• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
La parla del viladecans pagès
 

La parla del viladecans pagès

on

  • 622 views

 

Statistics

Views

Total Views
622
Views on SlideShare
601
Embed Views
21

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

2 Embeds 21

http://www.facebook.com 16
https://www.facebook.com 5

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    La parla del viladecans pagès La parla del viladecans pagès Document Transcript

    • La parla del Viladecans pagès:els noms, els llocs, les coses, les formes d’expressió Josep Lligadas Vendrell
    • Déu vos guard! Permeteu-me que, en començar va entrar també una forma més globalitzada deaquesta intervenció us saludi així, com ho faria parlar. Però tot i així, com que la llengua estàqualsevol pagès ben educat de fa cent anys. “Déu més enganxada a l’ànima que no pas el vestit,vos guard” és una fórmula que ara no s’utilitza la llengua encara perdura i encara la podemgaire, per raons de laïcitat, però fixeu-vos que, de repescar. Segurament que nosaltres som elsfet, encara que es tracti d’una fórmula d’origen últims que ho podem fer, i per això voldriareligiós, aquest origen religiós està força tapat. presentar aquest treball. Evidentment que noDe fet, es deia “Devosguard”, convertint “Déu” tinc ni coneixements ni capacitat per fer un estudien un discret “Dé”, com passava també, per complet i prou fonamentat del tema. En tot cas, jaexemple, en l’”Ave Maria” que es deia en entrar a aviso que em centraré bàsicament en les paraules,les cases, que s’havia convertit en “À Maria”. perquè entrar en les estructures lingüístiquesBé, doncs això, Déu vos guard. Jo crec que a tot exigeix saber-ne bastant més del que jo en sé. Enaquest territori nostre se li pot aplicar allò ue les estructures lingüístiques hi entraré només enJaume Codina deia a propòsit del Prat: que va ser, alguna ocasió. En tot cas, serveixi aquest treballfins no fa pas tant, un territori aïllat, “a les portes com un tast, un camí obert, que donaria prou dede Barcelona però increïblement lluny”1. Quan va si si es pogués aprofundir. Caldrà, però, fer-hocomençar la industrialització, i més encara després aviadet, abans que se’ns perdi la gent que ensamb la immigració i la globalització, aquest ha transmès les paraules, i abans que els queaïllament va desaparèixer, i ara estem sotmesos encara les tenim com a llengua pròpia les acabema totes les influències. Però fins aleshores, i tot perdent, i abans que les pulsions uniformitzadoresi que per aquí arribaven aires de modernitats ens les facin malbé.diverses (a Viladecans, l’herència de la Magdalena El tema el presentaré dividit en quatre parts: elsModolell va ser un brutal baròmetre d’aquests noms de les persones, els noms dels llocs, elsaires, per exemple), en el nivell de les formes de noms de la vida pagesa, i els noms i les paraulesvida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, de la vida quotidiana, que inclourà també algunspodem dir que, realment, estàvem increïblement elements de fonètica. Anem pel primer.lluny de Barcelona. I a Viladecans, probablement,més encara que als altres llocs, per la manca d’unesquelet social mínimament sòlid que fos capaç 1. Els noms de les personesde portar influències foranes.Una de les conseqüències positives d’aquestaïllament és que s’han pogut mantenir, i esmantenen encara, formes de parlar molt genuïnes,molt poc contaminades, molt profundamentarrelades. Jo recordo d’una manera especialla manera de parlar de la meva mare, i tambédel meu pare, i dels meus avis, i escolto encaraara, en els membres de les famílies, diguem-ho així, més ràncies de Viladecans, un munt deparaules i expressions que certifiquen aquestasituació increïblement llunyana de la parla mésestandarditzada que tindria com a emblema laparla de Barcelona. Quan parlo de formes de parlarm’estic referint sobretot a dos nivells diferents:per una banda, a les paraules i expressions; i peruna altra, al que jo, que no sóc filòleg, anomenariaestructures lingüístiques, la xarxa bàsica de lallengua en la qual les paraules s’insereixen, i quesegurament és més important que les paraulesmateixes.Tot això, però, ara està canviant a tota velocitat.Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador decap, i juntament amb la nova forma de vestir ens1 Jaume Codina, El delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres iformes de vida dels segles XVI al XX, Edicions Ariel, Espluguesde Llobregat, 1971, pàgina 432.
