El modernisme i noucentisme

MODERNISME NOUCENTISME Pilar Gobierno

DEL 1892 AL 1931 En un període de quaranta anys es produeix en la literatura catalana una quantitat i diversitat d'obres sense precedents. Modernisme, Noucentisme i Avantguardes se succeeixen i conviuen o coexisteixen, i també hi ha alguns autors que s'escapen de la classificació dins d'aquests moviments. 1 MODERNISME 2 NOUCENTISME 3 AVANTGUARDES

EL MODERNISME 1892 - 1911

MODERNISME

Contextualització històrica El desig de modernitat L’artista i la societat La novel·la realista La novel·la modernista Víctor Català El teatre Modernista Santiago Rusiñol 1 MODERNISME Joan Maragall

1 ETAPES INICIS 1892-1900 Dos corrents ideològics: esteticisme i regeneracionisme, apareguts a L’Avenç i equilibrats a "Catalònia" (1906). Preocupació per la normalització de la llengua. Festes modernistes de Sitges. “ Quatre Gats". "Pel&Ploma". 1900-1911 MODERNISME TRIOMFANT 1900-1911 Revista "Joventut". Assimilació d'escriptors de la Renaixença. Aparició del ruralisme. Producció novel·lística important. Revalorització dels Jocs Florals. Primeres mostres del Noucentisme. Contextualització històrica

M A R C S O C I A L I E C O N Ò M I C
Inestabilitat política i social:
Revolució de setembre i Sexenni democràtic (1868 -1873).
Monarquia constitucional d’Amadeu de Savoia (1872-1873).
Primera República (1873). Intents de proclamació de l’Estat Català. Anarcosindicalisme.
Restauració borbònica (1875-1898).
Guerra del Marroc i Setmana Tràgica (1909).
Dictadura de Primo de Rivera.
Segona República.

REVOLUCIÓ INDUSTRIAL C R I S I Fil·loxera Catalunya i País Basc = Motors econòmics d’Espanya Febre d’or Progrés

EFECTES DE LA FIL·LOXERA
Èxode del camp a la ciutat.
Creixement ràpid de Barcelona:
1718: 35.00 habitants
1900: 500.000 habitants
Creació d’un subproletariat inadaptat.
Enderrocament de les muralles (1854): Pla Cerdà.
Plaça Catalunya
Passeig de Gràcia
Diagonal
Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Sant Martí de Provençals...

Febre de l’or Guerres colonials RADICALITZACIÓ OBRERISME AUGMENT DE L’ATUR DISMINUCIÓ DE LA PRODUCCIÓ

PROGRÉS
Perfeccionament del teler
Telègraf
Ferrocarril
Làmpada incandescent
Telèfon
Automòbil
Cinema...
Visió que se’n té a Europa:
Desorienta l’obrer
Uniformitza culturalment
Destrueix l’art
Augmenta del materialisme
Civilització de la pressa
INTEL·LECTUALS: BOHÈMIA DAURADA O NEGRA

MODERNISME
Moviment cultural, artístic i literari.
Europa: Judgenstyl, Art Nouveau, Modernismo...
Inserir l’art a la totalitat de la vida social: arquitectura, pintura, literatura, escultura, moblisme, orfebreria, cartellisme...

INFLUÈNCIES Reforma gramatical Arrels de la identitat catalana Creació d’una literatura moderna Literatura nacional Llengua i estil Passat heterodox Valoració dels marginats Traduccions: Nietzsche, Novalis, Carlyle, D’Annunzio, Ruskin, Ibsen i Maeterlinck Trencament dels límits dels gèneres Art-Síntesi CARACTERÍSTIQUES COMUNES

CARTELLISME

ARQUITECTURA

ESCULTURA

A finals del segle XIX començà a Catalunya un moviment cultural anomenat Modernisme coincidint amb altres modernismes d'Europa.
El Modernisme català abastà tots els camps artístics: la pintura, l'escultura, l'arquitectura, l'orfebreria, el moblisme... i també la literatura.
Tot i ser un moviment complex i fins i tot contradictori, el que pretenia el Modernisme era una transformació de la societat a través de la cultura, és a dir, volia passar d'una cultura regional i tradicionalista a una altra nacional que fos autosuficient, moderna i comparable a les europees.
Un grup d'intel·lectuals sorgits de la burgesia s'enfronta críticament a la seva pròpia classe i reclama un lloc dirigent en el procés cultural per tal de treure Catalunya del seu endarreriment en relació a Europa.
En els inicis del moviment, l'enfrontament amb la burgesia és tan radical que es produeix un trencament amb la societat per part del artistes que amb el temps s'anirà esvaint.
2 Generalitats El desig de modernitat

