Ausiàs March

A usias M arch A usiàs M arch HISTÒRIA D’UN CAVALLER MEDIEVAL Montse Pujol i Caimel IES Domènec Perramon Arenys de Munt

V ida

A usiàs March neix, gairebé amb tota probabilitat, a Gandia l’any 1397.

P rocedia d’una família de la baixa noblesa que formà part també de la cavalleria.

A usiàs March és fill del també poeta Pere March i nebot d’un altre, Jaume March .

V a viure la societat feudal de la València del segle xv i actuà plenament com a membre de l’estament de la cavalleria: posseïa terres prop de València i fou vassall del rei Alfons el Magnànim .

L ’any 1437 es va casar amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc , i després d’enviudar es va casar en segones núpcies amb Joana Escorna l’any 1443.

N o va tenir fills en els seus matrimonis, però se li atribueixen quatre fills naturals i diverses amants .

F ou falconer de la cort, càrrec molt important en les corts de l’època.

P articipà en les expedicions reials a Sardenya i a Còrsega.

T é l’honor de ser el primer poeta culte que trenca amb la tradició de la literatura trobadoresca.

L ’any 1450 s’estableix definitivament a València, on morirà la seva segona esposa, na Joana Escorna.

M or a València el 3 de març de 1459.

R ei de Catalunya-Aragó (1416-58) i de Nàpols (1442-58). Fou el primogènit de Ferran d’Antequera.

Q uan vingué a Catalunya ja tenia 18 anys, i se’l considerava tan estranger com el seu pare. Les primeres intervencions a les Corts foren en castellà, per la qual cosa es guanyà els recels de la vassallia.

A lfons el Magnànim Moneda anomeda “alfonsina” encunyada per la Corona després de la conquesta de Nàpols.

E ls seus esforços se centraren a aconseguir un imperi per la Mediterrània, i gairebé ho aconsegueix. Amb l’ajut dels almogàvers aconsegueix prendre Sardenya (1420) i Còrsega (1421).

V olia convertir Nàpols en el centre del seu Imperi, ciutat que conquerí l’any 1442. A partir d’aquest moment, el país va ser governat per la reina Maria, esposa del Magnànim.

A l’Edat Mitjana, la vida es regia pel sistema del feudalisme, que es caracteritzava per la cessió de feus a canvi d’una prestació militar i política.

A quest contracte se segellava en una cerimònia de vassallatge entre el senyor i els seus vassalls.

L a societat feudal

L a societat feudal es dividia en tres grups socials molt diferenciats:

La noblesa

El clergat

Els camperols, els burgesos i els artesans.

L a noblesa estava composta pel rei, els senyors i els seus vassalls. Comprenia l’Alta i la Baixa noblesa. La seva tasca essencial era la guerra, i la seva finalitat, obtenir fama i recompensa.

E l clergat acomplia funcions religioses i culturals. Era l’encarregat de la transmissió del coneixement. També es dividia en Alt Clergat (bisbes, arquebisbes i abats) i el Baix Clergat (els capellans i els monjos).

A ls camperols , els corresponia el treball de la terra i estaven obligats a donar una part dels seus fruits (el delme) al seu senyor (fos clergue o noble). Els burgesos i els artesans devien obediència al seu senyor, que els donava protecció i defensava les ciutats de les amenaces externes.

V alència al segle XV C om totes les ciutats medievals, València era una ciutat fortificada. La gent feia vida dins del recinte, que estava dividit en barris on convivien jueus, moriscos i cristians

A lguns autors de l’epoca citen la ciutat en les seves obres: ... una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fou edificada en pròspera fortuna d’ésser molt pomposa e de molt valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera; exceptat espècies, de totes les altres coses molt abundosa, d’on se traen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és d’allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació; les dones d’allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món; car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens (...) Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de jueus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d’ells rebrà dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada si és com l’espera del sol dóna en paraís terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li està de dret en dret; e d’aí li ve tot lo bé que té. Tirant lo Blanc, capítol CCCXXX

