Tema 7.  La crisi de la Iª restauració (1898-1923).
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Like this? Share it with your network

Share

Tema 7. La crisi de la Iª restauració (1898-1923).

on

  • 3,396 views

 

Statistics

Views

Total Views
3,396
Views on SlideShare
3,295
Embed Views
101

Actions

Likes
0
Downloads
156
Comments
0

2 Embeds 101

http://blocs.xtec.cat 100
http://www.google.es 1

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Tema 7. La crisi de la Iª restauració (1898-1923). Presentation Transcript

  • 1. TEMA 7.- LA CRISI DE LA Iª RESTAURACIÓ (1898-1923) Salvador Vila Esteve Història d’Espanya 2n de Batxillerat
  • 2. TEMA 7.- LA CRISI DE LA Iª RESTAURACIÓ (1898-1923) 1. EL REFORMISME DINÀSTIC . 2. L’ENFORTIMENT DE L’OPOSICIÓ POLÍTICA . 3. EL PROBLEMA SOCIAL: SINDICALISME I CONFLICTIVITAT OBRERA . 4. EL PROBLEMA RELIGIÓS: CLERICALISME vs ANTICLERICALISME . 5. EL PROBLEMA MILITAR: MILITARISME vs ANTIMILITARISME . 6. LA CRISI DEL 1909: LA SETMANA TRÀGICA . 7. L’IMPACTE DE LA Iª GUERRA MUNDIAL (1914-18) . 8. LA CRISI DEL 1917 . 9. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-23) .
  • 3. 1. EL REFORMISME DINÀSTIC. 1.1. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja . 1.2. Les reformes de Maura i Canalejas .
  • 4. 1.1. El fracàs del govern regeneracionista de Silvela-Polavieja . Davant la crisi, en 1899 la regent crida a formar govern al nou líder conservador Francisco Silvela, qui convocarà eleccions i formarà govern junt al general Polavieja El nou govern adopta el discurs regeneracionista i inicia una política reformista: projecte de descentralització administrativa, creació de nous impostos per fer front al deute, impulsar l’educació i la cultura,... Les protestes de la població per la introducció de nous impostos van provocar l’eixida del govern dels ministres més renovadors: l’esperit “regeneracionista” dura menys d’un any i es torna al sistema de la Restauració previ, que sobreviu al “desastre” "Este año me encargaré de las riendas del Estado, acto de gran transcendencia tal y como están las cosas; porque de mí depende si ha de quedar en España la monarquía borbónica o la república. Porque yo me encuentro el país roto por guerras pasadas, que anhela que alguien lo saque de esta situación: la reforma social a favor de las clases necesitadas; el Ejército con una organización atrasada en los avances modernos; la marina sin barcos; la bandera ultrajada; los gobernadores y los alcaldes que no cumplen las leyes, etcétera.; en definitiva, todos los servicios desorganizados y mal atendidos. Puedo ser un rey que se llene de gloria regenerando la patria (... ). Pero también puedo ser el rey que no gobierne, que sea gobernado por sus ministros y, finalmente, llevado a la frontera (...). Espero reinar en España como rey justo. Espero, al mismo tiempo, poder regenerar la patria y hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea, que la busquen como aliada. Si Dios quiere, para bien de España.” Diario personal de Alfonso XIII (1902)En Carlos Seco Serrano: "La España de Alfonso XII". Madrid, Cuadernos de Historia 16 , 1985. Nº 1985.
  • 5. 1.2. Les reformes de Maura i Canalejas (I) . Continua el sistema de bipartidisme i torn pacífic, però els nous líders dels conservadors (A. Maura) i els liberals (J. Canalejas, encara que hi havia més divisió), intenten reformes regeneracionistes per a salvar el sistema des de dins
  • 6. 1.2. Les reformes de Maura i Canalejas (II): Maura (1907-09) . Antonio Maura intenta la “revolució des de dalt” (1907-09) Vol disminuir la importància del caciquisme, guanyant-se el suport dels abstencionistes i les classes mitjanes (“masses neutres”) Reforma electoral (1907): intenta posar més difícil el frau electoral, però ni acaba amb la corrupció ni democratitza el sistema Reformes socials: Llei de descans dominical i creació de l’Institut Nacional de Previsió Integra el catalanisme: pacta amb la Lliga (Cambó) la concessió d’una major autonomia a ajuntaments i diputacions i el reconeixement de les regions El desprestigi de Maura arran de la campanya en la seua contra pels fets de la Setmana Tràgica acabarà amb aquestes reformes i Maura serà substituït per Dato com a líder liberal
  • 7. 1.2. Les reformes de Maura i Canalejas (III): Canalejas (1910-12) . Canalejas fa un intent de modernització política de caràcter liberal (1910-12) Intent de reduir el poder de l’església: reforma del finançament i separació entre església i Estat La Santa Seu es nega “ Ley del candado ” (1910): prohibició d’establiment de nous ordes religiosos Reformes socials Substitució de l’impost de consums Llei de Lleves: obligació del servei militar en temps de guerra i fi de la redempció en metàl·lic) Lleis per millorar les condicions laborals, especialment el treball femení Continua l’apropament als catalanistes: Llei de Mancomunitats (govern Dato, 1914), que feia possible la unió de diputacions (creació de la Mancomunitat de Catalunya) Canalejas és assassinat per un anarquista en 1912 i els liberals es divideixen en diferents faccions, sense un líder clar “ Don Alfonso XIII, por la gracia de Dios y la Constitución, rey de España. A todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: que las Cortes han decretado y Nos sancionado lo siguiente: Artículo único. No se establecerán nuevas asociaciones pertenecientes a Órdenes o Congregaciones Religiosas canónicamente reconocidas, sin la autorización del Ministerio de Gracia y Justicia consignada en Real Decreto que se publicará en la Gaceta de Madrid , mientras no se regule definitivamente la condición jurídica de las mismas. (...) Dado en Palacio a veintisiete de diciembre de mil novecientos diez. YO EL REY. El Presidente del Consejo de Ministros, José Canalejas. A propuesta del Ministro de la Gobernación. y de acuerdo con mi Consejo de Ministros. Vengo en decretar lo siguiente :            ARTÍCULO 1.