http://puntviladecans.blogspot.com
puntviladecans@telefonica.net
1
Viladecans
Punt de trobada Any 1
15 de juny 2007
Publicació independent d’informació i opinió
Per trobar-nos
Aquestes pàgines que tens al davant volen ser un espai de trobada per a la gent
de Viladecans per compartir idees, per parlar de les coses que passen, per pensar
els problemes, per empènyer els canvis que cal fer, per reflexionar sobre el que
ens preocupa, per promoure objectius i projectes que valguin la pena.
Ara que comença un nou cicle en el govern de la ciutat, una colla de gent hem
cregut que era un bon moment per engegar aquesta nova eina de comunicació.
Ho fem des de les ganes de treballar per una ciutat i un món de dones i homes
iguals, que tingui com a objectiu una major qualitat de vida per a tothom, amb
més atenció als que més en necessitin, amb més respecte al medi ambient, amb
més solidaritat, amb més cohesió, amb més esperit col.lectiu, amb més partici-
pació, amb més valoració de totes les històries, personals i col.lectives, antigues
i noves.
I ho fem amb ganes de ser un espai obert on tothom hi pugui escriure, sense cap
més límit que la bona educació, i amb disposició perquè qualsevol idea, qualse-
vol debat, qualsevol proposta o reivindicació, hi pugui ser rebuda.
Cada mes, entorn del dia 15 (amb l’excepció del mes d’agost, que farem vacan-
ces), rebreu per correu electrònic aquesta publicació. Amb ganes que sigui un
bon estímul per a tots, per ajudar a construir un Viladecans del qual cada dia
puguem sentir-nos més orgullosos.
Sumari Equip de redacció
Anna Besora
3 Convivència entre cultures. Maria Comas M. Carmen Castellano
Maria Comas
3 El meu pobre i abandonat carrer. Josep
Encarnació Garcia
Josep Lligadas
Asunción Polaina
Lligadas V. Miguel de la Rubia
4 De l’oblit a la memòria. Miguel de la Rubia Mercè Solé
La distribució d’aquest butlletí
4 Retrat trist d’un Sant Jordi assolellat. M. es fa per correu electrònic. Si
no desitgeu rebre’l només cal
Victòria Herrero que ens ho comuniqueu. I si
5 Parelles lingüístiques: un petit pas. Josep voleu que li enviem a un amic
o amiga vostres, feu-nos arri-
bar la seva adreça. Gràcies.
Ginjaume
6 La façana de la Torre Modolell. Jaume
El nostre correu electrònic:
Lligadas V. puntviladecans@telefonica.net
7 Revisar l’economia dels partits: fer més El nostre bloc:
creïble la política. Mercè Solé http://puntviladecans.blogspot.com

Algunes coses a tenir en compte...
Per rebre (o no) la revista
• Aquesta revista s’envia per correu electrònic, gratuïtament, a un ampli nom-
bre d’adreces.
• Si coneixes algú que no la rebi i creus que val la pena que pugui rebre-la,
només has d’enviar-nos la seva adreça electrònica a l’adreça de la revista (punt-
viladecans@telefonica.net) i la hi enviarem.
• També, si coneixes algú que no tingui correu electrònic i creus que li agra-
daria llegir-la, imprimeix-la-hi i fes-la-hi arribar, que segur que li faràs un bon
servei.
• Si te l’hem enviada i no tens ganes de continuar rebent-la, només has de co-
municar-nos-ho a l’adreça de la revista i deixarem d’enviar-te-la.
Per enviar-nos col·laboracions
• Si vols enviar articles per publicar, pots fer-ho a l’adreça electrònica de la re-
vista. Tingues en compte que no han de sobrepassar les 40 ratlles, o les 550 pa-
raules. I tingues en compte també que perquè un article surti el dia 15, l’hem de
tenir el dia 1; si no, sortirà el mes següent. Tots els articles han d’anar signats.
• Si en comptes d’un article vols enviar-nos un tema o un problema que creguis
que val la pena tractar, pots fer-ho igualment i mirarem de tractar-lo. I igual-
ment pots enviar-nos suggeriments i comentaris del tipus que sigui.
Per consultar-la a internet
• Disposem d’un bloc a internet. L’adreça és: http://puntviladecans.blogspot.
com. Ho hem fet pensant que és una forma ben senzilla que tothom pugui con-
sultar els continguts dels articles, tant antics com actuals. Ara bé, si voleu fer-nos
qualsevol comentari o enviar-nos alguna col·laboració, us demanem que ens la
feu arribar, signada, a la nostra adreça electrònica (puntviladecans@telefonica.
net). Quan surti la revista, la hi inclourem, i també al bloc.
