1. El mite de l’Hades La geografia del més enllà Fedó de Plató

5. Mite de la caverna Nosaltres no ens adonem que vivim en aquestes cavitats de la Terra sinó que pensem que vivim a dalt en la superfície, com si un home visqués enmig de la profunditat de l’oceà i es pensés trobar-se sobre la superfície del mar: veient a través de l’aigua el Sol i els altres astres, creuria que l’oceà és el cel. Un home així, per la seva indolència i feblesa, mai no seria capaç d’arribar a flor d’aigua ni hauria vist emergint i girant-se des del mar envers el nostre lloc, com aquest és més pur i més bell que el seu; ni tampoc no ho hauria sentit dir d’algú que ho hagués vist. Aquests paràgrafs mantenen un cert paral·lelisme amb el mite de la caverna de la República pel fet d’assenyalar que vivim enganyats en el fons del nostre món terrenal i no en la superfície superior de la Terra, semblantment a com aquells presoners vivien en la caverna pensant que les ombres que veien eren la realitat.

6. La « pilota de dotze peces » és una al·lusió al dodecàedre, políedre regular de dotze cares, que són pentàgons regulars. El dodecàedre és un políedre semblant o aproximat a la perfecta forma de l’esfera. Plató, en el Timeu , relaciona els cinc políedres amb un element físic. D’aquesta manera, el cub dóna lloc a l’element terra; l’icosàedre, a l’aigua; el tetràedre, al foc; l’octàedre, a l’aire; i el dodecàedre... té una funció decorativa. Plató ( Timeu , 55c) diu que el demiürg va utilitzar la cinquena composició —el dodecàedre— per a l’Univers quan el pintà. Les dotze peces són els dotze trossos de pell de forma pentagonal amb què es fabricava una pilota.

7. El Tàrtar era considerat, antigament, una regió molt profunda del món subterrani o inframón on hi havia tancats els titans rebels després de ser vençuts per Zeus i els altres déus olímpics. Més tard, el Tàrtar passà a designar el lloc on eren recloses les ànimes més malvades i criminals. Tal com diu més endavant en aquest diàleg: «Els qui han fet molts i grans sacrilegis, homicidis criminals [...]. El destí que correspon a aquestes persones les empeny avall cap al Tàrtar d’on no sortiran mai.» Els noms dels rius provenen d’Homer i són Oceà , Aqueront (que vol dir « riu d’aflicció »), Piriflegetont (que vol dir « riu de foc ardent ») i el Cocit (que vol dir « riu de planys »). Oceà, però, en Homer, no és un riu infernal sinó un corrent d’aigua que envolta la Terra. El Tàrtar

8. Aquells que han tingut una vida justa són alliberats dels càstigs de viure en aquestes masmorres subterrànies i «pugen amunt fins a arribar a aquesta estada pura on han d’habitar sobre la terra». Les ànimes d’aquells que han practicat la veritable filosofia assoleixen «uns habitacles encara més bells», que difícilment es poden descriure en poques paraules. El mite de l’Hades

9. El filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal (1623-1662) va formular un argument sobre l’existència de Déu semblant a aquest de Plató. Segons Pascal, és completament racional creure en Déu, atès que no es disposa de cap evidència inqüestionable. Creure en Déu ( teisme ) és, diu Pascal, molt més rendible i profitós que no creure-hi ( ateisme ). Si es creu en Déu i es porta una vida en consonància, llavors si Déu existeix realment, el guany és immens (el cel etern); si, en canvi, Déu no existeix, el que es pot perdre per haver-hi cregut és insignificant. Creure en Déu, doncs, val la pena, segons el filòsof francès. A tots els qui s’han dedicat a la filosofia i han menystingut els reclams del cos els espera una ràpida « sortida a l’Hades », on gaudiran eternament en companyia dels déus i dels millors homes. Creure-hi és «un bell risc». Creure-hi és «un bell risc».