Your SlideShare is downloading. ×
0
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Tema 5.  Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Tema 5. Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX.

3,150

Published on

Published in: Education, Travel, Business
0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total Views
3,150
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3
Actions
Shares
0
Downloads
144
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. TEMA 5.- SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS A L’ESPANYA DEL SEGLE XIX. Salvador Vila Esteve Història d’Espanya 2n de Batxillerat
  • 2. TEMA 5.- SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS A L’ESPANYA DEL SEGLE XIX. 1. DE LA SOCIETAT ESTAMENTAL A LA SOCIETAT DE CLASSES . 2. LES CLASSES DOMINANTS . 3. LES CLASSES POPULARS . 4. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS . 5. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER (1868-74) . 6. ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900) .
  • 3. 1. DE LA SOCIETAT ESTAMENTAL A LA SOCIETAT DE CLASSES. En la primera meitat del segle XIX canvia el model econòmic i social: es passa d’una societat feudal dividida en estaments (privilegiats i no privilegiats) a una societat capitalista dividida en classes (burgesia i proletariat) La pertinença a una o altra classe social està en funció de la riquesa, de la possessió dels mitjans de producció i pot variar al llarg de la vida d’una persona La burgesia és el grup social dominant i opressor Posseeix els mitjans de producció i contracta mà d’obra assalariada per a treballar en ells a canvi d’un salari inferior al valor del seu treball, quedant-se la plusvàlua o benefici A ella pertanyen tant la nova burgesia com la vella noblesa, que ara serà propietària privada capitalista de les seues terres (sense deixar de ser noblesa perquè manté els títols nobiliaris) Entre mig es situen unes classes mitjanes poc nombroses (5% de la població) compostes per xicotets burgesos, professionals liberals o funcionaris públics: intentaven imitar l’estil de vida i educació de la burgesia, però amb una riquesa molt inferior i una ideologia més liberal en la majoria d’ocasions No té mitjans de producció i no té més remei que vendre la seua força de treball a canvi d’un salari És el grup més nombrós, tant a les ciutats (treba- lladors urbans industrials) com al camp (jornalers) El proletariat és el grup social dominat i oprimit
  • 4. 2. LES CLASSES DOMINANTS (I). Amb les reformes agràries liberals la vella noblesa terratinent passa a ser propietària plena de les terres i, encara que perd els privilegis de l’Antic Règim, conserva la seua riquesa i es transforma en burgesia terratinent, emparentant en moltes ocasions amb la burgesia industrial i comercial i invertint en altres negocis, a més de conservar gran part del seu poder polític ( camarillas que pressionen a Isabel II com a exemple) Sols la xicoteta noblesa ( hidalgos ), amb molts deutes i menys terres, es veurà molt perjudicada per la pèrdua de privilegis, especialment pel fet de pagar impostos, i acabaran transformant-se en propietaris agraris mitjans Al clergat se’l priva de gran part dels seus béns i del monopoli de l’educació, però l’església catòlica continuarà tenint una gran influència social i política
  • 5. 2. LES CLASSES DOMINANTS (II). La burgesia Burgesia comercial i financera Burgesia industrial Es dediquen als negocis, el comerç, les inversions, bancs,... Adquireix un enorme poder econòmic i polític amb les reformes liberals: compra terres de la desamortització, inverteix en deute públic i ferrocarril i està darrere dels principals partits polítics liberals Procedent de quasi tota Espanya, es sol instal·lar a Madrid, la capital política i financera del país Es troba sobretot a Catalunya i el País Basc (zones industrials) Té un gran poder econòmic, però no tant polític, per la qual cosa s’aliarà amb la burgesia terratinent cerealista per a pressionar els governs i afavorir una política proteccionista La burgesia terratinent que ja hem vist, majo- ritàriament procedent de la vella noblesa