    • Fixeu-vos en aquest senyor de la foto. És el meu costa de pronunciar i és més fàcil dir Madorell. Ibesavi, que està aquí acompanyat de la meva àvia com que era una dona, Madorella.i la meva mare, que li tapen el braç i la cama que I última característica, que abans ja he apuntat.va perdre en sengles accidents laborals de la seva Fransiscu, Nitu, Nita, Pepitu, Níssiu, Sèbiu… Ovida de pagès. Es deia Roc Balletbò. Com es pot sigui Francisco, Juanito, Juanita o Anita, Pepito,veure, era un senyor gros, sòlid, que imposava. Dionisio, Eusebio… Són molts els noms d’origenPerò li deien el Roquet. Ell era el Roquet, i a casa castellà que s’utilitzaven a Viladecans. Uns nomsseva era a cal Roquet. I tota la vida el van anomenat profundament arrelats. Però atenció. Aquestsamb aquest diminutiu. Sembla mentida. noms són d’origen castellà, però han estatI és que aquesta seria la primera característica fagocitats, deglutits i digerits per les estructuresa destacar. Els noms, molts noms, s’usen en lingüístiques pròpies del català: i és que aquí, lesdiminutiu, i en diminutiu duren tota la vida, per estructures lingüístiques eren molt potents, i lesmolt respectable i rellevant que sigui qui duu paraules s’hi incorporaven sense desnaturalitzar-el nom. Peret, Pepet, Roquet, Antonet, Tonet, les. Això es veu, sobretot, en dos fets: el primer,Roquillo, Pepito, Merceneta, Laieta, Treseta, el més obvi, és la pronúncia: Fransiscu, senseTressita, Nita, Nitu, Bielet, Sisquet, Marieta, cap ressò de la pronúncia Francisco. I el segon,Joanet, Antonieta… Tants com vulgueu. Alguns i més rellevant, la manera de retallar els noms:d’aquests, per cert, són noms d’origen castellà, en castellà, es retalla pel final i es manté elperò d’això ja en parlarem després. començament (Francis, Sebas, Tere…); mentreLa segona característica és que la gent no té que en català, es retalla pel començament i escognoms, i a vegades ni nom. Bé, sí que en té, però deixa sencer el final, com és el cas de Ton, Biel,és com si no en tingués. Fa dies vaig estar demanant Laia o Cesc. I així és com són retallats aquellsunes informacions al meu veí, el Xim-xim, de cara noms d’origen castellà: Siscu, i Níssiu, i Sèbiu. Ia un llibre que he estat preparant i que es titula les paraules fan llavors el seu propi recorregut,“Viladecans, els llocs i les històries” i, en acabar, de manera que de Siscu se’n pot fer el diminutiuvaig haver de preguntar-li com es deia, per posar-lo Sisquet, una paraula en la qual cap castellà podriaa la llista d’agraïments. Mai no havia sabut que es reconèixer l’originari Francisco. Ja sé que no ésdeia Josep Bosch Font, que mira que és senzill. No, així, però es podria dir que Sisquet és una paraulala gent es deia, i molts es diuen encara, pel nom de absolutament catalana. I encara hi ha una cosala casa: la Montserrat de cal Banato, o la Tressita més sofisticada: aquí, el nom de Joan es deiade cal Forner, o el Siscu de cal Riveró. I també, com Joan, evidentment; però resulta que hi ha quiel Xim-xim, o el Tomacaire, o la Nofre, simplement fa el diminitiu en castellà catalanitzat, Juanitu, ipel nom de la casa, sense nom propi i sense “cal”. I partint d’aquí ho retalla a la catalana i ho deixatambé es podien dir pel nom del pare o de la mare: en Nitu. Jo crec que això mereix un monument ael Peret del Sèbio, el Nitu de la Ferrera. I finalment, l’enginyeria lingüística.us puc dir que jo, encara ara, per a una quanta gent,sóc el Josep de la Merceneta. 