Your SlideShare is downloading. ×
Només aigua 4t eso
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Saving this for later?

Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime - even offline.

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Només aigua 4t eso

57
views

Published on

Composició narrativa curta en llengua catalana d'una alumna de 4t ESO de l'escola FEDAC Castellar

Composició narrativa curta en llengua catalana d'una alumna de 4t ESO de l'escola FEDAC Castellar

Published in: Education

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
57
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. NOMÉS AIGUA TOT GIRA EN 30 MINUTS “El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat. Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros. La veritat és que m’alegrava que el padrí no hi fos. La Magda, la padrina, no ho sabia, però jo no podia suportar veure’l. Més ben dit, ara tampoc no podria. Els únics adjectius que se m”acudien d’ell eren horrorosos.” La mare em va cridar, i vaig haver de tancar el diari que havia estat escrivint a l’hospital, vaig haver de tancar-lo, però en realitat no volia tornar a llegir-lo, era massa horrorós com per recordar-ho. - No puc mama, no puc. Com es presenti aquest home aquí, me’n torno a l’hospital. La meva mare no es podia creure les paraules que jo acabava de dir. L’hospital? El lloc on més malament ho he passat, i hi seguiré passant. Tenia permís i per això era a casa... Però el fet que vingués , a veure’m, no podia aguantar-ho. Havia de fer alguna cosa perquè no aparegués a casa meva. - Júlia, t’has tornat boja, estaràs només per les festes aquí, aprofita-les per veure els que t’estimen! Els que m’estimen? No em podia creure el que m’estava dient, així que vaig pujar a dalt corrents i em vaig tancar a l’habitació. Era el primer cop que hi entrava des de faria uns 2 mesos, i estava igual : el llit fet, amb els coixins i les mantes de flors, les parets plenes d’algunes fotos amb el Biel, fotos amb les meves amigues, i també encara hi havia els pósters d’alguns cantants, que per a mi, ja havien passat de moda. Als prestatges, totes les meves pel·lícules del Leonardo Di Caprio preferides i tots els llibres que m’havia llegit dos i tres vegades, perquè em feien sentir molt identificada amb els protagonistes. I sobre la taula, una foto amb la Mireia, la meva millor amiga. Només veure la
  • 2. foto vaig pensar en trucar-la, i així ho vaig fer. El primer que va fer és posar-me al dia de totes les coses que havien passat a l’institut, ja que després de dos mesos fora, les coses estaven bastant diferents. Després de penjar el telèfon, al cap d’un quart d’hora, ja la tenia a casa meva. Vam pujar per les escales fins arribar a la meva habitació i jo, esgotada, em vaig tirar al llit, mentre la Mireia m’explicava moltes coses sense que em deixés parlar, encara que jo tampoc no tenia res a dir-li, ja que no l’estava escoltant. De sobte, crec que se’n va adonar i va callar de cop Què et passa? No t’interessa o què? Li vaig contestar que no em passava res, que estava bé, però em coneixia massa com per no veure que l’estava mentint. Jo no estava bé, tenia al cap moltes coses i no tenia ganes d’escoltar les seves xafarderies o les seves “parides” que ella anomenava “problemes”, quan en realitat, eren coses insignificants. Res es podia comparar amb el que jo estava passant, i tampoc no volia explicar-ho perquè ningú no em creuria. Ell tenia l’aparença de ser molt bona persona, i tothom es pensaria que, degut a la meva malaltia, deia coses sense sentit. Com que tenia el cap en un altre lloc, li vaig dir a la Mireia que millor que se n’anés, que després ja la trucaria i ja ens veuríem en un altre