  • 6. 2. LES CLASSES DOMINANTS (III). Estil de vida Propensió de la burgesia i la noblesa a viure de rendes (excepte la burgesia industrial) Aliances matrimonials entre noblesa i burgesia Fan ostentació de la riquesa: cases, festes i recepcions, carruatges, vestits,... Tenen les seues pròpies formes d’oci: teatres d’òpera, jardins, balls,... Reben una forta influència de l’església Paper secundari de la dona (àmbit privat de la família, costura, música, ball i un bon matrimoni com a objectiu)
  • 7. 3. LES CLASSES POPULARS (I). Dins dels grups dominats i oprimits distingirem els vells artesans i grups urbans, els camperols i jornalers i el nou proletariat industrial, units per unes pèssimes condicions de vida, properes a l’estricta subsistència A les ciutats, com al segle XVIII, continua havent una important població dedicada al servei domèstic (dones procedents del camp sobretot) i artesans que subsisteixen, però molts d’ells s’arruïnen en no poder fer front als nous productes industrials El camperolat La seua situació varia molt segons la zona: a Castella la Manxa, Extremadura i Andalusia la majoria de camperols passen a ser camperols sense terra; mentre a Catalunya o València una bona part dels camperols (sobretot els mit- jans i rics) accedeixen a la propietat de la seua terra, però amb minifundisme Quatre situacions El xicotet propietari que treballa la seua escassa terra L’arrendatari que lloga al burgés la terra que treballa El criat que treballa permanentment per al terratinent El jornaler sense terres (proletariat agrícola) En tot cas, la situació dels camperols no era bona i les terres, en general, acabaren en mans de qui no les cultivava, estant sotmesos els camperols a la burgesia i la nova figura del cacic o notable Al sud del Tajo, predominen els jornalers sense terres, amb condicions de vida molt miserables que els portaran a demanar repartiment de terres i llui- tar per elles o a emigrar a les ciutats en busca de treball a la indústria incipient
  • 8. 3. LES CLASSES POPULARS (II). La nova classe social a les ciutats serà el proletariat urbà: persones que no tenien més que el seu treball i que el venien als burgesos a canvi d’un salari, suportant llargues i penoses jorna- des de treball a les fàbriques a canvi de salaris ínfims, vivint en condicions molt deficients Dels jornalers sense terres i el proletariat urbà naixeran els moviments socials més importants de la història d’Espanya contemporània: el moviment obrer
  • 9. 4. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS. 4.1. El naixement del moviment obrer . 4.2. Les revoltes agràries . 4.3. Socialisme utòpic i republicanisme .
  • 10. 4.1. El naixement del moviment obrer (I) . L’augment dels camperols pobres desposseïts (jornalers sense terra), d’artesans arruïnats i, com a novetat, l’aparició d’un proletariat urbà que treballava i vivia en pèssimes condicions (12-14 hores de treball,...) provoca revoltes populars Ja des de principis del segle XIX es produeixen revoltes espontànies al camp demanant menjar i terres, especialment a Andalusia i connectades amb el fenomen del bandolerisme A la dècada de 1830 els camperols presenten plets demanant la propietat de la terra que treba- llaven des de feia segles -> els jutges donen la raó a la noblesa -> els camperols reaccionen ocupant terres, cremant collites i matant bestiar, encara que són durament repressaliats Per altra part, els proletaris ataquen les màquines que els llevaven la feina (luddisme): l’incendi de la fàbrica Bonaplata (1835) és el més famós, però ja en 1821 s’havien produït accions luddites a Alcoi per part d’artesans rurals Prompte els proletaris comprenen que el problema no són les màquines, sinó com es reparteix la riquesa (els beneficis i salaris) i comencen a associar-se i a utilitzar la vaga com a arma: en 1834 un grup de teixidors de Barcelona s’organitza per defensar els seus drets i en la dècada de 1840 sorgiran els primers sindicats i les seues caixes de resistència (fons d’ajuda en cas de malaltia, vaga,...) “ L’adquisició de noves màquines tèxtils per part de la majoria de fabricants alcoians es va realitzar entre 1818 i 1823 (...). A principis de 1821, les màquines instal·lades a la ciutat van haver de ser custodiades, ja que es sospitava alguna cosa sobre la seua destrucció. El dia 2 de març del 1821 més de 1200 homes armats es van dirigir cap a les fàbriques