Tema 1.  la crisi de l'antic règim (1788-1833)
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Like this? Share it with your network

Share
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
No Downloads

Views

Total Views
3,669
On Slideshare
3,669
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
154
Comments
0
Likes
2

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. TEMA 1.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788-1833) Salvador Vila Esteve Història d’Espanya 2n de Batxillerat
  • 2. TEMA 1.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788-1833)
    • 1. ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME) .
    • 2. EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) .
    • 3. LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1813) .
    • 4. LA REVOLUCIÓ LIBERAL: L’OBRA DE LES CORTS DE CADIS (1810-13) .
    • 5. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-33) .
    • 6. LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA HISPANA .
  • 3. 1. ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME). - Activitat econòmica lliure (oferta i demanda). - Desamortització i desvinculació de les propietats. - Abolició dels monopolis i supressió dels gremis -> llibertat de producció, circulació i contractació. - Economia fonametalment agrària. - Obstacles al comerç i circulació de béns immobles (propietat vinculada o amortitzada). - Economia i monopolis senyorials. - Els gremis controlen la producció artesanal. ECONOMIA - Societat de classes (per riquesa): burgesia i proletariat. - Societat estamental (per naixement), dividida en privilegiats (noblesa i clergat) i no privilegiats (camperols, burgesos,...). SOCIETAT - Sobirania nacional (sufragi). - Estat institucional que garanteix els drets dels ciutadans. - El rei ha de jurar la Constitució (no està per damunt d’ella). - Divisió de poders.
    • Monarquia absoluta.
    • Sobirania reial: el rei té els tres poders.
    • Estat patrimonial i propietat de la Corona (súbdits).
    POLÍTICA LIBERALISME (CAPITALISME) ANTIC RÈGIM
  • 4. 2. EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) (I). Continua la tasca de Carles III (Despotisme Il·lustrat), però congela les reformes il·lustrades per l’esclat de la Revolució Francesa i la por a que arribe a Espanya Entre 1792 i 1795 declara la guerra a França, amb derrotes constants A partir de 1796, el primer ministre Godoy signa aliances amb França (Tractat de San Ildefonso), especialment amb Napoleó, i ajuda a França contra Anglaterra, amb derrotes importants com les del cap de Sant Vicent (1797) i Trafalgar (1805) i la pèrdua del control de les colònies americanes Godoy enceta una sèrie de reformes contràries a l’església i la noblesa: desamortització, reducció del poder de la Inquisició, protecció d’artistes i intel·lectuals, intent de reforma fiscal,... -> es guanya forts enemics interns (església, noblesa) Espanya passa per una crisi econòmica i financera molt greu pels deutes acumulats de governs i guerres anteriors, les despeses en les guerres que hem vist i la pèrdua del control del mercat colonial americà, a més de les males collites periòdiques i el fracàs de tota reforma fiscal El deute cada vegada és major (préstecs i vals reials) i Godoy fa reformes encaminades a augmentar els ingressos (desamortització de terres de l’església i augment dels impostos), que provoquen el descontent de la noblesa i l’església per una part i del camperolat per l’altra, produint-se motins i revoltes
  • 5. 2. EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) (II). En 1807 Godoy i Carles IV signen amb Napoleó el tractat de Fontainebleau: els exèrcits francesos poden travessar Espanya per envair Portugal a canvi de repartir-la en tres parts: una per a França, altra per a Espanya i altra per a Godoy Procés d’El Escorial (1807): el príncep d’Astúries, futur Ferran VII, junt a part de la noblesa i el clergat, conspira per a tirar a Godoy i a son pare i fer-se amb el poder, però és descobert i delata als que havien conspirat junt a ell per aconseguir el perdó de son pare Motí d’Aranjuez (març de 1808): la presència de tropes franceses, el temor a una invasió del país i els interessos de la noblesa i el clergat provoquen un motí a Aranjuez (on es trobava el rei al palau) que força l’eixida de Godoy del govern i l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran (Ferran VII) “ Como los achaques de que adolezco no me permiten soportar por más tiempo el grave peso del gobierno de mis reinos, y me sea preciso para reparar mi salud gozar en clima más templado de la tranquilidad de la vida privada; he determinado, después de la mas seria deliberación, abdicar mi corona en mi heredero y mi muy caro hijo el Príncipe de Asturias. Por tanto es mi real voluntad que sea reconocido y obedecido como Rey y Señor natural de todos mis reinos y dominios. Y para que este mi real decreto de libre y espontánea abdicación tenga su exacto y debido cumplimiento, lo comunicaréis al consejo y demás a quienes corresponda. Dado en Aranjuez, a 19 de marzo de 1808.-Yo, el Rey.- A don Pedro Cevallos”. Gaceta de Madrid, 25 de marzo de 1808.
