Història de l'església t4 l'església viva

  • 147 views
Uploaded on

Els cristians es fan presents a l'Imperi Romá

Els cristians es fan presents a l'Imperi Romá

More in: Education
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
147
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
0
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. Història de l’Església L’ESGLÉSIA AL’IMPERI ROMÀ L’ESGLÉSIA VIVA Tema 4 - Religió Catòlica - 4t ESO 1
  • 2. En poc més de tres segles, el cristianisme va passar deser una religió a penes coneguda, cruelmentridiculitzada i perseguida, a ser la religió oficial del’Imperi Romà. 1. Com es va estendre l’Església fins a arribar al cor de l’Imperi? 2. Per què va ser tan cruelment perseguida? 3. Com va arribar a convertir-se en la religió oficial de l’Imperi? 4. Com va afectar l’Església este canvi? Va guanyar? Va perdre? 5. Com va afectar l’Imperi Romà: a la política, a les lleis, a la moral, a la vida dels ciutadans? 2
  • 3. 3
  • 4. 4
  • 5. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ La força expansiva de l’Església 1/3Alhora que l’Imperi Romà s’obria camíamb les armes i s’imposava per la força,l’Església s’anirà estenent amb l’únicaarma de la creu i amb la sola força del’Esperit.El Llibre dels Fets ens posa al descobertl’acció de l’Esperit en l’Església. Ell ésqui la impulsa perquè s’òbriga a tots elspobles i no es tanque en el món jueu. Ellés qui pren la iniciativa, convoca, anima iguia els apòstols.Aquell vent de Pentecosta, que va omplir la sala on estaven reunitsels apòstols, s’estenia a poc a poc per tot l’Imperi i ompliria la façde la terra.L’universalisme de l’Església era expressió de la universalitat de Déu. 5
  • 6. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ La força expansiva de l’Església 2/3El cristianisme es va expendre ràpidamentper l’Imperi.Escriptors cristians i no cristians donentestimoni de la presència de comunitatscristianes per tot l’Imperi ja a finals delsegle I. Sant JustíPlini el Jove, governador de Bitínia, al nordd’Àsia Menor, escriu al començament delsegle II dient que són inenarrables lespersones de tota edat i condició que s’hanconvertit a la nova secta.Sant Justí, també en el segle II, diu que jano queden races humanes on no ressonen lesalabances del Déu cristià. Plini el Jove 6
  • 7. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓLa força expansiva de l’Església 3/3 Sabem que a mitjan segle I Sant Pau va portar el cristianisme per tota Àsia Menor. També en el segle I hi havia comunitats cristianes a Roma i al nord d’África, i possiblement també a Espanya, si Sant Pau va aconseguir complir el seu propòsit de portar l’Evangeli als confins de la terra. Durant el segle II el cristianisme va prosseguir la seua expansió, penetrant per àrees noves de l’Imperi i consolidant-se en elles. En el segle III hi ha comunitats florents a França i a la vora del Rin i del Danubi. 7
  • 8. 8
  • 9. 9
  • 10. 10
  • 11. 11
  • 12. 12
  • 13. 13
  • 14. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ Roma, centre de la unitat de l’Església 1/2No sabem amb exactitud quan vaarribar el cristianisme a Roma niqui ho va portar portar.Va poder ser Sant Pere a l’anar desde Jerusalem quan la persecuciód’Herodes l’any 43 (Hch 12, 17).La carta de Sant Pau als Romansescrita cap a l’any 58, suposal’existència d’una comunitatcristiana a Roma.Així mateix, quan Sant Pau ésportat captiu a Roma l’any 61,“alguns germans” ixen a rebre’l. 14
  • 15. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ Roma, centre de la unitat de l’Església 2/2La tradició cristiana associa els noms de Pere i Pau al’Església de Roma; allí es veneren les seues tombes il’Església commemora la mort d’ambdós el mateix dia.El paper del bisbe de Roma com a pastor universal ipapa (pare) de tota l’Església, es basa en el fet de queés successor de Pere.Ja des del principi, per a veure si les comunitats esmantenen en la verdadera fe, es mira preferentment aRoma, en la seu de la qual s’ha mantingut fidelment latradició apostòlica.A finals del segle II el papa Victor apel·la a latradició apostòlica per a provar la legitimitat del’Església romana, fent veure que s’ha mantingut fidela la tradició des del seu primer bisbe, Pere, fins a ell. 15
  • 16. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ El cristianisme a EspanyaNo sabem qui va portar el cristianisme a Espanya. Possiblement foraSant Pau, que expressa dos vegades els seus desitjos de portar elcristianisme fins als “confins de la terra”, és a dir, la Península Ibèrica;Sant Clemente, bisbe de Roma, escriu cap a l’any 95 que Sant Pau vaarribar “fins al límit d’Occident”.Una tradició posterior diu que Santiago el Major va predicar l’Evangelia Espanya. Una altra tradició parla de “set barons apostòlics” enviatsdes de Roma per Pedro i Pablo.Donada l’estreta relació de les “esglésies” d’Espanya amb les del Nordd’África, els historiadors s’inclinen a pensar que el principal focusd’expansió del cristianisme van ser les comunitats cristianes del Nordd’África, sobretot la de Cartago.La veritat és que ja en segle II existien comunitats cristianes aEspanya. Així ho testifiquen Sant Ireneu, bisbe de Lió, al referir-se ales “esglésies d’Ibèria”, i Tertulià de Cartago. 16
  • 17. 3.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ ACTIVITATS1. Respon en el teu quadern: a. -¿Por què es constituïx Roma en centre de la unitat de l’Església? Com es manifesta esta unitat? b. -Hi ha raons per a pensar que el cristianisme va vindre a Espanya portat per Sant Pau, Santiago, els set barons apostòlics o des de les comunitats cristianes d’África. En què es basen estes raons i quin grau de possibilitat oferixen?