moment. Sé que li va molestar que la fes fora, però ja li compensaria en un altre moment, aquell no era l’indicat. Segurament es sentia decebuda perquè jo no li volia explicar el que realment m’angoixava. No és que no li tingués confiança, simplement no era capaç d’explicar aquell fet que em matava per dins. La vaig acompanyar a la porta i me’n vaig tornar a l’habitació. A l’hospital ja hi havia estat molt de temps sola, però suposo que no n’havia tingut prou, necessitava pensar en tot, no sabia què fer, ni tampoc a qui recórrer, només pensava en desfogar-me, ja que era l’única cosa que em feia sentir bé, però aquest cop havia decidit no fer-ho. S’acostava l’hora de sopar i cada vegada estava més espantada pensant el que m’esperava. Cada dia el mateix: set minuts per al primer plat, quinze per al segon i vuit per al postre. Si no aconseguia fer-ho en aquest temps, tocava el més asquerós... batut hipercalòric, això sí que era el pitjor. Però no era el fet de només menjar, sinó que les meves germanes al meu
  • 3. davant, la meva mare al meu costat i el meu pare de cap de taula, i la principal atenció era jo. Tots pendents del que feia, si complia el temps, si no tirava res... era massa pressió com per fer el correcte. Quan el pare em va cridar per sopar, tots ja seien a la taula i el menjar ja estava a punt: un bon plat de pasta Alfredo i de segon sèpia a la planxa. Sincerament, era el que més m’agradava, la mare ja ho sabia i per això ho havia fet, però jo sabia que no m’ho menjaria amb el temps que m’havien posat. Em feia massa fàstic per anar tan ràpid ... I així va ser, van passar els set minuts i jo encara no havia tocat el plat. Va sonar l’alarma del mòbil de la meva mare, i sense dir-me res, ja que portava mala cara, em va retirar el plat i em va posar l’asquerós batut davant meu.
  • 4. TORNAR-LO A VEURE De sobte em va aparèixer la imatge al cap, no podia creure'm que allò m'estava tornant a passar. El psicòleg m'havia ajudat a que no em tornés a passar, però tot estava allà encara, res s'havia esfumat. Era al llit, amb la llum tancada, així que vaig decidir posar-me a fer altres coses per tal de no pensar-hi, de distreure'm. A l'obrir el mòbil, tenia un missatge del Biel. La meva decisió va ser contestar-li. Vam estar xatejant una bona estona pel WhatsApp. Em va explicar que la seva mare em trobava molt a faltar, i que ell també, i em va convidar a sopar l'endemà a casa seva, ja que era la nit de Nadal. Tenia moltes ganes de veure'l, i així tenia l'excusa de no veure el meu avi. Però hi havia un problema... com convèncer als meus pares. Jo i el Biel ho havíem deixat, però no per res, sinó perquè el fet de que jo me n’hagués d'anar a l'hospital ens separaria i vam decidir deixar-ho, però em va prometre que, quan sortís, ell m'estaria esperant. I està clar que jo confiava en ell, però els meus pares no... Vaig baixar al menjador i els vaig dir als de casa la meva intenció d’anar a cal Biel la nit de Nadal, sense embuts. Es van quedar bastant molestos, però, després d'insistir i insistir, van acceptar la meva proposta: podia quedar-me a sopar i tornar a casa després de la celebració. Eren ja les 12 del vespre, i havia d'anar-me'n a dormir, això volia dir un altre cop les imatges i els malsons al cap... Tenia por de somiar amb ell, de somiar en aquells tres dies que ho vaig passar tant malament i que van ser la causa de tots els meus mals posteriors. Tenia por d’anar-me’n a dormir i ningú no ho sabia... Vaig decidir posar-me a xatejar amb el Biel. El trobava tant a faltar... i ell també a mi, o si més no, això deia. Era ja bastant tard, i em va preguntar que per què no me n'anava a dormir, que jo devia estar cansada, -i ho estava- però la meva resposta