  • 6. 3. LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-13).
    • 3.1. La monarquia de Josep I (1808-13) .
    • 3.2. Les noves forces polítiques .
    • 3.3. El desenvolupament de la guerra .
  • 7. 3.1. La monarquia de Josep I (1808-13) . Carles IV demana ajuda a Napoleó, qui crida a Carles i Ferran a Baiona A Baiona, Ferran tornà a abdicar en favor del seu pare Carles i aquest en favor de Napoleó (Abdicacions de Baiona, 1808), qui nomena rei d’Espanya al seu germà Josep I Bonapart (“Pepe Botella”) i convoca Corts Napoleó i Josep I elaboren una Carta Atorgada per a Espanya: l’Estatut de Baiona (1808), que pretenia acabar amb l’Antic Règim (igualtat de tots els espanyols davant la llei, impostos per a tots, abolició de la Inquisició,...) i anava acompanyada de desamortització, desvinculació i fi del règim senyorial Art. 1: S.M. el rey Carlos (...) No pudiendo ser las circunstancias actuales ser sino un manantial de disensiones, tanto más funestas cuanto las desavenencias han dividido su propia familia, ha resuelto ceder, como cede por la presente, todos sus derechos al trono de las Españas y de las Indias a S.M. el emperador Napoleón, como el único que, en el estado a que han llegado las cosas, puede restablecer el orden...... Abdicación de Carlos IV en Napoleón (Bayona, 5 de mayo de 1808) Mi venerado padre y señor: Para dar a V.M. una prueba de mi amor, de mi obediencia y de mi sumisión, y para acceder a los deseos que V.M. me ha manifestado reiteradas veces, renuncio a mi corona en favor de V.M. deseando que pueda gozarla muchos años. Abdicación de Fernando VII en Carlos IV (Bayona, 6 de mayo de 1808) Art. 1: S.A.R. el príncipe de Asturias se adhiere a la cesión hecha por el rey Carlos de sus derechos al trono de España y de las Indias en favor de S.M. el emperador de los franceses....y renuncia, en cuanto sea menester, a los derechos que tiene como príncipe de Asturias a la corona de España y de las Indias. Renuncia a los derechos de Fernando VII en Napoleón (Bayona, 10 de mayo de 1808) "Españoles: después de una larga agonía vuestra nación iba a perecer. He visto vuestros males y voy a remediarlos. Vuestra grandeza y vuestro poder hacen parte del mío. Vuestros príncipes me han cedido todos sus derechos a la corona de España. Yo no quiero reinar en vuestras provincias; pero quiero adquirir derechos eternos al amor y al reconocimiento de vuestra prosperidad. Vuestra monarquía es vieja; mi misión es renovarla; mejoraré vuestras instituciones, y os haré gozar, si me ayudáis, de los beneficios de una reforma, sin que experimentéis quebrantos, desórdenes y convulsiones. Españoles: he hecho convocar una asamblea general de las diputaciones de las provincias y ciudades. Quiero asegurarme por mí mismo de vuestros deseos y necesidades. Entonces depondré todos mis derechos, y colocaré vuestra gloriosa corona en las sienes de un otro Yo, garantizándoos al mismo tiempo una constitución que concilie la santa y saludable autoridad del soberano con las libertades y privilegios del pueblo. Españoles: recordad lo que han sido vuestros padres, y contemplad vuestro estado. No es vuestra la culpa, sino del mal gobierno que os ha regido; tened una gran confianza en las circunstancias actuales, pues yo quiero que mi memoria llegue hasta vuestros últimos nietos, y exclamen: Es el regenerador de nuestra patria.” Napoléon Bonaparte, Bayona, 25 de mayo de 1808.
