Relatoria circ creació comunitària

914 views
846 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
914
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
420
Actions
Shares
0
Downloads
4
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Relatoria circ creació comunitària

  1. 1. Jornada d’intercanvi “CIRC i CREACIÓ COMUNITÀRIA” Barcelona, 17 de NOVEMBRE de 2011
  2. 2. 1PRESENTACIÓ Són molts i diversos els projectes i experiències que creadors de diferents arts han dut a terme amb grups d’artistes “amateurs” o persones que mai havien tingut relació amb l’art: processos de treball entre aquests col·lectius i artistes professionals que han culminat amb presentacions d’espectacles, exposicions o composicions, alguns d’un alt nivell artístic. Del circ és coneguda la seva capacitat transformadora i integradora, amb nombrosos projectes d’immersió en barris populars, presons i/o altres espais o col·lectius diversos. Però també, la llibertat de llenguatges artístics inherent en el circ el fan molt proper a experiències de creació amb la comunitat. Aquesta jornada professional vol ser una oportunitat de trobada i treball per reflexionar i iniciar noves línies d’actuació en un camp, el de les experiències artístiques conjuntes entre professionals de circ i col·lectius no artístics, que es troba en plena projecció. La missió d’aquesta jornada és generar elements de treball per què equipaments, entitats i creadors desenvolupin i s’impliquin en projectes de creació comunitària amb circ. La jornada va dirigida a membres d’equipaments i entitats, artistes i creadors, gestors culturals, educadors/es socials, tècnics de barri, dinamitzadors, especialistes en relació amb la comunitat, psicopedagogs i qualsevol altra professional interessat en creació comunitària.
  3. 3. 2BENVINGUDA 09.30h Presentació de les jornades Leandro Mendoza, director artístic de la Central del Circ La Central pretén cuidar, allotjar i acompanyar tot procés creatiu per respondre les necessitats creatives i de producció d’espectacles de circ. Un dels objectius primordials és treballar amb el territori així com amb socis europeus que tenen preocupacions i interessos per enfortir-se establint una relació sòlida que fomenti el treball conjunt. La Central vol posar de relleu les fortaleses intrínseques del circ per establir relacions entre el propi equipament i la comunitat: rigidesa i flexibilitat, estructura i desestructura, cultura de l’esforç i desenvolupament del treball en el temps. Aquestes jornades volen compartir les experiències de tots amb la creació comunitària en el camp de les arts, posant èmfasi en els canals de comunicació i en la funció social que pot tenir el circ per donar resposta a les necessitats d’algunes comunitats i per relacionar-nos-hi: el barri va al circ i el circ va al barri. L’important és escoltar, compartir projectes, experiències i treure’n conclusions. Els ponents que avui ens acompanyen tenen relació també amb altres disciplines artístiques. Sempere com a experta en música i creació comunitària i Panadès aportant la seva experiència des de l’Ateneu Popular de Nou Barris. Paral·lelament, s’està fent una creació exprés entre els associats. Vivències i unions, conflictes que poden sorgir davant diferents problemàtiques es posaran també en comú a partir de les diferents experiències europees. En les taules sectorials es posarà èmfasi en el vincle entre el col·lectiu i en la tensió entre la relació humana/procés i relació artística/producte que cal posar en equilibri.
  4. 4. 3ASSISTENTS  Cathérine Magis i Micheline Vandepoel - Directora i docent de l’Espace Catastrophe (Brusel·les)  Lucille Montadat, Aude Boutard i Hélène Metailie - Mediadora cultural de la Grainerie (Toulouse)  Albert Bordonada, Marta Borreguero i Leandro Mendoza – Responsable d’activitats, gerent i director de la Central del Circ  Mª Jesús Ruiz Bujanda i Elio Vera Brito - Dinamitzadors i programadors del Centre Cívic de Sant Martí.  Albert Grau - Educador social, formador i pallasso d’hospital.  Toni Folch Alemany – membre de l’associació de pares de l’escola de circ de l’Ateneu Popular de Nou Barris  Samanta Emilia Merlo - Periodista (Itàlia)  Simone – Antropòloga visual  Fabrizio Gavosto- Director artístic del Festival Mirabiglia de Fossano (Itàlia) : residència i creació  Antoine Leonetti - Gestor Cultural relacionat amb el cinema  Silvia Borrell - Tècnica d’ensenyances artístiques de la Generalitat  Màster Gestió Cultural: teatre comunitari (alumnes).  Núria Sempere - Directora Centre de les Arts de l’Hospitalet  Ricard Panadès – Empresari de circ. Ex-gerent de l’APCC  Noemí Rubio i Laia Serra - Comusitària, Plataforma de Desenvolupament Cultural Comunitari.
  5. 5. 4PONÈNCIES 10.00h La creació comunitària a Catalunya i Europa: situació actual i reptes de futur Núria Sempere, directora del Centre de les Arts de L’Hospitalet Ens explica que la creació comunitària va arribar-li accidentalment i per implicació personal en la matèria. Des dels inicis, va formar part d’un projecte d’Escola Municipal de Música a Santa Perpètua on l’ajuntament li va oferir dirigir un centre que apostés per una educació musical oberta i amb el compromís de fer-la accessible a tothom. Tot i que el projecte públic d’educació musical que dirigia en aquell moment semblava molt innovador, va descobrir que era un model utilitzat des de feia temps. El 1990 se’n va assabentar a través d’unes jornades d’escoles de música a Madrid. En aquella ocasió va poder conèixer models europeus que van servir de referents. Es constitueix en aquell moment l’Associació d’Escoles de Música de Catalunya, una institució que va entrar a formar part de la European Music School Union. I és en aquest pretext que van adonar-se que al centre i al nord d’Europa, s’havia fet una aposta clara de fer partícip a la societat de la pràctica artística, mentre que a Espanya aquest compromís va sorgir amb els anys. Anys més tard, treballant a l’Escola Superior de Música de Catalunya, va conèixer Sean Gregory [Guildhall]. Arrel del contacte amb el Bristish Council va tenir la oportunitat de portar-lo amb els seus estudiants de l’ESMUC. Gregory feia creació comunitària: treballava amb persones sense expertesa tècnica, però amb resultats excel·lents. Es va dur a terme un projecte a un centre de secundària adreçat a docents i estudiants. Un nou punt de partida per dominar un llenguatge artístic, per despertar en el col·lectiu unes capacitats de participació molt importants. La reflexió que va sorgir de l’experiència va ser que no només el patrimoni musical havia d’estar en mans de fills de famílies il·lustrades, sinó que existien iniciatives que oferien la possibilitat de viure molt positivament la creació i que, alhora, despertaven noves capacitats de participació.
  6. 6. També per casualitat, va rebre el Music Manifesto. Anglesos propietaris de companyies discogràfiques,directius de teatres d’òpera, músics professionals, músics aficionats, etc. exigien als poders públicsqüestions molt raonables: que tothom tingués dret a descobrir el seu potencial artístic, que es cultivessinels talents, que els treballadors del sector poguessin accedir a un major desenvolupament professional,etc. Sempere s’hi va adherir. La casualitat va fer que a partir de signar aquest document, conegués aJoan-Albert Serra, de The Sage Gateshead. Aquest és un centre ubicat a l’altre costat del riu Tyne, al límitde Newcastle, la ciutat burgesa llindant amb la zona obrera (Gateshead). Aquesta localitat dedicada a laindústria pesada, queda paralitzada completament fruit de les actuacions de la Margaret Thatcher[veure “Brassed off” de Mark Herman].En aquell context, l’alcalde de Gateshead es va plantejar un projecte de rescat de la població alhoraque iniciar un protagonisme cultural a la zona. Norman Foster va ser l’escollit per dissenyar el centre queha esdevingut un equipament molt complert amb dos elements fonamentals: un centre educatiu i uncentre de desenvolupament comunitari que actua a tot el Nord Est d’Anglaterra. Aquest centre luxós té lavocació de contribuir a la transformació social a través de la pràctica artística, vehiculada a partir deprojectes de llarg recorregut i a través d’activitats de curt recorregut adreçats a col·lectius mésvulnerables. La suma d’aquest contrast li resulta un xoc i una palanca. Per què allò ideològiccomprometedor no pot anar de la mà d’allò més espectacular i remarcable?Poc temps després, visita in situ diferents projectes que li causaren diferents impressions com:  EAT LONDON: un projecte que havien desenvolupat dues artistes espanyoles (Alicia Rios i Bárbara Ruiz). La iniciativa es va desenvolupar al llarg de dos mesos, amb l’objectiu social que les persones dels barris perifèrics coneguessin i reconeguessin com a seu el centre de Londres. Es va proposar a col·laboradors reproduir amb menjar el mapa del centre de Londres amb els menjars típics de les tretze comunitats amb les que van treballar. El desenvolupament del projecte va ser: cada comunitat va fer un viatge al centre de Londres; després van preparar unes receptes; finalment a la Trafalgar Square van fer una festa on cada comunitat anava amb el seu menjar. Així van construir el mapa al centre de la plaça i s’explicava com cada comunitat havia treballat. Oferien veure la obra i menjar-se-la.