Les catifes de Corpus d’enguany. Carrers Jaume Abril i Àngel Guimerà. El colom és un homenatge a Rafa Osuna

Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

Convivència entre cultures
A
positiva. Iniciatives com aquesta s’haurien de fo-
l’última edició de la Fira de Sant Isidre,
mentar molt més per part de tots i especialment
dins la Mostra d’Entitats, a la parada
dels polítics, que penso que
de la Federació d’As-
no estan fent prou a favor de
sociacions de Veïns
la convivència entre diferents
de Viladecans es va convidar
cultures.
a compartir espai a Al-Nour,
associació de magribins de la El curs sobre multiculturali-
nostra ciutat, perquè mostres- tat que actualment s’està fent
sin una mica dels seus costums a Viladecans crec que és una
i cultura; entre altres coses, tot- bona eina per desfer tòpics i
hom qui volia podia tastar el estereotips tan arrelats en la
bon te que havien preparat per nostra societat. Tenir més co-
obsequiar els visitants. neixement de totes les cultu-
res ajuda a veure-les sota un
D’aquesta manera es volia de-
altre prisma i per tant pot ha-
mostrar la normalitat entre ciu-
ver-hi una millor convivència
tadans de diversa cultura i fo-
entre tots, siguem d’on siguem.
mentar la convivència, i l’experiència va ser molt
Maria Comas
El meu pobre i abandonat carrer
F
estat com aquest. I un altre, un veí que afirmava
a pena la situació de deixadesa i abandó
que potser caldria organitzar alguna mobilització
en què es troba, des de fa ja molt de temps,
veïnal per exigir que el carrer s’arregli.
el carrer del Pare Artigas, amb les seves
voreres estretes, bonyegudes, a trossos ai- El cas del meu carrer, lamentablement, no és únic a
xecades, i amb les baixades dels guals que impe- Viladecans. Però com que és el que jo visc
deixen poder-hi circular amb pau. Passar-hi cada dia, per això l’explico aquí. També
amb un carro d’anar a comprar és cada dia, quan vinc de treballar, passo
tot un exercici de malabaris- amb l’autobús per davant del Cúbic,
me, i m’imagino que si un hi i em pregunto per què a Viladecans
va amb un cotxet de nen petit tenim tanta afició a les obres faraò-
encara és pitjor. I per a la gent niques d’utilitat dubtosa i en canvi
gran, i per a qui tingui proble- en tenim tan poca a facilitar la vida
mes a les articulacions, circular quotidiana de la gent. I també pen-
per aquesta muntanya russa tan so que potser sí que deu ser molt
desmanegada resulta una tortu- important fer campanyes dient
ra. De fet, per a molts, la solució que Viladecans ens ha d’agradar.
és circular per la calçada, amb tot Però jo, la veritat, preferiria que
el perill que això comporta. en comptes de gastar-se els di-
ners dient-me que Viladecans
Recentment un parell de veïns m’han
m’ha d’agradar, es gastessin
comentat la situació, i tots dos amb in-
en fer-me’l realment més
dignació notable. Un és una dona que
agradable.
ha vingut a viure al carrer i que abans
vivia al barri de la Florida de l’Hospitalet,
Josep Lligadas V.
que no és precisament cap meravella urba-
nística, i que em deia que com era possible
que Viladecans tingués carrers en tan mal

Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

De l’oblit a la memòria
A
l llarg dels últims anys, s’ha accelerat Hem de conèixer i recuperar els valors democràtics
una de les tasques pendents de la nos- vulnerats pel cop d’estat del 6 que va donar peu a
tra democràcia i del període de la tran- una guerra fratricida i a la posterior repressió d’una
sició, la de la recuperació de la nostra dictadura feixista i sanguinària, i que hauríem de
història recent i en concret, la del període de la mantenir-ho a la memòria col·lectiva perquè no tor-
Guerra Civil Espanyola. Un període oblidat du- nin a succeir fets com aquests.
rant molts anys i que últimament ha estat motiu Cada cop s’estan fent més iniciatives, lleis, memo-
per escriure molts llibres, alguns d’ells fets pels rials i mocions arreu, per reconèixer el paper dels
escriptors més rancis del moment (César Vidal, que van lluitar, van ser engarjolats o van patir la
Pío Moa...) que fan d’aquest episodi històric una repressió franquista. És a dir, el reconeixement dels
visió dretana i demagògica del que va succeir. que van defensar la legalitat democràtica republica-
Enfront del que afirma el PP i el seu entorn de dre- na i la llibertat.