º .Para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias, podrán éstas mancomunarse. La iniciativa para procurarlo podrá partir del Gobierno, de cualquiera de las Diputaciones Provinciales o de uno o de varios Ayuntamientos que reunan el 10 por 100 cuando menos de los habitantes de las respectivas provincias. Las Corporaciones solicitadas o requeridas por la entidad iniciadora de la constitución de la mancomunidad, cuando estén dispuestas a concertarse, designarán sus representantes y una vez reunidos procederán éstos a la redacción del oportuno proyecto. Para examinarlo se reunirán las Diputaciones interesadas convocadas por el Presidente de la entidad iniciadora, y siempre presididas por el Gobernador civil de la provincia en que la reunión se celebre, y que para ser válida necesitará de la asistencia de las dos terceras partes, cuando menos del número total de los diputados. Las Diputaciones acordarán luego separadamente si aprueban o no las bases que resultasen aprobadas en la reunión general. Una vez aceptado el acuerdo o proyecto por el voto de la mayoría absoluta de cada una de las Diputaciones interesadas, se elevará y someterá a la aprobación del Gobierno, que habrá de examinarlo minuciosamente y detenidamente hasta estar seguro de que no hay en él nada que directa ni indirectamente contradiga la legalidad constitucional y administrativa del Reino, sino que, por el contrario, todas sus cláusulas se ajustan estrictamente a ellas. Si el Gobierno concede la autorización, la mancomunidad se constituirá con plena y absoluta capacidad y personalidad jurídicas para cumplir los fines taxativamente consignados en el acuerdo o propuesta.(...) 
  • 8. 2. L’ENFORTIMENT DE L’OPOSICIÓ POLÍTICA. 2.1. El republicanisme . 2.2. El socialisme polític . 2.3. L’evolució dels nacionalismes . 2.4. La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme .
  • 9. 2.1. El republicanisme . És la principal força d’oposició parlamentària als partits dinàstics, renovant-se en aquest període: en 1903 es funda Unió Republicana, amb Salmerón com a líder En 1908 Alejandro Lerroux se’n va d’Unió Republicana i funda el Partit Radical, amb un discurs demagògic, anticlerical, anticatalanista i suposadament revolucionari amb molta influència sobre la classe obrera de Barcelona Vicente Blasco Ibáñez farà el mateix a València, on el blasquisme, populista i anticlerical, arribarà a fer-se amb l’ajuntament de València També Melquíades Álvarez s’escindirà d’Unió Republicana i fundarà el Partido Reformista (1912), basat en la democratització política i amb influència entre importants intel·lectuals (Ortega y Gasset, Manuel Azaña,...)
  • 10. 2.2. El socialisme polític . El PSOE augmenta la seua influència i, dins d’una coalició republicano-socialista, aconsegueix el seu primer diputat en 1910: Pablo Iglesias La importància del PSOE no deixarà d’augmentar, però aquesta importància política del socialisme serà sempre menor que la importància social a través del sindicat UGT En 1921, arran de l’impacte del triomf d’una revolució socialista a Rússia (1917), el grup revolucionari critica la política reformista i moderada del PSOE i se’n va, fundant el Partit Comunista d’Espanya (PCE), amb influència en Biscaia i Astúries
  • 11. 2.3. L’evolució dels nacionalismes (I): el nacionalisme català . El nacionalisme català de dretes de la Lliga Regionalista (1901), recolzat per la burgesia i liderat per Prat de la Riba i Cambó, es converteix en el partit hegemónic a Catalunya fins 1923 i pacta amb els governs centrals lleis favorables a la burgesia catalana i lleis que suposen certa autonomia per a Catalunya (llei de Mancomunitats,...) En 1907, una coalició de nacionalistes catalans, carlins i republicans, anomenada Solidaritat Catalana aconsegueix 41 dels 44 escons a Catalunya: fi del torn dinàstic a Catalunya En 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya, formada per la unió de les quatre diputacions catalanes i controlada per la Lliga , amb Prat de la Riba com a president: és la primera institució política oficial catalana des de 1714 i estarà vigent fins a 1925 ELECCIONS ABRIL 1907 “ No son justos y nos ofenden sin razón los que dicen que Cataluña no está preparada, no está capacitada para la autonomía. Yo os digo que el nacionalismo catalán es un hecho biológico, que la autonomía es una fórmula jurídica para resolverlo, y que frente aun hecho biológico caben, por parte del Poder Público, tres posiciones: la de desconocerlo, la de combatirlo hasta intentar extirparlo y la de resolverlo mediante una solución jurídica.El Poder catalán ha de ser absolutamente soberano para legislar, para regir, y para mantener el respeto a sus decisiones por sus Tribunales y por la fuerza pública.En mi concepción, otorgada la autonomía a Cataluña, extendida si pudiera extenderse, a todas las regiones de España, yo veo clarísimo un Estado español saliendo de ese espurgo de facultades cien veces más fuerte en su soberanía, cien veces más brillante en la situación de su Hacienda (...)Respecto a la manifestación separatista que empieza a aparecer en Cataluña, yo no tengo nada que decir aquí; mi deber era mostrar mi disconformidad allí, y allí la expresé públicamente.” Cambó, Discurso pronunciado en el Congreso de diputados (1918).