2. Els noms dels llocsTercera característica. La fenimització del noms.Mentre preparàvem el llibre-entrevista que livaig fer a l’Antònia Doñate, en un cert momentem va dir: “La meva sogra m’explicava que, alcap de poc de començar la guerra, van anar aveure-la les Putxes totes enfadades…”. LesPutxes. No vaig gosar preguntar qui eren, per noquedar com un ignorant, fins que vaig endevinar,per la conversa, que les Putxes eren les filles del’alcalde republicà Llorenç Puig. De Puig, Putxes.I les Marxantes de Cal Marxant, i la Jovita de CalJovito, i la Magina de Cal Magí, i la Conrada deCal Conrado. Bé, i la vella Conrada, que era l’àvia,i que a ningú semblava ofensiu anomenar-la així.I és clar, la feminització més emblemàtica és lad’una molt il·lustre personalitat viladecanenca,la ja esmentada senyora Magdalena Modolell, ala qual un cert nombre de gent (potser la menysrespectuosa) coneixia com la Madorella. Modolell
    • Anem ara als noms dels llocs. Això és cal Menut, la a ser coneguts com cal Pastera o cal Sellarès. Dinsnostra masia més estimada, un edifici de propietat el nucli urbà, tothom era “cal”, llevat, com hemprivada catalogat com a bé d’interès local, i que dit, d’alguns senyors importants.s’està deteriorant a marxes forçades sense que Què hi ha al darrere de tot això? És bastant senzil.ningú sembli tenir gaire interès a fer-hi alguna “Can” ve, com és sabut, de “casa d’en”, mentrecosa. Quina llàstima. que cal ve de “casa del”. I resulta que, al llargI bé. Els noms dels llocs és un camp molt ampli, dels segles, mentre que al que coneixem com lade manera que jo em centraré només en els noms Catalunya Vella, és a dir, del Llobregat en amunt,de les cases, amb alguna incursió suplementària s’ha mantingut el tractament “en” per anomenaral final. les persones (en Joan, en Pere, en Pau), a laDeia jo més amunt que nosaltres som segurament Catalunya nova, o sigui aquí, aquest tractamentels últims que encara podem repescar la llengua ha anat desapareixent i s’ha anat introduintpagesa, abans que quedi sepultada per totes més aviat l’article “el” (el Joan, el Pere, el Pau).les contaminacions. Doncs bé. Així com quan I, com a conseqüència, això s’ha traduït tambéapliquem aquesta possibilitat als noms de les en la manera d’indicar les cases, i “cal” ha anatpersones no podem pretendre res més que fer substituint l’antic “can”. De manera que “can” esinventari de com s’utilitzaven, i no pas intentar manté en els noms més antics i arrelats, o de mésrecuperar-los, quan ens referim als noms de les alta posició social, mentre que “cal” va ocupantcases la cosa canvia. Els noms de les cases sí que tota la resta de noms. No sé si s’hi podria afegirels podem mantenir. I crec que aquest és un dels també que quan es tracta d’un nom de persona, onostres deures com a gent que s’estima el seu d’un qualificatiu, o d’un nom comú, la substituciópatrimoni. Nosaltres hem rebut els noms dels és gairebé segura (cal Pere Trius, cal Menut, calnostres pares i dels nostres avis, i a més podem Ginestar), mentre que si és un cognom o algunapreguntar encara a la gent gran que ha rebut els altra mena de designació semblant és més fàcilnoms d’una forma sens dubte més neta. És, doncs, que es mantingui el “can” (can Torrents, canuna urgència escoltar aquests noms i deixar-los Pastera, can Sellarès, can Seguí).fixats, com a estació final de la parla que ens ha Sobre aquest tema, encara em permetreu unaarribat, i que serà el millor testimoni que podrem petita incursió a la casa del veí, al lloc anomenatdeixar als qui vinguin darrere. l’Enregàs, que és de Gavà. Em sembla que m’hoFixem-nos, com a exemple