tes, de que més val oblidar i no remoure el passat, A Viladecans, també es va fer una moció, que em-
plaçava l’ Ajuntament a procedir a treure la simbo-
logia franquista (plaques amb el jou i les fletxes i
alguns noms de carrer) com s’ha fet a molts llocs de
la nostra geografia, a homenatjar els lluitadors an-
tifranquistes i a reconèixer el paper dels brigadistes
internacionals. La moció que es va aprovar per una-
nimitat encara està pendent de complir. És necessari
conèixer el paper que van jugar els personatges del
moment i que avui donen nom als nostres carrers. I
s’ha de treballar perquè aquesta moció no caigui a
l’oblit, i que permeti començar un camí a la nostra
ciutat de recuperació de la memòria i homenatge
i reparació moral a la gent que va lluitar per la lli-
recordar, restablir, rehabilitar, condemnar són al- bertat.
guns dels mots que ha de suggerir aquest procés de
Miguel de la Rubia
recuperació de la memòria.
Retrat trist d’un Sant Jordi assolellat
C
orre, corre, plega ja gairebé tothom ha plegat hi ha
de la feina que és Sant 00 persones, potser n’hi hau-
Jordi! S’ha de respi- ran passat un miler en tot el dia!
rar i viure l’ambient Què fem, ens quedem? Sembla
del carrer, la gentada que baixa que després faran alguna cosa,
i puja, s’atura a les paradetes i hi ha un escenari. Sí, és clar, ens
demana la rosa –“La més bo- quedem, on hauríem d’anar,
nica que tinguis, eh?”– i fulleja fora d’aquí sols és  d’abril,
els llibres abans de triar i fa cua però no és Sant Jordi. L’actu-
per pagar. Anem a la Plaça de la ació ha estat bé, oi? Sí, tornem
Vila, vaja, només hi ha una mi- a casa. Sí, tornem. Ui!, sembles
núscula paradeta amb uns pocs trista. Sí, estic profundament
xivarri, som-hi! Ah, és clar, estan
llibres, la gent no hi fa rotlla- entristida. A Viladecans, al meu
aquí, una paradeta d’un partit i
na precisament. Anem cap a la poble, sols el sol ha escalfat els
LA paradeta de LA llibreria sí,
rambla passant pel barri antic, carrers avui, com cada any, com
som 67.000 habitants i 1 llibreria
vaja, ni roses ni llibres, bé, sí, la el proper.
pròpiament dita. Quin ambient,
floristeria de la rambla. Gent? La
Maria Victòria Herrero
eh? Igual en aquesta hora que
de qualsevol altre dia. Ui!, sento
4
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

Parelles lingüístiques:
un petit pas
F
a un parell o tres de setmanes em vaig iniciar en això de ser
un “voluntari per la llengua”, una persona que dedica part
del seu temps lliure a compartir conversa amb un descone-
gut o desconeguda no catalanoparlant que vulgui aprendre
a parlar en català. Resulta que Catalunya és pionera al món amb
aquesta mena d’iniciativa de foment de l’ús d’una llengua minorità-
ria, una manera desinteressada de posar un petit gra de sorra en la
seva supervivència. Més de set milions de persones parlen avui en
dia el català, una llengua que juga contra un món globalitzat, on no-
més t’entenen en anglès, i amb un Estat espanyol que,
lluny de protegir i difondre les quatre llen-
gües oficials, només dóna cobertura, prestigi
i prioritat al castellà.
L’experiència resulta molt gratificant: coneixes
un nou company o companya, que difícilment
hauries conegut d’una altra manera, i te n’ado-
nes que la llengua, al final, esdevé un simple
vehicle per establir una comunicació rica, que
els dos interlocutors nodrim mútuament amb
les coses que ens passen o que hem fet aquella
setmana. Podríem dir que (malgrat el símil poc
animalista) matem dos ocells d’un sol tret, perquè d’alguna manera esta-
bleixes una nova amistat i, de passada, dónes un cop de mà a una perso-
na que té interès en augmentar el seu coneixement i ús de la llengua.