CORRENTS IDEOLÒGICS I ESTÈTICS
a) Regeneracionisme (Vitalisme o Voluntarisme):
Literatura compromesa Confrontació amb la burgesia
Renovació de la societat Individualisme
Radical i anarquitzant Conservador
Jaume Brossa, A. Cortada, Joan Maragall
Ignasi Iglésias, Pere Coromina. Miquel dels Sants Oliver
b) Esteticisme (Decadentisme, Simbolisme o Art per l’Art) ‏
Art = Refugi, religió, valor absolut
Postura apolítica
Santiago Rusiñol, Raimon Casellas i Adrià Gual.

CENTRES DE COHESIÓ DEL MODERNISME
1a etapa (1892-1900) ‏
L’Avenç
Fundador: Jaume Massó i Torrents
Joaquim Casas-Carbó i Pompeu Fabra: Campanya lingüística (reforma ortogràfica).
Programa modernista: <<Viure del passat>> de Jaume Brossa (1892).
Introducció de les novetats literàries europees: Ibsen, Maeterlinck, Nietzsche...
1983: Radicalització de la revista (Brossa i Cortada).

Les Festes modernistes de Sitges Impulsor: Santiago Rusiñol. 1a. Festa (1892): Exposició de pintura. 2a. Festa (1893): Discurs de Rusiñol. Concert d’Enric Morera. Representació de La intrusa de Maeterlinck. Inauguració del Cau Ferrat. 3a Festa (1894): Partidaris de l’Art per l’Art. Processó amb els Grecos. Presentació de La damisel·la santa de Raimon Casellas i Les estrofes decadentistes de Joan Maragall. 4a. i 5a. Festes: Sense tanta repercussió social ni literària.

Els Quatre Gats Famosa cerveseria situada al carrer Montsió. Lloc de reunió dels artistes modernistes.

Catalònia 1898-1900 Vitalistes moderats i decadentistes. Col·laboració amb la burgesia catalanis t a.

Segona etapa: Consolidació i triomf (1900-1911) ‏
Pèrdua d’agressivitat.
Modernisme = Literatura habitual dins la societat burgesa
Joventut (1900-1906) ‏
Nacionalista i individualista.
Temàtica ruralista.
Víctor Català.
1911: La mort d’Isidre Nonell i Joan Maragall marca la data de dissolució del Modernisme.

Joan Maragall
(Barcelona, 1860 - 1991)
Poeta, assagista i traductor. Fill d'un industrial, propietari d'uns telers. Acabat el batxillerat no s'incorporà a l'empresa familiar com volia el seu pare, sinó que estudià dret.
L'acabament de la carrera el 1884 fou l'inici d'una crisi personal: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. El1890 ja havia resolt la crisi gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la burgesia, tot i que la menyspreava per les seves limitacions tant genèriques com locals.
Es mogué sempre entre dos mons: el dels intel·lectuals del modernisme i el de la burgesia de la qual va esdevenir un agitador, empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna.
Malgrat la seva adscripció al modernisme i la seva pertinença a la burgesia, conservà una actitud crítica i independent que el féu gaudir d'un gran prestigi i fins i tot de l'acceptació per part dels noucentistes.
La seva poesia es recull sobretot en els següents llibres: Poesies (1895), que resumeix la primera etapa de la seva obra, Visions i Cants (1900), Disperses (1904), Enllà (1906), Seqüències (1911). En aquestes obres hi figuren poemes tan famosos com "La vaca cega", el "Cant espiritual" o "El comte Arnau", que mostra la seva evolució ideològica.
La producció en prosa de Maragall fou també abundant i variada, centrada especialment en els articles periodístics -"Diario de Barcelona", La Veu de Catalunya", "La Renaixença", "L'Avenç", "Catalònia"- i assaigs. Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc.
Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i president de l'Ateneu Barcelonès.

