Your SlideShare is downloading. ×
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Selecció de poemes de Josep Carner
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Selecció de poemes de Josep Carner

5,641

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
5,641
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
11
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. Selecció de poemes de Josep Carner Selecció de Pere Ignasi Poy Capvespre En lantiga placeta vilatana amb dos arbres malalts i un que es revifa, a lun cantó la porta de lesglésia que té un sant sense cap i un sense cames, 5 i, enfront mateix, la porta de lhospici, viu el sastre, velleja que velleja. Porta ulleres i cus. —Com un miracle mostregen tot el cel fulles de rosa; sha calat foc vora del sol, i brillen10 en els carrers les cares dels que avencen victoriosament cap a la posta. Però lesguard del sastre no shi gira. Perdut en si mateix, igual li donen postes, dies i nits. I si redreça15 el cap, serà per a enfilar lagulla. Llibres dels poetes (1904) @PereIgnasiPoy ppoy@xtec.cat 1
  • 2. Glossa Sol, solet, vinem a veure, que tinc fred. Tothom de la casa és lluny, a fer el tomb; 5 ja només vigilen mos soldats de plom. Quina revolada de vent al terrat! I em mira, i seixampla,10 tan negre, el meu gat. La nina, malalta, jeu en un racó, i roda per terra polsim de segó.15 Tinc esgarrifances i de poc em val la casa tan freda i el sostre tan alt. Sol, vine, que el núvol20 tot ell és negror; fem-nos companyia si també tens por. Sol, solet, vinem a veure, que tinc fred. Llibre dels poetes (1904) 2
  • 3. Hi ha matins... De sobte, hi ha matins que só com un vellet i bufo dolçament les volves del vestit, i poso belles comes si faig algun sonet i saludo el passant amb un braç encongit. 5 Tinc un gran cansament del que he vist i sentit i tot pensant en líntim, inútil minyonet, vibra el meu cor mig còmic i mig endolorit com en el capaltard el so dun clarinet. En els meus dits balders, les coses són adverses;10 i matabala arreu el so de les converses; sé, engabiat com un canari, el meu destí. El món se mha tornat una grisa aquareŀla i faig al vidre del rellotge fregateŀla amb la malenconia del viure perquè sí. Primer llibre de sonets (1905) 3
  • 4. Les figues matinals Neera, aquella vídua benigna i assenyada, baixa de mica en mica lescala del jardí; canten ocells, la font gorgola enamorada, les fuges parlotegen i alegren el camí. 5 —En vida de Caropos, quin córrer nit i dia! Venia, al meu darrera, damagatalls al fons; amb roges llambregades damor mescometia i em sacsejava com el vent als branquillons. Però ja visc tranquiŀla, no mhe de turmentar;10 semplena ma cintura, de no cap braç esclava; la sotabarba fina que ell sempre masegava, ara sacsó ja cria del pler de reposar. Cada dia al jardí men vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama.15 I em besa laire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet. Els fruits saborosos (1906) 4
  • 5. Les llimones casolanes Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa damunt el voleiar dels braços i el vestit. El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa i ja a la cantonada és Licas, el marit. 5 Liceni trenca un vidre, Naïs sesmuny, plorosa. Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus, amb una revolada cruel i una amorosa ha restablert Metimna la pau, que amen els déus. Cansada, pren la copa de bella transparència10 on juguen aires, núvols, solcant un blau camí, i riu, sabent que a laigua mesurarà amb ciència el raig de la llimona, la mel de romaní. I beu, dant a lentorn les últimes mirades. La llum en el cristall, esparvilladament,15 damunt sa cara es mou i lomple de besades i li fa cloure els ulls, repòs de tant desment. Els fruits saborosos (1906) 5
