• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Pdt 69
 

Pdt 69

on

  • 499 views

 

Statistics

Views

Total Views
499
Views on SlideShare
499
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
3
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Pdt 69 Pdt 69 Document Transcript

    • de trobada Viladecans Publicació independent d’informació i opinió puntviladecans@telefonica.net http://puntviladecans.blogspot.com Punt Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit- geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi- em a un amic o amiga vostres, feu- nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook 3 Seamos realistas y hagamos lo imposible. Trucaires de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan 4 Control, sumisión y machismo. Verónica Arasil 5 Un mercat de pagès a Viladecans. Josep Ginjaume 6 Crònica personal d’un èxit col·lectiu. Bàrbara Lligadas 7 Institut de Viladecans: Viatge a Londres. Montserrat Pastor 8 La nostra generació jove de puntaires és guardonada. Carme Reguant 9 La volta al món en bicicleta. Jordi Lligadas 9 Per aprendre a anar en bicicleta. Marta Pombo 10 Inauguració de la nova seu de CDC. Carles Lozano 11 Aliens, ciutadans invisibles. Mercè Solé 12 El Mamut a la Festa Major. El Mamut de Viladecans 13 La mirada aguda: Mallerenga blava. Eio Ramon 14 Les nostres entitats: Spanish Domino Fans (SDF). Kevin Vi- llalón 15 Recerca històrica: La dictadura de Primo de Rivera a Vilade- cans, 1923-1930 (1) Xavier Calderé 17 Històries viladecanenques: L’Associació de Veïns Tres Tor- res (1). Andreu Comellas 19 Conèixer Viladecans: La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (1) Josep Lligadas 21 La mirada en imatges: Míting del PSUC al camp de futbol de Viladecans. Jaume Muns Un Centre Històric buit? Primer els Nou Rals, després el Forn del Mig, després Ca l’Hermínia… Tres botigues emble- màtiques del nostre Centre Històric estan tancades. Per motius diferents totes tres, però el fet és que han tancat, encara que diu que alguna potser tornarà a obrir… I amb aquestes tres, ob- servem com aquest tancament de botigues en el nostre Centre Històric es va repetint ara aquí ara allà… També és cert, això sí, que hi ha qui s’anima i obre nous establiments, i tant de bo tinguin tot l’èxit del món. Però la sensació és que el Centre Històric se’ns està buidant. Quan parlàvem d’aquests fets a la redacció de la revista, no podíem deixar de fer això que diu que no s’ha de fer mai, que és comparar-se amb el veí. Però nosaltres ho fèiem, i miràvem cap a Gavà, i ens agafava molta enveja davant el vigor comercial i cívic que manté el seu Centre Històric… En tot cas, i deixant de banda les comparacions, alguna cosa important ens està fallant a Vi- ladecans. El nostre Centre Històric hauria de ser el primer aparador de la ciutat, la imatge de marca per a nosaltres mateixos i per als que ens vénen a veure. Hi tenim, a més, dos monu- ments esplèndids: la Torre del Baró, que fa prou goig, i la Torre Modolell, lamentablement deixada i en espera d’una rehabilitació urgent. I tenim una Plaça de la Vila que podria donar molt més de si (¿quan hi podrem veure, almenys, un plànol de la ciutat?). I entorn d’aquests elements, caldria teixir-hi aquesta xarxa comercial i cívica que l’omplís de vida. No sabem si la nostra administració municipal s’ha plantejat aquesta revitalització del Cen- tre Històric com una prioritat, i ha estudiat els perquès del seu progressiu buidament i què caldria fer per capgirar la tendència. Però, en tot cas, des d’aquí volem reclamar una actuació immediata, seriosa i eficaç en aquest sentit. No pot ser que a Viladecans tinguem un Centre Històric convertit en un desert! 69Any 7 15 de setembre de 2013 Sumari
    • Que vols tenir l’honor de ser… Mamutaire d’Honor? El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor: Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím- bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana. Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma- mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú. Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça: mamutviladecans@gmail.com i ens posarem en contacte amb tu. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 2 La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any és aquesta. Vols afegir-t’hi? • Llibreria Els Nou Rals • Forn del Mig • Forn de la Plaça • Fruites Esther • Pastisseria Roca • Calçats Daniel • Hobbit Viatges • Cal Sei • Restaurant Petit Món • Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda) • Viladecans Punt de Trobada • Grup Tres Torres • Partit dels Socialistes de Catalunya • Convergència i Unió • Iniciativa per Catalunya Verds • Esquerra Unida i Alternativa • Associació de Familiars del C.O. Caviga • Centro Cultural Raíces de Andalucía • Parròquia de Santa Maria Magdalena • Agrupament Coral La Lira • Associació de Viladecans d’Afectats de Fi- bromiàlgia i SFC • Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra Norte • Vicenç i Vicky • Baugar • Josep i Mercè • Cèlia i Oriol • Associació de Veïns d’Alba-rosa • Base Runnering Viladecans (Castelló Es- ports) • Associació de Veïns de La Hispanitat
    • Seamos realistas y hagamos lo imposible “Seamos realistas y hagamos lo imposible” és un dels records que guardem del nostre viatget a les terres del Sud. Com a Trucaires de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan volíem descobrir i viure de primera mà dos projectes ben diferents del que es- tem acostumats a veure. En una de les activitats organitzades per l’Hort Urbà de Viladecans, vam conèixer un home que feia realitat el que pensava i ho transmetia amb emo- ció, Javier Ballesteros. Va ser allà on vam descobrir Somonte. Somonte neix fa més d’un any quan uns quants “jornaleros” membres del Sindicato Anda- luz de Trabajadores decideix ocupar de forma per- manent una finca de 400ha no cultivades que estava a punt de ser subhastada. Tot i la pressió que patei- xen per part de la Guàrdia Civil, Somonte resisteix. Ho comprovem el primer dia quan la Guàrdia Civil apareix i fotografia les matrícules de tots els vehi- cles entre ells el de la nostra furgo de lloguer. Ens acullen a casa seva, treballem amb ells el camp i cada dia aprenem més sobre aquesta realitat tan particular. Si algun dia us diuen d’ajudar-los a collir dues síndries, prepareu-vos, seran més de 100. Això sí, no trobareu síndries millors enlloc. Tan ràpid va ser el posar-se a treballar com passar a formar part d’aquella gran “família”. Una altra peça fonamental a Somonte és Lola Ál- varez, entregada a la causa com qui més. Ella ens explica una versió més íntima del projecte i ens permet sentir Somonte com una part de nosaltres. Descobrim un projecte que tira endavant gràcies a l’esforç i a la solidaritat. Ella és qui ens posa en con- tacte amb Marinaleda, projecte pare de Somonte. Després d’una horeta de camí arribem a Marinale- da on ens rep, al despatx de l’alcalde, una de les “concejalas” del poble. Al fons una fotografia de l’Humoso i al costat la bandera espanyola repu- blicana, sense oblidar el retrat del Che penjat de la paret. Amb claredat i transparència ens explica la ocupació de l’Humoso, els inicis de Marinaleda, així com la lògica –però no tan evident en altres llocs– gestió d’aquest poble. Al·lucinem quan ens diu que “concejales” i “alcalde” fan aquesta funció en el seu temps lliure, sense cobrar i que els ciuta- dans participen en la presa de la gran majoria de decisions per Assemblea. Ens ensenyen els pressu- postos participatius, ens expliquen com funciona la realització de les cases d’autoconstrucció. La bona gestió econòmica fa que estiguin a l’abast de tot- hom tots els serveis públics i la vivenda, per la qual tan sols es paga 15 euros al mes. Agraïm molt el tracte que hem rebut, l’hospitalitat amb què ens han acollit i la claredat amb què ens han parlat. Deixem una part nostra important, el fulard del nostre agrupament i ells ja són part de nosaltres. “Somonte un ejemplo pal mundo”. Trucaires de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 3
