Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
RUTA LITERÀRIA L'AMOR FINAL D'EN JOAN MARGARIT:
BARCELONA
1

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
ÍNDEX
1. Introducció
2. Al Palau de la Música
3. A l'Estació de França
4. Al Port
5. Al Cementiri de Montjuïc
6. Al carrer Villarroel amb la Ronda Sant Antoni
7. A la Rambla
8. A l'Escola d'Arquitectura
9. Al Turó Park
10. A l'Eixample
11. A Gràcia
12. Bibliografia
13. Webs
14. Procedència de les fotografies
15. Procedència dels poemes
16. Mapa de Barcelona
2

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
1. Introducció
Fa temps que tenia ganes de llegir en Joan Margarit (Sanahuja, 1938) i de profunditzar en la
seva obra, la ruta literària m'ha servit d'excusa per fer-ho. He triat el llibre Barcelona Amor
Final (2007) com a fonament de la ruta perquè és un llibre que recorre tota la vida d'en Joan
Margarit fins l'any 2007, i perquè parla de Barcelona, ciutat on jo també he nascut i per la
que sento la mateixa fascinació que en Margarit. Recorrent els seus carrers i llegint els
textos i els poemes d'en Margarit m'he sentit transportada als anys de la seva infantesa, de
la seva joventut, de la seva edat adulta i de la seva vellesa, com ell diu en diferents
ocasions. Realment he pogut sentir i imaginar els diferents estats d'ànim de l'autor,
l'estimació que sent per Barcelona i els dolorosos records que ha anat acumulant durant tota
la seva experiència vital. Ha estat com llegir la seva biografia a través de la geografia
barcelonina i de la seva poesia.
Per confeccionar la ruta m'he servit dels textos autobiogràfics del llibre esmentat al primer
paràgraf i dels poemes que hi apareixen (poemes, a la vegada, extrets de diferents poemaris
de l'autor, recopilats pel mateix autor pel llibre Barcelona Amor Final). La ruta comença al
Palau de la Música i acaba a Gràcia, a la Plaça Rovira. No he seguit un ordre cronològic ni
tampoc l'ordre que segueix el llibre d'en Margarit, quan vaig pensar com situaria cada lloc en
la ruta vaig decidir fer un recorregut que fos fàcil de fer amb transport públic i a peu, i que no
obligués a anar i venir d'un punt a un altre diverses vegades. No ha estat fàcil, però crec que
el resultat és una ruta que es pot fer en un dia i que té un transcórrer àgil i amè.
Aquesta ruta necessitaria un treball previ a l'aula sobre l'autor, la seva vida i la seva obra, de
manera que quan els estudiants la realitzessin, ja coneixerien les circumstàncies que han
acompanyat a l'autor durant la seva vida i haurien llegit i preparat els poemes i textos dels
que consta la ruta. Durant la realització de la ruta, els estudiants observarien als companys
en la seva lectura (amb una fitxa d'observació treballada prèviament a l'aula) i farien,
conjuntament amb el professor, les aportacions necessàries per, entre tots, millorar la
lectura. En acabar la ruta o el proper dia de classe, es podria fer un debat sobre com s'han
sentit els alumnes fent la ruta, quines sensacions han tingut, com veuen al poeta després
d'haver recorregut la seva ciutat, com han sentit les lectures dels companys, que es podria
millorar i com. El professor faria les observacions sobre la lectura dels alumnes durant la
ruta, els assenyalaria tot allò que haguessin de millorar i els comentaria tot allò que han fet
correctament.
Per acabar vull citar un fragment de la nota escrita per l'editor, Isidor Cònsul, i un fragment
del pròleg escrit per en Javier Cercas.
Isidor Cònsul, editor.
“...trio el subtil moviment de “Sonet a dues ciutats”. El poeta hi empaita la paradoxa de veure,
rere els vidres, “una ciutat que no existeix, la nostra”. Lluny, Léo Ferré canta Verlaine mentre
la pluja, lenta, posa reflexos roigs i negres a la nit: “roig per haver nascut a Barcelona, negre
pels trens nocturns cap a Paris...”
Javier Cercas, pròleg.
3

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
“No: la Barcelona dels poemes de Margarit no és la Barcelona que registren els mapes, sinó
una Barcelona inventada; d'una manera més precisa: una Barcelona moral, una Barcelona
aspra i desolada i malgrat tot estranyament hospitalària, sempre amb la remor de fons d'una
remota o no tan remota guerra perduda, una ciutat que és “l'àmbit gris de la memòria” i que
per això mateix acaba convertint-se en un mirall del mateix poeta sota la superfície del qual
es dibuixa, de forma gairebé indissimulada, una mena d'autobiografia moral, des de la seva
infantesa d'habitant d'una postguerra malcarada i esparracada fins a la seva vellesa sense
il·lusions, passant per molts estadis intermedis. Un retrat moral de la ciutat a través d'un
autoretrat moral del poeta: aquesta podria ser una acceptable definició d'aquest llibre.”
1. Al Palau de la Música
Ens trobarem al Palau de la Música per començar la ruta. El Palau de la Música ha estat
important a la vida del poeta, tant per la seva afició al jazz i a la música clàssica, com pels
moments compartits en família i, especialment, amb la seva filla Joana, que va morir l'any
2001. En dies de concert es pot entrar al vestíbul i a la cafeteria, podem situar-nos en un
racó del vestíbul, on no hi hagi massa soroll, o si és un dia que no hi ha concert, a la porta
d'entrada modernista.
Allà llegirem un fragment del capítol Palau de la Música, i els poemes Matí de diumenge
amb música de Lluís Claret i En començar un concert.
“ [...] La Mariona, el Carles i jo no oblidarem mai aquells escassos vint minuts, potser mitja
hora, que Chet Baker va estar a l'escenari, abstret, amb la resta del món a les fosques,
tocant cap endintre.
Tampoc no oblidarem els Moments musicals de Schubert que, contenint la respiració, vam
escoltar-li a un Brendel amb tots els dits embenats amb esparadrap. O el Nocturn de Chopin
que la Pires o l'Arrau van deixar flotant entre nosaltres. O la Suite per a violoncel de Bach
que l'amic Lluís Claret toca amb la força de la seva maduresa i una exactitud gairebé
impossible. I una llarga enumeració de moltes temporades. Tenir el Palau vol dir tenir opció a
aquestes oportunitats de tant en tant. De l'edifici en costa parlar-ne: és una d'aquelles
bogeries modernistes impensables abans i després d'aquella època, vorejant sempre per
igual l'horterada i la grandesa. A més, hi estic massa acostumat, perquè forma part del meu
inconscient, en el sentit col·lectiu, ja que és un dels edificis cívics on més s'ha exercit el
civisme, i que m'ha procurat emocions com les que acabo de descriure, impossibles
d'experimentar en solitari. La situació de l'edifici al cor de la Barcelona “clàssica” acaba de
perfer el que, per als barcelonins, és un dels nostres mites urbans.
Però el Palau també forma part del meu inconscient individual pel llarg nombre d'anys durant
els quals hi vam anar amb la Joana, un bon nombre de diumenges cada curs. Quan hi torno,
sempre desvio en algun moment la mirada cap als llocs on vam seure amb tanta regularitat, i
l'onada de melancolia que m'arriba em predisposa a la música que estic a punt d'escoltar,
com si la Joana també fos a dins meu esperant que, altra vegada, comenci el concert.”
4

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Palau de la Música
MATÍ DE DIUMENGE AMB MÚSICA DE LLUÍS CLARET
En l'hospitalitat del sol d'hivern
de tants diumenges del passat
estàvem tristos pel que no sabies,
i ja els aplaudiments -com t'agradava,
seriosa, aplaudir- donaven pas
a la solemne peça de Berlioz.
I la viola -això no ho sabràs mai-
era el ressò que feia
la veu de benvinguda de la Mort.
Ha sortit el Lluís a l'escenari
amb el violoncel. Molt aviat
tocarà l'Ària pastoral de bach
per dir-te adéu a Montjuïc.
Llavors, per saber on vas,
haurem de seguir el rastre de la música.
5