  • 6. Carlemany i el rei En Jaume Carlemany i el rei En Jaume són tots dos en paradís; lun és blanc com les congestes, laltre ros com el matí, 5 i, distrets de veure els àngels, cap al món shan ajupit; van cercant una contrada tot parlant com pare i fill. Carlemany és més immòbil,10 tot feixuc de majestat com lavet de la muntanya ple de tofes de Nadal. Ja ignorant de plers i dires i oblidat del seu capmall,15 ara té son blanc ermini i ulls de sant de catedral. El rei Jaume brilla encara daquell or de joventut que guaitaven nins i dones20 amb les mans damunt dels ulls. Bé deu ésser la ginesta que ens aboca el mes de juny un record del rei En Jaume que iŀlumina tot el puig.25 I diu Carles: —Bella terra catalana! Del meu temps, un infant eres encara en bressol de roca i neu, i ja et deia el món rondalles30 de desig i de poder en el cant de les onades i en el vent caningonenc. —Catalunya —deia En Jaume— en mon pit ha reposat;35 jo lhe vista iŀluminada dun somriure nuvial; si em brunyí la meva espasa, mon escut fou son mirall, si el seu nom em retornava,40 el meu nom la salvarà—. Carlemany: —Mai no lhe vista, llevat dara, amb vós ací: jo no fos en sala blava, hi voldria fer camí; 6
  • 7. 45 li diria, regalant-me de sa mel de romanins: «Iŀluminat cor enfora, fes-te forta cor endins»—. El rei Jaume: —És gerda i bella,50 la més bella que jo sé; amb front alt, com les princeses, però ella, servant seny; com cabrits que joguinegen al damunt dun sol pedrenc,55 al damunt de ma cuirassa jo sentia sos batecs—. Carlemany: —Jo vaig donar-li jorns de cura paternal. Al bressol ella dormia:60 al bressol vaig fer posar flors collides en els boscos fabulosos i immortals: flor vermella de coratge, blanca flor de santedat—.65 El rei Jaume: —Tres taronges vaig collir pel seu amor; al brial les hi llençava: cel i mar nhavien goig. En pren una, en pren una altra70 i en respira les olors: com ses mans ja neren plenes, la darrera no la vol—. Carlemany i el rei En Jaume són tots dos en paradís,75 asseguts amb tota glòria en un dia sense fi; van veient altra vegada anar els àngels i venir. Lun és blanc com lEtern Pare,80 laltre ros com Jesucrist. La malvestat dOriana (1910) 7
  • 8. Cobletes sobre el cas duna veïna Qui veïna pot tenir, quina sort divina! Ai veïna, serafí que alça una cortina, 5 o que mira el seu tapí —no se sap què esbrina—, o que rega el bell esclat duna clavellina! No hi ha res tan delicat 10 com una veïna! Li estremeix el caparró l«Estigui boneta!». Si un la mira bon minyó, dolç com un poeta, 15 ella al si mou amb dolçor una violeta... Ai, el vol bellugadís de sa faldilleta! No hi ha al món un tal encís 20 com la veïneta. Oh beat encantament si vora lestada en clivella surt al vent una flor daurada! 25 La veïna, dolçament, sembla més gosada. ¿Qui tindrà silencis freds per a aquesta fada que hom ha vist amb enaguets 30 a la matinada? Oh veïna, goig tan prim, goig o melangia! Vora nostre la tenim, la veiem tot dia, 35 en sotgem un escorrim... i ve una hora, impia, que ella abat el transparent de la galeria, i el secret daquell moment 40 lombra se lenvia. I, oh Déu meu!, a lendemà, quina horror em glaça! La donzella que inflamà mon cor i ma passa 45 també surt a festejar 8
  • 9. —que és la seva traça— amb un jove de Montiel i amb un de Terrassa, amb el núvol i amb lestel50 i amb el vent que passa. Doncs, si haguessis desquivar joies traïdores per tenir al mateix replà qui, tan prop, enyores,55 ni a la guerra et cal anar ni amb les pecadores; lloga, amic, un pis llunyà, i si avui tarbores, prou lamor set mudarà60 amb les conductores. Auques i ventalls (1914) 9
