Llibre "Saluda a l'Afició"

SALUDA
A L’AFICIÓ
PENYA TAURINA MANLLEUENCA

5
Index
ÍNDEX
PRÒLEG 6
Pere Prat, ex alcalde de Manlleu (2003-15)
HISTÒRIA 8
Breu història dels toros a Manlleu i de la Penya Taurina Manlleuenca
Centenari de la Plaça de Vic
ELS TOREROS DE MANLLEU 22
Manuel Damas, ‘El Niño de Isidro’ i ‘El Numeroso’
JOSÉ BOIXADER ESPAÑÓ, ‘EL NIÑO DE LA BROCHA’ 34
por Nicolás Sampedro A.
L’ÚLTIM TORERO 48
Entrevista: Rafael Rufián, ‘El Niño de Isidro’

ELS CLERCH 56
Una família lligada als toros a Manlleu
Reconeixements 60
ADAC / Salvador Boix / Museu del Ter / Biblioteca Municipal de Manlleu /
Sara Morales / Francesc Domènech / Antonio Peña / Jesús Ureña /
Francesc Camps / María Puche / German Company / Alfredo Puente /
Doctor Enrique Sierra / Carlos Arauzo
ELS MÉS TAURINS 72
Relació últimes juntes de la Penya Taurina Manlleuenca (PTM)
EPÍLEG 76
Paco March, president de la Federació d’Entitats Taurines de Catalunya
AGRAÏMENTS 78
BIBLIOGRAFIA 80

6 7
La Penya Taurina Manlleuenca saluda a l'afició Pròleg
PRÒLEG
Això de tenir cosins que fan o col·laboren en escriure llibres, de vegades et posa
en algun compromís al qual no hi pots dir que no i menys si la col·laboració que
et demanen és per escriure el pròleg d’una entitat de Manlleu, la ciutat de la que
he tingut l’honor de ser el seu alcalde durant dotze anys i on he desenvolupat
tota la meva vida política. Doncs, som-hi !!!
Per no enganyar a ningú vull deixar clar que a un servidor no li agraden les
corrides o curses de toros o de braus, que crec que és el mateix. No m’agraden,
però les respecto. De fet els meus primers dies d’alcalde i arran del debat que
hi havia a Manlleu, vàrem promoure una moció que el Ple municipal en el mes
de juliol de l’any 2003 va aprovar declarant Manlleu, ciutat no taurina. Però
aquest acord, aquesta manifestació pública, no em va privar mai de reconèixer
i de separar el que són les celebracions de les corrides de toros de les altres
manifestacions culturals i de la feina que una entitat està fent per la seva ciutat.
Perquè els pobles, les viles o les ciutats les fem entre tots dia a dia, ja sigui
individualment o associats en entitats o associacions.
Recordo una exposició de fotos magnifica del senyor Alfredo Puente, en què es
podia contemplar unes fotos de gran qualitat i on podies veure el moviment de
la Festa, els petits instants i les cares dels toros i dels toreros. A partir d’aquesta
exposició, en què vàrem demostrar que una cosa no està contraposada a una
altra, se’n va donar un reconeixement i un petit article a ‘La Vanguardia’, on
destacaven el fet de ser Vila (encara no havíem arribat als vint mil habitants) no
taurina i col·laborar en la realització d’una exposició artística.
En aquest llibre es podrà seguir la història de la Penya Taurina de Manlleu,
on surten moltes anècdotes i on sobretot podrem veure que les entitats o les
associacions les fan les persones. En els meus anys de responsabilitats politiques
he conegut a moltes persones de la Penya, a qui els hi tinc un reconeixement
especial per la feina que han fet i fan, per l’amistat i el respecte que m’han ofert.
Recordo l’amic Alfredo Puente, un gran artista i un gran senyor; en Peña, que
amb claredat i amistat em manifestava el seu desacord per la moció que vàrem
aprovar, però sempre amb molta correcció i respecte; el meu cosí Josep Costa,
autor d’aquest llibre, que encara que visqui a la capital del nostre País, sempre
serà un gran manlleuenc; el senyor i senyora Manent, alcalde de Saint André
de Catalunya Nord, per l’amistat que vàrem fer des del moment en què vàrem
encaixar les mans per primera vegada. També recordo d’altres amics i persones
que he conegut en les diverses manifestacions i celebracions que durant molts
anys s’han realitzat a Manlleu, omplint la Ciutat d’esdeveniments culturals i
enriquint la història manlleuenca.
Finalment vull deixar les meves darreres paraules d’aquest pròleg per recordar
les persones que han estat al capdavant de la Penya Taurina durant molts anys,
els amics Rafael Rufián i la família Clerch: en Josep, l’Amelia i en Jordi. Amb
ells, tot i les diferències d’aficions, sempre ens hem entès, perquè és molt fàcil
entendre’t amb persones que estimen i tenen una passió per unes aficions que
els omplen les seves vides i fan d’aquesta afició i passió còmplices a moltes més
persones. Gràcies Rafael; Josep, Amelia i Jordi, per fer-nos partícips d’una part
de la vostra identitat i pel respecte que sempre heu tingut per a les persones
que no ens agrada aquesta afició.
Amigues, amics que teniu aquest llibre entre les mans, sigueu aficionats o no a
les corrides de toros, gaudiu llegint una part de la història del Manlleu que tots
estimem.
Pere Prat i Boix
Ex alcalde de Manlleu (2003-15)

8 9
La Penya Taurina Manlleuenca saluda a l'afició Història
HISTÒRIA
ELS ORÍGENS (1888)
Diuen que els braus a Catalunya es
remunten al segle XIV, en concret a
l’any 1387, a l’època de Joan I (1350-
1395), quan es va autoritzar portar
fins a Barcelona tres toros i tres
‘matatoros’, com eren coneguts els
que per un preu fixat amb anterioritat
donaven mort als toros. Aquesta
és la primera prova escrita de la
celebració d’espectacles amb toros
i es conserva a l’Arxiu de la Corona
d’Aragó de la Ciutat Comtal, la qual
cosa no vol dir que aquest tipus de
festes no s’haguessin fet abans.
La història dels toros a Manlleu
comença ja fa més de dos segles
i, tot i que l’origen no està del tot
clar, ja se’n va fer menció el 25
d’agost de 1888 en el setmanari
‘La Veu del Montserrat’ d’un torero
aficionat ferit greu per la cornada
d’una vaca navarresa a la plaça de
toros de Manlleu el 19 d’agost del
1888, havent de ser atès a l’Hospital
de Manlleu.
Un dels primers referents va ser en
Francesc Colomer Canals, ‘El Sacas’
(1882-1964), molt lligat als toros a
Manlleu tant en el seu esplendor
com després de retirar-se. S’hi va
estrenar com a novillero i va arribar
a alternar en la seva carrera amb
els mítics Rafael Gómez, ‘El Gallo’,
o Juan Belmonte, entre d’altres. Va
formar part d’una banda de toreros
còmics el 1916, dirigida per Mariano
Armengol i amb un bon imitador del
gran Carmelo Tusquellas, ‘Charlot’,
Toreros aficionats abans de sortir a la plaça portàtil de Manlleu (1911). Famíla Pujol-Llagostera
Rafael Díaz. Li deien ‘El Sacas’
perquè en la seva infància quan
jugava a futbol trigava molt a treure
de banda, tot i que l’anomenaven
també ‘El Samarreta’. Un cop retirat,
es va dedicar al lloguer de roba de
torejar, entre d’altres activitats,
essent molt popular al món del toreig
de l’època per la seva espontaneïtat,
bohèmia i carisma.
En Josep Clerch, empresari taurí
als anys seixanta i ‘alma màter’ de
la Penya Taurina Manlleuenca, en
deixa constància en la seva memòria
prodigiosa sobre el món del toro a
la vila manlleuenca. “No sabria com
dir-li, perquè m’ha agafat entre la
planta del pixum i del cagum”, li va
confessar el propi torero, un bon
amic de la seva família. “Llavors jo
encara no havia nascut, però m’ho
va explicar als anys trenta, quan hi
havia corrides al Pla de l’Erm. Una
vegada, quan van plegar, no hi havia
trens per tornar i es van quedar a
casa a dormir, al forn de Dalt Vila,
però a dalt, no a baix”, recorda amb
el seu especial entusiasme.
La tradició taurina manlleuenca
podria recular però, més enrera
en el temps, almenys en forma de
correbous. En un espectacle taurí
del 16 d’agost de 1894, s’esmenta
una ‘gran corrida de vacas y novillos
de cuatro yerbas’, alguns dels quals
‘serán abanderillados y muertos a
estoque’ i els altres, per tant, eren
per a distracció del públic.
‘La Veu del Montserrat’ parla
d’un torero aficionat ferit greu
per una vaca navarresa
a la plaça de toros de Manlleu
el 19 d’agost de l’any 1888
EL PRIMER CARTELL (1911)
El primer cartell oficial de la festa
dels toros a Manlleu data de l’any
1911 i està exposat actualment
al Museu del Ter de Manlleu. Es
tractava de ‘tres grandes corridas de
novillos’, de la ramaderia navarresa
de don Cándido Díaz, que es van
celebrar al voltant de la Festa Major
manlleuenca, els dies 16, 20 i 27
d’agost, a dos quarts de quatre de
la tarda. Els mestres elegits per les
tres ‘faenas’ en aquella ocasió van
ser Fabián Cazorla, ‘Machaquito
de Madrid’ i Arturo Villaplana,
‘Sastrillo’.

10 11
Entre els anys 1902 i 1913 es van
celebrar nombrosos espectacles
taurins a Manlleu. Eren els temps
de les places portàtils de Pedrosa
de l’Herm (amb h als documents de
l’època), als horts de Can Cabra,
al final de l’actual passeig de Sant
Joan, i a Can Roqué, als voltants de
la font de la Cadernera, en una plaça
anomenada ‘El Torín’, com la de la
Barceloneta. Aquestes places mòbils
o desmuntables es van prodigar fins
als anys trenta les dues primeres i
als seixanta la tercera, davant de la
forta afició de la gent, malgrat que
a Manlleu mai va haver-hi plaça de
toros d’obra o edificada de caire
estable.
En plena Segona República, l’any
1933, es van realitzar també dues
curses de braus i un espectacle
còmic-taurí durant la Festa Major. La
més important va ser el 15 d’agost,
amb sis toros-novillos d’Alfons Díaz,
de Calahorra (Navarra), de casta
Albaserrada i Santa Coloma, torejats
per Raimundo Tato de Sevilla i Lázaro
Obón, a Can Cabra, a partir de les
15.45 hores.
Les entrades anaven de 3,50
pessetes la més barata de sol a 7
pessetes, la més cara d’ombra. El
cartell va ser obra del pintor Ruano
Llopis i, segons les cròniques de
l’època a la revista ‘Manlleu’, la
plaça es va omplir, complaguent la
primera corrida als espectadors i
no tant la segona, celebrada el 20
d’agost, torejada per Silvino Zafón,
‘Niño de la Estrella’ i Martí Bilbao.
Públic omplint la plaça portàtil de toros de Can Cabra a Manlleu (1930). Família Feixas Castells
LA PLAÇA DE TOROS DE VIC
(1917-1963)
Als anys quaranta van destacar els
correbous o engegades de vedells,
al carrer Call de Ter (Enric Delaris)
i al carrer Vendrell, en uns temps
de decadència taurina a Manlleu,
prenent el protagonisme en aquesta
dècada els toros de la plaça de
Vic, que van agafar el relleu per als
afeccionats manlleuencs.
Vic va gaudir de l’única plaça
estable d’Osona, que va funcionar
des de l’any 1917 fins al 1963 i va
ser posteriorment enderrocada.
Curiosament, el periode d’activitat
d’aquesta plaça coincideix amb
un temps sense cap corrida a
Manlleu, excepte les de 1933, i la
seva desaparició també comporta
l’intent més seriós de recuperació
dels espectacles taurins a Manlleu,
a partir de 1963.
L’any 1914 es va inaugurar a
Barcelona la plaça d’El Sport,
ampliada dos ays després per acollir
la històrica Monumental, que amb
Las Arenas (1900) i El Torín (1834)
va convertir a la Ciutat Comtal en
l’epicentre mundial de l’univers
taurí, amb corrides pràcticament
diàries, amb tres places de braus
fins a l’any 1923.
Inici del 'paseíllo' amb els 'tendidos' plens de gom a gom, a la dècada de 1930. Família Casals Molera

12 13
Festival en benefici de la
Creu Roja a la plaça de
toros de Vic (1922).
Josep Palmarola.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS).
Col.lecció de
fotografia històrica de
l'Ajuntament de Vic
Festival dels alumnes
dels Maristes al
camp de futbol de Vic,
amb la plaça de toros
al fons (1928).
Antoni Robert.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)
Vic va gaudir de l’única plaça
estable de toros d’Osona,
que va funcionar des de l’any
1917 fins al 1963 i va ser
posteriorment enderrocada
Correbou a la Plaça
Major de Vic, a la
dècada de principis
del segle XX (1900-10).
Isidor Valle.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)
Toros en posició de
repòs al centre de la
Plaça Major de Vic,
abans de ser torejats a
la corrida, als voltants
de la dècada 1900-10.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)
Torero fent el salt
de la garrotxa a la
Plaça Major de Vic,
a la dècada 1900-10.
Isidor Valle.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)