  • 18. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ L’Església, comunitat de salvacióAl començament del segle II l’Església està ja molt estesa perl’Imperi Romà.Els cristians tenen consciència de pertànyer a això no periniciativa pròpia sinó per la gràcia de Crist: per la seuamisteriosa crida feta a través de l’Església.Se senten nascuts a una vida nova, inspirada en l’amor, llibertat,justícia, pau, veritat. Aspiren a la salvació plena en Jesucrist;per això, se senten com perseguits en la terra.Enfront del món que els rodeja se senten comunitat de salvació.Esta experiència de salvació l’expressen amb distintes imatgespreses dels Evangelis.Els Pares Apostòlics transmeten algunes d’estes imatges. 18
  • 19. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Els Pares Apostòlics 1/2 Els “Pares Apostòlics”, son escriptors que representen la segona generació de cristians, així cridats per la seua connexió amb l’època i tradició dels apòstols (primera mitat del segle II), tenen una importància extraordinària dins de la història de l’Església. En els seus escrits està molt present la imatge o idea original d’Església i reflexen amb fidelitat la fe d’aquells primers cristians. 19
  • 20. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Els Pares Apostòlics 2/2Sant Climent Romà, tercer successor de SantPere, concep l’Església com un poble en constantpelegrinatge cap al Pare. És el “nou Israel”, la“porció santa”; per això els cristians han defugir de tot pecat i tendir a la santedat.Sant Ignasi d’Antioquia és el primer quequalifica a l’Església de “catòlica”, referint-se alseu caràcter universal. Per insistix molt en launitat a través de la comunió amb el bisbe:l’Església no té cap validesa si no està presididapel bisbe.En l’escrit del Pastor d’Hermas, és representadacom una “mare” mediadora de la salvació. Pelbaptisme es naix a la nova vida de l’Església: “sesubmergixen com a morts en l’aigua i ixen d’ellacom a vius”. 20
  • 21. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ La didagé 1/2La Didagé o Ensenyament dels DotzeApòstols és un dels escrits més venerablesque ens ha llegat lantiguitat cristiana.La seua composició es data entorn de lany70; quasi contemporàniament, per tant, aalguns llibres del Nou Testament.Es tracta dun document catequétic, breu,destinat probablement a donar la primerainstrucció als neòfits o als catecúmens.Es desconeix lautor i el lloc de composició.Alguns estudiosos parlen més aviat duncompilador, que hauria posat per escritalguns ensenyaments de la predicacióapostòlica.Se situa la seua redacció en sòl sirià o talvegada egipci. 21
  • 22. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ La didagé 2/2Reflectix la vida de la primitiva cristiandat. A través de formulacionsclares, senumeren normes morals, litúrgiques i disciplinaries que han deguiar la conducta, loració, la vida dels cristians.L’Església apareix com a “congregació universal dels sants”. La paraula“església” conserva el seu significat original “d’assemblea” o “reunió”.És universal perquè en ella té entrada tots els hòmens, tant jueus compagans. I és santa perquè viu de l’Esperit, encara que estiga en el món. 22
  • 23. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Carismes 1/2En l’Església cada un està cridat a donar el millorde si mateix per al bé de tots: ensenyar,aconsellar, animar, cantar, traduir, interpretar,comunicar, profetitzar, curar, etc. El cristià sap queestes qualitats són carismes atorgat per Déu peral bé comú.La paraula “carisma” significa “el senyor”, “gràcia”,qualitat innata. Des del punt de vista cristià, elscarismes són dons que l’Esperit dóna a cada unper al bé de tots i enriquiment de la comunitat.Hi ha diversitat de carismes o dons. Sant Paumenciona el do de saviesa, d’intel·ligència, dellengua, de la fe, de curar, de miracles, deprofetitzar, de discerniment, d’interpretació. Totssón necessaris i uns complementes a altres,enriquint així a la comunitat. 23