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
EN COMENÇAR UN CONCERT
Embarcat en la música,
salpo del moll de la realitat,
mar fosca endins.
Extasiat, penso que sé on em porta.
Inquieta, la ment, que vol seguir-la,
xoca com una mosca contra un vidre.
Amb les butaques en l'obscuritat,
l'orquestra es va movent com un vaixell
amb tots els llums encesos en la nit.
6

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
3. A l'Estació de França
Des del Palau de la Música sortirem a la Via Laietana i agafarem l'autobús 45 o 19 per baixar
a la mateixa Via Laietana amb Passeig Colom, des d'aquest punt anirem caminant fins a
l'Estació de França.
L'Estació de França forma part de la geografia de l'autor des de la seva infància, és un punt
d'arribada i de partida que es va repetint durant tota la seva vida. Si ens permeten entrar a
les andanes, podríem llegir els textos seleccionats des d'un dels angles de l'estació, entrant
a mà dreta o a mà esquerra. Si no hi poguéssim entrar (ara l'entrada només està permesa
als viatgers), podem llegir-los al vestíbul, entrant a mà esquerra, on posa Sortida ciutat.
Els textos a llegir són un fragment del capítol Estació de França i els poemes El
primer viatge, A la deriva i Comiats.
“ [...] Per a mi l'estació de França és tot això, però s'hi ha anat afegint la meva vida. També hi
ha relats que vaig escoltar a casa sobre les entrades i sortides dels combois militars durant
la guerra civil. I hi ha la peripècia del meu pare, una història com la de tants soldats
republicans. La fugida cap a França, els camps de concentració; el retorn a Espanya i el
penal de Santoña, on calia esperar l'aval d'alguna persona de dretes. I de Santoña
s'arribava, també, a l'estació de França. Hi ha les llargues hores d'espera d'aquells trens de
la postguerra que no arribaven mai. Allà tenien lloc el comiat els dilluns i la rebuda els
divendres quan ell treballava en aquell organisme del nou Estat que s'anomenava Dirección
General de Regiones Devastadas. Hi ha aquelles imatges de les andanes plenes
d'immigrants de tots els llocs d'Espanya, als anys cinquanta i seixanta. Pensant en ells vaig
escriure la lletra d'una cançó, “Els qui vénen”, que llavors va cantar l'Enric Barbat i que més
tard ha cantat de tant en tant el Paco Ibáñez. Ara, a la meva estació de França hi ha totes les
sortides en tren nocturn cap a Paris brindant amb la Raquel en un vetllador del vagó
restaurant... [...]”
7

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Estació de França
EL PRIMER VIATGE
Recordo l'arribada i els meus ulls
a la volta de ferro
de la Gare d'Austerlitz. Era un matí
amb llum d'hivern en els bassals de pluja
del color verd i negre de Paris.
Amb la nit del viatge a les pupil·les,
ocultàvem les paraules que l'esguard
explicava a l'andana roja i grisa
sortida de tants somnis.
Vora les vies negres i lluents,
l'amor que dúiem junts de Barcelona
es va escampar pels vidres de la volta
com la pluja suau i persistent.
8

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
A LA DERIVA
Estació de França: el tren quedava buit.
Per a tu i jo, era també el final.
En una paperera, un ram de roses:
algú no va arribar
i algú va abandonar les esperances.
-Construïm per salvar-ne el record,
deies mentre passàvem pel davant.
Just el que havia abandonat algú
es convertia per a mi en un símbol.
I vaig pensar que el que tu i jo deixàvem
-com aquell de flors a la dubtosa
llum de l'Estació de França-
romandria en qui sap quina memòria.
-Construïm per no perdre'ns, deies tu.
I el que hem perdut és el que ens pot salvar
en el desconegut record dels altres.
COMIATS
Ella l'acompanyava al primer tren
dels dilluns, que sortia abans de l'alba,
i s'acomiadaven en un bar
just a tocar de l'Estació de França.
Ara hi sóc evocant aquells hiverns
actuats rere els vidres de la infància.
I potser sóc a la mateixa taula
recordant que jo era, a aquelles hores,
en la penombra de la meva cambra.
No és gran cosa, però és la meva vida:
i quan ella tornava,
arraulit, feia veure que dormia
mentre m'anava obrint els finestrons.
Puc sentir encara el fred del seu abric
i veure un sol lluent de mare jove,
més glaçat cada dia, al tel dels vidres.
9

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
4. Al Port
De l'Estació de França anirem caminant fins l'Aquàrium i travessarem a la part del darrere, al
moll des d'on es veu el Moll de Pescadors.
El port de Barcelona és un altre dels indrets claus en la geografia barcelonina de Margarit.
Un altre lloc de partides i arribades, amb l'afegit de la visió del cementiri de Montjuïc on té
enterrades dues de les seves filles, l'Anna i la Joana, aquesta última omnipresent en la seva
poesia des de la seva mort, l'any 2001. Poesia de dolor i d'enyor cap a la filla perduda.
Triarem dos punts del port per a llegir els textos d'en Margarit. El primer, darrere l'Aquàrium,
al moll des d'on es veu la vella Torre del Rellotge situada al Moll de Pescadors. En aquest
lloc hi llegirem el text que troba al capítol Obertura i el poema Elegia de l'alba, també hi
llegirem el poema Somriure, que pertany al capítol Ciutat grisa amb un port. El segon lloc
serà al Moll de Drassanes, davant de l'estàtua de Colom, en un punt des d'on veiem la
muntanya de Montjuïc. Aquí hi llegirem el text del capítol Ciutat grisa amb un port, i els
poemes Retorn de vacances i Elegia de l'alba, aquest darrer pertany al capítol Obertura.
“La ciutat és el meu passat, però des que vaig passar el llindar dels seixanta anys, el passat
s'estén cap endavant ocupant el demà. Els carrers m'emparen des de dintre. La ciutat prova
que la superfície és la manifestació del fons. Per això, quan es coneix per primera vegada
una ciutat amb la qual es té una relació a través de la poesia, mai no és un lloc estrany.
Per a mi la ciutat és una superposició d'estats d'ànim i sentiments, com les capes de pintura
damunt d'una fusta molt vella. Cada nova capa passa a formar part de tot. Aquest gruix
evoca sempre una escalfor, una familiaritat i una nostàlgia. Per això Kavafis diu que, allà on
vagis, la ciutat anirà amb tu. De fet, ella és tu.
El diàleg amb Barcelona és un diàleg amb mi mateix, que, en fer-se poema, busca que sigui
també el diàleg del lector o la lectora amb la seva ciutat. En aquesta obertura, els poemes no
parlen de cap lloc concret, sinó de les restes del somni que per mi és Barcelona, i ho fan a
vegades amb duresa, a vegades amb tristesa, a vegades fins i tot amb odi, o amb humor.”
10

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Port de Barcelona
ELEGIA DE L'ALBA
És un poeta gris d'un país gris
en una ciutat grisa amb un gran port.
I tu busques en ell per reconèixer
la basarda i la boira dels teus ulls.
S'està dins la penombra, com l'infant
que antany mirava ploure rere els vidres:
és un poeta gris d'un país gris,
en eixir el dia, en una ciutat grisa
amb un gran port vora una mar d'hivern.
El cos cau al demà
com un ocell a dins d'un pou.
És un poeta gris d'un país gris,
ja sord per al demà,
el demà al qual pertany aquest poema.
Amb colors destenyits de roba negra
s'inicia l'aurora: en una andana
el vent ha amuntegat les fulles seques,
fins que, de cop, amb fúria,
les ha aixecat com un esbart d'ocells.
L'infant de fa molts anys
mira com surt el sol darrere els vidres:
és, ja, un poeta gris d'un país gris,
en una ciutat grisa amb un gran port.
11