14 15
A Vic es va obrir oficialment la
plaça el 6 de juny del 1917 -amb els
joves matadors Enrique Rodríguez,
Manolete II i José García Santiago-,
al costat de l’estació i del camp
de futbol i amb un aforament per a
4.500 espectadors, i va durar fins al
5 de juliol de 1963, tancada amb una
xarlotada, un any després d’haver-se
celebrat per primera vegada fins i tot
una becerrada nocturna, amb focs
artificials inclosos al final.
Joaquim Costa n’era el propietari i
l’empresari taurí de la plaça de Vic,
abans que se n’ocupessin Emili Sala
i el famós torero de Vic José Boixader
Españó, ‘El Niño de la Brocha’, un
cop retirat.
Posteriorment hi va haver plaça
portàtil dos anys, al 1970 i 1971,
organitzant llavors els espectacles
taurins l’empresari Eliseo del Moro
Giraldes. L’última corrida de toros
de la història de la plaça de Vic va
ser al mes de setembre de 1971,
amb un cartell format per Vicente
Fernández, ‘El Caracol’, i Juan
Gálvez, i amb l’actuació a cavall del
famós rellonejador sevillà Antonio
Ignacio Vargas.
Públic omplint la plaça portàtil de Manlleu al Serrat dels Lluïsos (1963). Joan Freixa Fochs
Abans però, històricament, ja
s’havien celebrat toros a la capital
de la Plana de Vic, cap al 1848,
14 anys després de l’estrena de la
primera plaça a Barcelona, El Torín,
a la Barceloneta, i l’any 1912 hi ha
constància d’un espectacle taurí a
la Plaça Mercadal durant la Festa
Major, i més tard durant el Mercat
del Ram. La tradició de les batalles
de braus i els correbous es remunta,
fins i tot, al segle XV, sobretot en el
temps de celebració del Carnestoltes
o el Corpus.
NAIXEMENT DE LA PENYA
TAURINA MANLLEUENCA (1960)
Tot i que com a penya taurina ja
existia abans de la Guerra Civil
(1936-39), amb en Miquel Riera com
a primer president, i amb la constant
renovació dels seus membres als
anys trenta, el naixement oficial
de la Penya Taurina Manlleuenca
(PTM) data del mes de maig de l’any
1960, arribant-se fins a un total de
250 socis fidels en aquesta època
daurada dels seixanta.
Presidida per l’Adjutori Quintana, en
Josep Clerch com a vicepresident i en
Pere Delgar com a secretari, la seva
seu social era al Foment Mercantil
de Manlleu, al carrer Enric Delaris,
número 28, però abans anaven
plegats amb el Grup Excursionista
de Manlleu (GEM) i es reunien a
can Mora, a can Millàs, al passeig
de Sant Joan. Els socis en aquella
època pagaven 30-35 pessetes a
l’any i els socis protectors, 50, i van
arribar a publicar un butlletí, del que
en van aparèixer al seu dia uns cinc
números.
Amb la constitució de la PTM es
va tornar a moure la possibilitat
de fer espectacles taurins a la
vila manlleuenca, arribant el seu
moment àlgid a les Festes Majors
dels anys 1963 i 1964, funcionant la
penya de manera activa i dinàmica
fins als anys setanta, cedint de
nou el protagonisme als aficionats
vigatans, que van arribar a tenir
dues penyes taurines en aquell
moment amb seu a Vic: La Vigatana
i la Chamaco.
L’ESPLENDOR (1963-64)
Els anys seixanta van arribar a ser
els de màxim esplendor de la festa
dels toros a Manlleu. En dues festes
majors consecutives, la de 1963 i
la de 1964, es van muntar fins a sis
corrides en una plaça portàtil amb
cabuda per a 5.000 espectadors i
es va omplir quasi totes les vegades.
La plaça estava instal.lada aprop de
l’estació de tren, dalt del turó de
Can Roqué, en uns terrenys cedits
gratuïtament pel seu propietari,
Josep Roqué, també coneguts com
el Serrat dels Lluïsos.
Tot i que ja existia als anys
trenta, el naixement oficial de
la PTM data del mes de maig
de 1960, arribant-se fins als
250 socis a l’època daurada

16 17
La banda 'La Revoltosa', actuant durant la xarlotada (1963). Francesc Camps Graells
En la Festa Major de 1963 hi va
haver dues corrides -una novillada
i un espectacle còmico-taurí o
xarlotada, anomenat ‘La Revoltosa’-,
que van tenir molt èxit el 15 i el 18
d’agost, tot i que va ploure durant
la primera de les dues actuacions
tarines. El dia 15 hi van actuar els
novells Félix Montesa, Pepe Luis
González i Santos Pérez, ‘Chico
Molina’, amb bestiar de Carmen
Fraile, de Sariñena (Osca).
La revista ‘Comarca’ va resumir
a la perfecció l’exitosa última
jornada taurina: “El domingo la
plaza de toros registró un entradón
sensacional que obligó a colgar el
tan suspirado letrerito de ‘agotadas
las localidades’. La exhibicion de
la banda cómico-taurina-musical
‘La Revoltosa’ satisfizo a los
espectadores que se enracimaban
en el coso”.
En la Festa Major de 1964 es va
duplicar l’espectacle i n’hi va haver
dues més, vist el gran seguiment
de l’any anterior, organitzant-se a
la plaça portàtil quatre corrides:
dues novillades sense picadors, una
becerrada dels toreros manlleuencs
i un espectacle còmic-taurí, ‘La
Revoltosa’ de nou, els dies 15,
16, 22 i 23 d’agost. La ramaderia
era navarresa, de Carmen Fraile, i
durant la segona novillada, fins i tot
es va arribar a presentar per primera
vegada a Manlleu amb molt èxit un
‘rejoneador’, Francisco Mancebo.
Els anys seixanta van ser
els de màxim esplendor de
la festa dels toros a Manlleu,
amb sis corrides durant la
Festa Major de 1963 i 1964
L’espectacle més celebrat va
ser la ‘becerrada’ dels toreros
manlleuencs, “muy del agrado del
respetable, que supo apreciar la
buena voluntad de los noveles que
se presentaban en Manlleu por
primera vez”, subratllava la revista
‘Comarca’. El públic de Manlleu va
fruir de valent amb l’estrena a la
plaça d’en Manuel Damas, en José
Baena, ‘El Numeroso’, i en Rafael
Rufián, ‘El Niño de Isidro’.
Josep Clerch, empresari taurí i
autèntic organitzador de les sis
corrides, amb l’ajut de la Penya
Taurina Manlleuenca, reviu amb
professionalisme i emoció alhora
què va passar aquells dies a la plaça
de can Roqué: “Sempre es va omplir
i el primer any no hi vam cabre, i la
gent es va quedar dreta. En el segon,
ni en Balañá feia tantes corrides en
una setmana, i vam tornar a repetir
l’èxit. Teníem ‘tirón’ i els toreros
manlleuencs van omplir en una tarda
històrica”.
L’any 1965 es va deixar de fer-ne
pel risc econòmic que suposava,
donat que els mateixos afeccionats
eren els qui assumien la inversió
que comportava poder realitzar
espectacles taurins a la vila de
Manlleu. “Hi va haver coses que no
van agradar i es va deixar de fer, tot
i que sortien els números i ningú
es va quedar diners. Els que van
sobrar es van portar a l’hospital. Hi
havia afició, però al no omplir, es va
deixar”, rememora amb nostàlgia en
Clerch.
ELS CORREBOUS (1978-80)
Després de les últimes corrides a
Manlleu, l’activitat taurina per als
aficionats només va tornar en forma
de correbous, amb vaquetes a les
festes de Gràcia de l’any 1978 al
1980, amb l’epicentre a la Plaça
de Gràcia, i a les festes del barri de
l’Erm el 1979 i 1980.
En l’engegada de vedells, el costum
era tancar els carrers per on
passaven amb fustes o carros. En
d’altres casos, s’habilitava un tancat
fet amb fustes per vetllar per les
mesures de seguretat.
Pecisament aquests correbous, que
ja van ser presents i molt seguits
pels afeccionats a Manlleu al carrer
Call de Ter llavors o a l’actual Enric
Delaris i al carrer Vendrell 40 anys
abans, van ser reivindicats també per
la Penya Taurina Manlleuenca, l’any
2001, amb la reunió de més de 330
signatures d’aficionats manlleuencs
i 67 documents demostratius de la
tradiciómanlleuencaquedemanaven
la tornada dels correbous, amb un
recurs d’alçada i apel.lació següent
a la Direcció General de Societat i
Espectacles de la Generalitat de
Catalunya.

18 19
LA SEGONA REVIFADA (1999)
Aquest va ser un dels moviments
importants realitzats per la Penya
Taurina Manlleuenca, que es va
tornar a revifar a finals dels anys
noranta. Concretament el 1999, hi
va haver una refundació de la penya,
presidida per Josep Clerch i Rafael
Rufián, aquell ‘Niño de Isidro’, que
van encapçalar el desig de reagrupar
de nou tots els aficionats de la Plana
de Vic en un altre moment viu dels
toros a Catalunya.
Aprop d’un centenar de socis
d’Osona i el Ripollès, col.laborant
també amb els seguidors olotins
de la comarca de la Garrotxa -amb
l’honor històric de comptar Olot
un sopar-homenatge a Aurelio Saa,
‘El Colombiano’, torero triomfador a
les últimes temporades de la plaça
de Vic, i al seu fill, la jove promesa
Omar Guerra.
Jordi Clerch, secretari d’aquella
PTM de finals dels anys noranta,
recorda molt bé aquells temps que
van ressuscitar la Festa de nou al
país, en un moment molt diferent a
l’actual: “Va ser una penya diferent,
no per fer sopars, sinó per lluitar.
Vam intentar fer un correbou, però
ens ho van negar. A Tarragona, a
Arnés, a la Terra Alta, es va acceptar,
però a Manlleu, no, quan ells estaven
pitjor que nosaltres, perquè no hi
havia tradició, cosa que sí passava
a Manlleu”.
Molts van ser els actes de la Penya
Taurina Manlleuenca, que durant
tres anys -2000, 2001 i 2002-
va editar fins i tot tres revistes
commemoratives de les seves
activitats. Visites a fires, exposicions,
conferències -molt famosa va ser
la del director d’Els Joglars llavors,
el sempre polèmic i defensor de la
Festa, Albert Boadella, apareixent
a tots els mitjans estatals-, festes
camperes a les terres de l’Ebre i a
França, a Bourg-Madame, i viatges
organitzats en autocar per assistir
a corrides celebrades a Barcelona,
Saragossa o Céret, entre d’altres
llocs emblemàtics, van ser activitats
habituals d’una Penya Taurina
Manlleuenca revifada i amb seu
estable a la casa de cultura de Can
Puget.
amb la plaça de toros més antiga
de Catalunya (1859)-, van recuperar
l’afició taurina de la Catalunya
interior, envejada moltes vegades
des de la mateixa Barcelona, que
renaixia de la mà del màgic i únic
José Tomás a la Monumental.
Aquell any 1999, per difondre
la tauromàquia entre tots els
aficionats osonencs, ja es va visitar
la ramaderia de braus d’Andrés
Moreno, a Camprodon, i es va fer
A finals dels anys noranta, es
va refundar la Penya Taurina
Manlleuenca, presidida per
Josep Clerch i Rafael Rufián,
amb un centenar de socis

20 21
Correbous al carrer
Call de Ter (1940). Fons
fotogràfic Biblioteca
Bisbe Morgades
Correbou a la Plaça de
Gràcia (1980). Biblioteca
Municipal de Manlleu.
Fons fotogràfic
Carles Molist
L’ÚLTIMA REPRESA (2013)
Eren d’altres temps, molt diferents
als que es viuen en l’actualitat al
voltant de la Festa, però que no han
tirat enrere gens ni mica la il.lusió
de poder continuar lluitant per
reivindicar els toros a Manlleu i a
Catalunya.
La nova junta entrant l’any 2013,
presidida ara per en Jordi Clerch,
al costat d’en Rafael Rufián a la
vicepresidència, es va proposar, al
marge de l’àpat anual dels socis i
aficionats manlleuencs i d’arreu del
país que solen reunir-se abans de
les festes de Nadal, tornar a refer
l’exposició històrica de la penya
realitzada ara fa cinc anys amb tanta
brillantor i èxit al Museu del Ter i
deixar immortalitzat un llibre-guia de
la PTM per a les futures generacions,
per recordar una època inoblidable
per a la història dels braus a Manlleu
i a tot el territori català.
La difícil situació que viuen en aquest
moment els toros a Catalunya,
amb la prohibició de les corrides,
no impedeix que la Penya Taurina
Manlleuenca segueixi defensant una
festa catalana i universal realitzant
activitats per poder revifar-la, amb
l’ajut dels seus socis i simpatitzants
més fidels a la tradició taurina, com
per exemple viatjant cada any a la
Catalunya Nord, al sud de França,
per veure les corrides a Céret i a
Millars.
Visca els toros i visca Catalunya!
'Paseíllo' en una de les
novillades de l'any 1964
a la plaça portàtil de
Manlleu instal.lada als
terrenys de can Roqué,
al Serrat dels Lluïsos.
Rosa Rodellas Torres
Les autoritats, a la llotja
presidencial (1963):
Policarpio Bariandaran,
Armando Cuello,
Francesc Camps, Hipòlit
Altafaja, el doctor
Bartomeu Llabrés i
Mossèn Baulenas.
Francesc Camps Graells
Públic gaudint de
l'espectacle còmic-taurí
'La Revoltosa' el 18
d'agost de 1963, que va
repetir-se l'any següent
pel seu gran èxit.
Josep Clerch Serrat

