Your SlideShare is downloading. ×
Punt de Trobada 66
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Saving this for later?

Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime - even offline.

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Punt de Trobada 66

282
views

Published on


0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
282
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
6
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. de trobada Viladecans Publicació independent d’informació i opinió puntviladecans@telefonica.net http://puntviladecans.blogspot.com Punt Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit- geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi- em a un amic o amiga vostres, feu- nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook 3 És l`hora dels adéus. Montserrat. Pastor 4 La mort dels cinemes Lauren. José Luis Atienza 5 Sant Jordi, molt bé! Josep Lligadas 6 Recordando a Antonio Machado. Anna Montfort 7 De la paraula al pinzell, homenatge a Espriu. Josep Ginjaume 8 Neix “La Paz”. Miguel de la Rubia 9 Outlet, pa per a avui i gana per demà? Bàrbara Lligadas 10 Manifest Procés Constituent a Catalunya. Ramon Cuñé 11 Sumar per canviar-ho tot. José Luis Atienza 12 Crisi econòmica. Amalia Mazón 13 La mirada aguda: Polla pintada. Eio Ramon 14 Les nostres entitats: Grup Literari El Caliu. Mercè Bernat 15 Recerca històrica: Els homes de la República i la Revolució, 1931-1939 (I). Manuel Luengo 17 Històries viladecanenques: El Joanet de cal Menut del Be- gues (4). Andreu Comellas 19 Conèixer Viladecans: L’Enregàs, un magnífic testimoni de la nostra parla. Josep Lligadas 20 La memòria en imatges: Sant Jordi, 1977. Jaume Muns Protestes Ja se n’ha parlat molt, però ens sembla que no està de més tornar-hi. Responent a les protestes que s’han organitzat davant els domicilis d’alguns diputats del PP, la secretària general d’aquest partit, María Dolores de Cospedal, va dir que aquest tipus d’accions eren pròpies del nazisme. I quan després es van alçar tota mena de veus recriminant-li aquesta comparança tan frívola i tan poc respectuosa amb els que van patir el que el nazisme va significar realment, no se’n va desdir ni va intentar reconduir la seva afirmació. A Espanya, segons les dades aparegudes aquest passat mes d’abril, hi ha 6.200.000 aturats, i a Catalunya 900.000. I aquest sol fet, malgrat totes les matisacions que s’hi puguin fer, mostra prou clarament la dramàtica situació en què es troben tantes i tantes persones, i tantes i tan- tes famílies, en el nostre país. I mentrestant, veiem amb tot l’estupor com els que han generat aquesta situació viuen tan tranquils i molts d’ells cobren altíssims sous, i veiem també com el partit del govern d’Espanya no està disposat a fer res per alleujar una de les conseqüències més sagnants de la situació, que són els desnonaments. I llavors, quan es produeix una mobilització contra aquests desnonaments que crea incomoditats als qui governen, la reacció és desacredi- tar-los comparant-los amb aquell règim que va assassinar milions de persones. Certament que són perfectament discutibles aquest tipus de mobilitzacions. Com qualsevol al- tre tipus d’actuació pública. Però les desqualificacions de María Dolores de Cospedal no són un qüestionament més o menys ben raonat d’aquesta forma de protesta. Són l’intent de convèncer la ciutadania que protestar és dolent, propi de persones malvades i menyspreables. Que els bons ciutadans són aquells que van a votar quan toca i la resta del temps s’estan a casa acceptant les decisions dels governants. Però no ho aconseguirà. La protesta, sigui com aquesta que estem comentant o sigui qualsevol altra, més suau o més dura, és totalment legítima, i necessària, i no deixarà d’existir. I més davant una situació tan immoral com la que ara estem vivint. 66Any 7 15 de maig de 2013 Sumari
  • 2. Que vols tenir l’honor de ser… Mamutaire d’Honor? El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor: Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím- bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana. Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma- mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú. Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça: mamutviladecans@gmail.com i ens posarem en contacte amb tu. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 2 La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any és aquesta. Vols afegir-t’hi? • Llibreria Els Nou Rals • Forn del Mig • Forn de la Plaça • Fruites Esther • Pastisseria Roca • Calçats Daniel • Hobbit Viatges • Cal Sei • Restaurant Petit Món • Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda) • Viladecans Punt de Trobada • Grup Tres Torres • Partit dels Socialistes de Catalunya • Convergència i Unió • Iniciativa per Catalunya Verds • Esquerra Unida i Alternativa • Associació de Familiars del C.O. Caviga • Centro Cultural Raíces de Andalucía • Parròquia de Santa Maria Magdalena • Agrupament Coral La Lira • Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i SFC • Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra Norte • Vicenç i Vicky • Baugar • Josep i Mercè • Cèlia i Oriol • Associació de Veïns d’Alba-rosa
  • 3. Adéu al dret a una vivenda digna Actualment la nostra societat es troba davant de persones sumades a nous pobres que han perdut la seva llar, sentint-se menyspreats per haver d’aban- donar tot el que durant anys els ha suposat el caliu per a la família, sense poder recuperar el que amb l’esforç del seu treball havien aconseguit. Enrere han quedat somnis i realitats, felicitat i penúries, es perden els drets però no els deures. On ha quedat l`estat del benestar, que la nostra ge- neració havia pogut aconseguir? On queden a hores d’ara tots aquells consells que el banquer donava perquè compressin el pis, afe- gint-hi algun milió més per comprar també un cot- xe? Advocats, Justícia i Pau i altres entitats de drets hu- mans reclamen que s’acabi aquest desori. En moments com aquests la societat recolza qual- sevol moviment que ajudi, ja que sembla que molts polítics viuen aïllats i no s`adonen del que realment passa. Adéu a treballar a casa nostra Podríem dir que és un èxode de talent quan s’ha d’emigrar per poder trobar una millor oportunitat laboral. Els joves o no tan joves que després de tots els sacri- ficis per acabar uns estudis i una bona preparació, veuen que per poder assolir allò que havien somi- at, “una feina digna”, han de plantejar-se marxar de Catalunya, ja que no és aquí on es donen opor- tunitats. Amb tot el sentiment que això comporta, deixar casa, família, amics, han de desarrelar-se i començar en una altra contrada on els costums, la gent, el tarannà en general serà diferent, i s’hi hau- ran d’avesar per poder seguir vivint amb dignitat. Pensem, però, que marxar a l`estranger no es sinò- nim de no retorn, per a la majoria serà una estada És l`hora dels adéus temporal, confiem doncs que tot aquest potencial que ha de sortir torni a casa el més aviat possible. Adéu a l`ensenyament en català La immersió lingüística trontolla, perilla doncs la cohesió social. Després de tots els sacrificis que la majoria de docents van haver de fer per aconseguir un bon domini de la llengua, sacrificant hores fora de feina que la majoria de vegades treien a la seva família, ho van aconseguir, l`escola va esdevenir un model envejable per a molts. En aquesta normalitat lingüística i social hi ha participat tota la societat, professors, alumnes, mares, pares, personal no do- cent amb una professionalitat excel·lent. Considero que aquesta sentència del Tribunal Su- perior de Justícia de Catalunya dinamita la cohesió social posant o generant problemes amb un tema que ja té un ampli consens social. Crec que aquesta resolució no té cap lògica ja que sempre s`ha garantit els drets dels nouvinguts amb les exempcions corresponents durant el període que l`alumne ho necessiti segons l`edat o les seves característiques, regulat per llei. Entenc però, que les reclamacions vénen per una altra banda: famílies que residint ja a Catalunya no volen l’ensenyament en català, de ben segur que no s’han passejat dins d’una escola, parlo ge- neralment de la pública, l’ensenyament és en cata- là però la llengua d’ús és el castellà, passadissos, patis, a les hores d’entrada i sortida i als esbarjos només sents el castellà. Quina por tenen de perdre el castellà? Per altra banda no volent que els seus fills aprenguin la llengua del lloc on viuen, la prò- pia del seu país, els segreguen d’aprendre una nova llengua però també la cultura. Una llengua és molt més però sobretot t’introdueix a nous mons i bones pràctiques, no és marginar a ningú sinó ensenyar a estimar, i estimar és donar. Montserrat Pastor Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 3