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Port de Barcelona (Moll dels Pescadors)
SOMRIURE
Al Joan Manuel Serrat
Fa com els pràctics que, en petits falutxs,
sortien quan hi havia més perill,
les nits de temporal: la puta surt
maquillada de lluna, amb un somrís,
a la ressaca d'un mar vell, gruixut.
Quin mal temps els dissabtes a la nit,
i quants mercants amb mala mar als ulls,
sempre buscant el mateix port d'asil.
Pobre de tu si als ulls del teu amor
mai no has vist el somriure d'una puta.
Infortunat si, en arribar el mal temps,
als ulls del teu amor no veus venir,
amb un petit fanal, aquest falutx
que creua el temporal només per tu.
12

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
“Del port de Barcelona guardo quatre imatges ben diferents. La primera, la de la joventut, és
la de les arribades de les illes Canàries. Si arribava en un mercant, ho feia després de deu o
més dies de travessia i atracava de matinada prop del Portal de la Pau. Si arribava en un
vaixell de línia -el Ciudad de Cádiz o bé l'Ernesto Anastasio- atracava, després de cinc o sis
dies en la petita torre que presidia aquell moll, mentre el vaixell lliscava suaument i a mi
m'envaïa una inoblidable sensació de llibertat i emparança. La segona imatge del port són
els vaixells de la Navy, la Sisena Flota, que patrullava per la Mediterrània en temps de la
Guerra Freda. Per a la Barcelona franquista va ser un respir, una ràfega d'alegria: es podien
visitar els vaixells, i no he oblidat l'emoció de pujar a les grans llanxes de desembarcament,
en les quals uns amables mariners ens duien fins a dalt de l'impressionant portaavions. Els
carrers i els cafès es van emplenar d'aquells nois vestits de blanc que van dur el jazz a
Barcelona. També vam recobrar la figura del pràctic, sovint un capità retirat de la Marina que
coneixia molt bé el port i que, quan arribava una nau de gran tonatge, l'anava a buscar en un
petit falutx a la bocana i en prenia el comandament fins a l'amarratge.
La tercera és la imatge de maduresa, i correspon a unes altres arribades de Mallorca, on
durant vint anys vam passar unes setmanes de vacances cada estiu. Hi érem tots, la
Mariona i jo, la Mònica, la Joana i el Carles. Viatjàvem sempre en els ferris on carregàvem el
cotxe amb l'equipatge. En sortir de Barcelona, de nit, i en arribar-hi, al matí, sempre ens
acomiadava o ens donava la benvinguda, des del cementiri de Montjuïc, l'Anna, la filla morta
l'any 1967. L'última imatge és del començament de la senectut: la mort de la Joana ha fet
especials i més entranyables les vistes del port des del lloc del cementiri on ara reposa en
companyia de la seva germana.”
Rambla de Barcelona
13

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
BARCELONA ERA UNA FESTA
No es pot ser més feliç. Joves i en primavera,
vam començar aquell dia passejant per la Rambla,
lleugers, amb l'esperança -diria la certesa-
que els finals no existien. Com que teníem gana,
l'esmorzar en el lluent matí de primavera
va ser meravellós, però no va calmar-la.
Ni el dinar. Ni el sopar. Aquella nit de seda
vam dormir junts. La gana continuava encara:
La vaig sentir amb nosaltres mentre tu ja dormies,
amb la llum i el silenci de la lluna en els vidres.
No és possible enganyar una vella ciutat.
Res no va ser senzill: ni guanyar-se la vida,
ni complir les promeses, ni l'amor, ni l'engany,
ni sentir l'escalfor d'un cos jove al costat.
RETORN DE VACANCES
El vaixell blanc navega a poca màquina
i, amb un fil invisible, les gavines
planegen com estels sobre el deixant
de les aigües del port. Passem davant dels murs,
resseguits pels xiprers, del cementiri.
Des d'allí ens vas donant la benvinguda,
tu que hauries pogut estar amb nosaltres.
Tindries disset anys.
Tots els retorns per mar acaben davant teu.
El vaixell blanc fendeix l'aigua en silenci
i els murs amb els xiprers
són un penya-segat damunt del port.
Cauen els anys al fons de l'aigua fosca
on atraca el vaixell.
Tots els retorns per mar acaben davant teu.
14

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
5. Al Cementiri de Montjuïc
Del port de Barcelona, anirem fins al Paral·lel i allà agafarem l'autobús 21 i ens traslladarem
al cementiri de Montjuïc, un cop allà pujarem, amb l'autobús interior, al punt més alt del
cementiri, des d'on puguem veure el port de Barcelona i allà llegirem un fragment del capítol
Balada de Montjuïc i els poemes Final i Cançó de Bressol, ambdós dedicats a la seva filla
Joana.
“ [...] Aquest Montjuïc, simbolitzat al capdamunt per l’amenaça del castell, forma part de mi.
Qui pertany a aquesta ciutat du un Montjuïc a dins, i en el meu Montjuïc hi ha, des de la
infantesa, una llegenda personal, l’oncle Lluís, que va participar en la batalla de l’Ebre com a
soldat de l’exèrcit republicà. [...] L'oncle Lluís va ser el primer que va parlar-me de Montjuïc.
Escoltar-lo era fascinant per a mi perquè, quan explicava les seves històries, no feia
distincions sobre si les explicava a una persona gran o a un nen: tant el fil de la narració com
els detalls eren els mateixos. Les seves històries degueren ser les primeres a través de les
quals vaig accedir al món misteriós de les aventures dels adults. El seu Montjuïc –que avui
és en part el meu- era el de tantes sensacions a les quals encara jo no sabia posar un nom, i
que devien quedar-se al voltant de les imatges exuberants, verd fosc, ocultes entre els grans
arbres, d’aquells balls sota coberts de canyes, aquells bars perillosos en barraques, aquells
llocs on ell s’havia citat amb tantes dones que encara l’esperaven.
Però la presència que s’ha sobreposat a totes les altres dins el meu Montjuïc és la de les
dues filles mortes, l’Anna i la Joana. L’Anna va morir massa aviat, i m’entristeix no saber
sentir més que un fred interior i una vaga tristesa quan, sovint, penso en ella. En canvi,
continuo vivint amb la Joana, visc rodejat de les seves fotografies, en qualsevol lloc o
circumstància imagino com seria amb ella. La nostra vida junts va ser la meva aventura. Cal
plorar els morts: quan ho fem, plorem per aquesta barreja del seu no-res i el nostre dolor.
M’he tornat solitari. Un llop que plora l’Anna i la Joana.”
15

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Muntanya de Montjuïc
FINAL
Aquest era el missatge de la teva bondat:
enterrar-te un matí de primavera.
Avui ningú no gosaria empènyer
la cadira de rodes per última vegada.
Res millor que la fressa
de la nostra ciutat al teu voltant
i, al davant, l’eternitat del mar.
I quina ruda proa, Montjuïc,
que va tan lluny com vulgui el pensament.
Camins de sorra
per on puja el furgó i, darrere seu,
els cotxes fent cruixir al peu dels xiprers
la graveta a la plaça tranquil·la del matí.
Ja sento el teu somriure que travessa
els clars ocells de l’aire, ara que tot
torna al començament, com quan no hi eres.
Queda un perfum de flors al peu del mur
entre els verds foscos fugissers.
Les lleus cançons de sol del teu silenci
il·luminen el ferro del demà,
i les meves paraules sobre tu
no tenen més sentit que el rovellat
pany d’una porta que no s’obre enlloc.
(4 de juny de 2001)
16

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
CANÇÓ DE BRESSOL
Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol del Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres,
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir els teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.
17