22 23
La Penya Taurina Manlleuenca saluda a l'afició Els toreros de Manlleu
ELS TOREROS DE MANLLEU
En els orígens taurins de Manlleu ja
es va prodigar amb tota seguretat
més d’un torero aficionat, sense
tenir-ne constància per escrit,
sobretot al costat d’en Francesc
Colomer, ‘El Sacas’, manlleuenc
adoptat a l’inici del segle XX, pels
voltants de can Cabra.
Com a bon exemple, a la dècada
de 1940, ja en una corrida a la
plaça de Vic s’hi va aplegar una
quadrilla d’aficionats manlleuencs
encapçalada per en Josep Camps,
com a matador, al costat d’en
Nando Roma, Tori Quintana i Xavier
Alabern, com a banderillers, i amb
en Francesc Trafica, com a mosso
d’estocs. També en aquells temps
es parlava de l’Emili Burgés o
d’en Joan Clerch, conegut per en
Guillem, com a bons aficionats de
la Festa a la vila.
Tot i això, els toreros de Manlleu en
essència van ser-ne tres sobretot als
anys seixanta -en Manuel Damas,
en José Baena, ‘El Numeroso’, i en
Rafael Rufián, ‘El Niño de Isidro’-,
als qui també s’hi van afegir els
germans Ramírez, l’Aniceto i en
Manolo, també anomenat ‘El
Torero’ o ‘El Chatarrero’, molt més
esporàdicament.
Manuel Damas, Josep Clerch, José Baena , Rafael Rufián i el mosso d'espases (1964). Manuel Damas
Però qui millor que Josep Clerch,
empresari taurí d’aquella època,
per parlar-ne. “Jo portava els
toreros manlleuencs i triava els
toros. Estem parlant dels anys
1963 i 64. Ho vaig organitzar tot
“Solíem anar ‘El Chatarrero’, en
Baena, en Damas i en Rafel, i també
un amb qui hi havia molta amistat,
de Barcelona, ‘El Morenito de
València’. A Tudela, per exemple,
també els vaig portar i era qui havia
amb la Penya Taurina Manlleuenca
i n’era el responsable”, explica en
la història de tota una aventura que
no es va quedar només a Manlleu,
sinó que es va extendre cap a la
capital d’Osona i molt més enllà
en la dècada dels seixanta: “Hi
va haver una ‘becerrada’, de molt
èxit al cartell de la Festa Major de
Manlleu del 64, i després també els
vam portar a Vic”.
de treure la cara”, rememora sobre
uns temps difícils però il.lusionants
per als amants dels braus. “Els hi
vaig arreglar el carnet per ser de
dret novilleros, per passar directe
de becerristes, i llavors, anàvem
amb el cotxe de l’un i de l’altre i
anar fent”, deixant constància d’una
etapa única i irrepetible en la petita
història del món del toro a Manlleu i
a la comarca.
Baena, el fill del 'Morenito de Valencia', Rufián, Damas i 'El Gaditano', a la plaça de Vic (1962). Rafael Rufián

24 25
MANUEL DAMAS ARJONILLA
Amb diverses fonts contrastades
que tant aviat el feien resident
a Roda de Ter com a Manlleu,
en Manuel Damas Arjonilla, tal i
com consta en la ben treballada
enciclopèdia taurina catalana de
l’ex novillero barceloní Raúl Felices,
‘Catalunya taurina’, “va actuar en
una becerrada nocturna a la plaça
de Vic el 2 d’agost de 1961, amb
en Fortuna II, Andrés Barrantes i
Currito de Córdoba, i a Manlleu
va fer el ‘paseíllo’ el 22 d’agost de
1964, al costat de Rafael Rufián
‘El Niño de Isidro’, José Baena ‘El
Numeroso’ i Joaquín Villanueva”.
Diuen els experts que tenia fusta
per haver arribat lluny en el món
del toro, però de nou qui millor que
Josep Clerch, el seu apoderat als
anys seixanta, perquè resumeixi el
seu toreig: “El millor era en Damas,
de Roda. ‘Ese toro me mira’, deia.
Ho feia bé i era el que en sabia més.
Tenia un oncle que havia torejat, en
Rojas, que vivia a les Cases Barates,
i ell havia torejat a Vic i era el que
apuntava més”.
Qui també el va conèixer molt bé
va ser en Jesús Ureña, director del
programa de Ràdio Manlleu ‘Con
acento’. “Amb en Manuel Damas
és amb qui més contacte vaig tenir
des de la meva infància. Va néixer
a Torredonjimeno, a Jaén i va ser
Toreros manlleuencs vestint-se a Manlleu: Baena, 'Morenito jr.', Damas i Rufián (1964). Josep Clerch Serrat
criat a La Línea. Als nou anys es
va quedar sense pare i als 13, ja
se n’anava al camp, a la ‘dehesa’ i
se li escapava a la mare. Era molt
entremaliat i desapareixia dies i
dies”, recorda en Jesús.
“Als 16 anys toreja per primera
vegada ‘vestido de luces’ a
Villalobillos, a la finca d’El
Cordobés, on li van donar de
menjar, i a la plaça de Martos, va
ser el primer ‘novillero’ no oficial
que va torejar. Al cartell hi posava
Manuel Damas, ‘El Tosiriano’, com a
natural de Torredonjimeno. Després
en vaig perdre el contacte i ens vam
retrobar a Manlleu uns anys més tard
com a una d’aquelles casualitats
que et dóna la vida, i aquí des que
va arribar es va integrar en la Penya
Taurina Manlleuenca”, afegeix.
Del seu estil com a torero, en Jesús
Ureña també coincideix en què
era un dels més prometedors de
l’època: “No és que tingués més
qualitats, és que arriscava més.
Sentia els toros més per dins. Tenia
aptituds, pero també és cert que
alguna cosa li impedia integrar-se
al món del toro, el sistema familiar,
perquè li amagava el que li agradava.
Era molt d’anar de festa i vivia al dia
la vida”.
Els seus valors humans mereixen
també un capítol apart: “Era una
persona molt compromesa sempre
que li demanaves un favor. Si ho
Manuel Damas, sortint 'a hombros' de la plaça de Manlleu el 22 d'agost de 1964. Rosa Rodellas Torres

26 27
entenia, no tan sols et deixava les
coses, sinó que venia ell a oferir-
te-les. Noble, però de caràcter fort,
anava de cara i s’havia creat moltes
enemistats per aquest factor, però
sempre podies comptar amb ell.
Al final el van fer canviar i no va
acabar, però, de la millor manera”.
En Damas va ser un gran apassionat
del món dels toros, col.laborant
després als anys noranta amb
la revifada de la Penya Taurina
Manlleuenca, sobretot en les visites
a les ramaderies, on va retrobar els
seus antics companys per tornar a
torejar i recordar una afició que no
es va poder convertir en professió.
Dissortadament quan es dissenyava
el projecte d’aquest llibre-guia de
la PTM, el ‘maestro’ ens va deixar,
l’any 2014, i no vam arribar a temps
de poder copsar directament els
seus records i la seva experiència
d’una època inoblidable.
RAFAEL RUFIÁN GARCÍA,
‘EL NIÑO DE ISIDRO’
“En Rafa era un estatuari. Ho volia
fer molt bé però l’enganxaven.
Feia de José Tomás amb la muleta,
pero no tenia visió del toro com
tots els que ho fan. Ell no, però
li agradava quedar-se quiet. El
seu estil era clarament de José
Tomás i Manolete”. Qui tan bé
parla i alhora raona d’una forma
críticament constructiva del toreig
d’en Rafael Rufián García, ‘El Niño
de Isidro’, torna a ser, com no, el
seu empresari als anys seixanta, en
Josep Clerch, amb qui va compartir
també la presidència de la Penya
Taurina Manlleuenca, a partir dels
anys noranta i fins a l’actualitat.
La ‘Catalunya taurina’ de Raúl
Felices també esmenta a ‘El Niño
de Isidro’ en el seu diccionari,
afirmant que “va néixer a Priego
Els toreros germans Manolo i Aniceto Ramírez, amb Cosme i Joan Paterna, a la plaça de Vic. Manolo Ramírez
de Còrdova, però posteriorment va
emigrar a Manlleu, on va actuar en
una novillada el 22 d’agost de 1964,
dirigit per en Josep Clerch Serrat”.
De les seves estades a la plaça de
Vic i els seus entrenaments amb el
millor torero osonenc de la història,
en José Boixader Españó, ‘El Niño
de la Brocha’, al mateix temps que la
seva memòria al voltant dels últims
anys de l’escena taurina osonenca
i catalana, també en condició de
vicepresident de la Penya Taurina
Manlleuenca, en farem un repàs
acurat en el proper capítol destinat
a en Rafel, ‘l’últim torero’, en record
a tota una època i una forma de
veure la vida en òptica taurina que
ben bé val un homenatge.
JOSÉ BAENA RUIZ,
‘EL NUMEROSO’
Un altre capítol apart es mereix
també la vida taurina i extrataurina
del tercer torero manlleuenc, José
Baena Ruiz, ‘El Numeroso’, potser
el més conegut i popular dels tres,
tant pel seu peculiar estil al redol
com per la seva especial forma de
ser, entremaliada i extrovertida.
“Va néixer a Jaén, però va viure
des de molt petit a Manlleu, on
va participar als anys setanta en
novillades econòmiques, destacant
la seva actuació a Vic el dissabte 7
d’agost de 1971, i va ser apoderat
per en Josep Clerch”, precisa també
la ‘Catalunya taurina’, d’en Raúl
Felices.
“Torejant ‘El Numeroso’ era aquell
que sempre ho passes per alt i no
t’enganxen mai. S’entrenava amb
‘El Niño de la Brocha’ i també al
Foment amb una bicicleta amb
banyes”, afirma en Josep Clerch
acabant la trilogia dels toreros
manlleuencs, tornant a evidenciar
una memòria única dedicada al
record de la Festa
“El millor era en Damas,
el que en sabia més; en
Rafa era un estatuari però
l’enganxaven, i a en Baena,
mai”, recorda en Josep Clerch
Per desgràcia nostra en José Baena
no podrà veure publicada aquest
llibre-guia de la Penya Taurina
Manlleuenca, perquè ens va deixar
aquesta primavera del 2015, però
vam tenir temps de poder compartir
amb ‘El Numeroso’ els seus records
i experiències inoblidables en una
entrevista, curta però sucosa, de
les seves vivències arreu on anava
sempre deixant la seva petjada
d’apassionat dels toros.
En memòria del gran Baena,
homenatjat també per la Penya
Flamenca de Manlleu, deixem
constància de la petita xerrada
mantinguda a casa seva, també
amb en Jordi Clerch, president de la
PTM: “Li han fet molts homenatges
després de morir, però és normal
perquè a tot arreu es ficava i el
coneixien, i era molt estimat”.

28 29
José Baena, 'El Numeroso', donant la volta a la plaça portàtil de Vic el 19 de setembre de 1971. Josep Clerch
ENTREVISTA
JOSÉ BAENA, ‘EL NUMEROSO’
José, com anem? La primera
pregunta és obligada: per què li
deien ‘El Numeroso’?
Tenía siete hijos en aquella época y,
en doce años de casado, tuve ocho.
Entonces no había televisión... y ya
se sabe.
Expliqui’ns com va començar.
D’on li venia la seva afició?
Nací en Alcaudete, me crié en
Priego de Córdoba y vine aquí
después de la mili, con 20 años. Me
crié al lado de la plaza, era vecino,
y de pequeño, siempre entraba
gratis. En la familia, tuve algun
antecedente, pero no me gustaba
pedir favores. Siempre tuve mucha
afición, eso sí.
I com li va anar? Quin resum
faria de la seva trajectòria?
Toreé cuatro veces en Vic, tres con
‘El Soro’, y querían que me fuera
con ellos. De luces, cinco veces y
corté tres orejas. En Barcelona, no,
porque era muy difícil y debías tener
una representación muy buena. ‘El
“No tuve suerte, ni padrino
y corrí demasiado con siete
hijos, pero creo que hubiera
hecho algo porque tenía
valor”, deia ‘El Numeroso’
Soro’ vino aquí a torear y me metí,
la última, en Ribes de Freser. Como
no gastaba ni le costaba nada. Su
padre era torero cómico también.
Donar el salt al professionalisme
era prou complicat als anys
seixanta. Més abans que ara?
Sin padrinos, no tenías nada que
hacer. Además, todo resultaba
muy caro. Por ejemplo, el traje de
luces alquilado, a tres mil pelas. De
cinco corridas, no he cobrado más
que una y porque me pusieron en
los carteles. Y voy al dueño y me
dice que hay que pagar, el traje,
eso y algo más. Clerch era siempre
el que nos llevaba, pero tampoco
tenía cuartos para pagar becerras.
No tuve suerte, ni padrino y corrí
demasiado, con siete hijos. Ojalá
hubiera hecho algo, pero era muy
difícil. Hoy es más fácil que antes,
hay más posibilidades, confianza
y ganaderías, y creo que con
padrinos, habría hecho algo.
Parli’ns del moment d’esplendor
dels toreros manlleuencs, amb
una corrida a la plaça portàtil de
Can Roqué a l’any 1964...
Damas sabía de salón pero tenía
mucho miedo y eso es malo. Rafael
era valiente y se estaba quieto, pero
todos los revolcones eran para él. A
Rafaelillo y a ‘El Chatarrero’ siempre
les revolcaban, también después
cuando se metían en las Casas
Baratas. Yo tenía más valor y me
quedaba más quieto, pero también
me han revolcado varias veces,
como a todos, sin lesiones fuertes.
Siempre he sido muy movido, pero
salía como todos. Echábamos la
siesta, pero yo no dormía.
Quin era el secret de la seva
forma de torejar?
Tener que aguantar y estar quieto,
sin pases. Hay que pararse con la
muleta y saber qué estás haciendo.
El capote ya era otra historia y era
más complicado, pero el único
secreto es estarte quieto y saber.
Y no tener miedo: es libre pero no
vale para torear. Yo me atrevía pero
era más serio, aunque también más
extrovertido. Nos entrenaba a todos
‘El Niño de la Brocha’, pero quería
cobrar y le dijimos que no. En la
última época de la peña, también
toreamos vacas en las capeas.
I quins són els toreros que millor
recorda dels seus temps, o de
qui va voler aprendre o imitar en
les seves ‘becerrades’?
Había muchos toreros y buenos. ‘El
Viti’, para matar. Al retirarse Paco
Camino, quedó Enrique Ponce y,
mientras viva Ponce, digan lo que
digan, es el que más ha matado.

