EL RELLOTGE DEL TEMPS
Joan i Miquel, dos veïns de Xàbia, un poble costaner de la Marina Alta, van decidir
pujar al campana...
De nou baixaren i van veure una dona d’uns cinquanta anys i li preguntaren l’any
en què es trobaven. Ella els mirà estrany...
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Relat

32

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
32
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Relat

  1. 1. EL RELLOTGE DEL TEMPS Joan i Miquel, dos veïns de Xàbia, un poble costaner de la Marina Alta, van decidir pujar al campanar de l’església per a fer unes fotografies de les campanes, del rellotge i també de les meravelloses vistes, ja que seria la primera vegada que hi entrarien. Així ho van fer i el dissabte 15 de juliol de bon matí, abans de l’eixida del sol, quedaren a la porta de l’església. Amb ells anaven tres amics que van voler acompanyar-los, Pep, Paco i Jaume, tots cinc es presentaren davant de la porta a l’hora acordada, menys Pep que, sense saber el motiu, encara no havia arribat. Al cap d’una xicoteta estona, el rector “Don Vicente”, aparegué i els va obrir la porta, per tal que pogueren entrar. Paco i Jaume es quedaren a la cafeteria d’enfront a esperar Pep, mentre Miquel i Joan van voler avançar-se i anar muntant el material fotogràfic. L’interior de l’església era gran, ample i tenia forma rectangular. Mirant cap al davant hi havia un centenar de bancs i als laterals hi havia imatges de distints Sants; al fons hi havia un altar amb una imatge de Jesucrist a la creu. El rector els acompanyà a l’entrada de l’escala de caragol que pujava al campanar. Ací començaren l’ascens. A poc a poc anaven contemplant i fotografiant cada estança. Abans d’arribar a les campanes, es van parar a la sala on es trobava el rellotge, una sala petita d’ambient humit i fosca que, conforme clarejava el dia, anava tenint més llum a través de l’esfera de vidre del rellotge. Sobre una taula de dues metres de llargària es trobava el mecanisme que el feia funcionar, centenars de peces plenes de pols i algunes d’elles rovellades. Feia més de 20 anys que el rellotge no funcionava. Els dos amics es posaren a fotografiar-lo des de tots els angles possibles. El temps es va passar volant. Cap a les deu del matí, arreplegaren el material fotogràfic, i abans d’abandonar la sala es van adonar que aquell rellotge, sense saber per què, havia començat a funcionar. La cosa més curiosa va ser que les seves agulles no giraven cap a la dreta, com tots els rellotges normals, sinó que anaven al contrari, i a més a més de manera accelerada. Estranyats, baixaren corrent a donar la notícia al rector i als seus amics, però, quan eixiren al carrer, tot havia canviat, la gent anava vestida d’una altra manera, hi havia carros amb mules en lloc de cotxes... havien retrocedit en el temps. Mentrestant, Pep havia arribat a l’església disculpant-se per la seva tardança, dient que se li havia punxat la roda del cotxe i no els havia pogut avisar perquè no portava el mòbil. Aleshores Pep, Paco i Jaume decidiren entrar per a reunir-se amb els seus amics. Preguntaren al rector si sabia on estaven. Ell els indicà l’escala per on Miquel i Joan havien pujat i tots tres accediren per aquesta. Buscaren per tot arreu registrant totes les sales sense èxit. Sabien que no havien eixit, perquè ells els haurien vist, ja que estaven en la cafeteria d’enfront. Joan i Miquel s’espantaren en veure que havien anat a parar a una altra època. Pujaren de nou on es trobava el rellotge. Ara les agulles es movien cap al davant com qualsevol altre rellotge. Els dos amics començaren a tocar tot allò que van poder per a veure la manera d’aconseguir tornar a l’actualitat.
  2. 2. De nou baixaren i van veure una dona d’uns cinquanta anys i li preguntaren l’any en què es trobaven. Ella els mirà estranyada per la forma en què anaven vestits i els digué que estaven a 5 de març de 1960. Els carrers del poble eren de terra i pedra, i les façanes de les cases estaven emblanquinades. La poca gent que hi havia pels carrers els mirava estranyats per aquella roba que portaven, així que sense perdre més temps anaren a una botiga i li oferiren a l’ama un canvi de roba que aquesta acceptà. Ara ja pareixien dos persones més de la població de Xàbia del 1960. Anaren a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde, que li deien Juan Tena i li preguntaren sobre el constructor del rellotge del campanar. Ell els digué que el constructor es deia Toni Blasco, però que, per causes desconegudes, havia mort i ara del negoci el portava el seu fill Arnau Blasco, que tenia una tenda al Carrer Major. Anaren a la seva tenda i li contaren a Arnau tot el que els havia passat amb el rellotge i ell pensà que estaven bojos. Aleshores, Miquel se’n va recordar d’un treball que va fer sobre Xàbia quan ell anava a l’institut en el qual explicava uns fets ocorreguts el 5 de març de 1960. Li contaren a Arnau que eixa nit un vaixell anomenat “José Maria Fox”, un mercant que transporta espart, s’enfonsaria front al Cap de la Nau per un incendi a bord. L’endemà la noticia ja la sabia tota Xàbia i Arnau anà a buscar-los. Ara ja els creia i aleshores els ajudaria a tornar al seu temps. Tots tres pujaren a l’església a veure si Arnau podia trobar la solució al seu problema i tornar-los al seu temps. Després d’una estona, ell els digué que al rellotge li faltava una clau per fer- lo funcionar, i que sense ella poc podien fer. El pare d’Arnau només en va fabricar una. Anaren a casa de Toni per veure si trobaven alguna que fóra semblant, però, després de mirar més d’un centenar de claus, comprovaren que cap era bona. En eixe moment, Arnau recordà un amagatall que el seu avi li va dir de xicotet i... allí estava. Una clau de coure plena de pols i un tros de paper que posava: “La Clau de rellotge de l’església de Xàbia”. Varen pujar per sisena vegada al campanar, posaren la clau al centre de l’esfera del rellotge, la giraren molt ràpid cap avant i, de sobte, les agulles començaren a moure’s molt de pressa cap a la dreta i... en baixar, tot havia tornat a la normalitat. Havien passat dos dies el 1960 però ara havien aparegut al dia i a l’hora exactes en què van desaparèixer.

×