  • 10. Lanunci lluminós Ja la nocturna joia ciutadana mor llastimosa com un vil neguit, enc que el cinema soni la campana i passi un duo tot enllepolit, 5 i el pobre mengi xufla i avellana, i els grans de cafès exultin de brogit, i tot venint de lòpera llunyana lauto escapi, de claror cenyit, si en una gran façana —que el teatre,10 lesglésia, el palau cerca dabatre amb el seu bell cabal esplendorós—, dun corrent de badocs a les envistes, maragdes i topazis i ametistes no proposen quelcom contra la tos. Auques i ventalls (1914) 10
  • 11. Les dames del Passeig de Gràcia Ara veieu si no és cortesia veure les dames en gran galania, totes folrades i amb joies de preu —perquè tot duna que el temps sarraulia 5 van al passeig cada dia a migdia: deixen els cotxes i passen a peu. Ara veieu si no és cortesia, ara veieu. Les coses flonges voltant llur bellesa10 les engavanya de dolça peresa; el solellet les mirades natreu. Unes voldran lamoreta permesa; daltres menaren un nin que, amb sorpresa, cintes, velluts en son cos veu arreu.15 Ara veieu si no és gentilesa, ara veieu. A cadascuna —divina esperança— veure-la amb joia, guanyar la fermança duna mirada que us fuig i us atreu;20 i sols amar-les quan van allunyant-se: sentir-se al cor aquell bri de recança un cop passat llur somrís i llur veu... Ara veieu si no és benaurança, ara veieu. Auques i ventalls (1914) 11
  • 12. Rellotge de lany On el mort Abril amb un tany reposa, el Maig anirà duent una rosa. 5 Tu, Juny, llevaràs rialles nocturnes, i el foll Juliol un grapat despurnes. I veurà lAgost10 —tot las, sense tràfec— una sequedat rompuda amb un xàfec. I el Setembre fi, la curta diada,15 la nit com olent cambra aviciada. A la iŀlusió, que es fa trista i ranca, Octubre, feiner,20 el balcó li tanca. Novembre, en veient la fi duna prova, és el campaner que escampa la nova.25 Gai enterramorts, Desembre fa via; si us veiés un plor, Gener el glaçaria. Enlletgeix Febrer30 el record més tendre, i el Març, tot ventot, nescampa la cendra. Bella terra, bella gent (1918) 12
  • 13. Pau (1918) I Tot ho rasà la batalla arborada, el bosc antic ja no és trobador, óssos i llops han fugit del canó i lorde trist se nanà amb locellada. 5 Jesús en creu! Com ta imatge clavada, el temple mor, foradat pel felló. Oh, pietat! Altra volta, Senyor, ragi la mel de lalzina balmada. Els comellars, del pecat, sennegreixen10 i llur corona de foc maleeixen; tenen llurs flancs enyorança de flors. Volen la pau, que en daurar-los sesmerça, el blat serrat i la vinya dispersa que es mudaran en ta Sang i ton Cos. II15 Dónans la pau, oh Senyor, laire blau per a collades, vergers i casetes; a les masies els nius dorenetes, a les riberes el grill i el gripau. Cap més vegada no sollin lafrau20 ensulsiades, canons, baionetes. A ton reialme, Senyor, sempre escau la primavera vessant violetes. Que del camí per les fèrtils engires el formiguer venci el fum de les ires;25 llevin els camps per a un viure més bell; aures damor afalaguin eternes les vostres mans gracioses, maternes, que tenen cura del llir i locell. III Vós que el món, per bressol, per escon,30 un llogarret vau triar dun imperi! Vingui ben dhora, Senyor, refrigeri damunt de lhome atuït per lafront 13
  • 14. i que els germans facin festa en el món. I que tantost, en record del misteri35 de quan plegàreu només vituperi en vell jardí, fet abisme pregon, amb honrament puguin seure a la taula pobles avui sense dret de paraula. Té el llop sa cova, son niu el moixó.40 Ells, com el Crist en langoixa feresta, no tenen lloc on reposin la testa. La pau, sense ells, no seria el perdó. Bella terra, bella gent (1918) 14