  • 4. E ls cinemes Lauren són els últims de la llista de cadàvers cinemato- gràfics de Viladecans. El cine Viladecans, el cine Mo- dern, el cine Avenida, el Centre Parroquial i fins i tot el volunta- riós i antic Auditori Pau Picasso. Recordo que en una campanya electoral municipal, vam fer una enganxina amb el cartell de Ca- sablanca reivindicant veure cine en un poble sense cine. Ja hi tor- nem. Sembla el dia de la marmo- ta d’Atrapado en el tiempo. A un regidor de Cultura se li podria fer la pregunta d’un vell serial en blanc i negre de TVE ¿Es usted el asesino? Tinc una co- artada, m’agraden les pel·lícules en versió original, perquè no em molesta escoltar les veus dels protagonistes i llegir, per tant jo no hi era en el moment de la mort dels Lauren, per suïcidi, assassi- nat amb l’IVA o de mort natural. Cada dia hi passo per davant i veig les taquilles amb les per- sianes abaixades i les portes de vidre pintades de blanc per amagar-nos els vestíbuls buits. Jo confesso que pensava que els Lauren serien un èxit, enmig de Viladecans, no com els altres, en centres comercials perduts en el gris dels polígons industrials. Es veu que els cinemes dels centres comercials són forts i tenen set vides, mentre que els dels nostres carrers no tenen ni mitja hòstia i menys esperança de vida que els galiots de Ben Hur sense Charl- ton Heston. Fins i tot tanquen els cinemes Florida, del carrer Flori- dablanca, on feien tot el cinema en versió original, mentre triom- fen els Splau de Cornellà entre el camp de l’Espanyol i el no res. Amb les multisales la cultura del pelotazo s’ha apoderat del cine- ma. Ha desaparegut el petit em- presari boig pel cinema substituït pels inversors. No n’hi ha prou amb fer pel·lícules el cap de set- mana, les han de fer cada dia per- què surtin els números, perquè el negoci ja no són les pel·lícules, són les crispetes. Potser perquè a un ja li surten canes en els llocs més inesperats, l’experiència de veure una pel·lícula ha perdut gran part del seu encís. Ho sen- to, però no em ve de gust veure cinema en una sala gairebé bui- da. Ho confesso, em van encan- tar les novel·les del Senyor dels anells, però no suporto el mareig de les pel·lícules on el càmera ho vol ensenyar tot sense mirar res, i on no saben descriure un viatge sense posar-se a filmar des d’un helicòpter. El capitalisme ens dóna el gustet d’escollir com si tot a la vida fos un hipermercat. Ens ha encoma- nat el vici de variar, però no ens ha ensenyat la virtut de saber elegir. En teoria ens han enriquit l’oferta però a la pràctica ens han empobrit els continguts, ens han retallat la diversitat d’idees que pot transmetre el cinema. Avui el cinema d’evasió aposta per allò que és segur, Los Vengadores, 1, 2, 3, Spiderman 1, 2, 3, Iron Man 1, 2, 3 i després es repeteix fins a l’eternitat per la televisió, entre anunci i anunci. És trist reconèixer que el cinema comercial, el cinema de consum, és inferior en qualitat i quantitat a les sèries de televisió. Però la te- levisió és espectacle individual i el cinema és espectacle col·lectiu. Cal fer tot el possible perquè tor- ni el cine a Viladecans, però per a mi que no calen tantes sales. Em conformaria amb dues o tres, fins i tot amb una, amb pel·lícules es- collides amb criteri per algú que estimés el seu negoci, però també el cine. I en la carta als reis dema- naria algun dia en versió origi- nal. I si no pot ser, doncs multisa- les com fins ara. Una ciutat sense cinema és una pèssima notícia. Que el cinema a Viladecans no sigui negoci, vol dir que estem en crisi i que ens falten més coses que llocs de treball. José Luis Atienza La mort dels cinemes Lauren Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 4
  • 5. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 5 Sant Jordi, molt bé! A quest any hem tingut un magnífic Sant Jordi. Si ens mirem com han anat aquests darrers anys, tots podem constatar el procés de creixement de l’ambient de la diada, i com aquest any ha arribat al seu punt àlgid, gràcies sobretot a la crida que es va fer des d’Òmnium Cultural per implicar-hi tot d’entitats de la ciutat, les quals van crear el programa Sant Jordi Al Carrer. També hi ha contribuït, sens dubte, la mala notícia de les dificultats per què està passant la llibreria Els Nou Rals, que des de sempre ha estat una peça clau en aquest dia; arran del cash mob del març passat, les ganes que Els Nou Rals no tanqui i les ganes tam- bé que la seva situació no afecti la vitalitat de la festa, han estat certament fonamentals. I bé, aquest any hem tingut tot un conjunt d’activitats tot el cap de setmana, sobretot al carrer de Sant Joan, però també a Ca n’Amat o a la Biblioteca, de les quals cal destacar d’una manera especial el sopar popular de dissabte al vespre, que se celebrava per primer cop, i la trobada d’autors locals el ma- teix dia de Sant Jordi, que se celebrava per segon cop. Però el més important va ser, sens dubte, veure tanta gent passejant i comprant llibres i roses, que és el que cal fer en una diada com aquesta. L’any que ve, no sabem si tindrem encara Els Nou Rals. Tant de bo que sí. Però en tot cas, el que no podem perdre és que Sant Jordi continuï sent, i ho sigui cada cop més, una festa important a Viladecans. Josep Lligadas Vendrell
  • 6. U na de las actividades más emotivas, de un marcado valor cultural y político, ha sido realizar una excursión dedicada a Antonio Machado, uno de los poetas de len- gua castellana más importantes del siglo XX. Viajamos a Cotlliure, lugar en dón- de está enterrado el poeta. El día se levantaba con buen humor, des- pués de un invierno largo y húme- do, el sol, radiante y cómplice, nos acompañó durante todo el día. Ya viajando, en la primera roton- da empezó el recitado de poemas y canciones, a todos nos venía a la memoria los cantos reivindicativos de aquella República, que hoy vol- vemos a anhelar, con sus colores, morado, amarillo y rojo. En la parte trasera del autocar, bien visible, recordábamos en el espacio de una pancarta, al amado poeta Machado y su república. El paisaje era espléndido, contem- plábamos el verde de los campos y los bosques, junto al amarillo de la ginesta que crecía aquí y allá, a lo lejos, se vislumbraba el Pirineo alto, erguido, con su capa aún blanca. Cruzamos la frontera y el recuer- do que nos llegó a todos era el de aquellos hombres, mujeres y niños, exiliados de su propio país, cruzan- do esa misma frontera enfermos, con frío, hambrientos, pero con una gran e inquebrantable esperanza en su interior, la de poder ser libres, aunque fuera en una tierra extraña. Ninguno de ellos se podía imagi- nar el recibimiento, la acogida que iban a tener, llegaron hambrientos, enfermos y fueron hacinados y rea- grupados en una playa, Argelers, desangelada, inhóspita, donde so- pla fuertemente el viento. Muchos de ellos murieron allí mismo, de tu- berculosis o por falta de alimentos. Allí cerca también murió Antonio Machado, su cuerpo descansa en una humilde tumba con la misma sencillez y humildad que vivió y re- flejan sus poemas: mente el pueblo está lleno de restaurants, eso sí, con precios franceses. Buscando una zona adecuada y permitida para realizar el picnic, nos indicaron una ermita fuera de la población, la Ermita de la Conso- lación, pero el camino que llevaba a ella era muy estrecho para nues- tro autocar. David, el conductor, decidió no seguir; al comprobar que no podía girar, optó por reali- zar la bajada del tramo ya recorri- do, pero ahora haciéndolo marcha atrás, fueron minutos de autentica tensión, emoción, pavor, miedo, cada uno que lo califique según sus emociones, pero tuvo un final feliz y nos plantamos de nuevo, sanos y a salvo, cerca de la población, en el aparcamiento para los autocares. A partir de ese momento David se convirtió para todos nosotros por unanimidad en el héroe del día. Gracias a su destreza al volante, volvíamos a