30 31
Ahora bien, lo de José Tomás no hay
quien lo haga, aunque ha toreado
menos corridas, pero en la última
ponía los pelos de punta.
Com veu el futur ara dels braus?
Todos clamamos libertad y estamos
llorando por perder la Fiesta. Lo de
quitar los toros en Barcelona no se
hace, porque fue la única capital
con tres plazas y 60-70 corridas
por temporada. No me explico que
dejen hacer correbous y los toros,
no. Es política y supongo que no
dejarán perder más dinero a Balañá.
‘Numeroso’, ¿y con tantos hijos
y nietos, no le ha salido ningún
otro torero en puertas?
Me hubiera gustado, porque tengo
el capote y la muleta nuevas, pero...
la mierda del fútbol, tantos nietos
y biznietos, y ninguno en los toros.
Molts el recordàvem perquè als
dinars de Nadal de la penya sempre
portava números d’El Niño i de
totes les terminacions -“a veces
tocaba”, recordava-. També era una
espècie d’artista multidisciplinar,
molt popular i conegut arreu -“tenía
arte y planta, pero no tenía padrino
y ahora me hubiera ido mejor”,
reitera-, amb mil anècdotes de les
seves hores extraordinàries com
a cambrer: “Hacía poesía y me
gustaba el cante. Una vez atendí al
gran cantaor Juanito Valderrama,
con el cafelito y el agua, y me
confesó ‘nunca me han puesto un
camarero para mí solo’”.
Tot un personatge, estimat i divertit
però entregat per sobre de tot a
la seva afició, la festa dels toros.
Molts records acumulats, tant dins
com fora de les places. Tota una
vida i tot un sentiment. Fins sempre
‘Numeroso’.
Manuel Ramírez, Damas, Rufián i Baena, en una sortida de la PTM a una ramaderia (2004-05). Josep Clerch
‘EL NIÑO DE LA BROCHA’
JOSEP BOIXADER ESPAÑÓ
‘El Niño de la Brocha’ ha estat
el millor torero osonenc de la
història, sense cap mena de dubte,
i el millor català del seu temps en
actiu, conegut a Madrid i arreu de
totes les places de l’Estat espanyol,
al voltant dels anys trenta, quan
va viure el seu esplendor com a
novillero.
Curiosament en Josep Clerch, tot
un pou d’anèdotes de l’època,
en la seva faceta d’empresari i
aficionat taurí, al costat de la seva
implicació com a membre de la
Penya Taurina Manlleuenca, també
va compartir molts moments amb
en Josep o José Boixader Españó, a
qui va conèixer a fons, primer com
a torero i després com a empresari
del món dels braus. Però en Clerch
sempre va més enllà, perquè serà
o no una coincidència, però va
treballar de ferrer fins i tot amb el
pare de l’històric torero a la ciutat
de Vic.
“Quan vaig acabar l’aprenentatge
vaig anar a treballar a casa seva.
No es podien veure amb el seu
pare. No el tragava per firmar
Josep B. Españó, perquè deia que
Boixader no feia torero. Estaven
com el gat i la llebre”, confessa en
Josep Clerch abans de continuar
amb el relat i arribar a l’anècdota
principal: la primera trobada oficial
cara a cara amb ‘El Niño de la
Brocha’.
“Hi havia un nano d’aprenent
i l’havia d’ensenyar jo, i un dia
al taller em va baixar ‘El Niño’.
‘Coneixeu això?’, em va preguntar
tot indicant-me una capa. ‘Doncs,
baixeu-la i espolseu-la i féu-me de
toro’, em va dir”, segueix explicant
un jove Clerch expectant davant
del torero vigatà.
“A l’escala, l’aprenent em veia i
m’aplaudia, però va baixar el pare
i en veure’m, em fot cossa al cul.
‘Cagum el déu que us ha parit’,
vaig dir, ‘ja em podeu baixar els
“El seu pare no el tragava
per firmar Josep B. Españó,
perquè deia que Boixader no
feia torero”, reviu en Clerch,
que va treballar a casa seva
calés, que plego’”, continua en
Clerch, decidit a deixar la feina de
ferrer a Vic, a casa del famós ‘Niño
de la Brocha’.
“No us ho heu d’agafar així -perquè
em tractava de vós i no de tu, a
un sagal de 16 anys-. Mireu si és
malparit, però no ho puc dir perquè
és fill de la meva dona, però em
nega el meu nom, José B. Españó”,
rememora mig somrient en Josep
Clerch, abans de concloure que
“no es tragaven per això, però no
vaig plegar perquè feia un mes que
hi treballava de ferrer i m’hi vaig
quedar un any i mig, i ‘El Niño’ no
va venir més”.

32 33
De l’època d’El Niño de la Brocha’
fora de les places, un cop retirat
als anys quaranta, també en fa
memòria en Josep Clerch, tot i
que no és tan agradable en alguns
passatges.
“Era molt fanfarró com ell mateix.
A la Penya Taurina Manlleuenca,
va venir però no massa. Als toros
va arribar a presenciar una corrida
i no se li va fer cap homenatge,
perquè ningú el tragava viu, era un
‘mafiós’ i es va muntar una casa de
barrets al carrer Manlleu, separat
de la dona”, explica.
“Era tot un personatge. Va fer una
corrida a Figueres, d’empresari,
i va demanar a ma mare a veure
si el podia acompanyar: portava
molts cèntims a la mà i em va
deixar sense sopar ni esmorzar, i
a sobre, estava emprenyat perquè
no l’havia anat a buscar. Tampoc
ajudava als toreros d’aquí i només
va fer un any d’empresari, un
malparit”, resumeix.
De l’etapa daurada com a novillero
de José Boixader Españó, ‘El Niño
de la Brocha’, en fa un estudi
molt detallat i precís en el capítol
següent -com si es tractés d’un
altre llibre inclòs dins d’aquesta
modesta guia de la Penya Taurina
Manlleuenca- l’amic, bon aficionat,
ex novillero també i escriptor
especialitzat en el difícil i estimat
art de la tauromàquia, Nicolás
Sampedro. Que ho disfruteu igual
que nosaltres.
'El Niño de la Brocha',
en ple ritual de vestir-
se per torejar (1920).
Josep Palmarola. Arxiu
Comarcal d'Osona
Gravat d'El Niño' fet per
Ll. Freixanet la dècada
1920. Josep Palmarola.
Arxiu Comarcal d'Osona
José Boixader Españó,
torejant de capa amb
el seu estil peculiar en
una corrida a la plaça
de Vic, en plena dècada
de 1930, durant els
seus anys de màxim
esplendor com a millor
novillero osonenc i
català al món dels braus
arreu de l'Estat.
Josep Palmarola.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)
torejant i entrant a
matar el toro a la plaça
de Vic, plena de gom a
gom per veure l'art de
la tauromàquia de José
Boixader Españó, durant
la dècada de 1920.
Josep Palmarola.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)
Porta de quadrilles
abans d'iniciar el
passeig a la plaça
de Vic. 'El Niño de la
Brocha' és el primer
torero començant per
la banda esquerra, a la
dècada de 1930.
Antoni Robert.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)

34 35
La Penya Taurina Manlleuenca saluda a l'afició José Boixader Españó, ‘El Niño de la Brocha’
JOSÉ BOIXADER ESPAÑÓ, ‘EL NIÑO DE LA BROCHA’
por Nicolás Sampedro A.
Para hablar de José Boixader
Españó, ‘El Niño de la Brocha’,
es necesario referirse primero a
José Muñagorri Cenitagoya (Pepe
Muñagorri), su mentor. Nació
Muñagorri en la calle Urazurrutia
de Bilbao el 29 de abril de 1883.
Basaba su tauromaquia en las
facultades físicas; las mismas
que a la postre, después de una
aparatosa cornada en Barcelona
en 1906, lo obligarían a hacer
un parón en su carrera. Se hizo
banderillero en el primer año del
siglo XX, para luego ser capaz de
tomar la alternativa no una, sino
tres veces. La primera en México
el 28 de junio de 1925, de manos
de Marcial Lalanda y con toros de
Villamarta.
Por esos tres doctorados y por
la admiración que la afición
profesaba a sus facultades, nunca
recibió el reconocimiento que la
prensa le dio por ser el mentor
del torero más fino de la comarca
de Osona en toda su historia
taurina y el torero más importante
del primer tercio del siglo XX en
Catalunya.
La revista ‘Fiesta Brava’ decía,
después de la incuestionable
temporada de ‘El Niño de la
Brocha’, en 1929, que para
hablarle a Muñagorri sería preciso
hacerlo pidiendo permiso en papel
sellado1.
Pero, ¿qué llevó a Muñagorri a
apoderar a un torero como José
Boixader? Quiere la casualidad
que el mismo día del natalicio de
Muñagorri, en la madrugada de un
29 de abril, se produjera el óbito,
54 años antes de Juan Fernández,
primer torero en ser anunciado
como ‘El Catalán’. Matador de
novillos, Juan Fernández nació
en Lleida el 16 de octubre de
1795 y, cuando contaba nueve
años, luego de haber perdido a
su padre, se lo llevó a Sevilla un
tío suyo canónigo de la catedral.
Y fue aquí, en Sevilla, donde se
de manos de Antonio Montes. En
Huércal Overa (Almería) tomaría
la segunda el 25 de octubre de
1908, ahora de manos de Saleri.
Conseguido este doctorado,
abandonó la profesión para
radicarse en Barcelona, momento
en el que viene la tercera y última
alternativa, que tomó para probar
suerte en un momento de la vida
en el que la razón está en mejor
forma que las facultades físicas.
Esta vez fue en Palma de Mallorca,
1. 'Fiesta Brava'. Noviembre 1929
El bilbaíno Pepe Muñagorri
tomó tres veces la alternativa
y fue el mentor de ‘El Niño de
la Brocha’, el torero más fino
de la comarca de Osona
La revista 'Fiesta Brava' va donar sempre molt importància al toreig d'El Niño de la Brocha' als anys trenta

36 37
corrió la última juerga de su vida
en compañía de un sujeto de
Osuna llamado Juan Gómez.
Aquella noche, Fernández y
Gómez se tomaron unas cuantas
copas de más y en la madrugada
del día 29, con una gran tranca
encima, riñeron. Gómez sacó una
navaja e hirió mortalmente a ‘El
Catalán’. Juan Fernández dobló
para no levantarse nunca, cerca
del convento del Espíritu Santo, en
Sevilla. Justo el día del nacimiento
de Pepe Muñagorri, repito, 54
años después. Salvo por esa
trágica coincidencia, parece que
el torero vasco sabía poco o nada
de Fernández.
También se hablaba del gusto por
comer de Pepe Muñagorri, que
lo llevó a dejar la práctica del
toreo y buscarse la vida en otros
menesteres taurinos. Cuentan
que en cierta ocasión, en México,
Muñagorri se comió un pavo
entero con mole en compañía del
matador de toros sevillano Félix
Velasco. No sería fácil enfundar la
taleguilla luego de tan suculentos
manjares, y menos hacer la cruz,
salvo con algunos ajustes.
Independientemente de la
procedencia, raza o credo, a
Muñagorri lo atrajo a Catalunya
el porte, el empaque, la clase
y la intuición natural que tenía
José Boixader Españó, conegut sense el primer cognom, va ser prou reconegut al primer terç del segle XX
José Boixader Españó, quien se
anunciaba como ‘El Niño de la
Brocha’. Don Antonio Santainés,
allá por los años 60, se refería
así a él: “Sin que me ciegue la
parcialidad, al ‘Niño de la Brocha’
le recuerdo como uno de los
más finos estilistas que ha dado
Cataluña”2.

Le llamaron ‘El Niño de la Brocha’
porque un día en la Peña Taurina
Vicente un grupo de aficionados
discutían sobre Cayetano Ordóñez,
‘Niño de la Palma’. Se encontraba
José muy atento cuando uno de
los simpáticos integrantes de la
tertulia, al verle tan concentrado
en la conversación, le dijo: “Mira,
cuando tú torees la primera
corrida, te pondremos ‘Niño de la
Brocha’”2.