  • 15. Cançó dun doble amor Lamiga blanca mha encisat, també la bruna; jo só una mica enamorat de cadascuna. 5 Estimo luna, oh gai atzar! Estimo laltra, oh meravella! Bella com luna no mapar, fora de laltra, cap donzella. Lamiga blanca mha encisat,10 també la bruna; jo só una mica enamorat de cadascuna. Ho fan lairet o la claror: estenc els braços per ma via;15 va cadascuna pel seu cantó, du cadascun qui jo volia. Lamiga blanca mha encisat, també la bruna; jo só una mica enamorat20 de cadascuna. I quan ja són a prop de mi i ja mos dits les agombolen, sota les túniques de lli hi ha dues vides que tremolen.25 Lamiga blanca mha encisat, també la bruna: jo só una mica enamorat de cadascuna. La inútil ofrena (1924) 15
  • 16. Beat supervivent La meva pipa jau, i no perilla, a un racó de la boca. —Mitjanit. Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla i dolça alena missenyora al llit. 5 —¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades —diuen, veient la ratlla de claror sota la porta, negres, ensonyades les cambres al costat del menjador. ¿Què faig? Em plac em ma sobirania10 duna clapa de llum entre foscors; encara visc, mentre ma gent somia, com un supervivent misteriós. Em distreu aquell pom de violetes, o bé el rellotge o el meu foc encès;15 ja del llibre les tímides lletretes, desentrenat com só, no em diuen res. Fuig tot afany davui, tota cabòria, com seguint de ma pipa el torterol; i del meu fadrinatge la memòria20 de puntetes, suau, torna a mon volt. Oh fadrinatge! Espera dun viatge entre un brogit que es mou i que relluu, abocament dels ulls a cada imatge i tremolor davant un colze nu;25 anar tot sol a respirar les roses dabril, quan plou, en un carrer oblidat; debatre amb els amics destranyes coses en un lloc tot encès, tot entelat, i, no volent cap llei, tenir les flaques30 que són com borda, miserable llei: aquell ficar les mans a les butxaques i arronsar-se despatlles com un rei, tancar-se amb una porta que no tanca, mesclar música i pols, taques i flors,35 i no poder trobar la roba blanca sinó quan del calaix ne penja un tros; sentir, pel maig, que el cel sens encomana, parar-nos tot sovint a mig camí, i anar a jeure tan sols, de mala gana,40 quan es migra el fanal, de tant servir; llevar-se tard, ja mig marcit el dia, dinar quiet al menjador tot buit, i veure amb no sé quina melangia que el sol, tot de biaix, us besa un fruit.45 Joventut, fadrinatge, us allunyeu, no pas massa remots de ma diada, com gent que ja ha tombat per la collada però que encar sen sent alguna veu. 16
  • 17. No em deixàreu, talment, sense riquesa,50 pobres papers i companyons gentils!, ara que creix ma cella desatesa i els primers cabells blancs lluen subtils. Oh cambres de mos fills, plenes de fades, oh seny de la muller, ple de destí,55 i, a mon voltant, mirades confiades que en mi reposen com si fos diví! Qui un temps va ésser lindolent donzell ara, en una illa de nocturna calma, es sent empallegat pel seu reialme60 i somriu ell mateix de son mantell. El cor quiet (1925) 17
  • 18. Cançoneta incerta Aquest camí tan fi, tan fi, ¿qui sap on mena? ¿És a la vila o és al pi de la carena? 5 Un lliri blau, color de cel, diu: —Vine, vine—. Però: —No passis! —diu un vel de teranyina. ¿Serà drecera del gosat,10 rossola ingrata, o bé un camí denamorat, colgat de mata? ¿És un drecer per a adormir qui passi pena?15 Aquest camí tan fi, tan fi, ¿qui sap on mena? ¿Qui sap si trist o somrient acull son hoste? ¿Qui sap si mor sobtadament20 sota la brosta? ¿Qui sabrà mai aquest camí a què em convida? I és camí incert cada matí, nés cada vida. El cor quiet (1925) 18