    • “Tú eres la zorra más buenorra que hay en este lugar; han intenta- do domesticarte, pero eres un ani- mal, está en tu naturaleza; te voy a dar algo lo suficientemente gran- de como para partirte el culo en dos; haz como si te doliese...”. Leía el otro día en La Vanguardia un artículo muy interesante sobre la provocación sexista en la música. Es la letra de “Burred Lines”, del cantante Robin Thicke. Una can- ción muy sonada este 2013 y que seguramente todos y todas hemos escuchado. No es una excepción. Podemos encontrar este tipo de letras con mensajes más o menos sutiles en muchísimas canciones, en diferentes idiomas y de muchas épocas diferentes. “Uno de cada tres quiere tocarte, déjate”. Es el eslogan de la última campaña publicitaria de Loterías y Apuestas del Estado. ¿Y la imagen del anuncio? Una mujer, arreglada y esperando. ¿Por qué si anuncias lotería “lo normal” es mostrar la imagen de una mujer sumisa? Agosto del 2013. “No vamos a dar ningún bandazo. La ley de la interrupción volunta- ria del embarazo (“ley del aborto”) será aprobada antes de que fina- lice octubre. Vamos a reparar la ruptura del consenso que suponía la aprobación de la anterior ley”. El ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón, expresaba así que en los próximos meses las muje- res ya no podrán decidir sobre su propio cuerpo, hecho que suponía una “ruptura del consenso”… ¿Qué consenso? Septiembre del 2013. Tres ejemplos: Música, televisión y política. El machismo impregna todas las esferas de nuestra vida y a partir de aquí empieza un cuestionamiento constante. La in- vulnerabilidad con la que pasan desapercibidos estos mensajes nos indigna a muchísimas mu- jeres, y hombres, por supuesto, pero a nosotras incluso la indig- nación se nos cuestiona simple- Control, sumisión y machismo mente por el hecho de ser mujer. Sutil, en la mayoría de ocasiones esto pasa muy sutilmente, ya que todos y todass hemos aprendido cuál es el discurso “correcto”.     Podemos argumentar y contrar- gumentar con cifras, tratados in- ternacionales, recordando la his- toria, hablando de otros países, más cifras, testimonios, estudios, consecuencias y un largo etcé- tera. Pero seguimos estando en constante cuestionamiento. De- trás de las reformas como la de la Ley de la interrupción voluntaria del embarazo hay una única raíz: control, sumisión y machismo. Si me cuestionan y me hacen sen- tir culpable de mis propias deci- siones, no se me permite desa- rrollarme como persona y como mujer, una voluntad exterior a mí decide qué es lo que tengo que hacer, me tratan como un ser me- nor de edad al que esa “voluntad exterior” le tiene que marcar los límites del bien y del mal. ¿Qué es lo que se espera de mi? Sumi- sión. ¿Y si me rebelo? Control. Todas las personas que creemos en un modelo social igualitario entre mujeres y hombres seguire- mos trabajando por conseguir un aborto libre y gratuito fuera de dogmas. Seguiremos trabajando para tener las mismas garantías en el ejercicio de nuestros dere- chos sexuales y reproductivos. Seguiremos trabajando por la coeducación y la corresponsabili- dad y un largo etcétera.   Seguimos. Verónica Arasil Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 4
    • S om el que mengem. Conceptes com “slow food”, “slow cooking”, “km 0” o “producte de proxi- mitat” estan guanyant popularitat en els dar- rers anys com a símptoma de la necessitat més o menys col·lectiva, compartida i –per a alguns– imperio- sa d’alimentar-nos millor, d’una forma més responsable amb el medi ambient. Es tracta d’un moviment interna- cional que també ha arribat a casa nostra. Reivindica el gaudi dels aliments de temporada, elaborats o cultivats en espais propers i, per tant, amb molta menys petjada ambiental que altres productes de països llunyans que ens arriben a través de les xarxes de transport internaci- onal. Els beneficis també tenen molt a veure amb la nostra salut (menys additius) i el nostre paladar que assaboreix amb plenitud, les papil·les gustatives es reactiven i potencien un cúmul de sensacions gairebé oblidades que generen més satisfacció (no és el mateix collir la fruita madura- da a l’arbre que fer-ho quan encara és verda i emmagat- zemar-la en neveres industrials). Recuperem l’olfacte en apropar-nos a la pell d’una llimona o d’un préssec i com- provem la diferència abismal que hi ha entre els aliments produïts a gran escala –lluents i perfectes per fora, però insípids per dins– i els de proximitat, amb alguna tara però d’un tast boníssim. Al nostre municipi tenim la sort i el privilegi de comp- tar amb el Parc Agrari del Baix Llobregat que nodreix de fruites i verdures bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En paraules del sociòleg agrari Andreu Peix, el parc ha estat un miracle que val la pena mantenir. I una bona manera de fer-ho és, sens dubte, potenciant i revolaritzant les seves collites. D’un temps ençà el con- sorci público-privat que gestiona aquest espai promou en col·laboració amb diversos ajuntaments i agricultors de la comarca “mercats de pagès” un dia a la setmana per oferir a la població els productes de la terra. La iniciativa ha arribat a Sant Boi de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, la Colònia Güell, Sant Joan Despí i el Prat de Llobregat (www.elcampacasa.com). Seria un gran què poder afegir Viladecans a la llista. Es- collir un espai emblemàtic i de pas com la Plaça de la Vila o la Plaça de l’Església per fer-hi un mercat de pagès set- manal. Estic convençut que ajudaria a dinamitzar el tei- xit comercial del casc antic (que prou falta fa), permetria una nova font d’ingressos als productors locals i facilita- ria l’accés de la població a l’horta del Delta, un tresor a l’abast. Tot és qüestió de voluntat política. No només de centres comercials i Mercadones menja l’home. Josep Ginjaume Un mercat de pagès a Viladecans Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 5
    • E ns llevem i ens preparem amb tot el que cal per viu- re una experiència única, tots vestits de groc. Ens encaminem cap al punt de troba- da dels viladecanencs i viladeca- nenques. Sé que som molta gent inscrita, però quan arribem i veig els centenars de persones somri- ents que omplen la nostra plaça de la Vila, sota un cel plujós, prenc consciència de la grandesa d’allò que estem fent. Pugem als autocars i ens dirigim cap a Santa Margarida i els Mon- jos, on trobem activitats culturals, lavabos i zona de pícnic. Milers de persones en fan ús entre rialles, emocions i en família. A les qua- tre, amb puntualitat europea, ens desplacem amb calma al tram que ens pertoca, el 319. Una mica de nervis envaeix els organitzadors voluntaris, no vo- len que el seu tram falli, i ens fan desplaçar per estirar els grups de gent. No cal estirar els braços, ens donem les mans de forma relaxa- da. Els que portem ràdio avisem que ja és el moment, els campa- nars del país marquen les 17.14h i la fita s’assoleix arreu del país amb escreix. Ho diuen per la ràdio, m’emociono. Una amiga m’en- senya una foto que el seu pare li envia de la imatge que mostren a la tele sobre plaça Catalunya. Un petit esclat d’eufòria ens envaeix a tots els observadors. Sabem que estem fent història, potser no amb tanta èpica com els que es troben a plaça Catalunya o al batalló cultural que ha viatjat a l’Ebre. Som gent anònima, que ens hem desplaçat allà on ha cal- gut, perquè la Via Catalana hagi estat una cadena que ha unit el país de nord a sud, sense que fal- tés cap baula. Crònica personal d’un èxit col·lectiu Tot és una festa, fem l’onada, amb els braços i amb tot el cos, enda- vant i endarrere. Saludem els avions que passen per sobre el nostre cap i cridem alegres “in- dependència”. No volem trencar res, no volem dividir res. Volem sumar per fer un país millor, cri- dem al món amb un somriure als llavis que volem un futur millor per als