no va ser la veritat. Per tal que no em parlés més del tema, i que s’assabentés de la meva mentida, vaig decidir anar a dormir. Era al llit, escoltant música per no pensar en res de res, i sense adonar-me’n em vaig adormir. Eren les 5 de la matinada, i la meva mare va entrar a la meva habitació i em va despertar. Però vaig fer-me l’ adormida perquè no tenia ganes de parlar. Es va asseure al meu llit, i va començar a parlar... - Sé que estàs dormint i que tot això que et diré no ho escoltaràs, però necessito dir-ho a algú i no sé com fer-ho, filla. Saps? No sé quin és el
  • 5. desencadenant del teu trastorn, no sé com has pogut arribar fins a aquest punt i fins aquest extrem, però et prometo que t'ajudaré, i faré el possible perquè et curis. Trobaré el problema i el solucionaré per tu, entens? Tinc bastants dubtes que no sé com dir-te quan estàs desperta, per això he vingut a parlar-te ara, perquè així puc desfogar-me mentre ningú no em sent. Què et passa amb l’ avi? Espero que aviat et recuperis i et desfoguis d'una manera que no és la que estàs fent habitualment. Bé, tinc por de despertar-te, així que me n’ aniré a dormir... Bona nit, filla, descansa. Quan va tancar la porta, em vaig posar a plorar, sense parar. La meva mare estava malament per culpa meva, i no només ella, sinó que tota la meva família també. Però realment aquell no era moment de pensar en els altres, sinó en mi i en el meu trastorn, que era el que preocupava més. Començava a sonar una música, una música alegre, em sonava bastant, crec que era la de River flows in you, la cançó preferida de la meva germana, era la seva alarma que s'escoltava des de la meva habitació. En realitat, ja era hora de despertar-me. Eren les 11 del matí i seria un gran dia, per fi veuria al Biel i em lliuraria de veure el meu avi al sopar de Nadal. Esperava trobar també un temps per a les meves amigues, ja que m'havien dit que volien veure’m. La meva germana va venir a obrir-me la porta per despertar-me, ja que volia anar a passejar la Gaia, la nostra gosseta. Vaig baixar a menjar alguna cosa per esmorzar, que ja tocava... Ens vam asseure a la taula i em va posar un got de llet amb cereals. L’esmorzar era l’única cosa que no em costava empassar, ja que si no me'l prenia, després no podia ni moure'm. La meva germana va menjar-se el mateix, i la Laura, la meva germana petita, va cruspir-se les seves galetes que "només eren per a les nenes maques". Mentre esmorzàvem, vam haver d’ estar-nos mirant els dibuixos animats del Doraemon, perquè la Laura volia veure’ls. Aquells dibuixos em feien venir mals records, però no li vaig donar importància. Vaig pujar a la planta de dalt, i vaig anar a la dutxa. Vaig durar la mitja hora que sempre tardava. Ja hi estava tothom acostumat. Al sortir, vaig triar-me la roba, em vaig vestir i ja estava preparada! La Mariona tenia 15 anys, i només ens en portàvem 2, per tant, teníem bastanta confiança. Vam anar a passejar la Gaia i em va dir que tenia d'explicar-me moltes coses... Em va començar a dir que hi havia un noi que li agradava i que si podia ajudar-la d’ alguna forma. La veritat és que em va fer molta gràcia, ja que jo i el Biel vam començar a agradar-nos quan jo tenia 15 anys i ell 17, i el noi que li agradava a la meva germana també li passava alguns anys. Em vaig sentir bastant identificada amb ella, i estava clar que la podia ajudar! Vam estar parlant sobre això i la vaig aconsellar. Parlant i parlant, se'ns van fer ja les dues del migdia, i havíem de tornar a casa perquè s'acostava l'hora de dinar i havíem d'ajudar la mare. Aquesta hora, la pitjor hora, la de dinar, era com totes... Vaig intentar menjar-me el que em tocava i ho vaig aconseguir més que el sopar passat.
