Your SlideShare is downloading. ×
El Barroc
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Saving this for later?

Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime - even offline.

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

El Barroc

10,488
views

Published on

L'art Barroc a Europa

L'art Barroc a Europa

Published in: Spiritual

1 Comment
4 Likes
Statistics
Notes
  • Aquesta presentació forma part de tot un curs d'Historia de l'Art que es pot seguir a partir del blog http://exploradorsart.blogspot.com
       Reply 
    Are you sure you want to  Yes  No
    Your message goes here
No Downloads
Views
Total Views
10,488
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
24
Actions
Shares
0
Downloads
162
Comments
1
Likes
4
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. El Barroc Per Ramón A. Banegas López
  • 2. Context històric
    • Divisió de la cristiandat en dos grans blocs : el bloc protestant dividit a la seva vegada en moltes esglésies diferents (luterans, calvinistes, anglicans...) i el bloc catòlic que protagonitzaran cruents enfrontaments a Europa al llarg dels segles XVI i XVII.
    • Reforçament del poder papal i del catolicisme després del Concili de Trento, el catolicisme després d’un període de replegament durant la primera meitat del segle XVI mentre el protestantisme avançava pel nord d’Europa passa a l’ofensiva ideològica i cultural, és el que s’ha anomenat la contrareforma, mantenint al Papa com a centre i utilitzant als jesuïtes com ariet ideològic.
    • A Europa es consoliden les grans monarquies governades per reis autoritaris : França, Anglaterra, Espanya... Que han de mostrar el seu poder a través de la magnificència i el luxe
  • 3. Un nou estil
    • L’equilibri i l’harmonia pròpia del renaixement acaben per cansar i acaben per ser sobrepassades. La racionalitat i l’equilibri clàssics són substituïts per la sensació, l’emoció i el desequilibri . El arquitectura apareix un repertori d’infinites corbes. Les columnes es rodegen de faixes, es retorcen, els frontons són corbs o mixtilinis, les plantes es tornen el·líptiques, circulars o mixtes... Les estructures arquitectòniques s’amagaran sota una decoració recarregada de pintura i escultura. Unint-se una altra vegada totes les arts per formar un tot artístic. Tècnicament però hi ha una continuïtat respecte al segle anterior (columnes amb basa i capitell, perspectiva lineal, etc.).
    • El barroc és un art molt teatral que cerca emocionar a l’espectador i a la vegada enlluernar-lo per reforçar l’autoritat del poder que l’ha creat, a les zones que s’han mantingut catòliques l’església serà la principal client dels artistes i utilitzarà el nou art per reforçar el poder d’una religió principalment emocional, enfront el cristianisme més cerebral propugnat pels països protestants. També serà utilitzat per les monarquies que han consolidat el seu poder i estan esdevenint cada vegades més autocràtiques.
  • 4. Arquitectura barroca
    • Carlo Maderna (1556-1629) Precedent del Barroc, modifica l’estructura de Sant Pere, convertint-la en una església de creu llatina en allargar la nau major, farà la façana de Sant Pere , amb uns volums molt acusats, utilització de l’ordre gegant i la no correspondència entre façana i naus.
    • Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) arquitecte, escultor, pintor, decorador i urbanista. Educat en l’esperit jesuític assumeix plenament els ideals contrareformistes. El 1624 construeix el baldaquí on hi ha l’altar major de Sant Pere ; una immensa construcció de bronze on no hi ha una línia recta, girant com una gran flamarada, és una arquitectura pensada com una escultura amb fins expressionistes, trencant totalment amb l’equilibri clàssic.
    • La seva obra més important és la plaça de Sant Pere a Roma , té planta el·líptica, les columnes neixen de la façana de la basílica com si fossin dos grans braços que acullen la humanitat. Així, sense canviar la base tècnica que continua sent clàssica, hi ha una nova concepció més teatral i expressionista de l’arquitectura.
  • 5. Façana de Sant Pere (Maderna)
  • 6. Baldaquí i plaça de Sant Pere (Bernini)
  • 7. Arquitectura barroca
