Your SlideShare is downloading. ×
  • Like
Realisme - Impressionisme
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Now you can save presentations on your phone or tablet

Available for both IPhone and Android

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Realisme - Impressionisme

  • 6,720 views
Published

Petit resum dels estils pictòrics de la segona meitat del segle XIX

Petit resum dels estils pictòrics de la segona meitat del segle XIX

  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
  • Aquesta presentació forma part de tot un curs d'Historia de l'Art que es pot seguir a partir del blog http://exploradorsart.blogspot.com
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
6,720
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
6

Actions

Shares
Downloads
128
Comments
1
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. Estils pictòrics de la segona meitat del segle XIX (Realisme, Impressionisme i postimpressionisme) per Ramón A. Banegas López
  • 2. El Realisme
    • Com a reacció a l’excessiu idealisme del romanticisme en els anys centrals del segle XIX sorgeix una nova corrent pictòrica que defensa que la pintura ha de plasmar la dura realitat sense ornaments, sense sublimacions, basada única i exclusivament en l’observació directa de la realitat quotidiana present.
  • 3. El Realisme Context històric
    • L’ambient que propicia l’arribada del realisme està marcat per diversos factors
    • La definitiva implantació de la burgesia com a classe dirigent
    • El triomf de les teories positivistes d’August Comte, que considera com a fonts úniques del coneixement: l’observació i l’experiència.
    • Pressa de consciència dels artistes dels greus problemes socials causats per la industrialització: treball infantil, horaris extenuants, sinistralitat laboral altíssima...
    • El desencís pel fracàs de les revolució de 1848 (que acaba entronitzant a Napoleó III) genera un abandó dels grans ideals. Que fa que els artistes es concentrin en els problemes socials concrets.
  • 4. Els pintors realistes
    • Jean François Millet (1814-1875) Pintor que va estar fortament lligat a la terra, home profundament religiós. Va ser el gran pintor del món rural, dels camperols. Els seus quadres reflecteixen la senzillesa i la calma del món rural, a la vegada que fa un al·legat de la duresa d’aquest món . Reflectint la grandesa de les coses simples i primordials. Utilitza uns colors sobris i terrosos (grocs...) i una pinzellada de taca gruixuda, amb un notable domini del joc de llums i ombres per donar aquesta sensació de solitud. La seva pintura va influenciar sobre els impressionistes i postimpressionistes, va ser especialment important per Vincent Van Gogh.
  • 5. Obres de Millet L’Àngelus Les espigadores
  • 6. Els pintors realistes
    • Gustave Courbet (1819-1877) Pintor polèmic, clarament ideologitzat per la causa obrera, les seves obres van causar gran escàndol per la seva temàtica, reflecteix la pobresa i la misèria sense ornaments, i dibuixa nus femenins sense idealitzacions. És el primer autor que es declara realista i que té voluntat “d’enterrar el romanticisme”. Va estar exclòs dels circuits comercials de l’art, arribant el 1855 a muntar una exposició paral·lela a l’Exposició Universal, on mostrar el seu quadre el taller que va causar gran escàndol. Activament compromès en la comuna de París de 1871 va morir exiliat a Suïssa. Va admirar els pintors barrocs com Velázquez, Zurbarán, Ribera, Rembrandt, Frans Hals o Van Dyck i a contemporanis seus com Géricault. La seva pintura de pinzellada gruixuda, amb fons obscurs que ressalta la riquesa de color, un color que prepondera sobre el dibuix.
  • 7. Obres de Courbet El taller L’origen del món
  • 8. Impressionisme
    • El impressionisme sorgeix a la segona meitat del segle XIX, es tracta d’un grup de pintors que van revolucionar la tècnica pictòrica que intentava captar els aspectes més fugitius de la natura, la llum, el moviment... El impressionistes com els realistes refusen els temes acadèmics tradicionals, però a diferència dels realistes també refusen la pintura de taller, reivindicant la pintura a l’aire lliure, obsessionant-se per la llum i la seva captació a través de la pintura. Els impressionistes veuen la llum com inestable, canviant, aquest dinamisme de la llum canvia l’aparença dels objectes que com aquesta esdevenen inestables, en continu moviment. Els principals precedents del impressionisme van ser els paisatgistes anglesos Constable i Turner.