  • 19. El meu balcó No hi ha al món cosa tan pura com és ara el meu balcó. Dun bell núvol que vogava hi he rebut la iŀlusió, 5 dun ocell una esperana, duna rosa, el meu perdó; i si al cel hi ha nuvolades o bé fressa al carreró, dun record de bella dama10 men faré la serenor. El cor quiet (1925) 19
  • 20. La cabana preservada De Tao Txin En un indret que massa gent habita he bastit ma cabana, però fressa de cotxe ni cavall no mhi empaita. Un cor distant crea un ermàs que el volti. 5 Sos crisantems a solixent em dóna la tanca. Veig, de lluny estant, la serra estiuenca a plaer; de la muntanya, a lentrellum, la frescoreta arriba i hi ha, en parelles, els ocells que tornen.10 Un seny secret en tot això soculta, i quan voldríem dir-lo sens esgarrien totes les paraules. Lluna i llanterna (1935) 20
  • 21. Cant IV Ni el pèlag que sabissa ni el vent ja no em fan nosa. Mon seny en la fosca reneix. Ja só dins una gola més negra, millor closa; i crec, dins el ventre dun peix. 5 Shan esvaït, duna bocada a lembranzida, ma petitesa, mon esglai. Re no em distreu, dubte no mheu, desig no em crida: Déu és el meu únic espai. Vaig, duna empenta, sota la rel de les muntanyes10 o só llençat, dun cop rabent, a laigua soma: allí va dibuixant llivanyes lestel en lescata batent. Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença. Canto son nom amb veu igual,15 orb, doblegat, com esperant una naixença dins la cavorca sepulcral. Al manament de Déu neguí les meves passes. —Qui et fos —vaig dir-li— inconegut!— Per sóc en les ones, car elles, jamai lasses,20 de fer i refer tenen virtut. Ell en labís de tot sement mon cos embarca perquè hi reneixi per a Ell. I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell.25 Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries, no mhaveu dat sinó dolors. Sense langoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós. I si el meu seny es priva de signes iŀlusoris,30 dins limpossible visc ardit. I un dia, en llur follia, els savis hiperboris diran que aquest peix no ha existit. Nabí (1941) 21
  • 22. Cant X El Líban era en el tombant de lany que del xacal sacosta a lhome el plany, i els núvols sagarbonen al cel i el vent somica. Ja la cigala amb la seva música 5 no serrava la soca del pi; hi havia arrossegalls de boira pel camí; anava a jóc més aviat la tarda; lúltima flor, la flor de lolivarda, veia un cel fet de fredolic setí.10 Jonàs, que en la blancor de sa vellesa bleixava sense dubte ni corcó, mirava la tendresa del cel, darrera el curt afany dun ploviscó, i es llevava, per seure, la capçana15 i el cove amb pa i amb herbes, en el flanc dun dolç turó que veu la mar llunyana i que els ceps filetegen com de sang. —Al repòs sota còdols i pinassa —deia Jonàs— va decantant-se el cos:20 he caminat i caminat lluny de mon tros, i ja a una balma estreta en mi tot es compassa: mos ulls sescurcen, mon alè i ma passa, mon front sajup, com demanant repòs. «Si jo sol no morís!», el foll medita.25 En el primer jardí, però, la llei fou dita: «Véns de la pols i te nhi vas»; «Hi tornaràs», diu lhome, «per no tornar-ne pas». La terra que et portava enorgullida, Adam, hereu del món, mai no toblida;30 feixugues les centúries li féu semblar ton son, i té por del secret de ta dormida que tenvileix i et descompon. I mentre cada gènera esgota fugidora els seus matins vermells,35 la terra encara enyora el sol en tos cabells. I encara fores com un arbre que senfila si hagués pogut la terra bestreure ton rescat, pols de la pols de la primera argila40 que ens encomanes la caducitat. I anem a tu en rengleres, Adam, darrera teu, pel camí vell. Ni podem veure aqueixa llum que tant volgueres sense pensar que emmanllevem el seu mantell.45 I tanmateix, ton espirall de glòria es reflectí dels éssers en leixam. 22