  • 8. 3.2. Les noves forces polítiques . Davant la nova situació, la societat espanyola es divideix en dos grups Els afrancesats, una minoria d’intel·lectuals il·lustrats que veien en Josep I un monarca fort que podia dur a terme les reformes necessàries per acabar amb l’Antic Règim i modernitzar el país sense necessitat d’una revolució liberal El front patriòtic, oposats a Josep I per diferents raons: noblesa i clergat, que reclamaven la tornada de Ferran VII i l’Antic Règim amb els seus privilegis; il·lustrats i burgesos liberals que volien aprofitar per a fer una revolució liberal parlamentària que acabara amb l’Antic Règim; i la majoria de la població, que veia l’exèrcit francès com a invasor i cruel i reclamava la tornada de Ferran VII
    • Digues, fill: què ets tu?
    • Sóc espanyol per la gràcia de Déu.
    • Quines obligacions té un espanyol?
    • Tres: ser cristià, i defensar la pàtria i el rei.
    • Qui és el nostre rei?
    • Ferran VII.
    • Qui és l’enemic de la nostra felicitat?
    • L’emperador dels francesos.
    • Qui és aquest home?
    • És un malvat, un ambiciós, el principi de tots els
    • mals i el final de tots els béns i el resum i dipòsit
    • de tots els vicis.
    • És pecat assassinar un francès?
    • No, pare: és una obra meritòria alliberar la pàtria
    • d’aquests violents opressors.
    • Catecisme espanyol del 1808 .
  • 9. 3.3. El desenvolupament de la guerra (I): els orígens (maig, 1808) . Davant el caos i l’absència del rei en Madrid (estaven a Baiona), la població de la capital es revolta contra l’exèrcit francès i el general Murat reacciona amb una violenta repressió Les notícies d’aquest fet provoquen revoltes populars semblants per tot el país i l’organització d’una resistència popular, començant la guerra La població s’organitza en Juntes Ciutadanes d’Armament i Defensa que es declaren dipositàries de la sobirania en absència del rei i es reuniran en Juntes Provincials primer i en una Junta Suprema Central més tard Amb un desavantatge militar clar front a l’exèrcit francès, els patriòtics utilitzen la resistència en les ciutats front als setges francesos (guanyen temps i desgasten l’oponent) i la guerrilla (atacs espontanis i sorprenents amb retirada immediata) Els patriòtics espanyols rebran l’ajuda de portuguesos i anglesos
    • “ Soldados, mal aconsejado el populacho de Madrid, se ha levantado
    • y ha cometido asesinatos; bien sé que los españoles que merecen el
    • nombre de tales han lamentado tamaños desórdenes, y estoy muy
    • distante de confundir con ellos a unos miserables (...).
    • Pero la sangre francesa vertida clama venganza. Por tanto, mando
    • lo siguiente:
      • (...) Art. 2 Serán fusilados todos cuantos durante la rebelión han sido
      • presos con armas.
      • (...) Art. 5 Toda villa o aldea donde sea asesinado un francés será
      • incendiada.
      • (...) Art. 7 Los autores de libelos impresos o manuscritos que provoquen
      • a la sedición serán pasados por los armas.
    • Dado en nuestro Cuartel General de Madrid a 2 de Mayo de 1808.
    • Joachim MURAT
    ESPAÑOLES: La Junta Suprema Gubernativa, depositaria interina de la autoridad suprema, ha dedicado los primeros momentos que han seguido a su formación a las medidas urgentes que su instituto y las circunstancias le prescribían. Pero desde el instantes de su instalación creyó que una de sus primeras obligaciones era la de dirigirse a vosotros...El opresor de Europa vio ya llegado el momento de arrojarse sobre una presa que tanto tiempo codiciaba, y de añadir el florón más brillante y rico a su ensangrentada corona...Las provincias de España, indignadas, con un movimiento súbito y solemne se alzaron contra los agresores y juraron perecer primero que someterse a tan ignominiosa tiranía. Proclama de la Junta Central. Aranjuez. 26-X-1808 Por su origen las Juntas eran un poder revolucionario. Pero por su composición... por su identificación con la legitimidad fernandina, por la ausencia en ellas e proyectos e ideas políticas claras unánimes, las Juntas era un poder provisional, transitorio y, en todo caso, ambivalente... la Junta Central Suprema... fue un gobierno débil, incapaz y muy moderado, la antítesis de un gobierno revolucionario...La revolución española no nació, pues, de las ideas o de conflictos entre el poder y la sociedad; nació como consecuencia de una situación de guerra y la guerra determinó el curso de los acontecimientos. Se trató de una guerra desordenada y caótica, librada en múltiples frentes... y en la que, junto a las formas usuales de la guerra tradicional, aparecerían como novedades la guerra de guerrillas y la resistencia popular en ciudades sitiadas (Zaragoza, Gerona). Josep Fontana: La Crisis del Antiguo Régimen , Barcelona, Crítica, 1992. No apareciendo en Navarra un hombre que perteneciendo a las clases de títulos, de mayorazgos o de riqueza, tuviese alguna