  • 9. La tècnica impressionista
    • Teoria dels colors: apliquen les teories de la descomposició dels colors als seus quadres. Tres colors primaris: groc, vermell i blau; tres complementaris: violeta, verd i taronja. Consideren que els colors no s’han de fusionar al pinzell sinó a l’ull humà, a través de la juxtaposició de colors.
    • Plasmació de la llum: Seguint els escrits de Constable, diuen que els objectes només es veuen en la mesura en que la llum incideix sobre ells. Per tant consideren que ells fan el contrari del que fan els òptics, ja que en comptes de descomposar la llum, el que fan es recomposar a través dels colors la sensació lumínica
    • Aparences successives: Un mateix tema es pintat diverses vegades sense més canvis que els matisos d’il·luminació cromàtica.
    • Coloració de les ombres: Les ombres deixen de ser obscures i es redueixen a espais acolorits amb tonalitats complementàries (tonalitats violetes, ataronjades...). Desapareix el clar-obscur i el dibuix.
    • Pinzellada solta: Per traduir millor les vibracions de l’atmosfera no retoquen les pinzellades i prefereixen la taca pastosa i gruixuda, amb una tècnica de tocs juxtaposats i colors clars, aplicats amb diferents tècniques segons els autors.
    • Plenairisme: Els pintors fugen dels estudis al camp, volen reproduir els colors purs la llum pura, sense retocs.
  • 10. Detall d’algunes tècniques Puntillisme (Georges Seurat) La juxtaposició de traços flamejants (Van Gogh) Sèrie de la catedral de Rouen a diferents hores del dia (Monet)
  • 11. El moviment impressionista en el context històric
    • El moviment impressionista sorgeix com una recerca de noves vies de la pintura per part d’un grup de pintors afincats a París. Es pot considerar la data d’inici del grup el 1855 amb l’Exposició Universal de París, quan comencen a donar-se a conèixer els pintors, tot i que la data clau del moviment serà el 1863 amb la creació del “saló dels refusats”, on exposen els artistes que no havien estat admesos al Saló oficial. La crítica oficial sempre va ser molt hostil a la pintura creada pels impressionistes i els artistes sentien que estaven lluitant contracorrent pel triomf dels seus ideals estètics. Aquest grup d’artistes innovadors estava composat per Édouard Manet, Edgar Degas, Claude Monet, Pierre Auguste Renoir i Camile Pissarro i es solien reunir al cafè Guerbois.
    • El grup pren el nom a través del qual es conegut a l’exposició del 1874 a la galeria Nadar a París. En aquesta exposició Monet va exposar el seu quadre Impressió, sol naixent , davant el quadre la crítica va reaccionar amb hostilitat, titllant als pintors amb menyspreu impressionistes . Aquest nom va ser assumit pels pintors com a propi. Tot i el refús de la crítica oficial els pintors causaven furor entre el públic més avançat i alguns marxants començaven a valorar econòmicament la seva pintura, cosa que va fer que a final de segle comencessin a aconseguir una certa respectabilitat per part de la crítica oficial.
  • 12. Els pintors impressionistes Édouard Manet
    • Édouard Manet (1832-1883): Admirador de Velázquez i Goya, va causar més refús entre la crítica oficial pels seus temes que per la seva tècnica, tot i que va ser qui va fer el trencament que continuaran els altres pintors impressionistes. Així el seu quadre Le dejeuner sur l’herbe de 1863, esposat al “saló dels refusats” va escandalitzar a la crítica pel nu femení en primer pla, igualment el nu, Olimpia de 1865 va ser també un escàndol. Els crítics deien Manet que copiava als grans mestres per intentar destruir-los. De fet Manet utilitza el pinzell gruixut amb prudència i als seus quadres més que grumolls de color es contempla una massa uniforme, amb fins contrastos cromàtics i una gran lluminositat. De fet Manet tot i compartir part dels ideari impressionista mai es va identificar plenament amb el grup, encara que va freqüentar les tertúlies del cafè Guerbois entre els anys 1868 i 1869 i va ser amic de molts dels altres pintors impressionistes, especialment de Monet .
  • 13. Édouard Manet Le déjeuner sur l’herbe Olímpia