No sé si fue muy acertado para su
carrera escoger un sobrenombre
basado en una moda. Hasta
cuarenta novilleros del escalafón
se anunciaban entonces con el
apelativo o mote infantil: Niño
de la Alhambra, de Cerrajillas,
del Barrio, de los Ángeles, de la
Estrella, de Haro, dos del Matadero
(Cádiz y Tudela), de la Puerta Real,
de Valencia, de Categoría, de la
Venta, de la Mancha, del Brillante,
de la Alcarria, del Conserje, de
Rodas, de la Granja, de la Negra,
de la Palma II, de la Paloma, de la
Plaza, de Ciudad Real, de Gerona,
de la Faja, de la Macarena, de la
Parra, de la Patrona, de la Ribera,
de las Maravillas, de la Villa, del
Club, del Empalme, del Triunfo,
de los Triunfos, del Prado, del
Turia, de Olías, de Peñaranda y
de Utrera, además de un Nene de
Huelva.
La prensa, a principios de la
temporada de 1929, consideraba
acertada la decisión de despojarse
del alias y dejar de ser ‘niño’.
Pero era tarde. Boixader Españó
no dejó nunca de ser ‘El Niño de
la Brocha’. Algunos, con guasa,
además lo llamaban el ‘Ex Niño de
la Brocha’.
Tan fino estilista nació en Vic
el 24 de marzo del año 1908.
Vistió su primer traje de luces en
esta población el 20 de mayo de
1928, mano a mano con Alberto
Barcelona en la lidia de cuatro
novillos de Heraclio Carreño,
de Salamanca. Los novillos se
dejaron. Desafortunadamente,
su debut fue un gran triunfo
para Alberto Barcelona, su
compañero, quien cortó las
orejas y fue paseado a hombros
de los aficionados. ‘El Niño de
la Brocha’ no pasó de valiente y
voluntarioso, por lo que recibió
repetidos aplausos.
2. Santainés Cirés, Antonio. Los toros en Catalunya. Imprenta Clarasó. 1962
Le llamaron ‘El Niño de
la Brocha’ un grupo de
aficionados de la Peña
Taurina Vicente por la moda
de dar un apelativo infantil

38 39
Fue un torero poco castigado
por los toros. Que se recuerde,
solamente toreando el 31 de
agosto de 1930 en Perpinyà
(Francia) recibió una aparatosa
cogida, alternando con Melchor
del Monte y Manolo Agüero, con
ganado de Antonio Fuentes. Al
rematar una serie de verónicas
con una media, el bravo novillo de
Fuentes se arrancó, lo sorprendió
cuando recibía una gran ovación
del público, y le empitonó por la
nalga derecha para lanzarlo a
gran altura. La caída fue lo más
aparatoso de la voltereta, ya
que quedó conmocionado y con
secuelas: en adelante no pudo
el torero agachar la cabeza con
normalidad, y para hacerlo tenía
que acompañarla el gesto con el
resto del cuerpo. Lo llevaron a la
enfermería, pero el torero insistía
en regresar al ruedo. La faena de
muleta emocionó a los asistentes
y la remató con una estocada en
todo lo alto, por lo que mereció
las dos orejas y el rabo del
novillo. Una de sus faenas más
recordadas, sin lugar a dudas.
Poco después de su debut en Vic,
actuó en la parte seria de Carmelo
Tusquellas ‘Charlot’, así como
en algunos festejos comarcales,
como paso previo a una ilusionante
carrera de novillero.
El año 1929 fue decisivo para
su carrera y llevaba aparejado
un objetivo muy claro: debutar
con caballos en Barcelona. Para
ello, en marzo de ese mismo año
viajó a Salamanca invitado por el
ganadero Heraclio Carreño. En
esta finca toreó como parte de
su preparación más de 60 reses,
muchas de ellas en grandes faenas
de capote y muleta, que quedarán
en la memoria del campo y de los
privilegiados que lo vivieron.
El 26 de mayo de 1929 se presenta
por primera vez fuera de su
tierra, en Girona, alternando con
Victoriano Domingo en la lidia de
reses de Guadalupe Sánchez, de
Salamanca. Corta orejas y rabos y
sale a hombros, contratándole la
empresa para tres novilladas más.
Entre éstas destaca el festejo del
siguiente 23 de junio, en el que el
antes llamado ‘Niño de la Brocha’
toreó magistralmente y mató con
mucha decisión cuatro novillos de
Carreño muy bien presentados.
Fueron cuatro por percance de su
compañero Prat, que fue volteado
por su primer novillo impidiéndole
continuar la lidia. Cortó cuatro
orejas y un rabo.
Gracias a las gestiones
empresariales de Pepe Muñagorri,
su principal objetivo para el
año 1929 se vería cumplido.
Boixader Españó es anunciado
en la Monumental de Barcelona
el domingo 20 de octubre, para
debutar con caballos. Seis
novillos de Nemesio Villarroel
para Jaime Noain, Félix Rodríguez
II y El Niño de la Brocha. Noain,
vizcaíno nacido en Gallarta,
llegaría aquella temporada a
las 23 novilladas con caballos,
de las cuales siete fueron en
Barcelona. Una de ellas, de Miura,
contaba con un extraordinario
cartel. Félix Rodríguez II, nacido
en Fuentelapeña (Zamora),
terminaría la temporada con
veinte novilladas. Noain estuvo
desaparecido toda la tarde. No
fue su día. Rodríguez, en cambio,
cortó la oreja de su primer
oponente y con su segundo hizo
una gran faena con la muleta que
malograría atravesando al novillo.

‘Trincherilla’, en la revista ‘Fiesta
Brava’, comenzaba su crónica
hablando de la “Sociedad de
las Naciones”, debido a la gran
3. 'Fiesta Brava'. Octubre 1929
cantidad de turistas que asistían
al festejo, además de la banda del
crucero alemán Koenigsberg, la
dotación del barco en el tendido, y
en un palco los oficiales. Además,
al comenzar el festejo apareció
el presidente de la República
portuguesa, el general Carmona,
muy bien acompañado por las
autoridades barcelonesas3.

Al referirse a la gran actuación
del ‘Niño de la Brocha’, el cronista
José Boixader Españó fue
anunciado en la Monumental
de Barcelona el domingo
20 de octubre de 1929
para debutar con caballos

40 41
dijo: “El interés de la novillada lo
constituía este chiquillo paisano
de Balmes y de los salchichones:
el torero de Vic”.
Y escribió más: “Era esta prueba
de mucho compromiso para ‘El
de torero hay en el muchacho.
Que le den toros y veremos a ver
qué pasa”, decía para terminar.
El ambiente dejado en la afición por
el de la Brocha no podía ser mejor.
Durante el siglo XX, Barcelona
se caracterizó por repetir al que
estaba bien y adoptar al que era
del gusto de la afición. Así fue:
se anuncia nuevamente el 3 de
noviembre, esta vez con novillos
de Juan Sánchez Terrones, en
compañía de Jaime Noain, que
repetía, y Saturio Toron, que hacía
su debut en esta ciudad. Boixader
Españó cortó cuatro orejas.

Hernández, en ‘El Noticiero
Universal’, escribía: “Por fin
vamos a tener un torero catalán.
Pero un torero de verdad, con
todas las buenas cualidades
que se requieren para llegar a la
cumbre”4.

Por su parte, ‘Trincherilla’, en la
revista ‘Fiesta Brava’ contaría
la tarde de inmejorable manera,
dedicando un famoso párrafo
a un orgulloso José Muñagorri
y la última frase en su crónica,
que sería ligada al de la Brocha
durante toda su vida: “Con que
de Vic salchichones, ¿eh? Pues,
échense ustedes a un lado y dejen
paso a ese chaval que va a poner
entre los toreros el nombre de
José Españó a la misma altura que
su paisano Balmes puso el suyo
entre los filósofos.” Y añadía:
“Después de la zaragata que este
“Por fin vamos a tener un
torero catalán de verdad, con
todas las buenas cualidades
para llegar a la cumbre”.
‘El Noticiero Universal’
Niño de la Brocha’; ahí es nada,
vérselas por vez primera con
novillos picados y presentarse al
propio tiempo ante este público.
Valor se llama esa figura. Y aún
más: “Apresurémonos a decir
que salió él hoy triunfante de su
empeño y expresemos nuestros
augurios de que en ‘El Niño de la
Brocha’ tiene Cataluña un futuro
torero que ha de ir lejos y se habrá
de forrar de billetes.”
No todo estuvo presidido por el
acierto, claro está, pero conviene
‘Trincherilla’ que “hubiera sido
descabellado exigirle a este
chiquillo mayor ponderación en
su labor la primera tarde que se
ve ante ganado de respeto y ante
público de más respeto aún”.
Cuenta asimismo el cronista que
al hacer su quite en el primer
toro fue cogido por el vientre,
“y levantóse el hombrecito sin
mirarse la ropa”. “Valor y maneras
4. Santainés Cirés, Antonio. Los toros en Cataluña. Imprenta Clarasó. 1962.
chiquillo armó el domingo en la
Monumental, sospecho que a
Pepe Muñagorri, el experimentado
y vehemente mentor del Niño de
la Brocha, para hablarle va a ser
preciso hacerlo pidiendo permiso
en papel sellado. Que no sólo de
filósofos y embutidos se alimentan
las ilusiones de los pueblos”5.
Su preparación para la temporada
de 1930 la comenzó viajando en
enero nuevamente a Salamanca,
invitado a tentar en varias
ganaderías, entres ellas la de
Heraclio Carreño, que ya había
visitado el invierno anterior. La
revista ‘Fiesta Brava’ anunciaba
su viaje dejando claro que la
invitación a tentar era de verdad,
cosa que no ha sido nunca fácil
con un novillero. Termina el
anuncio de su viaje advirtiendo a
los compañeros que “alternarían
con él” para que su preparación
no les cogiera desprevenidos.

Aquella temporada torearía
16 novilladas. A su regreso
de Salamanca torea en la
Monumental de Barcelona un
festejo que inauguró la temporada
en España. Era un domingo 2 de
febrero y se lidiaron seis novillos
de Gabriel González, para Juanito
Valenciano, Alberto Balderas, que
hacía su presentación, y ‘El Niño
de la Brocha’.
José B. Españó, 'El Niño de la Brocha', el segon per la dreta, abans de sortir a la plaça (1929). ACOS
5.'Fiesta Brava'. Noviembre 1929.

42 43
En la crónica de aquella tarde
‘Trincherilla’ contaba que había
sido para poner la carne de
gallina al más sufrido ciudadano
de Alaska. ‘El Niño de la Brocha’
tenía enemigos y para la crítica
del momento, como para la
actual, esto era síntoma de estar
llegando a un puesto destacado
en el toreo. Al no cortar orejas
el torero de Vic, sus críticos lo
celebraron como un triunfo. Pero
lo que no celebraron fue que
hizo lo más torero de la tarde:
“Aquellos seis u ocho muletazos
ayudados por bajo, metiendo
la pierna, sujetando al novillo,
dominándolo para luego estirarse
en unos torerísimos pases de
pecho, no los mejoraría cualquier
figura del toreo.” “Eso, hecho en
Madrid, le hubiera bastado al noi
para colocarse en las avanzadas
novilleriles. ¡Y sin embargo aquí
se le aplaudió con cuentagotas!”,
dejó escrito6.
Finalizando el mes de marzo es
anunciado nuevamente en la
Monumental, esta vez para dar
cuenta de una novillada de Matías
Sánchez, en mano a mano con
Pepe Bienvenida. De aquella tarde
queda el recuerdo de un quite
con dos verónicas a un novillo
de Bienvenida, con las que hizo
salir de sus casillas al torero de
dinastía.
La plaça de Vic s'omplia de gom a gom per veure 'El Niño de la Brocha' (1920). Arxiu Comarcal d'Osona
6. 'Fiesta Brava'. Febrero 1930
Durante el mes de mayo torea
en Tarragona una novillada
goyesca en mano a mano con
Quinito Caldentey. Sus faenas
son premiadas con los máximos
trofeos y sale a hombros.
El domingo 25 de mayo de 1930,
con una nutrida asistencia, el Club
Taurino ‘Niño de la Brocha’, con
domicilio en la Calle Mayor del
Clot, celebró un banquete en el
Hotel Jardín en honor a Boixader
Españó, su presidente honorario.

Por la Monumental han pasado
muchos toreros de todas las
clases, pero muy pocos como el
Chino Vicente Hong. Matador de
toros nacido en Cantón (China),
desde su juventud vivió en
México, donde se aficionó a los
toros. Debutó en Guadalajara el
7 de enero de 1912, alternando
con ‘Mellaíto de Málaga’. Vivió
en varios países de América
Latina con tradición taurina hasta
que llegó a España procedente
de Venezuela, en compañía de
su apoderado, José Romero
‘Frascuelillo’.
A pesar de tener la documentación
enregla,esdetenido.Suapoderado
enviaría a la prensa el siguiente
telegrama: “Torero chino Hong
detenido autoridades españolas
frontera Port-Bou alegando no
pueden pasar chinos, a pesar
de tener visación, pasaporte
y permiso especial ministerio
Estado. Saludo. Apoderado”.
Un día permanece Hong detenido.
Llega a Barcelona en mayo para
hacer su presentación en la
Monumental después de una gran
expectación, el 19 de junio para
el Corpus. Seis toros de Villarroel
para Cantimplas, Niño de la
Brocha y Vicente Hong.