nombrandía y prestigio para levantar de reunión.... formáronse algunos grupos pequeños de patriotas para causar todo el mal posible a los franceses... Y que más podía pedirse en aquellos primeros tiempos a unos hombres que la mayor parte no conocíamos más manejos que el de la laya, el azadón y la podadera, ni más negocio que el de recoger el producto que nuestras pequeñas posesiones nos rendían.... Porque en toda acción y principalmente siendo de sorpresa, según mi táctica, conviene para vencer, y vencer ponto con poca pérdida, gastar poca munición: el golpe primero que aurda y la bayoneta enseguida. Mis voluntarios, perdido el contacto, pudieron sustraerse de caer en manos de los franceses conservándose en parajes de difícil acceso y experimentando grandes privaciones. Espoz y Mina. Memorias (1810)
  • 10. 3.3. El desenvolupament de la guerra (II): les fases . 1a fase (juny - novembre 1808): fracassos francesos, ja que l’exèrcit francès és incapaç d’avançar des de Barcelona cap al sud i l’interior (Bruc), no pot arribar a València des de Madrid i és derrotat a Bailén en el seu intent d’ocupar Andalusia -> replegament a la submeseta Nord i la vall de l’Ebre, abandonant Madrid 2a fase (novembre 1808 – juny 1812): reacció francesa amb l’arribada de Napoleó amb noves tropes, avançant amb victòries constants contra patriòtics i anglesos (Saragossa, Tudela, Uclés, Talavera, Ocaña,...) -> l’exèrcit francès controla tota la península, excepte Cadis, i els patriòtics es centren en els atacs de les guerrilles 3a fase (juny 1812 – desembre 1813): les dificultats a Rússia obliguen Napoleó a desplaçar allí una part de l’exèrcit, situació que aprofiten els patriòtics i anglesos (Wellington) per vèncer a Los Arapiles (1812) i obligar a la retirada de l’exèrcit francès, derrotat novament a San Marcial (1813) -> Napoleó negocia la pau i la tornada de Ferran VII al tron espanyol (Tractat de Valençay, desembre 1813)
  • 11. 4. LA REVOLUCIÓ LIBERAL: L’OBRA DE LES CORTS DE CADIS (1810-13).
    • 4.1. La formació de les Corts .
    • 4.2. La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol .
  • 12. 4.1. La formació de les Corts . Les Juntes de Defensa trien els seus representants en les Juntes Provincials, i aquestes una Junta Suprema Central que reconeix al rei Ferran VII però assumeix l’autoritat en la seua absència, fugint de Madrid a Sevilla i Cadis En gener de 1810 la Junta Central convoca a Corts i es dissol, nomenant-se un Consell de Regència de cinc membres L’elecció dels diputats a Corts va ser difícil i no a tots els llocs es va poder celebrar ni arribaren tots els diputats (especialment els americans), sent substituïts per persones d’eixe lloc que vivien a Cadis Composició de les Corts: predominen els eclesiàstics, seguits pels professionals liberals, funcionaris i militars, sent la ideologia liberal majoritària En setembre de 1810 comencen les Corts, amb la imposició per part dels liberals d’una cambra única i vot individual (front a la representació estamental) i del principi de sobirania nacional (les Corts representen a la nació i elaboren lleis) Los diputados que componen este Congreso, y que representan la Nación española, se declaran legítimos en Cortes generales y extraordinarias y que residen en ellas la soberanía nacional. Las Cortes generales y extraordinarias de la Nación española, congregadas en la Real Isla de León con la voluntad general, pronunciada del modo más enérgico y patente, reconocen, proclaman y juran fidelidad al legitimo Rey al Señor D. Fernando VII de Borbón; y declaran nula de ningún valor ni efecto la cesión  hecha en favor de Napoleón, no sólo por la violencia que intervino en aquellos actos injustos e ilegales por faltarle el consentimiento de la Nación. No conviniendo queden unidos el Poder legislativo, el ejecutivo y el judiciario, declaran las Cortes soberanas,  que se reserva el ejercicio del Poder legislativo en toda su extensión. (...) El Consejo de Regencia (...) reconocerá la soberanía nacional de las Cortes y jurará obediencia que de ellas emanaren, a cuyo fin pasará, inmediatamente que se lo haga constar este decreto, a las Cortes que le esperan para este acto y se hallan en sesión permanente. Decreto de las Cortes de Cadiz, 24 de NOVIEMBRE de 1810 . ¿Juráis la Santa Religión Católica, Apostólica, Romana, sin admitir otra en estos Reinos? ¿Juráis conservar en su integridad la nación española y no omitir medio para liberarla de sus injustos opresores? ¿Juráis conservar a nuestro muy amado Soberano Don Fernando VII todos sus dominios, y en su defecto a sus legítimos sucesores, y hacer cuantos esfuerzos sean posible para sacarlo del cautiverio y colocarlo en el trono? ¿Juráis desempeñar fiel y lealmente el encargo que la nación ha puesto a vuestro cuidado, guardando las leyes de España, sin perjuicio de alterar, moderar, y variar aquellas que exigiesen el bien de la nación? ¡¡¡¡¡SÍ, JURAMOS!!!!!