  7. 7. Aquesta obra d’art de concepció contemporània i molt experimental va ser possible a partir de la participació activa de tretze comunitats. Es van apropiar, a més, d’un territori que els pertanyia: el centre de Londres. Així, es pot apreciar un doble procés d’apropiació: del territori i de destreses culinàries. Alhora es va donar l’oportunitat a les comunitats de ser protagonistes d’una obra molt reconeguda a nivell internacional.  NATIONAL PORTRAIT GALLERY: es proposava desenvolupar una peça audiovisual amb la participació d’ancians de Hackney (persones provinents del Carib). Havien d’escollir la foto que més els agradava en una visita al museu. A partir d’aquí, els protagonistes es disposaven en la mateixa posició que el seu retrat preferit i se’ls filmava. Una veu en off explicava la seva vida, la seva història. En aquesta ocasió la comunitat no és paisatge sinó que és part activa.  RESIDÈNCIES D’ARTISTES: En espais singulars i no usuals de la pràctica i creació artística: en guarderies, per exemple. Com es deixa influir l’artista pels nens? Quin procés de construcció es pot donar en aquest marc poc habitual? Un model d’artista comunitari posat en espais poc habitual del desenvolupament artístic.Paral·lelament va descobrir el compromís dels projectes de llarg recorregut. Posa l’exemple de FESNOJIV.La Música ha de pertànyer a tothom. Abreu s’adreça a diferents nuclis del país per poder transformar-lo,donar oportunitats a la infància que viu en situacions extremes: “la cultura dels pobres no pot ser unapobre cultura”. D’aquí la reflexió que els processos de participació han de ser de qualitat, han d’anaracompanyats d’un resultat excel·lent que doni valor al treball de la comunitat. Els artistes no sónassistents socials, no poden exercir amb paternalisme la seva funció, no poden renunciar a l’exigènciaartística de la seva pròpia obra.Com dividir, doncs, la tensió entre el procés i el resultat, que és sinònim d’èxit del resultat i de lesproduccions. Recomana, en aquest punt, el documental “Tocar y Luchar”. Un documental que evidenciala força del projecte i que, alhora, ha gaudit de gran èxit internacional. Es mostra com s’utilitzen les artscom a instrument de cohesió social. D’aquest projecte n’ha sortit Gustavo Dudamel, qui ha arribat apersonificar l’èxit del Sistema i que ha tingut molt reconeixement a nivell mundial.
  8. 8. El 2005, l’Ajuntament de L’Hospitalet li proposà a priori dirigir un conservatori de música però la missiós’allunyava molt del seu esperit perquè amb la naturalesa de L’Hospitalet, perdia sentit. No havia existitfins llavors un centre d’educació cultural, calia arribar a sectors sense acumulació i/o tradició cultural.Llavors, l’ajuntament aposta per un projecte integrador que defensava per mandat municipal:incrementar el número de persones que practiquen les arts, arribar a poblacions que no tinguin tradicióartística i utilitzar les arts com a vehicle de cohesió social i èxit escolar.S’ha fet un centre amb un programa de llarg recorregut amb un plantejament llunyà a la tradició queincorpora un tipus d’alumnat de grans necessitats (minories ètniques com el Gornal caracteritzat per lapresència acumulada de gitanos, barris de gran densitat migratòria que es localitzen només a l’escolapública i que a més estan molt associats a la pobresa). En aquestes escoles -inspirats sota el projecte deVeneçuela per mitjà de l’ensenyament de corda, quintet de vent i dansa- al llarg de 5 anys s’han provati assajat també un tipus de projecte de creació comunitària: s’introdueix un artista a l’escola amb lavoluntat de contribuir a canviar la perspectiva dels docents que tracten amb estudiants molt marcats.Sempere apunta que actualment, a Espanya, hi ha un 30% de joves que no estan certificats enl’educació obligatòria. Persones amb un drama personal, que durant el boom de la construcció vantrobar feina de forma raonablement senzilla però que en aquest context de crisi no treballen. Si es voluna societat del benestar, tenim un problema col·lectiu: el país no es pot permetre el luxe de tenir aquest30% de nois i noies perduts.Pel que fa a la literatura en aquest camp apunta lectures recomanables: François Matarasso amb “Useor Ornament”; i John Holden que profecia la cultura democràtica però evidencia que tal paraula semblauna contradicció: si la cultura és una manifestació de tots, com pot ser que haguem d’afegir el vocabledemocràtica, que s’hagi de fer èmfasi en la necessitat i deure que sigui una cultura a l’abast de tothom.Cal saber quins valors té la cultura per defensar la legitimitat de la cultura per seguir obtenint ajuda del’Administració: 1. L’emoció que ens proporciona la cultura. Un factor intrínsec. 2. El valor instrumental de la cultura. Quin impacte social té les arts? Què aporta? 3. El valor institucional: perquè les fàbriques de creació segueixin sent imprescindibles cal que el servei sigui bo i que els ciutadans, finalment (qui finança aquests equipaments) creguin que val la pena invertir en aquests centres. Amb això es garantitzarà l’èxit i l’existència d’aquests equipaments.
  9. 9. Quan busquem quins són els impactes de la creació comunitària, partint queés un instrument per trobar tots aquest valors, hem de saber què està passantamb el participants: com millora la seva concentració, com desenvolupem nouscanals de comunicació, com provoquem el gaudi en l’haver incrementat lesdestreses artístiques que no havien descobert, etc. La creació comunitària ésun procés creatiu on l’artista exerceix de facilitador i on la comunitat aporta ipren decisions. A més, el paper de l’artista ha de ser de catalitzador pergarantir la qualitat artística, creant un espai on els participants se sentin autors iprotagonistes de l’obra. Per aquest motiu també cal tenir en compte la projecciópública positiva de la creació.És molt interessant sentir la veu dels participants que anuncien que darreres’han hagut d’esforçar molt però ha valgut la pena, entre d’altres. Aquestaexperiència es materialitzà per exemple amb el projecte inspirat amb Rhythm isit!, que es durà a terme a l’Hospitalet, amb estudiants del Institut MargaridaXirgu, que surten del seu entorn i entren en contacte amb una estètica artísticacontemporània arriscada.Cal destacar que el Mercat de les Flors; des d’aquest centre s’ha arriscat enapostar per aquesta línia de treball, obrint la temporada amb un projected’aquesta índole amb Luca Silvestrini. Per altra banda, a València estanpromovent el festival 10 sentits, l’ACEM farà un curs de formació amb MerlijnTwaalfhoven.És doncs una nova situació. Però i ara què? Falten estudis superiors quecontemplin la creació comunitària, falta una xarxa, estimular els agents socialsper utilitzar les arts com a vehicle de cohesió, fer més investigació que reforciaquest camp. Tot això pot ser o no ser però el més important és la nostraconvicció en la construcció d’una societat més emancipada, més justa, que espugui construir bottom-up. Ara bé, és cert que UK tenia una gran estructura –per exemple la iniciativa Creative Partnerships-, però a data d’avui, fins i totaquest país ha eliminat aquestes partides d’empoderament social (lluny de leslògiques polítiques de dretes). Cal fer una crida per seguir treballant enaquesta línia amb el suport o no de l’Administració. La responsabilitat recau enles nostres mans, a les mans de les institucions culturals.
  10. 10. 5PONÈNCIES 10.45h El circ social i la creació comunitària amb circ: dos conceptes diferents Ricard Panadès, especialista en circ. A l’Ateneu Popular de Nou Barris, s’ha pres el circ com a llenguatge artístic que ha consolidat aquesta organització. En els seus inicis, l’Ateneu era una antiga fàbrica (als anys 80 era una zona de difícil accés i força marginal) que era utilitzada per albergar materials de reparació de la via púbica entre d’altres usos de l’edifici (per exemple la planta asfàltica). En aquesta fàbrica s’havia organitzat un moviment ciutadà on es concentraven les associacions de veïns que actuaven com altaveu de la classe popular i barrial per reivindicar serveis sanitaris, educatius i culturals. La immigració de Catalunya fou molt destacable i representà un xoc cultural i de convivència molt notable durant el franquisme. Si ens fixem el pla de la convivència, existien força conflictes al barri. Nou Barris és i era un barri de població procedent de Galícia, Castella i Andalusia. En l’època franquista aquesta zona va prendre el seu nom pel moviment veïnal. Es va ocupar la planta asfàltica i els veïns en varen reivindicar un equipament cultural. Un fet singular tenint en compte les necessitats (bàsiques) del moment. Era el segon que es reivindicava (el primer era al Born) a la ciutat de Barcelona. El fet que es conservi el nom (Ateneu Popular) rau en la idea que és un símbol de resistència davant el franquisme per les seves ressonàncies republicanes i anarquistes. Tot el moviment popular va reivindicar per les classes populars una formació que es va articular en forma d’ateneus populars. Aquests s’autofinançaven des de la base pels mateixos obrers. Amb aquesta mítica república que es va perdre a la guerra, es volia reivindicar la comunitat. Pràcticament tots els centre cívics actuals de Barcelona tenen aquest origen.