  • 12. 2.3. L’evolució dels nacionalismes (II): el nacionalisme basc . El PNB adquireix molta força, especialment a Biscaia, aconseguint l’ajuntament de Bilbao A partir de 1913 el PNB passa a anomenar-se Comunió Nacionalista Basca i, per a aconseguir el suport de la burgesia industrial, modera el seu discurs i es presenta com un partit autonomista i defensor de l’ordre, la propietat i la riquesa Gran èxit electoral a les eleccions de 1917 i 1918, fent-se amb sis dels set escons per Biscaia La crisi econòmica posterior a la Iª Guerra Mundial provoca una escissió en el partit entre els partidaris d’un discurs moderat i autonomista i el sector radical o aberrià, que refunden el PNB i tornen a les velles idees de Sabino Arana (no es reunificaran fins 1930)
  • 13. 2.3. L’evolució dels nacionalismes (III): els regionalismes . El regionalisme gallec intenta transformar-se en un regionalisme polític, encara que amb poca força: Solidaridad Gallega (1907) no arriba a participar en les eleccions generals i A Nosa Terra (1916) encara té més de moviment cultural que polític El regionalisme andalús de Blas Infante pren impuls a partir de 1910 al voltant de l’Ateneu de Sevilla, però la seua influència política no és important fins a la Guerra Civil El regionalisme valencià de València Nova (1904) i Joventut Valencianista (1908) intenta crear un moviment polític a imitació del nacionalisme català: l’intent de creació d’una Solidaritat Valenciana fracassa
  • 14. 2.4. La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme . En 1909, a la mort de Carles VII, els carlisme passa a anomenar-se jaumisme (el nou pretenent és Jaume III de Borbó) i modera en part el seu programa, arribant a tindre 9 diputats La moderació oficial i les diferents postures respecte a la Iª Guerra Mundial provocaran greus crisis internes i la formació de partits tradicionalistes (Vázquez de Mella) Estaran sempre presents al Parlament, des d’on demanden un colp d’estat per a instaurar l’ordre i recolzaran a Primo de Rivera ELECCIONS ABRIL 1907
  • 15. 3. EL PROBLEMA SOCIAL: SINDICALISME I CONFLICTIVITAT OBRERA (I). El sindicalisme de classe socialista i anarquista creix molt durant les primeres dècades del segle XX, especialment a Barcelona, Madrid, País Basc, Astúries, Andalusia i València El sindicat socialista UGT passa de 33.000 afiliats en 1902 a 240.000 en 1921, sent molt important a Madrid i tot el nord d’Espanya Els treballadors reclamen, mitjançant les vagues, millores salarials, millors condicions de treball, la jornada laboral de 8 hores i el reconeixement dels sindicats i la negociació col·lectiva Les vagues seran molt importants entre 1902 i 1911: vaga general a Barcelona (1902), vagues mineres a Biscaia i Riotinto (1903) i a Astúries i Bilbao (1906), intent d’una vaga general revolucionària en diferents punts d’Espanya en 1911 o la vaga ferroviària de 1912
  • 16. 3. EL PROBLEMA SOCIAL: SINDICALISME I CONFLICTIVITAT OBRERA (II). La Confederació Nacional del Treball (CNT) L’important anarquisme català crea, per la unió de diferents associacions obreres, la Solidaritat Obrera (1907), que es transformarà en 1910 en el sindicat anarquista més important: la Confederació Nacional del Treball (CNT), de caràcter nacional La CNT tindrà com a líders a Salvador Seguí, Àngel Pestanya i Joan Peiró i es convertirà en el sindicat més important a Catalunya, Andalusia i València i en el global espanyol (700.00 afiliats en 1919) Ideologia anarquista i revolucionària És apolític i contrari a tot tipus d’Estat Reclama la unitat sindical de tots els treballadors Té com a objectiu final acabar amb el capitalisme a través de la vaga general revolucionària, ocupant les fàbriques, camps, bancs,... i col·lectivitzant-los, gestionats per comunes Serà il·legalitzat en nombroses ocasions: entre 1911 i 1914 després del fracàs de la vaga general revolucionària de setembre de 1911, durant la dictadura de Primo de Rivera,... El dia en què les minories conscients i afins en procediments de lluita uneisquen els seus esforços en una tasca comuna, amb actuació simultània, plantejant i desenvolupant els conflictes de lluita social en el més pur terreny econòmic (...), aquell dia es demostrarà que existeix ja una importantíssima minoria proletària conscient, a la qual presta fàcilment la força la resta del proletariat, capaç de demostrar que la burgesia sols viu i es sosté del reflex del seu poder passat, quedant, per tant, impossibilitada per a cometre els abusos que ara comet impunement. Aquesta actuació combinada no podrà tindre efecte sense una unió i intel·ligència dels elements afins en tàctica i orientació, hui dispersos. La constitució de l’acordada Confederació Nacional del Treball-Solidaritat Obrera, pot fer possible aquesta necessària tasca. “Manifest a les entitats obreres” en Solidaridad Obrera , Barcelona, 13 de gener del 1911. MATEO MORRAL Atemptat contra Alfons XIII i la seua dona Victòria Eugenia (31-V-1906) MANUEL PARDIÑAS Assassinat de Canalejas (1912)
