Mirall esberlat   Irene Alcaide i Servià    Girona, abril 2012                            1
Mirall esberlat                                        PròlegAquest relat està basat en fets verídics, ocorreguts a Empuri...
ella. Vivien en el petit poble de Rusciori allunyat de la gran urbs: Bucarest. Allàsí que les noies tenien possibilitats d...
Sabia que hi havia una dona del seu poble, de nom Maria, la filla de la qualtreballava de cambrera a Catalunya. Aquest pet...
ciutat com a nou centre de moda! Per primera vegada a la seva vida va creuretocar el cel amb la punta dels dits.          ...
l’esgavellat cotxe que li havia tocat en el repartiment del divorci, i va arribar a lacomissaria engrescat amb la idea de ...
van deixar palesa la postura del cap de família. Estava clar, si l’Svetlanamarxava tan sols quedava el ridícul sou que, de...
El pis era un petit apartament, situat a l’onzè pis d’un gratacels, de no més dequaranta metres quadrats, tres habitacions...
– No! has d’esperar que la Viorica et doni instruccions – li va dir amb toautoritari i la tirania de qui se sap dominant.–...
del sexe aliè un negoci, en el qual ella era la mercaderia, la matèria primera. Elprimer client que li va tocar era un hom...
llenceria que odiava i sortia a guanyar-se la confiança d’uns homes que tansols li inspiraven fàstic i amb els quals havia...
– Marc, sóc el sergent, tu i la Marta heu d’anar cap a Empúriabrava perquè unanoia, possiblement prostituta, s’ha precipit...
No tenien altra sortida, la vida les havia abduït cap l’esclavatge del segle XXI.Eren esclaves del sexe i dels proxenetes,...
Una barreja de vergonya i sentit del ridícul es va reflectir en el rostre d’en Marcque mai no hauria dit que aquell person...
Amb paciència i ajudats d’unes petites llibretes de cal·ligrafia recomanades perla psicòloga, tant en Marc com ella mateix...
Capítol VII– Bona tarda boss! – va dir en Marc tot entrant al despatx – Com ho tenimavui?– Bon dia Marc – Avui ha sortit l...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Mirall esberlat

793 views
745 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
793
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
4
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Mirall esberlat

  1. 1. Mirall esberlat Irene Alcaide i Servià Girona, abril 2012 1
  2. 2. Mirall esberlat PròlegAquest relat està basat en fets verídics, ocorreguts a Empuriabrava el 16 demarç de 2007. Els personatges són també reals, així com el desenvolupamentdel cas i les gestions extra policials que van dur a terme els investigadors. Capítol IDe Galiano era el vestit triat per a la inauguració que la Corina feia a WestChelsea. Menuda i rodoneta, la seva amiga d’infantesa havia aconseguit allòque anhelava: obrir una galeria d’art al barri més fashion de Nova York, el méscosmopolita.No podia badar, el temps anava sempre per davant d’ella. Feia tard i encara nos’havia maquillat.– Quin desastre, altre cop amb presses! –va rondinar-Sempre hi havia un culpable per justificar la seva manca d’organització, aquestcop l’assistenta, per no tenir la roba a punt. Es va recollir el serrell amb duespinces i va començar el laboriós procés. El que més li agradava era laplacidesa del tacte dels pèls de marta arrossegant les pólvores miraculoses pelseu rostre. Una i altra vegada lliscava el pinzell per sentir la suavitat d’aquestspetits animalons, morts al servei de la bellesa femenina. Delida i embadalidadavant el mirall, un ensurt va trencar l’harmonia d’aquell moment. La d’aquellmoment i la de tots els que vindrien després, perquè la pluja i un forat a lauralita del sostre havien fet caure una freda gota d’aigua al front de l’Svetlana,que, en tots els sentits, va resultar ben atrapada al jaç. Amb aquella gota se liacabava d’aigualir la felicitat i se li havien esvaït els somnis.A corre cuita es va aixecar per enretirar el llit, posar un cossi per recollir l’aigua ievitar un desastre pitjor del que ja era la seva vida. Quaranta-cinc insalubresmetres quadrats, eren el seu refugi i el de la seva família, els pares i tresgermans, dos bessons de tretze anys i la Yelena, de quinze, dos menys que 2