Al parecer, el torero salió a hacer
el paseíllo enfundado en un
enorme kimono y con una cofia
en la cabeza. Desde ese preciso
momento las risas se apoderaron
del público barcelonés de la
Monumental. A punta de volteretas
y habilidad se pudo deshacer de
su primer novillo. Con su segundo
no abandonó la misma técnica,
pero esta vez pasó el tiempo. Los
“Aquellos ocho muletazos
ayudados por bajo, metiendo
la pierna y sujetanto al novillo,
no los mejoraría cualquier
figura del toreo”. ‘Fiesta brava’
bueyes se llevaron el novillo para
el corral.

En la parte seria, no era la
tarde para el de la Brocha. Poco
tiempo estuvo en la plaza debido
a que durante su primera faena
de muleta, al dar un natural,
fue herido con su espada en la
pierna izquierda, perdiendo así
lo que parecía un gran triunfo,
ya que había recibido al novillo
con unos lances de capa de muy

44 45
alta calidad. Con la muleta no
podía ir de mejor manera por
los terrenos que pisaba hasta
que vino el percance. Españó
permaneció delante del toro, pero
la hemorragia era muy abundante
y restaba sus fuerzas. Pinchó en
hueso y no pudo más. Lo llevaron
a la enfermería en medio de una
gran ovación.

En 1931 comienza toreando poco.
Los contratos escasean pero
cuenta con una novillada para
Tetuán de las Victorias (Madrid)
para el 19 de julio de 1931, ya
que el gran Domingo Dominguín
lo vio torear en Barcelona el 9
de noviembre de 1930 y quedó
impactado.
De la primera novillada
desechan a Brageli, pero de la
segunda se comienza a hablar
de hacer pareja con Florentino
Ballesteros para enfrentarlos en
la Monumental. Pero antes de
nuevos enfrentamientos, el de la
Brocha tenía el compromiso más
fuerte de la temporada.

En Tetuán de las Victorias, el 19
de julio, hace su presentación
alternando con Rafael Saco
‘Cantimplas’ y Manuel Zarzo
‘Perete’, con ganado de Manuel
Blanco. Boixader Españó triunfó
de manera rotunda, sin dejar a
nadie indiferente. Dos grandes
faenas con la muleta y estocadas
con su personal estilo de entrar
al volapié. El público ovacionó al
catalán y obligó a dar la oreja,
para así sacarlo a hombros entre
la multitud.

Después de varios años como
profesional y del buen ambiente
dejado en Tetuán, debuta en la
plaza de Madrid el 7 de junio de
1932, alternando con José Agüero
y Diego de los Reyes, con novillos
de Atanasio Fernández. Aquel día,
cuando Boixader Españó estaba
listo para hacer el paseíllo, un
señor se le acercó y le preguntó:
“¿De verdad es usted catalán?” El
torero asintió con la cabeza y el
señor se alejó, tomó distancia y
continuó mirándole. Nuevamente
se acercó para hacerle la misma
pregunta, al no estar seguro de
que el diestro le hubiera dicho
Pero antes de Tetuán se anuncian
en Vic en dos novilladas: una
el día 5 julio, con novillos-toros
de Carreros, para Victoriano
Domingo, Niño de la Brocha y
Pepito Brageli, y la otra el día 12,
con novillos de la misma ganadería
y participación del Niño de la
Brocha, Florentino Ballesteros
y López Reyes. La afición tiene
puesta su atención en el cartel
del día 5, en la pareja Niño de la
Brocha-Pepito Brageli.
‘El Niño de la Brocha’ debutó
en la plaza de Madrid el 7 de
junio de 1932 y un señor se
le acercó y le preguntó: “¿De
verdad es usted catalán?”
La revista 'Fiesta Brava' va realitzar un reportatge fotogràfic del toreig d'El Niño de la Brocha' (1929)

46 47
la verdad. El torero secamente y
muy serio repitió que era catalán,
lo miró por última vez antes de
marcharse y dijo: “Pues, no me lo
creo”. No fue indiferente para José
Boixader Españó, ya que preguntó
a los que se encontraban con él
por la identidad del incrédulo
señor. Era matador de toros y se
llamaba Fausto Barajas.

Toreó muy poco en el año 1934.
En la Monumental, el día de San
Pedro, Manresa, Perpinyà y poco
más. Destacó la novillada del 22
de julio, donde se encerró con
seis serios novillos de Manuel
Santos en Girona. Corta las
orejas a cinco de ellos, ya que
las dificultades del segundo no
le permitieron cortar las orejas a
todos. De los cinco desorejados,
tres se fueron para el desolladero
sin sus rabos. En esos momentos
ya comenzaban a llamarle el ex
Niño de la Brocha.

Finalizando la temporada de
1934, por la situación, pero
especialmente por su salud, es
obligado a reducir el número de
festejos. La temporada de 1935
fue muy limitada, y la llegada de
la guerra terminó con las ilusiones
del torero. Una vez terminado el
conflicto, sus actuaciones se
podían contar con los dedos de
una mano.

Reaparece en la Plaza Monumental
de Barcelona el 18 de julio de
1939, alternando con Gil Tovar
y Paquito Casado con novillos
de Galache. El resultado no fue
el mejor, aunque no estuvo mal.
Decide poner fin a su carrera y
dejar la profesión.

Su última novillada no podía ser
en otra plaza que en la de Vic, el
25 de agosto de 1941, alternando
con Mario Cabré y Jaime Marco
‘El Choni’, con novillos de Pedro
Hernández.

Durante la década de los 40, ya
retirado, decide ser empresario
en algunas plazas catalanas
(Figueres, Olot, Girona y
Vic). En Vic, su ciudad natal,
especialmente organizó un buen
número de festejos.

En 1961 tendría que vivir uno de
los días más tristes de su vida: el
último festejo en la plaza de toros
de Vic, el 25 de marzo de 1961,
con un cartel formado por Agustín
García Muñoz ‘Agustinillo’, Alfonso
Merino y Enrique Molina.

En el retiro era muy aficionado a
las tertulias taurinas en el patio
de su casa, decorado con el mejor
estilo andaluz, en la calle Manlleu,
49, de Vic. Le conocían por ser
una persona tremendamente
solidaria.
José Boixader Españó, ‘El Niño
de la Brocha’, el torero más fino
del primer tercio del siglo XX en
Catalunya, deja de existir en 1978
cuando contaba 70 años de edad.
torejant de capa a
la plaça de Vic, a la
dècada 1920.
Josep Palmarola.
Arxiu Comarcal d'Osona
(ACOS). Col.lecció de
fotografia històrica de
l'Ajuntament de Vic
José Boixader Españó,
el primer per l'esquerra,
fent el 'paseíllo' a la
plaça d'obra de Vic, a la
dècada dels anys vint.
Josep Palmarola.
Arxiu Comarcal
d'Osona (ACOS)
BIBLIOGRAFIA
Bagues ‘Don Ventura’, Ventura: Efemérides Taurinas. Ed. Lux. 1928.
Cossio, Jose María: Los toros, tratado técnico e histórico. Tomo 3. 1965.
Doctor Vesalio - Turruella: La fiesta brava (Revista semanal). Imprenta J. Prats.
Barcelona 1926 - 1934.
Felices, Raúl: Catalunya Taurina. Bellaterra. 2010.
González, Antoni: Bous, Toros i Braus, Una tauromaquia catalana. Edicions El
Mèdol. 1996.
López Chacón, Rafael: Toros en Barcelona. Editorial Borrás. 1946.
Santainés Cirés, Antonio: Los toros en Cataluña. Imprenta Clarasó. 1962.
Revista La Fiesta Brava, Barcelona 1926-1936.

48 49
La Penya Taurina Manlleuenca saluda a l'afició L'últim torero
RAFAEL RUFIÁN, ‘EL NIÑO DE ISIDRO’,
L’ÚLTIM TORERO
La història de la Penya Taurina
Manlleuenca (PTM) no es podria
entendre de cap manera sense
l’aportació fonamental d’en Rafael
Rufián García. Primer des de la
plaça de braus, torejant amb un
estil agosarat i avançant-se en el
temps a les maneres fins i tot del
genial José Tomás, i després des
de la vicepresidència de la mateixa
penya, mà a mà amb en Josep i en
Jordi Clerch per seguir recolzant la
Festa arreu i treballant de valent
per fer-la créixer dia a dia.
En Rafel, ‘El Niño de Isidro’,
aficionat taurí exemplar des de ben
jovenet i sense perdre gens ni mica
els records en la seva maduresa,
és l’últim torero representatiu de
Manlleu i qui millor pot explicar
l’abans, l’actualitat i el futur del
món del toro al nostre país.
Rafael, un plaer poder compartir
experiències locals i universals
de l’amor per una passió única i
inoblidable. Com va començar la
seva relació amb els toros?
'El Niño de Isidro', torejant amb la dreta amb la muleta (1964). Rafael Rueda Porras. Museu del Ter
La primera afició va aribar quan vivia
a Andalusia, a Priego de Còrdova. El
meu pare era negociant de bestiar
i ja havia anat moltes vegades als
toros de ben petit i em tirava tot
això. Allà hi ha una plaça de toros
Josep Clerch ens va portar. Es va
implicar i va representar-nos a tots,
a Manlleu, l’any 1964, a en Damas,
a en Baena i als altres. També
vaig anar a Tudela amb en Clerch.
‘Tienta’ i ‘retienta’. Dos anys i
que está molt bé i anàvem de fires
de bestiar, a Montoro, Andújar, Jaén
o Còrdova. N’havia vist bastants.
Fins que es va llançar a la piscina
i va decidir-se a torejar...
Tenia 12 anys quan vaig arribar
a Manlleu i mai vaig deixar
d’interessar-me pels toros. Vam
començar als anys seixanta i en
tres anys les vaques, i vaig quedar
bastant bé. Tenia llavors 19 anys.
És inevitable i desperta la
curiositat saber d’on prové el
seu sobrenom, conegut sempre
en el món taurí com ‘El Niño de
Isidro’.
No se sap ben bé d’on venia. Jo
sóc en Rafael Rufián García i em
Manuel Damas i Rafael Rufián, els dos primers a l'esquerra, a la plaça de toros de Vic (1962). Manuel Damas

50 51
deien Isidro, pels avis. Un avi meu
es deia així, i així es va quedar.
M’hagués agradat més García.
Rufián semblava que no, però no sé
d’on va venir realment.
Diuen que el seu estil de toreig
ja era singular a l’època i es
distingia dels seus companys
perquè tenia més tendència a
quedar-se quiet sempre davant
del toro.
Sóc més muletero que de capea.
M’agradava més la muleta però
feies de tot en aquells temps quan
et tocava torejar. M’hi he fixat tota
la vida, sé agafar-la, respectar-la i
hi ha gent que no sap plegar ni un
capot.
Viti, o el cas d’El Juli, que mata molt
malament, salta i fora.
Quines són les claus que acaben
definint el bon i el mal torero?
En el meu cas, he torejat més de
cor que no per saber. A vegades
estava descol.locat i acabava per
terra. El secret per torejar és el de
saber-se col.locar. Tenia afició i no
tenia por però em faltaven hores
d’entrenament, necessitava moltes
més hores.
Parlaapartsigualsde sentiment,
dedicació i preparació, però fins
quan va estar en actiu a les
places?
Vaig torejar de jovenet i també amb
63-64 anys, davant d’una becerra
a Béziers, però quan tornàvem
d’aquesta excursió al camp amb
la penya, vaig dir això s’ha acabat.
A Bourg-Madame vaig torejar una
vaca i a Vilanova, en un festival que
es feia per a la Creu Roja, també hi
vam anar dos anys.
Llavors també sabrá què se sent
quan t’agafa el toro?
Enganxades, n’hi havia cada vegada,
però per sort mai res greu. Ara bé,
l’endemà et feia mal tot.
Va formar part de tota una colla
que anomenaven els toreros de
Manlleu als anys seixanta en ple
esplendor taurí a la vila. Quins
records guarda d’aquella etapa
“No se sap ben bé d’on
va venir realmente el meu
sobrenom d’El Niño de Isidro’.
Un avi meu es deia Isidro i
així es va quedar al final”
Com afrontava l’instant de
matar, essencial per completar
una bona ‘faena’?
Matar no era especialment més
difícil. Ni al mig, ni massa lluny.
Cal posar-te a puesto i donar-li la
sortida que li correspon. Hi havia
toro que en un petit toc, ja estava
i sobretot cal esforçar-te. Hi ha
matadors que no tenen estil, per
exemple, en Antonio Ordóñez no
era un bon matador i sí en canvi El
inoblidable per a Manlleu i per
a la Festa?
Tots érem novilleros de Manlleu. En
Damas havia torejat més al camp,
però també hi havia en Baena, ‘El
Numeroso’, i els germans Ramírez.
Tots érem molt valents o més aviat
atrevits i no teníem por.
Com eren els altres dos toreros
importantsdeManlleu,enDamas
i en Baena, malauradament ja
desapareguts?
En Manuel Damas era el que estava
més ben preparat de tots, el que
estava més posat i sabia defensar-
se més bé que nosaltres. En José
Baena, ‘El Numeroso’ pels seus set
o vuit fills, tenia molta cara i era un
fart de riure. Sempre deia ‘ponte
delante’, davant del novillo. I llavors
apart hi havia els germans Ramírez,
en Niceto, tot un nota, i en Manolo,
també conegut com ‘El Chatarrero’,
perquè tenia la xatarreria de cotxes.
La veritat és que tots formàvem una
colla molt ben avinguda i hi havia
molta afició, a El Poquí i La Moreta.
Però es diu que ja rivalitzava
d’alguna manera llavors amb ‘El
Numeroso’?
El que passava és que en Baena i
‘El Chatarrero’ torejaven plegats.
I al seu aire, i no els enganxava la
Rafael Rufián, 'El Niño de Isidro', iniciant el toreig de capa a la plaça de Manlleu (1964). Rosa Rodellas Torres

