams”, no ha perdut un àpex de vigència: la llei d’Economia Sostenible, que entre altres aspectes semblava perseguir les descàrregues a Internet, s’ha aprovat in extremis amb el trànsit cap al nou govern, el 30 desembre de 2011. Com es comentava al punt anterior, es tracta d’un altre cas on s’han de vigilar les discrepàncies entre la legislació espanyola i la dels Estats Units el fet que es puguin incloure llicències Creative Commons no implica que hi vagin aparellades les disposicions relatives al copyright, terme que tot i les semblances de contingut respecte el “dret de còpia” no existeix com a tal a l’Estat espanyol. Aquestes i altres idees respecte les diverses llicències i els interessos dels diferents grups implicats batallen per l’atenció als mitjans de comunicació predominants: la no culpabilització dels usuaris de continguts culturals per recórrer a pràctiques quan encara són al.legals i la tasca explicativa sobre les iniciatives que cerquen un model de difusió cultural alternatiu basada en l’establiment d’un mínim comú denominador o
  5. procomú són alguns dels desafiaments informatius que es poden i s’haurien d’esperar dels mitjans de comunicació actuals. 2.4. Transició del turisme “tradicional” al turisme “cultural” En quart lloc, les transformacions socioculturals es troben tant a l’esfera virtual com a la del territori. Un dels aspectes més rellevants en el nostre context econòmic és el del guany basat en el turisme. Augmenta la tendència a substituir un turisme “tradicional” de platja i baix cost, per un turisme cultural on els periodistes i professionals de la comunicació hi tenen molt a dir. En l’exemple del Món Sant Benet, una església romànica restaurada esdevé un complex multimèdia que incorpora vídeo, visites guiades, que es vincula a espais per acollir esdeveniments diversos, restaurants, i la Fundació Alícia de Ferran Adrià com a centre d’experimentació sobre la tecnologia i la cultura gastronòmica. A més, en el moment de consultar la pàgina web d’aquest complex, el periodista i escriptor de TV3 Martí Gironella du a terme una estància al monestir per escriure la seva darrera novel·la. Des del punt de vista dels responsables de comunicació del Món Sant Benet, és imperativa una doble estratègia entre mitjans “tradicionals” i digitals on el segon vessant incorpori els comentaris i interessos dels visitants o potencials visitants del centre. El projecte no viurà exclusivament d’una comunicació unidireccional “des d’una de les bandes del mirall”, sinó que s’haurà de nodrir de les observacions dels assistents, comja passa en la reserva d’hotels i restaurants en general. Des del punt de vista dels periodistes dels mitjans que comentin l’existència del Món Sant Benet, la tasca esdevé doble en la mesura en què han d’informar dels serveix oferts per aquestes instal·lacions, però el risc del retallar i enganxar de la nota de premsa resulta una perillosa temptació o imposició institucional. El mapa crític sobre les esglésies catalanes que s’estan digitalitzant com ho fa Món Sant Benet o la pedagogia sobre la tasca de la Fundació Alícia per a públics no gourmets, considerant que les retallades culturals imposades per la crisi econòmica no semblen afectar la creixent visibilitat de la gastronomia como a producció cultural, són alguns dels encàrrecs possibles que aquest tipus de projectes generen. El recurs a la Intel·ligència col·lectiva, mesurada i analitzada, de les múltiples opinions de visitants i públic interessat a les xarxes socials, resulta un cop més un barem interessant per entendre què es pensa sobre el turisme cultural “a l’altra banda del mirall”. 2.5. Conservació o desaparició del patrimoni? En cinquè lloc, i connectant amb el vessant físic i virtual del turisme, la conservació patrimonial planteja igualment reptes per a la difusió cultural en un mirall de dues cares.