Quan em vaig proposar fer-me voluntari vaig pensar que probablement
hauria de conversar amb una persona nouvinguda, procedent d’algun
país de fora de la Unió Europea i que estaria en un procés molt primari
d’aprenentatge. Però com sol passar a la vida, del que t’esperes... tot el
contrari. La meva sorpresa va ser descobrir que la meva parella lingüís-
tica era una jove d’una trentena d’anys, nascuda aquí, de tota la vida,
però que pel seu entorn familiar i d’amistats no havia tingut mai fins ara
la necessitat de desenvolupar-se en català. Tota una lliçó de realitat per
constatar com l’ús social de la llengua està reculant, especialment entre
els joves, i m’atreveixo a apuntar que amb més intensitat a l’àrea metro-
politana.
No cal ser un setciències ni un doctor en filologia catalana per adonar-se
d’aquest panorama poc optimista, el retrocés és evident al carrer i està
reforçat per una presència gairebé testimonial als mitjans de comunica-
ció de masses, a les novetats editorials, als cinemes, en l’etiquetatge dels
productes o en l’àmbit judicial. Tot això només fa que fer-me reflexionar
sobre la importància de donar nous passos, per petits o insignificants
que ens semblin, de cara a reconduir aquestes sinèrgies, per exemple els
mals costums que tenim molts catalanoparlants de canviar de llengua
cada vegada que algú se’ns adreça en castellà. Crec que les parelles lin-
güístiques ajuden a contrarrestar aquests mals i, de passada, fomenten la
cohesió social que a ciutats com Viladecans bona falta ens fa.
Josep Ginjaume
5
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

La façana de la Torre Modolell
C
La senyora Modolell va morir el que ja és ple de copets que fan
oneixem, arreu, molts
1915, cedint al poble de Viladecans que es vegi la trampa.
edificis singulars o
la seva torre-palau i des del 190
monuments, que amb Si encara teniu ganes de continuar
és la seu de l’Ajuntament.
els pas dels anys s’han observant, fixeu-vos en la pedra
convertit en símbol i representa- Dit això, ara toca que ens fixem vermella de la torre central i de
ció de la ciutat que els acull, els en les darreres la resta de la planta
seus ciutadans se’n senten orgu- “accions de man- baixa de la façana. Ho
llosos i tot plegat ajuda a la cohe- teniment” de la heu vist? En lloc de
sió de la ciutadania, tan necessà- façana. Acosteu- netejar la pedra l’han
ria pel progrés de la comunitat. vos i observeu els pintat! Qualsevol dia,
arcs de les portes a algú se li acudirà
A Viladecans tenim tres símbols,
de la Cooperati- que a la Torre del Baró
les tres torres, i de totes tres, la
va Agrícola i de li fa falta una mà de
torre Modolell, seu de l’Alcaldia,
la Sindicatura de pintura i ens pinten la
és la més representativa. Símbol
Greuges. Amb el façana de vermell.
de Viladecans per excel.lència, i
pas dels anys, els
orgull dels viladecanencs. A Viladecans tenim
blocs de pedra una Plaça de la Vila
Magdalena Modolell va encarre-
es van anar ero- realment admirable,
gar, a finals del segle XIX, la cons-
sionant. I sabeu presidida per dos
trucció d’un palau d’estil moder-
com ho van so- magnífics edificis,
nista a l’entorn de l’antiga torre
lucionar? Doncs la Torre del Baró i la
central, i el resultat és aquest fan-
amb ciment, sí, Torre Modolell, que
tàstic edifici, que avui podem
amb ciment i pintat de vermell al sorprenen els nostres visitants
contemplar a la nostra Plaça de la
damunt. Als llocs normals, i això per la seva bellesa. Malgrat que
Vila, simulant una fortalesa me-
tots ho sabem, el que fan és treu- algú hagi qualificat el nostre edi-
dieval i construïda en part amb
re el bloc de pedra danyat i subs- fici més emblemàtic de “cartró
pedra vermella de la pedrera del
tituir-lo per un altre. pedra”, els viladecanencs ens
Calamot de Gavà.
Ara fixeu-vos en el sòcol que vo- sentim orgullosos dels nostres
El llibre “Modernisme a l’entorn
reja tot l’edifici. Abans era també símbols i per tant, cal que l’admi-
de Barcelona” de Raquel Lacuesta
de pedra vermella, i ara vés a sa- nistració hi actuï amb rigor i res-
i Xavier González, editat el 006
ber quina mena de guix o ciment tauri amb dignitat els elements
per la Diputació de Barcelona, li
hi han posat, però es que a més de la façana recuperant la seva
dedica una plana com a “edifici
a més ho han fet tan malament, pedra vermella original.
més representatiu de l’època mo-
dernista a Viladecans”. Jaume Lligadas V.