sonreír. Y allí en un bosquecito inaugu- rando la primavera, plantamos nuestros manteles y los diferentes platos de comida que cada uno de nosotros había preparado en casa. Empezaron a desplegarse sabrosos platos llenos de color y sabor, varia- das fuentes, tuppers, etc. Todo que- dó extendido sobre los manteles y entonces ya relajados, compartimos todo lo allí dispuesto Por la tarde visitamos Argelers, pa- seamos relajados por el largo y her- moso paseo que la rodea contem- plando la arena y el mar de un azul intenso, a pesar de la belleza del lugar, no podíamos olvidar el uso que antes había tenido, un lugar de hacinamiento donde murieron mu- chos españoles. El día fue magnífico y la compañía fantástica. ¡Viva La República Espa- ñola! Anna Montfort Recordando a Antonio Machado Y cuando llegue el día del último viaje y esté a partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar. (Autoretrato) Emocionados depositamos flores, a modo de homenaje colocamos nuestra pancarta a los pies del re- publicano. De repente la emoción nos embargó a todos, al ir oyendo recitar a cada uno de nosotros sus hermosos poemas, su voz ya para siempre inmortal, su palabra, se- guía viva entre nosotros. Paseamos por Cotlliure, es un pue- blo pintoresco y bonito, pensé en aquellos españoles que lucharon con la resistencia francesa, y en la falta de generosidad de Francia para con ellos. Una humilde y simple roca al bor- de de la playa recuerda nuestra historia: «Allí estuvieron 100.000 republicanos y entre ellos un gran poeta». La empatía hacia ellos nos ocupaba el pensamiento y comen- tábamos lo duro y difícil que debió ser aquel momento. La gran anécdota de esta salida fue el momento de decidir dónde nos dirigíamos para comer, pues nues- tros vecinos galos no consideran la cantidad de españoles que visitan cada año a nuestro poeta y aunque su tumba no deja de ser un reclamo turístico, no facilitan un espacio o área de picnic, para los viajeros que se desplazan a este lugar, contraria- Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 6
  • 7. “S om un país petit i an- tropòfag”. Aquesta va ser una de les frases lapidàries del pintor Joan Pere Viladecans en el decurs de l’homenatge a Sal- vador Espriu que la secció local d’Òmni- um Cultural i el grup literari El Caliu van organitzar el passat 24 d’abril a la Bibli- oteca de Viladecans. La sentència venia a tomb de la rivali- tat entre partidaris d’Espriu i seguidors de J.V. Foix als anys seixanta, però ana- va més enllà i defi- nia aquesta mena de necessitat imperiosa d’etiquetar i posar ca- dascú al seu lloc que tenim els catalans, més entossudits a in- cidir en pressumptes diferències que en trobar complicitats i nexes comuns. Escoltar en Joan Pere Viladecans, antic col· laborador de Salva- dor Espriu, va per- metre apropar-nos a la figura del poeta d’Arenys de Mar des d’un prisma personal i afectiu. Tots dos es van conèixer gràcies al caràcter impetuós i sense complexos del pintor en els seus inicis. Entre ells es va ge- nerar una mena de relació d’admiració mútua que va desembocar en un dià- leg creatiu. Viladecans s’inspirava en els poemes d’Espriu i captava la seva essència en diverses il·lustracions. Al- gunes d’elles, reformulades, es poden veure ara en una exposició itinerant per Catalunya que inclou també vi- deocreacions i correspondència entre el poeta i el pintor. Són les mateixes obres que acompanyen una antologia de bibliòfil que el Grup Enciclopèdia Catalana ha editat recentment, coinci- dint amb el centenari del naixement de Salvador Espriu. Òmnium Viladecans i el grup El Ca- liu s’han volgut sumar així als actes de l’Any Espriu (www.anyespriu.cat) que promou la Generalitat. L’objectiu era i és reivindicar la figura del poeta i dramaturg. L’home que va obtenir un ampli reconeixement popular gràcies a l’adaptació de les seves obres que van protagonitzar dos referents de la cul- tura catalana de la segona meitat del segle XX, com són el cantautor Raimon i el director teatral Ricard Salvat. Es- priu simbolitzà –sense pretendre-ho– la resistència catalana cívica al règim franquista, quelcom que sintetitzà amb versos com: “Ens mantindrem fi- dels per sempre més al servei d’aquest poble”. Per cloure l’homenatge el grup lite- rari El Caliu va oferir un recital amb fragments de poemes d’Espriu sota la batuta de Salvador Obiols, probable- ment el viladecanenc més entès en la matèria, és a dir, en la figura i obra del poeta nascut a Santa Coloma de Far- ners. Els versos s’alternaven amb les il·lustracions de Joan Pere Viladecans i establien quelcom molt semblant a una conversa, on les paraules i les pinzella- des es fusionaven per reflectir el món de Sinera (Arenys a l’inrevès). Algú va dir que hi ha més poetes que lectors de poesia, però la poesia és un bé preuat, una eina necessària per retrobar-nos i, a voltes, reafirmar-nos en el nostre es- perit i en la nostra identitat. L’endemà de Sant Jordi uns quants ho vam poder comprovar. Josep Ginjaume De la paraula al pinzell, homenatge a Salvador Espriu Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 7
  • 8. EN LA PLAZA Hermoso es, hermosamente humilde y confiante, vivificador y profundo, sentirse bajo el sol, entre los demás, impelido, llevado, conducido, mezclado, rumorosamente arrastrado. No es bueno quedarse en la orilla como el malecón o como el molusco que quiere calcáreamente imitar a la roca. Sino que es puro y sereno arrasarse en la dicha de fluir y perderse, encontrándose en el movimiento con que el gran corazón de los hombres palpita extendido. Como ese que vive ahí, ignoro en qué piso, y le he visto bajar por unas escaleras y adentrarse valientemente entre la multitud y perderse. La gran masa pasaba. Pero era reconocible el diminuto corazón afluido. Allí, ¿quién lo reconocería? Allí con esperanza, con resolución o con fe, con temeroso denuedo, con silenciosa humildad, allí él también transcurría. Era una gran plaza abierta, y había olor de existencia. Un olor a gran sol descubierto, a viento rizándolo, un gran viento que sobre las cabezas pasaba su mano, su gran mano que rozaba las frentes unidas y las reconfortaba. Y era el serpear que se movía como un único ser, no sé si desvalido, no sé si poderoso, pero existente y perceptible, pero cubridor de la tierra. Allí cada uno puede mirarse y puede alegrarse y puede reconocerse. Cuando, en la tarde caldeada, solo en tu gabinete, con los ojos extraños y la interrogación en la boca, quisieras algo preguntar a tu imagen, no te busques en el espejo, en un extinto diálogo en que no te oyes. Baja, baja despacio y búscate entre los otros. Allí están todos, y tú entre ellos. Oh, desnúdate y fúndete, y reconócete. Entra despacio, como el bañista que, temeroso, con mucho amor y recelo al agua, introduce primero sus pies en la espuma, y siente el agua subirle, y ya se atreve, y casi ya se decide. Y ahora con el agua en la cintura todavía no se confía. Pero él extiende sus brazos, abre al fin sus dos brazos y se entrega completo. Y allí fuerte se reconoce, y se crece y se lanza, y avanza y levanta espumas, y salta y confía, y hiende y late en las aguas vivas, y canta, y es joven. Así, entra con pies desnudos. Entra en el hervor, en la plaza. Entra en el torrente que te reclama y allí sé tú mismo. ¡Oh pequeño corazón diminuto, corazón que quiere latir para ser él también el unánime corazón que le alcanza! Vicente Aleixandre Neix una nova associació a Viladecans, neix “La Paz” V iladecans Punt de Trobada va te- nir l’oportunitat d’assistir, el dia 4 de maig, a la presentació de la nova Associació Socio- Cultural “La Paz”. A l’acte públic hi va- ren participar ciutadans i ciutadanes, en- titats, grups polítics i institucions. La presentació va ser realitzada per nois i noies joves de la Comunitat Musulma- na i van posar èmfasi sobretot en termes com la pau, la convivència, compartir la ciutat i altres, que permeten avançar vers una ciutat més cohesionada. A la lectura de versos de l’Alcorà va seguir la lectura de poemes en català. Aquests viladecanencs i viladecanenques van posar de manifest la seva voluntat de mantenir la seva identitat cultural però sense menysprear i adoptant, com a seva, la nova realitat cultural en què viuen. I és per això que segons varen comentar, part de les activitats que portarà a terme l’As- sociació seran l’aprenentatge de l’àrab però també l’alfabetització en català. La nostra Associació Viladecans Punt de Trobada felicita als membres que creant aquesta Associació volen participar de manera activa a la vida social i cultural de Viladecans. Miguel de la Rubia En record de la gran manifestació del 14 d’abril de 1931, en suport de la República, a la plaza del Sol Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 8