nostres fills i filles, amb una il·lusió que ens desborda les mirades. Ho hem aconseguit, el món ho ha vist, i tenim centenars de milers de fotos que negaran els patètics intents de menystenir un èxit col· lectiu absolut. Anem cap a casa comentant la jugada, però amb la necessitat imperiosa de veure el global de tot plegat, necessitem imatges per assimilar, per pair. Aquells que sempre hem estat independentistes ens sembla un somni formar part de la majoria, i volem assaborir des del sofà com el país ha sortit al carrer de forma massiva i festiva. Reviso les xarxes socials. Llegeixo una piulada que diu: “Senyora al bus: has vist, hem deixat el tram impecable, ni un paper, ni un got de plàstic, aquest és #elpaísque- vull #civisme #viacatalana” Un somriure se’m dibuixa a la cara, no me n’havia adonat, però nosal- tres també, arreu. Civisme exem- plar, a tots els nivells. Veig el vídeo resum del programa especial de TV3. Arriba el moment definitiu, tota l’emoció del dia es concentra a l’estómac i ploro. Plo- ro d’orgull, d’emoció, d’il·lusió, de satisfacció. Miro els meus fills i sé que tindran un futur millor. Al vídeo surt el fill d’una amiga, i encara m’emociono més, és real, hem format part d’això i conec a molta gent que hi era, gent que no pensa com jo, però somia un futur similar. Abans d’anar a dormir veig que en Jaume Muns penja una foto impressionant –il·lustra aquest escrit–, gairebé cinc-centes perso- nes vestides de groc davant de la Torre Modolell preparades per fer història. Bona nit, el somni, però, ha estat abans de tancar els ulls. Bàrbara Lligadas Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 6
    • H a estat un curs molt particular, ja que d’entrada eren els únics alumnes de primer d’ESO de Vilade- cans que estaven en barracons i començaven així una nova etapa educativa. Les famílies que vàrem optar per triar aquest nou institut ho teníem molt clar: un nou projecte, uns professionals triats per tirar endavant la feina, eren suficient garantia perquè els alumnes fessin el canvi de primària a secundària, pas difícil per a alguns si no troben un entorn favorable. Acabat el curs, podem dir que totes les il·lusions que posàrem en aquests professors les hem depassat amb escreix i com a co- lofó podíem dir que la cirereta final va ser aquest viatge a Lon- dres, del 15 al 19 de juny d’aquest any, tan ben organitzat. Tot l’equip hi va col·laborar, direcció, dedicació plena, però els dos profes que els van acompanyar un deu de nota, fantàstics en tots els sentits. El viatge va ser de caràcter cultural i va constituir una magnífica ocasió per practicar la llengua estudiada a classe, i tal com posen a la ressenya una ocasió per estrènyer vincles amb els companys i companyes vivint unes experiències que recordaran sempre. Cada dia va tenir recorreguts de tot tipus, fent els desplaça- ments majoritàriament amb transport públic. Les fotos parlen elles soles. Montse Pastor Institut de Viladecans: Viatge a Londres Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 7
    • N o v a m e n t Viladecans s’omple d’or- gull en veure com una de les seves fi- lles, la Natalia Muñoz, ha sigut premiada i escolli- da com la millor puntai- re infantil en el concurs que convoca i organitza l‘Associació Catalana de Puntaires. Ella ha sigut la guardonada per haver realitzat el millor “punt de llibre, per la diada de Sant Jordi 2013” a base de punta de coixí. Les puntaires de Vilade- cans també ens sentim orgulloses d’aquest im- portant premi, no sola- ment perquè la Natalia ha après a fer puntes de coixí en un dels nostres grups de puntaires, sinó també perquè la dissenyadora del patró que la Natalia va fer i amb el qual va resultar guanyadora, és la Leonor Jódar, responsable i professora de puntaires a casa nostra. Aquest guardó ens ve a confirmar que tenim a Viladecans una nova gene- ració jove de puntaires que sens dubte ha de donar continuïtat a aquesta artesania i a la tradició de Puntaires de la Vall de Cans. Sense oblidar que l’ajut inestimable del nostre Ajuntament garanteix la recuperació de la pun- ta negra o blonda del Baix Llobregat, que és patrimoni indiscutible de la nostra ciutat. Aquest tipus de certàmens o concursos infantils desperten a la nostra jo- ventut afició per aquesta artesania i li donen un aire d’intemporalitat, a la vegada que els estimula a perseverar i mantenir una tradició tan nostra. Tenim posada tota la confiança en aquesta joventut que ens marca un futur esplendorós a la nostra vila per a la punta de coixí, que, juntament amb aquest suport estimulant del nostre Ajuntament en la recuperació de la “punta negra o blonda del Baix Llobregat”, ens confirma no sols la continu- ïtat sinó que dia a dia veurem com creix i s’amplia. El taller per a la recuperació de la punta negra o blonda del Baix Llobregat es fa a l’auditori Pablo Picasso els divendres a les 17h fins a les 20h, per més informació en el mateix auditori i/o preguntar per Maribel Lobelle o Carme Reguant. Carme Reguant La nostra generació jove de puntaires és guardonada Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 8
    • Benvolguts i benvolgudes, sóc la Marta Pombo, membre de l’associació de defensa de la bicicleta, Bici Baix Llobregat, i coordinadora de la Biciescola d’Adults al Baix Llobregat, un pro- jecte engrescador dirigit a totes les persones adultes de Sant Boi i dels municipis dels voltants que no van tenir oportunitat d’aprendre a anar amb bicicleta de petites o que fa molts anys que no hi van i necessi- ten aprendre a a agafar l’equilibri i la seguretat sobre dues rodes. Aquesta biciescola ja funciona des de l’estiu i, el dilluns 2 de setembre,  ja vam tornar a fer aquestes classes. El preu total del curs bàsic (curs d’iniciació, nivell 1) és de 100 euros i inclou 12 sessions d’hora i mitja per agafar l’equilibri sobre dues rodes i el domini bàsic de la bicicleta, així com també la quota de soci de Bici Baix Llobregat que permet tenir una assegurança de responsabilitat civil a tercers com qualsevol altre dels nostres socis. Les persones que estiguin a l’atur podran fer el curs a meitat de preu. Les classes es podran fer en diferents dies i horaris tant de matí com de tarda. Consulteu tota la informa- ció al nostre bloc: http://escolabicibaix.blogspot.com.es/. També podeu trucar al telèfon 625 98 24 51 o escriure’ns a escolabicibaix@gmail.com Marta Pombo Sallés Per aprendre a anar en bicicleta (per si, després de llegir l’article anterior, us animeu a seguir les passes de l’Óscar) La volta al món en bicicleta L ’Óscar Sánchez és un monitor del Centre Ocupacional Caviga, del qual jo sóc usuari. Un dia ens va donar a tots una notícia no gaire agradable per a nosaltres: que se n’anava a fer, sol, la volta al món en bicicleta. A ell li feia molta il·lusió, però nosaltres el trobarem a faltar. Abans, el 20 de juliol, va fer un concert a La Bodegueta amb el seu grup de rock: Ron Vudú. I també va ser molt emotiu el seu comiat a Caviga. Li vam preparar un video posant imatges a la seva cançó preferida: Donde quiero estar (que podeu veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=_XnyZ-Nc2pc). Cadascú es va mostrar al video tal com és: una parella fent-se petons, uns monitors van fer una bola del món amb una bici, uns altres balla- ven. També va rebre molts petons, i acudits, i un escrit. El 14 d’agost va marxar cap a Sud-Àfrica, on començava la seva aventura. Des del taller anem seguint el seu viatge, que durarà uns dos anys, llegint el seu blog: http://lacanciondelnomada. blogspot.com.es. Nosaltres, la seva parella, la seva família, tenim moltes ganes de tornar-lo a veure i li desitgem que gaudeixi del viatge! Jordi Lligadas Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 9
