Biologia 2n Batxillerat. UD19. Anomalies del sistema immunitari

5,298 views
5,122 views

Published on

Presentació del tema 19 de l'assignatura de biologia de 2n de batxillerat.
Presentació preparada amb el llibre de 2n de Batxillerat Santillana i altres materials.

Published in: Education
0 Comments
5 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
5,298
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1,223
Actions
Shares
0
Downloads
0
Comments
0
Likes
5
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Biologia 2n Batxillerat. UD19. Anomalies del sistema immunitari

  1. 1. UNITAT 19Anomalies del sistema immunitari 1
  2. 2. Què estudiarem?1. L’autoimmunitat2. Disfuncions i deficiències del sistema immunitari3. La immunodeficiència4. La sida i els seus efectes en el sistema immunitari5. El càncer i el reconeixement immunològic6. Els transplantaments i els fenòmens de rebuig7. La immunoteràpia8. Els sèrums i les vacunes 2
  3. 3. 1. L’autoimmunitat• Autoimmunitat: fenomen biològic pel qual el sistema immunològic dun individu reacciona contra els propis antígens fabricant anticossos.• En estat normal, els teixits propis són tolerats pel fet de començar a formar-se en lembrió abans de l’establiment del sistema immunològic.• Aquesta tolerància, però, no sempre és perfecta, i en certes circumstàncies es pot deteriorar. Aleshores apareixen els fenòmens dautoimmunitat, que si són prou intensos, produeixen malalties per autoagressió o malalties autoimmunes.• Exemples: diabetis tipus I, artritis reumàtica. 3
  4. 4. • Lautoimmunitat pot ésser produïda: – Per antígens semblants o idèntics als propis, presents en alguns agents infecciosos (mimetisme molecular). – Per la modificació dels antígens propis en combinar- se amb altres substàncies. – Per la modificació dels antígens propis sota lacció dagents físics, químics o biològics. – Per l’alliberament extraordinari de certs antígens tissulars. – Per l’administració de substàncies biològiques desaparegudes temporalment de lorganisme. – Per l’aparició dantígens nous en algun teixit a conseqüència de mutacions gèniques. 4
  5. 5. • Aquests mecanismes actuarien sobre els limfòcits, i l’autoimmunitat es produiria en donar- se un desequilibri entre lactivitat dels limfòcits B, que augmentaria, i la de limfòcits T, que minvaria (limfòcits T supressors), amb el resultat final de la formació dautoanticossos.• Les molècules de l’organisme que provoquen autoimmunitat s’anomenen autoantígens.• Algunes proteïnes que estan confinades o recloses en òrgans concrets de l’animal poden actuar com a autoantígens.• Exemples: proteïnes situades al cristal·lí de l’ull, al teixit cerebral o als espermatozous. 5
  6. 6. • La autoimmunitat pot ser deguda a: – Factors d’origen genètic: • Passen de pares a fills. – Factors hormonals: • Afecten més a un sexe que a altre . • Exemple: diabetis tipus I, amb proporció 4:1 (homes: dones). 6
  7. 7. 1.1. Resposta autoimmunitària• Les proteïnes que actuen com autoantígens s’ubiquen en zones del cos situades a certa distància dels òrgans limfoides, per això no es desenvolupen mecanismes de tolerància per a elles.• Sempre que s’alliberen aquestes proteïnes a la circulació sanguínia, a causa d’alguna lesió en aquests teixits, té lloc una resposta autoimmunitària.• Durant el desenvolupament del sistema immunitari es formen limfòcits autoreactius que no distingeixen les molècules pròpies dels antígens externs (heteroantígens). 7
  8. 8. • En condicions normals, aquests limfòcits s’eliminen al Tim, però excepcionalment poden emigrar des d’algun òrgan limfoide fins a la circulació sanguínia i arribar a alguns òrgans del cos on es desenvolupen fenòmens d’autoimmunitat.• Els limfòcits B autoreactius formen anticossos específics per a molècules pròpies i, una vegada format el complex antigen-anticòs, s’originen anomalies d’autoimmunitat (també s’ha observat l’existència de limfòcits T autoreactius).• Alguns antígens externs adopten complexos moleculars (proteïnes) molt similars al que hi ha al cos que infecten (mimètics), fenomen anomenat mimetisme molecular.• Exemple: adenovirus tipus 2 (proteïnes de la càpside similars a la beina de mielina dels axons neuronals). 8