  • 23. Breu com la nostra nit, és transitòria la teva nit sota segell, Adam. Canteu del comiat en lhora amarga50 el cant de bres més dolç. Car Déu tothora crea i lunivers allarga, i de la mort farà brillar la pols. Oh primogènit dels vivents, colgat un dia per làngel, dins la cova que només ell sabia,55 duna complanta de la terra als greus acords: un Fill teu salçarà del penyal on dormia sense cap senyal de dissorts, no pas desfet en pols i cendra, dalba encerclat per on la mort el volgué prendre60 i primer nat dels morts. Perquè Déu lleva només vivents i desconeix la llei mortal; ni per a pols ni ossos no va donar la seva aliança eternal.65 I contra lacaballa tenim una promesa de Déu, a cada gènera represa, més alta en Abraham que no pas en Noè. És fent presents com Déu argumenta sa riquesa, Ell sa promesa eixampla més que el vivent sa fe.70 El primogènit nou dirà, del cel gaubança: «Tot ço que té Déu em pertany». I Ell, que veurà que a son voler satansa la volior dels àngels fins a la vall del plany, dia vindrà que, amb gent al volt aplegadissa,75 sospiri, las de llur demanadissa: «Oh conradors de pobres pedregars, oh pescadors de xarxa vella!, jo us donaré el miracle de Jonàs». Car Ell, per conhortar les nostres agonies80 i ungir-nos en la pau dels averanys complerts, dins de la gola de la mort viurà tres dies, alliberat el dia terç. I pel solc argentat de ses passes serenes, serà trobat més bell, en paga de ses penes,85 per entenents damor el paradís, sempre més lluny de les cruels carenes i el vell altar sagnant damunt labís. Descorregut com un tapís, el cel a la nissaga redimida90 descobrirà la fi de les edats. Larbre i el roc que gemen resplendiran de vida en veure els sants glorificats. La mort serà vençuda en sos estatges i esdevindran herois les cendres que consum95 i la sang renaixent es farà llum i el cos serà venjat de sos ultratges—. 23
  • 24. Així Jonàs parlava a lhora que es desmaia el dia, i el silenci sallarga per lafrau, i el cor, feixuc de cansaments, sesplaia100 en un sospir de pau; lenraonia del fullatge plega; pel tomb del cel una tendror sescau; manyac un núvol sesllenega, esborrant ell mateix son blanc palau;105 i en qui sadiu a la dolçor nocturna, un pensament de pietat llampurna com un estel que cau. —Salta en mon cor com un infant al raig del dia, oh pensament de Déu,110 tu que ajustes els plecs de lalegria i fas com amb un cant el nostre dol més breu. Oh jaç, oh font que corre, oh tast de marinada, ull dor mirant per les escletxes del parral, i, a lhora que estavella la calda empolsegada,115 ombra segura dun penyal. Car tota cosa, tret de Déu, és fugissera. ¿Qui dirà mai ses menes deternes resplendors en parla forastera i amb llavi farfallós?120 Adéu, però, grans grapes de càstig i avarícia! Morir per a la nova naixó, clara delícia! Només amor esdevindrà lhome rebel. Car ultrapassaràs del Pare la justícia, oh maternal condícia125 del brossat, de les plomes i la mel! Nabí (1941) 24