  11. 11. En aquest context puja al govern Narcís Serra i es promulga la idea d’EduardoDelgado dels centres cívics. Llavors el govern socialista s’apodera de lareivindicació popular i incentiva la creació de centres cívics. Nou Barris es negà aformar part d’aquesta política institucionalitzada, defensant que la cultura calcentrar-la des de la comunitat amb l’exigència d’obtenir diners de l’Administracióperò amb l’autonomia que garanteixi l’autogestió i la independència. El llaç doncsamb la comunitat és molt íntim des del seu origen. La seva presència era constanten totes les lluites veïnals de caràcter urbanístic, cultural, sanitari o educatiu.Com a plataforma autoorganitzada, funcionaven de forma assembleària, i esreconeixia per part del moviment veïnal una legitimitat política. A aquest primersmoments, a part de la reivindicació de l’espai, es va apostar per la recuperació de lacultura popular, molt ocultada i sotmesa pel franquisme a Catalunya. S’impulsàaquesta cultura des de les festes majors que representava una setmana festiva i ones convidava a tota la comunitat, donant-li una identitat al col·lectiu; el carnestoltes;la castanyada; la festa de primavera on es reunien tot el sector associatiu del barri.Es volia una hegemonia del moviment popular, per la creació comunitària. Des del’Ateneu s’han preocupat que la comunitat disposés de plataformes artístiques icreatives pel creixement de la comunitat. L’ateneu ha tingut molta relacióhistòricament amb el món de la festa en el punt de consolidació del centre (sensetenir referents i defensant un model únic). Perquè pels impulsors, el centre cultural amés de la programació que s’oferia era un espai de manifestació popular: es vacrear, en aquest context, la colla de diables que dinamitzava el barri per impulsar laidentitat i la cohesió de la comunitat en la seva manifestació creativa.Per mitjà de negociacions es consolida la plataforma “Ateneu de Nou Barris”. Avuiés un centre que té un conveni amb l’Administració local, és un centre públic però lagestió es manté independent. Sempre s’ha tingut molt present la participació. Lamanera de crear i produir cultura no només descansa en qüestions artístiques sinóque, a més, la mateixa gestió del centre no és un artefacte dirigit només perprofessionals sinó que recullen la veu dels usuaris en forma de comissions queparticipen en la presa de decisions i en l’orientació del projecte, en la definició delprograma que s’executa en el centre.
  12. 12. Foren dels primers que van cobrar entrada per assistir a les activitatsorganitzades per l’Ateneu -a diferència dels centres cívics- amb la creençaque cal dignificar l’esforç de la creació i atenció a espectacles, sempre ambpreus populars. Per poder, així (com a estratègia d’autofinançament) tenirindependència de criteri davant l’Administració i ser capaços de generarrecursos. Això sumat al voluntarisme suposa un 50% del finançament total del’Ateneu, fet que dóna legitimitat de l’equipament per la seva transparència iretribució.Davant la preocupació de la política cultural, l’Ateneu es posicionà. Els socisfrancesos tenen una altra articulació més assentada quant a estructura iconcepció de la política cultural. Per tant, el seu posicionament va ser estar alcostat de la cultura popular materialitzada en la festa però també amb lacreació comunitària (evitant el funcionament per cursos, tallers, com si fos uncontenidor sense caràcter).La punta de llança havia de ser la creació que produeix cultura i no nomésconsumeix cultura. Per això l’aposta pel circ. Des del principi apreciaren elpotencial del circ com a tret distintiu, com a leitmotiv perquè aquest és unllenguatge artístic on tothom pot accedir-hi sense prejudicis decimonònics. Elcirc, més allunyat al discurs de l’alta cultura, tenia aquest potencial perapropar la cultura, que finalment ha irradiat tot el país i ha dinamitzat tot elbarri.Per finalitzar cal destacar un fenomen viscut: des del moment que s’ha dejustificar l’acció cultural i comunitària mitjançant indicadors de cara al’administració (com la cohesió, la identitat, etc.), cal també ser conscients delvalor de l’art en la seva naturalesa i procés, en l’experiència creativa queenriqueix el creixement ciutadà, una eina imprescindible en la democràcia jaque permet consolidar un projecte de llibertats en la nostra societat. No éssuficient amb un discurs polític o amb finançament, sinó que lesorganitzacions de base han de creure i defensar que la experiència creativatant individual com col·lectiva és un bé i un dret individual que cal exercir:lluitar per tenir a les nostres mans la projecció de futur que volem.
  13. 13. 6 12.00h Quatre experiències comunitàries amb circ a Europa La Central del Circ, centre de creació de circ a Barcelona: Projecte Infusió Flamenca amb artistes de circ professionals i joves del barri del Besòs i la MinaEXPERIÈNCIES Albert Bordonada explica que la present jornada forma part del punt de trobada i de treball incentivat pel Programa Educatiu Grundtvig sota el paraigües d’Itineraris creuats, un projecte europeu que fomenta l’intercanvi d’experiències entre companyies i institucions dedicades al circ que realitzen projectes d’impacte social o bé que tenen una línia d’acció educativa i/o dinamitzadora en el barri on s’emplacen. Bordonada posa de relleu que La Central té per missió la creació professional d’espectacles de circ però que alhora pretén entrar en la dinàmica de crear vincles entre el barri i l’espai on es troba. Així, el 2010 es posà en contacte amb el Centre Cívic del Besòs, obriren una convocatòria entre artistes de circ per mitjà de l’associació [APCC] i conjuntament començaren a implementar un projecte artístic de creació comunitària. Arturo Figueroa [dinamitzador del CC Besòs] explica que al Centre Cívic entre les diferents línies d’acció que duu a terme (casa d’adults, serveis socials, treball entre entitats, dinamització juvenil, etc) compta també amb un grup de flamenc consolidat. Figueroa posa sobre la taula el context del barri: el Besòs, nascut als voltants dels anys 70 i que es troba al límit de Barcelona és un barri molt nou i bàsicament obrer. El Centre Cívic per la seva banda, es troba amb certes complicacions per arribar a les entitats arrelades al barri que funcionen independentment, per això aquest projecte suposava un alè d’aire nou per poder implicar a tothom. Així es decidí unir el grup de flamenc amb el grup de joves de la Mina i els professionals del circ. De la simbiosi entre cultura urbana, diferents generacions i la disciplina del circ havia de sorgir una creació. Davant aquesta realitat es va haver de tenir molta flexibilitat per adaptar l’encàrrec a les expectatives i desitjos de la comunitat participant. Com a valoració final, Figueroa afirma que fou molt profitós posar en contacte diferents grups que comparteixen un mateix espai però que mai abans havien interactuat entre ells. I que fruit d’aquesta experiència s’han generat nous interessos per part de tots els implicats. Segons Bordonada aquest projecte fou pilot i idealment des de La Central pretenen fer-ne un anual. La voluntat és que el barri s’apropiï del Fòrum, que deixi de ser ciment i prengui vida entre els veïns de Diagonal Mar, Besòs i la Mina.
  14. 14. 6EXPERIÈNCIES La Grainerie, Centre de creació de circ a Balma (Toulouse, França): projecte d’inserció laboral La Grainerie és un espai per a professionals del circ com La Central. Compten amb sales de creació, d’entrenament, vivers d’empreses i sala d’escena per a la presentació d’espectacles. La diferència és que La Grainerie s’ubica en una zona industrial, no és un barri com a tal, per tant només hi ha fàbriques i centres comercials. Lucille Montadat explica que el concepte de creació comunitària no s’utilitza com a tal sinó que des de la seva institució s’exerceix més un paper de mediació i no de treball des del barri i amb el barri. La seva tasca consisteix en emprar l’energia que neix del centre per traslladar-la a diferents espais i centres de la ciutat com hospitals, escoles, centre cívics, etc. per crear ponts i generar diferents sinèrgies amb aquests col·lectius a través del circ. Principalment tenen dues línies de treball: una és d’educació cultural i artística a nivell escolar i l’altra que té a veure amb l’educació popular a partir del treball en presons per exemple. Els projectes de la primera línia d’acció s’adrecen a escoles de primària i instituts de secundària i se’ls proposa un recorregut artístic obert. Les escoles de primària reben una subvenció de l’ajuntament de Toulouse i la Grainerie apadrina quatre classes: dues són de règim general i dues d’educació especial. Es posen en contacte amb els tutors per especificar aquest recorregut i la manera com es realitzarà perquè es pot fer de diferents formes, cada vegada s’adapta. En les primeres sessions es presenta la història del circ i s’interrelaciona amb el currículum (ex: capítols cabdals de la història de França). La segona part és la visita al centre. Es mostren les instal·lacions i algun artista professional que estigui treballant mostra el procés de creació davant el grup classe. La tercera etapa és quan la classe assisteix a veure un espectacle. Abans però es prepara l’assistència per mitjà del tutor que explica les particularitats de l’espectacle o bé per ella mateixa.