significatiu, en un puc permetre perquè quan jo era petit el meuaspecte concret: l’ús de la partícula cal o can per avi hi tenia un terreny arrendat, i jo hi anavaassenyalar el nom d’una casa. Si ens fixem en el sovint. Doncs bé. L’Enregàs és una mostra moltnucli urbà de Viladecans, queda molt clar que l’ús clara del procés de substitució d’“en” per “el”.pràcticament universal és “cal”: cal Banato, cal Enregàs, com és obvi, ve d’un senyor que es deiaPocapina, cal Figuerons, cal Calic… i les poques Regàs, el qual era anomenat amb l’article “en”.excepcions que hi ha corresponen a senyors de Però a mesura que es deixa d’utilitzar “en” perBarcelona instal·lats a Viladecans, com és el cas anomenar les persones, “En Regàs” passa a serde can Bruguera, o fins i tot de can Roca, que tractat com si fos una sola paraula, s’hi afegeixés com molta gent coneixia, i encara coneix, la l’article habitual, que aleshores és “el”, i passa afàbrica Roca Radiadors. En canvi, si anem fora ser l’Enregàs. Una altra bona mostra d’enginyeriadel nucli urbà, a les masies, hi trobem de tot: lingüística.masies clarament designades amb la partícula I em sembla que m’aturo aquí. Podríem entrarcan, com can Pastera, can Torrents, can Sellarès ara en els noms pròpiament dits, que convéo Can Seguí, d’altres clarament designades amb de preservar-los tal com ens han arribat, sensecal, com cal Menut, cal Roc de les Marines o cal remenar-los gaire. Però ja dic, m’aturo aquí,Pere Trius, i altres que fluctuen, com cal o can perquè ens allargaríem massa.Simon. I encara s’hi pot afegir una altra dada. I és Però, per acabar, em permetreu la petita incursióque sovint es donava el cas que famílies que feien que deia en començar aquest apartat. Segur quede masovers en alguna d’aquestes masies, quan tots coneixeu, a Viladecans, el carrer de Sant Joan,tenien ja possibilitats d’independitzar-se i d’anar- aquell espai que fa funcions de plaça i on hi hase’n a viure dins el nucli urbà, continuaven sent l’església i la llibreria Els Nou Rals. Aquell carrer,conegudes amb el nom de la masia, però aleshores, fins al 1940, es va dir “calle del Arrabal”, i la gentsi eren d’una masia amb “cal”, continuaven igual, ho va catalanitzar dient-ne “carrer de la Raval”, o,però si era amb “can”, passava a ser “cal”. És a dir, més encara, simplement, “la Raval”, com si Ravalque els masovers de can Pastera o can Sellarès, fos un nom femení. Jo, que hi vaig viure de petit,quan es van establir dins el nucli urbà van passar
    • sempre el vaig sentir anomenar la Raval, i molt clara i supersabuda, però a mi em produeix unapoc carrer de Sant Joan. Ja sé que és una manera enorme curiositat.incorrecta de dir, i que la correcta hauria de ser Encara seguint amb el tema, val a dir que els“el Raval”. Però ja em disculpareu. Jo, d’aquest xupets, ara, cada cop són menys utilitzats percarrer, no en puc dir de cap altra manera que no regar, perquè els pagesos ara tendeixen asigui la Raval. I és que aquesta paraula és també utilitzar mètodes més directes, com mangueresun nou d’exemple d’allò que dèiem amb els noms o aspersors, i per tant els xupets es van deixantde persona: que ha estat fagocitada, deglutida i abandonats i es deterioren cada cop més. Nodigerida com a paraula incorporada a la nostra estaria gens malament recuperar-ne alguns imanera de parlar el català. posar-los en algun lloc a l’abast, perquè no es perdi el record d’aquesta petita meravella del treball agrícola.3. Els noms de la vida pagesa El vocabulari de la vida pagesa és, certament, inacabable. Els noms