  6. No només ens trobem amb la restauració d’edificis històrics, la idoneïtat de conservació dels quals passa per la obtenció de diversos segells de “valor cultural” estampats per institucions locals, nacionals, europees o mundials. El concepte de patrimoni esdevé polisèmic en la mesura en què proliferen béns de caràcter intangible que s’intenten sistematitzar a través de la figura de l’arxiu. En alguns casos, i no només per motius econòmics sinó també de rellevància històrica, es qüestiona la possibilitat i necessitat de conservar continguts. Quants llibres ha de digitalitzar Google Books?iii És pertinent que una empresa privada dels EUA encapçali la digitalització de certes biblioteques nacionals? Quins criteris de conservació promourà, i quines obres deixarà fora? La tasca es complica encara més amb els arxius d’obres audiovisuals i/o multimèdia dels museus? Es guarden les obres, o es guarden les fitxes? Per exemple, la Fundació Tàpies de Barcelona porta uns anys de profunda renovació i reflexió per tal de sustentar l’entitat en quelcom més que les visites presencials. Tradicionalment, l’elevada xifra de visitants garantia la supervivència d’una institució. Però sí aquesta xifra es rebel·la insuficient per generar guany econòmic o visibilitat social, quins recursos queden? Un dels projectes en marxa de la fundació ha estat Arts Combinatòries (Lloc d’educació, exposició i recerca) , finançat pel Ministerio de Industria, Turismo y Comercio ( Plan Avanza, 2008-2011). També ha establert col·laboracions amb les universitats politècniques de Catalunya i València. El projecte s’ha articulat com a plataforma de treball col·lectiu entre visitants, investigadors i col·laboradors de la fundació per difondre els seus continguts, tant des del punt de vista presencial, organitzant simposis i jornades, com amb el vessant en línia. La fundació ha posat en marxa un web on s’han anat penjant els materials generats pels participants del projecte, un espai de transició o Finestra Indiscreta i un Arxiu-Tesaurus on es digitalitza el fons principal de la fundació. Des del punt de vista del gabinet de premsa de la fundació, la generació de diverses eines de gestió de continguts i documentació de processos de treball deu haver estat clau per difondre el procés de canvi de la fundació, sobre tot entre altres institucions i professionals interessats. Des del punt de vista dels mitjans de comunicació que se’n poden fer ressò, els desafiaments passen per explicar el qüestionament de la figura de l’arxiu, que ni és estàtic ni necessàriament físic; la difusió del mètode de treball com a laboratori viu (living lab)iv, i potser la capacitat d’atraure periodistes especialitzats en tecnologia informàtica (és a dir, no necessàriament de l’àmbit de la cultura i l’art) per explicar què és un tesaure, per a què serveix, i molt especialment, com hi poden participar i treure rendiment els seus usuaris.
  7. Tot plegat dins d’un context comunicatiu que propulsa el periodisme i la comunicació vehiculats a través de la inserció dins de les industries culturals, i que dificulta la intersecció dels projectes culturals dins dels binomis teòric clàssics de cultura i subcultura, d’alta i baixa cultura. 3. Cinc formes que adopten els mitjans en la representació cultural. Vists cinc aspectes generals que obliguen a contemplar totes dues bandes del mirall, se’n poden especificar algunes derivacions respecte la naturalesa actual dels mitjans en la seva representació de la cultura. En proposem cinc més: 3.1. Mitjans ‘curats’ Prenent el terme en anglès curated com a “prendre cura” però també “decidir, destriar, seleccionar”. La hipertextualitat i la lectura a través dels navegadors obliguen a generar continguts més breus, visuals, sovint multimèdia, per no perdre usuaris i/o lectors. La ‘curadoria’ de continguts implica també adaptar-se millor a audiències- nínxol, persones que saben el que volen, o en qualsevol cas, acaben trobant allò que busquen gràcies als algorismes de Google que interpreten el registre de les seves cerques com a interessos i necessitats. El mateix passa a les xarxes socials. Dins dels mitjans ‘curats’ cal destacar la proliferació de dispositius fetitxe que acosten les edicions limitades de dispositius i els productes dissenyats específicament per a certs dispositius, com ara l’iPad, als llibres d’artista. Com ja va comentar Henry Jenkins a Convergence culture (2008), una de les previsions més errades en matèria informàtica ha estat la de considerar que un sol dispositiu aglutinaria totes les necessitats humanes, quan es presenta un ventall d’opcions. La pregunta respecte la proliferació de dispositius nous i cada cop més sofisticats és si el nivell d’invenció i utilització per part dels sempre escassos adoptants primerencs (early adopters) justifica la despesa econòmica dels fabricants i sustenta la producció dels productes culturals d’empresaris i el pagament als periodistes que hi treballen. 