  15. 15. Es posa èmfasi en fer arribar a les nenes i nens la idea quetenen el dret de decidir si els agrada o no, a fer preguntes. Totaquest espai de debat es realitza després de l’espectacle amode de col·loqui amb els propis artistes. La darrera fase delrecorregut és la part pràctica on fan tallers de les diferentsdisciplines del circ. A vegades es desplacen els nens o bésón els artistes que van a l’escola.Tots els projectes poden ser diferents i es desenvolupensegons les necessitats que cada classe té i la demanda quees fa, per exemple basar el projecte de circ amb la fotografia.També hi ha una aproximació amb els alumnes a nivellindividual a través d’un carnet i on consta la seva participació.Als instituts és força similar el plantejament peròl’aprofundiment és major. Es treballa de forma més transversalamb tots els professors. Així, el circ és el fil conductor de totesles assignatures.Més enllà d’aquests projectes d’intermediació, s’adonaren queel circ podia ser mediador de situacions extremes, que podiacontribuir a resoldre conflictes personals. El concepte no foufàcil de definir, titllar-lo com a projecte d’inserció laboral eracomplicat. El programa consisteix en oferir sis contractes detreball per població exclosa per a realitzar tasques com atècnics, de recepcionista i acomodador o bé de manteniment.Les persones que accedeixen a aquest lloc de treballaprenen la vessant tècnica de la seva feina per mitjà del’experiència. El que es pretén és crear l’hàbit d’anar a treballar,fomentar la responsabilitat...Els contractes duren de 6 mesos aun any i es fa un acompanyament en la seva vida laboral.Evidentment aquest programa té una vessant més social quecultural amb la particularitat que es desenvolupa en uncontext de creació i producció artística.
  16. 16. 6EXPERIÈNCIES Espace Catastrophe, Centre de creació de circ a Bèlgica(Brusel·les): Projecte Complicités, espectacle de circ amb artistes professionals i persones amb handicap psíquic El projecte Catastrophe neix el 2003 i parteix d’una iniciativa privada. La seva fundadora, Catherine Magis explica que el seu objectiu no era només crear un espai per a les arts del circ, sinó que fos un centre de pràctica artística interdisciplinària, intergeneracional i intercultural. Magis estudià teatre i circ, el qual concep com un llenguatge més d’expressió i no com una disciplina tècnica per ella mateixa. Així doncs, l’Espace Catastrophe havia de ser, des del seu punt de vista, un indret que treballés amb l’expressió i que tractés l’espectacle com un vehicle de canvi i de comunicació. Al llarg de la seva trajectòria s’ha anat trobant artistes que tenen la necessitat de fer quelcom i per això intenta empènyer-los, transmetre el mateix missatge que des d’una iniciativa privada (sense el recolzament institucional però amb l’adhesió d’altres estructures artístiques i socials) també es poden aconseguir coses. Catastrophe va posar en comú les problemàtiques i interessos de diferents artistes perquè el projecte no fos un objectiu personal sinó que es generés una força comuna entre aquells artistes que no estaven acollits per cap institució. Tenia les ganes, les idees però on es podia albergar aquest projecte? Necessitava llibertat davant les administracions per poder crear. Finalment van decidir instal·lar-se en un espai privat, cedit per un mecenes. En resum, l’espai s’emmarca en un context força burgès a mode circumstancial. Aleshores, calia llimar les diferències entre la gent del barri benestant i els possibles participants provinents d’una altra realitat. Per fer-hi front van organitzar una roda de premsa explicant com s’articularia el projecte. Per poder trobar el seu lloc dins el barri es varen fer accions per possibilitar la interrelació entre els artistes i els veïns. De fet, davant la manca de recursos econòmics, amb aquestes accions podien aconseguir finançament.
  17. 17. El segon moment fou quan la directora d’un centre de suport per a persones ambsíndrome de Down es posà en contacte amb ella i li proposà fer un projecte conjunt.Aleshores es plantejà: 1. No havia treballat mai amb aquest col·lectiu 2. Per què no? 3. Si ho feien, havia de ser un espectacle professional com a tal i no una simple activitat d’animació sociocultural 4. Calia provar-ho.A l’equip primerament li feu por però la directora es va comprometre a donar tot elsuport de gestió i coordinació perquè Catastrophe dediqués els esforços a la partartística. En la primera sessió quedà meravellada de la resposta dels participants idecidí tirar endavant la proposta. El grup no havia fet mai circ ni estava constituït com agrup, però ella des de l’inici el concebí com una producció artística professional mésdel Catastrophe. Va voler compartir tot el procés de creació amb altra gent i elsmateixos artistes residents a l’espai Catastrophe i així fou. Aquest ja és el 4 any que esrepeteix l’experiència i fins i tot es fan audicions per la selecció dels participants.Des del principi es posaren el llistó molt alt: calia entrenar, disciplina, dedicacióabsoluta i per tant possibles discrepàncies amb la família...això volia dir un grancompromís entre tots els implicats i desconeixia quin seria el resultat. Finalment foucatastròfic en el sentit que ella també es va fer càrrec de la gestió. No obstant, el retornde l’experiència i la rèplica del projecte fou fantàstica i s’ha rodat ja en diferentsescenaris importants de França (en dates i horaris que ningú volia! Però l’assistènciadel públic fou increïble i es constatà la importància de la feina ben feta). Emperò, maino ha tingut aportació de l’Administració pública.Els membres de Complicités s’autodenominen “el grup dels bojos” i s’han fet seul’espai. Per a la creació compta fins a 3 – 5 setmanes seguides d’stage. Assisteixen doscops setmanals i compten amb el suport de vetlladors. Fins i tot alguns dels membressegueixen formant-se en clown a nivell internacional. L’experiència pilot s’haconsolidat i ha esdevingut una companyia semiprofessional més del centre, és doncsuna sortida de formació i professionalitzadora més..
  18. 18. El leitmotiv des del principi de l’espectacle és “Res és impossible”. Encontra del “no sóc capaç” s’intenta anar més enllà i quan s’ha arribata un nivell, se segueix avançant. Fins i tot s’han superat prejudicisque tenien les pròpies famílies. Al principi, la manera de relacionar-se amb aquestes persones amb handicap mental era delicada isubtil, però els mateixos artistes han trencat estereotips i aramanifesten que són ells els afortunats de poder treball amb aquestcol·lectiu i no al revés. Els membres de Complicités se senten artistesdel circ perquè “al circ ell és algú”. El treball que ha fet Magis és el deno imposar quina emoció i sentiment expressar en cada situaciósinó que cada membre expressi el que desitja o vol pronunciar.
  19. 19. 6EXPERIÈNCIES Festival Mirabilia de Fossano (Torí, Itàlia): el compromís social d’un festival i el seu projecte d’activitats amb joves amb risc d’exclusió Tal i com indica el seu nom Mirabilia és un festival, no un centre de creació pròpiament, no obstant, compta amb força recursos i la intenció des de l’organització és crear paral·lelament al festival espais de creació. Fabrizio Gavosto explica que a Itàlia hi ha una manca de reconeixement i formació en aquest àmbit artístic. Per bé que existeix molta tradició de circ, la incorporació d’un llenguatge més contemporani es viu amb algunes reticències. Mitjançant les residències es vol canviar aquesta concepció. El festival de Fossano va constituir-se amb personal extern sota el compromís de consolidar-se en el territori en cinc anys. Al tercer any es va engegar un projecte que pretenia crear connexions amb el territori i assegurar-ne així la continuïtat. Valoraren la resposta del públic en els anys anteriors (famílies i adults de 25 a 45 anys) i es preguntaren què faltava. La resposta fou: joves dels 15 als 25 anys i ètnies que no participen mai a les iniciatives culturals oficials. Gavosto descriu quines etapes ha viscut aquest procés: Fossano (una població de prop de 20.000 habitants) està situada en una zona força rica. A l’inici del projecte van cometre l’error de pensar que seria senzill actuar directament amb aquesta població immigrada, posar-hi en contacte professionals del circ i obtenir un producte final de l’experiència. Així, es programaren residències de gener a juny, creient que molts joves i artistes estarien treballant per tota la ciutat (hi havia fins a 74 artistes involucrats). Es creà una estructura de recolzament a joves problemàtics però en tota institució fou difícil explicar que el circ podia ser una disciplina seriosa per treballar. Sense comptar amb una sòlida experiència en art comunitari, van creure oportú organitzar trobades entre els artistes i els joves on s’explicaven els somnis i expectatives de futur. En aquest punt el projecte treballava més l’aspecte emocional que el tècnic. Després d’aquest encontre, els joves assistiren a un espectacle d’un dels artistes amb els que havien dialogat. Fou una situació inèdita, joves en situació de risc veient circ en un teatre a la italiana.