  • 14. Edgar Degas
    • Edgar Degas (1834-1917) Va estudiar a Rafael a Itàlia, de retorn a París, estudia a Ingres, membre de l’alta burgesia com Manet, no es considera un impressionista ple, sinó com Manet un artista lliure molt lligat al moviment i que va fer d’enllaç entre aquest nou moviment i la pintura tradicional. A partir de 1862 es converteix en un dels contertulis habituals del Cafè Guerbois, compartint inquietuds amb els altres membres del moviment. Degas va pintar de manera recurrent ballarines, va intentar captar a través d’aquest tema el moment fugaç, la contorsió del cos humà, el seu moviment. A la vegada intenta captar la llum tènue de les llums que il·luminen l’escena, creant un doble espai, un realista, proper a l’espectador i un altre màgic on la llum i el color difuminen l’escena. Els seus quadres també es caracteritzen pels atrevits enquadraments, angles de visió i il·luminació.
  • 15. Edgar Degas Músics de l’orquestra (1870-71) Al Foyer de dansa de l’Òpera (1871-72)
  • 16. Claude Monet
    • Claude Monet (1840-1926) Va ser el pintor impressionista més poètic, enamorat de l’aire lliure, va ser un gran pintor de paisatges. En els seus quadres intenta captar les més subtils modificacions de l’atmosfera. El 1872 s’instal·la a Argenteuil, on reuneix al seu voltant a bona part dels seus amics impressionistes, Renoir, Sisley, Pissarro i fins i tot a Manet. A Argenteuil pintarà part dels seus quadres més famosos sobre marines i altres paisatges. Monet en els seus quadres vol representar la lluminositat, la vibració atmosfèrica a partir de colors juxtaposats i del toc de pinzell dividit. Per mirar de captar la fugacitat de la llum va fer sèries d’un mateix assumpte, com la catedral de Rouen el 1892, on va intentar captar les diferències tonals que la llum donava a la façana de la catedral.
  • 17. Claude Monet Impressió, sol naixent (1872) El tren a la neu (1875)
  • 18. Pierre Auguste Renoir
    • Pierre Auguste Renoir (1841-1919) Va ser un pintor que tot i buscar les fonts del seu art en els pintors antics, especialment barrocs, com Tizià o Rubens, va ser un gran revolucionari de la pintura. Va coincidir amb molts dels altres impressionistes, com Monet a Bougival i Argenteuil, en aquest últim lloc va pintar diversos quadres amb temes comuns i fins i tot farà un retrat de Monet, el 1874 participarà a l’exposició a la casa Nadar, a partir de 1881 es comença a separar dels pressupòsits impressionistes i a virar vers l’academicisme, marcant més el dibuix i utilitzant una paleta de colors més àcida. En un dels seus quadres més importants Le moulin de la Galette, intenta captar la vibració de la llum i el moviment a partir del joc de blaus i morats. A la vegada l’artista en els seus quadres vol fusionar les figures amb els paisatges donant lloc a unes atmosferes completes.
  • 19. Pierre Auguste Renoir Le moulin de la Galette (1876) L’esmorzar dels remers (1881)
  • 20. Camille Pissarro
    • Camille Pissarro (1830-1903) Era el membre més gran del grup, originari de les Antilles, va tenir moltes dificultats per poder anar a estudiar a París, va estudiar també a Suïssa on coneix a Cézanne, qui el va influir força. Entre els impressionistes va tenir un paper cohesionador, va ser l’únic artista del grup que va exposar a totes les exposicions col·lectives. A Pissarro li va interessar l’aspecte rústic de la natura, la seva pintura es caracteritza per ser molt lluminosa i per tenir una pinzellada fina, durant la dècada dels 80 experimenta amb el divisionisme després de conèixer a Seurat i Signac, per tornar a la dècada dels 90 al impressionisme, ja que considerava que era la tècnica que millor captava la lluminositat.
  • 21. Camille Pissarro Paisatge de Chaponval (1880) Sostres vermells (1877)
  • 22. El post-impressionisme
    • Als anys 80 el grup dels impressionistes es comença a trencar, perquè hi ha artistes que volen anar més enllà, com Seurat o Signac dits divisionistes o puntillistes , que apliquen la llei dels contrastos simultanis de Chevreul per aconseguir una impressió global harmònica a través de petits punts o traços de colors purs. A aquests els segueixen els post-impressionistes, com Cézanne, Van Gogh, Gauguin o Toulouse-Lautrec. Els postimpressionistes revisen alguns dels postulats dels impressionistes, per una banda volen recuperar la importància del dibuix i la preocupació per captar no només la llum, sinó també l’expressivitat de les coses i les persones il·luminades. Per tant els autors analitzant allò que pinten, volen anar més enllà de la captació de la llum pura.