Els homes duen vestits llargs i les dones vesteixen amb una gallardia singular, però excessiva, car van tan escotades que mostren els mugrons de les mamelles, i a més d’això es pinten la cara i empren molts afaits i perfums, cosa realment censurable. (...) Els habitants de la ciutat, tant els homes com les dones, acostumen passejar de nit pels carrers, on hi ha sempre tanta gentada que hom creuria trobar-se en una fira, però ho fan amb molt d’ordre perquè ningú no s’hi fica amb el proïsme. Mai no hauria cregut que existís tal espectacle, de no haver-lo vist acompanyat pels meus compatriotes, els honrats mercades de Rafensburg. Les botigues de queviures no les tanquen fins la mitjanit, i així hom pot comprar-hi allò que vullga a tothora. Jeroni Münzer, citat per M. Sanchis Guarner

Dotzenament, car com la ciutat sia encara quasi morisca, per la novitat de sa presó, per tal vos cové vetlar que es repar en murs, e en valls, e en carreres; e en places, en cases e en armes, en guisa que per tot hi apareixca ésser lo crestià regiment a les crestianes maneres. (...) Setzenament, car la terra aquesta e ciutat és de si mateixa fort delitosa, perquè hi concorren molts hòmens lleugers e de poca valor, e molta fembra arredoladissa, e hi ha moltes persones que volen fer a llur guisa e es preen prou e que volen tenir estament; e per los nobles e cavallers que hi abunden, e per les terres estranyes que hi són prop, per tal hi ha molts a qui no plau molt treballar, ans fan vila, tots jorns estants ociosos. Perquè per totes aquestes coses e per moltes d’altres qui damunt són tocades e fan a tocar davall, cové que en aquesta ciutat haja sovent grans bregues e grans nafres, e sovent morts d’hòmens, e per consegüent grans crims, per los quals los regents han a portar grans afanys e treballs. (...) Denovenament, com les dones sien ací queucom pomposes e vanaglorioses, així com se són en altres llocs del món, e aitant més ací com més se acosten a les pompes castellanes; per les quals vanitats cové als marits portar grans càrrecs, per les vestidures supèrflues e ornaments ricosos e per altres moltes sumptuositats que requeren (...). Francesc Eiximenis, Regiment de la cosa pública

E l corpus de la seva obra consta de 128 poemes –amb un total d’uns deu mil versos aproximadament- que mostren, en gran mesura, les contradiccions del poeta. Presoner, d’una banda, de la seva profunda religiositat, no podia vèncer la seva debilitat per l’amor més carnal.

D ’ aquesta manera, cal llegir els seus poemes basculant entre aquestes dues emocions del poeta: per l’amor espiritual i per l’amor carnal.

L a seva Obra

T ot i que March deixa de banda l’estil dels trobadors, hi podem rastrejar algunes de les seves influències, per exemple, el senyal , en els seus poemes d’amor.

E ls senyals que utilitza March són quatre:

* Plena de Seny ,

* Llir entre cards,

* Oh, folla amor, i

* Amor, amor .

E ls poemes d’amor

P erò aquests no constitueixen la totalitat dels poemes de March .

H i ha molts poemes que no estan circumscrits a cap cicle poètic, com Veles e Vents . En aquest poema utilitza metàfores marineres i molt quotidianes, com la comparació que fa de la passió amorosa amb una olla d’aigua bullint .

E ls cants de mort

A quest és un altre aspecte important de les poesies de March.

S ón dedicades a plànyer la mort de la dama, i tot i que no porten senyal és evident que van referides a la mateixa.

E n elles, explica que no voldria plorar la seva mort si sabés que ella fruïa de la glòria.

E s tracta d’una sèrie de poesies que canten un amor sincer i honest, diferent dels amors viciosos anteriors .