de les eines, dels objectes, de les diferents feines, de les plantes, etc., etc. Aquí hi ha, sens dubte, un camp de treball i inacabable i interessantíssim. Jo, evidentment, no l’he fet. Però sí que puc, almenys, destacar-ne algunes paraules i alguns elements. Hem parlat dels xupets. Doncs, encara dintre l’àmbit de l’aigua, cal remarcar la importància de les corredores i els valls. Unes paraules que, per a qui no coneix el món pagès d’aquest territori i de possibles territoris semblants, li sonaran estranyes i desconegudes, però que aquí són peces fonamentals per a fer possible el treball a les terres deltaiques. Les corredores són els canals amples que condueixen l’aigua en elsDeixem ja els noms de casa i de lloc, i passem al nostres camps, i els valls són canals més estretsnoms propis de la feina de pagès. Això que teniu que fan passar l’aigua per entremig dels camps.aquí és un xupet, una paraula interessantíssima Però fixem-nos-hi: són valls en masculí, “un vall”,com interessantíssima és la cosa que designa. Els no en femení, que “una vall” és un terreny situatxupets són unes construccions quadrangulars, entre muntanyes.que utilitzen un sistema de vasos comunicants per distribuir l’aigua o, si cal, per portar-la cap a zones I anem ara als fruits de la feina del camp. Atenció:més altes. L’aigua passa per una canalització per el camp, no l’horta ni l’hort ni cap cosa així. Aquí lasota terra, va omplint els xupets, i des de cada gent treballa al camp, i, per molt que tècnicamentxupet es rega la superfície més propera. Així es el que produeix siguin cultius d’horta, aquestapot controlar l’aigua, fer-la anar de manera més paraula no la utilitzen. Com tampoc utilitzen lafàcil cap allà on cal, evitar que s’endugui la terra, paraula hortalissa: aquí cultiven fruita i verdura,i marcar també l’espai per a cada cultiu. Tota una que en conjunt és el “gèneru”, forma evidentmentobra d’enginyeria pagesa. incorrecta però absolutament arrelada de “gènere”. Ah, i del camp tampoc no en diuen “elI ara fixem-nos en la paraula. Xupet ve de l’àrab tros”, com fan a la tele.“aljub”, que vol dir pou, i d’aquí ve xup, que,però, aquí en aquesta zona s’utilitza sempre en Sobre el nom del que el camp produeix, resultadiminutiu, xupet. D’aquesta mateixa paraula, curiós adonar-se de l’origen de cada una de les“aljub”, ve també la paraula castellana “aljibe”, paraules. Fixem-nos: xíndria, escarxofa, albergínia,que vol dir cisterna. I la pregunta seria: donat alfals i garrofa vénen de l’àrab; tomàquet i patataque els xupets no van començar a existir per de les llengües indígenes d’Amèrica; enciam,aquesta zona fins que tot això va començar a ceba, poma, pera, pruna, préssec i meló del llatí;ser terra de regadiu, cosa que es va esdevenir i albercoc és la paraula més curiosa, perquè veno fa més de dos-cents anys enrere, ¿com és de l’àrab, que van agafar la paraula dels grecs,que els pagesos van incorporar, per designar els quals l’havien agafada del llatí, en què es deiaaquesta construcció, una paraula d’origen àrab? precoquum, que vol dir pre-cuit, o sigui precoç,¿D’on els va venir? Potser a aquesta pregunta perquè és una fruita primerenca...els filòlegs i historiadors hi tenen una resposta I aquí ens podríem aturar un moment en la
