• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Història de la guitarra clàssica
 

Història de la guitarra clàssica

on

  • 267 views

L'evolució de la guitarra clàssica. Dels orígens fins a l'actualitat.

L'evolució de la guitarra clàssica. Dels orígens fins a l'actualitat.

Statistics

Views

Total Views
267
Views on SlideShare
267
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Història de la guitarra clàssica Història de la guitarra clàssica Document Transcript

    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 1
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 2 ÍNDEX 1- Origen ............................................................................................................. p.3 2- Les primeres guitarres ................................................................................... p.5 3- Evolució fins al segle XVIII ............................................................................. p.7 4- La guitarra a partir del segle XIX ................................................................... p.10 5- Bibliografia ...................................................................................................... p.12
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 3 1- ORIGEN No està clar d’on sorgí la guitarra, tot i que existeixen evidències d’instruments semblants des de fa uns milers d’anys. Probablement l’origen primitiu de la guitarra es remunta a la primera vegada que una persona tensà un arc i s’adonà del so que feia la corda quan disparava la fletxa. Etimològicament la paraula guitarra deriva del vocable grec “Khitara”. Però khitara deriva de dues paraules indoeuropees: la primera deriva de l’arrel guït, del sànscrit guitá, que vol dir cançó o també de sanguit, que vol dir música i la segona de l’arrel tar, que significa corda o acord. Es creu que a partir d’aquestes dues paraules els grecs les deformaren lleugerament, anomenant l’instrument primer kizára i després li digueren kíttara. L’opinió més extensa sembla ser la que afirma que l’instrument prové de les antigues cítares grecoromanes a les quals més tard s’hi afegiria un màstil. Però això no és segur perquè en l’antiguitat s’utilitzaven nombrosos instruments del mateix tipus. Tot el que es pot dir sobre l’origen més primerenc són suposicions, i així ens ho explica Maurice J. Summerfield al seu llibre recopilatori anomenat The Classical Guitar: Its Evolution, Players and Personalities Since 1800. L’antecessor més primitiu es remunta set segles abans de Crist amb els assiris, perquè tocaven un instrument semblant a l’actual (una cítara de 4 cordes). També hi ha indicis que els antics egipcis utilitzaven un instrument que tenia l’apariència d’una guitarra amb costats suaus i amb corbes (una de les primeres característiques bàsiques de l’antecessor de la guitarra), i es pot datar en el període comprès entre els anys 1700 i 1200 aC. A més, s’han trobat uns baixos relleus hitites a la muntanya d’Euyuk (any 1000 aC) a Capadòcia, Síria, on existeixen evidències d’una “guitarra“ amb costats suaus i corbes (igual que les egípcies), varetes i un màstil llarg amb diversos trasts. No obstant, mentre no apareguin noves dades que corroborin el contrari, aquests avantpassats remots de la guitarra segurament desaparegueren a Egipte i Àsia abans del naixement de la Grècia Clàssica, per la qual cosa vol dir que no està clar del tot que la guitarra provingui d’aquests instruments. A la Grècia Clàssica la cítara va ser un dels ciments de la cultura i de l’ethos musical dels grecs (citarística i aulètica) que va ser assimilada per la cultura musical de l’imperi romà, que ho introduiria a Europa i en particular a Espanya presumiblement durant els segles IV i V dC. És interessant destacar que la cithara