La paraula viva Joan Maragall elabora la seva pròpia teoria poètica que defineix com paraula viva. Segons la teoria el poeta ha de contemplar la realitat i esperar el moment en què li arriba la inspiració (la veu interior secreta). Un cop escrites ja no es poden tocar perquè perdrien espontaneïtat i puresa. La seva obra poètica és una exaltació a la natura i a la vida amb una actitud positiva i vitalista. La vaca cega Un dels principals temes de la poesia de Maragall és la natura. Essent un home de ciutat quan contemplava la natura quedava impressionat. Maragall veu en la natura la cara visible de Déu. El poeta té la missió de transmetre l’emoció que transmet aquest espectacle. El poema de la vaca cega n’és un exemple d’aquest transmissió. L’estat de la vaca simbolitza l’individu aïllat i incomprès, com se sentien els artistes modernistes. Joan Maragall

El Realisme reflectirà aquesta societat canviant. L’artista ha de reflectir el món real, el món que observava. S. XIX – meitat- un corrent d’optimisme recorria Europa Avenços tècnics i científics transformen la societat. L’economia experimenta un gran impuls. La novel·la realista

Escenaris rurals i personatges simbòlics Els novel·listes busquen noves formes per superar el realisme. El Modernisme assigna a l'artista una nova missió: l'escriptor ha de plarmar la realitat exterior i la vida interior que s'hi amaga a través de la transmissió de tota la seva intensitat dramàtica. El 1901 apareix la primera novel·la modernista: Els sots feréstecs de Raimon Casellas , amb un estil narratiu nou i una visió diferent de la realitat. La novel·la modernista pretén relectir el xoc emocional que sent l'artista en contacte amb la realitat amb un llenguatge colpidor, suggeridor i rar, amb visions subjectives i personatges singulars que simbolitzaran les forces ocultes de la natura i l'esperit. La novel·la modernista

Pseudònim de ALBERT I PARADÍS, CATERINA ( L'Escala , 1869 – 1966) Novel·lista, narradora, autora teatral i poetessa. Filla d'una família de propietaris rurals, visqué de la renda familiar entre L'Escala amb Barcelona. De formació autodidacta, fou des de petita una gran lectora. Les seves primeres publicacions són de poesia i teatre. On realment destaca és en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, que desperta una viva polèmica motivada per dues raons: la incògnita sobre l'autor i la reacció de la societat davant d'un tipus de literatura "massa crua". Tot això s'agreujà amb el descobriment de la personalitat femenina que s'amagava sota el pseudònim. La novel·la modernista Víctor Català

La seva narrativa es pot dividir en tres etapes. La primera, de 1902 a 1907, la més important quantitativament i qualitativament, en la qual escriu la novel·la Solitud (1905), que cal considerar la seva obra cabdal i una de les més interessants de la literatura catalana contemporània. De 1907 a 1918, Víctor Català, davant el dur atac dels noucentistes al modernisme, caigué en un gran desànim i emmudí. Reprengué la seva producció el 1918 amb una novel·la, Un film (3000 metres), llarga i poc reeixida, i anà escrivint fins l'any 1928, en què tingué lloc el segon període de silenci que acabà el 1950 amb la publicació del recull de narracions Vida mòlta . La major part de l'obra de Víctor Català correspon a l'anomenat "ruralisme" que ja havien conreat els escriptors de la Renaixença des d'una perspectiva folklòrica i pintoresca i que en l'època modernista s'adscriu a un naturalisme portat a les darreres conseqüències i, en aquesta autora, té unes característiques personals remarcables. El tret essencial de la seva narrativa és el caràcter marcadament asocial dels personatges, amb la presència d'un món rural inhòspit en el qual l'home, generalment dolent o marginat, pobre i feble, viu radicalment sol i abocat al fatalisme. Les situacions presentades són sovint casos-límit que desemboquen en morts violentes i cruels, que l'autora descriu d'una manera freda i distanciada, de vegades amb pinzellades d'humor negre. En algunes obres, com en Solitud , els trets naturalistes estan enfrontats i complementats amb d'altres d'idealistes -elements mítics, llegendes, poemes en prosa...-. Cal destacar en la seva obra la riquesa de la llengua, tret comú al de la majoria d'autors de narrativa rural modernista. La novel·la modernista Víctor Català

(Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) Escriptor i pintor. Fill d'una família de l'alta burgesia procedent de Manlleu, on tenien una fàbrica de teixits, Rusiñol no seguí la tradició familiar, sinó que de ben jove se sentí atret per l'art i es matriculà d'amagat, primer a l'Acadèmia Moragues i després a la Llotja, deixant l'empresa familiar en mans del seu germà més petit. L'any 1880 inicià els seus viatges per Catalunya. D'aleshores és el seu primer escrit, Una excursió a Targa . El 1888 marxà a París, on residí llargues temporades per espai de set anys; és el moment en què es manifesta al gran públic la seva personalitat de pintor i escriptor. Des d'allà envià cròniques, que il·lustrava ell mateix, a "La Vanguardia" -recollides després en els volums Impresiones de Arte i Desde el Molino - Des de 1892 a 1899, en les seves vingudes de París, celebrà a Sitges les Festes Modernistes que constitueixen una fita important en l'inici d'aquest moviment. Contertuli dels Quatre Gats, fou protagonista de l'anomenada "bohèmia daurada" i un dels capdavanters de la tendència de "l'art per l'art". El teatre Modernista Santiago Rusiñol

El seu primer teatre adoptà una actitud d'intransigència enfront de la societat constituïda i presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa (1891), Cigales i formigues (1901). Aquesta posició anà fent-se menys radical en obres posteriors, en què comencen a establir-se punts de contacte i acceptació entre els dos elements: La mare (1907) o la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), la seva obra més ambiciosa i reeixida, de la qual farà una versió més endolcida per al teatre l'any 1917. A principi de segle el seu teatre també mostrà un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901) o L'Heroi (1903). El seu prestigi resistí l'acabament del modernisme, però la seva figurà restà cada cop més aïllada, tant pel que fa als corrents pictòrics com literaris. A partir dels anys 20 es dedicà més a pintar que a escriure, encara que són d'aquesta darrera època L'illa de la calma (1922), fruit de les seves estades a Mallorca i Màximes i mals pensaments (1927). El teatre Modernista Santiago Rusiñol

EL NOUCENTISME

Contextualització històrica L' Institut d’Estudis Catalans Pompeu Fabra Josep Carner 2 EL NOUCENTIME Institucions polítiques catalanes

1 NOUCENTISME 1906-1910 INICIS 1906: Prat de la Riba publica La Nacionalitat Catalana ; Eugeni d'Ors inicia el Glosari a la "Veu de Catalunya"; Els fruits saborosos de Carner; 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana. 1907: Fundació de l'IEC . 1911-1916 PLENITUD Ampliació de l'IEC amb la Secció Filològica i la de Ciències. El 1913 es publiquen les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. El 1914 s'instaura la Mancomunitat de Catalunya; Prat de la Riba en fou el 1r president. 1917-1925 DECLIVI Mor Prat de la Riba el 1917 . Diccionari de P. Fabra (1918). Eugeni d'Ors marxa de Catalunya el 1920; el 1921 marxa Carner. El 1923 es proclama la Dictadura de Primo de Rivera. El 1925 se suprimeix la Mancomunitat. Contextualització històrica

EL MOVIMENT ARTÍSTIC
En començar el segle XX, el segle del 1900, la societat catalana sent la necessitat de renovar-se, donant peu al Noucentisme un moviment nou per un segle nou.
Aquest període anirà des de l’any 1906 al 1923 i tindrà influències en molts autors d’èpoques posteriors.
És un moviment classicista, que defensarà l’ordre, el control i la mesura.
Els noucentistes valoren i imiten l’estètica de l’Antiguitat clàssica i el Renaixement ; rebutjant l’Edat Mitjana i el Romanticisme.
La classe social forta de l’època: la burgesia, amb un fort programa propi politicosocial.
Contextualització històrica

Institucions polítiques catalanes
La Mancomunitat (1914- 1923) va ser una institució que va agrupar les quatre diputacions catalanes.
La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en el sentit d'equivaler a la devolució de les antigues Corts Catalanes .
Representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.
Va promoure i dirigir l’acció educativa i l’activitat cultural a través d’entitats dinamitzadores: Escola Catalana d’Art, la Biblioteca de Catalunya, escoles i museus per tot el territori català.