  • 13. 4.2. La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol (I) . S’imposen les idees liberals per a acabar amb l’Antic Règim i es decreten la sobirania nacional, la llibertat d’impremta, la llibertat de contractació i treball (supressió dels gremis), l’abolició de la Inquisició, l’inici de la desamortització, la desvinculació,... Destaquen els dos decrets de dissolució del feudalisme: el senyoriu jurisdiccional queda suprimit i el senyoriu territorial passa a ser un contracte entre particulars en virtut de la propietat privada capitalista (qui demostra la propietat?)
  • 14. 4.2. La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol (II) . La Constitució del 1812 Coneguda com “La Pepa”, és la primera constitució espanyola i influirà en totes les constitucions del segle XIX Es tracta d’un pacte entre la burgesia liberal i sectors absolutistes i de l’Antic Règim (reconeixement dels drets de l’església catòlica) Característiques Sobirania nacional Àmplia declaració de drets (igualtat legal, propietat privada, de petició, llibertat civil, llibertat d’impremta, garanties processals,...) Igualtat per als territoris americans Divisió de poders Dret de vet del monarca Corts unicamerals Sufragi universal masculí i indirecte Creació d’un exèrcit nacional: servei militar obligatori Ensenyament primari públic i obligatori Confessionalitat catòlica de l’Estat
  • 15. 4.2. La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol (III) . Aquestes lleis sols estaran en vigor fins 1814 i no a tot el territori, però seran recuperades entre 1820 i 1823 (Trienni Liberal) i entre 1836 i 1837 Per tant, tota la legislació de Cadis marca el camí del liberalisme que seguirà Espanya durant tot el segle, però en lluita amb un Antic Règim que es resisteix a desaparèixer i frena els canvis
  • 16. 5.- EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-33).
    • 5.1. El retorn a l’absolutisme (1814-20) .
    • 5.2. El Trienni Liberal (1820-23) .
    • 5.3. La dècada ominosa (1823-33) .