  • 9. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 9 T emps enrere, quan l’eco- nomia anava bé, l’Ajunta- ment de Viladecans va fer un planejament urbanístic per construir un gran centre comer- cial. Aleshores vàrem dir que no ca- lia, que ja n’hi havia massa al nostre entorn, però el govern municipal ens va explicar que seria diferent, que seria un outlet –terme que ha agafat fortuna en plena recessió. Anys després vam topar un cop més amb la crua realitat, amb la que ens té acostumat l’equip de govern socialista: d’outlet res de res, Vila- marina és un gran centre comercial com tants d’altres, amb les matei- xes franquícies que tots els centres comercials del Baix Llobregat i, per tant, sense cap valor afegit. Ni tan sols té cinema, perquè a Viladecans ja n’hi havia –fins fa ben poc, és clar. Sempre hem defensat que cal re- vitalitzar el teixit comercial dins l’entramat urbà, als barris i al nucli antic, seguint el model d’èxit del carrer del Doctor Reig. En comptes de crear un Vilamarina del no res, s’hauria d’haver acompanyat a les franquícies perquè s’instal·lessin en els incomptables locals comercials en lloguer, venda o traspàs que es- quitxen tota la ciutat. Hauríem re- troalimentat així tot el sector. Però l’Ajuntament va primar els interes- sos especulatius i ja tenim el nostre gran centre comercial, amb locals que mai s’han acabat d’omplir i es- tabliments insígnia com Zara que han abaixat persianes davant els tristos resultats. Fa unes setmanes, representants de la secció local d’Esquerra Re- publicana ens vàrem reunir amb el Sr. Alcalde per tractar diverses qüestions que amoïnen a la ciuta- dania. Un d’aquests assumptes era el rumor sobre la futura construcció d’un outlet a Viladecans. Lamento constatar que Carles Ruiz va faltar a la veritat, ja que ens va dir que no es faria cap outlet a Viladecans. Outlet, pa per a avui i gana per demà? Des d’Esquerra entomem l’anunci d’aquesta inversió amb posicions enfrontades. Ens preocupa seriosa- ment l’impacte que tindrà en el nos- tre teixit comercial, tenint en comp- te que Vilamarina ja va repercutir negativament. Actualment ens trobem amb dos models de comerç que es repar- teixen les engrunes d’un con- sum ferit greument per aquesta crisi tan dura que estem vivint. Precisament és aquesta crisi la que ens fa veure l’altra cara de la mo- neda. Trepitgem el carrer, tenim família, amics i amigues, i som co- neixedors del moment actual. Una oportunitat de generació de llocs de treball com aquesta s’ha de valorar i tenir en compte, no podem oblidar les 6.698 persones de Viladecans que consten com atur registrat. Ara bé, caldrà veure si es complei- xen les previsions, es parla de mil llocs de treball, però la prudència és un valor actualment a la baixa: l’Ajuntament també s’omplia la boca de les bondats d’un futur parc aeroespacial que mai veurà la llum o dels centenars de llocs de treball que generaria el parc de negocis, avui mig buit o omplert amb mul- tinacionals com Unilever que lògi- cament es va endur els seus treba- lladors de l’antiga seu de Barcelona, sense generar nous llocs de treball al municipi. Estem cansats de falses promeses i de falses expectatives que generen més desànim entre la població. En un municipi on la taxa d’atur registrat és del 19’1% no ens podem permetre cap luxe ni cap ir- responsabilitat. Per això exigim que si s’acaba fent l’outlet a Viladecans es faci amb intel·ligència, que es posin condici- ons i es pensi en la població, no no- més en omplir pàgines de diari. De- manem a l’Ajuntament que impulsi un pla de dinamització i suport al comerç local amb els ingressos que generi l’outlet en concepte d’im- postos, acompanyat d’un programa específic a Can Calderon sobre em- prenedoria i innovació vinculada al comerç de proximitat. A més a més, cal acompanyar el projecte d’un pla turístic que mos- tri la riquesa de la nostra ciutat als compradors, posant en valor el pa- trimoni local, la riquesa mediam- biental i la gastronomia basada en el parc agrari. També exigim que els nous llocs de treball es destinin prioritàriament a ciutadans de Vila- decans. El cost d’oportunitat d’abandonar el Parc Aeroespacial és massa gran com per continuar perpetuant un model de turisme de sol i platja, sense aportar cap valor afegit. Si estem com estem és per no haver fet bé les coses, no continuem hi- potecant el futur de les joves gene- racions. Si no vigilem, la urgència per generar noves oportunitats de treball als nostres conciutadans ens pot portar a desertitzar les nostres petites i mitjanes botigues que ara amb prou feines es guanyen la vida, arribant a un resultat de suma zero en llocs de treball i trencadissa del nostre teixit social i comercial. Bàrbara Lligadas
  • 10. E l manifest convida a una reflexió profunda sobre el model social, econò- mic i d’estat que més convé a Catalunya. És un docu- ment dividit en dues parts, escrit per l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. La primera part conté una exposició general del procés i de la seva finalitat i la segona és una mena de decàleg. Els autors exposen que en els darrers dos anys hi ha hagut im- portants mobilitzacions socials de rebuig al sistema político-eco- nòmic actual i demanen activar la mobilització social de manera continuada. Proposen textual- ment “crear espais de trobada entre el màxim nombre de col· lectius i persones”. La finalitat d’aquests espais és “articular una candidatura el més àmplia possi- ble”. Diuen, però, que no es vol crear un nou partit polític. Volen que aquesta candidatura sigui l’eina per a presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalu- nya. Un cop dins del Parlament, l’objectiu serà (textualment) “la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana” amb la fina- litat de defensar l’interès general i evitar que només prosperin els interessos d’uns pocs. Com es pot veure, els autors apunten que cal començar des de zero redactant una nova Cons- titució, ja que consideren que el model social, polític i econòmic actual ha generat injustícies i de- sigualtats. Sembla un pèl contradictori el fet que mencionin una República ca- talana si el que en el fons volen és articular una candidatura ben àmplia. Tot i que, pensant-ho bé, Manifest Procés Constituent a Catalunya potser és degut al fet que veuen que en el marc de l’estat espanyol actual, és impossible fer un can- vi tan profund com el que plan- tegen en el decàleg de la segona part del manifest. Possiblement sigui aquesta la raó d’apostar per una república, una raó pràctica, més que no pas la defensa d’un sentiment purament republicà. De fet, el canvi que proposen és tan important que diria que s’as- sembla al que va suposar el nai- xement de la república francesa. És utòpic aquest procés que plan- teja el manifest? Sembla un procés lògic. Una al- tra cosa és que “el món actual” ho vegi normal; però a Finlàndia ja han fet un intent. Es tractaria de poder intervenir en el Parla- ment per a engendrar un petit estat amb uns valors socials més humans, com són els exposats en el decàleg, i reflectits en una nova Constitució. És utòpic el decàleg de la segona part del manifest? Fixant-nos de moment en el se- gon punt, on diu “...reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs...”, jo diria que no és una idea utòpica. Ja fa temps que l’Arcadi Oliveres afir- ma que és impossible crear a Es- panya tants i tants llocs de treball com fan falta. També explica que a França ja varen fer una reducció de jornada laboral. Recordo anys enrere quan alguns gurús pregonaven que a finals del segle XX viuríem en la soci- etat de l’oci; que les màquines i robots treballarien per nosaltres. Però ves per on, amb la globa- lització ara resulta que per a ser competitius hem de fer com els treballadors asiàtics: treballar més hores i cobrar menys. Una possible conclusió de la globa- lització és que només ha servit per al creixement continu de les grans empreses i també per augmentar el nostre consumis- me voraç, posant al nostre abast productes d’usar i llençar (no re- parables) amb l’etiqueta made in China, Bangladesh, etc. Reflexionem a fons i no ens limi- tem tant sols a comentar i repetir les notícies divulgades pels mit- jans de comunicació. Pels que vulgueu fer-ho, trobareu el mani- fest sencer amb el seu decàleg a: http://www.procesconstituent. cat Ramon Cuñé Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 10