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
6. Al carrer Villarroel amb la Ronda Sant Antoni
Del cementiri ens desplaçarem amb l'autobús 21 fins a la Ronda Sant Antoni amb el carrer
Sant Pau, allà agafarem la L2 del metro a la parada Paral·lel i baixarem a la parada Sant
Antoni, després pujarem fins al xamfrà de Ronda Sant Antoni amb el carrer Villarroel, on es
trobava el Price, la sala on es feien espectacles de lluita lliure i boxa, on ell va viure vetllades
tan esportives com polítiques. Buscarem un lloc del xamfrà on puguem llegir els textos triats
sense destorbar als vianants i sense que aquests ens destorbin a nosaltres. Aquí hi llegirem
el text del capítol Lluita lliure i poesia i el poema L'últim assalt.
“Dins la nostra història, El Price són dos Price, però els dos són el mateix local on es feien
espectacles de lluita i boxa. Estava a la cantonada Villarroel-Ronda Sant Antoni i tenia la
forma clàssica d'un ring central sota els focus amb butaques al voltant, platea a baix i
general a dalt. Penso que, per a mi, aquesta història comença al voltant de 1942, a casa,
amb un record infantil: el meu pare i jo jugant a fer “ochalibremericana”, i ell deixant-se
guanyar, i jo que ho sabia, però que ja m'estava bé. Després, faig un salt en el record fins el
1948, i em trobo anant cada diumenge al matí a les butaques de fusta de general d'El Price
per veure una sèrie de combats de “lluita lliure americana”. El públic de les matinals era fidel,
sempre emplenava el local i participava apassionadament, cridant amb força, en la
cerimònia. No he esbrinat mai per què el pare m'hi duia, potser era per una reminiscència
dels nostres jocs primers al terra de casa. Però ara suposo que, com tot aquell públic, que
recordo com una massa trista i fosca, ell també tenia alguna catarsi a fer a través d'aquells
apallissaments simbòlics. De fet, aquells combats s'assemblaven a una cerimònia litúrgica o
a la representació d'una tragèdia clàssica.
L'any 72, en el mateix local, va haver-hi un recital de poesia catalana amb un muntatge
clarament antifranquista. D'aquells poetes, uns han quedat en la nostra memòria -Espriu,
Ferrater, Pere Quart-, d'altres encara viuen i escriuen, i altres ja no els recorda ningú. Va ser
un altre tipus de cerimònia. El temps, implacable, intenta sobreposar-les, i destruir-les totes
dues.”
Price
18

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
L'ÚLTIM ASSALT
Sota els focus, el ring i l'olor de suat
dels cossos nus. Els crits. La lluita lliure.
Era un client assidu, als meus deu anys,
d'aquell bullici matinal del Price.
Anys més tard, uns poetes van pujar
a la lona les seves poesies,
i els crits van ressonar en un altre combat.
Després van quedar buides les cadires.
Passat un temps ho van enderrocar.
Ara hi ha un bloc de pisos i, de nit,
les finestres enceses són el ring
on Espriu alça el braç, suat i nu,
i Ferrater descorda el seu barnús:
l'últim assalt al Price de l'oblit.
19

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
7. A la Rambla
Del lloc on es trobava l'antic Price, ens desplaçarem a peu i travessant el Raval, pel carrer
de la Riera Alta, seguint després pel carrer del Carme fins a la Rambla, d'allà baixarem a la
Plaça Real on, davant del Jamboree, llegirem el text del capítol A l'empara de la Rambla i el
poema Fill a l'hivern. De la Plaça Real, anirem fins al Cafè de l'Opera, entrarem al cafè o ens
situarem a la Rambla, a l'alçada del cafè i allà llegirem el poema 1960. Seguirem pujant i ens
fixarem en l'edifici intel·ligent que trobarem a la dreta, davant de la Boqueria, arribarem fins
el carrer Pintor Fortuny, tombarem a l'esquerra i ens arribarem a la primera cantonada a
l'esquerra, on hi ha l'escultura del pintor, allà llegirem el poema Immigrants, tornarem a la
Rambla, pujarem fins el carrer Canuda, i davant l'Ateneu Barcelonès, o dins a l'entrada (si
ens ho permeten), llegirem el poema Gabriel Ferrater, i per acabar, pujarem fins al
capdamunt de la Rambla, i ens arribarem al nou Cafè Zurich, ens situarem en algun racó on
puguem llegir el poema La primera vegada.
“L'avi i l'àvia paterns van tenir un restaurant a la plaça Reial, vora la Rambla, i una pensió
per a dependents de comerç al carrer del Carme, també al costat de la Rambla, on el meu
avi va agafar el tifus en la famosa epidèmia del 1914. També va ser el lloc on el pare,
d'infant, es va fer la cremada que li travessava la cara. Jo estava tan acostumat a veure'l així
que vaig tardar molt a ser conscient de la importància que per a ell havia tingut aquell fet. El
pare i la mare van viure els seus últims quaranta anys al carrer Pintor Fortuny, davant
l'estàtua del pintor, on jo també vaig viure de jove, fins que em vaig casar amb Raquel. Vam
tenir la primera cita davant la rellotgeria Jordà, a la plaça Catalunya, que tenia a la façana
tota una sèrie de rellotges marcant l'hora de les capitals del món. En la gran nevada del 62,
Raquel i jo passejàvem meravellats per la blancor impensable de la Rambla i el Paral·lel. Era
el temps que vaig escoltar per primera vegada i última Gabriel Ferrater. Va ser en un local
del SEU (Sindicato Español Universitario) del carrer Canuda, on va fer unes classes sobre
Foix. No recordo res del que va dir i, en canvi, no he oblidat la bellesa de la noia que anava
amb ell i que va romandre al seu costat com un esfinx tota la classe. També eren les nits del
Cafè de l'Òpera, on solia haver-hi una tertúlia de caçadors, algun amic i jo, i algunes putes.
Eventualment, venia un senyor molt vell que els feia classe d'anglès perquè poguessin
entendre's amb els mariners americans. El jazz també ha estat, per mi, a l'entorn de la
Rambla: al vell Jamboree, on Joan Petit m'hi va dur per primera vegada, quan tocava Lou
Bennet, i on molts anys més tard vaig escoltar el saxo del meu fill Carles i, per primera
vegada, el d'en Ricard Roda.
Fins i tot he fet d'arquitecte a la Rambla. En Buxadé i jo vam calcular i construir l'estructura
del que se'n diu “l'edifici intel·ligent”, davant de la Boqueria, que té onze soterranis, i també
vam reparar el monument a Colom, que per dins estava absolutament rovellat i a punt de
caure, l'any 1982. Em sento lligat a la Rambla, emparat per la Rambla. Vagi on vagi, si tanco
els ulls, puc sentir, a sota, la multitud avançant lentament entre dues fileres de plàtans i, a
dalt, entre les fulles, l'estrèpit de l'altra multitud, la dels estornells al crepuscle. I, mentrestant,
des de la Rambla, puc veure, al fons del carrer Pintor Fortuny, les finestres familiars
il·luminades.”
20

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Jamboree
FILL A L'HIVERN
El tren va deturar-se abans de l'alba
a la deserta estació.
Vam caminar sentint l'aire gelat
per uns foscos carrers sense ningú
fins que el primer cafè va obrir els seus llums.
Allí vam esperar que fos de dia
i que ens obrissin la Maternitat.
En una matinada vam ser rics:
encara podem veure dintre nostre
com surt el sol entre carrers estrets
i els bressols en filera a la penombra.
Avui aquell infant
és un músic de jazz. Mentre l'escolto
tocant el saxo a un club de Ciutat Vella,
al fons de l'escenari s'il·luminen
els vidres entelats d'un tren nocturn
o d'un cafè de l'alba: la llum tènue
que es manté encesa allí on va començar
tímidament el nostre amor per ell.
21

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Algú que toca “LOVERMAN”
Concentrat i tranquil està bufant
un raig d'aire calent dins el metall.
El so del saxo ve des d'un ahir
de fum de fàbriques, quan la sirena
del primer torn sonava abans de l'alba.
Recorda el primer Loverman, al Jamboree.
Per ell torna a tocar-lo,
i pels qui vam ser joves a la Rambla.
Pel jazz que els ianquis duien
en els vaixells de guerra, els anys cinquanta,
per aquelles hores
de matinada on homes amb grans mànegues
regaven les llambordes sota els plàtans.
Concentrat i tranquil està tocant
altra vegada Loverman al Jamboree.
Més tard, mentre netegi l'instrument,
pensarà que la música és dins seu
com la mort dins de l'ànima d'una arma.
Concentrat i tranquil, i -no ho sabíem-
era el seu últim Loverman, al Jamboree.
22