  9. 9. 9
  10. 10. 2. Disfuncions i deficiències del sistema immunitari• Les immunodeficiències són patologies que es caracteritzen per l’absència física o funcional d’algun component del sistema immunitari.• Si el sistema immunitari presenta defectes en el mecanisme immunològic apareixen malalties d’autoimmunitat.• Si actua de manera excessiva davant molècules innòcues, porta a l’anomenada hipersensibilitat. 10
  11. 11. 2.1. Malalties d’autoimmunitat• Totes les cèl·lules animals tenen antígens proteics a la superfície de les membranes característics del teixit al que pertanyen i s’anomenen antígens d’histocompatibilitat o complex major d’histocompatibilitat (MHC).• Els MHC de les persones són les proteïnes HLA (human leucocyte-associated antigen), que determinen quines porcions (determinant antigènic) dels microorganismes seran presentats a la superfície (per que ho detectin els limfòcits).• La major part dels òrgans o estructures orgàniques es poden veure afectats per fenòmens d’autoimmunitat.• Exemples: esclerosi múltiple, esclerosi lateral amiotròfica, lupus, psoriasi, etc. 11
  12. 12. • Esclerosi múltiple: – És una malaltia desmielinitzant, neurodegenerativa, crònica i no contagiosa del sistema nerviós central. No existeix cura i les causes exactes són desconegudes. – Pot presentar una sèrie de símptomes que apareixen en atacs o que progressen lentament al llarg del temps. Es creu que en el seu progrés actuen mecanismes autoimmunitaris.• Lupus: – Malaltia autoimmunitària crònica en que el sistema immunitari ataca a les cèl·lules de l’organisme i els teixits, produint inflamació i dany a causa de la unió dautoanticossos a les cèl·lules de l’organisme, i al dipòsit de complexos antigen- anticòs. – El lupus pot afectar qualsevol part de lorganisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós. 12
  13. 13. 1. Los macròfags fagociten 2. Presentació de molècules 3. Activació i proliferació 4. Nova activació de limfòcits els virus. antigèniques víriques de limfòcits T. T per les cèl·lules de la glia. als limfòcits T. 1 2 6 5 7 3 4 85. Activació de limfòcits B. 6. Formació d’anticossos 7. Secreció d’interferó 8. Els macròfags fagociten que ataquen autoantígens que activa als restes de mielina atacada de la beina de mielina. macròfags. pels anticossos. 13
  14. 14. 2.2. Hipersensibilitat• Hipersensibilitat: és un tipus de resposta immune adaptativa excessiva davant substàncies generalment innòcues: aliments, pol·len, pols, àcars, fongs, medicaments,…• La substància que produeix aquest tipus de resposta es coneix com al·lergogen.• Existeixen dos tipus de reaccions d’hipersensibilitat: – Hipersensibilitat immediata: Si la resposta apareix als pocs minuts després d’estar en contacte amb l’al·lergogen. – Hipersensibilitat retardada: Si els efectes es noten passades unes hores o dies. 14
  15. 15. 2.2.1. Hipersensibilitat immediata• Primer contacte amb l’al·lergogen no provoca cap símptoma extern, però indueix mecanismes bioquímics que es mantenen en estat latent fins al segon contacte, fenomen que s’anomena sensibilització.• Primer contacte: – Els macròfags capten l’al·lergogen el degraden i exposen a la seva superfície (receptors MHC) fragments d’aquest. – Els limfòcits T reconeixen els fragments de l’al·lergogen i activen als limfòcits B (mitjançant la secreció d’interleucina-4). – Els limfòcits B secreten anticossos del tipus IgE (reagines). – Les reagines s’uneixen a receptors de membrana de diferents cèl·lules com els mastòcits o els basòfils. 15
  16. 16. 16
  17. 17. • Segon contacte: – L’al·lergogen provoca que les molècules al·lergògenes s’uneixin a les IgE unides a mastòcits i basòfils, fet que al seu torn activa una cascada de reaccions enzimàtiques a l’interior d’aquestes cèl·lules i dóna lloc a una desgranulació. – Aquesta desgranulació consisteix en secretar mediadors al·lèrgics (cel·lulars): histamina, serotonina, prostaglandina D, etc.• Exemples d’hipersensibilitat immediata: asma, febre del fenc, incompatibilitats maternofetals del sistema Rh, etc. 17