situades al voltant de la ciutat...” R. ARACIL i M. GARCÍA BONAFÉ: Industrialització al País Valencià. El cas d’Alcoi , València, Eliseu Climent, 1974. "Una multitud de marineros y gitanos que recorrían tumultosamente la ciudad, armados con fusiles, sables y puñales, con una bandera negra y un tambor batiente, llevando tras de si innumerables agitadores de la población, atacaron de noche la fábrica de Bonaplata; y la incendiario, provocando la execración de los hombres de todos los partidos: este atentado vandálico no fue cometido por los autores de la revolución, sino por un reducido número de hombres rechazados por el pueblo, los cuales eran instigados opr los malvados que, por envidia o por interés particular, miraban con malos ojos, aquel avance de la industria catalana, primer ensayo de las fábricas de vapor." Relat d’Andrés Pi i Arimon sobre l’incendi de la fàbrica Bonaplata. Revuelta obrera en demanda del derecho de asociación (1840)
  • 11. 4.1. El naixement del moviment obrer (II) . Les fortes desigualtats entre la burgesia (inclosa la vella noblesa) i els treballadors, tant els industrials com els agrícoles, propicia el naixement de nous moviments socials En 1840 es funda a Barcelona el primer sindicat com a forma d’organització dels obrers per a reivindicar millores salarials i laborals i reducció de la jornada de treball: l’Associació Mútua de Teixidors, aprofitant la permissivitat progressista Els sindicats utilitzen la vaga com a forma de lluita: Granada (1839), Barcelona (1840-43) Madrid (1842), València (1843) Els primers sindicats són d’oficis i actuen com a societat de socors mutu: paguen una quota per a fer front a malalties, acomiadaments i vagues (caixes de resistència) Els moderats, en arribar al poder, prohibiran els sindicats i agrupacions d’obrers Amb el Bienni Progressista (1854-56) tornen ser legals els sindicats En 1855 es produeix la primera vaga general a Barcelona: els filadors van a la vaga i són durament reprimits La resta de treballadors de la ciutat recolzen la vaga per solidaritat (general) i s’arriba finalment a un acord amb els empresaris Les vagues s’estenen per tot el territori: Béjar, Alcoi, Antequera,... “ Es preciso entrar en estas habitaciones para formarse una idea de su insalubridad (...) Apenas se encuentra una de estas chozas con ventilación, con embaldosado, con fogones ni hogares, ni aun con chimeneas para la salida de los humos, ni localidad sino para un matrimonio con sus dos hijos pequeños: pues bien en estas pocilgas suelen habitar 3, 4, 5 familias, con 18 ó 24 personas de ambos sexos (...) Si con arreglo a la ordenanza municipal no se consintieran en estas pocilgas más personas que las que permiten los cuarenta pies superficiales por cada una, no podrían exigir los propietarios el exorbitante arriendo que sacan (...) y con semejante tráfico descuidan mejorar los edificios, seguros de que la reedificación no les produciría una ganancia tan usuraria.” Su Ermitaño. El aire caliente y húmedo, que es el que reina en las fábricas de hilados y tejidos, es altamente debilitante; produce abundantes sudores; languidez muscular y debilidad en el sistema gástrico, acompañada de poco apetito; respiración lenta y penosa; movimientos pesados; la sangre no se arterializa debidamente; las impresiones e ideas se obtunden y el sistema nervioso se entorpece. Aunque nuestros obreros no perciben estos síntomas, propios de una temperatura fuertemente cálida, no por eso deja de sentirlos su naturaleza, que insensiblemente va tomando todos los caracteres del temperamento linfático, a que conduce esta temperatura,....      El tejedor, bajo cuyas narices se forma la borrilla, la absorbe con sus inspiraciones anheladas, ocupando ésta el lugar reservado al oxigeno, que en vano piden los pulmones.      