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 4 romana aparegué a la península segles abans de la invasió moresca (cap al 400 aC). Tot i això, s’ha interpretat que el primer instrument semblant a la guitarra aparegué després de la invasió amb la introducció de l’ud aràbic del sud (segle VIII). Però no es pot confirmar certament cap de les dues teories perquè no hi ha una documentació específica que expliqui aquest fet. Una vegada a Europa, la cítara grecoromana evolucionaria, amb tota probabilitat, a l’Imperi bizantí o a Síria fins a introduir el màstil i a millorar l’instrument en comptes d’adaptar instruments com el rebab, el tanbur o el barbitó d’origen persa i àrab. Aquest procés de metamorfosi que va patir la cítara fins adquirir un màstil i convertir-se en “guitarra” ha quedat registrat a les miniatures del “Saltiri Utrecht”, realitzat a la diòcesis de Reims al segle IX, i segurament inspirat en l’antic saltiri grec que pertanyia als cristians d’Orient. El primer instrument amb màstil va ser la “ud” àrab, nom del qual van acabar fonent erròniament amb l’article: “la ud” en femení es convertí en el mot masculí “laúd”. Van ser els àrabs qui introduïren aquest instrument a la península, on evolucionà d’acord amb els gustos musicals de la gent sota dominació musulmana. Els instruments medievals de corda es caracteritzaven principalment per la forma i l’execució de la caixa de ressonància. D’aquesta manera aparegueren dos grans grups: 1- Els instruments que tenien com a model la cítara: amb una caixa formada per un fons pla o lleugerament arquejat i una tapa harmònica subjectada per una mena de costelles anomenades varetes o barres de reforç de fusta. 2- Els instruments que, com la lira, tenien una caixa que consisteix en un fons convex sobre el qual es recolza la tapa harmònica sense cap tipus de costelles de fusta. Aquest mètode de construcció s’ha difós entre els instruments orientals. Aquest últim tipus d’instruments amb fons bombejat com el rebab, rebec o ravel, tot i haver-se difós a l’Edat Mitjana per tot el continent europeu amb diferents formes i tipus, van tenir poca rellevància durant els segles següents, desapareixent paulatinament de la pràctica musical occidental. En canvi, l’altra família d’instruments ha perdurat en el temps i ha tingut un paper significatiu en la cultura musical europea.
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 5 2- LES PRIMERES GUITARRES Una de les representacions més antigues d’una guitarra es troba a un Passional de Zwifalten, de l’any 1180 dC, arxivat a la Reial Biblioteca d’Stuttgart. Una altra referència iconogràfica es troba al Pòrtic de la Glòria, de la Catedral de Santiago de Compostel·la, on hi ha l’escultura de Santiago i la imatge de Jesús rodejada per 24 músics amb instruments musicals. Aquest pòrtic va ser construït l’any 1188 per l’artista Mateu. Tot i aquest fons iconogràfic, les imatges artístiques s’han d’agafar en un sentit genèric, perquè l’artista creava subjectivament. La definició exacta és pràcticament impossible perquè la majoria dels instruments medievals han desaparegut i les restes físiques que queden es remunten als inicis del període renaixentista. Malgrat tot, aquestes evidències i d’altres permeten afirmar que la morfologia bàsica de la guitarra medieval va quedar definida cap al segle X amb unes característiques bastant comunes amb la guitarra que coneixem actualment. El document més antic on queda constatada l’existència de la guitarra es remunta al manuscrit del segle XII anomenat “Las Cántigas de Santa María”, atribuïda al rei Alfons X el Savi. Aquí hi ha miniatures d’imatges i es troben imatges de dos tipus d’instruments anomenats “guitarra morisca o sarracènia” i “guitarra llatina”. Al segle XIV aquests dos instruments seguien essent comuns la península. Els seus noms apareixen vàries vegades als poemes de l’Arcipreste de Hita (s.XIV) i eren coneguts a França cap a l’any 1349. Així mateix, hi ha testimonis que fan referència a la guitarra sarracènia a l’any 1300. A més, sempre hi va haver una clara diferenciació entre la guitarra morisca o sarracènia i la guitarra llatina. Cal fer un incís: en aquell temps s’anomenava vihuela (a partir d’ara anomenada “viola”) a un grup d’instruments de plectre, arc i mà i tenien entre 5 i 7 ordres. D’aquestes violes, la viola de mà és, en diferència, l’instrument més afí a la guitarra tal com es concep actualment. Aquesta viola disposava normalment de 6 cordes dobles afinades en sol, do, fa, la, re, sol. S’ha de destacar que la guitarra s’ha desenvolupat d’una manera completament paral·lela a la viola i al llaüt tot i que se suposa que vénen d’un mateix origen.