  • 17. 3. EL PROBLEMA SOCIAL: SINDICALISME I CONFLICTIVITAT OBRERA (III). Per a frenar les protestes, els governs del torn aprovaren una legislació social per a millorar les condicions laborals i la jornada de treball, però en la pràctica no es complien en la majoria d’ocasions per no haver una inspecció de treball efectiva ni tribunals (magistratures laborals) També es van fer esforços des dels sindicats per a millorar l’educació i la cultura dels treballadors com a mitjà d’alliberament: es creen els ateneus obrers, on s’organitzen activitats de caràcter lúdic i educatiu, i propostes pedagògiques noves com l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia (de caràcter anarquista) o l’Escola Nova (de caràcter socialista)
  • 18. 4. EL PROBLEMA RELIGIÓS: CLERICALISME vs ANTICLERICALISME (I). El recolzament de l’església va ser clau per a que es produira la Restauració A canvi d’aquest recolzament al sistema, els conservadors van afavorir a l’església: religió oficial de l’Estat i manteniment del culte (Constitució del 76) i recolzament i protecció per a que l’església augmentara de forma important la seua presència a l’ensenyament Des del púlpit i des dels col·legis i instituts religiosos s’enfortirà el poder social de l’església com un recolzament clau del sistema: s’enforteix el clericalisme que recolza les classes poderoses (burgesia i vella noblesa)
  • 19. 4. EL PROBLEMA RELIGIÓS: CLERICALISME vs ANTICLERICALISME (II). Front al clericalisme ressorgeix una oposició anticlerical, entenent anticlericalisme com l’oposició a la influència del clergat en la vida pública, que sol expressar-se en actituds crítiques o en accions hostils contra la importància de l’església en la societat Tres vessants de l’anticlericalisme L’anticlericalisme polític, que pretén frenar la influència de l’església en la vida pública i l’ensenyament, crear un estat laic i deixar de subvencionar-la L’anticlericalisme ideològic, format per intel·lectuals i professors que ataquen el clericalisme en els camps de l’ètica, la cultura i la pedagogia L’anticlericalisme proletari, centrat en els atacs d’obrers i jornalers a l’església per considerar-la un obstacle per al progrés i emancipació de les classes treballadores, donat que sempre es posava de part de la burgesia i la vella noblesa L’anticlericalisme es radicalitzarà i començaran a produir-se atacs violents i cremes d’esglésies i convents, especialment importants durant la Setmana Tràgica (1909) En l’àmbit religiós, la separació de l’església i de l’Estat, la secularització de la societat i de l’ensenyament, l’expulsió dels ordes monàstics i la desamortització i incautació dels béns d’aquelles, procurant una absoluta llibertat de cultes fonamentada en la tolerància recíproca d’idees i sentiments Programa polític d’Alexandre Lerroux a les eleccions del 1901 .
  • 20. 5. EL PROBLEMA MILITAR: MILITARISME vs ANTIMILITARISME. L’exèrcit és un dels pilars del sistema de la Restauració i, si bé en la primera etapa els militars s’allunyaren de la política, a partir del “desastre del 98” la importància del militarisme creixerà Durant la Restauració la intervenció dels militars ja no serà per a salvar el sistema en perill a base de pronunciaments com durant el regnat d’Isabel II, sinó que substituirà a un Estat inoperant davant problemes com el catalanisme (1906), la Setmana Tràgica (1909), la crisi del 1917 o la convulsió del 1921, arribant un militar a erigir-se en dictador (Primo de Rivera, 1923) La presència dels militars en la política i els governs tornarà a ser important arran del “ desastre del 98” (Polavieja com a exemple) i tornaran a conspirar per pressionar al govern, per a presentar-se com els salvadors de la pàtria davant els problemes socials i, lentament, per a pressionar al mateix rei per constituir una dictadura militar que “salve” el país Arran de la disputa entre el catalanisme i els militars per la publicació d’una caricatura considerada ofensiva pels militars a la revista Cu-Cut en 1905, es va promulgar la Llei de Jurisdiccions (1906), per la qual quedaven baix jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i a la bandera Front a aquest militarisme, sorgeix un antimilitarisme popular cada vegada major (espe- cialment des de la derrota a Cuba i els morts que allí es produïren) que s’oposa al recluta- ment dels més joves per anar a guerres i a guerres com la del Marroc (Setmana Tràgica, 1909)
  • 21. 6. LA CRISI DEL 1909: LA SETMANA TRÀGICA. 6.1. El conflicte colonial del Marroc . 6.2. La Setmana Tràgica de Barcelona ( juliol-agost del 1909) . 6.3. Conseqüències de la Setmana Tràgica .