  18. 18. Asma 18
  19. 19. 2.2.2. Xoc anafilàctic• L’anafilaxi és una severa reacció d’hipersensibilitat immediata aguda multisistèmica.• Quantitats molt petites d’un al·lergogen poden provocar una reacció anafilàctica que poden posar en perill la vida.• L’anafilaxi pot aparèixer després de la ingesta, el contacte o, fins i tot, la inhalació de la substància que provoca l’al·lèrgia.• Quan la reacció és tan severa que pot conduir a la mort, parlem dun xoc anafilàctic, que pot provocar constricció dels bronquis, obstrucció dels capil·lars pulmonars, hemorràgies, etc. 19
  20. 20. 2.2.3. Hipersensibilitat retardada• Els símptomes dal·lèrgia o hipersensibilitat es manifesten al cap de diverses hores o dies de la segona exposició a l’al·lergogen• Els mediadors d’aquests tipus de resposta són els limfòcits T, que activen la resposta citotòxica: monòcits, macròfags, neutròfils, etc.• Els macròfags activats tendeixen a adherir-se amb els altres a la zona afectada formant nòduls granulosos i s’alliberen enzims histolítics que poden destruir els teixits circumdants.• Exemple: Fenomen de Koch (prova de la tuberculina). 20
  21. 21. Xoc anafilàctic Hipersensibilitat retardada 21
  22. 22. 3. La immunodeficiència• Les immunodeficiències són patologies que es caracteritzen per l’absència física o funcional d’algun component del sistema immunitari.• Poden ser inespecífiques, si afecten a components inespecífics del sistema immunitari o específiques si afecten als limfòcits o al teixit limfoide.• Ambdós tipus d’immunodeficiència alteren la capacitat per defensar-se contra els patògens i afecten a mecanismes tan importants com el control en el desenvolupament de tumors.• Es manifesten com infeccions recurrents en les que són comuns: infeccions a la boca, ulls, aparell digestiu, òrgans respiratoris, etc. 22
  23. 23. • La immunodeficiència pot ser de 2 tipus: – Primària o congènita: • Es neix amb un defecte que impedeix el funcionament correcte del sistema immunitari. • Pot afectar tant a les defenses específiques com a les defenses inespecífiques. • Exemples: inflamació crònica granulomatosa, síndrome de Di George, agammaglobulinèmia i immunodeficiència combinada greu. – Secundària o adquirida: • Apareix en qualsevol moment com a conseqüència de diversos factors com poden ser la leucèmia, l’exposició a radiacions, fàrmacs (alteració de la flora normal pels antibiòtics), el tractament prolongat amb immunosupressors (per exemple, esteroides) o algunes malalties greus que debiliten el sistema immunitari. • La més coneguda es la produïda pel virus VIH. 23
  24. 24. 3.1. Immunodeficiència primària o congènita• Anomalia de tipus genètic.• Solen aparèixer lligades al cromosoma X (per això afecten més a homes que a dones).• Els símptomes són certes malalties infeccioses greus i de tipus repetitiu que apareixen en l’infant des del naixement als pocs mesos d’edat.• Aquesta immunodeficiència es pot donar per: – Defectes als limfòcits B. – Anomalies als limfòcit T. – Errors en la síntesi de proteïnes que formen el complement. – Desenvolupament anormal dels òrgans limfoides. 24
  25. 25. 3.2. Immunodeficiència secundària o adquirida• Poden aparèixer al llarg de la vida de l’individu i estan causades per múltiples causes: disfunció orgànica, infecció vírica, irradiació o contaminació química, etc.• Es pot observar després d’una malaltia greu, càncer, malalties hematològiques (anèmia aplàsia, leucèmia, ...) malalties de ronyons, fetge o melsa.• La diabetis pot produir un augment de glucosa en sang que, si no es controla pot provocar la destrucció dels leucòcits a la sang (provocant immunodeficiències).• També pot provocar immunodeficiències estats de desnutrició extrema, lús de fàrmacs immunosupressors (transplants), tractaments contra el càncer, etc.• Exemple: leucèmia limfoide crònica. 25
  26. 26. 4. La sida i els seus efectes en el sistema immunitari• La SIDA (síndrome d’immunodeficiència adquirida) es la última fase clínica de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH), un retrovirus del gènere lentivirus d’RNA que probablement prové del virus de la immunodeficiència adquirida de simis (VIS).• El VIS infecta al ximpancé comú (Pan troglodytes troglodytes), però s’ha botat la barrera d‟espècie i ha infectat al ésser humà. 26
