Paisatges

996 views

Published on

Recull d'articles sobre el paisatge publicats al diari Regió 7.

0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
996
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
11
Actions
Shares
0
Downloads
0
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Paisatges

  1. 1. ARTICLES SOBRE EL PAISATGE (2000-2009, REGIÓ 7) Per Jordi Rodó POSTALS DE L’OBLIT LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT CIUTATS DE PLASTILINA PAISATGE PRIMAVERAL LLETGESA EL PERFIL DE MANRESA CIUTATS CLÒNIQUES ABRIL ENDRECEM ELS NYAPS 1
  2. 2. POSTALS DE L’OBLIT Remenant un feix de velles postals a qualsevol brocanter hom pot endinsar-se enmig de vides quotidianes i memòries oblidades: paraules incertes d’amors perduts en caixes de cartró; emocions trasbalsades en un mapamundi de paper; trencaclosques d’il·lusions en un planeta esmicolat en milers de trossos; duanes abolides, indrets mítics i racons ignots, on idíl.liques platges dels mars del sud se succeeixen amb catedrals, llacs, balnearis i boulevards. Caligrafies d’internat o gargots galènics omplen l’horror al buit amb profunditat epistolar o simplement esquincen el paper amb quatre ratlles de desitjos efímers. Però, sovint, rera l’aparent innocència dels mots s’amaguen realitats viscudes amb intensitat i emoció; passats personals o col.lectius, banals o transcendents, però que restaven ocults a mirades i lectures alienes. No sé quin dret puc tenir a ficar-me enmig d’espais íntims i privats –tot i que deixats en la més absoluta solitud- però m’empeny el desig de rellegir moments vitals suposadament perduts per sempre en l’anonimat per a retornar-los la personalitat i oferir-los instants d’eternitat. Com si tornant a llegir felicitacions d’aniversari, records estiuencs o comiats de viatges sense retorn revisqués emocions i sensacions i acostés ànimes allunyades en el temps i l’espai. Sóc com el remitent que torna a escriure i el destinatari que torna a llegir. Sóc com un pont en el record i un alè de posteritat per a memòries oblidades. Mentre els meus dits polsosos viatgen pel món de postals, d’entre els cinc continents se me n’escola una amb tons ferruginosos d’una vista general de Tolosa, amb el pont de Sant Pere sobre la Garona. És datada el 25 d’abril del 1935 i comença amb un “Molt volguda Leonor...”, per comunicar-li que la visitarà aviat; i acaba amb un “molts records per a tots, i de part de tots els de casa, la vostra, Carme”. L’adreça de la Leonor, estampada amb un segell de la República espanyola, és al carrer Dr. Carles, en un poble català. Després de passar la vista per uns quants paral·lels i meridians més, una imatge en blanc i negre del passeig dels Plàtans de Perpinyà m’incita a llegir-ne el contingut. Comença amb un “Querida Leonor...” i li diu que no la podrà visitar; s’acomiada amb “...un cariñoso recuerdo de tu amiga que no te olvida, Carmen”. És datada el juliol del 42 i dirigida a la “calle Dr. Morales”, del mateix poble que l’anterior postal. El segell amb l’efígie del dictador corona l’espai del destinatari. La Carme 7 anys després ja no escriu a la seva amiga en la llengua comuna. Ha canviat la Leonor de carrer o és el nom del carrer el que ja no evoca la 2
  3. 3. mateixa realitat?. Torno a l’anvers de les postals i els sèpies evocadors de Tolosa s’han tornat grisos a Perpinyà. Els reflexos lluminosos del riu occità s’han tornat a la capital rossellonesa llargues ombres de vianants isolats sota els plàtans. On seran ara la Carme i la Leonor? On seran les seves biografies després del pas dels anys? Van tornar a escriure’s, i a veure’s?. Van poder travessar una frontera forçada i infranquejable que els feia parlar amb llengües estrangeres?. Una frontera que jo he volgut trencar per salvar-los els mots i els records, o potser per salvar-les de l’oblit. Potser no ho volien, però ara he posat la Carme i la Leonor a conversar amb noves amistats, de noves ciutats, platges i altres realitats guardades en un calaix de Manresa. Fins que algú les torni a reviure... 3
  4. 4. LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT Dissabte passat es va celebrar a Manresa la primera sessió de les jornades “La transformació de la ciutat” que pretenen obrir el debat sobre els encerts i desencerts del seu procés urbanístic. Tot i que no hi he pogut assistir, i parlo des del desconeixement, no em resisteixo a participar-hi. De fet, és un d’aquells temes en què pots opinar sense saber-ne, de la mateixa manera que els que no entenen d’energia eòlica estan en contra dels parcs eòlics perquè “espatllen” el paisatge, o com els que sentencien sobre futbol sense haver xutat mai pilota. A l’hora d’opinar sobre un procés de canvi urbà totes les opinions són bones, tothom està legitimitat i tothom s’equivoca; per això és bo que s’obri a la participació ciutadana. Opinem, doncs. El