  • 22. 6.1. El conflicte colonial del Marroc . Perdudes les colònies ultramarines en 1898, la política colonial espanyola es va centrar al Marroc, on, aprofitant les disputes entre les potències europees, va aconseguir l’establiment d’un protectorat francoespanyol (Conferència d’Algesires de 1906 i Tractat Hispanofrancés de 1912): Espanya aconsegueix una franja al nord (Rif) i la zona atlàntica (Ifni i Rio de Oro) L’objectiu era explotar econòmicament la zona (mines de ferro del Rif) i restaurar el prestigi de l’exèrcit després del “desastre del 98” Però els berbers de la zona s’organitzaren militarment en cabiles i feren front a la invasió espanyola: derroten l’exèrcit espanyol al Barranco del Lobo i posen en perill Melilla Per a fer front als avanços dels rifenys, el govern va cridar a la guerra a reservistes (molts d’ells ja casats) que havien d’embarcar a Barcelona (1909) Aquest fet agreuja l’antimilitarisme i provoca una important protesta popular que va tenir el suport d’anarquistes, socialistes i republicans: la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 23. 6.2. La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol-agost de 1909) . La protesta es va iniciar el 18 de juliol, quan les tropes que havien d’embarcar es van revoltar a Barcelona, formant-se un moviment antimilitarista i anticlerical A la revolta es van unir republicans, socialistes i anarquistes, que van formar un comitè de vaga el dia 24 i cridaren a la vaga general per al dia 26 Tota Barcelona es va veure immersa en una revolta popular més o menys espontània: incidents al carrer, barricades, enfrontament amb les forces d’ordre públic i atacs i incendis d’esglésies i convents La revolta acabà amb la declaració d’estat de guerra per part del govern i la duríssima intervenció de l’exèrcit front a un moviment insurreccional radicalitzat i poc organitzat La repressió posterior va ser molt dura: centenars de detinguts, 216 consells de guerra que afecten a 1700 persones, 17 condemnes a mort i 5 executats, entre ells el pedagog lliurepensador i fundador de l’ Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia
  • 24. 6.3. Conseqüències de la Setmana Tràgica (I) . Els morts i detinguts durant la revolta i la repressió posterior que ja hem vist L’agreujament del conflicte clericalisme vs anticlericalisme: l’església reclamarà i aconseguirà indemnitzacions per la crema dels seus edificis i frenarà l’intent posterior de Canalejas de separar església i Estat, evitant l’aplicació de la Ley del Candado L’augment del militarisme, que es presenta com a l’únic capaç de solucionar els problemes, front a un antimilitarisme obrer cada vegada major La major importància del moviment obrer, especialment de l’anarquisme a Barcelona: en 1910 es funda la CNT
  • 25. Conseqüències polítiques 6.3. Conseqüències de la Setmana Tràgica (II) . La dura repressió provoca protestes a tota Europa contra el govern de Maura Liberals i republicans s’uneixen per demanar la divisió de Maura amb la campanya “Maura, No!” -> davant les pressions exteriors i interiors Alfons XIII dissol les Corts i crida als liberals per a formar govern (Canalejas) Els sectors d’esquerra catalans critiquen durament al catalanisme de dretes de la Lliga Regionalista, acusant-la de recolzar Maura i la repressió -> naix un nou nacionalisme català, republicà i d’esquerres amb la formació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910) Es produeix un apropament de les forces d’esquerra que dóna lloc a la formació d’una Conjunción Republicanosocialista , és a dir, republicans i socialistes es presenten a les eleccions en llistes conjuntes El paper ambigu de Lerroux durant la revolta va fer que molts obrers es desenganyaren del seu republicanisme populista i es situaren a favor de l’anarcosindicalisme (CNT, 1910)
  • 26. 7. L’IMPACTE DE LA Ia GUERRA MUNDIAL. 7.1. L’impacte polític . 7.2. L’impacte econòmic . 7.3. L’impacte social .