  • 11. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 11 Sumar per canviar-ho tot Junts, juntes, podem canviar-ho tot. Aquest era l’am- biciós lema projectat a la pantalla que ocupava tot el front del Cubic a l’Assemblea d’ICV a Viladecans du- rant el tercer cap de setmana del passat mes d’abril. Junts, juntes, el protagonisme d’homes i dones estava re- presentat per la copresidència: Joan Herrera i Dolors Ca- mats. Per a nosaltres, per a la gent d’ICV de Viladecans, va ser un regal tenir aquí l’acte polític nacional més impor- tant del nostre partit que es fa cada quatre anys. Tothom va quedar encantat amb l’espai i el temps primaveral, i van quedar agradablement sorpresos amb la nostra ciutat. Vaig tenir la sort d’obrir l’Assemblea com a amfitrió i vaig en- tendre que fer-la a Viladecans era un gest polític per recor- dar que entre moltes batalles momentàniament perdudes n’hi ha una de clarament guanyada: la d’Eurovegas. Tam- bé estava bé per recordar que el sud també existeix. Un sud que més que geogràfic és polític en el mapa convergent dels prejudicis. Dels prejudicis de classe. Vaig recordar que tenim molta sort de viure en una ciutat que conserva una important franja de camps, amb gent que viu de l’agri- cultura. Una ciutat en què es pot passejar a peu des de la muntanya a una platja d’una salvatge bellesa inesperada. El Remolar. Forma part d’un delta amenaçat per l’especu- lació amb crisi i sense crisi. Vaig dir que estem obligats a parlar, a més dels problemes de la gent, de la gent amb problemes. Aquí –vaig dir–, la nostra gent ho està passant malament. Aquí, on abans n’hi treballaven dos ara n’hi treballa un, o zero, aquí, s’han des- fet parelles de fet, en plan tú a tu casa y yo a la mía, perquè no arriba per al lloguer, aquí, la gent madura comença a com- partir pis per necessitat. Aquí, els avis són les columnes que suporten la cohesió social, que suporten els fills i néts que depenen de la seva pensió. Tan important com sentir-nos al costat de la gent que pateix és que la gent que pateix senti que estem al seu costat. Per últim vaig dir que està molt bé fer política als parlaments i als ajuntaments, però que caldrà que millorem tots com a direcció de la majoria de la gent del partit que no és ni pretén ser regidora ni regidor, que no és ni pretén ser parlamentari ni parlamentària. Ens va agradar l’ambient i el bon rotllo, el debat nacional no va aparèixer com a tema central, perquè l’important és treballar per canviar la política que beneficia l’1% de la gent i perjudica el 99% de la gent. ICV amb la seva Assemblea aspira a impulsar una manera de crear una nova majoria política. Sumar amb la gent que vol canviar-ho tot per cons- truir majories per guanyar. Guanyar no vol dir guanyar di- putats, guanyar vol dir canviar realment les condicions de vida de la gent. José Luis Atienza
  • 12. Crisi econòmica E l ministre d’Economia, Luis de Guindos, reconeix que el Producte Interior Brut (PIB) es contraurà aquest any entre un 1% i 1,5%, davant les previsions oficials del mateix Govern, que, fins a una nova revisió, situen la caiguda en el 0,5%. A més el senyor de Guindos ens informa que s’hauran d’apujar els impostos. Creu vostè, senyor de Guindos, que amb la pujada de nous impostos l’economia creixerà? Jo crec que és més aviat al contrari: amb més crescuda d’impostos més baixa el consum, i en aquest món global que ens toca viure una de les fonts que genera riquesa és el consum, ja que estem en una societat consumista. A més, ens informa que les pensions estan garantides: només faltaria que ara toquessin les pensions! Té vostè coneixement que hi ha moltes famílies que avui en aquesta la seva Espanya estan subsistint de les pensions dels nostres majors, fills i néts entre d’altres? No vull posar en dubte la seva capacitat com a ministre d’economia però a vegades em fa dubtar ja que com més reformes fan aquest país va més de mal a pitjor. Amalia Mazón Ginesta El sociòleg Salvador Cardús clou el cicle de primavera “Els Dijous d’Òmnium” el proper 16 de maig El sociòleg de la UAB, doctor en ciències econòmiques i col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació, Salva- dor Cardús, clourà el proper dijous 16 de maig a partir de les 20 hores el ci- cle de primavera “Els dijous d’Òmnium”, que organitza per segon any consecutiu la secció local d’Òmnium Cultural a Vi- ladecans. La xerrada tindrà lloc a l’Au- ditori Pablo Picasso (Passatge de Sant Ramon, 2). Durant la seva visita a Vila- decans, el sociòleg terrassenc reflexio- narà sobre l’auge de l’independentisme a Catalunya, així com sobre el paper que juguen en aquest procés les emoci- ons, les identitats i els sentiments de per- tinença. Cardús és un dels 15 membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional nomenats per la Generalitat el passat mes de març. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 12
  • 13. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 13 la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon Polla pintada-Porzana porzana Remolar-Filipines 14/04/13 Fa 23 cm de llargada. Les ales són curtes i de color terrós. Les potes són verdoses i el bec, groc, vermell a la base. Viu entre el canyís i tota mena de vegetació litoral. Font: Viquipèdia Migrant regular als dos passos, més nombrós al prenupcial. Hivernant rar, tot i que els darrers anys és de presència regular. No hi ha dades recents de la seva nidificació. Font:SIOC
  • 14. E l Grup Literari El Caliu es va crear el 1982, quan Manel Valeriano, que era el Regidor de Cultura del primer Ajuntament Democràtic de Viladecans (PSUC), coneixedor que a la ciutat hi havia persones interes- sades en la poesia i la llengua cata- lana, ens va posar en contacte i ar- ran d’això vam decidir trobar-nos, per tal de compartir les nostres in- quietuds literàries; entenent que a través de llegir els nostres treballs i assessorant-nos els uns als altres, podríem millorar l’estil d’escriptu- ra i el coneixement de la llengua i la seva promoció. El local on ens reuníem va ser el desaparegut Restaurant El Caliu, del carrer de Sant Isidre. Allà és on s’avivà la flama de les nostres inquietuds i de la nostra amistat i on es va generar el caliu propi del lloc i de l’ambient humà i cultural que es va crear, circumstància que va fer adient que escollíssim el nom d’El Caliu. Una dada curiosa és que el primer dia de reunir-nos era la festivitat de Santa Eulàlia, nom que vol dir «la ben parlada». Això ens va semblar un bon auguri i es de- mostra que passats 31 anys aquell caliu, tot i anar-se modificant i re- novant, continua viu i escalfant vo- cacions literàries. Des del primer moment vam deci- dir que actuaríem lliurement sense cap dependència institucional ni càrrecs interns. El que preteníem era practicar i aprendre. Un de nos- altres, Manuel Tosca i Amella, es va convertir en el principal mestre i en el pal de paller de tot el grup, a més de ser la persona més admirada, es- timada i ara enyorada per tots. En les activitats literàries que par- ticipàvem o organitzàvem, tant en representació com a manera indi- vidual, fèiem referència a la perti- nença al grup. Una de les prime- res va ser promoure la poesia als infants, instal·lant-nos enmig de la Rambla convidant que hi participessin, una altra a la Plaça de la Vila amb una recollida de poesia ràpida. Col·laboràrem en l’organització del Con- curs Temps de Prima- vera a Viladecans i dels Jocs Florals Infantils de les Escoles de Vilade- cans. Vàrem fer diferents recitals: Centre Lleidatà de Barcelona, Espluga de Francolí, Cova del Drac de Barcelona... El primer homenatge que es va fer a Espriu va ser a Arenys de Mar (febrer del 1987) a través de fotografies de Salvador Obiols (tam- bé caliuer), que estaven inspirades en el llibre Ce- mentiri de Sinera, que va ser recitat pels membres del grup. (Un acte que es repetí a Xàtiva, Sant Sebastià, Manresa i Vila- decans). Personatges des- tacats