F ragment del sisè cant de Mort (XCVII) M olts són al món que mos dits no entengueren E ja molts més que d’aquells no sentiren. ¿ Qui creure pot qu’entre amors vicioses Voler honest treball per estar simple, Gitant de si meravellós efecte Estant secret per força dels contraris?

E l cant Espiritual

E s tracta d’una llarga oració (de 224 versos) a Déu.

S e li adreça en segona persona i amb la més nua sinceritat.

E n aquest cant parla de la bogeria dels seus amors carnals, i demana a Déu que li abreugi la vida abans que li vinguin mals majors i no pugui ser redimit dels seus pecats.

E l gran valor d’aquest cant rau en la confessió sincera d’un home que sabem, pels seus escrits i pels seus poemes, que va ser un gran pecador.

E strofa inicial del cant Espiritual

P uis que sens Tu algú a Tu no basta,

dóna’m la mà o pels cabells me lleva;

si no estenc la mia envers la tua,

quasi forçat a Tu mateix me tira.

Jo vull anar envers Tu a l’encontre;

no sé per què no faç lo que volria,

puis jo són cert haver voluntat franca

e no sé què aquest voler m’empatxa.

E l senyal en els trobadors

A questa és una marca que els trobadors deixaven en els seus poemes i que amagava el nom de la dama a la qual s’adreçaven. D’aquesta manera podien, lliurement, estimar la dama, n’ocultaven el nom i així ella quedava lliure de sospita i els xerraires de la cort no sabien a qui feien referència.

Així com cell qui en lo somni·s delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que·l temps passat me té l'imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d'avenir en negun be'm pot caure: aquell passat en mi és lo millor. Del temps present no·m trobe amador, mas del passat, que és no res e finit. D'aquest pensar me sojorn e·m delit, mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor, sí com aquell qui és jutjat a mort e de llong temps la sap e s'aconhorta e creure·l fan que li serà estorta e·l fan morir sens un punt de record. Plagués a Déu que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en dorment: malament viu qui té lo pensament per enemic, fent-li d'enuigs report, e, com lo vol d'algun plaer servir, li'n pren així com dona ab son infant, que, si verí li demana plorant, ha tan poc seny que no·l sap contradir. Fóra millor ma dolor soferir que no mesclar poca part de plaer entre aquells mals, qui·m giten de saber com del passar plaer me cové eixir. Las! mon delit dolor se converteix, dobla's l'afany aprés d'un poc repòs, sí co·l malalt qui, per un plasent mos, tot son menjar en dolor se nodreix. Com l'ermità qui enyorament no"l creix d'aquells amics que tenia en lo món e, essent llong temps que en lo poblat no fon, per fortuit cas un d'ells li apareix qui los passats plaers li renovella sí que·l passat present li fa tornar; mas, com se'n part, l'és forçat congoixar, lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella. Plena de seny, quan amor és molt vella, absença és lo verme que la guasta, si fermetat durament no contrasta e creure poc, si l'envejós consella. Així com cell qui en lo somni·s delita

¿Quins tan segurs consells vas encercant, cor malastruc, enfastijat de viure? Amic de plor e desamic de riure, ¿com soferràs los mals qui et són davant? Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera e per tos mals te allongues los jorns: aitant és lluny ton delitós sojorns com vols fugir a la mort falaguera. Braços uberts és eixida a carrera, plorant sos ulls per sobres de gran goig. Melodiós cantar de sa veu oig dient: "Amic, ix de casa estrangera! En delit prenc donar-te ma favor, que per null temps home nat l'ha sentida, car jo defuig a tot home que em crida, prenent aquell qui fuig de ma rigor." Ab ulls plorant e cara de terror, cabells rompent ab grans udulaments, la vida em vol donar heretaments e d'aquests dons vol que sia senyor, cridant ab veu horrible i dolorosa tal com la mort crida al benauirat, car, si l'hom és a mals aparellat, la veu de mort li és melodiosa Bé em maravell com és tan ergullosa la voluntat de cascun amador! No demanant a mi qui és amor, en mi sabran sa força dolorosa. Tots, maldient, sagramentejaran que mai amor los tendrà en son poder e, si els recont l'acolorat plaer, lo temps perdut, sospirant, maldiran. Null hom conec, o dona, a mon semblant, que, dolorit per amor, faça plànyer: jo son aquell de qui es deu hom complànyer, car, de mon cor, la sang se'n va llonyant. Per gran tristor que li és acostada, seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida e la tristor contra mi és ardida e, en mon socors, mà no s'hi troba armada. Llir entre cards, l'hora sent acostada que civilment és ma vida finida: puix que del tot ma esperança és fugida, ma arma roman en aquest món damnada. ¿ Quins tan segurs consells vas encercant ,