  3. 3. ella. Vivien en el petit poble de Rusciori allunyat de la gran urbs: Bucarest. Allàsí que les noies tenien possibilitats d’anar a la universitat, trobar una bona feinai un bon marit. Però al poble era diferent, la vida era dura, de treball ni parlar-ne, era una presó, amb tantes mancances que fins i tot un sostre en condicionso l’aigua corrent eren desitjos inabastables.El seu pare feia anys que no treballava. Era un bon fuster, però la tuical’inundava les neurones. Pobre d’esperit, tan sols es motivava per alçarl’ampolla que ell mateix destil·lava, segons la tradició familiar. La mare feiaanys que havia marxat a Itàlia a treballar, farta de les pallisses del marit iconvençuda de treure els fills de l’estat de decadència en què vivien. D’això feiaset anys, d’ençà que va marxar tan sols sabien que seguia viva perquè cadames els hi enviava quatre xavos.Era important que els homes tinguessin una bona formació, per això elsbessons anaven a escola. En canvi tant la Yelena com ella treballaven on i compodien; unes temporades al camp, altres posant les verdures en caixes, o decambreres a Sibiu la capital de la comarca. De fet totes dues pensaven que,un dia o altre, trobarien feina fora i podrien canviar de vida per sortir-se’n de lamisèria en què vivien des que van néixer. La Yelena volia ser model o actriu.Una veïna de la seva mateixa edat, la Daniela, havia marxat pocs mesos abansa Itàlia, contractada, per mitjà d’uns homes del poble que l’havien recomanada,per una important firma de prêt à porter. Les dones del seu poble tenien famade ser les més guapes de la regió y la Yelena no n’era una excepció, ans alcontrari, era el paradigma de la bellesa centreeuropea. Hereva de la pell blancai suau, dels ulls verds i cabells vermells de l’estirp saxona, la jove tenia cos ialçada de model. Ella ho sabia, i no estava disposada a acabar com la sevamare, volia trobar una oportunitat, volia ser diferent i poder treure de la pobresatota la família.L’Svetlana coneixia el caràcter decidit de la seva germana i pensava ajudar-la atrobar un lloc en l’univers de la moda, però des del poble era impossibleaconseguir una feina amb la qual poder mantenir la família i pagar l’escola demodels per a la Yelena, fora del país. 3
  4. 4. Sabia que hi havia una dona del seu poble, de nom Maria, la filla de la qualtreballava de cambrera a Catalunya. Aquest petit i pròsper país era una bonaoportunitat per a trobar feina i poder fer reals els somnis que amb obsessióperseguia. Empesa per l’impuls propi de l’edat, va anar a cercar la dona, peròla va trobar allitada en un estat lamentable, barreja de deixadesa, mancaextrema d’higiene, mala nutrició i malaltia. El ferum d’aquella cofurna la va ferfugir més que marxar, sense saber a qui li podria demanar la informació.Però viure en un petit poble de quatre gats té certs avantatges i un d’ells és quetothom sap de tothom. Sense pensar-s’ho gaire, va anar a la barraca del costati va parlar amb la Ioana, una vídua de trenta-vuit anys que semblava tenir-neseixanta. La Ioana li va explicar que en Danut, a qui tots consideraven un homede món perquè tenia negocis a Catalunya, era qui li havia proporcionat treball ala filla de la Maria. Decidida cada vegada més a canviar pobresa perprosperitat, va anar a cercar-lo abans que no marxés de tornada a terrescatalanes.Com molts del homes del seu poble, en Danut era bon bevedor de tuica iaficionat a perdre el senderi pel cos d’una dona jove. Per això aquest homenot,d’uns quaranta anys, més de cent quilos i metre setanta-cinc d’alçada, es vamostrar molt interessat en l’exposició de la jove. De seguida li va oferir ajut, totdibuixant-li una nova vida que havia de començar amb un viatge en la sevafurgoneta, juntament amb d’altres joves com ella, amb destinació a un pobletpetit prop de la frontera amb França on hi havia un important nucli turístic i unainesgotable oferta de treball. De diners no li’n mancarien, en Danut li’n va oferirper començar, ell mateix pagaria les despeses inicials per mitjà d’un préstecque l’Svetlana hauria de tornar un cop trobés feina. A més com a favor personali pel fet de ser coneguts del poble, l’acolliria a casa seva on els esperava laseva dona, la Viorica. Aquelles paraules van ser per a la noia com un oasienmig del desert, era la porta que cercava, la llum enmig la foscor, per fi esveia lluny dels maltractaments i borratxeres paternes i molt a prop de podermillorar la pròpia situació i la de la Yelena.– Qui sap – va dir-se engrescada per la nova perspectiva – potser trobo unabona oportunitat a Barcelona per a la Yelena, de fet se’n parla molt d’aquesta 4