del món literari hi van participar i fer costat a recitals, presentacions de llibres i trobades culturals i lite- ràries. La nostra inquietud creativa s’ha mantingut viva de forma indivi- dual o col·lectiva, raó que justifica que continuem actius, organitzant o participant en activitats literàri- es. Homenatges : A Joan Maragall (amb motiu de la Festa de les Lle- tres Catalanes, celebrada el 2010 a Viladecans). A Manuel Torres. A Manuel Tosca i Amella. El passat 24 d’abril, vam prendre part en l’Ho- menatge a Salvador Espriu, que vam organitzar conjuntament amb Òmnium Cultural. Grup Literari El Caliu “El sentit intens de la personalitat de Catalunya, pren forma espiritual en la llengua Catalana, en el seu geni constructiu, en la seva virtut i fortalesa” Pere Coromines Volem constatar que el Grup Li- terari El Caliu, seguim fidels par- ticipant i organitzant activitats literàries. Ja no sols pensant en el creixement propi, sinó, fonamen- talment i més en el moment que estem vivint, pensant en els valors que poden ajudar a assolir i pro- moure, les virtuts i fortalesa de a la cultura i la llengua catalana. Mercè Bernat i Calvet Primer acte públic del Grup. Torre del Baró. Sant Jordi de 1982. Manuel Tosca i Amella recitant i a primera fila l’alcalde Joan Masgrau i el regidor Manel Valeriano. Participació del Grup en l’homenatge a Salvador Espriu. Biblioteca de Viladecans. Abril de 2013 Telèfon de contacte: 654 88 43 27 (Mercè Bernat) Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 14 les nostres entitats
  • 15. A mb aquest article el que pretenem és donar a conèixer els noms dels càrrecs públics mu- nicipals que van representar la República a Viladecans i que després del cop d’estat mi- litar facciós la van defensar fins a patir la presó i l’exili, en molts dels casos. Serveixi aquest article com un petit homenatge a aquella generació que va lluitar perquè la societat del moment fos més justa, més igualitària, més democràtica i socialment més avançada. A Viladecans, el dimecres, 15 d’abril de 1931, la nova corporació municipal, de majoria re- publicana i sota la presidència de Jo- aquim Plans Font (ERC), resultant de les eleccions del 12 d’abril, no només proclama la República sinó que s’adhe- reix “incondicionalmente al Estado de la República Catalana y a su Presidente Sr. Macià”. Com la República Catala- na aquest primer consistori no duraria gaire perquè el 17 d’abril es creà un Comitè Revolucionari presidit per Jo- sep Carreras Reguan (CNT) i del qual formen part ciutadans de Viladecans i alguns dels regidors electes. Aquest Comitè Revolucionari es convertirà en corporació municipal interina a partir del 28 d’abril i estarà en el govern mu- nicipal fins al 25 de juliol, data en la qual Josep Car- reras es destituït per ordre governativa i es nomena una Comissió Gestora, presidida per Joaquim Plans i integrada pels regidors escollits el 12 d’abril. Aquesta corporació també serà interina perquè s’han de tornar a repetir les eleccions municipals als dos districtes en els quals estava dividit Viladecans. El 19 de setembre de 1931 es constitueix definitivament la corporació muni- cipal, conseqüència de les eleccions parcials realitzades el 31 de maig per al districte segon. i el 9 d’agost per al districte primer. En funció de la població, a Viladecans li corresponia escollir 10 regidors en un règim majorita- ri: el partit guanyador obtenia 7 regidors i la minoria 3. Com en les eleccions del 12 d’abril, el partit majoritari va ser ERC i la minoria la Lliga Regionalista de Cata- lunya. D’entre els acords que en aquests primers mesos pren- drien aquestes diverses corporacions, comitès i comissi- ons provisionals cal destacar l’adhesió a l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya i al projecte d’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. També en aquests mesos a Viladecans se li concedirà la creació de les escoles graduades de tres graus, per a nois i noies. Els homes de la República i la Revolució, 1931-1939 (I) La nova corporació municipal del 19 de setembre de 1931 estarà presidida per Joaquim Plans malgrat “(...) que el regidor de major nombre de vots en ambdós col·legis [electorals] fou en Llorenç Puig Tomàs”, tam- bé d’ERC. Aquesta corporació es mantindrà fins al 20 de setembre de 1933 en què Joaquim Plans presentarà la seva renúncia al·legant problemes de salut i d’edat. Ara sí, Llorenç Puig Tomàs serà proclamat alcalde de Viladecans. Serà en aquests anys que van des del setembre de 1931 fins a l’octubre de 1934 quan s’inicia i es materialitza l’obra social republica- na a Viladecans. Al llarg d’aquest tres anys es projecten assumptes de gran envergadura que podien haver canviat la fesomia de la ciutat i que ens hauri- en pogut endinsar en el camí de la mo- dernitat i el progrés. Quines empreses són aquestes? Els projectes per a gau- dir de l’estany del Remolar com a es- pai públic; de construcció d’un mercat municipal; de construcció d’un passeig marítim; de desguàs de les principals rieres i torrents que recullen l’aigua del nucli urbà; de construcció d’una escola bressol; i, finalment, el projecte de cons- trucció d’un Grup Escolar i bloc d’habi- tatges per a mestres. El 14 de gener de 1934 se celebren unes noves eleccions municipals en les quals la candidatura del Centre Ca- talà Republicà (ERC) guanya ajustadament (622 vots) davant la de la Lliga Catalana (585 vots). No obstant, tant l’alcalde Llorenç Puig, com el primer i segon ti- nent d’alcalde, Josep Solina Bosch i Joaquim Marieges Bassolas, respectivament, tots tres d’ERC, seran esco- llits per unanimitat dels 10 regidors de la corporació. Aquest mandat municipal es veurà truncat pels fets del 6 d’octubre de 1934, quan Llorenç Puig s’adherirà a la proclama de la República Catalana realitzada pel president Companys. Per aital fet, Llorenç Puig serà detingut i destituït d’alcalde, malgrat que conservarà la seva acta de regidor. La corporació municipal queda- rà en mans de Miquel Bernal Deixens (ERC) fins al 20 de maig de 1935 quan el Governador General Interí de Catalunya, Joan Pich i Pon, designa nous regidors, ma- joritàriament conservadors: d’Acció Popular Catalana (APC) i de la Lliga de Catalunya. És escollit alcalde Ber- nat Miernau Deu (ACP). En protesta per la suspensió dels ajuntaments escollits al gener del 1934, la minoria d’esquerres no assisteix a la constitució d’aquest nou consistori marcadament dretà. Segell del Centre Català Republicà de Viladecans, octubre de 1936. Font: Arxiu del Tribunal Militar Territorial 3 de Barcelona. Consell de Guerra de Jaume Pugés Masellach Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 15 Recerca històrica
  • 16. Aquesta nova corporació intentarà desmuntar l’obra realitzada pels anteriors governs municipals i així el primer que farà serà censurar i revisar la gestió admi- nistrativa dels governs municipals que l’han precedit. No tindran gaire temps. La victòria del Front d’Esquer- res en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 possibilitarà la tornada del Govern de la Generalitat, empresonat des de l’octubre de 1934, i la reintegració als seus càrrecs de tots els regidors escollits en les elec- cions municipals de gener de 1934. Així el 18 de febrer de 1936, Llorenç Puig torna a l’alcaldia de Viladecans, on s’hi estarà fins a finals de gener de 1939, quan l’exèr- cit franquista ocupa Viladecans . Aquesta corporació municipal serà la que haurà d’en- carar l’aixecament militar i feixista del 18 de juliol de 1936 i la seva conseqüència: la revolució social, política i econòmica que es va desencadenar en resposta al cop d’estat militar. Viladecans no es va sortir de la pauta electoral general catalana i el partit majoritari va ser l’ERC. Per les dades electorals publicades podem conèixer el percentatge de vots obtinguts pels partits polítics en les eleccions ge- nerals que es van desenvolupar en el període republi- cà. Així en les eleccions legislatives a Corts constituents del 28 de juny de 1931, ERC a Viladecans va obtenir el 96,2 % dels vots davant del 2,5 % de la Lliga Regionalis- ta; en les legislatives al Parlament de Catalunya, del 20 de novembre de 1932, ERC va obtenir el 61 % dels vots davant del 38,9 % de Concòrdia Catalana (Lliga Regi- onalista) i, finalment a les legislatives del 16 de febrer de 1936, el Front d’Esquerres va obtenir a