procés de rehabilitació del barri vell de Manresa ens està redescobrint part del nostre patrimoni arquitectònic enmig de cases que es desfan pel pas dels anys, pel descuit, per la pobresa dels materials i per la construcció barroera de les postguerres que van derruir la ciutat entre el segle XVIII i el 1939. El cas és que es va perdre gran part del patrimoni arquitectònic i la fesomia urbana que deuria bastir i vestir la ciutat. En el seu lloc, ens va quedar una ciutat vella i atrotinada on hi podria haver hagut una ciutat antiga i endreçada. Això forma part de la història i no podem fer res més que salvar el que en queda. Casals barrocs com Ca l’Oller, Ca l’Asols, el Palau de Justícia, la Casa Suanya o la Torres-Argullol, són vestigis de la ciutat que podia haver estat i que cal recuperar. No sé fins a quin punt, sense les guerres, la ciutat gòtica, barroca o modernista s’hagués superposat conformant una ciutat més atractiva i endreçada que la que hem conegut. En tot cas, a cada època, Manresa adquiria la seva personalitat urbana seguint l’estil de les ciutats del seu temps, amb el poder públic i els propietaris seguint un mateix estil arquitectònic i els arquitectes fent realitat aquests cànons estètics col·lectius aportant la seva creativitat (i no només en les grans obres, sinó també en les de caràcter popular). Però, per què els arquitectes modernistes, els contractistes dels anys 30 o els paletes rurals del setcents es posaven d’acord en uns mateixos cànons per fer masos, pobles i ciutats?. Segurament en molts casos obeïa més a criteris de funcionalitat, proximitat o cost dels materials que no pas estètics, però el cas és que ara ho valorem i restaurem. Tot i seguir un mateix estil, no es pot negar que cada edifici modernista o barroc de Manresa té la seva personalitat; per tant, si seguir un mateix cànon permet la creativitat, per què no ho hem fet en les darreres dècades?. Sembla com si 4
  5. 5. des dels anys 1960 fins als nostres dies haguéssim perdut unitat i coherència arquitectònica i guanyat en despropòsits. Potser les noves expansions urbanes en cases aparellades segueixen un cànon, però, ¿estem segurs que estem fent ciutats amb caràcter propi o fem parcs eòlics en sèrie damunt la carena del Cadí?. A Manresa, hi ha dos perfils arquitectònics que em semblen desaprofitats: a la carretera de Vic i a la de Cardona, encara es veuen cases amb una mateixa característica: una porta alta enmig de dos grans portals. Per què, doncs, no hem seguit aquesta fesomia en les noves construccions del voltant?. Un altre cas: si l’arquitectura industrial de Manresa és un dels seus patrimonis, per què les noves cases fetes al costat de la Fàbrica dels Panyos no s’adaptaven al seu entorn sense deixar-la anxovada?. De la mateixa manera que restaurem fàbriques per fer-hi museus, conservatoris o seus d’empreses, no podria ser un estil propi manresà el fet de recuperar-les per fer-hi vivendes, o fer edificis nous al costat seguint el mateix perfil sota una concepció sostenible?. Per què no deixem que la creació sorgeixi dels cànons?. No és compatible l’art amb la racionalitat?. Pot ser que els arquitectes hagin perdut la imaginació?; o que els constructors no tinguin sentit de l’harmonia i de l’estètica més enllà del guany?; o que els polítics no tinguin model?. Segur que no és res d’això, i segur que hi ha un model de ciutat que s’està construïnt i uns criteris estètics a seguir, però alguna cosa passa perquè seguim fent bunyols. I ja sé que aquest no és un argument objectiu, rigorós ni científic, i està construït sobre la ignorància i el gust més subjectiu, però les percepcions individuals són així de difícils de valorar i gestionar. Per tot això, el millor que podem fer els ciutadans és opinar, sense manies, però, al final, hem de deixar que siguin els nostres polítics, arquitectes i promotors els que construeixin la millor ciutat que sàpiguen: uns tenen la legitimitat i els altres el rigor per fer-ho, o almenys l’haurien de tenir. Celebrem ara que Manresa comenci a transformar-se i a valorar el que li queda de bell; i el temps ja dirà què es restaurarà o s’ensorrarà del que estem fent ara, quan no hi siguem per dir-hi la nostra i altres opinin sobre la ciutat que hagués pogut ser. 5