  5. 5. ciutat com a nou centre de moda! Per primera vegada a la seva vida va creuretocar el cel amb la punta dels dits. Capítol IIFeia dies que donava voltes a com dir-li al Bru que hi havia una persona moltespecial a la seva vida. Tot i tenir tan sols vuit anys, posseïa l’entesa d’un decatorze, perquè el divorci dels seus pares l’havia fet madurar més que aqualsevol altre noi de la seva edat.Ell ho sabia, com també sabia que potser l’estava protegint massa i a la llargaaixò tindria un preu. Era la forma que en Marc tenia de sentir-se menysculpable per haver deixat la mare d’en Bru, per haver trencat l’amor de formaunilateral. La Montserrat no es resignava però a perdre tot el que durant onzeanys havia tingut: un marit del qual estava bojament enamorada i un fill arribatdesprés d’un inseminació i un més que perillós embaràs. Però la forma de serd’en Marc no lligava amb el compromís i ella en el fons sempre ho havia intuït.Havia passat uns dies de permís amb l’Elena a Eivissa, aquesta noia el portavade cap com ninguna altra. Era companya de feina, una mossa d’esquadrad’una promoció més antiga. La meitat dels homes de la comissaria anavendarrera d’ella com bojos, fins al punt que s’arribava a sentir malament. L’Elenaera una donassa de metre vuitanta, prima, de pit generós i rialla fàcil. Laingenuïtat de l’expressió del rostre, il·luminat pel resplendor del cel al seus ulls,contrastava amb les formes voluptuoses i extremadament femenines del seucos. Com també contrastava que una dona tan delicada hagués perdut el capper un home com en Marc, més d’aviat d’aspecte i tracte brusc que feia anysque havia promès no tallar-se els cabells més enllà de l’estrictament necessari.D’aquesta manera havia aconseguit atresorar una melena ondulada que liarribava més enllà de l’espatlla. Tot plegat li conferia aspecte de cantant deHeavy Metal madur, ratllant la quarantena.Era dilluns, enrere quedaven els dies de felicitat viscuts a l’illa de la tranquil·litati la marxa, just tot allò que ells com a parella representaven. Va agafar 5
  6. 6. l’esgavellat cotxe que li havia tocat en el repartiment del divorci, i va arribar a lacomissaria engrescat amb la idea de posar novament ordre a la seva vida.– Hola boss – li va dir al sergent en to de broma, com està el pati avui?– Bon dia Marc – t’has caigut del llit? o és que en comptes de sortir de casat’has escapat? Has vist les grenyes que portes? Avui ets més Sandokan quemai – En Marc va riure perquè aquest era l’àlies que feia servir per alsconfidents.– No rondinis boss que et faràs vell en dos dies – li va respondre.El sergent tenia fama d’home just i molt rígid, però un bon comandament, delsque ja no se’n veuen, dels que se’n fan pocs. Era de la primera promoció de laPolicia Autonòmica, quan encara no hi havia dones al cos. Feia temps haviadecidit no ascendir més enllà del que ja havia fet, tenia por de perdre elcontacte diari amb els seus. Per a ell, un amant de la feina des que es va ferpolicia, casar-se i tenir fills va suposar una nova dimensió de tot. Estar amb elsseus era la màxima aspiració, tot lo demés li semblava secundari. Malgrat tot,quan treballava ho feia fins la darrera conseqüència i no donava res per acabatfins que no fregava la perfecció. Tenia un olfacte policial fora de l’habitual i unacapacitat intuïtiva desitjada per molts. Tan sols tenia un greu defecte, o unagran virtut, segons es miri, era massa directe i no mirava prim quan algú li voliaaixecar la camisa. Havia fet creu i ratlla a més d’un, no l’importava si erasuperior o subordinat, el fet és que no combregava ni amb les hipocresies, niamb les mentides i molt menys encara amb els ganduls. La seva frase preferidaera: a la meva edat – no arribava encara als cinquanta – ja no estic perhistòries! Era el cap de la Unitat Regional de Policia Administrativa i, des defeia dos anys, estava al capdavant d’un petit grup format per dos agents i ellmateix, dedicat a investigar en exclusiu els casos de prostitució. Capítol IIIEn arribar a casa, per sort, va trobar el pare serè i va poder exposar-li la sevainiciativa. La resposta paterna va ser rotunda, una bufetada i un ni t’ho pensis! 6