He aquí la causa del ahilamiento y de la debilidad de algunos desgraciados tejedores, a quienes la necesidad obliga a pasar 14 y más horas diarias unidos a un telar, manteniendo el cuerpo en constante corvadura, siendo su pecho sin cesar conmovido por el bracear de la lanzadera, y las percusiones del balancín contra cada uno de los hilos de la trama; he aquí la causa de esa enfermedad, que comenzando por una tos cada vez más fuerte y más difícil, llega a tener todas las apariencias de una tisis pulmonar, siendo llamada por los médicos de los distritos manufactureros tisis algodonera, o pneumonía algodonera; nombres significativos de una enfermedad cruel, cuyas víctimas van a morir a los hospitales en la flor de la edad; porque, como esta operación no exige fuerzas musculares, se encarga a las mujeres y a los jóvenes de pocos años. Salarich, Higiene del Tejedor . Vich, 1858. «Recordamos aún los sucesos de aquel año [1843]. […] La clase obrera está aleccionada por una dolorosa experiencia. La baja de los salarios fue el premio de sus sacrificios en favor de los capitalistas. […] Las asociaciones […] fueron vivamente perseguidas. […] Se llegó al extremo de poner la clase toda fuera de la ley y sujetarla a los juzgados militares». «Ellos [los fabricantes] son los que con sus exigencias han abierto nuestros ojos y nos han obligado a buscar la causa de nuestros males. Y de raciocinio en raciocinio hemos llegado a comprender que nuestros malos cesarán cuando las Cortes se interesen por nuestra causa, y las Cortes estarán a favor nuestro y en favor de la justicia al mismo tiempo, cuando nosotros nombremos los diputados.» Textos obreros del Bienio Progresista. Cit. por C. MARTÍ, Historia de España , vol. 8, Labor, pp. 192-193 “ Los obreros, en fin, piden en beneficio de su salud, de su independencia, del adelanto de su industria y del aumento del consumo: que se fije en diez el máximo de horas del jornal, y se sujeten a inspección los locales de los establecimientos fabriles para ver si cumplen las condiciones higiénicas necesarias; que se establezca el mayor número posible de escuelas gratuitas industriales, en donde aprendan los obreros los medios más útiles y modernos para cumplir sus diversas operaciones y fundar tal vez sus inventos, y, por último, que se establezcan también salas de asilo para los hijos de los obreros que, ocupados en su trabajo, se ven en la necesidad de tenerlos casi todo el día a los peligros físicos y morales de la poca edad, y se prohíba a sus padres los pongan a trabajar antes de los diez años ....” Peticiones de los obreros de Barcelona en huelga general (julio de 1855) A partir del Bienni els sindicats d’ofici es converteixen en els primers sindicats de classe: la federació sindical Unió de Classes
  • 12. 4.2. Les revoltes agràries . Les revoltes s’estenen al camp, sent especialment greus a Andalusia a partir del Bienni Progressista (a causa de la fam dels jornalers): les revoltes es plasmen en ocupacions de terres per part dels camperols, que es repeteixen en 1855, 1857 (Utrera i Sevilla) i 1861-67, amb ocupacions de molts pobles i formació d’una mena d’exèrcit de jornalers de 20.000 homes "En el mes de junio de 1857 urdiose en Sevilla una conspiración cuyos verdaderos autores o instigadores, cuya bandera y cuyos propósitos son todavía un misterio, (…) en la tarde y noche del último día de junio, salieron de Sevilla en número de ciento y tantos hombres, mal armados y pertrechados, y al siguiente penetraron en las villas de Utrera y de El Arahal, donde sorprendieron la Casa Cuartel de la Guardia Civil y cometieron excesos punibles, siendo el más señalado el incendio del archivo municipal y los de algunas escribanías. La noticia de tan incalificables desmanes obligó a la autoridad militar superior de Sevilla a activar el envío de una fuerte columna de tropas de infantería y caballería en persecución de los sublevados, que fueron alcanzados en la mañana del día tres en el pueblo y les causó 25 muertos y escogió 24 prisioneros,14 caballos y varios aspectos. Los sublevados sobrevivieron a aquella cruel carnicería se dispersaron aterrados en todas direcciones, para él cayendo poco a poco unos después de otros en poder de la guardia civil, que salió en su persecución. El día 5 fueron presos sus jefes en el término de la villa de Utrera, y conducidos a Sevilla, así como todos los dispersos que iban cayendo en manos de la guardia civil. Sometidos al fallo de un consejo de guerra, fueron condenados a la última pena, cuyo terrible sentencia se llevó a cabo el día 12, siendo fusilados en Sevilla el primer jefe de los sublevados y veinticuatro individuos más, y en Utrera, el mismo día, el segundo jefe con ocho de sus subordinados”.
