Deusolimpics

839 views
727 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
839
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
397
Actions
Shares
0
Downloads
3
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Deusolimpics

  1. 1. 1
  2. 2. La castració d’Urà <ul><li>Es tracta d’una pintura al fresc de G. Vasari, pintor italià del Renaixement. Apareix Urà caracteritzat com un vell corpulent amb llarga cabellera i barba blanques, ajagut a terra, indefens, mentre el seu fill Cronos, dret i d’esquena a l’espectador, es disposa a castrar-lo amb una dalla. Aquestes dues figures són les més importants de la composició i per això ocupen el centre, formant un triangle rectangle amb els seus cossos nus i el mànec de la dalla. Els altres personatges que acompanyen l’escena són els germans de Cronos, els titans, disposats en dos grups equilibrats a cada banda . Amb les mans sostenen una mena de cercle, que representa el temps, amb el qual es relacionà a Cronos. El temps és com un cercle, que va repetint-se (els dies de la setmana acaben i tornen a començar, a l’igual que els mesos de l’any i les estacions; l’etern retorn). Dintre del cercle apareix una esfera armilar, composada de diversos cercles de metall, que representen l’esfera celeste. Urà era la personificació del Cel i per això –em sembla- l’esfera (Urà) queda tancada, dominada pel cercle (el temps, Cronos), mostrant-nos gràficament que Cronos serà el senyor de l’univers després de castrar son pare. </li></ul>
  3. 4. <ul><li>Saturn devorant els seus fills , Rubens (Museu del Prado) </li></ul><ul><li>L’aspecte del déu, ancià, amb barba i cabells blancs, és terrorífic. El pintor ha triat el moment més cruel per a representar-lo: just quan està desgarrant la carn d’un dels seus fills, encara viu, però amb una cara patètica, plena de dolor. El pintor flamenc del s. XVII aconsegueix impressionar-nos amb l’expressivitat dels rostres. En aquesta època de la història de l’art (Barroc) un dels objectius de la pintura era commoure l’espectador, trasmetre-li uns sentiments mitjançant una escena realista i és evident que en aquesta pintura Rubens ho aconsegueix. </li></ul><ul><li>Saturn , Goya (Museu del Prado) </li></ul><ul><li>És evident que Goya (1746-1828) coneixia el quadre de Rubens, però la seua visió dels fets és encara més negra, més desesperada. Ara el déu s’ha convertit en un monstre i la figura del fill, ja incompleta, està plena de sang. L’expressivitat d’aquesta escena és impressionant: a Saturn els ulls se li n’ixen, no pot tindre la boca més oberta i els cabells crespats són un senyal més de la seua bogeria; el seu cos és ossut no té res agradable. El colorit del quadre és fosc, com la mateixa escena que plasma. </li></ul>
  4. 6. <ul><li>Saturn </li></ul><ul><li>En aquest relleu, també del Renaixement apareix Cronos (=Saturn) caracteritzat com un déu madur, amb cabells llargs i barba. Amb la mà dreta porta una corbella, al.ludint a la castració de son pare Urà. També diu la mitologia que, més tard, quan Saturn va ser vençut pel seu fill, es va refugiar a Itàlia, on ensenyà l’agricultura i, per tant, la corbella també pot fer referència al treball de la terra. Amb la mà esquerra sosté un xiquet, al.ludint al fet que devorava els seus fills només nàixer de Rea. La figura del déu dóna la impressió de moviment, per la línia corba que descriu. Fins i tot la roba remarca eixe moviment perquè sembla pegar-se-li al cos. </li></ul>
  5. 8. <ul><li>Rea i Cronos </li></ul><ul><li>Aquest relleu romà ens mostra el moment en què Rea, cansada que Cronos devorara els fills que tenien, li dóna una pedra coberta de draps per enganyar-lo. D’aquesta manera salva l’últim fill, Zeus, de la gola de son pare. La disposició de l’escena, amb la figura femenina dreta dirigint-se a la figura masculina, asseguda i reposada, es repetirà en moltes altres representacions i mostra els papers de l’home i de la dona en la societat antiga (societat patriarcal) </li></ul>
  6. 9. Tetis, deessa marina, mare d’Aquil·les, suplica a Zeus per la sort del seu fill. El déu apareix caracteritzat amb el tron, el ceptre, l’àguila, enmig dels núvols. La deessa Hera, trau el cap per darrere del núvol per veure què passa, gelosa per les infidelitats del seu marit.