  7. 7. van deixar palesa la postura del cap de família. Estava clar, si l’Svetlanamarxava tan sols quedava el ridícul sou que, de d’aquí i d’allà, anava guanyantla Yelena i els ingressos que des d’Itàlia enviava la mare. La jove tenia clar queel millor que podia fer era marxar d’amagatotis aprofitant una absència oesperar que estigués ben engatat, cosa gens difícil d’aconseguir.Patia per la seva germana, ara seria ella qui suportaria les ires i leshumiliacions vomitades pel consum d’alcohol d’un home que de pare només entenia el nom. Les dues germanes eren víctimes dels abusos heretats arran del’absència materna. Tant era la una com l’altra, el cas era desfogar la sequerade sexe que li aportaven la solitud i la manca de mitjans econòmics per pagar-se una meuca. Com més hi pensava, més clar ho veia, la idea de què en pocsmesos podria treure d’aquell malviure la Yelena, era el motor que la impulsavaa marxar.Un cop pactat el viatge, la resta va ser més fàcil del que pensava, va sortir dematinada mentre tots dormien. Tenia el cor encongit de pensar tot el quepatiria la germana petita durant la seva absència, per això s’havia juratrecuperar-la el més aviat possible. Ho tenia tot pensat, amb el primer sou lienviaria un taxi per portar-la fins on anava ella, una petita localitat al nord deCatalunya, que s’anomenava d’una forma que no recordava, però que estavaprop de la platja.El viatge va ser llarg, més de vint hores en una vella furgoneta compartida perdues noies més i un amic d’en Danut, en Cristian un home d’aspecte brut imirada desconfiada i el cos ple de tatuatges violents. N’hi havia un que vaimpactar-la especialment: gravat al braç esquerre duia una noia nua, que ambun tall al coll agonitzava enmig d’un basal de sang. Feia por mirar-lo a la cara,tot i que en Danut li va explicar que no li tingués por, que era un bon jan, tansols una mica tronat. Les altres dues companyes de viatge eren conegudes delpoble a qui ella considerava una mica caps verds. Tenien un any més que ella ila gent gran del poble les assenyalaven perquè deien haver-les vist ambdiferents homes a Sibiu. La vida li havia ensenyat a l’Svetlana que era millorcallar i passar desapercebuda que parlar massa, per tant va optar per noconversar gaire, tan sols es dirigia al Danut quan era necessari. 7
  8. 8. El pis era un petit apartament, situat a l’onzè pis d’un gratacels, de no més dequaranta metres quadrats, tres habitacions, un cuina menjador i un lavabo ambuna banyera i unes cortines de bany ronyoses. La brutícia era abundant, però simés no, no hi havia forats al sostre, com a casa seva, i no feia gaire fred. Delpoble en va poder veure ben poc, però li va semblar idíl·lic, en comptes decarrers hi havia llengües de mar que entraven a la terra. Davant les cases hihavia amarrats iots de tota mena. El lloc li va recordar fotografies que havia vistde Venècia, però en versió moderna.A l’apartament els esperava la parella d’en Danut, la Viorica, una dona, d’entretrenta-cinc i quaranta anys, que en veure el seu marit se li va tirar al collafamada de contacte. L’Svetlana la va observar amb discreció i va pensar quela vida no l’havia tractada del tot bé, les bosses dels ulls i l’expressió eixuta dela seva cara així ho demostraven. Segur que anys enrere havia estat moltguapa.La rebuda va ser molt freda, massa. No esperava que li fessin una festa, peròtampoc que aquella donota la mirés de dalt a baix com si es tractés d’unanimal. Per acabar-ho d’adobar, no li va dir ni hola, tan sols li va preguntar comes deia i li va indicar quina era la seva habitació. L’estança era austera, hi haviados llits vells, una bombeta penjada del sostre, una finestra amb vistes al mar idues cadires de fusta. Les parets estaven força brutes, tant que creia que undia deurien haver estat de color groc o beige, però costava de d’identificar.Acostumada a la precarietat del que havia deixat enrere, allò era tot un palau, amés, com duia molt poca roba, no li va preocupar no tenir un armari on deixar-la. Just quan anava a seure damunt del llit, la Nicoleta, una de les companyesde viatge va entrar a l’habitació.– Ni t’ho pensis, no et quedaràs aquest llit – la va escridassar – aquest és elmeu! La prudència va fer que, muts i a la gàbia, es canviés de llit, no sensepensar que hi havia alguna cosa que no rutllava bé. Tot seguit va voler sortir del’habitació, però una nova escridassada la va frenar.– On creus que vas? – li va preguntar la Nicoleta– Al menjador, no es pot?– va contestar 8