  20. 20. En la tercera etapa del projecte es trobaren amb la primera problemàtica:els joves tenien l’única aspiració de trobar feina i mentre no en trobavenassistien a les sessions però al març, amb la demanda d’obra de mà alcamp, deixaren d’assistir. L’assistència era molt irregular i el grup dejoves anava canviant constantment i per tant no era possible dur a termeun trajecte formatiu. Aquest episodi es va viure com un fracàs per partdel Festival, que va haver de replantejar-se els reptes. De totes maneres,el resultat fou positiu perquè el festival s’omplí de joves que si nohaguessin format part d’aquest procés de creació comunitària nohaguessin tingut mai l’interès per assistir-hi. Es donà, per tant, un pas pera la integració social i cultural d’aquests joves dins l’oferta cultural de laciutat. De forma espontània, els joves i el seu cercle d’amistats s’unirenmitjançant les xarxes socials (Facebook) trencant barreres entre els joveslocals i immigrants.Per altra part, l’equip de formadors que estigueren involucrats en elprojecte ha seguit treballant en aquesta línia: s’ha organitzat i actuen deforma autònoma. De fet, han dissenyat i gestionat un projecte a la presómitjançant el circ. Per tant, des d’una iniciativa impulsada per un festival,s’ha aconseguit el naixement d’iniciatives pròpies, sense ser un resultatesperat.Finalment Gavosto apunta que a Itàlia el teatre social (concebuthabitualment com aquell teatre on intervé gent amb necessitatseducatives especials) té una presència prou forta. La presència delprojecte Complicités al festival va suposar quelcom revulsiu per lalocalitat ja que va permetre l’organització d’un seminari de teatre socialque al seu torn serví per connectar el teatre social amb el sector del circ,ampliant la xarxa i coneixent altres experiències d’Europa.
  21. 21. 7 13.30h PARLEN ELS ARTISTES Durant el matí, un grup de joves italians alumnes dels tallers de circ del Festival Mirabiglia de Fossano es troben amb artistes professionals de La Central del Circ. Ens expliquen com ha anat l’experiència:MOSTRA Leandro Mendoza invita als participants de l’experiència a compartir la seva opinió sobre com s’ha viscut el procés de treball, la presa de decisions i la posta en comú de les diferents idees creatives. Marcel: L’idioma no ha sigut cap impediment. D’entrada hem entès aquest exercici com una trobada. Tots veníem en blanc, no sabíem ben bé què oferir a cadascú, per això ha sigut qüestió de conèixer-nos una mica, començar fent uns jocs per trencar barreres, trencar el gel. Ha sigut important per tant mostrar disponibilitat per jugar, que al final era del que es tractava. Després d’aquestes dinàmiques hem començat a obrir calaixos per descobrir què tenia cadascú per oferir, des de tècniques solistes passant per altres més grupals. No hem tingut prou temps per matisar tot el conjunt però sí de donar un aire que tots anàvem a una. Durant el procés sí que hi hagut un moment d’indecisió de com dirigir la mostra, però de mica en mica han sortit propostes per part de tothom. Per exemple hem utilitzat el potencial del Marco com a pallasso per unificar els diferents números. Escate: de fet la majoria del temps l’hem emprat fent jocs i intercanviant coneixements . Quan ens hem adonat ja era el moment de muntar alguna cosa. En tot cas ens ho hem passat molt bé. David Herrera: volia afegir que sobretot ha calgut ganes per fer les coses. Evidentment no tot ha sigut una bassa d’oli perquè hi ha hagut el moment de tensió al plantejar-se la mostra per molt que no es tracti d’un espectacle complert. De totes formes hem sabut superar aquesta tensió. Marcel: sí que teníem clar que volíem començar i acabar de forma grupal amb allò que tothom se sentís còmode i que entremig hi haguessin intervencions més solistes però amb la complicitat dels companys. S’ha tractat doncs d’estar molt obert a les propostes de tothom.
  22. 22. Herrera: el que és interessant és que malgrat hi hagi un procés molt ric, al cap i a la fi, la mostra nodeixa de ser un aparador, cinc minuts que han d’avalar la teva proposta i que ha de convèncer aaquells que posen els diners. A vegades en el circ social es posa molt d’èmfasi en el procés,descuidant el resultat però a l’hora de la veritat segueix sent capital. En el procés es donenmoments que qui no els viu no els pot explicar ni defensar, d’aquí el nostre missatge de reivindicarque el circ social no es redueix a aquests 5 minuts de cara el públic. Són una part important però nola única. Per altra banda, hi ha hagut un moment que algú de nosaltres ha comentat “Què li passaal públic?”, perquè sovint anem a veure circ i no sabem quan aplaudir, quan riure...perquè no deixade ser quelcom experimental. Sota aquesta concepció del circ hem trobat també un llenguatge encomú amb els companys.Marco: la nostra experiència a Itàlia es dóna sovint al gimnàs amb infants, treballant amb el mateixentusiasme que ho hem fet avui.Els assistents pregunten si hi ha hagut algú que liderés aquest procés.Marcel: s’ha anat rellevant el lideratge al llarg de les 3 hores de treball. En un moment donat, perexemple, jo tenia una proposta però m’he adonat que ni jo mateix la tenia molt clara ni tampochavia quallat. Llavors, algú ha reprès la idea des d’on l’havia iniciat jo i ha tirat cap un altre costat. Enuna altra ocasió, hi havia diferents grups treballant paral·lelament mentre algú altre perfeccionavaalguna qüestió més individual. Ha sigut com una amanida, cadascú ha posat el seu ingredient.Herrera: el que sí que hem fet servir són recursos i exercicis que hem après en cursos o bé quetenim en el repertori de la companyia.Marcel: a vegades algú té una idea, s’accepta o no, es veu si funciona o no i es va teixint tot plegat.Herrera: es tracta d’escoltar i prendre el relleu quan algú se li acaba la idea.Marcel: de fet jo he portat una llibreta amb tot d’idees apuntades i no n’hem utilitzat ni una!Leandro: és important l’actitud del sí, en acceptar la proposta i millorar-la, per contribuir enl’engranatge.Marcel: i també en acceptar el no, perquè en algun moment si aportes una idea i no agrada potssentir-te frustrat. Cal saber que no passa res, a vegades és un sí i d’altres un no.Marco: val a dir que tots nosaltres estem entrenats, acostumats a treballar en grup i per això nosentim el no com un atac personal.
  23. 23. 8 16.00h Taula 1 : El vincle amb el grup comunitari En el treball comunitari un dels punts més importants és el moment en que es detecta un grup amb potencialitats per treballar en un projecte de creació. Com s’adeqüen les dinàmiques dels professionals i les d’un grup que és “amateur”? Quant de temps es necessita per a una creació comunitària? Com es motiva? TAULES Conductor de la taula: Ricard PanadèsSIMULTÀNIES DE TREBALL Albert B. explica que realitzar unes taules de debat entorn una temàtica concreta pot facilitar l’arribada a conclusions. Assenyala que la idea sorgeix de l’experiència prèvia viscuda a la “Jornada de creació comunitària i institucions culturals” celebrades a Barcelona el desembre de 2009. En el present debat sectorial es tractaran qüestions com: la creació comunitària consisteix tan sols en posar en relació un artista amb un grup? pretén crear relacions humanes i artístiques al mateix temps? com s’aborda la creació comunitària si un col·lectiu no està obligat a assistir a aquests tipus de projectes? com es capten aquests participants? com s’arriba a la comunitat? Ricard: a vegades és difícil definir el terme comunitat (si diferenciem entre col·lectiu específic, grup, barri, territori...). [Per dur a terme projectes artístics de creació comunitària] Si ja a priori com artista estàs vinculat a una comunitat el procés és diferent. D’entrada, els projectes poden ser d’acció externa (aquells que posen èmfasi en allò específic) o bé poden ser l’aposta o el resultat d’una política cultural continuada i permanent (de gran abast i que deixant al marge el sentit institucional o partidista del centre que els impulsa, dinamitzen el territori). En aquest cas, com a institucions arrelades a un barri es pren i se sent un compromís amb aquest, mentre que l’altre tipus de projectes, liderats per un artista i adreçats a un col·lectiu en concret, s’actua de forma més puntual i s’orienten seguint uns motius, interessos i necessitats particulars. Per tant en primer lloc caldria distingir aquells projectes que posen l’accent en un col·lectiu específic dels que aborden la comunitat en sentit ampli. Per altra banda també s’haurien de diferenciar els projectes segons una altra dimensió: el grau de participació d’aquests.
  24. 24. Lucille Montadat: jo crec que es poden donar les dues línies simultàniament. Una consisteix enaccions puntuals, mentre que l’altra és més constant i s’expandeix en el temps.Albert Grau [tallers de circ en escoles del Besòs i Barcelona –Raval- es treballa la convivència,dintre la Fundació MUSE]: per a que els projectes puguin assentar-se cal vincular-se, és a dir, calmostrar el que un centre o un particular fa, seguint aquesta línia de treball cal saber també quintipus de demanda hi ha (si no, potser el llenguatge artístic utilitzat no s’adequa als interessos oexpectatives). O pel contrari, crear aquesta necessitat.Montadat: la dificultat per nosaltres a l’hora de crear vincles entre i amb la comunitat és queexisteixen 4 intermediaris. Aquest diferents agents implicats són els estudiants, els educadors, elmediador i l’artista. Però finalment qui es troba directament en el procés creatiu són l’artista i elsestudiants. Per posar un exemple, en un barri de Toulouse fèiem una sessió de circ setmanal.L’equip d’artistes estava format per un grup estable. Ara bé, el grup de nens amb el que estreballava era força complicat i donat que el projecte era anual, va caldre una estratègia prèviaper enganxar els nens abans de passar al procés creatiu pròpiament. Com que no es vapreguntar als nens i ells no havien escollit fer circ, va caldre aturar el projecte i dur a terme unaacció per atreure’ls. Quan es té una idea però la comunitat no té veu ni poder de decisió, podenaparèixer reticències i cal després treballar per captar l’interès d’aquesta. Així doncs, aquestarealitat ens va suposar readaptar novament el projecte pedagògic als tempos i interessos delcol·lectiu a qui anava destinat el projecte.Grau: quan es parteix de la idea pròpia sense posar en contacte prèviament l’artista i lacomunitat sorgeixen aquestes friccions.Ricard Panadès: és el que passa quan els projectes són encàrrecs institucionals, per això si esdóna força a la cultura popular tenen una major garantia.Montadat: per redreçar el projecte vam començar primer preguntant quines eren les motivacionsdels nens, però evidentment en primera instància no comptaven amb la possibilitat de fer circperquè el desconeixien com tampoc sabien que es podia fer sentir la seva veu.Simone: jo treballo amb la fotografia i infants per mitjà d’un organisme de les Nacions Unides. Percrear vincles amb la comunitat, busquem aliats que coneguin el context i realitat d’aquestesnenes i nens com poden ser clubs de futbol, esglésies, entitats del barri...