¿On és lo lloc on ma pensa repose?

¿On serà, on, que mon voler contente?

Ab escandall jo cerc tot fons e tempte

e port no trob on aturar-me gose.

Lo que dabans de tot vent me guardava

és envers mi cruel plaja deserta;

vagabund vaig la casa qui m'és certa;

treball és gran en part on jo vagava.

¿On és aquell delit quan jo pensava

ésser amat de la qui m'entenia

tot mon voler i el seu no em defenia

d'amar en tant com son poder bastava?

Tots los senyals que amor donen a entendre

en ella viu, no tolent-ne l'obra.

¿Qui és aquell que en amor tant descobra

que no en pogués, d'ella, sentiment pendre?

Ja res del món dolor no em pot defendre,

perdut és ja tot lo goig de mon viure,

a mos amics de tristor puc escriure,

no em basta temps a poder-me'n rependre.

Tant la tristor ha afalagat ma pensa

que tot m'és trist quant puc oir ne veure,

tant, que m'és greu que jo vinga en creure que a tristor jo pusca haver defensa. Puix que amor ab lo cor ferm dispensa que, sos delits, follament los espere e per açò del món me desespere, car sens amor tot delit m'és ofensa, l'arma coman a Déu, lo qui l'ha feta, lleixant lo cos desastruc per mal astre: ja no li plau de sos volers lo rastre, puix ab dolor viu per ell no discreta. S355 com, l'hom vell qui en son temps vida ha feta sats plaentment en alguna art apresa e per fort cas aquella l'és defesa, no sap en què son giny de viure meta, ne pren a mi, que no sé com me visca perquè d'amor me veig tancada porta ne sé pus fer ne el voler me comporta que d'aquest ús per altre jo em desisca. Oh folla amor, malament se arrisca qui per virtuts vol amar nulla dona: sa qualitat i el lloc la fan ser bona, car, en raó, ¿qual serà la que hi visca? ¿On és lo lloc on ma pensa repose?

Tot llaurador és pagat del jornal, E l’advocat qui perd lo guanyat plet. Yo, per servir Amor, romanc desfet De tot quant he, que servir no me’n cal; He fet senyor del seny mon voler, Vehent Amor de mon seny mal servit; Rapaç l’é fet, e Déu a part jaquit, E són setze anys que lo guardó esper. Amor, Amor, poch és vostre poder Per altre hom com yo fer tant amar; Anau, anau vostres armes provar Encontr· aquell qui vostre no vol ser! Tot llaurador és pagat del jornal

Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d'ells veig armar: xaloc, llevant, los deuen subvenir, ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Jo tem la mort per no ser-vos absent, per què amor per mort es anul.lats, mas jo no creu que mon voler sobrats pusca esser per tal departiment. Jo só gelós de vostre escàs voler que, jo morint, no meta mi en oblit. Sol est pensar me tol del mon delit, car, nos vivint, no creu se pusca fer: après ma mort, d'amar perdau poder e sia tots en ira convertit. E jo, forçat d'aquest món ser eixit, tot lo meu mal serà vos no veer. Amor, de vós, jo en sent més que no en sé, de què la part pijor me'n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està: a joc de daus vos acompararé. Veles e vents

F i de la presentació