  9. 9. – No! has d’esperar que la Viorica et doni instruccions – li va dir amb toautoritari i la tirania de qui se sap dominant.– Instruccions de què? – va respondre mig amb por, mig amb sorpresa.– De què serà? Figa tova! – va riure la NicoletaAquelles paraules li van semblar ganivets, començava a creure del cert que hihavia algun aspecte fosc en tot allò. Estava convençuda de què anava atreballar de cambrera en un hotel, però allò de les instruccions no li acabava defer el pes. No va tenir gaire temps per pensar, perquè tot seguit va obrir la portala Viorica i amb un esguard fred va fer sortir la valenta Nicoleta de l’habitació. Ales mans duia una bossa amb roba que va llançar sobre del llit tot dient-li :– Emprova’t això i d’aquí una estona et recullo per portar-te al teu nou lloc detreball –Eren les set de la tarda i va pensar que potser es tractava d’un davantal decuinera o cambrera i que hauria de començar a treballar en el torn de nit. Quanva obrir la bossa va empal·lidir i va començar a tremolar com una fulla. No espodia creure el que estava veient, a la bossa hi havia un lliga-cames, un tanga,uns sostenidors tot de color vermell i un vestit completament transparent, decolor negre. Per un moment va creure que es tractava d’una broma pesada,però l’entorn i tot el que havia ocorregut des que havia arribat a l’apartament lavan fer tornar a la realitat i veure la dimensió del que estava vivint. El que vavenir després era previsible, en Danut i en Cristian la van portar juntament ambles seves companyes de viatge fins a un club anomenat “Las Vegas”. Abansperò, la Viorica s’havia encarregat d’alliçonar-la i dir-li que hauria de prostituir-se, li agradés o no, fins pagar el deute contret amb en Danut. Per més quel’Svetlana va preguntar quants diners devia, no va trobar cap resposta més queles bufetades d’aquella mala pècora que ara sabia que era també unaprostituta. Quedava clar que ella era la seva controladora i que no podria fer ressense el seu consentiment. Li havien pres tot, la il·lusió, els somnis, laingenuïtat, la confiança, la dignitat i, esta clar, el passaport.En arribar al “Las Vegas” volia morir, havia fugit dels maltractaments d’una pareborratxo i fastigós, per caure en mans d’una colla de desaprensius que feien 9
  10. 10. del sexe aliè un negoci, en el qual ella era la mercaderia, la matèria primera. Elprimer client que li va tocar era un home d’uns cinquanta anys, propietari d’unapanxa que li impedia veure més enllà de la cintura. Una fel·lació era el servei,és clar amb aquella panxa no podia fer res més. L’olor de pixums i brutíciad’aquell cos deixat li va regirar l’estómac i ell ho va notar. En conseqüència lava insultar i vexar, li va deixar clar que era una meuca i que ell era qui pagava.En acostar-se al greix ventral per arribar al penis, li van venir tantes basquesque va acabar per vomitar. El client la va apartar enrabiat i es va plantar quasidespullat enmig del passadís escridassant a tort i a dret perquè algús’endugués aquella meuca inútil. De seguit la “mami” va entrar a l’habitació, vafer fora l’Svetlana, va fer cridar una altra noia i el va tranquil·litzar.Després d’aquest desagradable episodi, sabia que lo pitjor encara no haviapassat. La Viorica, alertada per la Nicoleta i encesa com una teia, la va portarfins al vestidor de les noies i li va clavar una panadera que la va deixar estesaal terra, llavors la va aixecar pels cabells i li va recordar que si no feia el quetocava, portarien la Yelena per substituir-la. Les paraules d’aquella meucarepugnant se li van semblar dagues esmolades i van minar-la de forma que esva prometre que faria el cor i l’estómac forts, per tal que no es tornés a repetirel que acabava de passar.Malgrat els esforços per semblar allò que no era i per fer bé una feina que novolia, cada dia hi havia més queixes pels