52 53
vaca. En canvi, jo em volia aturar
i m’enganxava. A mi sempre em
tocava la part més perillosa perquè
ells la deixaven fer.
I quina relació tenia el grup de
Manlleu amb la plaça de Vic?
Si has viscut aprop de la plaça,
n’aprens més. A Vic n’hi havia i es
feien becerrades nocturnes. Allà la
gent torejava molt bé, tot i que no
fessin res al seu temps, als anys
seixanta.
Aquí hi van conèixer ‘El Niño
de la Brocha’? Quina va ser la
relació existent amb el millor
torero històric de la plana de
Vic?
Vam torejat amb ell i vàries vegades.
El coneixia bastant i els diumenges
anàvem a la plaça amb ell, i ens
ensenyava passos. Ja era gran,
tenia cap a uns 70 anys quan jo en
tenia 18.
Es va plantejar intentar mai fer
el salt com a professional?
Anar a torejar a Barcelona era
impossible. A les nocturnes de Las
Arenas demanaven molts diners
per torejar i no totes les famílies en
tenien, però en Clerch va aconseguir
que se’ns fes cas. Si algú m’hagués
ajudat, jo crec que sí hagués arribat,
al menys a novillero. Podia haver fet
alguna cosa més, m’hi veia capaç
però els anys van anar passant.
Quin van ser els seus referents
i models de toreros a seguir
llavors i ara?
En aquell moment en Paco Camino,
perquè un natural seu era el millor
de moltes figures. En Diego Puerta
i ‘El Cordobés’, tot un fenòmen
'El Niño de Isidro', fent una passada de muleta amb la dreta a la plaça de Manlleu (1964). Manuel Damas
sociològic, més que ara en José
Tomás. També hi ha ara en Perera i
en Talavante, són els més destacats.
Hem tingut la sort de veure des de
la penya quasi les millors corrides
de José Tomás, en els seus primers
anys. Moltes tardes i potser de les
millors de la Monumental. Quan en
saben més, també saben apartar-se
més.
I quins consells li donaria com
a ex torero a algun jove que
comenci ara o que intenti fer-
se un camí en el difícil art de la
tauromàquia?
Sobretot afició, que no la perdi
mai. Fer-se torero es una carrera
molt dificil, quasi impossible, a no
ser que tinguis bons padrins. I has
de ser conscient que un dia te la
fotaran. S’ha d’arriscar, però s’ha
de ser valent i tenir afició.
VICEPRESIDÈNCIA DE LA PTM
DES DE L’ANY 1999
Al marge del seu pas per les places
com a ‘El Niño de Isidro’, en Rafael
Rufián sempre ha estat connectat
en el món del toro des que va
decidir unir-se a en Josep Clerch
per formar part també de la Penya
Taurina Manlleuenca.
Sempre n’ha estat el vicepresident
des de la segona refundació a
l’any 1999 fins a l’actualitat, sota
la presidència del fill del seu
representant de tota la vida, en
Jordi Clerch.
Gràcies a en Rafel la Penya Taurina
Manlleuenca (PTM) mai ha deixat
d’existir en aquests últims setze
anys i avui dia sort n’hi ha del
seu impuls per no defallir, tot i la
malaltia que li condiciona poder
participar més activament en el dia
a dia de la penya.
Com va començar la seva relació
de per vida amb la Penya Taurina
Manlleuenca?
L’any 1965 tot va quedar parat
perquè es van deixar de fer toros
aquí a Manlleu. Els dos anys
anteriors, la plaça portàtil va estar
aquí una temporada gran i per
quatre xavos, però al final no es va
veure clar i la van deixar. Estava ple
i l’any 1964 potser es van passar de
corrides i no ho estava tant, i els hi
va fer por. Sempre hi havia hagut
penyes taurines a Manlleu, ja als
anys 30, i en Josep Clerch ja hi era
però es va interrompre. Llavors a
finals dels anys noranta vam decidir
reemprendre la penya. Nosaltres i
en Toni Fierro, que venia des d’Olot
cada setmana.
No va ser una tasca fàcil
refundar la penya quinze anys
enrera.
“He torejat més de cor que no
per saber i fins als 64 anys.
Tots els toreros de Manlleu
érem molt valents o més aviat
atrevits i no teníem por”

54 55
Rafael Rufián, a la dreta, amb Josep Clerch i el torero Serafín Marín als premis Balañá (2004). Alberto Faricle
Vam dir de rescatar la penya i
vam parlar amb en Joan Segura
Palomares, llavors president de les
Entitats Taurines de Catalunya. La
vam posar en marxa als anys 90 un
dia del Porc i la Cervesa aquí a la
caixa d’oros. Estava oblidat i vam
començar de zero, arribant a uns
160-170 socis. Entre l’afició i viatges
cap a França i festes camperes,
fèiem ple d’autocars.
Van ser uns anys bons, amb
recuperació de l’afició.
Vam fer la festa campera més gran
muntada, a Vilanova, Tarragona,
amb més de 300 persones en
una festa-novillada, després de
llogar un autocar de dos pisos i
una furgoneta, amb quasi cent
persones d’aquí. També vam arribar
a omplir tres autocars per anar a
la Monumental. Els preus eren uns
altres, en pessetes. Ara és el doble
de car.
I a més en quedava constància
històrica, amb revista anual de
la penya.
La penya es reunia cada setmana i
parlàvem de l’actualitat taurina. Vam
arribar a fer un llibre cada any, amb
tres revistes publicades. Sorprenia
que un poble com Manlleu tregués
aquest llibre, perquè era més que
car i hi havia poca col.laboració.
“Vam rescatar la penya a
finals dels noranta, des de
zero i arribant als 170 socis,
però ara s’ha perdut l’afició i
veig complicat parlar de toros”
Al final però, també es va anar
perdent l’afició...
Amb antitaurins pel mig, i en no
haver-hi toros a Barcelona, també
es va frenar. Ara no saps on anar a
parlar de toros. S’ha perdut l’afició,
però seguim mantenint tracte amb
l’Ajuntament. Abans però, havies
de fer moltes activitats per tenir
subvencions.
Sempre però al peu del canó, tot
i els problemes físics.
Als 60 anys vaig començar a tenir
problemes de salut, però anava a
tot arreu. Ara en tinc 70 i el cor està
bé, però el problema està al pulmó i
s’ha d’anar en calma.
Donant un cop d’ull a tota una
trajectòria vital dins i fora de
les places, el balanç ha der
ser positiu, malgrat tots els
entrebancs.
He sabut prendre les possibilitats
que tenia. No m’ha quedat cap
recança. Si em posen davant d’un
novillo, també l’hagués torejat.
Poso l’exemple de la vaca de Bourg-
Madame. Em vaig trobar bé i vaig
disfrutar més amb aquella vaca
que amb una de petita, que la tens
ben controlada. Tenia 63 anys i era
una vaca que ni ‘El Chatarrero’ ni
en ‘Baena’ van sortir a torejar-la.
Em van felicitar i vaig dir que com
m’hauria agradat que me l’haguessin
donat de jove. Va ser una qüestió
d’experiència i maduresa. Quant
més grossa la vaca, sempre em
trobava més bé.
I una última curiositat, com li
agradava sortir vestit a la plaça
de toros?
Grana i or era el ‘traje de luces’ que
més m’agradava, i de blanc i oro,
fora de manlleu.
Toros abans, avui i demà? Què
ens espera a tots als aficionats
a partir d’ara?
La meva afició serà sempre la dels
toros i avui dia no pots parlar-ne.
Se’ns persegueix una mica als que
parlem de toros, i ho veig complicat,
la veritat.
En Rafel o en ‘Rafaelillo’, com li
diuen encara algun dels seus amics
més genuïns que tenen fresc a la
memòria ‘El Niño de Isidro’ que
tantes tardes d’alegria va donar a
les places de Manlleu i Vic, segueix
creient en una afició convertida en
passió de tota una vida. Gràcies
Rafael, pel teu esforç per fer resistir
la Festa des de la Penya Taurina
Manlleuenca que tant t’estimes i
que tant has ajudat a que perduri
amb el temps.

56 57
La Penya Taurina Manlleuenca saluda a l'afició Els Clerch
ELS CLERCH
Parlar dels toros a Manlleu és
parlar dels Clerch, una família
lligada a les places de braus per
afició i sentiment d’una festa única,
catalana i universal. En Josep, des
de la seva faceta com a empresari
taurí de l’època històrica dels
torerosdeManlleualsanysseixanta
i com a ‘alma màter’ de sempre
de la Penya Taurina Manlleuenca,
el seu fill Jordi, l’actual president,
o l’estimada Amelia, tan bona
aficionada com fidel companya
de vida, configuren una tripleta
emotivament inoblidable per a tots
aquells que gaudeixen de la seva
impressionant experiència taurina.
“Sempre ens ha agradat anar als
toros els caps de setmana i quan
hi havia cèntims. De fet, en Jordi
ja estava a la panxa de sa mare i ja
anava als toros”. En Josep Clerch
i Serrat no pot ser més clar quan
intenta explicar el perquè de tota
una família entregada a la Festa.
Han voltat molt, per Espanya i
França sobretot, per amor a una
afició que els converteix en únics
i entranyables.
“El primer any a Céret, hi vam
estar drets sense entrades, fa més
de 25 anys. També som fidels a
Millars i Sant Martí, aprop d’Arles,
Els Clerch, a la plaça l'any 1964, amb un jove Jordi amb l'Amelia i en Josep, al 'callejón'. Josep Clerch Serrat
i hem estat a València, Madrid,
Saragossa, Sant Sebastià, Corella
(Navarra), Tudela, als Sanfermins,
Bilbao, etcètera”, reviu en Josep,
amb una memòria prodigiosa als
seus quasi noranta anys.
“Als 30 anys, em trec el titol
d’empresari de toros, i al 1963,
ja hi estava posat. Anaves a toros
i a última hora t’hi vas ficant. La
gent gran es va morint i et van fent
al final de la junta, que jo no m’hi
La seva trobada amb el món del
toro va començar per a en Josep
als anys trenta. “L’any 1933 el
meu oncle em va portar als toros,
i als correbous, a Torelló als anys
quaranta i al carrer dels Hermanos
a Manlleu. Quan vaig acabar
l’aprenentatge, ja hi anava, i
sempre als toros a la plaça de Vic”,
comenta com a primers records
taurins.
volia posar de cap manera, però
ens hi vam anar quedant”, recorda
sobre la seva etapa daurada: “Jo
feia venir una plaça. Hi anava tota
la junta, però jo donava la cara i
sempre es va omplir”.
Mai va voler ser torero, però, i com
a exemple parla d’una experiència
que va viure a Alcoi: “Anava amb
una mossota i vam fotre el camp
La família Clerch, en Josep, l'Amelia i en Jordi, en una instantània actual del fotògraf Alfredo Puente

58 59
per Sant Jordi. En ple correbou, de
cop vaig sentir ‘catalán, catalán’.
I sort que hi havia una finestra de
ferro i la vaig posar a dalt, però
em vaig quedar a la mà amb les
calces... i les banyes del toro em
van passar pel costat del coll”.
En Clerch és un pou d’anècdotes
i també en guarda moltes amb la
seva dona, l’Amelia, després de
59 anys de casats. “A Barcelona,
sempre anàvem a la Monumental i
Las Arenas, però anar a veure toros,
de casat, perquè de soltera, ella
no”. D’aquells temps també “feia
fotos, tirades meves, m’agradava
molt fer-ne”, a més de ser un gran
amant i especialista del cante.
No acabaríem amb tants records
de l’univers taurí, però en Josep es
queda amb un dels últims detalls,
la seva relació amb el famós José
Tomás: “Quan vam coincidir en
la gala anual de la tauromàquia a
Barcelona, ningú li deia res a José
Tomás, tothom li tenia por i li vaig
dir ‘maestro’, i em va contestar:
“Ya puede reunirlos, una fotografía
a ustedes y nadie más”.
Li vaig entregar aquella nit la
primera orella de marbre a un
torero per primera vegada, i no
me n’havien dit res abans i li
vaig donar. I llavors em va dir:
“Caramba, abuelo, ya volvemos a
estar juntos otra vez”.
Antonio Borrero 'Chamaco', a la plaça de Vic (1958-59), fotografiat pel mateix Josep Clerch i Serrat
En Jordi Clerch i Dachs, actual
president de la Penya Taurina
Manlleuenca, va néixer l’any 1957
i de ben petit ja freqüentava les
places de toros. “Me’n recordo
bé. Havia estat en corrides amb
4-5 anys. A Vic molt poc, però hi
tinc el primer record i després,
amb 6-7 vaig viure la dels toreros
de Manlleu a la portàtil a la Festa
Major”, assegura.
“A la panxa de sa mare ja aplaudia”,
apunta el seu pare. “Quan els
toreros de Manlleu ho van deixar,
jo podia haver començat, però ja
no hi havia ambient”, fa memòria
també d’uns temps daurats per a
l’afició als braus i que ha continuat
arreu, i sobretot cada any a Céret,
a la Catalunya Nord a França, on
ha arribat a presidir la corrida.
La nissaga familiar no tanca el
futur dels Clerch lligat al món del
toro, amb dos fills i quatre néts
per ara. “El meu nano hi va anar
una vegada. Ni li va agradar ni li
va deixar d’agradar. I la meva
filla també va veure José Tomás a
Barcelona i ha estat a Céret”.
Lamare,l’AmeliaDachsiLlongarriu,
és també una gran aficionada,
sobretot des que es va casar amb
en Josep fa 59 anys, i es va fer
una habitual de la Monumental i
Las Arenas. “Jo abans no hi anava,
però el meu pare, sí”, confessa.
“Al principi fotia uns crits... i a les
primeres corrides era un problema,
“Era la berbena de Sant Joan i hi
feien una becerrada nocturna amb
castell de focs i toros amb discs
voladors. La banda de la festa era
al mig de la plaça, per no cremar
les cantonades. De sobte, vaig
rebre un cop de foc al mig de la
cara, aprop de l’ull. Va ser una
cremada forta i em van fer pas com
els toreros per sota la barrera, al
‘callejón’. Per sort, vaig ser valenta
i amb un mocador a la cara”, diu.
“Just com un paper de fumar per
no perdre l’ull”, reviu com si fos
ahir en Josep Clerch. “Vam anar
amb urgència a la farmàcia, la
va atendre el doctor i va seguir
veient l’espectacle i no va dormir”,
conclou. Els Clerch, una família de
toros i per als toros.
Parlar de toros a Manlleu és
parlar dels Clerch: en Josep,
l’Amelia i en Jordi han dedicat
la seva vida a la Festa i a la
Penya Taurina Manlleuenca
perquè a mi em coneixien i em
miraven”, li critica en Josep, com
aquelles grans parelles d’abans
que tant s’estimen com també es
discuteixen. “Jo era balladora i
ell, no. Anàvem al cine i al teatre,
perquè li agradava molt”, afirma
abans de reviure la sensació més
forta viscuda a Las Arenas de
Barcelona, que podia haver acabat
molt malament i, per sort, ara
només és una anècdota.