  27. 27. 4.1. Coneixement i evolució de la sida arreu del món• 1981. S’identifiquen els primers casos de deficiències del sistema immunitari sense saber quines eren les causes.• 1982. Es defineix per primera vegada aquests síndrome (SIDA) i s’associa a la falta de limfòcits T4 (CD4).• 1983. El virus de la immunodeficiencia humana (VIH) s’identifica com agent causal de la SIDA.• 1985. Es posa de manifest la magnitud d’aquesta epidèmia. A cada regió del mon es notifica almenys un cas de VIH/SIDA.• 1994. Els científics desenvolupen el primer pla terapèutic per reduir la transmissió maternoinfantil del VIH.• 1995. A Europa oriental es detecta un brot de VIH entre els consumidors de drogues intravenoses.• 2003. La Organització Mundial del Comerç acorda permetre l’accés dels països pobres als medicaments genèrics. Fracassa el primer assaig a gran escala d’una vacuna contra el SIDA.• 2006. Un equip internacional de científics afirma que el Virus de Inmunodeficiencia Humana (VIH) que causa el SIDA es va originar en ximpanzés que viuen a Àfrica Central, segons la revista Science.• 2008. Un equip d’investigació espanyol desenvolupa una vacuna contra la SIDA provada amb èxit amb ratolins 27
  28. 28. 28
  29. 29. 4.2. El virus de la sida• El virus VIH va ser aïllat per primera vegada el 1983 a l’Institut Pasteur per l’equip Luc Montagnier (premi Nobel al 2008).• Actualment es coneixen dues soques o modalitats: – Retrovirus VIH-1: és el més generalitzat arreu del món i el que provoca els efectes més devastadors en les persones infectades. – Retrovirus VIH-2: es troba en poblacions de l’Àfrica occidental, és menys virulent i es diferència de l’altre soca en algunes proteïnes de l’embolcall. 29
  30. 30. 30
  31. 31. 4.3. Acció del virus de la sida sobre el sistema immunitari• El VIH es capaç d’entrar a través de les ferides de la pell o de les mucoses de les obertures naturals del cos. Una vegada a entrat, passa a la circulació sanguínia i daquí a tot el cos.• Quan el material genètic del virus queda integrat en la cèl·lula immunitària (limfòcits T CD4) pot quedar inactiu en forma de provirus temps indefinit.• En qualsevol moment, pot començar a multiplicar-se a costa del material de la cèl·lula hoste i començar el cicle infectiu. 31
  32. 32. 32
  33. 33. 4.4. Contagi del virus de la sida• El VIH té escassa supervivència fora del cos.• Es molt sensible al calor (60ºC).• Hi ha tres modalitats de contagi: – Via sanguínia: • Sang d’una persona infectada es posa en contacte amb sang d’una persona infectada (xeringues d’ús compartit). – Relacions sexuals: • VIH es pot contagiar mitjançant les secrecions vaginals. • A més les mucoses genitals tenen molta fragilitat. – Via maternofetals: • Dona infectada amb el virus es queda embarassada. • La llet materna pot tenir grans quantitats de VIH. 33
  34. 34. 4.5. Fases i símptomes de la sida• Incubació (1-6 setmanes): – Sense simptomatologia.• Infecció aguda: – Símptomes semblants als gripals (2 setmanes). – A vegades no hi ha simptomatologia. – Al cap de quatre mesos la persona infectada produeix anticossos antiVIH (seropositives)• Fase asimptomàtica: – Sense símptomes o amb símptomes menors.• Fase simptomàtica: – Aparició dels símptomes propis de la malaltia (sistema immunitari molt deteriorat). – Encefalopatia, caquèxia i infeccions oportunistes (sarcoma de Kaposi). 34
  35. 35. 4.6. Diagnòstic i tractament de la sida• El diagnòstic s’efectua pel mètode ELISA (enzim-immunoanàlisi), microaglutinació de cèl·lules sensibilitzades (detecció dels anticossos antiVIH).• Avui dia no es coneix cap tractament curatiu, però si s’utilitzen fàrmacs que frenen el progrés de la malaltia, els antiretrovirals (ARV), que inhibeixen la transcriptasa inversa.• Aquests antiretrovirals són una mescla de fàrmacs.• És difícil elaborar una vacuna perquè el virus muta molt ràpidament. 35