  25. 25. Montadat: la realitat de l’escola de primària a la d’un centre cívic són sempre diferents per això lamirada dels nens també són diferents.Grau: com que cada realitat és diferent, sigui el barri que sigui o el país que sigui, no hi ha un solmodel que es pugui aplicar arreu. Per exemple a 9Barris que s’apostà fèrriament pel circ, tambéprovocà que algun grup de joves es tirés enrere en fer propostes unides a la cultura urbana(grafittis...). De totes formes permeteu-me que pregunti en veu alta “i per què fem aquestescoses”?Panadès: en el fons hi ha una motivació personal per implicar-se en la societat: viure emocionsconjuntament i créixer humanament, com un projecte utòpic. És a dir, tot plegat neix d’unaconvicció personal per a que la gent tingui eines per descodificar l’alta cultura, que l’art sigui unaliment per l’ànima, que existeixin intervencions que promoguin l’autoestima i la identitat. Enaquest sentit crec que el circ és un gran vehicle per aconseguir-ho perquè a més té una basepopular.Mª Jesús Ruiz: més enllà del resultat, dels guanys...és el propi plaer de participar en un actecreatiu i artístic. Va amb la persona el fet d’estar involucrat en aquest tipus d’activitats, hi hal’element “m’agrada”.Fabrizio Gavosto: es fa per bona voluntat, perquè en realitat ningú t’obliga, però crec que és moltimport fer-ho ja que és una forma d’existència bàsica. Per exemple al centre de Roma hi ha uncentre que està ocupat per joves que s’han arrelat fortament al territori. Van començar a fertasques comunitàries (cuina, guarderia...) i ràpidament es convertiren en centre social i cultural dejoves, però ara ha arribat a ser un centre de tal seguretat i referència que gent gran, mares joves,etc. hi troba refugi...Ara tothom defensa la seva preservació per més que el Comune “necessita” elterreny. Per això quan treballem amb la realitat territorial necessitem pensar amb els diferentspúblics: el real (artistes...), el possible, el potencial i el no públic. Si només ens preocupem del nopúblic no guanyarem, per si focalitzem els esforços cap els possibles usuaris i ampliem la miradacap el públic potencial, ampliarem l’espectre de treball i l’abast de les transformacions.Bordonada: seguint aquesta línia a Barcelona hi havia la Makabra, i a d’altres ciutatsespanyoles hi ha experiències similars com a Bilbao.Panadès: m’agradaria destacar que justament aquestes experiències han estat potenciades imobilitzades de forma popular i no a mode institucional.Ricard: les polítiques públiques franceses en cultura tenen molt de pes, però el procés és de dalt cap a
  26. 26. Montadat: per nosaltres l’objectiu principal és desenvolupar un esperit crític a partir de diferentsaccions: visites, performances, projectes de creació, etc. Aquest esperit crític vol dir entrar en unprocés de saber fer, pensar, crear debat, prendre decisions.Panadès: les polítiques públiques franceses en cultura tenen molt de pes, però el procés és dedalt cap a baix. De totes formes val la pena destacar la reformulació de la Grainerie que enprincipi tenia per finalitat crear un espai pels artistes, però han reinventat la seva missió: crearespais de treball de forma més global.Bordonada: de fet La Central neix com una oportunitat institucional on els artistes poden tenir unespai propi de treball, però després d’aconseguir això, cal fer un pas més perquè en la culturamai hi ha un final.Albert: pel que s’està exposant, sembla que hi hagi més projectes de vinculació amb la comunitatque sorgeixen d’iniciatives autogestionades (on parlem de lluita, sentiments, pertinença), que depromogudes per l’Administració, però també s’han creat mites.Aude: la filosofia de la llibertat de fer el que vulguis amb els recursos propis suposa també lapèrdua de llibertat perquè suposa no tenir prou recursos. Per altra banda, crear aliances ambl’Administració té altres avantatges i limitacions.Grau: pel que fa al circ social segueix pertanyent a una mentalitat alternativa. I sembla ser que enaquests espais alternatius és més fàcil aconseguir uns vincles més estrets entre la comunitat.Panadès: els sentiment de comunitat en projectes de tipus institucional a vegades es perd peròtambé és cert que l’Administració pública dóna suport i reconeixement a un sector minoritari comel circ. Per això un mode d’èxit potser és l’acord entre institucions d’autogestió que reben suportinstitucional públic. L’autogestió aporta independència de criteri, major risc però majorconnectivitat amb la comunitat. El fet d’institucionalitzar-se funciona també com un mecanismed’autodefensa. A Nou Barris l’enfrontament amb la política es feia mitjançant el suport associatiu,gràcies al vincle amb la comunitat.Bordonada: fa falta posar en valor l’existència d’aquests centres creatius comunitaris a través dela ressonància mediàtica. Cal fer ressò: aquestes accions necessiten repercussió.
  27. 27. Ruiz: discrepouna la teva opinió perquè cada centre cívic és diferent. Molts no estan buits, fins i tot hi Aude: amb de actitud “punky” tampoc es genera diàleg amb els polítics. L’autogestió aïlladamanquen espais desvinculació. també provoca degut a l’abundant oferta.Grau: potser a hi ha equipaments per atraure elmarcatsmitjançant l’especialització d’una disciplina. Bordonada: Barcelona s’ha optat que venen públic per l’agenda política que reclamen la contribució social de projectes artístics vinculats amb el territori. Llavors, tal encàrrec comEx: Barceloneta amb dansa. s’afronta? Jo la concebo com una possibilitat, aprofitant aquesta oportunitat perquè sigui unaBodonada: un altra estratègiaartistes, per tenir una relació diferent amb els participants... És l’interès sortida professional més per és atraure mitjançant la temàtica. Ex: Besòs amb flamenc.que mou la comunitat, amb la que s’identifica. Un cop enganxats, ja es pot obrir l’espectre. Panadès: en certa manera és també una conquesta social. Sovint les politiques culturals s’hanPanadès: en legitimarde Nou Barris, fórem nosaltres,la creació propi veïnat,l’artista valora el fetla de justificar, el cas per aquest tipus d’accions. En des del comunitària, els que crearemdemanda, la necessitat creativa i compartit i experimentat per totaen ciutadania, d’aquesta manera poètic del propi art que esdevé a partir d’aquí ens convertirem la centre de referència en el móndel circ de guanya que ciutadans de diferents punts de Barcelona projectes, s’ha tingut èxit, per ell també manera punts de vista. Amb la implementació d’aquests arribaven a l’Ateneu. Fins i tots’havien arribat autopia, és una necessitat que emergeix si sapsla nostra ferma posició de convertir això no és una denegat propostes dels mateixos veïns per treballar-hi.l’Ateneu en un centre cultural i no d’assistència. Ruiz: si això no hagués sigut un prerequisit per obtenir el finançament, La Central s’haguésAude: la cultura és una necessitat però sabés no la vostra existència?Els projectes d’aquest tipus preguntat o preocupat perquè el barri sovint de és una demanada. Calen estratègies per fergeneren la necessitat quedemanda. Qualsevolno s’utilitza. significatiu un espai i la es creu llunyà i que centre de creació és molt important que tingui tambéun projecte social no per demanda, sinó perquè l’art en la seva bombolla perd sentit. Bordonada: molts centres no compten amb una persona que es dediqui exclusivament aBordonada: La Central nascuda com a demanda i encàrrec més senzill, es nodreix d’un equip projectes d’aquesta índole, si es tingués, probablement seria de gestió efectiu i interessant lasensible que comprèn que la societat ens dóna i és l’obertura del centre mitjançant la mostra i la implantació d’aquestes estratègies. Una cosa que des dels equipaments culturals també hem deretornar a la societat elés conèixer què a mode d’experiències artístiques participatives. programació i l’altra que ens aporta es fa al barri per poder crear llaços de cooperació. No es tracta només d’evidenciar l’existència d’un equipament en el barri sinó que també cal saber quèAude: laal territori per treballar plegats. passa visió de l’artista ha de tenir una perspectiva de la societat per això també és tan importantque entri en contacte amb el seu entorn i realitat. I que la seva obra transmeti aquesta visió. Aude: m’agradaria recordar que en un moment donat els polítics de Barcelona, s’adonaren queEstudiant GC: nograns esdeveniments culturals el de l’equipament amb la comunitat, sinó s’adonà la creativitat i crec que hi hagi un únic vincle, marxava a Madrid. La política catalana que hi haun triangle amb el que es poden un projecte comequipament- comunitat- creació per reclamar el llavors de la necessitat de crear crear sinèrgies el de les fàbriques de entitats. Per apostar peraquest vincle transformador éshavien estat restringits tambépartsla política lingüística catalana). retorn d’aquests artistes (que necessari que les diferents per redistribueixin el seu finançament idediquin una partida pressupostària per poder treballar plegats. Panadès: també cal apuntar que a Catalunya hi havia un dèficit infraestructural important. IGrau: lesdut a terme una política de contenidor més que de contingut, és aquel’edificació de grans s’havia institucions orienten però moltes vegades són les persones dir hi creuen i ho fanpossible. però buits dea vegades també es reben crítiques quan es fan activitats “extres”, però al cap centres Curiosament propostes.i a la fi, els participants són els que s’emporten el record i els professionals ho fan perquè es creuimportant i necessari. ocupats VS centres cívics amb recursos i possibilitat de programació força Grau: lloc alternatius buits. Per aquesta separació és important vincular: al propi artista l’interessa mostrar i trobar nousBordonada: i a més, no val oblidar que aquestes activitats haurien de ser retribuïdes. públics.
