Presentació històrica del VHS

218 views

Published on

Presentació històrica del VHS.

Més manuals a: http://www.exabyteinformatica.com

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
218
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Presentació històrica del VHS

  1. 1. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/© Roger Casadejús Pérez | www.exatienda.comPresentació històrica del VHSFa trenta anys, laparició del VHS va canviar la vida de milions de persones: de sobte, la històriadel cinema estava a la disposició de qui volgués quan volgués, naixien aquests llocs únics quevan ser els videoclubs, es podia gravar de la televisió el que un volgués, es podien rebobinardiàlegs o escenes i fins es podia posar pausa per anar al bany. Almenys dues generacions decinèfils criats i formats en aquest clima van canviar, després, la història del cinema. Però unaflor no fa estiu i el tancament de lúltim distribuïdor de VHS signa lacta de defunció daquestsuport del que avui podem dir que es travava, feia tremolar la imatge i calia rebobinar, peròque tantes satisfaccions ens va donar en la seva època.STOPLa notícia va recórrer el món fa uns mesos: lúltim gran proveïdor de pel·lícules en VHS, unacompanyia anomenada Distribution Audio Video, va fer el seu enviament final de videocassetsdes dels seus dipòsits a Florida, Estats Units. Ara ja està, es va acabar. Encara que per quèenganyar-se: si la notícia va recórrer el món va ser més pel seu valor simbòlic que per lefecteque pogués tenir en la vida quotidiana dun públic que ja considerava mort el vídeo des de fabastant. Gairebé des de que els principals estudis de Hollywood i les grans cadenes devideoclubs van decidir deixar de traficar aquells maons negres (i de colors, peròcaracterísticament negres) per acabar dimposar el seu successor, el DVD. Des de que va sortir,comprar una videogravadora es va convertir en una petita odissea ja que molts localsdelectrodomèstics van deixar de vendre’ls. Quan sens va trencar, ja no vam saber què feramb tots aquests cassets que compràvem, gravàvem i apilàvem durant anys.Decretat el decés simbòlic i bastant real per a ell, Ryan Kugler, amo de la Distribution VideoAudio, li va dedicar unes últimes paraules: “Ja està, ja va morir. Vaig ser lúltim a comprar i avendre VHS, i ja no ho vaig a fer més. El que queda en els nostres dipòsits serà regalat odestruït. No som enterradors, som cardio cirurgians: mantenim les coses vives un temps més.Ara que la baralla amb el digital està perduda, no estic segur que molta gent trobi a faltar elVHS, però puc dir que ha estat un producte amable amb tots nosaltres”.REWINDAra es pot dir que el VHS va viure uns trenta anys, encara que no més de vint en plenitud. Elcasset magnètic per a ús domèstic va veure la llum al setembre de 1976 quan JVC ho va llançaroficialment a Europa i Àsia, i es va començar a afermar a lany següent en arribar a EstatsUnits. El VHS va ser al principi un dispositiu car, i per aquí recentment va començar a tornar-semassiu a mitjans dels ‘80, consolidant-se com a únic sistema domèstic per veure pel·lícules afinals daquesta dècada, després dimposar-se sobre d’altres sistemes competidors que no vanprosperar. Però molt més interessant que el desenvolupament tècnic-industrial i la licitació
  2. 2. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/© Roger Casadejús Pérez | www.exatienda.comcomercial de la qual el Vídeo Home System va sortir vencedor, és el record daquest nou mónque va anar durant uns pocs anys als videoclubs. Els videoclubs (i les pistes de patinatge sobregel) es van multiplicar com a fongs, encara que n’hi van haver de diferent tipus i graus deserietat: estaven els pioners que, amb vocació de videoteca oberta, van conservar totes lesseves adquisicions més enllà de la seva vida comercial, pensant en el cinèfil, lestudiant, elrecepcionista; però també van aparèixer infinitat de locals mitjans que oferien gairebéexclusivament diverses còpies de lúltim de lúltim (i en molts casos sesfumaven tan tanràpidament com havien arribat). Però almenys durant els primers anys anar el videoclub va seruna experiència emocionant, que va donar lloc a desbordaments comuns del tipus de