seus serveis, els clients mai noquedaven contents. A més, el seu físic era altre condicionant dels minsosresultats que obtenia, pocs la triaven i mentre les altres feien dos passis a leshabitacions, ella amb prou feines en feia un. A diferència de la Yelena,l’Svetlana era més d’aviat lletja i baixeta, per això entre les meuques s’haviaguanyat el sobrenom de Pitica, que en romanès vol dir petita. Capítol IVFeia un mes i mig que havia arribat a Empuriabrava i cada dia era pitjor quel’anterior. Al voltant de quarts de set un taxi les recollia per dur-les al club,pagava setanta euros al propietari del local per poder treballar, es posava una 10
  11. 11. llenceria que odiava i sortia a guanyar-se la confiança d’uns homes que tansols li inspiraven fàstic i amb els quals havia de practicar sexe un darrere l’altre.Feia hores que estava desperta i encara no li havien donat res per menjar. Nopodia sortir de l’habitació i gairebé no es podia moure de la pallissa que lihavien donat la nit anterior amb un pal d’escombra. El motiu? No haver fet mésde tres clients. Estirada al llit recordava el mal moment que va tenir en volercanviar de vida, mai no hauria pensat que podria arribar a enyorar el seu pare,la barraca on vivia i les misèries que ara li semblaven glòria. Sense adonar-se’n, es va endormiscar fins que una discussió entre en Danut i en Cristian lava desvetllar. Sens dubte parlaven d’ella.– Com pots haver portat una puta tan lletja i tan inútil, ja saps que en penso! –va dir en Cristian – tan sols ens porta problemes i pocs calers!– Hòstia Cristian no m’escalfis! Una cosa és que tinguem putes i l’altre que lesmatem, no fotem collons, no fotem! – va respondre en Danut– Doncs si no ho fas tu, ja ho faré jo! No serà pas la primera, despertasentimental! que és una puta, ho sents una puta! Que ningú la vol, que ningúno la reclamarà. Va collons ves a pel ganivet mentre jo omplo la banyera i nofacis més el pena!L’Svetlana era analfabeta i molt jove, però sabia prou com per intuir que allòque acabava de sentir era el preludi d’un assassinat: el seu. Sabia que aquell“modus operandi” era habitual entre els seus compatriotes: omplir una banyeraamb aigua i esquarterar la víctima a dintre. Més perduda i desesperada quemai, va tenir prou amb una mil·lèsima de segon per pensar que no volia morird’aquella manera tan salvatge ni en mans d’aquells indesitjables. No els hidonaria aquell plaer. Capítol VTot just feia cinc minuts que havia arribat a casa i s’havia posat roba còmodaquan li va sonar el telèfon. 11
  12. 12. – Marc, sóc el sergent, tu i la Marta heu d’anar cap a Empúriabrava perquè unanoia, possiblement prostituta, s’ha precipitat d’un onzè pis.– És morta no?– No, ha tingut la sort que el tendal dels baixos de l’edifici li ha parat el cop,està ingressada al Trueta, jo vaig cap allà amb el caporal, tu vés al lloc dels fetsi esbrina tot el que puguis. La Marta ja està avisada, t’espera a Vista Alegre.En Marc va sortir esperitat cap a la comissaria. En arribar, tal com li havia dit elsergent, la Marta ja l’esperava per sortir cap a l’edifici d’Empúriabrava des d’onsuposadament una noia s’acabava de llançar al buit.La Marta era de les darreres promocions, tenia tot just vint-i-quatre anys, unamelena negra i ondulada i la joventut escrita en l’ADN de la seva pell. Posseïaun esguard dels que no s’obliden fàcilment, entre ingenu i transgressor i la carapigada com la d’una adolescent. Ser policia li venia de mena, el seu pare eracomissari del Cuerpo Nacional a Granollers i ella havia triat ser policia deCatalunya, fruit d’una barreja de vocació i sentiment nacionalista.A la porta del gratacels hi havia un mosso d’uniforme. Per deferència, en Marcli va preguntar què havia passat, a la qual cosa el policia va respondre:– Ja veus company, total un merder de ca l’ample per una puta que s’ha tirat ino més s’ha trencat les cames!– Seràs desgraciat! Tu qui et creus que ets per parlar així? T’has parat apensar la de merda que s’ha d’haver menjat per fer-ho? Has pensat per un solinstant que potser algú l’ha empès? No oi? Total és una puta! Quinaimportància pot tenir, les putes es compren i potser per això no tenen dret a lavida, o no tenen dret a ser tractades com a persones, veritat company?La Marta va haver de frenar en Marc perquè el coneixia i sabia que actitudscom la que acabava de presenciar el treien de polleguera. Des de la sevaincorporació al grup de prostitució, en Marc havia vist massa vides desfetescom per ignorar que darrera de cada meuca hi havia una història de penúria,sovint barrejada amb tragèdies personals a quina més cruel. Entenia el perquèmoltes d’aquelles noietes feien el que feien i vivien de la forma en què vivien. 12