  • 17. 5.1. El retorn a l’absolutisme (1814-20) (I) . Ferran VII torna a Espanya per València i les Corts l’adverteixen de que no el nomenaran rei fins que no jure la Constitució Animat per la noblesa i el clergat (que volien tornar als privilegis de l’Antic Règim), pels militars absolutistes (General Elio), diputats absolutistes ( Manifest dels Perses ) i gran part del poble (Ferran VII el Desitjat o “Vivan las Caenas”), Ferran VII declara nul tot allò aprovat a Cadis (inclosa la Constitució) -> tornada a l’absolutisme i a l’Antic Règim Es restauren totes les institucions de l’Antic Règim: règim senyorial (feudalisme), Inquisició, privilegis fiscals i jurídics, vincles i amortitzacions,... A Europa les potències absolutistes vencen Napoleó, restauren l’absolutisme (Congrés de Viena, 1815) i signen la Santa Aliança, a la qual es suma Ferran VII: si un monarca absolut és atacat, la resta de monarques absoluts acudiran en la seua ajuda Por tanto, habiendo oído lo que unánimemente me han informado personas respetables por su celo y conocimientos, y lo que acerca de cuanto aquí se contiene se me ha expuesto en representaciones, que de varias partes del reino se me han dirigido, en las cuales se expresa la repugnancia y disgusto con que así la constitución formada en las Cortes generales y extraordinarias, como los demás establecimientos políticos de nuevo introducidos, son mirados en las provincias; los perjuicios y males que han venido de ellos, y se aumentarían si yo autorizase con mi consentimiento, y jurase aquella constitución; conformándome con tan decididas y generales demostraciones de la voluntad de mis pueblos, y por ser ellas justas y fundadas, declaro que mi real ánimo es no solamente no jurar ni acceder a dicha constitución ni a decreto alguno de las Cortes generales y extraordinarias, a saber, los que sean depresivos de los derechos y prerrogativas de mi soberanía, establecidas por la constitución y las leyes en que de largo tiempo la nación ha vivido, sino el de declarar aquella constitución y tales decretos nulos y de ningún valor y efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no hubieran pasado jamas tales actos, y se quitasen de enmedio del tiempo alguno, y sin obligación en mis pueblos y súbditos, de cualquiera clase y condición, a cumplirlos ni guardarlos. Y com quien quisiera sostenerlos atentaría contra las prerrogativas de mi soberanía, declaro reo de lesa majestad a quien se atreviera o lo intentara, y que, como tal, se le imponga la pena de vida. Dado en Valencia a 4 de mayo de 1814. YO, EL REY. LA SANTA ALIANÇA “ Ses Majestats l’emperador d’Àustria, el rei de Prússia i l’empe- rador de totes les Rússies: Art. 1.- Conforme a les paraules de les Sagrades Escriptures, que ordenen a tots els homes mirar-se com a germans, els tres monar- ques contractants romandran units pels lligams d’una fraternitat vertadera i indissoluble, i considerant-se com a compatriotes es prestaran en tota ocasió i en tot lloc assistència, ajuda i socors: considerant-se vers els seus súbdits i exèrcits com a pares de fa- mília, els dirigiran amb el mateix esperit de fraternitat que utilit- zen per protegir la religió, la pau i la justícia. Art. 2.- En conseqüència, l’únic principi en vigor, ja siga entre els dits governs, ja siga entre els seus súbdits, serà el de prestar-se recíprocament ajuda.”
  • 18. 5.1. El retorn a l’absolutisme (1814-20) (II) . Ferran VII declara “reos de lesa majestad” a tots els liberals, perseguint-los i condemnant-los a mort -> els militars liberals organitzen pronunciaments per a obligar al rei a acceptar la Constitució, però fracassen tots fins a 1820 (Espoz y Mina, Díaz Porlier, Lacy) Però el país, acabat d’eixir d’una guerra i sense els recursos d’Amèrica, es troba desfet i en la ruïna i cal trobar una solució: el rei proposa que els privilegiats paguen impostos, però aquests es neguen, els camperols i burgesos no volen a pagar les velles rendes i tributs i la burgesia liberal demana la tornada a la Constitució liberal de Cadis Les reformes il·lustrades no són acceptades pels absolutistes, però sense reformes l’absolutisme no podia sobreviure