llogarcinc i sis pel·lícules juntes amb el malaltís pla dinternar-se tot el cap de setmana a cremarpestanyes. Eventualment, les cadenes es van apoderar del negoci: primer Errol’s i desprésBlockbuster. Els seus VHS van ser reemplaçats (previ descart mitjançant vendes a baix cost delseu catàleg) per DVD, i avui no queda ni lombra daquell fenomen comercial de fa 20 anysenrere. En el mitjà van passar el cable, les crisis econòmiques globals de sempre i internet;juntament amb el vell sistema magnètic es va extingir una manera de consum cultural.PLAYAixí com va canviar la manera en què es va accedir al cinema, el vídeo també va canviar unamica la manera de fer-ho. Passats els temps del súper 8 les noves ventrades destudiants decinema es van formar veient i reveient pel·lícules en VHS. Un cas testimonial, és el de QuentinTarantino, que va repetir fins a la sacietat que lúnica escola de cinema que va tenir va ser unaocupació, als vint i pocs, en el videoclub Vídeo Arxivis de Manhattan Beach, Califòrnia (que jano existeix). Veure una pel·lícula en vídeo és una experiència molt inferior a la de veure-laprojectada en el suport cinematogràfic pel qual va ser concebut, però també una molt superiora no veure-la de cap manera.Lavui menyspreat del dispositiu magnètic també va obrir laccés a mitjans de producció iexhibició.PAUSAI si Tarantino va reciclar el cinema après a través del VHS, avui sembla haver arribat lhora queel cinema retorni la gentilesa i recicli lexperiència del vídeo en sentit homenatge pòstum. Aixího va fer Michel Gondry en Be Kind, Rewind (estrenada fa poc amb el títol Rebobinats), en laqual Jack Black esborra per accident totes les pel·lícules dun videoclub suburbà, un petit localque es resisteix a lavançada del DVD i segueix llogant VHS als seus veïns per un dòlar. Peresmenar el dany causat, Black i lempleat del videoclub (Mos Def) emprenen la missió dereemplaçar les pel·lícules perdudes amb remakes casolans que ells mateixos filmen al pitjorestil amateur, començant suggestivament per una icona del vídeo dels 80: Els Caçafantasmes.El pretext és un altre, però un esperit similar anima a la també recent El fill de Rambo en laqual dos nois filmen, a lAnglaterra de Margaret Thatcher, una remake pla a plànol de la sevapel·lícula favorita, la primera de Rambo. Són dues ficcions que tenen el seu correlat en la
  3. 3. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/© Roger Casadejús Pérez | www.exatienda.comrealitat: en lestrany però veritable cas dels tres amics que van fer en una primitiva càmera devídeo la seva pròpia versió dels caçadors de larca perduda al llarg de tota la seva adolescènciaen els ‘80, la van rescatar i van completar fa poc (als vint i poc), van fer una funciómultitudinària i fins van cridar latenció del propi Spielberg, que va agrair públicament el gestdels seus fans. Una mica al marge daquesta vessant nostàlgica es situa un documental, vistdos anys enrere en el Bafici, anomenat ni més ni menys que VHS Kahloucha, sobre una sort deEd Wood, un tipus que filma les seves personals versions de grans èxits i aquí assistim alrodatge de Tarzan (amb els limitats mitjans al seu abast i lajuda damics i veïns).Encara que el detall més suggestiu de la història del vídeo dins del cinema a lhora del seucomiat és la dada que lúltima pel·lícula llançada massivament en VHS per un gran estudi deHollywood va ser Una història violenta, fa tres anys. Una pel·lícula de David Cronenberg,justament, el mateix que en el 1983 quan segurament ningú dels quals té aquesta nota a lesseves mans ara. posseïa encara un VHS i era soci dun videoclub, va convertir al protagonistade la seva paranoia catòdica Videodrome (Cossos envaïts) en VHS humana, obrint lesentranyes de James Woods una obscena boca per la qual sintroduïa un diabòlic casset. Fins alVHS, va ser objecte dels festins deformes i carnals als quals és addicte el director canadenc.FFI a partir dara què? El passatge del VHS al DVD va ser bastant ràpid i molta gent va guardar elsseus VHS en el postada o els va tirar a les escombraries poc després dobtenir els seus primersreproductors de DVD, com si el nou sistema hagués arribat llest per suplantar sense més nimenys al seu