  28. 28. 8 16.00h Taula 2 : RESOLDRE LA TENSIÓ ENTRE PROCÉS I RESULTAT Hi ha una tensió inherent en els projectes de creació comunitària entre el procés, més vinculat a la dimensió social, i el resultat, valorat en termes artístics. Quan es diu que l’important és el procés volem dir que no importa el resultat? Es pot arribar a resultats excel·lents? Com a pretensió o com a conseqüència? TAULES Conductora de la taula: Núria SempereSIMULTÀNIES DE TREBALL Núria Sempere: La missió de la taula de treball és veure de la tensió entre el procés comunitari participatiu capaç de comprometre a la comunitat i que alhora és capaç de generar reproduccions artístiques d’alta qualitat i que poden ser reconegudes per la comunitat artístiques: el procés en dimensió social i el resultat es demana que sigui artístic. La tensió no hauria de trair el procés de diàleg propi de la creació comunitària amb un alt estàndard de qualitat, un bon resultat. Procés des de baix a dalt o de dalt a baix, cal puntualitzar quin és el procés, com es desenvolupa. Catherine Magis: Per la seva experiència, va començar a treballar en creació comunitària (sense conèixer aquest concepte) des d’un punt de vista de treball artístic. I és per això que va ser possible la mobilització dels artistes, perquè s’anava a treballar des d’un punt de vista professional. Idea d’obtenir un bon resultat. Per la seva experiència el problema va venir més de la idea de treball amb la interdisciplinarietat, més que el treball propi amb els discapacitats. El ritme de creació que es va desenvolupar era molt diferent entre els participants, ja que cada artista venia d’un llenguatge artístic diferent. Com posar en comú aquesta manera tan diferent de crear? onze persones amb síndrome de down, set artistes de diverses disciplines, i un mentor per cada persona discapacitada. En una primera etapa es tractava de trobar un llenguatge comú, trobar el lloc de cada participant. Per aquesta recerca, es va fer un treball de camp. Va ser la manera de trobar-se, de qüestionar-se. En aquesta primera part de treball conjunt, és fàcil perquè es treballa amb la motivació dels que hi participen. El que és difícil és quan ja hem començat, ja hem trobat...i hem d’ensenyar-ho. S’ha de tenir molta confiança amb l’equip per mostrar allò que s’ha trobat, per defensar un o dos motors i que tothom vagi cap al mateix camí.
  29. 29. Es presenten molts dubtes: què ensenyarem, com ho farem, etc. El treball ha d’unir la gent en lamateixa direcció. Un cop l’equip estava unit i ja hi havia confiança, s’havia de lidiar amb elsagents que determinen què és bo i què no. Com que la companyia tenia clar el camí que havienpres i el que es mostraria en públic, es podien proposar el que volien sense tenir por del quèdirien.Un exemple concret: el fet de barrejar professionals del circ, altres artistes, persones ambnecessitats educatives especials. Com es presentava? Es deia que era un projecte professional.Amb la barreja tan heterogènia feia el projecte molt difícil d’enquadrar, de posar-li una etiqueta.Què és? Creació comunitària, un projecte de circ, un projecte multidisciplinari.Sempere: Per la comunitat que no està acostumada als llenguatges contemporanis, és positiva laresposta pública o els genera una altra tensió?. Com se sent la comunitat en un projecte així (noclàssic)?Magis: La gent té por, no té confiança, és quelcom experimental. Quan l’equip estava fet, nosabia què passaria, però sabia que sortiria alguna cosa ben feta sobre l’escenari. Amb unaexpressió neta. És això el que li ofereixes al públic.Pregunta: Les persones amb síndrome de down van decidir pel seu propi peu estar en elprojecte? Pregunto això perquè quan es fa una creació comunitària a les escolesd’ensenyament obligatori, estan obligats a ser-hi.Pregunta a la pregunta: En una comunitat en risc que té la oportunitat de formar part de laCreació comunitària, quin és el paper de l’artista per generar motivació de la comunitat?Resposta: Crec que les persones han de poder triar. Volem ensenyar a un grup d’adolescentsquelcom que els pot canviar realment la vida, però estan fora del sistema. Només treure’ls lessabates és un desastre, és un problema. Poc a poc alguns s’hi impliquen, però n’hi ha que esqueden al camí. Una experiència amb adolescents obligants i que estan en contra del sistema, idiuen no a participar a una activitat així. Si no els deixes escollir és difícil.David Herrera: Una paraula que és fonamental és la confiança. Que els gestors culturalsentenguin que els diners que posen tenen un resultat més enllà de la presentació. Un exemple:es va preparar un projecte amb nens/es. Un nen era el marginat, li feien bullying els de la classe.Per un dels números es necessitava una xarxa de pescar. Aquest nen ho sabia fer i tenia laxarxa. Es va posar a fer la xarxa, així que la resta dels seus companys van al·lucinar i vantreballar per construir aquesta xarxa. El líder d’aquesta creació va ser aquest nen. Un líder nobuscat, una conseqüència natural del projecte. Se’ns ha de donar la confiança més enllà delresultat. I és que el resultat, en aquest cas, anava més enllà de la presentació final.
  30. 30. Magis: Si us impliqueu al projecte, el públic no ha de saber què passa, hem de feruna performance professional. No m’he de sentir obligada a explicar que he passat 3anys fent una peça. Després de tot el camí, el procés és la història de la companyia.El resultat ha de ser de qualitat. No justificar un projecte perquè ho fas amb personesamb necessitats educatives especials. Per plantejar l’espectacle a nivell professional,en la presentació de l’espectacle el públic ha de sentir emoció. No fa falta explicar totel procés que s’ha esdevingut al llarg del procés. Ja que un professional del circ,quan presenta la seva obra, no explica tot el procés, tot el camí. El públic veu el queveu. I no s’ha d’explicar....Elio Vera: Crec que el primer pas és de l’artista. Tot el procés la gent no el sap. Hi hal’exemple d’un projecte d’art efímer que es fa al barri de Sant Martí. La convocatòria ésper artistes (multidisciplinari) i per joves d’instituts i de casals. Es presenta el projecteals instituts, on els joves treballaran amb el suport dels seus professors. Hi ha unmoment que els professors deixen lliures als seus alumnes. S’intenta partir de la idead’una experiència professional, creant un ambient de treball professional. El quedesprés passa el dia de la mostra és que s’exposen els treballs dels artistesprofessionals al costat de les obres dels joves. El públic no sap si l’obra és d’un o del’altre i ha de jutjar-les i valorar-les per elles mateixes i no per qui les ha fet. L’objectiués barrejar les obres d’art i treballar amb elements singulars i dels que se sentinidentificats del barri.Pregunta: Com es garanteix el creixement artístic?Vera: Als instituts es treballa amb els batxillerats artístics, amb els professors del’institut que ho coordinen. Als casals els posen un artista que treballa amb elsnens/es i joves al llarg del procés. Es treballa a partir de l’ús de llenguatges comuns.Es tracten temes que tots s’hi vegin reflectits independentment de l’edat/sexe. Perexemple el desig, les idees, etc. Es tracta de sortir dels centres en els que es començael projecte i busquen un espai comú: el carrer. La comunitat està contenta de quepassin activitats culturals al seu barri.Herrera: Si volem fer circ professional, s’ha de fer amb professionals. Fer un festivalamb nens del casal que tingui un títol professional, no ho veig clar. No és prou clarala diferència del circ social i el circ professional amb les persones que sóndesfavorides. Em pregunto si són dues coses diferents.