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 6 Podem afirmar que la guitarra era, més o menys, una petita viola de 4 cordes que tenia diverses afinacions (do, fa, la, re o sol, do, mi, la o fa, do, mi, la), tal com diu en els seus escrits en Juan Bermudo (1549) on afirma que la guitarra i la viola de mà eren pràcticament idèntiques, variant només l’afinació i a vegades el nombre de cordes. Potser la diferenciació s’hagi de fer en termes subjectius del seu arrelament social. La viola sempre es va considerar un instrument aristocràtic mentre que la guitarra s’associava a les classes mitjanes i més humils. La viola va ser l’instrument espanyol per excel·lència, ja que a la resta d’Europa dominava el llaüt. Durant el segle XVI aquesta va cedir el protagonisme a la guitarra de 5 i 6 cordes, ja coneguda també com a guitarra espanyola. Tot i que la guitarra existí simultàniament durant aquest període, la viola i el llaüt la deixaren en un segon terme fins a finals del segle XVII, quan s’inclogueren massa cordes al llaüt i era molt difícil de tocar i afinar. Per altra banda, la viola també va ser reemplaçada lentament per la guitarra de 5 o 6 ordres (les quals tenien 7 i 9 cordes respectivament i una corda aguda simple i 3 o 4 ordres –o parells- de cordes). Va ser probablement la inclusió del cinquè ordre a finals del segle XVI el què li donà a la guitarra més flexibilitat i àmbit sonor i així aprofità el potencial del repertori que li havien deixat els seus ascendents. A finals del segle XVI i principis del XVII, la guitarra espanyola començà també a guanyar una major acceptació, i podria per tant dir-se que apareix l’instrument amb tot el seu esplendor. Diferents models de guitarres i de diferents segles
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 7 3- EVOLUCIÓ FINS AL SEGLE XVIII La viola va ser l’instrument preferit dels grans polifonistes espanyols del segle XVI. Però a l’obra “Tres libros de música en cifras para vihuela”, publicada a Sevilla l’any 1546 per Alonso Mudarra és la primera en incloure composicions per a una guitarra de quatre cordes. Miguel de Fuenllana també inclou composicions per aquest instrument al seu llibre de tabulatura “Libro de música para vihuela intitulado Orphenica lyra”, publicat a Sevilla el 1554. La guitarra se l’anomenà “espanyola” quan va començar a tenir regularment 5 cordes. Tradicionalment, a Vicente Espinel (1550-1624) se li ha assumit l’etiqueta d’”inventor” de la guitarra espanyola perquè va ser qui va incloure una cinquena corda a l’antiga guitarra de quatre cordes. Espinel, no obstant, si no va ser l’inventor, va ser probablement qui s’encarregà de fer de la guitarra un instrument popular en totes les esferes socials d’Espanya. Aquest fet es corrobora quan el portuguès Nicola Doici de Velasco publicà l’any 1630 el seu nou mètode per xifrat per tocar guitarra de 5 ordres i inclogué un missatge extraordinari: “A França, Itàlia i altres països, a la guitarra se l’anomena espanyola des que Espinel posà la cinquena corda, quedant tan perfecta com el llaüt, l’arpa, la tiorba i el clavicordi i encara més abundant que aquests”. El tractat més antic sobre la guitarra espanyola és de Juan Carlos Amat, publicat a Barcelona el 1596. Després d’ell, hi hagueren més contribucions entre les quals cal destacar la de Luis Briceño (1626), Ruiz de Ribayaz, Francisco Guerau i Gaspar Sanz amb el seu “Instrucción de música sobre la guitarra española”, publicat a Saragossa l’any 1674. Les guitarres més antigues que conservem daten del segle XVI i morfològicament disposen d’una caixa més petita i unes escotadures (una cintura) més àmplia que els instruments actuals. En algunes ocasions tenien tapes rodones (elaborades amb tires adjuntes com el cos d’una barca) que s’unien a la caixa mitjançant vores perpendiculars. Gran part dels instruments que s’han conservat fins ara són d’origen italià. La guitarra francesa i l’espanyola eren més populars i probablement es tocaven més sovint, cosa que comportà que es fessin malbé més ràpidament. Bermudo es referia a la “nova” afinació la que corresponia a les 4 cordes intermèdies del llaüt i la viola. “L’antiga” afinació era diferent a la nova només en què