José Pérez León, una significativa cançó dels “Tigres del Norte”
El era un hombre de campo nadie escuchó aquellos gritos de auxilio
Cuando llegó a la frontera
oriundo de Nuevo León y la puerta no quiso ceder.
con Willy se entrevistó
tenia apenas 19 años era el pollero mas afamado
Uno por uno se fueron cayendo
su nombre: José Pérez León. y astuto de la región
y asi falleció el buen José.
Le dijo Pepe hoy estás de suerte
Tenia un primo lejano
mañana te cruzo yo... Y se fue, y se fue
que de mojado se fue
a cruzar el cielo con sus ansias de crecer
al poco tiempo le envió un telegrama La madrugada de un viernes
se fue, sin saber
diciendo ven pronto José. en una vieja estación
que ya su esposa un hijo suyo iba a tener
20 inocentes pagaban su cuota
Pues un trabajo le habian encontrando pobre José.
entre ellos José Pérez León
piscando algodón como él.
y sin dudarlo a todos subieron Asi termina la historia, no queda más que contar
Y se fue, y se fue en el interior de un vagón. de otro paisano que arriesga la vida
ahogando en llanto en el adiós y que muere como ilegal
El tren cruzó al otro lado
con su mujer de aquel José que mil sueños tenía y que a casa
casi 7 horas después
se fue, sin saber jamas volverá...
fue cuando el aire empezó a terminarse
que de ese viaje ya jamás iba a volver
y ya nada pudieron hacer
pobre José.
6
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

Revisar l’economia dels partits:
fer més creïble la política
L
partits es van fent grans. No em
’abstenció ha esdevin- En primer lloc les economies dels
sembla que un, en accedir a un
gut la veritable prota- diversos partits –també a nivell
determinat lloc de treball, s’hagi
gonista d’aquestes dar- local– haurien de ser públiques i
de comprometre a fer un dona-
reres eleccions. Hi ha transparents, com ho són les de
tiu. S’ha de comprometre a tre-
mil i un motius (des de la man- les entitats que demanen sub-
ballar en una determinada línia
dra i l’individualisme per part vencions. Perquè les quotes dels
i ha d’estar ben qualificat. D’una
de molta gent, la manca gene- afiliats solen ser una part irrisòria
altra, perquè de vegades els par-
ralizada d’hàbits participatius dels ingressos dels partits, en re-
tits busquen generar més llocs de
i democràtics, la poca conscièn- lació als ingressos que provenen
confiança que els estrictament ne-
cia que el benestar de les per- de subvencions institucionals, i
cessaris, no tant per la feina a fer,
sones concretes depèn de me- per tant de diners públics. Cal-
sinó pels ingressos que aquests
sures polítiques i de dotacions dria preguntar-se també pel total
generen. I encara sovint aquests
pressupostàries), però un d’ells del pressupost i el motiu pel qual
llocs de confiança estan sobreva-
segurament és la manca de cre- sembla que els partits necessiten
lorats econòmicament per com-
dibilitat dels partits polítics, molts més diners per funcionar
pensar l’aportació que el treballa-
sobretot dels que tenen l’opor- que qualsevol altra entitat.
dor ha de fer al partit. ¿No seria
tunitat de governar, tinguin el Quan es parla de finançament del
molt més clar que l’aportació que
color que tinguin. La sensació partit sol pensar-se en les donaci-
reben els grups municipals s’in-
que els recursos públics s’uti- ons de grans grups de poder però
crementés de forma transparent
litzen en benefici partidista i no jo crec que convindria també re-
i es rebaixés el sou dels càrrecs
de la població és cada vegada visar altres pràctiques que penso
electes i de confiança?
més gran. Jo crec que els partits que generen efectes perversos.
farien bé de plantejar-se unes I finalment molts d’aquests càr-
Una és el costum que els càrrecs
quantes coses. recs de confiança dediquen bona
polítics i de confiança aportin
part dels seus esforços al partit
part del seu sou. Això, que va
i no pas a l’ajuntament que els
néixer com una pràctica generosa
paga amb diner públic.
i solidària, té els seus inconveni-
ents. D’una banda perquè de fet En fi, són –al meu parer– males
una cosa és una relació laboral pràctiques (en alguns llocs, en
i una altra un donatiu que es fa alguns partits, perquè no tothom
voluntàriament. Són qüestions actua amb aquests criteris) a re-
molt diferents, sobretot quan els visar. No estaria gens malament
l’adopció de codis ètics en relació
a aquestes i a d’altres matèries,
i consensuades per tots els par-
tits, ja que difícilment un les pot
adoptar si no les adopten també
els altres. Altrament fa la sensa-
ció que qui té accés al diner pú-
blic estableix unes regles del joc
diferents per a si mateix que per
als altres. Per quan un codi ètic
d’actuació política?