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Edifici intel·ligent (Rambla davant el mercat de la Boqueria)
Cafè de l'Òpera
1960
He deixat a la Rambla l'homenatge
d'un vetllador de marbre a un finestral
voltat pels plàtans, com una postal
d'un turista d'hivern entre el brancatge.
Cafè de l'Òpera, vell i lleial
a les ombres deutores d'un llenguatge
que naixia dessota l'engranatge
de la lectura de Les Fleurs du Mal.
Dels anys d'estudiant d'arquitectura
em queda un rerefons amb Baudelaire
i nits de putes i literatura.
I també un àngel que, entreobrint les portes,
torna fidel, joiós a revifar
els miralls entelats, les flames mortes.
IMMIGRANTS
La Rambla em sembla hostil: eren allí,
en la pudor de restes de la Boqueria,
com un ramat marcat amb el senyal
de la pobresa, un bestiar
cobert de fang i mosques, religions paoroses.
Tot és d'or brut: el terra de la Rambla,
com una tomba de multitud,
les façanes d'estuc amb llum de mar.
No tornaran mai més a fer-se enrere.
M'endinso pels contagis als carrers
de murs que s'han vinclat, escrostonats,
fum de fregits i l'olor d'aigües brutes,
el preciós maragda del verdet
escampant-se a la base de la font,
els cotxes aparcats
amb les matrícules de fa molts anys,
23

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
esparregueres de balcó, lluents
en la melancolia del rovell.
¿Hagués estat millor no moure's del paratge
natal, del seu folklore d'infants morts,
i escarabats als pots buits de farina?
O buscar un lloc on la pobresa
sembli un demà, realitzar el seu somni
de ser com un nosaltres més estrany?
He vist la fosca lluentor als seus ulls:
és tan difícil decidir per sempre
que som a casa nostra.
Heretaran les Rambles, les parades de flors,
les Universitats i el seu brogit,
l'olor de mar de l'aire del capvespre
a les terrasses dels cafès. També els cafès,
els hospitals, els bancs,
els barris alts i els seus luxosos pisos.
Heretaran les places i els carrers,
les platges, els jutjats,
les pluges de tardor, on recordaran
uns petits fruits malmesos d'arbres grisos,
les animoses albes del treball,
els metros desolats en fer-se fosc.
Encara són deixants de llengües enemigues
a un territori estrany, més cruel encara,
que somien a un mapa travessat
per trens sense retorn.
Muntanyes del passat, ancestres que amb orgull
un dia lluiran com gemmes negres
en alguna conversa en un lloc fàcil
que potser es dirà encara,
o al qual mai més ningú no tornarà a dir pàtria.
24

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Monument al Pintor Fortuny
GABRIEL FERRATER
Hivern de mil nou-cents cinquanta-vuit,
un capvespre al carrer de la Canuda.
Encara no beu sol. S'apropa el temps
de compondre el “Poema inacabat”,
que jo hauré traduït passats trenta anys.
25

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Parla en una aula freda: mentre s'inventa Foix,
una noia és amb ell, silenciosa,
els cabells llargs, cenyida amb jersei negre.
A Les dones i els dies aquest rostre
sempre el retrobaré en algun poema.
Serà el demà sense ell, el meu demà,
des d'on estimaré i odiaré
el jove vell substituït pel mite
construït amb alguna veritat
i la cendra de tantes elegies.
Ateneu Barcelonès
LA PRIMERA VEGADA
Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,
davant la filera de rellotges
que marcaven l'horari de les ciutats del món.
Ja no he parat de riure o plorar per tu.
La lluna sempre ha estat als vidres freds
de les finestres de la nostra vida
26

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
com un d'aquells rellotges, que ara marquen
el passat i el demà del nostre amor.
En alguna ciutat del pensament
jo t'estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l'esfera de la lluna sobre el mar.
Cafè Zurich
27

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
8. A l'Escola d'Arquitectura
A la plaça Catalunya agafarem l'autobús número 67 i anirem a l'Escola d'Arquitectura, a la
Diagonal, allà llegirem un fragment del capítol Escola d'Arquitectura i els poemes Càlcul
d'estructures, Última lliçó i Entorn de la protagonista d'un poema.
“ [...] Dos anys abans d'acabar la carrera, es va inaugurar l'edifici de la diagonal. L'Escola
tenia el bar a l'últim pis. La vista, en aquells primers anys seixanta, era magnífica, arribava
fins a un mar gairebé sempre d'un blau intens. Eren uns anys de molta repressió política, i
el bar era un fòrum on es parlava de tot allò de què en els llocs públics -i moltes vegades
ni a les cases- no es gosava parlar. M'hi vaig quedar fent classe de Càlcul d'Estructures
fins el 1998.
L'arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat va ser el meu mestre. El seu concepte
de l'art ha marcat totes les meves meditacions, no solament sobre l'arquitectura, sinó
sobre la poesia. El poema que parla d'ell es va publicar per primera vegada en el llibre
Poema per a un fris, que justament va editar l'Escola d'Arquitectura, i que contenia també
un conjunt d'aquarel·les de façanes de la Rambla fetes pels estudiants. Molts d'aquells
dibuixos ara són l'únic record que queda d'edificis desapareguts. Al cap i a la fi és el que
també intenten aquests poemes.”
Escola d'Arquitectura
28

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
CÀLCUL D'ESTRUCTURES
Ara aquesta ciutat ja no ve amb mi,
al meu costat, per fer-me companyia,
ni m'empara del vent i de la pluja.
Allò que vaig pensar-me que apreníem
-els temples grecs, el càlcul d'estructures-
quan la Diagonal creuava els camps
i jo era estudiant d'arquitectura,
és un ofici de paletes morts
i fonaments de boira. També ella,
la noia càlida que em va estimar,
s'ha convertit en la desconeguda
que, en la fotografia d'un jardí,
miro ajaguda i en vestit de bany.
Batega rebel·lant-se un desig trist,
i busco rastres d'algun altre amor
en el camí que, entre les cames nues,
encara em du, cansat, cap al meu somni.
Així és com vaig entrant en la vellesa:
al principi no sembla haver-hi canvis,
com una barca que ha apagat els llums
i el motor en la nit, quan entra a port,
però que dins la fosca continua
relliscant en silenci per les aigües.
Ara, malgrat saber que recordar
el sexe en solitari és morir sol,
resseguint el cos d'ella ja perdut
calculo la meva última estructura.
29

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
ÚLTIMA LLIÇÓ
Entrant a l'aula buida descobreix
una nostàlgia que no esperava.
Al capdavall, va ser por de la vida
-no un enlluernament per la ciència-
el que va dur-lo a la universitat.
I ara, el final, que no és una Aula Magna:
més aviat un passadís anònim.
Ni és tampoc una història d'amor,
sinó avatars de la supervivència.
I s'alegra de no haver portat mai
ni toga ni birret: li fan pensar
-com els hàbits dels jutges i fiscals-
que l'ofici que es fa amb una disfressa
amaga amb ella alguna cosa indigna.
ENTORN DE LA PROTAGONISTA D'UN POEMA
Coneixia la teva pell daurada
i el senyal de perill dels teus ulls blaus.
Somnis de professor que començava
a perdre el seu demà. Fa tant de temps
que vas sorgir per mi entre els nois i noies
del bar de vidre de l'Escola blanca,
al pis més alt, des d'on es veia el mar.
Em pregunten qui ets. Potser algun dia
experts en solituds i crims passats
buscaran, a recer de les paraules,
les ombres del teu nom. Sols trobaran
les cartes violeta de la nit,
i entre els papers el rastre d'uns ulls blaus.
30