La Diputació i la Mancomunitat de Catalunya, acabada d’estrenar, van fer possible el Noucentisme i els seus promotors: Eugeni d’Ors, Pompeu Fabra i Josep Carner.
D’Ors, inventor del terme, va fixar l’ideari per tal de transformar la societat en culta i civilitzada.
Per aconseguir això es van crear biblioteques, escoles i una regla per a tots amb submissió general de tothom per a l’interès general.
En l’àmbit de la literatura, el Noucentisme va donar la primacia a la poesia ; la novel·la i el teatre van ser considerats gèneres menors i amb poc prestigi.
El poeta adquireix un paper educatiu i ètic , exemplar. El poeta transmet: ordre, urbanitat, harmonia, equilibri i concòrdia.
Institucions polítiques catalanes

El 1906, en el Primer Congrés Internacional de la llengua Catalana , es va promoure la creació d'una entitat per organitzar la cultura als Països Catalans i va ser el 18 de juny de 1907 quan es va fundar l'IEC, per iniciativa del president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba.
Es va dedicar fonamentalment als estudis històrics i a la catalogació i preservació de l'art romànic del Pirineu. Des de bon començament, s'intentà donar a la institució un caràcter marcadament patriòtic però es vol deixar molt clar que això mai anirà en detriment de l'objectivitat i del rigor científic.
L' Institut d’Estudis Catalans

La Secció Filològica de l'IEC es fundà l'any 1911, amb Antoni Maria Alcover, i acompleix la funció d'acadèmia de la llengua catalana. Alcover i Pompeu Fabra treballen conjuntament per editar un seguit de Normes ortogràfiques que seran subscrites l'any 1913 per tots els seus membres (tret de Guimerà) i que esdevenen la base del català escrit modern tal i com l'emprem avui en dia.
L’any 1917 el Diccionari Ortogràfic , que ha quedat irremeiablement lligat al director del projecte, Pompeu Fabra. Una obra molt completa i que es reedità amb freqüència fins l'any 1937. Aquesta obra i d'altres són la base per a la publicació l'any 1932 del Diccionari General de la Llengua Catalana obra del mateix Fabra, i que ha estat adoptat com a normatiu.
Entre els seus membres destaquen Josep Carner, Àngel Guimerà o Joan Maragall.
L' Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970
Escriptor i periodista.
El seu pare fou director de "La Hormiga de Oro" i redactor d'"El Correo Catalán".
Als dotze anys publicà els primers textos a "L'Aureneta", on es revelà com a escriptor precoç.
A la Universitat de Barcelona es llicencià en dret (1902) i filosofia i lletres (1904). Ja en aquest moment col·laborava en revistes com "La Creu del Montseny", "Auba", "Montserrat", "L'Atlàntida", "En Patufet", etc.; i després dirigí "Catalunya" i "Empori".
El 1911 fou designat membre de la secció filològica de l'IEC on col·laborà estretament amb Pompeu Fabra. Des de 1902 fins a 1928 escriví a "La Veu de Catalunya".
Admirador i fidel de Prat de la Riba, posà en pràctica les seves consignes políticocíviques en els articles i algun editorial.
Durant la guerra civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les fins l'any 1939 que marxà a Mèxic per temor a les represàlies nazis.
Josep Carner