  • 27. 7.1. L’impacte polític . Quan esclata la Iª Guerra Mundial, el govern conservador de Dato es declara neutral en el conflicte, posició lògica tenint en compte el tradicional aïllament d’Espanya des del segle XIX i la poca importància que tenia en aquest moment Però la societat espanyola sí que es dividirà en dos: els conservadors, l’església i la majoria de l’exèrcit seran majoritàriament germanòfils (partidaris d’Alemanya i Àustria-Hongria), men- tre que els progressistes i republicans seran aliadòfils (partidaris de França i Gran Bretanya); els sectors obrers i sindicats es mostres neutrals per considerar-la una guerra imperialista El triomf de la Revolució Russa durant la guerra (1917) va estimular el caràcter revolucionari de l’anarquisme i el socialisme, que veien com era possible el triomf d’una revolució obrera (augmenten els conflictes socials) El sorgiment de noves nacions al final de la guerra (Polònia, Txecoslovàquia,...) radicalitzarà el discurs nacionalista cap a l’independentisme: Francesc Macià funda Estat Català
  • 28. 7.2. L’impacte econòmic . La neutralitat va suposar un fort creixement econòmic: els països en guerra (la majoria) necessiten aliments, productes industrials, matèries primeres,... que estan disposats a pagar a qualsevol preu i que Espanya es pot oferir La guerra beneficià especialment les indústries catalana (tèxtil) i basca (metal·lúrgia) i la mineria basca, però els beneficis eren purament especulatius i no van servir per invertir en modernitzar l’estructura econòmica del país: igual que vénen amb la guerra es perdran quan finalitze aquesta L’augment dels preus per l’augment de la demanda externa va ser molt fort (d’un 20%, arribant al 72% en el blat), pujant molt per damunt dels salaris Front a l’augment dels beneficis de la burgesia, les condicions de vida dels treballadors empitjoren i s’accentuen les diferències socials
  • 29. 7.3. L’impacte social . L’augment de les diferències socials, junt a l’impacte de la Revolució Russa, agreujarà les protestes obreres (de 212 vagues en 1914 a 463 el 1918), encara més quan s’acabe el creixement econòmic en finalitzar la guerra
  • 30. 8. LA CRISI DEL 1917. 8.1. La conjuntura de l’any 1917 . 8.2. La crisi militar . 8.3. La crisi política . 8.4. La crisi social . 8.5. Les conseqüències del 1917 . Puerta del Sol, Madrid, 1917
  • 31. 8.1. La conjuntura de l’any 1917 . En 1917 coincidiran les desigualtats econòmiques, la conflictivitat social, les dificultats polítiques (crisi del torn, necessitat de reformes,...) i el descontent dels militars: la protesta contra el govern serà generalitzada (oposició política, militars, sindicats,...) Però el moviment de protesta fracassarà per diferents raons: els interessos dels que protestaven eren molt diferents i no tenien cap programa comú, els militars es mostren indecisos i confosos (por a una revolució obrera) i els sindicats es radicalitzen
  • 32. 8.2. La crisi militar . El descontent entre els militars peninsulars va anar creixent perquè l’excessiu nombre d’oficials dificultava els ascensos, que sols s’obtenien per mèrits de guerra al Marroc (africanistes), a la qual cosa es sumava la baixada del salari real per l’augment dels preus Els oficials de baixa i mitjana graduació formaren Juntes de Defensa , associacions militars nascudes a Barcelona que demanaven un augment salarial i l’ascens únicament per antiguitat Davant la negativa del govern van fer un manifest (juny 1917) contra el govern, demanant una regeneració del sistema, la qual cosa va fer pensar als republicans que l’exèrcit podria ajudar-los
  • 33. 8.3. La crisi política . Davant les protestes socials i dels militars, Dato clausura les Corts i imposa la censura Front a açò, la Lliga Regionalista (Cambó) organitzà a Barcelona una Assemblea de Parlamenta- ris Catalans (juliol) per a convocar Corts Constituents i reestructurar l’Estat, descentralitzant-lo Aquesta Assemblea convocà una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, però, davant la prohibició del govern, sols n’acudiren 71 dels 760 L’assemblea es va celebrar, però la Guàrdia Civil la va dissoldre Aquest moviment no va tindre continuïtat: la negativa de conservadors i liberals a integrar-se en l’assemblea, les discrepàncies internes entre catalanistes de dretes, republicans i socialistes, l’oposició de les Juntes de Defensa a sumar-se i la por un moviment social cada vegada més radicalitzat (por a la revolució) van fer fracassar el moviment
  • 34. 8.4. La crisi social (I) . Les protestes més importants van ser les protestes socials, protagonitzades pels obrers i els seus sindicats (UGT i CNT) per la baixada dels salaris reals front al fort augment dels beneficis de les empreses En 1916 UGT i CNT havien acordat un manifest conjunt en què demanaven al govern que parara la pujada dels preus o farien una vaga general Aquesta vaga es durà a terme en desembre de 1916, amb una participació molt important i de forma pacífica, però no aconseguiran el que demanaven En març de 1917 UGT i CNT tornen a publicar un manifest conjunt amenaçant amb una vaga general revolucionària si el govern no intervenia per a posar fi a l’augment de les diferències socials i l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadors El nombre de vagues no para d’augmentar durant tot l’any 1917 i la tensió esclatarà definitivament de forma violenta en agost: arran del fracàs de la vaga ferroviària per solidaritat en València, UGT crida a la vaga general (agost de 1917), sumant-se la CNT La vaga general d’agost de 1917, poc seguida al camp, va tindre un major èxit a les ciutats, especialment a Madrid, Barcelona, País Basc, Astúries i les zones mineres andaluses Vaga revolucionària de 1917 a Madrid