  7. 12. <ul><li>L’ORIGEN DE LA VIA LÀCTIA </li></ul><ul><li>Aquest quadre és de Tintoretto, un pintor del Renaixement italià, que formà part del cercle d’artistes venecians (Ticià, Veronés). Apareix Hera amamantant Hèracles, sostingut per un personatge no molt definit mitològicament, que podria ser Hermes. Hi ha amorets envoltant l’escena. Els paons evidencien la presència d’Hera i l’àguila que sosté els llamps ens indica que Zeus està present, interessat en els fets. Diu la mitologia que Zeus volia que Hera amamantara Hèracles per tal de fer-lo immortal, ja que com a fill seu i d’una dona, Alcmena, era mortal. Quan Hera conegué la identitat del xiquet, el rebutjà del seu pit i així, com per art de màgia, es formà la constel.lació de la Via Làctia ( camí de la llet). Per això es veuen estrelletes al voltant del braç d’Hera. </li></ul><ul><li>  </li></ul><ul><li>  </li></ul><ul><li>  </li></ul><ul><li>  </li></ul><ul><li>L’altre quadre és una versió més tardana és de Rubens. La deessa apareix quasi nua (només un mantell roig li recobreix parcialment les cames) i agafant-se el pit, però així i tot, l’escena no té un aire excessivament eròtic, perquè l’aspecte d’Hera és com el d’una verge que està alimentant el seu fill, amb l’aureola daurada damunt del cap, . La identitat de la deessa està remarcada pels paons que arrosseguen el seu carro. S’hi poden veure els rajos de llet i també les estrelles que simbolitzen la Via Làctia. En un lateral apareix Zeus pensatiu, observant l’escena, amb el feix de llamps als peus. </li></ul><ul><li>  </li></ul>
  8. 14. NEPTÚ I AMFITRITE   En el mosaic romà apareixen Neptú i Amfitrite coberts per un mantell nupcial, que sostenen dos amorets. El déu porta el trident en una mà. Es suposa que viatgen pel mar, per això els envolten peixos. Estiren el carro quatre cavalls estranys amb cua de peix.      
  9. 15. CERES I DUES NIMFES Rubens i Snyders. Museu del Prado. Ceres, com a divinitat dels cereals, té un manoll d'espigues i rep la banya de l'abundància. Una nimfa juga un un mico. L'altra s'aprecia en segon terme. Amb excepció de les figures, tota la resta fou realitzada per Snyders; a Rubens li interessava només la figura humana, sense importar-li que en un quadre essencialment seu participaren altres deixebles i col.laboradors. La decoració de l'escena té un gran valor i realça les figures. Crida molt l’atenció la presència d’animals exòtics com el mico o el lloro en un quadre de tema mitològic; sens dubte reforcen la idea de Ceres con a deessa de la fertilitat de la natura, en la mateixa línia que la banya de l’abundància, i juntament amb les fruites i les flors donen una nota de color.    
  10. 17.   Aquesta és una escultura de Bernini, arquitecte i escultor italià del Barroc. Va viure a finals del s. XVI i part del s. XVII. Les seues composicions són molt exaltades, molt expressives i amb molt de dinamisme, usant per a aconseguir-ho un modelat en el qual la corba i el moviment ascendent són predominants. En les seues figures tot es retorcilla, els cabells, els cossos, els vestits. En aquest grup escultòric la presència del can Cèrber amb els tres caps és suficient per a reconéixer els personatges. Si observem els gestos veurem el gran realisme que trasmeten: la cara i les mans de Proserpina; són un reflex de la seua desesperació i del seu rebuig cap al raptor. Bernini aconsegueix donar a la carn de Persèfone l’aspecte blanet perquè els dits d’Hades semblen enfonsats en la seua pell.
  11. 18. La versió “burlesca” del déu Mart ,de Velázquez. Reconeixem el déu de la guerra per les armes, però el seu aspecte és molt poc marcial.
  12. 19. El naixement d’Atenea del cap de Zeus, adulta i armada. Podem reconéixer el déu Hermes, per la destral i el déu Posidó pel trident. (pintura sobre ceràmica)
  13. 20. Atenea pensativa Atenea i el centaure, de Botticelli. La intel·ligència (Atenea) aconsegueix dominar la salvatgia (el centaure)
  14. 21. La Farga de Vulcà, de Velázquez. Apol·lo informa Vulcà de la infidelitat de la seua esposa, Venus, en el lloc de treball, la farga, i davant la presència dels seus ajudants, els cíclops.
  15. 22. Vulcà o Hefest forjant el llamp de Zeus, pintura de Rubens.
  16. 23. Apol·lo disparant una fletxa al monstre Pitó, mentre Eros li’n dispara una a ell molt més perillosa , que el portarà a una relació frustrada amb la nimfa Dafne.
  17. 26. Àrtemis disparant una fletxa a Acteó, que immediatament inicia la seua transformació en cèrvol i serà devorat pels seus propis gossos que no el reconeixen ( Ticià)
  18. 29. El naixement de Venus, de Botticelli. Apareix l’Hora de la Primavera amb el vestit ple de flors, perquè la primavera és l’estació de l’any que es relaciona amb la plenitud de la natura i de l’amor. Hi ha una petxina, símbol de Venus i unes roses, símbol de l’amor (bell i punxós al mateix temps). Apareix bufant el vent Zèfir abraçat a la seua esposa, la nimfa Cloris.
  19. 33. Relleu que plasma l’escena del naixement de Dionís, de la cuixa de Zeus, ajudat pel déu Hermes.
  20. 34. Bacus, de Caravaggio, pintor italià del Barroc. Sembla que la imatge del déu és un autorretrat.
  21. 35. Los borrachos, de Velázquez. El déu Dionís o Bacus coronant al rei dels borratxos, tots ells amb aspecte de vagabunds, amb la cara roja pels efectes del vi

×