  • 6. Estava realment molt cansada, ja que a la nit gairebé no havia dormit i vaig decidir estirar-me al llit. La mare em va despertar sobre a les set de la tarda, per dir-me que se n’anaven tots al teatre, i que ja no tornarien fins l’hora de sopar. Que no tornarien fins l’hora de sopar? Això volia dir que tenia casa lliure... Vaig decidir trucar al Biel i comentar-li la situació. De seguida em va dir que vindria, que tenia moltíssimes ganes de veure’m i que després, cap allà les vuit del vespre, ja aniríem cap a casa seva al sopar. -Tardo 10 minuts! 10 minuts? Tenia 10 minuts per arreglar-me. I així ho vaig fer. Quan just havia acabat de maquillar-me, van picar el timbre, vaig baixar a obrir i era ell. Només veure’l em vaig tirar a sobre seu. - Dos mesos seguits sense veure’t, Biel, com he pogut aguantar? - No ho sé Júlia, em moria per estar amb tu, ets el millor! Vam pujar a dalt a l’habitació, i ell només arribar es va estirar al llit. Jo, clarament, em vaig estirar a sobre seu, i vam estar parlant una bona estona sobre nosaltres, si seguir o no seguir junts. Estava clar que els dos ens estimàvem, però era tot decisió meva... Si durant aquests dies de Nadal millorava, em donarien l’alta completa i podria tornar amb ell... De sobte, mentre jo estava parlant i parlant sense callar sobre tot el que em molestava del meu trastorn de conducta alimentària, em va fer un petó. Tot el que vaig sentir en aquell moment es va transmetre en la meva mirada i en la seva, i vàrem veure els dos que allò nostre era únic i que res no ens podria separar, ni el meu problema. Vaig mirar el rellotge i ja eren les 8 del vespre... - Biel! Que ja són les vuit! Corre o farem molt tard... - Tranqui-la, els meus tiets sempre fan tard – Va dir ell per tranquil·litzar-me. - Va, no vull quedar malament davant de la teva família... Fa molt temps que no els veig i tinc ganes també de veure’ls. Afanya’t.
  • 7. TORNA A SER-HI Entre tot, vam acabar arribant mitja hora tard. Però tenia raó, els seus tiets també acabaven d’arribar. Estaven tots asseguts al sofà esperant a que acabés d’arribar tothom. Quan em van veure, tots es van sorprendre bastant, tot i que ja sabien que hi anava. Em van començar a omplir a preguntes com “Com estàs?”, “Et seguirem veient?”, “t’hem trobat a faltar, eh”, “Estàs recuperada?”, etc. El Biel els va interrompre dient que el fet que jo fos allà era només temporal, ja que tot depenia de la revisió de quan tornés. Va decidir canviar de tema i seure a la taula mentre esperàvem els canelons de l’àvia. El sopar se’m va fer etern, tota la família parlant sobre economia, sobre les notícies de la tele més recents i sobre les típiques coses de les quals es parlen en un sopar familiar. Estar allà em va fer recordar el primer sopar al que em van convidar: jo allà em sentia una estranya, però ara em sentia com si fos de la mateixa família. Entre primer plat, segon plat, i postres, se’ns van fer ja les 10 del vespre. A l’ acabar, el seu cosí, un aficionat al pòquer, va treure les cartes i les fitxes i ens va obligar a jugar-hi tots, però ningú no s’hi va negar. Era tradició. Jo no recordava molt bé les regles d’aquest joc, així que em vaig posar a jugar amb el Biel, o si més no... a mirar com ell ho feia. Tots barallant-se per les fitxes, el seu tiet agafant-ne de la banca sense que ningú el veiés... La veritat és que m’ho vaig passar molt bé i m’hi vaig sentir súper còmoda. Aviat es van fer les 12 de la nit i la meva mare ja m’estava trucant dient-me que anés ja cap a casa. I així ho vaig fer. Li vaig dir al Biel i va decidir portar-me amb la moto. Quan estàvem davant de casa, ens vam parar a parlar una estona abans que jo entrés a casa. - T’ho has passat bé? – Em va preguntar - Està clar, no? No sé per què, Biel, però amb la teva família em sento molt còmoda. Em tracten súper bé i crec que això podrà arribar bastant lluny, i ells també ho deuen pensar. - Tens raó Juls, però ja saps que, si tu no t’esforces en aquests últims dies, al passar la revisió donaràs negatiu i et tornaran a internar... i així sí que no arribarem lluny. Vaig pensar que ell tenia tota la raó... Jo lluitaria per millorar. - Ho sé, Biel, però tu també saps que lluitaré per estar bé i per millorar- me. T’ho prometo.