    • manera com la normativa lingüística ha fixat les I arribem a l’últim apartat, els noms i les paraulesparaules, i com nosaltres ens l’hem presa. Resulta de la vida quotidiana. Aquí teniu una llar de focque xíndria i escarxofa són paraules perfectament (nosaltres en dèiem el foc a terra), una pastera,correctes, que són al diccionari, encara que es unes balances... la vida quotidiana pagesa de fa,consideren més genuïnes síndria i carxofa. Però per exemple, setanta o vuitanta anys.resulta que aquí, que diem a totes totes xíndria Buscant coses per internet, m’he trobat amb uni escarxofa, ens sentim estranyament obligats llibre escrit per Jordi Dorca i publicat per l’Instituta agafar les formes genuïnes i perdem la nostra d’Estudis Catalans que es titula El parlar demanera de parlar. En aquesta terra, que és com Collsacabra: aproximació i assaig de descripció. I hela pàtria de l’escarxofa, ¿per què dimonis hem pensat que això és el que hauríem de fer aquí, quede renunciar a la nostra manera d’escriure i dir de matèria n’hi hauria. Però, mentre no ho fem,aquesta magnífica verdura i forçar-nos a fer servir permeteu-me presentar-vos, simplement, unacarxofa, que és una cosa que mai no direm parlant llista de paraules que abans eren molt comunes anormal? Atenció, amics de Sant Boi i del Prat: en Viladecans i m’imagino que també a la resta delsles festes que li dediqueu a l’escarxofa, no la traïu nostres pobles i que ara ja no ho són tant.posant-li un nom que aquí no és el seu! En canvi,en el cas de les esbergínies, l’ofals i els bercocs, la Per exemple, i en desordre: la pipa dels nensnormativa diu que s’ha de dir albergínies, alfals i que ara molts en diuen xumet; el color carbassaalbercocs. Jo, en els dos primers casos, em sembla que ara és taronja; el picarol que com més anemencertada la decisió, perquè ofals i esbergínies més poc sona; el corraló que és un pas estret, asonen a vulgarismes. Però crec, en canvi, que vegades tancat i a vegades no; els refilets que fanbercoc es podria acceptar perfectament com a els ocells o les sopranos quan canten; la posiciócorrecte. d’arrupir-se, que vol dir encongir-se sobre si mateix; fermar, que és lligar una bèstia; torbar-Podríem continuar esmentant paraules referides se que vol dir entretenir-se i fer tard; vagar quea la vida pagesa, però no acabaríem mai. Només vol dir tenir temps per fer una cosa (“no emn’esmentaré una altra, tristament famosa fa uns vaga de venir”, dèiem); destarotar que vol diranys i ara desapareguda perque el que designava desconcertar, descol·locar; tenir tard que és comtambé ha desaparegut, tot i que resta ben viva abans es deia això que ara es diu tenir pressa;en el records dels que l’hem patida: la rendilla, trabucar o trabucar-se, que és quan una cosa esaquell mosquit petit i que picava molt fort, que tomba i va a terra... I així successivament.era habitual als deltes de l’Ebre i del Llobregat.Rendilla és un derivat de rantell, que vol dir D’aquestes paraules poc usades, n’hi ha dues quemosquit. em semblen més rellevants: barri i eixida. Eixida és una paraula especialment bonica, i que caldria fer servir més. Etimològicament vol dir4. Els noms i les paraules de la vida sortida, però el sentit que té en la nostra parla ésquotidiana el d’un espai situat a la part posterior de les cases, que servia per orejar la casa, tenir-hi el bestiar i els estris del camp, plantar-hi flors o alguna parra o figuera, jugar-hi les criatures… Ara que les eixides han perdut la part pagesa de la seva funció, habitualment les anomenem pati. Però eixida sona molt millor. I l’altra paraula és barri. Barri és una paraula que en el parlar globalitzat vol dir un nucli agrupat de cases. Però aquí abans el seu sentit habitual era un altre: volia dir la porta que tancava l’eixida d’una casa pagesa, per on entraven i sortien els carros per anar al camp. Aquest segon sentit, certament, continua encara prou viu. Però hauríem d’evitar que l’altre sentit, el globalitzat, acabés fent-nos-el oblidar. I ara tocaria fixar-nos en algunes expressions que no designen coses, sinó que formen part de tot aquest conjunt de paraules o agrupacions de paraules que serveixen per refermar o contradir