    • Francesco Castelli dit Borromini (1599-1667) Coneix a Maderna i a Bernini amb els quals aprèn tot el llenguatge expressiu del barroc. La seva obra principal és l’església de San Carlo alle Quattro Fontane , a Roma, on planteja una església de planta el·líptica, amb una façana que utilitza els cossos corbats amb molt d’enginy, acusant les cornises i destacant les columnes que s’han tornat exemptes. Més endavant farà Sant’Ivo Sapienza (també a Roma) església rematada per un cimbori amb murs ondulants rematat per una llanterna en forma d’hèlix cònica , que reflecteixen els motius arquitectònics idiosincràtics que distingeixen Borromini dels contemporanis. Dins de, la nau te un inusual pla central encerclat per cornises, alternant còncaves i convexes, portant a una cúpula decorada amb varietats lineals d'estrelles i punts.
  • 8. San Carlo alle Quattro Fontane i Sant’Ivo Sapienza
  • 9. L’arquitectura barroca a França
    • Jules-Hardouin Mansart (1646-1708) Arquitecte de Lluís XIV, va aixecar l’església dels invàlids de París , amb una estructura austera probablement inspirada en l’Escorial, però amb una cúpula a l’estil de la de Sant Pere, però més petita.
    • L’obra més important de Mansart serà el conjunt del palau de Versalles , aquest palau és el paradigma de l’arquitectura barroca francesa que es caracteritza per un fort contrast entre els exteriors i els interiors. Els exteriors es mantindran en una línia de relativa puresa clàssica, per ressaltar la majestat per sobre de la sumptuositat, en canvi a l’interior els miralls, els sostres decorats... Ens fiquen en un món refinadíssim ple de sumptuositat i luxe.
    • El palau de Versalles té una enorme extensió on domina la línia horitzontal, es distribueix en tres cossos, dels quals, el cos inferior és basament, el superior és coronament i la planta del mig és la planta noble; aquesta estructura tan clara no s’havia fet mai i crearà escola en l’arquitectura palatina fins el segle XIX. Seguint els canons del barroc francès, l’exterior del palau és sobri, seré i majestuós, integrat perfectament en un paisatge artificial per crear una sensació d’harmonia entre paisatge i edifici. En canvi l’interior és sumptuositat, luxe i refinament.
  • 10. Els Invàlids i Versalles
  • 11. L’escultura barroca italiana
    • Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) Aquest autor marca amb el seu segell tota l’escultura italiana del segle XVII. Les característiques principals de la seva escultura són el moviment exaltat, la recerca de les qualitats texturals i un profund naturalisme. Una de les seves primeres obres és Apolo i Dafne , una obra molt dinàmica i on ressalta molt les textures dels vestits, els elements vegetals, etc. Més endavant va fer una de les seves obres més conegudes l’Èxtasi de Santa Teresa , on hi ha un tractament de les textures pràcticament pictòric, donant a les teles una lleugeresa quasi immaterial que contrasta amb la sensació de pes de la santa desmaiada, fins i tot esculpeix els núvols, cosa insòlita en l’escultura.
  • 12. Apol·lo i Dafne i l’Èxtasi de Santa Teresa
  • 13. L’escultura barroca espanyola
    • L’escultura barroca a Espanya es caracteritza per tenir quasi únicament temàtica religiosa, es tracta normalment de figures exemptes fetes en fusta i policromades, destacant en l’estil el realisme amb punts de vista diferents segons si es tracta de l’escola castellana o l’andalusa.
    • L’escola castellana es caracteritza per tenir un realisme feridor, on el dolor i l’emoció són patètics i durs. El principal autor d’aquesta escola és Gregorio Fernández (1576-1636): Home profundament religiós intenta transmetre la seva fe i les seves emocions en un estil directe i molt convincent. El seu realisme és patètic però sense caure en vulgaritats o lletgeses inútils. Els seus nus, exclusivament masculins, intenten mostrar el cos natural, real, ferit i demacrat. Els caps molt expressius poden portar a l’espectador fins i tot al rebuig. Una de les seves obres més importants és el Crist jacent, el Crist de la Llum o la Immaculada de Sant Esteban de Salamanca.
    • L’escola andalusa es caracteritza és més tranquil·la que la castellana, busca abans la bellesa correcta que el realisme exacerbat, a la vegada a l’escultura andalusa s’utilitzava una paleta de colors més brillant per donar més elegància i sumptuositat a les escultures. Alguns dels autors importants seran Juan Martínez Montañés (1568-1649), treballa a Sevilla és qui crearà el model de Crist andalús, sense excessiu dramatisme, amb poca sang i encara viu que sembla mirar als fidels, també crearà un model de Immaculada jove, innocent i melancòlica. Pedro de Mena (1628-1688) Treballa a Granada, deixeble d’un altre important escultor granadí, Alonso Cano, més realista que el seu mestre les seves escultures, comunica els estats d’ànim de manera molt directe, sense trencar la mesura andalusa.