  • 8. - I jo et crec! Ara entra, que la teva mare es pensarà que és culpa meva! Ens veiem demà, Julieta – Ens vam acomiadar i vaig entrar a casa. A l’ obrir la porta, vaig sentir riures de fons i de tota la meva família. Vaig pensar que l’avi ja hauria marxat, ja que eren gairebé tres quarts d’una i era bastant tard. A l’arribar al menjador hi eren tots: les cosinetes bessones, el meu cosí gran (viciat al mòbil), la meva cosina amb el nòvio i el seu bebè de 6 mesos, tots els tiets, la meva àvia, i sí, era allà, el meu avi... Les bessones, només veure’m, se’m van tirar a sobre, però jo estava tant parada que no sabia com reaccionar. Feia tant de temps que l’intentava esquivar... vaig saludar-los a tots, per ordre i, a l’arribar davant seu, no el vaig poder ni mirar i em vaig posar a parlar amb la meva àvia. Estava tremolant més no poder, molt nerviosa, intentant dissimular pel bé de la meva família, però, quan vaig sentir la seva veu dient el meu nom i tocant-me l’esquena perquè el saludés, no vaig poder aguantar-ho: - No em toquis, com t’atreveixes? – Vaig dir-ho cridant. Tothom va callar de cop, a ell li vaig donar una espenta i vaig pujar corrents a l’habitació. Em vaig posar els cascos i vaig deixar passar el temps. Però no em deixaven tranquil·la. Després de dues cançons, vaig veure com s’obria la meva porta... Era ell, com podia atrevir-se a entrar a la meva habitació? Vaig parar la música i no em vaig moure del llit. Se’m va apropar, i jo no m’ho podia creure. Què volia? Tornaria a fer-me el que em va fer quan jo era petita? Segur que era això el que volia... volia tornar a fer-m’ho i jo no ho podia consentir! Vaig cridar a més no poder a la meva mare, i va pujar corrents. Jo estava molt histèrica i no podia parar de cridar a l’imaginar-me que ell volia tornar a fer aquelles coses que em va fer quan tenia nou o deu anys. Vaig demanar-li plorant que el fes fora, que no volia tornar-lo a veure i que si el tornava a veure... no sé què passaria ... La meva mare el va fer fora i va tancar la meva porta. No vaig fer res més que posar-me al llit, tranquil·litzar-me i deixar de pensar en tot allò. Em vaig adormir. Serien les tres de la matinada quan vaig començar a sentir xiuxiuejos a la planta de baix de casa, ho vaig poder reconèixer al primer moment... era ell. És clar! Ell no viu a la ciutat, per tant es va haver de quedar a dormir ja que era molt tard per tornar a casa seva. Vaig sentir com si pugessin les escales i ,a continuació, com si alguna cosa passés per sota la porta de la meva habitació... Què seria? No m’ho vaig pensar dos cops i vaig obrir la porta per veure què carai estava passant allà fora.