Mercè Solé
7
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

Los inicios del Poblado Roca
Cuando llegamos a Viladecans, en el Poblado Roca que cuando llegué a Viladecans, lo hice con zapatos
había muy poca cosa. Cuando queríamos comprar te- de tacón, pero visto lo visto me tuve que adaptar rápi-
níamos que ir a comprar en la plaza del Ayuntamien- damente. Me quité los zapatos y comencé a caminar.
to del pueblo. Algunas veces, también llegamos a ir Cuando llegué aquí no vi una gran diferencia entre
al mercado de Gavá, en la calle de Sant Pere. Aquí, mi familia y una familia de aquí. Mis
no había nada. Los bloques y “prou”. Había los suegros eran catalanes catala-
barracones de los solteros, donde ahora está nes, hijos de Gracia, y mi
el campo de la petanca. Los barracones marido también. La única
se construyeron de obra y se pusieron “charnega” que entró
donde dicen que había habido una an- en esa familia fui yo.
tigua masía. Allí, estaban los come- A mí, me pregunta-
dores. Pero por aquel entonces no ban quién era yo
había ni mercado, ni médicos… El y respondía son-
único médico que nos atendía esta- riendo: “charnega”.
ba en el pueblo. Nosotros teníamos Yo me hice mucho
al Montfort y al Sacristán. Después con la gente de
llegaron otros. aquí pero siempre
El piso donde vivimos, a lo primero me ha dado mucha
era de alquiler. Nos lo ofreció la fá- vergüenza hablar el
brica. Pagábamos unas 150 pesetas catalán aunque lo en-
al mes. Aquello que pagábamos era tiendo. A veces, cuando
mucho. En aquella época ganábamos muy veo una persona que ha-
poco. Primero, nos dieron una planta baja en bla catalán y cambia al caste-
uno de los primeros bloques, pero resulta que allí llano por mí, le digo: “Tú, sígueme
habían vivido unos gitanos y se lo habían llevado hablando el catalán, que yo te entiendo”.
todo. Se habían llevado las tuberías y había mucha Lo que pasa es que mi marido, mi cuñada y mi cu-
humedad. ñado, en lugar de hablarme el catalán siempre, me
hablaron en castellano; al contrario de mis suegros,
En el segundo piso tuvimos agua desde el principio
que siempre se dirigieron a mí en catalán. Cuando mis
pero no había luz. Lo que hicimos para conseguir co-
hijos eran pequeños me atrevía a hablarles en cata-
rriente fue cogerla de los postes de la calle. Y así,
lán, pero luego, claro, me pasaba al castellano.
con cables, nos pasábamos la luz de un vecino a otro.
Así, casi estuvimos un año, con la luz prestada de los Carmen Álvarez
sitios. Tampoco teníamos alcantarilla. El pozo negro
del bloque lo teníamos detrás. El olor que subía hasta (Del llibre Vint històries de vida, compilat per Xavier Calderé i
las ventanas era horrible. El suelo del Poblado estuvo publicat el passat mes de gener per l’Ajuntament de Viladecans.
mucho tiempo levantado, con obras y tierra. Recuerdo Un llibre que sens dubte val la pena tenir i llegir)
Si nos dejan…
Un documental rodado en Barcelona por inmigrantes sin papeles y que ha merecido
diversos premios en los festivales en los que se ha presentado. Con una leve ironía, la
vida diaria de muchas personas en situaciones más que diversas: trabajos precarios,
controles policiales por el color de la piel, vivir sin agua corriente y sin electricidad… En
este contexto tener nacionalidad española pero apariencia extranjera no ayuda. Tampo-
co hablar catalán. Puede más el prejuicio.
Un documental que nos ofreció el Curso de Gestió Multicultural que se está haciendo
en el IES Torre Roja. El documental puede adquirirse en si_nos_dejan@hotmail.com.
Si os animáis, podemos organizar un pase colectivo. Sólo tenéis que dirigiros a nuestra
publicación.
“Si nos dejan”, DV de 74’ de duración. Dirección y producción: Ana Torres. Guión: Pauli-
na Zoboli y Ana Torres. Música: Arturo, La máquina del sabor, León Gieco, Manu Chao.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007