  • 35. 8.4. La crisi social (II) . L’ús de la violència per part d’obrers a Barcelona, Huelva i Astúries va provocar una reacció molt repressiva del govern, que decreta la llei marcial i envia l’exèrcit a reprimir violentament el moviment: més de setanta morts, dos-cents ferits i dos mil detinguts i condemna a cadena perpètua per part de tribunals militars als membres del comité de vaga La vaga d’agost de 1917 és reprimida i, per tant, fracassa, però les protestes socials continuaran i seran la causa principal de la caiguda del sistema canovista
  • 36. 8.5. Les conseqüències del 1917 . Els fets del 1917 no aconsegueixen posar fi al sistema de la Restauració, que sobreviu a la crisi, però el desgasten i suposen l’inici de la seua descomposició: la inadaptació a les demandes socials i la manca de democratització faran caure el sistema sols cinc anys després Els governs de concentració: per a fer front a la crisi es van unir en un mateix govern conservadors, liberals i la Lliga Regionalista (el govern de concentració de Maura és el més important), però els canvis de govern i de ministres van ser constants i les diferències entre ells van fer impossible qualsevol reforma, sent incapaços de contenir la inflació i restablir l’ordre social Govern de concentració nacional presidit per Maura en 1918 Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922 (…) En el reinado de Alfonso XIII, el año 1917 representa una fecha crucial, como lo es, para la Segunda República, la del año 1934. En uno y otro caso, lo que quiebra son los fundamentos mismos del sistema, los supuestos en que este descansa (…). En 1917, el transaccionismo que había sido la médula de la Restauración, según la concepción de Cánovas, se vino abajo. La pacificación social y política que fuera su mejor fruto –al iniciarse la última década del siglo XIX- quedó liquidada. El turnismo – amenazado desde 1909 y en crisis a partir de 1913- hubo de buscar ahora una nueva alternativa, aun dentro de la Restauración, a través de los “gobiernos de concentración” o “gobiernos nacionales” – cuyo último ensayo desembocaría, en 1931, en la República-. Los sectores contestatarios al Régimen se hicieron incompatibles con él, y apuntaron en lo sucesivo, decididamente, a la revolución – para la cual venían estímulos, cada vez más apremiantes, desde el oriente europeo-. El Ejército – aparcado en el civilismo logrado por Cánovas y Sagasta -, pero en inquietud constante desde 1899, aspiró ya, cada vez más decididamente, a asumir el control de la política. De hecho, la Corona y el Ejército, las dos instituciones “reecontradas” en 1874, antes de que Cánovas iniciase la construcción de su gran edificio estatal, serían los dos únicos bastiones emergentes después del hundimiento de aquel. En consecuencia, la crisis siguiente -1921- supondría un ataque concentrado contra ambos, y traería por consecuencia la dictadura militar, apoyada por el Rey. Seco Serrano C. “La España de Alfonso XIII”. Espasa Calpe. Madrid 2005. pp. 383-384.
  • 37. 9. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-23). 9.1. El col·lapse dels governs i les institucions . 9.2. La conflictivitat obrera . 9.3. El problema del Marroc : Annual .
  • 38. 9.1. El col·lapse dels governs i les institucions . En cinc anys (1918-23) es van succeir 10 governs diferents: inestabilitat política Els mateixos partits dinàstics estan dividits, amb diferents líders lluitant pel poder La inestabilitat política va obligar els governs a mesures d’excepció contínues i a la suspensió del Parlament i les garanties constitucionals, així com a formar governs de concentració El fracàs dels governs de concentració suposà la tornada al torn: els conservadors van governar entre 1919 i 1922 (assassinat de Dato en 1921 inclòs) i els liberals en 1923 Davant la crisi institucional, l’exèrcit intervé cada vegada més en política, reprimeix els intents revolucionaris i es presenta com l’únic capaç de salvar a la monarquia d’un sistema polític corrupte i incapaç de solucionar els problemes (preparació de colps d’estat) Front al sistema, els partits de l’oposició (republicans i socialistes sobretot) no van ser capaços de fer-li front amb un programa alternatiu fort: estan dividits, els radicals de Lerroux perden força i suport obrer, els reformistes s’apropen als liberals i els republicans no avancen en excés El PSOE creix, però, des de 1909, opta pel reformisme (Julian Besteiro i Indalecio Prieto): en la pràctica, deixen de banda el seu caràcter revolucionari i s’integren en el parlamentarisme i una política reformista i moderada (pactar reformes que milloren les condicions de vida dels obrers i acceptar de facto el capitalisme) L’impacte de la Revolució Russa (1917) va provocar una escissió en el PSOE: els reformistes moderats continuen en el PSOE, mentre que els dirigents partidaris de donar suport al règim bolxevic rus i integrar-se en la IIIª Internacional fundaran, en 1921, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), amb influència a Biscaia i Astúries, però escassa a nivell global Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922 Saborit, Anguiano, Prieto, Largo Caballero, Iglesias y Besteiro
  • 39. 9.2. La conflictivitat obrera (I) . Les males condicions de vida dels obrers, la influència del triomf de la Revolució Russa i la intensa agitació social en tota Europa (intents revolucionaris a Alemanya, Hongria,...) van fer que la importància i activitat del moviment obrer fora molt major, arribant-se a una autèntica crisi social: el Trienni Bolxevic a Andalusia (1918-21) i el pistolerisme a Catalunya (1917-23) Després d’una etapa de prohibició, la CNT es refunda al Congrés de Sants amb gent com Seguí, Pestanya o Peiró, continua amb el seu caràcter apolític, revolucionari i anticapitalista, però es mostra partidària de negociar directament amb els patrons, sense polítics pel mig El nombre d’afiliats passa de 15.000 en 1915 a 700.000 en 1919 (la majoria a Catalunya) La lluita sindical en aquest període va ser especialment greu a Andalusia i Barcelona A Andalusia, on la fam dels jornalers s’unia a l’augment dels preus, la influència de la Revolució Russa i la riquesa dels señoritos , els anarquistes (i en menor mesura els socialistes) impulsen revoltes camperoles en què cremen collites, ocupen terres, es reparteixen les propietats i arriben a controlar els ajuntaments La revolta comença a Còrdova en 1918, però s’estén per Andalusia, Extremadura i La Manxa El govern declara l’estat de guerra i envia la Guàrdia Civil i l’exèrcit per a reprimir les revoltes, que duraran fins 1921