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
9. Al Turó Park
Per tornar al centre de Barcelona, agafarem el mateix autobús, o el trambaix i baixarem a
la plaça Francesc Macià, d'allà caminarem fins al Turó Park, però abans d'entrar-hi, ens
desviarem a l'esquerra i pujarem pel carrer Mestre Pérez Cabrero, on va viure el poeta
durant els seus primers anys a Barcelona, després de la guerra. Davant de la porta del
número 7, llegirem el capítol Retorn al Turó Park, després entrarem al Turó Park per
l'entrada que hi gairebé davant del número 7 i anirem fins a la pèrgola que hi ha al centre
del parc, allà llegirem els poemes Últims ecos, Retorn al Turó Park i Els fills del capità
Grant.
“A finals dels anys quaranta, aquesta zona de Barcelona limitava amb els camps de
conreu que la Diagonal travessava com una gran carretera. Era un barri perillós amb nits
molt solitàries. Jo passava molta por quan el pare i la mare em deixaven sol amb la meva
germana i anaven a ballar al Rigat (on hi ha el Corte Inglés), una sala de festes de la
plaça Catalunya. Els cantants eren Raúl Abril i Mario Visconti, i encara em sorprenc a
vegades cantussejant Las muchachas de la plaza de España. Hi havia molt pocs edificis
al voltant dels jardins del Turó Park: jo vivia en el del carrer Mestre Pérez Cabrero, en uns
baixos del número 7. A l'entresol començava l'editorial Planeta. En un pis més alt vivia
Josep Maria Gironella i, en un altre, una nena, la Carmen Cervera, a qui la meva mare,
mestra, feia classes particulars. Pertot arreu hi havia un aire d'afores: camp ras, solars
d'herbores, un cap de futbol de terra, el de l'equip del Turó. Els gitanos nòmades
acampaven darrere el mur del pati de casa i els torniols de fum de les seves fogueres
s'elevaven al crepuscle.
El pare treballava tota la setmana a Girona. La mare, cada dia, a trenc d'alba a la
primavera i encara de nit a l'hivern, amb la meva germana agafada de la mà i carregada
de bosses i carteres, anava cap a l'estació de fusta de la Bonanova, a la Via Augusta, on
els trens circulaven a cel obert, per anar fins a Rubí a treballar a la seva escola. Jo me
n'anava una mica més tard, pel carrer Marià Cubí, cap a l'Institut Ausiàs March, que
llavors era una gran casa amb jardí del carrer Muntaner que ocupava tota una illa. Cada
final de tarda, (els dies sencers quan fèiem campana i durant les vacances) el Turó
esdevenia un lloc meravellós per evocar les aventures dels llibres de James Fenimore
Cooper, Zane Grey i, sobretot, Jules Verne, Els fills del capità Grant, un regal del meu
pare quan vaig aprovar l'ingrés de Batxillerat, va ser la primera novel·la que vaig llegir, i
encara sento una vaga emoció quan penso en el capità Gran i un dels mariners de la
fragata Britannia, únics supervivents del naufragi, perduts en una illa i salvats al final pel
Duncan gràcies al missatge que, dins d'una ampolla, van llançar al mar.”
31

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Carrer Mestre Pérez Cabrero núm. 7
ÚLTIMS ECOS
Ja s'havia acabat aquella guerra.
El sac familiar d'històries tristes
s'obria en cada casa: personatges
que per a aquells infants només van ser
un nom i un dolor vague en els retrats
explicats en les tardes de diumenge
que, sense llum elèctrica, acabaven
com unes vastes golfes enfosquides.
Nosaltres escampàvem l'alegria
per tots aquells solars de barriada,
entre herbores i gats, entre els xiulets
que, llunyans, se sentien al capvespre
barrejats amb la crida de les mares.
Penso en l'Escuela Nacional de Niños,
puc sentir, en el carrer sense voreres,
les sortides al pati a mig matí,
amb la cridòria i els genolls bruts
rere pilotes de cordills i draps.
Un carrer polsegós, just allà on era,
sense jardí ni pati, amb dues aules
i la façana gris, la meva escola.
32

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Però, ja, d'aquells dies només queda,
potser, el fred del capvespre que el meu pare
duia en l'abric, nocturnes pors, calmoses
tardes de jocs en els llunyans terrats.
I l'ombra dels hiverns ferroviaris,
quan, a l'alba, la mare s'allunyava
pel carrer fosc, desert, donant la mà
a la meva germana: una mestra
d'escola anant-se'n amb la seva filla,
tapades sota el fred amb les bufandes.
La infància transcorria sense ahir:
els estels del paper al cel de la tarda,
boles de vidre sota d'un armari
on les vam oblidar l'últim ponent.
L'avorriment de les calcomanies
els dies més plujosos i més freds.
La mare i la germana s'allunyen en un tren
que no s'atura mai, travessant sempre
els mateixos hiverns dins el meu front.
RETORN AL TURÓ PARK
Més alts i foscos, els llorers cobreixen
els cavalls verds de bronze enmig del llac.
Quan el passat es converteix en somni
dessota els arbres que ja no existeixen,
com un luxe d'antany el parc estén
el seu color verd fosc dins els teus ulls:
tornen les pluges rosa de l'estiu
damunt dels eucaliptus, i les veus
que ara esperen l'oblit. L'estany ombrívol
ha conservat els seus nenúfars,
ombres de vestits blancs en caure un vespre
com la lluna en el pit d'obscurs xiprers.
33

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
“ELS FILLS DEL CAPITÀ GRANT”
En la primera pàgina del llibre
encara queda la dedicatòria.
Des dels gravats a ploma
els distingits aventurers em miren
i sento que es fa fosc al Turó Park.
Des de llavors, el seu veler, el Duncan,
no ha deixat de buscar pels oceans
l'illa on els nàufrags van llançar el missatge.
Llegint, fugia d'aquell món
que es presentava massa perillós,
com les noies després, com la mort ara.
Amb aquest llibre, algú
va llançar al procel·lós mar de demà
una altra ampolla amb un missatge dins
que diu: no fugis, sempre et tocarà
algun naufragi, perquè tu pertanys
-igual que el Duncan i el capità Grant-
al boirós oceà del món real.
Turó Park
34

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
10. A l'Eixample
Del Turó Park anirem per la Diagonal fins al carrer Muntaner cantonada amb el passatge
de Lluís Pellicer, allà hi ha l'antic Velòdrom (ara tancat i en reformes). En aquest punt
llegirem el capítol Silencis de l'Eixample i el poema Una fotografia penjada a la paret.
“L'Eixample és per mi l'essència de Barcelona, el lloc on primer m'agrada anar si estic un
temps fora, com per comprovar la pervivència d'alguna cosa fonamental. Freqüento
l'Eixample: estimo aquesta gran extensió de ciutat ortogonal i ordenada que va variant
molt subtilment d'un carrer a l'altre, de manera que la gent de fora els confon, com passa
a Manhattan. De l'Eixample recordo el primer mite privat sobre l'amor a les portes de
l'adolescència: una imatge femenina buscada cada vegada que baixava pel carrer
Muntaner en aquells tramvies sorollosos frenant, en el balcó del número 38, vora
Diputació, per obtenir la visió fugaç d'una noia rossa, una mica més gran que jo, recolzada
a la barana.
A l'Eixample, les llibreries de vell i els grans cafès perduts em van rebre de seguida amb
cordialitat quan vaig retrobar la Barcelona que havia deixat d'adolescent, a la meva
tornada de Santa Cruz de Tenerife per estudiar Arquitectura. L'arribada, que era llarga,
començava de matinada, en amarrar el vaixell al port. Calia esperar l'hora de
desembarcar, a les set del matí, per descobrir aquella ciutat dels anys cinquanta, on vaig
ser jove. Més tard vindria la ciutat dels anys seixanta, la del sobreàtic del carrer Sardenya,
la de l'Eixample on buscàvem petits restaurants barats amb la Raquel. Però aquella va
ser, sobretot, la Barcelona dels grans cafès silenciosos: el Terminus, al Passeig de
Gràcia / Aragó; el Vienès, als Jardinets del Passeig de Gràcia; l'Oro del Rhin, a la Rambla
de Catalunya / Gran Via, i el Velòdrom, a Muntaner / Diagonal. L'Eixample és el gran llegat
burgès de Barcelona, l'últim intent de no separar cultura i benestar material en una ciutat
que va a peu i que ofereix empara als seus vianants. També va ser un lloc on anava a
passejar amb la Joana: hi arribàvem en cotxe i trèiem les crosses o la cadira de rodes per
començar les nostres rutes. Al capdavall, uns carrers per on m'agrada perdre'm, molt
sovint sol, recordant tots els Eixamples que la vida m'ha posat en la memòria.”
35