  • 19. 5.2. El Trienni Liberal (1820-23) (I) . L’1 de gener de 1820, el coronel Riego proclama la Constitució de Cadis a Cabezas de San Juan (Sevilla) i, davant la passivitat de tots, el Rei jura la Constitució, es converteix en monarca constitucional, nomena un nou govern, amnistia els liberals i convoca eleccions a Corts Les eleccions donen la victòria als liberals, que formen govern “ El ejército nacional, al pronunciarse por la Constitución de la Monarquía Española, promulgada en Cádiz y por sus legítimos representantes no trata de ningún modo de atentar a los derechos del legítimo monarca que ella reconoce; más, convencido de que todas las operaciones de su Gobierno, por una fatalidad tan funesta como incomprensible, sólo han contribuido a hacer desgraciada a una Nación, que hizo tantos sacrificios por sancionarla, cree que sólo este pronunciamiento puede salvarla, tanto a ella como a su príncipe, del estado de nulidad en que se encuentra. Soldados, mi amor hacia vosotros es grande. Por lo tanto, yo no podía consentir, como jefe vuestro, que se os alejase de vuestra patria, en unos buques podridos, para llevaros a hacer una guerra injusta al Nuevo Mundo; ni que se os compeliese a abandonar vuestros padres y hermanos, dejándolos sumidos en la miseria y la opresión. Vosotros debéis a aquellos la vida, y, por tanto, es de vuestra obligación y agradecimiento el prolongársela, sosteniéndolos en la ancianidad; y aun también, si fuese necesario, el sacrificar las vuestras para romperles las cadenas que los tienen oprimidos desde el año 14. Un rey absoluto, a su antojo y albedrío, les impone contribuciones y gabelas que no pueden soportar; los veja, los oprime y, por último, como colmo de desgracias, os arrebata a vosotros, sus caros hijos, para sacrificaros a su orgullo y ambición. Sí, a vosotros os arrebatan del paterno seno para que en lejanos y opuestos climas vayáis a sostener una guerra inútil, que podría fácilmente terminarse con sólo reintegrar sus derechos a la Nación española. La Constitución, sí, la constitución basta para apaciguar a nuestros hermanos de América" Proclama del ejército de Cádiz en 1820 (…) Mientras Yo meditaba maduramente, con la solicitud propia de mi paternal corazón las variaciones de nuestro régimen fundamental que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la monarquía española, así como más análogas a la organización de los pueblos ilustrados, me habéis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución, que entre el estruendo de las armas hostiles, fue promulgada en Cádiz el año 1812. (…) He jurado esta Constitución por la cual suspirabais y seré siempre su más firme apoyo (…). Marchemos francamente, y yo el primero por la senda constitucional Manifiesto Regio de Fernando VII ( 10 de marzo de 1820)
  • 20. 5.2. El Trienni Liberal (1820-23) (II): les mesures . Restauren la majoria de les reformes liberals de Cadis (Constitució inclosa), decreten una amnistia i, a més, disminueixen el delme, venen les terres dels monestirs i reformen la fiscalitat, el codi penal i l’exèrcit Liquiden el feudalisme al camp: la terra es converteix en propietat privada capitalista de la vella noblesa i els camperols en arrendataris Liberalitzen la indústria i el comerç Modernitzen l’administració i creen la Milícia Nacional per defensar les reformes liberals
  • 21. 5.2. El Trienni Liberal (1820-23) (III): els problemes . El rei, que havia acceptat obligat el liberalisme, paralitza les reformes amb el dret de vet i conspira per a tornar a l’absolutisme Els camperols es veuen perjudicats i es revoltaran contra el nou govern liberal: no els donen terres ni els rebaixen els impostos, els antics senyors ara són propietaris plens que els poden tirar de les terres si no paguen i tenen dificultats per pagar els arrendaments perquè són més cars i s’han de pagar en metàl·lic i no en part de la collita La noblesa absolutista i l’església (perjudicada per la baixada del delme i els béns monacals confiscats) preparen la revolta contra el govern liberal No paren d’independitzar-se les colònies americanes L’any 1822 es produeixen proclames absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat, controlant un territori important i establint-se una regència absolutista a la Seu d’Urgell (1823) Els mateixos liberals es divideixen en dos bàndols: els moderats, partidaris de reformes lentes i pactades amb la noblesa i el rei (al poder entre 1820 i 1822) i els exaltats, partidaris d’accelerar les reformes i enfrontar-se al rei (al poder entre 1822 i 1823) La influència del Trienni Liberal fora d’Espanya fa que la Santa Aliança actue: en 1823 envia a Espanya als Cent Mil Fills de Sant Lluís amb el duc d’Angulema al cap -> ocupen el país sense a penes resistència, executen els principals dirigents (Riego) i retornen el poder absolut a Ferran VII Baró d’Aroles Martínez de la Rosa Evaristo San Miguel Bien públicos y notorios fueron a todos mis vasallos los escandalosos sucesos que precedieron, acompañaron y siguieron el establecimiento de la democrática Constitución de Cádiz en el mes de marzo de 1820; la más criminal traición, la más