    • E ls convergents de Viladecans hem inau- gurat el passat 12 de juliol la nostra nova seu, al carrer Pere Massallach, 1. L’acte inaugural va comptar amb visitants ilustres, encapçalats per Josep Rull i Salvador Este- ve, però per sobre de tot, amb la presència de 200 viladecanencs que van donar escalfor i sentit a la nova etapa que obre un canvi com aquest. Entre els convidats, els alcaldes de Viladecans, Carles Ruiz, i de Sant Climent, Isidre Sierra, i representants d’As- semblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Unió Democràtica, Partit Socialista, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Republicana i moltes entitats de la nostra ciutat. La presidenta de CDC Viladecans,Antònia Sánchez, va donar la benvinguda als assistents (alguns van haver de seguir-ho des del carrer) i va presentar un video que recull la vida de Convergència Democrà- tica de Catalunya a la nostra ciutat en el decurs de 36 anys d’història. El secretari general de CDC, Josep Rull, i el Presi- dent de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, van posar èmfasi en la cruïlla històrica en què es troba Catalunya, refermant el dret a decidir quin ha de ser el futur del nostre país; van remarcar que és una reivindicació que està per sobre dels partits i dels governs, és una lluita de tots, que requereix sumar forces i, des del més estricte respecte a totes les opinions, defensar amb fermesa el nostre dret a ser una nació lliure i sobirana. Amb aquesta inauguració, des de Convergència Democràtica i la JNC agafem nou impuls per con- tinuar amb la defensa de les necessitats de la gent de la nostra ciutat (que són moltes en aquests mo- ments de crisi) i en la lluita per un futur millor per Catalunya. Carles Lozano ciu@ciu-viladecans.cat Inauguració de la nova seu de CDC Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 10
    • A quest mes d’agost em van convidar a prendre part en una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu. L’organitza- va Església Plural i, a més a més de ser- vidora, hi prenien part Arcadi Oliveres pel Procés Constituent i Josep Andreu, alcalde de Montblanc i militant d’ERC. Parlàvem de fe cristiana i política i, sobretot, dels nostres projectes polítics. A mi em va tocar l’ingrat paper de jugar, en camp contrari, el meu rol anti-independència de Catalunya, suposo també que perquè no deurien trobar ningú més bri- llant disposat a prendre-hi part. Ja m’ho deia en Pep Andreu: “Sou una minoria molt minoria”. Jo no ho crec, francament, però per això no ens barallarem. Ja es veurà si hi ha ocasió de fer la famosa consulta, que no m’agrada però em sembla molt legítima. De moment som invisibles. Va ser per a mi una bona experiència: perquè la taula rodona va tenir un to molt respectuós i cordial, i per- què em va obligar a posar paraules al meu sentiment anti-independentista. Admeto que el tema m’agafa a contrapèl. Com que mai no m’ha interessat gens, ara em veig forçada a reciclar-me amb arguments adients. Primera constatació de la taula: estem molt d’acord que calen canvis importants en la relació amb Espa- nya i que aquests han de ser pacífics. Em sento molt propera al projecte de l’Arcadi Oliveres (de fet si no hi sóc és perquè és un projecte independentista). Dis- crepàvem a la taula sobre la qualitat i quantitat de greuges; discrepem sobretot sobre l’objectiu a asso- lir en la protesta. Em vaig adonar que de fet un dels motius pels quals em fastigueja l’actual situació és que m’atrau la participació democràtica i la imagi- nació d’algunes propostes, però me n’excloc perquè el seu objectiu em sembla perillós, erroni i no gens desitjable. Em va fer pensar també que en aquesta situació és important mantenir el diàleg i treballar per una pa- cificació del procés. Els nacionalismes i les vísceres van de bracet i fàcilment s’exalten. Ho dic per mi mateixa: El tema em fa sortir de polleguera amb més facilitat de la que voldria. I apel·lar a les vísceres sol donar rèdits electorals i és possible que a mesura que creixi la tensió al voltant de la consulta i de la inde- pendència, aquest sentiment vagi a més. Jo m’estic fent un decàleg d’ús personal que us transcric per si serveix: 1. No fer generalitzacions, és a dir, no confondre la part amb el tot (Espanya no és el PP; Catalunya Aliens, ciutadans invisibles no és el Joel Joan, poso aquest exemple perquè ja parla de traïdors i revenges abans d’obtenir la independència!). 2. Intentar delimitar els problemes, no fer-los més grans. Barrejar coses, fer demagògia, engrandir els conflictes, no ajuda a trobar solucions. 3. No respondre a les agressions verbals amb noves agressions. Evitar la desqualificació de l’adversa- ri. Als bons arguments no els calen desqualifica- cions. Mantenir el bon humor i l’amabilitat. 4. Mantenir el respecte mutu, recordar que les dis- crepàncies són legítimes sempre que es respectin els sistemes democràtics. 5. Valorar la pluralitat, cosa difícil quan els mitjans de comunicació públics o privats han pres partit i sovint presenten al seu públic visions molt es- biaixades i informacions poc objectives. Practicar l’autocrítica personal i col·lectiva. 6. Recordar que en qualsevol cas aquest serà un procés llarg i que requerirà consens. Treballar aquest consens encara que sigui més lent té més futur. 7. Preservar la convivència plural com un bon pa- trimoni col·lectiu. No esquinçar. Ningú no és propietari de Catalunya ni hi ha una sola cultura ni una sola forma d’estimar-la. 8. Posar el bé comú per damunt de la pròpia estra- tègia. 9. Veure les persones i el que tenen al darrere, no només les ideologies. 10. Recordar que, en qualsevol cas, continua sent prioritària la solidaritat amb els qui pateixen la crisi. Un decàleg bonista, sens dubte, em direu. Bé, és ve- ritat. Però és que jo sóc d’ICV (pijobonistes a tope), i a més a més penso que els valors de la pau no són per a les grans declaracions ni només per a aquesta mena de parcs temàtics que en diem escoles, sinó per a la vida quotidiana. I és que no voldria que a Catalunya acabéssim com a Letònia, en què els ciutadans letons d’origen de l’an- tiga URSS tenen prohibit el vot i un passaport que els qualifica de “no-ciutadans”, “aliens” en la versió an- glesa. Cap procés no ens ha de portar a sortides com aquesta. No es pot conrear el ressentiment. Encara que costi (i a mi em costa molt). Mercè Solé Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 11
    • El Mamut a la Festa Major É s que aquest any no he parat: he pujat a Sant Ramon, he fet la Cercavila del Mo- cador per agrair als comerços i entitats la seva participació, no em vaig deixar es- pavilar perquè va caure un xàfec, he fet la mamu- llada (amb col·laboració de molts veïns i veïnes i d’un altre xàfec, aquest cop molt oportú!), he anat a la Fira a fer una cerveseta amb la Penya Bética i Raíces de Andalucía. I encara, l’11 de setembre, vaig ajudar, junt als castellers, a penjar la bandera a la façana de l’empresa STP. Però el més important ha estat sentir-me tan acom- panyat i admirat dels nens i nenes de Viladecans, amb els quals no he parat de fer-me fotografies. Moltes gràcies a tots, i especialment, a la meva co- lla! Visca Viladecans, visca la Festa Major, visca el Mamut! El Mamut de Viladecans Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 12
    • Mallerenga blava-Parus caeruleus Menja llavors, fruits, pugons, insectes i aranyes. Les cries mengen erugues. Fa el niu amb molsa, folrada de pèls i plomes en forats d’arbres. També aprofita molt les caixes niu. La femella pon entre 7 i 16 ous blanquinosos amb punts foscos i els incuba dues setmanes. Els pollets comencen a volar cap als 20 dies. Viu als boscos; acostuma a visitar els jardins. Font:XTEC Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 13 la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon
    • H ola, somos Spanish Domino Fans (SDF) y os queremos contar la aventura de nuestra asociación. Todo comenzó en 2006 cuando dos chicos aficionados a montar efectos dominó se conocieron por internet, entonces surgió la idea de crear un grupo de españoles que compartiéramos esta peculiar afición. Pasamos muchos años buscando por la red a tantos com- pañeros como podíamos, unos entraron para quedarse y otros se fueron, hasta el año 2012, cuando una idea haría que Spanish Domi- no Fans se transformara por com- pleto. La incorporación de un nuevo miembro al grupo vino acompa- ñada de una idea: “¿Por qué no hacer de SDF una asociación y po- der ser legalmente algo?” Al prin- cipio nos parecía algo demasiado grande para nosotros y nadie te- nía ganas de meterse en papeleos con la administración, pero poco a poco la idea se fue ganando nues- tro apoyo… podríamos acceder a subvenciones, tener espacios gratuitos, ser legalmente una en- tidad e incluso trabajar de forma menos… sospechosa… A las pocas semanas ya estába- mos redactando los estatutos y enviando papeles a todas partes, hasta que el día 5 de julio de 2012, nos llegó la tan esperada carta, que nos verificaba que ya éramos una asociación de ámbito nacio- nal y la primera de nuestra tipo- logía del mundo. La felicidad y la alegría duraron varios días… ya éramos algo y habíamos logrado hacer de SDF algo más grande de lo que nunca habíamos esperado. Estuvimos todo un año haciendo cambios: adquirimos la página web, reformamos nuestras redes sociales y decidimos dar pasos importantes como la creación de nuestro uniforme e incluso el de Spanish Domino Fans (SDF) tener fabricante propio de fichas de dominó, algo que ningún afi- cionado del mundo ha logrado hasta la fecha. En este punto surge la pregun- ta: “¿Y ahora qué hacemos?” Ya habíamos logrado más de lo que esperábamos, pero nuestro sueño desde el primer día fue que SDF se convirtiera en un referente na- cional (y por qué no, mundial) de cómo la creatividad, el trabajo en equipo y la precisión podía crear maravillosas composiciones de formas y colores. Así que de nue- vo, nos pusimos manos a la obra y participamos en la 12ª Muestra de Entidades, siendo la primera vez que estábamos de cara al público en la ciudad donde tenemos nues- tra sede, Viladecans. Esa partici- pación fue todo un éxito, más de lo esperado, fue toda una aventu- ra repleta de estrés y nervios que al oír los aplausos de la gente se convirtieron en alegría. Hoy en día seguimos queriendo sorprenderos, seguimos querien- do que nos miréis y aplaudáis, y lo que es más importante, segui- mos queriendo que forméis parte de esta aventura… Nuestra aso- ciación siempre ha sido un grupo de amigos que tenían una curiosa afición y es algo que jamás vamos a cambiar. Nos y os esperan muchísimas más sorpresas de nuestra mano: espectáculos, exhibiciones, cur- sos, talleres… queremos que nos conozcáis, que disfrutéis y pro- béis algo que para nosotros es nuestra vida. Siempre hemos pensado que “Cada ficha cuenta” y esas fichas sois vosotros, nuestras manos y piernas no soportarían las horas de montaje, si vosotros no aplau- dierais después, cada aplauso nos recarga las pilas para seguir ade- lante. Finalmente deciros que siempre estamos buscando nuevas manos que se incorporen al equipo, da igual si tienes 14 o 59 años, si eres alto o bajo… incluso si crees que “Yo no puedo, no tengo tanto pul- so” te queremos demostrar que también puedes, lo nuevo a veces da miedo, pero si no venciéramos ese miedo… ¡SDF no existiría! Un abrazo a los lectores y… ¡Vive el efecto! Kevin Villalón (Presidente de SDF) Imágenes: Archivo de SDF http://www.spanishdominofans.com/ Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 14 les nostres entitats
    • La dictadura de Primo de Rivera a Viladecans, 1923-1930 (1) A quell dilluns 1 d’octubre de 1923, a Vila- decans, la sessió del Ple de l’ajuntament havia de resultar fatídica per a l’exercici de les funcions de representativitat políti- ca i administrativa de l’alcalde i regidors1 . En efecte, una reconstrucció versemblant dels fets ens situaria l’alcalde Bernat Vilà Badell i els regidors Josep Almi- rall, Joan Presas, Josep Solina, Llorenç Puig, Pau Al- mirall i Josep Gorgas, a la Casa de la Vila –asseguts i segurament amb semblant greu– davant del cap del cinquè terç de la Guàrdia Civil, Antonio Criado Blanco. El militar havia d’anar per feina ja que, molt segurament, Viladecans no era el primer municipi que visitava aquell dia ni el darrer on encara havia d’atansar-se amb la finalitat d’acomplir el deure que tenia encomanat. Aquella jornada, el comandament de la Guàrdia Civil, tenia una fita ben clara: donar compliment al Reial Decret, publicat a la Gaceta de Madrid2 aquell mateix dia, on s’ordenava el cessa- ment en les funcions de tots els regidors del País i la seva substitució pels membres locals de la Junta de Vocals Associats3 . Serien, tot seguit, aquests matei- xos membres qui haurien de triar, mitjançant votació secreta i d’entre les persones que formaven la Jun- ta mateixa, els nous càrrecs d’alcalde i regidors. Un cop elegit i nomenat el nou consistori, s’havien de triar els nous vocals associats de la població i, més tard, designar les persones que haurien de formar les diverses comissions i delegacions municipals: comissió de governació, hisenda, foment, cementiri 1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llibre de les sessions del Ple de l’Ajuntament, sessió de l’1 d’octubre de 1923. 2 Reial Decret emanat des de la Presidència del Directori Mili- tar i sancionat pel rei Alfons XIII on s’ordenava la immediata dis- solució de tots els ajuntaments d’Espanya, els regidors del quals serien substituïts pels vocals associats dels mateixos. Gaceta de Ma- drid. 1 d’octubre de 1923, pàg. 1 i 2. Aquest decret és consultable en línia, com tota la sèrie completa de la Gaceta de Madrid, a partir del buscador que proporciona el web www.boe.es 3 La Junta de Vocals Associats tenia una composició regulada per la Llei Municipal de 1877 i s’elegia entre els majors contribu- ents de cada municipi. S’encarregava d’assessorar l’alcalde i els re- gidors en algunes de les tasques primordials de l’ajuntament: bà- sicament, elaboració de pressupostos i empadronament dels veïns. A Viladecans s’elegien tres vocals per cadascun dels tres àmbits econòmics del municipi. Per a l’any 1923, la junta estava formada per Francesc Font, Bernat Busquets, Josep Bonich, representants per l’anomenada secció rústica; Josep Bosch, Joan Raurich i Joan Pascual, per la secció urbana, i Jaume Molins, Joan Mateu i Baldiri Molas, per la secció industrial. i instrucció pública, i delegacions per a la junta del cens electoral, consell local de primer ensenyament, reclutament, dipositaria i brigada municipal. Continuem amb la reconstrucció dels fets. El guàrdia civil,moltsegurament,vacomençaraquellPlellegint en veu alta els motius que el Real Decret disposava, tot ordenant la dissolució dels ajuntaments. El text deia: “Recogidos en una docena de días anhelos del alma popular, despertada a la vida ciudadana por la conmoción nacional del 13 de septiembre, pocos tan intensa y unáni- memente expresados como el ver sustituídos en las Corpo- raciones municipales a los hombres, a la vez semilla y fru- to de la política partidista y caciquil, que con tanta eficacia y escrúpulo venían entorpeciendo la vida administrativa de los pueblos. Ello justifica la propuesta (…)”. A l’acta local de la sessió del Ple d’aquell dia es llegeix que tots els regidors de Viladecans van quedar automà- ticament destituïts dels seus càrrecs, desposseïts de les seves insígnies i convidats a abandonar la sala. No sabem del cert si és va produir cap incident du- rant aquest procés de cessament del poder civil local, disposat per decret i executat manu militari. El que sí que és cert és que d’ençà aquell moment no es tor- naria a constituir un nou ajuntament a Viladecans, amb la legitimitat que proporcionen unes eleccions lliures, fins al mes d’abril de 1931; data que inicia el període de la Segona República. Aquell decret d’1 d’octubre de 1923 era un dels més esperats pel Directori Militar que comanda- va, des del 13 de setembre d’aquell any, el general Miguel Primo de Rivera, segon marquès d’Estella. Rètol del nom del carrer del Marquès d’Estella, a la ciutat. El nom de la via, dedicat al general Primo de Rivera, es va aprovar pel Ple de l’ajuntament, el 4 de maig de l’any 1950, quan estava situat davant del Torrent Ballester i a tocar del camí vell de Gavà. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 15 Recerca històrica