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
UNA FOTOGRAFIA PENJADA A LA PARET
(XAVIER MISERACHS)
És el Passeig de Gràcia, l'hivern
que ens vam conèixer sota la nevada.
En primer pla, d'esquena,
uns vianants s'allunyen:
potser sóc jo, aquest home amb un paraigua,
i la dona que du un gorret de llana
bé podries ser tu. I cap al fons
tot s'esborra darrere els flocs que cauen
emboirant, sota els arbres, el Passeig
com la nau d'una blanca catedral.
Ara sóc dins de la fotografia.
No se sent res: els cotxes aparcats
tenen les rodes mig colgades.
Travessem el Passeig gelat tots sols
dessota els plàtans i entre aquests ferrats
-foscos i mig coberts per la nevada-
dels fanals modernistes de Gaudí.
Som dins d'aquells hiverns on no sabíem
que la destral del fred ens esperava
quan l'esdevenidor no fos res més
que l'amor de dos vells per un fantasma.
Velòdrom
36

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
11. A Gràcia
Des del Velòdrom, tornarem a la Diagonal, allà agafarem qualsevol autobús que ens
acosti al Passeig de Gràcia, on baixarem i caminarem Gran de Gràcia amunt fins als
Jardins Salvador Espriu, davant de l'Hotel Casa Fuster, antic cafè Vienès, llegirem el text
L'escalf i el fred de Gracia i el poema Matinada al Monumental. Desprès tornarem a la
Diagonal i agafarem l'autobús 16 o el 17 fins a la Plaça Molina, allà baixarem i anirem fins
a la Clínica del Pilar on llegirem un fragment del text Tristesa, Urgències i el poema No hi
ha miracles. D'allà tornarem a agafar l'autobús 16 o 17 fins a General Mitre, baixarem i
agafarem l'autobús 74 fins a la plaça Lesseps. Allà ens situarem davant la biblioteca
Jaume Fuster amb vistes a La Casita Blanca i llegirem el fragment del text Sexe i por a
Sant Gervasi i el poema La dansa de l'amor. Tornarem a la Travessera de Dalt i agafarem
l'autobús 24 fins a la plaça Sanllehy, baixarem i anirem al carrer Sardenya 548, ens
situarem a la vorera del davant i llegirem el text Sardenya 548 i els poemes Barri i Història
en un àtic. Acabarem el nostre recorregut seguint pel carrer Camèlies, baixant pel
passatge Camil Oliveras, seguint pel carrer Balcells fins el carrer Escorial i d'allà ens
arribarem a la plaça Rovira, on llegirem els poemes Plaça Rovira i Metro Fontana.
“Els dotze anys que vam viure al carrer Sardenya érem a tocar de Gràcia. La Mariona i jo,
duent el cotxet de la Mònica, anàvem passejant pel carrer de les Camèlies i després
baixàvem cap a la plaça Rovira, per seure una estona als vetlladors d’un dels bars.
Freqüentàvem el cinema Sanllehy, però també anàvem al Roxy i al Rovira, Jo anava
algunes nits a escriure al cafè Monumental, al Carrer Gran. Era un bon cafè, amb uns
darreres on es feia ball. Aquests cafès on se sentia la música del ball que se celebrava en
una altra estança (el Vienès ho feia al soterrani) m’eren particularment agradables.
Aquesta va ser una cara de Gràcia. Molts anys més tard va morir la Joana i llavors jo vaig
deixar de fer d’arquitecte. Gràcia va ser les tardes amb la Mariona als cinemes Verdi,
fugint del nostre dolor. I Gràcia va ser aquell aparcament del Torrent de l’Olla. Els cotxes
pujaven fins a la terrassa que quedava al bell mig del pati, de mansana. En sortir del
cinema, ja de nit, sobre el pati amb molt poques llums, brillaven unes quantes estrelles. Jo
era a baix, al pou fosc mirant-les i una d’elles va ser la Joana. Vaig comprendre per
primera vegada que ella continuaria en algun lloc a prop meu fins a la meva mort.”
37

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Hotel Casa Fuster
MATINADA AL MONUMENTAL
(Lluís Vidal, 1989)
La música mesura com sóc lluny
i estic perdut: un plaer maleït.
Per això el ritme és aquest tren nocturn
que el pianista llança sobre mi
en la pista de ball on ja ningú
no s’abraça en els lents.
Els seus dits ara juguen al billar
amb soledats blanques i negres.
La música es va fent, teclat endins,
una pregària, un diari íntim.
Necessito saber què he destruït
-un record, una dona, un amic-,
atent a aquestes notes que es colpegen
en el piano dins l’obscuritat:
la mort i el pianista a quatre mans.
“ [...] La Joana sabia que la seva supervivència depenia de l’afecte dels qui l’envoltàvem i
va aprendre de seguida que només l’afecte genera més afecte. Les compensacions
sentimentals van ser constants i van fer que la felicitat resultant fos, fins i tot, més intensa.
Però tot això s’aprèn al llarg de molts anys. La nit del seu naixement a la clínica del Pilar
vaig adonar-me de com jo estava mal preparat per al dolor i la seva assumpció, per
transformar-lo en maduració de la persona i que no quedés en desgast inútil. No vaig
poder afrontar tot això poèticament (o sigui, realment) fins molt més tard. El final de la
Joana, trenta anys després, va ser la desolació, el desemparament de la nit en una UCI
vetllant una filla sense esperança. Després, sis mesos a casa, voltada de tot l’amor que
ella ens havia donat. No es va quedar mai sola, fins que un matí lluminós de juny tots els
qui l’estimàvem la vam acompanyar al cementiri de Montjuïc.”
38

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
NO HI HA MIRACLES
Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit –dinou d’octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t’estimo al metge.
Esperàvem que la fada ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d’una dalla.
“ [...] El pare i la mare, just abans de la guerra, havien llogat al passatge de Sant Felip
Neri, no gaire lluny d'allí, una caseta modesta i alegre, però que jo recordo fosca i trista,
amb el jardí desangelat i erm. Atribueixo el to del meu record a la por que vam passar tots
els qui hi vivíem, i potser és la por, que dins de nosaltres està molt a prop del sexe, la que
em fa relacionar la txeca i Sant Gervasi amb el meublé més famós dels que queden a
Barcelona, la Casita Blanca, un edifici de color gris ciment que no es deu haver pintat mai,
sempre amb les finestres tancades i les persianes abaixades, ocultant el seu interior,
situat no gaire lluny de Sant Gervasi, al començament de l'Hospital Militar.
Aquesta va ser, abans i després de la guerra, una zona pròdiga en aquest tipus de locals.
[...] El meublé és una institució burgesa i civilitzada, refinada fins i tot, que en la resta
d'Espanya no es coneix. La suposo d'origen francès, i penso que, de la meva generació i
del que llavors se'n deia classe mitjana i alta, molt pocs homes i dones de Barcelona han
deixat de passar alguna vegada unes hores en un meublé, aquesta institució que va
resistir fins i tot el franquisme.”
39

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
La Casita Blanca
LA DANSA DE L'AMOR
M'expliques com va ser l'últim encontre.
Imagino l'escena en el meublé:
el llum vermell al passadís obscur
i l'espera darrere una cortina.
No busquis res del que ell va endur-se, em dius.
Nua i sentint el terra fred als peus,
penso que el bany devia fer-te angúnia.
I, ell, què va pensar? Que patiries
si el comiat era en el pis de sempre?
A ell no li vaig dir.
En aquell llit dessota d'un mirall
no va saber que allò era el comiat,
El sexe sempre ha utilitzat l'astúcia:
de fet, l'estaves ja enganyant amb mi.
Un temps despietat
perquè érem massa joves: no sabíem
que trair és una forma de l'amor.
Llavors algú es va enamorar de mi.
Però quan intentava abandonar-te,
l'única aventura vas ser tu
perquè una pèrdua pot colpejar,
fulgurant a vegades. Va ser un moment de glòria:
encara m'enlluerna recordar-te
nua, desesperada, entre els meus braços.
El sexe és tan despòtic i tan feble
que vaig tornar-me a enamorar de tu.
40