vergonzosa cobardía, el desacato más horrendo a mi real Persona, y la violencia más inevitable, fueron los elementos empleados para variar esencialmente el Gobierno paternal de mis reinos en un código democrático, origen fecundo de desastres y desgracias. (…) La Europa entera, conociendo profundamente mi cautiverio (…), determinaron poner fin a un estado de cosas, que era el escándalo universal , que caminaba a trastornar todos los tronos y todas las instituciones antiguas, cambiándolas en la irreligión y la inmoralidad. He venido a decretar lo siguiente: son nulos y de ningún valor todos los actos del Gobierno llamado Constitucional (…) que ha dominado a mis pueblos desde el 7 de marzo de 1820 hasta hoy 1 de octubre de 1823. Manifiesto Regio, 1 de octubre de 1823 (publicado como Real Decreto el 8 de octubre)
  • 22. 5.3. La dècada ominosa (1823-33) (I) . Ferran VII enceta una feroç repressió contra els liberals: afusellaments, empresonaments i exiliats, escampant el terror per tot el país (Calomarde) Continua el greu problema econòmic, agreujat per la pèrdua de les colònies americanes: com que els privilegiats es neguen a pagar impostos, s’han de controlar les despeses A partir de 1825 el rei es veu obligat pels problemes econòmics a pactar amb la burgesia liberal moderada (govern Cea Bermúdez): no es restaura la Inquisició, es promulga un aranzel proteccionista per al tèxtil català i es nomena a un liberal ministre d’Hisenda El sector més absolutista, encapçalat per nobles i clergues, s’oposa a la nova actitud del rei: revolta de Els Malcontents a Catalunya (1827) i s’organitzen al voltant del germà i previsible successor del rei Carles Mª Isidre Calomarde General Riego General Torrijos Mariana Pineda Cea Bermúdez
  • 23. 5.3. La dècada ominosa (1823-33) (II): el conflicte dinàstic . En 1830 naix Isabel, primera filla de Ferran VII, i aquest promulga la Pragmàtica Sanció, que abolia la Llei Sàlica, segons la qual no podien regnar les dones Els partidaris de Don Carles faran que el rei moribund torne a instaurar la Llei Sàlica en 1832, però al seu testament Ferran VII deixava el tron a Isabel (de 3 anys d’edat) i com a regent a la seua dona Maria Cristina Els partidaris de Carles, anomenats carlins, s’oposen a Isabel i nomenen rei a Don Carles (Carles V), començant així la Iª Guerra Carlina No és sols una guerra dinàstica, sinó social: els absolutistes i partidaris de l’Antic Règim (car- lins) front a una regent, Mª Cristina, que necessitava l’ajuda dels liberals per conservar el poder
  • 24. 6. LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA HISPANA (I). A Amèrica s’havia produït un creixement econòmic important al segle XVIII que havia beneficiat la burgesia criolla (blancs nascuts a Amèrica) Els criolls es queixen de tracte discriminatori (tenen càrrecs menors), pagar forts impostos i del control espanyol i tenen l’exemple de la independència dels EUA Quan, amb les guerres napoleòniques, Espanya perd el control d’Amèrica, aquests grups es convertiran en independentistes, ajudats per Gran Bretanya en alguns casos Des de 1808 s’obri el procés d’independència: no reconeixen a Josep Bonaparte ni la Junta Suprema Central i San Martín proclama la independència d’Argentina (1810) i Bolívar, Hidalgo i Morelos reclamen la independència de la resta de colònies Quan torna Ferran VII, en lloc d’intentar pactar, envia l’exèrcit a lluitar contra els independentistes: les victòries dels americans són constants i les independències dels diferents països es succeeixen entre 1816 (Argentina) i 1824 (Perú i Bolívia) -> sols Cuba i Puerto Rico continuen sent colònies En la pràctica, els nous països americans seran políticament independents, però seran dependents econòmicament d’Anglaterra i Estats Units “ En el nombre de Dios todopoderoso. Nosotros, los representantes de las provincias unidas de Caracas, Cumaná, Margarita, Barcelona, Mérida y Trujillo, que forman la Confederación americana de Venezuela en el continente meridional, y considerando la plena y absoluta posesión de nuestros derechos, que recobramos justo y legítimamente desde el 19 de abril de 1 810 en consecuencia de la jornada de Bayona, y la ocupación del trono español por la conquista y sucesión de otra nueva dinastía constituida sin nuestro consentimiento: queremos, antes de usar de los derechos de que nos tuvo privados la fuerza por más de tres siglos, y nos ha restituido el orden político de los acontecimientos humanos, patentizar al Universo las razones, que han emanado de estos acontecimientos, y autorizar el libre uso que vamos a hacer de nuestra soberanía". Declaración de Independencia de Venezuela .