    • el que s’ha dit, per lligar frases, per transmetre pronunciar-les millor: per exemple “trenc” ensentits… En tenim moltíssimes, i no goso fer-ne comptes de tren, o “mart” en comptes de mar.llista perquè serien difícils de fer entendre. Només Després hi ha, en la tradició lingüísticamiraré d’explicar-ne una: tanmateix. Fa anys, a viladecanenca (i, certament, de molts altres llocsViladecans, aquesta paraula (pronunciada sense de Catalunya) la tendència a l’“estalvi energètic”ena, és a dir: “tà-mateix”) era d’ús força habitual, a l’hora de pronunciar les coses. I així, a més de lai tenia el significat de “de totes maneres”. Madorella que hem dit abans, tenim “la Torroja”Exemples: “No t’hi amoïnis. Tà-mateix, no hi ha per dir la Torre Roja, o “les Preiades” per dir lesres a fer!”. “No fa gaire bon dia. Però tà-mateix Parellades. “La Torroja” hi ha encara alguna gentell segur que no deixarà d’anar-hi”. També podia que ho diu, mentre que “les Preiades” em semblatenir un sentit semblant a “realment”: “Tà-mateix que també ha desaparegut. I altres exempleset cases amb el Toni?”. Però a poc a poc la paraula podríem esmentar.va anar perdent ús. Però en canvi, s’ha recuperat,en el llenguatge culte, la paraula “tanmateix”, I finalment, tenim el canvi de la ella per la i.pronunciada amb totes les lletres, per significar La “paia” per la palla, els “ais” pels alls, les“no obstant”. Per exemple: “Ell va dir que sí. Però “ceies” per les celles. Forma part, de fet, detanmateix, tots sabíem que era mentida”. Estaria l’estalvi energètic que dèiem abans. És curiósbé no perdre el nostre “tanmateix”, pronunciat el que passava amb la paraula “poll”: a casa, es“tà-mateix”, i amb el sentit que tenia abans. De pronunciava “poll” per referir-se a les bèstiesfet, tots dos sentits, l’antic i el culte, i les seves que neixen dels ous de les gallines, i “poi” per lesdues pronúncies, estan recollits als diccionaris. bestioletes que emprenyaven entre els cabells de les criatures, i jo durant molt temps vaig pensarI per acabar, farem un breu aterratge en la que les dues paraules s’escrivien diferent, “poll” ifonètica. “poi”. Alguna d’aquestes paraules transformadesA Viladecans era proverbial la pronúncia reforçada s’ha mantingut, aquí i a molts llocs, com és el casde la erra davant de consonant, i especialment en de les “ceies”. La més pintoresca d’aquestesels finals en erra-ena: “forrn”, “carrn”, “hiverrn”, transformacions és la de lligall. Té dues elles, una“Borrn”. Això, si no m’equivoco, també passava al començament i una altra al final, i després de laen altres llocs de per aquí, però en tot cas, al del començament, per acabar-ho d’adobar, hi hanostre poble sempre s’ha fet molta conya amb el una i. O sigui que tot plegat dóna “iigai”, amb latema. Ara, però, aquesta forma de pronúncia crec primera i fent funcions consonàntiques.que ha desaparegut totalment. La parla del Viladecans pagès és molt interessant.Hi ha també, en les consonants finals, una Caldrà prestar-hi més atenció. Però, de moment,tendència a repenjar-les en altres consonants per jo acabo aquí. V Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà Sant Climent de Llobregat, 17 de novembre de 2012