  36. 36. 5. El càncer i el reconeixement immunològic• Tumor o neoplàsia: un grup de cèl·lules anormals comença a proliferar, alterant la morfologia, grandària i fisiologia del teixit i òrgan en el que es desenvolupa.• Podem classificar-los en dos tipus: – Benigne. – Maligne. 36
  37. 37. • Benigne: – Diferenciació: les cèl·lules tumorals s’assemblen a les del teixit ten el que creixen. – Taxa de creixement: lenta i pot interrompre’s o retrocedir. – Tipus de creixement: s’expandeix i reemplaça . – Metàstasi: no. – Efecte sobre la salut: generalment no ocasiona la mort.• Maligne: – Diferenciació: les cèl·lules tumorals no s’assemblen a les cèl·lules originals pròpies del teixit. – Taxa de creixement: ràpida, autònoma i generalment no s’interromp el creixement i no s’atura. – Tipus de creixement: envaeix, destrueix i reemplaça. – Metàstasi: sí. – Efecte sobre la salut: pot causar la mort si no es diagnòstica i s’inicia tractament. 37
  38. 38. 38
  39. 39. 5.1. Cèl·lules canceroses• Les cèl·lules es poden transformar en canceroses per diverses causes: – Mutació del material genètic: • Mitjançant agents carcinògens (físics o químics). • Exemple: càncer de pell. – Acció dels virus: • El DNA de certs virus s’integra al DNA de la cèl·lula hoste i determina l’expressió dels gens promotors del càncer (oncògens).• Les principals característiques d’aquestes cèl·lules són: – Origen clonal. – Divisió indefinida – Citoesquelet anormal. – Activitat bioquímica alterada. 39
  40. 40. 5.2. Càncer i resposta immunitària• Els oncògens de les cèl·lules canceroses expressen antígens estranys per al sistema immunitari, que activen la producció d’anticossos i activació de limfòcits T citotòxics, NK i de macròfags.• Aquesta resposta immunitària en molt casos es ineficaç; encara que no es coneix ben bé com s’escapen les cèl·lules tumorals als controls immunitaris.• A més a més les cèl·lules oncogèniques presenten una quantitat molt baixa de HLA (MHC). 40
  41. 41. 5.3. Diagnòstic precoç i tractament del càncer• Pel diagnòstic precoç no existeix una prova pràctica de detecció; depèn de la identificació per part del pacient del signes de la malaltia.• Revisions periòdiques.• Biòpsies.• Marcadors tumorals (biomarcadors): – Substàncies produïdes per les cèl·lules tumorals o per altres cèl·lules en resposta al càncer (sang, orina, teixits tumorals). – Es coneixen una dotzena de substàncies que pareixen expressar-se de forma anormal quan certs tipus de càncer estan presents. 41
  42. 42. 42
  43. 43. • El tractament depèn del tipus, localització i extensió en el cos: – Cirurgia. – Radioteràpia (radiacions ionitzants). – Quimioteràpia (fàrmacs antineoplàsics). – Teràpia hormonal (càncer de pròstata, mama, etc.). – Anticossos tumorals. – Teràpia vírica (reovirus, adenovirus). – Altres fàrmacs antineoplàsics (inhibidors de telomerasa, inhibidores angiogènesi). – Vacuna (casos como el càncer de cèrvix). – Noves investigacions (fruites, verdures, oli d‟oliva, peix blau). 43
  44. 44. 6. Els transplantaments i els fenòmens de rebuig• Transplantament (empelt): procediment mèdic que permet substituir determinats òrgans o teixits malalts (danyats, no funcionals) per altre òrgan o teixit sa.• La viabilitat dels trasplantaments està estretament relacionada amb la compatibilitat dels teixits del donant i el receptor, i el seu sistema immunitari 44
  45. 45. • Segons la procedència de l’òrgan, es poden distingir diversos tipus de transplantaments: – Autoempelt: • Procedeix de la mateixa persona (empelt de pell). – Isoempelt: • Procedeix de persones diferents, però amb la mateixa donació genètica (bessons univitel·lins). – Al·loempelt: • Procedeix de persones diferents i amb dotació genètica diferents. – Xenoempelt: • L’òrgan trasplantat procedeix d’un individu d’una altre espècie 45
  46. 46. 6.1. Rebuig de transplantaments• El rebuig d’un òrgan o teixit ve determinat per la relació genètica entre el donant i el receptor.• La causa de rebuig és la posada en marxa del sistema immunitari que reconeix les cèl·lules trasplantades com a estranyes.• El rebuig va en augment quan més lluny estiguin genèticament (xeno i al·loempelt són els que causen rebuig), i en funció de la irrigació de l’òrgan empeltat (òrgan irrigat causa més rebuig que un no irrigat). 46