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 8 l’última o la quarta corda s’afinava un to més baix. La nova i l’antiga afinació també són mencionades per Alonso Mudarra als seus “Tres libros de música en cifras para vihuela” (1546). Trichet (1640) comenta que l’espessor de la tapa harmònica fins al fons era de 3 a 4 dits, el màstil tenia un espessor de 3 dits amb 8 trasts i la boca tenia una roseta. També menciona la guitarra de 5 cordes, totes dobles excepte la “chanterelle” (la prima), i destaca el fet que també poguessin construir-se guitarres amb el fons bombejat com la “Chitarra Batente” i la “Chitarra Batente Giorgio Sellas”. Poc temps després, la prima també va ser duplicada. Aquest tipus d’encordada es mantingué vigent fins a mitjans del segle XVIII, però l’afinació es pujà un to durant el segle XVII (la0, re0, sol0, si0, mi1). Espinel va utilitzar les dues afinacions, de to alt i to baix, però des de l’època de Ruiz de Ribayaz (al 1677) l’afinació del to més alt va ser la més utilitzada. A Espanya, la guitarra va ser un instrument de classe mitjana en contrast amb la viola que era tocada per l’aristocràcia. Segons Praetorius, a Itàlia era un instrument a mà de xerraires i saltimbanchi, però a finals del segle XVII es convertí en un instrument de moda, sobretot a França. D’aquesta època són famosos els guitarristes Corbetta i De Viseé. Amb Bach i Haendel, la complexitat musical de les obres de llaüt es va fer impracticable, ja que l’instrument arribà a tenir fins a 24 cordes i la tècnica necessària demanava molts esforços a l’executant. Això va ocasionar un progressiu acostament a la guitarra com a instrument més senzill però que oferia un gran ventall de possibilitats sonores. Pel què fa a la construcció, en general es construïa la caixa sonora d’una peça la qual sovint també s’utilitzava per realitzar el diapasó i els seus trasts eren de sedal o tripa. La ubicació del diapasó no era massa precisa, per això l’afinació exacta de l’instrument era força difícil. Una altra característica és l’extrema separació entre el pont i la boca (obertura sonora) de la guitarra. Des del punt de vista estètic, les construccions més ornamentades provenien d’Itàlia, mentre que les més austeres eren d’origen espanyol. Les espanyoles solien utilitzar com a motiu ornamental les incrustacions de motius d’espiga. Tanmateix van aconseguir una gran mestria combinant materials nobles com el banús i el marfil. Totes aquestes guitarres amb
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 9 ornamentacions espectaculars tenien l’inconvenient de la sonoritat pobre. Per això es pot afirmar que les construccions espanyoles tindrien una major qualitat musical. També cal mencionar les guitarres franceses promogudes per la cort de Lluís XIV. Les seves produccions eren menys carregades que les italianes i les tapes posteriors eren totalment planes. A gran part d’Europa es fabricaven guitarres sobrecarregades d’incrustacions i ornaments i això la feien quasi impossible de tocar. En canvi, la guitarra feta a la península es creava per a ser tocada i va ser tan popular que fins i tot Sebastià de Covarrubias, capellà de F elip II i lexicògraf espanyol, arribà a dir que “la guitarra no vale más que un cencerro, es tan fácil de tocar que no existe un campesino que no sea un guitarrista”. Tot i que molts països reivindiquen la seva intervenció en la invenció de la guitarra (sobretot els francesos), aspectes com la forma, l’estructura i l’afinació deriven directament de la guitarra tal com els luthiers espanyols la dissenyaren. Però no s’han d’oblidar els europeus com Stauffer, de qui deriven els dissenys del seu deixeble C.F.Martin. Al segle XVIII, l’ensenyament de la guitarra començà a impartir-se a escoles de música i conservatoris. Això va propiciar unes modificacions tècniques com ara l’encordada, que es va simplificar: de cinc parells de cordes es passà a les sis cordes simples, afinades en Mi0, la0, re0, si0, mi1, igual que avui en dia. Sens dubte el pas més gran que es donà al segle XVIII va ser la inclusió de la sisena corda, i sembla ser que va ser Jacob Otto de Jena qui ho va fer, però probablement ja era utilitzada a Itàlia temps enrere. A Espanya es creu que va ser el pare Feijoó qui va afegir la sisena corda a l’instrument. Al segle XIX, alguns guitarristes usaven 6 cordes simples i utilitzaven