  • 14. L’escultura barroca espanyola Crist de la Clemència (Montañés) Crist jacent (Gregorio Fernández) Sant Francesc (Pedro de Mena)
  • 15. L’escultura barroca del XVIII: Múrcia
    • L’autor més important del final del barroc és Francisco Salzillo (1707-1783). Fill d’un escultor napolità establerta a Múrcia treballa tota la seva vida en aquesta ciutat. Salzillo a diferencia dels autors barrocs andalusos del segle XVII que concebien les escultures aïllades, encara que fossin passos de Setmana Santa, ell organitza grups sencers que com si fossin seqüències van narrant la Passió als fidels. La seva obra amb moltes influències italianes, com Bernini i Bolgi, les seves obres tot i la recerca del realisme no profunditza en els aspectes dramàtics, sinó que busca una certa bellesa ideal, a la vegada utilitza una paleta de colors brillants, que li dona a les seves obres un aspecte sumptuós i fins i tot una mica frívol, en la seva obra ja es veu una transició cap el rococó i el neoclassicisme.
  • 16. Obra de Salzillo La Dolorosa Sant Joan L’oració de l’hort
  • 17. La pintura barroca
    • El barroc vol plasmar amb realisme la vida en la seva totalitat, reflectint els seus aspectes més dolorosos, la vellesa, la tristesa, la lletgesa. Això obligarà a canviar la temàtica i fins i tot les tècniques pictòriques. Així des del punt de vista formal la pintura barroca es distingeix per diverses característiques.
    • Predomini del color sobre el dibuix: ús de la taca de color per definir les formes
    • La profunditat continua: la perspectiva no es concep com una superposició de plans, sinó com un allunyament gradual. Els procediments per aconseguir aquesta sensació són diversos: línies convergents, sèries d’escorços, un primer terme desmesurat, un primer terme obscur, línies diagonals...
    • Hegemonia de la llum: El barroc és un art de contrastos, on la llum juga un paper fonamental en correlació amb l’ombra
    • Composició asimètrica i atectònica: La tendència instintiva a col·locar la figura principal al mig, donant una estructura simètrica al quadre desapareix, es cerca el desequilibri i el moviment. Igualment es prefereix una composició atectònica, per tant que no es subordini a les línies del marc, per donar sensació que el quadre continua fora de la tela.
    • Sensació de moviment: El barroc vol reflectir la vida amb tota la seva força, per aconseguir la sensació de moviment utilitza, els escorços, les línies ondulants...
  • 18. El tenebrisme: Caravaggio
    • Michelangelo Merisi, conegut com Caravaggio (1570-1610) autor que treballa principalment a Roma, pinta les coses com són, la realitat nua, amb tot el seu dramatisme. Els seus temes solen ser religiosos, té pocs temes mitològics. Tot i que principalment pinti temes religiosos els seus models solen ser personatges de la vida real, normalment vagabunds, prostitutes, borratxos... La seva tècnica es basava en l’ús d’un únic focus de llum que normalment creuava de manera diagonal l’escena pintada, ressaltant certs aspectes, mentre margina altres detalls. Caravaggio utilitza contrastos violents de llum i ombra i una paleta de colors primaris, colors forts com el vermell i el groc, el fons no es profund, sinó que es troba ocult per l’obscuritat o per una paret o cortina, obligant a l’espectador a mirar l’escena representada. En quant a la perspectiva, utilitza escorços violents com Tintoretto, el que dona un aire tens a les seves composicions. Moltes vegades també utilitza un punt de vista baix, com si l’escena fos vista per una persona que estigués a terra, el que dona a l’escena grandària i profunditat
  • 19. La mort de la Verge La mort de la Verge va ser un quadre molt polèmic perquè va utilitzar com a model de la Verge a una prostituta ofegada en el Tíber, per representar amb tota la seva cruesa el trànsit de la mort. Rodejada pels apòstols i Maria Magdalena, aquests podrien ser personatges del poble amb els rostres vells i cansats.
  • 20. La crucifixió de Sant Pere El quadre té un únic punt de llum que ve de l’esquerra i il·lumina principalment a Sant Pere, que es mou i pateix en el seu martiri, el qual està representat vell, però encara fort. L’escena tot i el simbolisme està carregada de naturalitat, és com si els botxins estiguessin fent un treball qualsevol, pesat i angustiant, però no gaire transcendental