  • 24. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Carismes 2/2 La diversitat no ha de ser un obstacle per a la unitat, perquè tots els carismes procedixen del mateix Esperit i s’ordenen al mateix fi: el bé de la comunitat. Però hi ha el perill d’estufament o lluïment personal i d’aprofitament egoista. Açò succeïx quan es pren el carisma com a qualitat personal més que com a do de l’Esperit i es busca el benefici propi més que li bé comú. Sant Pau ja advertix d’açò perills fent veure que per damunt de tots els carismes està l’amor; de tal manera que si falta l’amor de res servixen els altres dons o carismes (1 Cor 13, 1-13) 24
  • 25. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Ministeris 1/2Tots els membres de l’Església tenen la seuafunció segons el carisma rebut.L’Església funciona si els seus membres complixen Sant Vicent Ferrer, famos predicador valenciàbé la seua funció. Totes les funcions sónnecessàries.La dignitat del cristià no depén de quina funció(més o menys vistosa) exercix dins de l’Església,sinó de com l’exercix.Hi ha funcions que tenen el seu caràcter absolutde servici al conjunt de fidels, per la qual cosa esdenominen “ministeris”, que vol dir “servicis”.Hi ha molts ministeris: predicació, inspecció ovigilància, govern, assistència, profecia,ensenyança, litúrgia, etc. 25
  • 26. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Ministeris 2/2 Al principi els dotze apòstols van ser els predicadors, bisbes, preveres, diaques, mestres, profetes, catequistes, liturgos... A mesura que sorgien noves comunitats els apòstols les confiaven als seus col·laboradors designant bisbes (vigilants, inspectors), diaques (assistents, servidors), preveres (ancians). En un principi no estaven clarament definides les funcions dels uns i els altres, però a poc a poc anaren delimitant-se. A partir del segle II, el bisbe presidix i dirigix a les comunitats locals, assistit pels preveres i diaques. Com a successors dels apòstols, els bisbes asseguren la unitat de l’Església. Quan augmenta el nombre de comunitats, els bisbes deleguen en els preveres o sacerdots perquè les atenguenGregori Nazianzè davall la seua orientació i autoritat. 26
  • 27. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ ACTIVITATS1. Indica en el teu quadern la imatge o idea d’Església que destaquen els Pares Apostòlics i els seus significats.2. Fes una llista de carismes, actualitzant els que menciona Sant Pau. Després, escriu dos exemples de cristians que empren malament els seus carismes i altres dos exemples de cristians que les empren bé.3. Assabenta’t dels diversos ministeris que existixen en l’Església o parròquia del teu lloc i compara’ls amb els ministeris del segle II.
  • 28. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Procés de creixement i organització 1/2Ser cristià significa seguir Crist.Per a això és necessari escoltar la seua paraula, acollir-la amb fe ideixar-se transformar per ella.Però el cristià no és simplement un individuaïllat, sinó que pertany a una comunitat quecelebra la seua fe, l’expressa i la viu.Tota la comunitat requerix un mínimd’organització: un lloc i un temps per a reunir-se, persones per a preparar les reunions, servira la comunitat, coordinar, orientar, etc.Quan la comunitat és xicoteta, tot sol ser mésespontani i viu. Però a mesura que la comunitatcreix, sorgixen noves necessitats, problemes isituacions a què és necessari adaptar-se. 28
  • 29. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Procés de creixement i organització 2/2Al començament del segle II l’Església havia crescut tant que estavapràcticament present en tot l’Imperi Romà.Això va crear noves situacions, noves necessitats i problemes. L’Esglésiase va anar adaptant a elles sense trencar la línia que Jesús i els seusapòstols havien traçat.La Sagrada Escriptura i la tradició, com a fonts de revelació divina,eren dos punts de referència constants en este procés de creixement iorganització de la vida interna de l’Església. 29
  • 30. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Baptisme i confirmació 1/2El baptisme és l’acte d’entrada al’Església. Des dels temps apostòlicss’administrava després de la professió de fede l’iniciat.A partir del segle II sorgixen novessituacions i problemes. Es fa precís iniciarels candidats en el contingut de la fe, en elconeixement dels misteris i en els costums iactituds cristianes.Sorgix el catecumenat: un procésd’instrucció o catequesi que solia durar doso tres anys.Hipólito de Roma, sacerdot que va viure alcomençament del segle III, arreplega en laseua Tradició apostòlica els costumslitúrgics de la comunitat romana. 30