  6. 6. CIUTATS DE PLASTILINA Una de les gràcies de fer formes amb plastilina és que pots moldejar-les i refer- les tantes vegades com vulguis. Per això penso que la plastilina ja deuria existir quan Déu va crear el Món. Segur que va començar a fer i refer fins quedar satisfet. I no m’estranyaria que Eva hagués estat concebuda perfeccionant un filet de plastilina que sobrava dels michelins d’Adam. En tot cas, totes les formes creades per mà divina o darwiniana –no sé per què- tendeixen a l’harmonia i la perfecció. Serà en forma de pedra, de vegetal o de carn, però sembla com si tot hagués estat posat com si s’estigués fent un pessebre; un pessebre de plastilina en què qualsevol retall és reconvertit en detall precís i incorporat a la simfonia del paisatge proper sense alterar l’ordre estètic i ètic del conjunt. Però aquesta dimensió tàctil, moldejable, perfeccionable, de la plastilina no serveix de massa si no s’acompanya d’una dimensió aèria, multidimensional, zenital, que permeti imaginar i crear l’espai i les formes des de tots els punts de vista. Per això, quan un ésser creador -de naturalesa humana o divina, tangible o intangible- vol assolir la perfecció sembla que hauria de conjugar la màteria amb les proporcions de l’espai. És a dir, si es vol que el pastor entri a la masia o que la gallina no es mengi el porc, s’ha de triar la forma –sigui casa, pont o nen Jesús- d’acord amb el pessebre on anirà. I per a això cal tenir present l’espai disponible i el sentit de l’harmonia i de les proporcions i algun ordre estètic per al conjunt. I, sinó, l’avantatge de fer-ho amb plastilina és que si la forma no s’adequa a l’espai es pot anar adaptant i recreant fins que es fongui en el tot. Ara bé, quan es treballa amb ciment, totxo, quitrà o acer en comptes de plastilina, i a escala humana i no de pessebre, cal mirar-s’ho molt bé abans de fer res que no sigui esmenable. Sembla com si a les nostres ciutats i als nostres paisatges es fessin les cases, les infraestructures o els objectes sense tenir present el seu entorn. Igual que en un pessebre no hi quadren els cotxes i veiem de seguida que el pou és més gran que la masia, per què abans d’afegir res a les nostres ciutats no ens les mirem des del cel, des dels turons, des de tots els cantons?. Per què no les mirem de baix a dalt i de dalt a baix?. Per què no les concebem en tots els sentits?. Per què abans de fer bunyols no ens mirem Manresa des de la Torre Santa Caterina, des del Parc de l’Agulla o des del Collbaix?. És només quan concebem l’espai i les seves formes des de totes les dimensions que ens adonem que no totes les figures del pessebre participen de la mateixa escena. Si les ciutats i els paisatges fossin de plastilina podríem 6
  7. 7. anar passant els dits per totes les arestes que sobresurten dels perfils trencats, per les carenes escapçades, pels marges incomplerts, endreçant i mesurant l’entorn. Però, com que no tenim malauradament un país de plastilina, potser seria més fàcil demanar als que fan edificis, carreteres o façanes i als que ordenen l’espai on posar-los que ampliessin la seva perspectiva abans de decidir-se. No es tracta de demanar la perfecció ni de fer-ho en set dies a correcuita: no són totpoderosos ni infalibles i, sobretot, no treballen amb plastilina per corregir els nyaps. 7
  8. 8. PAISATGE PRIMAVERAL Aquesta primavera és esplèndida; no per ser excepcional sinó per ser normal. En els darrers anys havíem perdut la referència de les primaveres plujoses, lluminoses, indecises. Havíem perdut aquell espai d’incertesa entre el fred i la calor que correspon a l’estació més indefinida de totes. L’esclat de colors, d’olors i de sensacions és la característica principal del paisatge primaveral al camp. Així com la tardor és la sublimació dels boscos, la primavera ho és del paisatge agrari. Fins i tot un paisatge que molt sovint ens sembla àrid, polsós, boirós o esquerp com el del Pla de Bages se’ns mostra amb els seus millors vestits. I ens demostra, un cop més, que l’harmonia del mosaic rural sembla pensada intencionadament per ser admirada. Si bé el paisatge natural, almenys en aquells entorns verges, es mostra com una creació divina, perfecta, immaculada, i el paisatge urbà es presenta com l’obra racional i artificial de la creació humana, el paisatge rural esdevé un misteri. Per una part, és ben cert que els camps han estat traçats per la mà dels pagesos però, en cap cas, hi hagut una planificació estètica que portés als treballadors del camp a fer una explotació impressionista, artística, del seu element productiu. No hi ha cap pagès que al llarg dels segles hagi pensat a posar un camp de blat al costat d’una vinya, un turonet amb quatre pins, unes roselles i una paret de pedra seca per embellir el paisatge. Però, en canvi, tot sembla fet amb un criteri estètic i no pas funcional, com és de veritat. Algú s’imagina dissenyar amb l’aixada?. En canvi, per què la combinació de diversitat i uniformitat, de colors, de marges, de natura domesticada i de perspectives encaixades se’ns mostra com si hagués estat feta per un artista?. És que els pintors primer han imaginat i pintat un paisatge i després l’han passat als pagesos com un plànol a seguir?. O és que els pagesos són els artistes?. Heu vist mai una masia de més de cent anys que no estigui d’acord amb el seu entorn?. L’activitat agrícola tradicional a casa nostra ha comportat un model d’ocupació del territori suau i dispersa, amb masos, nuclis agregats, i tots els camins que els connecten envoltats d’un patrimoni cultural testimoni d’una vida rural ancestral (parets de pedra seca, barraques de vinya, pous, molins, ponts,...). Tota aquesta arquitectura rural és un monument a l’harmonia, a la mesura, a l’adaptació, a les proporcions. Per què, doncs, tant sovint no hem fet el mateix amb les nostres ciutats, amb les nostres infraestructures viàries o industrials?. Per què es generen marges i espais sense cap contingut? Per què al camp no hi ha res que hi sobri?. Per 8