  • 13. 4.3. Socialisme utòpic i republicanisme . Les llibertats polítiques donades pel Sexenni (llibertat d’associació i reunió,...) va propiciar el creixement del moviment obrer i l’entrada en Espanya de les idees obreres europees, entre elles l’internacionalisme obrer de la Iª Internacional (socialisme i anarquisme) El socialisme utòpic Suposava la construcció de societats igualitàries, però sense enfrontar-se amb el capitalisme mitjançant una revolució, sinó al marge d’ells, separades d’ell Van influir les idees de Saint-Simon, Fourier i Cabet, plasmades, sobretot, en el cooperativisme Destaquen el fourierista gadità Joaquín Abreu, que fundà falansteris (cooperatives autosuficients de producció i consum), el cooperativisme de Fernando Garrido Madrid o els nuclis saintsimonians (Monlau) i cabetians (Terradas i Monturiol) a Barcelona El republicanisme federal democràtic Molts treballadors creien en la república federals i les reformes polítiques i socials que podia dur a terme com a solució als seus problemes des de la política El desencant amb la República en veure que no aplicava aquestes mesures va fer que aquests treballadors abraçarem les ideologies internacionalistes: anarquisme i socialisme
  • 14. 5. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER (1868-74) (I). La Iª Internacional (AIT) arriba a Espanya de la mà de l’anarquista italià Fanelli, seguidor de Bakunin, que en 1868 divulga les seues idees per Madrid i Barcelona i crea els primers nuclis espanyols associats a l’AIT, amb Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer com a membres més destacats Aquests primers nuclis tenen una ideologia anarquista bakuninista (supressió de l’Estat i la religió, col·lectivització dels mitjans de producció, “apoliticisme”, la vaga general com a forma de lluita,...) i va tindre molta influència entre el proletariat català i els camperols andalusos En 1870 es fundà la Federación Regional Espanyola (FRE) de l’AIT al Congrés de Barcelona, amb la vaga general com a mijtà de lluita, la revolució social com a objectiu per a acabar amb el capitalisme i amb un caràcter “apolític” (abstenció) El nombre de treballadors afiliats a sindicats pertanyents a l’AIT passa de menys de 20.000 en 1869 a quasi 40.000 en 1873, sent els nuclis més importants Catalunya, València, Andalusia, Madrid i Valladolid
  • 15. 5. L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER (1868-74) (II). Aquest grup marxista és expulsat de la FRE pels anarquistes en 1872 i funda la Nueva Federación Madrilenya a Madrid, propugnant la revolució política com a mètode per a enderrocar el capitalisme i construir una societat socialista amb la propietat estatal dels mitjans de producció Les idees de la Internacional seran molt importants durant la Iª República, però en 1874 el nou sistema de la Restauració la declararà il·legal i reprimirà, passant a la clandestinitat Front al corrent anarquista bakuninista majoritari, el socialisme científic o marxista serà important a partir de 1871, quan Paul Lafargue, gendre de Marx, s’instal·la a Madrid i crea un grup marxista encapçalat per Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias "El gobierno de la Republica ha anunciado ya que su principal propósito es asegurar el orden y mantener en pie los fundamentos de la sociedad española, minada hasta hoy por predicaciones disolventes y locas teorías. Resuelto a no ceder en el camino emprendido por ningún género de consideraciones ni ante dificultades de ninguna especie, se cree en el deber de extirpar de raíz todo germen de trastornos, persiguiendo hasta en sus mas disimulados y recónditos abrigos a los perturbadores de la tranquilidad pública y a toda organización que, como la llamada internacional, atente contra la propiedad, contra la familia y demás bases sociales. En su consecuencia, el poder ejecutivo de la República a tenido a bien decretar lo siguiente: Artículo 1º. Quedan disueltas desde la publicación de este decreto todas las reuniones y organizaciones políticas en las que de palabra u obra se conspire contra la seguridad pública, contra los altos y sagrados intereses de la patria, contra la integridad del territorio español y contra el poder constituido. Articulo 2º. Todas las autoridades quedan encargadas bajo su mas estrecha responsabilidad y dentro de sus atribuciones respectivas, del cumplimiento rápido y fiel de este decreto ". Madrid 10 de enero de 1874. El Presidente del poder ejecutivo de la republica, Francisco Serrano
  • 16.
    • - Amb l’arribada de la Restauració (1874) es prohibeixen i reprimeixen durament les organitzacions obreres, que sols tornaran a ser legals amb l’arribada dels liberals al poder en 1881, però sempre que no foren internacionals.
    • 6.1. L’anarquisme apolític .
    • 6.2. El socialisme obrer .