    • Com és sabut, aquell dia de mitjan setembre, el militar gadità va por- tar a terme un cop d’estat –amb la connivència del rei, l’aprovació de les classes poderoses i la passivitat de bona part de la classe mitjana del país– amb la clara voluntat regene- racionista de superar l’edifici corcat del sistema de la restauració fundat al darrer terç del segle XIX. No cal dir que aquesta voluntat del “cirur- già de ferro” –tal com ell es consi- derava–, emmirallat amb l’exemple de Mussolini i del feixisme italià, se sostindria amb una idea totalment autoritària, repressora, centralista i casernària de l’Estat, la qual hau- ria de passar forçosament per sobre dels desitjos de canvis pregons de les classes populars. El que el dicta- dor deixava clar, de bell antuvi, era el seu desig d’acabar amb les pràcti- ques corruptes i caciquils d’un siste- ma polític força desprestigiat, frag- mentat i ingovernable. I en tractar de fer tabula rasa de tota l’estructu- ra política liberal anterior, el cessa- ment del personal polític dels ajun- taments o diputacions s’albirava del tot necessari. Com es va comprovar anys després, els seus objectius no van reeixir. A Viladecans, de ben segur que la dissolució força- da del consistori del 1923, causaria certa frustració. El consistori que era obligat a cessar per ordre de la Dictadura el formaven majoritàriament partidaris de la Lliga Regionalista de Cambó i Puig i Cadafalch. I tanmateix, la burgesia industrial de Barcelona havia atorgat carta blanca al conspirador Primo de Rive- ra que fins l’esmentat 13 de setembre del 1923 era el Capità General de la regió militar catalana. Aquesta mena d’immolació política de la conservadora Lliga Regionalista, tot buscant l’aixopluc de l’autoritat mi- litar, s’explica historiogràficament pels desitjos de la burgesia catalana de trobar la tan anhelada pau soci- al –després d’anys convulsos marcats pel pistoleris- me i les vagues– i el respecte a les propietats, encara que això passés pel peatge de sacrificar necessària- ment moltes de les voluntats genuïnament catala- nistes del país. Amb aquest panorama, la Dictadura de Primo no va dubtar en anul·lar la Mancomunitat, perseguir la llengua catalana i paralitzar les reivindi- cacions pels drets catalans d’autonomia i descentra- lització político-administrativa, en favor d’una idea de pàtria espanyola reforçada. Fet i fet, al nostre àmbit local, l’1 d’octubre de 1923, es trencava un període polític d’uns 10 anys d’es- plendor de la Lliga Regionalista. Havia estat un do- mini que es va viure des de les eleccions legislatives del 1913 on havia resultat vence- dor el candidat d’aquest partit per la circumscripció de Vilanova i la Geltrú, Josep Bertran i Musitu4 . Un domini que tot sembla indicar que també es va mostrar en l’àm- bit de les nostres eleccions locals, de les quals van sortir els diversos consistoris lligaires presidits pels alcaldes Josep Bonich (1914-1917), Josep Domènech (1918-1920), Roc Mas (1920-1922) o l’esmentat Ber- nat Vilà (1922-1923). Un període de domini catalanista conservador local que sembla tenir un moment culminant, entre l’any 1918, amb la fundació del Centre Naciona- lista de Viladecans –sucursal local de la Lliga, amb seu al cafè de Cal Sastre– i l’any 1920, amb la prime- ra celebració a Viladecans, per la Festa Major d’Estiu, de la Diada de Catalunya, fet que va coincidir amb el canvi de nom dels carrer de les Canals i de Sant Joan pel d’En- ric Prat de la Riba5 i d’Àngel Gui- merà, respectivament. Tot aquest període de catalanisme conservador va quedar ensorrat pels efectes locals del cop d’estat de Primo de Rive- ra. El consistori de Bernat Vilà va ser substituït per un nou ajuntament format pels nou vocals associats que esdevingueren automàticament els nou regidors de l’ajuntament. D’entre ells, van triar a Jaume Mo- lins Casadó en el càrrec d’alcalde. En qualsevol cas, aquest va ser un nou consistori, que actuaria a forma de comisssió gestora fins que una nova disposició governativa, de 21 de març de 1924, va fer cessar tots els seus membres, tot nomenant com a nou alcalde a Pere Masallach Monmany, com a segon alcalde del període dictatorial de Primo de Rivera. Seria l’alcal- de durant els anys 1924-1930. Anys després, seria el primer alcalde del període franquista, a Viladecans, entre 1939 fins al 1941. Xavier Calderé i Bel 4 Tarda i Coma, Joan. Republicans i catalanistes al Baix Llobregat a principis del segle XX. Modernització dels comportaments polítics i soci- als (1900-1923). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991. 5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llibre del Ple de l’Ajuntament, Sessions del 20 de maig i 19 d’agost de 1918. En aquestes actes, també es va acordar encarregar un bust dedicat a Enric Prat de la Riba que s’hauria de col·locar als Jardins de can Modolell i convidar a l’acte commemoració local de la Diada al mateix Àngel Guimerà. Desconeixem, però, si el bust es va fer fi- nalment o si Àngel Guimerà va venir realment a Viladecans, pel setembre d’aquell any. La Casa de la Vila, a mitjans de la dècada dels anys vint. Del balcó de l’alcaldia penja una bandera espa- nyola, fet demostratiu del reforça- ment nacionalista de l’Estat, durant el període. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Fons Ajuntament de Vilade- cans Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 16
    • A cabà sent un dels ca- dàvers excel·lents de la Transició. Nascuda per obra i gràcia del PSUC cap a començaments de l’any 1975, amb ella el moviment veïnal de Viladecans féu les be- ceroles. A partir d’esqueixar-se pels diferents barris durant l’any 1978, morí desorientada i aban- donada, curiosament, a poc que el PSUC comencés a governar. De la mateixa manera que el mo- viment obrer teixia la seva xarxa sindical per fer front a l’explota- ció fabril, el moviment veïnal, to- pant contra una indigna realitat d’equipaments i serveis urbans, mirava d’afinar instruments per fer-se valdre i aconseguir que la seva veu tingués ressò dins els estaments polítics municipals. Pensada per a l’àmbit global de tot el poble, fou un bon instru- ment per canalitzar reivindica- cions que anaven més enllà del portal de cadascú i que no teni- en forma de ser expressades po- líticament. Com a precedent de vida associativa a Viladecans només hi havia l’”Asociación de Cabezas de Familia del Poblado Roca”, d’àmbit limitat a les 600 famílies de treballadors de Roca Radiadors, molt condicionada, però, als interesos de la pròpia empresa. El nom de Tres Torres responia als tres encastellaments entorn dels quals Viladecans inicià el poblament: Torre Roja, Torre del Baró i Torre Modolell. Joan Rius Santacruz fou la persona que en- capçalà la sol·licitud de legalitza- ció. L’associació tenia el mateix patró fundacional que les que ha- vien sorgit a començament dels L’Associació de Veïns Tres Torres (1) anys setanta a Barcelona ciutat, i a altres pobles del Barcelonès i Baix Llobregat. Nascudes moltes d’elles al voltant d’un problema concret, a la Tres Torres no li cal- gueren gaires raons per fer-se present. Viladecans havia passat a ser un problema urbanística- ment monstruós quan el fran- quisme llanguia. Una dada escolar i una compara- ció demogràfica servirà per no re- iterar el ja sabut inventari del no res en què ens trobàvem pel que fa a serveis comunitaris: l’Ajun- tament de Viladecans en el Ple de l’estiu de 1973 reconeixia que per al curs següent tindria al carrer, sense anar a escola, 800 nens i nenes dins l’edat d’escolarització obligatòria de llavors (dels 6 als 14 anys), i demanava al ministe- ri barracons i mestres per fer-hi front. Comparant els padrons de Viladecans i Gavà, entreveurem millor l’abast de