  9. 9. què no hem seguit el criteri rural per dissenyar el nostre paisatge urbà?. Per què les ciutats i els pobles de les darreres dècades no segueixen l’esperit del pagès?. Només quan el camp s’explota desmesuradament les proporcions estètiques i l’ordre es perden, igual que passa amb el creixement de les ciutats. Abans, les masies i els marges es feien amb les pedres del voltant i els pobles es feien a mesura humana. Aquest era el cànon: fer-ho fàcil, fer-ho bé, fer-ho per sempre. Els cànons arquitectònics obeïen a la raó més pura, a fer les coses amb sentit comú, amb seny, amb cura. I la raó generava bellesa. Deia Jaume Vicens Vives que Catalunya és un poble de pagesos: “Casa i família, mas i terra, vet ací el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del segle XIV, àdhuc fins els nostres mateixos dies, quan és més combatuda per l’atracció de les grans ciutats, la prevalença dels impulsos individuals, (...). Cada català té la seva casa pairal –encara que només sigui en la il·lusió que el porta, imaginativament, a l’avi o rebesavi que en sortiren un dia (...).” És aquest sentit social de la terra, aquest imaginari rural que tots tenim, aquesta atracció que ens desperta el nostre paisatge agrari cada primavera (quan és normal), el que fa que el camp hagi adquirit una gran consideració social i un alt valor estètic i turístic. Esperem que aquesta major sensibilitat ens porti a valorar-ho de debò abans que les explotacions intensives, l’urbanització desenfrenada o el canvi climàtic acabin canviant el paisatge que ens identifica. Passi el que passi, però, mentre hi hagi primaveres esclatants ens adonarem que les coses ben fetes són belles. I que, per fer-les bé, no cal ser arquitecte sinó empeltar-se una mica del sentit comú, de la mesura, de la sensibilitat, dels que han construït el paisatge de les nostres primaveres. 9
  10. 10. MOLINS DE CIMENT Després del recent desballestament dels molins de vent del Pení de Roses, les comarques gironines no disposen de cap parc eòlic, tot i ser una zona privilegiada per implantar-hi aquest tipus d’equipaments energètics. Hi ha força oposició en aquestes comarques a la instal.lació d’aerogeneradors, sobretot per part de col·lectius que es diuen ecologistes. Dic que “es diuen” perquè n’hi ha d’altres que també se’n diuen i que hi estan a favor pel que representa l’energia eòlica –renovable- enfront d’altres com les tèrmiques o les nuclears, a les quals s’oposen. Bàsicament hi ha dos debats en tot això dels parcs eòlics: el del model energètic i el de l’impacte ambiental i paisatgístic. Deixant de banda la qüestió energètica, perquè és evident que la generació d’energia eòlica és ecològica –o almenys més que les d’origen fóssil-, el que crea més polèmica és el seu impacte en l’entorn en què es troben. Aquest impacte pot ser directament sobre la natura (sobre les aus, pels sorolls que poden generar, pels camins que cal obrir…) o sobre el paisatge (si es posen a les carenes de les muntanyes, o si són incompatibles amb la idea que tenim d’aquell paisatge). En el debat sobre l’impacte ambiental directe hi ha arguments raonables, en una banda i altra, sobre si afecta o no –per exemple- la nidificació de l’àliga cuabarrada. Però, on els arguments són més febles és en l’oposició per la seva incidència en el paisatge, qüestió prou intangible i subjectiva. En primer lloc, és subjectiu que els molins de vent no siguin un element que es pugui adaptar al paisatge. A mi, els del Pení no m’hi feien cap nosa, almenys no tanta com m’hi fa la Torre de Collserola i, en canvi, ningú no la vol desballestar. És clar que –posats a triar- millor que no hi hagi molins, ni línies elèctriques, ni carreteres, ni cases…; però també posats a prioritzar, millor instal·lar aparells que contribueixen a fer un planeta més net. Per altra banda, els molins tenen un gran avantatge respecte altres infraestructures que “agredeixen” el paisatge: es poden treure quan calgui i gairebé no es nota que hi hagin estat: l’impacte és reversible. Ho són, en canvi, les urbanitzacions a primera línia de costa o el fondeig massiu de barques al litoral?. L’altra qüestió a debat és on és millor posar els parcs eòlics; això depèn, sobretot, d’aspectes tècnics, de la rendibilitat econòmica o de la mateixa eficiència energètica que es pot aconseguir en un indret determinat. Segur que –si es pot- és millor posar-los al costat d’una autopista, o en un paisatge ja malmès per altres infraestructures, que no enmig d’un parc natural o en una carena. Però, suposant que tot indiqués que el millor lloc és en una carena, per què no hauríem de deixar posar-hi molins si deixem fer-hi cases? ¿Què trenca més el paisatge que tenim interioritzat, uns molins que es deixen moure al 10