  • 31. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Baptisme i confirmació 2/2Per a rebre el baptisme era necessari quealgun membre (padrí) de la comunitat presental candidat, responent de la seua sinceritat.Després era instruït durant després d’anys enla doctrina cristiana per un mestre ocatequista.Finalment, si passava l’examen, era triat pera rebre el baptisme, que solia celebrar-se lavespra de Pasqua o de Pentecostés.És baptisme solia fer-se per immersió:Submergien després de vegades el cap enl’aigua després de confessar la seua fe enDéu Pare, en Jesucrist i en l’Esperit Sant il’Església. Després, el bisbe els imposava lesmans i els ungia amb l’oli. Confirmant-los aixíen la fe. 31
  • 32. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA L’Eucaristia, centre de la vida cristiana 1/2Després de la mort i resurrecció de Jesús els apòstolses reunien per a celebrar el sopar del Senyor, segonsell els va manar: “Feu açò en memòria meua”.Es reunien en cases particulars; el ritu principal era lafracció del pa: partien el pa, deguen gràcies, horepartien i se’l menjaven en memòria de Jesús.La Carta als Hebreus ressalta el caràcter sacrificiald’este ritu, a què flama sacrifici d’alabança.Molt prompte, el primer dia de la setmana, que elsromans anomenaven “dia del sol”, es va convertir perals cristians en el “dia del sol”, es va convertir per alscristians en el “dia del Senyor” (diumenge), en elrecord de la resurrecció de Jesús.Este dia es reunien i celebraven el sopar del Senyorque molt prompte van començar a cridar“eucaristia” (acció de gràcies). 32
  • 33. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIAL’Eucaristia, centre de la vida cristiana 2/2 La Didajé diu a propòsit de l’eucaristia: “Reunits cada dia del Senyor, trenqueu el pa i doneu gràcies, després d’haver confessat els vostres pecats, a fi que el vostre sacrifici s’a pur. Tot aquell, emperò, que tinga contesa amb el seu company, no s’ajunte amb vosaltres, fins que no s’hagen reconciliat, a fi que no es profane el vostre sacrifici”. A mitjan segle II l’eucaristia presenta ja la mateixa estructura que hui, segons testimoni de Sant Justí: “El dia cridat del Sol es té una reunió (...) i es lligen els comentaris dels apòstols o les escriptures dels profetes, mentres el temps ho permet. Després, quan el lector ha acabat, el que presidix exhorta i incita de paraula a la imitació d’estes coses excelses. Després ens alcem tots a una i recitem, oracions, (...). Quan hem acabat d’orar, presenta el pa, vi i aigua, i el que presidix eleva, segons el poder que hi ha en ell, oracions i igualment accions de gràcies (eucaristies), i el poble aclama dient Amén. I es dóna i es fa partícip a cada un de les coses eucaristizadas i als absent li’ls envia per mitjà dels diaques” (Primera apologia, 67). 33
  • 34. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA La penitènciaJesús va donar als apòstols el poder de perdonar els pecats id’apartar de la comunitat als pecadors (Mt 16, 18-19; 18, 15-18).En primer lloc, Déu concedix pel baptisme el perdó dels pecats. Elbatejat no hauria de pecar ja més; per a les faltes ordinaris esdemana perdó al començar l’eucaristia.En el segle II es planteja la qüestió sobre la possibilitat de perdonarels pecats públics i greus (apostasia, idolatria, assassinat, adulteri...).Després d’un debat entre indulgents i intransigents s’arriba a laconclusió de perdonar als que mostren provat penediment, establint-seun procés penitencial.El penitent que desitjava ser readmés havia de passar un període depenitència, entregat al dejuni, disciplina, vida austera i dura, és a dir,vida ascètica.Després d’haver donat prova del seu penediment, la comunitat cristianal’acollia solemnement en un acte de reconciliació presidit pel bisbe. 34
  • 35. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ ACTIVITATS1. Escriu el significat de l’expressions següents: sopar del Senyor, fracció del pa, sacrifici d’alabança, eucaristia, diumenge.2. Descobrix en la Primera apologia de Sant Justí les referències a: diumenge, lectures, homilia, oració dels fidels, ofertori, pregària eucarística, comunió.3. Fer un debat sobre la qüestió de l’excomunió o no-admissió de certes persones hui en l’Església.