  31. 31. Magis: Jo estableixo una diferència entre treballar amb col·lectius desfavorits o fer un projectecom Complicités. Quan treballo amb circ social els objectius són pedagògics, treballar a partir delsvalors humans, promoure la confiança amb els participants, etc. Tot i això, amb Complicités, hi vahaver varies etapes. En l’etapa de l’audició el punt de vista si que era pedagògic, però a partird’aquí ja ens vam centrar en el desenvolupament de quelcom professional. En el procés decreació artística no els he demanat el rol de coach o assistent social, he demanat als artistes deser artistes i de treballar amb altres artistes (persones amb necessitats educatives especials).Marco: Quan treballem amb nens desavantatjats, fem projectes d’integració. L’artista té algunacosa per explicar, hi ha d’haver un missatge, un valor humà. Cada barri, cada situació té la sevahistòria però el punt en comú és la visió. Per arribar a aconseguir aquesta integració no ésdiferent a les diferents parts del món. És molt important saber que els nens d’arreu tenen lamateixa necessitat d’expressar-se. És interessant conèixer les necessitats de cada comunitat.Què vol dir que un espectacle és professional? Que és un treball per viure. Els nens quetreballen amb mi treballen amb un espectacle de nens, amb una tècnica bàsica però amb moltvalor emocional, amb molta imaginació. Què poses a la maleta per un viatge (tema del seuespectacle)? És un missatge directe fet per nens. I té un missatge que fins i tot l’alcalde del poblees pot fer aquesta mateixa pregunta en qualsevol moment. Tot ve de la necessitat de transmetre.Els pares paguen perquè els fills puguin estar allà. Fer circ, teatre, acrobàcia ha de ser unanecessitat social.Sempere: Estem parlant de coses diferents. L’art comunitari no té a veure amb l’educació artísticade llarg recorregut. Són qüestions diferents: una cosa és la formació artística i l’altre cosa ésl’artista en un medi desfavorit, com hi actuem i què hi fem.Wanda: Treballa al carrer des de fa 27 anys amb nens desfavorits a Itàlia. Era gestora d’un teatre,de festivals importants, però fa 4 anys que ja no hi treballa per motivacions polítiques i ara té molttemps per pensar i moltes coses al cap. Recorda la seva infància. Era una nena autista, elsprimers records que té són dels doctors, una sensació de que ningú podia fer res per ella. Unasituació desesperada per la família.Tenia una mestra que la va fer interpretar en una obra de teatre (tot i que ella no parlava, amb laseva condició d’autista). La mestra l’ajudava, la posava sempre al centre. Va ser molt importantper ella. En el primer espectacle, la mare li va dir a la mestra : “mai parlarà” i la mestra li va dir: “sique ho farà, si que parlarà”. Es recorda de la primera vegada que va fer teatre, cada vegadaque entra en escena –encara avui -, fa el mateix gest que la primera vegada. No va ser unmiracle, va representar el que havia de fer.
  32. 32. Aquests últims 4 anys que té més temps que abans, ha començat aentendre el que li va passar. Conèixer-se és a través del tacte, el grup ésnecessari per conèixer-se a si mateix. Aquesta feina que fem, fa créixer elgrup, fa créixer l’individu, estimula la creativitat, la motivació és química nonomés psicològica. El circ social toca per fer-nos moure, per coordinar-nos,toca el llenguatge musical, la memòria, el cap treballa en tots els espais delcervell.Per ella, la feina professional és el que es fa del principi fins al final.Professional es el procés no el resultat. El seu mètode de treball es basaen el moviment, el joc, la complicitat del grup i de la música.Marco: La tècnica de com es motiva els nens/es. La motivació ve del treballmultidisciplinari. Acceptar les diferències i agafar-les com un valor. Aquestaés la base de la motivació. A l’interior del joc, hi trobem l’important. La vidaés un joc.Vera: S’han exposat molt els processos però la pregunta clau era com esrep des de la comunitat el resultat. Ell treballa amb la proximitat i el territori.Sempre espera el feedback del públic. Com la comunitat rep el circ social?Fent un treball d’informació del que les persones es trobaran amb elprojecte.Magis: És una aventura humana i artística. És la descoberta de l’univers depersones discapacitades. Molt ràpid es varen fer accions tipus workshops.Oferirem qui som al públic i després hi ha un reportatge, un encontre. Es fauna devolució de l’espectacle per part del públic. Té a veure en com viviml’espectacle, és una celebració a l’escenari.Ara als workshops, ells són els líders (discapacitats). Fan tallers on cada unés responsable de transmetre-ho. I tot es fa més gran. Quan el públic havist l’espectacle, després ells mateixos tenen ganes de formar-ne part
  33. 33. COMPANYIA “LOS HERRERITAS” 18:40 PRESENTACIÓ
  34. 34. 9conclusions 17:45H Exposició de les conclusions de les taules i debat Núria Sempere S’han donat diversos focus de discussió que no ens han portat a conclusions concretes, s’ha tingut dificultat amb la comprensió dels idiomes i en quin camp semàntic s’utilitzava per tractar diferents temes com ara la projecció pública de la comunitat. Podem extreure doncs, alguns punt de reflexió:  Frases suggerents que es poden sostreure del debat: “És un espectacle professional amb artistes diferents”, “Mostrarem què passa ara i aquí”.  Dubtes que han sorgit: “Què fem amb les comunitats que són captives”? “què fem amb aquelles comunitats que no escullen participar?” “Com generar confiança i com s’utilitza aquesta per conduir-la cap a la qualitat” “Com mesurar la imatge positiva?”  Discussions sobre els impactes positius sobre aquelles persones que tenen alguna diferència (discapacitats...), debat entorn qui és professional, què és actuar professionalment siguin o no siguin professionals els que estiguin sobre l’escenari. Ricard Panadès S’ha dividit la vinculació dels projectes de creació comunitària de llarg recorregut, més amples i dilatats i els d’impacte destinats a un col·lectiu específic. En el primer cas es discuteix sobre aquells projectes autogestionats i els més institucionalitzats. Els de llarg recorregut necessiten disposar d’una visió estratègica i haurien d’establir vincles entre la comunitat territorial, entre els equipaments culturals i entre les entitats del territori (agents socialitzadors). Sota aquest triangle caldria posar-hi el finançament privat per impulsar aquests projectes i que no depengués només de l’Administració Pública.
  35. 35. Es considera que hi ha suficient flexibilitat per adaptar les expectatives amb la realitat:  Els centres creatius per si sols han de disposar d’una línia comunitària i no aïllar el treball de l’artista.  En gran mesura el desenvolupament de la creació comunitària depèn de la convicció personal sobre el paper de l’art i sobre el seu poder transformador en el compromís social.  Fa falta que artistes, gestors, administradors, disposin de material humà de convicció.  Finalment, si la creació comunitària es mira des de l’òptica de l’artista el seu eix central és l’intercanvi creatiu; des de l’òptica de l’equipament és important justificar el retorn social de la cultura; des del punt de vista de les entitats, es pretén potenciar la cohesió social i promoure xarxa de cooperació. Per aquests tres motius és necessari una relació de mutu intercanvi i alimentació entre tots els agents.Leandro MendozaEs busquen eines per tenir una comunitat més creativa, per això potser caldria canviarl’ordre de les paraules, és a dir, parlar de creació comunitària i circ i no a la inversa:Creació comunitària o comunitat creativa. S’ha de simplificar i s’han de girar elsconceptes? Sistema de relacions, relacions creatives i comunitàries en símil a lesrelacions de la vida.Posa de relleu els tres propòsits reforçar:  L’art com a experiència: l’emoció de l’art ens transforma. Entrar en l’experiència per sortir diferent.  L’art com a instrument.  La institució com a sediment i base.Trobem molts punts d’unió entre art i comunitat. Valors de la comunitat amb les sevescarències i valors de l’art amb les seves carències. Un cercle enfrontat en constantmoviment.
  36. 36. Cal que els pedagogs, els facilitadors, els educadors i l’artista caminin junts en aquesta tasca per garantir l’èxit de la creació comunitària. Des del punt de vista del gestor, la creació comunitària suposa generositat, pensar amb els altres abans de preponderar el projecte pel projecte en si, és a dir, posar èmfasi en l’objectiu prioritari que contempli el col·lectiu. Des de La Central es mostra satisfacció perquè tots els projectes que s’hi alberguen estan sota un mateix ideari, sota una mateixa voluntat.COMUSITÀRIA _ comusitaria@gmail.comNoemí Rubio i Laia SerraDesembre 2011
  37. 37. UNA INICIATIIVA DE: DINS DEL PROJECTE: GESTIONAT PER: EN COL·LABORACIÓ AMB:Aquesta jornada forma part del projecte europeu Itineraris creuats de cooperació entre La Centraldel Circ, La Grainerie Fabrique des Arts du Cirque, Espace Catastrophe i Festival Mirabiglia-Fossano,finançat amb fons europeus del Programa Educatiu Grundtvig. ORGANITZA: RELATORIA I MAQUETACIÓ:Fotografies de la portada i contraportada: Rosa Collel.

×