  47. 47. 47
  48. 48. 6.2. Mecanisme de rebuig• En el procés de rebuig intervenen diferents cèl·lules del sistema immunitari: – Les cèl·lules trasplantades tenen uns HLA no reconeguts pels limfòcits i altres cèl·lules immunitàries. – Hi ha una immensa variabilitat en la estructura proteïnes que formen els HLA. 48
  49. 49. 49
  50. 50. 6.3. Tipus de rebuig• Segons el moment en que sobrevinguin els fenòmens de rebuig es poden distingir: – Hiperagut: • Al pocs minuts d’efectuar-se el trasplantament degut a anticossos presents en la sang del receptor. – Agut: • Dies o un més després del trasplantament, i és degut, sobretot, a l’acció dels limfòcits T i B, als macròfags, complexos antígen-anticòs. – Tardà o crònic: • A partir dels tres mesos, a causa de diferents reaccions d’hipersensibilitat contra els teixits trasplantats. 50
  51. 51. 7. La immunoteràpia• Immunoteràpia: tractament preventiu de determinades malalties mitjançant laplicació de sèrums específics que contenen anticossos.• Actualment, la significació del terme s’ha estès per a designar qualsevol tractament realitzat amb el propòsit dalterar el sistema immunitari. 51
  52. 52. 7.1. Immunoteràpia de les anomalies del sistema immunitari• Es basa en la reducció de la resposta autoimmunitària per combatre l’autoimmunitat, tot i que, avui dia també afecta a la resposta immunitària normal.• Tipus de tractaments: – Drogues immunosupressores: • Tractament inespecífic que disminueixen la proliferació de limfòcits, però exposen al pacient a infeccions. – Extirpació de la glàndula tiroide i plasmafèresi. • Tractament pal·liatiu dels fenòmens autoimmunitaris. • Centrifugació del plasma sanguini per eliminar els complexos autoantígen-autoanticòs. – Substàncies blocadores dels autoantígens: • S’estan començant a utilitzar per induir la tolerància als autoantígens. 52
  53. 53. • Els tractaments d’immunoteràpia contra les disfuncions del sistema immunitari com les al·lèrgies i les immunodeficiències poden ser: – Antihistamínics o injecció d’al·lergògens específics: • Pel tractament d’hipersensibilitat immediata – Injeccions periòdiques d’anticossos: • Intenten mantenir estables els nivells d’IgG.• Abans de realitzar-se un trasplantament d’òrgans el receptor es tractat amb immunosupressors inespecífics (ciclosporina A, corticosteroides, etc.). 53
  54. 54. 7.2. Immunoteràpia del càncer• Basada en diferents tècniques que tendeixen a augmentar els sistemes de defensa de l’organisme: – Activació dels macròfags i producció d’interleucina: • Augmenten els atacs contra els antígens de les cèl·lules canceroses. – Teràpia genètica: • Insereixen gens que augmenten la resposta immunitària o inhibició dels oncògens. 54
  55. 55. 55
  56. 56. 8. Els sèrums i les vacunes• Els avanços per a l’eradicació de malalties infeccioses que afecten les poblacions humanes han estat espectaculars.• Els factors que hi han contribuït han estat: – Sèrums. – Vacunes. 56
  57. 57. 8.1. Sèrums• Seroteràpia: mètode curatiu mitjançant immunització passiva amb sèrums que porten IgG.• Només s’utilitza en casos extrems, ja que el pacient podria presentar respostes immunitàries.• S’utilitzen per aconseguir immunització immediata en persones malaltes o que posseeixen toxines degudes a picades d’animals.• Hi ha dos tipus: – Sèrums heteròlegs: • Aquells que procedeixen d’un altre animal. – Sèrums homòlegs: • De la mateixa espècie i comporta menys risc. 57
  58. 58. 8.2. Vacunes• Les vacunes consisteix en un mètode preventiu mitjançant un mètode d’activació immunitària actiu i artificial.• En l’actualitat s’utilitzen diversos tipus de vacunes: – Vacunes amb patògens vius atenuats: • Alt poder immunogènic però amb possible reconversió. • Exemples: tuberculosi, xarampió, rubèola, etc. – Vacunes amb patògens morts o inactivats: • No hi ha perill de reconversió, però són necessàries vàries dosis • Exemples: còlera, poliomelitis, ràbia, grip, etc. – Vacunes d’antígens purificadors: • S’utilitzen tècniques d’enginyeria genètica obtenint, generalment, proteïnes. • Exemples: meningitis, diftèria, tètanus, etc. 58

×