3.2. Mitjans “narratius” El periodisme és escriptura, amb paraules o amb imatges. La voluntat d’explicar històries s’expandeix digitalment en la relació circular entre periodistes i ciutadans (les persones reclamen explicar les seves històries filtrades –o no- pels periodistes, que cerquen la ciutadania per explicar noves històries), i gràcies a la proliferació d’eines modulars com Storify o Storyful que sistematitzen narrativament les informacions i opinions abocades a les xarxes socials. Aquests desafiaments han crescut exponencialment en la mesura que qualsevol persona amb un cert nivell d’alfabetització informàtica pot opinar i generar continguts a la xarxa; abunden els continguts generats pels usuaris ( user-generated content o UGC). Destriar la rellevància i l’interès de narratives generades per altres que no són
  8. els professionals de la comunicació esdevé una tasca principal en les formes periodístiques contemporànies. A més a més, les exigències deontològiques obliguen a apurar en aquesta faceta les distincions entre narrativa i storytelling. El segon terme adopta una accepció “perversa” quan s’atribueix a les estratègies persuasives, basades en la generació de relats, per justificar pràctiques empresarials como els acomiadaments massiusv. En el camp cultural concret, aquest storytelling es pot traduir en la necessitat de “mirar més enllà” de la urgència de retallades pressupostàries, del nomenament de càrrecs sense concurs públic o de les privatitzacions poc transparents; en definitiva, de la inevitabilitat i “idoneïtat” de totes aquestes accions. Aquests fenòmens acompanyen la gestió cultural des dels seus inicis, i les dificultats per desviar-se de les previsions dels responsables dels mitjans i parlar d’altres coses o fer-ho en altres sentits esdevenen inqüestionables. No obstant, alguns professionals de la comunicació recorren a projectes independents sense ànimde lucre però amb voluntat de denúncia i reivindicació, altaveus d’ inquietuds ciutadanes com l’exigència d’una llei d’accés a la informació pública a través de la plataforma Goteo. 3.3. Mitjans “en moviment” La mobilitat de persones i el moviment dels dispositius que els acompanyen han esdevingut una constant en les societats contemporànies. De la mateixa manera que fa una dècada s’acumulaven els articles sobre “com escriure pel web”, ara proliferen les opinions sobre com escriure per a una pantalla diminuta que ha de satisfer alhora les funcions de reproductor musical, càmera fotogràfica, telèfon i vehicle d’informació. Les preocupacions que oscil·len entre la banda del mirall que ocuparien els professionals de la comunicació i la que ocuparien els usuaris es poden centrar en dos aspectes. Per una banda, la velocitat de les pràctiques, que sovint fa plantejar-se si és factible que el periodista actualitzi amb la rapidesa del món real quan hi ha un gruix d’usuaris que ja han pujat els seus textos, fotos i vídeos a les diverses plataformes que serveixen per compartir continguts. Cal continuar distingint entre la reticència d’algunes institucions culturals a endinsar-se a les xarxes socials i la necessitat de pensar quina estratègia adoptaran, considerant que un sol professional de la comunicació o community manager disposa d’un sol cervell i dues mans. Per l’altra, el model de negoci mòbil està creixent (la fira World Mobile Congress s’ha consolidat i té previst celebrar-se a Barcelona ciutat fins l’any 2018), però encara queda veure si, de la mateixa manera que costa fer pagar els usuaris per consumir continguts culturals a la Internet general, les aplicacions i continguts específics per a dispositius mòbils poden generar un guany econòmic que repercuteixi positivament pel professional de la comunicació que els ha creat.