60 61
ADAC.
Association des Aficionados Cérétans
El dia 17 de juliol de l’any 1988 va debutar a Céret la Fira Taurina organitzada
per l’Association de Aficionados de Céret. Vint-i-set anys han passat i nosaltres
seguim, a vegades amb dificultats, però aquí estem.
El primer espectacle va tenir molt èxit i a la plaça es va posar el cartell de ‘no hi
ha entrades’. Essent un dels responsables de la taquilla, em van cridar perquè hi
havia un problema amb catalans del sud, que insistien molt per entrar a la plaça.
Tot es va arreglar i la família Clerch va poder veure la nostra primera corrida.
Reconèixer i homenatjar alhora la gran
feina d’en Rafael Rufián i els Clerch,
en Josep, en Jordi i l’Amelia, per a la
supervivència de la Penya Taurina
Manlleuenca s’ha convertit en una
tasca obligada per part de tots aquells
coneguts seus que saben apreciar de
cor l’esforç i la passió per la Festa.
Gràcies als amics de l’ADAC -amb
en Josep Roqueta d’abanderat-, als
‘històrics’ Francesc Camps i Francesc
Domènech, als estimats Antonio Peña
i Jesús Ureña, a l’activa Sara Morales,
als tauròfils German Company i Maria
Puche, a l’artista Alfredo Puente, i als
savis Enrique Sierra i Salvador Boix.
Reconeixements Des d’aquell dia han sigut fidels a la nostra organització i no han fallat ni una
vegada.
El contacte amb en Josep, en Jordi i l’Amelia ha estat molt estret i el que en un
principi era una relació entre aficionats s’ha convertit en una amistat sincera, en
particular amb en Martí Batlle i en Josep Roqueta.
Si l’Adac és coneguda a Osona és gràcies a la propaganda que la Penya Taurina
Manlleuenca ha realitzat aquests anys. Han fet possible la presentació de la fira
a Manlleu, ens han facilitat poder parlar per la ràdio, ens han introduït també
en el cercle d’aficionats d’Olot i també ens han fet molt bona difusió en d’altres
àmbits.
L’Adac reconeix i agraeix a la família Clerch tot el que han fet a favor seu.
La Penya de Manlleu i, especialment, la familia Clerch són un exemple per a tots
els aficionats de com s’ha d’actuar perquè continuï la Festa a Catalunya.
SALVADOR BOIX
Gràcies. senyor Clerch
Que la vida dóna moltes voltes és una veritat irrefutable. Jo mateix, sóc fill de
Banyoles, barceloní de vocació, vigatà per devoció i manlleuenc a temps parcial
perquè fa onze anys visito Manlleu dia sí, dia no.
Entre la capital del Ter i jo, però, tot va començar uns anys abans. I gràcies – per
culpa – del senyor Clerch, aquell vell aficionat de bigoti retallat que em va seduir
des del dia que ens vam saludar per primer cop. Podria intentar recordar, sense
sortir-me’n, les moltes vegades que en Clerch m’ha convidat a Manlleu. Als
sopars de la Penya, a actes culturals on he pogut presentar en públic algun dels
projectes dels quals me’n sento més orgullós, o a alguna conferencia, exposició
o publicació. Els pretextos que necessitem els aficionats per cultivar la nostra
dèria comuna.
Només li puc dir gràcies. Per la seva sempre respectuosa amistat. Per la seva
exquisidesa en el tracte. Per haver confiat en les meves aportacions a la causa.
El món es divideix entre els que estiren i els que són arrossegats. En Clerch és
dels de davant, dels que amb la saviesa dels anys viscuts i amb la força de les
conviccions ens van marcant el camí. Per molts anys!

62 63
MUSEU DEL TER
Del 22 d’octubre al 12 de desembre de 2010 el Museu del Ter, amb col·laboració
amb la Penya Taurina Manlleuenca, va acollir l’exposició de fotografia històrica
‘Un segle de toros en imatges. 10 anys de la refundació de la Penya Taurina
Manlleuenca’, gràcies especialment a l’empenta i entusiasme de Josep Clerch i
Serrat i el seu fill Jordi. L’exposició va ser una mostra del pes que la festa taurina
havia tingut en la història de Manlleu, de la qual la Penya Taurina Manlleuenca
és actualment l’hereva i dipositària. Des del Museu del Ter va ser un plaer
col·laborar amb l’entitat i especialment amb la família Clerch.
BIBLIOTECA MUNICIPAL DE MANLLEU
La Biblioteca Municipal de Manlleu, entre les seves missions assignades, preveu
la recopilació dels documents que generen les associacions locals. Aquest fons,
en gran part format per material imprès per a una durada efímera (cartells, fulls
volants, etc.), constata l’activitat i el dinamisme de la societat manlleuenca.
La Penya Taurina Manlleuenca és una de les diverses entitats de les quals es
conserva aquest tipus de material. Josep i Jordi Clerch, des de la seva perseverant
labor en benefici de l’associació, han procurat fer arribar tot allò que s’imprimia
en nom de la Penya i al seu voltant.
Dels documents conservats destaquen una còpia d’un cartell d’una cursa de
braus de l’any 1933; l’acompanyen cartells originals de les curses de 1963, amb
la banda còmico-taurina La Revoltosa, i de 1964. En aquesta darrera, a part
d’una actuació de còmics, els protagonistes van ser els toreros manlleuencs
José Baena ‘El Numeroso’ i Rafael Rufián ‘El Niño de Isidro’, al costat de Manuel
Damas de Roda de Ter i Joaquin Villanueva de Barcelona. Consta que ambdues
temporades les va promoure l’empresari Josep Clerch. D’aquells anys, també hi
ha un talonari d’entrades sol/ombra al preu de 5 pessetes, un programa de mà
de diferents pàgines, carnets i números de loteria.
De la darrera època de la Penya Taurina consten invitacions, cartells d’activitats
diverses (col·loquis, presentacions, homenatges, etc.), entre les quals destaca
la xerrada que l’any 2001 va fer Albert Boadella amb el títol ‘Passió catalana
pels toros i pel destre madrileny José Tomás’. També s’hi troba la referència a
les festes camperes celebrades a Alfara de Carles, Camprodon i les curses a
Céret. Igualment, a la Biblioteca s’hi poden trobar els butlletins del anys 1999,
2000 i 2002.
Sens dubte, tot aquest fons documental és un clar testimoni de la vitalitat i
empenta d’aquesta entitat manlleuenca. La Biblioteca posa a disposició de la
ciutadania tota aquesta documentació per al seu estudi i divulgació.

64 65
SARA MORALES GARCIA
Filòloga
Fent recerca no només descobreixes nous coneixements, sinó també gent que
veritablement et poden aportar molt a nivell tan acadèmic com personal. Això
és el que em va passar fent un treball de recerca de segon de batxillerat sobre
els braus a Catalunya.
Quina va ser la meva sorpresa en esbrinar que Manlleu a més de tenir una gran
trajectòria taurina, també tenia una penya taurina, la Penya Taurina Manlleuenca,
refundada l’any 1999 i presidida pel senyor Josep Clerch. Va ser aquí quan va
començar la meva relació amb una família plenament lligada al món dels toros
tant a nivell europeu, molt coneguts i estimats a diferents pobles de la Catalunya
Nord, com a nivell de les nostres comarques. Una família formada per en Josep,
l’Amelia i en Jordi que em va obrir les portes de casa seva, al mateix temps que
em transmetien la seva afició pels toros i tots els seus coneixements.
No em pensava pas trobar just a Manlleu algú a qui agradés la festa taurina
i va resultar que vaig trobar una penya formada per un nombre de socis i, al
capdavant d’aquesta penya, una família molt involucrada en què aquesta tradició
continués i que es movia a cada celebració i a cada esdeveniment taurí.
Sense ells crec que la memòria de Manlleu com a una ciutat taurina estaria
més que oblidada. Gràcies a la família Clerch per mantenir la Penya Taurina
Manlleuenca endavant, per organitzar esdeveniments relacionats amb els
toros, i sobretot per mantenir l’esperit d’aquesta tradició perquè no quedi en
l’oblit, quan ha resultat tant per Catalunya com per Manlleu una tradició molt
emblemàtica.
FRANCESC DOMÈNECH
Vocal de la PTM als anys 60
Vaig ser a la penya als anys seixanta, ajudant a comprar els braus a Tudela per
a les corrides de 1963 i 1964, quan es van viure uns anys bons per a l’aficio
manlleuenca. A mi em venia del meu pare, que era un gran entès i li agradaven
molt els toros.
Ara em sap greu que no en facin, perquè qui hi vulgui anar que hi vagi, i qui no,
no. Vaig veure torejar a aquella època en Rafael tant a Manlleu com a Vic i d’en
Clerch, només puc dir que gràcies a ell hi ha penya taurina a Manlleu. Són dues
bellíssimes persones.
ANTONIO PEÑA
Aficionat i vocal de la PTM
La Penya Taurina Manlleuenca ha significado mucho para el mundo de los toros y
para Catalunya entera, tanto para los aficionados como para los no aficionados.
Sin los Clerch, no existiría la PTM, porque nadie quiere hacerse cargo de las
cosas y por ellos siempre ha tenido peña taurina Manlleu. Gracias también a
Rafael Rufián, ‘Rafaelillo’, que siempre ha dado también su apoyo en todas las
épocas. La peña está en pie por suerte gracias a ellos, segurísimo.
Cuando llegué a Manlleu en 1965, casi lo primero que hice fue ir al Foment
Mercantil, donde se encontraba la peña, para hacerme socio y hablar de toros,
cuando existía una gran afición en Manlleu, cuando se llenaban incluso dos
autocares para ir a las plazas de Barcelona a disfrutar de las corridas. Desde
entonces hasta ahora, con todos los altibajos, hay que decir que la Fiesta sin
toros no es Fiesta, siendo muy importante e imprescindible que perdure la
tradición taurina en el futuro.
JESÚS UREÑA
Director del programa ‘Con acento’ de Ràdio Manlleu
Fue un acierto muy grande la refundación hace quince años de la Penya Taurina
Manlleuenca, porque recogió una cosa que hacía mucho tiempo que existía.
Para la sociedad manlleuense y para la comarca y fuera de la comarca ha sido
muy importante a nivel cultural y social. Se refundó en una época en que, pese
a no estar olvidada, ya había una dejadez y costaba tener nuevos socios, pero
mientras la familia Clerch esté ahí, podrá estar la peña.
Han hecho cosas muy importantes cuando han podido hacerlas. Hoy todo
se mueve a base de talonario y ellos han ofrecido esfuerzo, con charlas,
presentaciones de libros, la gala anual, intercambios y visitas a las dehesas,
desplazamientos a Céret y a otras ciudades...
Al amigo Rafael Rufián hace muchos años que lo conozco por su profesión,
pero del mundo taurino me enteré tarde. Había hechos cosas dentro y fuera
de Catalunya con los Clerch. Como aficionado es uno de los mejores y, como
entendido, también, no solo en el toro sino en el mundo del caballo, muy ligado
al toro. Ojalá tuviera ahora 20 años menos, me decía, para poder ayudar más en
el día a día a Jordi y Josep. La Penya Taurina le ha dado un valor muy importante
a Manlleu, a favor o en contra, pero Manlleu siempre ha sido taurino, y espero
que lo siga siendo muchos años.

Llibre "Saluda a l'Afició"

Recommended

Recommended

More Related Content

Featured

Featured (20)

Llibre "Saluda a l'Afició"