  • 21. La vocació de Sant Mateu Hi ha un únic focus de llum, una finestra que està fora del quadre, la llum il·lumina a Sant Mateu, el qual centra el quadre, que deixa en un segon terme a Crist que tot i així té protagonisme perquè totes les mirades es centren en ell. L’escena està plena de quotidianitat, i mostra la casa d’un canvista de l’època
  • 22. L’escola Veneciana: Canaletto
    • Giovanni Antonio Canal “Canaletto” (1697-1768) Té una tècnica molt diferent a la de Caravaggio i de fet hi ha historiadors que l’incorporen juntament amb altres pintors venecians com Tiépolo a l’estil Rococó. Canaletto va ser un paisatgista i es considera el gran pintor de Venècia, per fer les seves obres l’autor passava hores d’observació i feia centenars d’apunts. En els seus quadres Canaletto cerca la profunditat continua, sense plans en un ambient viu de quotidianitat. L’autor utilitza els contrastos de llum i pinzellada gruixuda, cap el 1740 canvia de tècnica i d’una paleta de colors més obscurs passa a una paleta de colors brillants, que donen als quadres una sensació de gran lluminositat
  • 23. Obres de Canaletto El Gran Canal i l’església de la Salut (1730) Escala dels Gegants (1765)
  • 24. L’escola Flamenca: Rubens
    • L’escola flamenca del segle XVII rep influències de diferents tipus: per una banda de la pròpia tradició dels Països Baixos per la vida quotidiana i per altra banda pels temes religiosos en un moment de divisió del país entre protestants i catòlics, també s’ha de ressaltar el gust per la mitologia; destaca en la pintura flamenca la seva vitalitat i el seu optimisme.
    • El principal autor d’aquesta escola es Peter Paul Rubens (1577-1640) l’estil de Rubens és una exaltació del color, el moviment i la forma gruixuda. Les seves obres tenen una paleta de colors brillants, amb una pinzellada solta, en quant al moviment a les seves obres les composicions són molt dinàmiques, músculs en tensió, arbres i plantes que es retorcen...en un conjunt de línies ondulants. Finalment la seva fixació per les dones grasses, mostra el seu ideal de bellesa femenina .
  • 25. Obres de Rubens Les tres gràcies (1625-1630) El Duc de Lerma (1603)
  • 26. L’escola Holandesa: Vermeer i Rembrandt
    • L’escola holandesa s’ha d’emmarcar en el seu particular entorn social, una societat calvinista que ha renunciat a les imatges als temples, per tant no hi ha temes religiosos. Una societat burgesa i puritana que viu del comerç i que es hereva d’una llarga tradició pictòrica que des de la baixa Edat Mitjana reflecteix el món quotidià, amb una clara obsessió pels detalls més nimis.
    • En quant a la tècnica els pintors holandesos són grans dominadors del color i de la llum, utilitzen pinzellades soltes que donen una imatge tènue de comunió de l’home amb el paisatge que l’envolta.
    • En quant als temes hi ha representacions de la vida rural, interiors burgesos, paisatges, natures mortes i retrats.
  • 27. Vermeer i Rembrandt
    • Vermeer de Delft (1632-1675) Està considerat un dels grans mestres de la llum, ja que amb ell la llum arriba a una gran delicadesa, a les escenes d’interior capta la suavitat de les llums dintre de les habitacions, il·luminant figures silencioses, com la lletera, la dona cosint o el pintor al seu taller. L’autor tracta amb la mateixa delicadesa un rostre o un objecte quotidià.
    • Rembrandt (1606-1669) És una de les grans figures del barroc holandés, la seva obra pictòrica es fixa principalment en els retrats, que poden ser individuals o col·lectius. Les seves obres més ambicioses són retrats col·lectius. La seva obra no és unitària, sinó que va patir una forta evolució fruit de la seva biografia, les seves obres més profundes i personals les farà al final de la seva vida quan es trobi arruïnat, vell i sol. Rembrandt és considera un dels grans mestres del color i la llum. El color l’aplica en forma de taques gruixudes, fins formar una ampla crosta porosa, la llum per la seva banda no l’interessa pels seus valors òptics com a Velázquez, sinó per donar una sensació poètica, a partir de focus potents, dèbils i fins i tot malaltissos, que es difonen sense seguir cap llei de la física, donant de vegades una sensació onírica. En els seus retrats va més enllà de l’aparença del rostre buscant l’ànima del personatge a través de la mirada que cerca l’espectador i amb el qual es crea una mena de comunicació
  • 28. Vermeer de Delft La jove de la perla Al·legoria de la pintura
  • 29. Rembrandt Van Rijn Ronda de nit Lliçó d’anatomia
  • 30. La pintura barroca espanyola