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
“El sobreàtic 2a va ser casa nostra -de la Mariona Ribalta (Raquel) i jo- durant els primers
dotze anys de la nostra vida junts. Des d'aquell sobreàtic es veia la Sagrada Família, la
catedral, el “gratacels” de Barcelona, que era el del carrer Jonqueres, el Tibidabo,
Montjuïc i el mar. Vam entrar-hi tot just acabar-se l'edifici, encara amb aquella olor de
ciment i totxos humits que tants anys m'han acompanyat fent d'arquitecte. L'entorn de la
plaça Sanllehy era innocent: la muntanya per una banda; per les altres, carrers que tenien
moltes casetes amb jardí. Vaig acabar la carrera i vaig fer les pràctiques militars d'alferes
en una caserna de l'avinguda Icària. Mentre vivíem en aquella casa va néixer la Mònica.
La deixàvem al vespre amb una noia veïna, anàvem al cine Sanllehy i vèiem dues
pel·lícules tot sopant. Vam fer els primers viatges a Paris, sols o amb ella, el primer en el
Citroën 2CV. Vaig estudiar molt Càlcul d'Estructures i vaig preparar les oposicions a la
càtedra. També va néixer, per morir al cap de pocs dies, l'Anna. I després va néixer la
Joana. Vaig anar canviant. El Carles va arribar d'Oviedo als sis mesos d'edat. Que la vida
iba en serio..., com deia aquells dies Gil de Biedma. Quan ens en vam anar d'aquell àtic ja
érem en una altra etapa de les nostres vides.”
41

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
Sardenya, 548
BARRI
Carrer de les Camèlies, tan sols
et podem passejar en els meus poemes.
La soledat d'abans
no és ja la meva, i el cel tendre i clar,
posem per cas, d'un dia de Tots Sants,
roman falsificat en el record.
Rere el teló de l'aire d'aquests dies,
miro els rosers dels morts, per sempre els amos
dels jardins del carrer de les Camèlies.
42

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
HISTÒRIA EN UN ÀTIC
Te'n recordes? La vida es convertia
en els viatges i la feina.
La terrassa, les vistes, tu i jo
mirant a un altre lloc: així acostuma
a començar l'error.
I al final feia tant de fred que un dia
vam tancar la terrassa d'aquell àtic.
Saps el que t'ofereixo: un vell voltor
que, atemorit, vola més alt que mai,
preparant amb astúcia el descens
vertiginós vers l'última carronya.
D'aquest confús negoci de l'amor
queden només les últimes monedes
d'un tresor saquejat.
Conversem, que tu i jo sempre hem parlat,
i la conversa té la calidesa
que desitja qui puja a un tren nocturn
com el que se m'endú: ara el passat
s'esborra i demà ja no és ningú.
Una altra mena de felicitat.
43

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
PLAÇA ROVIRA
Dessota els plàtans grisos.
les fulles seques, en fregar l’andana,
fan una lleu remor de bateria.
Em recorda la música al cafè
de la plaça, on la seva gavardina
deu esperar, damunt d’una cadira,
després de tant temps, el meu amor.
Sempre he buscat una mateixa dona,
la mateixa ciutat, una mateixa història
escoltada al soroll perdut i fred
que en les llambordes fan les fulles seques.
Plaça Rovira
44

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
METRO FONTANA
Ja s’havia fet fosc, tots els estrets
carrers de Gràcia tenien llums
de Nadal i la gent els emplenava.
Als bars no s’hi cabia, els nois i noies
reien; ens rodejaven els abrics,
els somriures, els vidres, els fanals.
Les fugaces parelles en les motos
amb els rostres ocults dintre del casc.
La Joana sorgia a tot arreu:
de tot arreu venia la mirada
d’aquell cos estrafet
on vaig aprendre el que era la bellesa.
Els miralls de la nit ens reflectien
el seu somriure, aquell somriure estès
en els últims trenta anys al voltant nostre.
Vaig preguntar: Què fas aquí, Joana?
De tot arreu va contestar: M’allunyo
per trencar-vos la vida altra vegada.
45

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
12. Bibliografia
Barcelona Amor Final, Joan Margarit. Editorial Proa. Barcelona, 2007.
13. Webs
http://www.bcn.cat/guia/welcomec.htm
http://www.tmb.cat/ca_ES/home.jsp
http://www.digitalbank.es/afb/
www.euratlas.com/Atlas/spain/barcelona.html
http://www.joanmargarit.com/
http://www.xtec.es/~jducros/Joan%20Margarit.html
http://www.uoc.edu/lletra/noms/joanmargarit/
http://www.escriptors.cat/autors/margaritj/
14. Procedència de les fotografies
Fotografia de la portada: ©www.euratlas.com/Atlas/spain/barcelona.html
Fotografia del Price: ©Arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de
Barcelona
Resta de fotografíes: ©Montserrat Campoy
15. Procedència dels poemes
 MATÍ DE DIUMENGE AMB MÚSICA DE LLUÍS CLARET, de J o a n a
(Proa, “Óssa Menor”)
 EN COMENÇAR UN CONCERT, de Casa de Misericòrdia (P ro a ,
“Óssa Menor”)
 EL PRIMER VIATGE, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie
Gr a n ”)
 A LA DERIVA, d'Estació de França (Hiperion, edició bilingüe
català-castellà, versions de l'autor)
 COMIATS, d'Estació de França (Hiperion, edició bilingüe català-
castellà, versions de l'autor)
 Elegia de l'alba, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 Somriure, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 Barcelona era una festa, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor
Sèrie Gran”)
 Retorn de vacances, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie
Gr a n ”)
 FINAL, de J o a n a (Proa, “Óssa Menor”)
 CANÇÓ DE BRESSOL, de J o a n a (Proa, “Óssa Menor”)
 L'últim assalt, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 Fill a l'hivern, d'Estació de França (Hiperion, edició bilingüe
català-castellà, versions de l'autor)
46

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
 1960, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 Immigrants, d'Estació de França (Hiperion, edició bilingüe català-
castellà, versions de l'autor)
 Gabriel Ferrater, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 La primera vegada, de Casa de Misericòrdia (Proa, “Óssa Menor”)
 Càlcul d'estructures, de Càlcul d'estructures (Proa, “Óssa Menor”)
 Última lliçó, d'Estació de França (Hiperion, edició bilingüe català-
castellà, versions de l'autor)
 Entorn de la protagonista d'un poema, d'Els primers Freds (P ro a ,
“Óssa Menor Sèrie Gran”)
 Últims ecos, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 Retorn al Turó Park, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie
Gr a n ”)
 “Els fills del capità grant”, de Càlcul d'estructures (Proa, “Óssa
M enor”)
 Una fotografia penjada a la paret, de J o a n a (Proa, “Óssa Menor”)
 MATINADA AL MONUMENTAL, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa
Menor Sèrie Gran”)
 NO HI HA MIRACLES, de J o a n a (Proa, “Óssa Menor”)
 La dansa de l'amor, de Càlcul d'estructures (Proa, “Óssa Menor”)
 Barri, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 Història en un àtic, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie
Gr a n ”)
 PLAÇA ROVIRA, d'Els primers Freds (Proa, “Óssa Menor Sèrie Gran”)
 METRO FONTANA, de J o a n a (Proa, “Óssa Menor”)
47

Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes Assignatura: Itineraris literaris
1a Edició. Any 2008-09 Professor: Llorenç Soldevila
Universitat de Barcelona Alumna: Montserrat Campoy
16. Mapa de Barcelona
En aquest mapa estan marcats els punts literaris del recorregut. El mapa també es pot
consultar per internet i es pot imprimir, abans de començar la ruta, a l'adreça següent:
http://maps.google.com/maps/ms?
hl=es&ie=UTF8&view=map&msa=0&ll=41.420139,2.148514&spn=0.028513,0.077248&z=
14&msid=106976878533717529200.00046602784a62d81ea4c
48