  9. 3.4. Mitjans “a la carta” Henry Jenkins va encunyar el terme “narrativa transmediàtica” (transmedia storytelling) per parlar de continguts que es distribueixen a través plataformes o dispositius i que aporten valor diferencial en cada una de les seves versions. Aquest fenomen no només contribueix a la difusió dels mitjans narratius sinó també a la generació de continguts originals. La pregunta que torna a sorgir és amb quins pressupostos es generen aquests continguts originals. Una cosa és pagar un guionista perquè faci el guió d’una sèrie de televisió i després contribueixi al llibre i al videojoc. Però moltes produccions culturals no poden diversificar-se amb tanta facilitat. Qui hauria de fer aquesta tasca dins d’una exposició d’art contemporani? L’artista, el comissari, el periodista que en parla? Les fronteres no estan gens clares. 3.5. Mitjans o “miralls” de futur? Un mirall de dues cares també pot revelar la naturalesa quimèrica dels professionals de la comunicació. La quimera era un monstre de la mitologia grecollatina que segons algunes versions tenia cos de cabra, part de serp o drac i cap de lleó, tot i que segons altres tenia tres caps de lleó, boc i drac, respectivament. En totes les versions treia foc per la boca o el cul. L’esperança és que el context de crisi econòmica actual no hagi desactivat completament la capacitat del professional de la comunicació per treure foc per on sigui necessari. O que, com a mínim, aquesta capacitat romangui “a l’altra banda del mirall”, on altres persones sí en poden treure i participar de la gestió i la creació cultural. La dificultat creixent de generar un mirall perfecte que reflecteixi i per tant contingui tota la llum o informació relativa a la ciutadania ha de considerar-se un èxit davant de potencials totalitarismes o maquinàries informatives sense escletxes. Ara bé, cal que aquest mirall generi tràfic a totes dues bandes, que no perdi el seu paper de retrovisor respecte la memòria ciutadana i periodística i que se situï a l’alçada dels ulls. L’escultor Anish Kapoor és famós per les seves escultures urbanes que juguen amb l’estètica de miralls: al 2006, el Millennium Park de Chicago va acollir Cloud Gate, una escultura d’acer inoxidable de 110 tones que recorda una gota de mercuri reflectant i sota la qual els visitants poden passejar-se i veure els seus reflexos deformats i multiplicats. El treball de Kapoor aglutina i amplia diverses ressonàncies religioses (Sky Mirror, Turning the World Upside Down-Jerusalem) que desborden els objectius metafòrics d’aquest article, però es pot afirmar que exemplifica la multiplicitat de mirades d’un entorn on tothom, professionals de la comunicació i ciutadans per igual, contribueix a
  10. la generació d’una cultura complexa, d’un mirall de saviesa que, paradoxalment en relació a l’obra “elevada” de l’artista, ha de servir per tocar de peus a terra. REFERÈNCIES ANISH KAPOOR. Anish Kapoor. <http://www.anishkapoor.com/> [Consultat: 05/02/2012] ARTS COMBINATÒRIES. Arts combinatòries espai de treball en curs. Fundació Antoni Tàpies. 2008-2011. <http://fatwt.beta.upcnet.es/> [Consultat: 05/02/2012] CARROLL, L. A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda. Barcelona: Barcanova, 1990. CASTELLS, M. Comunicació i poder. Barcelona: UOC, 2009. COCTEAU, J. Le Testament d'Orphée; Le sang d'un poète. Issy les Moulineaux: Studiocanal, 2003, edició en DVD. COCTEAU, J. Orfeo. Madrid: Sueva Films, 2008, edició en DVD. CREATIVE COMMONS ESPAÑA. Usar una licencia Creative Commons es muy fácil. Creative Commons. 2012. <http://es.creativecommons.org/licencia/ >[Consultat: 05/02/2012] DIARIO NO OFICIAL DE LAS ACAMPADAS #SPANISHREVOLUTION. Entrevista a Jacobo Méndez, fotógrafo de la foto del cartel “plaça del 15M” . <http://altereco.es/2011/05/entrevista-a-jacobo-mendez-fotografo-de-la-foto-del- cartel-placa-del-15m/> [Consultat: 05/02/2012] DIVERSOS AUTORS. “Dossier Central. La precarietat a la professió periodística”. Capçalera. 2010. Número 147, pàgines 56-85. <http://www.periodistes.org/node/24658 >[Consultat: 05/02/2012] FINESTRA INDISCRETA. Finestra indiscreta. Fundació Antoni Tàpies, 2008-2011. <http://www.fundaciotapies.org/thesaurus/spip.php?page=ars_mem&id_rubrique=2> [Consultat: 05/02/2012] FLICKR. Jacobictus @precaudito [compte de Jacobo Méndez]. 2011. <http://www.flickr.com/photos/jacoboictus/5739566757/in/photostream> [Consultat: 05/02/2012] GOTEO. TUDERECHOASABER.ES. Sistema para presionar, hacer cumplir y que sea efectiva la ley de acceso a la información pública. Goteo. 2011. <http://www.goteo.org/project/tuderechoasaber.es/home> [Consultat: 05/02/2012]