    • 6.3. Reformisme i qüestió social .
    6. ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900).
  • 17. 6.1. L’anarquisme apolític . L’any 1881 funden la bakuninista Federación de Trabajadores de la Región Española , amb major importància a Catalunya i Andalusia i actuant des del sindicalisme i les reivindicacions de millores per als obrers Una part dels anarquistes s’organitzen en grups autònoms revolucionaris partidaris de l’acció directa (terrorisme) contra els tres pilars del capitalisme (Estat, burgesia i església): atemptats entre 1893 i 1897 contra Cánovas, Martínez Campos i altres polítics, bomba al Liceu i al Corpus en Barcelona,... Repressió directa per part de l’estat (cinc anarquistes executats als processos de Montjuïc, 1897) i més atemptats L’anarquisme es divideix en dos corrents a principis del XX Els partidaris de l’acció directa individual (terrorisme) Els partidaris de l’acció de masses (vagues i revolucions amb la participació de tota la classe obrera Aquest segon corrent és anomenat anarcosindicalista i funda sindicats a Catalunya com Solidaridad Obrera (1907) i la CNT (Confederación Nacional del Trabajo) (1910) Atemptat de Juan Oliva contra Alfons XII (1878) Atemptat de Francisco Otero contra Alfons XII Atemptat de Paulí Pallàs contra Martínez Campos (1893) Atemptat de Santiago Salvador al Liceu de Barcelona (1893) Bomba del Corpus a Barcelona (1896) Assassinat de Cánovas per part de Michele Angiolillo (1897) “ L’anarquisme, fins aleshores un tot relativament homogeni, es va fragmentar: els anarcosindicalistes eren de fet els anomenats anarcocol·lectivistes, que, recolzant-se en Bakunin, assenyalaven la ineludible necessitat de construir sindicats obrers públics i legals, l’objectiu dels quals era combatre per aconseguir la millora de les condicions de vida de la classe obrera (...); sindicats que, alhora, aspiraven a crear una societat sense classes, en què la propietat estaria en mans dels col·lectius obrers (...). Aquesta era la tendència dominant a Catalunya (...), encara que poc a poc es va anar estenent l’altre corrent, l’anarcocomunisme (propagat per Kropotkin i difós per Malatesta). Aquesta tendència, al començament només forta a Andalusia, incorporava una tradició molt més individualista i radical: s’oposava al sindicalisme (...) tot propugnant una estructura basada en petits grups, no sindicals, sinó d’afinitat ideològica, la missió dels quals no era la preocupació sindical sinó la propaganda ideològica constant i la lluita sistemàtica contra els factors d’ordre social, sense refusar l’acció directa i la propaganda violenta” J. TERMES: “El moviment obrer des de la Internacional fins a 1898” dins: Història de Catalunya, vol. V , Barcelona, 1979.
  • 18. 6.2. El socialisme obrer . En 1879 la Nueva Federación Madrileña passa a ser l’ Agrupación Socialista Madrileña , fundada per Pablo Iglesias i que serà el nucli originari del PSOE ( Partido Socialista Obrero Español ) En 1888 es crea el sindicat socialista UGT ( Unión General de Trabajadores ) Tant el PSOE com la UGT eren marxistes i formaran part de la IIª Internacional i tenien com a objectiu últim conquerir l’Estat mitjançant una revolució dels obrers i acabar així amb el capitalisme i la propietat privada, però, mentre açò arribava, eren partidaris de participar en la política i d’organitzar vagues per a introduir reformes concretes que milloraren les condicions de vida dels treballadors Els socialistes tindran un major pes a Madrid, Biscaia i Astúries Cómo son los magnates, cómo queremos que sean ( El Condenado , 1890)
  • 19. 6.3. Reformisme i qüestió social . Els governs de la Restauració, especialment els liberals, introduiran algunes reformes socials per a intentar llevar-li força a les protestes obreres En 1878 es regulen les feines perilloses per als xiquets, es creen asils per a invàlids per accidents de treball i es construeixen barris obrers En 1883 es crea una Comissió de Reformes Socials i es regulen tímidament les condicions de treball Però les mesures van ser poques i insuficients i no seran importants fins a les primeres dècades del segle XX, sense apropar-se mai a una incipient Seguretat Social com la que s’estava construint a Alemanya o França

×