    • El barroc espanyol seguint les tendències iniciades a Itàlia cercarà el naturalisme extrem i prendrà com a punt de partida el tenebrisme caravaggista del qual alguns autors s’acabaran separant. Ara bé el barroc espanyol tindrà unes certes característiques pròpies:
    • L’absència d’elements heroics o apoteòsics. A la pintura espanyola hi predomina una certa intimitat i una humanitat molt poc teatral.
    • Predomini de la temàtica religiosa, en una faceta principalment mística, de la qual es separaran Velázquez (escenes mitològiques i paisatges) i Zurbarán (natures mortes)
    • Absència de sensualitat
    • Tenebrisme, que arrela fins a tenir característiques pròpies.
  • 31. José de Ribera
    • José Ribera (1591-1662) Nascut a Xàtiva (València) estudia amb Ribalta i es trasllada molt jove a Itàlia on rebrà la influència de Caravaggio. A Roma viu en ambients humils i introdueix el tema dels vagabunds. Al seu estil fondrà l’emoció religiosa de la pintura espanyola amb el domini del color i la llum que ha aprés a Roma. Així el seus quadres tenen un aire ombrívol i dramàtic pròxim a Caravaggio, però amb major riquesa cromàtica i una religiositat més patètica que la del mestre italià, on destaca el seu estudi de la vellesa i la decrepitud humana que apareixen en els seus quadres d’anacoretes.
  • 32. José de Ribera Sant Andreu - El Patizambo - Arquímedes
  • 33. Francisco Zurbarán
    • Francisco Zurbarán (1598-1664) Natural d’Extremadura, aquest pintor s’especialitza en temes monacals, pintant una religiositat severa i sense excessos retòrics. Zurbarán jugarà amb la llum donant-li un paper original, el seu tenebrisme és molt peculiar, perquè les figures irradien elles mateixes una viva il·luminació i fan oblidar l’anècdota per expressar l’atemporalitat de l’experiència religiosa. També treballarà les natures mortes amb un gran domini de la llum que dona una estranya sensació d’immaterialitat.
  • 34. Francisco Zurbarán San Serapio (1628) Mesa de Cartujos (1630-1635)
  • 35. Diego de Silva Velázquez
    • Diego de Silva Velázquez (1599-1660), nascut a Sevilla, entra a treballar als 11 anys amb Pacheco, es casa amb la seva filla, però molt aviat va trencar els preceptes pictòrics d’aquest autor basats en el dibuix com a fonament del quadre, per iniciar un art més viu; el qual es basa en l’observació de la realitat i copiant els seus moviments i expressions. Velázquez va tenir influències de Caravaggio, Rubens i dels clàssics i barrocs italians que va conèixer en els seus viatges a Itàlia. Està considerat un dels grans genis de la pintura pel seu domini de la llum i la seva conquesta de la profunditat, com a models no superats. Al seus quadres hi ha una sensació òptica de la llum que circula per dintre de la tela (és la boirina dels paisatges, la pols que flota a les habitacions...) aquesta sensació ha estat denominada perspectiva aèria. La profunditat per altra banda l’aconsegueix no només amb l’ús de la llum, sinó també pel desplaçament del pla de la tela cap en darrera per un lateral, amb la qual cosa s’apropa l’escena per un costat i s’allunya amb més intensitat per l’altra. A més va saber captar amb molta força la personalitat dels seus retratats, destacant la sèrie de retrats que va fer per la família reial mentre va treballar com a pintor de la Cort de Felip IV i el seu domini dels paisatges. La seva paleta era brillant (verd, blau i blanc), pintant amb pinzellades gruixudes.
  • 36. Velázquez Don Sebastián de Morra (1643-1644) Las Meninas (1656)
  • 37. Bartolomé Esteban Murillo
    • Bartolomé Esteban Murillo (1617-1682) Va néixer i viure a Sevilla, en la seva pintura va reflectir una religiositat familiar i tendre, la seva principal preocupació va ser el color per sobre de la plàstica. Als seus primers treballs utilitza una llum uniforme, sense gaires contrastos. Aquest estil canvia a la dècada de 1640 quan treballa al claustre de Sant Francesc on es nota un marcat accent tenebrista, que també es veu en les seves escenes de nens pidolaires. Aquesta tècnica la manté fins el 1655 quan abandona el tenebrisme per fer jocs de contrallums i subtils gradacions lumíniques amb les quals aconsegueix la sensació de perspectiva aèria. Murillo treballava amb una pinzellada solta on donava preferència al color per sobre del dibuix. Entre les seves obres més importants estan la Sagrada Família de l’ocellet, el bon pastor, nens menjant meló i raïm i les sèries d’Immaculades.
  • 38. Murillo Sagrada Família de l’ocellet (1650) Immaculada de l’Ermitage (1680)