  • 25. Bèlgica Si fossin el meu fat les terres estrangeres, magradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls daigua i amb voreres 5 guarnides darços, doms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades.10 I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals daigua trèmula, tota desig demmirallar els estels. Magradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò,15 on tothom sentendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on linfant i lobrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i dhospitalitats,20 amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal desglésia, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra,25 amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres30 i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments.35 I de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a lamor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.40 Però ningú no sen podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos dor que hi fan més alegria.45 De mi dirien nens amb molles a la mà: —És el senyor de cada dia. Llunyania (1952) 25
  • 26. Prec de la darreria Paràfrasi dun verset bíblic Tu que el sol vas encendre al firmament, en el cor de la fosca fas estada; gent rera gent, onada rera onada, en vana llum no et trobaran present. 5 Lesguard de lhome, en el seu fàcil tomb, tot just les esques del sentit destria. Com rat-penat a lhora de migdia no veu Aquell on ens movem i som. ¿Ve mai ton braç per a qui cau retut?10 Voldria el trist que obrissis la parpella. Qui tescarneix no tem la teva cella, car ajornes el càstig i lajut. Si ton rocall és aquest vell empriu, en cap deler ¿què val de gemegar-hi?15 Sols el vivent que el teu silenci amari munta com larbre margener del riu. ¿Per què ens fem a langoixa i al retret i esmercem en el dol cap alè daire? A bocins com de pot de terrissaire,20 serem encara en el teu doll secret. El sol neguit no sap atènyer fruit. ¿Quin roí trobarà la teva estada ni deçà ni dellà de lestelada? Per a lull cobejós el temple és buit.25 Oh Tu que em veus eixorc, mal dreturer! Tu que de pols daltres mortals em feres, muda el meu cor en les vinents tresqueres, que ja la pols em diu que hi restaré. Si per febles imatges the traït30 —jocs de rosada en fils de teranyina— dónam, a lhora que el meu jorn declina, la confiança de la teva nit. Car, lluny de Tu, ¿qui trobarà redós? Sol vencedor de qui la pau davalla,35 accepta en llur tardana revifalla el branc torçat i el cremallot fumós. Nom sobre nom, albir omnipotent que saps alliberar-nos de servatge, en el darrer tombant del meu viatge40 pren-me en la teva revolada ardent. Verb (1957) 26
  • 27. Cant duna presència Só lluny de les teves engires, oh Mare endolada!, i vaig per camins que no veus, però mentre soni ta parla en mos llavis testic ran dels braços, encara a tos peus. 5 ¿Què hi fa que matenyi la posta corbat al caliu duns altres escons? No he mai abjurat aquella infantesa que tu vas guarnir de cançons. Amb ta saba en mi, jo só teu encara;10 teu que em vas voler, mai no mhas perdut; mou encara el vent en tes quatre flames foc invulnerat de ma joventut. Lliure em vas pujar com tu restes lliure fins en els parracs del que fou mantell;15 en ma veritat hi ha la teva empremta i no vull honor sense el teu segell. Cerca, en sos reülls, de veuret migrada qui thagi traïda, bolcat en el llim; a mi, per a veuret sencera en tots llocs i tos segles,20 ma llunyania em fa de cim. Amb rels de rocam i oberta a les ones veus de fit a fit el tèrbol espant: fugirà la nit amb ses agonies, tos càntics nous triomfaran.25 Ja es migra en espera qui sap quina càndida aurora: floriràs en danses lendemà dels dies més greus: tos rocams nevats, tos pins a laguait de les veles son per als poetes i els déus. I mentre tos cims no sesfondrin30 i al bat de les ones no es negui ton pla, al cel, a la terra, i a làngel, i al monstre la veu dels qui resten, la pols dels qui manquen ton nom redirà. Absència (1957) 27

×