  11. GRIMAL, P. Diccionario de mitología griega y romana. Barcelona: Paidós, 1994. HAND, D. Blancanieves y los siete enanos. Madrid: Buena Vista Home Video, 1994, edició en làser disc. JENKINS, H. Convergence culture: la cultura de la convergència de los medios de comunicación. Barcelona, Paidós, 2008. LA VANGUARDIA. Lectores corresponsales. Barcelona: La Vanguardia Ediciones SL, 2012. http://www.lavanguardia.com/participacion/lectores-corresponsales/index.html [Consultat: 05/02/2012] MEDIALAB PRADO. Laboratorio del procomún. Madrid: Medialab Prado. 2011- <http://medialab-prado.es/laboratorio_del_procomun> [Consultat: 05/02/2012] MIRADAS DESDE LA COPA. PORTAL DE COMUNICACIÓN Y PATRIMONIO CULTURAL. ¿Qué pinta Miró entre móviles, códigos QR y Viquipèdia? 2011. <http://www.comunicacionpatrimonio.net/2011/09/que-pinta-miro-entre-moviles- codigos-qr-y-viquipedia/> [Consultat: 05/02/2012] MÓN SANT BENET. Món Sant Benet. Catalunya Cataixa. 2011. <http://www.monstbenet.com/ca/> [Consultat: 05/02/2012] TRANSPORTS METROPOLITANS DE BARCELONA. TMB y la Fundació Joan Miró acercan la obra del artista a los usuarios del metro. Barcelona: Grup TMBM 2011. <http://www.tmb.cat/es/sala-de-premsa/-/seccio/noticies/oci/noticies-miro-codis-qr- metro-20111018-cultura-oci> [Consultat: 05/02/2012] TWITTER. Precaudito [compte de Jacobo Méndez]. 2011. <https://twitter.com/#!/precaudito> [Consultat: 05/02/2012] VIQUIPÈDIA. Viquiprojecte: Miró. Wikimedia Foundation. <http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquiprojecte:Mir%C3%B3 >[Consultat: 05/02/2012] WIKIPEDIA. Ley de Economía Sostenible. Wikimedia Foundation. 2012. <http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Econom%C3%ADa_Sostenible> [Consultat: 05/02/2012] WIKIPEDIA. Mirror of Erised. Wikimedia Foundation <http://es.wikipedia.org/wiki/Mirror_of_Erised>[Consultat: 05/02/2012] WIKIPEDIA. Perfect Mirror. Wikimedia Foundation. <http://en.wikipedia.org/wiki/Perfect_mirror> [Consultat: 05/02/2012] WORLD MOBILE CONGRESS. World Mobile Congress. GSM Association. 2011.
  12. <http://www.mobileworldcongress.com/> [Consultat: 05/02/2012] i En aquestsentit vegi’s per exemple la polèmica arran dela compra del diari TheHuffington Postper part de America Online(AOL). Els blocaires quehavien contribuïteconòmicament a la qualitatdel producte amb els continguts que van generar i difondre lliurei voluntàriamentno es van lucrar d’aquesta venda. Ho haurien d’haver fet? 233 GRADOS. Huelga de bloggers del Huffington Post. 233 grados.04/03/2011. <http://233grados.lainformacion.com/blog/2011/03/huff-po-bloggers.html> [Consultat:05/02/2012] ii El País.Eskup. Madrid: Ediciones EL PAÍS S.L., 2012. <http://eskup.elpais.com/index.html> [Consultat:05/02/2012] iii Vegi’s les reflexions sobrel’abasti la ingerència cultural deGoogle a LUDOVICO, A. “Archivos distribuidos, contenido del pasado,contenido para el futuro”. Artnodes. 2010.Número 10. ISSN 1695- 5951.<http://artnodes.uoc.edu/ojs/index.php/artnodes/article/view/n10-ludovico>[Consultat: 05/02/2012] iv Exemple de living lab al MITdels EUA, on hi treballen alguns dels investigadors quevan donar peu al concepte: <http://livinglabs.mit.edu/> [Consultat:05/02/2012] v L’investigador francès del CNRS Christian Salmon ha centrat partde les seves darreres publicacionsen aquest fenomen de storytelling en relació al món empresarial,els famosos i lapolítica.Potveure’s una presentació de l’acadèmic a la organització RSA a YOUTUBE. Christian Salmon - Storytelling: How narratives shape our reality, ideas and behaviour. RSA. 2010. <http://www.youtube.com/watch?v=C02u0C7a80c> [Consultat:05/02/2012]

×