  13. 13. No tenien altra sortida, la vida les havia abduït cap l’esclavatge del segle XXI.Eren esclaves del sexe i dels proxenetes, sense haver tingut la possibilitat detriar una altra forma de vida i sense que la societat fes res més per evitar-hoque parlar-ne amb la hipocresia de qui veu les prostitutes com una xacra social.Pocs eren els qui pensaven que darrera de cadascuna d’aquestes noies hi hauna gens envejable història escrita per les necessitats, les humiliacions i elmenyspreu, i encara menys eren els qui defensaven els drets que la societatels hi nega. En canvi, molts s’omplien la boca en nom de la lletjor del negoci delsexe.Una trucada del sergent els va alertar que la noia s’havia precipitat per fugird’una mort segura. Dos individus de nom Danut i Cristian estaven preparant labanyera per matar-la, per això, apoderada pel pànic d’una mort cruel i segura,va decidir llançar-se per la finestra i acabar amb tot el més ràpid possible. EnMarc va rebre ordres de detenir tots els que estiguessin a dalt del pis i d’avisarel jutge de guàrdia.I així ho va fer, va parlar amb el caporal d’investigació de l’ABP que es trobavaa l’interior del pis amb els dos homes, la Viorica i la Nicoleta i els van detenir. Apartir d’aquell moment es feia imprescindible precintar l’apartament perpreservar qualsevol indici que l’equip de policia científica pogués trobar. Enarribar el jutge, un home petit amb els cabells llargs molt rinxolats, lligats ambuna goma, molt poc preocupat per la moda i allunyat de l’elegància, en Marc elva prendre pel secretari judicial. – Hola, sóc en Marc Aranda del grup de prostitució de la Regió Policial deGirona. Abans de res li volia preguntar què tal és aquest jutge, com es prenaixò de la prostitució? No serà com l’altre, aquell d’Almeria que deia que si erenmeuques era perquè no sabien fer res més, no?– Buenos días Marc, me presento soy el titular del juzgado de Instrucciónnúmero tres de Figueres, me puede decir usted quién està al mando de todoesto? Ah y sí, estoy más sensibilizado con los agravios sociales que otroscompañeros. Entiendo el catalán però no lo hablo. 13
  14. 14. Una barreja de vergonya i sentit del ridícul es va reflectir en el rostre d’en Marcque mai no hauria dit que aquell personatge, que semblava sortit d’unamanifestació d’alternatius, era el jutge. Un cop va haver reaccionat, va informar-lo de tot el que sabien arran de la declaració que el sergent i el caporal havienpres a l’Svetlana en les mateixes dependències d’urgències. Estava clar que estractava d’una detenció il·legal, inducció a la prostitució, lesions, amenaces i,amb sort, homicidi en grau de temptativa. Capítol VITraslladada a l’Hospital de Santa Caterina, la van aïllar en una habitació i lavan inscriure sota un nom fals. Aquell lloc i el tracte que li dispensava el serveisanitari eren música celestial al costat de tot el que havia passat. Li semblavaimpossible que la policia, tan poc de fiar en el seu país, hagués significat per aella la salvació i la porta d’entrada a una nova vida.En Marc, de vegades acompanyat pel sergent, de vegades per la Marta, lavisitava cada dos dies. Ell, juntament amb els comandaments del grup, l’havienposat en contacte amb una psicòloga, que de forma altruista, dedicava granpart del seu temps a trobar un lloc on refugiar les noies que com l’Svetlanahavien pogut sortir de les urpes de la prostitució. Aquesta professional haviaaconseguit parlar amb les Germanes de la Caritat i tot estava arreglat per quanels metges li donessin l’alta. Estaria d’acollida en un pis fins que pogués trobaruna feina com cal i pagar-se un lloguer. I tot gràcies a uns àngels vestits depolicia, semblava un somni, però ara estava desperta, era un somni real.Poc després de les deu del matí va arribar com sempre en Marc, aquestavegada acompanyat de la Marta. La jove policia sentia un especial afecte perl’Svetlana, de qui li separaven pocs anys. Coneixedora dels pocs o cap mitjà devida que tenia, li havia portat una maleta carregada de roba que ella ja noutilitzava. Hi havia des de roba interior fins a vestits de platja i maquillatge detota mena. La Marta era una noia del seu temps que no tenia més despesa queel lloguer i comprar-se tota la roba que li venia de gust. 14