l’amuntegament de gent i de les carències que això implicava: l’any 1950, Viladecans tenia poc més de 4.000 habitants mentre que Gavà arribava als 7.000; l’any 1960, Gavà doblava a Viladecans, 15.700 i 7.500 res- pectivament; l’any 1973 les dues poblacions empataven a 24.000 persones; i l’any 1980, Vilade- cans havia crescut fins els 43.000, mentre que Gavà aturava el cens en 33.000 ciutadans. Aquestes dades palesen l’especi- alment tardana especulació urba- nística de què fou víctima el nos- tre poble i el que implicava. No cal ser gens perspicaç per veure que el seguiment d’execució dels plans parcials, els projectes d’en- terrar clavegueres, d’asfaltar, d’il· luminar carrers, i la reivindicació de més escoles i un ambulatori, foren la raó de ser i de l’enrenou a fer. El seguiment començava fent- se present als Plens de l’Ajunta- ment. Malgrat l’avorriment que comportava, algú de l’associació hi acostumava a ser. Són de re- conèixer, tot i que d’entrada es sospitava que massa interessats, els esforços de l’alcalde Josep Parellada Horta per fer front als greus dèficits escolars acumulats pels anteriors alcaldes Galindo i Miernau. I també és de reconèi- xer el paper de Josep Sánchez Ríos –el fotògraf de tantes fotos de la Vila donades a l’Ajunta- ment– que, sent regidor en temps de dictadura, més que sovint va fer ressonar bonament als Plens les propostes i reivindicacions que l’Associació li suggeria o li demanava que presentés. Els membres de l’Associació s’or- ganitzaren en vocalies obertes, fossin de Sanitat, d’Urbanisme, de Dones, de Joves, de Cultura i d’Ensenyament, de manera que Tots els articles de l’Andreu Comellas que apareixen mensualment en aquesta secció es publicaran reunits en un llibre que durà per títol Viladecans, recull de gents. Històries del franquisme i de la transició, que es presentarà a finals del proper més d’octubre. En el proper número del Punt de Trobada direm el dia i el lloc de la presentació. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 17 Històries viladecanenquessecció a càrrec d’Andreu Comellas
    • tothom acabava més o menys participant en dues o tres d’elles, com si d’un Ajuntament paral·lel és tractés. Fos en cases particulars o en algun bar adient el capves- pre de dissabte grups de sis o set persones debatien les coses més punyents i buscaven com afron- tar-les amb l’agitació pertinent (o impertinent). La Tres Torres funcionà quasi bé sempre sense local, si bé l’acabà tenint en uns baixos de la cantonada del carrer Pare Artigas amb el de la Rera Església, en els darrers temps, just abans de plegar. Aquest no tenir local fou un dels handicaps per assolir una major participa- ció i implicació ciutadana. Era evident que apropar-se a la gent de l’associació era fer-ho també al promotor –l’encara clandestí PSUC– i això feia que més d’un es fes enrere. De les topades més grosses amb l’Ajuntament una fou la de la construcció de l’enorme illa deli- mitada pels carrers Dos de Maig, Mare de Déu de Montserrat i Angel Arañó. La pretensió de construir-hi fins a nou plantes, a tota ella, tal com hi ha en la part nord-oest, fou aturada fins a dei- xar-ho en cinc plantes gràcies a la pressió veïnal i el suport de l’as- sociació de veïns Tres Torres. De manera que l’empresa VINAR SA fou obligada a renunciar a 15.400 m2. d’edificació –equiva- lents a més de 160 pisos– i a do- nar locals a l’Ajuntament. Allà, al pati interior, hi acabà anant a parar el ronyós mini-ambulatori tan reclamat a la Seguretat Social. L’empresa VINAR SA, amb con- nivència municipal, havia volgut amuntegar tota l’edificabilitat re- sidencial no feta al solar del col· legi Doctor Ferro damunt les cinc plantes del solar veí. Finalment, l’Ajuntament d’en Parellada, en el seu darrer Ple de febrer de 1979, aprovà una compensació per VINAR SA i cedí una part dels locals del carrer Dos de Maig a l’associació de veïns La Unión, nascuda a redós del PTE (Partit dels Treballadors) en la primave- ra de l’any 1978, com a seu social. Diversos temes més enllà de l’àm- bit estrictament urbà sacsejaren Viladecans en aquells temps im- mediats a la mort de Franco i van merèixer una especial atenció de part de l’associació. Un primer tema fou la Depuradora Manco- munada de Viladecans-Gavà a la Murtra que inicialment es prete- nia finançar en base a contribuci- ons especials dels habitants dels dos municipis a raó d’un 60% i un 40% respectivament, i un se- gon tema fou la llavors anomena- da Autopista a Coma-ruga, avui C–32 (sud), que en el seu tram fins a Sitges fou inaugurada l’any 1994. La construcció d’una depurado- ra al costat de la llacuna de la Murtra, responia al fet que l’ai- gua que per corredores i valls finalment anava a parar a mar, portava tal quantitat de llots as- sassins provinents sobretot de la indústria de Castelldefels i Gavà que feien perillar el negoci dels càmpings, amén de la salut dels campistes i els banyistes de tot el litoral. Molts pagesos –que conti- nuaven regant amb l’aigua dels valls, com sempre havien fet, malgrat que ja havien desapa- regut les anguiles, les granotes, les tortugues i fins i tot els mos- quits– i l’A. V. Tres Torres no vo- lien que un cop depurada l’aigua acabés abocada mar endins, via un simple emissari d’un kilòme- tre i mig dins l’aigua. Volien que es fes al Camí Ral. Es pretenia la reutilització; i aquesta només era possible des de qualsevol punt d’on s’havien extret els àrids i que de manera irreversible per a l’agricultura s’havia reomplert la bassa amb mala runa. Doncs no, malgrat l’Ajuntament ave- nir-s’hi, el lloc triat per l’organis- me competent fou la Murtra i la reutilització hagué d’esperar fins fa uns pocs anys que es va en- viar un parell d’emissaris de re- torn amunt. A dia d’avui, aquest equipament no és mancomunat sinó metropolità i és anomenat Depuradora de Gavà-Viladecans, no pas Depuradora de la Murtra, ni de Viladecans-Gavà malgrat ocupar vuit hectàrees del nostre terme... (Potser és que algú en- trelluca una futura fusió dels dos municipis amb preeminència ga- vanenca...?). En el finançament d’aquesta depuradora, i d’altres que es feren, està l’origen de l’in- comprès canon de sanejament introduït en el rebut de l’aigua per la Corporació Metropolitana a partir de la segona meitat dels anys vuitanta. (continuarà) La depuradora de la Murtra Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 18
    • Josep Iturrioz Rebull, cone- gut com el Manquet perquè li faltaven quatre dits de la mà dreta a causa d’un ac- cident laboral quan treballava d’impressor, va ser un personat- ge clau del Viladecans del temps de la guerra. President d’Esquer- ra Republicana, mà dreta de l’al- calde Llorenç Puig, va tenir un paper determinant en el govern de la població en aquells anys convulsos, i és a ell a qui més clarament es pot atribuir que Vi- ladecans fos dels pocs llocs de Catalunya en què, en els primers temps de la revolució que es va desencadenar a l’inici de la guer- ra, no hi hagués cap mort. Un mèrit que, cal dir-ho també, com- parteix amb un altre personatge clau del moment, Marià Sanjuán. Del Manquet en vam parlar ja en el número 30 d’aquesta revista, el febrer de 2010, a partir de les in- formacions facilitades pel seu fill, Josep Iturrioz Vicente. Però ara hi tornem. I és que, d’entre el que explicava el fill del Manquet, em va semblar especialment interes- sant veure quina gent havia in- tervingut per evitar que fos con- demnat a mort com, en aquells anys duríssims de la postguerra, els tribunals militars franquistes estaven a punt de fer. De manera que me’n vaig anar a l’Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona a repassar-me l’expe- dient del Manquet. De fet, cal dir que Manuel Luengo ha fet i està fent un treball de recerca dels expedients dels represaliats, tal com ell mateix va explicar en els La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (1) números 54 i 56 d’aquesta revista (abril i juny de 2012), però aquí ens centrem en un cas concret. I, entrant-hi, podem