  11. 11. compàs de la força del vent o uns xalets que s’apropien del paisatge que contemplen?. Mentre anem discutint si es posa un molí de vent o no en el nostre paisatge, molins de totxo i ciment segueixen pertorbant els nostres horitzons impunement. I aquests ja no els treu ningú. 11
  12. 12. LLETGESA Tot allò que té a veure amb l’obra humana (els objectes, les ciutats…) ho valorem com a lleig o bonic (amb tots els sinònims) no tant per la seva condició intrínseca d’ésser material, sinó en comparació amb l’entorn, amb les referències estètiques que tenim. Casa cosa tindrà la seva categoria de lletgesa o bellesa segons amb què ho relacionem. Així, veiem que una casa és lletja perquè tenim una certa idealització del que és una façana bonica segons la nostra experiència. Si haguéssim passat la nostra vida en una illa deserta i ens plantifiquessin una casa al davant no podríem discernir si és bonica o no perquè no tindríem referents. En canvi, no passa el mateix amb allò que és directament obra de la natura: els arbres, els animals, les muntanyes, el mar, l’aire, les bactèries, el sol…. En estat pur, natural, sempre són part d’un tot en què mai desentonen. Un llangardaix al desert és lleig? Un ornitorrinc en un estany australià és lleig? Hi ha cap arbre lleig?. Ara bé, si els treus del seu entorn natural segurament canviarem de parer. I tampoc no és el mateix trobar un animal “lleig” que trobar-lo repugnant, fastigós. La presència d’una rata és insoportablement anguniosa, però no és lletja. Sobretot si és al camp i no a les golfes. Què ho fa, doncs, que la naturalesa sigui incapaç de crear res lleig (o res que “quedi malament” en el seu entorn) i els humans sí?. Concretant més, per què els catalans estem fent Catalunya lletja o per què els manresans fem una ciutat lletja?. Quins són els resorts psicològics, sociològics, culturals… que ens porten a tenir mal gust?. Serà la intel·ligència, la formació intel·lectual o professional?: hi ha gent molt intel·ligent i culte que és capaç de caure en la més absoluta mediocritat estètica. Serà la tradició, el costum, el que ens determina?: si bé és cert que els temps fan canviar els gustos del que és bell i lleig (arrebossar o no les façanes de pedra), també és cert que la pèrdua o el canvi de convencions solen fer lleig allò que ha “agradat” sempre (que fa més lleig, posar el caganer al pessebre o posar-hi l’Spiderman?). En tindran la culpa la tecnologia i els materials que fem servir per a les nostres creacions?. Abans les cases es feien amb les pedres i la fusta que es tenia més a mà i almenys res desentonava. No serà, però, que s’hagin acabat les pedres de llicorella, les teules o la fusta de bedoll; en tot cas, el formigó, l’alumini i els conglomerats poden ser bells si se sap discernir entre la lletgesa i la bellesa. Serà pel nivell adquisitiu de les persones? Els rics tenen més gust que els pobres?: només cal comparar una aldea dogon a Bandiagarà amb una urbanització de Palm Beach. Serà pel bagatge cultural, per l’educació familiar o escolar?. Podria ser, però no sempre hi ha els mateixos gustos entre pares i fills, entre els membres d’un col·lectiu cultural o els mestres d’una escola. Hi ha qui penja un Papà Noël del balcó i qui 12
  13. 13. no. Serà per la sensibilitat de cadascú?: sensibilitat ambiental, artística, emocional... Algú sensible amb el medi ambient respectarà més el paisatge natural?. Potser sí, però de quin color pintarà la façana de casa?. Un artista sensible ho és amb els carrers de la seva ciutat?. I com els pintarà si li deixem?. És la cultura institucional qui ens garanteix els criteris per combatre la lletgesa?. Potser ho hauria de ser, però el cert és que no es demostra que les societats amb un més alt nivell de capital social siguin les que tinguin més cura per evitar fer les coses lletges, com es palesa en el nostre entorn. Potser és que hi ha un imaginari particular i un de col·lectiu format per tots aquests vectors que ens determina allò que considerem lleig i bonic que ens permet discernir a l’hora de valorar el que ens envolta i de transformar-ho d’una manera o altra. Sigui com sigui, però, el cert és que un arquitecte té coneixement de les formes i les proporcions però no necessàriament fa les cases boniques. I un polític té sentit de l’interès públic però no necessàriament de l’ordre i l’harmonia. I un artista té capacitat per saber interpretar i cercar la bellesa però no té autoritat per fer generals els seus criteris. Qui pot fer, doncs, que siguem capaços de desterrar la lletgesa dels nostres carrers, cases, platges o camps? Qui pensa en el paisatge de tots abans que en el seu?. Em sembla que no em queda més remei que trobar bellesa a la lletgesa per no caure en la més infinita tristesa estètica i ètica. 13