L'any 1945 retornà a Brussel·les on exercí com a professor de la Universitat Lliure i fou membre del govern català a l'exili.
El seu primer llibre és un sainet titulat Al Vapor (1901), amb el pseudònim Pere Maldar. A l'època universitària Carner fou influït pel modernisme i un cert ressò d'aquest moviment es descobreix al seu primer llibre de poesia, Llibre dels poetes (1904). Mitjançant Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907), Carner en certa manera popularitzà el sonet.
El 1906 publicà Els fruits saborosos , considerat una de les fites inicials del noucentisme. Al llarg dels anys anà publicant la seva poesia en què a més de reflectir una àmplia gamma de sentiments i pensaments hi ha una preocupació constant per la llengua, l'estil i els aspectes formals en general.
D'entre els seus poemes destaca Nabí (1941), culminació de la seva recerca metafísica i veritable monument a la llengua . I Auques i ventalls (1914) amb una visió irònica i anècdotes de la vida urbana. El poema és una caricatura de l’època,.
Carner va escriure teatre i prosa diversa: narracions, assaigs, etc. Excel·lí igualment en la seva faceta de traductor: Shakespeare, Molière, Dickens, Mark Twain, Lewis Carroll, etc. Considerat un dels millors poetes de la literatura catalana, la seva obra influí en els poetes noucentistes i en d'altres tan diversos com J. V. Foix o Gabriel Ferrater.
Josep Carner

Els fruits saborosos És el primer llibre de poemes de Carner considerat noucentista. S’inicia el camí del classicisme, la mesura, el domini de la llengua i la perfecció formal. Versos alexandrins, amb gran domini de la tècnica, ritme i harmonia. En cadascun dels 18 poemes s’estableix una semblança entre un fruit i una etapa de la vida (infantesa, joventut i maduresa). Els títol són suggeridors i simbòlics. Les característiques dels fruits van lligades a la figura humana: colors vius, colors apagats; fruits sucosos, fruits secs...en funció de l’etapa vital. En cada poema es presenta un personatge femení. La natura per als noucentistes és el locus amoenus (lloc ideal) i no grandiosa com anunciaven els romàntics o bé feréstega com els modernistes. Josep Carner

Barcelona, 1868 - Prada, Conflent, 1948
Enginyer industrial, gramàtic i lexicògraf.
Fou professor de diverses acadèmies, fins que de 1902 a 1911 ocupà la càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao.
De molt jovenet s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua.
Tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de llengua catalana creada per la Diputació de Barcelona i membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que presidia A.M. Alcover -més tard Fabra en fou el president-, on començà el treball de fixació de les Normes ortogràfiques (1913), basades principalment en les que ell mateix, juntament amb J. Casas, havia anat introduint a les publicacions del grup de "L'Avenç".
Pompeu Fabra

Sota la seva direcció es publicà el Diccionari ortogràfic (1917), i la Gramàtica catalana (1918).
El 1932 publicà el Diccionari general de la llengua catalana , concebut com el canemàs del futur diccionari de l'IEC, que fa poc que s'ha fet.
També l'any 1932 fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona, de manera directa, sense passar per les oposicions que eren obligatòries, gràcies al seu prestigi científic.
Fabra esdevingué un dels homes més populars del país i entre 1931 i 1936 fou objecte de nombrosos homenatges.
El 1939 sortí de Catalunya i a l'exili continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana que fou publicada postumament el 1956. Després de la seva mort la seva obra ha estat reeditada i revisada en nombroses ocasions i s'han dedicat homenatges i records diversos al qui per tots ha estat considerat l'ordenador de la llengua catalana moderna .
Pompeu Fabra

1 AVANTGUARDES 1916-1924 FUTURISME... Es rep i es conrea el cubisme, dadaisme i futurisme. Salvat-Papasseit publica tota la seva obra. Primeres obres de Foix, Folguera, Junoy. El 1923 apareix l'anomenat "grup de Sabadell". 1926-1931 SURREALISME Recepció del Surrealisme francès a través de "L'Amic de les Arts". Publicació del "Manifest groc" de Dalí, Gasch i Muntanyà. Continuen altres tendències avantguardistes. Aparició de nous autors al marge dels moviments d'avantguarda, com Espriu o Llorenç Villalonga. Contextualització històrica

http://catala4teso.blogspot.com.es	52
http://comprenemiestimemlanostrallengua.blogspot.com.es	40
http://www.comprenemiestimemlanostrallengua.blogspot.com.es	19
http://www.comprenemiestimemlanostrallengua.blogspot.com	8
http://comprenemiestimemlanostrallengua.blogspot.com	5
http://catala4teso.blogspot.com	1

El modernisme i noucentisme

by Pilar Gobierno

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

6 Embeds 125

Statistics

El modernisme i noucentisme Presentation Transcript