  • 9. NO TORNARÀ Al obrir la porta, vaig veure que era ell, i tenia una cosa a la mà... Què pesat! No podia creure’m perquè no em deixava en pau. Va deixar caure el que portava a la mà, era una carta, i va venir directe per fer-me una abraçada. Volia aprofitar que tots dormien per tornar a abusar de mi! I jo no podia consentir-ho. Ara ja era gran i sabia defensar-me sola. Vaig apropar-me jo a ell, abans que ell s’apropés a mi ,i em va somriure. - Estàs content? Com pots estar content imbècil? Vaig donar-li una empenta i va caure per les escales... La meva habitació dóna a les escales, però no pensava que arribaria tan lluny. No vaig voler ajudar-lo, ell no em va ajudar a mi quan estava fent-me tot allò. El que més em va sorprendre va ser perquè ningú de la família es va despertar, va ser silenciós. Vaig agafar la carta després de tancar la porta i em vaig ficar al llit. “Estimada Júlia, Sóc jo, el teu avi, i sóc aquí per demanar-te perdó. Realment no em va valdre la pena fer allò durant aquells tres dies, si després em vas seguir odiant tota la teva vida. Cada dia em penedeixo més del que va passar, però també cada dia t’agraeixo més que no ho expliquessis a ningú. No sé què passaria si la teva mare ho sabés. – El molt imbècil ara m’ho agraeix... si el pare se n’hagués assabentat, no sé què hagués passat. – Però Júlia, això és el de menys, estic aquí per demanar-te disculpes. Han passat ja gairebé 8 anys des de llavors i tu segueixes odiant-me. És normal que m’odiïs, després de tot el que et vaig fer, però vull que em perdonis, i sé que ho aconseguiré... Saps? Sóc vell i em queden pocs anys de vida, m’agradaria aprofitar-los estant bé amb la meva néta. Què en penses? Espero que m’entenguis i que sàpigues que, després de tot el que ha passat, jo t’estimo. Espero la resposta PD: Oblida el passat, viu el present. El teu avi.” Si no hagués fet el que vaig fer, l’hauria pogut perdonar? Sincerament no sé que hagués passat en aquell moment, i em vaig quedar en estat de shock. “L’he matat? Sóc una assassina? Com pot ser que m’estigui passant això? “
  • 10. No parava de preguntar-me aquestes coses, no podia creure’m que hagués arribat a aquest extrem de treure-li la vida quan ell només volia que el perdonés... Però, jo no sabia que ell m’anava a demanar perdó... Jo pensava que volia tornar a abusar de mi! I crec jo, que és normal que ho pensés... Estava desesperada, no podia més. Què passaria si els meus pares es despertessin? Els havia de dir la veritat? Que l’havia matat jo perquè 8 anys enrere ell va abusar de mi... NO, aquesta no creia que fos la millor situació ja que em portarien en un centre i jo de centres ja n’estava ben tipa. Vaig ser summament imbècil i em vaig dir: “Júlia, vés a dormir i demà fes veure que no ha passat res”. I així ho vaig fer... Estava molt nerviosa així que em vaig quedar al llit fins tard escoltant tot el que passava des de darrere la meva porta - Corre! Anem a l’hospital! Mare de Déu... Què deu haver passat! – Deia la meva mare amb veu plorosa... - Tranquil·la, ja veuràs que només ha perdut la consciència! Desperto les nenes i l’Uri? - No... bé, desperta l’Uri i la Júlia, ells són més grans. Només perquè ho sàpiguen. Van venir a despertar-nos, i ens van explicar la situació. Jo em vaig posar a plorar...no pel fet que l’avi estigués malament, sinó per la por que tenia que em descobrissin. Estava desesperada! Ens van demanar que ens quedéssim a casa, per si es despertaven la Laura i la Mariona. El meu germà, l’Uri, estava súper espantat... no sabia la causa, bé, ningú no la sabia , ni sabia si l’avi es posaria bé o no. Però realment... l’avi no es posaria bé. Allò havia passat a la nit i, si estigués conscient, ja s’hagués despertat. Vaig començar a estressar-me molt i no sabia què fer, em venien moltes preguntes al cap: “Què faré ara?, Diré la veritat? I si no ho dic, podré conviure amb això tota la vida? Com puc haver-ho fet?” Em sentia una merda, una gran merda... així que vaig decidir desconnectar del tot, absolutament de tot i prendre’m 10 pastilles dormidina, per no despertar-me mai més, o si més no, aquest era el meu objectiu... Però, com comprendreu, no va donar resultat. I ara, més que mai, m’he adonat que les coses s’han de fer sempre amb la veritat per davant, i sé que, per molt que em costi recuperar-me, explicar-ho tot m’ha ajudat molt i m’ha permès treure’m un pes de sobre. Ara, l’única por que tinc és com seguiré endavant... Espero tenir bona sort.