  14. 14. EL PERFIL DE MANRESA Davant de la polèmica per l’estat de la plaça de la Reforma i la poca acceptació ciutadana per la seva integració amb l’entorn, la regidora d’urbanisme de l’ajuntament manresà argumentava que el problema és que “encara no hem assimilat els materials de la nostra època”, en relació al suposat excés de ciment. És evident que no tenim prou perspectiva per valorar les obres que fem avui dia ni pels materials que usem; això ja ens ha passat en altres èpoques. La diferència, però, és que fins fa poc, els estils i els cànons arquitectònics i artístics duraven dècades, sinó segles. A part, l’eficiència i l’economia que suposava l’aprofitament dels materials que es tenien a mà comportava una major integració de les obres amb el seu entorn. Per això les masies no són iguals a totes les comarques i les parets de pedra seca semblen fetes per obra de la natura. El debat, però, a Manresa i a tot el país, és si estem pensant bé les coses que fem ara. I en això hi tenen molt a veure els arquitectes i les administracions públiques. Són ells els qui en tenen una major responsabilitat perquè fixen els estils, els cànons, la moda urbana i la planificació urbanística. No crec, per contra, que un constructor posi pegues al color de l’immoble que promou mentre no li suposi un cost afegit. A Manresa hi ha exemples, més enllà de la Reforma, que ens haurien de fer reflexionar si estem pensant prou les coses abans de fer-les: Un, la fàbrica dels Panyos, colgada per sempre més rera un mur de pisos; dos, els jutjats, un altre mur desproporcionat i desharmonitzat damunt la muralla de la ciutat; tres, l’actuació a les Escodines, que preveu dos edificis d’habitatges al costat de la fàbrica de l’Aranya, al torrent de Sant Ignasi. Hi ha elements comuns en les tres actuacions: es fan al costat d’entorns patrimonials, en la façana fluvial de la ciutat, i tocant a singulars edificis industrials, signes d’identitat de Manresa. Les cases dels Panyos no tenen cap personalitat i no crec que d’aquí a dos- cents anys tinguin cap valor patrimonial; posats a fer-les (que no s’havien de fer), no podien seguir el perfil de la fàbrica?. L’edifici del jutjat, és com un megàlit ciberurbà plantat en un congost de riu que no deixa respirar la ciutat; posats a fer-lo (que no s’havia de fer) no podia seguir el perfil de la fàbrica Balcells?. I les cases que es faran davant de la Seu i de ca l’Asols, tocant a l’Aranya, no podrien seguir el color “manresà” de la façana històrica i amb el perfil i les finestres de la fàbrica?. Per què s’ha de fer disseny “innovador” on la història ens ha deixat un model que ens identifica?. ¿Per què els arquitectes no es limiten a innovar i a satisfer la seva vanitat als nous barris i respecten la fesomia històrica de la ciutat, el 14
  15. 15. perfil propi que ja tenim assumit? ¿És que no es pot construir passant desapercebut o dins d’uns cànons comuns? La innovació i la creativitat de debò seria procurar rehabilitar, habilitar, condicionar, integrar, harmonitzar, més que no pas diferenciar-se del que tenen al costat. Amb elements sostenibles i creatius, per descomptat. Això seria especialment agraït en actuacions que afecten la visió i la concepció de zones històriques i amb personalitat, com la façana del riu, el darrera de l’ajuntament, o el conjunt monumental Seu-Cova. Hauria de ser un mèrit el fet que no es noti que has fet un edifici…! Només cal pujar a Santa Caterina per adonar-se de què és el que destaca més de l’skyline manresà: el bloc de cases dels Panyos, la mole dels jutjats, l’edifici de Caixa Manresa, el monòlit blanc de la Parada i, aviat, la Reforma. Aquests elements substitueixen les xemeneies i els campanars com a talaies ciutadanes, i fan ombra a les velles fàbriques, a la Seu, a la Cova i a la ciutat antiga. O sigui, les icones, els perfils, de les tres èpoques d’or de la ciutat: el gòtic, el barroc, la industrialització. Quines seran les icones d’una època amb poca esplendor com la que ens toca viure? Quins són els cànons que identificaran els nostres temps? No sé si pensem prou la ciutat de demà, però potser que ens repensem la d’avui i respectem la d’ahir. 15