antecessor. Com oblidant que un dels grans serveis que ens ha ofert durant anysel videocasset va ser el de permetrens gravar i veure en diferit partits de futbol, telenovel·les,noticiaris, sèries i pel·lícules, i fins i tot desar-los. Els gravadors de DVD es van fer esperar i maivan deixar de ser cars en relació als preus del simple reproductor VHS. El veritable suplent delgravador sembla ser lemmagatzematge en discs rígids, però fins i tot aquest sistema ve ambrestriccions (de copyright, per exemple), que el més amable VCR mai ens va imposar.Corre largument que les cintes dels VHS comprades o gravades quinze anys enrere darrereduna col·lecció privada ens van espatllar estirant-se amb la calor ambiental, es van enganxarals capçals, es van omplir de pols, es van humitejar i ja no es veien. Però la veritat és quetampoc està comprovada quina és la durabilitat del DVD, i encara que lestigués, només estariagarantida en condicions ideals difícils de sostenir per a un suport tan fràgil que es ratlla ambfacilitat. A la imatge del VHS va caldre tolerar-li ratlles, salts i paràsits, però ara el DVD potdeixar-nos a mig camí amb pel·lícules que de sobte es pixelen o es titllen o directamentincompatibilitats entre marques que ni tan sols aconseguim iniciar.Daltra banda, no tot és una qüestió deficiència i rendiment: també hi ha alguna cosa delordre de la materialitat que ha proveït de certa noblesa a les permeses tecnologiesanalògiques, alguna cosa que transcendeix el mer fetitxisme o la nostàlgia. En el pas delanalògic al digital les coses es tendeixen a miniaturitzar fins a gairebé desaparèixer, i si unvideocasset és un objecte que ocupa gairebé tant espai com un llibre a les nostresbiblioteques, el disc del DVD per no parlar de les memòries virtuals dels discos durs, només ho
  4. 4. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/© Roger Casadejús Pérez | www.exatienda.comsón per fora, perquè per dins gens: pel·lícules que suren en bits són amb prou feinestransparents, refractaries, el revers de les quals no ens ofereix una altra cosa que el nostrepropi reflex. El VHS arrossega les pel·lícules cap a les seves gargamelles amb un esforçat carromecànic; la safata del DVD les llisca en silenci i amb elegància. La cinta magnètica ens feiaescoltar lacceleració del rebobinatge o el fast forward sense pudor en aconseguir algun delsseus extrems; el DVD salta entre escenes amb discreció. Un casset pirata exhibia les marquesdel delicte en els seus colors saturats; el DVD es reprodueix en infinitat de còpies iguals sensepetjades visibles. Els anys desplendor del VHS van ser anys, si no de diversitat, dabundànciaamb la gloriosa impunitat daquells avisos i portades artístiques sensacionalistes amb que ensvolien vendre qualsevol cosa. En aterrar el DVD, lart promocional de les pel·lícules ja haviaestat igualat i neutralitzat per la prolífera i avorrida professionalitat del Photoshop, el Corel oel Quark.EJECTFa trenta anys, l’aparició del VHS va canviar la vida de milions de persones: de sobte, la històriadel cinema estava a la disposició de qui volgués quan volgués, naixien aquests llocs únics quevan anar els videoclubs, es podia gravar de la televisió el que un volgués, es podien rebobinardiàlegs o escenes i fins as podia posar pausa per anar al bany. Almenys dues generacions decinèfils criats i formats en aquest clima van canviar, després, la història del cinema. Però a tot liarriba el seu últim sant Martí, i el tancament de l’últim distribuïdor de VHS signa l’acta dedefunció d’aquest suport del que avui podem dir que es travava, feia tremolar la imatge i caliarebobinar, però que tantes satisfaccions ens va donar en la seva època. I és que en el fons elVHS, tant més físic, ve a ser quelcom així com el suport obrer, un lubricant en el qual escombinen art i comerç, l’elevat i el pedestre, el tosc, terrenal, el màgic i imaginari; mentre queel DVD és un dandi, un que difon l’art en el seu temps d’oci, que va néixer acompanyant unanova generació de pel·lícules on els efectes especials fins als més monstruosos i els méssorollosos són coses que no estan aquí, que no estan fabricades sinó generades, amb proufeines amb un ratolí i diversos clics discrets.

×