  15. 15. Amb paciència i ajudats d’unes petites llibretes de cal·ligrafia recomanades perla psicòloga, tant en Marc com ella mateixa li van ensenyar a parlar, llegir iescriure en català, lo just per fer-se entendre.Mai no havia anat a escola i tan sols portava un mes i mig a Catalunya quan vaestar a punt de morir, així que no havia tingut gaire temps per aprendre lallengua. Per sort, el català, com el romanès, és una llengua romànica i elsromanesos l’aprenen en un tres i no res.– Svetlana – li va dir en Marc – no t’has de preocupar de res, no hauràs d’anara declarar al judici, la visita que et van fer l’altre dia el jutge i el fiscal juntamentamb l’advocat dels teus capturadors, així com tot el que et van preguntar,serveix per preconstituir la prova, això vol dir que no hauràs d’estar present eldia del judici i que a tots aquells que et va fer tant de mal, no els hauràs detornar a veure mai més. A més aquells indesitjables estan a la presó, totsquatre, així que no has de témer res. Tan sols t’has de preocupar per refer-teben aviat i començar una nova vida. Per cert, parlant de la teva nova vida hi haun tema pendent, tenim algú que vol parlar amb tu.Tot seguit en Marc va agafar el telèfon i va marcar un número. A l’altre costatuna persona esperava parlar amb l’Svetlana, algú a qui feia més de sissetmanes que no veia, algú que l’estimava i la necessitava.– Svetlana? Ets tu? Estàs bé? On ets? On has estat tot aquest temps? – era laveu de la Yelena, trencada pels plors.La jove no podia creure que pogués tornar a sentir la veu de la seva germana,van ser tantes les ocasions en què va pensar que mai més no la tornaria asentir que ara, més que mai, sí que creia que estava somiant. Els poc més decinc minuts que va durar la conversa van ser prou com perquè la joverecuperés el somriure i les ganes de viure. Ara sabia que la Yelena sortiriad’aquell forat i que ho faria de la seva mà. Lluny quedaven els somnis de modelreflectits en un mirall esberlat, tan esberlat com la seva pròpia vida. 15
  16. 16. Capítol VII– Bona tarda boss! – va dir en Marc tot entrant al despatx – Com ho tenimavui?– Bon dia Marc – Avui ha sortit la sentència del cas de l’Svetlana, ho has vist?– No, he estat enfeinat i no he vist res, com ha anat?– Bé, han estat declarats culpables. Em sento especialment orgullós d’aquestcas, hem aconseguit que es dicti presó i a més tenim la tranquil·litat que lavíctima ha pogut recuperar la seva vida. Ara treballa en una fleca de Barcelonai té la seva germana amb ella. Aquesta feina, que tan mala fama té per serdesagraïda, de vegades mostra la seva millor cara i dóna bones satisfaccions,personals i professionals.– Sergent, això és el que ens emportarem, les petites satisfaccions personals,la placidesa que dóna saber que has pogut ajudar algú que et necessitava. Simés no, jo no necessito cap altre reconeixement, ni tampoc em trencaré lesbanyes per treure mèrits públics. Jo no estic fet per a això.– No Marc, jo tampoc, i no em referia a reconeixements públics, em referia a lasatisfacció personal d’haver fet allò que tocava. El sol fet de tornar la normalitata qui la vida li havia arravatat, és la millor recompensa. Per més que en el meuinterior, la veu crítica del meu esperit no entén què espera aquesta societat perfer visible la prostitució i dotar a aquestes persones de drets que les dignifiquin.És l’única forma que se m’acut per protegir-les realment. La resta és picar ferrofred. Bé, canviem de tema perquè m’engresco jo sol, que fas aquesta nit persopar, vols venir a casa amb l’Elena?– Moltes gràcies boss, avui tinc un cita pendent amb un petit personatge de vuitanys amb qui he de tenir una llarga conversa. Jo, a la meva manera, tambétornaré avui a la normalitat. Encara tinc un deute pendent.Irene Alcaide i ServiàGirona, febrer de 2012 16

×