  • 23. Paul Cézanne
    • Paul Cézanne (1839-1906) va iniciar el seu camí com a pintor amb els impressionistes, es va sortir dels pressupòsits d’aquest moviment per arribar a ser un dels precursors dels moviments pictòrics del segle XX. Durant la dècada dels 60 i els 70 contacta amb els impressionistes, com Pissarro i participa el 1874 a la primera exposició del grup. El 1878 es separa del grup dels impressionistes. Es refugia a la Provença on es dedica a pintar, per aconseguir això va ser d’un gran ajut la fortuna que va heretar del seu pare el 1886.
    • Cézanne creu que els impressionistes són massa superficials i el vol arribar a l’essència dels objectes i les persones, per a ell aquestes formes essencials seran figures geomètriques, el prisma, l’esfera, la piràmide, que procedeixen de la cristal·lització d’allò que observa. En els seus paisatges destaquen les siluetes dels arbres concebuts com a cilindres. Ell mateix utilitza el color per subratllar les formes de les coses, en comptes de diluir-les com feien els primers impressionistes. Serà precursor dels fauvistes i sobretot dels cubistes.
  • 24. Paul Cézanne La muntanya Santa Victòria (1905) Els jugadors de cartes
  • 25. Vincent Van Gogh
    • Vincent Van Gogh (1853-1890) Fill d’un pastor protestant holandès, va intentar el camí de la religió com a predicador, però va fracassar. De caràcter obsessiu, va començar a pintar a Holanda amb molta influència de Millet. El 1886 arriba a París on comença una nova etapa quan coneix els impressionistes i també les estampes japoneses. El 1887 marxa a Arles on comença la seva etapa més prolífica. Entusiasmat amb la llum de la Provença pinta paisatges i figures serpentejants, flamejants, que projecte el seu caràcter impulsiu i ja enajenat. De fet intenta agredir a Gauguin i a ell mateix tallant-se una orella. En aquesta època va pintar, els gira-sols (1888), la meva habitació a Arles (1888-89), els seus autoretrats amb l’orella tallada... El 1889 ingressa a un manicomi on pinta un dels seus quadres més famosos com la nit estrellada , el 1890 surt del manicomi i aquest mateix any es suïcida a Auvers-sur-Oise on el seu germà Theo l’havia enviat per rebre tractament.
  • 26. Vincent Van Gogh Els gira-sols (1888) La nit estrellada (1889)
  • 27. Paul Gauguin
    • Paul Gauguin (1848-1903) Gauguin s’inicia a l’impressionisme amb Pissarro, havia deixat la seva dona i els seus fills per dedicar-se a la pintura, va conviure un temps amb Van Gogh a Arles; finalment es trasllada a Tahití, on pinta les seves sèries de dones tahitianes. Gauguin tenia gran interès per l’art primitiu i les estampes japoneses i es va apartant de l’impressionisme, amb Gauguin la llum perd protagonisme en favor del color, principi en el qual es basarà el fauvisme. La fascinació dels seus quadres radica en la calma de les zones amples de colors, figures grans, contornejades de manera nítida, com si fossin talles de fusta. Al mateix temps renuncia a la perspectiva i identifica la sensació d’espai pla igual que a les pintures japoneses. D’aquesta manera uneix el que veu i el que imagina.
  • 28. Paul Gauguin Dones de Tahití a la platja (1891) Camperoles bretones (1894 )
  • 29. Henri Marie de Toulouse-Lautrec
    • Henri Marie de Toulouse-Lautrec (1864-1901) Dos caigudes accidentals li van impedir un creixement normal, reduint-lo a una figura grotesca de cames curtes i gros cap. Aficionat al dibuix des de molt jove, li va atreure Degas i per Manet. Aficionat a l’alcohol i la bohèmia, va freqüentar el Moulin Rouge i el Moulin de la Galette, on pren apunts de les ballarines i els personatges singulars. Utilitza sobretot el cartell, a través de litografies en color, com a medi artístic, tot i que també va fer pintures. Els seus dibuixos i pintures capten molt bé el moviment, els gestos, les expressions, els efectes de llum, amb un dibuix nerviós i plans cromàtics presos dels gravats japonesos.
  • 30. Henri Marie de Toulouse-Lautrec Monsieur Boileau (1893) Jane Avril (1893)