  16. 16. CIUTATS CLÒNIQUES Hi ha moltes poblacions a Catalunya que s’assemblen molt. La seva configuració urbana va lligada a una història comuna i a haver compartit processos socials i trets culturals al llarg de segles. Si hi afegim la seva proximitat física, en distància i en característiques territorials similars (rius, valls, litorals...), veiem com –sense saber el seu nom- sovint ens costaria distingir unes d’altres. Fins i tot és comú anar per les nostres carreteres i trobar en un mateix rètol municipis que comparteixen començament o final de nom: Barberà-Badia-Barcelona (i Baricentro i tot!); o Palafrugell-Palamós-Pals; o Ametlla-Ampolla-Amposta; o Besalú-Beuda-Begudà; o L’Escala-l’Estartit; o Vilafant-Vilanant-Vilabertran. Sigui com sigui, al llarg dels anys, per molt que comparteixin espai, història, economia, tradicions, i noms semblants, les poblacions de Catalunya no han deixat de preservar la seva identitat. Potser perquè els pobles catalans estan tan junts i tenen tant en comú s’exalta la seva diversitat; per ser tan iguals es diferencien més. Els carrers i les cases dels nostres pobles i ciutats s’assemblen, però no tant. És curiós observar com a partir de la configuració urbana medieval o moderna de les poblacions (sagreres, muralles, eixamples, rambles...) cadascuna té trets distintius. Els carrers i les cases del nuclis antics de les poblacions marineres del Maresme no s’assemblen als dels pobles rurals de l’Albera o als dels Pallars; però també trobem diferències entre els pobles veïns. És l’exaltació de la diferència dins de l’ordre secular. Contràriament al que ha passat secularment, en les darreres dècades –i de forma alarmant en els darrers anys- avui l’exalta la igualtat dins d’un nou desordre. L’urbanisme de les noves ciutats, o més ben dit el nou urbanisme a les velles ciutats, tendeix a assimilar-se i a perdre la diferència, la identitat, la singularitat de cadascuna. Així, molts paviments de carrers, enllumenats, mobiliari públic, edificis i equipaments, de les nostres poblacions semblen fets de forma estàndard perquè els municipis s’hi adaptin i no pas pensats per a les necessitats de cadascú. Sembla coherent que si un element de l’espai públic ha donat resultat sigui copiat i exportat a un altre indret; això va a favor de l’eficiència i l’eficàcia del servei públic. Però no per això s’ha de copiar tot. Si a Barcelona es posen de moda uns fanals amb to de ferro rovellat, que en forma d’espiga s’enlairen enmig de places amb palmeres amb què s’hi confonen, no tenim perquè posar-los igual a la confluència de la Plaça Llisach amb Alfons XII de Manresa. Si en un lloc escauen perfectament i costa distingir l’arbre de la farola, en l’altre, queden fora de lloc. Potser si molts ajuntaments compren al mateix proveïdor sortirà més barat el producte final (cosa que no em crec), però 16
  17. 17. no es pot fer a costa de perdre la identitat d’un lloc, de trencar les proporcions dels carrers, de renunciar a l’originalitat, ni de fer-nos més provincians per voler assemblar-nos a la capital. Totes les ciutats de Catalunya tenen cèl·lules mare que fan que siguin germanes de sang, però no per això hem de fer un país de ciutats clòniques o transgèniques. 17
  18. 18. ABRIL Us heu ajagut mai en un pedrís, cara amunt, en una plàcida tarda d’abril? Són incomptables les nombroses orenetes que podeu veure zigzaguejant no se sap si per encalçar un insecte o per no topar entre elles. De cop i volta, d’un dia per altre, gairebé sense avisar, els nostres cels s’omplen de taquetes espurnejants que tracen inimaginables rutes acrobàtiques sota un cel clar, net, profund, com els dels llargs capvespres de primavera. I els ulls, mandrosos, no tenen esma de mirar i es deixen seduir per l’esplendor que els envolta; fins i tot, la respiració es compassa amb el parpalleig i l’aire acarona els pulmons, lentament, suaument, com si no els volgués destorbar. Són moments en què es poden escoltar els sons de la vida; són espais aturats en el temps. Heu estat un matí silenciós d’abril a un pam del serrell escumós de la vora del mar?. Només us heu d’asseure just on la platja es deixa besar per l’aigua i deixar que les ninetes dels ulls es confonguin amb els còdols que l’onatge va arrossegant amunt i avall, sense acabar d’engolir-los. Aleshores, acompanyats pel balanceig de les onades, heu de deixar que el so del seu moviment fregadís -com el dring d’un joier de gemmes- us vagi omplint del so més profund, mesurat i harmoniós de la natura. Us heu deixat endur camí enllà, sentint la terra bategant als peus, sense més nord que el to, el so i l’olor?. I us heu deixat enlluernar per la varietat dels tons verds, vermells, vius, de les vores dels camins d’abril?. Deu ser el color de l’eternitat, el verd, perquè no pots abastar mai les seves múltiples intensitats. Només els rojos més densos i totes les seves derivacions cap el grocs més assoleiats, taquen les catifes verdoses que guarneixen els camps, les feixes, les valls dels migdies rurals. Tan sols els tons polifònics de la natura l’exalten més que no pas els seus tons cromàtics. Mentrestant, l’oreig no deixa de pentinar la pell amb tots els perfums que no podem flairar. I us heu assegut en un racó discret amb un llibre amic a les mans, amb la mirada perduda en les rialles dels infants o en un moviment qualsevol, imprecís, fugisser, imperceptible?. Sembla com si el text s’eixamplés, s’omplís de matisos i detalls, com si s’estigués escrivint de nou. És difícil seguir el fil narratiu, com si la grandesa de les coses més petites volguessin intervenir en l’argument per deixar constància de la seva existència. Res no és circumstancial ni prescindible; tot és part d’un ordre inabastable i, tanmateix, proper. 18