Viladecans el 59,7 % dels sufragis. Manuel Luengo Carrasco Les corporacions municipals republicanes, 1931-19361 Càrrec 15 al 17 abril 1931 17 al 28 abril 1931 28 abril al 25 juliol 1931 25 juliol al 19 setembre 1931 Eleccions 14 abril Comitè Revolucionari Corporació interina Comissió Gestora Alcalde Joaquim Plans Font – ERC Josep Carreras Reguan [CNT] Josep Carreras Reguan – [CNT] Joaquim Plans Font – ERC 1r tinent d’alcalde Francesc Font Borrull – ERC Joaquim Plans Font – ERC 1 Rossend Pont Pijoan – ERC Francesc Font Borrull – ERC 2n tinent d’alcalde Bernat Busquets Casadó – ERC Josep Martí Murt Joaquim Plans Font – ERC Bernat Busquets Casadó – ERC Regidor Joan Molins Casadó – ERC Lluís Ribas Valls Pere Masellach Monmany – LC Joan Molins Casadó – ERC Regidor Antoni Mas Deu – ERC Josep García Martí – ERC Bernat Busquets Casadó – ERC Antoni Mas Deu – ERC Regidor Pere Monmany Pascual – ERC Francesc Font Borrull – ERC Francesc Font Borrull – ERC Pere Monmany Pascual – ERC Regidor Rossend Pont Pijoan - ERC Bernat Busquets Casadó – ERC Joan Molins Casadó – ERC Rossend Pont Pijoan - ERC Regidor Pere Masellach Monmany – LR Francesc Isach Marquès Pere Monmany Pascual – ERC Pere Masellach Monmany - LR Regidor Baldiri Faura Tetas - LR Miquel Bernal Deixens – ERC 2 Antoni Mas Deu – ERC Baldiri Faura Tetas – LR Regidor Nicolau Milà Foxet – LR Llorenç Puig Tomàs – ERC 3 Baldiri Faura Tetas – LR Nicolau Milà Foxet - LR Regidor Rossend Pont Pijoan – ERC 4 Nicolau Milà Foxet – LR Regidor Nicolau Milà Foxet – LR5 Càrrec 19 setembre 1931 20 setembre 1933 20 setembre 1933 1 febrer 1934 1 febrer 1934 9 octubre 1934 9 octubre 1934 20 maig 1935 Corporació municipal Corporació municipal Corporació municipal Corporació municipal Alcalde Joaquim Plans Font – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC Miquel Bernal Deixens – ERC 1r tinent d’alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC Joan Molins Casadó – ERC Josep Solina Bosch – ERC Josep Solina Bosch – ERC 2n tinent d’alcalde Josep García Martí - ERC Josep García Martí – ERC Joaquim Marieges Bassolas - ERC Joaquim Marieges Bassolas - ERC Regidor Francesc Font Borrull – ERC Francesc Font Borrull – ERC Miquel Bernal Deixens – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC Regidor Joan Molins Casadó – ERC Joaquim Plans Font – ERC Salvador Olivé Anglés – ERC Salvador Olivé Anglés – ERC Regidor Antoni Mas Deu – ERC Antoni Mas Deu – ERC Josep Gusi Pla – ERC Josep Gusi Pla – ERC Regidor Josep Parés Casadó – ERC Josep Parés Casadó – ERC Josep Borrell Giol – ERC Josep Borrell Giol – ERC Regidor Josep Bonich Diví – LR Josep Bonich Diví – LC Joan Torras Pugés – LC Joan Torras Pugés – LC Regidor Pere Masellach Monmany - LR Pere Masellach Monmany - LC Roc Monmany Pascual – LC Roc Monmany Pascual – LC Regidor Nicolau Milà Foxet - LR Nicolau Milà Foxet - LC Joan Pugés Masellach – LC Joan Pugés Masellach – LC Càrrec 20 maig 1935 18 febrer 1936 18 febrer 1936 4 agost 1936 Corporació municipal Corporació municipal Alcalde Bernat Miernau Deu – APC Llorenç Puig Tomàs – ERC 1r tinent d’alcalde Josep Bonich Diví – LC Josep Solina Bosch – ERC 2n tinent d’alcalde Roc Monmany Pascual - APC Joaquim Marieges Bassolas - ERC Regidor Joan Pugés Masellach – LC Miquel Bernal Deixens – ERC 1 ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. LR: Lliga Regionalista de Catalunya; a partir del febrer de 1933, Lliga Catalana i APC: Acció Popular Catalana, partit adherit a la CEDA: Confederación Española de Derechas Autonómas. Font: Llibres d’Actes del Ple Municipal i Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament de Viladecans. Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA). 2 Els regidors Joaquim Plans Font, Francesc Font Borrull i Bernat Busquets Casadó, per acord plenari del 20 d’abril, per no assistir a les sessions, són substituïts pels ciutadans Rossend Pont Pijoan i Nicolau Milà Foxet. 3 A partir del 20 d’abril, 1r tinent d’alcalde en substitució de Joaquim Plans Font. 4 Consta com a membre del Comitè Revolucionari però no ostenta cap càrrec, ni tan sols com a regidor. 5 Nomenat el 20 d’abril de 1931 pels regidors substituïts en la mateixa sessió. 6 Nomenat el 20 d’abril de 1931 pels regidors substituïts en la mateixa sessió. 7 A partir del 21 de març de 1936 es baixa per traslladar la seva residència a Prades (Tarragona). Es substitut per Josep Deu Borrull. 8 A partir del 21 de març de 1936 en substitució de Salvador Olivé Anglés. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 16
  • 17. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 17 Històries viladecanenquessecció a càrrec d’Andreu Comellas D esempallegat d’una po- lítica que no era la seva, i tota vegada que l’es- glésia parroquial havia cobert aigües i només tenia pen- dent l’embelliment, en Joan Co- mellas Guitart es disposà a establir una nova família. Fixà novament el punt de mira de la seva acció social en el Centre Parroquial per fer tornar a Viladecans l’esperit de la finida Federació de Joves Cris- tians de Catalunya, en tant que es contruïen les noves instal·lacions. A l’empar de l’Acció Catòlica i gràcies a l’empenta i iniciativa de les restes d’aquella Federació, una colla liderada per l’Andreu Cal- vet, l’Andreu Doñate i ell mateix, tornaren el teatre, les sardanes i el bàsquet a Viladecans. Paral·lelament, del cor de carame- lles de Pasqua que assajava i es trobava al local de ca l’Esparter, aquell any 1945, en sorgia la massa coral La Lira, i paralel·lament tam- El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (4) bé, de l’entossudiment d’en Josep Gusi i d’en Josep Padrós en naixia el beisbol, en un descampat més enllà del torrent Ballester arranjat pels mateixos usuaris que final- ment, també acabaria acollint la represa del futbol federat. Les tres activitats, i corresponents entitats, s’estrenaren al marge de la Falan- ge en la Festa Major d’aquell any quan Viladecans encara no tenia els 4.000 habitants. Havien pas- sat més de sis anys des d’acabar la guerra civil, i quatre mesos des de la victòria aliada sobre els na- zis. Despuntaven els primers brots verds. El poema IX de “La pell de brau” d’en Salvador Espriu, canta quelcom semblant: Sembren sequedat a la terra xopa solament de sang. Desvetllat als solcs per les mans cansades, és el vol primer del ocells de l’alba. Eren temps d’au- tarquia i cartilla de racionament. Per tant, temps també d’estra- perlo, fam i ig- nomínia políti- ca. Tancat en si mateix, incapaç de produir tot el que calia i aïllat de la resta del món, el franquis- me no era ni de bon tros capaç de satisfer les necessitats de la població. Només els qui tenien propietats amb escreix podien dir que els anava prou bé i la suficièn- cia alimentària només era cosa de pagesos que tenint un mínim de terrenys i casa amb suficient espai, tenien sempre present la dita: “Pa- gès, si no treballes, no tens res”. Aquest era el cas de cal Menut del Begues. i com a força altres cases fossin del carrer de la Muntanya, del carrer del Sol o de l’actual avinguda de la Generalitat, on hi vivien els pagesos més normals de Viladecans, a les eixides i sota els porxos, ja sigui en corts, qua- dres, corrals, gàbies o de manera solta, s’hi criaven porcs i conills, galls i gallines, alguna oca amb el seu ànec, i fins i tot alguna cabra o alguna vaca, per assegurar-se els ous, la carn, els embotits i la llet que la família pogués necessitar. Però l’animal més important, mitjà de producció imprescindible ja si- gui per traginar, llaurar, o fer gira- voltar la sínia era el cavall, matxo o mula que cada casa pogués tenir. Morts el pare i el cunyat, l’any 1946 en Joan Comellas va haver de sumar el servei d’un mosso, llogat amb dret a llit i plat a taula dins la casa, per poder fer front al cultiu de les terres. No era feina d’una sola persona el carregar a dalt del carro coves ben curullats d’esbergí- nies, llaurar sense menar el matxo per les brides, o anar al Born “sota la vela en punxa que dansa sota el seguit de les roderes”, que deia el vers de Salvat Papasseit, a dur el gènero al mercat mig dormint da- munt dels sacs de patates. Fouenelmarcdelesactivitatsjuve- nils de l’Acció Catòlica bo i mirant de construir el Centre Parroquial, que mon pare conegué ma mare Joan Comellas i Antònia Doñate, amb els seus quatre pri- mers fills. D’esquerra a dreta: Rosa, Maria, Josep i Andreu.