veure com entre la notable quantitat de de- fensors del Manquet hi trobem el doctor Ferro, que fou cap de la Fa- lange a Viladecans, l’alcalde Ni- casi Marieges (escrit també Ma- riejas), el vicari de la parròquia quan va esclatar la guerra Josep Maria Cullell, i fins i tot un tinent d’alcalde del primer ajuntament franquista de Barcelona. A més d’un personatge ben peculiar, el campaner i personatge clau del món catòlic Baldiri Miracle, que va mantenir l’amistat i la rela- ció amb la família del Manquet mentre ell va ser a la presó, una amistat forjada durant la guerra gràcies als esforços conjunts per evitar desgràcies a Viladecans, Va ser Baldiri Miracle, en efecte, qui el 20 de juliol de 1936 se’n va anar a buscar el Manquet per de- manar-li que evités les morts de capellans i des de llavors es van coordinar amb aquest objectiu. Realment, després dels compli- cadíssims anys de la guerra, els anys de la postguerra devien ser d’una duresa tan gran que costa d’imaginar. Duresa provocada per la pobresa i l’escassedat per a tothom, però duresa sobretot, naturalment, per als que havien militat d’alguna manera en el bàndol republicà i per a les seves famílies. I això, tant si acabaven a la presó com si continuaven lliu- res. A més de la repressió orga- nitzada pels vencedors era aquell un temps propici per a les dela- cions, les venjances personals, les marginacions… Per això, tro- bar-se amb la notable quantitat d’”avals” (així s’anomenaven) que va recollir la seva dona Pe- pita Vicente per alliberar-lo de la condemna, fa un cert goig, si és que podem utilitzar aquesta pa- raula referint-nos a aquella etapa sinistra. Perquè no devia ser fà- cil, en aquelles èpoques, posicio- nar-se públicament a favor d’un “roig”. Però comencem pel comença- ment. Quan entren les tropes franquistes a Viladecans el 25 de gener de 1939, el Manquet opta per no fugir a França, per- què creu que amb passar una mica desapercebut ja n’hi haurà prou. Té aleshores 36 anys. Al cap d’uns dies, deixa Viladecans i se’n va a Barcelona, a la casa on havia viscut fins que el 1934 Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 19 conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres
    • es va traslladar definitivament a Viladecans. I allà a Barcelona, el 28 d’abril, se’l troba pel carrer un viladecanenc, que segurament el devia estar buscant, el porta cap a Comissaria i allà l’acusa que “desde antes del Movimiento de Julio del mil novecientos treinta y seis era el Jefe de Izquierda Re- publicana de Viladecans, y cuan- do el Movimento formó parte del Comité del pueblo, actuando intensamente y llevando siempre armas encima, llegando a contro- lar la sindical C.N.T., y fue tam- bién Jefe de Abastos, ordenando fuesen exigidas cantidades a los vecinos del pueblo, que el tal co- mité del pueblo actuó contra per- sonas de derechas…”. Davant d’això, el Manquet res- pon que, efectivament, era el pre- sident d’Esquerra Republicana, que tenia permís de portar una pistola des de molt abans de la guerra, que no tenia cap relació amb la C.N.T, que sí que es dema- naven diners per fer una carrete- ra (la carretera de la Vila) però que era a títol de préstec i que qui ho feia era l’Ajuntament, no ell… Aquest primer dia, a més, va dir que demanessin informació so- bre ell al doctor Jané, al rector, al campaner, a les monges i a la fa- mília Bosch de l’Hostal. El Manquet quedarà detingut i començarà el recull de declara- cions i d’informes de persones diverses de Viladecans, tot amb l’evident objectiu d’agreujar al màxim les culpes del detingut. És fàcil deduir quines preguntes devia fer l’instructor als decla- rants, ja que tots, per exemple, en un moment o altre, diuen que el Manquet era l’“amo absoluto del pueblo”, i que, per tant, era el “responsable de todos los desma- nes” que s’hi cometien. Suposo que l’instructor devia preguntar: “¿Cree usted que José Iturrioz era el amo absoluto del pueblo”? I el declarant contestava que sí, ja que realment el Manquet era evi- dent que manava molt. I després, devia continuar: “Si era el amo absoluto, ¿era por tanto respon- sable de todo lo que ocurría?” I el declarant, més o menys conven- çut, contestava també que sí. Al- guns dels declarants diuen molt poques coses, i sembla que par- lin com obligats, però en altres es veuen les ganes d’afegir llenya al foc. I així veurem que algunes de les declaracions, a més del que va dir el primer acusador, hi afegei- xen que la petició de diners era amb l’amenaça d’un “passeig” per les Costes de Garraf a qui no volgués pagar, o que l’encausat es vanagloriava d’haver partici- pat en un atemptat que hi hagué contra Alfons XIII i que per això va estar detingut a la fortalesa de Maó (tot i que aquesta detenció no consta enlloc) o, sobretot, que el Manquet va ser responsable de la mort del Germans Gabri- elistes, ja que sabia on estaven amagats i va facilitar que els tro- bessin. Aquesta darrera acusació és, sens dubte, la més greu, ja que podria deduir-se que Iturri- oz tenia delictes de sang, i podia ser condemnat a mort. Aquesta acusació, que el fiscal recull amb gran rellevància en la seva acusa- ció final, es troba en l’informe de la Guàrdia Civil, on diu que això és el que ells han sentit explicar, i en la declaració de Lluís Moré del Castillo, una declaració en la qual es noten moltes ganes de fer mal a l’encausat. De totes les declaracions, la més breu i feta d’evident mala gana és la de Baldiri Miracle, mentre que resulta sorprenent la del rector Josep Homar, que de fet si va sal- var la vida va ser gràcies al Man- quet, que va vigilar que no en- tressin a la casa on va ser amagat durant quinze dies en els inicis de la guerra. El Manquet mateix, com hem vist, havia demanat que preguntessin al rector per la seva actuació… Doncs bé, Josep Homar, a més de dir que així que va esclatar la guerra va fugir a Barcelona, cosa que no és exacta, explica la història de l’atemptat del rei, la de l’amenaça del “pas- seig” per les Costes de Garraf als qui no paguin, i diu que, enca- ra que a Viladecans no hi vagin haver morts, sí que hi va haver molts “desmanes” dels quals el Manquet era responsable en tant que “amo absoluto” del poble. Pel que sembla, a Josep Homar en aquell moment l’únic que li devia importar devia ser no po- sar en perill la seva carrera eclesi- àstica defensant un “roig”… I per acabar, diguem que l’última declaració que hi ha a l’expedient és la de Vicente Ferro, el doctor Ferro, que declara des del poble de Das, a la Cerdanya, on devia estar mirant de curar-se de la tu- berculosi. És una declaració dis- creta, en què diu que el Manquet era l’amo de Viladecans, però que no sap si va intervenir en l’atemp- tat del rei, i que no és cert que tingués cap intervenció en l’assas- sinat dels Germans Gabrielistes. Afegeix, això sí, que ell és qui va ordenar la incautació de la Torre Roja i de la Casa del Senyor Feliu. D’aquest tema dels germans Ga- brielistes en parlarà el mateix doc- tor Ferro en l’aval que escriurà un temdps després, com veurem. I aquí s’acaben les declaracions i comença la segona part de la his- tòria, que explicarem en el núme- ro que ve. Josep Lligadas Vendrell Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 20
    • Míting del PSUC al camp de futbol de Viladecans Amb motiu de les primeres eleccions democràtiques al Parlament espanyol, el 15 de juny de 1977, el PSUC va organitzar un míting de final campanya al Baix Llobregat a l’antic camp de futbol de Vilade- cans. El míting va ser un dels més multitudinaris que es recorden a Viladecans. Van intervenir dirigents com Antoni Gutiérrez, “el Guti”, mort l’any 2006; Francesc Baltasar, secretari comarcal que anys després seria alcalde de Sant Feliu de Llobregat i conseller de la Generalitat; Juan Ramos, dirigent de CCOO, desaparegut el 2011; i Ignasi Riera, entre d’altres. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 69 - Setembre 2013 21 la memòria en imatges secció a càrrec de Jaume Muns