  19. 19. Heu pensat mai que tot això no es pot comprar ni vendre i que és personal, íntim i intransferible?. Sou conscients de com n’és de fràgil aquest estat?. La nostra solitud es pot acompanyar d’instants breus, imprecisos, delicats, però alhora vigorosos i exultants; només hem de deixar que l’abril ens els posi a l’abast, i que el món de les sensacions ens sedueixi un cop més, més enllà de la raó, de la força impecable que ens limita i ens arracona a les nits dels nostres hiverns particulars. Ara és el moment de descobrir la claror dels dies d’abril; i encara hi sou a temps. 19
  20. 20. ENDRECEM ELS NYAPS Una de les característiques de Catalunya és la seva mediterraneïtat, fet que ha comportat un model de vida i de desenvolupament singulars i propis -amb elements comuns a tota la ribera- que han condicionat la seva evolució i que han configurat una peculiar forma d’entendre la societat, les seves formes d’organització, la seva cultura, la percepció de l’entorn i un tarannà particular. El nostre és un entorn natural fragil composat d'uns elements que conformen un medi molt vulnerable que cal preservar. La mediterraneïtat ens dóna una visió singular d'apreciació de la bellesa natural a partir dels lligams amb l’entorn i la natura amb un component identitari específic: Catalunya s'ha fet a partir de l’obra dels seus habitants després de més de 3000 anys de civilització mediterrània que li han donat la seva configuració actual. D'aquesta manera, podríem dir que la nostra identitat ha estat forjada com si es tractés d'una comunió entre la gent i la natura, reflectida –per exemple- en la cuina, l'arquitectura, o el camp. El medi ha estat sempre una part essencial de la nostra identificació amb l’entorn, la cultura i la nostra memòria col·lectiva. La nostra natura- el paisatge, l'espai on vivim, tant des del punt de vista estètic com socioecològic, i la biodiversitat que conté- també ens defineix. El paisatge posseeix uns continguts propis, únics, que poden arribar a definir la personalitat individual i col·lectiva. Aquesta conjunció entre l'obra humana i el paisatge la podem veure exemplificada al delta de l'Ebre, als prats pirinencs, a la plana empordanesa o als conreus de vinya, d'olivera, o de fruita seca. L'activitat humana s'ha anat desenvolupant al damunt d'aquest espai configurant un entorn habitat en complerta harmonia amb la natura. Només cal abocar la imatge que tenim de Cadaqués, de les bordes pallareses, dels masos o les sagreres de les comarques interiors, i de tants i tants pobles de les planes i de la muntanya. En general, allò que fa del paisatge natural transformat per l'ésser humà un producte propi, singular i bell, és la seva mesura, proporcions i integració. Potser aquesta és una imatge ideal de Catalunya -estèticament ideal- que malauradament ha anat desapareixent al llarg del darrer segle. No sé quina ha pogut ser la causa que al nostre país -a diferència d'altres- haguem patit tant la síndrome de l'uralita; aquell fenomen que fa que les masies eixamplin teulades sense criteris estètics, o que els voltants de les carreteres, de les viles i pobles, es converteixin en marges impersonals. Potser és perquè la mateixa proximitat a la terra dels que la treballen o hi viuen fa que els allunyi del paisatge. En tot cas, però, ens hauríem de plantejar si encara s’ha de construir al damunt de les 20
  21. 21. carenes, trencant les línies de les muntanyes i de l'horitzó, si s’han de fer cases sense cap tipus de síntonia de formes amb la que tenen al costat, o si cada urbanització ha de tenir un tipus diferent de fanals. ¿Per què si valorem la bellesa, la mesura i les proporcions dels barris gòtics, dels pobles mariners o dels d'alta muntanya, o fins i tot l'eixample modernista de Barcelona, no podem seguir uns criteris comuns que mantinguin una certa coherència per al que encara ens queda o per al que fem de nou?. No és tant una qüestió d'estètica com d'ètica, de sentit de propietat col.lectiva del capital natural, de sensibilitat, de preservació o creació de valors patrimonials comuns. La mentalitat del nyap hauria de quedar esborrada per la cultura de l'endreçar. Dues paraules ben nostrades i que potser defineixen a la perfecció tot allò que som capaços de fer: les obres més belles i endreçades i els nyaps més flagrants. 21

×