  • 40. 9.2. La conflictivitat obrera (II) . A Barcelona, la vaga a La Canadenca , companyia d’electricitat, va paralitzar el 70% de la indústria durant mes i mig i obliga a patronal i govern a acceptar la tornada dels acomia- dats, jornada de huit hores, augment salarial i alliberament dels detinguts durant la vaga Però no compleixen allò pactat, els treballadors tornen a la vaga i patronal i govern responen molt durament (tancament d’empreses o lockout , repressió i pistolerisme) La radicalització de sindicats i patronal va fer que Espanya visquera fins a 1922 en un permanent estat d’excepció, amb les garanties constitucionals suspeses (el govern ajuda a la patronal a reprimir les protestes obreres) Davant la reacció de patronal i govern, l’anarquisme radical torna a l’acció directa (Durruti, Garcia Oliver, Ascaso), atemptant contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre
  • 41. 9.2. La conflictivitat obrera (III) . Front als atemptats, els empresaris s’uneixen a la Federació Patronal : practiquen el lockout (tancament patronal de les empreses), contracten pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers (pistolerisme), elaboren llistes negres i creen el Sindicat Lliure , un sindicat groc controlat per la patronal per frenar les revolucions obreres i contrarestar la força de la CNT El govern, en ajuda de la patronal, nomena al sanguinari general Martinez Anido com a governador civil de Barcelona: protegeix els pistolers de la patronal, du a terme una duríssima repressió contra els sindicalistes i posa en pràctica la llei de fugues (la policia pot disparar contra els detinguts si intenten fugir) Durant l’època del pistolerisme (1916-23) van haver més de 800 atemptats i 226 morts, entre ells dirigents obrers (Layret, Seguí), coneguts empresaris i el mateix president Dato (1921)
  • 42. 9.3. El problema del Marroc: Annual (I) . Després de la Setmana Tràgica l’exèrcit espanyol havia aconseguit assegurar les seues fortificacions i es posaren en explotació les mines al Marroc: la situació serà més o menys estable i sense problemes greus fins acabar la Iª Guerra Mundial En acabar la Iª Guerra Mundial tres causes provocaran la tornada a una guerra oberta al Marroc: la por espanyola a que França intentara ampliar el seu territori al Marroc, l’augment del nacionalisme rifeny (amb Abd-el-Krim al cap) i la venda d’armes a baix preu en acabar el conflicte mundial El govern i l’exèrcit dissenyaren una estratègia militar per ocupar de forma efectiva tot el nord del Marroc i acabar amb les cabiles rifenyes: des de Tànger i Ceuta al general Berenguer ocuparia tota la zona occidental, mentre que el general Silvestre, des de Melilla, ocuparia tota la zona del Rif oriental El general Berenguer va aconseguir el seu objectiu, però el general Silvestre es va veure sorprès a Annual per l’atac d’Abd-el-Krim a Annual: les tropes, mal preparades, pitjor organitzades i sense cap motivació, van fugir en desbandada -> es van produir més de 13.000 baixes (incloent Silvestre): és el que es coneix com El Desastre d’Annual (1919)
  • 43. 9.3. El problema del Marroc: Annual (II): les conseqüències d’Annual . Les notícies del desastre d’Annual van donar lloc a fortes protestes a la premsa i el carrer, exigint responsabilitats, mentre els militars i els polítics es tiraven les culpes mútuament El govern va dimitir i es va formar un govern de concentració presidit per Maura Es va encetar una investigació parlamentària per esbrinar què havia passat i castigar els culpables: els parlamentaris elaboraren un informe conegut com a expedient Picasso Durant l’elaboració de l’informe, republicans i socialistes demanaren que es castigara durament els responsables, incloent la cúpula militar al Marroc i el propi Alfons XIII, el qual sembla que havia donat personalment ordres d’avançar a Silvestre en contra de l’opinió d’alguns caps militars de l’Estat Major La investigació parlamentària obrirà una enorme crisi política i militar i l’expedient Picasso no arribarà mai a les Corts, ja que uns dies abans de que es presentara els militars ho van impedir: Primo de Rivera, amb el consentiment del rei Alfons XIII, pega un colp d’estat, acaba amb el sistema liberal canovista i es proclama dictador (13 de setembre de 1923) General Juan Picasso “ (…) Por primera vez después de la Restauración, el parlamento y una de sus comisiones se habían vuelto incompatibles con la voluntad real, según hizo notar más tarde el general López Ochoa, el cual, en 1923, tomó parte en la conspiración que barrió al parlamento al grito de “¡Viva el Rey!” Pero la rebelión popular a favor de la deseada dictadura real no se producía y Alfonso tuvo que cultivar los procedimientos anticonstitucionales tradicionales. En julio de 1923 , dijo a un ministro, Salvatella, que “será muy difícil impedir la formación de un gobierno militar” libre de los obstáculos que, para ciertos actos, entorpecen el trabajo de un gobierno constitucional. Un mes más tarde, el rey confesó abiertamente a Antonio Maura que estaba dispuesto a dar personalmente un golpe. No es extraño, pues, que los futuros gobiernos vieran en el rey un cómplice en potencia de sus planes para derribar el sistema parlamentario.” SHLOMO BEN-AMI.- La dictadura de Primo de Rivera, 1923-30 , Barcelona, Planeta, 1983.