  • 18. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 18 Antònia Doñate, bandejada ja l’ac- tivitat política. Tenien vint-i-nou i vint anys respectivament quan, en- trada la primavera de l’any 1947, l’anterior rector, d’abans i després de la guerra, Mn. Josep Homar, els casà en la nova, però inacabada, església de Sant Joan. La cerimònia fou oficiada conjuntament amb el llavors titular Mn. Ricard Serrajòr- dia. Després que amb bitllet quilo- mètric de Renfe voltessin per tot Espanya, per Nadal, començà la llarga etapa de portar fills al món i criar-los. En tingueren vuit, sis nois i dues noies, més un altre noi que morí a poc de néixer. Aquell mateix any 1947 vingué a Viladecans un nou rector que es convertí en factòtum del poble du- rant vint-i-cinc anys: Mn. Ramon Saborit Comellas. Curiosament, tenia per segon cognom el mateix que el primer del Joanet de cal Me- nut del Begues. Fos perquè havia estat consiliari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fos per afinitats d’ordre cultural i es- piritual, o fos pel cognom, s’esta- blí entre ells una especial sintonia que els dugué a una especial col· laboració de més de vint anys, fins al progressiu distanciament pro- duït a la fi dels anys seixanta fruit d’una diferent lectura del Concili. En Joan Comellas pel fet d’establir amb l’Antònia Doñate tan prolífi- ca família, se les hagué de veure ben aviat amb el temps emprat en tot allò que anava més enllà de les obligacions pageses i les obligaci- ons religioses. Però per res deixà d’imbricar-se en la vida social i cultural sorgida de les seves creen- ces, i així, tant podíem trobar-lo a tandes d’exercicis espirituals, com organitzant una tómbola de recap- te, o protagonitzant i dirigint bona part de les obres teatrals del Cen- tre Parroquial dels anys cinquanta juntament amb els seus cunyats Andreu Calvet i Andreu Doñate. Una d’elles va ser la representada el novembre de l’any 1950, en la in- auguració dels nous locals: “Bata- lla de Reines” de Serafí Pitarra. La darrera fou una representació dels “Pastorets” cap a finals dels anys seixanta que li costà una costella en deixar-se anar l’elevador de la trapa grossa de l’escenari. Sorprenia el bé que feia els papers còmics al teatre quan en la vida real era home d’escassos acudits, d’aparença molt seriosa i extre- madament reservat. Però se li feia llum a la cara quan era assetjat amb preguntes interessants o l’interlo- cutor encetava una bona conversa. Llavors, evidenciava el gran fons cultural, polític i religiós que acu- mulava i podia ser molt amè. Era extremadament rigorós i auster amb si mateix. Personalment, no recordo haver entrat mai amb ell a cap bar, a no ser per raó d’haver de dinar en alguna fonda, ja de gran, les poques vegades d’anar plegats de viatge. No era, en cap sentit, ni de cal Sastre ni de ca l’Esparter perquè mai no hi entrava, i no li recordo altre beure que el fer-ho a galet empinant un parell de cops el porró de vi blanc, tot dinant. Va ser, durant molts anys, home de missa primera els diumenges, la de les set del matí. Missa dels pagesos, que li dèiem. Sempre al primer banc de la primera fila, equivalent a dos principis: prohi- bit fer tard i al capdavant tothora. Als fills, un cop feta la primera co- munió als set anys, ens tocava anar amb el pare i la mare, llevats a les sis ells i a quarts de set nosaltres, fos hivern fos estiu, a complir el deure dominical. En tornar a casa, després de comprar la coca i el dia- ri a la plaça, i fer-la petar una mica amb altra gent, recordo molt espe- cialment el sortir-nos del guió dia- ri d’esmorzar pa amb tomàquet i fuet o llangonissa, i esmorzar festi- vament xocolata desfeta asseguts a taula, mentre el pare s’empassava, com cada dia, “El Correo Catalán” de manera exhaustiva i comentava alguna de les notícies o l’article de Jaume Miravitlles, publicat amb el pseudònim de “Spectator”. Malgrat que a Viladecans, Catalu- nya i Espanya semblava no succeir gran cosa al llarg dels anys qua- ranta, cinquanta i començaments dels seixanta, per impediment, imperatiu i imposició franquista, estar a l’aguait del que passava al món fou una constant vital del Jo- anet de cal Menut del Begues, bo i esperant el retorn dels ideals de la Federació estroncats per la guerra. Però, de la mateixa manera que es deixà de fer cereals, apilar garbes i batre, per passar a cultivar carbas- sons veient que sortia més a comp- te comprar el pa fet als forns que amassar-lo a casa; de la mateixa manera com acabà desapareixent el bestiar, i les pallisses per emma- gatzemar farratge, substituïts pel tractor i el motocultor que mul- tiplicaven la productivitat i feien néixer nous camps de llegums, verdures i fruiters; i, de la mateixa manera que els carros es converti- en en camionetes anant a la par de la industrialització viladecanenca, arribà el dia que s’acabà, fins i tot, el “no passa res” de la política, la religiositat i la catalanitat. És clar que, cal recordar i no oblidar, fou vint-i-cinc anys després del cop d’estat ensorrador de la República. Per començar, al nou però vell papa de Roma Joan XXIII, fill de pagesos, se li ocorregué convocar un Concili Ecumènic i fer una en- cíclica que es deia Pacem in terris. El nacionalcatolicisme espanyol, arrufant el nas, començà a inqui- etar-se i tremolar. Paralel·lament, l’any 1962, els miners d’Astúries feien esclatar els topalls salarials del pla d’estabilització de 1958 i s’organitzaven de nou, exem- plaritzant els obrers de la resta d’Espanya. A Catalunya sorgien en aquells mateixos anys, cantant com trobadors de tota la vida, els Setze Jutges, esquivant tota mena de prohibicions i censures i, com qui no diu res, el poeta Salvador Espriu, un dels salvadors de mots i retornador del nom de cada cosa, publicava La Pell de Brau i El llibre de Sinera. (continuarà)
  • 19. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 19 conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres L ’Enregàs és una zona de camps –el que se’n diu una “partida”– que hi ha entre Viladecans i Gavà, i que ha donat nom al camí que separa tots dos muni- cipis. Comença gairebé imme- diatament després de la via del tren, i s’allarga fins més enllà de l’autopista. Des del punt de vista meu personal, puc dir que quan era petit el meu avi hi tenia ar- rendat un camp, al qual jo anava sovint, i del qual en recordo so- bretot un arbre que feia bercocs (o, per dir-ho segons els diccio- naris, albercocs), que em tenia el cor robat. Dic tot això, perquè em sembla interessant parlar de “l’Enregàs”, perquè és un magnífic testimoni de com ha evolucionat la nostra manera de parlar, a Viladecans i a tot el Delta. El nom de “l’Enre- gàs”, en efecte, és tota una joia de la transformació lingüística que la parla popular va fent. D’on ve, el nom de “l’Enregàs”? És bastant senzill i obvi: ve d’un senyor que es deia Regàs. A aquest senyor, fa segles, la gent li deia “en Regàs”, perquè fa se- gles, aquí, com a la resta de Ca- talunya, a les persones se les anomenava posant-hi “en” al da- vant: “en Jaume”, “en Pere”, “en L’Enregàs, un magnífic testimoni de la nostra parla Coromines”… Però, així com a bona part de Catalunya s’ha anat mantenint aquest costum d’ano- menar la gent posant-hi “en” al davant, aquí, i a altres llocs, aquest costum va anar canviant i, en comptes de posar “en”, es va anar posant l’article “el”. Per això ara, a Viladecans, diem més aviat “el Jordi” o “el Pocapina” o “el Faura”. I si a vegades fem servir “en” per anomenar les persones, generalment ho fem més aviat perquè ho hem sentit dir a la rà- dio o la televisió, però no perquè sigui la nostra forma tradicional de parlar. Doncs un cop explicat tot això, situem-nos, posem per cas, fa cent o cent cinquanta anys. Ales- hores, a Viladecans o a Gavà, ja no hi havia ningú que utilitzés la forma “en” per anomenar una persona. Tothom utilitzava “el”. Però aquelles terres que duien el nom del senyor Regàs, la gent havia continuat anomenant-les tal com havien fet sempre, és a dir, que parlaven de les terres d’“en Regàs”. Però ja no sabien que aquest “en” era com l’article que es posa davant del nom. Des- coneixien el significat d’aquest “en”. I, sense adonar-se’n, van acabar considerant que “en Re- gàs” era una sola paraula, un sol nom, “Enregàs”. I com feien amb totes les altres partides (el Serral Llarg, el Pi Tort…), van començar a dir-lo posant-hi l’article al da- vant. I va quedar com ho diem ara: l’Enregàs. Ja dic, els noms ens ajuden a entendre la nostra història i la nostra llengua. Per això els hem de conservar. Però val a dir que aquest nom de l’Enregàs no ha tingut gaire fortuna en aquest sentit. Perquè, si mirem els ma- pes, veurem que l’opció que s’ha fet oficialment ha estat la de dei- xar de banda l’evolució de la llen- gua, que és fruit de generacions i generacions de viladecanencs i gavanencs, i fer servir el nom que hi havia fa segles però que ara ja no existeix. Sap greu trobar-se que als mapes posa “camí d’en Regàs”, “camí de Can Regàs”, “plaça del Regàs”, en comptes de posar la manera com realment es diuen aquestes terres: l’Enregàs. I perdre aquest nom és perdre una petita peça de la nostra història i una joia de la nostra parla. Josep Lligadas Vendrell
  • 20. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 20 la memòria en imatges secció a càrrec de Jaume Muns La diada de Sant Jordi de l’any 1977, la pla- ça de la Vila era plena de gom a gom. A més a més de les paradetes de llibres, els ciutadans de Viladecans i l’Associació de Veïns Tres Torres al capdavant, van aprofitar el dia per reivindicar l’Estatut d’Autonomia i fer difusió del Congrés de Cultura Catalana. Sant Jordi, 1977