unes barres de reforç sota la tapa harmònica per reforçar l’estructura. Això va permetre aprimar la tapa per obtenir una ressonància més gran i una major distribució del so al llarg de la tapa harmònica. Altres desenvolupaments contemporanis va ser incloure l’ús d’un màstil reforçat i elevat utilitzant fusta de banús o palisandre, l’abandó de l’ús de rosetes a la boca i l’aparició d’un mecanisme de cargols metàl·lics en comptes de la fusta per afinar. Aquestes guitarres serien reconegudes inconfusiblement com les primeres guitarres clàssiques. A principis del s.XIX es troben les característiques dels precursors més directes de la guitarra clàssica moderna amb els treballs de: Agustín Caro, Manuel
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 10 González, Antonio de Lorca, Manuel Gutiérrez i altres constructors europeus com René Lacote i Johan Stauffer. 4- LA GUITARRA A PARTIR DEL SEGLE XIX A principis del s.XIX es començà a percebre una altra personalitat en la guitarra. La seva forma comença es va fer més llarga, més estreta i amb una escotadura més estreta (a semblança de la guitarra actual). Una altra característica és que els trasts es perllongaren fins gairebé arribar a la boca de la guitarra. Es pot afirmar que al s.XIX la guitarra aconseguiria el seu punt màxim de desenvolupament. El personatge més important d’aquesta època és sens dubte en Fernando Sor (1778-1839); se l’anomena el “Beethoven” de la guitarra. Altres exponents d’aquesta època són: Dionisio Aguado, els italians Ferdinando Carulli, Mateo Carcassi, Mauro Giuliani, els espanyols Julián Arcas, Napoleó Coste (que es vinculà amb Aguado, Sor i Carcassi) i altres com Luigi Legnani, Berlioz i Paganini. L’evolució de la guitarra arribà a la seva esplendor amb la figura de Francisco Tàrrega (1852-1909), creador de l’escola moderna de la guitarra. Les seves innovacions no van dependre de si es tocava amb les gemmes dels dits o les ungles (el gran debat obert en aquesta època), sinó en la posició de les mans i els dits i la manera de polsar les cordes. La preocupació de Tàrrega era la d’aconseguir un major volum en el so de la guitarra. Les tesis ja aparegudes a finals del s.XVIII i continuades durant tot el XIX, les que defensaven la separació entre la guitarra utilitzada com a instrument d’acompanyament i la guitarra com a instrument de concert, van quedar refutades per Tàrrega, ja que les seves transcripcions de Bach, Beethoven, Mozart, Haydn i compositors espanyols com Albéniz mostraren les grans possibilitats de l’instrument. Fins i tot Albéniz va dir que escoltant les seves composicions transcrites per a guitarra i tocades per en Tàrrega creia que aquestes eren superiors que les seves versions per a piano. En aquesta època, cap al 1850, també cal destacar els treballs del luthier Antonio Torres Jurado (1817-1892) que amb algunes suggerències de Julián Arcas perfeccionà la forma estructural de la guitarra augmentant la caixa de ressonància i l’amplada del màstil. A més, va fer entreveure la importància de la tapa harmònica en la projecció del so; per això augmentà les varetes a set i les col·locà en forma de
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 11 ventall com a suport a la tapa harmònica. Aquest fet va fer que millorés el volum sonor i la qualitat dels baixos. Tot i que hi ha hagut més descobriments a la construcció de la guitarra, des de mitjans del s.XIX la guitarra moderna conserva la majoria del què va ser descobert fa uns 150 anys. guitarra francesa guitarra del s.XIX guitarra de Torres
    • L’evolució de la guitarra clàssica Raquel Pujol 12 5- BIBLIOGRAFIA • SUMMERFIELD, MAURICE J. The Classical Guitar: Its Evolution, Players and Personalities Since 1800. Ashley Mark Publishing Company. 3a edició, 1992. • AVIÑOA, XOSE. Instrumentos musicales. La guitarra. Ed. Daimon, Manuel Tamayo. Barcelona, 1985. • SEGURET, CHRISTIAN. El mundo de las guitarras. Ultramar Editores. Barcelona, 1999. • DONINGTON, ROBERT. La música y sus instrumentos. Ed. Alianza. Madrid, 1986. • http://www.admira.es/pages/historiaguitarra.html • http://www.guitarra.artelinkado.com/guitarra/historia.htm • http://www.guitarristas.org • http://www.clubguitarra.com • http://docente.uol.mx/al028853/public_html/2.htm